3.

PLATÓ (428-347 aC)

Introducció

Teoria de les idees: els dos mons (metafísica)

Món Sensible
Món Intel·ligible
Origen dels mons

Teoria del coneixement

Teoria de la reminiscència
Mètode de la dialèctica socràtica
Al·legoria de la línia
Mite de la caverna
Racionalisme de Plató

Antropologia

Ètica

Política
Classes socials
Règims polítics

7. Educació

1
INTRODUCCIÓ
Plató va néixer a Atenes en el si d’una família aristocràtica. El seu nom vertader era
Aristocles, però més tard li van canviar per ‘Plató’ a causa de l’amplada de les seves
espatlles (plátos, en grec, significa amplada). La seva formació va ser completa:
gimnàstica, pintura, música, gramàtica, poesia, matemàtiques, estratègia militar. Molt
aviat entra en contacte amb la filosofia. Als 18 anys va fer el servei militar, que durava
2 anys i als 20 va conèixer Sòcrates i freqüentà les seves converses, fet que el marcarà
profundament a nivell polític i filosòfic. Criticà la democràcia grega i la qualificà de
cega, perquè per ell era injustificable que aquest sistema polític comdemnés a mort ‘el
nostre amic, el millor home dels que llavors coneixíem i el més just i intel·ligent.’ (Fedó,
118c). Tenia 30 anys quan el seu gran mestre va ser executat.
Va viatjar molt i fins i tot va estar exposat en un mercat com a esclau i també a punt de
morir.
Als 40 anys va comprar un terreny pròxim a Atenes on hi havia hagut un santuari
dedicat a l’heroi Academ (Akademos). En aquell indret, que després s’anomenaria
Acadèmia, va començar a reunir-se amb els amics i deixebles, i durant 20 anys va ser el
1r centre de formació política i intel·lectual dels joves grecs, per la qual cosa es podria
considerar l’Acadèmia com la 1a universitat europea. S’estudiava matemàtiques,
música, astronomia, filosofia...
Fins a la seva mort, l’any 347 aC, Plató va viure consagrat a l’ensenyament a la seva
escola i a la composició de la seva obra, que es divideix en 4 períodes:

-Període de joventut o Socràtic: diàlegs en els que s’aprecia clarament la influència

socràtica. (Apologia de Sòcrates; El Critó; L’Eutifró; El Protàgores; La República –només
el llibre I–; ...)
-Període de transició: Plató està trobant el camí de les seves pròpies teories. (Gòrgies;
Menó; Cràtil; ...)
-Període de maduresa: Plató està en possessió de les seves pròpies idees. (El Banquet;
El Fedó; La República –llibres II a X-; El Fedre)
-Període de vellesa: les últimes reflexions de Plató al voltant de les seves idees.
(Teetet; El Parmènides; El Sofista; El Polític; El Fileb; ...)

Plató és el 1r filòsof de que conservem tota l’obra filosòfica, 35 diàlegs i 7 cartes.

2. TEORIA DE LES IDEES: ELS DOS MONS

La teoria de les idees de Plató representa la seva concepció de la realitat, i és també
una síntesi de tota la tradició filosòfica anterior en l’esforç per explicar la natura i el
lloc de l’individu en la societat.
Sòcrates va assenyalar les condicions que el coneixement humà ha de tenir per ser
científic: ha de ser universal. El que no va respondre és com són possibles aquests
coneixements per a l’ésser humà, és a dir, quina realitat tenen. El cas és que, si hem de
viure d’acord amb ells, han de tenir una realitat objectiva fora de la ment, ja que si no
2
cauríem, com els sofistes, en el subjectivisme. Sòcrates no es va preguntar si aquests
coneixements tenien una realitat objectiva, per ell existien en la ment (conceptualisme
socràtic) i, en tot cas, eren intersubjectius (era possible compartir-los entre individus).
Plató va més enllà que Sòcrates en la recerca d’aquests conceptes universals i l’inicia
dividint la realitat en dos mons (dualisme metafísic), el món sensible o món de les
coses i el món intel·ligible o món de les idees.

Els món sensible

Món de les coses, de les realitats particulars, inautèntiques, aparents. Ombra del món
ideal, còpia (imperfecta) de les idees, imitació pobra de les idees; és un món
imperfecte.
Realitat visible, perceptible pels sentits, material, subjecta a canvis, en continu
moviment.
Les coses sensibles són el que són per la seva participació en les idees.
Món inspirat en Heràclit i el seu arkhé, el foc, que tenia les mateixes característiques
que Plató atribueix al seu món sensible.

El món intel·ligible
Món de les idees, suprasensible, de les essències universals, on es troben les
autèntiques realitats. Superior al món sensible.
És la realitat en sí, invisible, immutable, objectiva; no es pot percebre pels sentits.
Només podem arribar a aquest món a través de l’enteniment, de la intel·ligència, de la
raó.
Està jeràrquicament organitzat i la idea de Bé és la idea suprema i de la qual depenen
totes les altres; és el fonament de tot ésser. Sòcrates en la República, afirma que la
idea de Bé presideix i il·lumina l’ordre sencer de les idees; a El banquet (o El convit),
Plató identifica la idea de Bé amb la idea de Bellesa (la bondat que salta a la vista).
Idees
Les idees de Plató pertanyen al món intel·ligible. No són conceptes mentals, tenen
existència objectiva, són realitats extra mentals. Són immaterials, perfectes,
universals, independents del món físic. Són la causa de les coses, models, els patrons
de les coses. Només les podem copsar mitjançant la raó.
No neixen ni moren, són eternes. Són reals, verdaderes, úniques, immutables,
intangibles, invisibles, el fonament del coneixement.
Aquest món s’inspira en l’ésser de Parmènides, que presentava les mateixes
característiques que les idees.
El mal en Plató és mancança d’ésser: una cosa ‘dolenta’ ho és perquè no és el que ha
de ser en essència (una poma bona, deliciosa, és, és un exemplar perfecte de la idea
que representa; una poma massa verda o massa madura no és la poma perfecta, no és
pròpiament una poma, o ho és de poca qualitat.

3
Les idees són la realitat en un sentit ple, l’autèntica realitat, mentre que les coses
posseeixen menys realitat, són meres aparences. Plató justifica aquesta diferència en
el valor de la realitat de les coses i idees argumentant que les coses canvien
contínuament, i tot allò que podem dir d’una cosa que canvia és relatiu i no universal, i
implica que els nostres judicis també canvien respecte a elles. Si trobem valors
universals, realitats immutables, el coneixement que n’obtindrem serà estable, absolut
i definitiu. Les idees representen aquesta realitat immutable i existeix separada de
l’altra realitat mutable.
La relació enre les idees i les coses s’explica a través de la participació: les coses són en
la mesura que imiten o participen de les idees. En la cosmogonia platònica s’explica
aquesta relació:
Origen dels mons (cosmogonia)
El món sensible ha estat fet pel Demiürg, un arquitecte còsmic ordenador. No és un
déu creador, és un semi déu, perquè està per sota de les idees, que són pròpiament
divines.
A la seva obra, ‘El Timeu’, Plató explica l’origen del món a través d’un mite. En un
principi només hi havia el món de les idees, infinit i etern, i una massa caòtica i sense
forma (matèria). El Demiürg com a artesà va construir el món sensible inspirant-se en
el món de les idees, donant com a resultat una còpia d’aquest.

Les coses tenen una relació de dependència amb les idees, aquestes són la causa de les
coses, i podrem afirmar alguna cosa certa sobre les coses si coneixem la idea de la qual
provenen.

No hem d’oblidar que el mite de la caverna és una al·legoria, una metàfora que, entre
altres coses, ens mostra el dualisme metafísca platònic en equiparar l’interior de la
caverna amb el món sensible i l’exterior amb el món intel·ligible. Cadscuna d’aquestes
dues realitats també mostren una subdivisió pel que fa al grau d’ésser que manifesten:
una ombra és menys que l’objecte que la projecta, i aquest és menys real que la idea
de la qual participa. Es comença al món sensible partint del que és més baix, que és
una còpia o imitació del següent, i així fins arribar al més perfecte.

3.TEORIA DEL CONEIXEMENT (Epistemologia)

L’epistemologia platònica també és dualista, ja que podem conèixer per dues
vies, mitjançant la raó o pels sentits.
La raó ens permet conèxer les idees, però com, si es troben en un altre món
separat del sensible, al qual ens trobem?
Per respondre aquesta preguna Plató parteix de dues influències: la teoria de la
reminsicència i el mètode de la dialèctica socràtica.

4
 Teoria de la reminiscència
L’ànima no és només un recipient de vida sinó també de memòria, una
memòria que ens ve d’una vida passada.
L’ànima humana va preexistir en el món intel·ligible i va contemplar les idees. Quan
l’ànima va encarnar el cos aquests records van quedar esmorteïts, esvaïts,
desdibuixats, però presents en la ment (innatisme de les idees com a records).
Conèixer consistirà en actualitzar aquests records, recuperar-los i, d’aquesta manera,
ser savis. Ara bé, aquest procés de reminiscència no es pot realitzar sense una
formació adequada: és imprescindible l’educació (paideia).
A l’ànima trobem la raó, però es troba atrapada en un cos (quan conforma un
ésser humà). Quan morim, l’ànima transmigra i es reencarna en un altre ésser
humà (si no s’ha purificat). Com l’ànima pertany al món intel·ligible, pot
conèixer directament les idees, però quan cau al món sensible, en quedar
atrapada en un cos, oblida tot el que sap, tot i que el coneixement queda
latent. Per això Plató expressa que conèixer és recordar. No és tan simple com
dir que conèixer és recordar el que portem ja amb nosaltres des del nostre
naixement, té un sentit més profund: indicaria que l’aprenentatge no pot ser
merament passiu –com si ens limitéssim a rebre alguna cosa procedent de
l’exterior– sinó que demana sempre una actitud activa per part de l’aprenent
per tal d’arribar a comprendre per si sol allò de què es tracta en cada cas.

Mètode de la dialèctica socràtica

Facilita l’ascensió cap al coneixement de les idees. Si es practica amb
profunditat aquest saber és més precís i rigorós que no pas la reminiscència.
A través de la dialèctica ascendim des del món sensible al món intel·ligible,
passant pels diferents graus de coneixement (eikasia, pistis, dianoia i noesis).
L’al·legoria de la línia és on s’incideix en aquest procés. Un cop el filòsof ha
arribat al món de les idees, ascendeix fins a la idea suprema, la idea de Bé, que
fa intel·ligible la resta d’idees i que Plató compara amb el sol del món sensible
que amb la seva llum fa visibles els objectes i les ombres.
L’ànima del filòsof fa un viatge d’anada al món ideal i de tornada al món
sensible, per tal de transmetre que l’autèntica realitat és un altre món.

L’al·legoria de la línia: els graus de coneixement

Mitjançant l’al·legoria (o símil) de la línia Plató estableix els diferents graus de
coneixement que trobem en cadascun dels àmbits de realitat abans descrits, els del
món sensible i els del món intel·ligible.

5
Així, el desenvolupament de la ment humana al llarg dels seu camí des de la ignorància
fins al saber, travessa dos camps principals de coneixement, que alhora es
subdivideixen:
La Doxa (pròpia del món sensible) i l’Episteme (pròpia del món intel·ligible). Aquests
dos camps es divideixen alhora en dos subgrups:
La Doxa (opinió) en Eikasia i Pistis; l’Episteme (ciència o saber) en Dianoia i Noesis.

La Doxa no és afirmar una cosa sense estar-ne segurs. Englobaria el conjunt de sabers
que formen la meva visió del món, i ens els que confio sense haver-los sotmès a crítica.
Té com a objecte la realitat sensible, canviant, que ens envolta.
L’Eikasia, que significa imaginació, però no en el sentit de creació fantasiosa
d’imatges, sinó en el sentit de captació d’imatges a través dels sentits. És el
grau de coneixement més baix. Conté imatges, ombres, reflexes.
La Pistis es relaciona amb el coneixement de les coses reals que corresponen a
l’Eikasia. Significa convicció, ja que de les coses que veiem al món sensible,
(generalment) no tinc cap dubte de la seva existència. En formarien part els
objectes sensibles naturals o manufacturats.
L’Episteme (ciència) conté alhora dos graus, la Dianoia i la Noesis.
La Dianoia té com a objecte de coneixement tot allò sobre el que es pot raonar,
les entitats matemàtiques.
La Noesis té com a objecte les idees en si. En aquest nivell es poden conèixer
les idees absolutes de les coses. La Noesis és la culminació del coneixement, no
pas un tipus de saber que puguem obtenir de manera directa sense passar pels
altres.
Cada grau de coneixement que pugem ens permet assolir la comprensió d’entitats
amb més grau de realitat.

El mite de la caverna
El mite de la caverna ens mostra que l’ascensió de la ment des de les seccions inferiors
de la línia fins la superior és un progrés epistemològic (de coneixement), però amb
l’afegitó de relacionar la vida política i l’educació del filòsof governant. Els governants
seran aquells que han fet aquest camí, els que estan preparats èr fer justícia a l’Estat.
L’interès d’aquest símil és que ens fa veure la dialèctica, el camí que porta des de
l’eikasia (les ombres) a la noesis (el principi de la llum), com un alliberament que és, al
mateix temps, la realització completa de la condició humana.

Racionalisme de Plató
-Desconfiança de la informació sensorial, ja que ens pot enganyar.
-Les idees innates existeixen: l’ànima les coenix al món intel·ligible.

6
 -Importància de les matemàtiques, ja que ens preparen per la comprensió de
les idees i el coneixement de la dialèctica.
-És possible conèixer la realitat únicament amb la raó.

5.ANTROPOLOGIA
L’antropologia platònica, és a dir, la concepció de l’ésser humà de Plató, està
íntimament relacionada amb la seva teoria del coneixement, i és imprescindible
per entendre la seva ètic ai la seva política
Pel que fa a l’antropologia, Plató és dualista: l’ésser humà és un compost de cos i
ànima.
L’ànima és el principi de vida del cos, es mou per si mateixa i transmet aquest
moviment al cos, que d’altra manera seria inert i mancat de vida (inanimat). Per això
l’ànima predomina sobre el cos, li és anterior i la seva unió és accidental i temporal (o
transitòria), ja que és separable. Prové del món ideal, és eterna, invisible, immaterial,
immortal, seu de la raó.
El cos, en canvi, pertany al món sensible, és material, mortal. És la presó de l’ànima. I
és la seu de desitjos i passions, plaer i percepcions sensorials.
Plató no només defensa la immortalitat de l’anima sinó també la seva transmigració
(que pot passar d’un cos a un altre). D’aquesta cadena de reencarnacions es pot
escapar alliberant-se de l’esclavitud del cos i de les seves passions, és a dir, purificant-
se, practicant la virtut i també el coneixement de les idees, que ens permetrà saber
com hem d’actuar per a ser virtuosos.
Aquest és un camí llarg i dur, implica un perfeccionament moral i intel·lectual de
l’ànima.
Fixem-nos que en la filosofia de Plató hi ha un menyspreu al cos, idea que farà seva i
reforçarà el cristianisme, i que es concreta en:
-La ciència és possible sense la col·laboració del cos.
-La informació sensorial és deficient.
-L’ésser humà és bàsicament la seva ànima.
- No és el cos el que ha de controlar l’ànima, sinó l’ànima que ha de controlar el cos.

El mite del carro alat: els tres aspectes de l’ànima

Al mite del carro alat es compara l’ànima amb un carro tirat per dos cavalls i diregit per
un auriga:
Aspecte racional: ens diferencia dels animals i suposa l’element més elevat. Es
troba en el cap i la seva missió és dirigir les altres dues parts de l’ànima. La seva
virtut és la saviesa i la prudència. Representa a l’auriga del mite del carro alat i
a la classe social dels filòsofs/governants/rei.
Aspecte irascible: es troba en el pit i està emparentada amb la moral, ja que és
una font de passions nobles com la fortalesa i el valor. El seu objectiu és actuar

7
 amb valor davant les injustíciesm i ha d’obeir a l’aspecte racional. Representa el
cavall bo del mite del carro alat i la classe social dels guerrers/guardians.
Aspecte concupiscible: part més baixa, es troba a l’abdomen. Origina baixes
passions com l’apetit sexual o el desig immoderat de menjar i beure, per tant,
la seva funció consisteix en satisfer les seves necessitats corporals, obeint
l’aspecte raacional. La seva virtut és la temperància, la moderació. Correspon al
cavall dolent del mite del carro alat i a la classe social dels
artesans/camperols/comerciants.
Mite del carro alat
Un auriga guia un carro amb dos cavalls, un és bo i l’altre tot el contrari; un dels cavalls
és atret pel món material i desestabilitza el carro fent caure l’ànima en un cos
terrestre, fonent ànima i cos i fent sorgir un ésser humà mortal.
L’ànima caiguda al món sensible, empresonada en un cos terrestre, es troba estranya i
fora del seu element. El seu anhel més gran és retornar al seu món original. El seu
retorn requereix fer renéixer les ales, per enlairar-se novament. Però, què fa renéixer
les ales? L’amor hi té un paper fonamental, ja que no és altra cosa que desig i anhel
d’allò que no tenim, però que hem tingut.
Quan l’ànima racional exerceix correctament la seva funció i, com l’auriga, guia i
controla les altres dues ànimes, es produeix l’harmonia en l’individu, que després serà
reflex de l’harmonia social.

Els aspectes de l’ànima són un conjunt de forces en tensió que de vegades entren en
conflicte:
-La raó ha de dirigir a les altres (és superior) i buscar l’harmonia entre tots tres amb
saviesa.
-Els altres aspectes han de respectar la jerarquia.
-No s’han de reprimir les forces dels dos cavalls sinó sublimar-les: s’han de saber
encaminar cap a metes més nobles.

6. ÈTICA

Tant en Sòcrates com en Plató i Aristòtil, la fi de l’ésser humà és la felicitat

(eudemonisme moral). En el cas de Plató, a aquesta s’hi arriba a través de la virtut, que
la definirà de la següent manera:
La virtut en l’individu consisteix en que cada aspecte del’ànima faci la funció que li
pertoca de forma adequada dins del conjunt.
Hi ha tres virtuts associades a cadascun dels aspectes de l’ànima:
-A.Racional: saviesa o prudència
-A.Irascible: fortalesa o coratge
-A.Concupiscible: moderació o temperança

8
Així, quan cada ànima exerceix la funció que li correspon s’arriba a la justícia, i la
persona és virtuosa i harmoniosa, justa. Per aquest motiu l’ànima racional ha de ser
prudent i conduir la part irascible, que a la vegada ha de ser coratjosa. Ambdues parts
han de subjectar conjuntament la part concupiscible perquè sigui moderada i no
l’arrosseguin els desitjos sensuals. Una altra virtut fonamental és la saviesa, que fa
referència al coneixement de la idea de bé i de justícia. Una altra manera de dir-ho
seria, que la justícia en l’individu és l’harmonia que no permet que cap principi de
l’ànima faci el que no li pertoca ni es posi allà on no li correspon.

Aquestes tres virtuts de l’individu també es poden trobar en l’Estat, aplicades a les
classes socials.

7. POLÍTICA
A ‘La República’ Plató exposa el seu Estat ideal, el model en el que s’han d’inspirar els
estats històrics concrets. És una proposta d’organització sociopolítica a través de la
qual es pretén aconseguir el bé, la justícia de la societat i la felicitat dels seus
membres.
El tema central és la justícia en l’individu i en l’Estat.
Per Plató, l’ésser humà s’associa amb altres per constituir la societat per poder satisfer
de forma més fàcil i col·laborativa les necessitats bàsiques; aquest esdevindrà
l’objectiu de la política, saber com s’ha d’organitzar un Estat per aconseguir satisfer les
necesitats bàsiques dels seus ciutadans.
I, què haurà de fer cada idivdu? Quin paper té dins del conjunt?
Plató proposa la divisió social en funció de les capacitats naturals de cadascú, que
venen determinades per l’aspecte de l’ànima que predomina en cada individu.

Classes socials
Governants/filòsofs/rei: són els més savis, els millors, i això inclou virtuts com la
prudència i la saviesa; correspon als governants/filòsofs. La seva missió és legislar
tenint sempre present la justícia més rigorosa. Recordem que el filòsof autèntic és el
dialèctic, aquell que ha assolit el món de les idees: l’únic que pot implantar la justícia
en la ciutat practicant el bé, idea que ha conegut i el guiarà.
Guardians/guerrers: la seva missió és defensar l’Estat dels possibles atacs exteriors i
també per fer complir la llei a l’interior de l’Estat.
Treballadors (artesans, camperols, comerciants): Tenen l’objectiu de mantenir les
altres dues classes, oferir a la polis els recursos indispensables i suficients –però no
més– per satisfer les necessitats bàsiques.

Un Estat serà just quan cadascuna de’aquestes classes socials faci la tasca que li
correspon de manera adequada. Practicant la virtut que li és pròpia sense interferir en
les altres, i sempre respectant la jerarquia que implica que el que és superior
(governants) domini i dirigeixi el que és inferior.

ANALOGIA ENTRE L’ÀNIMA HUMANA I LA CIUTAT-ESTAT

9
IMATGE LOCALITZACIÓ PARTS DE VIRTUT CLASSES RAÇA
MÍTICA ANATÒMICA L’ÀNIMA ÈTICA I SOCIALS FUNCIÓ MÍTICA
DE POLÍTICA
L’ÀNIMA

Auriga Cap Racional Prudència Governants Dirigir D’or

Saviesa Filòsofs
Rei

Cavall bo Pit Irascible Fortalesa Guerrers Protegir D’argent

Coratge Guardians

Cavall Abdomen Concupiscible Tempranç Treballadors Proveir Bronze/Ferro

dolent a (artesants,
Moderació comerciants,
camperols)

JUSTÍCIA

Règims polítics
Aristocràcia
És el règim perfecte, el govern dels millors, perquè és la intel·ligència, a través dels
més savis –per la seva educació i el seu altruisme– la que domina l’Estat. Permet
establir l’equilibri entre les classes socials. No està basat en el llinatge de sang sinó en
les capacitats.
Timocràcia
És una degeneració de l’aristocràcia. Governen els militars, homes d’acció que
ambicionen poder i riqueses. No miren pel bé comú sinó pel propi.
Oligarquia
Degeneració de la timocràcia. El poder el tenen uns pocs rics, que exploten les altres
classes.

Democràcia
És el govern del poble i es caracteritza per la llibertat i la igualtat. Això no és positiu
perquè els pobres s’igualen als rics, els ignorants als savis. L’Estat no està en mans dels
més preparats i millors.
Tirania
Degeneració de la democràcia. El líder és algú ambiciós i carismàtic. En un clima
d’inestabilitat s’alça un ‘salvador’ que s’acaba convertint en omnipotent i corromp i
atemoreix els altres.

6. L'EDUCACIÓ DEL FILÒSOF-REI

En la República l'educació és per a tothom, sense diferències de sexe, ni d’origen
social. Però no és la mateixa educació per a tothom. L'educació és paternalista (són els
magistrats els qui decideixen que cal ensenyar), estatista (només l'estat té el monopoli
de l'educació), sense cap paper dels pares (Plató diu que cal allunyar els fills dels pares
i fins i tot enviar els pares al camp, perquè no interfereixin en l'educació dels fills,
10
República, final llibre VII), i igual en homes i dones. De totes les educacions la més
especial i important és la del filòsof rei (que s'explica al llibre VII). De fet, el filòsof rei
és educat fins als vint anys igual que el guardià. Ha de fer gimnàstica, música i poesia.
Posteriorment durant deu anys hi haurà una selecció: aprendrà aritmètica, càlcul,
geometria i astronomia. Als trenta anys ja seran aptes per aprendre la dialèctica i
finalment als cinquanta anys podrà ser filòsof rei. Cal destacar que el filòsof rei és un
governant que coneix el que és bo perquè ha dedicat la seva vida a l'estudi del Bé i, en
conseqüència, és qui el pot portar a la pràctica.
S’educarà des de petits en funció de l’aspecte de l’ànima que predomini en cadascú.

11