Documenti di Didattica
Documenti di Professioni
Documenti di Cultura
net/publication/39406646
CITATIONS READS
0 4,962
1 author:
Francesco Ardolino
University of Barcelona
157 PUBLICATIONS 25 CITATIONS
SEE PROFILE
Some of the authors of this publication are also working on these related projects:
All content following this page was uploaded by Francesco Ardolino on 29 August 2017.
ria pogut amagar-la, o bé mostrar-la amb che del termine moti (‘movimenti’,
paraules encobertes, com havien fet al- ‘sussulti’ per ‘azioni gloriose e vitali’)
tres. Dir la veritat fou la seva acció i, com adoperato nel brano finale del Cantico
que dir la veritat és sempre una cosa una del gallo silvestre («Tempo verrà, che esso
mica heroica, fins i tot en les circumstàn- universo, e la natura medesima, sarà
cies mínimes de la vida, la seva acció, que spenta. E nel modo che di grandissimi
apuntava al destí mateix de l'home, regni ed imperi umani, e loro maravi-
fou d'allò més heroica». Che è poi l'idea gliosi moti […] non resta oggi segno né
su cui batte pure la posfazione di Arqués fama alcuna…»), che Unamuno traduce
—La mirada malenconiosa o la mirada col neologismo «moviciones» —più atto
de la veritat—, volta a stabilire sin dal a indicare ‘giri’— laddove Arqués prefe-
titolo l'equazione verità = sguardo ma- risce convertirlo in un esplicito ‘imprese’
linconico. («…I així com dels grandíssims regnes i
La stessa coerente sobrietà contraddi- imperis humans i de les seves gestes…».
stingue l'essenziale apparato di note, in- Ma proprio per questa estrema difficoltà
dirizzate a fornire una veduta d'insieme —felicemente superata nella maggior
di ciascuna operetta, nonché chiarimenti parte dei casi, come rare volte era avve-
puntuali sul pensiero dell'autore (qual- nuto nelle precedenti versioni castiglia-
cuno anche sullo stile), e soprattutto in- ne— il problema avrebbe richiesto con-
formazioni esatte sulle allusioni e sulle tinue autogiustificazioni del curatore, il
fonti del testo, peraltro convenientemen- che, come ebbe a dire Manzoni nell'In-
te messo in rapporto con altre opere leo- troduzione ai Promessi sposi, sarebbe
pardiane (Canti, Zibaldone, Epistolario, equivalso a scrivere «un libro impegnato
altre operette). Sottace invece Arqués (sal- a giustificarne un altro». Sarebbe semmai
vo una argomentata avvertenza sull'in- il caso di invitare gli editori catalani a ri-
traducibilità dei termini animo e spirito) perete l'operazione con lo Zibaldone di
l'improbo lavoro durato a volgere in lin- pensieri, il che agevolerebbe non poco la
gua catalana —scorrevole eppure non comprensione di tutte le altre opere leo-
appiattita— una prosa di resa difficilissi- pardiane, compresa questa.
ma quanto a lessico, ritmo e sintassi; ba-
sti pensare alle implicazioni materialisti- María de las Nieves Muñiz Muñiz
fronte al becero revisionismo che dilaga sentazione, priva di ogni retorica, del do-
per tutta Europa. Da parte nostra, non lore e del Male dell’uomo.
possiamo che consigliare al pubblico ca-
talano la lettura di questo libro, rappre- Francesco Ardolino
Xenia d'Eugenio Montale - Xènia en el posada per Pinto, que cal admirar pel do-
nou volum de la col·lecció «L'escorpí. ble resultat que obté: el d’un assaig lúcid
Poesia Universal del Segle XX», (com de i ple d’interès (on el lector troba discri-
costum, una elegant edició bilingüe): «28 minades les línies de càrrega principals
petits poemes on s’oculta el major esforç de la poesia de Montale) que és alhora
d’intel·ligència i la més intensa vibració convit i orientació a la lectura, que satisfà
de poesia que Montale ha sabut pro- a més un equilibri de registre més excep-
duir», en paraules de R. Pinto, autor de ció que norma. La lectura es veu sens
la modèlica introducció que s’hi inclou. dubte afavorida amb propostes de ruta
Un nou element, en definitiva (ocasió d'aquesta qualitat— més si troba espai
s’estaria temptat de dir) en el continu més enllà d’àmbits acadèmics, com és
fluctuar del tracte entre els mons cultu- d’esperar tenint en compte les caracterís-
rals italià i català —un vaivé de proximi- tiques d’aquesta poesia, per a la qual, s’ha
tats i llunyanies; gairebé una germanor de fet notar, els riscos de malentès són nota-
lonh, sobretot pel que fa a l’actitud de la bles: com deia Contini, més que no tro-
cultura catalana en referència amb la ita- bar-se dins dels confins de la poesia, es
liana: una presència intangible però per- mou en els seus límits (en el llindar, si
sistent en l'horitzó cultural, intermiten- pensem a Rella). L'eix de l'absència esde-
ment resolta de manera tangible— vé a Xenia el motiu conductor d’aquesta
Montale hi exemplifica, en aquest sentit, tensió del límit —límit que és també
un flux bidireccional (bastaria la límpida moral i vital: la certesa única de la manca
cristal·linitat de la traducció del «Cant de certeses, del buit del temps, del no-res
Espiritual» per sostenir-ho). En la versió com a presència (d’on aquell lliscar clar
de Cornudella tenim disponible de ma- cap a una religiositat de contorns vagues
nera òptima la completa sèrie d’epigra- però d’intensa vibració). L’experiència
mes en català, segons l’edició del 1971 de s’articula així en un compost d’alternan-
Satura —és a dir, sense la modificació ces, que fon l’aparent a-poeticitat del
de lloc del poema I,12 que apareix a quotidià que l’expressa amb la projecció
l’edició crítica de L’opera in versi (1981). de la seva essència íntimament poètica; la
La significació d’aquesta novetat edi- incomunicabilitat i la unicitat humanes
torial, que coincideix gairebé amb el cen- amb la seva qualitat transcendent. La
tenari montalià i el seguit d’activitats que munió de petits indicis de vida diària es
ha generat, és múltiple. Principalment transforma aquí en vehicle sobri d’aquest
perquè presenta una mostra singular de viure en el límit poètic —al capdavall,
l’obra de Montale: allò que en concepte i essències del «correlat objectiu» (ni que
execució constitueix gairebé un compen- calgui afegir-hi impropi com s’ha dit),
di de la seva poètica, concentrat del procés transversal en tota la seva obra: «fe en les
de sintonia constant del poeta i els seus coses», tal com descriu Rella la instància
modes expressius amb l’horitzó històric i salvífica que contenen. L'objecte quoti-
existencial propi —en la descripció pro- dià hi emergeix així com amarat de l’eter-