Poesia i paraules

Taller interactiu

Carles Rebassa

21 de març de 2013

Dia Mundial de la Poesia

Cançó de l’home parat al cantó
Parat en aquell cantó,
un cantó de la ciutat,
parat al cap del carrer,
ell era un home parat.
No sabia d’on venia
i no tenia on anar,
i en arribar al cantó
en el cantó es va quedar.
Passaven —i ells les mirava—
parelles d’enamorats,
agafats de la cintura,
agafats en un abraç.
Passaven infants i dones
que tornaven del mercat,
i l’home no s’hi movia
perquè era l’home parat.
Llums que s’apaguen i encenen,
la fira de la ciutat,
i en el rostre d’aquell home
una amarga dignitat.
Ell de vegades plorava,
ningú no el veia plorar.
Ningú res no li advertia,
ni veia l’home parat.
Es féu un arbre de pena,
és feu un arbre d’espant,
allí, al cantó del carrer,
ple d’orgull i humilitat.
Algú va avisar l’alcalde,
i l’alcalde, un «concejal»,
i el «concejal» els qui duien
la grua municipal.
Com qui lleva un monument
d’un carrer de la ciutat,
varen endur-se una nit
l’home, l’home parat.
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS, Balanç de mar (1978)

1
I

res no m’agrada tant

com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
cante, llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.
m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb la aquella carn molla que té
en llevar-li la crosta socarrada.
l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,
me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.
cloc els ulls i me’l fot.

VICENT ANDRÉS ESTELLES, Les pedres de l’àmfora (1974)

2
Al so de la donzella de la costa
La fe mou núvols.
JAUME CISTERNA, Home enlloc

Estirat sota els motors

d’esquena a terra
d’esquena a terra
vaig guanyar la meva pri-
mera pesseta
mera pesseta
un estiu en un taller
mirant d’aprendre
mirant d’aprendre
on cau el carburador
i altres perles
i altres perles
i un dia un home un client
ve i m’aconsella
ve i m’aconsella
fora a la porta al carrer
deixa la feina
deixa la feina
no llencis la joventut
a la misèria
a la misèria
que hi quedes encadenat
i és una merda
i és una merda
no li vaig fer sí ni no
perquè un no pensa
perquè un no pensa
però un dia al cap d’un temps
coincidència
coincidència
un altre home un conegut
de la mestressa
de la mestressa
un planxista mig veí
va i m’interpel·la
va i m’interpel·la
que no et convé treballar
que són cadenes
que són cadenes

3
si te’n pots escapolir
deixa la feina
deixa la feina
i amb això doncs ja eren dos
i aquell divendres
i aquell divendres
vaig cobrar l’últim meu sou
i au a reveure
i au a reveure.
D’ençà d’aquell dia mai
ni per sorpresa
ni per sorpresa
no he tingut un treball fix
faig el que em sembla
faig el que em sembla
i el que em sembla que haig de fer
i si ho vols «sebre»
i si ho vols «sebre»
viure sense treballar
vol molta feina
vol molta feina.
Els dos consellers no els he
tornats a veure
tornats a veure
i no recordo ni qui-
na cara feien
na cara feien.
Aquí els dono grans mercès
d’aquella empenta
d’aquella empenta.

ENRIC CASASSES, Bes Nagana (2011)

4
Pertanyo a la llibertat
Sóc esclau de lo que fuig.
SANTIGO RUSIÑOL, El pati blau

Pertanyo a la llibertat
i no sóc de ningú més,
ningú em diu fes o desfés
ni m’entra cap veritat
si ella no m’ha tirat
el seu penúltim cartutx,
i no m’admet cap rebuig,
només faig «lo» que ella vol
i canto amb el rossinyol
«sóc esclau de lo que fuig».

ENRIC CASASSES, Bes Nagana (2011)

Refrany
Al pot petit hi ha poca confitura
i al cor trencat la veritat més dura:
mal amagat és mal que no té cura,
la llibertat, la llei que és més segura,
la veritat, bandera que no es jura,
i el paradís, un bon plat de verdura.

ENRIC CASASSES, Començament dels començaments i ocasió de les ocasions (1994)

5
Cérvol

Com un arbre rabent,

arrelat dins el vent...

Ase
No capten tes orelles
el reny injust,
l’ordre abusiva.
Meselles han
esdevingut tes anques
de tantes vergassades
gratuïtes.
Practiques la doctrina
de l’esforç mínim.
Només el deure estricte!
No ets servil com el gos,
ni complaent com el cavall.
Ni ensuperbit esclau
com l’home que et fustiga.

Porc
Em cal un règim per a amagrir.
La pell em tiba, panteixo massa.
No em moc de casa, menjo a desdir:
és clar, m’engreixo com un garrí,
—allò que passa.

Però, ara sí:

poques segones, gens de carbassa
i les cent passes cada matí.
Ja tothom parla de Sant Martí!

PERE QUART, Bestiari (1937)

6
Perquè vull
Plovia aquell dia. Perquè vull! Perquè tinc ganes que plogués!
Sortia ella de casa. Perquè vull! Perquè tinc ganes que sortís!
Tenia jo un paraigua. Perquè vull! Perquè tinc ganes de tenir!
Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull! Perquè tinc ganes d’ajudar!
Va dir-me: «Encantada». Perquè vull! Perquè tinc ganes d’encantar!
Va arrapar-se a mi. Perquè vull! Perquè tinc ganes d’estimar!
Vam viure un món preciós. Perquè vull! Perquè tinc ja ganes de viure’l!
Després vàrem parlar. Perquè vull! Perquè tinc ganes de parlar!
Vam volar pel món. Perquè vull! Perquè tinc ganes de volar!
Vam viure un món preciós. Perquè vull! Perquè no m’agrada aquest!
I el vam veure millor. Perquè vull! Perquè sé que és millor!
Vam menjar el més bo. Perquè vull! Perquè sé que es pot menjar!
Van viure amb gent preciosa. Perquè vull! Perquè estic tip de la contrària!
Tot era meravella. Perquè vull! Perquè estic fart de fàstics!
Tot era de tothom. Perquè vull! Perquè tot és de tots!
I acabo la cançó. Perquè vull! Tot comença en un mateix!

OVIDI MONTLLOR, Un entre tants (1972)

7
La rosa
Has fet parlar massa de tu, del teu perfum, de la teva beutat. No val la pena!
Però que consti, des d’ara, que sempre el meu instint ha estat de fer-te malbé;
que t’he esfullat, que t’he premut dins la mà fins a deixar-te sense respiració,
que no t’he respectat amb aquella mena d’adoració estúpida amb què
t’anomenen els altres, amb què parlen de tu uns quants poetes desgraciats que
també has seduït. Ja ens coneixem! Conec bé els teus encisos, les teves arts, la
teva perversitat, i no m’arreplegaràs! Tu ets una d’aquelles noies que tota la
vida semblen dir-te sí, et donen esperances, van passant temps i et corben
l’espinada inútilment. Conec la teva col·lecció de vestits esplendorosos, les
teves faldilles innumerables —però les cuixes, no les trobem mai. Ja n’hi ha
prou, del teu imperi, de la teva tirania! M’avergonyeix d’haver-me deixat, per
un moment, endur per la música del teu rostre. Si et trobo un altre cop et
masegaré, com quan era infant, et llençaré al toll i t’anomenaré pel teu nom
veritable, perquè ets la puta rosa!

JOSEP PALAU I FABRE, Poemes de l’alquimista (1952)

8
La sabata

He donat el meu cor a una dona barata.

Se’m podria a les mans. Qui l’hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.

Totes les noies fines que ronden a ma vora

no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l’home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:

Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els n’ofereixo una de ben fidel.

No vull més ficcions al voltant de la vida.

Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que us angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en el fems.

JOSEP PALAU I FABRE, Poemes de l’alquimista (1952)

9
Divisa
A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
MARIA MERCÈ MARÇAL, Cau de llunes (1977)

Tombant
Una dona sense un home
és com un peix sense bicicleta.
ANÒNIM

I
Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva, plantats d’atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d’alegria de la casa.
I el gessamí, que si se’m mor, no se’m mor.
Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d’amors i d’altres coses.
III
Com un peix sense bicicleta
cerco el meu cor entre les ones.
Alço la copa on mor la lluna
en vi molt dolç.
M’he emborratxat de solitud.
VI
De primer van foradar-me les orelles
i de llavors ençà duc arracades.
No prengueu aquest bosc per una alzina.
MARIA MERCÈ MARÇAL, Bruixa de dol (1977)

10
Assaig de càntic en el temple
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
SALVADOR ESPRIU, El caminant i el mur (1954)

Assaig de plagi a la taverna

Al sempre admirat Salvador Espriu, si cal, amb disculpes.

Oh, que avingut estic amb la meva

petita, esclava, poc sortosa terra,
i com em recaria d’allunyar-me’n,
sud avall,
on sembla que la gent és bruta
i pobra, accidiosa, inculta,
resignada, insolvent!
Aleshores, a la taverna nova, els companys dirien
fotent-se’n: «Com qui s’agrada de la lletja,
així el lluç que pica un ham sense esquer»,
mentre jo, encara prop, pensaria
en les velles fretures i confiances
d’aquest meu tossut poble.
I, ja tot sospesat, recularia
per restar aquí fins a la mort.
Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase
i estimo a més amb un
irrevocable amor
aquesta meva i —nostra—
bastant neta, envejada, bonica pàtria.
PERE QUART, Circumstàncies (1968)

11
I beg your pardon
Meditació, amb alguns rodolins, entorn de la teoria atòmica,
tal com ve al·ludida als periòdics.

Quan el centre del món

no ets ben bé tu
(per més que en tinguis la il·lusió),
si et desvetllaven enmig de la nit,
no vulguis preguntar-te per què vius:
distreu-te rosegant l’ungla d’un dit.

Quan el centre del món

queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para’t per un moment
i venta al primer nas un cop de puny.

Problemes cada volta més esquius

et vénen a torbar la dolça son.
Sols et faltava ja, pel que tu dius,
llucar que no ets del tot centre del món.

Parent de Badalona o d’Istanbul,

tant si ets actiu com si fas el gandul,
en aquest nostre món sense demà
és molt difícil de guanyar-te el pa.
No et donaré ni el més petit consol,
et volaran un dia qualsevol.
Però entretant evita alguns trastorns,
posant-te ben cordats els pantalons.

SALVADOR ESPRIU, Les cançons d’Ariadna (1949)

12
Menjaràs morena, no altres peixos.
Menjaràs arròs amb gramenera.
Beuràs aigua amb cabotins de la més bruta.
Et prohibiran trencar la ce i geminar la ela.
A poc a poc perdràs la fesomia.
A poc a poc perdrà sonoritat la essa.
La be i la ve serà un tant se me’n dóna.
El so neutre es tancarà com una porta.
Acabaràs amb el cos ple d’autopistes!

TONINA CANYELLES, Piercing (2005)

De nit, quan ja han tancat el temple,

els sants baixen de les peanyes,
surten dels seus enfonys,
s’espolsen les pregàries dels vestits,
beuen el vi de les canadelles,
es reparteixen els diners de les bacines,
es despullen i es posen a cardar i a cardar
la llana negra dels nostres pecats.

TONINA CANYELLES (inèdit)

Les paraules són la carn,

el pa, el peix i la verdura;
l’oli, l’aigua, la sal i les espècies.
Les paraules són el vi, el ganivet i l’olla;
el plat, la boca, la cullera i el foc.

TONINA CANYELLES, Estructura Circular (2008)

13
Somni

Des d’un apartament elevat veig una brigada d’obrers

treballant al carrer. Alguns discuteixen. De la discussió
només en capto la frase final «A més de mort, ets burro».
Me l’apunto i intento completar-la amb una pregunta
inicial.
Se m’ocorre el següent diàleg:
—No penses? No et mous?
—No puc.
—Doncs a més de mort, ets burro.

JOAN BROSSA, El dia a dia (2007)

La ment d’un gos

Olor — gossa — gana — amo — por —

pum! — conill — amo — menjar —
por — set — amo — olor — gossa —
olor — res — ai! —cap viu! — au! —
uix! — ecs! — plaf!

JOAN BROSSA, Calcomanies (1985)

Conjugal
—Si m’estimaves més, jo fóra més amable.
—Si fossis més amable, jo t’estimaria més.

(Només del casament de l’Home invisible

amb una dona transparent en resulta
un matrimoni mai no vist.)

JOAN BROSSA, Passat festes (1995)

Proverbi
—Mira, noi, al socialisme no falla la idea,
fallen els homes; al capitalisme falla la idea
i no fallen els homes.

JOAN BROSSA, El dia a dia (2007)

14
Tot just acabà de fènyer en el ribell la pasta,
de la butxaca del davantal de cànem
es va treure el gatzoll, que sempre duia damunt.
Va fer dues races de pa. Tenien el forn encastat
al frontis de les cases. Na Prous Amaranta
de ca les Ermessens no l’emprava, es veia: costum de rebesavis.
Na Prous havia per malnom Xorolla
i, primer, va fer el pa per als homes de ca seva.
Tot d’una que en tingué les peces fetes
i a punt de pastora mia, rodones però no gaire,
gropelludes ferm, en les quals just es veia
la idea que el pa de pagès té la tirada
cap a la Cosa del costum rodó,
va posar els pans sobre el trespol de pedra
malplana del corral. Els pans es coïen
entre el sol i lloses calcigades com a solada de forn.

De sol, en feia, d’aquell que socarra

el cul a les llebres; calcigava, calcigava
tot el que trobava. «El sol no creu en les llàgrimes,
però fa plorar.» La vella de ca nostra ho diu
al meu vell, que just m’és tingut a mi,
el carall de mal any, que jo sóc;
com més barrín la Cosa de fer cria,
veig més clar que un llum que, entre la verga i el cony,
hi ha tot el que no se sap,
i no hi manca res del que hi ha…

Dins el ribell de pastar, però, na Prous Xorolla

va deixar una escapció de pa. Digué: «No miris,
si et fa assumpte; són els sagraments de la terra,
que les dones han de perllongar i conservar aferradissa,
a fi que a la terra l’herba sigui immortal.»
El sol queia tal com argent viu.
L’aire, que en aquella terra es deia el cel,
estava encès i era blanc com a forn de fer vidre.
Madò Prous Amaranta de ca les Ermessens
es va aixecar els enagos fins al regal de la cuixa.
Del pastó deixat a part dins el ribell,
en va fer un llonguet, de la llargària d’un peu de dona.
L’embolicà dins una fulla de tabac de pota
i el s’enfornà dins el cony. Esperà
a la gotzó, una estona, després el tragué cuit.

15
Ningú no li féu cap pregunta. Ella, però, els digué:
«El panet cuit dins la bavor dels meus alendes
és per a menjar-me’l, a fi que la terra,
que continua fent civada i mestalls,
vulgui continuar essent en mi dona aferradissa.»

BLAI BONET, El poder i la verdor (1981)

16