Lilliu Sentidu

BIBLIOTECA CUEC
1
Giovanni Lilliu
Sentidu de libbertade
Presentada de Giulio Paulis
CUEC
ISBN 88-8467-183-3
prima edizione giugno 2004
© CUEC 2004
Cooperativa Universitaria Editrice Cagliaritana
Via Is Mirrionis 1
09123 Cagliari
Tel e Fax 070291077 - 070291201
www.cuec.it
info@cuec.it
Senza il permesso scritto dell’Editore è vietata la riproduzione,

anche parziale, con qualsiasi mezzo effettuata,
compresa la fotocopia, anche ad uso interno o didattico
Grafica Biplano
Stampa Tipografia Solter
Cagliari
Indice
p. 7 Presentada de Giulio Paulis
19 Nota de s’autori
23 Birdiera o logu de istudiu?

27 Candu is sardus teniant relatzionis cun s’Europa
30 Foras de sa riserva
33 Sa chistioni morali puru
36 Sa cultura de Regione
39 Sa preistoria de Santeru
45 Sa prima cultura sarda est nàscia cun su pastoriu
49 Sa reforma de s’Universidadi podit èssiri unu disterru po is
istudiosus sardus
52 Su tiàulu benit de su mari
55 Is santus de su tempus de is nuraxis fiant gherreris de perda
artus duus metrus
57 Is gherreris nuràgicus de Monti Prama
62 De s’archeologia a s’autonomia
97 De Castedhu benint is sordaus e bocint a fusiladas otu
personas
100 Cun is nuraxis si format sa prima natzioni sarda
104 Candu is Sardus andanta a pregai asuta de terra
107 S’ istoria de unu populu in su sentidu de sa libbertadi
110 Sa Sardigna e is arrexinis mediterraneas
117 Cali Europa
120 Sa costante resistentziale sarda
Presentada
Como pagu tempus Giuanne Lilliu at fattu norant’annos. Gior-

nales, revistas, ràdiu e televisiones, tottu a una boghe, l’an festadu
coment’e frailarzu de s’identidade sarda, coment’e Babbai mannu de
tottu sos Sardos. E non b’at duda peruna chi su chi an nadu e iscrit-
tu torrat a sìzigu cun su sentimentu comunu de sa gente e finamen-
ta cun sa beridade. Infattis non b’at àttere chi in sos ùrtimos chim-
bant’annos appat intregadu che a Giuanne Lilliu tottu sa vida a favo-
resser su nascher e su crescher de una cussèntzia natzionale sarda.
Giuttu a notu in tottu su mundu coment’e su prus connoschido-
re mannu de sa Sardigna, coment’e su chi at dissepultadu e torradu
a lughe Su Nuraxi de Barùmini, monimentu postu dae s’Unesco
inter sas maravizas de s’umanidade, Giuanne Lilliu non est un’ar-
cheòlogu che a medas àtteros. Isse non s’est attremenadu a fagher
iscavos, a iscrier lìbberos, a imparare s’archeologia a sos istudiantes
de s’universidade: tottu cosas chi at fattu gai a primore chi in su 1990
l’an lumenadu “accademico dei Lincei”. A prus de custu isse, biven-
de sa sièntzia e sa cultura coment’e impignu pro sa democratzia e
pro su mezoru tzivile, at semper intesu sa facultade sua de archeòlo-
gu che cosa chi podet serbire a dare connoschèntzia, fundamentu,
intzidu e utopias pro fraigare una Sardigna mezus in su tempus
benidore. Sa polìtica e sa cultura, chi medas punnan a iscrobare, che
chi esseren duas essèntzias disvàrias e contràrias, si cumponen torra
in un’unidade naturale in custu sabidore mannu, chi at tentu sem-
per un’idea arta de sa polìtica.
Avvesadu a annotare sos filos chi aunin sos fattos de s’antigòriu a
sa realidade de custos tempos e a iscurtare sos passos de s’istòria, isse
at chilivradu sos problemas de sa Sardigna de oe e bi at dadu respo-
sta abbaidende a sas raighinas prus antigas; est artziadu in coddos a
sos antipassados nostros pro bider prus attesu e nos insinzare sa fila-
da de su camminu in custu mundu chi curret che bentu conca a
s’apparinamentu de tottu sas identidades pro more de sa globalizat-
zione.
8 PRESENTADA
Istella, norte e ghia de ogni attividade sua est istadu semper un’a-
more mannu pro sa Sardigna.
Tottu sos trettos chi forman s’identidade sarda Giuanne Lilliu los
at contivizados, a cumintzare dae sa memòria istòrica fatta a sìmbu-
lu, dae s’alabàntzia de su tempus coladu comunu. Dogni pòpulu
tenet un’Edade de s’oro, de sa lugura de sa comunidade, cun sos
sàbios suos, sos santos, sos eroes. Est s’edade chi sa comunidade est
lòmpida a s’avantzamentu prus mannu in libbertade, autonomia,
potèntzia polìtica e militare, conchistas culturales. Cunform’a sa
muta de s’istòria, sa comunidade s’identificat a preferu cun custa o
cun cuss’àttera Edade de s’oro. In tottu s’Ottighentos e finas a sa
prima meidade de su Noighentos, s’Edade de s’oro pro sos Sardos est
istadu su tempus de sos Giùighes e mescamente de Elionora, sa giui-
ghissa de Arbarea chi deit a sos Sardos sa Carta de Logu e defenseit
cun sas armas sa libbertade de sa Sardigna contras a s’inimigu de
foras, a sos Aragonesos. Pagu contu si faghiat tando de s’edade de sos
nuraghes, chi fit connotta pagu o nudda, carrarzada suttaterra in s’i-
scurigore de s’antigòriu. Dae sa gente comuna sos nuraghes fin ten-
tos in contu de pedràias, bonos a nde bogare su chi serbiat pro pesa-
re mururdos e pinnettas. Ma infinis benzeit Giuanne Lilliu. Paris
cun sa fortigalesa nuràgica de Barùmini, gràtzias a iscavos e istùdios
medas e de importu, isse at torradu a vida una tzivilidade manna e
balidora, chi sos Sardos istein a trettu de pruduire cando fin meres
in sa terra insoro e giughian unu lumen barittadu in tottu su Medi-
terràneu. E custa tzivilidade potentiva e ricca de ammaju isse nos l’at
figurada in sos iscrittos suos e massimamente in La civiltà dei Sardi
dal Neolitico all’età nuragica (I editz. Torinu 1963), cun un’istilu de
calidade perfinada, a tales chi su mundu de sos nuraghes est disper-
tadu dae una frina de poesia e s’abbivat a ogros nostros. Pro mèritu
de Giuanne Lilliu s’edade de sos nuraghes s’est fatta a Edade de s’oro
de s’identidade sarda. Sos antipassados chi bi bivian faeddan a boghe
sua e nos naran chi pro nde bessire dae sos males e dae sos trambuc-
cos de oe bisonzat a torrare a s’autonomia polìtica de tando, cando
sos Sardos non fin miramentados dae àttere ma fin faghidores de
s’ustinu insoro. Tando sa Sardigna aiat su logu sou in s’istòria: fit
unu ponte tra sas culturas de s’Àfrica e d’Oriente e cussas de s’ala de
ponente d’Europa, e custu est su postu chi li deghet galu oe, sende
cunform’a sa natura de sos logos e a sa sinza de s’istòria.
A dies de oe s’erèntzia de sos mannos si mantenet mescamente in
sos montes de sas Barbàgias, ue sos Cartaginesos apprima e sos
PRESENTADA 9
Romanos appustis accorrein sos Sardos reberdes a su domìniu inso-

ro. Giuanne Lilliu, chi at intregadu La civiltà dei Sardi a sos pastores
barbaritzinos, s’est pesadu medas bortas a amparare s’identidade
insoro minettada dae un’industrialismu malu, ma semper resistido-
ra. Affacca de règulas morales contràrias a s’ordinamentu de sa giu-
stìtzia de s’Istadu, chi cheren propassadas, bi sun àtteros trettos de
s’identidade ètica de sos Barbaritzinos (coment’e s’amore pro sa lib-
bertade, s’ingrina a resistire e a parare fronte a s’inimigu, s’unidade
de sa famìlia e sa costuma de s’aggiudare s’unu cun s’àtteru) chi sun
valores e meressen d’essere bardiados, pro chi su pastore, fattu oe a
operàiu de s’indùstria, siat balente de defender sos derettos suos e de
opponner resistèntzia a sos perìgulos de s’automatismu e a sos arri-
scos de un’acculturatzione a usu de sas colònias. Ma s’identidade
non est cosa de baltzamare o de ponner in unu moiseu etnogràficu,
torrada a folclore. Est cosa bia chi si deppet attenorare a su mundu
chi cambiat. Pro cussu sa cultura barbaritzina at bisonzu de si con-
noscher, de si medire e de s’iscumbattare cun àtteros pro fraigare in
manera dialèttica un’idea noa de su mundu e de sa vida, ue anden
semper paris valores antigos e novedades de su mundu de oe, oppo-
nendesi e cumponendesi continu pro cambiare continu. Cun custu
infilu nascheit a Nùoro in s’annu 1972 s’Istituto Superiore Regiona-
le Etnografico, a cumprimentu de un’imposta de legge fatta, paris
cun àtteros polìticos, dae Giuanne Lilliu, tando consizeri regionale.
Accant’a sa memòria istòrica, a su sentimentu de un’erèntzia
comuna, a s’esistèntzia de règulas morales e costumàntzias comu-
nas, un’àttera pedra de fundamentu de s’identidade est su sentimen-
tu de su logu, coment’e sìmbulu de sa pàtria-mama e de sa terra,
appretziada che valore, sende sa madre dae ue naschen s’istripile e
sos fruttos de sa natura.
Ultres a su logu bìvidu, marcadu dae sa presèntzia de monimen-
tos, fràigos e dae tottu sos àtteros sinnos de s’attividade de s’òmine
chi intran in un’idea larga de bene culturale, dan fundamentu a s’i-
dentidade sarda finas sos elementos naturales de su logu. Segundu
su pensamentu de Giuanne Lilliu, su rispettu pro su logu bìvidu e
pro su logu naturale, ambosduos reconnottos coment’e sìmbulos e
virtudes de sa pròpria cultura, non est cosa de localismu, ma andat
a s’insertare in un’idea prus manna chi pertoccat s’universu intreu:
su piessignu de su creadu est sa variedade, chi cheret defensada in
dogni bessu e modu, de manera chi nudda si perdat, ne una pranta,
ne un’animale, ne unu trettu de s’ambiente, ne sos arrastos de mai-
10 PRESENTADA
gantas tzivilidades chi an fattu s’istòria de su mundu, ne una limba

faeddada finas dae pagu personas.
Duncas sa limba. Sas testimonias istòricas de comente limba e
pòpulu sun presos a pare a nodu affissu sun antigas meda. S’iscrittura
sagrada (Genesi 11, 6) narat: «E Yahve narzeit: Accò sun unu pòpulu
solu e una limba sola est comuna a tottu issos. Custu est su cumintzu
insoro a fagher. Como nudda lis at a esser controidu de su chi sun bèn-
nidos in determinu de fagher», dae ue su disistu de Deus de trobojare
sas limbas pro parare fronte a sos òmines chi cherian fagher a porfia
cun isse. S’idea bogada a campu dae Herder, Fichte e àtteros pensado-
res in s’Ottighentos, chi sa limba siat su trettu de prus importu de s’i-
dentidade e chi arreppresentet s’ànima de unu pòpulu at tentu fortuna
manna, ma oe b’at chie li ponet làcanas, ca bi sun pòpulos chi giughen
unu sentimentu de identidade forte, mancari non fettan meda contu
de sa limba. Comente si siat, ischimus chi s’ethnos est una cuncòrdia de
formas simbòlicas chi sos pòpulos tenen che a pedra de fundamentu
de s’identidade insoro e coment’e printzìpiu de accomunamentu sot-
ziale. Custos sìmbulos o archètipos naschen dae realidades sòtzio-cul-
turales e naturales, chi non sun petzi cosa de ideas, ma in s’ethnos non
bi sun gai, bias in carre, benesì mudadas in sìmbulos chi, leados a unu
a unu e tott’umpare, serbin a dare significadu e in su matessi tempus a
accumonare sa gente, ca cadaunu s’identificat in issos e si bi reconno-
schet. Gai est puru pro sa limba.
Sutta su perfilu de su valore appostu a sa limba sarda che marcu
de s’identidade non si podet narrer chi sas cosas sian andadas meda
bene in su tempus coladu. Finas a como pag’ora sa limba est abbar-
rada afforas de su dibattu subra de sa chistione sarda. Finamenta su
Partidu Sardu de Atzione non nde faeddaiat. Bastat a ammentare chi
appustis de sa gherra europea custu partidu, chi est su partidu auto-
nomìsticu a fundamentu ètnicu prus antigu d’Itàlia, deit anta a sa
lutta de sos Catalanos pro sa limba insoro, ma in cantu a sa limba
sarda s’assamudeit. Non solus sa polìtica fit pensada in italianu (in
su 1920 Camillu Bellieni narzeit: «esiste la materia nel nostro paese
per costruire una nazione, ma questa materia per il passato non
divenne mai coscienza, ed ora che lo è, è pensata da noi con intellet-
to d’italiani»), ma fit allegada puru in italianu.
Toccat de isettare s’ala de tempus tra sa fine de sos annos Sessan-
ta e su cumintzu de sos annos Settanta de su sèculu coladu dae pagu
pro intender faeddare de limba sarda e de identidade. E sa bandela
l’at battida mescamente Giuanne Lilliu.
PRESENTADA 11
Fit prèside isse cando su 19 de frearzu de su 1972 su Consizu de

sa Facultade de Lìtteras e Filosofia de Casteddu approveit unu
dochimentu subra de sa limba sarda, presentadu dae Antoni Sanna,
professore de linguìstica sarda, chi attesoraiat ideas e intzidos già
bogados a craru dae Giuanne Lilliu aintro de s’universidade e, de
prus, afforas.
Sendeghì s’iscola in Sardigna andaiat male cadamale, ca s’impa-
ronzu fit fattu chena tenner in contu perunu sa limba de sos iscola-
nos e sa cultura sarda fit trattada pro una suttacultura, su dochimen-
tu naraiat chi fit pretzisu dare alientu a sos valores beros de sa cultu-
ra isulana, primu de tottus a cussu de s’autonomia, e percurare
mezoros chena acculturatzione a usu de sas colònias. Pro cussu sa
Facultade de Lìtteras e Filosofia dimandaiat a sa Regione Autonoma
de sa Sardigna e a s’Istadu de reconnoscher sos Sardos coment’e
minoràntzia linguìstica e sa limba sarda – chi sa sièntzia già dae
meda teniat in contu de limba neolatina a sei – coment’e limba “nat-
zionale” de sa minoràntzia. Nde beniat chi cherian fattas dispostas
pro amparare in s’iscola sos valores accostumados de sa limba e de
sa cultura sarda, pro moer in s’imparonzu de sos piseddos dae su
sardu e dae sos àtteros dialettos faeddados in s’ìsula, pro lassare s’im-
paronzu in sas iscolas a sos Sardos e a cussos chi tenian una conno-
schèntzia deghile de sa limba sarda.
Fin sos annos chi atterue puru in Europa b’aiat su revival ètnicu
e torraian a pizu natzionalidades imbertas, sas “natziones preubbi-
das”, chi seraian su pèrigulu de s’iscumpàrfida insoro coment’e enti-
dades culturales pro more de sa sotziedade industriale, sa sotzieda-
de de sos frazos, chi punnaiat a aggualare sos mercados e a fagher sos
òmines tottu a una massa pro poder addelentare sos balanzos. Tando
sa Sardigna fit lòmpida a malu trettu: su Pranu de Rinàschida fit fal-
lidu; s’industrialismu neocapitalista e monopolista si fit appoderadu
de s’ìsula ponzende bisestru a sa cultura sarda; sos bandidos aian
manu manna e pro los cumbatter sa politzia impittaiat mètidos chi
non tenian contu de sa psicologia de sas comunidades barbaritzinas;
su mundu de sos cuiles e de sos campos fit in abbolottu; medas sar-
dos deppian lassare sa terra insoro in cherta de triballu.
B’aiat movimentos, corrìglios, òmines de cultura, chi est a paru-
su abbentinnare coment’e “neosardistas”, ue curriat s’idea chi s’auto-
nomia ispetziale de sa Regione fit una matàfara, ca non bi podiat
esser autonomia polìtica bera lassende a s’oru sa cultura sarda, sa
limba sarda e tottu cussu chi reppresentaiat su coro de sa sardidade.
12 PRESENTADA
Si pensaiat chi dae su rescattu de sa limba diat nascher sa decoloni-

zatzione de sa polìtica, de s’economia e finamenta de s’istòria e de sa
vida de sos Sardos.
In fragu de sos annos 1974-1976, in revistas e giornales sardos e
terramannesos, isborroccheit unu dibattu mannu cun boghes a
distonu e in accordu cun sa delìbbera de sa Facultade de Lìtteras e
Filosofia. Si cuntrestaiat non solus de limba e de cultura sarda, ma
finas de natzione sarda. In su mese de cabidanni de su 1976, a s’a-
gabbada de unu cumbèniu subra de sas relattas tra cultura e iscola
in s’identidade de su pòpulu sardu, nascheit in Casteddu su sòtziu
“Sardegna cultura: Associazione per l’identità del popolo sardo”, chi
daboi cambieit in “Movimento di Nazione sarda”, cun su giornale in
duas limbas “Nazione Sarda”, chi besseit dae su mese de làmpadas de
su 1977 a su mese de maju de su 1981. Ultres a Antoneddu Satta e a
Eliseu Spiga, chi aian fattu nascher su movimentu, bi addireit
Giuanne Lilliu, paris cun àtteros òmines de cultura, coment’e sos
iscrittores F. Màsala, A. Cossu e M. Giacobbe, sos artistas C. Nivola,
G. Princivalle e P. Sciola, sos professores E. Spanu Nivola, M. Ciusa
Romagna, G. Usai, G. Contu e àtteros.
S’idea de su movimentu fit chi sa Sardigna est una “natzione” abbe-
rueru e chi s’identidade de su pòpulu sou est su fundamentu de su
derettu sou a un’autonomia bera, e ancora chi su trettu de prus impor-
tu de custa identidade est sa limba sarda, chi cheret impittada, a bolun-
tade de sos chi la faeddan, finas in sos attos pùbblicos coment’e limba
de usu uffitziale. Duncas fit pretzisu ponner a un’ala s’istatutu betzu de
sa Regione, chi de ispetziale teniat petzi su lumen, pro nde fagher unu
nou, fundamentadu subra de un’autonomia bera, prus attenoradu a sa
realidade polìtica, econòmica e culturale de sa gente sarda. Gai sa limba
sarda bessiat dae s’accorru folcòricu ue l’aiat inchizonada sa cultura
dominadora. Dae cosa bona a istudiare pro filòlogos e linguìstas si bor-
taiat a fattu polìticu e a intinnu de s’identidade. Amparare sa limba
sarda e nde favoresser su creschimentu fit intesu coment’e fattu de
democratzia, cheriat narrer a assigurare e dare refrantu a sos derettos
primarzos de sas comunidades e indunas de sas personas. S’isterriat gai
sa chistione de sa paridade de derettos de su sardu e de s’italianu ain-
tro de un’idea plurilinguìstica de sa comunicatzione. Sa “chistione
sarda” si faghiat a “chistione natzionale sarda”, comente iscrieit Giuan-
ne Lilliu in su mese de santuaine de su 1977.
Semper in s’atonzu de su 1977 “Nazione Sarda”, a manu de pare
cun àtteros tres periòdicos de sentidu natzionalitàriu (“Sardegna-
PRESENTADA 13
Europa, “Sa Sardigna”, “Su populu sardu”), fatteit sa proposta de

regoglier sas firmas pro unu disignu de legge populare pro s’ampa-
ru de sa limba sarda (cunform’a s’art. 6 de sa Costitutzione de sa
Repùbblica italiana) e pro su reconnoschimentu de unu sistema de
bilinguismu in s’ìsula; in su matessi tempus isteit constituidu “Su
comitau po sa limba sarda”, cun sa presidèntzia de Frantziscu Màsa-
la. Su 13 de su mese de trìulas de su 1978 su “Comitau” batteit e pre-
senteit a su Consizu Regionale sa proposta de legge regionale de init-
ziativa populare subra de su bilinguismu (“Tutela della minoranza
linguistica sarda in applicazione dell’art. 6 della Costituzione”), cun
s’atziva de sas 13.540 firmas regortas (su quorum rechestu fit de
10.000 firmas).
A contare sa sorte mala chi in sos tres annos fattantes sa proposta
de legge appeit in Consizu regionale e sas trassas de sos partidos pro
l’istrumare est cosa chi anneat, e non nde faeddamus. Non allegrat
nemmancu su restu de s’istòria, giogada pro bell’e bint’annos, cun
àtteros estremagiogos, ordiminzos e refudos, tra su Consizu regiona-
le, su Consizu de Istadu e su Parlamentu italianu subra sa pedde de
sa limba sarda e de sos Sardos, e duncas nos cagliamus gai tottu.
Infinis, a trettu de bell’e trint’annos dae sa delìbbera de sa Facul-
tade de Lìtteras e Filosofia chèrfida dae Giuanne Lilliu, su reconno-
schimentu de sa limba sarda est lòmpidu apprima cun sa Legge
Regionale 15.10.1997, n. 26: “Promozione e valorizzazione della cul-
tura e della lingua della Sardegna” e fattuponende cun sa Legge
15.12.1999, n. 482 de sa Repùbblica italiana: “Norme in materia delle
minoranze linguistiche storiche”, chi contat su sardu tra sas limbas
de minoràntzia de s’Istadu italianu.
Custas legges non sun pròpriu su chi cherian Giuanne Lilliu e
medas àtteros amparadores de sa limba sarda, ma de seguru sun unu
bonu passu ainnantis. Allumententu non est chena importu su chi
narat sa Legge Regionale in contu de identidade, a s’art. 1:
La Regione Autonoma della Sardegna assume l’identità culturale del popo-
lo sardo come bene primario da valorizzare e promuovere e individua nella
sua evoluzione e nella sua crescita il presupposto fondamentale di ogni
intervento volto ad attivare il progresso personale e sociale, i processi di svi-
luppo economico e di integrazione interna, l’edificazione di un’Europa fon-
data sulla diversità delle culture regionali.
Duncas s’identidade est pensada coment’e su chi deppet moer

tottu sa polìtica. Aggai oe non b’at partidu chi non faeddet, in italia-
14 PRESENTADA
nu, de identidade e non ponzat in su programma sou carchi puntu

chi pertoccat s’identidade. Tottus, fattu fattu a bestimenta mesu
ètnica, si bettan a s’identidade che gattu a pische, ma prus che àtte-
ru a paràulas, in italianu; sos fattos, finas a como, sun pagos o fina-
menta contràrios.
In realidade, oe prus de eris e de gianteris, cando unu polìticu
allegat de identidade sarda naschet, in sos chi l’iscurtan, unu bison-
zu de autentzia. Lu aiat cumpresu bene Giuanne Lilliu, chi in su
mentres chi pensaiat a sa “chistione natzionale sarda”, iscriiat artìcu-
los in sardu pro su periòdicu “Nazione Sarda”. Como custos artìcu-
los, imprentados in sos annos 1977-1981, paris cun unos cantos
àtteros bessidos atterue e in parte manna in sos annos fattantes, sun
accabidados in custu lìbberu, chi balet coment’e testimonia de un’e-
sperièntzia nodida e imparu e ammonestu pro su tempus benidore.
A sa fine de su lìbberu s’agattat puru, bortadu in sardu dae chie
iscriet custas rigas, s’iscrittu de Giuanne Lilliu, connottu dae tottus e
semper lumenadu cando si chistionat de sas raighinas de s’identida-
de sarda, chi isteit imprentadu in italianu in su 1971 cun su tìtulu La
costante resistenziale sarda. Unu sinnu minore de sa reconnoschènt-
zia chi li deppo pro m’aer fattu bessire amantiosu de sa limba sarda
e un’obbrigassione abbia de sa limba sarda pro su valore simbòlicu
meda mannu de custu iscrittu. Sos temas de custos artìculos sun
cussos chi amus giai fentomadu; sa limba de Lilliu est su sardu cam-
pidanesu chi allegan in sa terra sua nadia, sa Marmidda (a bortas
s’artìculu indeterminativu unu est iscrittu‘u, comente si narat in
cussa leada, faeddende tottu cun su nasu). Una limba chi, cun sos
assimizos leados dae su mundu de sos massajos e de sos pastores,
aggiunghet a sa pinna de Giuanne Lilliu, semper garbosa e a bonu
chìschiu in sa contienda polìtica, su donu de sa bàrtziga e de su cistu.
Si abbàidet, pro esempru, su chi iscriet Giuanne Lilliu in contu de
Tullio De Mauro, professore a s’universidade de Roma, mastru
mannu de limbas.
A zisa de istèrrida cheret ammentadu (e l’at fattu De Mauro e
tottu su 2 de abrile de s’annu coladu a Roma, a su grèmiu de sos Sar-
dos, in unu cumbèniu subra de su calònigu Giuanne Ispanu) chi sos
prus inimigos mannos de sa limba sarda in sos annos chi amus men-
tuadu non bivian in sa terramanna italiana, ma in Sardigna, e fin,
paris cun su MSI, sos comunistas. Sa filada de su PCI l’aiat inditta-
da Giròmine Sotgiu: sa chistione de sa limba fit un «falso problema»,
«una mistificazione o strumentalizzazione politica», sas rechestas de
PRESENTADA 15
sa Facultade de Lìtteras e Filosofia de Casteddu fin «culturalmente e

politicamente devianti anche se investono gruppi estremamente
ristretti di intellettuali che non trovano un collegamento con le forze
reali». In su beranu de su 1977, cando fin regogliende sas firmas pro
sa proposta de legge populare subra de sa limba sarda, besseit una
tzirculare de sa federatzione comunista de Nùoro chi naraiat a sos
segretàrios de setzione de ponner impèigos a sa regorta de sas fir-
mas, sende perigulosa pro s’unidade natzionale. Cussos chi aintro de
su PCI fin prus pagu visticurtzos, e a su matessi tempus non olvi-
daian sa lumenada de s’egemonia culturale de sa sinistra, fattu fattu
faghian assuprire in Sardigna a Tullio De Mauro, siat pro conchina-
re sos àtteros cumpanzos a si fagher un’idea de sa chistione de sa
limba sarda prus accurtzu de sa realidade, siat pro dare una resposta
in su campu de sa cultura a su disignu polìticu de Giuanne Lilliu e
de sos àtteros natzionalitàrios.
Gai in “Nazione Sarda” de su mese de martu de su 1981 Giuanne
Lilliu iscriiat:
Ancora una borta, comenti ‘e perdusemini o mattuzzu ‘e arriu, calat cuddu
sant’omini de Tullio De Mauro, a si fai sa lezionedda de linguistica sarda
connota in totu is cotillas, e asuba ‘e sa necessidadi de s’educazioni lingui-
stica in italianu. Totus cosas bonas. Ma (mirai!) custu ‘guru’ de sa linguisti-
ca italiana, non c’est versu chi scriat, a su mancu una borta, ‘lingua’ sarda.
No, scrìt in “La Nuova”, sempiri, ‘parlata’, comenti chi sa paraula ‘lingua’ siat
una spezia de buconettu ferenau.
Podeus pensai chi similis personas, mancai bravus istudiosus, sianta difenso-
ris de sa lingua, de sa cultura e de sa civilidadi sarda, mancai rappresentan-
tis de unu Comitau po is Minorias Etnicas e Linguisticas chi funti in Italia?
E it’hap’a nai?
De Mauro hat essi puru unu bonu ortulanu linguisticu me’ is lacanas de
Roma, ma is erbas linguisticas de domu nosta non podint essi cumprendias
de unu scienziau chi non afférrada (o non bolit afferrai) chi, in Sardigna, sa
chistioni ‘e sa lingua (lingua e non ‘parlata’) non si risolvit solu in sa scola e
in s’educazioni linguistica.
Est unu movimentu politicu chi sustànziada s’identidadi e sa liberazioni de
su populu sardu de su colonialismu (naraus puru de su colonialismu intel-
lettuali e culturali de is furisteris).
Duncas Giuanne Lilliu, faeddende de Tullio De Mauro, bortat su

cuntrestu in bàrtziga, chirchende de sighida, semper aintro de su
matessi campu de significadu, perdusemen, ascione, erbas e ortula-
nu. Pro narrer chi a De Mauro lu ficchian tottue che su mèrcuris,
non li abbastat s’assimizu a su perdusemen, erba chi serbit a dare
16 PRESENTADA
sabore a medas màndigos, ma bi ponet puru s’ascione, un’àttera

erba chi faghet in mesu de s’abba, bona a meighina e pro insalada, e
b’at logos chi l’impittan finamenta in parte de su pìbere. Sende de
sabore forte e unu pagu àspidu, s’ascione faghet a istorcher su nasu
(pro custa rejone sos Romanos li naraian nasturtium: Plìniu, N.H.
19, 155 nomen accepit a narium tormento, Isidoru, Or. 17, 10, 17
quod acrimonia sui nasum torqueat; su lumen campidanesu martut-
zu, mattutzu de arriu est depesu dae custa paràula latina), e gai Lil-
liu lu bettat a iscromba a De Mauro, affortighende cun sa frigura de
su nasu frunzidu su disapprovu sou pro s’idea chi cussu linguista
bogadu a grida teniat de sa limba sarda.
Custu est s’accisu de su sardu de Giuanne Lilliu.
Ma oe, a dolu mannu, su sardu e sas àtteras limbas nadias faed-
dadas in Sardigna si sun reduinde in medas logos a vida isteniada,
finas a esser isbandonadas. Sas movittivas de custu istadu pagu bonu
de sa limba sun connottas: sa fine de sa cultura antiga de sos campos
e de sos cuiles; sa crèschida de s’indùstria; s’urbanizatzione; su
disterru de sos giòvanos in logu anzenu a chircare triballu; s’atzione
de s’iscola; s’ispaniamentu in tottue de s’italianu pro more de
mèdios de comunicatzione potentivos, coment’e ràdiu, televisione,
giornales. Parte manna an tentu puru sos càmbios fungudos chi at
battidu su turismu, chi est sa trae maggiore de s’economia in mai-
gantos chirros, coment’e sa Gaddura.
Pro narrer sa beridade, in Gaddura su “Consorzio Costa Smeral-
da” de s’Aga Khan at dadu importu a sa cultura gadduresa, cherin-
de assegurare un’offerta de primore a fittianos in boza de cosas sìn-
cheras e sardas de su tottu. Gai s’istilu de s’architettura, sos materia-
les de sos fràigos, sos frunimentos de sas posadas giughen s’impren-
ta de sa cultura de su logu.
Ma sa limba atturat giai semper a foras: a su contràriu de su
mare, de s’arena bianca nida, de su chelu biaittu, de su sole, de sas
bellesas de sa natura, de sos monimentos de s’antigòriu e de s’arte,
de su binu, de sos màndigos regalados de sa coghina nadia, de su chi
produit s’artigianadu, sa limba non faghet a la bender, non dat allu-
cru. Tott’a s’in prus la poden impittare a usu de traste nomenclatò-
riu pro marcare mezus coment’e sardu e sinzaladu su chi offerin a su
turista.
Comente est làdinu, non est tottu oro su chi lughet in sa froridu-
ra noa de s’identidade sarda. Lu faghet a pensare puru su fattu chi
sos istudiantes de 17 iscolas sardas, preguntados de seberare unu
PRESENTADA 17
tanti de aggettivos pro retrattare sa Sardigna e sos Sardos (su mèti-

du est cussu de su differentziale semànticu), an bogadu a craru de
giugher un’idea bona de sa Sardigna e una prus pagu bona de sos
Sardos. Sa rejone est chi in sa conca insoro est imprentada sa frigu-
ra attrattiva de sa Sardigna (“insoliada”, “eremida”, “caente”, “tralu-
ghente”, “cristallina”) ammaniada dae s’indùstria turìstica. De issos
e tottu sos Sardos an un’idea prus pagu appretziada, ca s’indùstria
turìstica non s’ind’est incurada.
Tottu custu cheret narrer chi pro sa Sardigna su camminu a
fagher in cherta de s’identidade est ancora longu: unu bonu cum-
panzu at a esser custu lìbberu de Giuanne Lilliu, su Babbai mannu
de tottu sos Sardos.
GIULIO PAULIS
Nota de s’autori
Cun custu libburu benit inaugurada sa collana noa de sa CUEC,

meda importanti poita aspirat a essiri sa collana chi cumprendit is
operas is calis po su conteniu sunt prus accanta a is aspiratzionis e a
sa traditzioni de s’editori. Su nomini est, appuntu, Biblioteca CUEC.
S’occasioni est saludada cun gosu de s’autori de su libburu chi, in
su specificu, tenit su depidu de torrai gratzias a totu cussus chi ant
inspirau (Antoneddu Giuntini po primu) e ant collaborau a norma-
lizzai is testus in lingua sarda publicaus is prus, in felitzis tempus
andaus, in su periodicu natzionalidariu “Nazione Sarda”: Stefano
Sanjust e Mario Puddu. Torru gratzias puru a Pino Calledda po s’ag-
giudu pretziosu in su scéberu de is immaginis chi illustrant s’opera
e a Paola e Daniela Zedda po sa digitalizatzioni fata cun diligentzia e
cumpetentzia.
Ma su ringratziamentu prus sincheru e de coru dhu depu a s’a-
migu e collega professori Giulio Paulis, studiosu su prus eminenti in
materia de lingua e linguistica sarda e intelletuali stimau, chi mi at
onorau cun sa presentada de su libberu, veramenti esemplari, e at
procurau sa bortada de s’italianu a su logudoresu nobili de su testu
miu intitolau “La costante resistenziale sarda”.
In su piticu de custu traballu si sposant articulus de storia, de
archeologia, de politica, de lingua, de morali, e amenidadis e imagi-
nis chi dhu faint prus attraenti. Issu bolit essiri in is intentzionis e de
fatu unu contributu, unu donu, un’omaggiu a sa lingua nostra e cun
sa lingua a sa terra nostra, mama nostra, sa Sardigna. A custa patria
de arrexinis profundas, de memorias antigas, custu modestu scritu
donat dignidadi, onori auguriu de felitzidadi. Cresciada issa in su
sentidu de sa libbertadi, in su gosu de s’autonomia, in sa paxi, s’a-
mori e s’unioni de is fillus suus, oi e in su tempus benidori.
Sa causa bona de sa cultura e de sa lingua sarda si bincit si is sar-
dus acquistant totus, puru in sa diversidadi de is opinionis e aspirat-
zionis insoru, sa idea sarda, sa cussentzia de su propriu essiri etnicu
e sa storia profunda, sa dignidadi e s’orgogliu de si intendi populu
20 NOTA DE S’AUTORI
identicu a issu e totu e a is valoris suus chi non sunt minoris de is

aterus, ma cun custus aterus sunt prontus a chistionai, a dialogai, in
su respiru de su mundu.
Tocat a fai unu arrexonamentu mannu e seriu asuba de is valoris
de s’identidadi. S’essiri sardu nostru no s’intendit satisfau dae su
depidu de sa storia. In custu mundu chi cambiat nosu puru, sardus,
si depeus torrai a fai, si definiri in una identidadi noa. Una identida-
di chi benit de is arrexinis profundas, ma chi castiat e chi progettat
po su tempus chi at a bènniri cun ominis nous. Custa identidadi,
custu valori de natura in medas sardus est ancora a su stadu de
emotzioni, prus pagu de cussentzia, prus pagu de arrexonamentu. Sa
nostalgia chi de tempus in tempus si portat unu balsamu de cunfor-
tu in su logu nostru e si pigat a scoramentu in terra allena, no bastat
po s’impresa chi nos aspetat.
Identidadi, autonomia est puru capatzidadi e intelligentzia de fai.
Bolit nai caminai de séi, trassai is moris proprius e mirai a su puntu
sceberau. Sa libbertadi at a bènniri, si is sardus no tenint timoria.
Nosu sardus seus unu populu feriu ne is seculus de su dominiu, ma
ancora biu gratzias a Deus.
GIUANNI LILLIU
a Miriam
Birdiera o logu de istúdiu?
Casi noi annus fàidi, in su 1972, est nàsciu su Istitutu Superiori

Regionali Etnogràficu, cun sedi in Núoro. Dhu iant bófiu vàrias fort-
zas políticas demogràticas, e, in prus, su partidu comunista.
In s’atrupélliu de sa política de sa “Rinàscida” e de sa “chistioni
sarda”, si crediat de podi agiudai sa libberazioni de sa genti e de sa
cultura brabaxina ponendu a fundamentu, cun is àteras cosas, unu
médiu iscientificu comenti su Istitutu Etnogràficu.
Fiat un’ istrutura fata po studiai su nascimentu, su crescimini, su
stadu de oi e su cambiamentu de sa civilidadi, diversa e ispetziali in
medas bisuras, de sa Sardigna prus profunda e “primitiva”. Unu
combinamentu de teoria e pràtiga etnogràfica, po acrarai totu sa
mesura istórica (de arregordus, de atus, de valoris e de mancamen-
tus) de su pópulu sardu, in is logus e is tempus de eriseru e de oi.
Duncas: etnografia foras de is móglius funtzionalis e colonialis de
unu Frobenius o de cussus “criminologus” comenti Mantegazza,
pòberus “folkloristas” de is istudius de traditzionis popularis. Etno-
grafia comenti istória. Su passau (diacronia) e su presenti (sincro-
nia). Unu istúdiu po cambiai is Sardus a su tempus chi benit, cre-
scendi de sei matessi, cun sa identidadi insoru, ma chene arrefudai is
virtudis de is àterus: italianus, mediterraneus, europeus e de totu su
mundu tzivili.
Po ponni in èssiri custu progetu, sa lei de su ’72 pensada unu
inginnu simpli, de pagu costu, chene tentatzioni de clientella: unu
Contzillu fatu de amministradoris e de istudiaus, eletus de is Univer-
sidadis sardas. In custus noi annus passaus, su Contzillu at fatu su
chi at pótziu. Innòi at camminau comenti de unu cuadhu de bellu
portanti, innòi comenti una achetixedha in domas, a tóntinu e a
imbrúchinus. Po istúdius e manifestatzionis iscientificas e políticus
culturalis at ispéndiu duus miliardus e trexentus corantunu millio-
Nazione Sarda, Martzu 1981

24 GIOVANNI LILLIU
nis. A su chi nant, cancuna borta at istrintu sa bussa, àteras bortas at

obertu meda su grifoni, prus de totu arruscendu is arriedhus de sa
cultura de sinistra, chi depit pagai ancora certus contus.
Aici funt is tempus! Chini si cuntentat e chini non si cuntentat.
Non si cuntentat su partidu comunista.
In una proposta de lei, presentada su 27 de su mesi de ladàminis
de s’ annu passau, si acatat chi su Istitutu de Núoro est in su piticu
unu pegus istratallau de sa limusineria manna de sa Regione, unu
strumíngiu de istrutura, una birdiera (contenitore) filidha.
Insaras, ita fai? Arrexonat sa lei a suba: “Nuovi compiti dell’Isti-
tuto Superiore Regionale Etnografico”.
Ponni in su Museu de su costúmini de Núoro, su saltafossedhu de
su ’72 e fabbricai una bella carrotza a cuatru arrodas (unu carrozzo-
ne in dialetu toscanu), totu frorigiau a foras e a intru càrrigu de genti
in s’ abetu de sa brovendha de sa lei noa.
De su Istitutu (nant is comunistas) ndi fadeus unu centru de su
sistema museali integrali regionali, feti po sa etnografia, in relatzio-
ni istrinta cun sa Regione (depeus intendi cun su Assessori a is benis
culturalis), chi serbit is Museus de is Entis Localis e ndi órdinat is
atividadis culturalis. Est facili a biri s’ arriscu de custu propósitu.
S’ ómini e sa genti sarda, in sei e me is relatzionis, passant de per-
sonas totalis a cosas de folklore. S’ istúdiat feti su subbalternu presen-
ti, su passau non esístiri. Si segat una línia de vida, una continuida-
di étnica morali e istórica, e aici, non si cumprendint prus is fatus
intelletualis e materialis de unu sistema, diminuidu a fratzioni. Dun-
cas: unu modu de biri béciu, uno respiru curtzu, unu campu serrau,
su passau de su càvuru.
Custa istrutura, progetada po produi istúdiu e progressu in su
pensai iscientificu, non podit, in su matessi tempus, organizai servít-
ziu e cordinai atividadis de dexi o binti museus etnogràficus de s’
Ísula. Aici, s’ Istitutu est cundennau a èssiri un’ òrganu burocraticu,
carriau de personali e de totus is problemas chi custu ponit; totu
atentu a is pinnicas de s’ amministratzioni, e pagu o nudha profun-
dau in sa costrutzioni de su connosci iscientificu. Perdit su caràteri
culturale e pigat s’ idea de museu.
Sa filosofia museali de su “Museu de su costúmini” (museu de
bistiris e de prendas antigas) de Núoro, fata fuiri de sa lei de s’80. Lei,
sa de s’80, chi andat a su controllu totali de sa matéria etnogràfica e
a s’ organizatzione regionali de sa matessi, in unu ispíritu de centra-
lismu, de su cali connosceus is arréxinis ideológicas, ma chi non
SENTIDU DE LIBBERTADE 25
podeus non denuntziai, in s’ umori centralista generali chi est tor-

rendi a curri oi in sa Regione, dignu in totu de sa línia “borbonica”
de su Stadu italianu. E custu mentras in su “palatzu” de foras ciaciar-
rant de “Regione de autonomias”, de “autonomias internas”, de
“garantzia autonomistica”. Adiosu a s’ autonomia comunali, in sa
amministratzioni de is museus e in sa cultura de is bidhas, si custa
lei non benit temperada (mellus iat a essi a dha firmai in totu).
Ma comenti funt tostorrudus custus innamoraus pérdius de sa
cultura de Regione!
Duas àteras cosas bollu nai a pitzus de sa proposta de lei noa.
S’art. 19 (organicu e cuncursus) narat chi is postus de s’ organi-
cu de su personali depint essi asseguraus cun cuncursus púbblicus.
Però, est isparessiu un’ elementu de autonomia chi, de custu ladu,
fait ispetziali sa lei de su ’72. Is postus funt allogaus a sardus o a tzi-
tadinus italianus, residentis in Sardigna a su mancu de cincu annus.
Po su personali iscientificu, sa lei de su ’72 preferiat is dipromaus in
sa Scola de Specializatzioni in Istúdius Sardus, in cursus de perfet-
zionamentu in is Universidadis sardas; a pustis in àterus.
Unu modu de donai trabballu a is Sardus, prima de totus, est de
garantiri sa preparatzioni iscientifica de is cuncurrentis.
Cun sa lei de s’80 dogna pilloni continentali si podit setzi, cun
bólidu fàcili, in sa mata sarda.
Àtera cosa ispantosa est s’art. 13 (Su cumitau iscientificu). Dhu
cumponint cincu intra seti professoris nomenaus de is Facultadis
Universitàrias sardas cun insegnàntzia de etnografia, sceraus de su
Contzillu Regionali. Aici, su Contzillu giogat a dhàdharas a pitzus de
is professoris e dhus ispratzit (“lottizza” in dialetu toscanu) segundu
is ideologias. Ndi bessit unu Cumitau políticu no iscientíficu. S’ Uni-
versidadi non at bófiu mai beni e non bolit mai beni a sa Regione
mancai ndi sucit is titas mannas, prenas de lati generosu, faendu
mali, a pàrriri miu. Ma custa proposta dha portat a ispudai in faci a
sa Regione.
Insaras, sa lei de s’80 (si non benit mendhada o arritirada) portat
in sei, si non totus, partis de is malis de sa lei asuba de sa língua, cul-
tura e civilidadi sarda, de sa cali eus chistionau in su númeru de
Nadali de “Natzioni Sarda”. Lei centralista, custa, e cun sa ideologia
de “cultura de regione”.
A propósitu de custa úrtima lei apu biu chi ndi iscriiat in su
númeru de su 21 de gennàrgiu “La Nuova Sardegna”: noa o prena
ancora de sa fantasia e de sa mística de siur Rovelli? Donaus iscon-
26 GIOVANNI LILLIU
tau chi, cussu giornali, tratit a nosu de neoromànticus, o peus unu

tzertu “ratzionali” isciustu de petróliu fintzas a ogus.
S’ ispantaus, invècias, chi àterus intelletualis de cabu de susu, chi
non dha pensant comenti de nosu, e chi nosu apretziaus in cantu
sardus, pro difendi sa lei si cundennant, cun sa manu insoru, a tzer-
riai in agiudu is furisteris.
Ancora una borta, comenti perdusèmini o matutzu de arriu,
calat cudhu santu ómini de Tullio De Mauro, a si fai sa letzionedha
de linguistica sarda connota in totu is cotillas, e asuba de sa necessi-
dadi de sa educatzioni linguistica in italianu. Totus cosas bonas. Ma
(mirai!) custu “guru” de sa linguistica italiana, non dhui est versu chi
iscriat, a su mancu una borta, “língua” sarda. No, iscriit in “La
Nuova” sempri “parlata” comenti e chi sa paràula “língua” sarda siat
una spétzia de buconetu ferenau.
Podeus pensai chi símilis personas, mancai bravus istudiosus,
siant is defensoris de sa língua, de sa cultura e de sa civilidadi sarda,
mancai rapresentanstis de unu Cumitau po is Minorias Étnicas e
Linguísticas chi funt in Itàlia?
E ita apu a nai?
De Mauro at a essi puru unu bonu ortulanu linguisticu in is làca-
nas de Roma, ma is erbas linguísticas de domu nosta non dhas podit
cumprendi un’ iscientziau chi non aggarrat (o non bolit aferrai) chi,
in Sardigna, sa chistioni de sa língua (língua e non “parlata”) non si
risolvit solu in s’ iscola e in sa educatzioni linguistica.
Est unu movimentu políticu chi sustàntziat s’ identidadi, sa auto-
nomia e sa libberatzioni de su pópulu sardu de su colonialismu
(naraus puru de su colonialismu intelletuali e culturali de is furiste-
ris).
Candu is Sardus teniant relatzionis cun s’Europa
In su mesi de austu de s’annu passau, apu iscavau una tumba de

is gigantis (“gigantinu”) in su sartu de Fonne, in su logu de Bidistili
o Durane, acanta de s’istrada de Fonne a Mamujada. Est una de is
binticincu sepulturas de custu tipu chi, fintzas a immoi, si conno-
scint in su sartu mannu de Fonne e chi si annoditzant, a prus de su
númeru, po sa casta de sa forma, sa calidadi de su fabbricau e is sin-
nalis de architetura ornamentali e simbólica chi anti fatu in tempus
diversus maistus de muru bravus meda in is artis insoru.
Sa tumba iscavada in Bidistili est una costrutzioni a corpus allon-
ghiau de SE a NW, cun sa parti de fundu girada comenti a una àbsi-
di e cun sa fronti in forma de mesu circu aundi, própiu in mesu, si
oberit sa portixedha de intrada a sa fossa.
Po casi totu sa largària de sa faciada, currit una muredha chi ser-
biat po ponni is ofertas a is mortus; e in sa parti dereta po chini
càstiat, unu pagu ispostada a una parti, si bit una perda fita, arta unu
metru e binti, posta a sinnali de sa tumba e po amparai, comenti e
unu deus, is mortus. In su logu de custa perda si depiant fai is
cerimónias po is bonànimas, cun pregadorias, brebus e depósitu de
cosas de papai e bufai, poita si crediat chi sa vida terrena sighiat in
s’àtera cun is bisòngius materialis. Si est beru cussu chi nant is iscri-
toris antigus asuba de is Sardus de su tempus andau, acostumaus a
dormiri acanta de is mortus po sanai de is maladias de su corpus e
de sa menti, podeus supònniri custu costúmini presenti in sa tumba
de Bidistili puru, comenti in àterus “gigantinu” de Sardigna. Is malà-
dius podiant dormiri in sa pratza de sa faciada chi si prestat po custu
iscopu po sa forma allargada e arregorta a su própiu tempus e cun is
muredhas po asséliu.
Apalas de sa faciada, si allónghiat sa fossa, de cuatru metrus e
binti de longària po uno e dexi de largària e arta otanta centímetrus
Natzione Sarda, Febbraio – Marzo 1979

28 GIOVANNI LILLIU
asuta de is tellas chi dha acarraxant. Is perdas chi serrant sa fossa a

parti e àtera in su fundu, funti totu bèni trabballadas comenti a is
àteras de foras de su monumentu, pruscatotu in sa faciada e in su
giru de apalas. Su pomentu puru est fatu bèni, a tellixedhas de gra-
nitu (sa perda manigiada in totu su fàbbricu) e acarraxau cun unu
pillu de sítzili de frúmini chi fadiat de letu a is mortus, fortzis sim-
bolizendi su viàgiu insoru in s’eternidadi, fatu in s’àcua cun d-una
barca: una cosa aici si agatat puru in is “navetas” de Menorca, monu-
mentus chi in is Balearis assimbillant meda a is tumbas de is gigan-
tis sardas.
Sa fossa dh’aguantat, a is duas partis, unu pei de muru de forma
ovali, a tellas istrantaxadas e parangadas, chi àrtziat apitzus de su
sterrimentu e de su finimentu de foras de totu sa costrutzioni chi fiat
amparada e cuada in artu de unu muntoni de perda e de terra, arcau
po fai iscudi s’àcua a bàsciu, in manera de no intrai in sa fossa e fai
dannu a is interraus e a is cosas e prendas insoru postas impari in sa
tumba. De su fàbbricu duncas, artu agiummai duus metrus, feti sa
faciada aturat chentza de acarraxai, in bella vista donada, in particu-
lari, de sa portixedha, de 50 centímetrus po 60, in perda trabballada
bèni e marcada asuba de s’architravi de unu cantoni a dentis e incra-
vaduras, únicu ornamentu in totu su fàbbricu simpli e essentziali.
In su logu de sa faciada, in cantidadi prus manna a sa parti dere-
ta e acanta de sa perda fita, eus agatau medas ogetus de perda e pru-
scatotu de terra. De perda: “betiledhus” (perdixedhas simbólicas a
punta), molas a manu, pistadoris, arroghedhedhus de ossidiana. De
terra: pingiadas e pingiadedhas, brugnas, cícaras e cicaronis, pratus,
testus e istréxiu po fai fogatzas, custus úrtimus cun su fundu sinnau
a puntus, arrigas e iscrichedhus cumpostus in modu de frorigiai is
fogatzas de farra o cun gerdas e cun ollu de porcu, chi si oferriant a
su mortu. Eus agatau puru ogetedus de terra in forma de conchedha
de fusu, istampaus in mesu, aici piticus de fai pentzai a granus de
collana. Aintru de sa fossa no si est agatau perunu arrestu de ossus
de mortu, poita su granitu est un’arratza de perda chi isperdit sa
sustàntzia orgànica. Però est abarrau unu pagu de is cosas postas
acanta de is mortus, de su meda chi dhoi fiat aintru, destruiu de is
circadoris de schisòrgius: tassas de terra e unu bratzaletu de ferru.
Importanti meda s’iscoberta de custu bratzaletu, poita est su
primu ogetu de ferru chi si agatat in is tumbas de is gigantis e puru
in is àterus monumentus de s’edadi de is nuraxis, de candu est custu
tipu de tumba. Su ferru in s’ocidenti de s’Europa, po cantu oi si ndi
iscidi, no si connoscit ainnantis de su séculu nonu prima de Cristus.

Custu bolit nai chi, raportau a cussu de su restu de s’Europa s’isvilu-
pu materiali de sa Sardigna, su ferru in s’Ísula si podit pentzai arrib-
bau e usau, prus o mancu, in su própriu tempus.
Duncas, s’edadi de sa sepultura de Bidistili e de su bratzaletu chi
dhoi eus agatau impari cun is àterus elementus de terra, si ponit, a
su prus prestu, a noixentus annus ainnantis de Cristus. Però, sigu-
menti s’ogetu est de contai de is úrtimus de is tantis interramentus
fatus in sa tumba in d-unu períudu longu, su tempus de s’orígini de
sa costrutzioni est de portai a un’edadi prus antiga. Iat a èssiri de su
1200 a su 1000 ainnantis de C., comenti faint supòniri unus cantus
istrèxius de terra agataus in su logu de sa faciada e su cantoni frori-
giau a dentis e incravaduras de architetura de sa matessi faciada: unu
tipu de cantoni (“stele” in fuedhu iscientíficu), presenti in àteras
tumbas de logus de su sartu de Fonne (Gremanu, Medau, Tramassu-
nele, Padru Ebbas, Seda Balloi, Màstala) e de diversus comunus sar-
dus (Sédilo, Santulussúrgiu, Cúglieri, Torralba, Dorgali, e àterus). Sa
tumba de Bidistili at agatau su puntu de unioni in su sentidu e in sa
pràtica de sa natzioni.
Sa tumba de Bidistili, comenti e is àteras nomenadas, si ponit,
inter’is prus recentis, in sa scala progressiva de su gèneri “gigantinu”,
chi nascit, cun is esemplus prus antigus a “stele” in forma de trapét-
ziu e arcada, assumancus a sa fini de su séculu XVI (ainnantis de
Cristus).
Su tempus de sa tumba de Bidistili (su gimitóriu de una
bidhixedha acanta a is nuraxis de sa Crapidura e de su Lachedhu),
est giai cussu aundi s’architetura “nuràgica”, eus a nai s’architetura a
perdas mannas chene ciumentu (“megalítica”), si cumprit in totus is
formas tochendu unu livellu ténnicu bastanti artu. Custu livellu est
coerenti cun su progressu económicu e civili de sa sociedadi sarda de
is tempus e cun una forma política chi no fiat arribbada ancora a
cussa de un’istadu.
Tempus de autonomia e de autuguvernu natzionali sardu, tem-
pus de indipendéntzia de sa Sardigna chi no depit èssiri feti cosa de
arregordu, ma ispinta istórica po cussu movimentu de libberatzioni
de oi, chi sa prus parti de is Sardus disígiant e bolint ponni in èssiri
in sa cultura e in sa política.
Foras de sa riserva
In Sardigna, s’italianu est una asubastrutura linguística in cantu

si ponit in d-unu raportu de fortza aintru de una cultura e de una
língua dominanti cun d-una língua e una cultura dominada (sa
sarda). Su raportu est unu fatu de colonialismu chi est sighendi, est
durendi.
Po custu, sa gherra po sa língua e sa cultura sarda passat in sa
prospetiva de unu processu de decolonizatzioni: decolonizatzioni
puru de su puntu de vista políticu (autodeterminatzioni) e econó-
micu (autodecisioni de isvilupu). Prus in generali est chistioni de
decolonizai s’istória sarda.
Bisòngiat a gherrai, prima de totu, po fuliai a mari, foras de sa
frontera – paradisu de sa Sardigna, is colonialistas e is sucursalistas:
sa burghesia comporadora. Custus funt papendisí totu e a totus
nosu Sardus. Custus funt is papadoris e is ingurtidoris, is brentuxus
de sa língua sarda. Funt is glotòfagus comenti narant unus cantus
linguistas de oi anticolonialistas e antiimperialistas. Consillu de ligi
su libbru de Calvet asuba de “Linguística e colonialismu”.
De su chi apu nau nascit sa necessidadi, si boleus cresci, si boleus
torrai a nasci veramenti, de pentzai a s’autonomia sarda no in su
sensu de s’autonomia chi si at arregalau s’istadu italianu cun su Ista-
tutu ispeciali, eus a nai custa autonomia imbalsamada de sa Regio-
ne, chi est a culu in terra in mesu de su fallimentu e de sa crisi. Si tra-
tat, invècias, de ponni in èssiri un’autonomia noa, comenti e libbe-
ratzioni natzionali de sa Sardigna e de su pópulu sardu. Sa chistioni
de sa língua sarda si ponit aintru de custa cuscéntzia natzionali
sarda, ndi format su fundamentu essentziali. No dhoi at língua
chene natzioni e no dhoi at natzioni chene língua.
Su sardu no est feti una língua “veiculari” (de comunicatzioni).
Est una língua naturali e istórica puru. Naturali in su sensu chi est
Natzione Sarda, Aprile – Maggio 1978

s’espressione de totus cussus chi funt nàscius in su logu. Istórica

poita portat in sèi una càrriga manna e fundada in sa realidadi de
istória (bollu nai de vida) passada e in movimentu.
Po custu su sardu no est unu “dialetu” o unu “gergu”. Eus a nai
chi, in generali, no si agatant comenti e talis “dialetus”, ma línguas
cun modulatzionis geogràficas, istóricas e socialis. Su fuedhu “diale-
tu” est un’inventzioni, unu artifítziu de su poderi e de su domíniu, e
de is linguistas serbidoris de su poderi e de su domíniu. In prus, sa
língua sarda, cun is variedadis suas, est una língua, istràngia de is lín-
guas italianas, comenti sa cultura sarda est una cultura istràngia de
is culturas italianas. No dhoi at una cultura italiana populari. Sa cul-
tura italiana ‘natzionali’ est sa cultura uficiali de s’istadu italianu, no
est una cultura de su pópulu italianu, ricu de culturas diversas una
de s’àtera.
Sa língua sarda no est inferiori a nisciuna de is línguas italianas.
Sa sarda e is italianas tenint su matessi prestígiu, sa matessi dignida-
di, sa própiu nobbilesa. In generali no dhoi at, in sèi, una língua
superiori e una língua inferiori, comenti no dhoi at pópulus e cultu-
ras inferioris e superioris. Custa distintzioni est frutu de s’idealismu
e de s’ideologia colonialista e imperialista de sa cultura europea oci-
dentali. S’idea est cumentzada a is tempus de is monarchias assolu-
tas, apustis dha ant afortiada s’illuminismu e su giacobbinismu e, in
úrtimu, at marcau su triunfu cun su colonialismu imperialísticu
apitzus de is natzionis e de is pópulus de su tertzu mundu.
Custus argumentus mi portant a nai cun fortza chi sa língua
sarda tenit deretu a èssiri língua de manígiu populari e uficiali, in
Sardigna, acanta de s’italianu: in is iscolas, in is ufícius, in is tribbu-
nalis e in àterus logus. Est unu deretu naturali e istóricu, est unu
deretu étnicu e de pópulu-classi. Nau de pópulu-classi, poita sa lín-
gua oi dominanti est una língua de classi: sa língua chi si at impostu
s’istadu italianu burghesu e unitarista, bocendu, cun sa lei e cun sa
violéntzia, su fuedhu de totu su pópulu sardu.
Candu eus a tenni custu deretu de fuedhai in sardu, chene acàpiu
perunu, eus a èssiri meris de nosu, eus a podi chistionai in su sériu
de autonomia. Insaras veramenti sa Sardigna no at a èssiri una nat-
zioni dipendenti comenti est oi, in d-unu momentu chi su colonia-
lismu de foras e de aintru at tocau sa punta prus arta de totu s’istó-
ria coloniali sarda. Po fortuna, oi sa genti cumentzat a si acatai de su
domíniu, o a essiri foras de sa “riserva” e de su “presoni” in sa terra
sua. Sa costanti resistentziali de refudu, passiva, est passendu a resi-
32 GIOVANNI LILLIU
sténtzia ativa. Su sardu est essendu de sa montagna e torrendusí a

incarai a su mari.
Bastat a castiai is gherras, is movimentus de is giòvunus, de is
féminas, de is disamparaus, de is pastoris, de is messajus e de is àte-
rus trabballadoris económicus e socialis. Su pópulu sardu tenit
cusciéntzia de èssiri unu pópulu dominau, iscít chi sa natzioni sarda
dha dóminat su colonialismu de s’istadu italianu, a parti totus is àte-
rus domínius chi funt fendi de sa Sardigna sa bassa de s’Europa e de
su Mediterràneu: multinatzionalis de su petróliu, basis militaris,
centralis nuclearis, costas serradas a muru de su turismu internat-
zionali capitalista, ciumentu in terra e in àcua e si fessit possíbbili
puru in celu incuinau de fumu, de fragus e de velenus.
Bollu nai un’úrtima cosa po su sardu in iscola. In s’iscola si depit
istudiai e imparai su sardu, però no po fuedhai mellus s’italianu.
Assinuncas est a acetai chi su sardu siat inferiori a s’italianu, acetai
su domíniu, acetai su colonialismu. Su sardu si depit manigiai in
iscola, comenti e in dogna àteru logu, in cantu sinnali de libbertadi
de sa natzioni e de su pópulu sardu. Sa liberatzioni de su fuedhu
andat impari, in su própriu tempus (e no apustis comenti unus can-
tus narant) cun sa libberatzioni económica, sociali e culturali sarda,
in d-unu fuedhu cun sa libberatzioni política natzionali sarda, libbe-
ratzioni totali, libberatzioni globbali. Custa po mei est s’autonomia:
totu s’àteru est ciaciarra, in italianu “aria fritta”.
E cantu ciaciarra siat dhu dimustrat su libburedhu chi sa camba-
rada intelletuali de su Minculpop de sa Regione sarda at mandau a
totus is iscolas de sa Sardigna, po celebrai is trint’annus de su Statu-
tu sardu bacucu. Est su libburedhu de s’autonomia de su regimi,
mistificada cun metàforas prenas de abantu e propagandada in
manera rituali po s’apariéntzia. Est unu libburedhu chi intèrpretat
s’autonomia e s’istória sarda in modu fatziosu e cun dupiesa, cun
fingidura, dha fait calai de artu, comenti e unu mitu e unu dogma, a
su pópulu, pentzendi de dhu improsai e dhu impreni cun fuedhus e
ideas comenti is badalocus faint cun is pipius.
Cancunu mi at nau chi custu de “autonomizai” su pópulu sardu
arregordat meda su mellus istili istalinista.
Sa chistioni morali puru
Custa barca italiana fait àcua a dógnia parti e no funt in pagus a

dha biri giai afundendi. Sa classi política, po si tenni “a galla”, de
tempus in tempus inventat dógnia dimóniu de fuedhu. Ainnantis
s’emergéntzia, apustis s’unidadi natzionali, immoi sa chistioni
morali. A cosas sérias si arrespundit cun sa retórica. Ciorbedhus bui-
dus non podint fai si no ciàciarra. Genti abbituada a ingurti no tenit
ganas de pentzai.
Aici, sa Repúbblica nostra est un’ispétzia de giganti chene conca,
chi camminat comenti a unu tzurpu, in poderi de nisciunus e de
totus, in mesu de su caos e in su sciàsciu generali. Una Repúbblica
bècia iscarabeciada chi si at postu asuta de peis sa “Resisténtzia” e su
“trabballu”. Narant: C’est Pertini. Est berus: un’ómini onestu; unu
passau morali e civili, un’esemplu de vida. Perou, candu dhu biu
camminendu, béciu, unu paghedhu aggobbau, tristu, mi parit chi de
unu momentu a s’àteru potzat imbrunchinai e arrui: e cun issu sa
Repúbblica.
Oi, veramenti, tenit sensu su díciu antigu de unu poeta: Italia,
terra de mortus. Mortus de su terremotu de sa Campània e de sa
Lucània, immàginis de sa morti de su Mesudí bociu de sa natura e
de su profitu colonialista de su Nord. Mortus de su terrorismu de
istadu e de s’irratzionalidadi de manca e de dereta. Mortus (aici
funt) in is galeras ispecialis. Mortus in sa cusciéntzia: mafiosus,
camorristas de istadu e de cungregas. Mortas is ideas o is passionis:
su ’68, su ’77, su conformismu de sinistra. Fragu de mortu cumenzat
a tenni su marsismu, fintzas is santus de su comunismu de bidha
nosta. Montanelli currit prus de Gramsci. Sa cultura de Agnelli balit
prus de cussa improdhera de is sindacaus. Cara de mortus ammo-
stant is partius chi, in su parlamentu, in is cungressus, in sa socieda-
di chi dhus arrefudat, faint un’ispétzia de ballu de ispéigus, àterus
Nazione Sarda, 20 Gennaio - 20 Febbraio 1981

34 GIOVANNI LILLIU
dhus assimbillant a unu teatru de màscheras. Casi mortas funt is isti-

tutzionis. Una múmmia sa Regioni sarda. Bivit feti su “béciu
mannu” (Gran Vecchio). No est una persona física. Su “Generaloni”
no dhi at a ponni mai “is ferrus”. Est su “ispíridu” chi at fatu s’Itàlia:
su centralismu, su colonialismu e imperialismu internu. Su dimóniu
chi at postu de s’inghitzu e chi sighit a ponni sa chistioni morali: sa
vera chistioni morali. Est su dramma istóricu intr’e Nord e Sud,
Europa e Mediterràneu, Bàrbarus e Grecus-Romanus.
S’invasioni noa de is Bàrbarus est incumentzada cun sa “fusio-
ni” de Piemonti e Sardigna, comenti at bófiu su “giacobbinismu”
(centralismu) de sa burghesia mercantili castedhaja in su 1848. Su
Piemonti at sighiu e cumpriu s’invasioni barbàrica cun s’unidadi
de s’Itàlia. Su Risorgimentu, conchistendu e cunfundendu in s’uni-
dadi política-territoriali is regionis-natzionalidadis italianas, (ita-
lianas feti de língua), totu centralizendu e dominendu de impériu,
no at fatu una Natzioni sintzilla de menti, de coru, de costúminis
giusta po totus. At fatu una Natzioni-istadu artificiali (fintzas sa
língua est artificiali), de un’arratza-meri (dh’eus a nai “piemonte-
sa”) in su Nord, e un’arratza-serbidora in su Mesudí e me is Ísulas.
Cavour e sa Destra istórica, sa Sinistra, Giolitti, su fascismu, sa
demogratzia de oi ant ammanniau custu inginnu coloniali, custa
unidadi fartza de profitu de una parti, de disunioni sustantziali de
s’àtera.
Sa dí chi s’isciollit custu acàpiu istóricu de su Mesudí in funtzio-
ni imperiali de su Nord, s’isciollit puru s’unidadi “piemontesa”, arti-
ficiali, de s’Itàlia. Ma sa matessi dí podit nasci s’unidadi vera de s’Ità-
lia. Sa chistioni morali, insaras, no iat a tènniri prus sensu e funda-
mentu.
A innui bolint lompi custus fuedhus? Dh’eus giai acinnau in su
númeru passau de “Nazione Sarda”.
Teneus s’impressioni chi, in custa terra italiana “de mortus”, siat
po capitai cancuna cosa de malu. Tirat unu “millenarismu” pessimi-
sta e negativu. Un’ària de anarchia. Ma dhoi est in giru puru sa ten-
tatzioni de s’ómini forti. Si a incordonai sa Polónia dhoi funt is car-
rus armaus russus, innòi no ammancant carrus armaus de àtera
arrexina. Reagan no est feti un’atori cow-boy. Unu generali o unu
coronellu conca de linna, a manígiu de su “Buratinaju mannu”, podit
nasci de unu momentu a s’àteru, puru in custa “pàtria” nostra a s’a-
pariéntzia chene moedhu e iscoglionada.
Dhoi at genti chi cantat giai is atítidus a sa prima Repúbblica.
Medas chistionant de segunda Repúbblica. Chi siat presidentziali o

àteru a nosu Sardus s’interessat fintzas a unu certu puntu.
Cussu chi si interessat, invècias, est chi cambit su modellu de s’i-
stadu italianu. Un’istadu no prus natzionali, ma plurinatzionali.
Un’Itàlia de natzionalidadis. Duncas, unu sistema nou aundi sa nat-
zioni sarda podit agatai su logu giustu, coerenti cun s’istória, cun is
disígius e is deretus de sa genti sua. In custu modu, is Bàrbarus nor-
distas torrant a logu insoru, e is Romanus-Grecus sudistas bivant in
libbertadi in is terras chi dhis apartenint.
Aici, s’Itàlia iat a essiri una terra po totus e de totus: una terra de
bius e de onestus, unu concórdiu de autonomias sustantzialis, una
Repúbblica morali.
Sa cultura de Regione
Est in giru, giai de unu pagu de tempus, un’ischema de disignu de

lei asuba de sa tutela de sa língua, de sa cultura e de sa civilidadi
sarda.
S’Assessori a s’istrutzioni púbblica dh’at passau, in su mesi de
austu, a sa Giunta de sa Regione sarda. Cumenti is cosas funt anda-
das, apustis, no s’iscidi. Sa Giunta, poberitedha, est ispaciada e sa
Regione, oindí, tenit feti fragu de mortu. Cuau su soli de s’unidadi
autonomística, immoi chistionant de unidadi de sinistra po fai su
guvernu. Mi domandu cumenti si fait a torrai a biu unu mortu chi,
po is malefatas suas in trint’annus, no podit meritai mancu unu
centésimu de sa piedadi de Cristus po su pòberu, onestu, Làzaru.
Ma lasseus custas cosas tristas cunsolendusí cun su biri chi, innòi,
po sa sintzillidadi de su pópulu sardu, su sistema no at prodúsiu,
finas a immoi, políticus imbusteris, generalis contrabbanderis, indu-
strialis ladronis, magistraus colabbrodu e totu is àteras prendas de
barbaridadi illustri chi acannacant s’Itàlia. Naraus, invècias, unu
fuedhu apitzus de sa lei de tutela. No de totu sa lei, naturalmenti, chi
est un’ispétzia de “summa teologica” chi ant cuncordau, a su chi
narant, tres o cuatru santus Tomasus sardus, pibionaus de cultura.
Bisòngiat, duncas, a reconnosci chi, apustis de annus de sonnu e
de ignoràntzia, sa Regione sarda si est acatada chi si agatat una lín-
gua, una cultura e una civilidadi de is Sardus; e totu bolit regulai cun
d-una lei de tutela. Su fuedhu “tutela” est cancuna cosa chi, a dhu
intendi a s’italiana (Deus mi ndi càmpidi!), fait pentzai a robba de
allogai in níciu cumenti e prendas de antigóriu. Língua, cultura e
civilidadi sarda no funti feti memórias de s’istória, sinnus de su pas-
sau, ma categorias de su presenti, fundamentu de sa realidadi de oi,
elementus de identidadi de su pópulu sardu aundi camminat su
movimentu chi depit fai, indivíduus e sociedadi impari, sa Sardigna
Nazione sarda, 15 Dicembre 1980 - 15 Gennaio 1981

de cras. In àterus fuedhus si tratat de calidadis de sa natura sarda de

ponni a suci e basi de s’autonomia (est a nai de s’autodeterminatzio-
ni e de sa soberania de s’Ísula), foras de is trassas políticas e de is
inventzionis giurídicas chi faint is fillus de mamma bona po coglio-
nai sa genti, oi prus de innantis.
Própiu in custa lei de tutela si bit sa línia política trassera chi
punnat a ridusi a s’arrexoni grisa de sa Regione, in figura de limusi-
nera manna, sa cultura sarda de dógnia livellu, a ndi fai un’immàgi-
ni de su poderi. Sa Regione sarda est pentzada comenti a una màr-
dini grassa de milla titas aundi súinti, po tenni e donai cultura, pro-
cedhus de dógnia arratza. E s’Assessori a s’istrutzioni, in virtudi de
sa lei, essit un’ispétzia de imperadori de bàsciu imperu, chi tenit lar-
gitio, est a nai sa “càscia” de is donus po frandigai e domai is pur-
dedhus pedidoris de brovenda: clientis de dógnia parti e arti de sa
cultura. A sa stadha regionali benint itzerriaus, a papai, professoris
universitàrius e poetedhus de cotilla, teatrantis e paliàcius de circu,
obreris de su santu padronu e grupus folclorísticus, musicantis,
badhadoris e literaus, giornalistas e ténnicus de sa documentazioni,
in d-unu fuedhu operadoris culturalis de is istitutzionis e in libber-
tadi. E totus, tentus a su murrali, incruant sa conca, annigrendu o
tzunchiendu candu, de tempus e a misura sua, su bastanti mannu
passat su buconi.
Sa matraca e s’ingignu de custu disignu de polítiga assistentziali
clientelari de sa Regione in sa cultura (no si fait ispantu poita sa
matessi est sa política generali regionali de is tempus de Noè), funti
me is artículus 4-7 de sa lei.
Po s’art. 4, benit costituia, in s’Assessorau a s’istruzioni e is bènis
culturalis, una Consulta regionali de sa língua e de sa cultura de is
Sardus. Custa Consulta est un’òrganu de sa Regione, chi benit con-
sultau e fait propostas asuba de is chistionis de indiritzu generali de
is atividadis culturalis in Sardigna. Duncas, est un’òrganu “burocrà-
ticu”, “orgànicu” a sa Regione, in funtzioni e in dipendéntzia de sa
Regione. De is trint’unu cumponidoris de sa Consulta, bintiduus,
funti de is cungiaus de sa burocratzia, feti noi de s’àrea de sa libber-
tadi. Si podit cumprendi, fintzas de innòi, ita at a sutzedi, in fatu de
libbertadi e de cultura, cun d-una majoria de membrus abbituaus a
arrexonai feti in punta de lei, cun paràmetrus culturalis círdinus e
cun is ogus cuaus cun is facilis de sa cultura de istadu o de parasta-
du. In prus, po regulai politicamenti custu cuntzillu de “ufitzialis de
sa cultura” (ammancant feti is militaris), sa Consulta est presidía de
38 GIOVANNI LILLIU
s’Assessori a sa púbblica istrutzioni, bènis culturalis, informatzioni,

ispetàculu e isport. De custu cuncordu essit su fatu chi, in mancànt-
zia de poderi decisivu de sa Consulta, s’únicu a decidi candu e cantu
issu bo1it, at a èssiri própiu e feti s’Assessori. E aici nosu, chi grisaus
sa cultura de Istadu, eus a tenni sa cultura de Regione, po no nai sa
cultura de Assessorau. Sa língua, sa cultura e sa civilidadi sarda
podint andai innorammalas!
Insaras, ita proponeus nosu? Acoitaus a dhu narri. Unu “Contzil-
lu” (no una “Consulta” chi bollit nai àtera cosa) po sa cultura de is
Sardus, cuncordau cun óminis líbberus, elígiu po su tresunu de su
pópulu sardu, su tresunu de is Comunus de sa Sardigna e s’úrtimu
tresunu de su Contzillu regionali. Unu Contzillu democràticu, no
burocràticu, populari e no elitàriu, cun is poderis de fai programmas
e de decidi interventus e contribbutus, presidíu de unu membru
internu a su Contzillu etotu, elígiu de su Contzillu matessi. Is delib-
beraus de su Contzillu béninti mandaus a efetu de is ufítzius de s’As-
sessorau. Unu Contzillu fatu aici, “disorgànicu” a sa Regione, chi
trabballat in libbertadi ascurtendu sa domanda culturali chi benit de
dógnia parti de sa Sardigna, finas de su prus profunda e iscaréscia,
podit esprimi una cultura sarda sintzilla, foras de is perígulus de sa
cultura de istadu e de sa cultura de Regione, in àterus fuedhus de sa
cultura burocràtica e política de genti abbituada a cumandai po is
interessus cosa sua.
No mi fatzu illusioni chi custa boxi bengat ascurtada de su pode-
ri. Poita intantis, óminis de cultura e de pseudocultura, funt aspe-
tendi sa brovenda regionali, sa lei de tutela at a andai ainnantis. De
su restu iscieus s’arrexoni de custa e de àteras propostas de lei pre-
sentis oi in su Contzillu regionali po arrefudai, chene mancu dha
castiai, sa proposta de lei de initziativa populari asuba de su bilingui-
smu, depositada in sa Regione prus de duus annus fàidi. Lei chi pít-
ziat a is amantiosus “colonialistas” de su “bilinguismu imperfetu”,
ma única lei chi determinendu una paridadi de cultura e de língua
chi si ammancat, boghendusindi de s’istadu de opressioni e de
dipendéntzia, si ponit in cunditzioni de realizai, una bona borta, sa
libberatzioni natzionali de s’Ísula.
Sa preistória de Santeru
De s’antigóriu s’ómini est arribbau in sartu de Santeru. Una terra

grassa, in paris, su mari, is istàinus, is frutus naturalis, totu in custu
logu nci fiat po dhu fai bènniri, cust’ómini, de su passau prus atesu
de nosu.
Candu est arribbau de cancuna parti de su Mediterràneu, fortzis
de is terras bonas de s’Orienti, cun siguresa dèu própiu no ddu
potzu nai. Acanta de innoi, in su Cúcuru de is Arrius, in su Sinis de
Crabas, si funt agataus, de pagu, arrestus de barracas e tumbas aber-
tas in s’arroca, chi si creit potzant èssiri de cuatrumila annus ainnan-
tis de Gesugristu. Si funt arregortas istatuedhas e ceràmicas bellas
meda de sa cultura chi si narat de Bonuighinu (una gruta de Mara
in su Logudoro).
Custu fait pentzai chi su Sinis de Santeru, comenti su Sinis de
Crabas chi est me is trèminis, fessit abbitau in su própiu tempus de
su Cúcuru de is Arrius. Certu s’abbitatzioni at sighiu apustis de sa
prima e is costúminis s’assimbillant prus o mancu a is prus antigus.
Tempus, custu apustis de sa cultura de Bonuighinu, chi nosu archeò-
logus naraus de sa cultura de Otzieri. Est custu su nòmini chi
donaus a unu sistema de abbitúdinis, de ideas, de cosas materialis
(ogetus de perda, marighedhas de terra lisa e pintada, istatuedhas de
màrmuri, prendas de perda rara, de ossu, prata e arràmini) bistas e
agatadas sa prima borta in d-una gruta de Otzieri: a Santu Micheli,
a orus de fora de sa bidha de su Logudoro. De custa, su nòmini de
cultura de Otzieri chi oi bideus presenti in totu sa Sardigna, acanta
de mari e in is logus prus aintru, fintzas in cussus de is Brabaxinus.
Duncas, custus bènis culturalis antigus de sa cultura de Otzieri
dhus connosceus puru in su sartu de Santeru, e mellus ancora in su
Sinis de Santeru.
In su logu de Costa Atzori, in is annus sessanta, Enricu Atzeni at
Sardigna Antiga. Maju de su 1983

40 GIOVANNI LILLIU
arregortu discuedhas e àterus vasus de terra, totu frorigiaus cun disi-

gnus in geometria. Un’àteru logu de sa matessi cultura de Otzieri est
cussu de Perda Lada. A su paris de terra funt istétius bistus arrestus
de barrachedhas, cun su craboni e su cinixu de su foxili, e chi nosu
podeus pentzai fatas de fenu e de istoja apitzus de palus de linna
(s’arti de intèssiri fenu, chi at fatu famosus is Santeresus, tenit arréxi-
nis in s’antigóriu).
In mesu de is domixedhas de Perda Lada si podint arregolli, de
tanti in tanti, bogaus de terra cun s’aràdulu, gortedhedhus, lamas e
fritzas de sítzili e de ossidiana (sa perda crobina) chi portànt trabbal-
lada o po dha trabballai de is mineras de Monti Arci. E impari cun
custus ogetedhus de perda si agatant brugnas, pingiadas a tres peis,
pratus, discuedhas, sartainedhas e àteru istrexu de terra fatu a manu
in terra pòbera, totu cosas chi serbiant po sa coxina, po papai e bufai,
po allogai provistas. In is facis lisas de is mellus de custas ceràmicas
de cincumila annus fait, su congiolàrgiu at imprentau arrigas, triàn-
gulus, zigzag e àterus disignus linearis, cun d-unu istili simpri e de
efetu in su própiu tempus, de assimbillai a modus de frorigiai de àte-
ras terras de s’Egeu (e de s’Orienti prus acanta). Cosas prus o mancu
ugualis a cussas de Costa Atzori e de Perda Lada si funt agatadas in
sa bidhixedha de Sal’e Porcus, sèmpiri in su Sinis de Santeru.
Is abbitantis de totus custus furriadroxus de pagas ànimas –
piscadoris e cociulajus, messajedhus, artisanus, féminas de domu e
de sartu – poniant is mortus insoru in tumbas istuvioladas in s’arro-
ca, chi si lassàt trabballai bastantementi in su Sinis chi est de perda e
arena de orígini marina.
Connotu fintzas de su 1957 est su gimitóriu de Serra is Araus, a
tres chilòmetrus e prus de Turri Scala de Sali e a cincu de su Pallosu,
iscoberta chi anti fatu is fradis Atzoris de Aristanis. Apustis dhoi at
fatu iscavus Enricu Atzeni.
Is tumbas funt de su tipu chi is Sardus narant «domus de gianas»
o «forrus» po sa forma prus antiga, eus a nai un’aposentedhu in
tundu, cun sa bovidedha a sa manera de cussa de su forru. Tenint
un’intrada a putzu, cancuna fintzas cun iscalitedhas a gradinus fatus
a sa bona.
S’aposentedhu de sa tumba chi ant agatau is fradis Atzoris, e chi
apu istudiau dèu annus fait, s’únicu finas a innoi connotu, est de
7,70 metrus de longhesa po 4,30 de largària, artu unu metru e trin-
ta. Su putzu de intrada est longu 80 centrímetrus, cun 60 de largària
e unu gradinedhu de 80 de pei.
Sa cosa prus ispantosa de custa sepultura a «domu de gianas» est

sa serradura de sa buchixedha de sa tumba: una tella o losa de perda
de arena, arta m 1,36, larga de 58 a 60, de 6 a 7 de grussesa. Est fata
a forma de retàngulu chi s’istringit in sa parti de susu a figurai una
conca de fémina apena sestada. In sa conca, o mellus in sa faci, si
biint is ogus e sa buca, s’arrestu de sa fisionomia est trascurau: su
picaperderi at fatu s’istàtua meda a sa bona, iscrafedhendu cussu chi
prus importada. Est un’istàtua de fémina siguramenti, poita in sa
parti de ainnantis, bèni allisada cun s’àscia e fortzis a iscrafedhu, s’i-
stallant is titas, e no funt duas comenti est in natura, ma cuatru, duas
titas in susu e duas in bàsciu. Est una cosa irreali, comenti si podit
cumprendi, dépia a su fini religiosu o màgicu de pònniri in rilievu
sa feminilidadi, eus a nai sa fertilidadi de su gèneri umanu e de totus
is bènis de sa terra e de sa natura chi si ammesturant in s’idea de
Deus. De fatu, s’istàtua si suponit siat sa figura de sa dea–mama, sa
divinidadi principali chi in cussus tempus antigus (chi narant de su
neolíticu, iat a èssiri de sa perda allisada) si pregada in Sardigna
comenti in totu su Mediterràneu, de s’Anatólia a s’Ispagna e fintzas
in s’Europa atlàntica e setentrionali.
Custa figura de dea de sa natura bundantziosa, totu titas po alla-
tai su fedu, de una parti acrarat su tipu de religioni incentrau apit-
zus de una entidadi maternali, de s’àtera parti iscóviat sa forma de
economia fundada asuba de su trabballu de sa terra e de su gosu,
non sentza de sudori insaras puru, de su lori: su trigu giai connotu
in Sardigna cincumila annus fait (ndi ant agatau in sa gruta de
Gonagosula in sa badhi de su Cedrinu in Olíana).
Acinnat puru a una sociedadi matriarcali, aundi sa fémina, e sa
mama de prus puru, teniat un’importànzia manna e fintzas su
cumandu in sa comunidadi de sa famíglia e de sa tribbú.
Si teneus contu de custas ideas e significaus prufundus de sa reli-
gioni antiga de sa Sardigna a basi de laurera, si podeus mellus ispli-
cai sa preséntzia de sa tella-fémina in sa tumba de Serra de is Araus,
posta in su mundu de is mortus po dhus fai torrai cun d-una immà-
gini de vida e de bundàntzia. S’idea est chi sa vida bocit sa morti.
Una illusioni de eternidadi, in genti simpri, atacada a is fenòmenus
de sa terra, de su celu e de s’inferru chi si figurant comenti unu
mundu a s’imbessi (fintzas is mortus in unas cantu “domus de gia-
nas” e me is perdas fitas beniant figuraus a conca in bàsciu e peis in
susu). Custas ideas isplicant puru is iscobertas, chi non acabbant de
si ispantai, de tantis istatuedhas de màrmuri e de terra de sa
42 GIOVANNI LILLIU
dea–mama, fatas in Sardigna in custus úrtimus annus: distintas

intr’e totus po cantidati e po variedadi cussas de s’Aristanesu. Arre-
gordaus is figuredhas, talladas totus in geometria e de bisura meda
simpri, de is logus de Concallonis, Cúcuru de is Arrius, s’Arriedhu,
Santu Sarbadori in sartu de Crabas; Gribaia, Cúcuru de Mari in
sartu de Nurachi; de Santaitória; de Nuraxiniedhu; de Santajusta; in
su logu de Su Anzu in sartu de Narbulia.
Torrendu a su gimitóriu de Serra de is Araus de Santeru, naraus
chi is iscavus ant bogau a pillu unu materiali arricu meda postu
acanta de is mortus poita si creiat chi custus teniant in s’àtera vida is
bisòngius materialis de custu mundu etotu. Ogetus de perdas, pren-
das de ossu e de frutus de mari, una variedadi manna de ceràmicas
lisas e frorigiadas in s’istili de Otzieri e àteras cosas chi si donant
un’immàgini de sa vida e de su trabballu, e aici puru de su gustu, de
sa genti de tremila annus ainnantis de nasci Gesugristu. Però, in is
tumbas de Serra de is Araus anti sighiu a interrai in tempus apustis
de sa cultura de Otzieri: eus a nai in s’època chi passat de s’edadi de
sa perda a cussa de su brunzu e in su períudu prus antigu de su
brunzu matessi, chi torrat a s’edadi de is nuraxis. De fatu, in is sepul-
turas de Serra de is Araus ant agatau vasus lisus de sa cultura de
Bunnànnaru (sa prima època de sa civilidadi de is nuraxis) chi si
creit chi siat de is séculus intru de su 1700 e su 1500 sighentis.
S’edadi de is nuraxis
Aici beneus a s’edadi de is nuraxis. Is nuraxis no mancant in San-

teru, comenti in dogna logu de sa Sardigna. Dèu no dhus connòsciu
totus, e prus de mei nd’iant a podi chistionai is giòvunus de sa lei
285 chi trabballant, mi parit cun ganas meda manna, in su sartu de
su comunu de Santeru.
Is nuraxis chi potzu nomenai iant a èssiri custus: Su Conventu, Is
Benas, Saleborcus, Nuraghe de mesu, Àbbilis, Gúturu Diegu, Bidha-
majori, Costa Atzori. Custus funt totus in su Sinis de Santeru, e dhus
at istudiaus S.B. Ibba in su 1972, in sa tesi de làurea fata cun mei.
Funt de agiungi is nuraxis de Soddí, Santa Maria, Sórighis, Arcipi-
spu, S.Perdu, Columbus e su prus mannu e gloriosu s’Urachi, eus a
nai su nuraxi po “antonomasia”, po dha nai in limba istràngia.
De is nuraxis de su Sinis, Su Conventu, Is Benas, Àbbilis, Gúturu
Diegu e Bidhamajori funt, o parit chi siant, cun una turri feti, eus a
nai de unu tipu simpri e antigu, fortzis fatus in sa fasi segunda de sa

classificatzioni mia de sa civilidadi nuràgica: de su 1500 a su 1200. Is
nuraxis Saleborcus e de Mesu funti de forma a duas o prus turris e
bòvida, cun is agiunturas de muru fatas fortzis in sa fasi III: de su
1200 a su 900 a.C. Si cumprendit chi si tratat de unu supostu de cro-
nologia, poita sa beridadi podit benni (si puru benit) feti de s’esplo-
ratzioni de custus monumentus in parti asuta de terra e medas
isderrutus po mori de sa natura e po curpa de sa genti chi no tenit
arrespetu a is bènis suus prus antigus e pretziaus.
De is àterus nuraxis dèu no connòsciu sa forma e nimmancu sa
calidadi de is istruturas po podi nai cancuna cosa chi non siat imbu-
steria o fumu in is ogus, comenti sutzedit a cudhus archeòlogus de
“ventura” (iscusaimí cust’àteru fuedhu “istràngiu”). Prus acanta a sa
realtadi si podit èssiri, invècias, candu fuedhaus de su Nuraxi de s’U-
rachi. Unu bellu fàbbricu de architetura nuràgica in su paris de su
pauli de Santeru, s’aiaju de Santeru de oi. Intru de su mari e is pri-
mas arturas chi si pesant faci a su Montiverru, arricas de centenas de
nuraxis, s’Urachi est in una posidura istratégica de primu órdini,
bona tantu po sa defensa istàtica cantu po una manovra de campu.
Própriu custa posidura, impari a sa monumentalidadi e s’isperu de
podi agatai pillus archeológicus cun materialis de edadis diferentis,
m’iant ispintu in su 1948 a fai provas de iscavu a ingíriu de su
nuraxi. Però su benatzu, essiu a una tzerta profundidadi chentza de
dhu podi asciutai e, prus de totu, su no tenni dinai (fiant is tempus
apustis de su sciàsciu de sa guerra) non m’iant permítiu de andai
ainnantis in sa circa iscientífica. E oi feti, po cantu isciu, dhoi est sa
possibbilidadi de torrai a fai is iscavus, cun médius e mètodus mel-
lus de cussus de coranta tres annus fait.
Comenti si bollat chi siat, in cussu primu trabballu de sa vida mia
de archeòlogu (passada in d-unu bellu cuncordu cun is operajus e
cun tanti genti amiga de Santeru), cancuna osservatzioni útili si est
fata. E, mancai de atesu, podit èssi de cunfortu a is giòvunus archeò-
logus chi mi sighint, casi totus allievus mius.
S’iscavu de su 1948 in parti iat isulau su fàbbricu de su nuraxi,
fendu arreconnosci una figura imbodhiada de sa pranta de su
monumentu e una sighida de istruhturas diferentis de muru. Eus a
nai, prus in particulari: una turri arta e prus antiga in mesu; unu
giru de turris abbovidadas cun feritojas, agiuntas in d-unu segundu
tempus e, prus a foras, arrestu de muralla comenti e una “avantza-
da”: totu de perdas mannas de basaltu, a sa moda megalítica, comen-
44 GIOVANNI LILLIU
ti si narat in archeologia. In úrtimu, apitzus de su sderrocu de su

nuraxi, sutzédiu innantis de su séculu sétimu (edadi de un’arrogu de
búcheru etruscu agatau in su pillu de susu) dhoi at istétiu una tor-
rada de vida. Custu iscóviant is domixedhas de perdas piticas e de
làdiri, de edadi cartaginesa de is úrtimus tempus e de sa romana de
sa repúbblica. Unu testimóngiu dhu donant is arrestus de ceràmica
chi naraus “campana”, de su tipu A e de su tipu C, balsamàrius de
terra arrúbia, una conchixedha in terra de un’ómini niedhu, elemen-
tus de collocai in su tempus intr’e su III e su I séculu a. C.
Su pillu antigu, de is tempus de su nuraxi, est istétiu apenas tocau
in calicuna parti, e at ammostau materialis de is séculus IX/VIII,
fortzis s’úrtimu momentu de sa vida de su nuraxi (eus a nai de su
forti) e de is domus chi depeus supònniri acanta.
In cutstus tempus prus avantzaus de sa civilidadi nuràgica (po
Santeru connosceus arrestus in brunzu de duas istatuedhas de sor-
daus e duas figuredhas de bòi, unu cun su giuali, allogadas in su
Museu de Tàtari), sa genti de su logu, libbera e pròspera, teniat relat-
zioni, de pari a pari, cun is colonus fenícius de sa costa de Tharros.
Dh’acrarat un’àcia de brunzu, cun frorígius de follas, de su séculu
VIII-VII, agatada in su sartu de Santeru, fortzis própiu in s’Urachi.
Apustis is relatzionis anti sighiu, sèmpiri in su raportu Tharros-
“hinterland” de is Sardus nuràgicus, e dhu ammostat su tistivillu de
búcheru etruscu chi apu iscavau dèu in d-una trincea de s’Urachi.
Totu custu indullit a torrai a pigai s’iscavu de su nuraxi de s’Ura-
chi e, in su matessi tempus, a dhu defèndiri e a dhi donai valori in su
sentidu de s’istúdiu, po su gosu de is turistas de aintru e de foras e –
dhu nau cun fortza – in sa cuscéntzia de su pópulu. No un’iscavu po
interrai is cosas in is magasinus proibbius de Castedhu, ma de ponni
in vetrina a Santeru, po chi is antigus de su logu si potzant cunfron-
tai cun is nebodis de oi, e custus potzant suciai su mellus de is arréxi-
nis po cambiai su benidori.
S’iscavu de s’Urachi non depit èssiri feti cosa de archeòlogus.
Invècias, at a dèpiri èssiri unu títulu de méritu de totus po sa gara
civili de s’identidadi sarda. In su progressu e in su cunfrontu cun su
mundu de acanta e de atesu, depit serbiri a torrai a fai sa natzioni
sarda.
Sa prima cultura sarda est nàscia cun su pastoriu
Sa Sardigna, posta in su centru de su Mediterràneu ocidentali, est

istétia sinnada, in dógnia tempus, cun sa marca de custu mari aundi,
e po mori suu, at pigau su caràteri de una terra resistenti e cunser-
vadora, meda de prus de is àteras ísulas. De custu ispíritu nascit sa
capacidadi de sa Sardigna non solu de si mantènniri singulari e
diversa, ma puru de si riprodúsiri de sèi matessi, mancai nci siant is
contradditzionis de aintru e de foras, de classi e de cultura, de is
óminis e de s’istrutura. Una costanti istórica de identidadi at postu
is Sardus in sa conditzioni de èssiri sempri bius de totus is integrat-
zionis dépias a is colonialismus de eriseru e de oi. A is repressionis
de foras casi permanentis is Sardus ant opostu s’isperàntzia e sa fidú-
cia istórica e is fatus de una libberatzioni permanenti.
Oi podeus sighiri, in cancu modu, cantu de s’istória sarda si depit
a is arrexonis mediterràneas. Fintzas de su períudu prus antigu – su
neolíticu – sa Sardigna fait parti de sa comunidadi de is pópulus de
su Mediterràneu, ponendusí prus acanta de cussus de Àfrica e de
Ispagna. In custus tempus – 5000 annus ainnantis de C. – s’econo-
mia de sa terra, is costúminis, sa língua fiant casi is próprius de s’O-
rienti a s’Occidenti de su Mediterràneu, is própius puru in sa Sardi-
gna.
De su 3000 a su 2000 ainnantis de C. nascit e crescit cussa chi si
podit nai sa prima e vera cultura sarda de sinnu mediterràneu: sa
cultura de Otzieri. Benida fortzis de Creta o de is Cícladas, custa cul-
tura de marineris e de circadoris de metallus, si ambientat in s’ísula
e si fait a sarda, lompendi a unu gradu meda mannu de progressu
civili. Arrica de pasturas po su bestiàmini, de terras po sa laurera, de
pisca, in commérciu cun is pópulus de s’Egeu, de Malta, de sa Gré-
cia, sa Sardigna de insaras fut comenti e unu ponti aundi is culturas
de su Mediterràneu passanta a sa Frància e fintzas a sa Penísula ibé-
Nazione Sarda, Ottobre 1977

46 GIOVANNI LILLIU
rica. Sa produtzioni materiali, s’arti, is ideas e is símbulus faint a biri

caràteris de una cultura sarda chi si no est própriu egemónica,
ammostat de èssiri organizada in manera chi bastat a issa etotu,
capaci de espansioni tanti chi comúnicat cun is terras de su Medi-
terràneu e de s’Europa. E sa fortza est tali chi de is caràteris comu-
nus sa Sardigna arrennescit a bogai unu càrrigu de identidadi chi si
podit nai portau a sa perfetzioni, poita is creatzionis de sa fantasia
andant impari cun is fatus de s’arrexoni.
Aintru de is cosas prus sinnadas de ispíritu mediterràneu funt is
grutixedhas funeràrias, chi si narant «domus de gianas». Custas si
agatant in dógnia logu de su Mediterràneu, in su continenti e in is
ísulas, de s’Orienti de acanta a sa Penísula Ibérica. Però in sa Sardi-
gna nc’est una variedadi prus manna e prus arrica de tipus: unu de
custus – cussu de pranta allonghiada – influit in sa Frància fintzas a
sa parti de Parigi. A su matessi tempus un’àtera forma de grutixedha
passat de Mallorca in Provence.
A su tempus de sa cultura de Otzieri si connoscint is primus
monumentus megalíticus: menhirs, dolmens, túmulus, turris a
truncu de piràmidi, fatus po durai poita serbiant a onorai is divini-
dadis e is mortus. Funt formas chi, si non mancant in terras de s’Eu-
ropa e in àterus Continentis, in su Mediterràneu (Palestina, Malta,
Córsica, Balearis, Penísula Ibérica e Àfrica) si presentant prus fre-
cuentis e in cantidadi prus manna, e toccant misuras aici artas de
podi chistionai de unu “gigantismu” costrutivu dépiu a una dotrina
fundada apitzus de is fortzas de sa natura e de s’ànima, de su Medi-
terràneu dilatada fintzas a s’Europa atlàntica e de su centru. Però est
de nai chi in totu custu cummérciu materiali e ispirituali, sa Sardi-
gna mantenit s’identidadi sua, tanti chi feti in issa bideus su tipu de
sa turri segada a terratzas, su témpiu a ziqqurath (sa turri de Babe-
le), caraterística de is terras de sa Caldea e de sa Mesopotàmia.
Una cosa ispantosa de su períudu funt is figuras, isculpidas o pin-
tadas in is tumbas: concas e corrus de bòi o de malloru istilizadas.
Acanta a is mortus si agatant puru istatuedhas de màrmuri e de
àteru materiali, chi riprodusint un’immàgini de divinidadi materna:
sa dea-mamma de sa religioni mediterrànea. Si crediat chi s’unioni
íntima de su malloru (su deus mascu) e de sa dea-mamma torrada
magicamenti in mortus a bius e fadiat riprodúsiri is èsseris de su
mundu animali e vegetali. Custas figuras de deus acrobaus, dipen-
dint de su caràteri de s’economia, a laurera fata cun bòis, aundi sa
fémina, e sa mama pruscatotu, giogada un’importàntzia fundamen-
tali. Cancunu at pentzau chi cust’idea mediterrànea de sa dea-

mamma est durada fintzas in is Madonnas cristianas, e àterus anti
biu arrastus de un’antiga sociedadi matriarcali aintru de un’istrutu-
ra sociali patriarcali aundi s’ómini, fatu meri de sa produtzioni e
capu de sa tribbú o de su clan, teniat in sèi su cumandu e su poderi.
In custu tempus sa populatzioni sarda est pacífica. Non si conno-
scint fortificatzionis, presentis inbecis in àterus logus de su Medi-
terràneu. Po custa arrexoni fut possíbbili de si donai a su cummér-
ciu, in modu ispeciali a cussu de s’ossidiana (una perda vulcànica
luxenti de Monti Arci, bella po fai armas e médius de vida), intrada
de sa Sardigna in Córsica, in s’Itàlia, in Frància e fintzas in Catalu-
gna. De su restu, formas, ténnicas e motivus de decoratzioni in sa
ceràmica, maneras de prodúsiri cosas de artesanu (in particulari is
istatuedhas) faint craru su cullegamentu cun su mundu de s’Egeu
aundi is Sardus, apustis de s’orígini, sighiant a tènniri relatzionis. Po
totu custu, is glotòlogus arreconnoscint in su fundamentu sardu
prus antigu de sa língua, abarrau in is nòminis de persona e de is
logus, arrastus de sa basi linguística panmediterrànea. E is antropò-
logus creint chi is ischèletrus umanus agataus in is tumbas de sa cul-
tura de Otzieri siant una variedadi de “homo Mediterraneus”.
Po tanti su chi eus nau dimustrat un’istrutura civili omogènea
coerenti chi currispundit a una unidadi étnica precisa chi fait sa
prima importanti aggregatzioni natzionali de sa Sardigna. Podeus
nai chi intr’e su 3000 e 2000 ainnantis de C. est nàscia e si est forma-
da sa natzioni sarda. E is arréxinis suas funt propiamenti mediterrà-
neas.
De su 2000 a su 1500 ainnantis de C. sa cultura primària de
Otzieri, sa natzioni sarda mediterrànea, cumentzat a si trumbullai e
a cambiai s’istrutura. Insaras, fortzis de sa Catalugna o de su Mesudí
de Frància, arribbant in Sardigna unas cantus personas. Funt pasto-
ris, cussus chi si narant “pasteurs de plateaux”, chi in s’ísula agatant
conditzionis geogràficas e ambienti naturali e de economia chi dhis
aggradessint. Issus si ammisturant in sa traditzioni de sa cultura de
Otzieri e sighint a prodúsiri costúminis e bènis fundaus apitzus de
su bestiàmini e de sa laurera. Custa genti noa, chi dimustrat de arri-
ciri cosas chi si agatant símilis in sa Linguadoca e in s’Ampurdan,
chistionant una língua mediterrànea prus acanta a sa variedadi
basca-caucàsica panmediterrànea de sa genti de Otzieri.
Duncas, parit chi sa natzioni sarda de su tempus tengat influént-
zias de elementus de cultura, de arratza e de língua presentis puru in
48 GIOVANNI LILLIU
is natzionis basca e catalana e in sa natzioni ocitana de su períudu.

Bisòngiat a aciúngiri chi istúdius recentis ant averiguau in Sardigna,
e su própiu in sa Catalugna a cudda parti de is Pireneus, sa presént-
zia de brachimorfus chi, in custu puru, si acumpàngiant cun is cul-
turas de su vasu a campana e cussa dipendenti de Bunnànnaru, e
custus brachimortus funt pruscatotu in sa parti de Salighera e de
Tàtari, a ponenti, innui, po èssi logu prus acanta, at pótziu pònniri
pei sa genti de is “plateaux” ocitanus e catalanus. Custas populatzio-
nis chi sighint a abbitai in is bidhas e interrai in is tumbas de sa genti
precedenti de Otzieri, connoscint is fortificatzionis e portant in Sar-
digna s’idea de sa gherra. Po cussu, issas segant s’istrutura antiga
totuna in tantis fratzionis culturalis, e su territóriu benit ispartziu in
partis, mancai no ndi potzaus oi biri cun siguresa is trèminis.
Cumenti sisiat, però, custa benida de furisteris no acovecat sa medi-
terraneidadi de sa cultura sarda de cussus tempus. Antzis custa pigat
prus fortza e s’arrennovat po mesu de pópulus chi ainnantis fiant a
s’oru de sa civilidadi e de su poderi. Is sinnus nous, chi ponint in
craru una conditzioni de vida prus trista e de contradditzioni de
fronti a sa serenidadi de su tempus antigu, funt presentis in is tum-
bas aundi s’inferru est figurau cun immàginis de óminis furriaus
conca a bàsciu, mentras is ossus de su mortu beniant carriaus de
muntonis de perda po chi s’ànima non torressit a fai mali a is bius.
Sa reforma de s’Universidadi podit èssiri unu disterru po is
istudiosus sardus
Connosceus su primu de is provedimentus de sa lei n. 28/1980.

Est su DPR de su 11.7.1980, n. 382, chi providiri – no sceti a refor-
mai s’ imparonzu in s’ universidadi – ma a sperimentai puru is
modus e is medius po s’ organizatzioni e sa didatica in is Ateneus. Sa
reforma mirat – in úrtimu – a fàiri intrai in s’ ordinamentu univer-
sidarius sa prima difaréntzia de is títulus académicus.
Is elementus berus de novidadi de sa lei de reforma cunsistint in
s’ istitutzioni de su dipartimentu e de su dotorau de cherta. Cosas chi
andant de diora in natzionis pruscivilis de s’ Italia: in América,
Inghilterra, Franza, Germania ecc. Issus serbint po su isvilupu de is
istúdius superioris, istrintus a is bisòngius de sa sotziedadi de oi, a su
progressu de s’ economia e a is relatzionis internatzionalis, ainnantis
de totus cussas cun su Mediterraneu e cun s’ Europa.
Dipartimentus e dotoraus – prus chi a s’ imparonzu – movint a
sa cherta, in modu de artziai su livellu scientíficu de sa natzioni ita-
liana, po si ponni a paris cun su gradu de is furisteris. Po custu no
tenint fini profescionali, a su cali pentzant is corsus normalis de lau-
rea.
Funt cosas chi ant a trumbullai meda e non .pagu is acuas mor-
tas de s’ universidadi de oi e a spibillai de su sonnu istitutzionis chi
dormint de séculus, fortis de su poderi chi mancu su ’68 est arren-
nesciu a tocai. E aici si ispínnigat comenti is istitutus nou agatint
agguantu a sa luxi o asuta de ludu e camminint in mesu de dificul-
tadis de dógnia arratza. Peró, mancai a tóntinus e a imbúrchinus,
cumentzant a fait passus.
Giai bessint is propostas de dotorau de cherta, de is universidadis
de su continenti e de is sardas: dotoraus in cunsórtzius síngulus,
ligaus a Istitutus, Centrus de servítzius, iscolas de ispescializatzioni,
poita, po moi e tantu, non ci funt is dipartimentus aintru de is calis,
Nazione Sarda, 15 Maggio - 15 Giugno 1981

50 GIOVANNI LILLIU
po sa lei, depint funtzionai is dotoraus. Si podit cumprendi sa varie-

dadis de temas e su mazambodhiu de matérias chi s’ ingruxant in
custas primas isperiéntzias. Tanti pruschitotu depit èssiri ispesciali-
zaus e finalitzau po su mellus de sa folmascione scientifica.
Innoi si firmaus unu paghedhu a cunsiderai is dotoraus chi eus a
nai de ammesturu – fatus cun su cunsórtziu de Universidadis diver-
sas, nostas e de su Continenti. Custu tipu de dotorau, cantu est posi-
tivu in su sensu chi fortzas e benis – fiscus e de ómini istrintas impa-
ri podint mellus arrenesciri in su iscopu, tantu arriscat da èssiri
negativu de àtera parti. Negativu, de prus, po is universidadis sardas.
Su dotorau cunsortziau est regulau de una cunventzioni po sa cali is
diversus istitutus unint imparonzu e dinai – de ognunu segundu su
poderi – in de una amministratzione única posta in de una sedi: sa
prus forti economicamenti e sa prus atretzada de istruturas físicas de
medius scientificus e de logus de arriciri professoris e studentis –
borsistas chi aspirant a èssiri dotoris.
In custa manera, mancai is conventzionis previdint corsus dife-
rentziaus e ispescializaus in is diversas universidadis chi si consort-
ziant, sa cosa at a acabbai in is atividadis, totu tentas in sa sedi ufi-
ciali principali. Inguni su studenti agatat su logu, prus cómudu,
poita tenit collégius o domus de studentis, professoris de calidadi;
laboratorius, bibbliotecas e àterus atretzus: eus a nai – una istrutura
chi si fait preferiri de sei e chi ponit in pagu o nisciunu contu is logus
minoris de su cunsórtziu, abasciaus naturalmenti a cosidetas – sate-
litis. Duncas dhui at un’ arriscu mannu in custus ammesturus. De
prus po is consortzius de is universidadis sardas. Arriscu no sceti po
sa dipendhentzia de is istuldius universidarius chi balint e cuman-
dant, (comenti de is Ateneus de Roma, Millanu, Turinu, Bologna e
àterus), ma fintzas de fronti a universidadis piticas de su Continen-
ti, providias prus de is sardas de medius e de allogus comenti Pavia,
Siena, Pisa, Perugia.
Aici, si a is Sardus si presentat sa possibbilidadi de si formai e de
si collocai mellus scientificamente pighendi parti a is corsus de is
universidadis prus arricas de su Continenti, su trasferimentu provi-
sóriu de stúdiu podit determinai in su borsista sardu una emigra-
scione intelletuale definitiva. Imbecis, própiu po istringi sa cherta a
su territóriu e a su crescimini de s’ ísula, c’est abbisòngiu chi is doto-
ris sardus (e fintzas is mellus continentalis) abbarrint a traballai in
Sardigna. Tropu operajus ant pérdiu sa terra nosta. Si perdit puru is
cerbedhus, podit cantai a mortu. Duncas: prudéntzia, garantzias e
dignidadi, in custus dotoraus in cunsórtziu, poita, si non si donat

menti, si finit in de un’ àtera matraca colonialista.
Mellus iat èssiri de fai dotoraus de is Universidadis sardas, solas o
impari, mancai tzerriendu professoris sardus de su Continenti, e
fintzas continentalis de sigura fidi sarda. In custu casu, a is isfortzus
de is Ateneus de s’ ísula si podit e si depit agiungi, cun motivu e
arrexoni, s’ interventu de sa Regione, po is atretzus de cherta e, prus
de totu, po is istruturas de residentzia. S’ ammostat s’ ocasioni de
furriai sa política de s’ Universidadi in cumparantzia a sa Regione.
Finzas a innoi is Universidadis sardas ant camminau de ognuna
po contu su, comenti de iscatulas serradas. In dogna universidadi –
in Castedhu e in Tàtari – Facultadis, Istitutus, Iscolas, Càtedras ant
marrau sceti is ortixedhus insoru, s’ unu acanta de s’ àteru, ma chene
mancu si connosci. Non chistioneus de programmas de is Òrganus
de gúvernu universidarius: Retoris, Senau Académicu, Contzillu de
Amministratzione: política de arrafa – arrafa, e de dogna dí. In pro-
spetiva e po su beni de sa realidadi sarda nudha de nudha.
De lau su, sa Regione sarda at fatu sceti de limusinera manna,
donendi sa provenda in mesura de su poderi de su clienti e de is tro-
beas, prus o mancu mafiosas, de interessus de parti o po fai bussa.
Si funt ispimpirinaus is capitalis in càtedras e is postus de assi-
stentis cunventzionaus, po collocai parentis e amigus, in presalarius
acabbaus in manus de istudentis arricus e mandronis; in agiudu de
medius de insegnantzia e scientíficus de passu. E, imbecis, pagu o
nudha s’ est ispéndiu in cosas de renda e sotzialis: servitzius, allogus,
mesas, bussas de istúdiu po su territóriu sardu in is diferentis aspe-
tus. Oi si chistionat meda de Universidadi noa e de Regione noa. Est
de moda su díciu: unu modu nou de guvernai. Cun àterus provedi-
mentus, sa lei n. 28, de sa cali nosu seus partius po custa arralla,
donat su ispuntu po su cambiamentu. Ma si boleus movi a su nou e
a su mellus, po torrai a nasci in su sériu, po s’ autonomia chi non siat
ciaciarra, tocat a s’ arremangai totus po fai.
Po fai de nosu e totu, in de una Sardigna chi non siat dipendenti
nemmancu in s’ universidadi.
Su tiàulu benit de su mari
Sa Sardigna at tentu unu destinu de istoria abberu ispeciali. Sem-

pri posta asuta de su dominiu de foras, issa at sempri resistiu.
Est propriu unu miraculu, candu si pentzat chi custa terra, posta
in d-unu mari continuamenti tocau de is bixinus e de is furisteris, est
una firmada. Miràculu si teneus contu chi sa vastidadi e sa soledade
de is logus (si chistionat de s’ísula comenti de unu continenti), ant
pretziau e prétziant a dha prenni de óminis de totu is arratzas e de
totu is bandheras ideologicas e económicas.
Sa traditzioni istórica, s’umori naturali, sa lei mediterranea de sa
montagna, ant fatu e faint de custa ísula sa clàssica “terra margina-
li”, una terra “diversa” po su carateri morali, antagonista e arrebbel-
lu, po s’ istintu de frontera.
Si is Sardus funt portaus po natura a no si fidai de totu cussu chi
benit de foras, est po morri de su ispàtziu de montagna e de unu sen-
timentu de aspresa chi nant “subcultura de sa violentzia”. Ma est,
pruscatotu, poita issus si istringint a s’ autonomia de sa cultura inso-
ru chi is colonizadores antigus e recentis ant serrau in d-una spétzia
de “riserva indiana”.
A parti unu momentu de sa istoria precoloniali, is Sardus no
ant connotu prus su sentimentu e sa virtudi de su mari. Issus ndi
tenint unu cuncetu “diabolicu” chi isterrint a totus cussus chi dhu
atravessant e benint a tocai sa costa e a si firmai in custa “ísula ter-
restre”. Po nosu, po sa poesia nosta, po sa cultura nosta, po sa isto-
ria nosta millenària, su mari est su tiàulu e cussus chi benint de su
mari funt issus puru tiàulus (o furuncus, chi est sa propia cosa).
Fortzis custu est su frutu de totus is episodius e de frustratzioni e
de umiliatzioni. Su isvilupu internu de sa Sardigna est blòcau poita
su mari, oi imperu de su neocapitalismu e de su imperialismu ita-
lianu e europeu, est proibiu a is Sardus, fata ecetzioni a livellu sub-
Nazione Sarda, Giugno - Luglio 1978

balternu, candu si tratat de mediai su profitu de is petrolieris e de

is cumpangias turísticas.
Po custu, nosu seus una natzioni proibia, e su sardismu est proi-
biu. Su Sardismu: custu processu mannu, ideologicu, políticu e de
cultura, de sa istoria de sa Sardigna. Nasciu ses séculus ainnanti de
Cristus, candu is Cartaginesus iant ispintu is Sardus in sa montagna,
dhus iant impresonaus in sa riserva spartzendu s’isula in duas partis
(cussa de is “maquis” resistentis e cussa de is “collaboratzionistas”),
su sardismu at acumpangiau s’evolutzione de sa terra nosta fintzas a
oi, cun sinnus e manifestatziones diversas, però sempri orientadas a
unu matessi fini: recuberai sa “natzioni pérdia”, gadangiai sa “fronte-
ra-paradisu”, su mari.
Su sardismu s’est isvilupau in mesu de tanti avenimentus istori-
cus, meda bortas in su dramma, in sa violentzia e in su sànguini.
Arregordaus is gherras de liberatzioni contra is Romanus, is giudi-
caus, sa bogada de is Piemontesus a sa fini de su 1700, sa reatzione a
sa “fusioni” de su 1848, is trumbullus de “su connotu”, sa fundatzio-
ni de su movimentu e de su partidu sardu in is annus avatantis a sa
prima gherra mundiale, s’autonomia oténnida ammarolla cun su
istatutu ispeciali de su 26 de friaxu de su 1948. Su sardismu no est a
sa fini de su camminu, poita oi si fuedhat de “autonomia noa”.
Est difícili de cumprendi su sardismu po chini no est Sardu o no
connoscit profundamenti sa istoria e sa mentalidade de sa Sardigna.
Funt tanti cosas impari: ratzionalidade, istintu, esperientzia istórica,
movimentu de afetus nascius de su “èssiri Sardu”, pentzau comenti
unu sigillu e unu fatu ispeciali e diferenti. Su sardismu est, apitzus de
totu, su gustu de èssiri “nosu matessi”, comenti su “Sinn Fein” de is
Irlandesus. Totus is Sardus dhu intendint custu ispíritu antigu e
sempri nou: s’ómini de su pópulu po istintu naturali, comenti e una
cosa chi dhi benit de atesu e de sa memória de is tempus; su intelle-
tuale cun sa consideru teórica chi no est ancora acabada; su políticu
po mesu de una pràtica de guvernu chi no est arribbada fintzas a oi
a su puntu necessàriu storicamente de s’autodeterminatzioni sobe-
rana. Totus duncas dha ant tocau e dhu tocant, totus dh’ant tentu e
dhu tenint aintru, su sardismu. S’ idea passat in sa sociedadi civili e
in associatzionis e partidos políticus chi funt in Sardigna, fintzas in
is partidos “natzionalis”, mancai custus bengant cunsideraus e siant
efetivamenti is “agentzias” italianas de su neocapitalismu e de s’im-
perialismu europeu, motivu de su isvilupu inferiori de su Mesudí e
de is ísulas, casi colonias po efetu de su processu de s’ unidadi “nat-
54 GIOVANNI LILLIU
zionali” italiana fundada apitzus de sa inegualidadi, in sa lógica de su

sistema de classi.
Su sardismu oi, custu cimentu ideologicu e psicologicu de s’ísu-
la, est atacau de una “force de frappe” mostruosa: de s’industrializat-
zioni neocapitalista e monopolista. Sa cultura sarda est de fronti a su
perígulu prus mannu de aciocu e de integratzioni, de azuvamentu de
s’identidade, chi si registrat in sa istoria de is concuistas colonialis de
sa Sardigna. Si is responsàbbiles chi tenit su poderi no arreparant de
una manera urgenti custu istremorosu processu de isvilupu in totu
“esternu” a s’ísula, nosu Sardus seus a sa fini, cali si siat sa mexina
(“intesa” e “cumpromissu istoricu” cumpréndius) is succursalistas
intendant preparai po si fai fàiri una morti bella.
S’úrtimu bénniu de is colonizadores est otennendi cussu colonia-
lismus de totu is èpocas: sa distrutzioni de is valoris naturalis de sa
Sardigna e de is Sardus, sa sciasciu de su pópulu, sa ridutzione de
una natzioni a una simpri espressione geograficas in su mercau
comunu de una cultura apranada, globali e de ammassu, una ispét-
zia de produtu in iscatula, regulau de unu ciorbedhu eletrónicu
cumandau de su poderi esclusivu e violentu de foras. Fortzis s’úrti-
mu bénniu de is colonialistas, agiudau de is succursalistas nostranus
de dereta e de manca, a arrennesci a fai cussu chi no ant isciu fai is
àterus, cussu chi no at fatu nemmancu su istadu italianu (chi est totu
nai!) e dh’ at a fai mancai cun sa trassa política de “s’Europa unia”.
In custa cunditzioni, su destinu de sa natzioni sarda est craru
meda. Sa Sardigna est cundennada a èssiri un iceberg, iscallau de is
vaporis de sa pollutzioni de s’ industrialismu inumanu e afundau in
su mari chi no est su suu. Cussus chi ant a portai ancora ogus po
castiai, ant a biri una bara sparafundendi in su Mediterraneu: su
baulu de sa Sardigna de su cali cantada su poeta Bustianu Satta, in
d-unu demasia de disisperu e de arrabiu po sa terra sua.
Is santus de su tempus de is nuraxis fiant gherreris de perda
artus dus metrus
In su mesi de gennàrgiu de ocannu, deu, Erricu Atzeni e Pepi-

nedhu Atzori, eus agatau, a Monti Prama in su Sinis de Cabras, arro-
gus de istatuas de perda de arena, traballadas in s’antigoriu de is
nuraxis.
Fiant a pillu a pillu is istatuas in sa terra frúscia acanta a is istan-
gius, una a pitzus de s’àtera, in disórdini, comenti ci dhas iant a ghe-
tai apustis de su sciusciu de su templu in su cali fiant istetias postas
de is devotus.
Eus contau avantzus a su mancu de seti istatuas chi, candu fiant
interas, si presentant in su santuàriu, una acanta a s’àtera, istran-
taxas, firmas e impassibilis: unu ispantu po sa genti de insaras.
Su templu, aintru de una bidha cun domus a pinnetas cun d-unu
nuraxi insoru, oi totu arrutu, fiat a órdinis de colunnas, a contratu-
ra, cun sa grussaria de susu a capitellus fatus a sa manera de is pica-
perderis de s’edadi de is nuraxis. E de custa edadi funt puru is ista-
tuas, traballadas de maistus e cun perda de su logu, chi si lassat
insculpire cantaganta cun su scrafedhu. Est una perda bianca,
modhi, prena de luxi.
Is figuras funt de istatuas prus mannas de sa istatura communa de
s’ómini. Cancuna arribbada a casi dus metrus de artesa. Una cosa
ispantosa e fora de su sólitu in Sardigna, fintzas a immoi. Duncas: una
iscoberta chi at a fai chistionai meda, de nosu e foras de nosu, in sa
genti de pinna e in sa burrumballa, po su tempus aici atesu, po s’arti,
po su chi fait intendi de sa istoria, de sa sociedadi, de su modu de bivi
in is séculus candu su pópulu sardu fiat líbberu e indipendenti.
Is istatuas funt in figuras de sordaus o de gherreris, cun is bistiris
de distintzioni e is armas: arcus, iscudus, ispadas. S’ arreconnóscint
comenti e militaris idealitzaus, ne is calis sa genti bidhiada erois e
fintzas divinidadis. Po sa mannària e po su costu bisòngiat a crei chi
Nazione Sarda, Giugno ’77

56 GIOVANNI LILLIU
dhas ant fata is mannus de su guvernu de su logu, poita parit chi su

sistema de insaras fiat a sa moda de s’aristocratzia, poderosa tantu de
èssiri organizada casi comenti in sa Citadi greca (s’antica “polis”).
Custu ispricat sa fortza de is Sardus de insaras, sa resistentzia de su
pópulu po séculus e séculus, gherrendi contra is furisteris de dógnia
parti e arratza, totus furuncus e terrobadoris de sa terra nosta.
Su gradu de podere e de richesa de cussa edadi de printzipalis fait
cumprendi comenti s’arti at pótziu tocai unu puntu e unu valori
tantu artu de arrennesci a fàiri istatuedhas de brunzu, chi funt iste-
tias agatadas a centu e a centu in dógnia logu de s’ ísula. Si bidiat sa
finesa de is artistas e s’ originalidadi de sa língua de sa produtzioni,
a parti su èssiri documentus de sa vida de dógnia dí e signalis de is
partis diversas de sa sociedadi e de su mundu de sa natura e de s’ó-
mini. Ma custas istatuas colossalis funt immoi testimòngius prus
crarus de su puntu prus mannu e prus gloriosu tocau de sa Sardigna,
candu podiat castiai a is àteras terras de s’Europa e de su Mediterra-
neu, de uguali a uguali, podiat isfidai is àterus de acanta e de atesu,
poita is Sardus, insaras, fiant abberu una natzioni.
Po tenni un’ idea de s’ importantzia de custas figuras de gherre-
ris, de custus castiadoris sublimaus de sa libbertadi e de sa indipen-
denzia de sa Sardigna, bisòngiat a biri su èssiri forti, sintzillu e de
mascu de is lineamentus de sa faci, sa rigidadi a pesa de su corpus, s’
órdini pretzisu in sa giometria de su frorígiu de is bistiris e de is
armas. In sa perda, s’arti e sa poesia ant fatu calai sa memória de su
tempus de s’ epopea sarda; parit chi siat isculpiu su cantu de s’ iden-
tidadi de is Sardus.
Su chi ascurtaus in is immàginis de Monti Prama, de oto séculus
prima de nasci Gesucristus, fatas candu in Grècia s’arti de is istatuas
fiat ancora pipia, est sa boxi de sa istoria, de sa beridadi de sa Sardi-
gna: candu su pópulu guvernada po contu suu, in autonomia in su
sentidu schetu de su fuedhu, sentza de si lassai cumandai de nisciu-
nus, ne a intru ne a foras. Sa balentia de su pópulu sardu non timiat,
in poderi, cussa de is àterus pópulus grecus e de s’Orienti cun is calis
teniat relatzionis de cumérciu. Però sa natura sua fiat e abarrat diver-
sa; su ispíritu, sa matéria de sa istoria de is Sardus non si donant a
nisciunus, totu cosa de issus.
Custa diversidadi de sa natura nosta non deus pérdia ancora,
mancai s’ iant postu su pei apitzus po séculus e séculus is intregau a
su dimóniu, furisteris e serbidoris sardus de is furisteris, ladronis e
tiàulus de mari e de terra.
Is gherreris nuràgicus de Monti Prama
S’iscoberta prus ispantosa e importanti de sa preistória sarda in

custus úrtimus tempus est cussa de is istàtuas de perda de Monti
Prama, in su Sinis, chi càstiat a su pranu e is istàngius de Cabras.
Apitzus de su cúcuru abarrant is arrastus de su nuraxi de su mates-
si nòmini. In sa costa si bint arrogus de muru, titillus e àteras cosas
de s’antigóriu, testimòngius de una bidha de is tempus nuràgicus. In
bàsciu, acanta de sa bia chi portat de Santu Sarbadori a su Sinis de
Riola, est su logu de is istàtuas.
Is primas dhas ant agatadas in su 1974, arendu, àteras in su 1977,
is úrtimas in s’iscavu iscientíficu de su 1978. Totus sunt allogadas in
su Museu de Castedhu, una parti in is salas de espositzioni, is prus
me is magasinus, in mesu a is carramatzinas. Sunt bastantementi
connotas in sa literadura archeológica.
Si tratat de una dexina e prus de immàginis de perda de arena de
su logu, de sa mannària de un’ómini e fintzas prus artas, postas
istrantaxas, a s’orígini, in d-unu tretu lacanau de tellas cravadas in
pei. In custu tretu fiant arringheradas una trintena de losas in pari
cun elementus architetónicus, perdas chene forma e lastras de dife-
renti mannària, bétilus cun istampus, colunnas a contratura e cun
capitellus in sa grussària de susu.
Parit de pòdiri arreconnosci unu logu sagrau, de natura sepulcra-
li e religiosa in su própiu tempus, unu de cussus logus chi is Grecus
antigus narànt heroa. In is tumbas fiant sepultus is mannus de s’an-
tigóriu nuràgicu e is istàtuas, apitzus o acanta de is tumbas, dhus
arregordànt a is bius in su serrau (o templu) connotu e venerau de
totus is Sardus. Benit in menti s’iscritu de Solinu (161) apitzus de
s’eroi-babbu Iolaos, chi a sa tumba is adoradoris suus iant agiuntu
unu templu (sepulchro eius templum addiderunt). Est interessanti sa
forma de is tumbas e fintzas sa manera de pònniri is mortus. Sunt
Sardigna Antiga, Maggio 1982

58 GIOVANNI LILLIU
tumbas individualis (duncas de pentzamentu aristocràticu cumbe-

nienti a is mannus-erois) a putzu de 70/50 cm. de largària a sa buca
e 70/80 cm. in fundu, cobertu a tellixedha. Aintru is mortus fiant sét-
zius cun sa faci a su soli, ritualmenti.
Isceti cuatru de is trinta losas tenint cosas de cuncordu de su
mortu e in pagu cantidadi: arroghedhedhus de terra de impastu, is
prus cun sa subrafaci niedha e bèni allisada; pibionis de collana in
brunzu e cristallu de arroca; prellixedhas de pasta de birdi; unu sigil-
lu, in forma de pretedha, de ossu o de avóriu. Sunt materialis in parti
de su logu, in parti bennius de foras, fortzis de sa citadi de Tharros,
chi is Fenícius teniant a cumentzai de su séculu VIII a innantis de C.
Certus materialis podint abbasciai in su tempus fintzas a su VII-VI
séculu, dimustrendi chi is sepulturas dhas ant manigiadas in diferen-
tis períodus apustis de su primu impleu in su séculu VIII, edadi,
custa, de candu ant fatu is istàtuas.
Is istàtuas, duncas, sunt is prendas in mesu de totu is cosas aga-
tadas in Monti Prama. Su valori insoru est tanti prus mannu, poita
s’iscultura antropomorfa a totu tundu si connoscit, oi in dí, in Sar-
digna, isceti in custu logu incantau de su Sinis. Po cussu no eus a
acabbai mai de frastimai malasorti a is Fenícius-Cartaginesus chi
dhas ant arrogadas po destruiri sa civilidadi sarda, si is istàtuas dhas
eus agatadas fora de logu, abbruxadas, a tancus e fintzas a pimpi-
redhus, tanti chi no fait a dhas torrai in forma intera po cumprèndi-
ri totu sa ‘língua’ insoru.
Po sa beridadi custas figuras in mannu de perda no tenint valo-
ri de arti isceti, ma balint puru po s’istória, sa cultura e sunt unu
sinnali desempladu, eus a nai su prus artu de sa fortza política,
económica e sociali de sa Sardigna in is tempus mellus de sa civili-
dadi nuràgica. Non po nudha is istàtuas figurant su poderi. Issas
ammostant immàginis isceti de gherreris de s’esércitu sardu anti-
gu. In is arrogus de concas, bustus, còscias, cambas, manus e peis
si bint arcieris, sordaus cun s’elmu a corrus, ispada e iscudu, àterus
gherreris (po s’artziada in s’assédiu?) chi cun d-una manu àrtziant
s’iscudu apitzus de sa conca po si dh’amparai e tenint s’àtera manu
ingiriada de unu guantu armau. Própriu custu caràteri totu e solu
militari e custa immàgini cracada de gherra de is figuras, faint
pentzai a sa rapresentatzioni de unu grupu de príncipis, sepultaus
impari, apustis de unu fatu mannu de gherra, po dh’arregordai cun
d-unu monumentu de su tipu de s’heroon. Nosu creeus chi siat unu
donu de sa gens, unu ex-voto a is mannus, pentzau e fatu in d-unu
tempus apu a nai “eróicu-oligàrchicu e aristocràticu” de sa cultura

nuràgica.
Sigumenti is istàtuas sunt de perda modhi, fàcili a trabballai e
fintzas a si arrovinai, est possíbbili chi dhas apant allogadas asuta de
una lolla a colunnas. Sa cobertura dexit, ancora de prus, a cussas
istàtuas chi tenint trassa de pintura arrúbia. Postas in foras in su
serenu, si podiant iscoloriri perdendi valori e importàntzia de
monumentu e de arti.
De fatu is figuras, comenti boliat su logu, funt monumentalis –
po sa mannària e po èssiri istrantaxadas, in filera, apitzus de basis de
sa matessi perda – e isculpias totu in d-unu (ant agatau basis chi
portant s’atacu de is peis iscrafedhaus de is gherreris). Sa manera de
castiai is istàtuas est cussa de fronti, comenti bolint s’idea e sa bisu-
ra “giométrica”. Po custu, isceti sa parti de ainnantis est trabballada
e a bortas bèni frorigiada; invecis sa parti de palas no tenit disignu
perunu. Si depit marcai sa calidadi artística de is istàtuas, chi po s’i-
stili e po sa forma si podint acostai a is figuredhas nuràgicas de
brunzu. Istàtuas mannas de perda e istatuedhas de brunzu sunt su
prodotu comunu de artisanus balentis e parint de sa matessi natura
e de cultura cumprida. Si bit in is istàtuas una fortza noa. Issa benit
de s’isvilupu económicu e pigat valori ispeciali poita si acàpiat puru
a sa religioni. In is isculturas est crara una manera única de espres-
sioni originali a su puntu chi no est possíbbili sa cumparàntzia pret-
ziosa cun àteras de foras. Si podit chistionai isceti de una bisura chi
s’ispirat a sa Sarda in su clima “giométricu” de su Mediterràneu. Sa
duresa, sa bisura ideali, su gèneri sentza espressioni e sentza tempus
arregordant immàginis de s’arcaismu grecu. In s’istrutura simpli de
is concas dhoi at cancuna cosa chi no est atesu de is figuras etruscas
de sa prima edadi (po esemplu, is ossàrius in forma de ómini de
Chiusi) e de isculturas a totu tundu de sa regioni de mesu de s’A-
driàticu. Però sunt apariéntzias, no relatzionis istrintas. Is sardas
sunt istàtuas diferentis, de unu mundu de figuras e de língua chi
nascint, a parti s’istória, de sa manera de biri is cosas in fantasia
comenti sunt is bisus de su pópulu.
S’istili de is istàtuas si isplicat in sa forma de su corpus fatu a
massa e balluminosu, a faci prena de luxi apitzus de is calis s’iscra-
fedhu giogat in profundu, frorigendu cun disignus liniaris is parti-
cularis de sa fisionomia (cillus, ogus, nasu, origas) e de is armas e de
is bistiris, totu sinnaus a rigas, zigzagas, ispinas de pisci, cir-
chixedhus. Mancai s’interu siat a duas mesuras (artària e largària
60 GIOVANNI LILLIU
sentza de profundidadi marcada), certas partis in tundu donant un’

illusioni de ispàtziu.
Po sa beridadi, no esistit un’ispàtziu ogetivu, ma dhoi est sa visio-
ni intuitiva de un’ispàtziu foras de sa natura e chene tempus, cum-
benienti a su logu sagrau e a su gèneri eróicu de is istàtuas.
Su colori arrúbiu chi si bit in d-unu bustu de arcieri, serbit a
allargai sa visioni frontali e a donai tonu a sa perda nua. In prus, est
un’ingíniu po fai bia sa figura. Però custa no perdit sa magia miste-
riosa, s’espressioni arcana e segreta de sa cosa chi est asuba de sa
natura e tocat, po modu de nai, sa divinidadi.
Eus nau chi is istàtuas sunt de istili “giométricu”, de su tempus chi
no connoscit sa fusioni cun s’istili de s’arti “orientalizanti” arribba-
da in Sardigna in sa prima metadi de su séculu VII. Est s’istili
“giométricu” (chi serrat sa figura in línias e ischemas de giometria e
redusit sa grussària de su corpus portendidhu in paris) a marcai s’e-
dadi de is istàtuas de Monti Prama, totus de sa matessi època: su
séculu VIII a.C. A nci pentzai bèni, sunt casi tremila annus chi is
artisanus nannais nostus ant fatu is istàtuas. Cosa de ispantu a tèn-
niri contu chi prus o mancu in su própiu tempus fiat nascendi s’ar-
ti greca, is artisanus grecus isculpiant is primas istàtuas insoru, a
mesura manna, in onori de divinidadis e erois, che a custas de su
Sinis.
Su matessi efetu-istàtua, in Sardigna e in sa Grécia de su séculu
VIII, dimustrat in is natzionis su matessi o casi su matessi gradu de
civilidadi, unu livellu de arti a sa paris, organizatzioni política,
económica e sociali chi punnàt a su sistema de sa “polis”. Custu fatu
portat a nai chi non totus is valoris de s’istória artística de s’Ociden-
ti benint de sa Grécia, fintzas a innòi cunsiderada de “is fillixedhus”
de Winckelman sa mama e únicu depósitu de s’arti, superiori a totus
is àtera formas e modus de prodúsiri in su Mediterràneu. De is istà-
tuas de Monti Prama si ndi bogat un’episódiu prenu de significau
cosa sua e reveladori de unu mundu diferenti de cussu grecu e de su
clàssicu, ma non po custu chene importàntzia bia in su caminu de sa
civilidadi antiga de su mari nostru.
Custu mundu est su mundu sardu de is tempus de is nuraxis,
àbbili po cúrriri, a trivas de pari, cun is àterus mundus in d-una proa
de civilidadi.
Is istàtuas si nant chi sa Sardigna, in su movimentu de sa socie-
dadi e de is ideas, ndi est essida de s’istória “pitica” e si est posta a art-
ziai in s’iscalera de s’istória “manna”.
Issa at tocau su puntu prus artu de sa civilidadi sua, naraus su

puntu de natzioni, e custu at móviu s’arti (produtu de óminis chi
faint “poesia” e istória) a dh’ammostai e a dha illuminai in manera
esemplari.
Mi parit de pòdiri acabbai cust’iscritu cun is cunsiderus fatus in
“Civiltà nuragica” (pag. 216). Dhus portu de s’italianu a su sardu.
Is immàginis piticas e mannas de s’iscultura sarda antiga e totus
is àteras creatzionis de s’arti de su tempus de is nuraxis, si faint biri
unu fenómenu únicu, chi no si podit arrepítiri in sa dinàmica cosa
sua e in sa língua particulari. Prus trabballu de arti chi no indústria
artística in sa produtzioni prena de fantasia e de bida. In issa agataus
istória de cultura, isprigu de sa sociedadi e “poesia”.
Arti, cudha de s’edadi de is nuraxis, chi si donat sa possibbilida-
di de iscobèrriri una terra antiga, no connota ma portada in sa
memória de su tempus e in su sentidu segretu de su passau.
Nosu torraus a pigai unu mundu chi pariat pérdiu po pònniri a
frutu su disignu de fundai, in ideas e pràticas noas de identidadi, sa
citadi sarda de cras.
De s’archeologia a s’autonomia
In s’istadi seu andau, impari cun atrus Sardus, a su “Collóchiu

internatzionali asuba de su megalitismu”, chi eus fatu in Córsica cun
sa preséntzia de Corsus, Brètonis, Frantzesus, Italianus e Catalanus.
Cosas de antighidadi, si cumprendit. Però, asuta asuta e dogna tanti,
de fronti a is logus e a is monumentus, e cunsiderendi su tema istu-
diau in is aspetus in su própiu tempus de unidadi e de diversidadi,
passai de sa chistioni archeológica a cussa de s’identidadi de is nat-
zionis de is partecipantis in su “Collóchiu” est istétiu abbastàntzia
fàcili.
Arrexonendi apitzus de su megalitismu de s’Europa e de su
Mediterràneu, chi ammostrat tantis facis in is diferentis logus e
cunfrontendi sa cunditzioni natzionali de cudhus tempus cun s’i-
stadu de oi, si seus agataus cuncordus tra nosu in cantu cust’istadu
est falsu po mòri de su domíniu, e cantu naturali e currispundenti
a is pópulus fiat, a su contràriu, sa situatzioni territoriali e cultura-
li de s’antigóriu.
Chistionendi de dolmens, perdas fitas, perdas antropomorfas,
perdas iscritas, castedhus megalíticus e àteras formas de arti e civili-
dadi de is antigus, si beniat de sartai totus is fronteras de oi, frutu de
artifítziu e de violéntzia contras a sa natura de is pópulus e de is nat-
zionis auténticas. Si pariat de èssiri, torra, in d-unu mundu chene
fronteras, aundi, chene traixi s’unidadi de fundu, dógnia genti teniat
de manifestai sa produtzioni sua, in d-unu echilíbbriu e in d-unu
raportu costanti de pari a pari. E aici, cunfrontendusí tra nosu,
comenti e óminis foras de is fronteras de oi e chi ant ghetau a is palas
is istadus e is natzionis sinnaus feti in su paperi de s’arbítriu, eus
discútiu de is produtus de sa cultura originali de is Brètonis, de is
Ibberus-Líguris de Catalogna, de s’Ocitània e de sa Ligúria italiana,
de is Corsus e de is Sardus. Iscaréscia, duncas, s’Ispagna, s’Itàlia, sa
Nazione Sarda, Novembre - Dicembre 1978

Frància: cosas míticas, aggregatzionis chene fundamentu de natura

po nosu, abbituaus a biri s’istória de is óminis po tempus longus e
in sa sustàntzia étnica e populari.
In custa cunditzioni ideali de raportu tra nosu intelletualis de oi
e in su própiu tempus chene de su oi falsu e violentu, si est bénniu
naturali de arrexonai asuba de su tema de istúdiu, chi puru tenit
necessidadi de raportu e de cumparàntzia, fuliendinci de una parti
totus is incrostaduras natzionalistas e de pàtria chi si portaus apitzus
po mori de s’indotrinamentu e de sa retórica integranti chi si at car-
rigau sa burghesia natzionali europea de basi illuminista e giacobbi-
na, a cumentzai de su séculu XVIII. Cosa ispantosa a pentzai chi su
“Collóchiu” fiat in Córsica, est a nai própiu in d-una terra, unu tem-
pus líbbera e indipendenti, oi proibbia comenti e natzioni e isderru-
ta de sa Poténtzia aundi est nàsciu e crescit su natzionalismu impe-
rialista e colonialista europeu.
Si podit cumprendi chi, in d-unu clima tali de distensioni vera-
menti internatzionali, in is momentus de pàusa archeológica, si siat
chistionau puru de autonomia. Mancu po dhu fai aposta, própiu in
d-una noti de sa simana de su “Collóchiu”, funt iscopiadas in diver-
sus logus de sa Córsica una trintena de bombas, postas in modu de
no fai dannu a is personas, contras a sa violéntzia de su colonialismu
frantzesu chi no acinnat a menguai, mancai una lei fata de pagu apat
istérriu a totu sa Frància s’ispartzidura amministrativa in regionis.
A parti custas manifestatzionis de terrorismu políticu de una
minoria, a parti is iscritas in is murus e in is istradas po nci bogai is
istràngius (frantzesus, pieds-noirs e àterus), si bit in totu sa Córsica
unu sentimentu biu e difúndiu, de massa, po s’autonomia. Sa genti
chistionat sa língua corsa, casi totus funt abetendi s’Universidadi
corsa de Corti (dha timint feti certus sucursalistas, chi no mancant).
E manna est sa gana de ci fuliai su giuali de su centralismu giurídi-
cu, políticu e económicu de sa Frància e de su colonialismu in gene-
rali, po lòmpiri a sa libberatzioni natzionali e a s’autodeterminatzio-
ni. No mancat ocasioni po si fai intendi in custu sensu.
Su giornali autonomista corsu Arritti, si dh’at pigada cun s’istadu
colonialista frantzesu poita su Capu de cuss’istadu at negau s’esi-
sténtzia de unu “problema corsu”, chistionendi feti de “problema in
Córsica”, e dhu acusat de èssiri lómpiu in Córsica cun d-una “arma-
da ridícula de politziotus e de sordaus” e intanti casi totus is domus
privadas anti fatu a mancu de pònniri sa bandhera frantzesa in is
fentanas. Su matessi giornali denúntziat s’aumentu de violéntzia des
64 GIOVANNI LILLIU
barbouzes e de Pouvoir, indicaus comenti e autoris de s’atentau a

s’autonomista corsu Christian Lorenzoni, e comenti e genti chi bolit
portai sa morti e sa gherra civili in sa terra corsa, custringendi su
pópulu corsu a si defendi legitimamenti. Est a nai chi in totu sa Cór-
sica currit sa rivendicatzioni “patriótica”, militanti, cuscienti o istin-
tiva ma reali; e no balit a dha smurrai sa fortza de s’istadu frantzesu
chi circat de cuai s’idea natzionalista corsa cun sa propaganda de is
òrganus de informatzioni (giornalis, aràdiu e televisioni). Su pópu-
lu corsu no si lassat bociri, mancai po is Corsus siant sempri abertas
e mannas is presonis de s’istadu.
Custas funt is cosas de s’autonomia corsa. Ma is cosas nostas, sar-
das, no funt meda diferentis. Istabbiliri una solidariedadi, unu
raportu costanti tra nosu e is fradis autonomistas corsus, est su prus
pagu chi si potzat fàiri. Po Giscard d’Estaing no esistit su “problema
corsu”. Is políticus nostus, is partidus sucursalistas nostus si prenant
sa buca, dógnia dí, de su “problema sardu”. Però, candu si tratat de
risòlviri su problema, is fatus abarrant in su paperi e in is boxis. Is
falsus autonomistas nostus funt peus de is “giscardianus”.
Fig. 1. Macumere, S’Adhe, istatuedha de basartu de sa Dea-Mama.
Fig. 2. Decimubutzu, Su Cungiau de Marcu, istatuedha de sa Dea-Mama de
alabbastru.
Fig. 3. Olbia, Santa Mariedha, sa Dea-Mama, de màrmuru.
Fig. 4. Narbolia, Su Anzu, istatuedha de sa Dea-Mama, de màrmuru.
Fig. 5. Muros, oprigu in Su Monte, istatuedha de sa Dea-Mama, de màrmuru.
Fig. 6. Meana Sardu, Polu, conca de istatuedha fémina de Dea-Mama, de
màrmuru.
Fig. 7. Senorbì, Turriga, istatuedha de màrmuru de sa Dea-Mama.
Fig. 8. Tàtari, ipogeo de Portuverru, istatuedha de sa Dea-Mama, de màrmu-
ru, cun d-un’istampu in su tzugu.
Fig. 9. Cabras, Cannevadosu, istele de perda cun figura de gherreri apiculen-
disì a su nuraxi.
Fig. 10. Cabras, Monti Prama, istàtua manna de perda: conca de pugilista.
Fig. 11. Cabras, Monti Prama, istàtua manna de perda, conca de pugilista.
Fig. 12. Cabras, Monti Prama, istàtua de perda, conca cun d-unu iscudu de
gherreri apitzus (in su Museo Archeológicu de Castedhu).
Fig. 13. Cabras, Monti Prama, conca de arceri, de istàtua manna de perda.
Fig. 14. Cabras, Monti Prama, bustu de istàtua manna de arceri, de perda.
Fig. 15. Bonorva, Sa Pala Larga, sa grutixedha, símbulu de sa mata de sa vida.
Fig. 16. Tàtari, Monti d’Accoddi, coróngiu tundu de carcàriu cun copas piti-
chedhas, po su cultu de su Deu-Soli (de E. Contu).
Fig. 17. Tàtari, sa gruta de s’ Inferru, arrogu de testu cun decoradura de astrus.
Fig. 18. Olíana, sa “Grotta Rifugio”, testu de sa cultura”Bonuighinu” cun asas
zoomorfas.
Fig. 19. Gibba, Is Solinas (Masainas), testu de terra cun ornamentus a ispiralis.
Fig. 20. Otzieri, sa Gruta de su Carmelo, testu decorau cun ornamentus a

meda.
Fig. 21. Otzieri, Santu Micheli, testu de terra cun “chevrons” in is costaus e
cun ispiralis in su fundu.
Fig. 22. Mara, sa Gruta de su Tintirriolu, díscua de terra a tiras e istedhu pin-
tau in su fundu a parti de foras.
Fig. 23. Thiesi, Gruta de su Monte Majore, pimpirina de ceràmica de sa cul-
tura “Bonuighinu” cun sa decoradura iscarrafiada.
Fig. 24. Thiesi, sa Gruta de su Monte Majore, figuredha fémina chi agguantat
su discu de su soli.
Fig. 25. Salighera, necrópoli ipogéica de Ànghelu Ruju, tassa a forma de cam-
pana de sa domu III.
Fig. 26. Turrarba, Santu Antine, su nuraxi castiau de pitzus .
Fig. 27. Barúmini, Su Nuraxi, modellu de nuraxi de perda.
Fig. 28. Baunei, S. Perdu de Gurgu, pedravita cun faci de omini in rilievu.
Fig. 29. Orane, Nordule o Loghelis, figura de brunzu, omini ispollincu cami-
nendi (de Fadda).
Fig. 30. Orune, nuraghe de Santa Lulla, istatuedha in brunzu de cantadore
(de Lo Schiavo).
Fig. 31. Urtzulei, Sa domu de s’Orcu, mama de brunzu sétzia apitzus de un’i-
scannu cun d-unu fillu mannu in coa .
Fig. 32. Santadi, Pirosu, tribidarzu de brunzu cun parinita pertunta.
Fig. 33. Gésturi, istatuedha de brunzu cun corona de pinnas in conca: est dàb-
bile chi siat su Sardus Pater.
Fig. 34. Roma, Museo Archeologico Romano, moneda de brunzu de su Sardus
Pater cun tiara de pinnas e sa lància a codhu.
De Castedhu benint is sordaus e bocint a fusiladas otu personas
Oi chi si chistionat tanti de autonomia noa de sa Sardigna, mi

praxit de arregordai, a su propósitu, is fatus de Sedhori de sa fini de
su séculu passau e su chi iat nau su deputau de Castedhu Giuanni
Siotto Pintor.
Essendi cummissàriu, reali delegau, su furisteri Nereo Manetti,
custu bellu schísciu, in su mesi de austu, tenit sa bella idea de pòn-
niri s’aumentu de sa sobra de impostas apitzus de sa terra de is
Sedhoresus. E custu própriu in d-unu annu de asciutori e de arre-
gorta de lori e de axiu chi peus non podiat èssiri. Ndi nascit un’avo-
lotu mannu de su pópulu, chi acabbat in sànguni. A su trumbullu
pigant parti proprietàrius de terras, messajus, giorronaderis e sa
burghesia pitica de su cummérciu e de is artis.
Benint ocupaus is ofítzius púbblicus, ci funt iscóntrius cun is
carabbineris, morit in s’airu unu chi fiat istétiu síndhigu e àteras sete
personas, una de custas una fémina príngia. In prus, medas feridus
de su pópulu e de is carabbineris. Su trumbullu, cumentzau a men-
gianedhu, acabbat a merí tardu, a s’arribbu de Castedhu de una
mesu cumpangia de sordaus de fanteria, chi arrestant 74 óminis,
totu genti de su pópulu de Sedhori. In su processu, fatu in Castedhu
apustis de un’annu, in su 1882, de is 82 acusaus, 42 benint cunden-
naus: de custus, 16 a is trabballus fortzaus a totu vida.
Su cummissàriu Manetti, chi cun totu sa burocratzia sua fiat isté-
tiu unu de is prus responsàbbilis, pentzendi a pònniri in órdini is
paperis de s’archíviu de su Comunu e intramus de circai de cum-
prendi sa cunditzioni trista de is messajus, ndi essit límpiu límpiu,
corpu de balla! Nisciunu fastídiu nemmancu a sa Deputatzioni pro-
vinciali chi, su 27 de maju iat aprovau s’aumentu de imposta,
castiendi a sa buciaca sua e no a cussa de is bidhúnculus sedhoresus.
Trancuillu s’Istadu e trancuillu su guvernu, cuntentu de àiri risólviu
Nazione Sarda, 1977

98 GIOVANNI LILLIU
totu cun is militaris. A pagai, comenti capitat in custas cosas, est feti
sa classi populari, is messajus prima e prus de totus.
Aici bincit su deretu formali e no cussu reali de is abbisòngius de
unu pópulu atesu de is trumbullus, antzis connotu po èssiri bonu,
chi tribballada, e unu paghedhu befianu. S’arbítriu, cun is apariént-
zias de sa lei, ballit prus de sa giustítzia, chi si podiat arreconnòsciri
própriu in s’avolotu, comenti una manera de si libberai de sa pre-
poténtzia de su momentu, ma puru de totus is violéntzia fatas a is
Sardus de su colonialismu in dógnia tempus e de dógnia manera, de
totus is furuncus e de totus is tiàulus bénnius de su mari a custa terra
nosta.
Totu custu dh’iat cumpréndiu beni su deputau sardu Giuanni
Siotto Pintor, in d-unu artículu de sa “Gazzetta di Torino”, intitulau
“Imposta e sangue”. Issu narat prima de totu chi no si podint esígiri
is impostas candu benit a mancai sa renda aundi calat sa matessi
imposta. Apustis, bit sa violéntzia fata a is messajus de Sedhori
comenti e una cosa dépia a s’istadu de dipendéntzia, comenti e una
bisura de sa conditzioni generali de serbidoria istórica de sa Sardi-
gna, po mori de s’unioni a su Piemonti, in su 1848. E po custu, issu
aici iscriit: “In dógnia tempus is continentis tenint is ísulas comenti
e colónias, cumenti e ispòngias de ispremi e de suciai. Po fortuna, sa
Sardigna si est pótzia salvai de s’istragu de is suus, candu si funt
costituius is giugis soberanus. S’Ispagna, fendusí meri de issa, dh’at
dépia guvernai comenti e regnu separau. Cun su pei mandroni est
arribbau su 1848, candu su pópulu s’est lassau pigai de su machiori
generali de su cali si funt bius esemplus medas in s’istória e at tzer-
riau allestru de s’unioni, contras a dógnia bona trassa, ammesturen-
di sa sorti de unu pipiu e cussa de unu pópulu giai fatu”.
E aici acabbat Giuanni Siotto Pintor: “Candu at a èssiri chi s’ísu-
la at a tocai su continenti? Chentza domandai perdonu a s’istatutu,
dèu apu arrespustu chi non at a èssiri mai. Duncas, cun su continen-
ti no ci podit essiri unioni, dhoi at feti separatzioni. Custu dhu sen-
tint totus is isolanus in dógnia parti de s’ísula. Si si fadiat unu plebi-
scitu, cumprendendi is piciochedhus etotu, chentza nisciuna duda
iant a votai po èssiri lassaus a sèi, in cantu tocat a s’órdini de s’eco-
nomia. E nisciunu bengat a nai chi sa cunditzioni de sa Sardigna est
oi mellus de cussa chi fiat prima de su 1848”.
Custus considerus amargus dhus fadiat unu autonomista
cunvértiu, casi unu séculu fait, bidendi chi sa realidadi sarda no si
fiat móvia po nudha, po mori de sa dipendéntzia continentali e su
isfrutamentu de sa Sardigna de parti de sa burghesia piemontesa.

Custus cunsiderus dhus arrepitint cun feli medas Sardus oi, a
trint’annus de s’istatutu ispeciali de sa Regioni, chentza crèiri prus in
d-una autonomia formali chi no est arrennéscia a libberai is Sardus
de sa dipendéntzia, comenti sa classi política de cussus tempus iat
promítiu istontonendi sa genti cun is fuedhus.
Oi in tantis si preguntaus si po otènniri un’autonomia efetiva
contras de custa autonomia succursalista e italianista non siat neces-
sàriu “su convitadu de su pópulu a volontadi comuna”. Est custu
s’ammonestamentu chi est iscritu, in língua sarda uficiali, in sa
perda de sa crésia de Santu Perdu de Sedhori, in d-unu tempus – su
1377 – candu custa bidha fiat unu comunu líbberu e su pópulu
cumandada.
Comenti funt cambiaus is tempus nostus! Oi, is furisteris si
ponint su pei in su tzugu comenti e prus de prima, poita sa Regioni
Sarda no est meri, ma burdellera.
Cun is nuraxis si format sa prima natzioni sarda
In is tempus de is nuraxis, mancai presenti sa divisioni política e

amministrativa in partis de sa Sardigna, s’istrutura culturali torrat a
èssiri totuna, in su sentidu de sa natzioni. In dógnia logu bestiàmini
e laurera; a logus si produsit in s’indústria de is mineralis chi si aga-
tant in cantidadi. Sa religioni, is costúminis, is régulas, su modu de
bivi personali est in sociedadi, sa língua e is caràteris de su corpus e
de su sentidu funti comunus in totu s’ísula e faint logu a un’àtera
unidadi de menti e de coru.
Nascit insaras e pigat poderi un’aristocratzia chi tenit su funda-
mentu in sa religioni, in d-una forma de autodisciplina e in d-una
sociedadi organizada chi tenit a capu unu soberanu: rei, predi,
cumandanti militari e giugi in su própriu tempus e totu in d-unu. Si
format un’istadu sardu autónomu, indipendenti e líbberu. Est su
tempus de s’istória sarda comenti dh’ant fata is Sardus chi tenint
cuscéntzia de s’ importàntzia de issus etotu in su movimentu de su
Mediterràneu. Est insaras chi sa Sardigna pigat sa figura política de
polis, in cantu connoscit un’ordinamentu giurídicu cosa sua, tenit
citadis, tocat casi una rivolutzioni in sa sociedadi e in s’economia, e
custu pruscatotu in su séculu VIII ainnantis de Gesugristu.
Su sinnali prus artu de custa cultura nuràgica funt is nuraxis: tur-
ris a forma de conu, cun d-unu o prus aposentus abbovidaus, a tho-
los comenti narant is Grecus antigus chi ant chistionau de custus
fàbbricus poderosus comenti e de cosa insoru. Si ndi contant prus de
setimila, presentis in totu su territóriu. Unus cantu fiant castedhus,
fatus cun tanti arti militari e bellesa architetónica chi si podint pòn-
niri intra is maravíglias de su mundu passau. Est interessanti de
cumprèndiri comenti e cantu custas turris, fatas cun perda manna a
muru bullu, assimbillant a is turris de sa Córsica e a is “talaiots” de
is Balearis, fintzas si is monumentus de custas úrtimas ísulas non
Nazione Sarda, Novembre ’77

tenint sa mannària chi mustrant is nuraxis sardus. Si bit cun craresa

in custus fàbbricus s’altesa de ispíritu e s’inginnu mediterràneu e su
parentau de forma e de ambienti de su nur (custa arréxini est difún-
dia in totu su mundu sardu-corsu e baleàricu, e nure est su nòmini
antigu de Menorca).
Is sepulturas de su tempus, chi si narant tumbas de gigantis e
chi benint de un’antiga forma ocidentali (dolmen, allée couverte),
funti monumentalis comenti e is nuraxis, po sa mannària e po s’i-
strutura a perdas mannas chentza de ciumentu. De pranta a retàn-
gulu chi acabbat tunda a una parti, a parti de ananti sa tumba fait
biri una pratza a mesu circu chi serbiat po is ofertas a is mortus chi
poniant totus impari e in medas, aintru de sa fossa in su fàbbricu.
De is bortas acanta de sa tumba figurant perdas trabballadas (béti-
lus) cun sinnus de ogus, de titas o fatas in forma de membru, e
dimustrant sa continuidadi materna mediterrànea. Est de nai chi
sa tumba de is gigantis si assimbillat prus a istrintu cun sa nau o
naveta de Menorca.
Àteras cosas de fai remarcai funt is templus de forma diversa, a
megaron, a sa moda greca prus antiga, de pranta prelongada; e cus-
sus, in cantidadi, fatus a putzu cun d-una lollixedha ananti. Candu
custus edifícius faint parti de unu santuàriu, si cumprendit s’im-
portàntzia política e sociali chi ndi resultat: centrus de festa religio-
sa e de mercau, innui badhant e cantant in coru e si afiotant is comu-
nidadis chi de dógnia parti arribbant a is logus de cultu, su prus a
pei, cun donus de dógnia arratza po is divinidadis. Fiat própiu in
custus logus chi si podiat intendi e manifestai s’identidadi de totus
is Sardus e pònniri a frutu s’ispíritu de unidadi de sa natzioni sarda
de fronti a is divisionis chi puru non mancànt.
Nosu teneus sa fortuna de connòsciri casi totu su mundu de is
Sardus de insaras gràtzias a s’iscultura, siat cussa fata cun immàginis
pitichedhas de brunzu siat cussa de istàtuas mannas de perda.
Is figuredhas de brunzu, de istilis diferentis chi si collegant a s’i-
spíritu giométricu mediterràneu, faint biri sa genti de poderi (reis,
predis, militaris) e su pópulu (pastoris, messajus, artisanus). E sa
matessi natura est figurada in is istatuedhas de animalis de campu e
de domu, e duncas est presenti sa rafiguratzioni reali e simbólica de
divinidadis, de erois e de àterus èssiris fantàsticus de su mundu de
asuba in natura. Dhoi at puru barchitas figuradas in brunzu aundi si
bit crara s’esisténtzia de una marineria sarda e, duncas, de su
cummérciu dilatau de sa Sardigna a s’Etrúria e a sa Sicília de una
102 GIOVANNI LILLIU
parti e de s’àtera a sa Penísula Ibérica, chentza contais is relatzionis

cun terras de su Mediterràneu orientali (Creta, Cipru, sa Síria, su
Càucasu, su Luristan) e fintzas cun is costeras de s’Atlànticu euro-
peu.
Est custu gradu de cultura chi at cuncédiu a is artisanus sardus de
lòmpiri a fàiri istàtuas ispantosas in perda, casi de duus metrus de
artària, agatadas de pagu in su Sinis de Cabras, acanta de Aristanis.
Funt istàtuas de divinidadis o erois, figuradas comenti e gherreris,
aundi forcis depeus arreconnòsciri unu fatu natzionali mannu cele-
brau in d-unu santuàriu de totu is Sardus. Fatas otuxentus annus
ainnantis de nàsciri Gesugristu, custas immàginis de gherreris nat-
zionalis dimustrant si no própiu una vida, una bisura umana, un’à-
lidu umanísticu, unu sentidu de interessus prus largus e de conno-
scimentu ratzionali chi si addatant a una vera natzioni e a su tempus
de sa libbertadi. Poita in custas immàginis de su períudu aristocràti-
cu de s’edadi de is nuraxis, nosu bieus chentza de duda sa realidadi
de una Sardigna chi non est subbordinada a nisciunu e nemmancu
intregada a is poténtzias de foras. Antzis resultat una terra chi isfidat
de pari a pari is àteras de su Mediterràneu, fintzas is prus mannas,
comenti a sa greca e is orientalis, cun d-una fortza de vida cosa sua
chi ponit in èssiri s’identidadi e sa diversidadi de sa natzioni proto-
sarda.
Ma própiu candu s’ísula fiat a su puntu màssimu de progressu,
comintzat s’iscóntriu comenti e una necessidadi istórica. Is Sardus
depint gherrai casi po unu séculu po difèndiri sa libbertadi insoru e
s’indipendéntzia de sa terra insoru de su colonialismu e de s’impe-
rialismu de is Fenícius e de is Cartaginesus. A sa fini, bintus, pigant
su camminu tristu de is montis aundi benint inserraus comenti e in
d-una riserva indiana.
Insaras su natzionalismu de istadu (un’istadu furisteri) nci dh’iat
fata apitzus de s’etnia sarda. S’istória sarda, fata de is Sardus cun d-
unu trabballu de séculus, andat totu in contràriu, fata innòi de is
opressoris, is furuncus chi benint de su mari (aici narat unu díciu
sardu antigu). Sa Sardigna benit isperrada in duus: una est cussa de
su domíniu e de is intregaus a su poderi de su colonialismu impe-
rialísticu, s’àtera abarrat a is resistentis chi abetant de torrai a fai,
candu at a bènniri su tempus, sa natzioni sarda.
Poita custa natzioni, cuada in s’ispíritu, in sa traditzioni e in sa
cusciéntzia política de sa genti de monti arrebbella a totu is meris,
fiat e est comenti e unu iceberg chi, de tanti in tanti, si fait biri candu
si fait unu buidu de poderi de is imperialistas furisteris agiudaus de

is Sardus chi ant bociu sa mamma. A sa Sardigna ndi dh’ant bogada
de su paradisu pérdiu e posta, comenti e àteras natzionis aciuvadas,
in s’istória de su mudori. Però issa portat in su coru tanti arràbiu po
torrai a sa frontera de su paradisu, in d-unu movimentu revolutzio-
neri de pópulu o de classi.
A pagu a pagu, s’istória de is catacumbas, cussa chi narant s’istó-
ria “inferiori”, s’istória de is isfrutaus, de is bogaus de fund’e arréxi-
nis, de cussus lassaus in s’oru, de is diversus, est essida de s’umbra e
càstiat faci a un’istedhu chi parit de bonu destinu. Unu filu chi no si
bit, ma forti, istringit in d-una solidariedadi noa pópulus e personas
chi po tanti tempus no dhis ant permítiu de èssiri e dhis ant negau
su deretu naturali de èssiri de diversu sentimentu, cussu chi est sa
libbertadi sintzilla.
Luegus, però, is bintus ant a èssiri bincidoris in s’utopia de is
ugualis, in s’utopia libbertària, si dhu cuncedit s’istória e sa tra-
scendéntzia.
Candu is Sardus andanta a pregai asuta de terra
A tramuntana de Morgongiori si pesat Sa punta de Santu Marcu:

unu bruncu de s’atza de Monti Arci, a 511 metrus de artesa.
Su nòmini ndi benit de una crésia antiga dedicada a su santu,
arruta de tanti tempus fait, e chi si bit oindí isceti po is perdas trab-
balladas e matonis chi abarrant in is murus e in su campu.
Su logu est in paris, cruu, obertu. De su boscu chi dhoi fiat abar-
rant pagas matas de arroli, ílixi e sugraxa in mesu de fílixi, cardu e
arrú. No dhoi passat casi ànima bia: cancunu crabaxu o porcaxu cun
su bestiàmini. Cosa curiosa, no si bit pillonis, mancai su logu si nerit
Gruta de is caombus.
Gruta, poita in su spéntumu de Sa punta de Santu Marcu si obe-
rit un’isperradura in s’arroca de basaltu chi portat a una péntuma
naturali cun andaras istrintas e iscuriosas, innui, a logus, no currit
un’ispera. Custu tuvu dhu narant puru S’iscala de sa crésia, po sa
preséntzia de un’iscala in muradura a sa fini de su principali de sa
trama de is camminamentus.
S’iscala, incasciada aintru de un’abberta de arroca prus o mancu
de unu metru de largària, est s’ispantu de su logu aundi totu est
arcanu, comenti e foras de su mundu, in sa brenti de sa mamma-
terra. S’iscala currit in duas cambas chi s’atóbiant a àngulu allargau,
su ramu de bàsciu unu paghedhu in curva. Dha cumponint coranta
ses gradinus (22 in bàsciu e 24 in artu), fatus de unu o duus canto-
nis de basaltu a facis iscuadradas, cun pei de 30 centímetrus e artesa
de 20 e prus. Su prus bàsciu de is gradinus fait biri, in sa largària, una
discuedha isculpia; in àterus duus, de su fundu de s’artària resaltant
rilievus acrobaus in forma de titas. Funt elementus simbólicus.
S’iscala, duncas, de foras (oi s’intrada est tupada) portat a su
suterràneu: est a nai a is andaras chi formant un’ispétzia de labberin-
tu, obertu a una mitza o a unu putzu de àcua, cobertu, oindí, de su
Nazione Sarda, 15 Novembre - 15 Dicembre 1980

muntoni de terra modhi e úmida chi cuat su camminamentu prin-

cipali fintzas a is peis de s’iscalera. Comenti si siat de sa forma e de
is caraterísticas de s’internu chi feti un’iscavu podit acrarai, su chi
giai si bit fait pentzai a unu santuàriu in gruta, in onori de divinida-
dis de s’inferru, de is tempus de sa preistória sarda. S’andamentu de
s’iscalera, sa fatura de is gradinus e is sinnalis simbólicus chi dhus
vàriant, totu marcat s’edadi de is nuraxis. Si tratat de unu templu
suterràneu nuràgicu.
Su logu arregordat su santuàriu asuta de terra, cun cammina-
mentus naturalis e una gruta prena de ex-votus in terra, brunzu e
oru, de Su Benatzu in Santadi: dhui abbitànt pòberus e arricus de su
Bàsciu Sulcis in is séculus IX e VIII a.C. Su matessi caràteri teniat sa
gruta de Sa domu de s’orcu a Urtzulei, aundi si est agatada sa fama-
da istatuedha de “Sa Piedadi” o de “Sa mamma de su bociu” (un’i-
spétzia de Nostra Sennora nuràgica), de is séculus VIII-VII a.C. S’i-
scalera de Sa Gruta de is caombus est comenti e cussas de is putzus
sagraus prus antigus. Discuedhas e rilievus a titas si arrepitint in
templus a mégaron (Serraórrios – Dorgali), in templus a putzu (S.
Anastàsia-Sàrdara, Su Tempiesu-Orune), in tumbas de gigantis (Sos
Ozastros – Abbasanta), de sa fini de su II e de is primus séculus de
su I millénniu a.C.
Is rilievus a titas, presentis puru in is “bétilus” de sa tumba de
gigantis de Tamuli-Macumere (metadi de su II millénniu), faint
supònniri su cultu de una divinidadi fémina in Sa Gruta de is caom-
bus, comenti in sa Domu de s’orcu de Urtzulei dha ammostat sa
figuredha de sa dea-mamma. Is devotus, calaus de s’iscalera sagrada
in su suterràneu misteriosu, fadiant is ofertas e praticanta ritualis de
incresiada in sa discuedha de s’úrtimu gradinu, de fronti a is sinnus
de sa dea isculpius in is gradinus de pitzus.
Cun su templu asuta de terra tenit relatzioni unu fàbbricu in logu
abertu, postu a 40 metrus a sud de s’isperradura chi oi portat a Sa
Gruta. Est fatu in tundu cun is murus de basaltu e lipariti péndius
aintru, fortzis cobertu a bòvida in s’antigóriu; misurat unu diàme-
tru de 4,70 metrus e tres de artesa immoi. In sa muradura de perdas
postas in filera currint, totu a s’ingíriu, cincu nícius, in duus órdinis,
unu (su prus mannu) a paris de pomentu, is àterus artziaus de terra
de 0,40 a 1,20 metrus. In mesu de s’aposentu istérriu a téula si bit
una perda bèni iscuadrada a iscrafedhu cun d-una iscanaladura:
podit èssiri s’architravi de s’intrada chi càstiat a SE.
Sa preséntzia de tantis nícius, comenti in serraus e aundi si cèle-
106 GIOVANNI LILLIU
brant atus de religioni (a Barúmini, a S. Vitória de Serri), fait pent-

zai a unu logu po is predis o de abetu po sa genti pronta a intrai in
su santuàriu suterràneu.
S’acorru nuràgicu dh’ant torrau a manigiai in edadi romana de
s’imperu, comenti provat s’arrogalla de tistivillus agataus in sa parti
arta de s’arreprenu de terra e perdas: discuedhas, balsamàrius,
vasixedhus in forma de ou, làmpadas de terra fini (‘sigillada crara’)
de is úrtimus tempus de su I e de su cumentzu de su II séculu apu-
stis de C.
Custas arrigas bastant (dèu creu) a sinnalai s’importàntzia
istraordinària de su monumentu de Sa Gruta de is caombus. Immoi
tocat a is cumpetentis a istudiai iscientificamenti su logu, cun d-
un’iscavu addatu, chi at a donai frutu siguru e, fortzis, desempladu.
A mei abarrat de ringratziai is giòvunus de s’Iscola de ispeciali-
zatzioni in istúdius sardus, istudentis de sa Facultadi de Líteras de
Castedhu e amigus chi mi ant acumpangiau a Sa Gruta de is caom-
bus e, compudendi su suterràneu no chentza perígulu, ant permítiu
custas primas osservatzionis, chi dédicu a “Nazione Sarda”.
Castedhu, 10 de mesi de ladàminis de su 1980.

S’ istória de unu pópulu in su sentidu de sa libbertadi
Totu is pópulus de sa terra cèlebrant sa festa natzionali insoru,

arregordendi unu fatu mannu de su passau. Eus a nai un’eventu chi
siat abarrau istóricu, cun d-unu significau particulari e de esemplu
de s’istória de unu pópulu in su sentidu de sa libbertadi.
Una festa natzionali de totu su pópulu chi s’arreconnoscit in sa
natzioni, in su logu de sa nàscida e de apartenéntzia, in d-una domu
aundi si intendit arrexinau e chi dhu fait idénticu a issu etotu.
Festa natzionali, duncas, in dógnia pópulu. Su pópulu italianu (e
in issu nosu Sardus etotu) tenit sa festa natzionali de su 25 de su
mesi de abrili, sa di de sa libberatzioni de sa tirannia e de su furiste-
ri. Su pópulu sardu cèlebrat comenti e festa natzionali sua su 28 de
abrili, chi est, simbolicamenti, sa Die de sa Sardigna.
S’eventu de riferimentu de sa festa est cussu de sa bogada de
Castedhu e de sa Sardigna, a furia de pópulu, de is Piemontesus e de
àterus furisteris serbidoris de sa corti sabbàuda, e cun issus de su
matessi Visurrei Balbiano. Sa dí de s’aciapa. Una festa, duncas, de lib-
beratzioni de chini negada a is Sardus is deretus insoru.
Su guvernu torinesu no iat acansau is dimandas fatas de is rapre-
sentantis de su Regnu sardu autónomu a su Rei, po torrai a cunvo-
cai dógnia dexi annus su Parlamentu, sa cunfirma de is privilégius
antigus e de is leis fundamentalis de su Regnu, sa reserva in esclusi-
va de is càrrigas púbblicas a is Sardus, unu Consillu de istadu a
Castedhu acanta de sa sedi de su Visurrei, s’istitutzioni in Torinu de
unu Ministériu de is afàrius de sa Sardigna.
Fiant, custas preguntas, depéndias de su deretu de logu e de su
gosu de is privilégius finas de s’orígini e costúminis de is Sardus in
virtudi de patus secularis. In su própriu tempus teniant su significau
pustis de tantis domínius, de fidi in s’identidadi, de balentia de
pópulu, de disígiu de s’autonomia fintzas a s’autodeterminatzioni,
de movimentu de libberatzioni natzionali.
L’Unione Sarda, 28 Aprile 2000

108 GIOVANNI LILLIU
Custus deretus fiant presentis in su progetu políticu preparau de

s’Abbati Giuanni Franciscu Simon in su beranu de s’annu 1775. Is
deretus moviant de sa bogada de is Francesus in su 1793; in sighida
de custu fatu si ndi aspetada de su guvernu de Terramanna s’os-
servàntzia. In prus si dimandada sa fini de sa graesa de dàtzius e
pagamentus fortzosus e de sa ingiustítzia chi apitzus de is vassallus
fadiant is baronis, proprietàrius de terras e siendas e fintzas de bènis
de comunella chi nd’iant pigau a is bidhas, a is óminis de trabballu,
a is pòberus.
Narat Franciscu Ignàtziu Mannu in “S’innu de su patriotu sardu
a sos feudatàrios”: “che chi esseret una ’inza, /una tanca, unu cunza-
du, /sas bidhas ant donadu /a regalu o a bendhisione, /coment’e unu
cumone /de béstias berbeghinas. /Sos ómines e feminas /ant béndhi-
du cun sa cria”. E de is Piemontesus, amparadoris de is baronis: “Fit
pro sos Piemontesos /sa Sardigna una cucagna, /che in sas Indias de
Ispagna /issos s’incontrànt inoghe. /Nos altzaiat sa ’oghe /fintzas unu
camareri: /o plebbeu o cavaglieri /[su Sardu] /si deviat umiliare”.
De custas arrexonis nascit sa Die de sa Sardigna, cosa chi at bófiu
su Consillu regionali in fortza de una lei de su 14 de cabudanni de
su 1993. Est duncas sa festa natzionali de sa Regioni sarda, chi donat
visibbilidadi a sa matessi Regioni.
Issa nascit po currispòndiri a talis passionis e sentimentus, cum-
préndius de s’istitutzioni e de sa sociedadi. Totus depint celebrai
custa festa cun partecipatzioni sintzilla, totus impari po fai cras una
sociedadi prus giusta, fideli a s’idea sarda, prexaus de s’apartenént-
zia a sa terra manna nostra, sa mamma nostra, de èssiri citadinus de
custa terra in s’aspetu de sa libberatzioni sua.
Una festa, custa de sa Die, de incontru e ocasioni de gosu, candu
si depint pònniri a parti arrevesas e tristuras de dógnia dí, po arrexo-
nai s’unu cun s’àteru in paxi, in su bisu e in s’abetu de unu tempus
serenu chi at a bènniri. Puru una festa de meledu apitzus de s’istitut-
zioni de sa Regioni de oi chi est ancora meda atesu de èssiri cumplia
cantu a s’autonomia, e asuba de un’àtera istitutzioni, cussa chi at a
cumentzai de sa soberania de su pópulu sardu arribbau a cabu de
una natzioni cuncorda e democràtica. Una festa de pàusu po afetuai
apitzus de su presenti, cun sa virtudi de s’ammentu, po arribbai cras
a sa frontera-paradisu, bessendindi de ‘sa riserva’, de s’acorru, e tor-
rai a su mari líbberus comenti a una borta: a su mari chi si at biu
meris, protagonistas de s’istória nostra. Una frontera noa, oberta a
chistionai cun su mundu.
Po custu serbit de sighiri is esemplus de is antigus Babbus

nostrus, in unidadi política e morali, in d-unu tempus candu bisòn-
giat de acapiai is valoris de s’isciéntzia e de sa ténnica, própriu
nostus comenti de is àterus pópulus, a sa traditzioni de sa civilidadi
millenària de nosàterus. De fatu, nosu seus puru cussus chi seus isté-
tius e eus a èssiri sempri. Si portaus aintru custas cosas e non si ndi
eus a libberai mai. Seus atacaus, comenti ostioni, a sa roca po mil-
lénnius, e sa roca est cancuna cosa de nosu etotu; si no nci fessit,
nosu no iaus a èssiri mai.
Oi sa Sardigna est torrendi a agatai s’identidadi de pópulu e de
cultura. Fortzis seus a su cumentzu de un’istória noa in custu mil-
lénniu, oindí cunfúndiu e lutziferinu. Non sunt mancaus is isfortzus
po torrai in gràtzia séculus pérdius candu is Sardus ant contau. Issus
bolint contai ancora oi chi seus intrendi in s’Europa chentza iscarè-
sciri su Mediterràneu, mari nostru e de is àterus pópulus de una
costera e de s’àtera chi bisant sa paxi.
Duncas, arréxinis e alas sunt sa mellus eredadi chi nosu podeus
lassai a is fillus nostrus. Aici est possíbbili, in su matessi tempus,
defèndiri s’identidadi nostra de pópulu, de cultura e de vida, e
ammostai istradas noas a cussus chi ant a bènniri.
Su mellus tempus benidori no at a mancai, si su pecau antigu de
sa divisioni at a lassai su passu a s’unidadi de is Sardus.
Castedhu, su mesi de abrili, festa de Sa Die de su 2000.

Sa Sardigna e is arrexinis mediterraneas
1. Sa Sardigna, posta in su centru de su Mediterràneu ocidentali,

est istétia sinnada, in dógnia tempus, cun sa marca de custu mari
aundi, e po mori suu, at pigau su caràteri de una terra resistenti e
cunservadora, meda de prus de is àteras ísulas. De custu ispíritu
nascit sa capacidadi de sa Sardigna non solu de si mantènniri singu-
lari e diversa, ma puru de si riprodúsiri de sèi matessi, mancai nci
siant is contradditzionis de aintru e de foras, de classi e de cultura,
de is óminis e de s’istrutura. Una costanti istórica de identidadi at
postu is Sardus in sa cunditzioni de essìri sempri bius de totus is
integratzionis dépias a is colonialismus de eriseru e de oi. A is repres-
sionis de foras casi permanentis is Sardus ant opostu s’isperàntzia e
sa fidúcia istórica e is fatus de una libberatzioni permanenti.
2. Oi podeus sighiri, in cancu modu, cantu de s’istória sarda si

depit a is arrexonis mediterràneas. Fintzas de su períudu prus anti-
gu – su neolíticu – sa Sardigna fait parti de sa comunidadi de is
pópulus de su Mediterràneu, ponendusí prus acanta de cussus de
Àfrica e de Ispagna. In custus tempus – 5000 annus ainnantis de C.
– s’economia de sa terra, is costúminis, sa língua fiant casi is pró-
prius de s’Orienti a s’Ocidenti de su Mediterràneu, is própius puru
in sa Sardigna.
3. De su 3000 a su 2000 ainnantis de C. nascit e crescit cussa chi

si podit nai sa prima e vera cultura sarda de sinnu mediterràneu: sa
cultura de Otzieri. Benida fortzis de Creta o de is Cícladas, custa cul-
tura de marineris e de circadoris de metallus, si ambientat in s’ísula
e si fait a sarda, lompendi a unu gradu meda mannu de progressu
civili. Arrica de pasturas po su bestiàmini, de terras po sa laurera, de
pisca, in cummérciu cun is pópulus de s’Egeu, de Malta, de sa Gré-
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1978

cia, sa Sardigna de insaras fut comenti e unu ponti aundi is culturas

de su Mediterràneu passanta a sa Frància e fintzas a sa Penísula ibé-
rica. Sa produtzioni materiali, s’arti, is ideas e is símbulus faint a biri
caràteris de una cultura sarda chi si no est própriu egemónica,
ammostat de èssiri organizada in manera chi bastat a issa etotu,
capaci de espansioni tanti chi comúnicat cun is terras de su Medi-
terràneu e de s’Europa. E sa fortza est tali chi de is caràteris comu-
nus sa Sardigna arrennescit a bogai unu càrrigu de identidadi chi si
podit nai portau a sa perfetzioni, poita is creatzionis de sa fantasia
andant impari cun is fatus de s’arrexoni.
Aintru de is cosas prus sinnadas de ispíritu mediterràneu funt is
grutixedhas funeràrias, chi si narant «domus de gianas». Custas si
agatant in dógnia logu de su Mediterràneu, in su continenti e in is
ísulas, de s’Orienti de acanta a sa Penísula Ibérica. Però in sa Sardi-
gna dhoi at una variedadis prus manna e prus arrica de tipus: unu
de custus – cussu de pranta allonghiada – influit in sa Frància fint-
zas a sa parti de Parigi. A su matessi tempus un’àtera forma de gru-
tixedha passat de Mallorca in Provence.
A su tempus de sa cultura de Otzieri si connoscint is primus
monumentus megalíticus: menhirs, dolmens, túmulus, turris a
truncu de piràmide, fatus po durai poita serbiant a onorai is divini-
dadis e is mortus. Funti formas chi, si non mancant in terras de s’Eu-
ropa e in àterus Continentis, in su Mediterràneu (Palestina, Malta,
Corsica, Balearis, Penísula Ibérica e Àfrica) si presentant prus fre-
cuentis e in cantidadi prus manna, e tocant misuras aici artas de
podi chistionai de unu “gigantismu” costrutivu dépiu a una dotrina
fundada apitzus de is fortzas de sa natura e de s’ànima, de su Medi-
terràneu dilatada fintzas a s’Europa atlàntica e de su centru. Però est
de nai chi in totu custu cummérciu materiali e ispirituali, sa Sardi-
gna mantenit s’identidadi sua, tanti chi feti in issa bieus su tipu de sa
turri segada a terratzas, su témpiu a ziqqurath (sa turri de Babbele),
caraterística de is terras de sa Caldea e de sa Mesopotàmia.
Una cosa ispantosa de su períudu funt is figuras, isculpidas o pin-
tadas in is tumbas: concas e corrus de bòi o de malloru istilizadas.
Acanta a is mortus si agatant puru istatuedhas de màrmuri e de
àteru materiali, chi riprodusint un’immàgini de divinidadi materna:
sa dea-mamma de sa religioni mediterrànea. Si crediat chi s’unioni
íntima de su malloru (su deus mascu) e de sa dea-mamma torrada
magicamenti in mortus a bius e fadiat riprodúsiri is èsseris de su
mundu animali e vegetali. Custas figuras de deus acrobaus, depen-
112 GIOVANNI LILLIU
dint de su caràteri de s’economia, a laurera fata cun bòis, aundi sa

fémina, e sa mama pruscatotu, giogada un’importàntzia fundamen-
tali. Cancunu at pentzau chi cust’idea mediterrànea de sa dea-
mamma est durada fintzas in is Madonnas cristianas, e àterus ant
biu arrastus de un’antiga sociedadi matriarcali aintru de un’istrutu-
ra sociali patriarcali aundi s’ómini, fatu meri de sa produtzioni e
capu de sa tribbú o de su clan, teniat su cumandu e su poderi.
In custu tempus sa populatzioni sarda est pacífica. Non si con-
noscint fortificatzionis, presentis invècias in àterus logus de su
Mediterràneu. Po custa arrexoni fut possíbbili de si donai a su
cummérciu, in modu ispeciali a cussu de s’ossidiana (una perda
vulcànica luxenti de Monti Arci, bella po fai armas e médius de
vida), intrada de sa Sardigna in Córsica, in s’Itàlia, in Frància e
fintzas in Catalogna. De su restu, formas, ténnicas e motivus de
decoratzioni in sa ceràmica, maneras de prodúsiri cosas de artesa-
nu (in particulari is istatuedhas) faint craru su cullegamentu cun
su mundu de s’Egeu aundi is Sardus, apustis de s’orígini, sighiant
a tènniri relatzionis. Po totu custu, is glotòlogus arreconnoscint in
su fundamentu sardu prus antigu de sa língua, abarrau in is nòmi-
nis de persona e de is logus, arrastus de sa basi linguística panme-
diterrànea. E is antropòlogus creint chi is ischèletrus umanus aga-
taus in is tumbas de sa cultura de Otzieri siant una variedadi de
“homo Mediterraneus”.
Po tanti su chi eus nau dimustrat un’istrutura civili omogènea
coerenti chi currispondit a una unidadi étnica precisa chi fait sa
prima importanti aggregatzionis natzionali de sa Sardigna. Podeus
nai chi intre su 3.000 e 2.000 ainnantis de C. est nàscia e si est for-
mada sa natzioni sarda. E is arréxinis suas funti propiamenti medi-
terràneas.
4. De su 2000 a su 1500 ainnantis de C. sa cultura primària de

Otzieri, sa natzioni sarda mediterrànea, cumentzat a si trumbullai e
a cambiai s’istrutura. Insaras, fortzis de sa Catalogna o de su Mesudí
de Frància, arribbant in Sardigna unas cantus personas. Funti pasto-
ris, cussus chi si narant “pasteurs de plateaux”, chi in s’ísula agatant
cunditzionis geogràficas e ambienti naturali e de economia chi dhis
aggradessint. Issus si ammisturant in sa traditzioni de sa cultura de
Otzieri e sighint a prodúsiri costúminis e bènis fundaus apitzus de
su bestiàmini e de sa laurera. Custa genti noa, chi dimustrat de arri-
ciri cosas chi si agatant símilis in sa Linguadoca e in s’Ampurdan,
chistionant una língua mediterrànea prus acanta a sa variedadi

basca-caucàsica panmediterrànea de sa genti de Otzieri.
Duncas, parit chi sa natzioni sarda de su tempus tengat influént-
zias de elementus de cultura, de arratza e de língua presentis puru in
is natzionis basca e catalana e in sa natzioni ocitana de su períudu.
Bisòngiat a aciúngiri chi istúdius recentis ant averiguau in Sardigna,
e su própiu in sa Catalogna a cudha parti de is Pireneus, sa presént-
zia de brachimorfus chi, in custu puru, si acumpàngiant cun is cul-
turas de su vasu a campana e cussa dipendenti de Bunnànnaru, e
custus brachimorfus funt pruscatotu in sa parti de Salighera e de
Tàtari, a ponenti, innui, po èssiri logu prus acanta, at pótziu pònni-
ri pei sa genti de is “plateaux” ocitanus e catalanus. Custas populat-
zionis chi sighint a abbitai in is bidhas e interrai in is tumbas de sa
genti precedenti de Otzieri, connoscint is fortificatzionis e portant in
Sardigna s’idea de sa gherra. Po cussu, issas segant s’istrutura antiga
totuna in tantis fratzionis culturalis, e su territóriu benit ispartziu in
partis, mancai no ndi potzaus oi biri cun siguresa is trèminis.
Comenti si siat, però, custa benida de furisteris no acovecat sa medi-
terraneidadi de sa cultura sarda de cussus tempus. Antzis custa pigat
prus fortza e si arrennovat po mesu de pópulus chi ainnantis fiant a
s’oru de sa civilidadi e de su poderi. Is sinnus nou, chi ponint in
craru una cunditzioni de vida prus trista e de contradditzioni de
fronti a sa serenidadi de su tempus antigu, funti presentis in is tum-
bas aundi s’inferru est figurau cun immàginis de óminis furriaus
conca a bàsciu, mentras is ossus de su mortu beniant carriaus de
muntonis de perda po chi s’ànima non torressit a fai mali a is bius.
5. Candu custu patrimóniu de cultura e morali est cumpliu, est

prontu a dh’arregolli, a dhu fai própriu e a dhu portai a su puntu
prus artu de dignidadi istórica, sa cultura nuràgica, chi pigat su
nòmini de is nuraxis. Est custu su tempus de sa segunda natzioni
sarda, chi durat milla annus, de su 1500 a su 500 ainnantis de C. E
no naraus de s’ influéntzia de custa cultura ancora in su períudu de
s’istória coloniali e in sa resisténtzia sarda fintzas a oi.
In is tempus de is nuraxis, mancai sigat sa divisioni política e
amministrativa in partis de sa Sardigna, s’istrutura culturali torrat a
èssiri omogènea, in su sentidu de sa natzioni. In dógnia logu bestià-
mini e laurera; in certus logus si produit in s’indústria de is minera-
lis chi si agatant in cantidadi. Sa religioni, in costúminis, is régulas,
su modu de bivi personali est in sociedadi, sa língua e is caràteris de
114 GIOVANNI LILLIU
su corpus e de su sentidu funti comunus in totu s’ísula e faint logu a

un’àtera unidadi de menti e de coru.
Nascit insaras e pigat poderi una aristocratzia chi tenit su funda-
mentu in sa religioni, in d-una forma de autodisciplina e in d-una
sociedadi organizada aundi est capu unu soberanu: rei, predi,
cumandanti militari e giugi in su própriu tempus e totu in d-unu. Si
format un’istadu sardu autónomu, indipendenti e líbberu. Est su
tempus de s’istória sarda fata de is Sardus, chi tenint cuscéntzia de s’
importàntzia de issus etotu in su movimentu de su Mediterràneu.
Est insaras chi sa Sardigna pigat sa figura política de polis, in cantu
connoscit un’ordinamentu giurídicu própriu, tenit citadis, tocat casi
una rivolutzioni in sa sociedadi e in s’economia, e custu asuba de
totu in su séculu VIII ainnantis de C. Su sinnu prus artu de custa
cultura nuràgica, funt is nuraxis: turris a forma de conu, cun d-unu
o prus aposentus abbovidaus, a tholos comenti narant is Grecus anti-
gus chi ant chistionau de custus fàbbricus poderosus comenti e de
cosa insoru. Si ndi contant prus de setimila, presentis in totu su ter-
ritóriu. Certus funt castedhus, fatus cun tanti arti militari e bellesa
architetónica chi si podint pònniri intra is maravíglias de su mundu
passau. Est interessanti a biri comenti e cantu custas turris, fatas cun
perda manna a muru bullu, assimbillant a is turris de sa Córsica e a
is “talaiots” de is Balearis, mancai is monumentus de custas úrtimas
ísulas non tengant sa mannària chi mustrant is nuraxis sardus. Si bit
cun craresa in custus fàbbricus s’altesa de ispíritu e s’inginnu medi-
terràneu e su parentau de forma e de ambienti de su nur (custa
arrexini est difúndia in totu su mundu sardu-corsu e baleàricu, e
nure est su nòmini antigu de Menorca).
Is sepulturas de su tempus, chi si nant tumbas de gigantis e chi
benint de un’antiga forma ocidentali (dolmen, allée couverte), funti
monumentalis comenti a is nuraxis, po sa mannària e po s’istrutura
a perdas mannas chentza de cimentu. De pranta a retàngulu chi
acabbat in tundu de una parti, de s’àtera sa tumba fait biri una prat-
za a mesu circu chi serbiat po is ofertas a is mortus chi poniant, totus
impari e in medas, aintru de sa fossa in su fàbbricu. In certus casus
acanta de sa tumba figurant perdas trabballadas (bétilus), cun sin-
nus de ogus, de titas o fatas in forma de membru, chi dimustrant sa
continuidadi materna mediterrànea. Est de nai chi sa tumba de is
gigantis si assimbillat prus acanta sa nau o naveta de Menorca.
Àteras cosas de fai remarcai funt is templus de forma diversa, a
megaron, a sa moda greca prus antiga, de pranta prelongada; e, cus-
sus in cantidadi, fatus a putzu cun d-una lollixedha ananti. Candu

custus edifítzius faint parti de unu santuàriu, si cumprendit s’im-
portàntzia política e sociali chi ndi resultat: centrus de festa religio-
sa e de mercau, innui badhant e cantant in coru e si afiotant is comu-
nidadis chi de dógnia parti arribbant a is logus de cultu, su prus a
pei, cun donus de dógnia arratza po is divinidadis. Fiat própriu in
custus logus chi si podiat intendi e manifestai s’identidadi de totus
is Sardus e pònniri a frutu s’ispíritu de unidadi de sa natzioni sarda,
de fronti a is divisionis chi puru non mancant.
Nosu teneus sa fortuna de connòsciri casi totu su mundu de is
Sardus de insaras po mesu de s’iscultura, siat fata in immàginis piti-
chedhas de brunzu, siat realisada in istàtuas mannas de perda.
Is figuredhas de brunzu, de istilis diferentis chi si collegant a s’i-
spíritu giométricu mediterràneu, faint biri sa genti de poderi (reis,
predis, militaris) e su pópulu (pastoris, messajus, artisanus). E sa
matessi natura est figurada in is istatuedhas de animalis de campu e
de domu, e po cussu est presenti sa rafiguratzioni reali e simbólica
de divinidadis, de erois e de àterus èssiri fantàsticus de su mundu
asuba de a natura. Dhoi at puru barchitas figuradas in brunzu chi
cun craresa fuedhant de s’esisténtzia de una marineria sarda e, dun-
cas, de su cummérciu dilatau de sa Sardigna a s’Etrúria e a sa Sicília
de una parti e de s’àtera a sa Penísula Ibérica, chentza contais is relat-
zionis cun terras de su Mediterràneu orientali (Creta, Cipru, sa Síria,
su Càucasu, su Luristan) e fintzas cun is costas de s’Atlànticu euro-
peu.
Est custu gradu de cultura chi at cuncédiu a is artisanus sardus de
lòmpiri a fàiri istatuas ispantosas in perda, casi de duus metrus de
artària, agatadas de pagu in su Sinis de Cabras, acanta a Aristanis.
Funt istàtuas de divinidadis o erois, figuradas comenti e gherreris, in
is calis fortzis depeus arreconnòsciri unu fatu natzionali mannu
celebrau in d-unu santuàriu de totu is Sardus. Fatas otuxentus annus
ainnantis de nàsciri Gesugristu, custas immàginis de gherreris nat-
zionalis dimustrant si no própriu una vida, una bisura umana, un’a-
lidu umanísticu, unu sentidu de interessus prus largus e de conno-
scimentu ratzionali chi si addatant a una vera natzioni e a su tempus
de sa libbertadi. Poita in custas immàginis de su períudu aristocràti-
cu de s’edadi de is nuraxis, nosu bideus chentza duda sa realidadi de
una Sardigna chi non est subbordinada a nisciunu o intregada a is
poténtzias de foras. Antzis resultat una terra chi isfidat de pari a pari
is àteras de su Mediterràneu, fintzas is prus mannas, comenti sa
116 GIOVANNI LILLIU
greca e is orientalis, cun d-una fortza de vida cosa sua chi ponit in
èssiri s’identidadi e sa diversidadi de sa natzioni protosarda.
6. Ma própiu candu s’ísula fiat a su puntu màssimu de progres-
su, cumentzat s’iscóntriu comenti e una necessidadi istórica. Is Sar-
dus depint gherrai casi po unu séculu po difèndiri sa libbertadi inso-
ru e s’indipendéntzia de sa terra insoru de su colonialismu e de s’im-
perialismu de is Fenícius e de is Cartaginesus. A sa fini, bintus,
pigant su camminu tristu de is montis innui benint inserraus
comenti e in d-una riserva indiana.
Insaras su natzionalismu de istadu (un’istadu furisteri) nci dh’iat
fata apitzus de s’etnia sarda. S’istória sarda, fata de is Sardus cun d-
unu traballu de séculus, andat totu a s’arrovèsciu, benit fata innòi de
is opressoris: is furuncus chi benint de su mari (aici narat unu díciu
sardu antigu). Sa Sardigna benit truncada in duus: una est cussa de
su domíniu e de is intregaus a su poderi de su colonialismu impe-
rialísticu, s’àtera abarrat a is resistentis chi abetant de torrai a fai,
candu at a bènniri su tempus, sa natzioni sarda.
Poita custa natzioni, cuada in s’ispíritu, in sa traditzioni e in sa
cuscéntzia política de sa genti de monti arrebbella a totu is meris, fiat
e est comenti e unu iceberg chi, de tanti in tanti, si fait a biri, candu
si fait unu buidu de poderi de is imperialistas furisteris agiudaus de
is Sardus chi ant bociu sa mamma. A sa Sardigna ndi dh’ant bogada
de su paradisu e dh’ant fata intrai, comenti e àteras natzionis aciu-
vadas, in s’istória de su mudori. Però issa tenit in coru tanti arràbiu
po torrai a sa frontera de su paradisu, in d-unu movimentu revolut-
zioneri de pópulu o de classi.
A pagu a pagu, s’istória de is catacumbas, cussa chi nant s’istória
“inferiori”, s’istória de is isfrutaus, de is bogaus de fund’e arréxini, de
cussus lassaus in s’oru, de is diversus, est essida de s’umbra e càstiat
faci a un’istedhu chi parit de bonu destinu. Unu filu chi no si bit, ma
forti, istringit in d-una solidariedadi noa pópulus e personas chi po
tanti tempus no dhis ant permítiu de èssiri e dhis ant negau su dere-
tu naturali de èssiri de diversu sentimentu, cussu chi est sa libberta-
di auténtica.
Luegus, però, is bintus ant a èssiri is bincidoris in s’utopia de is
ugualis, in s’utopia libbertària, si dhu cuncedit s’istória e sa tra-
scendéntzia.
Cali Europa?
Apu biu cun favori ca in is diis 26-28 de cabudanni ant fatu in

Castedhu, in su Consillu regionali, Sa Cunferéntzia (Conseu) de is
Natzionis chi no tenint un’Istadu. Dhoi ant partecipau delegatzionis
de tréixi minorias étnicas e linguísticas europeas. Su tema fiat “Po
una Europa noa”, de costruiri, segundu una línia comuna chi punnat
a otènniri de pònniri in atu un’Europa de is pópulus a su postu de
un’Europa de is istadus, comenti parit in sa Carta de s’Europa in
cursu de elabboratzioni.
Ma in sa Carta (o in su “Tratau”) su fuedhu “pópulu” tenit prus
che totu sentidu de “soberania de is citadinus d’Europa”. Po nosu,
invècias, cun “pópulu” si intendit una “Comunidadi” o “Etnia” chi
tenit deretu a si cualificai de sèi, po natura, líbbera, demogràtica, chi
gosat de giustesa sociali, soberana. Si bolit, naraus, un’Europa de
“Pópulus-Natzionis”, cun su deretu de si realizai segundu sa dotrina
de “autoguvernu” e de s’autodeterminatzioni e si libberai de s’ege-
monia e de sa sudditàntzia a is majorias. Duncas: un’Europa no de is
Istadus, ma un’Europa de is pópulus e de is etnias federadas. Idea,
custa, pentzada e susténnia, giai in is annus 1968-1969, de Antoni
Simon Mossa, grandu intelletuali e ómini políticu sardu. De tali
positzioni no si istésiat meda su documentu cunsignau, po ndi tèn-
niri contu in sa Costitutzioni, a sa Cunferéntzia interguvernativa.
No si podit cuai sa timória chi is provedimentus in atu de s’Unio-
ni Europea (comenti iat a èssiri istétiu prus significativu su fuedhu
de “Comunidadi” o “Federalismu”) podint èssiri de dannu a sa
minoria nostra sarda, arreconnota de una lei natzionali, e po is àte-
ras minorias prus o mancu legitimadas de su Continenti béciu. Nosu
Sardus, màssimu po càusa de isperiéntzias negativas passadas, seus
difidentis po is novidadis.
Tali est, de certu, sa Carta europea nàscia trancuillamenti candu
Inedito
118 GIOVANNI LILLIU
ant preparau is puntus fundamentalis óminis àbbilis e isperimen-

taus de logus diferentis de s’Europa. Ma oi seus giai biendu, pustis de
su cunsensu casi generali, ca sutzedint contrariedadis e discussionis
in su cursu de is trabballus in sa Cunferéntzia interguvernativa.
Auguraus, sintzillamenti, chi is disacórdius siant allestru bogaus de
sa sabiesa de is óminis chi sunt operendu po sa definitzioni, no fàci-
li, in custu mesi de nadali.
Unu de is princípius chi in sa Carta si depint afirmai cun sa màs-
sima craresa est cussu de sa “diversidadi”. S’Unioni Europea (o is
Istadus unius europeus) iat a dèpiri arrespetai sa diversidadi. Su
cuncetu de diversidadi est fundamentali. Unioni, Comunidadi,
certu, ma puru diversidadi. In sa Carta iat a dèpiri figurai su recon-
noscimentu de totus custas diferéntzias. Is diversidadis culturalis de
is Natzionis chenza istadu e, naraus, puru de is Istadus matessi, sunt
comenti su sali de sa terra. Sa diversidadi étnica, sa diversidadi lin-
guística e totus is àteras diferenziatzionis de natura física, morali,
ispirituali e antropológica, iant a dèpiri costituiri piessignu de cara-
terizai s’Europa chi disigiaus de tanti tempus nosu Sardus e, cun
nosu, su prus de is citadinus europeus.
In custu discursu, de seguru, no esistit meda de cuncretu. Ma su
riconnoscimentu de sa prospetiva, de s’isperàntzia in una uguali
dignidadi de totus is línguas de Istadu, e de totus is línguas de is
minorias, comenti a nàrriri de is Natzionis chentza Istadu, iat a èssi-
ri una basi bona meda po incarrerai s’Europa chi bisaus.
Àteru princípiu fundamentali (comenti apu nau) est cussu de su
pópulu soberanu. Sa sovranidadi est in su pópulu, est in s’etnia.
Custa soberania depit bínciri asuba de s’autoridadi de s’Istadu. Seu
nendi autoridadi de s’Istadu, no soberania, chi mi parit àtera cosa.
Cali perígulu in custu princípiu? Cussu chi aintru de s’Europa pot-
zat bínciri, ancora una borta, su modellu capitalísticu. Dèu no seu
contràriu a su capitalismu, bastat chi siat pàsidu e umanu. Ma timu
chi potzat èssiri acovecau de su fatori económicu. Timu chi su moto-
ri de s’Europa siat, assolutamenti, su mercau. S’economia est impor-
tanti. Ma ci sunt àterus valoris prus artus de s’únicu elementu
económicu. Eus a nai su fatori umanu, su subrasensíbbili, sa tol-
leràntzia, sa fraternidadi. Mi iat a pràxiri un’Europa fundada asuba
de s’ispíritu de comunidadi realizàbbili in sa libbertadi e in sa paxi.
S’Europa no est forcis nàscia própiu de unu disígiu de paxi, pustis de
is orroris de sa segunda gherra mundiali?
Medas europeus bolint puru s’Europa de s’ànima, de is tantis cul-
turas, de is tantis pàtrias, puru de cussas aciuvadas, emarginadas,

oprimias. Non si bolit un’Europa dividia in categorias disugualis:
cussas de mesu e setentrionalis a cumandai e cussas de is logus
mediterràneus abbadhinadas e postas in terra. Si praxit un’Europa
chentza de arretzas e ni gàbbias, chi no siat cundennada a camminai
asuba de un’únicu binàriu decídiu autoritariamenti e burocratica-
menti de pitzus. No un’Europa tétira e apompada, ma oberta, arri-
spetosa e garanti de s’autonomia de is cumércius materialis, cultura-
lis e ispiritualis de is Etnias e intr’e is Etnias chi dha cumponint puru
in s’unidadi sua. Un’Europa de bonu acatu, cumbinta chi sa cultura
sua, cussa chi narant “ocidentali”, no est assolutamenti sa cultura chi
depit imprentai is àterus logus.
In su mundu, e meda acanta de nosu in su Mediterràneu, bivint
e crescint cun diferentis modellus de isvilupu cumpatíbbili tantis
comunidadis cun is calis est cosa bona a chistionai e trabballai impa-
ri, po s’interessu económicu e civili de dognuna.
Fortzis custu est su modu, veramenti democràticu, útili in su
trumbullu de oi, po moderai, si no po bínciri, su terrorismu, eviten-
di, aici, falsas esportatzionis de “democrazia” cun arreghesciosas
gherras preventivas chi no serbint a nudha.
Castedhu, 5 de su mesi de Nadali 2003.

Sa costante resistentziale sarda
Sa Sardigna at giuttu in dogni tempus de s’istòria sua unu marcu

pagu accostumadu: at tentu semper meres de foras chi l’an dominia-
da (galu oe, in carchi manera), ma at semper paradu fronte. In sos
sèculos nde li est falada assubra sa manu grae de su colonizadore, ma
issa at respostu semper cun s’iscarràffiu de sa resistèntzia.
Pro cussu sos Sardos sun resessidos a si mantenner semper che a
issos e tottu, abbenes chi si lis sian alliadas integratziones de dogni
casta. In su trìulu de etnias e de culturas chi los an aundados in miza
e miza de annos, nde sun bessidos semper chena iscrizeniare dae sa
nadia insoro verdadera e sìnchera.
Cussu est istadu, e de seguru est, unu miràculu, ca s’ìsula, posta
in mesu a sas bias de su mare, est abberta che una firmada a cada ala;
e ca s’istesa in soledade de sas terras suas (naran chi est una terra-
manna) at imbozadu e imbozat gente de dogni samben e colore a las
prenare.
Miràculos gai non fartan in àtteros logos sitiados in finitias de su
Mediterràneu, inue su fattu d’esser ìsula (ìsula-mare e ìsula-terra)
sinnat a forte e a fundu sos òmines e at sestadu su naturale insoro,
faghìndelos isulanos pro su chi pertoccat pensos, morale e cultura,
duncas pro istruttura etno-istòrica.
A parte de ponente, in su mare mannu de limbas e etnias ìbero-
latinas indoeuropeas, bi sun sos Bascos, un’ìsula-monte de erèntzia
mediterrànea; a levante torran boghe sos Albanesos, un’àttera ìsula-
monte illìrica, bastante de non ch’andare a fundu in unu mare bulu-
zosu de assàltios e de dominatziones islavas-latinas-turcas e gai. Non
est a casu chi custos fattos de resistèntzia, in carchi manera depesos
dae legges de natura, s’agattan in tres terras postas a dibbanda, inue
sos sabidores chi nde istùdian sas limbas reconnoschen trettos de
assimizu, lascos ma finas prus istrintos, chi torran a su pizu prein-
La costante resistenziale sarda, in “Studi sassaresi”, III (1970-71), 1973, pp. 47-60
doeuropeu1. Dae custu podimus deduire chi s’ingrinu fittianu a resi-

stire tenet mescamente unu fundamentu etno-culturale, ultres a su
chi toccat a sa realidade fìsica e a s’ambiente de sos logos, e affungat
sas raighinas suas in su naturale de sos òmines, est a narrer in sa
parte insoro prus collida e franta.
Sa resistèntzia sarda in s’antighidade
Cherinde fagher in curtzu un’isàminu de sa resistèntzia sarda in

s’andanta de sos sèculos, chena passare in chiliru sa possibilidade
prus pagu làdina de bettare prus attesu s’ogru in s’isterrimentu de su
tempus, nois nde bidimus su puntu de mòvida beru e primarzu in
unu mamentu pretzisu. A banda de s’agabbu de su sèculu VI innan-
tis de G. C., appustis de medas gherras e peleas, Cartàgine nde cat-
zeit sos Sardos nadios in sos montes de mesu, in sas Barbàgias,
comente las giamein addaboi sos Romanos pro minisprètziu e cun
sentidu de opponimentu, e bi los accorrein che in una “reserva
indiana”. Custa retirada manna de tottu unu pòpulu in àtteru tem-
pus lìbberu e cun una cultura frutturosa (a issu si deppet sa tzivili-
dade famada de sos nuraghes), chi parteit in duas sa Sardigna – cussa
de sos maquis “resistidores” e cussa fatta a “colònia” – at reppresen-
tadu e reppresentat su puntu inue s’allòrumat tottu s’istòria de s’ì-
sula; inoghe b’at su fundamentu verdaderu de sa costante resistent-
ziale sarda2.
In cussos tempos de dolu sun nàschidas sas duas culturas chi
ancora chi est ancora marcan e dan turmentu a s’ìsula e a sa gente
sua; tando a sa terra l’an istelladu su mare; tando est nàschidu s’i-
scontru libbertade – integratzione; tando est bessida in campu sa
“chistione” sarda. Est tando chi sos nadios in fua, fattos de veras a
“barbaritzinos” pro sentidu e pro more de logos, devein ispadriare a
prima bia, in sa limba sarda sentzilla chi fit de arrampile bascu-
caucàsicu (cussa chi sos filòlogos de oe giaman “limba sarda” est una
faeddada bessida dae s’apperperamentu linguìsticu chi sos Sardos an
àppidu pro effettu de s’imperialismu romanu) sa ditta barbaritzina:
furat chie venit dae su mare.
Abbiduidu la naraian custa ditta, ca sos Cartaginesos, sa gente de
s’antighidade chi prus de tottus giughiat su mare in su samben,
rèpula betza de corsàrios, lis aian arrampionadu sa terra insoro, a
medida de tres partes duas, su mezus frore, chi sos Gregos, leende-
122 GIOVANNI LILLIU
sinde sos mèritos in àttera forma de fura, artziaian a sos prus chelos
artos pro s’arte de pesare fràigos, pro s’avantzamentu tzivile e pro sa
crèschida de s’economia, fruttu de una sotziedade de massajos,
manna e de calidade primorosa.
A bisu nostru custu est su chiu de s’àrbure chi nd’at bogadu sos
frùttures de su tessinzu culturale, de s’ordinzu sòtzio-econòmicu, de
sa manera de pensare e de s’ordinamentu de sa giustìtzia de su
mundu sardu de oe in sas leadas de intro, est a narrer in sas Barbà-
gias: unu mundu – già l’ischin tottus, mescamente appustis de sos
istùdios de su biadu de A. Pìgliaru subra sos impòsitos giurìdicos e
su fundamentu antropològicu insoro – antigu, incunzadu ma rem-
pellu, impresonadu ma resistidore.
S’accorramentu culturale a usu de sas colònias ingendreit in sos
antipassados “barbaritzinos” sa psicologia de sa frontera (in berida-
de b’aiat unu limes de a beru, chi sos istigos de sos archeòlogos an
bogadu a lughe in maigantos giassos in sa parte de mesu de s’ìsula),
sos ardùrios “eròicos” de su balente, s’ispìritu reberde a sas cosas de
un’Istadu tentu che anzenu. A s’imbesse, in su rispettu de su connot-
tu de sa terra sua, su “barbaritzinu” ammustrat sa firmesa e su
bundu de un’anabattista e tancat sa gianna a dogni acculturatzione,
faghìndesi tottu a una crèsia posta a banda, a una repùbblica de
“santos nuràgicos”.
Cunform’a sos dochimentos de s’antighidade clàssica, b’at abbar-
radu resuzos de cussu mundu antigu de sos Sardos arreu in gherra
cun Cartàgine e cun Roma dae su sèculu VI innantis de G. C. a su
sèculu I appustis de G. C., e custas testimonias, nessi in parte, torran
paris cun sos trettos barbaritzinos de oe.
Sos iscrittores gregos e romanos nos allegan de pinnettas ispèrdi-
das ue sos pastores mandigaian soletantu latte e petta; relattan chi,
pro si defender, cussos si cuaian in littos e percas (puru in sos nura-
ghes derruttos o in àteros bonos a s’imbergher, nuraghes-pedraghes
de veras) e faghian bessidas a ispantamatta, gherrende a zisa de par-
tigianos. Nos contan de comente faghian sos Romanos a ponner
s’accamu a sos Sardos: assagnaian sos reberdes cun canes politzotto,
bell’e antibitzende sos mètidos de sos baschi blu de oe in sas truvas
contras a sos “bandidos” de su Supramonte e prus a sa larga de su
Nuoresu chirriadu e rempellu.
Sos iscrittos de sos antigos dan assuntu de mortorzos disapieda-
dos a dannu de sos Sardos, de malefattias de bandidos (sos Romanos
los giamaian gai, comente faghian sos natzistas cun sos partigianos
de sa resistèntzia) chi appremiein a Tibèriu a fagher lomper, in su 19

appustis de G. C., 4000 libbertos ebreos coercendis illic (est a ischire,
in sas leadas de sos montes) latrociniis. Si connoschen sas bardanas
de sos Galillenses, intuppados in sos padentes de s’Ozastra, chi fattu
fattu s’accussorzaian per vim in sos praedia de sos Patulcenses Cam-
panos (sos Sardos isterzeris bortados a africanos e a semitas, appu-
stis a romanos, de su Sarcidanu de bàsciu e de sa Trexenta), furende
sede e pegos dae su 111 innantis de G. C. a su 69 appustis de G. C.
Sa resistèntzia de su mundu barbaritzinu de oe
A parrer nostru tenimus ite fagher cun unu tanti de trettos chi
partenen a unu sistema chi confuggit prus o mancu cun cussu de su
mundu barbaritzinu de oe. Unu mundu mai in assèliu, malarrima-
du e imparis arroccadu, tottu appittu a una ‘frontera paradisu” (sas
terras antigas pèrdidas cun sa conchista pùnica e romana) chi non at
a agattare mai prus o chi at a torrare a bider ebbia in sas iscurreras
de pagu dura o in sas tràmudas costumadas de sos pastores, chi sun
tramudantzas de òmines in paghe in s’ormina de bardanas antigas,
fattas dae pastores tottora in camminu. Unu mundu peroe chi faghet
semper sa recuida, chi ghirat semper a sa “reserva” antiga, a domo
sua, una domo-corza. Unu mundu pèrdidu in sa soledade de sos
pastores, fattu de òmines-berbeghe o de òmines-caddu, finas de
òmines-boe chi dan recattu a sa fantasia simbòlica sua. Unu mundu
de casu e de petta, sa prus bortas furada (como sa fura toccat puru
sa gente manu manu chi ismànniat s’integratzione in sa tzivilidade
de sos frazos), pro fagher balentia o, prus a prestu, pro prenare una
vida disisperada, chena isettu de triballu chi sos òmines-capitale de
sas màcchinas non ischin ne cheren assegurare, cun tottu chi betten
su bandu de offertas repitidas3.
In custa incontrada posta a un’ala, chi est un’ispètzia de repùbbli-
ca anàrchica fatta de òmines de “sancta nichilitate”, a la narrer cun
Iacopone dae Todi, utòpicos, mìticos e assurdos, sa bandidia “barba-
ritzina”, chi bivit finas coment’e effettu disviadu de su sistema capi-
talìsticu e burghesu, at postu raighina in unu terreminzu culturale
antigu, avvesu a parare fronte a s’inimigu (pro istòria e istruttura,
opponidore e rempellu), ue unu movimentu de allibberamentu, si
esseren differentes sas conditziones polìticas e oggettivas (b’at cussas
ecològicas), diat poder tenner.
124 GIOVANNI LILLIU
Pro su cale custu mundu, ancora chena classes, cheret appasadu

cun s’àtteru, ma a càmbiu a pare, ca non b’at integratzione democrà-
tica, lassende a un’ala, aorende e battinde a un’arrògliu morale e
materiale sa parte prus dèbbile4.
Sende gai, sa resistèntzia, in sas movittivas suas prus antigas e in
sos effettos de oe, tenet rejones istòrico-etno-culturales: ma custas
rejones non abbastan solas a nde ispricare su meccanìsimu e sa
costante.
Resistèntzia sarda coment’e suttacultura de sa violèntzia
Como dae pagu, Ferracuti, Marvin e Wolfgang, in un’iscrittu

subra de su cumportamentu rebbestu, an leadu sa Sardigna, e
mescamente sas Barbàgias, coment’e ammostru de cussa chi issos
giaman sottocultura della violenza, marcada dae una manera de si
cumpassare chi andat tottu a unu passu cun s’appretziamentu foras
de mesura de valores chirriados chi impèduman un’integratzione
cabale, accausende aintro de s’òmine s’iscontrada, crara o reprimi-
da, de sentidos contràrios5.
In realidade custu caràttile addeghet a sa lumenada de sa sotzie-
dade barbaritzina de oe, ma s’agattat già in s’archètipu protoistòricu
de issa, est a narrer in cussa forma impoberada de tzivilidade nurà-
gica chi, appustis de su sèculu VI innantis de G. C., peseit gherra a
sas culturas mannas cartaginesa e romana, refudende, cun su siste-
ma pròpriu de impòsitos, s’ordinamentu de règulas prus mannu de
sa sotziedade de sos conchistadores e colonizadores.
B’at, duncas, in su cadenale de sos sèculos, una costante de refu-
du, finas in formas rebbestas e de violèntzia, su chi est una costante
de resistèntzia. Resistèntzia a si che fagher ingollire dae sos istranzos,
a s’acculturatzione de foras dae calesisiat ala issa benzat e in calesi-
cherzat manera issa si appresentet a leare cosa: in sos tempos antigos
in bisura de su cumandu e de sas armas de sa burghesia de sos
cummmèrtzios fenìtzio-pùnica e de s’imperialismu militare roma-
nu; oe cun su marcu, paris cun sos alliccos o su fuette, de su sistema
neocapitalìsticu internatzionale e de sos bassallos italianos terra-
mannesos de su triàngulu nordista.
Resistèntzia sarda e logu de montes
Pro crarire sos fattos in chistionu non podimus lassare chena

mentovada sa teoria chi F. Braudel, titulare de sa càttedra de tzivili-
dade moderna a su Collège de France, at bogadu a campu in unu lìb-
beru annodittadu de su 1949 (La Méditerranée et le monde méditer-
ranéen à l’epoque de Philippe II)6.
Istoighende s’attentu subra de sa chi naran “istòria chi non si
moet” o “istòria chi istat in su de non nde aer”, coment’e cussa chi
connoschen sas gentes antigas e antigòrias de sos montes de su
Mediterràneu, chi isse giamat “unu mare inter montes”, Braudel
indittat in sas tzivilidades de sos “logos de montes” s’elementu chi in
s’istòria produit sas colonizatziones, de intro e de foras, de sos “logos
de campura” e narat chi “su monte faghet e ispàniat òmines in chi-
mai formas” e “nùdrigat tottu s’istòria de su mare”.
Custa teoria Braudel l’imponet a sos montes cantàbricos e a sos
Pireneos, a sos montes de su Rif e de sa Cabìlia, e finas a cussos de sa
Sardigna “de intro”, chi in giudìtziu sou sun unu de sos logos ue su
mundu de sos pastores tramudadores (cunformas sa punna de sa
montera colonizadora a si moer e a s’ispargher) gherrat ancora cun
sos massajos de sa campura (tèsia defensada puru dae su geògrafu
frantzesu Le Lannou). Braudel aggiunghet chi, pro su prus, cando su
monte est dae troppu tempus apprettadu, s’affranchit, iscioppende e
conchistende, e non podet fagher de mancu de si bortare puru a
mètidos preubbidos dae sa legge e disviados: gherras, bandidia, bri-
gantèsimu, chi sun formas de resistèntzia e de revesa.
Pro cantu s’idea chi sa tzivilidade mediterrànea siat nàschida
apprima in logu de montes siat contrariada dae su fattu chi sas cul-
turas primorosas de s’Egittu e de s’Oriente probianu, chi fin cultu-
ras de campu froridas in logu de frùmines mannos, sun prus anti-
gas7, sa teoria de Braudel s’avvenit, in parte, a sa Sardigna. Infattis
inoghe sas tzivilidades antigas (cussas innantis de sos nuraghes e
cussas nuràgicas) an bundidu mescamente in logu de montes e de
alturas, prus pagu meda in logu de campura, chi, de s’àttera manib-
banda, est minore meda8. In prus de custu est beru chi sa tràmuda
at reppresentadu e reppresentat ancora in Sardigna una forma de
“recuperamentu” e de “revesa” chi su pastoriu de sas biddas de
monte, cordonadu in su logu sou nadiu dae sos conchistadores bèn-
nidos dae su mare e dae sa campura, at fattu e faghet abbia de sa
126 GIOVANNI LILLIU
terra de sos massajos. Est beru puru chi su massaju, pro chi siat frade
de samben e de costumas, est aggualadu a s’inimigu de foras, domi-
nadore e colonizadore, ca s’est ammeddadu cun sa cultura anzena,
chi deppet esser destruida, paris cun su “mere” chi isse aggiuat e ser-
bit che teraccu, a usu de medianeri. De custa manera, e pro custas
rejones primarzas, a sa tràmuda s’accumpanzan fattu fattu in Sardi-
gna attos de violèntzia e costumados “disviados”, chi, seghende a
rughe, carchi sotziòlogu in dies de oe e – si cumprendet – sas auto-
ridades burocràticas de guvernu e de òrdine (chi reppresentan sos
sìmbulos sagrados de su sistema de sa cultura anzena dominadora e
assimiladora) trattan pro formas simples de bandidia e de brigantè-
simu, candoghì, in s’essèntzia insoro bera e profunda, sun sinzales
naturales de sa netzessidade istòrica, morale e culturale de una cul-
tura prus bàscia, ma in maigantos trettos de cabale, cara a una cul-
tura de prus importu, chi cheret imponner su comandu e su domì-
niu sou destruende sa prus minore (pro mèdiu de integratzione).
Custa respondet gherrende, sighit sa costante resistentziale, est a
narrer sa legge sua, su sistema pròpriu de impòsitos.
Sa resistèntzia sarda in sas edades de mesu e moderna
Fortzis est lòmpidu su tempus de crarire finamentas unos cantos

fattos de s’istòria chi b’at àppidu in s’ìsula in s’edade de mesu e in
cussa moderna, ultres a calincun’àtteru accaèssidu in s’edade antiga
e in dies nostras, dende tentu a custos meccanìsimos de resistèntzia:
naro de s’iscontru mannu de sas duas culturas in su sèculu VI appu-
stis de G. C., de su printzìpiu de sa suttacultura rebbesta, de sa legge
de sa montera chi iscioppat si est inghiriada (in custu casu sa Sardi-
gna deppet esser cunsiderada tottu monte, ìsula-monte, comente
amus nadu pro sos Bascos e sos Albanesos).
Custu cheret narrer chi bisonzat de balansare sos mètidos de
cherta de s’istoriografia accostumada, chi si dat incuru de s’istòria
polìtica-diplomàtica e est prena de faltzidade (est s’istòria de sos
binchidores, istòria de parte). Custu balet puru pro s’istoriografia
marxista, chi cheret reduire s’accraramentu de sa resistèntzia sarda,
in sas formas chi nd’amus chistionadu, a rejones econòmicas e sot-
ziales ebbia, a unu cuntrastu de classes, discuidende sas càusas pri-
marzas de s’ “istòria chi istat in su de non de aer”, est a ischire sas
movittivas ètnicas e èticas, chi cuncòrdian sos Sardos a costoire sos
valores de sa cultura insoro prus minore. A concruos toccat de ten-

ner contu a s’importu mannu de s’elementu “pòpulu” (e non de s’e-
lementu “classe”) in sa cuntierra tra sas duas culturas, inue istat su
fundamentu beru de sa resistèntzia fittiana, de sa gherra chena pasu.
Gai si diat poder accrarare su fattu de s’arte sarda, chi dae sos
cumintzos finas a oe est crèschida, teninde, aintro de sa guarnissa de
sas tzivilidades artìsticas uffitziales de sos conchistadores, una vena
o fundu antigòriu, opponidore e dialètticu (e duncas de resistènt-
zia), chi li dat unu marcu “barbàricu” o “anticlàssicu”, a tales chi
un’archeòlogu tedescu, como medas annos, podiat giamare sa Sardi-
gna Italienfremde, est a ischire “istranza a s’Itàlia”9.
Mezus chi cun s’impitta de sos dochimentos diplomàticos, fort-
zis si diat poder leare cumpresa de tzertos attos de resistèntzia, ali-
dantzosos, ancuschì pagos e de pagu ispàniu, de s’edade de sos Giùi-
ghes, a bisu meu giutta troppu a bàntidu coment’e mamentu de
autonomia sarda, dae tzerta istoriografia “sardista” de sos annos
1920-26 e oe puru, candoghì est pretzisu istruer tottu su chi issa giu-
ghet de mìticu, ca s’in prus de sos Giùighes si fattein a teraccos e a
medianeris de sos furisteris (genovesos, pisanos, aragonesos e ispa-
gnolos)10.
Su matessi si podet narrer de sos movimentos de resistèntzia de
G. M. Angioy a s’agabbu de su Settighentos e de cussu – de impren-
ta comunìstica – de su connottu in sos segundos bint’annos de s’Ot-
tighentos, ue s’elementu “populare” (chi cheret ischirriadu dae cussu
“burghesu”, chi affianzeit sa revolutzione furistera de sas culturas
mannas, mesches de sa frantzesa) sighiat sos valores de resistèntzia
de sa cultura sua prus minore, chena andare a coddos bettados cun
s’àttera, antzis cun suspittas e chertos, semper aggualende sos “bur-
ghesos revolutzionarios” cun su furisteri-mere11.
Fortzis diat esser profettosu de indevuccare s’analizu de sas
balentias de sa Brigata Tàttari in sa gherra europea, pro bogare a
craru comente sa polìtica e s’istoriografia natzionalìstica e fascista an
coladu su gattu pro lèppere, pintende sa Brigata cun sos trettos de
unu campione fidele e valorosu chi cumbattit pro amore de sa pàtria
italiana, a zisa de custòdiu gherradore de sa natzione italiana12.
In realidade, resistinde in su monte Grappa, in logu chi lis
ammentaiat sa pròpria terra, ghiados e formados in sas ideas insoro
dae uffitziales (che a E. Lussu), chi cherian gai a forte s’autonomia de
s’ìsula, chi aggiumai los tenian pro indipendentistas, sos sordados de
sa Brigata, gherrende contras a su furisteri àustro-ungàricu-tedescu,
128 GIOVANNI LILLIU
resumian tottu sas gherras antigas contras a tottu sos furisteris con-
chistadores, colonizadores e isfruttadores de sa terra insoro, fortzis
ponendebi aintro fintzas sos “piemontesos” e tottu, chi aian funda-
du s’Istadu tzentralìsticu e unitarista italianu.
Sa Sardigna non at tentu sa sorte (àttere faeddat prus a prestu de
dìcia) de leare parte, a sa deretta e in prenu, a sa grande istajone de
sa Resistèntzia italiana contras a sos fascistas e a sos natzistas in s’ùr-
tima gherra mondiale. S’andanta de sos accaidos e su postu matessi
chi s’istòria at asserbadu a s’ìsula (postu distintu – che giai semper –
dae cussu de sa terramanna italiana) non bi l’an accansadu de sup-
prire in unu mamentu de significu mannu pro sa vida e su destinu
nou de sa democratzia natzionale, e de dare tottu sa mesura de sas
calidades de sos Sardos, amantiosos de sa libbertade e inimigos de
dogni tirania (non bi nd’at àppidu peus de cussas natzista e fasci-
sta)13.
In custu aboju, ue collegas de primore (de issos bi nd’at chi an
fattu sa Resistèntzia natzionale) cuntrestan subra de s’idea de resi-
stèntzia cun miradas disvàrias, diat esser istadu de importu pro sos
Sardos esser a manera de relattare de carchi fattia insoro in cussas
sircustàntzias chi an postu sos fundamentos siat de s’ordinamentu
polìticu e costitutzionale de oe, siat de su rescattu tzivile nostru a
ogros de su mundu.
B’at chie at nadu chi in cungitturas differentes s’ìsula podiat
esser, pro costumàntzia psicològica e morale e pro calidades de natu-
ra, su terrinu prus cumbeniosu pro sa Resistèntzia italiana. E pro
un’iscutta Emìliu Lussu si fit pensadu de tramunare in Sardigna su
movimentu de allibberamentu, ponendinde su cumandu in Còrsica,
ìsula, issa puru, intinnada a sa resistèntzia14.
Ma sa resistèntzia non est agabbada. A sos Sardos toccat ancora
de si bortare a sa costante resistentziale chi lis est pròpria, ca non far-
tan sas rejones.
Sas duas culturas, oe chi est oe, esistin in Sardigna. S’industriali-
smu est lòmpidu e como aggiumai intrat in s’ìsula. B’est imbàttidu
cun sos tardamentos, chi sun sos nostros, cun sas timorias e cun sas
discunfiàntzias de unu logu abbandadu e olvidadu, segundu s’acco-
stumada, dae sèculos. Oe est una realidade, est a beru su fattu nou
de s’ìsula, e atterettante de su mesudie d’Itàlia.
S’industrialismu podet produire avantzamentu, postos de tribal-
lu, de seguru truncat s’assolamentu, ma faghet a cantos s’istruttura
antiga e nadia de sa terra nostra. Pro cussu battit a s’iscontru tra sas
duas culturas: sa de foras dominadora e sa de intro suttaposta ma

non iscrava, pòbera ma cravosa, incunzada ma a trettu de s’ispania-
re a manu mala, si l’offenden in su esser e in su costùmine sou de
suttacultura.
Sende gai sos fattos de s’indùstria in Sardigna, deppimus ponner
afficcu, pro sa parte chi nos toccat, a agattare, pensare e defensare sa
mesura giusta de su creschimentu sou.
Apprimu bisonzat de s’opponner siat a sas alabàntzias chena
meledu de s’industrialismu (chissae chi in custu Cumbèniu calincu-
nu, ministru osservante de su cultu “industriale”, non fettat sa pro-
posada de isperder massajos e pastores), siat a s’isfamadura de cussu
pro more de ideas propassadas e antigòrias. S’industrialismu cheret
isputzidu cando pessighit su paru de suttamitter s’òmine a s’interes-
su de sa fàbbrica e si appensamentat de su balanzu ebbia in una sot-
ziedade fatta de òmines-capitale, sendeghì issu deppet giuare a una
comunidade de òmines-triballu, furriende sos tèrminos de unu rap-
portu chi est pròpriu de su capitalismu.
Si in s’industrialismu chi falat e prenettat in sa terra nostra si
resessit a bi ponner una deda morale, de modu chi non tenzat contu
solus a sas rejones econòmicas ma peset conca de las attenorare e
cuncordare cun su mundu de sos massajos e de sos pastores chi b’est
a palas e chi est a fustes ritzos, prontu a lu refudare, s’indùstria at a
poder esser de veras una forma noa de tzivilidade, unu tipu nou de
cultura, chi non bogat a chirriolos sa suttacultura. Fattu gai si podet
ammittire, in custu bessu at a poder tenner fortuna.
Si, imbetzes, s’industrialismu at a mantenner sos trettos de oe e
s’at a parrer cun sa cara de sa colonizatzione mala a cuncordare cun
su tessinzu naturale de s’ìsula, contrària a s’ambiente, tando b’at
s’arriscu chi, a prus de sa ruina econòmica, battat dannos foras de
contu a sa tzivilidade nostra.
Duncas deppimus avvitare chi s’industrialismu, tzaccadu in su
coro de un’istruttura antiga e rebbesta, fettat crescher sos disviamen-
tos e sos fattos patològicos, sos cumportamentos istraviados de sa
sotziedade de sas leadas de intro, chi nan “illegale”.
Si tottu custu non at a esser fattu, sa costante resistentziale sarda
at a mover sos meccanìsimos suos accostumados: sa suttacultura de
sa violèntzia, sa legge de su monte, sa gherra a sos furones de mare.
Unu tempus sa cultura de logu de monte assartizaiat sos mas-
sajos. Como at a poder assacchiare sas indùstrias e sos meres insoro,
faghìndelos che pare a conchistadores noos.
130 GIOVANNI LILLIU
B’at signales chi nos ponen pidinu e nos ferin, ma chi calincunu,
reduinde sos fattos a casos de delincuèntzia comuna, pensat chi siat
bastante carchi operatzione de politzia a lis dare resposta, candoghì,
in realidade e abbaidende sas cosas prus a sa larga, b’at rejones meda
prus de fundamentu chi los faghen nascher e crescher.
Sos Sardos prus abbistos e cabosos e, a prus de tottus, sos òmi-
nes polìticos, chi lis toccat de nde leare mèdiu, an a depper meleda-
re cun attentu a custos fattos ammonestadores.
Sa Sardigna, semper resistidora, ancora resistidora, si defendet. E
si defendet lantende pro segare s’accordonamentu, pro bessire dae sa
“reserva”, si àtteros colonizadores de custos tempos, capitanos de
indùstria de ogni zenia, bi la cheren arroccare galu una borta.
Agattare sa manera de ponner de accordu sas duas culturas, pro-
duire su mezoru de s’ìsula dae intro est interessu de tottu cussos chi
cheren sa rinàschida de sa Sardigna, in realidade e non tantu de nar-
rer.
Toccat, duncas, de imbentare sa manera “sarda” de battire sa
costante resistentziale a mesura democràtica, bona a ingendrare su
bene e una tzivilidade antiga e giuntamente noa.
Bortadu dae s’italianu dae Giulio Paulis
Notas
1
M. Pallottino, La Sardegna nuragica, Roma, 1950, pp. 24-25; G. Lilliu, La civiltà
dei Sardi. Dal Neolitico all’età dei Nuraghi, Torino, 1967, pp.156-157.
2
G. Lilliu, “La degradazione storica della società barbaricina”, in Autonomia
Cronache 2, Sassari, 1968, p. 31.
3
G. Lilliu, “La degradazione storica” cit., p. 32.
4
G. Lilliu, Liberiamoci, due discorsi poco ortodossi, Cagliari, 1969, pp. 38-39, 43-44.
5
F. Ferracuti, P. Marvin, M. E. Wolfgang, Il comportamento violento, Milano,
1966, p. 348.
6
F. Braudel, Civiltà e imperi del Mediterraneo nell’età di Filippo II, Torino, 1953,
pp. 16, 39, 56, 67.
7
V. Gordon Child, Il progresso nel mondo antico. L’evoluzione delle società umane
dalla preistoria agli inizi dell’età classica, Torino, 1963, pp. 27, 28, 53 ss.
8
G. Lilliu, La civiltà dei Sardi cit., p. 6.
9
G. Lilliu, “Pensieri sulla Sardegna”, in Studi Sardi, XII-XIII (1952-54), 1955, p.
7 ss. Est d’accordu C. Maltese, “Persistenza di motivi arcaici tra il XVI e il XVIII
secolo in Sardegna”, in Studi Sardi, XVII (1959-61), 1962, p. 462 ss.
10
Abbàida, pro esèmpiu, R. Di Tucci, Storia della Sardegna (imprenta noa Ed.
Gallizzi, Sassari, 1954, de sas imprentaduras bessidas prima a lumen de G. Dessì in
su 1918 e in su 1922),chi faeddat de “autonomia giudicale”, de “governi indipenden-

ti” (p. 29 ss.). Peroe, chistionende de su Giudicadu de Casteddu, Di Tucci e tottu a
p. 43 iscriet: «Il Giudicato cagliaritano subì l’influenza pisana con più ritardo, ma
proprio in esso l’influsso di Pisa si allargò e operò con tenacia costante, fino a ren-
dere Cagliari e i suoi dintorni, e il ricco bacino minerario dell’Iglesiente, una vera e
propria colonia pisana». E tando, tottu custu comente si campàniat appare cun “l’au-
tonomia giudicale” e “i governi indipendenti”?
11
Subra de sos alborotos “angioynos” contras a sos feudatàrios, mòvidos, in sos
annos 1793-1796, dae sa burghesia sarda de sas tzittades e de sas biddas, chi si che-
riat fagher a classe ghiadora, abbàida G. Sotgiu, Alle origini della questione sarda.
Note di storia sarda del Risorgimento, Cagliari, 1967, p. 28 ss. Subra de s’edittu de “le
chiudende”, pregonadu dae Càrulu Albertu su 6 de su mese de santuaine de su 1820
pro favoresser su nascher de sa propriedade de sa terra dae parte de sos burghesos
e subra de sa rebellia de sos massajos e de sos pastores, dae su 1823 a su 1833, abbài-
da G. Sotgiu, Alle origini, cit. 49 ss., e C. Sole, La Sardegna di Carlo Felice e il proble-
ma della terra, Cagliari,1967, pp. 39 ss., 48 ss. Cheret ammentadu s’interpretamen-
tu chi C. Sole, addromende a G. Mira, dat de sos alborotos de su connottu coment’e
“resistèntzias’ in s’essèntzia insoro sotziales, ma finas “psicològicas e culturales” (p.
48). Sas rebellias de sos massajos e de sos pastores sardos contras a su nascher pro
more de reforma de sa propriedade a proe de sa burghesia minore, cosa chi propo-
nian coment’e una revolutzione, brottat, in sa sustàntzia sua, dae una fortza de su
tottu contrària a sa burghesia, chi benit dae s’avvesu a una forma antiga de gosa-
mentu in comunu de sa terra e de su contivizu sou de tipu volonteri. Oe si torrat a
fagher proposadas de polìtica agrària de custu tenore, ca s’ingrina a s’isfruttuamen-
tu in comunu de sa terra est abbarrada in su fundu de sa cultura antropològica de
su mundu de sos campos e de sos cuiles. De custa punna naturale a sa “comunione
de sas terras” est dochimentu de significu s’ordine del giorno de sos pastores de
Gavoi (Nùoro), giuntados in assemblea, chi at tentu s’approu a s’agabbu de su
Cumbèniu chi b’est istadu a Gavoi su 24 e su 25 de abrile de cust’annu, in resposta
«ai tentativi dei proprietari terrieri di ostacolare con tutti i mezzi l’applicazione
della legge 11 febbraio 1971, n. 11, meglio conosciuta come legge De Marzi-Cipol-
la». Lu torro a iscrier gai coment’est: «I pastori della Barbagia respingono con deci-
sione ogni tentativo dei proprietari terrieri per bloccare l’applicazione della legge
De Marzi-Cipolla; invitano i piccoli proprietari a non farsi coinvolgere dai ‘prinzi-
pales’ in tentativi reazionari; affermano la loro volontà di andare oltre lo sconto dei
canoni d’affitto dei pascoli per il riassestamento dell’economia agro-pastorale iso-
lana; pretendono che tutti i fondi regionali disponibili vengano destinati ad attività
fondate sulla terra; ammoniscono la Regione e lo Stato che non sarà tollerato l’in-
gresso della speculazione capitalistica nella agricoltura sarda; chiedono che con tutti
i fondi pubblici disponibili sia organizzata una gestione comunitaria della terra con
la partecipazione dei pastori, dei contadini, degli intellettuali e degli operai».
12
Pro un’interpretamentu chena retòrica de sa Brigata Tàttari, finas coment’e
movimentu de sos giòvanos pro un’organizatzione polìtica sarda, chi appustis est
resultada in su Partidu Sardu d’Atzione, abbàida E. Lussu, “La brigata Sassari e il Par-
tito d’Azione”, in Il Ponte, annu VII, n. 9-10, cabidanni-santuaine 1951, p. 1076 ss.
13
G. Lilliu, “Resistenza e autonomia”, in I quaderni di Incontri (a cura del Comi-
tato Regionale DC), Cagliari, 1970, pp. 11-12.
14
G. Lilliu, “Resistenza e autonomia” cit., p. 12.

Lilliu Sentidu

Caricato da

Informazioni sul documento

Titolo originale

Copyright

Formati disponibili

Condividi questo documento

Condividi o incorpora il documento

Opzioni di condivisione

Hai trovato utile questo documento?

Questo contenuto è inappropriato?

Copyright:

Formati disponibili

Lilliu Sentidu

Caricato da

Copyright:

Formati disponibili

BIBLIOTECA CUEC

Presentada de Giulio Paulis

Senza il permesso scritto dell’Editore è vietata la riproduzione,

p. 7 Presentada de Giulio Paulis

23 Birdiera o logu de istudiu?

Como pagu tempus Giuanne Lilliu at fattu norant’annos. Gior-

Romanos appustis accorrein sos Sardos reberdes a su domìniu inso-

gantas tzivilidades chi an fattu s’istòria de su mundu, ne una limba

Fit prèside isse cando su 19 de frearzu de su 1972 su Consizu de

Si pensaiat chi dae su rescattu de sa limba diat nascher sa decoloni-

Europa, “Sa Sardigna”, “Su populu sardu”), fatteit sa proposta de

Duncas s’identidade est pensada coment’e su chi deppet moer

nu, de identidade e non ponzat in su programma sou carchi puntu

sa Facultade de Lìtteras e Filosofia de Casteddu fin «culturalmente e

Duncas Giuanne Lilliu, faeddende de Tullio De Mauro, bortat su

sabore a medas màndigos, ma bi ponet puru s’ascione, un’àttera

tanti de aggettivos pro retrattare sa Sardigna e sos Sardos (su mèti-

Cun custu libburu benit inaugurada sa collana noa de sa CUEC,

identicu a issu e totu e a is valoris suus chi non sunt minoris de is

Casi noi annus fàidi, in su 1972, est nàsciu su Istitutu Superiori

Nazione Sarda, Martzu 1981

nis. A su chi nant, cancuna borta at istrintu sa bussa, àteras bortas at

podeus non denuntziai, in s’ umori centralista generali chi est tor-

tau chi, cussu giornali, tratit a nosu de neoromànticus, o peus unu

In su mesi de austu de s’annu passau, apu iscavau una tumba de

Natzione Sarda, Febbraio – Marzo 1979

asuta de is tellas chi dha acarraxant. Is perdas chi serrant sa fossa a

iscidi, no si connoscit ainnantis de su séculu nonu prima de Cristus.

In Sardigna, s’italianu est una asubastrutura linguística in cantu

Natzione Sarda, Aprile – Maggio 1978

s’espressione de totus cussus chi funt nàscius in su logu. Istórica

sténtzia ativa. Su sardu est essendu de sa montagna e torrendusí a

Custa barca italiana fait àcua a dógnia parti e no funt in pagus a

Nazione Sarda, 20 Gennaio - 20 Febbraio 1981

dhus assimbillant a unu teatru de màscheras. Casi mortas funt is isti-

Medas chistionant de segunda Repúbblica. Chi siat presidentziali o

Est in giru, giai de unu pagu de tempus, un’ischema de disignu de

Nazione sarda, 15 Dicembre 1980 - 15 Gennaio 1981

de cras. In àterus fuedhus si tratat de calidadis de sa natura sarda de

s’Assessori a sa púbblica istrutzioni, bènis culturalis, informatzioni,

De s’antigóriu s’ómini est arribbau in sartu de Santeru. Una terra

Sardigna Antiga. Maju de su 1983

arregortu discuedhas e àterus vasus de terra, totu frorigiaus cun disi-

Sa cosa prus ispantosa de custa sepultura a «domu de gianas» est

dea–mama, fatas in Sardigna in custus úrtimus annus: distintas

Aici beneus a s’edadi de is nuraxis. Is nuraxis no mancant in San-

nai de unu tipu simpri e antigu, fortzis fatus in sa fasi segunda de sa

ti si narat in archeologia. In úrtimu, apitzus de su sderrocu de su

Sa Sardigna, posta in su centru de su Mediterràneu ocidentali, est

Nazione Sarda, Ottobre 1977

rica. Sa produtzioni materiali, s’arti, is ideas e is símbulus faint a biri

tali. Cancunu at pentzau chi cust’idea mediterrànea de sa dea-

is natzionis basca e catalana e in sa natzioni ocitana de su períudu.

Connosceus su primu de is provedimentus de sa lei n. 28/1980.

Nazione Sarda, 15 Maggio - 15 Giugno 1981

po sa lei, depint funtzionai is dotoraus. Si podit cumprendi sa varie-

dignidadi, in custus dotoraus in cunsórtziu, poita, si non si donat

Sa Sardigna at tentu unu destinu de istoria abberu ispeciali. Sem-

Nazione Sarda, Giugno - Luglio 1978

balternu, candu si tratat de mediai su profitu de is petrolieris e de

zionali” italiana fundada apitzus de sa inegualidadi, in sa lógica de su

In su mesi de gennàrgiu de ocannu, deu, Erricu Atzeni e Pepi-

Nazione Sarda, Giugno ’77