Sei sulla pagina 1di 295

Edita:

Produeix:

Amb la col·laboració de:

D.L.: B-46195-2006
PEATONES DE LA HISTORIA DEL BAIX LLOBREGAT
(Testimonios y biografías)
SUMARIO

11 PRESENTACIÓN

15 PROLOGO

17 INTRODUCCIÓN

PEATONES DE LA HISTORIA DEL BAIX LLOBREGAT

33 Pere Ambrós Martí


35 Paco Arias Gómez
41 Isabel Aunión Morro (1952-2004)
45 Antoni Balaguer Donnay (1919-1998)
47 Oleguer Bellavista Bou (1928-2005)
51 Manuel Campo Vidal
55 José Cano García
61 Antonia Castellana Aregall
65 Fernando Cerdá Gaitán
69 Esteban Cerdán Francés
75 Joan Colominas Arús
81 Josep Coscubiela Porta (1924-1998)
85 Antoni Cuenca Puigdellivol (1925-2004)
89 Ignasi Doñate Sanglas
97 Francisco Español Fernández
101 Albert Fina Sanglas
105 Ignacio Flores Barrón
111 José Fuentes Blanco (1929-1984)
115 Antonio García Sánchez
121 Carles García i Solé
127 Joan N. García-Nieto Paris (1929-1994)
131 Serafín Garrigós Satoca
139 Manuel González Fernández

5
143 Antonio González Merino
147 Rafael González Polonio
151 Isidre Grañé Castanera (1898-1939)
155 Rafael Jiménez García
159 Joaquin Junyent Sonet
163 Rafael López Hidalgo (1913-1976)
167 Manuel López Lozano
171 Miguel López Sánchez
177 Carmen López Solavera
181 José Mª Luque Gómez (1924-2005)
185 Antonio Mantis Domínguez
189 Andrés Márquez Barroso
193 Antonio Martín Martín
197 Antonio Martín Sánchez (1947-1981)
201 Benigno Martínez Ojeda
207 Jaume Martínez Vendrell (1915-1989)
211 Antonio Méndez Sánchez (1926-2003)
215 Numen Mestre Ferrando (1923-1949)
223 Simeón Monfort Escrig
229 Antonio Montilla Cordón
237 Josep Nogué Felip
243 Vicenç Paris Albiol
247 Teodosia Pavón Lupiáñez
253 Antonio Plata Palma (1924-1988)
257 Frederic Prieto Caballé
261 Juan Requéna Gómez
265 Carles Riba Romeva
269 Ignasi Riera Gassiot
273 Mª Carmen Romero López
279 Francisco Ruiz Acevedo
285 Ángel Saavedra Zurita
289 Conxita Sánchez Medina
293 Antonio Sánchez Sánchez (1926-1995)
297 Antonia Santamaría Ortuño
301 Mercé Sellés Comella

6
305 Josep Teixidó Vila

DOCUMENTACIÓN ANEXA

310 Anexo nº 1 Atlas de la Comarca del Baix Llobregat


311 Anexo nº 2 Crecimiento migratorio (1940-1970)
312 Anexo nº 3 Déficit de servicios (1970-1971)
314 Anexo nº 4 Relación de empresas con más de 100 trabajadores desapareci-
dos (1969-1978)
315 Anexo nº 5 Solidaridad económica (1962-1976)
316 Anexo nº 6 Relación de encarcelados (1965-1974)
319 Anexo nº 7 Carta del Abad de Montserrat (1968)
320 Anexo nº 8 CC.OO. del Baix Llobregat ante el consejo de guerra de Burgos
(1970)
321 Anexo nº 9 Declaración constituyente de la Assemblea Catalunya (1 de no-
viembre 1971)
322 Anexo nº 10 Bonos de la Assemblea de Catalunya y de la Assemblea Democrà-
tica de Cornellà
323 Anexo nº 11 Los 113 detenidos de la Assemblea de Catalunya (28 de octubre
de 1973)
324 Anexo nº 12 Comunicación de multa de la Jefatura Superior de Policía de Bar-
celona (1973)
325 Anexo nº 13 El català a l’escola: Manifiesto Entidades cívicas de Cornellà (fe-
brero 1974)
326 Anexo nº 14 Nota de prensa: Derribo de la Masia de Can Pi de Cornellà (junio
1974)
327 Anexo nº 15 Nota de prensa: Conferencia sobre canalización río Llobregat
(1975)
328 Anexo nº 16 Ayuntamientos democráticos: Manifiesto de los 22 (junio 1975)
329 Anexo nº 17 Por la Amnistía: Manifiesto de los 48 (enero 1976)
330 Anexo nº 18 Parte facultativo del Hospital de San Lorenzo de Viladecans (mar-
zo 1976)
331 Anexo nº 19 11 de septiembre de 1976: Comunicado de la Assemblea Demo-
cràtica de Cornellà
332 Anexo nº 20 Suplemento: relación de encausados del Llobregat

7
A todas las mujeres y a todos los hombres
de ayer que tejieron su esperanza y aliento
de vida en la tormenta de la guerra y el
fascismo.

A todas las mujeres y a todos los hombres de


hoy que trabajan para sacarlos del olvido.
PRESENTACIÓN

Con la idea de impulsar la recuperación de que han intervenido en la confección de los


la memoria histórica y democrática del Baix testimonios y biografías. Una de las carac-
Llobregat, nuestra asociación ha sido ca- terísticas más importantes de esta obra,
paz de aglutinar a un colectivo de hombres a nuestro juicio, es que en todas las sem-
y mujeres que, en su gran mayoría, inter- blanzas biográficas se huye de las excesivas
vinieron en los movimientos sociales anti- generalidades academicistas para entrar de
franquistas más relevantes de Catalunya. lleno en el terreno humano del personaje.
También, ha conseguido recobrar una bue- En estas pequeñas historias se desgranan los
na parte del sentimiento unitario y plura- sufrimientos, las penalidades y las miserias
lista que caracterizó al movimiento obrero que causó el golpe militar fascista (en estre-
y ciudadano que cristalizó durante las dos cho maridaje con la Iglesia oficial católica)
últimas décadas de la Dictadura. En este pe- y la posterior represión de la dictadura del
riodo surgieron y se forjaron centenares de general Franco, que afectó a dos generacio-
luchadores antifranquistas y esto, aún sien- nes durante un largo periodo de 40 años.
do realmente muy positivo, ha dificultado la
realización del libro que presentamos. En él Los protagonistas del libro son gente senci-
se plasman los testimonios y las biografías lla y anónima, en su gran mayoría trabaja-
de muchas personas, recogidas en un corto dores inmigrantes, que nunca estarán pre-
espacio de tiempo, en concreto desde el mes sentes en los grandes libros de la historia,
de mayo de 2006, cuando el Departament pero que ejercieron un papel extraordina-
de Relacions Institucionals de la Generalitat rio, pues lo dieron todo a cambio de nada.
de Catalunya aprobó y subvencionó el pro- El testimonio de su entrega es uno de los
yecto “Peatones de la Historia del Baix Llo- grandes valores de este libro. Nuestra aso-
bregat”, motivo por el que le expresamos ciación les rinde un sincero homenaje para
nuestro más profundo agradecimiento. que sirvan de ejemplo a las nuevas genera-
ciones, al tiempo que rompe el largo silen-
Éste es un libro colectivo, como colectivo es cio impuesto por el terror franquista y por
el gran número de personas a las que nues- las casi tres décadas de democracia, lo que
tra asociación agradece su colaboración, ha generado un cierto paralelismo entre la

11
generación de la posguerra y las nuevas ge- nización y la inteligencia del movimiento
neraciones, puesto que ambas han crecido obrero, urbano y cultural antifranquista
sin memoria ni pasado. del Baix Llobregat, al entrelazar la lucha
“ilegal” con la utilización legal del entra-
Nosotros consideramos que los ayuntamien- mado fascista en nuestra comarca.
tos, en colaboración con escuelas e institu-
tos, pueden desarrollar una gran tarea con Esperamos que la lectura del libro resulte
la finalidad de que el libro sea útil para los amena, ya que aunque la extracción social
estudiantes del Baix Llobregat. De esta for- de los personajes es semejante en su gran
ma ayudaremos a nuestros jóvenes a inte- mayoría, cada uno desarrolló su propia
resarse por la recuperación de la memoria vida, llena de innumerables vicisitudes en
colectiva, ya que todos los protagonistas de las que están presentes la guerra, la pos-
la obra son personas conocidas por razones guerra, los fusilamientos, los campos de
familiares o de vecindad. concentración, el exilio, la cárcel, la tortu-
ra, los familiares asesinados en los campos
Existe otro factor relevante en el libro. Con de concentración nazis, la inmigración, los
mucho esfuerzo y trabajo de investigación Despídos y la represión constante ejercida
hemos logrado enlazar con algunas de las por los cuerpos de seguridad de la dictadu-
personas, pues quedan muy pocas con vida, ra franquista, la Guardia Civil y la temida
de la generación que defendió la legitimidad Brigada Político Social (BPS). ¡Cómo puede
de la II República Española, lo que les supu- olvidarse tanto sufrimiento!
so la cárcel, el exilio e incluso la pérdida de
la vida. Es una generación heroica, creemos A nuestra asociación no la anima el menor
que irrepetible en la historia de España, que ánimo de revancha, pero no puede haber
nos hace sentirnos orgullosos y herederos de una reconciliación total y absoluta hasta
los valores repúblicanos. Por todas éstas y que las instituciones no elaboren una ley
otras muchas razones históricas ha mereci- justa para las víctimas del franquismo. Ley
do la pena que otros recogieran su testigo en la que, partiendo de la ilegalidad del
en las innumerables luchas del Baix Llobre- régimen, queden anuladas todas las sen-
gat, iniciando con ello la recuperación de tencias de los tribunales militares (que en
las libertades sindicales, democráticas y na- Catalunya alcanzaron la cifra de 100.000)
cionales de Catalunya. y las 69.000 causas incoadas por el Tribunal
de Orden Público (TOP). Hasta que las de-
De la lectura del libro y de los anexos pue- cenas de miles de fusilados desaparecidos
de extraerse fácilmente el grado de orga- y enterrados en fosas comunes no reciban

12
digna sepultura por sus familiares, tal y En nombre de la asociación que tengo el ho-
como la tuvieron los “caídos por Dios y por nor de representar, de su junta directiva y
la Patria” del bando sedicioso, del que los de los asociados que la componen, deseamos
principales verdugos, muertos o no, gozan que este libro sirva de homenaje y de reco-
de una total y absoluta impunidad ampa- nocimiento para todos los hombres y muje-
rándose en la Ley de Amnistía acordada res que figuran en el mismo, aunque somos
en los pactos de la Transición. ¿Cómo y de conscientes de que faltan algunos a los que
qué manera pueden considerarse legales y incorporaremos de algún modo más adelante.
justas las leyes emanadas de un régimen Si esta obra obtiene la aceptación que desea-
impuesto por las armas contra la legalidad mos, nos sentiremos satisfechos por el traba-
democrática de la República Española? jo y el esfuerzo que le hemos dedicado.

Francisco Ruiz Acevedo

Presidente de la Asociación para la Memoria


Histórica y Democrática del Baix Llobregat

13
PRÒLEG

La recuperació de la democràcia i de les lli- qual va posar fi el franquisme després de tres


bertats, com també de l’autogovern de Cata- anys de cruenta guerra civil. Aquella va ser la
lunya, no es va aconseguir de manera fàcil ni primera generació que va haver d’enfrontar-
gratuïta. Tot al contrari: va requerir el treba- se cara a cara contra el feixisme. A les pàgi-
ll abnegat i el compromís de moltes persones nes següents trobareu alguns dels seus testi-
que s’arriscaven a patir l’empresonament i la moniatges. Per això, aquest llibre té també
tortura, posant en perill fins i tot la seva prò- la virtut de posar en evidència que aquella
pia vida, per lluitar contra la dictadura fran- primera lluita entre feixisme i democràcia,
quista i per les llibertats democràtiques. això és, la Guerra Civil, té la seva continuïtat
durant gairebé 40 anys de la mà dels qui van
Sens dubte, es tracta de persones, homes i prendre el relleu oposant-se al franquisme i
dones, d’un valor extraordinari, profunda- finalment veu els seus fruits amb la transició
ment compromeses amb un ideal de lliber- i la tornada del sistema democràtic.
tat i justícia social. No obstant això, aquests
modestos herois anònims, aquests «vianants Molts dels protagonistes de la defensa de la
de la història», no acostumen a sortir als lli- democràcia i de la República durant la Gue-
bres d’història, ni són citats per les institu- rra Civil ja no estan amb nosaltres per ex-
cions públiques, ni tampoc no són coneguts plicar-nos la seva experiència. També molts
per la majoria de la població. I tanmateix, altres van ser víctimes dels durs instruments
sense persones com elles avui no gaudiríem de repressió dictatorial. Amb l’arribada de
del benestar ni de la llibertat de què gaudim. la democràcia es va imposar el silenci sobre
Aquest llibre dóna la paraula a moltes d’elles aquell passat recent per afavorir la reconci-
i per això significa, en primer lloc, un sincer liació però, alhora, d’aquesta manera es va
homenatge a tots i totes. alimentar l’oblit. Van ser associacions com
la que impulsa aquesta publicació, entre al-
I no en són pocs, ja que no parlem només de tres, les qui van continuar treballant per al
la transició o dels últims anys del franquisme. manteniment i la recuperació de la memòria
Del 1931 al 1936, a Espanya gaudíem d’un històrica. A elles els devem el nostre agraï-
sistema democràtic, la Segona República, al ment també per portar a terme treballs com

15
aquest llibre, ja que mantenen viva la nostra ma per al memorial democràtic, que durant
memòria i, també, el record de tants defen- aquests últims tres anys ha dut a terme múl-
sors de la democràcia. tiples accions destinades a la commemora-
ció de totes les víctimes de la lluita per la
Es tracta, sens dubte, d’una part importan- democràcia, com també a la preservació de
tíssima de la nostra història sense la qual no la memòria de la lluita contra el franquis-
es pot explicar ni entendre el nostre pre- me. Entre totes aquestes accions (exposi-
sent. Certament, treballs com aquest no tan cions, estudis, projectes de recerca, actes
sols són entretinguts i interessants, sinó que d’homenatge, convenis amb universitats,
també tenen un clar contingut pedagògic, subvencions, etc.) hi ha el suport a la publi-
perquè permeten que les generacions pre- cació d’aquest llibre.
sents i futures siguin conscients de com va
costar recuperar les llibertats democràti- Des del Departament de Relacions Institucio-
ques i, per això, quin valor té defensar-les i nals i Participació del Govern de la Generali-
promoure-les ara i sempre. Per aquesta raó, tat continuarem treballant per la recupera-
és urgent que siguin també les institucions ció de la memòria democràtica, una història
públiques les qui assumeixin la responsabi- que mereix ser coneguda, perquè avui i en el
litat de portar a terme una política pública futur els valors democràtics estiguin arrelats
de recuperació de la memòria democràtica. en una sòlida ètica cívica. Sens dubte, a això
Així ho vam entendre des del Govern de la contribueix enormement el llibre que teniu
Generalitat i per això impulsem el Progra- a les mans.

Joan Saura
Conseller de Relacions
Institucionals i Participació

16
INTRODUCCIÓ

L’any 1950, Ava Gardner arriba a Espanya per 1935 fins l’any 1951 i el poder adquisitiu dels
filmar “Pandora y el holandés errante” a Tos- salaris del 1931 fins el 1952. Mentrestant, Eu-
sa de Mar. El vent del món torna a entrar, en- ropa ens dobla en ambdós aspectes.
cara que tímidament, al nostre país després
de 10 anys d’ostracisme. Com ens explica en En mig del caos, una espurna d’esperança::
Marcos Ordóñez, estudiós de l’estada d’aquell poc després, el mes de febrer de 1951, escla-
monstre eròtic a casa nostra, era temps en tava la vaga de tramvies a Barcelona. Quan
que Antonio Machín triomfava amb “Angeli- creus que tot s’acaba, torna a començar!
tos Negros” -potser la primera cançó de pro- I així va ser, l’esperit democràtic tornava de
testa de l’època franquista-, s’inaugurava el la mà del moviment obrer.
Talgo, i els salaris dels treballadors eren un
35 per cent més baixos que el 1936. El Baix Llobregat del franquisme
Però, com era el nostre Baix Llobregat?
Tot i que la guerra civil ja començava a que- Ens ho ha explicat molt be en David Miquel
dar enrere, el nostre país continuava sent al seu llibre “El Baix Llobregat: la segona
una immensa caserna en la que els militars transformació”, on ens diu que si donem
controlaven tots els ressorts del poder. El 80 un cop d’ull a principis dels anys 50, quan,
per cent dels governadors civils eren militars, per als més joves, molts dels vostres avis i
els alts comandaments manaven les empre- pares encara eren també joves, ve al cap
ses públiques, i en el Consell de Ministres hi aquella frase que tant els agrada de dir:
havia vuit generals. Acabaven d’afusellar els “Quan jo era jove (o quan jo vaig arribar
anarquistes Manolo Sabater i Saturnino Cu- aquí), tot això eren camps. I mira-t’ho,
lebras, mentre la premsa anunciava a tota ara”. Encara en queden, de camps, al Baix
pàgina la imminència de la boda de Carmen- Llobregat, però bàsicament és una comarca
cita Franco amb Cristóbal Martínez Bordiu, urbana, si més no en la seva vessant marí-
flamant marquès de Villaverde. tima. Al Baix Llobregat hi vivim força gent,
és cert, però no sempre ha estat així. De
Espanya era una desfeta també econòmica: l’any 1950 al 1976 la comarca va créixer de
el Producte Interior Brut no s’iguala al del forma espectacular, tot passant dels 95.000

17
a gairebé 500.000 habitants, un fenomen El segle XX ha estat, doncs, la centúria de
que ens costaria de trobar a altres territo- l’explosió demogràfica al Baix Llobregat. Si
ris arreu del món. La població es multiplicà no, repassem unes quantes dades ben curio-
per cinc vegades, engreixada bàsicament ses. L’any 1900 el municipi més poblat de la
per l’arribada en massa d’immigrants pro- comarca era Sant Boi, amb 5.311 habitants,
cedents de diferents territoris espanyols, pocs més dels que avui dia té Cervelló. A prin-
en bona part d’Andalusia i Extremadura. Es cipis de segle, el major volum de població no
van repetir casos especials com el que es estava al delta ni a la vall baixa, com passa
va esdevenir a Sant Boi, on es van instal·lar ara, sinó al nord de la comarca. Després de
15.000 habitants d’un sol poble extremeny, Sant Boi, les localitats amb més habitants
Azuaga. Un cas similar va passar amb el po- eren Esparreguera, Martorell i Olesa. El mu-
ble de Garrovillas, gairebé trasplantat al nicipi menys poblat del Baix Llobregat l’any
Prat. I, així, més i més casos. 1900 era Castelldefels, que tan sols tenia 300
habitants, una població pròpia d’un poblet
La causa per la qual va emigrar tota aquesta de muntanya. Avui, en canvi, és una pròspera
gent cal buscar-la en les condicions en què i densa localitat turística.
vivia en els seus territoris d’origen: pobresa
estructural, inseguretat laboral, manca de Quan començava el segle XX, el Baix Llobre-
serveis bàsics, cap possibilitat de promo- gat comptava amb un total de 46.191 habi-
ció econòmica i cultural, caciquisme rural, tants, és a dir, un 2,3% del total de la po-
excessiu control policial... En una paraula: blació de Catalunya, que aleshores amb prou
ofec. Però si la situació en aquelles zones feines arribava als dos milions d’habitants.
era angoixant, l’arribada dels immigrants va Avui, per contra, la població de la nostra co-
suposar per a alguns municipis del Baix Llo- marca representa més del 10% del total de
bregat una experiència trencadora. El pe- Catalunya. I això gràcies, en la major part,
tit i tranquil Sant Joan Despí, per exemple, a la massiva immigració produïda durant els
multiplicà el seu cens poblacional per onze. anys 50 i 60.
Cornellà ho féu per vuit, ja que va passar
dels 11.473 habitants l’any 1950 a 91.110 el Va ser així com localitats tranquil·les, petits
1975. El Prat, entre el 1965 i el 1975 va pas- llogarrets de caràcter agrícola o incipient-
sar de 20.000 a 50.000 habitants. En aquest ment industrial, es transformen de la nit al
decenni el fort increment poblacional es va dia en acumulacions suburbials plenes de
donar especialment a causa del gran aug- lletjor i mancades de tots els serveis bàsics,
ment de la natalitat entre la població jove maltractades per un urbanisme salvatge i
immigrada en el decenni anterior. sense miraments, amb total absència de vida

18
social, ciutats dormitori amb tot per fer. La rri. Deu anys després, quan a Sant Ildefons
població de la comarca va augmentar en un ja hi vivien 50.000 persones (emigrants en
100% entre el 1961 (317.268 habitants) i el direcció a Barcelona però que a Barcelona
1970 (637.041), mentre que Barcelona “no- no hi cabien), l’empresa ja s’havia fet fone-
més” ho va fer en un 36%, Catalunya en un dissa. Simplement, no existia. I els equipa-
30% i Espanya en un 11% en el mateix pe- ments tampoc. En poc més de 46 hectàrees
ríode. El que abans eren pobles es transfor- s’aixecaven 10.000 habitatges. Els més pe-
maren ràpidament en ciutats denses, plenes tits, de 37 metres quadrats i dues habitacio-
de gent nouvinguda delerosa de fer-se un ns. Els més grans, de 56 metres quadrats i
lloc en la societat que els acollia, amb ga- quatre habitacions (o potser l’hauríem de dir
nes de treballar i prosperar, d’enfonsar aquí “inhabitacions”, perquè eren inhabitables).
les arrels que no van poder endinsar en la I tant els uns com els altres, construïts amb
seva terra d’origen. Aquest brutal creixe- uns materials d’ínfima qualitat que mai no
ment demogràfic, que d’haver continuat al han deixat de donar problemes fins al dia
mateix ritme hagués situat la comarca amb d’avui.
dos milions d’habitants a mitjan dels anys
90, va comportar, també, l’ocupació urbanís- Tampoc en la densitat del barri s’havia acom-
tica dels millors terrenys, les planes agríco- plert el projecte, gràcies a les pressions de
les, per a fer-hi blocs de pisos i fàbriques. l’empresa i a la vista grossa de la Comisión
L’especulació del sòl va ser Despíetada i gai- de Urbanismo de Barcelona, presidida ales-
rebé no va deixar lloc per a la futura cons- hores per l’inefable José María de Porcioles,
trucció d’equipaments i serveis, una de les que fou alcalde de la capital catalana en els
tasques fonamentals que haurien d’afrontar anys en què l’especulació immobiliària reg-
durant força anys els futurs ajuntaments de- nava pertot. Com canta en Serrat, en Por-
mocràtics. cioles va esguerrar Barcelona, però també
part del Baix Llobregat. Si la densitat previs-
Com a exemple d’aquesta Despíetada carre- ta per a Sant Ildefons era de 166 habitants
ra de les empreses immobiliàries per fer di- per hectàrea, en realitat es van amuntegar
ners a cabassos a costa del que calgués, el 1000 habitants per hectàrea. Sant Ildefons
barri de Sant Ildefons de Cornellà esdevé un tenia llavors una densitat superior a la de
paradigma perfecte. L’empresa edificadora, Manhattan, però sense cap zona verda, cap
Construcciones Españolas SA, començà les escola, cap equipament cultural o esportiu
obres l’any 1960. El projecte i els compro- ni, evidentment, la qualitat arquitectònica
misos de la promotora explicitaven la cons- del Gran Bloc novayorkès. Però la barra de la
trucció de diversos equipaments per al ba- constructora no acabava aquí. Els habitatges

19
tenien la qualificació de “primera categoria”, catalana. Però la paraula feble potser no aju-
que corresponia a habitatges de més de 120 da a definir prou bé la identitat de la nostra
metres quadrats. Això va permetre la immo- comarca. Podríem parlar millor d’identitat
biliària vendre els pisos a un preu superior al mutant, de microcosmos o poti-poti cultural.
regulat per a habitatges subvencionats. Sant A Cornellà, per exemple, conviuen el Rocío i
Ildefons, conegut durant molts anys com la el Festival Flamenco amb la trobada anual de
Ciutat Satèl·lit, ha estat considerat per ar- caramelles o la jordiada per Sant Jordi. Men-
quitectes i urbanistes com el “paradigma tre el fenomen casteller ha pres una força in-
català de l’especulació del sòl”. Va caler es- esperada i la revifalla de les festes tradicio-
perar fins el 1968 perquè arribessin al barri nals amb gegants, diables i música popular és
els primers equipaments, com el mercat, la un fet, arreu proliferen cases regionals en re-
primera escola pública, una sala de lectura presentació de pràcticament totes les comu-
i, també, el seu equip de futbol. Un any des- nitats autòNomés d’Espanya, i darrerament
prés arribaria a l’abaixador del tren. en van apareixent d’estrangeres. De fet, una
de les característiques pròpies de la identitat
L’onada migratòria del Baix Llobregat ha estat la força del seu
Aquest dissortat barri (o polígon, com se’n moviment associatiu.
deia abans) també exemplifica l’impacte
que, sobre una localitat més aviat petita com Però si la identitat del Baix Llobregat és fe-
Cornellà, va suposar l’arribada en pocs anys ble, peculiar o com en vulguem dir, ho és en
de 50.000 habitants no catalans. Certament, bona part perquè, a diferència de comarques
l’onada immigratòria registrada des de finals veïnes com el Vallès o el Maresme, amb ciu-
dels anys 50 fins a mitjan 70 va incidir ne- tats grans i de força personalitat com Saba-
gativament en un aspecte del qual encara dell, Terrassa o Mataró, al Baix Llobregat mai
avui se’n ressent la comarca i molts dels seus no hi va haver, al llarg de la història, ciutats
municipis: la feblesa de la identitat. Com a mereixedores d’aquest nom, si més no fins a
exemple, ja l’any 1989 només un 35% dels ha- la segona meitat del segle passat. Després de
bitants del delta del Llobregat eren nascuts a la Guerra Civil espanyola, tan sols tres muni-
Catalunya, un percentatge similar als nascuts cipis, Sant Boi, Cornellà i El Prat, superaven
a Andalusia. A més, un 55% d’aquesta població els 10.000 habitants. A més, les ara fèrtils
no entenien i, encara menys, parlaven el ca- terres del delta no ho eren pas tant segles
talà. I si mirem més a prop nostre, a finals de enrere. Els camps no es començaren a rom-
l’any 2000, comprovem com el Baix Llobregat pre i a regar amb canals i pous fins els anys
continua sent la comarca del país amb un ín- 20 de la passada centúria. I aviat arribarà la
dex més baix del coneixement de la llengua indústria a la recerca d’aigua i espai.

20
El Baix Llobregat és, per tant, una comarca Els trobadors eren gent que s’expressava en
força jove en molts aspectes, on gairebé tot l’idioma del ciutadà comú. El seu èxit fou tant
és força recent, on hi ha més coses noves que gran que el concili IV del Laterà -dotzè concili
no pas velles. Un cas exemplificador d’aquesta ecumènic, convocat per Innocenci III el 1215
acceleració històrica, de la desenfrenada ve- i que fou el més important dels concilis me-
locitat dels esdeveniments és el del Prat. Fun- dievals- va prohibir clergues i monges tenir
dat el segle XVIII, com a avançada agrícola, tractes amb ells. Lliuri’m el Senyor d’aquest
en un assentament força perillós, sotmès a pecat.
inundacions i a la insalubritat dels aiguamo-
lls, era un petit llogarret que en pocs anys va Amb aquesta introducció el que vull és signi-
esdevenir en una de les capitals industrials de ficar allò que de col·lectiu férem entre tots,
Catalunya tot arribant als 65.000 habitants. tant els que van estar empresonats com els
És per això que la identitat del Baix Llobre- que no, tant els que dirigien com els que sola-
gat era ben diferent abans i després dels anys ment participaven, tant els que de ben joves
60. Des d’aleshores, la identitat no va con- van començar a lluitar per les llibertats com
sistir, almenys de moment, en un sentiment els que s’incorporaren granadets. El mèrit es
de pertinença geogràfica, històrica o cultural d’un tot, que és col·lectiu.
a un determinat territori, sinó que més aviat
consistia en un sentiment de solidaritat polí- Tampoc entraré en cronologia ni a relatar les
tica o sindical; en un sentiment de classe, en grans lluites, ja que ja s’ha fet en molts llibres
podríem dir, i que va marcar el que havia de i articles, el més recent, complert i d’obligada
ser, amb el temps, l’estil de lluita obrera a la consulta, sens dubte és el titulat “La memoria
comarca del Baix Llobregat”. colectiva: el sindicalismo en el Baix Llobregat
bajo la dictadura franquista”, escrit per en
Un mèrit col·lectiu Francisco Ruiz Acevedo, l’Antonio García Sán-
Entrant en la matèria d’aquest llibre -abans chez i en Vicenç Lizano Berges.
calien, per als més joves, unes notes sobre
la nostra comarca durant el segle XX-, deixar La presa del castell
clar de bon principi que no citaré cap nom de Com ens fa notar l’Hannah Arendt a “Franz
ningú. Al llarg de les pàgines que segueixen Kafka, revalorat”, un tant breu com esplèn-
ja trobareu una seixantena de persones que did assaig sobre l’obra de l’escriptor, el que
expliquen la seva vivència com si fossin tro- crida l’atenció en l’argument d’“El castell”
badors o joglars que, com ens recordà en José és que el protagonista solament s’interessa
Agustín Goytisolo, es deien així per distingir- per assumptes comuns a tota la humani-
se dels intel·lectuals que escrivien en llatí. tat i només lluita per coses que en principi

21
semblen garantides a qualsevol persona pel migració potser cap de nosaltres viuríem al
simple fet d’haver nascut, però les coses Baix Llobregat; fins i tot ni hauríem nascut.
comencen a torçar-se quan comprèn que el Solament els dinosaures són genuïnament
castell solament atorga drets en forma de baixllobregatins.
dativa o privilegi. El seu drama és que per
als aldeans la justícia i la injustícia, o el Sense la immigració, el Baix Llobregat no
tenir raó o no tenir-ne, són part d’un destí ocuparia el lloc d’honor que té a les pàgines
que cal assumir, que un pot acomplir, però d’història que relaten la lluita per la recupe-
no canviar. Així les coses, el protagonista, ració de les nostres llibertats nacionals i de-
que rebutja privilegis que li volen conce- mocràtiques. Sense immigració i sense indus-
dir, perquè el que vol és que siguin drets, trialització seríem molt poca cosa. Ambdós
acaba morint per esgotament sense aconse- fets, tan lligats l’un a l’altre, van permetre
guir una fita que hauria de tan senzilla com que el progrés arrelés al nostre territori.
normal.
Les mancances polítiques, socials i econò-
El Baix Llobregat, com tants altres indrets miques foren comuns a tots. L’absència de
d’Espanya, un dia va veure com molts dels llibertats; el deteriorament de les ciutats; la
seus ciutadans es negaven a acceptar la fa- inexistència d’equipaments culturals i espor-
talitat del destí i decidien construir un fu- tius; l’ensenyament; la sanitat... Per com-
tur de drets amb les seves mans i la seva prendre les fortes transformacions que hem
intel·ligència, i de bon tret que van acon- viscut en aquells vint anys de fi de segle XX,
seguir-ho: tenir drets i ocupar el castell per algun dia caldrà descriure les condicions so-
acabar amb l’autoritarisme i fer créixer la cials -algunes s’apunten als annexos d’aquest
democràcia. Així va succeir en l’àmbit més llibre- que va travessar la nostre comarca
important de la nostra memòria històrica: aquells temps. Un exemple.
el sindicalisme que, finalment, va protago-
nitzar la presa del castell, el que duia per Seria a principis dels setanta quan un nen va
nom CNS (Confederació Nacional de Sindi- morir ofegat travessant un carrer de Corne-
cats), actualment el local de CC.OO. del llà en un dia de pluja. Era el carrer Mossèn
Baix Llobregat. Andreu, just a l’alçada de l’actual Centre
Cultural García-Nieto. En aquella època no
La immigració, motor de llibertat estava asfaltat i tot eren clots. El nen anava
Com ja he escrit en altres ocasions, el nostre a escola i va passar sense saber que al mig
és un país d’immigració. Som un gresol de hi havia un forat de més d’un metre, on va
cultures; això ens fa universals. Sense la im- quedar atrapat i va perdre la vida. Molts són

22
els casos a explicar sobre aquell i el nostre Així doncs, les empreses foren el primer
petit Tercer Món. lloc amb una certa legitimació de la repre-
sentativitat directa. El ministre José Solís
El sindicalisme sempre va tenir present la llui- va iniciar una campanya publicitària per a
ta pels drets socials dins i fora de l’empresa. les eleccions sindicals de 1966. L’eslògan:
Aquesta és una de les principals caracterís- “Vota el millor!”. I així va ser. La classe tre-
tiques de la nostre comarca. Es lluitava a la balladora va votar els millors. Un vell mi-
fàbrica per millorar les condicions de treball, litant comunista, ja desaparegut, sempre
però també perquè retornés la democràcia i m’explicava el mateix: “Amb en Solís no va
es poguessin millorar les condicions de vida a caler que féssim una campanya clandesti-
les ciutats i al país. na. Ell ens la va fer legalment”. És cert, els
demòcrates férem nostre l’eslògan: “Vota
Les primeres eleccions sindicals el millor!”.
La sort per als treballadors és que l’any 1966
el Règim de la dictadura va convocar elec- Abans havíem viscut la lluita de la Siemens
cions sindicals. El desenvolupament econò- i d’altres. Eren moments en què per no ha-
mic feia necessari que a cada empresa i a ver no hi havia ni representants legals, ni
cada ram de producció és negociessin con- locals sindicals. L’actual edifici de CC.OO.
venis col·lectius per determinar uns nivells (antigament del sindicat vertical) era un
salarials que calia lligar a la productivitat. camp ras on es van viure els principals en-
La industrialització comportava que ja no es frontaments entre policies i treballadors en
poguessin fixar els salaris amb una sosl rasa- aquella vaga.
dora. Va ser la primera espurna de legalitat.
I vam saber-la fer nostra. És a partir de les eleccions sindicals del
1966 que comença a haver-hi un sindicalis-
Mentrestant, els barris i les ciutats no po- me que pot expressar-se i relacionar-se a
dien tenir associacions de veïns. El Règim la llum. El mateix succeirà amb les associa-
considerava que els pobles i les ciutats ja cions de veïns, quan es legalitzen a principi
en tenien prou amb uns ajuntaments de- dels anys setanta.
signats un terç a dit; un altre terç pels re-
presentants sindicals i un tercer pels caps La vocació de legalitat
de família. Sempre amb infinitat de filtres, Un fet és clar. El moviment sindical del Baix
que feien quasi impossible que es colés ni Llobregat sempre ha tingut vocació de legali-
una sola persona que no mereixés la con- tat. Sense legalitat es fa impossible comuni-
fiança del Règim. car-se, prendre decisions importants, analit-

23
zar degudament les coses: veure’s lliurement. donar fe de vida. En el segon, el sindicalisme
I un dels fets més importants del nostre sindi- va organitzar-se públicament.
calisme és que, després de cada lluita, acon-
seguíem un nou espai de legalitat que ens feia El canvi: la vaga de l’Elsa
una mica més democràtics i, en conseqüència, Va arribar a la vaga de l’Elsa amb una situa-
més forts. ció molt transformada. En el sindicat vertical
(CNS), a més dels jurats d’empresa i els en-
En aquells inicis, Comissions Obreres -molt més llaços sindicals, hi havia les Unions de Tèc-
la UGT i la CNT- eren minoritàries en referència nics i Treballadors, de les que eren presidents
a la majoria dels treballadors. Però jugaven un els dirigents més representatius dels rams de
paper important, especialment els primers. Tot producció, bastants de CC.OO., alguns de la
el que la legalitat encara no admetia tenia el UGT i la CNT i, la majoria, de cap organització
seu lloc d’organització i decisió en els sindica- il·legal. Però tots, igualment representatius. El
ts clandestins: les octavilles (fulls d’informació gran mèrit de la CC.OO., la UGT i els Sectors
clandestins) ens feien saber allò que no deien de Barris i Fàbriques (una organització autòcto-
els diaris; les recol·lectes econòmiques per aju- na, que va acabar fusionant-se amb la CC.OO.)
dar els acomiadats o els detinguts; les reunions és que van posar per damunt dels seus acords
reduïdes per dirigir els processos de lluita... i desacords les decisions que es prenien a les
Però la nostra vocació mai va ser clandestini- instàncies públiques, prèvia consulta empresa
tzar el sindicalisme, ben al contrari. En lloc per empresa. Sense aquest fet, el sindicalisme
de fer militants per a la il·legalitat, la nostra del Baix Llobregat no hagués vist la vaga de
vocació era conquerir espais de legalitat. Quan l’Elsa, ni les posteriors vagues generals.
això s’aconseguia, la resta venia sola.
En aquells moments, el nostre espai legal
I així va arribar a la transició política, que a era molt ample. Al sindicat vertical podíem
la nostra comarca va anticipar-se alguns anys. fer reunions generals d’enllaços sindicals i
En lloc de 1975-76 va ser l’any 1974, amb anomenar un representant de cada ram de
l’anomenada vaga de l’Elsa (Elsa, Solvay i el producció -instància que després anomena-
conveni comarcal del metall). ríem “la Intersindical”-; teníem un despatx
per rebre la premsa, representants d’altres
És un fet acceptat per tothom mínimament empreses o per recollir diners de suport a la
documentat que la vaga de la Siemens del vaga. Alhora, el Règim estava en decadència,
1962 marca un abans i un després, i que i un sector -l’anomenat els homes del Prín-
aquest coincideix amb la vaga de l’Elsa del cep- optaven per l’obertura. La premsa legal
1974. En el primer cas el moviment obrer va va apostar-hi, com també el delegat sindical

24
provincial de l’època, en Josep Maria Socias que permetés la major implicació ciutadana
Humbert, amb el qual vam poder-nos enten- possible.
dre. Després seria destituït en oposar-se, des
del seu càrrec oficial, a l’empresonament del Si la vaga s’hagués hagut de decidir per
periodista Josep Maria Huertas Claveria. l’acord de les organitzacions il·legals, mai no
s’hagués produït. Les reunions públiques van
La Intersindical: una institució casi demo- ser l’autèntic parlament. La representació
cràtica directa i la votació dels acords és el que va
Es pot afirmar que el sindicalisme il·legal del unir uns i altres en vers una mateixa posició.
Baix Llobregat mai no va estar tant dividit També la UGT va adoptar aquest criteri, tot i
com a la vaga de l’Elsa. El punt de trobada va que oficialment era contrària a participar en
ser la democràcia directa, que s’expressava les instàncies legals.
a les reunions tolerades que fèiem a l’edifici
del sindicat vertical. Es allí on es van prendre El final de la primera vaga general, va tenir
les decisions reals, aquelles que venien de les com a conseqüència un sindicalisme amb un
fàbriques en forma de proposta i tornaven a ampli espai de legalitat i una total transforma-
les fàbriques en forma d’acord majoritari que ció en les formes de lluita, que va estendre’s
ens comprometia a tots. a tota Espanya.

Aquest espai de legalitat va permetre supe- Després vingueren altres vagues. A la vaga
rar les molt grans diferències entre les or- general de Laforsa la Intersindical va ser ac-
ganitzacions il·legals. Per a CC.OO. -molt ceptada pels treballadors com a organisme
vinculada al PSUC- la generalització de la dirigent, i com a ens de mediació per part
vaga feia por. Es temia que provoqués una del Règim. I des d’aquest moviment es van
situació incontrolada i acabés amb una esca- construir els sindicats legals.
betxada policial que decapités el moviment
obrer del Baix Llobregat. Per a Sectors de Ba- La tradició unitària i d’implicació en les qüe-
rris i Fàbriques (vinculada a una organització stions socials i econòmiques del nostre sindi-
política anomenada Bandera Roja) el procés calisme comarcal té la seva clau de volta en
cap a la vaga general s’havia d’accelerar i aquells anys. Caldria una anàlisi particular
així exhibir un model de sindicalisme dife- d’aquesta vessant socioeconòmica: el sindi-
renciat de CC.OO. A més, en aquests s’havia calisme i la canalització del riu Llobregat; la
patit una ruptura. Tota una part que havia planificació urbanística de la comarca; els
marxat de Sectors i estava en converses amb primers acords per l’ocupació signats també
el PSUC, optava per un major gradualisme pels ajuntaments i que va fer seus el presi-

25
dent Tarradellas; les lluites per l’amnistia la- comarcal y el delegado provincial de sindi-
boral o contra el terrorisme, i un llarg etcète- catos; con el gobernador civil de Barcelona
ra que mereix ser observat detalladament. y con las autoridades locales, lo que supuso
la consagración en la práctica del derecho de
Un moviment social per davant dels partits huelga y un desarrollo de las vías y formas
Però, pel que fa a la realitat del nostre sindi- de negociación que pueden tener consecuen-
calisme, cal subratllar que sempre va ser un cias muy favorables para la lucha obrera en
moviment social que anava per davant dels general”.
partits polítics, i que els partits van aprendre
molt més del sindicalisme que el sindicalisme “Urge entender -conclou- que la lucha obrera
dels partits. El meu cas és evident: com tants sólo alcanza proporciones de masas cuando
d’altres, no formava part de cap partit polí- el centro de decisión no está en las reunio-
tic quan vaig ser empresonat, quan vaig ser nes clandestinas de Comisiones Obreras, sino
acomiadat d’Elsa, o quan vaig ser dirigent de en las asambleas abiertas de trabajadores de
la Intersindical. Un clar exemple és l’anàlisi cada empresa, en las asambleas de enlaces y
–excel·lent, per cert- que fa el dirigent co- jurados de los sindicatos, en la discusión pú-
munista Gregorio López-Raimundo després de blica de los problemas en las parroquias, las
la vaga general d’Elsa, en el que, després del asociaciones de vecinos y otras entidades de
que havia passat, aposta per posar al dia les masas; cuando las reivindicaciones obreras
formes de lluita sindical adequant-les a les se formulan y divulgan no sólo, ni principal-
que han fet néixer els sindicalistes del Baix mente, en octavillas clandestinas, sino en la
Llobregat. prensa legal, en la radio y en la televisión”.

L’escrit del 1974 diu així: ““En Cornellà y El que era impossible, ara és normal
otros pueblos del Bajo Llobregat, los obreros Què ha quedat de tot allò? El més impor-
en huelga recorrieron las calles en manifesta- tant, les tres exigències que ens unien a tots
ción, y los cafés, comercios, bancos y otros es- els demòcrates: llibertat, amnistia i Estatut
tablecimientos cerraron sus puertas en señal d’autonomia. O, dit d’altra manera, les eines
de apoyo a los huelguistas. En las iglesias se per construir un futur fet per nosaltres ma-
leyó la declaración de la vicaría episcopal de teixos. En segon lloc, una forta implantació dels
la zona sur de Barcelona de apoyo a la huelga valors progressistes a la nostra comarca que
y se colectó ayuda para los huelguistas”. es confirmen elecció rere elecció. I, en tercer
lloc, un progrés material que es constata amb
“Los dirigentes obreros de Elsa -continua en la plena ocupació, el creixement econòmic i el
López-Raimundo- discutieron con el delegado progrés social que hem viscut fins ara.

26
Arribat a aquest punt -no sigui que l’arbre no dad de la nueva sociedad catalana. También
em deixi veure el bosc-, cedeixo la paraula a ahí se forjó la multiculturalidad de Catalun-
l’amic de la nostra comarca Manuel Castells, ya, en donde una clase trabajadora de toda
professor sènior de la Universitat Oberta de España, pero sobre todo del sur, llegó, se
Catalunya i de sociologia, planificació urbana afincó, vio como sus hijos crecían como cata-
i regional de la Universitat de Califòrnia a lanes y afirmó a la vez su identidad de origen
Berkeley, el qual, en l’esmentat llibre d’en y la cultura diversa de una Catalunya toleran-
David Miquel, ens diu: “Los lugares hablan. te y de convivencia. Por todo eso, para los
Nos hablan a todos, pero a cada uno con un viejos como yo, el Baix Llobregat es símbolo
lenguaje diferente, según nuestra experien- de conciencia, de dignidad, de capacidad de
cia, según lo que representa para nosotros cambiar la sociedad, de hacer que lo que pa-
un lugar determinado. El Baix Llobregat, esa recía inmutable (la dictadura, la explotación
comarca barcelonesa que se superpobló con obrera, la discriminación de la mujer) pudie-
la gran emigración obrera a Catalunya, es ra transformarse merced al esfuerzo, al sufri-
un lugar cargado de historia, lleno de signi- miento, la conciencia y la organización de la
ficación. Pero lo que nos dice a gente de mi gente. Más aún, de esas luchas salieron ideas,
generación es posiblemente muy distinto de ideas nuevas, ideas de como vivir diferente, y
lo que les dice a los jóvenes de hoy. Por eso se fue forjando una cultura de la innovación,
es importante un libro como éste, en el que mestizaje creativo entre intelectuales y tra-
un excelente periodista enlaza el pasado, bajadores, que tal vez sea la herencia más
el presente y el futuro de una comarca lle- importante que ha recibido el Baix Llobregat
na de vida, de recuerdos, de proyectos, de de su propia historia”.
sueños, de duras realidades, de grandezas y
miserias”. “Hoy día, los densos barrios obreros, hechos
de viviendas de mala calidad en los años de la
“Para mí, el Baix Llobregat es, sobre todo, dictadura y de la especulación desenfrenada,
el lugar de grandes luchas sociales, obreras han sido parcialmente renovados. Hay equipa-
y ciudadanas, en el que se forjó, a partir de mientos sociales, culturales, recreativos que
los años sesenta, una parte importante del han mejorado la calidad urbana ambiental.
movimiento sindical de Catalunya, las asocia- Un cuarto de siglo de municipios democráti-
ciones de vecinos de los barrios trabajado- cos han dejado su marca en las ciudades del
res y también los primeros despuntes de un Baix Llobregat y, hoy en día, sus vecinos viven
movimiento por una mejor calidad del medio en mejores condiciones, impensables desde
ambiente. De ahí salieron la democracia, la la perspectiva de los que vivimos el principio
conciencia ciudadana, la dignidad y la vitali- de esa urbanización salvaje. Sin embargo, no

27
hay diseño urbano ni plan de equipamientos ca, trabajar con Internet, estudiar ingeniero
que pueda borrar del todo los estigmas de ese aeronáutico (justo aquí, en el nuevo cam-
desprecio urbanístico por quienes creaban, y pus de Castelldefells), montarse una vida
crean, buena parte de la riqueza de esta so- personal menos tradicional, con su chico, o
ciedad. Pero poco a poco se hace ciudad, con su chica, o sus amigos, participar en televi-
plazas, con parques, con centros culturales, siones y radios de la comarca (excelentes,
con equipamientos deportivos, pero, sobre por cierto) y profundizar en el conocimiento
todo, con la vida de la gente, con la vida en del mundo global a partir de su vida local.
la calle, con las fiestas, con la actividad en el Y es aquí donde tal vez la cultura de la in-
trabajo y en la escuela. También en esto ha novación que se gestó en el Baix Llobregat
cambiado el Baix Llobregat. Buena parte de hace 30 años puede servir a los jóvenes para
la industria ha desaparecido, arrastrada por sentirse a gusto. Porque la innovación no es
los vientos de una nueva economía basada en sólo tecnológica, no es sólo empresarial. Es,
los servicios y en las industrias de la infor- sobre todo, personal, es decir, que lo que
mación. En el momento de transición el paro existe hoy, si no me gusta, lo puedo cambiar.
golpeó duramente al Baix Llobregat. Pero Que puedo tratar de realizar mis sueños. Y
nuevas empresas, nuevas formaciones y un eso es lo que hicieron los trabajadores y ve-
papel activo de sindicatos y municipios han cinos del Baix Llobregat hace muchos años,
ido generando nuevos puestos de trabajo y inventaron un nuevo mundo, una nueva so-
reduciendo el paro y la discriminación de los ciedad, una nueva comarca, unas nuevas ins-
jóvenes, aunque los problemas siguen estan- tituciones. En aquel entonces, eran los sindi-
do ahí. Y nuevas inmigraciones, esta vez de catos, la política, la ciudadanía. Hoy día son
fuera de España en su mayoría, incrementan otras cosas, precisamente porque aquellas
la diversidad cultural y étnica de la comarca innovaciones han triunfado. Lo que entonces
y plantean nuevos retos de convivencia, retos parecía imposible, hoy día es lo que todos
que toda la sociedad tiene que assumir para vivimos como lo más normal. Pero la vida no
que los vecinos no se conviertan en extrate- se para. Y no sólo de piscinas municipales y
rrestres, los unos para los otros”. democracia política viven los hombres y las
mujeres. Hoy los jóvenes necesitan espacio
“Para las nuevas generaciones del Baix Llo- vital, formas de expresión propias, no tutela-
bregat, lo esencial para saber si les gusta o das por los adultos, para que puedan descu-
no, es saber si aquí pueden realizar sus pro- brir, ellos, no nosotros, cuales son las nuevas
yectos. Si pueden inventar, si pueden atre- formas de vida y de trabajo, de cultura y de
verse a hacer algo distinto de lo que hicieron creación en las que se encuentran a gusto.
sus padres o sus abuelos, ya sea crear músi- Por ejemplo, hay un gran proyecto en Corne-

28
llà de un centro de Internet al servicio de la sexismo, el prejuicio antijoven, las mafias de
gente y, en particular, de los jóvenes. la droga, la falta de educación, el autorita-
rismo en las escuelas (cuando los enseñantes
Pues bien, tal vez sean los jóvenes los que se ven desbordados y reaccionan con lo fácil
pueden encontrar de qué forma Internet e ineficaz que es la gesticulación autoritaria,
puede servir para enriquecer la vida, conec- sin contenidos)”.
tando así el Baix Llobregat al ciberespacio,
pero a partir de su realidad local. Y puede “¿Cómo dejar que los jóvenes hagan su Baix
ser que de los sueños de estos jóvenes salgan Llobregat, el nuevo Baix Llobregat, el único
las nuevas empresas, pequeñas al principio, posible, porque ya será suyo, sin renunciar a
pero tal vez grandes después, como pasó en nuestras responsabilidades de transmitir ex-
Silicon Valley; que transformen ideas e in- periencia, apoyo y autoridad moral? Ese es
novación en creación de riqueza para la co- el gran desafío que se plantea hoy en el Baix
marca y para quien se atreva a emprender. Llobregat: cómo innovar en la forma de vivir,
Tampoco se acaba la necesidad de luchar. La para que la democracia tenga contenido y las
discriminación contra los jóvenes sigue ahí, industrias tecnológicas puedan basarse en la
en el mercado de trabajo, en el alquiler de creatividad de los individuos que pueblan este
viviendas y en los préstamos de las institucio- lugar tan cargado de sentido, pero de sentido
nes financieras. Y los espacios de libertad de que hay que renovar para que no se convierta
la cultura juvenil no deben ser confundidos en cantinela de viejo. Ojalá que este inteligen-
con la necesaria prevención contra la dro- te y documentado libro sirva de puente gene-
ga y el alcoholismo. Era fácil luchar contra racional para que la cultura de la innovación,
un enemigo tan odioso como estúpido hace social, política, empresarial y cultural, quede
treinta años. Ahora el gran desafío, para to- como el rasgo sobresaliente de un lugar que
dos, pero sobre todo para la nueva genera- fue periferia y se hizo punto de referencia”.
ción, es enfrentarse a problemas mucho más
insidiosos como el racismo, la xenofobia, el I fins aquí hem arribat.

Carles Navales
Acomiadat a la vaga d’Elsa i primer secretari
general (1976) de les CC.OO. del Baix Llobre-
gat. Actualment, director de la revista “La
factoria”.

Colomers, 11 de setembre de 2006


29
PEATONES DE LA HISTÓRIA DEL BAIX LLOBREGAT
PERE AMBRÒS MARTÍ
Josep Padró i Margó

L’afecció d’en Pere Ambròs era el cant. Va re-


bre lliçons de música a Barcelona i va arribar
a debutar a Sant Boi interpretant diferents
sarsueles. Ningú no podia preveure, alesho-
res, res del que el destí havia proporcionat a
aquesta generació jove i il·lusionada. Pel que
fa a la “política”, en Pere era dels sindicats
d’Oposició a la CNT (els “trentistes”) com la
La proclamació de la República va desbridar majoria de treballadors de la colònia Güell, i
un gran nombre d’expectatives culturals, tenia sentiments catalanistes. Al sindicat va
socials i polítiques que només la seva curta arribar a ser responsable de la secció de mà-
vida van impedir realitzar. Per això, quan va quines del moll de la fàbrica Güell.
caldre, molta gent no va dubtar en defen-
sar allò que es veia com un progrés indub- A Sant Boi, el juliol del 36, es va fer un reclu-
table i una situació prometedora. Va créixer tament de voluntaris , formant-se la Centúria
l’afiliació política, es va enfortir el catala- Rafel de Casanovas, que va anar al desem-
nisme d’esquerres i es van consolidar els sin- barcament de Mallorca i al Front d’Aragó.
dicats, sobretot la CNT i, finalment, la gent
es va batre fins a ser derrotada, però es va En Pere Ambròs, empès per l’entusiasme
batre. col·lectiu d’aquell moment, va anar a
l’expedició de Mallorca. Primer van passar
En aquest context és on hem d’emmarcar, per Menorca i, quan van arribar a Mallorca,
com a tants altres, la persona d’en Pere Am- el cap de pont ja era consolidat. A Porto Cris-
bròs Martí, fill i veí de Sant Boi, nascut el to, Porto Roig en aquell moment, hi va trobar
1913, i treballador a la secció d’acabats de en Josep Montañès, de la colònia. De Sant
Colònia Güell S.A. És una història que, amb Boi eren poca gent. Les coses no van anar bé,
una o altra variant, podria estar explicada com és sabut, i una nit van fer una retirada
per milers de persones que van passar per silenciosa cap al vaixell amb el que van re-
una situació semblant. tornar a la península. Em diu que els fatxes

33
o bé no se’n van adonar o van fer el sord per només li va recomanar que no sortís del poble,
allò de què “ a enemigo que huye, puente de tot i que li farien un salconduit siel necessi-
plata”. tés.

Temps després, per la lleva, es va incorpo- Havia passat un any d’ençà el pas de la fronte-
rar a la columna Del Barrio/Trueba, al Front ra en la retirada de l’exèrcit republicà i qua-
d’Aragó, que va ser la 27 Divisió, del 18è Cos tre d’ençà del desembarcament de Mallorca.
d’Exèrcit, sector de Tardienta prop de l’ er- Finalment recomençava la vida normal. Es
mita de Santa Quitèria. En aquest sector va va casar amb la Tereseta Noya, de la Colònia
passar a la intendència, ascendint al grau de Güell, on va anar a viure. Va tornar a treballar
tinent. a la fàbrica de la Colònia i a la bodega de la
seva esposa.
Amb la retirada va passar a França, i va recó-
rrer els camps de concentració de Sant Cebrià I la música? Els fets esmentats havien impe-
i Agde. dit la seva progressió musical, de tal manera
que va haver de projectar la seva afecció mi-
Quan les autoritats franceses van voler bui- tjançant una expressió musical col·lectiva: el
dar els camps de refugiats i els van oferir la cor La Maquinista de la Colònia Güell.
seva integració en Companyies de Treballa-
dors Estrangers, o el retorn a Espanya, en Pere
Ambròs va escollir la primera opció, anant a
parar al camp de Septfonts, on va treballar
fent llenya al bosc. Va estar un temps aquí fins
que els alemanys van envair França. Aleshores
van fugir cap a Poitiers, i el cap d’estació els
advertí que els alemanys ja hi havien arribat.
Aleshores s’adreçaren a Nîmes, on trobaren
l’estació bombardejada i tot encès. Va estar
uns dies sota la França no ocupada “a les or-
dres de Pierre Laval” i finalment va tornar a
Espanya per Figueres.
Pere Ambrós a un
A Sant Boi la guàrdia civil va considerar que les parapet del Front
denúncies que pesaven damunt d’ell eren fal- d’Aragó, prop de
l’ermita de Santa
ses o que no eren motiu d’empresonament, i Quitèria.

34
PACO ARIAS GÓMEZ
José Fernández Segura*
*Entrevista realizada el 22 de marzo de 1996

y sindical. El matrimonio Arias-Doblas tuvo


cinco hijas.

Mi pareja, mi mujer, en ningún momento


me presionó o me condicionó para que yo no
tuviera la actividad, tanto a nivel creyente
como a nivel político o sindical, sino que fue
todo lo contrario. Es decir, para mi, fue un
Francisco Arias Gómez nació en Benamejí el sostén que me ayudó en todo momento y que
30 de julio de 1936 en el seno de una fami- entre los dos tiramos las cosas para adelante
lia muy numerosa –ocho hermanos- de pro- en todo momento. Es decir, que si yo estaba
fundas convicciones religiosas y de ideología comprometido al nivel que fuera, ella parti-
conservadora. Su evolución religiosa fue muy cipaba conmigo y entre los dos tirábamos las
diferente a la de su familia que, mayoritaria- cosas para adelante.2
mente, estaba vinculada al Opus Dei. Paco
Arias entendía la fe de otra manera.

Yo entiendo que el ser creyente es compro-


meterse con los que sufren, sufrir con ellos
y luchar por la liberación de la humanidad.
Ellos, creo entender, la entienden de una
forma cómoda, aburguesada, vivir bien ellos
como familia sin preocuparse del resto.1

Emigró a Catalunya y se casó con Rosario Do-


blas –Rosarito- el 26 de Noviembre de 1961,
fijando su residencia en Cornellà de Llo-
bregat. Gracias al apoyo de su mujer pudo 1971. Paco Arias, su esposa Rosario Doblas (fallecida)
y sus cinco hijas.
desarrollar una intensa militancia política

35
Siempre se ha declarado católico y comunis- los pisos que en esos momentos se estaban
ta. Fue cofundador de Comisiones Obreras en construyendo en Sant Ildefons (La Satélite).
la Comarca del Baix Llobregat, militante de Fue un cambio muy duro, no sólo por la na-
Bandera Roja y del PSUC. turaleza del trabajo, sino también por el del
salario, que disminuyó considerablemente.
Después de trabajar un año en la construc-
ción, realizó cursos de formación profesional
en el ramo del metal. Aprendió a trabajar el
hierro, la soldadura eléctrica y autógena y
entró a trabajar en MACOSA como oficial de
tercera. Después de un año en esta empre-
sa, realizó unas pruebas de calderería y en-
tró a trabajar en Nerpi, empresa ubicada en
Cornellà de Llobregat en la que permaneció,
aproximadamente, tres años. El motivo por el
cual tuvo que salir de Nerpi fue un conflicto
1976. Paco Arias y Conchita, compañera de Pere Caldas.
laboral.

Realizó los estudios primarios en una escuela


pública en Benamejí y empezó a trabajar en
el campo a los doce años. Unos años después
se preparó para entrar como radiotelegrafista
en la Fuerza Aéreas Españolas. Estuvo desti-
nado en la Escuela de Reactores en Talavera
la Real en donde permaneció, aproximada-
mente, cuatro años. Después de licenciarse,
llegó a Barcelona el seis de Enero de 1960. En
el tiempo que estuvo en la Fuerzas Armadas
pudo comprobar que aquella vida sólo le crea-
ba contradicciones ideológicas que compen-
saba con su dedicación a la formación de los Ginebra, 2 de diciembre de 2005. Encuentro comunidades Cristianas
Europeas. En primer termino Paco Arias.
analfabetos que hacían el servicio militar.
A mitad de los años sesenta, Paco Arias ya ha-
El primer empleo que tuvo en Cornellà fue el bía entrado en contacto con la HOAC y había
de albañil trabajando en la construcción de hecho algunos de los cursos que se impartían

36
en este movimiento apostólico obrero. Todo sindical y política. En Pirelli trabajó durante
fue posible porque conoció en unos cursillos 17 años, hasta que le concedieron la invali-
de cristiandad, que estaban de moda en esos dez por enfermedad laboral. En esta empresa
momentos, a algunos compañeros -Lluís Do- Paco desarrolló una intensa actividad sindical
mènech, Joaquim Junyent y Antonio Baldovi- en el seno de CCOO.
nos y algunos otros que lo invitaron a hacer los
cursos de la HOAC. Durante los años sesenta, Cuando entré en Pirelli, lo primero que hici-
Paco Arias desarrolló una intensa militancia mos fue organizar CCOO dentro de la fábri-
en la HOAC donde llegó a ser el Presidente ca (…) Posteriormente creamos el grupo del
de este movimiento apostólico obrero en la PSUC en el que llegaron a militar 23 compa-
comarca del Baix Llobregat que llegó a tener ñeros y muchos más en Comisiones Obreras.
más de doscientos militantes. En la clandestinidad estábamos por lo menos
60 o 70 personas organizadas dentro de CCOO
Después de salir de Nerpi se hizo autónomo y participábamos en las reuniones que se ha-
y creó su propia empresa de confección. Fue cían a nivel comarcal. (…) En Pirelli hacía-
una experiencia que no resultó y, por consejo mos reuniones para elegir al compañero que
de su compañero de la HOAC, Gregorio He- tenía que asistir a estas reuniones comarca-
rrero, se planteó cerrar su empresa y entró a les. CCOO en Pirelli se organizó muy bien (…)
trabajar en COESME, empresa de calderería Yo no participé en las elecciones sindicales
ubicada en el barrio Almeda de Cornellà. En después de 1966 porque se llegó al acuerdo
esta empresa, Paco Arias vivió innumerables entre el mismo comité de empresa que yo
conflictos laborales y, además, las condicio- no participara en las elecciones puesto que
nes laborales le afectaron a los oídos. Todo yo me tenía que quedar como persona que
ello motivó que estuviera poco tiempo en aglutinara CCOO dentro de Pirelli (…) Entre
esta empresa, poco menos de un año. Poste- los enlaces y jurados estaban Joan Estrada y
riormente, por mediación del Sr. Ordaz, que Amalio García que eran de la ACO y el res-
fue director del Banco Sabadell, y de unos to eran militantes del PSUC o simpatizantes.
compañeros de Comisiones Obreras, entró Entre estos estaban José Fuentes, el Garri-
en Pirelli. Para poder entrar en esta empresa do, el Pérez, el Prieto y algunos más. (…) La
tuvo que simular que nunca había trabajado gente que había como representación legal
en una empresa. En esos momentos, Paco dentro de Pirelli eran todos de CCOO.(…) En-
Arias ya estaba fichado por la Guardia Civil y tonces UGT no existía, allí no existía la UGT
tuvo que destruir la cartilla de la Seguridad y mucho menos en tiempos de la clandesti-
Social para que Pirelli no tuviera ningún dato nidad. Luego, después, se organizó UGT den-
que le pudiera relacionar con su militancia tro de la PirelliI, y fue un caso muy gracioso,

37
que, por ejemplo, el responsable sindical de queña cooperativa impulsada por dos padres
la sesión sindical de la UGT en Pirelli era una –Paco Arias y Gregorio- , junto con los maes-
persona que había estado toda su vida mili- tros Ángel e Isidoro. Fue una experiencia cor-
tando en la Falange, un tal Juan Alonso.(…) ta en el tiempo pero muy rica e interesante
Era uno de los que nunca paró y de los que, bajo el punto de vista social y pedagógico.
junto a otro que luego también fue de la di- Finalmente se tuvo que cerrar por presiones
rección de UGT, eran dos personas que se de- gubernamentales y del propio Ayuntamien-
dicaban a ir cada día al sindicato vertical a to. Posteriormente, Paco Arias fue uno de
denunciar lo que habíamos en las Asambleas los impulsores de las Asociaciones de Padres,
que celebrábamos en Pirelli, porque en Pi- empezando por la del colegio Antoni Gaudí a
relli hablábamos cogido la táctica de hacer donde iban sus hijas. También fue Presiden-
asambleas casi todos los días de todo lo que te de la Asociación de Padres del Colegio de
ocurría tanto a nivel social como político o Sant Miquel donde, con la colaboración del
sindical.3 claustro de profesores, desarrolló una inten-
sa actividad.
Según el testimonio de Paco Arias, este mo-
delo de acción sindical se extendió a otras A mitad de los años sesenta las relaciones
empresas como Laforsa, Siemens, Roca y entre militantes obreros católicos y comunis-
otras empresas importantes de la comarca tas del PSUC fueron el embrión a partir del
del Baix Llobregat. Era tal la fuerza de Comi- cual se desarrollaron las Comisiones Obreras
siones Obreras que se llegaron a copar todos en la comarca del Baix Llobregat. La llegada
los cargos de la CNS y dispusieron abierta- de Joan García-Nieto a Cornellà y su vincu-
mente de sus locales para celebrar reunio- lación a los militantes obreros católicos im-
nes a las que, en ocasiones, acudían miles de pulsó estas relaciones. Paco Arias y Joan N.
obreros y obreras. García-Nieto, junto con otros compañeros,
fueron el núcleo sobre el cual se desarrolló
Paco Arias también participó en la Asociación un activo grupo de militantes que lucharon
de Vecinos de Sant Ildefons de Cornellà junto en el campo sindical, político y vecinal. En
a Federico Prieto que fue su Presidente y el todo este proceso la formación constituyó un
primer alcalde democrático de Cornellà en elemento fundamental de sensibilización y
las listas del PSUC. de movilización. Paco Arias también partici-
pó en todas estas actividades formativas que
El ámbito de la educación tampoco fue ajeno fueron impulsadas por el párroco de Almeda
a la actividad de Paco Arias. En el barrio de y consiliario de la ACO y de la JOC, Oleguer
Riera contribuyó a la fundación de una pe- Bellavista i Bou.

38
Como obrero católico, las relaciones con la Tanto para él como para otros compañeros
jerarquía fueron conflictivas. La visita del ar- y compañeras de la HOAC no tenía sentido
zobispo Marcelo González Martín a Cornellà continuar en el movimiento y optaron por
no estuvo exenta de tensión. En la celebra- formar la Comunidad Cristiana y desarrollar
ción de la Eucaristía en el cine Avenida de su compromiso sindical en el seno de Comi-
Sant Ildefons un grupo de jóvenes católicos siones Obreras.
leyó un manifiesto en el que se denunciaban
las condiciones de vida de los vecinos. El jo- La estrecha vinculación de Paco Arias con Al-
ven que leyó el manifiesto era hijo de Joan fonso Carlos Comín y Joan N. García-Nieto
Estrada, trabajador de Pirelli, militante de la tanto en el plano religioso como sindical y
ACO y de Comisiones Obreras. político tuvo como consecuencia que él tam-
bién fuera uno de los fundadores de Cristia-
nos por el Socialismo en Catalunya y España.
Era el año 1973 y la experiencia del gobierno
socialista en Chile, donde estaban compro-
metidos muchos cristianos, tuvo una influen-
cia decisiva en círculos católicos de aquí.
Para Paco Arias fue fundamental la aporta-
ción de los militantes católicos al conjunto
del movimiento obrero.

La aportación de los cristianos la valoro de


una forma positiva porque fuimos gente que
adquirimos una consciencia de clase clarísi-
Franco y Jerarquía de la Iglesia católica haciendo el saludo ma, sabíamos lo qué queríamos, sabíamos a
fascista. dónde íbamos y a qué nos exponíamos. Es de-
cir, esto para mí es una cuestión importante
A finales de los años sesenta e inicio de los a recalcar, por el hecho de que los militantes
setenta, la gran mayoría de los militantes de cristianos -ésta es mi experiencia personal-
la HOAC de Cornellà fundaron la Comunidad los militantes cristianos que nos metimos de
Cristiana que actualmente se llama Comuni- lleno dentro de CCOO, fuimos gente que lo
dad Cristiana Joan García-Nieto de Cornellà hicimos de forma muy consciente (…) Nues-
como homenaje y recuerdo al que fue uno tra aportación al movimiento obrero fue una
de sus fundadores. Paco Arias fue uno de aportación, no solamente ya como cuadro sin-
los impulsores de esta comunidad cristiana. dical, que la habíamos adquirido por medio

39
de la formación del plan cíclico de la HOAC, el movimiento obrero que se estaba dando
sino también por lo que anteriormente ha- en Catalunya.5
bíamos adquirido en el SOC, en que adquiri-
mos una formación teórica sindical, sino que Paco Arias fue cofundador de las Comisiones
al mismo tiempo aportábamos unos valores de Barrios y Fábricas y de la organización Ban-
como personas (…). Fue una aportación muy dera Roja en la comarca del Baix Llobregat.
positiva. Fue una aportación que contribuyó Los grupos de militantes organizados en tor-
a la distensión o a limar las diferencias o los no a estas organizaciones tuvieron una fuerza
recelos que se daban entre la clase trabaja- considerable en la comarca, fundamental-
dora no creyente hacia la Iglesia.4 mente en el movimiento vecinal. Algunos de
los militantes que acompañaron a Paco Arias
Esta valoración también era compartida por en estos grupos fueron Benigno Martínez,
compañeros no creyentes, como era el caso Santiago Moreno, Pere Caldes, Emilio Gar-
de Paco Ruiz Acevedo. cía, Pedro Córdoba, Manuela García y Antonia
Castellana, entre otros.
Había un compañero muy teórico que se
llamaba Francisco Ruiz Acevedo que era un En el momento de la entrevista estaba en
miembro del PSUC y uno de los impulsores situación de jubilado como consecuencia de
de CCOO en la comarca, y era un hombre una enfermedad auditiva que le inhabilitó
muy detallista y al que siempre le gustaba laboralmente, pero continuaba su actividad
resaltar la colaboración de los creyentes en social y política.

1
Francisco Arias Gómez. Entrevista del 22 de Marzo de 1996. Archivo personal de José Fernández Segura.
2
Ibídem.
3
Ibídem.
4
Ibídem.
5
Ibídem.
6
Ibídem.

40
ISABEL AUNIÓN MORRO (1952-2004)
Elionor Sellés Vidal

de batxillerat, i més tard va fer uns cursos


de secretariat.

Als 12 anys ja treballava en una empresa tèx-


til d’Esplugues, Juanico Hermanos. La incons-
ciència de l’edat feia que la Isabel es pren-
gués el treball com una mena de joc. Vist des
d’avui, la vida d’Isabel a mitjan anys seixanta
La Isabel Aunión va néixer a Badajoz el 10 de retrata fidelment la societat d’aquella èpo-
setembre del 1952 i va morir, víctima d’una ca: si volia ser puntual a Juanico Hermanos
llarga malaltia, el 31 de juliol del 2004. Amb s’havia de llevar a les cinc del matí i com que
deu anys, en el mes de gener del 1963, va era una noia inquieta i no volia renunciar als
arribar a Catalunya. seus somnis, a la tarda anava a l’escola.

La seva família venia de tradició repúblicana


i roja i en els records de la infància es troben
les converses en veu baixa sobre “las corri-
das de toros” de Manolete amb els detinguts
a la plaça de Badajoz. Allí, a la seva terra,
va anar a una escola pública de la qual, mal-
grat la precarietat de mitjans, li va quedar
un bon record. L’escola de la infància era
una casa gran i assolellada i per això li va Manifestació a Cornellà reivindicant estudis.
costar fer-se a la nova vida de Cornellà, en
una escola dins d’un pis petit i ple de criatu- Amb 18 anys entrà a treballar a Nilfis, una
res a Sant Ildefons. Malgrat tot, a la Isabel li empresa que també se situava a Espluques
agradava estudiar i, tot i que va començar a de Llobregat i que es dedicava a les aspirado-
treballar de ben jove, va saber combinar la res. Allí, ja més madura i sabent el que volia,
feina amb els estudis. Va cursar fins a segon connectà amb uns joves amb els que sortia

41
d’excursió alhora que començava a apropar- tar a ser escollida amb un gran nombre de
se al món de l’oposició antifranquista. Poc vots, reconeixent d’aquesta manera la seva
temps després entrà a treballar a la Siemens capacitat de lideratge. Des d’aquell any fins
de Cornellà, fet que la introduirà en el cor que va marxar de la Siemens, la Isabel Au-
del moviment obrer. A la Siemens s’hi estarà nión va ser representant dels treballadors de
fins que el 1984 acceptà una indemnització l’empresa.
per acomiadament dins d’un procés de re-
gularització de llocs de treball. A la Siemens No era comú en els anys del franquisme que
va tenir la categoria d’especialista, primer una dona fos coneguda per la seva activitat
en la secció de motors i després en la secció pública, tampoc en el camp del moviment
de diferencials de la llum. Retrat una vegada obrer dominat per líders obrers que només
més de l’època, la Isabel va haver d’amagar tangencialment tenien en compte la situació
la seva condició de dona casada per tenir ac- de la dona treballadora. Així, quan el 1975 la
cés a un lloc de treball en la gran empresa Isabel es va presentar a les eleccions sindi-
alemanya. cals, xocava que ho fes a una empresa on la
diferència entre el nombre d’homes i dones
Entrar a la Siemens va significar per a la Isa- era de quatre a u a favor d’aquells. El seu
bel un gran canvi de vida. Allí va començar caràcter de dona d’empenta i amb idees cla-
a participar en activitats clandestines, de res li va donar una gran popularitat entre els
reivindicació de millores laborals, i va co- seus companys, homes i dones, i va fer que
mençar a ser coneguda amb el sobrenom de aconseguís un gran nombre de vots.
La Negra. La Isabel era una dona abrandada
i valenta i allí on anava es feia conèixer tant
pel seu caràcter com pel color de la roba
–negre- que subratllava la fortalesa amb la
que s’encarava a les dificultats.

El 1975 es va presentar a les eleccions sin-


dicals formant part de les candidatures uni-
tàries i democràtiques que feien front al
sindicat vertical franquista i que es van or-
ganitzar com a mostra de la força del movi-
ment obrer d’aquella etapa de la dictadura
franquista. La tasca sindical que la Isabel ha-
via desenvolupat dins la Siemens la va por- 1976. Presentació del PSUC a la Siemens. Al centre Isabel Aunión.

42
La condició de dona de la Isabel feia impos- La seva acció com a activista va fer que tam-
sible que defugís un dels problemes centrals bé formés part de les Comissions Obreres de
de les dones treballadores: la diferència sa- barris i fàbrica, participant en nombroses
larial entre homes i dones. Ben aviat va ac- lluites polítiques i sindicals de la comarca,
tivar una campanya per la reivindicació de destacant la seva actuació a les vagues gene-
la igualtat salarial. L’objectiu era abolir la rals del 1974 i 1976. Així, a través de la pràc-
categoria específica per a les dones dins del tica a l’empresa i la formació teòrica que rep
sector d’especialistes que feia que hi hagués mitjançant la militància política, la Isabel ja
una gran diferència salarial per tasques si- sap perquè lluita i no només d’una manera
milars. Aquesta va ser una llarga batalla: visceral, com era ella, sinó per la raó. Això la
contra el règim que no reconeixia la igual- portà a actuar en diversos fronts, especial-
tat entre homes i dones, contra la patronal ment en el de la lluita feminista que irradia
que no volia renunciar al marge de beneficis allí on ella és present, tant en les formacions
que els baixos salaris de les dones li oferia i polítiques i sindicals com a l’empresa o en
contra els propis companys que, dins de la organitzacions de les dones dins l’àmbit co-
tradició masclista de la societat espanyola, marcal.
no entenien la justícia d’aquella reivindica-
ció. Després d’una intensa batalla, la Isabel
Aunión, juntament amb les seves companyes
de la fàbrica, aconseguí que es reconegués la
igualtat salarial.

El compromís de l’activista no es va acabar


a la fàbrica. Des de ben jove havia entrat
a formar part de Bandera Roja i en aquella
militància es va formar de manera rigoro-
sa i atenta amb els clàssics del socialisme.
La importància que aquesta organització
política donava a la formació li va perme-
1976. Congres Cultura Catalana. A la dreta Isabel Aunión.
tre intercanviar opinions i reflexions que la
van fer créixer i madurar políticament. Més
tard, el 1974, va militar en el Partit Socia-
lista Unificat de Catalunya –PSUC-, partit Per acabar, volem citar unes paraules de la Isa-
del què va arribar a formar part del Comitè bel Aunión, La Negra, que sintetitzen el pen-
Central. sament d’una lluitadora feta a si mateixa:

43
Hay que luchar para alcanzar una sociedad medidas sociales o los medios de seguridad
más justa, para que la gente no pase ham- e higiene en el trabajo, para tener un ho-
bre y para que todos tengamos acceso a la rario más reducido. Esto, a veces, era más
educación. Para mí la cultura es fundamen- importante que el dinero. La cultura es fun-
tal, porque por mucho que reivindicaras por damental porque en función de quien do-
el poder adquisitivo, para tener más dinero, mine la cultura es como pensamos y como
para mí siempre fueron más importantes las hacemos.

(Fundació Utopia: 14.XI.1995)

44
ANTONI BALAGUER DONNAY (1919-1998)
Antoni Balaguer Bosch

En perdre la guerra va passar a França per


La Tour de Carol (Cerdanya). Allà va estar
al camp de concentració d‘Argelers durant
uns mesos, on va patir tot un seguit de ca-
lamitats: des d’un tracte inhumà, fins a pa-
tir fam, set i molt de fred, ja que no hi
tenien aixopluc que protegís de la pluja. A
més els feien treballar com a esclaus on els
Nascut a Barcelona, al carrer de la Inde- necessitaven.
pendència; la seva família es traslladà a
Esplugues quan ell tenia 4 anys. Vivia al ca-
rrer de Molinos, 57 B, quan esclatà la gue-
rra l’any 1936.

Nomès amb setze anys, marxà al front com


a voluntari de l’exèrcit republicà.

Arribà a ser sergent (tot i que alguns infor-


mes franquistes li deien comissari, ja que
va exercir com a tal sense arribar a ser-ho
oficialment) sota les ordres del comissari
Manuel Sicília Fernández, del qui fou aju- Camp de refugiats a França

dant, amic i, més endavant, cunyat i soci.

Cap al final de la guerra participà en la ba- En tornar a Espanya fou ràpidament detin-
talla de l’Ebre, on va conèixer en Joaquim gut a Figueres, el 17 de juliol del 1940, i
Galícia Pradell “el Bosch”, la família del ingressat al camp de concentració “Porta
qual residia primer al carrer de l’Ametller i Coeli” de Reus el 19 del mateix mes. Tan
després al de Sant Jeroni, a Cornellà. sols hi va estar fins al 16 d’agost del 1940.

45
El 17 d’agost l’ingressen al Batallón Displi- Es casà amb la Josepa Bosch Galícia (ger-
nario de Trabajadores de Cerro Muriano, a mana del Bosch) el 20 de juliol del 1947.
Córdova, en el qual els patiments del camp
de concentració D’Argelers van quedar A primers de gener del 1948 és detingut i
petits. empresonat a la Modelo, en aparèixer en
unes llistes confiscades per la policia, sen-
se que, per sort, descobrissin quines eren
realment les seves activitats.

El 26 de maig del mateix any, és posat en


llibertat. Tot i que sota vigilància. Sempre
que sortia de casa tenia algú que li feia
d’ombra allà on anés.

Això fa que deixi-hi qualsevol tipus


d’activitat que no fos la feina i la família,
fins a la mort d’en Franco.
Camp de concentració. Els esclaus del franquisme

En aquest moment torna al partit, amb el


El 20 de desembre del 1942 el donen de qual col·labora fins a la seva mort el 14 de
baixa per passar a fer la mili a l’Agrupación juliol del 1998.
de Automovilismo para Servicios Especia-
les, de Madrid. Al marge de les activitats polítiques, ell en
va desenvolupar moltes altres de caràcter
El 29 de maig del 1945 tornà a casa. La seva social i cultural: va ser vice-president, du-
mare havia mort, i la seva família ara viu a rant molts anys, del club d’atletisme de
Cornellà. Cornellà, on va dur a terme una tasca molt
important, tant des del punt de vista es-
Es fa membre del PSUC, col·laborant a fer portiu com humà. Mai el seu compromís no
possibles publicacions com “Treball” o “Las va tenir com a objectiu el seu aprofitament
Noticias”. Fou enllaç entre Barcelona i el personal, econòmic ni polític, sinó que va
Baix Llobregat, treballant a la resistència ser un compromís per aconseguir una so-
amb gent de Cornellà, Gavà, Viladecans, El cietat més compromesa i solidària i un món
Prat, Esplugues, etc... millor i més just.

46
OLEGUER BELLAVISTA BOU (1928-2005)
Francisco Ruiz Acevedo

Tenía dos hermanos: Josep y Mª Dolors. Du-


rante 28 años fue un sacerdote comprome-
tido con los movimientos católicos obreros.
Había ejercido de rector durante más de
10 años de la iglesia de Sant Jaume, barrio
obrero de Almeda de Cornellà, entregado to-
talmente a la ayuda y a la defensa de los
trabajadores. En 1962 organizó conferencias
El día 29 de noviembre de 2005 falleció Ole- sobre el movimiento obrero en las que parti-
guer Bellavista a los 77 años. Su repenti- ciparon el abogado laboralista Antoni Cuenca
na muerte me causó un verdadero impacto y el historiador Josep Benet.
pues, unos días antes, el 17 del mismo mes,
intervino en el acto de presentación en Sant
Joan Despí de la Asociación para la Memoria
Histórica del Baix Llobregat, de la que era
socio y con la que colaboraba de forma en-
tusiasta con artículos y biografías obreras.
Consigo se ha llevado una fuente inagotable
de vivencias y testimonios muy útiles y ne-
cesarios para la recuperación del memorial
democrático antifranquista. Era un sacerdo- Iglesia de Sant Jaume del barrio Almeda de Cornellà de Llobregat,
te del Concilio Vaticano II. Su compromiso donde se fundaron las CC.OO del Baix Llobregat en el año 1965.

social y su vocación democrática marcaron,


en exclusiva, su impecable trayectoria. Conocí a Oleguer en 1964 cuando, con Antonio
González y Rafael Cruz, le solicitamos permiso
Había nacido en Sabadell el 5 de marzo de para poder reunirnos los trabajadores en la Igle-
1928 en el seno de una familia trabajadora. sia. Eran tiempos de la dictadura franquista y
Su padre, Pere Bellavista, y su madre, Maria los trabajadores estábamos sometidos al sindi-
Bou, habían trabajado en el ramo del textil. cato vertical dominado por el partido único de

47
Falange Española. Oleguer nos abrió las puertas
de la Iglesia para poder ejercitar el derecho de
reunión. En 1965, en la Iglesia de Almeda se
crearon los cimientos para fundar las CC.OO.
del Baix Llobregat. Recuerdo que antes de em-
pezar las reuniones tapaba con una sábana la
imagen de Cristo.

Allí se organizaron las candidaturas unita-


rias para el asalto al sindicato vertical en
las elecciones de septiembre de 1966, que
se convirtieron en un rotundo éxito para el
nuevo movimiento obrero, pues supusieron Sant Joan Despí, 17 de Noviembre de 2005. Intervención de Oleguer
en el Centro Cívico de Las Planas (AMHDBLL)
un eslabón de los dirigentes con la base obre-
ra de las empresas y el comienzo en nuestra Oleguer fue consiliario de los grupos laicos de
comarca de uno de los movimientos sociales la Iglesia como la JOC (Juventud Obrera Ca-
más importantes de Catalunya, cuyo expo- tólica); la ACO (Acción Católica Obrera) y la
nente máximo fueron las tres huelgas gene- HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católi-
rales que se realizaron entre 1974 y 1976. ca). Estas organizaciones y los militantes del
PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya)
Oleguer fue el sacerdote que más se arriesgó. impulsaron y organizaron el nuevo movimien-
Junto a su hermana Mª Dolors, en su modesta to obrero de la comarca, compuesto en su ma-
vivienda anexa a la parroquia, confecciona- yoría por inmigrantes llegados en las décadas
ba miles de octavillas y documentos clandes- de los sesenta y setenta. Oleguer desarrolló
tinos sin hacer distinción entre los diversos un determinante papel en estos grupos laicos,
grupos que entonces existían. Si le hubieran en los que destacaron Joan Estrada y su es-
descubierto le habría supuesto largos años de posa Maria Figueras, Paco Arias, Blas Asencio,
prisión. A través de él se compró una multico- Sabina Figueras, Carmen López, entre otros.
pista eléctrica para las CC.OO. del Baix Llo- Era el rector de la iglesia más paupérrima de
bregat. Cuando se averiaba, Antonio García y Cornellà, acorde en aquel momento con las
yo teníamos que trasladarla a la parroquia en condiciones de vida de los vecinos del muy
una moto con sidecar tapada con una manta castigado barrio de Almeda.
mientras que el artefacto que nos servia de
transporte temblaba por los cuatro costados En más de una ocasión se enfrentó con el ar-
a causa del miedo que pasábamos. zobispo de Barcelona, Marcelo González, al

48
que le dirigió en el año 1967 una valiente car- traposición constante con la Iglesia católica
ta cuyos párrafos más sobresalientes fueron: oficial, una institución que había colaborado
con el franquismo durante los cuarenta años
Las Comisiones Obreras son uno de los signos de represión. En el año 1970, le desposeyeron
claros y reales de la promoción colectiva de del pasaporte por unas declaraciones filma-
la clase obrera en nuestro país. Han nacido das que realizó contra la dictadura de Franco
de abajo a arriba, y esto es un signo de pro- ante la Televisión Francesa y que emitieron
moción. varias televisiones europeas.

La Iglesia aparece íntimamente ligada y com- Pero Oleguer Bellavista no sólo ha sido un de-
prometida con los que gobiernan actualmente fensor incansable de los derechos humanos y
y con los ricos, y por lo tanto con sus injus- de los trabajadores, sino también de las liber-
ticias. Hoy la Iglesia debe manifestarse a los tades sindicales, democráticas y nacionales
hombres como SERVIDORA de la humanidad, y de Catalunya. Asimismo, nos ha legado una
no como dominadora o poderosa. Este servicio amplia trayectoria intelectual con sus ocho
debe manifestarse con signos visibles e inteli- libros (algunos prohibidos por la censura fran-
gibles hacia los pobres. quista), numerosos artículos y biografías obre-
ras y conferencias.
El 22 de abril de 1967, tras dos años de reunio-
nes, la BPS (policía política del régimen fran- Oleguer ejerció diversos cargos: profesor de
quista) detiene a cuarenta y dos personas a la religión en el Instituto Eugeni d’Ors; fundador
salida de una reunión en la iglesia. Dieciséis y director, entre 1963 y 1977, de la revista
de ellas, miembros de CC.OO, son juzgadas “Correspondencia”; secretario del grupo de
por el TOP (Tribunal represivo de la dictadura) no alineados de la Assemblea de Catalunya;
y condenadas a tres y seis meses de cárcel que fundador y secretario de “Trobada Perma-
cumplen, entre 1969 y 1970, en la Modelo de nent d’Entitats d’Església” durante el periodo
Barcelona. A favor de los trabajadores testifi- 1975-1981; fundador y director de l’Àrxiu His-
có Oleguer Bellavista, quien ante una pregun- tòric Municipal de Centelles (Osona) desde su
ta del presidente del tribunal “juró por Dios fundación en 1988 hasta el mes de septiembre
que en la reunión no se habló de política”. de 1999; y revisor del catálogo de la JOC y de
ACO de l’Arxiu Diocesà de Barcelona, entre
Oleguer no militó nunca en ninguna organiza- otras muchas colaboraciones.
ción sindical o política. Su militancia comen-
zaba y terminaba en el evangelio. Tan sólo le En el año 1982 se secularizó y se casó con Pi-
guiaba servir y ayudar a los demás, en con- lar Martí Sanahuja, de la que enviudó. Esta

49
mujer jugó un gran papel en la última etapa
de su vida. Con ella se complementaba, pues
compartían los mismos sentimientos religio-
sos y la misma lucha altruista y decidida por
la defensa de los trabajadores, de los pobres
y de las libertades democráticas. En conver-
saciones íntimas siempre me manifestó cuán-
to la añoraba.

Terminó refugiándose en la población de


Centelles, donde asistí a su entierro el 30 de
noviembre de 2005. Él siempre se consideró
integrado en Cornellà de Llobregat, donde
ha dejado multitud de amigos que le recor-
daremos siempre. Fue un hombre bueno pero
también ha sido el gran olvidado. Espero que
cuando este recordatorio salga a la luz, en el
próximo número de la revista “Memoria An-
tifranquista del Baix Llobregat”, entre todos
le hayamos rendido el homenaje popular que
se merece. Sin duda alguna fue un ilustre En el centro Oleguer Bellavista, cogida de su brazo Victoria Gar-
cía, esposa del abogado laboralista Antoni Cuenca.
“peatón de la historia” del Baix Llobregat.

La Asociación para la Memoria Histórica y De-


mocrática del Baix Llobregat, ha promovido
y conseguido que el Ayuntamiento de Corne-
llà, como Institución, organice en homenaje
y reconocimiento un acto popular para fe-
chas próximas, así como que su nombre figu-
re en una plaza del barrio de Almeda. ¡Más
vale tarde que nunca!

50
MANUEL CAMPO VIDAL
Àlex Bonet

sí muebles, colchones y un baúl con las co-


lecciones completas del Capitán Trueno y del
Jabato empapadas en barro: “Con el balon-
cestista Manolo Flores, compañero del ba-
rrio, solemos recordar la escena y aún nos
impresiona pensar que detrás de aquel “te-
soro” para nosotros estaba la tragedia de al-
gún niño desaparecido”.
Llegó al barrio Almeda de Cornellà a los nue-
ve años procedente de la Franja (Camporre-
lls, Huesca, en donde nació en 1951). Como
entonces no había instituto en Cornellà, estu-
dió bachillerato en el Copem de L’Hospitalet
y de ahí su vinculación con esa ciudad.

Ingeniero Técnico, periodista y también so-


ciólogo gracias a una pequeña beca de la
1971. Inundaciones, calle Rubio i Ors de Cornellà.
Fundación Bofill que le consiguió Joan Gar-
cía Nieto para estudiar en París con Manuel
Castells, escribió sus primeras crónicas en el En la siguiente inundación, la de 1971, en-
Carrilet, revista parroquial de Almeda y en El cabezó junto con otros compañeros, desde
Pensamiento de Cornellà. Corresponsal de la el Centro Social Almeda y las clandestinas
ciudad en Tele-eXpres, diario del que era sub- Comisiones de Barrio, las movilizaciones por
director cuando cerró, considera que “la local la canalización del Llobregat. Antes, cuando
es una excelente escuela de periodismo”. contaba 19 años, había dirigido, con Ramón
Rull y otros vecinos, la lucha contra el Plan
Cuando tenía once años vivió, como toda la Parcial Almeda que evitó la edificación de
comarca, la primera inundación del Llobre- dos torres de viviendas en el parque de la
gat. Los muertos no llegaron a Almeda pero Fundación Belloch-Pozzali. Toda su familia -

51
sus padres y sus hermanos Luís, María Teresa la Assemblea de Catalunya hasta su disolu-
y Anabel- se implicó en aquellas protestas. ción, desde que sustituyó a Francisco Ruiz,
varias veces detenido. Fue uno de los organi-
zadores del gran mitin de Sant Boi, el 11 de
Setembre de 1976, y, veinte años después,
al conmemorarse aquella manifestación en
la misma Plaza de Catalunya, se le encargó
la presentación del acto. Según declaró Pere
Portabella a El Pais en ese aniversario, “en
el Secretariat de la Assemblea, Manuel Cam-
po nos había propuesto Sant Boi pero pre-
Bonos, recaudación solidaridad con la Assemblea de Catalunya.
feríamos una manifestación, más central, en
Considera determinante en su vida el haber Barcelona. Después de tensas negociaciones
vivido en la “Factoría de hombres” creada con el gobernador Sánchez Terán, consegui-
por García Nieto, tal como la bautizó en el mos el permiso pero condicionado a sacar el
prólogo del libro-homenaje al jesuita. Y de acto de Barcelona. Entonces recuperamos la
forma especial le influyó la “Setmana de la propuesta primera.
Joventut del 68” y la primera conferencia a
la que asistió, impartida por Alfonso Carlos
Comín, sobre los sucesos del Mayo francés.
“Aquella noche muchos de nosotros nos hi-
cimos comin-istas”, afirmó en el homenaje
a Alfonso en Barcelona, en Noviembre de
2005, veinticinco años después de su prema-
tura muerte. Cuando se le preguntó por su
ideología actual en el programa Tele-Monegal
de BTV respondió: “Un militante prosoviéti-
co de Cornellà me diagnosticó que yo era un
socialdemócrata de mierda. Creo que tenía
bastante razón. Ahí sigo.”

La ruta política emprendida en 1972 tras Co-


mín, García Nieto, Solé Tura y Jordi Borja, le
llevó a ingresar en el PSUC el 1 de Diciembre 11 de septiembre de 1976 en Sant Boi de
de 1974. Representó a Cornellà y al Baix en Llobregat, asisten unas 100,000 personas.

52
En julio de 1975 es uno de los firmantes del En las primeras elecciones municipales después
Manifiesto de los 22 reivindicando ayunta- de la Dictadura, en Abril de 1979, declinó enca-
mientos democráticos. En enero de 1976 fir- bezar la lista del PSUC, promoviendo la opción
mó el Manifiesto de los 48 en pro de la am- de Frederic Prieto, aunque figuró en los últimos
nistía, formando parte de la comisión que lugares para apoyarla, porque había decidido
se lo entregó al Alcalde de Cornellà Josep dedicarse profesionalmente al periodismo. Dos
Mª Ferrer. En abril de 1976 participó en la años después, al cerrar el Grupo Mundo y los
constitución de la Assemblea Democràtica de cuatro diarios que editaba, se trasladó a Madrid
Cornellà. para trabajar en TVE. Presentador de teledia-
rios en TVE-1 desde el 83 al 86 y, después, del
programa “Punto y Aparte”, condujo durante
cuatro años “Hora 25” en la Cadena SER, dirigió
Antena 3 TV y moderó el primer debate electo-
ral entre Felipe González y José María Aznar.

A pesar de su intensa vida profesional en Ma-


drid y después en diversas televisiones autonó-
micas, especialmente en Canal Sur, siempre se
mantuvo vinculado al Baix Llobregat a través
de conferencias, artículos, prólogos y presen-
taciones de libros, así como numerosos contac-
tos personales, especialmente con Ignasi Rie-
ra, Miquel Salas y la gente del Patronat, Luís
1993.Antena 3 TV. Manuel Campo entre Felipe González y José Mª
Campo, Manolo Flores, el Ruiz y el propio José
Aznar, momentos antes de moderar el debate electoral. Montilla.

53
JOSÉ CANO GARCÍA

En el año 1946 mi hermano fue detenido,


entre otros, por pertenecer al PCE (Partido
Comunista de España). Yo tenía 11 años ,y
en mi memoria quedó grabado el recuerdo
de un camión lleno de hombres, expuestos
en la plaza pública, para ser conducidos a la
cárcel Modelo de Albacete y posteriormente
a la de Valencia. Mi hermano ha sido para
El día 30 de marzo de 1935 nací en un mí el referente durante toda mi vida por sus
pueblo de la provincia de Albacete llama- valores morales, éticos y altruistas. En 1948
do Tarazona de la Mancha. Los primeros fue puesto en libertad, dedicándose de for-
recuerdos de mi niñez no fueron felices ma gratuita a enseñar a varios jóvenes los
pues, terminada la guerra civil, la dicta- conocimientos más elementales, una vez ter-
dura de Franco encarceló a mis padres Je- minado el horario comercial en la tienda que
rónimo Cano Moya y Silvina García Garri- había montado con su mujer y que tuvieron
do. La situación familiar fue dramática al que cerrar porque el crédito que concedía a
quedar con solo 4 años al cuidado de mis los vecinos le fue imposible de recuperar por
dos hermanas, poco mayores que yo, y un las pésimas condiciones económicas por las
hermano que, con 17 años, se fue volunta- que pasaban las familias. Finalmente, tuvo
rio al frente para combatir al lado de los que emigrar a Barcelona con su mujer y sus
que defendieron la República. Terminada dos hijas, donde murió en 1.971 con 52 años
la guerra civil, mi hermano Antonio hizo el sin haber conocido la libertad por la que lu-
servicio militar del que salió en muy malas chó toda su vida. Hasta el final de sus días
condiciones físicas, de las que nunca se militó en las filas del PSUC.
recuperó. Al ser el más pequeño fui reco-
gido por unos familiares que tenían me- Con 11 años tuve que abandonar la escuela.
jores condiciones económicas. Con ellos Con 12 años comencé a trabajar en un taller
permanecí hasta que mis padres fueron metalúrgico de aprendiz. A los 15 años cam-
puestos en libertad en 1941. bié de trabajo, sufriendo explotación infan-

55
til, los bajos salarios, los malos tratos y sin to vertical impuesto a los trabajadores por
contrato, lo cual denuncié en la inspección la dictadura. En 1959 realizamos un paro de
de trabajo sin que el sindicato vertical mo- una hora por la prima de actividad, en el que
viera un solo dedo para defenderme. Fue mi los trabajadores permanecimos en silencio.
primer acto de rebeldía sindical, y conseguí Fue la primera acción, creando con ello una
que me dieran de alta en la S. Social. fuerte unidad obrera que sería la tónica a se-
guir cada vez que teníamos reivindicaciones
A principio de 1958 muere mi madre y, en el puntuales.
mes de julio, con una de mis hermanas, me
traslado a casa de mi hermano en Cornellà En 1963, ante una tímida apertura sindical
de Llobregat, el cual me aconsejó que me de cara al exterior iniciada por José Solís
quedara por la falta de perspectivas de tra- Ruiz (Ministro de relaciones sindicales per-
bajo en mi pueblo. teneciente a Falange), los trabajadores de
Matacas me eligieron jurado de empresa
Mi incorporación a la empresa Matacas de junto a otros compañeros, algunos del PSUC,
Sant Feliu de Llobregat ocurre en agosto de con lo cual se inició un tímido proceso de
1958, con 23 años. Esta se dedicaba a la fa- infiltración en la CNS. Por primera vez los
bricación de motores y tenía una plantilla candidatos impuestos por la empresa salie-
de 500 trabajadores, la gran mayoría inmi- ron derrotados. Posteriormente, salí elegido
grantes con un espíritu rebelde y solidario Presidente de la Junta Social del metal de
y con una representación sindical seleccio- Sant Feliu de Llobregat, lo que permitió el
nada por la empresa y el sindicato vertical. contacto con otros representantes sindica-
A partir de ese momento empecé a tener les de otras empresas.
conciencia de clase junto a otros compa-
ñeros más veteranos como Jaime Riera, Pero el impulso de reconstrucción del nue-
Asensio Martínez (PSUC) y Rafael Chicano vo movimiento obrero se fue cimentando en
(PSUC), entre otros. Fuimos de los primeros las reuniones celebradas en la Iglesia de Al-
que realizamos asambleas de trabajadores meda de Cornellà. En 1965 se constituyeron
en la puerta de la empresa, antes de ini- las CC.OO. del Baix Llobregat que tomaron
ciar nuestra jornada laboral, donde se dis- formas organizativas con la elección de la
cutían las reivindicaciones del personal. En Coordinadora, de la cual formé parte junto
realidad, sin saberlo, estábamos creando a otros compañeros como A.García de Sie-
las bases de un nuevo estilo sindical en el mens (PSUC), A. González (PSUC), F. Ruiz de
que los trabajadores participaban democrá- Cerdán (PSUC), J. Estrada de Pirelli (ACO),
ticamente, dada la inoperancia del sindica- A. Plata de Roca (PSUC, fallecido), J. Váz-

56
quez de Siemens (PSUC), J. Fuentes de Pi- Esta fuerza sindical que alternaba con inteli-
relli (PSUC, fallecido), V. Lizano de Almirall gencia la lucha legal con la extralegal fue de-
(PSUC) y F. Arias (HOAC), entre otros. cisiva para abordar la negociación colectiva
tanto en el ámbito de empresa como comar-
En febrero de 1965 fui detenido de madru- cal y fue uno de los principales factores, jun-
gada en mi casa por la BPS y trasladado a to a la solidaridad ante la represión patronal
la JSPB. Como consecuencia de las tortu- y policial, del desarrollo y consolidación del
ras que me aplicaron en los interrogatorios nuevo movimiento obrero compuesto mayo-
tuve que permanecer varios días en cama ritariamente por trabajadores provenientes
sin poder hacer movimiento alguno al tener de la inmigración.
dos costillas fracturadas y el cuerpo lleno
de hematomas. Tardé dos meses en poder
incorporarme al trabajo.

En las elecciones sindicales de septiembre


de 1966, nuevamente los trabajadores de
Matacas me eligieron para formar parte en
la representación del jurado de empresa.
Ostenté la Presidencia del ramo del metal
en Sant Feliu y salí elegido Vocal Provincial
del ramo del metal, en representación de
la comarca, junto a F. Ruiz, A. García y V.
Lizano. La estrategia de infiltración en la
CNS, propugnada por las CC.OO., represen-
tó un éxito para el movimiento obrero de
la comarca, pues la representación sindi- 1947-Cárcel de Albacete
cal en las principales empresas y localida- Izq. Antonio y José Cano
des fue ocupada por hombres y mujeres de
CC.OO. y por centenares de trabajadores Desde 1965 formé parte de las comisiones
con un marcado carácter antiverticalista. deliberadoras que tenían que negociar con la
De esta forma, Sant Feliu fue un referen- patronal los convenios colectivos del metal
te sindical de lucha donde Felipe Alcántara en el ámbito comarcal y provincial. Fue la
de Hispano Suiza (fallecido) y Vicente París negociación del convenio comarcal de 1974 y
de Hunter Douglas, entre otros, jugaron un la solidaridad con las empresas Elsa y Solvay
destacado papel. lo que determinó la primera huelga general

57
de la comarca, convocada por los represen- trabajadores de Laforsa. La huelga termi-
tantes sindicales desde las mismas entrañas nó con el triunfo del movimiento obrero y
del sindicato vertical. La huelga duró varios la readmisión de todos los despedidos.
días, y con ella se consiguieron importantes
mejoras salariales y una reducción de 112 En las elecciones municipales de abril de
horas de trabajo al año y 10 días más de va- 1979, ya en democracia, el PSUC obtuvo
caciones, así como la readmisión de todos los la mayoría absoluta en Cornellà. Fui con-
despedidos. cejal durante varios meses, pero tuve que
dimitir para reintegrarme a la empresa Ma-
En diciembre de 1974 fui detenido y en- tacas ante la grave situación de crisis que
carcelado, junto a otros 23 compañeros, atravesaba. Junto al comité de empresa y
como consecuencia de la convocatoria de el resto de trabajadores logramos que, al
un paro general de 24 horas en protesta cierre de la misma, se nos incorporara a
por la carestía de la vida. Estas detencio- toda la plantilla a la empresa Pegaso, que
nes provocaron que 30.000 trabajadores entonces era empresa pública.
salieran a la calle exigiendo la libertad de
los detenidos. El paro con un marcado ca- En calidad de liberado fui Secretario Gene-
rácter político contra el gobierno de Fran- ral del ramo del metal en Catalunya hasta
co, provocó en la segunda huelga general el año 1985. Me incorporé de nuevo a la
de la comarca. Las navidades las pasamos empresa, formando parte del comité hasta
en casa. que, en 1988, con 53 años, pasé a la pre-
jubilación. En esta situación me incorporo
El grado de organización, el control del a la Federación de PP.JJ. de CC.OO., for-
sindicato vertical en la comarca y la ma- mando parte de la dirección tanto en el
durez del movimiento obrero y sindical ámbito de Catalunya como Estatal.
determinaron que los representantes sin-
dicales se dotaran de formas originales de Con este testimonio quiero recordar a to-
control y coordinación, con la constitución dos los compañeros que padecieron la re-
de la Intersindical cuyos componentes fue- presión patronal y policial, las torturas y
ron: Juan Ramos, José Cano, Carles Nava- encarcelamientos y que lucharon por la
les, Pere Caldas y Emilio Guerrero, todos libertad sindical y la democracia. Algunos
ellos del PSUC. En una asamblea de 1200 ya fallecidos y, otros, de edad avanzada.
cargos sindicales se tomó el acuerdo soli- Todos ellos merecen ser reconocidos en la
dario de la tercera huelga general ante la memoria histórica. También nuestras mu-
dramática situación de los Despídos de los jeres, que han soportado durante muchos

58
años los sobresaltos de la dictadura fran- año 1962. Mi vida, como la de otros muchos,
quista y que, sin su apoyo y comprensión, siempre ha estado presente en la defensa
nuestra actividad de lucha antifranquista de los intereses de la clase trabajadora, en
habría resultado aún más difícil. la que hemos corrido riesgos bajo la tiranía
de la dictadura franquista, practicando un
En la actualidad, continúo afiliado a CC.OO. sindicalismo de clase que cimentó lo que
y al PSUC, partido en el que ingresé en el hoy en día es el sindicato de CC.OO.

V Congreso Federación Catalana PP.JJ. de izq a der. (4º Vicenç 1976-Sant Feliu Llobregat por la libertad sindical Portando pancarta
Faus)-(5º José Cano presidiendo) izq. Ramón Valles-der. José Cano

59
ANTÒNIA CASTELLANA I AREGALL
José Fernández Segura*
*Biografia elaborada a partir de l’entrevista de l’11 de juliol del
2006 i d’altres documents aportats per la persona biografiada

12 anys, vivint en un ambient molt tancat,


amb una educació nacional catòlica i de rígi-
da disciplina. Només tornava a casa tres cops
l’any. El seu comportament rebel la va por-
tar a plantejar als seus pares un canvi en les
condicions d’estada al col·legi de les monges
i, a partir dels 12 anys i fins que va finalit-
zar el batxillerat elemental, va continuar en
L’Antònia Castellana i Aregall va néixer a Mo- aquest col·legi en règim de mitja pensió.
lins de Rei el 26 de maig del 1950. A l’any
de néixer la seva família va passar per uns Acabat el batxillerat elemental va fer la
moments molts durs, la mort de la seva tieta carrera de magisteri a la Normal del carrer
amb 21 anys i, quinze dies després, la mort Melchor de Palau. Durant aquest tres anys -
del seu avi. Per aquestes i altres circumstàn- 1965-1968- també va estar amb el Moviment
cies, l’Antònia Castellana té interioritzat que Escolta de Molins. És en aquest període que
va néixer en un mal moment. descobreix un nou món i la història del seu
país, Catalunya, que fins aleshores desco-
Els primers vuit anys de la seva vida els va neixia. En aquests anys també va tenir les
passar a Molins de Rei. Va aprendre les pri- seves primeres experiències polítiques dins
meres lletres en una escola unitària, i feia del món universitari. Sense estar organitza-
molta vida al carrer i als camps de les ro- da políticament, ja va participar en accions
dalies de la vila. La seva mare era pagesa polítiques antifranquistes com les de la cam-
i el seu pare funcionari de l’Ajuntament de panya contra el referèndum que va organit-
Molins de Rei. Com que els pares volien que zar el règim franquista per a l’aprovació de
les seves filles tinguessin una educació dife- la Llei Orgànica de l’Estat el 14 de desem-
rents, l’Antònia i la seva germana Anna van bre del 1966. L’Antònia tenia 16 anys quan
ingressar a un internat de les monges domi- va participar en un piquet de protesta i va
niques de Vallirana, al col·legi Verge del Ro- patir la seva primera persecució policial. No
ser. En aquestes condicions va estar fins als seria l’única vegada que va patir la repres-

61
sió de la policia franquista. El 1974 el seu entra a formar part del moviment sociopolí-
pare va ser denunciat perquè la Guàrdia Civil tic Comissions de Barris i Fàbriques del Baix
de la comarca va trobar propaganda il·legal Llobregat. Posteriorment, el 1972, va entrar
que l’Antònia tenia al seu domicili. Sortosa- a l’organització política Bandera Roja i, dos
ment, el TOP va absoldre al seu pare però, anys després, passa a formar part del PUSC
tant ella com la seva família, van passar un i es fa càrrec de la direcció d’aquest partit
temps força complicat i dolorós. L’Antònia va polític a Molins de Rei fins el 1979 quan és
haver d’abandonar el seu domicili a Molins escollida alcaldessa en les primeres eleccions
de Rei i, durant dos anys, va viure a Cornellà municipals democràtiques que es van cele-
de Llobregat. brar en aquest país després de la mort del
dictador i de l’aprovació de la Constitució
En finalitzar els estudis de Magisteri, amb Espanyola el 1978.
18 anys, l’Antònia Castellana entra a formar
part de l’Escola Estel de Molins de Rei. Era
una escola cooperativa, laica i catalanista,
on es feia realitat la coeducació, el funcio-
nament democràtic i la cooperació activa
de pares, mares i mestres. Excepció feta de
l’excedència de 8 anys que l’Antònia Caste-
llana va tenir com a conseqüència de ser la
primera alcaldessa democràtica de Molins de
Rei, sempre ha estat vinculada a l’Escola Es-
tel fins al moment de la seva jubilació l’any
2004. D’esq. a dreta: l’Alfred Bofill, en José Padilla, la Rosa Palau (mor-
ta), en Jordi Solé Tura i l’Antònia Castellana.

La seva activitat educativa la va combinar Paral·lelament a aquesta activitat social, sin-


amb una intensa activitat social i política que dical i política, l’Antònia Castellana partici-
es va concretar en la pertinença a les Comis- pa activament en el Consell d’Ensenyament,
sions de Mestres que practicava una política el Comitè de Solidaritat, en el Congrés de
sindical entrista i d’aquí que, des del seus Cultura Catalana, en la Comissió de Forces
inicis en la professió de mestra, l’Antònia fos Polítiques, en l’Assemblea Democràtica Lo-
escollida enllaç sindical. cal de l’Assemblea de Catalunya i en el Grup
de Drets Humans. Cal destacar, també, la
Als inicis dels anys setanta, amb la influència seva participació, des dels seus inicis, en el
d’en Santiago Moreno i en Benigno Martínez, Moviment de Cristians pel Socialisme que van

62
liderar, entre altres, en Joan García-Nieto i les llistes de la seva formació política, encara
l’Alfonso Carlos Comín. Durant uns anys tam- que continua formant part de la candidatura
bé va estar vinculada a la Comunitat Cristia- fins l’any 1999. Del 1991 fins el 1999 va ser
na de Cornellà. regidora dels àmbits de la dona i de la solida-
ritat. En aquesta ocasió va ser escollida dins
El 1979 es escollida pels militants del seu les llistes de la candidatura formada per la
partit i dels simpatitzants per encapçalar la coalició IC-Verds i l’Esquerra Nacionalista de
llista del PSUC a les primeres eleccions mu- Molins de Rei. Actualment no participa de la
nicipals democràtiques. Aquesta elecció del política institucional, però continua vincula-
partit va ser ratificada per la ciutadania de da a moviments socials, religiosos i culturals.
Molins de Rei que la va votar majoritària- També continua sent militant de Comissions
ment. El seu primer govern municipal va ser Obreres i d’IC-Verds.
d’unitat amb la participació explícita o im-
plícita de la resta de partits polítics, fins al Quan contempla la seva biografia, fa una va-
darrer any del seu primer mandat com a al- loració força positiva de la seva militància
caldessa. Aquest primer mandat no va estar en tots els àmbits –sindical, social, polític,
gens fàcil, perquè els recursos econòmics de cultural i religiós- però reconeix que el fre-
l’ajuntament no eren suficients per satisfer nesí amb el qual es va viure aquesta mili-
totes les necessitats urbanístiques i socials, tància, en el seu cas, a partir de la segona
i tampoc era fàcil governar un Ajuntament meitat dels anys seixanta, va tenir un cost
en coalició. També és important destacar la personal molt dur. De vegades, la implicació
solitud que van viure tots els regidors i regi- política comporta una vida personal i fami-
dores de Molins de Rei la nit del cop d’Estat liar amb importants mancances. Per això, és
del 23 de febrer de 1981. important mantenir un equilibri entre la vida
pública i la privada. Malgrat les dificultats i
El 1983 torna a ser escollida alcaldessa de Mo- la complexitat del món actual, veu amb una
lins de Rei i està en el càrrec fins al 1987 en certa esperança el futur del nostre país i de
què, per decisió personal, deixa d’encapçalar la humanitat en general.

63
FERNANDO CERDÁ GAITÁN

Mi propia familia en Pedro Abad, donde nacía


el día 21 de octubre de 1927, un pueblo de
la campiña cordobesa, prolija de luchadores
anarquistas, lo confirma. En aquel pueblo
asesinaron a más de 100 campesinos, entre
los que se encontraban muchos Cerdá, Gai-
tán, Mejías, Arenas; tíos, primos y demás pa-
rientes, reseñados todos ellos por el citado
La campiña cordobesa fue pionera en la historiador Gómez Moreno.
historia de las agitaciones campesinas del
siglo XIX y XX, como lo relata Juan Díaz Mi padre se libró por esas casualidades de
del Moral en su célebre libro “Historia la historia pues, al igual que mis tíos y de-
de las agitaciones campesinas”. Fue pre- más parientes, era un campesino sin tierra,
cursora del movimiento anarquista desde luchador y anarquista. Casado con Josefa, mi
mediados del siglo XIX, como demuestra, madre, llegaron a tener diez hijos. Por aquel
entre otras cosas, el haberse celebra-
do en Córdoba el primer congreso anar-
quista del mundo en diciembre de 1872.
Y también alcanzó la triste gloria de ser
una de las provincias en donde se dieron
el mayor número de asesinados víctimas
de la represión franquista, en los primeros
días del levantamiento militar de julio de
1936, como queda demostrado por los his-
toriadores Francisco Gómez Moreno en su
libro “La República y la guerra civil en la
provincia de Córdoba”, y Arcángel Bedmar
en “Los puños y las pistolas: la represión 1940-Fernando Cerdá (primero a la izq) y otros jornaleros en el
en Montilla 1936-1944”. cortijo Buenos Aires

65
entonces yo tenía ocho años, ya había deja- En el periodo de agosto de 1945 a noviembre
do la escuela y trabajaba con mi abuelo en de 1947, mi familia, y yo con ellos, nos tras-
un cortijo de bonito nombre, Buenos Aires, ladamos a Valencia, donde la situación em-
pero donde la realidad del trabajo y el sala- pieza a mejorar con el acceso al trabajo.
rio escuálido constituían una realidad poco
adecuada para un niño de ocho años. Estaba Yo vuelvo en esas fechas (noviembre de 1947)
al cuidado de los animales, vigilaba una piara a Pedro Abad para realizar el servicio militar.
de pavos y ayudaba en lo que podía al abue- Finalizado éste en julio de 1950, marcho a
lo, para justificar la comida. Catalunya, donde habían recalado mi madre y
mi hermano Pepe, encontrando trabajo rápi-
Ante la situación creada en Pedro Abad, con damente en la construcción y posteriormente
tantos parientes asesinados, mi familia de- en RENFE, para finalizar como fijo en la Pape-
cidió poner tierra por medio, marchando a lera Española S.A. en febrero de 1951.
Andújar, donde permanecimos durante dos
años y medio de la guerra. Atrás quedo me- Es evidente que durante aquellos primeros
dio pueblo enlutado. años no faltaba el trabajo, pero la vivienda
constituía un problema general para todos
El hambre era el compañero inseparable. Du- los inmigrantes que llegábamos, huyendo del
rante esos años un hermano menor murió a caciquismo, la miseria, el hambre y la humi-
consecuencia de ello. Otra hermana menor llación. Vivimos primero en la antigua “Masía
también falleció en el bombardeo de un refu- Cal Peixo” en El Prat de Llobregat, después en
gio donde se hallaba. Fueron años terribles, una barraca de unos treinta metros cuadra-
no solo para nosotros, sino también para to- dos, sin agua ni luz, ni los más elementales
dos aquellos campesinos que tanta esperanza servicios sanitarios.
depositamos con la llegada de la República.
El año 1955 fue un año importante para mí,
Las palizas, las torturas, los asesinatos y las re- pues contraigo matrimonio con Julia, extraor-
presiones de todo tipo, así como la exclusión al dinaria compañera militante del PSUC y orga-
trabajo por “rojo” de la represión franquista, nizadora del movimiento femenino en el Prat,
están aún por conocer en casi todos sus aspec- mujer y madre de nuestros tres hijos. Juntos
tos, pues aparte de los estudios de Gómez Mo- hasta hoy, supimos gozar y sufrir las alegrías y
reno y de Arcángel Bedmar, apenas se ha tra- desgracias que nos trajo la vida.
tado lo que constituyó un verdadero genocidio
del campesinado, compuesto mayoritariamen- Por esas fechas ya había entrado a militar en
te por socialistas, comunistas y anarquistas. el PSUC y, junto a otros camaradas, entre los

66
La falta de vivienda en el Prat, como en todo
el Barcelonés, continuaba siendo un proble-
ma muy grave que padecíamos la mayoría de
los trabajadores de aquella época, y empezé
a pensar y a informarme sobre la posible or-
ganización de una cooperativa de viviendas.
Me puse en contacto con gente que ya estaba
trabajando el tema y empezamos a reunirnos
un grupo de compañeros interesados, como
los hermanos Sánchez. Corría el año 1961. En
una de esas reuniones sobre la redacción de
Estatutos, se aprobaron y firmaron y se nom-
1962-En cuevas y barracas como esta vivieron centenares de fami- bró la Junta Gestora. Se tramitaron para su
lias de inmigrantes en la comarca del Baix Llobregat
aprobación al Ministerio de Trabajo en Ma-
drid. Pasaron los meses sin respuesta y un
compañero, Antonio Cayuela, me indicó que
cuales se encontraban Antonio Oliver Mar- un familiar suyo trabajaba en el Ministerio
tínez, Isaac Patón Casado y Bernardo García de la Vivienda, y acudimos a él para que in-
Hernández, reorganizamos el Partido en el fluyera en la aprobación de los Estatutos. A
Prat. La actividad política y sindical, tanto en las pocas semanas se consiguió el objetivo de
el Partido como en la empresa, es trepidante, tener los Estatutos legalizados.
y en las elecciones sindicales de la Papelera
salgo elegido enlace sindical y, posteriormen- Los inicios fueron difíciles, pero la ilusión y el
te vocal nacional del Montepío del Papel y Ar- esfuerzo de los socios, a pesar de los proble-
tes Gráficas. mas, hizo que la Cooperativa fuera desarro-
llando su actividad y progresivamente cum-
El 15 de abril de 1958 fui detenido por mis pliendo los compromisos: a los tres años se
actividades políticas y sindicales en la em- entregaban 152 viviendas; un año después se
presa. En la Jefatura Superior de Policía, uno entregaba un grupo escolar para 230 niños; a
de los hermanos Creix me dio una soberana los cuatro años se construyen 168 apartamen-
paliza al negarme sistemáticamente a confe- tos amueblados, las Residencias Cooperativas
sar y denunciar a los camaradas. Finalmente, y 78 viviendas más, iniciándose la construc-
a mediados de julio, me soltaron sin cargos, ción de 650 viviendas más. Nos acostábamos
tras pasar unos meses en la cárcel Modelo de cada día con mis preocupaciones, “con más
Barcelona. moral que el Alcoyano” y las íbamos resol-

67
viendo o tratando de resolver. Los resultados Tras un tiempo en el paro, entré a trabajar en
últimos son bien visibles: 900 viviendas cons- la empresa Alomesa-Blame y Ceminsa del ramo
truidas y entregadas a satisfacción de todos del metal, donde fui elegido enlace sindical,
y un importante patrimonio inmobiliario co- jurado de empresa y vocal provincial del ramo
mún (locales comerciales, aparcamientos, del metal en el año 1974, continuando la lu-
apartamentos, etc.), así como las diferentes cha sindical. Entre otras muchas acciones en
etapas de formación educativa, cultural y defensa de los trabajadores, habría que citar
actividad social desarrollada. Aunque los ob- la denuncia al Juzgado de Hospitalet, acusán-
jetivos finalmente se alcanzaron, el camino dola de delito social, como consecuencia de
no fue fácil, y se tuvo que sortear problemas no liquidar a la Seguridad Social las retencio-
de todo tipo: con los trabajadores, entre los nes que la empresa realizaba legalmente a los
socios, con los directivos, entre los miembros trabajadores. También en esta ocasión fuimos
de la Junta Rectora, etc. asesorados por el abogado Antonio Martín, e
intervinieron el Magistrado Molina y el Fiscal
Mi actividad sindical estuvo siempre, hasta mi Carlos Jiménez Villarejo.
Despído, ligada a la Papelera Española S.A.,
en defensa siempre de los trabajadores, como Vuelvo a quedar sin empleo, por cierre de la
miembro del Comité de empresa, junto a Isaac empresa en 1977, y a partir de entonces rea-
Patón, Juan Domingo Buhils, Francisco Qui- lizo tareas de asesor laboral en CC.OO., en
ñonero, Mateo Sánchez y otros. También fui la Unión Local del Prat. Continúo la actividad
elegido Presidente del Sindicato Local del Pa- social y sindical sin descanso hasta hoy, for-
pel, Prensa y Artes Gráficas y vocal provincial mando parte políticamente del PSUC-Viu.
y nacional del Montepío del mismo sindicato.
Participé en todas las luchas sindicales de la
empresa, en las discusiones de los convenios y
en las huelgas que se llevaron a cabo.

Como consecuencia de la huelga de la Pape-


lera de 1973, que duró 21 días, fui despedido
junto con otros miembros del Comité de Em-
presa. Ganamos el juicio que se celebró en
Magistratura de Trabajo, puesto que no hubo
conciliación previa, nos indemnizaron y que- 17 de Septiembre de 1976- Manifestación en el Prat de Llobregat a favor
de la canalización del Rio Llobregat- De izquierda a derecha: Joaquín
damos en la calle. El abogado que defendió Canillo, Parellada (Alcalde de Viladecans), Pere Baltá, Josep Ferrer,
nuestra causa fue Antonio Martín Martín. Jaume Codina, Fernando Cerdá, Jaume Monés, A. Vives y Pere Rosell.

68
ESTEBAN CERDÁN FRANCÉS

ción de Cariñena hasta el final de la guerra


civil, y pocos días después por vía urgente y
gubernativa fuimos desterrados a vivir a cien
kilómetros de nuestro pueblo.

El día 1 de abril de 1940, al cumplirse un


año del final de la guerra, detuvieron a mi
padre, Miguel Cerdán y a mi hermano Felix
Nací en Tosos (Zaragoza) el día 25 de abril Cerdán, que cumplieron dos y tres años de
de 1931 en el seno de una familia campe- cárcel respectivamente. Mi padre, igual que
sina. Fui el octavo de nueve hermanos, y a mi madre, lo pusieron en libertad sin juicio
mis primeros recuerdos ya están ligados a la ni sentencia alguna. Mi hermano fue juzgado
cruel represión fascista. A mi madre, María y sentenciado por haber defendido a la Re-
Francés Valero, pocos días después del alza- pública con las armas en la mano.
miento militar contra la legalidad de la Re-
pública, los falangistas le cortaron el pelo al Mis recuerdos de la tétrica cárcel Torrero de
cero y a continuación la guardia civil la de- Zaragoza, a la que semanalmente nos lleva-
tuvo y la trasladó a la cárcel de Cariñena por ba mi madre a la “comunicación”, siempre
ser madre y esposa de rojos huídos a la zona fue referencia para odiar el fascismo. Lo que
repúblicana. Padeció diez meses de prisión presencié, cuando en dos ocasiones dejaron
y secuestro hasta su puesta en libertad sin entrar a los hijos de los presos, es imborra-
juicio ni sentencia alguna. ble.

Nuestra casa quedó clausurada y la llave en Pasaron los años en los que el terror acumu-
poder de los falangistas. La supervivencia lado, fruto de la represión, se palpaba co-
de los cinco hermanos, todos menores, que tidianamente en la vida familiar y en todos
quedamos en la calle, estuvo a cargo de la los ámbitos, y en que los jóvenes nos dedi-
solidaridad familiar. Puesta en libertad mi cábamos a vivir la desgraciada vida que el
madre, la familia se reagrupó en la pobla- fascismo imponía.

69
Fui obrero del campo a partir de los 14 años, En 1955 me trasladé a Molins de Rei, donde
seleccionado siempre en la esquina de la pla- trabajé cargando camiones de grava en el río
za del pueblo, en donde ni te fijaban el sala- y arranqué arcilla en los terrales de El Papiol.
rio ni la jornada laboral ni mediaba contrato En 1956 empecé a trabajar en la siderurgia,
alguno. Estos requisitos siempre los decidían hasta el final de mi vida laboral.
los patronos que para eso habían ganado la
guerra. Una guerra en que en el fondo sub- En el año 1957 me casé con mi compañe-
sistía la lucha de clase y donde Franco abolió ra actual, Dolores Soler Serrano, con la que
todos los derechos y libertades que la Repú- hemos tenido dos hijas que después nos han
blica implantó. dado cuatro nietos. Fuimos residentes en El
Papiol hasta 1969, año en que nos traslada-
En 1951, con 19 años, empecé a trabajar en mos a Bellvitge, nuestro domicilio actual.
una mina de carbón como picador en Alma-
tret (Lérida), donde cumplí el servicio mili- En 1963 empecé a trabajar en Laforsa, en
tar con los beneficios mineros. Allí empecé a los trenes de laminación, Laminados y for-
tomar conciencia de clase participando en la jados de hierro y acero S.A. “LAFORSA”. Se
lucha por un salario digno y por mejorar las estableció en el barrio de Almeda de Corne-
condiciones de trabajo. llà de Llobregat a finales de la década de los
cincuenta, en pleno desarrollismo franquis-
ta, para la producción de acero en redondos
para la construcción con una acería en horno
de arco para la fundición de chatarra y una
laminación en caliente y, como tantas em-
presas, con la idea de ganar dinero fácil y
rápido, con tecnología obsoleta, con equipos
técnicos y directivos más preparados para
aplicar las leyes represivas que para sacar
buenos productos al mercado. Por eso el con-
tínuo relevo de directores y gerentes fue una
fuente permanente de problemas.

En el año 1966 tras la campaña que CC.OO.,


ante las elecciones sindicales convocadas por
1952- Esteban Cerdán en el centro, a su izq. su hermano
la CNS, me presenté y salí elegido jurado de
Nicómedes. empresa, lo que me permitió el contacto con

70
organización alguna, más adelante jugarían
un destacado papel en la huelga general de
enero de 1976, en solidaridad con la lucha
que veníamos desarrollando los trabajadores
de Laforsa.

En 1969 ingresé en el PSUC (Partit Socialista


Unificat de Catalunya) del que en 1974 for-
mé parte del Comité Central hasta 1981.En
las elecciones sindicales de 1972 ostenté la
Vicepresidencia de la UTT del metal de Cor-
nellà junto a Juan Ramos, que fue elegido
1952-Esteban Cerdan en minas Almatret (Lérida) Presidente. El trabajo de infiltración en el
sindicato fascista que venían desarrollando
los Luque, García Sánchez, Claudio Pérez, otros dirigentes desde hacía años, determinó
Andrés Márquez, Alfonso Pino, Antonio Espi- que en estas elecciones los jerarcas vertica-
gares, entre otros, en lo que ya era el volcán les quedaran aislados por la fuerte presencia
de la Unión de Técnicos y Trabajadores del de las CCOO y de centenares de representan-
metal de Cornellà y, posteriormente, con los tes sindicales con un marcado carácter anti-
metalúrgicos de la comarca como José Cano verticalista. En definitiva, ésa fue la fuerza
(Matacas), Antonio Gónzalez (Tuperin), An- real del movimiento obrero de la comarca
tonio Plata (Roca), Fco. Guerrero (Metrón), que protagonizaría tres huelgas generales
José Coscubiela y Francisco Ruiz (Cerdans) entre 1974 y 1976, en contraposición a otros
y, más adelante, con José Padilla (C.Papiol), grupos que preconizaban la abstención en las
Juan Muñiz (Construcción), José Fuentes y elecciones sindicales y nos acusaban de trai-
Jesús Garrido (Pirelli), Fernando Cerdá (Pa- cionar a la clase obrera. Uno de los principa-
pelera), entre otros muchos. José Mª Luque les impulsores de este gran salto en la lucha
era de UGT, el resto del PSUC. obrera fue Juan Ramos, por su oratoria clara
y directa ante la problemática laboral que
En este contexto se fue configurando la Comi- atravesaba la comarca.
sión obrera de fábrica, en la que destacaron
Manuel González (despedido de Roca), Simón La conflictividad laboral en Laforsa se acen-
Ródenas, Antonio Calero, Francisco Gamero tuó en 1970 por el convenio colectivo. En
y José Vega, y otros como Luís Escartín “El 1972 se desarrolló una huelga que duro 22
Maño” y Ramón Rulo que, sin pertenecer a días. En 1973, después de seis meses de ne-

71
gociación con la realización de diez paros, (del 19 al 29 de enero 1976) en que hubo días
conseguimos importantes mejoras en el con- que 80.000 trabajadores salieron a la calle
venio colectivo. En julio de 1974, los traba- en solidaridad con los 157 trabajadores des-
jadores de Laforsa participamos activamente pedidos de Laforsa. ¡O todos o ninguno! fue
en la primera huelga general por el convenio la respuesta que al final hizo retroceder a la
comarcal del metal y en solidaridad con la lu- empresa, al sindicato vertical y a las Autori-
cha que venían desarrollando los trabajado- dades Gubernativas, que el día 22 de febre-
res de Elsa y Solvay. Ese mismo año, CC.OO. ro terminó con el triunfo de la clase obrera
de la comarca convocó un paro para el día 4 de la comarca y la readmisión de todos los
de diciembre contra la carestía de la vida y, despedidos.
el entonces Gobernador Civil de Barcelona,
el fascista Martín Villa, mandó detener a 100 Todos los sectores sociales de la comarca
militantes del PSUC. La noche del dos al tres se sumaron a la huelga: comercio, escue-
detuvieron a 24 compañeros. El 5 de diciem- las e Institutos y parroquias de Cornellà y
bre de 1974 tuvo lugar la segunda huelga ge- L’Hospitalet, entre otros muchos. La Coope-
neral, convocada desde el sindicato vertical, rativa de consumo nos facilitó un amplio cré-
contra la carestía de la vida, en la que 30.000 dito con los “vales de comida”. La solidaridad
trabajadores de la comarca salimos a la calle económica superó la cifra de cinco millones
en solidaridad con los 24 detenidos la noche de pesetas. Pero si esta enorme solidaridad
anterior por parte de la B.P.S. En esa lista de nos dio fuerza para resistir, la que nos pro-
detenciones figuraba yo, y no pudieron dete- porcionaron nuestras mujeres fue clave en
nerme por estar en la fábrica trabajando. No los momentos más difíciles, por su arrojo y
obstante, registraron mi casa y requisaron valentía al enfrentarse a la fuerza pública y
algunas pertenencias personales. el sostén moral que en todo momento de la
larga huelga encontramos. Cómo no recordar
Toda la experiencia de lucha acumulada des- en este testimonio, para rendirle homenaje,
de 1965 (constitución de las CC.OO. del Baix a Albert Fina y Montserrat Avilés y a todos los
Llobregat), en la que se distinguieron otros abogados laboralistas a los que tanto debe-
muchos compañeros en la reconstrucción de mos y recordaremos por siempre.
un nuevo movimiento obrero compuesto por
una nueva generación heredera de los que Sin haber recorrido el camino narrado, sin
lucharon en defensa de la República, nos sir- haber conocido y convivido con tan ex-
vió a los trabajadores de Laforsa para prota- traordinarios luchadores, no hubiera sido
gonizar una huelga de 106 días que culminó posible resistir los 106 días de la huelga de
en la tercera huelga general de la comarca Laforsa, puesto que ese proceso no sólo

72
ayudó a organizar las CC.OO. de la empre-
sa, sino que fue determinante para la or-
ganización de un fuerte colectivo de comu-
nistas del PSUC.

Fui concejal de Cornellà en la primera le-


gislatura democrática, y Secretario de la
Unión Local de CC.OO. de Cornellà. En la
actualidad me encuentro jubilado y co-
laboro en la Unión Local de CC.OO. de
L’Hospitalet.

Homenaje a los Abogados laboralistas asesinados en Madrid. De iz-


quierda a derecha: (4º Simón Rodenas) (8º Francisco Espinosa) (13º
Antonio Romero) (15º Esteban Cerdan), entre otros.

73
JOAN COLOMINAS ARÚS

Franco, l’any 1936, una de les coses que més


em va indignar va ser que el Patronat, tingut
com a una entitat catòlica, va passar a ser la
seu de la U.G.T. Amb aquesta decisió se’ns van
acabar les ballades de sardanes, els ballets i
tot l’ambient que existia al Barri Centre. Per
als joves, tant els que teníem 16 anys com els
que en tenien més de 20, aquesta era la nostra
LA QUINTA DEL BIBERÓ I LA diversió. L’enderrocament de l’església també
COL·LECTIVITZACIÓ AGRÀRIA A CORNELLÀ fou un episodi trist.

Vaig néixer l’any 1920 a la masia de Can Galet a Tothom considerava que la revolta duraria 3
la Rambla de Cornellà. mesos, i ja sabeu que no va ser així.

Jo treballava, amb els meus germans, els camps


que els pares tenien a diferents indrets del nos-
tre poble. La política no em motivava. Recordo
que quan va haver-hi el cop d’Estat del general

1938. Mercat municipal del barri Centre de Cornellà de Llobregat.

LA COL·LECTIVITZACIO AGRÀRIA

1938. Enderroc de la torre de l‘Església Santa Maria de Cornellà de


El comitè encarregat de la col·lectivització
Llobregat. agrària no depenia de l’Ajuntament. Era un nu-

75
cli molt revolucionari. Estava clar, entre ells,
que s’havia de fer la revolució, junt amb la
guerra.

Però si hem de ser sincers, s’ha de dir que la


tasca, portada a terme, tant a Cornellà com a
L’Hospitalet, va ser molt bona.

A Cornellà es va decidir que cada pagès es podia


quedar amb 3 “moixades” de terra per cada fill
que es dediqués a l’agricultura. Com que no-
saltres érem tres germans, aleshores ens van 1938. Pont d’unió Cornellà - Sant Boi, abatut per l’aviació
franquista.
deixar treballar 9 “moixades”. La resta va pas-
sar a ser col·lectivitzada i es van lliurar a una
cooperativa. Cal recordar que 1 “moixada” es era de blat de moro i, acabat de fer, encara es
considerava la terra que una persona podia tre- podia menjar però, passades 24 hores, era dur
ballar en un sol dia (són aproximadament 5.000 com una pedra.
metres quadrats - ½hectàrea). La cooperativa
estava formada pels jornalers que no tenien te- El model dut a terme a l’Hospitalet va ser
rra en propietat, però que eren bons coneixe- totalment diferent. Tota la terra va ser
dors del camp i de les seves necessitats. El que col·lectivitzada. D’aquesta manera els pagesos,
es recol·lectava servia per lliurar a les cartilles antics propietaris, van passar a ser tècnics, i la
de racionament (que eren molt justes per a una resta de la mà d’obra estava formada pels jor-
família), la resta era per vendre-ho al mercat nalers. Un tècnic cobrava 12 pessetes i un jor-
del BORN. D’aquesta forma s’obtenien diners naler 10. En canvi, un pa d’ 1 Kg. de farina valia
per comprar llavors, planter, etc. 50 pessetes. El sou de tota una setmana.

Realment va funcionar molt bé. Nosaltres te- Però hi va haver altres pobles on, per decisio-
níem parada al mercat, i durant la guerra mai ns burocràtiques, la gent va passar molta gana.
no vam deixar d’acudir a la venda per tal que la Un exemple és la Colònia Güell. La Colònia va
gent pogués comprar tot allò que amb la carti- ser declarada “poble agrícola”, quan en realitat
lla no era suficient. La meva mare, la Madrona, tothom vivia de la fàbrica tèxtil i les terres de
era coneguda en tota la població. Els preus de conreu eren moltes però de secà. S’hi feien vin-
venda eren lliures. El que més vam trobar a fal- yes i cireres, però això només dóna una collita
tar va ser el pa de sempre, de blat. A Cornellà l’any. De terres de regadiu n’hi havia poques.

76
Per aquest motiu la gent acudia a Sant Boi, San i, com es pot deduir, l’entramat arribava fins al
Vicenç, allà on tinguessin parents, encara que maquinista del Carrilet. L’estraperlo va tenir el
fos per recollir les fulles dels bròquils o de les seus moments àlgids, des de l’any 1938, el mo-
coliflors. Va ser un greu error. ment en que hi havia més homes al front, fins
ben entrats els anys 40-50.
Tots els pobles de la comarca van patir una molt
acusada emigració, vinguda dels pobles de Ca- Encara que durant aquest últim període de
talunya on hi havia el front: Batea, Gandesa, temps tothom ja estava treballant, no cal obli-
Mora de l’Ebre… eren familiars llunyans o més dar, i és quelcom poc explicat, que durant el
pròxims, que fugien per no patir les conseqüèn- període de la II Guerra Mundial, des d’Espanya,
cies directes de la guerra. s’enviava molt menjar a l’Alemanya nazi, en-
cara que això provoqués que tota la gent hu-
L’“ESTRAPERLO” mil d’aquest país arribés a passar molta gana.
A casa, i allà on la gent conreava la terra i per
Hi havia gent de ciutat que venia a comprar di- tant també tenien animals de granja, de gana
rectament als pobles pagesos, i després ho venia no en vam passar, però era trist veure que a
a preus molt cars a la gent de ciutat, sobretot causa de l’alineament de l’Espanya de Franco
a la burgesia i a gent que ho pogués pagar. Els amb l’eix Hitler-Mussolini, el poble al que ells
productes més habituals eren el pa, els embo- deien defensar, passés misèria.
tits, carn (la que es podia obtenir), l’oli. Aquest
fet, bastant simple, va acabar creant un gran La gent que es dedicava a l’estraperlo va guan-
entramat, on hi participaven forners, pagesos, yar molts i molts diners... als pobles... tothom
carnissers, etc. Els béns eren cada vegada més ho parlava en veu baixa “fixa’t en fulano... quin
escassos (quedaven pocs homes per treballar) i canvi de vida”... és que es dedica a fer estra-
les necessitats eren les mateixes, però existia, perlo!
per part de la burgesia, una mena de bogeria
per omplir el rebost de menjar… de qualsevol “LA QUINTA DEL BIBERÓ”
mena.
La República, i per tant, des de la Generalitat,
Jo recordo que quan passava el Carrilet per da- en adonar-se que la guerra seria llarga, van anar
vant de casa (les vies, com és lògic no estaven cridant les diferents quintes. S’havia de prepa-
soterrades), i el tren venia de Berga, Girone- rar els joves per al combat. D’aquesta manera,
lla…, el propi maquinista llançava un o dos sacs el 14 d’abril del 1938 es va cridar els nascuts
de pa que una persona del carrer ja estava es- l’any 1920. Jo únicament tenia 17 anys (els 18
perant. Aquells sacs pertanyien a estraperlistes els feia el mes de Juliol).

77
Ens van reunir a l’estació del Nord i des L’exèrcit republicà estava molt ben prepa-
d’aquest punt vam viatjar fins a VIC. En rat i amb moltes ganes de guanyar la batalla,
aquesta ciutat ens vam quedar 15 dies, fins però jo crec que molts dels oficials no estaven
que se’ns va traslladar a CALAF. Aquest no era a l’alçada de la graduació que portaven ni de
el nostre destí. Nosaltres havíem d’anar fins a les greus conseqüències que les seves decisio-
Sanahuja, un poblet molt petit, amagat entre ns comportaven. ENS VAN ORDENAR ATACAR DE
les muntanyes. El viatge des de Calaf el vam FRONT.
fer a peu.
Entre nosaltres ens miràvem… ja que això sig-
En aquest indret la guerra encara no havia nificava la mort segura. Tothom esperava fer
arribat i, per tant, no faltava el menjar. La una incursió estratègica… atacar de front men-
gent era molt amable amb nosaltres, ja que tre altres companys els encerclaven per darre-
ens veien unes criatures, que és el que érem, ra…etc. El niu de metralladores estava dirigit
i segurament hi havia una barreja de senti- per la guàrdia civil. Era gent amb experièn-
ments, des del record dels fills seus que no cia i que ja portaven anys de combat. Mentre
eren a casa fins al somriure d’uns joves que avançàvem, sentíem els seus crits…”venid…
amb prou feines aixecàvem un pam de terra. acercaos… de ésta no saldréis con vida”
Sincerament, ens ho vam passar bé.
El capità, que anava al
Un dia van aparèixer uns camions totalment meu costat, va cau-
nous, marca Mercedes, i ens van portar a Cas- re mort en un no res.
tell Bo i, des d’aquest poble, cap al front. Els companys, amb els
Un dels punts forts de la guerra es trobava a que havia conviscut
Sant Joan de l´Erma . I aquest va ser el nostre durant mesos, queien
destí. Durant tres mesos vam estar fent ins- ferits o morts…ningú
trucció, a més d’aprendre a disparar. no es parava a com-
provar-ho. Jo em vaig
I un dia ens va arribar l’ordre d’entrar en sentir perdut. Les ca-
combat. Es tractava de conquerir un punt alt, mes em tremolaven i
des d’on se’ns disparava des de diversos nius anava avançant sense
de metralladores. El lloc era molt estratè- entendre on em diri-
gic atès que aquestes armes no ens deixaven gia. La por tenia para-
passar. Feia dies que la situació es mantenia litzat el meu cervell.
encallada i fou quan el comandant va orde- Avui, poca cosa més
nar…conquerir aquest punt. recordo. 1942. Joan Colominas Arús

78
La batalla va fracassar. Els nius van seguir en duda i que cadascú de nosaltres podia fer el que
mans dels nacionals. Durant 15 dies vaig seguir cregués més convenient. Ell no s’hi oposaria, ni
atordit. Ho havia perdut tot. Paper, boligrafs…. tampoc hi hauria cap denúncia.
no escrivia a casa, i els meus pares es pensaven
que estava mort. Amb aquesta perspectiva vaig agafar el tren i
em vaig dirigir a casa meva. El tren va arribar
Ens vam retirar d’aquest punt i des dels Pirineus al Prat de Llobregat i, des d’aquesta vila, cami-
ens traslladaren al Segre. L’exèrcit republicà es nant, vaig arribar a Cornellà. Era l’any 1939.
reagrupava per atacar el “cap de pont” del riu.
Però l’ordre …no acabava d’arribar. És més, mai Quan la retirada de l’exèrcit republicà va pas-
no va arribar. sar per Cornellà se’ns van emportar el cavall i
el carro. Els necessitaven per arribar a França.
Alguns espies repúblicans s’infiltraven de nit Algú dels que passava en veure’m somreia i diri-
dins les tropes franquistes…i comentaven que el gint-se a mi em deia “Una mica més i et criden
seu exèrcit tenia mol més armament que el nos- a files”. L´ENDEMÀ VAIG ANAR A TREBALLAR AL
tre…i això anava desanimant la gent que, com CAMP. A fer de pagès, que era allò que sabia
jo, ni per edat ni per tradició política no acaba- fer.
va d’entendre que la guerra durés tant.
LA POSTGUERRA.
És tan cruel la guerra, és tant dur veure com la
gent cau morta al teu costat, i si, a més, només Quan jo creia que tot s’havia acabat, des del
tens 18 anys… llavors la cruesa encara t’arriba diari “La Vanguardia” les autoritats feixistes,
més a l’ànima. van cridar la nostra quinta. Una altra vegada els
nascuts el 1920.
Tothom comprenia que l’exèrcit feixista estava
preparant l’atac a Catalunya. Només havien passat tres mesos des de la fi de
la guerra. Tres mesos treballant al camp i recu-
La misèria entre la tropa era total. Què lluny perant la normalitat, encara que les imatges de
quedaven els dies que vam passar a Sanahuja! la guerra em seguien per tot arreu.
Què diferent era jo mateix! Tenia tot el cos ple
de polls, puces i sarna. De tant gratar-nos ens Vam fer el viatge a Burgos en un tren de càrrega
fèiem sang. La picor es feia insuportable. De i des d’ aquesta ciutat cap a Algesires. El nos-
Mora d’Ebre em van traslladar a Valls, perquè tre destí final va ser Melilla. Anàvem a reem-
em pogués curar. Passats uns dies, el Cap de Sa- plaçar els soldats que portaven temps en aquest
nitat ens va dir que la guerra estava quasi per- indret.

79
Jo feia poc que havia fet els 18 anys. Ens deien La raó-excusa era que els maquis atacaven des
“los catalanes” o “los rojos”. Ens van reagrupar dels Pirineus i la guerra mundial s’anava decan-
al cos d’enginyers. Fèiem carreteres, nius de tant vers el bàndol aliat. L’exèrcit alemany es-
metralladores, etc. .La feina era molt dura i jo tava encallat en la guerra de Rússia.
em sentia molt dèbil. Poc menjar i molt treba-
llar. Tots els companys pertanyíem a l’ exèrcit Em va torna a tocar “el cos d’enginyers” (ja
republicà i, tal com he dit, tots érem catalans. n’era un especialista) i vam construir la carre-
La cosa més natural era que entre nosaltres l’ús tera que va des de La Pobla de Lillet fins a Cas-
de la llengua habitual fos la nostra, la catala- tellar de Nuch. Quan arribava l’estiu…a tots els
na. Un dia el comandant em va sentir mentre que érem pagesos ens donaven tres mesos per-
parlava català amb un company…i em van pe- què poguéssim anar a segar. A Cornellà amb 15
lar al zero. Vaig restar molt estranyat, així era dies ja havíem acabat, però, almenys, durant
d’ingenu, no em podia ni imaginar que pogués la resta d’aquests tres mesos, dins meu, la vida
ser un delicte expressar-se amb la pròpia llen- tornava a brotar.
gua. L’estranyesa feia preguntar-me: “però si jo
mai no m’he definit políticament ni mai no he Passats 2 anys… em van llicenciar. Era l’any
protestat...” 1944. Tenia 24 anys. Van ser 7 anys de soldat,
entre armes, de treball esgotador fent carre-
Va esclatar la II Guerra Mundial i vam veure, tot teres, d’amagar-me de ser català… lluny de la
estranyats, que un regiment d’alemanys es van família , dels amics, del meu entorn.
afegir al nostre cos. Ells, des d’ aquest punt es-
tratègic, controlaven els vaixells que passaven I una veu dins meu m’anava repetint… Joan, si
per l’estret de Gibraltar. Entre Ceuta i Melilla hi tu ets apolític, ... si tan sols ets un pagès.
vaig deixar 4 ANYS DE LA MEVA VIDA. A finals del
1942 em van llicenciar.

Una altra vegada arribava a casa. Tenia 22


anys.

Quan ja ningú creia que les nostres desgrà-


cies poguessin augmentar, vet aquí que, quan
només feia uns mesos que començava a tenir
el que se’n podria anomenar “vida normal”,
una altra vegada vam tornar a ser cridats… la 2006. Concurs de puntes de coixí a la Colònia Güell. Dret Joan Co-
lominas. D’esquerra a dreta: Marcelina Tutusaus, Carme Bernal i
quinta del 1920. Lola Vila.

80
JOSEP COSCUBIELA PORTA (1924-1998)
Francisco Ruiz Acevedo

das unas 3385 personas como consecuencia


de las sentencias de los tribunales militares.

En la década de los cuarenta, casi un millón


de personas marcharon al extranjero huyendo
de la represión, el hambre y la falta de traba-
jo. Coscubiela estuvo trabajando en Alemania
y al año regresó a Catalunya, donde trabajó
Cuando el ejército del General Franco ocu- en distintos sitios, tirando de carreta arriba y
paba la ciudad de Barcelona, el 26 de Enero abajo por las calles de Barcelona. A finales de
de 1939, Josep tan solo tenía 14 años. Esta la década de los cincuenta entró a trabajar
ciudad le vio nacer un 8 de Mayo de 1924 en en Construcciones Mecánicas Cerdans de Bar-
el seno de una familia trabajadora. Una par- celona, dedicada a la construcción de telares
te de su niñez la pasó en plena efervescencia automáticos. Como consecuencia del trabajo
de la guerra civil y otra parte de su juventud embrutecedor tuvo problemas en la columna
padeció los efectos de la posguerra cuyas ne- vertebral, siendo trasladado a la oficina téc-
cesidades más perentorias eran la comida, el nica, donde le conocí en Mayo de 1963.
vestido y el calzado.
En Noviembre de 1964, en la Iglesia de
La derrota de las fuerzas populares de la Re- Sant Medir, participó en la fundación de
pública originó la trágica desbandada de unos las CC.OO., formando parte de la Comisión
500.000 civiles y militares que atravesaron la Obrera Central de Barcelona junto a Ángel
frontera con Francia. El régimen dictatorial Rozas, Joan Folch, Pedro Rico, Ángel Gracia,
de Franco abolió las libertades sindicales, Luis Moscoso, Tomás Chicharro, Ángel Abad,
democráticas y nacionales de Catalunya y Pedro León, Juan Navarro, José Sanchís, Án-
comenzaría una cruel represión en que mi- gel Doménech y R. Alcázar. El 21 de Febrero
les de personas serían privadas de libertad de 1965 fue detenido junto a otros trabaja-
y obligados a efectuar trabajos forzosos. En dores, entre los que figuraban Joan Estrada
Catalunya, entre 1939 y 1953, serían fusila- y Vicenc Lizano del Baix Llobregat, como

81
consecuencia de una manifestación para el Al delegado provincial de la CNS en Barce-
23 de Febrero de 1965, en la que se preten- lona le fueron entregadas miles de firmas
día hacer entrega en el sindicato vertical de del Baix Llobregat, en apoyo y solidaridad
unas 9000 firmas avalando diversas reivindi- contra la destitución sindical. La empresa no
caciones. Más de 6000 trabajadores se mani- se atrevió a despedirle, y durante su perma-
festaron por los alrededores de Correos y la nencia en prisión no le faltó la solidaridad
Plaza Palacio donde se produjeron grandes económica y moral de los trabajadores de la
enfrentamientos con la fuerza pública. Rockwell Cerdans.

En el expediente de crisis de Rokcwell Cer-


dans, que tuvo una duración de 401 días y
cinco resoluciones favorables para los traba-
jadores, jugó un destacado papel en la de-
fensa de los trabajadores y por la libertad
sindical. Finalmente fue indemnizado, y más
tarde instaló un quiosco en el barrio de la
Barceloneta que le permitió subsistir y con
ello acogerse a la jubilación más tarde. A pe-
sar de su modesta situación económica y con
el apoyo de su compañera, Pepita Conesa,
pudo costear los estudios de abogado para
20 de noviembre de 1989 (25 aniversario de CC.OO.). De izquierda su único hijo, Joan Coscubiela, que más ade-
a derecha; Vicenç Lizano, Josep Coscubiela, Pedro León y Ángel lante ostentaría la Secretaría General de la
Rozas. (Foto cedida per l’arxiu històric de la CONC)
CONC.
En las elecciones sindicales de Septiembre de
1966 es elegido por los trabajadores enlace Entre las cuatro paredes del pequeño quios-
sindical en la empresa Rockwell Cerdans S.A. co permaneció hasta su muerte, que tuvo
de Gavà y Presidente Comarcal del ramo del lugar el 8 de Mayo de 1998, con 74 años. En
metal del Baix Llobregat. El 5 de Enero de el Tanatorio se concentraron unas trescien-
1968 es destituído, por el sindicato vertical, tas personas para rendirle un homenaje de
de sus cargos de representación sindical por despedida. En el acto, con la presencia de
haber permanecido cinco meses en la cárcel varias personalidades del mundo sindical y
Modelo de Barcelona por sentencia del Tribu- político, intervino su hijo y Francisco Ruiz,
nal Supremo, al cual había recurrido la sen- compañero de trabajo y amigo personal de
tencia del TOP (Tribunal de orden público). la familia.

82
En la memoria histórica, a Josep Coscubiela La Asociación para la memoria histórica y de-
le corresponde un sitio holgado, como reco- mocrática del Baix Llobregat le dedica esta
nocimiento a toda una vida que no le resultó breve biografía como reconocimiento a toda
fácil, por su lucha a favor de los trabajado- una vida de lucha en la defensa de los traba-
res y en contra del régimen dictatorial de jadores y por las libertades sindicales, demo-
Franco. cráticas y nacionales de Catalunya.

83
ANTONI CUENCA PUIGDELLIVOL (1925-2004)
Oleguer Bellavista Bou

gran ciutat. A més de ser molt acollidor, es


feia càrrec dels més pobres, i quan veia que
no podien els atenia gratuitament o amb una
petita quota.

Ell era Doctor en Dret i en Filosofia per la


Universitat de Barcelona. Per cert, el doc-
torat en filosofia el va fer quan ja era força
El dia 27 de novembre del 2004 ens va deixar gran, devia tenir 70 anys o més. Jo i la meva
l’amic i advocat laboralista Antoni Cuenca i esposa vam assistir a la defensa que va fer a
Puigdellívol. Als anys 50 eren dos advocats la Facultat de Filosofia de la Universitat de
al seu despatx del carrer Roger de Llúria de Barcelona de la seva tesi doctoral de filoso-
Barcelona, després van ser quatre i més tard, fia, li van donar “suma cum laude”. I després
al voltant dels 70, eren un equip laboralista la va publicar a l’Editorial Mediterrània, amb
de set advocats, amb molts clients. Ell sem- el títol “Coneixement i sentit”, es va publi-
pre va ser el cap de l’equip. Van defensar car el juny del 1994. A més, durant els anys
molts grups d’obrers, els empresaris dels 80 va fer un curs a la Facultat de Teologia de
quals volien acomiadar, i quasi sempre el seu Catalunya per obtenir el títol de llicenciat
equip guanyava els judicis. Era molt conegut en Teologia. Quan va morir tenia 79 anys, i
i estimat en els ambients obrers. mai s’havia jubilat de la tasca d’advocat i
de cristià plenament convençut i molt crític
També era un gran cristià, mai no es va obli- amb les postures dels cristians conservadors
dar dels més pobres. Precisament per aten- i anticonciliars.
dre els més pobres i viure prop d’ells va
llogar un pis a Santa Coloma de Gramenet, Quan vivia a Santa Coloma tenia un amic del
al barri del Fondo, davant la parròquia de seu barri del Fondo, que va convertir casa
Sant Jaume, amb la qual durant un temps va seva en residència ocasional de marginats,
col·laborar. També va obrir un despatx a San- ex-presos, delinqüents i drogaaddictes; els
ta Coloma per atendre els obrers d’aquella tenia uns dies, si es corregien els ajudava a

85
buscar feina, si no es corregien havien de do- Decret a Barcelona nomenant en Joan Peiró
nar pas a altres. L’Antoni Cuenca era el seu Ministre d’Indústria. Va morir afusellat pel
conseller, i a més l’ajudava econòmicament. govern franquista, després d’un Consell de
L’Antoni el visitava cada setmana a casa seva Guerra Sumaríssim, el 24 de juliol del 1942.
i parlaven llargament, i mai no faltava a la En Cuenca va escriure més de 50 articles, de
cita setmanal. tipus social, en una revisteta que fem el Mn.
Josep Rovira Tenas i jo.
Ell sabia que havia de viure la seva vida cris-
tiana en comunitat, i per això va participar En els darrers vint anys, els advocats labora-
molt activament en la Comunitat Cristiana listes han vist molt minvada la seva clientela,
“Germinavit” que dirigia un jesuïta. Assistia perquè si un obrer reclama millores salarials
a totes les reunions setmanals, i als reces- és més fàcil acomiadar-lo, i per tant l’Antoni
sos d’una setmana, generalment la Setmana Cuenca va haver de reduir el seu despatx a
Santa, a una casa de Colònies de Viladrau. tres advocats, i finalment en dos, ell i el seu
També participava, darrerament amb la seva fill Ricard, i van haver de dedicar-se a altres
esposa Victòria, als Fòrums “Home i Evange- temes dins de l’advocacia. I alguns mesos els
li”, i formava part de l’Entitat “Cristians del seu ingressos professionals eren insuficients.
segle XXI”. Llegia molt i comprava molts lli-
bres tant de filosofia com de teologia i també L’Antoni Cuenca tenia una casa vella al poble
d’història. d’Oliete, a la província de Terol, i diverses
vegades ens hi va convidar a mi i a la meva
Havia defensat molts obrers, però també esposa, Pilar Martí, a passar uns dies, des
molts anarquistes. Ell admirava als anar- d’allí vam fer excursions molt interessants
quistes. Vam estar a punt de fer una biogra- per la província de Terol. Ell, com que tenia
fia de l’anarquista Joan Peiró Belis, nascut un quatre per quatre, podia anar per camins
a Barcelona el 18 de febrer del 1887, en la estrets i difícils i, a vegades, per enmig del
popular barriada d’Hostafrancs. Va ser un camp lliure o del bosc. Ens fèiem el menjar
home excepcional, era analfabet, i amb el a casa seva i no anàvem mai a la fonda o
seu esforç personal va arribar a escriure lli- restaurant.
bres, va tenir càrrecs importants a la CNT.
Va dirigir periòdics obrers com p.ex. “La A mi, quan estava sol i estava de vacances,
Colmena Obrera”. Va treballar quasi tota la també em convidava a passar uns dies a la
vida de vidrier. Va estar a la presó Model. seva casa de Santa Coloma de Gramenet i,
El dia 4 de novembre del 1936 el President des d’allí, quasi cada dia fèiem una excursió
de la República, Manuel Azaña, va signar un o anàvem a la piscina. També sempre fèiem

86
tots els àpats a casa seva, excepte el dia que
anàvem, tot el dia, d’excursió.Era molt ama-
ble, molt senzill i molt acollidor; molt obert
i molt desinteressat.

El trobarem a faltar.

Montserrat 1999.
Oleguer Bellavista, Victoria García i Antoni Cuenca

87
IGNASI DOÑATE I SANGLAS

en les activitats de la parròquia de Sant Mi-


quel. El rector era Mn. Josep Bach. Però
també vaig tenir l’oportunitat de conèixer
una munió de vicaris, entre ells Mn. Ole-
guer Bellavista, que després seria rector
de la nova parròquia de Sant Jaume de
l’Almeda.

En el Registre Civil consta que vaig néixer a La meva immersió plena a Cornellà i a la
Cornellà. De fet, però, l’any 1948 els meus comarca no fou fins l’any 1966.Va ser quan
pares vivien a Viladecans i el meu primer vaig abandonar els estudis de filosofia al
domicili va ser al carrer Muntanya número Seminari Diocessà i vaig iniciar els meus
2, tocant a la parròquia. Viladecans era el estudis de dret i d’econòmiques a la Uni-
poble on va créixer el meu pare i la seva versitat de Barcelona. Posteriorment, els
família. Cornellà era però el poble de la compromisos socials que anava prenent a
meva mare i de la família materna. Imagi- Cornellà i la necessitat de col·laborar en el
no que per aquest motiu vaig ser registrat a negoci familiar em van fer optar per deixar
Cornellà, on de fet hi aniria a viure a l’edat la carrera d’econòmiques i seguir només la
de set anys, quan finalment la família es carrera de dret, fins a llicenciar-me l’any
va traslladar a viure al barri Pedró, on la 1972.
meva mare va continuar el negoci familiar
de matalasseria i paraments per a la llar. Els meus primers contactes amb la joventut
de Cornellà van ser amb el grup de la JOC
La meva escolaritat i formació la vaig viure (Joventut Obrera Catòlica) que portava el
quasi sempre fora de Cornellà i, per aquest vicari Mn. Francesc Capell, a la parròquia
motiu la meva relació amb Cornellà durant de Sant Miquel. Eren temps d’un fort di-
la meva infància i primera joventut es cir- namisme social, en una parròquia que ja
cumscriu a la participació a l’Agrupament l’any 1962 havia obert les seves portes als
Escolta Pius XIIè i a la meva col·laboració treballadors de la Siemens en vaga, o que

89
havia acollit l’any 1964 una reunió clandes- al Cine Avenida, vaig fer una crida públi-
tina de la comissió central del moviment de ca perquè es deixés el micròfon a un grup
les Comissions Obreres de Catalunya. de joves de St. Ildefons que volien donar a
conèixer al bisbe la realitat del seu barri.
En aquest marc, la JOC em va obrir contactes El mateix any 1969 se m’obria un expedient
amb joves de tots els barris de Cornellà que governatiu per plantejar la necessitat de la
vivíem en un desert cultural, que no responia mobilització ciutadana després d’una missa
a la progressiva conflictivitat laboral lligada a la parròquia de Santa Maria. La mediació
al que seria el futur moviment de Comissions del regidor Constancio Aguirre i del mateix
Obreres. rector –Mn. Jaume Rafanell- va permetre
que l’expedient del govern civil s’arxivés
Fruit d’aquests contactes i encomanats a la després d’intentar aclarir l’incident amb el
nostra manera per les notícies del maig fran- propi alcalde Josep Riu.
cès, joves de tots els barris – entre d’altres,
que recordi, en Miguel Ortiz (St. Ildefons), en Aquesta intervenció va acabar amb les misses
Jaume Pinyol i n’Abdò Martí (barri Centre), amb guitarres que personalment dinamitzava
en Manuel Campo (Almeda)…- ens posarem amb en Ramon Muntaner, amb el qual havíem
d’acord per organitzar el novembre del 1968 organitzat un grup musical de folk que animà
la “I Setmana de la Joventut”, amb un clar per aquells temps moltes vetllades, especial-
contingut antifranquista. L’èxit de la convo- ment al Centre Cultural Almeda. Aquell ma-
catòria tingué continuïtat l’any següent, amb teix any 1969, un grup de joves del barri cen-
una enquesta que vam fer entre els joves de tre ens reuníem amb el Sr. Josep M. Ferrer i
Cornellà, tècnicament dirigida per en Joan N. Penedès, per demanar-li que no acceptés ser
García Nieto, el qual en certa manera esta-
va en el cor dels moviments socials i catòlics
de Cornellà. Els resultats d’aquesta enquesta
van ser recollits i expressats en l’anomenat
“Manifiesto de la Juventud de Cornellà”, en
el que es denunciaven els problemes de la jo-
ventut i reclamava un canvi social profund.

Aquests contactes entre els joves va ani-


mar la resposta juvenil, especialment en
l’àmbit de les parròquies on hi incidíem. Festivals de cançó.
Amb motiu d’una missa del bisbe Modrego Ignasi Doñate Sanglas

90
un alcalde de Cornellà “nomenat a dit”, per ser “discípulo aventajado de Juan N. García
la convivència que suposava amb el règim Nieto”. Aquell mateix any col·laborava amb
franquista, quan ja es parlava que podria ser el jesuïta i altres persones en l’organització
el substitut de l’alcalde Riu. Poc després, el de cursos a la nova escola de Formació So-
Sr. Ferrer acceptaria l’alcaldia. cial del Baix Llobregat, on també hi parti-
cipava molt activament el Pepe Fernández.
La fi de les misses amb guitarra va suposar el L’escola tenia la seu a la parròquia de Sant
naixement de la Comunitat Cristiana de San- Miquel i va constituir un dels primers puntals
ta Maria, que es reuniria a partir de llavors al de la formació lliure i alternativa de sindi-
marge de les trobades parroquials habituals calistes i de persones implicades en el movi-
i que, ràpidament, connectaria amb la co- ment ciutadà.
munitat que conduïa en Joan N. García Nieto
amb militants de la HOAC compromesos en la Aquesta ampliació de les meves relacions i
realitat social i de fàbrica (Paco Arias, Lluís activitats va ser paral·lela a la meva deten-
Domènec, Joaquim Junyent, Benigno Martí- ció per la Guàrdia Civil el dia 30 d’abril del
nez…). El treball en el marc de la Comunitat 1969, quan preparàvem un dispositiu per a
Cristiana em va permetre veure el naixement poder fer l’endemà a Cornellà la manifesta-
del moviment Cristianos para el Socialismo ció comarcal del dia 1 de maig. També va ser
i participar en les primeres assemblees, on detingut l’Emilio García Sánchez, membre
destacaven persones com l’Alfonso Carlos molt actiu de les joventuts comunistes. Vam
Comín i el mateix Juan N. García Nieto. ser posats a disposició de l’autoritat militar
i ingressats a la presó model. Allà recordo
Però la fi de les misses amb guitarra va su- que ens va rebre el treballador de la Roca
posar també un pas endavant en la recerca de Gavà, l’Antonio Plata, i ens va introduir
i creació de plataformes d’acció que perme- en el grup de presos socials que aquells dies
tessin una més gran incorporació dels joves a formaven un bon grup a la presó Model. La
la lluita social, buscant objectius prou amplis inhibició de la jurisdicció militar a favor del
com per connectar amb els creixents conflic- Tribunal d’Ordre Públic (TOP) ens va perme-
tes de les fàbriques de Cornellà i de la resta tre ser posats en llibertat provisional al cap
de la comarca. de 20 dies, aproximadament, encara que 10
dies més tard començava un altre període de
L’any 1969 se m’impedí fer les milícies uni- reclusió: el servei militar.
versitàries per la meva “mala conducta in-
formada”, amb acusacions tals com les El servei militar durà des del maig del 1969
d’haver fet reunions a l’Orfeó Catalònia i fins al juny del 1970. Al llarg d’aquest pe-

91
ríode no vaig gaudir de cap permís ni de cap de neteja del barri Centre i de la botiga dels
“rebaix” pel fet de tenir mals antecedents. meus familiars.
La condició de “carpeta”, però, en uns anys
en què ja es preveia que en Franco no podria La posterior mobilització a favor de la ca-
durar eternament, anava lligada a un cert re- nalització del riu, les al·legacions al projec-
coneixement, no sols dels companys soldats, te de Pla Comarcal i la lluita contra el Pla
sinó també dels mateixos superiors militars. d’Urbanisme del Casc Antic constituirien ele-
Durant aquest període del servei vaig parti- ments que a partir de l’any 1972 portarien
cipar a Girona en mobilitzacions contra el a la constitució de les Comissions de Barri,
procés de Burgos a militants d’ETA i vaig ser
jutjat pel TOP a Madrid, que ens condemnà especialment propiciades per Bandera Roja.
pel delicte de “desórdenes públicos” a una Vaig integrar-me en la Comissió de Barri del
pena de multa que ens evità reingressar a Barri Centre i Riera, la qual es coordinava –so-
presó. bretot- amb la Comissió de Barri de l’Almeda.
Les comissions de barri no solament treballa-
Després del servei, l’any 1972, vaig acabar la ven els problemes urbanístics, de la canali-
carrera de dret. El meu pas per la universitat tzació del riu o de l’encariment del cost de
em va donar la possibilitat de participar en la vida; constituïen també plataformes de
la forta contestació del sistema: les assem- solidaritat amb els conflictes de fàbriques,
blees del Sindicat Democràtic d’Estudiants eines de suport econòmic per als vaguistes i
Univesitaris de Barcelona (SDEUB), les cons- de denúncia de la repressió sindical.
tants vagues, la gestió alternativa de classes
per mitjà dels Consells de Curs, així com les
repetides manifestacions al carrer en favor
de les llibertats democràtiques i de la lliure
sindicació dels estudiants. La meva partici-
pació activa en l’organització universitària
m’obligà en ocasions a sortir de casa per ama-
gar-me de la policia nacional. Va ser en un
d’aquests períodes que va sortir de mare el
Llobregat i van succeir les greus inundacions
de l’any 1971. Les notícies que m’arribaven
del desastre, així com de la ràpida mobilitza-
ció dels veïns, em van fer deixar el meu ama- 1972. Assemblees del sindicat democràtic d’estudiants universitaris de
Barcelona (SDEUB). De dreta a esquerra, amb corbata, l’Ignasi Sanglas.
gatall per afegir-me, si més no, a les feines

92
Progressivament, però, la meva tasca social vaga del que seria el primer gran conflicte
–sempre com a persona independent, no or- obrer del Baix Llobregat.
ganitzada en cap partit polític- es projectà
en l’exercici lliure de la professió, com a La meva intervenció no es limità, però, a
advocat laboralista, a Cornellà. Les meves l’àmbit estrictament obrer. Qualsevol con-
relacions amb els companys de Comissio- flicte de fàbrica s’estenia barris i a altres
ns Obreres em portaren a defensar treba- fàbriques, amb la corresponent intervenció
lladors de Tuperin, de Vidrieras Masip o de de la policia que detenia a manifestants, a
Corberó, i a ser un dels advocats que inter- persones que repartien octavetes clandesti-
nes, a persones que es reunien sense la de-
vingué en la defensa dels treballadors aco- guda autorització o, simplement, a persones
miadats de l’ELSA, l’any 1974. Recordo que que es solidaritzaven amb els treballadors
el judici a la Magistratura de Treball es va en conflicte. Fou així com, personalment, al
suspendre després que l’empresa va fer una llarg dels anys 1974 i 1975, vaig intervenir
oferta de conciliació que deixava a tres tre- en defensa de moltes persones de la comar-
balladors acomiadats i readmetia la resta ca. Que ara recordi d’aquell període: en la
de la plantilla. Els treballadors demanaren defensa del Carles Navales –Cornellà- davant
la suspensió per poder discutir en assem- el TOP; en la defensa d’en Juan Crespo –Cor-
blea què fer davant l’oferta de l’empresa. nellà- davant el TOP; en la defensa d’en José
Com a advocat laboralista al marge del sin- Rubio –Cornellà- (detingut amb 23 persones
dicat vertical no podia entrar als locals de més del PSUC, entre altres el Paco Ruiz);
la CNS on finalment es va fer l’assemblea, en la defensa de l’Enrique Esteban –Corne-
i em vaig quedar al carrer, tot esperant no- llà- davant el TOP; en la defensa de Francesc
tícies. Al cap d’una estona sortia de la CNS Castellana Carratalà –Molins de Rei-, també
en Carles Navales per preguntar-me si en davant el TOP; en la defensa de la Maria Co-
cap cas una sentència de la Magistratura de melles –Viladecans-, amb motiu de la deten-
Treball garantiria la readmissió en el lloc ció a Sabadell de membres de l’Assemblea
de treball. Recordo que li vaig dir que no, de Catalunya; d’en Jaume Garriga –Molins de
ja que l’empresa podia optar alternativa- Rei- davant el TOP; en Pedro Leopoldo Martí-
ment per indemnitzar. En Navales va tornar nez Diaz –Molins de Rei- davant el TOP; en les
a l’assemblea, la qual va decidir no presen- actuacions governatives contra en Juan Por-
tar-se més a un judici que no garantitza- cel, la Josefa Solano, l’Ana Maria Cortés, la
ria la readmissió dels treballadors. Això va Concepción Sánchez, la Josefa Coll i altres.
suposar un rebuig als mitjans legals llavors Algunes d’aquestes actuacions van acabar
existents, la vaga indefinida i la crida a la amb sentència o amb el pagament de mul-

93
tes; altres però es beneficiaren de l’amnistia s’han succeït al marge d’aquests. En aquest
concedida l’any 1977, el que suposà l’arxiu àmbit és de destacar, l’any 1976, la vaga dels
dels respectius expedients. treballadors de l’empresa Roca Radiadores
de Gavà, en la qual hi vaig intervenir com
Però la llei d’amnistia del 15 d’octubre de a advocat dels treballadors. Aquest conflic-
1977 no va suposar el fi de la repressió po- te posà de relleu greus enfrontaments entre
lítica, especialment pel que feia al reco- l’assemblea de treballadors de Roca i els di-
neixement de les llibertats nacionals de Ca- rigents dels sindicats majoritaris al llarg dels
talunya. La prova en va ser la no aplicació de més de 100 dies de vaga. Com a professional
l’amnistia als primers detinguts pel conegut vaig intervenir en molts incidents policials,
“Cas Bultó”. El motiu: eren militants per la judicials i militars derivats de la mobilització
independència de Catalunya i no per la seva dels treballadors. Vaig ser testimoni del buit
autonomia. Al TOP li van canviar el nom per –per no dir boicot- que els sindicats majori-
l’actual de l’Audiència Nacional, persistint taris van fer als treballadors de Roca. Final-
com a jurisdicció especial de repressió de les ment, una sentència favorable de la Magis-
organitzacions polítiques que no acceptaven tratura de Treball va permetre la readmissió
els estrets límits de la reforma política. En de tots els acomiadats i suposà la fi del que
l’ampli ventall de repressió de l’entorn de potser ha estat el darrer gran conflicte labo-
l’independentisme català he intervingut en ral del Baix Llobregat.
la majoria de processos a persones acusades
d’estar en relació amb organitzacions inde- De la lluita antifranquista al Baix Llobregat
pendentistes, fins al darrer procés derivat cal destacar que va ser un procés quasi sor-
de les detencions de l’any 1992. Tot i la re- git de zero. A la nostra comarca no sols es
forma política, la manca de garanties demo- van produir conflictes de fàbrica en els anys
cràtiques s’ha evidenciat en la meva tasca seixanta. A la comarca es va veure néixer el
professional davant el Tribunal Europeu dels moviment de Comissions Obreres. A la co-
Drets Humans, amb seu a Estrasburg, el qual marca es va demostrar la força de la unitat
en tres ocasions ha condemnat Espanya per de la lluita obrera, amb grans conflictes que,
infringir els drets humans fonamentals en malgrat la precarietat de mitjans i les con-
processos contra independentistes catalans. dicions legals adverses, van acabar sovint
amb solucions positives per als col·lectius de
Tampoc la transició política en l’àmbit sindi- treballadors. A la comarca vaig tenir la sort
cal va ser clara, ni d’un dia per l’altre. Així, d’assistir a un cicle complert del que suposa
malgrat la legalització dels sindicats actuals la lluita pel canvi polític: de la reinvindica-
majoritaris, conflictes obrers importants ció primera –a vegades espontània-, passant

94
per la constitució de les organitzacions ne- franquista, tancat per pactes polítics de mí-
cessàries on tothom hi trobava un lloc, per nims amb greus deficiències democràtiques
finalment adreçar-les cap a un objectiu po- —la continuïtat del sistema amb el llegat
lític general compatible amb la lluita reivin- monàrquic, l’oblit o la pèrdua de la memòria
dicativa concreta. Tot un cicle desenvolupat històrica, el no reconeixement de les nacions
en un entorn social, econòmic i polític dife- de l’Estat i l’espoli fiscal que suposa el “café
rent a l’actual, el que no és fàcil arribar a para todos”— entre franquistes i no fran-
conclusions , si no es tenen en compte les quistes, després que el dictador morís al llit.
circumstàncies d’aquell període. Un període Però, el repte democràtic continua!

95
FRANCISCO ESPAÑOL FERNÁNDEZ

República. Todo lo contrario era la familia de mi


madre, repúblicanos y de izquierdas, mi abuelo
Manolo era al estallar la guerra un dirigente de
la UGT de la construcción, siendo herido de un
tiro en una pierna en las manifestaciones de
oposición al golpe de Estado, que se hicieron
el 18 de julio de 1936 en la Puerta del Sol de
Vigo. Este abuelo es el que influyó de mane-
Soy un niño de la posguerra, nací el 11 de No- ra decisiva en mi toma de conciencia política.
viembre de 1942 en Vigo, ciudad industrial del Yo era su único nieto, recuerdo que trabajaba
sur de Galícia, que posee la flota pesquera más como albañil autónomo y nunca lo hacía el 1 de
importante del país, así como otras ligadas al mayo, en aquellos años no era festivo, me iba
mar, astilleros, conserveras etc., pero también a buscar a la salida del colegio y me llevaba a
con implantación en otras actividades, siendo merendar.
de las más importantes Citroën del ramo de la
automoción, es por tanto una ciudad con un Empecé a trabajar a los 14 años, en el taller
fuerte componente industrial a la vez que una de una fabrica de paraguas, donde estuve has-
importante tradición sindical. Es aquí donde ta que terminé el servicio militar; con 22 años
transcurrió mi infancia y donde realicé mis es- entré a trabajar en Citroën, que por aquel en-
tudios, los primarios en la escuela pública y en tonces empleaba cerca de 3000 trabajadores.
los Salesianos estudié Comercio, el equivalente Era el año 1965 y en la empresa empezaban los
del FP de administración actual. En la actuali- primeros movimientos sindicales, aquí tengo
dad estoy jubilado. los primeros contactos clandestinos con la opo-
sición sindical, los embriones de CC.OO. Tengo
Mi padre se quedó viudo cuando yo tenía 3 años que reconocer que por aquella época era un jo-
y se volvió a casar, quedándome yo en casa ven bastante radical, con contactos con grupos
de mi abuelos paternos, una familia normal de la extrema izquierda, con poco arraigo en-
de la época, católica, apolítica, que hablaba tre los trabajadores, pero muy activos. En 1968
poco o nada de la guerra y mucho menos de la fui despedido de la empresa por un enfrenta-

97
miento verbal con un directivo a consecuencia que trabajé con un prestamista de la cons-
de las condiciones de trabajo, sin contar con el trucción). Es una empresa Petroquímica que
apoyo de mis compañeros de taller por mi vis- se encuentra en Martorell (Barcelona) desde
ceral radicalidad, pues no tenía en cuenta las principios del año 1970. Las condiciones de
condiciones que se daban en ese momento. Un trabajo siempre fueron las prioridades de los
año después, en el marco de la negociación del comités de empresa, que fueron introducien-
convenio colectivo, se realizó la primera huel- do a lo largo de los años a través de la nego-
ga de la fábrica Citroën en España. ciación colectiva, hoy se puede decir que la
situación es buena, tanto en la importante
Después de buscar trabajo durante un año, implantación sindical como en las mejoras
por Vigo y su comarca, encontrando sólo cosas salariales conquistadas, horarios, seguridad,
eventuales puesto que las listas negras funcio- higiene, siendo una de las primeras empre-
naban y mucho en aquella época, decidí emi- sas del país que introdujo en la negociación
grar al extranjero, concretamente a Alemania. mejoras relacionadas con el medio ambien-
Allí trabajé hasta el mes de julio de 1970, en te. Siempre tuve una relación muy buena
la Karman-Gia, una filial de la Volkswagen que con mis compañeros, fueron ellos parando la
está en el pueblo de Osnabruck. En Alemania producción los que forzaron mi readmisión,
estoy en contacto con grupos de oposición al después de un Despído disciplinario en el año
franquismo, fundamentalmente con gente del 1973.
PCE y CC.OO.
Mis primeras protestas sindicales fueron a
Llegué a Catalunya en el verano de 1970 con mediados de los 60 en Vigo: pintadas, peque-
la intención de visitar a unos amigos e ir al ñas manifestaciones e intentos de concentra-
fútbol a ver un trofeo Juan Gamper, ya que ciones el primero de mayo, que casi siempre
yo también, por influencia de mi abuelo, era eran abortadas por la policía. En Alemania
barcelonista desde muy pequeño. Aconseja- tengo contactos con grupos de oposición al
do por uno de los amigos que había venido a franquismo, pero no es hasta que decido
visitar, respondí a varias ofertas de trabajo quedarme en Catalunya cuando me organizo
que salían en la Vanguardia, una de ellas era políticamente y lo hago en Bandera Roja, ese
de la Solvay, en la que después de entrevistas mismo año, junto a dos compañeros, forma-
y reconocimiento médico entro a trabajar el mos la primera Comisión Obrera de la fábrica
19 de octubre de 1970. Solvay.

Como he explicado anteriormente, en Cata- En 1971 se celebran las primeras elecciones


lunya sólo trabaje en Solvay, (salvo unos días sindicales en la empresa, en la que nosotros,

98
siguiendo consignas políticas, decidimos no
participar. Al año siguiente se empieza a
negociar el primer convenio colectivo, lo-
grando que nos reconozcan una comisión de
trabajadores que forma parte de la comi-
sión negociadora con el jurado de empresa,
situación que se volvió a repetir en los si-
guientes convenios de 1974 y 1975.

El 29 de mayo de 1974, en el marco de una


revisión salarial del convenio colectivo, tuvo
lugar una huelga de 53 días, hasta el 19 de 1978- Acampada en la puerta de Solvay reclamando la Amnistía la-
julio, en medio de la cual se desarrolló du- boral.

rante los primeros días de julio la Huelga


General de la comarca, en solidaridad con Retrasada mi boda por la conflictividad labo-
los conflictos de Elsa y Solvay y la negocia- ral, ésta tiene lugar en septiembre de 1974
ción del convenio del metal de la comarca. con mi compañera Merced Fernández Rabi-
En las elecciones sindicales de 1976, partici- nat, con la que tenemos dos hijos. Merced,
pamos consiguiendo que 30 de los 36 miem- militante del PSUC, fue concejala desde 1979
bros del jurado de empresa perteneciesen a hasta 1987, jugando un destacado papel en
CC.OO. la lucha por la liberación de la mujer.

99
ALBERT FINA SANGLAS (1933-1997)
Ignasi Fina Sanglas

de la presó Model, fets que l’impedien se-


guir amb el rigor que ell volia la feina del
despatx. D’aquesta detenció se’n deduí una
sanció econòmica de 350.000 ptes. a Albert
i 350.000 ptes. a Montserrat Avilés, una de
les més altes que van ser imposades; la ma-
joria no superava les 300.000 pts. Aquesta
visió dels fets de l’Assemblea de Catalunya
L’ALBERT FINA AL BAIX LLOBREGAT podria semblar superficial, però cal també
conèixer els grans sacrificis personals que la
Se’m fa difícil, no només perquè no sóc his- feren possible per part de gairebé tots els
toriador sinó també perquè el que em dema- seus participants.
neu és relatar un record prou dur com per
reflexionar sobre l’amnèsia voluntària que Així doncs, en aquest ampli espai de peato-
sovint resta de la memòria, aquells episodis natge al Baix Llobregat, que és una petita
que ens són particularment dolorosos, priori- part, vaig poder compartir amb l’Albert, els
tzant inconscientment els més amables, fins companys del partit i des de la feina mili-
i tot els més feliços, que també formen part tant, està clar que procuraré fer especial re-
inseparable de la realitat. ferència al meu germà i al seu despatx de
Cornellà, on feia funcions de recepcionista,
Entre els primers, particularment doloro- “de porter”, del qual tinc tants records.
sos, està la detenció i l’assalt al despatx per
un escamot de la brigada político-social el L’apertura del despatx es produí l’any 1965;
día 13 de desembre del 1971, especialment jo militava al PSUC des del setembre del
complexa, perquè les nostres instal·lacions 1962. Els dirigents obrers que van convèncer
foren materialment ocupades, registrades i l’Albert a donar aquest pas, no eren per a mi
destruïdes per aquests agents. En aquest ca- desconeguts sinó més aviat com de la famí-
pítol i amb motiu de la detenció dels 113, lia i per tant quan em van proposar anar a
l’Albert passà també per les dependències Cornellà, la mateixa feina que ja havia fet a

101
Mataró em va semblar molt bé, perquè vaig ta. Aquesta confidència va fer possible que el
entendre que hi podia aportar la meva ex- primer dia de la Caputxinada fossin ells dos
periència relacional. Per part de l’Albert era els primers en venir al convent a visitar-nos,
gairebé un imperatiu esdevingut dels seus ja estàvem assetjats per la policia i la situació
contactes amb l’Estrada, en Fuentes, en era molt incerta. Després, tant l’Albert com
Prieto, en Garrido, en Ruiz, en García i tants la Montse, ingressarien al PSUC l’any 1967, i
d’altres que jo no tenia ni perquè conèixer i això va fer la feina política més fàcil, la seva
que eren ja, en aquells moments, destacats aportació al partit fou insubstituïble.
dirigents.
La cresta de l’ona de l’antifranquisme estava
També cal dir que aquesta feina jo la com- nodrida per:
paginava amb el treball polític a la Facultat - els advocats laboralistes
de Medicina de Barcelona, on ja tenia cà- - els Setze Jutges
rrecs sindicals del SEU: estàvem preparant - els peluts o estudiants progressistes
la constitució del SDEUB; al mateix temps - els capellans obrers
formava part de l’aparell de propaganda del - evidentment, el partit (PSUC)
partit, que per a mi era la tasca principal, i per sobre de tots plegats els treballadors i
la més imprescindible. Tot just el 9 de març treballadores que en el Baix Llobregat havien
de l’any següent formalitzàvem la constitu- assolit un gran nivell de coordinació i de ma-
ció del SDEUB als locals dels Caputxins de duresa política i sindical.
Sarrià, fet que era la culminació d’un treball
meticulosament preparat i que tenia la vo- Per a mi, poder treballar amb l’Albert
luntat de fer-se amb els menors riscos possi- a Cornellà va ser una font inesgotable
bles. Així, l’Assemblea constituent, malgrat d’experiències i em va permetre conèixer
la forta repressió posterior, va ser un gran d’aprop tants i tants lluitadors de la comarca;
estímul. aquells anys m’enfortiren en les meves con-
viccions i cada cop més, sense adonar-me’n
La nit abans, a l’hora de sopar, vaig dir, a estava més i més implicat en els diferents
l’Albert i la Montserrat, les nostres intenci- fronts que s’obrien a diari; era realment una
ons per a l’endemà, una mica contradient les lluita constant que requeria molta voluntat,
normes de seguretat que el sector universi- intel·ligència i encert, tot això es conreuava
tari ens havíem imposat, perquè ells no eren al Baix Llobregat.
membres del PSUC, procedien de la caiguda
de l’FLP (o els felipes), però com no podia ser Un aspecte poc conegut de l’Albert era la
d’una altra manera, la confiança era absolu- seva preocupació per la Salut dels treballa-

102
Només cal dir, per tenir una idea del moment,
que el nombre de casos de sords detectats
al despatx del Baix multiplicava per més de
cent cinquanta les dades oficials referides a
tot l’Estat.

Un altre tema important eren les defenses


davant del TOP; penseu que l’any 1964 la
BPS havia detingut a Barcelona 64 companys
que haurien de comparèixer davant d’aquest
nefast Tribunal; a Girona les caigudes havien
detingut 12 companys, a Madrid per exem-
ple, 22 comunistes; era una tasca erosio-
L’Albert Fina Sanglas (1933-1997). Advocat laboralista que fins la
seva mort es va mantenir fidel en la defensa dels treballadors i la nant, perquè cap credibilitat davant del tri-
unitat sindical. bunal feixista podia contemplar la bona feina
de l’Albert i d’altres. Per entendre aquest
dors, perquè el Baix Llobregat li havia fet desgast, cal dir que l’any 1968, de les 221
conèixer diversos problemes, entre ells la sentècies del TOP, 170 eren condemnatòries,
sordesa professional dels metal·lúrgics, la segur que les altres responien a detencions
silicosi de Roca i Uralita, els riscos psico- arbitràries.
lògics i la hipertensió entre els controla-
dors aeris del Prat; tots aquests reptes que També en aquest període, l’any 1964, va
evidentment compartíem, li van fer dir el néixer l`Anna, filla de l’Albert i la Montse-
següent, que reprodueixo per la seva ac- rrat. Anys més tard, l’any 1977, va néixer el
tualitat: segon fill, Francesc, que ho va fer al passadís
del seu domocili de la ronda de Sant Pere.
“Els tribunals de justícia —tant en l’ordre Jo vaig arribar-hi poc després de néixer. Un
penal com laboral— haurien d’actuar amb cop lligat el cordó umbilical es va fer el tras-
més rigor en els casos que, per manca de llat a la clinica. He de dir que va ser un part
mesures, és a dir per culpa o negligència de senzill, no sense risc. La Montserrat té una
l’empresari, es produeixen lesions als tre- fortalesa a prova de foc; jo crec que és in-
balladors... la inspecció de treball ha de ser vulnerable al sofriment, al desànim; en fi, és
més estricta en les condicions de treball... molt forta i sàvia. Mai li he vist transmetre
ens cal eradicar o reduir les malalties i els un missatge negatiu, com ella diu sovint, si
accidents de treball” (l’Hora, 11.3.79) una persona no està en condicions, més val

103
que no parli i aquest estar en condicions vol — què vols mare?, preguntava l’Albert... des
dir per a ella transmetre il·lusió i confiança de la seva habitació.
sense límits; no cal dir que per a l’Albert ella I aquest diàleg, com podeu suposar, no tenia
era tot i més. fi i podia durar el temps que fos necessari.
Era un “divertimento” per iniciar el nou dia.
En Francesc Casares, amic de l’Albert des de
sempre, amb un altre posicionament en la Amb els treballadors del despatx de Cornellà
política catalana, diu: i el primer d’ells, l’Albert, vaig constatar so-
Alguns Magistrats deien de mi: bre el terreny que la “lluita de classes” és un
— “Casares és d’esquerres, però és un sen- fet inqüestionable i que Marx i Lenin n’han
yor” (perquè jo anava amb corbata) fet pedagogia; pràctica, però, que qui la du
— De l’Albert deien: “En Fina és comunista, a terme són sempre els més febles. Cal, per
però és un advocat seriós” tant, fer més forts els febles i no ser mai fe-
Aquestes reflexions tradueixen una persona- ble amb les persones que segueixen essent
litat tan atípica en aquells anys que tenen un el càncer de la nostra societat. Aquesta és la
gran valor testimonial. lliçó que l’hereu de la família em va deixar i
que mai oblidaré i seguiré aplicant.
No voldria acabar de parlar de l’Albert sense
dir que tenia també una bona dosi de sentit No podria acabar sense ampliar aquest reco-
de l’humor, com empordanès era el seny i la neixement a grans persones com en Miguel
rauxa i de ben jove amb el meu germà Oriol Ángel Gimeno, la Mª del Carme Rueda, la
tenien a les vuit del matí aquest debat amb Xaro Fernández Buey i les germanes Teresa
la mare: i Eulàlia; sense elles el repte del despatx de
L’Oriol des de l’habitació preguntava cri- Cornellà no hauria estat possible, perquè
dant: cada una d’elles va complir una funció im-
— mare, quin jersei em poso? prescindible en el projecte i el seu compro-
— el verd, li responia la mare. mís cal que sigui explicitat en majúscules.

104
IGNACIO FLÓRES BARRÓN

ra feroz, provocando centenares de miles de


víctimas: asesinatos, detenciones, torturas
y orfandad; destrucción de familias, ruinas,
calamidades y miseria de todo tipo, entre los
que no hay que olvidar a los centenares de
miles de muertos y mutilados inocentes pro-
vocados por una guerra injusta que, además,
enfrentó a media España con la otra media.
La recuperación de la memoria histórica
abarca experiencias y acontecimientos de Hubo colectivos especialmente perseguidos,
muy diversa índole, todos ellos derivados de una veces por ideas políticas y otras por el
la rebelión militar de 1936 contra el gobierno sólo hecho de desempeñar alguna función
legalmente establecido de la II República y de primordial en la construcción de una sociedad
la dictadura fascista impuesta por la cúpula más culta, más preparada, más democrática
militar, con el respaldo del capital y de los y solidaria de la que había predominado hasta
jerarcas de la iglesia católica. la llegada de la República.

El régimen impuesto, que sometió a la mayo- Entre estos colectivos, hubo uno que sufrió
ría de los pueblos de España a una dictadu- una especial persecución: los maestros, por-
que el régimen quería y necesitaba un pueblo
inculto para su más fácil sometimiento y ex-
plotación. Se les acusaba de haber inoculado
en la sociedad y en las mentes juveniles el
virus repúblicano, que para los fascistas era
su gran enemigo.

En su mayoría, los maestros estaban muy po-


1936. El General Queipo de Llano, en Unión Radio de Sevilla, utili- sicionados políticamente, eran progresistas y
zada como arma estratégica para atemorizar a la población, con su
lenguaje cuartelero. de talante reivindicativo y, además, desde el

105
punto de vista profesional, veían en los plan- cada vez más al negocio, la riqueza y la opu-
teamientos de la República una posibilidad de lencia. La mentira ha imperado en ese largo
desarrollar una labor que antes no les había periodo y ha dejado las secuelas más tristes
sido posible realizar, por lo que en el nacio- y lamentables.
nal-catolicismo pensaban que si no se acaba-
ba con ellos, al nuevo régimen se le iría de las Yo, igual que mi familia, soy víctima de aque-
manos la política que pretendía imponer. lla barbarie, pues a mi padre, que era maes-
tro nacional y repúblicano y además fue al-
Con la llegada de la República cristalizan en calde del pueblo durante algunos meses, lo
la escuela proyectos pedagógicos muy pro- ejecutaron, no sabemos exactamente qué día
gresistas que ya habían triunfado en los paí- ni donde. Mi pueblo es Arahal (Sevilla), donde
ses más avanzados. Con la liquidación de los parece ser que grupos incontrolados cometie-
maestros se asesina también a la escuela y ron algunos crímenes contra los partidarios
se pretendía anular una parte importantísima del golpe en los primeros días del levanta-
de nuestra historia. miento, después del día 22 de Julio, fecha en
que tomaron el control de la situación. Los
Desgraciadamente, todo esto ha vivido en golpistas se tomaban una revancha terrorífica
el olvido más lamentable, tanto en la Tran- e indiscriminada contra todo el que les pare-
sición como en la democracia, hasta muy cía su enemigo, muchas veces, más que por
recientemente. La cultura y la historia han razones políticas por revanchas y por odios.
ignorado una época negra de nuestra vida. Los fascistas y los falangistas se convirtieron
Ha interesado más la mediocridad, en la que en ejecutores de las órdenes que Queipo de
casi todas las artes se rindieron al fetichis- Llano les hacía llegar a través de Unión Ra-
mo de la modernidad y de la moda, ligados dio de Sevilla, con sus arengas, en las que
decía: “faculto a todos los ciudadanos para
que cuando se encuentren con esos sujetos
los callen con un tiro o me los traigan a mí,
que yo se lo pegaré”. Así, ese criminal, está
enterrado en la Iglesia de la Macarena de Se-
villa, seguramente con todos los honores y los
parabienes de la Iglesia, una vergüenza para
muchos cristianos de corazón, (por lo que
haciendo gala de esas cualidades, deberían
exigir que sea sacado de allí). Según consta
1936. Franco, Queipo de Llano y el Obispo de Sevilla. en el cementerio de dicha capital, entre Ju-

106
lio del 36 y Febrero del 37 fueron fusilados
y enterrados en fosa común 3028 personas.
Los del resto de la provincia y otras zonas de
Andalucía serían muchísimos más.
En el caso de mi padre, el día 23 de Julio
del 36 a primera hora de la mañana, se pre-
sentaron en casa un grupo de falangistas y
le dijeron: Jorge, vente con nosotros. Él les
pidió que le dejaran despedirse de sus tres
1936. Queipo de Llano pasando revista a un piquete de soldados, en Sevilla.
hijos, de 6, 4 y 2 años, que aún estábamos en
la cama, y lo hicieron encañonándolo, lo que su padre, que era totalmente insuficiente,
supuso para nosotros un tremendo susto. Pe- por lo que tuvo que vender la casa en que
rece ser que se lo llevaron a la cárcel de Se- vivíamos y nos fuimos a vivir a casa de mis
villa, de la que unos días después le dejaron abuelos paternos, que poco después se fue-
salir y él, creyéndose lo que decían: “Nadie ron a Madrid, de donde eran, y nunca más los
que no tenga las manos manchadas de san- volvimos a ver.
gre debe temer nada”, volvió al pueblo, don-
de inmediatamente lo volvieron a detener y, Acabada la guerra, mi madre se volvió a ca-
dado que él padecía del corazón, lo ingresa- sar con un elemento que resulto ser muy
ron en un hospital que improvisaron en un co- violento, con el cuál tuvo 7 hijos más; esa
legio de monjas, donde yo recuerdo haberlo violencia, además de mi madre, fui yo quien
visitado. De allí le sacaron y ya no lo volvimos más la sufrió en forma de castigo físico y psi-
a ver. Pocos días después se presentaron en cológico. Era un vago, cuyo trabajo consistía
casa con un camión custodiado por la Guar- en salir de caza, y las piezas que cobraba las
dia Civil y se llevaron todo cuanto había en vendía para obtener algún dinero. Después
su despacho: libros, estanterías, mesa, sillas, recuperaron la huerta, con lo que mi destino
cuadros, el aparato de radio, todo, dejando cambió de rumbo, pasé de la escuela a guar-
sólo las paredes. dar cerdos con 9 años, y a convertirme en un
hortelano. Cuando iba siendo un poco mayor
Todo eso, como no podía ser de otra mane- me gustaba leer periódicos y algunos libros
ra, tuvo unas repercusiones tremendas para de los que sabía extraer conclusiones que me
mi familia: mi madre cogió unas representa- ayudaban a formar un espíritu inconforme y
ciones comerciales que mi padre tenía y la contrario al régimen; por ello, mi padrastro
pequeña cantidad que cobraba del arrenda- me acusaba de comunista, pero eso para mi
miento de una huerta que había heredado de era casi un honor. Fruto de la forma de ser de

107
ese elemento había muchas reyertas en casa. intensa: desde la coordinadora de padres de
En una de ellas, éste se vino a Barcelona, alumnos de Cornellà, empezó en la localidad
donde tenía un conocido, y arrastró a la fa- toda la lucha por la construcción de nuevas
milia. Se embarcó en la compra de una torre, escuelas para acabar con la precariedad de
el nº 19 de la calle Florida de Cornellà, sólo más de 70 aulas habilitadas, así como por
con la intención de vender la huerta y ser el una mayor calidad en la enseñanza, en lo
dueño del 50%, pero ahí nos opusimos, so- que yo puse todo mi empeño. Como no podía
bre todo yo, lo que, junto con que tenía que ser de otra manera, ingresé en CC.OO. con
trabajar (cosa que nunca le había gustado), las que participé en las distintas movilizacio-
fue motivo para largarse al Brasil. Entonces nes que se organizaban. Más tarde fui elegi-
tuvimos que dejar la torre e irnos a un piso do delegado sindical en Siemens. Llegadas
de alquiler. las primeras elecciones municipales entré a
formar parte de la candidatura del PSUC y
Yo entonces tenía 24 años. Al mes de estar fuí elegido concejal.
aquí entré en Siemens de peón y me dije
“aquí no he venido para hacer esto”. Así que En 1981 llegó la desgraciada ruptura del
inmediatamente me busqué una academia PSUC y pasé a formar parte del PCC, en el
y me puse a estudiar; hice el bachillerato que aún hoy y espero que mientras viva,
elemental y después estudié el Peritaje In- sigo militando con distintas responsabilida-
dustrial (el actual Ingeniero Técnico). En des, aunque sería magnífico que se volviera
Siemens había una importante organización a reconstituir aquel histórico partido donde
del PSUC (clandestina, por supuesto), con la volviéramos a coincidir todas y todos los que
que enseguida tuve contacto y en 1961 em- sentimos la necesidad de una organización
pecé a militar. No tenía una gran actividad, con el protagonismo y la implantación que
dado que además de mis estudios ese mismo llegó a alcanzar. En todo este período, ex-
año me casé y hacía horas extras para inten- cepto la legislatura 1991- 1995, no he dejado
tar poder alquilar un piso, ya que vivía en de ser concejal, con distintas candidaturas
casa de mi madre con ocho hermanos más, (PCC, IC, EUiA) hasta la pasada legislatura
en la que estábamos como chinches. Cuando en que decidí no presentarme. Casi siempre
pudimos alquilar nuestro piso y terminar el en la oposición y luchando, entre otras co-
Peritaje, mi militancia fue mucho más acti- sas, por lo que ha sido una 2ª militancia mía,
va, además entré a formar parte del APA del la defensa del Medio Ambiente y contra una
Colegio Público Sant Ildefons, de la que en forma de gobernar que no he compartido ni
seguida me nombraron presidente. Ahí em- aceptado. Actualmente, aunque estoy jubi-
pecé una actividad socio-política bastante lado desde hace 15 años, con mis 74, sigo ac-

108
tivo política y socialmente: soy coordinador Por suerte no he sido un represaliado, pero
de EUiA de Cornellà, colaboro con el Grupo he puesto lo mejor de mi vida en la defen-
Municipal de ICV-EUiA, con la Federación de sa de los más necesitados, de la clase obrera
Asociaciones de Vecinos, sobre todo en la ta- y de un mundo mejor y más justo, solidario
rea de la defensa de la ecología y el Medio y sostenible, a veces renunciando a posibles
Ambiente, y con el sindicato de pensionistas beneficios, de lo que no me arrepiento lo más
de CC.OO. mínimo.

109
110
JOSÉ FUENTES BLANCO (1929-1984)
Francisco Ruiz Acevedo

Había nacido en Villanueva del Fresno (Ba- horror de aquellos años, para evitar que la
dajoz) el 6 de octubre de 1929 en el seno de historia se repita.
una familia humilde de jornaleros campesi-
nos que empezaban su tarea agrícola con el En el año 1954, con 26 años, llegó a Catalunya
alba y la terminaban cuando el sol desapa- huyendo del hambre y la miseria que pasó du-
recía en el horizonte, quedando reventados rante la posguerra. En Cornellà, finalmente,
por el trabajo. Tarea embrutecedora y con encontró una vivienda en la calle Ramoneda,
jornales de miseria y que para poder subsis- en la cual todavía habita su compañera Isabel
tir la iniciaban siendo aún niños, por lo cual con una pensión miserable de viudedad, con la
la asistencia a la escuela era prácticamente que tuvo cuatro hijos. Al principio trabajó con
nula y la sumisión casi total a los caciques los payeses y en la construcción, hasta que en
y terratenientes que, como en la edad me- 1955 entró a trabajar en la empresa Siemens
dia, disponían de vidas y hacienda. Esa fue Industrias Eléctricas hasta el año 1956.
la España que le tocó vivir durante su niñez
y juventud. En el año 1963 sale elegido por los traba-
jadores jurado de la empresa Pirelli Mol-
Cuando la sublevación militar fascista del tex, a la cual se había incorporado, siendo
18 de julio de 1936, contra la legalidad uno de los pioneros de la infiltración en el
de la República española, José tenía tan sindicato vertical fascista. En ese mismo
solo siete años, y por aquellas fechas Ex- año toma contacto con otros trabajadores
tremadura padeció una feroz represión con militantes del P.S.U.C. y otros de organi-
centenares de fusilamientos en todos los zaciones laicas de la Iglesia como A.C.O.
pueblos, destacando el asesinato masivo (Acción Católica Obrera), entre ellos Anto-
en la plaza de toros de Badajoz en que los nio González, José Cano, Joan Estrada y
fascistas concentraron, en el ruedo, a cen- Alfonso Pino, participando en reuniones en
tenares de Repúblicanos que fueron ame- la Iglesia de Santa Maria de Cornellà.
trallados desde las gradas. La memoria his-
tórica no puede tener escapatoria y a veces En el año 1964 conocí a José Fuentes en
hay que mirar hacia atrás para recordar el las reuniones de la Iglesia de Sant Jaume

111
de la barriada de Almeda, donde se die- se en un destacado dirigente obrero y sin-
ron los primeros pasos para la reconstruc- dical, lo cual le permite ser reelegido en
ción del nuevo movimiento obrero del Baix las posteriores citas electorales de 1971 y
Llobregat, compuesto en su gran mayoría 1975.
por trabajadores de la inmigración. Gra-
cias al Rector Oleguer Bellavista estuvimos El 13 de febrero de 1972 es detenido, junto
durante dos años creando un embrión de a siete compañeros más, como consecuen-
vanguardia obrera de numerosas empre- cia de una asamblea de trabajadores cele-
sas. En 1965 fue uno de los fundadores de brada en el vestíbulo del sindicato vertical,
las CC.OO. del Baix Llobregat, siendo ele- permaneciendo tres días de interrogatorios
gido miembro de la dirección, la Coordina- en la jefatura superior de policía, donde
dora, que jugó un papel relevante en los recibió una brutal paliza por negarse a de-
primeros años de la clandestinidad, im- clarar en contra de sus compañeros. En di-
puesta por la dictadura franquista, ante la ciembre de 1974 permaneció en prisión 19
ausencia de los derechos y libertades más días como consecuencia de la huelga gene-
elementales. Por estas reuniones que se ral de los trabajadores de la comarca como
celebraban todos los sábados pasaron cen- protesta por el aumento constante de la
tenares de trabajadores, hasta que el 22 carestía de la vida. De madrugada la poli-
de Abril de 1967 la Brigada Político Social cía rompió la puerta de su domicilio y en
(policía política del régimen de Franco) el registro fue destrozado parte del mobi-
llevó a cabo una redada en la que detuvo liario. La huelga general tuvo una duración
a 42 personas y 16 miembros de CC.OO. de siete días, en la que participaron unos
fueron encarcelados, entre los años 1969
y 1970, por sentencia del T.O.P. (Tribunal
de Orden Público).

Con la estrategia de las CC.OO. del Baix


Llobregat, de infiltración en el sindicato
vertical, José sale elegido Jurado de em-
presa de Pirelli Moltex y Vicepresidente
de la Junta social del ramo de química de
Cornellà de Llobregat en las elecciones
sindicales de Septiembre de 1966. Por esas
fechas ingresa en el P.S.U.C. (Partit Socia- 1966- Trabajadores de Pirelli Moltex celebrando una asamblea a las
lista Unificat de Catalunya) convirtiéndo- puertas de la empresa

112
30.000 trabajadores exigiendo la libertad terio de Cornellà de Llobregat. Fuentes, al
de los 24 detenidos. igual que otros muchos peatones de la his-
toria, quedó en el olvido sin que nadie le
Durante años luchó en la defensa de los haya reconocido los merecimientos a que
intereses de la clase trabajadora, por la se hizo acreedor.
libertad sindical y la democracia, la cual
disfrutó por pocos años pues después de Sirvan estas breves líneas como reconoci-
una larga enfermedad fallecería en 1984 miento y homenaje a toda una vida de lucha y
con 55 años, siendo enterrado en el cemen- sufrimientos por la libertad y la democracia.

113
ANTONIO GARCÍA SÁNCHEZ

un dels seus fills, en Manuel García Espejo,


de sobrenom “el Chicuelo”. L’any 1934, en el
Bienni Negre en què Espanya era governada
per la SEDA de Gil Robles, va ser detingut com
tants altres. En un dels moments en què tras-
lladaven els detinguts de la presó de Montilla
a l’estació per portar-los a Còrdova, el meu
avi es va apropar a la filera per acomiadar-se
Vaig néixer el 10 de juny del 1936 a Montilla del seu fill. Només volia abraçar-lo i va rebre
(Còrdova). El meu pare, Antonio García Espejo, com a resposta un seguit de cops per part del
era encarregat a Bodegas Cobos Ruiz S.A. una Capità de la Guàrdia Civil. Cops que van ser
de les empreses més importants de la ciutat. la causa de la seva mort quinze dies després,
La meva mare, la Rafaela Sánchez Salas, era el mateix 1934.
modista. Era una família amb un status mitjà
en un entorn dedicat gairebé exclusivament a Arribat el 1936, amb la rebel·lió feixista el
la vinya i el vi i al bell mig d’una societat on meu oncle s’incorpora al Front per defensar
les classes socials estaven ben diferenciades. tot el que representava la República. Amb
l’entrada de les tropes franquistes a Madrid
La història de la meva vida s’ha de començar i el final de la Guerra Civil, decideix tornar
a explicar abans del meu naixement, ja que al seu poble natal. El detenen a l’estació de
la implicació política tant del meu avi com Còrdova i el traslladen a la presó de Montilla.
d’un dels meus oncles van determinar el des- El jutja un Tribunal militar i és afusellat el
tí de tota la família i, molt especialment, el 1940.
destí del meu pare, de la meva mare i dels
seus fills i filla. La meva àvia, l’Antonia Amalia Espejo Salas,
emmalalteix i mor el 1949.
El meu avi patern, en Manuel García Márquez,
era un afiliat al Partit Socialista Obrer Espan- El meu pare i la meva mare van haver de tor-
yol en plena República, com ho era també nar a casar-se, aquesta vegada per l’Església,

115
al principi de la Dictadura. La meva germana Joan Despí. Després d’un viatge ple de difi-
tenia 6 anys i jo en tenia 4 quan ens van ba- cultats i pors, teníem l’esperança de poder
tejar. iniciar una nova vida en un lloc en el que
altres familiars ja havien arribat. Quan vam
La meva família entra en un període en què trobar-nos davant l’adreça que el meu pare
el silenci és l’opció triada per por a les re- portava escrita en un paper, el meu pare i
presàlies. Com tantes altres va optar per ca- jo vam adonar-nos que es tractava d’un ba-
llar i intentar fer una vida el més normalitzada rranc ple de coves on hi vivien moltes famí-
possible, tot i que tothom coneixia perfec- lies nouvingudes, entre les quals hi havia el
tament els esdeveniments i quines persones nostre parent.
havien actuat en una banda o en l’altra.
Després de rebre’ns amb certa estranyesa
El 1949 el meu pare va ser acomiadat de ens va explicar com anaven les coses: podíem
les Bodegas José Cobos Ruiz S.A., i després dormir aquella nit en una cova a mig fer que
d’intentar sense èxit trobar un nou lloc de hi havia al costat, i l’endemà amb un pic i
treball, a causa dels prejudicis polítics, va una pala seguir cavant el que seria la nostra
prendre una de les decisions més importants “casa” durant una bona temporada. Vam viu-
de la seva vida: marxar a Catalunya. re-hi gairebé tres anys. Van arribar més fa-
miliars amb els quals anàvem compartint els
El silenci al llarg de molts anys m’impedia sa- espais de la nostra cova fins que vam tenir
ber el veritable motiu que va empènyer la la possibilitat de llogar una casa al mig del
meva família a marxar de Montilla, el poble poble.
on vaig néixer i que fins l’acomiadament del
meu pare m’havia donat l’oportunitat de cur- En fer els 14 anys, vaig iniciar la meva vida
sar estudis, primer a l’Acadèmia Santo Tomás laboral a una empresa de Sant Feliu de Llo-
de Aquino de Montilla i després a un Semina- bregat i, als 16 anys, després de passar per
ri de Màlaga que vaig haver d’abandonar per algunes més, vaig entrar a treballar a la SIE-
marxar. MENS, S.A. de Cornellà.

Els meus pares, la meva germana, els dos La meva vida era com la de tants i tant jo-
germans meus i jo vam arribar a Barcelona ves de l’època: treballava, participava en els
el 30 de maig de 1950. Jo tenia 13 anys. Un programes formatius del règim franquista i de
dels fets que més m’ha impactat al llarg de les seves activitats, totalment desconeixedor
la meva vida, marcant-me per sempre, ha de la veritable història viscuda per la meva
estat el moment en què vam arribar a Sant família.

116
Després de fer el Servei Militar, l’any 1960, bitació de lloguer. Allà vam viure amb moltes
vaig marxar a treballar a la SIEMENS d’ Stutt- dificultats, fins que el setembre del 1962 vam
gart, Alemanya, durant tres anys. En aquest tornar a Catalunya. Vaig tornar a treballar
temps vaig conèixer persones del Partit Co- a la SIEMENS de Cornellà just després de la
munista d’Espanya i un grup d’amics ens hi vaga del 1962. A l’octubre vaig ser pare per
vam incorporar per formar la primera cèl·lula primera vegada.
del PC a Stuttgart.
La meva militància al PCE en l’època
A partir de la lectura de documents clan- d’Stuttgart va ser l’aval per a la meva incor-
destins vam prendre consciència i vam co- poració al Partit Socialista Unificat de Cata-
mençar a introduir-nos en el si dels sindicats lunya el 1962. Un cop comprovat el meu cu-
alemanys. Fèiem assemblees i anàvem infor- rrículum polític vaig tenir les meves primeres
mant els treballadors dels seus drets i vam responsabilitats a Barcelona, concretament
organitzar grups de treballadors espanyols. al Baix Llobregat: repartir propaganda i par-
El setembre del 1961 vaig contraure matri- ticipar en reunions clandestines.
moni amb la Rosalia Sànchez Novell a Sant
Joan Despí i poc després ella m’acompanyà El 1963 la meva tasca i la d’altres companys
a Stuttgart on ens vam instal·lar en una ha- del partit va ser ajudar i fer possible que en les
eleccions sindicals del mateix any s’elegissin
les candidatures formades per membres del
partit.

El resultat d’aquestes eleccions va ser un èxit


gairebé inesperat, ja que hi va haver un alt
percentatge de presència de membres del
PSUC ocupant càrrecs sindicals dins del Sin-
dicat Vertical feixista. Com a conseqüència
d’aquesta estratègia es van poder signar con-
venis amb uns resultats molt més beneficio-
sos per als treballadors. Alhora va ser possible
organitzar reunions en les quals podíem tenir
1969.-Jurat empresa Siemens per jubilació directius. D’esq. a der.
Pedro Domingo, Jesús Vazquez (PSUC), Higinio Palominos (CC.OO.) en tot moment informats els treballadors i
Gustavo Miranda, José Triguero (PSUC), Emil Kógen (Director tèc- treballadores de la marxa, de les delibera-
nic), Antonio García (PSUC), Arturo Arquijo (PSUC), Alejandro Torre-
blanca (Director administratiu), Antonio Luque (PSUC), José Vega cions i negociacions dels convenis i de tot un
(CC.OO.), José Antonio Duran (PSUC) i Alberto Arenas. plec de reivindicacions afegides.

117
L’any 1965, diversos membres del PSUC com discutien els avantprojectes dels convenis i
en F. Ruiz i en J. Coscubiela de Cerdán, en la seva possible aprovació. Les assemblees
J. Cano de Matacàs, en J. Fuentes de Pirelli també eren un marc per a debatre altres te-
Moltex, l’A. González de la construcció, en mes: si se seguien les aturades en solidaritat
A. Plata de la Roca, en V. Lizano de Soler amb els advocats laboralistes, com era el
Almirall, en J. Vázquez, l’A. Luque i jo ma- cas de l’Abert Fina, la Motserrat Avilés, en
teix de SIEMENS, juntament amb companys Josep Soler Barbará, companys acomiadats
i companyes cristians per al socialisme com d’altres empreses, i per qüestions puntuals
en J.Estrada, també de Pirelli Moltex o en F. com les reivindicacions del moviment obrer.
Arias de Nerpyc, ens reuníem a l’església de
l’Almeda amb un objectiu concret: fundar En la preparació de la commemoració del Pri-
les Comissions Obreres del Baix Llobregat. mer de Maig del 1967 a l’església d’Almeda
L’any següent hi va haver eleccions una al- vaig ser detingut junt a 41 companys més,
tra vegada, i una de les nostres responsa- motiu pel qual vaig ser jutjat temps després
bilitats, ara ja com a Comissions Obreres, i condemnat a tres mesos de presó que vaig
era la de preparar-les bé. El resultat va ser complir l’any 1969 a la Model de Barcelona.
memorable, ja que en plena clandestinitat El 1969 vaig ser pare per segona vegada i el
es va aconseguir un molt alt percentatge de 1970 per tercera.
participació tant en el procés de preparació
de les eleccions com en les candidatures a
totes les fàbriques de la comarca. En aques-
tes eleccions, el setembre del 1966, vaig ser
elegit com a vocal jurat d’empresa de SIE-
MENS i també vice president de la Secció so-
cial del Metall de Cornellà i vocal provincial
de la Junta Social del Metall de Barcelona.

Com a jurat d’empresa de SIEMENS vaig par-


ticipar en l’elaboració i discussió de diversos
convenis col·lectius i com a vicepresident
de la Secció Social en convenis d’altres em-
preses i també en convenis comarcals del
Metall. Aquelles reunions dels inicis dels 60
anaven convertint-se en assemblees cada 1977-Acte a la Siemens reclamant la legalització del PSUC.
D’esq. a. a der. Miguel López, Antonio García, Antonio Luque i Isa-
vegada més multitudinàries en les quals es bel Aunión

118
L’any 1971 vaig ser elegit President de la Unió tic de Sant Joan Despí liderat per l’alcalde
de Tècnics i Treballadors del Metall de Corne- Carles Riba i Romeva.
llà en una nova contesa electoral.
El 1993 em vaig prejubilar la qual cosa m’ha
El 1972 vaig ser detingut per participar en permès integrar-me en la vida social de la
una assemblea a la seu del Sindicat vertical meva ciutat i en diferents entitats culturals,
de Cornellà i dies després, gràcies a la solida- esportives i veïnals de Sant Joan Despí.
ritat dels treballadors, alliberat.
El 2001 vaig rebre la menció honorífica en el
El 1974 vaig ser novament detingut i empre- premi Joan N. García–Nieto de Reconeixe-
sonat a la Model de Barcelona per la Vaga Ge- ment Cívic en els II Premis de Reconeixement
neral del Baix Llobregat contra la carestia de Cultural del Baix Llobregat.
la vida, alliberat gràcies a la mobilització i
aturada dels treballadors de la comarca i es- El 2003 vaig tenir l’honor de rebre, juntament
tudiants. amb en Francisco Ruiz Acevedo i en José María
Luque Gómez, el premi d’honor Ciutat de Cor-
El 1977 vaig ser pare per quarta i última ve- nellà com a reconeixement a una vida compro-
gada. mesa amb la lluita pels drets socials bàsics.

El 1979 vaig tenir l’orgull de ser elegit regidor En l’actualitat segueixo afiliat a CCOO i milito
pel PSUC en el primer ajuntament democrà- a Iniciativa per Catalunya Verds.

119
CARLES GARCÍA SOLÉ

tre per fer-ho. En una altra ocasió vaig ser


apallissat brutalment als passadissos del me-
tro de la plaça Catalunya per part d’un grup
de falangistes quan tornava d’una excursió
pel sol fet de portar un escut de Catalunya a
la motxilla.

Amb catorze anys vaig començar a treballar


Tot i ser un baixllobregatí de Vallirana, vaig d’aprenent en un forn de pa i ja no vaig deixar
néixer (1949) deu anys després d’acabada la l’ofici fins als divuit que em vaig iniciar en el
guerra civil al barri de Sants de Barcelona. món del transport, com el meu pare.
Els meus pares eren del bàndol dels perde-
dors, de família obrera. La meva mare va De jove, coincidí amb un grup d’amics en les
néixer al poble de Gelida i el meu pare en mateixes vivències, i junts ens vam fer socis
un d’Andalusia, Baza, a la província de Gra- del centre excursionista Club Esquí Puigmal,
nada. Havia fet la guerra amb la CNT i estava entitat força compromesa amb les reivindica-
totalment integrat a Catalunya. A casa, la Re- cions del nostre poble. Allí, de manera clan-
pública i la guerra, amb les seves conseqüèn- destina, s’organitzaven classes de llengua ca-
cies de repressió i pèrdua de les llibertats, talana i mitjançant les sortides a la muntanya
eren temes tabús, probablement perquè així vam aprendre a estimar el país. Erem joves
creien que cap dels cinc germans ens emboli- sense formació política, però alhora amb una
caríem en política i no passarien per tot allò gran sensibilitat respecte a la repressió que
que ells havien hagut de patir. patien les persones més desafavorides social-
ment. El president d’aquesta entitat un dia
Però la situació d’ofec i de repressió no es ens va proposar fer un salt important en el
podia obviar, perquè era present en cada mo- nostre compromís de rebel·lia. Es tractava
ment de les nostres vides. A les escoles se’ns de participar en una reunió amb la gent de
prohibia parlar en català i jo mateix vaig ser l’exili per passar a formar part d’un possible
maltractat amb un regle per part d’un mes- exèrcit d’alliberament català. La reunió es

121
va celebrar al cap de poc en un lloc de la Ca- cies importants. Perquè la defensa per part
talunya Nord amb gent destacada del Consell nostra d’una Catalunya independent i socia-
Nacional Català (Batista i Roca, Pau Casals, lista de vegades topava i entrava en contra-
etc,). Ens hi vam integrar i de seguida par- dicció amb els seus plantejaments ideolò-
ticipàrem en un curs organitzat per conèixer gics.
tècniques de guerrilla, arts marcials, lluita
urbana, supervivència a la muntanya, explo- Aleshores va ser quan vam decidir apartar-
sius, tir amb armes de foc, etc. nos-en i crear el que havia de ser el FAC (Front
d’Alliberament Català). Aquesta organització
Durant la nostra formació militar es van pro- es mantingué activa fins a finals del 1979.
duir els greus aldarulls com a protesta per les
penes de mort que es demanaven en el con- En aquells primers anys de la dècada dels
sell de guerra de Burgos del 1969. A nosal- setanta, el nombre de sabotatges contra el
tres, la situació ens va servir com a bateig de règim dictatorial va ser espectacular: caser-
foc, tenint-hi una participació molt activa. nes militars i de la guàrdia civil, comissaries
Vam rebre armes i alguns explosius arribats de policia, locals del Movimiento Nacional,
de França i, a partir d’aquell moment, vam TVE, Radio Nacional de España, repetidors
començar una frenètica activitat armada. de l’exèrcit, el diari La Vanguardia, oficines
Malgrat l’absoluta censura dels mitjans de de recaptació d’impostos (en una d’elles va
comunicació, vam aconseguir fer escac a morir un guàrdia civil), monuments als cai-
tota la policia de Catalunya. Entre atemptat guts franquistes, Renfe, etc. Tot el que re-
i atemptat, vam sofrir un greu ensurt en es- presentava la dictadura era objectiu de les
clatar-nos accidentalment un detonador, tot nostres accions armades i donàvem suport
provocant ferides a tres companys, quan vagues de treballadors en operacions de dis-
preparàvem una acció a Montjuïc durant tracció a fi d’evitar, en part, la repressió poli-
la celebració de la inauguració del Saló de cial contra els manifestants (Seat, autobusos
l’Automòbil en què havia de participar-hi el de Barcelona, etc.). Només en una setmana,
príncep Juan Carlos. a Barcelona, Terrassa i Rubí vam fer vint-i-
tres atemptats, i el 18 de juliol del 1971 vam
Les conseqüències de l’accident van posar al volar amb explosius totes les vies fèrries de
descobert que la infraestructura de metges Barcelona, tot deixant incomunicada la ciu-
i altres serveis a Catalunya que ens havien tat per tren.
promès els exiliats era inexistent. Aquest fet
va precipitar el trencament amb tot aquell Un fet mai no prou explicat va fer aturar la
món de l’exili amb el qual ja teníem diferèn- nostra campanya: una explosió al carrer Ca-

122
pità Arenas de Barcelona va provocar la mort hores a comissaria, m’havien desfigurat prou
de divuit persones. La versió oficial afirma- com perquè el mateix director de la Model
va que havia estat provocada pel gas. No es resistís a admetre-m’hi en aquell estat
obstant, la investigació que nosaltres vam físic.
iniciar ens duia a saber que havia estat un
accident amb explosius d’un grup d‘extrema Els primers mesos a la presó de Barcelona
dreta que intentava una acció de represàlia van ser terribles, entre altres coses perquè
contra allò que nosaltres representàvem o sabíem que ens volien demanar pena de mort
bé per tal de desacreditar-nos cometent un en consell de guerra sumaríssim. Els detin-
atemptat impopular i imputar-nos-el. guts érem nou, però a en Llorca i a mi ens
inculpaven la mort del guàrdia civil. Curiosa-
La censura política evitava que la majoria ment, en una assemblea que es feia al pati de
de la ciutadania conegués les nostres accio- la presó en què participàvem la majoria dels
ns. Per això, vam decidir, ja en els darrers presos polítics, a mi, alguns dels presents,
atemptats en què vaig intervenir, poc abans membres de partits aleshores qualificats de
que em detinguessin, reivindicar-los amb el marxistes-leninistes, em vetaren la paraula
llançament d’octavetes argumentant-hi les argumentant que era un “pequeño burgués
raons polítiques que ens duien a realitzar les radicalizado”. Quina paradoxa! La majoria
accions. I així ho vam fer arran de la vola- eren intel·lectuals de manual i saló.
dura que vam dur a terme del monument als
“Caídos” de la Diagonal de Barcelona. Allò va Finalment, i a causa de diversos moviments
ser la gota que havia de fer vessar el got. La al carrer que podien anar a més, juntament
policia espanyola, pressionada pels “excom- amb una campanya internacional contra la
batientes” i després d’haver organitzat di- pena de mort, els militars desistiren. En con-
versos actes de “desagravio” van anar tirant seqüència, es canvià el sentit de les acusa-
d’un fil que investigaven de feia temps, tot cions i només ens demanaren 185 i 205 anys
arribant a la detenció d’algunes persones re- respectivament per haver participat en ac-
lacionades amb l’exili català. Amb pressions cions armades, tot acusant l’organització
i tortures, van aconseguir disposar d’alguns FAC de més de 130 atemptats comesos entre
noms de persones vinculades al FAC, entre el 1969 i el 1972.
les quals en Llorca López i jo. Aquestes de-
tencions van dur-se a terme a les primeries Jo vaig ser condemnat en consell de gue-
del 1972 i les tortures foren tan brutals que rra celebrat el mes de setembre del 1972 al
al Llorca li van provocar lesions irreversibles govern militar de Barcelona a vint anys i en
i a mi, després d’una estada de setanta-dues Llorca López, a trenta.

123
Ens van conduir a la presó de penats de Se- Les actituds s’havien radicalitzat entre el
gòvia. Allà, la majoria de presos eren mili- col·lectiu dels presos polítics pel que fa a la
tants d’ETA. La vida en aquell presidi era relació amb la direcció de la presó. Al cap de
tranquil·la, malgrat ser-hi tancats. poc de ser-hi es va descobrir el que havia de
ser el primer intent de fuga, perquè un infil-
Des d’un bon principi la idea dominant era fu- trat que la policia coneixia com a “el lobo”,
gir-ne, per la qual cosa, tot aprofitant una ex- que militava a ETA, ho va denunciar, bo i
cusa mèdica, vaig demanar el trasllat a la presó provocant la detenció de l’escamot d’ajuda
de Lleida. Al cap d’un temps em portaren a la exterior i el descobriment del túnel. Aquell
Model de Barcelona, on vaig coincidir amb les nou episodi provocà accions de represàlia
detencions de Puig Antich i d’altres companys contra els interns. Tots vam ser traslladats a
del MIL (Movimiento Ibérico de Liberación). En cel·les de càstig i, de matinada, van endur-
aquelles dates també van ingressar a la presó se a qui consideraven responsables a presons
els 113 detinguts a la parròquia de Santa Maria de màxima seguretat. Els altres interns en
Mitjancera acusats de pertànyer a l’Assemblea aquella mateixa nit vam provocar una mena
de Catalunya. A mi em sulfurava que en les as- de motí, raó per la qual a mi em van sancio-
semblees dels presos que es feien al pati, i da- nar amb tres mesos de cel·la de càstig sota
vant de la possibilitat que s’executés la pena l’acusació d’haver agredit un funcionari i ha-
de mort a Puig Antich, destacats demòcrates ver provocat desperfectes.
de l’Assemblea proposessin com a únic acte de
protesta sortir al pati, l’endemà de l’execució, Durant el temps que vaig ser a Segòvia, vaig
amb un braçalet negre al braç. Probablement, participar en quatre vagues de fam, algu-
algunes d’aquestes persones devien ser del nes per denunciar la situació dels presos
mateix tarannà intel·lectual que aquells altres polítics, per reclamar l’amnistia i en contra
que m’havien acusat d’ésser un petit burgès dels estats d’excepció al País Basc. La nostra
radicalitzat. Uns quants proposàrem mesures principal activitat a Segòvia tenia com a ob-
de protesta més contundents, però va arribar jectiu elaborar un altre pla de fuga, ja que
una filtració als funcionaris i aquella mateixa disposàvem d’informació i coneixements del
nit vam ser duts de manera imprevista a dife- subsòl adquirits en el primer intent.
rents presons de l’Estat. A mi em tocà Lleida,
i allí fou on vaig assabentar-me de l’assassinat El mes de novembre de 1975 morí Franco, i
d’en Puig Antich. nosaltres teníem el túnel enllestit. Amb tot,
entre nosaltres, s’obrí un intens debat sobre
Altra volta, al cap de poc, vaig anar a parar la conveniència o no d’escapar-nos, ja que hi
a Segòvia. L’ambient hi havia canviat força. havia qui creia que amb la mort del dictador

124
era més factible l’amnistia política. Majori- vil, i després d’un intens tiroteig alguns dels
tàriament, es va concloure que havíem de companys van resultar ferits i la resta escam-
fugir, perquè era la nostra obligació com a pats per les muntanyes. Jo vaig restar amb
revolucionaris i, en segon lloc, perquè dub- tres companys més i una noia de l’escamot.
tàvem que la continuïtat del règim polític Després de diversos enfrontaments amb la
dominant ens pogués afavorir. guàrdia civil ens vam poder refugiar en una
casa deshabitada on vam romandre-hi onze
Finalment, el mes de març del 1976, vint- dies. Allà vaig saber, a través d’una petita
i-nou presoners polítics, dels quals cinc de ràdio, que havien matat en un enfrontament
catalans, escapàvem de la presó de Segòvia, el meu amic Oriol Solé Sugranyés.
fuga que, altrament, ha estat considerada la
més important duta a terme en una presó es- Erem conscients de la responsabilitat moral
panyola. que havíem adquirit davant dels companys
detinguts i de la gent que simpatitzava amb
la nostra causa. Havíem de demostrar, doncs,
que la fuga era possible, que no era cap som-
ni irrealitzable. És per això que ens vam es-
forçar fins a l’extenuació per aconseguir-ho.
Vam trigar vint-i-un dies a arribar a l’Estat
francès, cercats per mil homes, guàrdies ci-
vils i militars. Però hi arribàrem!

Els quatre fugits, tres bascos i un català, un


cop en terres franceses, vam anar a demanar
a les autoritats el reconeixement de l’estatus
Tres fugats de la presó de Segovia. D’esquerra a dreta: Ramón Llor- de refugiat polític, tot pensant que ja havíem
ca López, Koldo Aizpurua i Carles García i Solé. deixat els perills enrere. Però, a França, ens
van detenir i, després de passar per la presó
La fugida durant les primeres hores va ser oli de la Santé de París, ens van confinar en una
en un llum. Tanmateix, en arribar al Pirineu illa del nord de França anomenada Yeu.
navarrès, i per culpa d’una errada dels mu-
galaris que ens havien de conduir a l’altra He de dir que a l’illa no hi estàvem pas ma-
vessant, no vam poder connectar-hi. I vam lament. Ens havien allotjat en un hotel i les
intentar sense ells de passar a França. A prop despeses corrien a càrrec de l’administració
de la frontera, vam topar amb la guàrdia ci- francesa, però escapar-nos-en per tal de tor-

125
nar a la lluita, que és el que desitjàvem, no tinuat amb la lluita amb més atemptats, ex-
era fàcil ja que constantment teníem una do- propiacions, fins i tot amb l’edició d’una re-
tzena de gendarmes a tocar, nit i dia. A més vista que titulàrem Catalunya Roja. Amb tot,
de nosaltres quatre, a Yeu, hi havia també, la mort d’en Franco i la consegüent descom-
confinats, set persones més, una bona part de posició de la Dictadura obrien unes noves
la direcció d’ETA que, feia temps, que també perspectives que provocaren força contra-
intentaven fugir sense aconseguir-ho. diccions en el si de l’organització. A aquesta
situació caldria afegir-hi disputes de caire
Un dia, l’esquerra francesa va organitzar una personal entre alguns membres del FAC que
concentració a l’illa en solidaritat amb nosal- feien inviable la meva incorporació, per la
tres. Entre els concentrats hi havia un noi de qual cosa vaig decidir d’integrar-me als es-
nacionalitat francesa però de mare mallor- camots especials d’ETA (Berezis). Durant dos
quina, per la qual cosa parlava català, que anys vaig formar part d’ETA, tot participant
se sorprengué que entre els deportats n’hi en tasques de suport i d’altres accions. En
hagués un de català. Això provocà que entre aquell moment, entenia que des de la meva
els dos s’iniciés una relació, avui dia conver- lluita també contribuïa a l’alliberament del
tida en amistat que perdura, que s’implicà meu país.
en una operació que ens va permetre al cap
d’una setmana fer possible fugir-ne, tots Finalment, el 1979 vaig tornar de manera le-
onze, gràcies a la seva col·laboració, la d’ell gal a Catalunya.
i la d’altra gent que ell va aportar.
Em vaig integrar amb moltes dificultats al
Al cap d’un temps de l’escapada de Yeu, em nou procés polític que s’iniciava a l’Estat es-
vaig establir a Perpinyà amb la intenció de panyol, sempre crític amb el poder però amb
tornar a organitzar-me en el FAC. Havien l’esperança que aquella nova situació ens fes
transcorregut gairebé cinc anys des de la avançar cap al meu somni: que el meu país
detenció del 1972, l’organització havia con- fos lliure, independent i socialista.

126
JOAN N. GARCÍA-NIETO PARÍS (1929-1994)
Benigno Martínez Ojeda

estudios en Deusto sale su tesis El Sindica-


lismo cristiano en España, habiéndose rela-
cionado para su elaboración con dirigentes
del PSOE y la UGT, exiliados en Toulouse, así
como con militantes de la CNT.

De 1957 a 1961 estudia Teología en Dublín


(Irlanda) y después, ya sacerdote, amplía sus
Juan N. García-Nieto nace en Barcelona el estudios de economía y sindicalismo en la Es-
9 de julio de 1929. La suya es una familia cuela de Economía y Política de Londres. A
acomodada, del mundo del comercio y de partir de 1963, ya en Barcelona, inicia sus
la banca. A los 15 años, en 1944, ingresa en clases en la Escuela Superior de Administra-
el monasterio de Nuestra Señora de Veruela, ción de Empresas (ESADE) y entra en contac-
cerca de Zaragoza, en el noviciado de los je- to con los movimientos apostólicos obreros
suitas. De 1953 a 1955 da clases en el colegio (JOC; HOAC y ACO).
de los Jesuitas de Montsió, en Mallorca. De
1955 al 57 hace estudios de economía, so- A partir de 1965 viene a vivir a Cornellà a un
ciología y sindicalismo en la universidad de piso de dos habitaciones en el barrio de San
Deusto, después de hacer los estudios de fi- Ildefonso (La Satélite). Cuando Juan viene a
losofía en Sant Cugat. Cuando acaba los es- Cornellà, lo hace como consiliario de diver-
tudios en Deusto, en el verano del 57, tiene sos movimientos apostólicos obreros, como
una experiencia de vida con los obreros del la JOC, ACO o la HOAC, que son los que le
Plan Badajoz, realizando trabajos de pico y dicen: si quieres ser como nosotros te tienes
pala y estando al mismo nivel de los obreros que venir a vivir con nosotros. Es en torno
que realizaban aquella obra mastodóntica. a Juan que se va formando el embrión de lo
Ya en Bilbao había participado en algunas lu- que luego fueron las Comisiones de Barrios
chas obreras, como las de Euskalduna y Altos y Fábricas, y en su entorno se van forman-
Hornos, teniendo también contacto con los do las vanguardias de gente joven que, en
mineros de la Camocha en Asturias. De sus muy poco tiempo, serán decisivas para que

127
nuestra comarca sea punta de lanza del mo-
vimiento obrero en todo el Estado, con la
convocatoria de las huelgas generales que se
hicieron en plena clandestinidad, en pleno
franquismo.

Alfons Carlos Comín

Tenía una preocupación especial por la ju-


ventud y fruto de ello fue el estudio que hizo
junto con su gran amigo Alfons Carlos Comín
y que se materializó en el trabajo-Estudio
Julio de 1970. Curso HOAC. Movimiento Obrero Baix Llobregat.-Fila JUVENTUD OBRERA Y CONCIENCIA DE CLASE,
de pie; de izq. a der: 1º García Nieto, 2º Josep Mª Junyent, 3º Dolors
Freixenet, 7º Ignasi Doñate, 9º Lligadas. Fila del centro; 2º Pepita estudio centrado en la realidad de Cornellà.
Martínez, 3º Paco Arias. Fila de abajo; 4º Ramon Muntaner, entre Según sus palabras, el estudio se refería a la
otros.
juventud que trabaja, y más concretamente
a la juventud que ha emigrado… que se ha
Juan fue detenido el 24 de Enero de 1969 instalado en los barrios periféricos.
junto con otras veintiuna personas reunidas
en casa de Alfons Comín. Era una reunión con Junto con Comín y con muchos otros cristia-
la viuda de Emmanuel Mounier, el filósofo nos comprometidos en las luchas obreras y
francés sobre el Personalismo. La mayor par- contra la dictadura, fueron inspiradores y
te fueron puestos en libertad pronto, pero creadores del movimiento Cristianos por el
Comín fue encarcelado en la Modelo y Juan Socialismo, vital en el comienzo del diálogo
confinado en La Cova de Manresa, vigilado marxismo-cristianismo y en el compromiso
estrechamente por la policía, con un régi- y organización de muchos cristianos en las
men de visitas similar al de la Modelo y con organizaciones de clase (en los sindicatos
la amenaza de un consejo de Guerra. Ambos clandestinos, fundamentalmente en aque-
permanecieron detenidos largo tiempo y, en llos tiempos CCOO, y en los partidos de la
el caso de Juan, durante cuatro meses. izquierda marxista-comunista).

128
En Cornellà, su piso era el centro de reunión Juan fue la persona unitaria y de consenso
de mucha gente y en su casa se hacían se- que dirigió la palabra y el saludo a los huel-
minarios sobre Movimiento Obrero. En 1970 guistas del Baix en las Huelgas generales
fue uno de los participantes en el grupo que de 1988 y 1993, incluso en la última fecha
acabó creando las Comisiones de Barrios y cuando ya estaba con muchos problemas de
Fábricas, que supuso la organización y for- salud. Juan fue la persona necesaria para
mación de innumerables jóvenes de Cornellà poder plantear un proyecto de reconstruc-
y de todo el Baix Llobregat. Este grupo, en ción de la memoria de las luchas de nuestra
un primer momento, se integró en Bandera comarca, mediante la creación por parte de
Roja, pero con la práctica de lucha que se los sindicatos de la Fundación Utopía, de la
estaba llevando, llegó un momento (1973- que fue Presidente hasta su muerte y a la
74) en que se vio la necesidad de confluir que donó todo el archivo personal de todas
en el PSUC, cosa que se hizo a lo largo de cuantas luchas se desarrollaron en nuestra
1974. comarca desde los años sesenta hasta la lle-
gada de la democracia. El archivo de Fuentes
Juan fue la persona necesaria que en los mo- Orales puesto en marcha inicialmente por su
mentos gravísimos de la dictadura, cuando hermana María Carmen García-Nieto, que fa-
ésta mataba a los trabajadores, denunciaba lleció a primeros de diciembre de 1997, ha
los asesinatos provocados por la dictadura supuesto disponer de un fondo documental
con voz clara y enérgica en la Iglesia de San- de primer orden sobre las luchas y en general
ta María o la de San Miguel. Así ocurrió ante sobre nuestra historia.
la muerte del trabajador de la térmica del
Besós, o del obrero de Seat, o la ejecución
de Puig Antich o la muerte de tantos y tantos
cuantos cayeron en manos de la dictadura.

Fue la persona necesaria para la creación de


la Escuela de Formación Social del Baix Llo-
bregat, lugar de formación política y sindical
de tantos y tantos jóvenes y no tan jóvenes.
Fue la persona necesaria para que muchos
creyentes, a través de las Comunidades Po-
pulares, o de CPS, o de su trabajo diario y
personal, se integraran en el Movimiento Huelga general del 14 de diciembre de 1988. Dirigiéndose a los tra-
Obrero y en sus organizaciones de clase. bajadores en la plaza de Catalunya de Cornellà de Llobregat.

129
Poco amigo de homenajes, recibió la meda- tema echaba de su seno, jóvenes que aca-
lla de oro de la ciudad de Cornellà en el año baban irremediablemente en la adicción a
1989. En el discurso de aceptación en la Igle- las drogas, adicción que les llevaba a robar
sia de Santa María de Cornellà dijo: Hay cua- para poder consumir y, en definitiva, acaba-
tro, cinco cosas a las que no he renunciado ban en la cárcel. Hasta la fecha de su muer-
y no quiero renunciar: En primer lugar, hijo te se multiplicó por este sector intentando
de Catalunya, viviendo en Cornellà duran- gestiones con políticos, con miembros de
te 25 años, y al mismo tiempo identificado la judicatura, con el mismo gobierno, para
con los que han venido de fuera buscando conseguir indultos para los reinsertados. En
un hogar, buscando el pan, buscando el tra- 1990 participó en la constitución de la Coor-
bajo…. En segundo lugar, no renunciaré a dinadora Contra la Marginación de Cornellà,
ser un hombre de fe cristiana vivida en el la entidad que resultó del trabajo de aquel
seno de la comunidad de base de Cornellà, grupo inicial de los ochenta, entidad que
de los movimientos de la comarca, de cris- aún hoy sigue siendo fiel a los principios de
tianos por el socialismo…. Tampoco renuncio sus fundadores y que sigue empleándose en
a continuar siendo hijo de San Ignacio, con la labor de ayuda a los más débiles.
una Compañía con vocación de frontera, con
vocación total de lucha por la justicia…Fi- Juan, persona solidaria por convicción, tam-
nalmente, ni renuncio ni los que estamos bién participó en la creación de ACCIÓ SO-
aquí renunciaremos a nuestra militancia sin- LIDÀRIA CONTRA L’ATUR, entidad pionera
dical, en mi caso en el seno de Comisiones en apoyar la promoción del empleo, sub-
Obreras; en mi caso, también, en el seno del vencionando herramientas para el trabajo,
Partit Socialista Unificat de Catalunya, pero o ayudas para la autoocupación o ayudas
luchando por una gran pluralidad entre toda puntuales.
la izquierda, entre los hombres y mujeres
que queremos un mundo más solidario. Murió el 23 de Julio de 1994, mientras decía
la misa de ocho de la mañana. Su corazón,
Desde principios de los años ochenta, Juan enfermo desde hacía mucho tiempo, dejó
acompañó a un grupo que comenzó a tratar de latir. Había cumplido pocos días antes
la problemática de los jóvenes que comen- sus 65 años. Para muchos de nosotros, con
zaron por aquellas fechas a caer en situación él se marchaba un referente de la comarca,
de marginación, sobre todo por consumo de de Cornellà. Pero a muchos, a su marcha, el
drogas. Fue una lucha larga que se consti- ejemplo de su vida les llevó a un compromi-
tuyó en una obsesión para él. Era la gente so total con los más desfavorecidos. Y, por
que se salía del sistema, o mejor, que el sis- supuesto, nunca le olvidaremos.

130
SERAFÍN GARRIGÓS SATOCA

pesetas que servían para trampear el año,


pues lo de leñador no era fijo y, además, muy
peligroso y agotador por tener que trepar por
los pinos como los monos, después sostenerse
con una mano y con la otra cortar las ramas
y a una altura considerable, con jornadas de
diez y doce horas, además de tener que cami-
nar una o más horas para llegar al tajo. Todo
Yo nací en el año 1920 en casa de mis abue- eso y más se tenía que hacer para no morirse
los maternos, que eran labradores de una fin- de hambre. ¿Qué lejos está de lo que ahora se
ca ubicada en una pedanía perteneciente a llama un trabajo digno?.
Orihuela, y con los que viví mis tres primeros
años. El motivo de vivir con mis abuelos era Cuando yo tenía 8 años mi padre se lesionó
porque mi padre estaba en la guerra de Ma- en una pierna, lo que le obligó a estar unos
rruecos. Cuando mi padre vino licenciado nos días sin poder ir a trabajar (y si no se traba-
fuimos a vivir a otra casa que estaba encima jaba no se comía). Entonces decidió que yo
de una colina, a un kilómetro de distancia de le acompañara para ayudarle, por los menos
la de mis abuelos. Pasados tres años nació mi a reunir las ramas que él cortaba, llevándolas
hermano y, otros tres más tarde, mi hermana. a rastras a sitios planos donde él las pudiera
hacer haces con una sogas que nosotros mis-
Mi padre se dedicaba a la poda de pinos y mos confeccionábamos con esparto, que por
otros árboles, cuyas ramas cortadas y hechas allá abunda bastante.
haces eran empleadas en las caleras, yeseras
y en los hornos de cocer el pan. Cuando llega- Cansados de aquella vida y aquel trabajo tan
ba el verano se formaban cuadrillas que mar- duro y viendo mi impotencia para realizar
chaban a la siega por los inmensos campos de aquel trabajo, decidieron trasladarse a vivir a
Castilla la Mancha, siega que se hacía a mano Cornellà, donde mi madre tenía un hermano.
con una hoz. Este trabajo duraba 30 o 40 días, Llegados a Cornellà nos encontramos con mi
se trabajaba a destajo y le reportaba unas tío enfermo de cáncer y con tres hijos peque-

131
ños, por lo que era imposible que nos alberga-
ra en su casa, pero sí lo hizo una prima de mi
madre que vivía en la misma escalera, la cuál
tenía un hijo que trabajaba en la Unión Vi-
driera Nº 7, que así se llamaba la ELSA. Me fui
con él a pedir trabajo, fue tan rápido que en
aquel momento me admitieron y me quedé a
trabajar al segundo día de estar en Cornellà,
justo tenía 9 años, un mes y once días.

1986. Sala de hornos de la desaparecida ELSA de Cornellà de Llo-


bregat.

En el horno del vidrio los pequeños sólo tra-


bajábamos seis horas, repartidas entre la
mañana y la tarde. Yo hacía dos por la ma-
ñana y cuatro por la tarde, lo que me per-
mitía que antes de entrar a las diez, vendía
periódicos en la estación de la RENFE. Eran
de un quiosco de la calle Rubió i Ors, cuyo
dueño se pasaba a recoger lo recaudado an-
1945. Fachada de la Unión Vidriera de España nº 7 de Cornellà de
Llobregat (años más tarde se llamaría ELSA) tes de entrar yo a trabajar. Como la venta no
me robaba mucho tiempo, aprovechaba para
A los pocos meses ya pudimos alquilar una repasar los periódicos, lo que me ayudó a
casa en la calle Marqués de Cornellà, pues adquirir más conocimientos e ir aprendiendo
con las once pesetas que yo cobraba y una a leer y comprender muchas cosas. Las no-
parte de lo que cobraba mi padre y también ticias que más me interesaban eran las que
mi madre, podíamos pagar el alquiler y te- se referían a la guerra de Abisinia, invadida
ner nuestra casa, que no tenía luz (nos alum- por los italianos. Allí empecé yo a sentir las
brábamos con velas y un quinqué), tampoco primeras sensaciones y rebeldía contra las
tenía agua corriente, pero tenía un pozo en injusticias, a aborrecer a los que iban por
un patio muy hermoso, del que sacábamos el el mundo matando a personas que nada ha-
agua con una bomba de pistón. Este patio nos bían hecho, allí se forjó mi espíritu rebel-
permitía tener animales como gallinas, cone- de, sin que nadie me predicara o me dijera
jos, algún pato. nada. Allí, en aquel banco de la estación de

132
la RENFE de Cornellà, con sólo 13 años na- centro de Quatre Camins y una tercera en el
ció, de forma espontánea, un defensor de la actual terraplén de la Avda. Del Baix Llobre-
justicia y de la libertad. gat. En estas barricadas los milicianos, que
estaban bien armados, revisaban todos los
A pesar de los sufrimientos que tuve que pa- vehículos, comprobando los salvoconductos,
decer en mi juventud, hoy me siento recom- no dejando pasar a nadie que no estuviera
pensado, porque, al menos España, es jauja bien identificado.
comparado con lo de aquellos tiempos no tan
lejanos, por eso no podemos ni debemos olvi- Una mañana ocurrió algo trágico y lamenta-
dar la historia. Era un tiempo donde mi per- ble: circulaba un coche oficial del consulado
sonalidad se forjó, en 1934, cuando ocurrie- de los Estados Unidos, que ya había pasado
ron los hechos narrados, ya con trece años, los otros dos controles, llegó al del terraplén,
los hábitos iban cambiando. quizás pensando que ya estaba identificado,
pasó de largo sin parar, por lo que los milicia-
Desde esta fecha hasta el 36 la vida se de- nos de guardia les dispararon y mataron a los
sarrollaba con normalidad: ya nos reuníamos tres ocupantes. Seguro que el gobierno de la
con chicos y chicas y, entre otras cosas, en República recibiría las correspondientes que-
verano íbamos a la playa de El Prat cami- jas, pero a los milicianos no les castigaron,
nando, salíamos de Cornellà a media noche, dado que cumplían con las órdenes recibidas.
cada uno con su fiambrera y su cantimplora
de agua, haciendo del camino una diversión. Un día se presentaron en la plaza de la Iglesia
Pero llegó 1936, y con ello la sublevación dos camiones con milicianos de la CNT- FAI,
militar y la guerra. Así cambiamos nuestras que venían de Barcelona a quemar la Iglesia,
diversiones por una verdadera revolución: ir alegando que los milicianos de Cornellà no
al río a llenar sacos de arena para las barri- cumplían con la revolución. Como la puerta
cadas y, cuando no hacían falta, a los campos de la Iglesia estaba cerrada la abrieron a tiros
con las mujeres a recolectar los productos y entraron dispuestos a cumplir su objetivo, el
que habían quedado abandonados, llevándo- Mossen salió al balcón pidiendo que no la que-
los a Can Vallhonrat, donde había instalada maran, pero la respuesta fue que se metiera
la colectividad de los payeses. Todo el mundo en la rectoría pues si no lo iban a matar, y no
colaboraba con entusiasmo, sin cobrar nada, tuvo más remedio que hacerles caso.
como si fuera una fiesta.
Estos dos episodios fueron los más destaca-
Las barricadas se pusieron: una en el Revol dos de la revolución en Cornellà. Como los
t Negre, frente al actual EROSKI, otra en el milicianos estaban dentro de la Iglesia no se

133
percataron de la presencia del Mossèn cuan- decía el que dirigía la operación: los bancos
do salió al balcón, y eso seguro que le salvó para la escuela, la tela para que las mujeres
la vida. Los milicianos forasteros, una vez hagan vestidos para los más necesitados, y
forzada la puerta, se dedicaron a disparar así, con esas arengas, como si fuéramos hor-
contra los santos, y lo que más les divertía migas, íbamos y veníamos sacando todo lo
hacia los alambres que sujetaban al techo las que podía ser útil.
lámparas para hacerlas caer. Los milicianos
de Cornellà, al oír los disparos, subieron co- La colectividad que antes he mencionado se
rriendo, pero las mujeres les salieron al en- creó con el criterio de que no podía haber
cuentro para informarles de lo que pasaba y jornaleros que trabajaran por cuenta ajena.
decirles quienes y cuantos eran. Sabedores Así pues, a los propietarios de las tierras se
los de Cornellà de la poca predisposición de les asignó una cantidad de tierra que el con-
la CNT-FAI al diálogo, optaron por esperar a junto de la familia fuera capaz de cultivar,
ser un grupo más numeroso y rodear toda la el resto pasaba a la colectividad. Algunos pa-
plaza, fue entonces cuando les conminaron a yeses cuya familia era de pocos miembros,
salir de la Iglesia; en principio se mostraron optaron, para poder atender las labores del
amenazadores, pero al ver tantos milicianos campo, como el cultivo, la recolección de los
y tanta gente allí congregada, se volvieron productos, la distribución y muchas otras fae-
más pacíficos y se excusaron alegando que nas necesarias para que todo funcione bien,
era la única iglesia que no había sido quema- por renunciar a cultivarlas por su cuenta y
da en toda la comarca. Pero les hicieron sa- se incorporaron como socios de la colectivi-
ber que en Cornellà había un comité revolu- dad, aportando la totalidad de sus tierras,
cionario compuesto por todos los ciudadanos excepto algún pequeño huerto para su uso
y no necesitaban que nadie de fuera viniera personal.
a decirles lo que tenían que hacer.
La colectividad montó un mercadillo del con-
Mientras en la plaza ocurría todo eso, en el junto de la masía. Donde ahora está Correos
interior de la Iglesia estábamos los más deci- estaban las cuadras, y la entrada a la ma-
didos apagando los pequeños fuegos que ha- sía se hacía por Mossèn Jacinto Verdaguer.
bían originado y, después, cuando todo que- En el mercadillo podían abastecerse sólo los
dó en calma, nos dedicamos a sacar todos socios, pero también abastecía al mercado
los bancos, los arcones con ropa y toda clase centro, que era el único que había en Cor-
de objetos que podían ser quemados, depo- nellà. También se llevaban frutas y verduras
sitándolo todo en la plaza, lo recuerdo como al Borne. En aquel tiempo todo escaseaba,
si fuera ayer. Todo se puede aprovechar, nos por lo que los socios eran unos privilegiados,

134
pues tenían sus raciones seguras sin tener se cumplieran. Sólo por eso quisieron darle
que hacer largas colas. el “paseo”, pero fue alertado por alguien y
se atrincheró en su casa, provocando un gran
El sindicato de la UGT se instaló en el Patro- escándalo entre los vecinos y conocidos, por
nato, que se declaró Casa del Pueblo. Fue lo que los que fueron para llevárselo tuvie-
remodelado, y en los bajos se habilitaron pe- ron que desistir de su empeño y, desde aquel
queños cuartos para que cada ramo de acti- momento, dormían en su casa dos milicianos
vidad sindical tuviera su habitáculo indepen- del PSUC para protegerlo. Uno de ellos era
diente; los jóvenes libertarios se instalaron mi padre. También fueron grupos de milicia-
en Can Maragall, las juventudes socialistas nos, que se relevaban cada varios días, a la
en Can Gaya, y así otras organizaciones que abadía de Montserrat para protegerla de los
no recuerdo con detalle. saboteadores.

A la semana siguiente de estos acontecimien- En Abril del 37 se empezó a organizar el ejér-


tos se reanudó la actividad laboral, pero con cito popular, y se crearon centros de instruc-
muchos cambios: primero, la mayoría de los ción para preparar a los futuros soldados. Uno
jóvenes se había marchado al frente de Ara- de esos centros estaba en Sant Cugat, enton-
gón, formando parte de las centurias que se ces llamado Pins del Vallès. Como se acep-
iban formando organizadas por los partidos taba a todos los que quisieran ir, un grupo
políticos; segundo, se reactivó el textil, que de las juventudes socialistas nos apuntamos
era fácil, pues sólo se trataba de poner en y allí nos enseñaron tácticas de guerrilla, el
marcha las máquinas y seguir con lo que ya manejo de diferentes armas y a disparar con
estaba preparado; en el vidrio ya no era tan ellas, estas armas eran de madera, pero en
fácil, allí había un encargado de preparar las prácticas se usaban unas de verdad, por-
el trabajo que tenían que realizar las dife- que sólo había 8 o 10 para toda la compa-
rentes “plazas”,una plaza se componía casi ñía. Así, cuando llevábamos unos 40 días, una
siempre de tres vidrieros y dos aprendices, y noche tocaron las trompetas para formar de
cada una era completamente independiente forma rápida, salimos medio dormidos y subi-
de las demás. El encargado, antes de iniciar mos en camiones. Al subir nos entregaban un
la jornada, ponía en cada plaza los moldes y fúsil de verdad y cartucheras con munición.
las herramientas necesarias para el trabajo Tan pronto estuvieron completos los camio-
a ejecutar. Aquel hombre no intervenía para nes salieron tres a toda velocidad, los restan-
nada en el trabajo, pero tenía una cierta ca- tes salieron en caravana hacia la estación de
tegoría en la fábrica y era el que controlaba Sant Cugat, donde nos esperaba un tren que
los pedidos y, por tanto el responsable de que nos trasladó a la Plaza de Catalunya. De allí

135
nos llevaron por túneles que no conocíamos, pueblo. Como entonces el pueblo era peque-
hasta que llegamos a la entrada del Hotel Co- ño, todos nos conocíamos y nadie era ajeno
lón, ocupado por las juventudes comunistas, al dolor de las familias.
alevines del PSUC.
Cuando se acercaba el invierno, otra vez se
Para cruzar el espacio entre la salida y la movilizaron las mujeres. El entonces “Soco-
puerta del hotel, lo hicimos en grupos de 4 o rro Rojo” lanzó la consigna de recoger pren-
5 a toda carrera, como nos habían enseñado das de abrigo para los milicianos que estaban
en el campamento, lo que hicimos sin nove- por los frentes de Aragón y de Madrid. Como
dad, aunque se oían disparos por todas par- en meses atrás, todo el mundo se volcó en el
tes, eran Els Fets de Maig. Nos distribuyeron asunto, entregando lo que tenían y dedicán-
por las habitaciones que tenían ventanas con dose por las noches a confeccionar prendas
vista a la Ramblas, las cuales estaban pro- de abrigo, cada mujer hacía lo que sabía,
tegidas por colchones, los fusiles preparados pero orientadas por el Socorro Rojo para que
y el miedo en el cuerpo, esperando órdenes hubiera prendas de las diferentes necesida-
que nunca llegaron. Disparos se oían por las des. En el Socorro Rojo se podía entregar pa-
Ramblas, pero nunca vimos quien disparaba. quetes para los familiares y para que ellos lo
Llegada la noche nos reunieron en la planta distribuyeran a quienes lo necesitaran.
baja, y por el mismo camino que habíamos
llegado fuimos a la estación de los Ferroca- En el otoño del 37 por fin pude salir de la
rriles de la Generalitat y en un vagón exclu- fábrica del vidrio, me destinaron a la colec-
sivo volvimos a Sant Cugat, y como no había tividad de los payeses y empecé a trabajar
camiones volvimos al campamento andando, en una zona que comprendía campos entre
que no estaba tan lejos. el camino de El Prat y el río. Detallo como
funcionaba: cada zona tenía un equipo de
Los que habían salido en los tres primeros hombres fijos, salvo cuando por motivos de
camiones aún no habían vuelto, estaban en recolección había que ayudar a otras zonas,
Sabadell custodiando el aeropuerto. Esa fue pero siempre provisionalmente. Cada zona
toda nuestra participación en aquellos trági- tenía un responsable de la producción y un
cos y vergonzosos acontecimientos. listero que controlaba la asistencia al tra-
bajo y decidía los tiempos para iniciar el
En los siguientes meses del verano y otoño la trabajo, las paradas para fumar y la hora
normalidad sólo se alteraba cuando llegaban de irse a casa; no obstante, ellos no tenían
las malas noticias de los frentes de Aragón ningún privilegio, trabajaban como el resto
anunciando la muerte de algún vecino del del grupo.

136
A las pocas semanas de yo empezar, mi pa- circunstancia de que si yo hubiera muerto
dre se marchó voluntario al frente, quizás en aquel combate sólo me habría anticipa-
ya lo tenía pensado y por eso me llevó para do a mi padre en 24 días. ¡Y aún quieren
relevarlo, aunque él nunca lo dijo. Después que olvidemos!. Durante 28 meses que nos
de participar en la toma de Teruel y en la martirizaron en un batallón disciplinario, sin
posterior retirada, fue herido gravemente, apenas comer, sin cobijo para protegernos
por lo que murió en un hospital de Alicante. del frío ni de la lluvia, maltratados de forma
Pero ahí no termina el drama: por el mes inhumana. Mi familia fue destruida cuando
de Marzo empezaron los bombardeos sin tre- empezábamos a vivir, cuando mi madre se
gua, se inició la construcción de refugios en quedó sólo con dos hijos pequeños de 12 y
Cornellà, como supongo que en muchos otros 9 años, con su madre inválida, con el ma-
sitios. Los chavales que ya teníamos 17 o 18 rido muerto y con un hijo desaparecido en
años nos pasábamos, a veces casi toda lano- la retirada final. Tardé seis meses en poder
che, en el que se construía bajo el Castell hacerle llegar noticias mías por medio de la
del Bornis y sólo salíamos a respirar cuando Cruz Roja suiza. ¿Cómo voy yo a olvidar una
estaban bombardeando para ver la luz de los tragedia tan grande? Jamás.
reflectores y la explosión de los antiaéreos y,
por la mañana, casi sin dormir, a trabajar.

El 28 de Abril llamaron a los nacidos en 1920,


la famosa quinta del biberón, la del 41. Nos
llevaron en tren hasta Tárrega y de allí a un
pueblecito llamado Ciutadilla. Durante tres
semanas nos enseñaron lo mismo que yo ha-
bía aprendido en Pins del Vallès, lo único
nuevo fueron las bombas de mano. A las tres
semanas nos llevaron a un pueblo llamado
Oso de Sio, donde una mañana nos hicieron
formar sólo con las armas y la munición. Los
veteranos de la compañía ya sabían por ex-
periencia que íbamos a entrar en combate
¡pero qué combate!: terrible, horroroso.
De la compañía, que éramos más de cien, Todo eso sin detallar los nueve meses que me
sólo quedamos unos treinta y algunos heri- pasé en los frentes del Segre y del Ebro, la
dos que pudieron ser evacuados. Se da la huída a Francia, cruzando montañas acosa-

137
dos por la artillería y la aviación franquista, No quiero terminar estas memorias sin rendir
pasando hambre y todo tipo de calamidades un póstumo homenaje a una familia que ape-
,y la estancia en los campos de refugiados en nas hacía un año que había emigrado a Cor-
Francia: Argélés y Agde, en donde el trato no nellà y que, al principio, vivimos unos me-
tenía nada de humano, incluso nos escogían ses como vecinos. Eran siete hermanos y una
como esclavos para ir a trabajar donde nos hermana, de cuyos hijos me hice muy amigo.
necesitaban, pero sin cobrar nada. Con el Tanta fue nuestra amistad que me llamaban
deseo de huir de allí, me apunté a la Legión hermano. Pues bien, llegada la revolución,
Internacional, ya en plena guerra mundial, los cinco mayores se enrolaron en centuria
dispuesto a ir a Siria, pero cuando descu- con destino a Aragón y el que hacía seis se
brieron mi edad me rechazaron. Después, incorporó en la quinta del 41. El único que
volví a España, al batallón disciplinario, en se quedó tenía 12 años, y es el único que aún
Algeciras, en Cerro Muriano, sin entrar en vive. Esta familia eran los Novarro Treviño,
los detalles que todavía me ponen los pelos seis hermanos en el frente, en el que murie-
de punta. ron dos, uno en Aragón y otro en el Ebro.

138
MANUEL GONZÁLEZ FERNÁNDEZ
Francisco Ruiz Acevedo

tonces la tierra de promisión de numerosos


inmigrantes. Desde finales del siglo XIX hasta
tres cuartos del XX tuvo un marcado carácter
colonial, herencia de la ocupación inglesa. El
trabajo en las minas era embrutecedor, pues
todo dependía del esfuerzo personal ante la
ausencia de maquinaria.

En el año 1964 conocí a Manuel González Fer-


nández “Manolillo” cuando yo vivía en Gavá.
Era un hombre íntegro y con una rebeldía in-
terior que hoy día, a sus 73 años, aún conser-
va. En aquel entonces el movimiento obrero
carecía de organización alguna, pero tenía-
mos contactos con Plata, Cazorla, Alguacil,
Arquillo que trabajaban en Roca Radiadores
y militaban en el PSUC (menos Cazorla to-
dos son fallecidos). También conocíamos “al
Félix” y a la asistenta social de la Compañía
Roca, Mª José Pardo, y Mª Eugenia Sánchez, Muelle de Río Tinto de Huelva (Primero del siglo XX)

de Cáritas.
Sus padres, a los que Manolo adoraba, habían
Manolo había nacido en Riotinto (Huelva) el nacido en esta aldea onubense, pero su pro-
día 1 de Febrero de 1932, y poco podía adi- genitor enfermó gravemente siendo aún jo-
vinar la azarosa y compleja vida familiar y ven, por lo que hizo oposiciones para guardia
de explotación a que fue sometido desde la urbano y por ello fue destinado como vigilan-
tierna edad de 10 años. Riotinto, llamado así te en la cárcel, eran tiempos de la República,
por el color de sus aguas al mezclarse con para custodiar a los fascistas encarcelados.
los residuos de las minas, era en aquel en- Era un hombre con sentido de clase, sindica-

139
como consecuencia de la silicosis, con lo que
le faltaba la respiración. Cuando cumplió el
servicio militar se fue a trabajar al Plan Ba-
dajoz haciendo canales con salarios de mise-
ria y viviendo en barracones. Marcha a Avi-
lés, en donde tenía un hermano menor, pero
las condiciones de trabajo eran parecidas a
un campo de concentración en que miles de
trabajadores dormían en barracones. Era la
época en que se estaba construyendo la si-
derúrgica Insidesa. Estuvo trabajando en la
Talleres de las minas de RioTinto de Huelva (Primero del siglo XX)
construcción y, finalmente, la familia logró
reencontrarse en Gavà.

lista de izquierda, tal vez de la UGT. Cuando En 1962 entró a trabajar en Roca Radiadores
las tropas de Franco tomaron Riotinto uno de y entró en contacto con compañeros de la
los derechistas, que había permanecido en HOAC, como Paco Arias, Doménech, Priego y
prisión, le identificó y por dos veces escapó Balduino, que en diversos cursillos le hacen
corriendo de que le fusilaran salvándole la adquirir una conciencia de clase. También
vida, la última vez, un sacerdote. En Riotinto entra en contacto con gente del PSUC, como
los repúblicanos no tomaron represalia algu- Plata y Ruiz Acevedo de la Rockwell Cerdans.
na con los fascistas. En 1965 asiste a las reuniones de la Iglesia
de Almeda donde se fundaron las CC.OO. del
A raíz de este acontecimiento la familia huyó, Baix Llobregat. En las elecciones de Septiem-
refugiándose en Azuaga (Badajoz), donde tra- bre de 1966 los trabajadores de Roca le eli-
bajó en unas minas de plomo situadas en las gen enlace sindical y tiene una participación
estribaciones de Sierra Morena, donde pasó destacada en la formación de las CC.OO. de
desapercibido. Manolo tenia unos cinco años fábrica.
y su estancia en la escuela fue nula. Prácti-
camente la cultura que adquirió se desarro- En 1968 Despíden a Plata y Cazorla como con-
lló en la biblioteca del pueblo. secuencia de un paro solidario con los traba-
jadores de Rockwell Cerdans afectados por
Desde los trece años hasta los veint-y-dos un expediente de crisis. En 1969 Manolo es
estuvo trabajando en las minas de plomo. despedido por Roca Radiadores por destacar-
Su padre murió en el año 1952, con 49 años, se en un paro por reivindicar un salario digno

140
y mejorar las pésimas condiciones de trabajo. CC.OO. de fábrica. Este mismo año ingresa
La empresa intenta desahuciar de la vivienda en el PSUC y se convierte en un autentico lí-
a toda la familia compuesta por su mujer y der obrero y sindical en la huelga general de
cinco hijos. Con el asesoramiento del aboga- Enero de 1976 en solidaridad con los Despídos
do laboralista Francesc Casares logra ganar el de Laforsa. Una huelga general en la que el
juicio en Magistratura referente al Despído. dictador Franco había muerto en Noviembre
de 1975. La huelga de Laforsa fue una huelga
En el año 1971 entra a trabajar en la em- política, la más larga del movimiento obrero
presa Laforsa de Cornellà, donde tiene una de la comarca. Fue concejal del Ayuntamien-
actuación destacada en la formación de las to de Viladecans durante diez años. Milita en
la actualidad en el PCC (Partit dels Comunis-
tes de Catalunya) del cual es miembro desde
1982 . Aún jubilado sigue siendo un defensor
incansable de los derechos de los trabajado-
res. La edad no ha hecho mella en su constan-
cia y la rebeldía innata que ha mantenido a lo
largo de su accidentada y explotada vida.

La Asociación para la memoria histórica y de-


mocrática del Baix Llobregat le rinde home-
naje, como peatón de la historia, y le pone
énfasis de reconocimiento a toda una vida
por su lucha por las libertades sindicales y
Plaza Catalunya de Cornellà, solidaridad con Laforsa democráticas para nuestro país.

141
ANTONIO GONZÁLEZ MERINO

del Comité International de la Croix Rouge,


en donde se le notificaba que su marido fue
hecho prisionero por las tropas alemanas y
conducido al campo de concentración nazi
de Mauthausen el 27 de Enero de 1941, con
el número 5.942, junto a otros 1.505 prisio-
neros repúblicanos españoles. El 17 de Fe-
brero fue trasladado al campo de Gusen con
Nací en Montilla (Córdoba) un 15 de Agosto de el número 10.126 donde lo asesinaron, en la
1.932. Mi padre, Juan González León (Lucena cámara de gas, el 11 de Enero de 1.942. Ha-
6 de Enero de 1903), era secretario de las bía cumplido 39 años cinco días antes. A su
juventudes socialistas en 1931, y más ade- hermano Manuel lo asesinaron en la cámara
lante presidente de la Sociedad de Obreros de gas en Gusen, con 32 años, el 25 de No-
y Empleados Municipales. Cuando la subleva- viembre de 1941.
ción militar del 18 de Julio de 1936, Montilla
fue tomada por los fascistas y mi padre, para Mi madre pasó un calvario para sacar adelan-
salvar su vida, huyó con mi madre Dolores te a sus cinco hijos de corta edad, en una po-
Merino Navarro, y sus cinco hijos de corta blación como Montilla, en donde los fascistas
edad. En Valdepeñas (Ciudad Real) se alistó tenían un control total de las familias de “ro-
en el batallón de Félix Torres. Combatió en el jos apestados”, y las represalias y vejaciones
frente de Valdemoro (Madrid) y, tras la caída eran constantes y se les negaba hasta el tra-
de Barcelona, el 26 de enero de 1.939, cruzó bajo. Sin embargo, nos educó en el amor a
los Pirineos. Con seis años fue la última vez nuestro padre y nos inculcó unos principios
que tengo conciencia de haber visto con vida de dignidad humana, de libertad, y jamás se
a mi padre. humilló ante las autoridades franquistas. En
ese periodo de tiempo pudimos salir adelante
Mi madre, Dolores Merino Navarro, no tuvo gracias a la ayuda prestada por mi tía abue-
conocimiento de su muerte hasta el día 8 de la, Tránsito Navarro, que tenía una parcela
Marzo de 1946, a través de una certificación de tierra.

143
Yo llegué a Catalunya el 4 de Septiembre de obrera por la dictadura franquista. En el año
1956, con 24 años, y empecé a trabajar en la 1.964 participé en reuniones en la Iglesia de
construcción (Agroman) huyendo de la mise- Santa Maria de Cornellà con compañeros del
ria, la represión y del auxilio social de la Fa- P.S.U.C. y otros de la A.C.O. (Acción Católi-
lange, después de trabajar durante 14 años ca Obrera) tales como Joan Estrada (Pirelli),
en el campo a base de peonadas, unos días sí José Cano (Matacas), Antonio Morales (Cor-
y otros no. En Sant Joan Despí, un compañe- beró, fallecido), José Fuentes (Pirelli, falle-
ro me acogió en su casa hasta que mi madre cido), Alfonso Pino (Plasmica), entre otros.
recibió una indemnización del gobierno ale- También tenía contactos con Ángel Rozas,
mán, con la cual pudimos comprar una par- Tomás Chicharro, Rafael Cruz y Luis Moscoso,
cela y, trabajando los domingos, construimos de Barcelona.
una casa en la que pudimos reagruparnos
toda la familia. En 1.964, una comisión compuesta por Rafael
Cruz, Francisco Ruiz y yo mismo (miembros
El 8 de Julio de 1957 entré a trabajar en Sie- del comité de sector del P.S.U.C. los dos úl-
mens Industrias Eléctricas con la categoría timos), nos entrevistamos con Oleguer Be-
de peón. En 1960 ingresé en la organización llavista, rector de la Iglesia Sant Jaume del
clandestina del P.S.U.C. (Partit Socialista barrio de Almeda en Cornellà, el cual nos au-
Unificat de Catalunya) formando parte del torizó la celebración de reuniones, todos los
Comité de sector con la responsabilidad de sábados, con trabajadores de diversas em-
organización. El 13 de Septiembre de 1962, presas. De esta manera fuimos formando una
con motivo de la huelga por reivindicaciones pequeña vanguardia y participé en la consti-
salariales, fuimos despedidos 42 trabajado- tución de las CC.OO. del Baix Llobregat, a las
res, 12 de los cuales fueron juzgados por que en 1965 dimos formas organizativas, con
un tribunal militar. La huelga, con grandes la formación de la Coordinadora, de la cual
enfrentamientos con la fuerza pública, tuvo formé parte.
una duración de una semana.
El 30 de Octubre de 1966 ingresé en la em-
Empecé a trabajar de nuevo en la construc- presa Tuperin de Sant Joan Despí. Eran tiem-
ción formando parte de la O.S.O. (Oposición pos difíciles, de clandestinidad, que se hizo
Sindical Obrera), la cual no tuvo una gran in- patente el 22 de Abril de 1967 al salir de una
cidencia, por sus formas clandestinas, lo que reunión de la Iglesia, con la detención de 42
le impedía tener un contacto directo con trabajadores, de los cuales 16 fuimos juz-
los trabajadores dada la hegemonía que te- gados por el T.O.P. (Tribunal de Orden Pú-
nia el sindicato vertical impuesto a la clase blico) el 1 de Febrero de 1969, acusados de

144
reunión ilegal por pertenecer a las CC.OO., Participé en la escuela sindical de la C.N.S..
declaradas fuera de la ley por el Tribunal En la fundación de la A.VV. de las Planas de
Supremo el 16 de Febrero de 1.967. Sant Joan Despí. En las elecciones sindicales
de Junio de 1.975. Formé parte del Comité
En Mayo de 1.969, ingresé en la cárcel Mode- de empresa por CC.OO. hasta el año 1.987.
lo de Barcelona para cumplir una condena de cuando pasé a la larga enfermedad y pos-
tres meses. En casa quedaron mi mujer, Car- teriormente a la jubilación, en la cual me
men Aragón, y cuatro hijos de corta edad, el encuentro en la actualidad, sin pertenecer
menor hacía pocas semanas que había naci- a ninguna organización de carácter sindical
do. Pero la incomunicación, la impotencia de o político.
la cárcel, fue más llevadera gracias a la soli-
daridad moral y económica que le prestaron
a mi familia los trabajadores de la comarca.
Al salir de la cárcel la empresa me readmi-
tió y, en honor a la verdad, debo decir que
fue de las pocas empresas que no sancionó a
trabajador alguno por participar en paros por
reivindicaciones en el ámbito de la empresa
o por motivos solidarios.

En las elecciones sindicales de Mayo de 1971


los trabajadores me eligieron para repre-
sentarles en el jurado de empresa. En 1.973
ostenté la Presidencia de la junta social del
metal de Sant Joan Despí. Participé activa-
mente en el periodo 1974-1976, durante las Crematorio del campo de concentración de Gusen.
tres huelgas generales. Foto de Antonio Carrasco, de Montilla (Córdoba)

145
RAFAEL GONZÁLEZ POLONIO

siguiente se presentaron unos falangistas y le


dieron un ultimátum a mi madre en el sentido
de que o se presentaba mi padre, en 24 horas,
o vendrían a buscarla a ella. Aquella misma
noche, la familia entera, con tíos y primos,
huímos a lomos de tres bestias y terminamos
pasando la guerra en Úbeda (Jaén).

Soy un niño de la guerra. Nací en Montilla Mientras, mi padre alcanzó el grado de capi-
(Córdoba) el 1 de abril de 1933. Tenía sólo tán en el ejército repúblicano y, tras la caída
tres años cuando se produjo el alzamiento de Barcelona, tuvo que salir huyendo hacia
contra la república, y aunque la guerra, a los los campos de refugiados franceses. La infor-
niños, nos obligó a hacernos hombres muy mación que nos facilitó la Cruz Roja sobre su
pronto, de aquellos primeros días sé lo que destino es la siguiente: fue hecho prisionero
mi madre me contaba. por los alemanes y trasladado al Stalag 140
con el número de prisionero 7.875. Lo trasla-
Mi padre, Manuel González León, nació en Lu- daron al campo de Mauthausen el 22 de julio
cena (Córdoba) el 30 de Noviembre de 1909, de 1941, el mismo mes en que salieron de Es-
de profesión carbonero y de ideología co- paña los primeros contingentes de la División
munista (fundador del partido comunista en Azul para apoyar al ejército alemán en suelo
Montilla). Tras la toma de la localidad por los soviético. Llegó al campo de Gusen el 20 de
fascistas el 18 de julio del 36, mi padre se fue octubre de 1941, junto con una expedición
al campo junto con otros montillanos, entre de cerca de 2.000 españoles. Probablemente
ellos uno apodado “el Chicuelo” (fusilado en coincidió allí con su hermano Juan, que había
1940) y mi madre, Encarnación Polonio, de 24 llegado al campo en febrero. A mi padre lo
años de edad y dos hijos, yo con tres años mataron el día 25 de noviembre de 1941. Le
y mi hermana con uno, se fue al rancho de faltaban cinco días para cumplir los 32 años,
carbón que mi padre tenía en la sierra. Estu- y poco tiempo después murió también en Gu-
vimos poco tiempo en el rancho, ya que al día sen su hermano Juan.

147
Ya en febrero de 1957 emigré a Barcelona,
como tantos andaluces. Aquí empiezas a
trabajar y te das cuenta de que también te
explotan en las empresas. En 1960 entré a
trabajar en Aluminio Hispano Suiza. Mientras
tanto, mi madre y mi hermana se traslada-
ron a Barcelona. Mi madre empezó a cobrar
la pensión de viudedad del gobierno alemán,
compró una casa y nos instalamos en Sant Fe-
liu de Llobregat donde yo me casé, tuve mis
dos hijos y sigo viviendo.

Barracones en Mauthausen
Al entrar en Aluminio Hispano Suiza conocí
a Felipe Alcántara , con el cual me unía la
Al terminar la guerra volvimos a Montilla, y mi inquietud por mejorar las condiciones labo-
madre, con 2 hijos pequeños, tuvo que afron- rales y la lucha contra el franquismo, para lo
tar la posguerra con hambre, con miseria y con cual nos fuimos acercando a mi primo Anto-
el estigma de ser la mujer del rojo y los hijos nio González, Paco Ruiz en Cornellà o a José
del rojo. Por encima del hambre, de la mise- Cano en Sant Feliu. Empecé a ir a reuniones
ria, de la cartilla de racionamiento, de las co- clandestinas de las Comisiones Obreras y del
las por el puchero o por un puñado de patatas, partido comunista (PSUC). Eran reuniones en
por encima de todo, lo que tengo grabado de alguna iglesia o en alguna montaña, pero poco
aquella época es, por un lado, el ir por el pa- a poco se fue organizando en el Baix Llobre-
seo del pueblo, con 8 o 9 años, y cruzarme con gat un grupo de personas que, utilizando las
un hombre que me pega dos patadas mientras posibilidades legales en el sindicato vertical,
me dice “fuera de aquí rojillo malo” y, por empezaron a organizar un movimiento de lu-
otro, lado a mi madre llorando cada vez que cha obrera con un marcado carácter político,
yo le leía las cartas que mi padre mandó desde de lucha antifranquista, que culminó con tres
Francia y Alemania, y, por supuesto, el día en huelgas generales entre 1974 y 1976 en el
que recibimos la confirmación, por parte de la Baix Llobregat, y que hizo que la comarca se
Cruz roja, de su muerte en Gusen. convirtiera en un verdadero “cinturón rojo”.

Y así fue pasando el tiempo, mi madre sir- Paralelamente, en la empresa conseguimos


viendo y yo, desde muy temprana edad, tra- entrar en el comité, y empezamos un pro-
bajando en el campo o donde podía. ceso de lucha en defensa de los intereses de

148
los trabajadores que culminó con una huelga la empresa, que presentó suspensión de pa-
de 44 días, a principios de los setenta, en gos en la crisis económica de finales de los
defensa de un convenio justo, y conseguimos setenta (1977). El comité de empresa inten-
mejorar las condiciones de trabajo y econó- tó formar una cooperativa, pero en Madrid
micas de forma sustancial. Al mismo tiempo nos negaron el crédito que curiosamente era
nos ganamos el respeto de nuestros compa- inferior a la cantidad que pagaron con las
ñeros, hasta el punto que en las siguientes indemnizaciones. Intentamos durante unos
elecciones sindicales sacamos casi el 100% de meses mantenernos fabricando y vendiendo
votos. en los mercadillos, hasta que al final tuvimos
que desistir, ya que los proveedores nos nega-
Como cargo sindical de mi empresa y en el ban el aluminio; probablemente la España de
ramo del metal participé como experto en finales de los setenta no estaba por la labor
convenios de otras empresas como “KD” o en de que hubiera cooperativas obreras. Al final
la famosa huelga de “ROCA”, como miembro cobramos una parte de las indemnizaciones ,
de la comisión mediadora. Fui miembro de que ganamos en juicio, del fondo de garantía
la comisión del convenio comarcal durante salarial, y el resto nos lo sigue debiendo el
tres años, y participé en el primer convenio gobierno.
provincial.
En 1981 se produce la ruptura del PSUC, en
En la transición política y con la legalización el V congreso, y me voy al PCC por el que fui
de CC.OO. salí elegido, en asamblea, secre- cabeza de lista en las elecciones municipales
tario general en Sant Feliu de Llobregat, car- de 1983 en Sant Feliu. Después abandoné el
go que abandoné para dedicarme de pleno a partido por discrepancias con la línea políti-
ca, y desde hace años no pertenezco a ningu-
na organización política ni sindical.

A nivel personal, después de abandonar Alu-


minio Hispano Suiza, estaba muy señalado en
la comarca, no pude encontrar trabajo, y a
los 55 años me tuve que acoger al subsidio de
paro y después a la jubilación anticipada con
la pensión mínima.

Pero, a pesar de todo, tengo buenos recuer-


1976. 1º de mayo en las montañas de Sant Feliu de Llobregat dos y me siento orgulloso del homenaje que

149
recibí de mis compañeros de Aluminio Hispa-
no Suiza, después de haber cerrado la empre-
sa, al igual que a otros miembros del comité
entre los cuales quiero tener un recuerdo
para Felipe Alcántara, que en paz descanse.

8 de junio de 1979 Homenaje de los trabajadores de Hispano Suiza


al comité de empresa. Recogiendo el mismo Rafael González.

150
ISIDRE GRAÑÉ CASTANERA (1898-1939)
Josep Padró i Margó

cia en la lluita sindical i en unes condicions


d’habitatge digne, seguretat, escolarització,
cultura, sanitat gratuïta i bons equipaments lú-
dics i culturals, aquell proletariat d’al·luvió va
quedar agresolat per una minoria afí al projec-
te dels Güell, i es va distingir per la submissió
als interessos empresarials i la inexistència de
cap forma de lluita, llevat de comptats signes
Ser catalanista a la colònia Güell significa par- dels que en tenim una notícia molt imprecisa:
ticipar de la tradició política inculcada des dels vaga per les seixanta hores, una aturada per
seus origens pels fundadors de la colònia. Ser forçar a negociar amb el director de la fàbrica
sindicalista és expressió d’heterodòxia, d’una el 1927, i gairebé res més.
voluntat de nedar contracorrent. L’Isidre Grañé
Castanera va ser un d’aquests. El 1910 la colònia va ser mostrada al “món sen-
cer” com un model social a seguir. Tot va ser
La fundació de la colònia Güell expressava la arran de l’accident laboral d’un nen d’11 anys.
necessitat de fer créixer industrialment les Un grup de treballadors, el capellà de la colònia
instal·lacions de l’antiga fàbrica del Vapor Vell i els dos fills d’Eusebi Güell van donar pell per a
de Sants, i l’aposta per un model social que empeltar a les cames cremades del nen. Aquest
permetés superar la temible “qüestió obrera”, fet, que va rebre una àmplia difusió mediàtica
que els Güell havien experimentat durament a pel que va tenir de col·laboració entre patrons
la fàbrica de Sants. Sols una dotzena de famí- i obrers, va ser amplificat al màxim cinc anys
lies del Vapor Vell, seleccionades per criteris més tard quan, després de la setmana tràgica
tècnics i de fidelitat a l’empresa, van arribar a del 1909, al catolicisme social i a la patronal
la colònia. Els Grañé van ser una d’elles. els va interessar contraposar la imatge de la
revolució amb un exemple de signe contrari.
Aristocràcia obrera versus una trepa de pagesos El Papa de Roma i el Rei van atorgar medalles
desheretats que hi van acudir procedents de als operats. Bisbes i cardenals van peregrinar a
les comarques més remotes. Sense experièn- la colònia a contemplar el prodigi: el Nunci, el

151
Cardenal Primat, els bisbes de tot Catalunya i a la cacera, participant en concursos de tir al
altres prelats i dignitats eclesiàstiques... plat, i fill d’una família de l’aristocràcia obrera
de Sants.
Aquell idil·li social primigeni es va trencar pro-
bablement a conseqüència del locaut del 1919, Amb la República s’inicia l’afiliació sindical al
imposat per la patronal catalana després de la sindicat de Treballadors de Sant Boi de Llobre-
Vaga de la Canadenca. Tot i que els Güell van gat, adscrit a la CNT. L’Isidre Grañé demana
actuar amb el paternalisme que els caracteri- feina a la fàbrica de la Colònia i es posa a tre-
tzava establint un subsidi, suspenent el cobra- ballar en l’acció sindical.
ment de lloguers de les cases, pagant els deu-
tes de les cooperatives de consum i realitzant En Francesc Ferrés i en Miquel Ribalta, mem-
obres públiques a la colònia per justificar el bres del PSUC de Sant Boi, afirmen que : “La
pagament d’alguns sous, al treballador no li va Confederació Nacional del Treball de Sant Boi,
agradar el fet. Es va sentir maltractat. A més, no aconseguí tenir influència, malgrat els for-
la colònia no havia participat a la vaga! cejaments organitzatius portats a terme per
alguns elements. És més, llurs possibilitats
En aquell moment, els Güell van aconseguir que d’incidència disminuïen incessantment. Mai
els obrers de Sant Vicenç dels Horts que s’havien una assemblea havia reunit més de tres dotze-
donat d’alta al sindicat hi renunciessin, i tota nes d’obrers al local de la Federació Local a la
la plantilla va haver de signar unes noves bases Rambla de Rafael de Casanova,19”.
de treball si es va voler reincorporar a la feina.
No hi va tornar a haver cap moviment, ni cap Fan referència als canvis produïts al Congrés
afiliació sindical fins proclamada la República. Regional de la CNT al Poble Sec i al Cinema Me-
ridiana del Clot, on hi van intervenir en Moix i
L’Isidre Grañé, en aquells anys immediatament en Masón de Sabadell. I diuen que “Els amics
anteriors a la República, no era treballador de de la Colònia Güell i de Can Dubler, que eren
Can Güell. Treballava a un taller de Barcelona atents a quatre poblacions, eren conscients de
on va entrar en contacte amb anarcosindicalis- la necessitat de nous motlles i d’emprendre una
tes de la branca de Pestaña i Seguí. Però a la línia diferent”. Se segueix de prop l’evolució
colònia no es va destacar pel seu posicionament dels “trentistes” i el seu manifest, les conferèn-
ideològic. En aquell temps va acabar sent el cies a l’Ateneu Sindicalista del carrer Raurich, a
jovent culturalitzat i catalanista, així com un Barcelona, i les opinions de l’Àngel Pestaña.
sector de la generació adulta, qui es va signifi-
car més. A Grañé, l’Isidret per als amics, alguns El manifest “trentista”, signat el mes d’agost de
el recorden com un xicot ben vestit, afeccionat 1931 per l’Àngel Pestaña, en Joan Peiró i altres

152
vint-i vuit militants de la CNT en clar enfronta- amb anterioritat, s’afilien a la UGT, que a la
ment amb la FAI dins del sindicat, suposa la seva colònia es crea el setembre del 1936.
expulsió i la fundació dels Sindicats d’Oposició
Els treballadors de Can Güell s’hi adhereixen. En Aquelles setmanes de juliol i agost van tenir
aquell moment l’Isidre Grañé és el líder sindical una gran transcendència per al país i per a les
de la colònia Güell. Freqüenta l’Ateneu Sindica- persones que hi van tenir un protagonisme es-
lista Llibertari i quan, en plena evolució ideolò- pecial. Trobem a l’Isidre Grañé formant part
gica, l’Àngel Pestanya funda el Partit Sindicalis- del Comitè de Milícies Antifeixistes de Sant Boi
ta, en Grañé i una dotzena de sindicalistes de en representació de la CNT, s’apunta voluntari
la colònia s’hi afilien. Mentrestant, la fàbrica ha a la columna Ascaso, que comandava el Capità
participat en diverses mobilitzacions per temes Medrano, al Front d’Aragó. Hi està un parell de
laborals i per temes solidaris amb altres indús- mesos i torna a la colònia reclamat pels seus
tries, invertint la tònica que havia caracteritzat companys de sindicat, per a dirigir i presidir el
el seu comportament sindical. Consell d’Empresa de “Colònia Güell, Empresa
Col·lectivitzada”.
El 1934 l’empresa travessa una crisi econòmica
fortíssima i, de comú acord amb el gerent San- Tant en la seva etapa de sindicalista com en la nova
tiago Güell, es crea una “Comissió Administra- etapa de dirigent d’empresa col·lectivitzada, el
tiva” formada per tècnics i sindicalistes, amb testimoni oral de totes les persones consultades,
l’objectiu de fer el seguiment de la marxa del sense distinció de color polític, assenyalen en
negoci i oferir tota mena de col·laboració dels Grañé com un home respectuós amb tothom,
treballadors per evitar el tancament. En Grañé treballador infatigable, sacrificat a l’extrem
forma part d’aquesta comissió, i és aquesta co- d’incorporar-se al treball quan, estant malalt,
missió qui es fa càrrec de l’empresa quan, arran passava uns dies de repòs a Begues, ponderat,
de la sublevació militar del juliol del 1936, els raonable, mesurat, prudent i equànime.
amos desapareixen.
Ara bé, el consell de guerra sumaríssim no va
A continuació es va col·lectivitzar l’empresa atendre aquestes qualitats que l’exculpen de
seguint les instruccions del decret de tota sospita d’actuació malèvola contra ele-
col·lectivitzacions que havia elaborat la Gene- ments de la dreta. Durant l’existència del Co-
ralitat. En aquell mateix moment, es culmina mitè de Milícies, cinc santboians van ser vícti-
un procés de retorn dels afiliats de la Colònia mes dels “incontrolats”, trobant-se morts en
als Sindicats d’Oposició cap a la CNT, reunifi- diferents indrets, i el comitè va fer una mena
cant-se. Una minoria d’encarregats i obrers de judici al cap del sometent condemnant-lo a
més moderats que no s’havien afiliat al sindicat mort i executant-lo aquell mateix dia.

153
D’altra banda, a Sant Boi, ERC i el propi Grañé Comitè aporten molts detalls i proves inculpa-
van fer detenir, i posar sota custòdia al Sanato- tòries (les quals tenen un escàs valor testimo-
ri Psiquiàtric, una quinzena d’homes de dreta a nial atesa la manca de garanties que ofereixen
qui la FAI podria haver perseguit, i els van po- aquests procediments sumaríssims), el consell
sar a mans de la Guàrdia d’Assalt, la qual els va de guerra contra l’Isidre Grañé aporta una am-
alliberar a Barcelona amb la recomanació que bigüitat encara més elevada, que fa pensar en
busquessin refugi segur. D’idèntica manera es va una escassa o nul·la responsabilitat en els fets
actuar amb els germans de Sant Joan de Déu que descrits, la qual cosa seria coherent amb el ta-
tenien cura del Psiquiàtric. Els van dur a la Pre- rannà polític i personal de l’Isidre Grañé segons
fectura de Policia de la Via Laietana i van sortir tants testimonis.
cap a Itàlia en un vaixell, salvant tots la vida.
En el que potser va ser un greu error de percep-
El consell de guerra no interpreta el paper que ció política basat en la seva consciència que ell
cadascú va tenir dins del Comitè, ni si en Grañé no havia fet cap mal, l’Isidre Grañé no va fugir,
era o no present quan el judici al caporal del i va lliurar la fàbrica als Güell quan van tornar
sometent, o si va actuar en una línia diferent després de la “liberación”.
a la de la FAI, tal com seria previsible per la
seva filiació política. La sola pertinença al comi- La figura de l’Isidre Grañé redimeix la manca
tè era motiu per a imputar aquesta mort, feta de consciència obrera dels treballadors de la
amb “llum i taquígrafs”, i la responsabilitat de colònia Güell experimentada al llarg del temps
les altres cinc morts comeses pels incontrolats i la va situar al màxim nivell a que pot aspirar
d’una forma clandestina. La detenció i salva- un treballador: la pos-
guarda dels germans de Sant Joan de Déu i de sessió dels mitjans de
quinze persones de dretes que també van sal- producció.
var la vida és interpretada pel consell de guerra
en el sentit contrari del que va tenir, i la curta Va morir afusellat al
privació de llibertat d’aquelles persones, sense Camp de la Bota la
atendre cap altre argument, va acabar sent un matinada del 9 de
càrrec gravíssim, com el d’haver col·lectivitzat novembre del 1939 i
la fàbrica de la colònia o la sospita d’haver par- l’ajuntament de Santa
ticipat en els fets del 6 d’octubre després dels Coloma ha dedicat, al
quals en Grañé s’havia exiliat. seu nom, el parc que
es troba a l’entrada de
Val a dir, però, que mentre els sumaríssims a la Colònia Güell.
Isidre Grañé en un concurs de tir al plat,
altres persones acusades de la mort feta pel a la festa major de la colònia dels anys trenta

154
RAFAEL JIMÉNEZ GARCÍA

rosario, novenas y rezos antes de acostarme,


hasta que me dormía.

Con mi padre trabajaba todos los días de la


semana, incluídos los domingos por la maña-
na. Un domingo le dije que quería ir a misa y
me contestó: si el cura te da la comida y te
paga el cine puedes ir. Este problema era el
Mi infancia transcurre como la de la mayoría de la gran mayoría de chicos y de la pobla-
de los niños de la época que nos tocó vivir en ción, pues teníamos que trabajar. Enterado
la etapa más negra y dura de la consolidación el cura, decidió hacer la misa los domingos
del franquismo, en que la población pasó por la tarde. Yo tenía entonces 16 años y con
verdadera hambre. Nací el día 21 de enero la mayoría de mis amigos asistíamos a misa.
de 1940 en Agramón, provincia de Albacete.
A la edad de seis años entré en la escuela, y Por aquel entonces, en Calasparra teníamos
los profesores nos hacían rezar y cantar to- un cura “progre” que terminada la misa fre-
dos los días las canciones patrióticas de la cuentaba los bares y alternaba con los tra-
falange: “cara al sol”, “yo tenía un camara- bajadores jóvenes y no tan jóvenes, el cual
da”, entre otras muchas. nos animó y ayudó a organizar la J.R.C. (Ju-
ventud Rural Católica). Allí empecé a descu-
Con solo once años tuve que salir de la escue- brir las injusticias, la solidaridad y el estar al
la y ponerme a trabajar de aprendiz de me- lado de los más humildes, preocupación que
cánico en una fábrica de esparto. A los doce no había tenido hasta entonces.
años tuve que acompañar a mi padre a Calas-
parra, en la provincia de Murcia, para ayu- Cuando tenía 18 años mi padre murió, y yo
darle en su trabajo de fabricación de cañizo. continué el negocio de mi padre hasta los 20
Esta deficiente educación era complementa- años, cuando emigré a Catalunya. En el Prat
da por la que me proporcionaba mi abuela de Llobregat empecé a trabajar en la cons-
paterna, que era una beata de misa diaria, trucción durante un año, para a continuación

155
entrar en la Seda de Barcelona, donde cono- segunda es que los niños, antes de entrar
cí a un compañero que militaba en la J.O.C. a la escuela, jugábamos a la pelota en la
(Juventud Obrera Católica). Viví la huelga plaza donde estaba el cuartel de la guardia
de 1962 sin participar en nada, aún no tenía civil y del mismo, durante dos mañanas, vi-
suficiente conciencia de cuanto pasaba, y a mos salir a un pastor tambaleándose y san-
la semana siguiente asistí a una reunión del grando por la boca, nariz y oídos, por ayudar
grupo de la J.O.C. en San Ramón Nonato de a los guerrilleros facilitándoles alguna que
Collblanc. otra vez una oveja. La tercera, en mi ado-
lescencia, de un trabajador de una fábrica
Este amigo tenía más experiencia obrera y de esparto que se puso al frente de los tra-
políticamente estaba más preparado. No se bajadores para pedir aumento de salarios,
me olvidará nunca un día en el que me infor- a los pocos días desapareció y nunca más lo
mó de la muerte de Julián Grimau, dándome vimos. Decían de todos ellos que eran comu-
explicaciones de las torturas que le aplicaron nistas, al igual que los compañeros despedi-
hasta arrojarlo por una ventana del tercer dos a raíz de la huelga de 1962 de la Seda de
piso y el porqué lo habían fusilado. Barcelona.

Entre los años 1963-1966 estuve vendiendo


el periódico de la J.O.C. a los compañeros
con más inquietudes sociales, generalmente
gente mayor. El único joven que me lo com-
praba un día me ofreció el “Mundo Obrero”,
órgano del Partido Comunista de España, lo
cual me dio una gran alegría. Mi fe religiosa
había decaído bastante, aunque continuaba
en la J.O.C. porque allí de alguna manera
luchaba contra las injusticias. Pero fue en la
fábrica donde me desarrollé políticamente,
1963.-Tumba de Julián Grimau ya que algunos de los que me compraban
el periódico luego discutían conmigo y, con
De mi infancia y adolescencia hay varias es- esas discusiones, fui aprendiendo. En no-
cenas que no se me olvidarán nunca. La pri- viembre de 1964 el joven me invitó a una
mera, un hombre que había salido de la cár- reunión en la Iglesia de Sant Medir, y en ella
cel entre los años 1947-1948 y, por el terror me encontré con la asamblea constituyente
que había, nadie del pueblo le saludaba. La de las CC.OO.

156
En el año 1965, por mediación de este com- comarcal, donde asumí la tarea de respon-
pañero, ingresé en el P.S.U.C. (Partit Socia- sable de propaganda, encargado de toda la
lista Unificat de Catalunya) con la condición distribución de la misma al conjunto de mi-
de que no abandonara la J.O.C., la cual litantes y simpatizantes del P.S.U.C., misión
dejé más tarde porque ya no me encontraba realmente arriesgada pero necesaria. En la
identificado. actualidad estoy jubilado y afiliado, desde
1998, al Psuc-viu.
En agosto de 1966 tuve que abandonar la
Seda de Barcelona en la cual estaba de
peón, aun teniendo el título de oficial mon-
tador eléctrico obtenido en la escuela in-
dustrial de Barcelona. El jefe inmediato no
sólo me rechazó la petición de aumento de
categoría, sino que me amenazó con que yo
distribuía en el interior de la empresa pe-
riódicos revolucionarios. El caso lo puse en
conocimiento del Jurado de Empresa, don-
de figuraban varios falangistas, y al cabo de
varios días me dijeron claramente que no
tenía nada que hacer.

El año 1966 lo terminé trabajando con un


prestamista. En enero de 1967 la dirección
del P.S.U.C. me propuso asistir a un cursi-
llo en Alemania y de regreso, en el mes de
mayo, me encuentro envuelto en una esci-
sión del partido llamada la de los “Migue-
les”. Miguel era el que conectaba el Comi-
té del Prat con el comité central, que nos
afectó a todos los militantes, lo que supuso
Organo de difusión del Comité Central del PSUC, que no dejó de
un duro golpe para toda la organización del publicarse durante los 40 años de dictadura franquista
partido en el Prat de Llobregat. Gracias a la
intervención de Andrés Márquez se fue re-
componiendo de nuevo toda la militancia.
Al poco tiempo, fui incorporado al comité

157
JOAQUIM JUNYENT I SONET
José Fernández Segura*
*Biografia elaborada a partir de la seva entrevista
realitzada a Sant Just Desvern el 14 d’abril del 1997

Des de molt jove ja participava a les accions


reivindicatives del poble català. Té un record
especial de la seva participació a la vaga de
tramvies del 1951.

En Joaquim Junyent i Sonet va néixer a Cor-


nellà de Llobregat l’any 1933 al si d’una nom- 1951. Vaga de tramvies a Barcelona.
brosa família. En Joaquim és el germà gran
d’un total de 8 fills que van tenir els seus El record que tinc és que va ser una situació
pares que, recent casats, es van venir a viure eufòrica, va ser un respir, això va durar set
a Cornellà. Tota la seva vida ha viscut a Cor- dies, ho vaig viure (...) Va ser un dels mo-
nellà i l’any 1961 es va casar amb la Rosita ments emocionants d’eufòria, de llibertat,
Arbúes i Alastuey al Reial Monestir de Nostra de certa obertura que vam tenir en aquest
Senyora de Montserrat. L’entorn familiar és país. Un dia plovent, tot això ho recordo
força religiós. Viuen la fe d’una manera acti- perquè cada dia anava a treballar, el sacrifici
va i compromesa. que comportava anar a peu i la gent aguan-
tant(...) Va ser fantàstic, va ser un dels mo-
De petit va anar a l’escola Montserrat i ments meravellosos del poble català.1
després va continuar estudiant als escola-
pis del carrer Diputació on, a canvi de fer La seva formació religiosa la va adquirir al
d’escolanet, va poder estudiar i menjar al si de la família. Va pertànyer a l’Acció Ca-
migdia. Als catorze anys va treballar a un ta- tòlica, formant part d’un grup de joves al
ller mecànic alhora que estudiava a l’Escola voltant de la Parròquia de Santa Maria de
Professional Tècnica d’El Clot. Després va Cornellà. Els primers contactes amb l’HOAC
continuar estudiant a l’Escola del Treball. No els va tenir acompanyant el seu pare a les
va acabar la Mestria Industrial. reunions d’aquest moviment. Després, junt

159
amb d’altres joves -en Lluís Domenech- van com a independent. Va ser enllaç sindical de
formar un grup d’HOAC. En els primes anys la seva empresa en la dècada dels 60 fins que
de la dècada dels 60 van desenvolupar una la seva categoria professional li va dificultar
gran activitat: cursos de formació -Pla Cíclic, continuar sent representant sindical.
xerrades, reunions de grups, etc. Joaquim,
junt amb altres companys d’aquest movi- On va desenvolupar una important tasca va
ment apostòlic obrer van fer una important ser a l’associació de Veïns del Barri Riera de
tasca d’extensió del moviment en diferents Cornellà. També va ser una de les personali-
poblacions de la comarca. Un dels records tats signants del Manifest dels 22 -document
més punyents d’aquesta activitat va ser el que demanava a l’alcaldia tot un seguit de
conèixer en Plata, treballador de Roca de millores per a la Ciutat de Cornellà. Aquest
Gavà i destacat del moviment obrer a la co- document li va ser lliurat a l’Alcalde en la
marca del Baix Llobregat. Dins de l’HOAC té festa major de la ciutat -Corpus- de l’any
càrrecs de responsabilitat, arribant a Presi- 1975.
dent d’aquest moviment apostòlic obrer en el
Sector de Cornellà el 1966. Al final dels anys El Manifest dels 22 és una reivindicació que
seixanta va deixar l’HOAC i va ser dels funda- es va fer uns mesos abans de la mort del
dors de la Comunitat Cristiana de Cornellà, Franco, a l’alcaldia de Cornellà i que es va
on actualment continua compartint la fe amb “entregar” a la premsa el dia de la Festa
tots els seus membres. També és membre de Major, el dia de Corpus de l’any 75. Va ser
Cristians pel Socialisme, moviment fundat, una bomba, perquè hi va haver una sèrie
entre altres personalitats, per en Joan Gar- de personalitats que van fer una reivindi-
cía-Nieto i l’Alfonso Carlos Comín. cació d’una pila de problemes que hi havia
a Cornellà (...) Van sorgir d’una sèrie de
Va pertànyer al SOC en el seus inicis. Algunes gent inquieta, de sindicats, d’associacions,
de les reunions d’aquest sindicat es van fer de persones particulars, que van fer aques-
a casa seva. Recorda especialment l’Antonio ta reivindicació (...) Jo vaig ser un dels sig-
Navarro, que va desenvolupar una important nants, que aleshores estava a l’associació
tasca formativa i de solidaritat amb el conjunt de Riera (...) Era una plataforma unitària
del moviment durant el temps que va estar de Cornellà, de gent de tot arreu, de gent
com a alliberat del SOC. També recorda la im- dispersa, polítics, sindicalistes, gent de les
portant tasca sindical feta per en Pepe Galé, associacions de veïns, particulars i comer-
encarregat a La Farga de l’Hospitalet. El SOC ciants. (...) Va ser un punt de partida que va
no va reeixir, i en Joaquim Junyent desenvo- revitalitzar tots el moviments i va posar de
luparà tota la seva activitat sindical i veïnal panxa en l’aire tota la situació d’un alcalde

160
-en Josep Mª. Ferrer Penedès- molt lligat al Considera que la seva fe ha estat el mo-
règim.2 tor del seu compromís temporal però que,
aquesta entrega, va ser a costa de la seva
La seva militància política la va desenvolu- família. Reconeix el paper fonamental que
par al PSC Congrés. Va abandonar aquesta van jugar les dones dels militants per la seva
formació política quan es va fusionar amb el abnegació en la cura dels fills. Sense aques-
PSOE. Després va militar en els Nacionalistes ta actitud no hagués estat possible la seva
d’Esquerra. En el moment de l’entrevista, el militància. Valora positivament la tasca for-
1997, no militava en cap partit polític per- mativa de l’HOAC i l’exigència del compro-
què, segons la seva opinió, no trobava cap mís temporal. I va ser precisament aquesta
partir polític d’esquerres que fos realment exigència la que li va portar a presentar-se
catalanista. a les eleccions sindicals del 1963 i 1966 i ser
elegit enllaç sindical. Creu que la norma-
litat és la millor aportació que han fet els
cristians al conjunt del moviment obrer. En
Joaquim Junyent entén per normalitat la
participació de tothom al si de les organitza-
cions sense cap tipus de diferències en fun-
ció de les creences religioses. També creu
que la presència de militants catòlics al si
del moviment obrer no ha tingut una espe-
cial rellevància en l’Església jeràrquica però
sí a nivell d’alguns responsables parroquials
–rectors i vicaris- que han estat sensibles a la
situació de la classe treballadora i van obrir
les portes dels temples per acollir els obrers
Acte de presentació del PSC (Congrés) al Patronat Cultural Recrea- que volien reunir-se o tancar-se.
tiu. d’esq. a dreta: 2º Josep Pinyol, 3º Joaquim Junyent, 4º Enric
Adroher.

1
Joaquim Junyent i Sonet. Entrevista del 14 d’abril de 1997. Arxiu particular de José Fernández Segura.
2
Ibídem.

161
RAFAEL LÓPEZ HIDALGO (1913-1976)
Francisco Ruiz Acevedo

Cuando los fascistas se apoderaron de Montilla


el 19 de Julio de 1936, el “Chupita”, como lla-
maban cariñosamente a Rafael, tenía 23 años
y trabajaba como jornalero en el campo, es
decir, cuando les venía en gana a los terrate-
nientes con jornadas de más de doce horas y
sin contrato de trabajo alguno. Montilla, como
la gran mayoría de los pueblos andaluces, pa-
Cuando empiezo a escribir, mirando su foto- deció una feroz represión con fusilamientos en
grafía, unas breves líneas biográficas sobre mi veredas y caminos que dejaron de luto a mu-
gran amigo y camarada Rafael, son tantos los chas familias, y otras todavía no saben nada
recuerdos e imágenes que me resulta difícil de sus seres queridos enterrados en fosas co-
retener en mi memoria cual de ellos es el más munes.
relevante.
En el año 1942 es detenido, junto a Miguel Fe-
Le gustaba trabajar la tierra siguiendo la tra- ria, Manuel Vaquerizo y otros, por pertenecer
dición de sus padres, Rafael López y Josefa Hi- al PC (Partido Comunista de España) e ingre-
dalgo. En su tierra natal de Montilla (Córdoba) sado en la cárcel Provincial de Córdoba para
nació en el año 1913, y desde entonces poco pasar posteriormente al Penal del Puerto de
podía adivinar que sería carne de presidio, Santa María, donde permanece hasta finales
pues ese seria el destino que le tenía reser- de 1943 en que es puesto en libertad.
vado Franco como vencedor contra el legítimo
gobierno de la República Española, al provocar El 7 de diciembre de 1946 es nuevamente
la guerra civil el 18 de Julio de 1936. Una gue- detenido en una redada anticomunista rea-
rra que en el fondo se transformó en una lucha lizada por la Brigada Político Social, tras una
de clase, pues las clases dominantes (Ejérci- información facilitada a la policía por José
to, Iglesia, falangistas y terratenientes, entre Mª Carretero, ex teniente del ejército repu-
otros) no soportaron el triunfo del frente po- blicano. De Montilla detienen a su vez a Fran-
pular en las elecciones de Febrero de 1936. cisco Carmona, Manuel Vaquerizo, Miguel Fe-

163
En 1950 Rafael es trasladado al penal de Bur-
gos y es sentenciado a 30 años de prisión por
un tribunal militar. Como consecuencia del
mal trato recibido, enferma del hígado y es
ingresado en el Hospital Provincial de Burgos
donde se niega a ser intervenido quirúrgica-
mente. Después de varios indultos es puesto
en libertad condicional en el año 1958, te-
niendo que presentarse periódicamente en
el cuartel de la guardia civil.

1952 Penal de Burgos. Segundo por la izquierda Rafael López Hidalgo Dados sus antecedentes políticos y el control
“Chupita”. Foto cedida por su hijo Rafael López Cruz por las autoridades franquistas, que le ne-
gaban el derecho al trabajo, en 1958 logra
ria Blanca (los dos últimos fallecidos, que emigrar a Catalunya con su compañera Lui-
más adelante emigraron a Sant Joan Despí y sa Cruz Urbano (fallecida) y Rafael, su único
en donde vive en la actualidad la esposa de hijo, donde con la ayuda de otros Montillanos
Miguel Feria), José Cerezo Rey “Pelajopos” se instala en la población de Sant Joan Despí.
y otros montillanos. Tenía entonces 45 años. Ingresa en el PSUC
(Partit Socialista Unificat de Catalunya), don-
De La Rambla, también de la provincia de de desarrolla una intensa labor en la recons-
Córdoba, detienen a Miguel Bonilla Osuna y trucción del partido.
Encarnación Juárez Ortiz “La Pasionaria”,
De Espejo y Fernán Núñez a Montalbán, De- Trabajó durante años en el campo, hasta que
mófilo Morales Castillejo, Montemayor, An- consigue entrar a trabajar en la Cooperati-
tonio Vega Córdoba y Rafael Márquez Ga- va de Consumo Cornellà en el año 1974, fa-
llardo. lleciendo el 28 de Octubre de 1976. En este
periodo de tiempo estuvo presente en todas
Todos fueron trasladados a la comisaría de las manifestaciones por la defensa de los in-
Córdoba, donde recibieron unas torturas tereses de los trabajadores, participando ac-
tan crueles que Encarnación Juárez intentó tivamente en las tres huelgas generales del
suicidarse cortándose las venas con el cris- Baix Llobregat entre 1974 y 1976. Murió de
tal de sus propias gafas. Rafael y sus com- una cirrosis hepática que venía arrastrando
pañeros ingresan en la prisión Provincial de desde sus largos años de permanencia en las
Córdoba, donde permanecerán tres años. prisiones de Franco.

164
El entierro fue una manifestación de duelo
en que se concentraron en el cementerio de
Sant Joan Despí alrededor de 1500 personas
entre las que destacaban el último Alcalde
franquista de la ciudad, Juan Ramos, Fran-
cesc Baltasar, Pere Ardiaca, Jordi Solé Tura.
Eran tiempos de transición política, y falta-
ban dos escasos meses para el referéndum de
la reforma política y seis meses para la lega-
lización de los partidos políticos. Nos aban-
donó con 63 años sin que pudiera disfrutar de
las libertades democráticas por las que tanto 1976 Cementerio de Sant Joan Despí. Entierro de Rafael López
Hidalgo. Foto cedida por su hijo, Rafael López Cruz
luchó durante toda su vida.

Rafael, siempre te hemos tenido presen- cio de la difícil transición política en nuestro
te por el ejemplo y los valores que supiste país, nos enorgullece rendirte un homenaje,
transmitirnos. Hoy, que parece que hemos a través de estas breves líneas, por parte de
roto el muro del silencio impuesto por la lar- la Asociación para la Memoria Histórica y De-
ga dictadura de Franco y los pactos de silen- mocrática del Baix Llobregat.

1956 Penal de Burgos. Tercero por la derecha Rafael López Hidalgo


“Chupita”. Foto cedida por su hijo Rafael López Cruz

165
MANUEL LÓPEZ LOZANO

brepasar determinadas líneas para no sufrir la


correspondiente represión; cosa que no siem-
pre se consiguió, ya que desde el Ayuntamien-
to se nos llamaba constantemente la atención
y un par de veces el cura y yo tuvimos que
comparecer ante el delegado de prensa del
régimen por algún artículo en el que habíamos
sobrepasado lo admisible por aquel entonces.
Nací en Barcelona el 11 de octubre de 1942
porque mi padre estaba destinado allí de for- En medio de todo ello trabé amistad con Ger-
ma provisional, ya que tanto él como mi ma- mán González, un chileno casado con una
dre eran cordobeses. española, hija de unos exiliados que habían
vuelto a España sobre el año 1966. Éramos
A los 4 años me volvieron a llevar a Córdoba; compañeros de trabajo en la empresa San-
lugar donde cursé estudios hasta los 11 años grá fabricante de sanitarios. El pertenecía al
en que tuve que ponerme a trabajar para partido comunista chileno y, debido al régi-
ayudar a la economía familiar. men imperante en España, tardó un tiempo
en manifestarme sus ideas con las que yo no
Teniendo 18 años volvimos a Barcelona. Aquí coincidía por aquel entonces, aunque poco a
seguí trabajando y estudiando. Me casé en poco me fue haciendo ver lo que significaban.
1964, me trasladé a Abrera en 1965, mi pri- Recuerdo que en 1968, algunos técnicos y en-
mer hijo nació en 1966 y el segundo en 1970. cargados nos declaramos en huelga para que
Coincidiendo con el nacimiento de mi segundo se nos rebajara el horario laboral de 57 horas
hijo accedí a la Universidad, comencé a inte- semanales, y conseguimos que se rebajara a
resarme intensamente por la política y fui co- 47,5 horas, pese a las presiones y deserciones
fundador de una revista local llamada “Maga- que hubo. Germán fue despedido, aunque ad-
rola”, apoyada por la parroquia y en la que se mitido tiempo más tarde, y no consintió que
escribía sobre las preocupaciones culturales y nosotros siguiésemos con la huelga que inicia-
políticas de la población, intentando no so- mos para su readmisión.

167
Desde el año 1971 compatibilicé el trabajo entonces Abrera era una mini-Marbella, con
con los estudios universitarios, con los escri- 30 años de antelación a lo ocurrido ahora en
tos en la revista local y con las denuncias del ésta. El gobernador civil (Martín Villa) puso a
Ayuntamiento ante el Gobernador Civil (car- un nuevo Alcalde y éste a un Secretario, se
go que conllevaba el de Director General de sometió al Ayuntamiento a tutela urbanística
Urbanismo) por las infracciones urbanísticas y se acabaron las ilegalidades. El entonces
que estaban cometiendo algunos concejales concejal de urbanismo dimitió, ya no había
en provecho propio, tales como edificacio- tela que cortar.
nes de mucha altura en zonas carentes de
planificación. Por ello me decidí a presen- Me afilié a CCOO en 1976, a través de Arjona,
tarme a las únicas elecciones en las que por vecino de Abrera y trabajador de Solvay, no
aquel entonces podía hacerlo, por el tercio sin antes pasar el examen previo de Romero,
familiar. Para ello se necesitaba el aval de representante sindical de CCOO en Sangrá,
dos o más personas que fueran o hubiesen habida cuenta de que yo era jefe de una ofi-
sido concejales. No me costó encontrarlo en cina técnica y no se comprendía qué interés
algunos que lo habían sido forzosamente, podía tener en afiliarme a un sindicato cuan-
como algunas veces era costumbre. Apoyado do se suponía que yo debía defender los in-
por los integrantes de la revista Magarola y tereses de la empresa. La desconfianza podía
por otros amigos, además de estudiarme todo tener su lógica, aunque yo entendía que era
la legislación de Régimen Local relativa a las compatible hacer bien mi trabajo y defender
elecciones, me presenté como candidato, a los intereses de los trabajadores; al fin y al
las de noviembre de 1973. El Ayuntamien- cabo, aunque con una determinada cualifica-
to presentó a su candidato al que logramos ción, yo era un trabajador. Intenté presentar-
vencer por 73 a 27% de los votos emitidos me a las elecciones sindicales y Romero me
por los cabezas de familia. dijo que no lo hiciera porque los compañeros
no lo entendían; por otra parte, la empresa
En febrero de 1974 tomé posesión del cargo me presionaba para que no lo hiciera. Tuve
de concejal, haciendo una oposición como que conformarme con apoyar y cotizar.
convenía y continuando presentando denun-
cias ante el Gobierno Civil. En mayo de 1975 Me afilié también al PSUC en 1976, donde rá-
fue destituído el Alcalde, con posterioridad pidamente se me endosó el llevar las finan-
el pseudo-técnico municipal que informaba zas de la agrupación, como creo que la lla-
las licencias ilegales de obras y, finalmente, mábamos. Había participado por mi cuenta,
se trasladó al secretario municipal que con- a través de unos amigos, en algunas manifes-
sentía los desmanes urbanísticos. En aquel taciones y continué haciéndolo, pero no su-

168
frí ninguna “incidencia”. Dejé de militar en El 30 de julio de 1979, unos compañeros de
el PSUC en 1981 tras el 5º Congreso y el lío CC.OO. me piden que haga de intermedia-
que se armó entre prosoviéticos, leninistas y rio entre los trabajadores de la empresa K-
eurocomunistas, hubo algunas jugadas sucias Mobel, situada en el Polígono Industrial de
que no me gustaron. Can Sucarrats, y la Guardia Civil. Desplaza-
do al lugar, me encuentro con que la Guar-
En el Ayuntamiento, creo recordar que fue en dia Civil tiene rodeadas las naves de la em-
1976, se fundó la Asociación de vecinos Tra- presa con unos 30 efectivos, habida cuenta
montana, de la que yo fui miembro. En ese de que los trabajadores tienen secuestrados
mismo año el Alcalde creó, por presión popu- en el interior a dos administrativos y al ge-
lar y del secretario del Ayuntamiento y mía, rente como medida de presión para que se
la llamada “Comisión Mixta Informativa”, les paguen tres semanas de sueldo y la paga
compuesta por todas las asociaciones políti- de julio que se les adeuda. Hablo con la
cas, sindicales, culturales, etc. que quisieron Guardia Civil y con los trabajadores, y con-
integrarla. Su función era la de emitir un in- sigo que estos últimos liberen a los rehenes
forme vinculante sobre los temas a tratar por y que el gerente se quede, voluntariamen-
el Pleno del Ayuntamiento. Fue un gran paso, te, para tratar de solventar el problema de
ya que las primeras elecciones democráticas pago con los socios. Estoy permanentemen-
municipales no se celebraron, como se sabe, te en contacto con las fuerzas que rodean
hasta abril de 1979. las naves, con el gobernador civil y con el
teniente coronel de la Comandancia, quién,
Llegado 1979, para las elecciones munici- en la última conversación telefónica, dice
pales de Abrera se formó una candidatura que ha dado la orden de que la Guardia Civil
compuesta por militantes del PSUC e inde- abandone el lugar. Durante esta última con-
pendientes, a la que denominamos “Entesa versación hay un guardia civil que, intentan-
Municipal d’Abrera”. También se presentaron do forzar una puerta de entrada, dispara un
CiU y la ORT, apoyada por el PSC, que no tuvo tiro y me hiere, me deslizo de la silla como
candidatura en estas elecciones. Algunos de un muñeco, caigo al suelo y soy traslada-
sus miembros habían tenido roces conmigo, do al hospital. Como consecuencia de las
unos por cuestiones relacionadas con el ur- heridas quedo parapléjico estando casado,
banismo y otros por discrepancias políticas. como ya he dicho, siendo padre de dos hijos
Celebradas las elecciones, la Entesa obtuvo y con la mujer embarazada de siete meses.
6 concejales, CiU 4 y la ORT 2. Se pactó un El guardia civil fue juzgado por la Audien-
Gobierno tripartito y fui elegido Alcalde con cia Provincial en marzo de 1981 y declarado
9 votos a favor y 2 en blanco. culpable de una falta por negligencia sim-

169
ple, es condenado a la pena de 30 días de que por la política. Me veo obligado, pese a
arresto menor. tener una pensión de gran invalidez, a estu-
diar Derecho para ejercer como abogado y
tener un nivel de vida aceptable para la fa-
milia, mujer y tres hijos. Termino la carrera
en 1989 y empiezo a ejercer de abogado en
1990 hasta la fecha.

En cuanto al Ayuntamiento, permanecí de


Alcalde hasta el final del mandato en 1983
,pese a que algunos componentes y “amigos”
me dieron la espalda. En 1983, Félix Chico,
maestro y compañero de luchas municipales
antes de 1979, que encabezaba la lista como
1981.- Manuel López, su mujer Matilde, en brazos Iván de un año y candidato a las municipales de 1983, me pi-
medio, de pie Manolo de 15 años y David de 10 años. dió que participara como independiente en
su lista, cosa que hice ya que no militaba en
Yo, que obtuve la licenciatura en Ciencias ningún partido desde 1981, como he dicho.
Económicas y Empresariales en 1978, aunque La colaboración con Félix ha durado hasta el
venía ejerciendo de hecho como tal en la em- 8 de julio de 2005, fecha en la que salí del
presa desde hacía varios años, me encuentro Ayuntamiento para dar paso al relevo gene-
con que la empresa, tras quedarme paraplé- racional. Durante todo este tiempo he per-
jico, me tramita la invalidez para quitárseme manecido como responsable de Urbanismo a
de encima y que no encuentro empresa que la vez que de alguna otra área. En 1996 me
me dé trabajo por mi situación física, y creo afilié al PSC, partido al que pertenezco.

170
MIGUEL LÓPEZ SÁNCHEZ

lla època) parroquial Sant Miguel, després al


Colegio Nacional del Padró i d’aquest a l’únic
Institut que hi havia a Cornellà, l’actual Fran-
cesc Macià.
Als 15 anys vaig entrar a treballar d’aprenent
a Siemens.

• Descripció i valoració de la influència exer-


DADES PERSONALS cida per la família:
• Noms i cognoms: Miguel López Sánchez Una família de treballadors en la que hi ha-
• Data i lloc de naixement: 23 maig 1953 a via una certa dependència de costums de la
Cornellà de Llobregat, Barcelona seva terra, però amb ganes d’integrar-se en
• Estudis realitzats: Mestria Industrial Elèc- el món que els envoltava.
trica La influència de la família era que hi havia
• Situació laboral actual:Treballador a SIE- uns valors importantíssims per ella, la famí-
MENS SA des del 9 de setembre del 1968. lia com a eix vertebrador de la societat, les
relacions humanes, l’educació, la solidaritat,
DADES REFERIDES A LA VIDA I L’AMBIENT sempre dins de les regles de joc del moment,
FAMILIAR per la por que havien passat durant i després
• Infància i joventut: de la guerra civil.
1er fill (de dos) d’emigrants de Jaen; als dos
anys, vam anar a viure al barri actual de Les EMIGRACIÓ
Planes de Sant Joan Despí, era un barri de • Motius:
cases d’estiuejants de Barcelona. A causa Al néixer a Cornellà, l’emigració la vaig viure
de la gran distància que hi havia fins al nucli com a fill d’immigrants, i en alguns moments
urbà de Sant Joan Despí, es depenia fona- va ser una mica difícil, perquè no tothom
mentalment de Cornellà, sobre tot del barri dels que ens envoltaven ens tractaven com
del Pedró. a iguals. Afortunadament eren minoria i poc
Per això vaig anar primer al col·legi (en aque- a poc, com que l’emigració a la zona es va

171
fer majoritària, es va aconseguir una relació • Valoració:
normal. Malgrat tot, va ser una experiència enriqui-
dora i positiva, em va servir per adonar-me
• Instal·lació i adaptació: que a causa de la política que feien els que
Els pares quan van arribar a Cornellà van te- van guanyar la guerra civil, la gent va haver
nir dificultats, sobretot en el tema de la vi- de sortir dels seus pobles per poder menjar
venda. Van haver de viure durant un temps i viure. I van anar a parar a llocs on , a part
amb les seves famílies a unes coves que hi de trobar feina, no hi havia les mes mínimes
havia on hi ha actualment el camp de futbol condicions de vida, ni per als que venien de
de Sant Ildefons. Quan es van casar van anar fora ni per als que hi eren.
a viure a un pis al barri del Pedró, compartint Estic segur que a causa d’aquesta situació,
la vivenda amb part de la família del pare. va ser mes fàcil trobar els punts de coinci-
Després vam anar a viure a Les Planes de dència per lluitar contra el sistema imposat
Sant Joan Despí i, durant bastants anys, vam per la dictadura.
conviure amb 16 persones repartides entre
tres habitacions i el menjador. TREBALL
• Empreses
El 1968 vaig entrar a l’escola d’aprenents de
Siemens, on ens ensenyaven un ofici, treba-
llant durant un temps al taller d’aprenents
i anant a l’Escola del Treball de Barcelona.
1960-1970.- L’emigració en el
Era una política d’aquell moment, sobretot,
Baix Llobregat d’empreses grans.
• Condicions de treball
Quan vaig entrar feia 6 anys de la vaga que
RELACIONS AMB EL PAÍS: LLENGUA, CULTU- hi va haver el 62, data important dins de la
RA, COSTUMS... història del Moviment Obrer del Baix Llo-
Amb la predisposició a entendre’ns amb to- bregat, va servir per recolzar el ressorgi-
thom la relació era bona, apreníem el català ment de la lluita obrera contra el sistema
al carrer, per que era l’únic lloc on es podia imposat i per les llibertats democràtiques.
aprendre. Les condicions de treball eren semblants a
A l’estar prohibides algunes manifestacions les d’altres empreses : salaris baixos, con-
de la cultura catalana, predominava la impo- dicions de treball amb poca o nul·la segu-
sada pel règim i la que la gent portava de les retat, imposició dels caps, etc. Ara bé, a
seves terres. conseqüència de la vaga del 62 es va crear

172
entre la majoria de la plantilla un suport al • Participació en la lluita sindical. Participa-
llavors anomenat Jurado de Empresa que, ció a eleccions sindicals (responsabilitats).
a Siemens, sí era representatiu dels treba- Participació en conflictes:
lladors i treballadores, i feia que a través Dins de CC OO ens vam plantejar la incorpo-
de la negociació i la lluita es milloressin les ració dels joves al moviment sindical i vam
condicions de treball i els salaris. crear una coordinadora de joves de diferents
S’ ha de dir que la direcció d’aquest movi- empreses, aprofitant la creació del delegat
ment la portaven gairebé en la seva tota- juvenil dins dels Jurats d’Empresa; com així
litat persones que pertanyien a CC OO i al mateix dins de les CC OO , en la que vaig
PSUC. estar dintre del grup responsable d’endegar
aquesta feina.
• Relacions amb companys/es i caps: Apart d’aquest treball específic la participa-
Les relacions amb els companys eren molt ció en la lluita sindical era com un més, que
normals i amb els caps, en general, no era en funció de la feina a fer, era doble, una
bona. com a jove i, també, com a gran.
En les eleccions sindicals molt aviat vaig es-
LLUITA SINDICAL tar present a les llistes, sortint com a “En-
• Primeres protestes lace sindical” i com a membre del Comitè
Va ser al voltant dels anys 70 -71, en la ne- d’Empresa, tenint diferents responsabilitats
gociació del conveni col·lectiu, en el que a les comissions de treball que hi havia, com
curiosament a l’hora de fer aturades o al- així mateix al sindicat en què vaig ser res-
tres formes de lluita als aprenents que es- ponsable de Formació Sindical.
tàvem al taller d’aprenents, a la resta de la
plantilla no els deixaven participar. • Valoració de l’activitat sindical
• Contacte sindical clandestí L’activitat sindical ha estat una universitat
Després d’aquell conveni, gent que per- per a mi, on he après de tot per lluitar i con-
tanyia al moviment de “Comissions de Ba- querir millores per a la gent.
rris i Fàbriques” i que estava al voltant de
l’organització Bandera Roja (escissió del LLUITA VEÏNAL I CULTURAL
PSUC) es van posar en contacte amb mi i • Primers contactes
altra gent i ens van invitar a incorporar-nos Van ser al mateix temps que el sindical, el
a un grup que ja existia a Siemens. moviment “Comissions de barris i fàbriques”
Amb el temps, Bandera Roja es va incorpo- era precisament això, un moviment polític i
rar al PSUC, i el nostre grup va entrar a per- social als llocs de treball i també als barris on
tànyer a CC OO. vivíem, de seguida vaig entrar en contacte

173
amb altres persones que estaven treballant van fer una gran contribució a la lluita con-
tant al barri de les Planes com amb gent del tra el franquisme.
barri Pedró i amb entitats en funcionament,
com l’Orfeó Catalònia, intentant fer activi- PARTICIPACIÓ EN ORGANITZACIONS POLÍ-
tats per millorar les condicions de vida de TIQUES
tothom. • Primers contactes:
La meva militància a les Comissions de ba-
• Participació en la lluita veïnal i activitats rris i fàbriques no sols era treball sindical,
culturals: era també polític.
Vaig participar en lluites perquè ens tra- Un cop dins del PSUC, per l’edat, la meva
guessin l’abocador de les Planes, millores militància política va ser a les Joventuts
per al Barri, creació d’entitats socials, vaig Comunistes de Catalunya, participant com
ser el president de la Gestora de la primera a joves en tot el que era possible.
A VV de Les Planes, també vaig col·laborar
per transformar entitats com l’Orfeó Ca- • Participació en l’organització. Grau de
talònia o el Foment de Sant Joan Despí i responsabilitat:
altres. Vaig ser membre del Comitè polític de les
JCC de Cornellà, del Baix Llobregat i del
• Valoració de l’activitat duta a terme: Comitè del PSUC de Cornellà
Les reivindicacions veïnals són diferents a
les sindicals, a l’haver d’arribar a més gent • Valoració de la militància política:
diferent havies de dotar-te d’altres argu- La política és de les coses més complica-
ments, a vegades més fàcils d’entendre, des d’entendre. Per aconseguir millores
per trobar complicitats. per a tothom s’han d’aplicar les coses més
adients en el moment que es viu. Ara és po-
PARTICIPACIÓ EN ORGANITZACIÓ I MOVI- sitiu quan veus que els resultats són bons.
MENTS CATÒLICS
• Primers contactes: LA REPRESSIÓ
Només els vaig tenir en el terreny personal • Tipus de repressió (laboral, policial...):
i en la utilització del seus locals per fer les Fins la democràcia com qualsevol militant
reunions. antifranquista: falta de llibertat, “fitxat”
per les autoritats locals del moment, dels
PARTICIPACIÓ EN MOVIMENTS CRISTIANS caps en el treball, per sort no he estat a
• Aportació de la militància cristiana a la la presó. Ara bé sempre s’havia d’anar amb
lluita antifranquista: molta cura.

174
VALORACIÓ DE LA LLUITA ANTIFRANQUISTA a nivell d’España. Políticament, membre del
• Influència a la comarca: Comitè Nacional de les Joventuts Comunistes
Ser de les primeres en aconseguir millores i de Catalunya, membre del comitè de Corne-
servir d’exemple. llà i del Baix Llobregat de les JJ.CC., mem-
bre del Comitè Local i del Baix Llobregat del
• Influència a Catalunya i España. Aportació PSUC, responsable del PSUC a Cornellà. Regi-
a la cohesió social catalana: dor a l’Ajuntament de Cornellà.
És evident que davant d’una falta de lli-
bertats, l’objectiu comú és lluitar contra Actualment sóc membre de la Comissió Po-
l‘opressor, i això fa més fàcil entendre’s en- litíca de Cornellà i del Baix Llobregat d’ICV,
tre la gent. regidor a l’Ajuntament de Cornellà per ICV-
EA, Conseller Comarcal d’Esport del Consell
• Influència en la transició. Influència en Comarcal del Baix Llobregat, membre del
l’establiment de la democràcia: Consell de l’Esport de Catalunya i col·laboro
La lluita antifranquista va servir per a què la amb diverses entitats socials, culturals i es-
transició es fes d’una forma “ordenada” mal- portives.
grat no haver-ho fet de la forma que alguns
plantejàvem.
L’experiència de moltes persones antifran-
quistes va servir per ocupar càrrecs a la de-
mocràcia, i aquesta s’enfortia.

A la democràcia he formart part de les juntes


directives de l’Òrfeó Catalònia, Associació
Catalana d’esport per a tothom, Federació
Catalana d’esport per a tothom, President
del Club Esportiu Cocos, he col·laborat amb
altres entitats de caire social, A.VV., ONG,
etc. En el camp sindical vaig ser responsa-
ble d’organització del Sindicat del Metall de
CC.OO. de Cornellà, responsable de Forma-
ció Sindical de CC.OO. del Baix Llobregat,
membre del Consell de la CONC, responsable 1976.- Ajupits: 1º Rafael Algaba; 2º José García; 3º José Manzane-
ra. Drets: 4º Antonio García, 5º José García, 6º Rosalía Sánchez, 7º
de la Secció Sindical de CC.OO. de Siemens Antonio Camacho, 8º Nicolás Martín, 9º Miguel López, 12º Raimon
de Cornellà i membre de la Secció Sindical Junyents i 14º Francisco Olla.

175
CARMEN LÓPEZ SOLAVERA

otras no. Mi madre venía de familia creyente


y allí me enseñaron lo poquito que aprendí, se
portaron bastante bien conmigo. En aquella
época las diferencias de clases sociales eran
muy acusadas, porque había aulas para niñas
ricas y otras para pobres, porque toda la vida
creo que fue así. Yo lo encontraba normal.
En mayo de 1940 hice la primera comunión
Me llamo Carmen López Solavera, nací en el con un vestido sencillo y limpio de cada día.
pueblo de Huéscar de la provincia de Granada, Recién acabada la guerra muchas niñas la ha-
tengo 75 años, soy creyente y de izquierdas. cían también aunque, como siempre, desta-
caban las ricas y quedabas marcada por las
Crecí en el seno de una familia humilde, mis desigualdades sociales que la propia Iglesia
padres fueron agricultores y soy la octava de fomentaba. A pesar de que mi madre insistía
diez hermanos. Mi infancia fue humilde, vi- en que lo dejara para el año siguiente, yo no
víamos de lo que se cosechaba en el campo quise esperar.
y de los animales para el consumo familiar.
Cuando estalló la guerra yo tenia cinco años, Un suceso familiar marcó profundamente mi
pero recuerdo estar atenta a las conversacio- vida y la de toda mi familia: la detención de
nes de los mayores, de los comentarios que mi hermano mayor. Me llevaba 18 años, una
se daban en el entorno y del miedo con que persona buena, honesta, solidaria y de izquier-
se vivía por los que morían en la guerra y los das. En el año 1943 lo detuvieron y torturaron
que fusilaban. hasta casi matarlo y fue condenado a muerte,
aunque finalmente ésta no fue llevada a cabo.
Cuando acabó la guerra civil en España , si Fue acusado de ser ”rojo” y de delitos en los
no recuerdo mal, me llevaron a un colegio de que nunca participó. En el pueblo muchísima
monjas para aprender a leer y escribir ya que gente lo defendió y los caciques lo condena-
era una escuela creo que pública o subven- ban. En el juicio que se celebró no dejaron
cionada. Había familias que pagaban algo y entrar a los testigos que iban a declarar a su

177
favor, en cambio le pusieron testigos de car- en el evangelio y a practicar la fe. Fue en el
go, que ni siquiera él conocía. Por respeto a año 1960 cuando, a través de mis practicas en
mi hermano, que ya no está entre nosotros, la fe, conocí a Oleguer Bellavista, ex-rector de
falleció hace 23 años, y a los demás miembros la iglesia Sant Miquel de Cornellà fallecido en
de mi familia, no quiero entrar en más deta- noviembre de 2005, con el que me uniría una
lles, hasta por mí misma, porque no fue nada larga amistad durante toda la vida. Me habló
agradable. Lo que sí puedo decir es que lo pa- de la existencia de los grupos cristianos de la
samos muy mal, fue algo muy injusto el que JOCF, (Juventud Obrera Cristiana Femenina) y
le hicieran tanto daño, tanto a él como a toda posteriormente de ACO, (Acción Católica Obre-
mi familia, porque tenía mujer y tres hijos de ra), a la que en la actualidad pertenezco.
corta edad. Cinco años permaneció en prisión
(desde 1944 hasta 1949) en los que mi cuña-
da se quedó sola y los niños sin su padre. Las
abuelas y toda la familia les ayudaron con-
tra aquella injusticia que estaban cometiendo
con mi hermano.

Vine a Cornellà en el año 45. Estuve traba-


jando en un taller de marroquinería algo más
de 2 años. En agosto del 48 volví al pueblo,
a casa de mis padres por motivos de salud.
Hasta entonces había vivido con unas tías y
algunos de mis hermanos.
Grupo de ACO. De pie; de izquierda a derecha: 5º Carmen López,
Definitivamente volví a Cornellà, esta vez con 7º el sacerdote Luis Portabella. Sentados; de izquierda a derecha:
Ángel Mena y Carmelo Gil.
mis padres y el resto de mis hermanos, en
agosto de 1956.Cuando pasó lo de mi hermano Yo participaba en la iglesia de Sant Miquel
estábamos la mitad en el pueblo y la otra mi- dando clases de catequesis a los niños que te-
tad en Cornellà. A raíz de todo lo que pasamos nían que hacer la primera comunión, y tam-
y sufrimos no queríamos vivir en el pueblo. bién con los enfermos y disminuídos de la pa-
Alguna vez hemos ido por pocos días, porque rroquia, que se llamaba Fraternidad. Algunos
también te tira la tierra en donde nacimos. de los que conocí ya están muertos.

Mis primeras experiencias de lucha obrera Oleguer me habló de la JOC femenina y con
confieso que fueron debidas a mis creencias unas cuantas chicas, entre otras Sabina Fi-

178
gueras y Ángeles Callejo, formamos un grupo También conocí en esa época a Juan N. Gar-
del cual me eligieron responsable, lo cual me cía-Nieto. En estas reuniones es donde tomo
fue muy bien para poder conocer los respon- conciencia de la clase a la que pertenezco,
sables diocesanos de Barcelona y los demás de la dictadura franquista que nos oprimía,
grupos existentes en Barcelona y en el Baix y de la necesidad de intentar cambiar la so-
Llobregat. Aquí empecé a darme cuenta de ciedad injusta en la que vivíamos la clase
que yo formaba parte de la clase obrera y de obrera.
que tenía que luchar por ella. Recuerdo unas
conferencias que dio el abogado laboralista En ACO, a través de este movimiento y las
Antonio Cuenca en Almeda que se impartían reuniones de revisión de vida, me hicieron
a las 10 de la noche, lo cual me iba mal para madurar como persona y como creyente, me
poder asistir. Oleguer me insistía en que le hizo poner más atención a la vida y a la so-
conocía, que era un cristiano auténtico y muy ciedad. No soporto las injusticias ni la explo-
buena persona. Me acuerdo de que en una de tación del hombre por el hombre, creo que
las charlas que dio también sabía las penurias debemos ayudarnos unos a otros y transmitir
que pasaba en Andalucía la clase obrera. Nos a los demás nuestras vivencias y experien-
contaba como al ir a buscar leña para calen- cias de todo lo vivido hasta el día de hoy. Mis
tarse en el invierno, porque en esos tiempos creencias me hacen poner atención a la vida,
no teníamos otros medios, llegaban los guar- intento entender lo que pasa en el mundo, el
das para quitarles la leña que habían cogido porque pasan las cosas. A mí me hizo mucho
en el monte. A mí me llamó mucho la atención bien espiritualmente conocer a Oleguer Be-
que esta persona de aquí, de Catalunya, co- llavista, también a su hermana Maria Dolors,
nociera las cosas que sucedían en Andalucía. fue muy amiga mía. Me hizo entender la fe
de una forma más profunda y adulta, tener
También una noche, al regresar de la Igle- una visión solidaria y de justicia social. Más
sia de Almeda, cuando subíamos por la adelante Oleguer se secularizó y se casó con
rambla de Cornellà, lo noté un poco asus- Pilar Martí Sanahuja.
tado, porque a él le parecía que le seguía
alguien. Yo también me asusté, íbamis en Mi primera experiencia de lucha obrera fue
un SEAT 600, me acompañó hasta la carre- en el año 1962, a consecuencia de la huelga
tera de Esplugues, cerca de casa. Yo no sé de Siemens en Cornellà. Mi participación fue
qué pasaba en la dictadura que le perse- con los 42 despedidos, el hacerles llegar el
guían por tener el sentido que tenía de las sueldo que solidariamente los trabajadores
injusticias y de denunciarlo por las reunio- de la plantilla habíamos recogido para sus fa-
nes clandestinas. milias. Algunos tenían miedo a las represalias

179
de la dictadura franquista que teníamos en
esos años.

Hoy por hoy no participo en ningún partido


político. Cuando el golpe de Estado del 23 de
febrero de 1981 pasé mucho miedo y rompí
el carnet del PSUC, al que pertenecíamos yo
y mi marido, Carmelo Gil Labordo. Tuve mu-
cho miedo por las consecuencias que podría
acarrear todo aquello y por temor a que le
ocurriese algo a mi familia, mis hijas eran pe-
queñas.

Yo me casé en agosto de 1966, ahora hemos Carmen López y su marido, Carmelo Gil.
cumplido 40 años de casados, mi marido ha
sido mi mayor confidente, porque me enten-
dió en todo en mi manera de entender la fe mayores y nos empiezan a fallar las fuerzas
y me sigue en mis ideales, porque también es físicas, pero la moral sigue, mientras el cuer-
creyente y de izquierdas, muchas veces en po aguante. Por fortuna conocemos bastantes
nuestras conversaciones, hacemos comenta- curas similares a Oleguer Bellavista y García-
rios y no nos cabe en la cabeza que gente que Nieto, que ojalá toda la iglesia católica tu-
había firmado penas de muerte y guerras per- viese la misma visión de justicia social en su
tenezcamos a la misma Iglesia católica, por- conjunto. Quizás no han vivido tan cerca del
que cuando aprendimos los mandamientos de pueblo como estos curas de ACO.
la ley de Dios, un mandamiento de los princi-
pales es no matar, y vemos que a lo largo de la
historia no fue así y no se ha cumplido.

En la actualidad los dos estamos en ACO, que


es un grupo de revisión de vida. Creemos que
nos hace crecer como creyentes y como per-
sonas, y para nosotros esto tiene mucho valor
y estamos en esa línea de fe y de solidaridad
con nuestros semejantes, aunque ya sólo sea
de pensamiento y conciencia , pues somos ya Oleguer Bellavista Bou (1928-2005)

180
JOSÉ Mª LUQUE GÓMEZ (1924-2005)
Francisco Ruiz Acevedo

como consecuencia de la sublevación militar


contra el legítimo gobierno de la República
Española. Su pueblo padeció una de las más
terribles represiones de Andalucía donde las
detenciones, encarcelamientos y fusilamien-
tos fueron numerosas.

En el año 1952 emigra a Catalunya y se ins-


Muchos eran los rasgos característicos de José tala en Sant Joan Despí donde, junto a su
María Luque: conciencia de clase, concepto hermano, construyen su casa con sus manos.
de la unidad obrera, honradez, solidaridad y, En 1954, a la edad de 30 años, empieza a
sobre todo, la dignidad y el orgullo de ser trabajar en la empresa Elsa de Cornellà como
trabajador al servicio de los de su clase. Este peón en la construcción de hornos refracta-
cordobés nacido en Montilla (Córdoba) el 11 rios. Salarios bajos, horas extraordinarias
de Mayo de 1924 estaba afiliado a la UGT y pésimas condiciones de trabajo que a lo
desde su juventud. largo de los años le traerá como consecuen-
cia el contraer la silicosis, y será una de las
Siguiendo la tradición de sus padres, Manuel principales causas de su muerte. Los últimos
Luque y Antonia Gómez, trabajadores agrí- años de su existencia los pasará con respira-
colas, se incorporó a las tareas del campo ción asistida por fibrosis pulmonar.
desde su tierna infancia como medio de sub-
sistencia para la familia y con escasa asisten- En el año 1963 los trabajadores de Elsa le eli-
cia a la escuela. Eran tiempos de caciques gen como representante en el jurado de em-
y terratenientes andaluces que obligaban a presa. Fue uno de los pioneros de la comarca
trabajar jornadas agotadoras con salarios de en buscar el contacto con los trabajadores
miseria. mediante la estrategia de infiltración en el
sindicato fascista. En las elecciones sindica-
Con solo 12 años vivió la ocupación de Mon- les de 1966 y 1971, convocadas por la CNS,
tilla por los fascistas el 19 de julio de 1936, los trabajadores le eligen Presidente del

181
Ramo Vidrio y Cerámica de Cornellà, Vocal los de hambre pero la Junta Rectora de la
Provincial y miembro del Consejo Provincial Cooperativa decide abrirles un amplio cré-
de Trabajadores. dito a través de “vales de comida”, crédito
que devolvían por medio de la solidaridad
económica de los trabajadores de la comar-
ca. En la Cooperativa se entrevistó con el
gerente Francisco Ruiz explicando las inten-
ciones de la empresa y diciéndole: “ Si se
acaba la huelga que sea por nuestra volun-
tad, pero jamás por el hambre”. El conflicto
terminó con éxito a excepción del Despído
de Carles Navales y José Martínez, pero esta
experiencia se generalizó por toda España.

En 1975 es uno de los firmantes del “Ma-


nifiesto de los 22” en que se reivindicaban
(1966) Componentes del Jurado de empresa Elsa. José Mª Luque
(derecha), Antonio Morales (centro) y Pepe Rubio (2º izquierda),
Ayuntamientos democráticos. En 1976 par-
entre otros. ticipa en la constitución de la Asamblea de-
mocrática de Cornellà adherida a la Assem-
En 1969 participa, junto a su inseparable blea de Catalunya y es uno de los firmantes
amigo y compañero de trabajo Antonio del “Manifiesto de los 48” reclamando la
Sánchez “Patapalo” -militante del PSUC-, amnistía laboral y política.
en la fundación de la Cooperativa de Con-
sumo Cornellà que agrupa a las principa- Muerto el dictador Franco en noviembre de
les empresas del sector y permanece como 1975 y aprobada en referéndum la reforma
miembro del Consejo Rector hasta el año política en diciembre de 1976, se celebran
1978. las primeras elecciones democráticas Muni-
cipales en Abril de 1979,figurando como ca-
En la primavera de 1974 los trabajadores de beza de lista por parte del Partit Socialista
la empresa Elsa inician una huelga reivin- de Catalunya (PSC-PSOE), por el que será
dicando mejoras de salarios, que acabaría designado 1er Teniente de Alcalde durante la
convirtiéndose en la primera huelga general primera legislatura.
del Baix Llobregat en julio de 1974 y, tam-
bién, la primera de Catalunya. La policía Pero si como consecuencia de la guerra civil
desaloja la fábrica en un intento de rendir- Franco hundió al país en la más absoluta mi-

182
seria, con su muerte dejó la herencia de un
país sumido en una dura crisis económica,
,que durante años padecieron los trabaja-
dores. En este contexto, los propietarios de
la empresa Elsa no fueron capaces de seguir
dirigiéndola, por lo que los trabajadores
constituyeron, en 1980, una Sociedad Anó-
nima Laboral (SAL) de la que José Mª Luque
fue designado Presidente del Consejo de Ad-
ministración hasta su jubilación en el año
1988.
José Mª Luque, su esposa Carmen Lucena y su hijo Miguel Luque
junto al Alcalde Eduard Alonso y Concejales del Ayuntamiento de
En el año 1989 el Ayuntamiento de Sant Sant Joan Despí.
Joan Despí le concede la medalla de la ciu-
dad. El 19 de mayo de 1992 el President de
la Generalitat, Jordi Pujol, le hace entrega
de la medalla President Macià, y en el 2003
el Ayuntamiento de Cornellà de Llobregat
le otorga, junto a Antonio García y Fran-
cisco Ruiz, el premio de honor de la Ciutat
de Cornellà por su entrega en la defensa de
la clase trabajadora y por su lucha por las
libertades sindicales y democráticas, que
recoge su hijo Miguel, por encontrarse ya
muy enfermo y debilitado. Murió el 23 de
Diciembre de 2005, a los 81 años de edad. (19-05-1992) El President de la Generalitat, Jordi Pujol, hace entre-
ga a José Mª Luque de la medalla President Macià.

183
ANTONIO MANTIS DOMINGUEZ

lo sigue siendo. En aquel año nos traslada-


mos al barrio de la Barceloneta, al piso de
sus padres. Allí nacieron mis hijos Antonio y
Jordi.

Nací en diciembre del 36, tres meses después


del asesinato de mi padre Antonio por los
franquistas. Cayó fusilado junto a mi abue-
lo materno y dos tíos maternos. Así pues, mi
1974. Mª Angeles Aragües con sus hijos An- 1974. Antonio con
madre Matea me tuvo ya viuda. Mis herma- tonio y Jordi. sus hijos
nos tenían 4 y 7 años. Se quedó con tres hijos
y sola. Sin marido, padre, ni dos hermanos. En 1968 pudimos comprarnos un piso en el
barrio de San Ildefonso de Cornellà, y allí es-
La memoria de mi padre y mis familiares ase- tuve con mi mujer e hijos hasta el año 1994,
sinados siempre ha influido en mi conducta, cuando Antonio se fue a vivir a Martorell y el
siempre los he tenido presentes. resto de la familia nos trasladamos a Anda-
lucía. Pero Catalunya ya se había convertido
Salí de mi tierra, Andalucía, en 1960, por la en mi segunda patria. Siempre la he querido,
falta de trabajo. Cuando llegué a Catalun- a ella y a sus gentes. Mis mejores amigos han
ya acusé el cambio y pasé unos meses duros. sido catalanes de nacimiento.
Pero esto duró poco, la adaptación fue buena
y empecé a relacionarme con todo lo relativo Comencé a trabajar en varias empresas de
a mi nueva tierra sin problemas. Barcelona, las más importantes Hispano
Olivetti, T. y Cables y Ricardo de Manuel. Al
Vivía en Barcelona, donde me casé en 1962 principio las condiciones eran muy malas,
con mi compañera Mª Ángeles Aragües, que con jornadas diarias de 12 a 16 horas. En

185
las relaciones con compañeros y jefes, hubo nas sin apenas servicios, pudiese comenzar
de todo. a ser un lugar habitable. Participé en todos
los actos de reivindicación y protesta que
Muy pronto empecé a reivindicar mejoras se hicieron, que fueron muchos.
en varias empresas, de las que fui sucesiva-
mente despedido por tal motivo. El primer
Despído fue en Transportes Ochoa, donde a
finales de 1961 organicé una huelga de va-
rias horas para reducir la jornada de traba-
jo, que llegaba a 20 horas diarias.

Desde los primeros momentos entré en con-


tacto con los grupos sindicales clandestinos.
Fui representante sindical varias veces,
dentro de la estructura vertical. Durante los
años 70 participé activamente en la huelga Local de la Asociación de Vecinos Sant Ildefons
del metal de Barcelona y formé parte varias
veces de piquetes informativos, en las inci-
pientes Comisiones Obreras. Posteriormente, a finales de los 70 y prin-
cipios de los 80 fui durante varios años
En resumen, la lucha sindical nació en mi presidente de la Asociación de Padres del
caso del intento de la mejora de las condi- Colegio Público Mossén Jacinto Verdaguer.
ciones de trabajo en mi empresa y, a partir Recuerdo con cariño que llegamos a tener
de ahí (como pasó con tanta gente), se fue un completo gimnasio y un equipo de gim-
extendiendo a una actividad sindical más nasia deportiva, gran logro entonces para
general y a la búsqueda de mejoras sociales una modesta escuela pública.
y políticas.
A finales de los 60 ingresé en el PSUC, con
Al poco tiempo de trasladarme a Cornellà todo lo que eso conllevaba entonces en
empecé a tomar contacto con la incipiente cuanto a compromiso, más todavía tenien-
Asociación de Vecinos de San Ildefonso, de do mujer y dos hijos. Arriesgué mi libertad
la que llegué a ser vocal. Fueron años de in- muchas veces con actividades como la dis-
tensa actividad vecinal para conseguir que tribución de prensa clandestina, especial-
lo que era una enorme ciudad dormitorio, mente el Mundo Obrero, que almacenaba
donde convivían decenas de miles de perso- en mi propio domicilio.

186
Tengo especial recuerdo de un míting en
San Ildefonso en el que intervine junto a
Paco Candel, creo que en el año 77 (debía
ser durante la campaña en que fue elegido
senador).

En Cornellà llegué a ser miembro del Co-


mitè Local del PSUC. Valoro y recuerdo la
militancia con mucho cariño, y con mucho
orgullo de haber participado y contribuido a
tantas mejoras.

1977.-Acto electoral del PSUC en el colegio Jacinto Verdaguer de


Abandoné la militancia activa después de Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat. Intervino Paco Candel.
las primeras municipales de 1979 y el triun-
fo de la izquierda, considerando que con la Personalmente, trabajé todo lo que pude para
llegada de la democracia había que dejar derrotar al franquismo y colaboré mucho para
paso a otros y que ya era hora de dedicarme traer la democracia. Estoy absolutamente sa-
más a mi familia. tisfecho de mi comportamiento, tanto duran-
te la dictadura como durante la democracia.
A partir de los 60-70, como es bien sabido,
Cornellà estuvo en primera línea de la lucha Todo esto se lo debía a mis muertos, que pa-
por la democracia, poco puedo añadir en garon con su vida su lucha política y su entre-
términos generales. ga a la clase trabajadora.

187
ANDRÉS MÁRQUEZ BARROSO
Carlos y Andrés Márquez Márquez

Realizó tres meses de servicio militar en el


año 1954. Después trabajó en el Plan Bada-
joz en campos de algodón y de arroz, de jor-
nalero en la siega.

En 1955 quiso probar a abrirse camino emi-


grando a Barcelona para después traerse a
Nació en Extremadura, en la provincia de Bada- su familia. Andrés siempre tiene ese punto
joz, en Villanueva del Fresno, en el año 1932. de genialidad, de persona emprendedora. No
era fácil, pero pudo burlar la vigilancia y lle-
Tuvo una infancia dura marcada por la Gue- gar hasta Hospitalet a la calle Florida, donde
rra Civil. Aún con sólo cuatro años, recuerda le esperaban unos primos suyos.
como entraron los nacionales creando el te-
rror en el pueblo. Se llevaron a su abuelo e Empezó a trabajar en una fábrica de vidrio,
intentaron fusilar a su madre. Fue sobre todo Frasquería Pedrós. Después de enfermar por
una infancia marcada por la posguerra. Ape- las condiciones infrahumanas, decidió probar
nas pudo ir a la escuela primaria. Siempre en la construcción.
tuvo esta espina. No sería hasta ya de ma-
yor cuando empezó en una escuela nocturna Buscó una casa en Cornellà y decidió traerse
teniendo la oportunidad de aprender, como a sus hermanos solteros y a su madre. Luego,
dice, “las cuatro reglas”. más tarde, vinieron sus hermanas mayores
con sus esposos. En 1957 se casa con la mujer
Su familia era de campesinos. Su actividad de su vida y madre de sus cinco hijos, Eugenia
laboral empieza desde muy niño a la edad de Márquez .Todos juntos, en la casa de Corne-
seis años en tareas del campo, cuidando de llà, empiezan su experiencia en Barcelona.
la huerta de su abuelo y de los animales, y al
cargo de su hermano Cándido que tenía dos La casa se encontraba en los alrededores de
años menos. la empresa Siemens. Fue entonces cuando de-

189
cide solicitar empleo en esta empresa, y será ¿Tenias míedo? Así define Andrés el miedo en
aquí donde empieza su compromiso como re- una entrevista con J. García Nieto en fuentes
volucionario el 13 de Agosto de 1956. orales /1993: “El miedo es igual para todos”,
“siempre he tenido miedo, el que diga que
Se despertaron en él todas las inquietudes no tiene miedo no dice la verdad, hay que
que su abuelo años atrás generó en él. Fé- superarlo y me imponía al miedo, no me uti-
lix, que era su nombre, fue un defensor de lizaba el miedo a mí, me echaba valor”.
la República de ideas socialistas, y murió a
causa de ellas en el penal de Cádiz. Por fin No era fácil. En las empresas la policía políti-
empezó a dar respuestas a todas sus pre- co social tenía confidentes que se ocupaban
guntas. Tenía acceso a la radio y la prensa. de abortar cualquier intento de organización.
Leía con pasión el Mundo Obrero, comen- “Pero el ingenio se Despíerta cuando aprieta
taba con sus compañeros las noticias de el zapato”. Dirigidas desde la célula, intento
Radio Pirenaica. Contactó con otros com- tras intento, análisis tras análisis, caída tras
pañeros, que serian de aquí en adelante caída, consiguen crear primero las comisio-
una familia, su fuente de inquietud, eran nes de trabajadores como embrión de orga-
comunistas que como él habían emigrado nización de los trabajadores (luego se llama-
para salir del hambre y la miseria. Un hom- rán comisiones obreras). Posteriormente con
bre inquieto y deseoso de justicia no podía las experiencias acumuladas desde los paros
conformarse con aprender, tenía la necesi- del 58, tienen su primer gran éxito en 1962:
dad de mejorar las condiciones de miseria una huelga que desbordó todas las previsio-
que la clase obrera padecía. Es hora de or- nes, sorprendió a la patronal y plantó cara al
ganizarse, de realizar acciones por las me- aparato represor franquista. Su eco se elevó
joras salariales. a nivel internacional. Fue la 1ª gran huelga
industrial. Hubo represalias, 42 Despídos en-
ASÍ FUNDAN CCOO tre ellos Andrés, que destacó con su primera
intervención en público como portavoz de la
En 1958 deciden crear una célula de comu- plantilla, y 9 detenciones; pero fue el primer
nistas en Siemens. A Andrés lo eligen Respon- logro de los obreros de Siemens que, con su
sable Político. Pronto empiezan a realizar ejemplo, doblaron el salario y consiguieron
acciones espontáneas, paros que prosperan media paga más. Estos éxitos contagiaron a
al calor de la organización de las comisiones los obreros del Baix Llobregat y Catalunya.
de trabajadores impulsadas en cada Sección,
motivados por las luchas de mineros en Astu- Andrés, González y Luque…. Formaron la Cé-
rias que oían por la radio. lula, el primer embrión que fue capaz de en-

190
tusiasmar, de catalizar las necesidades y las que el pueblo se moje, que el pueblo haga
consignas del movimiento obrero para ges- suya la lucha”(…) “nuestra fuerza es el poder
tar una novedosa organización de masas la de convocatoria”.
fundación de las CC.OO. que despertó las in-
quietudes y el resurgir del nuevo Movimiento
Obrero.

Hubo un antes y un después. Las comisiones


de trabajadores se extendieron por toda la
comarca. El PSUC del interior (El Maño y el
Román), se puso en contacto con estos co-
munistas y posibilitó la creación del primer
comité comarcal. A raíz de aquí, a Andrés
lo eligen responsable político del Baix Llo-
bregat, y formará parte del Comité Central.
1976.- Plaza Catalunya de Cornellà. Solidaridad con Laforsa
Andrés es “Público”, tuvo que trabajar en la
construcción por figurar en las listas negras y
moverse en clandestinidad con el seudónimo El PSUC les destaco en la tarea política priori-
de EUSEBIO. Con esta identidad, y como miem- taria como comité comarcal, de crear CCOO.
bro del Comité Central, realizo varios viajes a Es cuando se amplían los contactos con los
Francia. En el 62 va ha explicar la experiencia compañeros de otras empresas y localidades
de lucha y el fenómeno de las comisiones de del Baix Llobregat, Ruiz, García, Rafael Chupi-
trabajadores. ta, Daniel Camionero, Gamero, Cerdán, Liza-
no, Vázquez, Estrada, Cruz, Cañamero, Paco
Andrés era un eterno entusiasta, muy discipli- “el brocha”, Ramos, Simón, Aguado, Fuentes,
nado, sus impresiones sobre la organización Lucero, Muñiz….. y tantos otros con los que la
siempre combatían el radicalismo estéril, el lista haría muy extenso el articulo. Esperamos
infantilismo izquierdista. Ante la propuesta de que se sientan representados. Las reuniones se
acciones de violencia individual (cócteles, pe- realizaban en el campo y montañas de la co-
tardos…..) en las fuentes orales recuerda: marca del Baix Llobregat y, en ocasiones, en la
“…La fuerza reside en las masas de trabajado- Iglesia, donde se reunía la comisión organiza-
res, en el pueblo, para hacer una revolución tiva. Se amplían contactos con organizaciones
tenemos que recurrir a los más, no a los po- vecinales, juveniles, cristianos de base…en fin
cos. Sigo creyendo en la acción del pueblo, en un carácter sociopolítico que va adquiriendo
la fuerza transformadora de los trabajadores, de forma natural la novedosa organización.

191
este periodo lo aprovecha para pasar a Francia
y participar en el III Congreso del PSUC.

La disciplina y habilidad de su personalidad le


caracterizaron, y la colaboración silenciosa y
pertinaz de su inseparable compañera Eugenia y
sus hijos, permitió que en los numerosos registros
1964-1º de mayo en la Fontsanta de Sant Joan Despí. De pie de izq. a domicilio y persecuciones policiales, nunca le
a der.: 2º Pepita Martínez; 3º Andrés Márquez; 5º Carmen Aragón.
Sentados: de izq. der.: 2º Linares; 4º Antonio González; 5º Eugenia engancharan. El Franquismo no pudo demostrar
Márquez ninguna vinculación con el PSUC. Aunque todo
el mundo lo asociaba con las CCOO, era público
En el año 1966, culmina el proceso, con la pri- y notorio que era un dirigente del PSUC.
mera asamblea constituyente, ya con un ca-
rácter mas estructurado organizativo, de las En el año 1979 la ERMSA cierra. Después de un
Comisiones Obreras, celebrada en la Iglesia de año en el paro es amnistiado en Siemens, don-
Almeda. Allí cayeron en una redada de la po- de volverá a ser elegido miembro del comité de
licía y fue detenido junto a sus camaradas. Le empresa y compatibilizará esta responsabilidad
imputan pertenecer a CC.OO. con la presidencia de la asociación de Vecinos
El Pedró de Cornellà de Llobregat.
En el año 1969 fue juzgado por los T.O.P. y en-
carcelado durante tres meses en la 4ª galería En 1981 en plena crisis comunista, participará
de la Modelo de Barcelona, donde se incorporó en la creación del PCC, del que será miembro
a la célula del PSUC de la Modelo, y perfeccio- de su Comité Central. En el año 1987 se preju-
nó sus conocimientos, mejoró el aprendizaje bila, acogiéndose a una oferta de la Siemens.
de la lectura y se formó colectivamente con sus Después de su jubilación formará parte de la
camaradas presos. Ejecutiva de la Federación de Pensionistas y Ju-
bilados de CC.OO. como Responsable de Acción
En el año 1970 consigue entrar en la ERMSA. Sindical del Baix Llobregat, hasta que con 70
Después de varios paros que organizó junto a años su salud le impide continuar con su larga
sus compañeros y una huelga en solidaridad trayectoria de lucha social y política. Sus com-
con dos compañeros de Granada asesinados, se pañeros le despíden con un homenaje a su ex-
entera, la dirección de la empresa, que había periencia vital de compromiso por transformar
un comunista. Pusieron precio de 100.000 pese- la sociedad en la actual sede del sindicato de
tas a quien lo delatara y fue delatado. Cumple CCOO. que anteriormente en la dictadura fue-
sanción de empleo y sueldo. Paradójicamente, ron los locales de la CNS.

192
ANTONIO MARTÍN MARTÍN

nado, y consiguió con su trabajo y esfuerzo un


puesto honorable entre la burguesía terrate-
niente del pueblo, la nueva clase ascendente
de la campiña andaluza. Una clase social que
también fue víctima de la política autárquica
del franquismo con el abandono de la agricul-
tura, sin maquinaria, sin abonos, sin los más
elementales medios técnicos y, además, la
Mi extracción social, familiar y educacional pertinaz sequía.
está en las antípodas no sólo de mi ideología
sino también de mi dedicación profesional y Con siete años comprobé la brutalidad de la
de mi actividad social. guerra civil por parte de las tropas franquistas.
Presencié el fusilamiento, en la Plaza de Écija,
Nací en Écija (Sevilla) el día 8 de Enero de de unos “rojos”. Venían atados a los guarda-
1929. Viví en el seno de una familia de labra- barros de unos camiones, tras la conquista de
dores andaluces. Una familia de derechas, ca- Palma del Río en Agosto de 1936 por las tropas
tólica, de las de rosario en familia y sin nin- del General Queipo de Llano.
guna tradición intelectual ni universitaria. Mi
padre, un militar aviador de la primera época Acabada la guerra civil en 1939, con la victoria
(aquellos cacharros de dos alas), hijo de labra- de los sublevados contra la legalidad Repúbli-
dores, murió en 1933 cuando yo tenía cuatro cana, estuve unos seis años interno en un co-
años. Mi madre, hija también de labradores, legio de Jesuitas en Málaga. Viví el periodo de
tuvo que sacar adelante a sus siete hijos me- la posguerra en que la población padeció ver-
nores de edad con una pensión de miseria, en dadera hambre en la década de los cuarenta y
una época difícil en que vivíamos con una mo- parte de los cincuenta. Es en este periodo de
destia monacal. tiempo cuando empezó a fraguarse mi rebel-
día por todas las calamidades e injusticias co-
Mi familia, a pesar de su extracción social, no metidas por la dictadura franquista. La mayor
perteneció a la aristocracia sino al campesi- parte de mi juventud, pues, transcurrió lejos

193
“Guía Jurídica para trabajadores”. Con los ju-
ristas nos colegiamos en el Colegio de Aboga-
dos de Barcelona, y entro como pasante en el
despacho de Antoni Cuenca en el año 1960,
donde ya estaba Albert Fina. Poco después nos
independizamos y nos dedicamos a la defensa
y asesoramiento de los trabajadores. Al prin-
cipio éramos pocos (Cuenca, Casares, Albert,
Montserrat, Gil Matamala y pocos más). El gru-
po se fue ampliando y llegamos a ser un equipo
que nos regíamos por unos principios de soli-
daridad con la clase obrera, la lucha contra el
1962 Barracas de Montjuïch
franquismo, la denuncia contra las violaciones
de los derechos humanos, etc. No hubo un solo
del ambiente familiar, lo que favoreció mi es- acontecimiento social, político o clandestino
píritu crítico e independiente. en el que no estuviéramos implicados, como
abogados, asesores, promotores o denuncian-
En Julio de 1953 conseguí la Licenciatura en tes, Asesorábamos a los obreros en el ámbito
Derecho por la Universidad de Zaragoza y ter- laboral, en la defensa ante la Magistratura de
miné la milicia Universitaria. Consigo por opo- Trabajo, en la Delegación de Trabajo, en los
sición un puesto en la Administración del Es- Tribunales Militares, en el Tribunal de Orden
tado, y llego a principios de 1959 a Barcelona Público (TOP), en el orden civil, ciudadano y
como un emigrante más, por cuanto el salario familiar.
que tenía no era superior al de un obrero.
Yo me especialicé, durante los primeros años,
Hice los cursos de Doctorado en la Universitat en este último aspecto y, ante la presión de
de Barcelona entre 1960 y 1961, y allí conoz- los municipios franquistas con sus planes ur-
co a la gente más interesante de la juventud banísticos, nos opusimos con las asociaciones
universitaria e intelectual: Antoni Jutglar, J.I. de vecinos, que llegaron a finales de los años
Urenda, Pascual Maragall, Juan Gomis, Alfonso sesenta y principios de los setenta a tener una
Comín, Albert Fina, Antoni Cuenca, Montserrat fuerza, una dinámica y un tremendo entusias-
Avilés, J.I. Sardá, entre otros. mo, porque era la fuerza del pueblo unido.
Además, como eran organizaciones legales
Con algunos de ellos fundamos la Editorial con sedes propias, fueron el refugio y amparo
Fontanella, que entre otras cosas publicó la de los partidos políticos tan perseguidos.

194
En mi despacho se constituyeron la mayoría de libro blanco sobre la justicia en América cen-
las AA.VV. de Barcelona, L’Hospitalet, El Prat tral; en el informe sobre ENDESA en Chile por
de Llobregat, Sant Vicenç dels Horts, Sant An- la construcción de una presa en territorio ma-
dreu de la Barca, etc. Entre los asuntos más puche en representación del Parlament de Ca-
importantes: la oposición al Plan Parcial de talunya, en muchos encuentros internaciona-
Collblanc-Torrasa de L’Hospitalet, que llegó les en representación de la ACJD. Formo parte
hasta el contencioso-administrativo en la Au- de la comisión del 0,7 del Colegio de Abogados
diencia Provincial, o la nueva planificación del de Barcelona que lleva a cabo la aprobación de
barrio de Sant Cosme en el Prat de Llobregat; proyectos jurídicos para los países del Tercer
la erradicación de los barrios de barracas en Mundo en materia de DDHH. Participo en la
Montjuïc, Campo de la Bota, Pequín, la Bom- Junta del Observatorio DESC (Derechos econó-
ba, el Carmelo etc. micos, sociales y culturales). Varias Entidades
me propusieron como candidato para Síndic
Intervine como abogado defensor de los traba- de Greuges de la ciudad de Barcelona. He for-
jadores en los conflictos de las empresas Elsa, mado parte en la organización de encuentros
Maquinista, Papelera Española, Lámparas Z y internacionales tan importantes como la im-
en numerosas pequeñas y medianas empresas. punidad, celebrado en Barcelona.
En el ámbito penal: Tribunales militares, el
TOP (Tribunal de Orden Público), Juzgados de
Guardia por detenciones, denuncias por malos
tratos etc. Fueron años difíciles para todos,
pero pletóricos por saber que realizábamos
una labor importante en la que nos la jugá-
bamos todo cada día y, en especial, los traba-
jadores. Fui socio fundador de la Asociación
catalana de Juristas Demócratas, de la que
formé parte de su Junta Directiva y continúo
como responsable de la Comisión de DDH (De-
rechos Humanos).

En la actualidad me dedico al tema de los De-


rechos Humanos y de Cooperación con los paí-
ses del Tercer Mundo. He participado en nume-
rosos congresos sobre la paz y el desarme en
América latina: el abolicionismo penal, en el Antonio Martín en una conferencia sobre los derechos humanos

195
ANTONIO MARTÍN SÁNCHEZ (1947-1981)
Francisco Ruiz Acevedo

activitat sindical, a través de CCOO, i política,


com a militant del PSUC. En arribar les pri-
meres eleccions municipals democràtiques,
després de la dictadura, va ser l’home de
consens i encapçalà la candidatura del PSUC.
El resultat popular manifestat a les urnes i
els pactes polítics el portaren a l’alcaldia del
Prat en un moment històric clau, en el qual
L’Antonio Martín Sánchez va néixer el 19 de es barrejaven els dèficits de ciutat arrosse-
setembre del 1947 a Palma del Rio, un petit gats del franquisme, la inexperiència en el
poble de la província de Còrdova. govern del nous polítics i l’esperança que els
ciutadans havien dipositat en el canvi.
Els seus orígens modestos el van obligar a
treballar des de petit –als 15 anys ja feia de En prendre possessió de l’alcaldia, l’Antonio
paleta-, i despertaren la seva consciència de Martín deixà els seus càrrecs a l’executiva
classe, la qual cosa el portà a afiliar-se l’any del ram de la construcció de CCOO a Catalun-
1966 al PCE. ya i a l’executiva comarcal del sindicat, així
com la a secretaria política del comitè local
Com a tants d’altres, la necessitat de trobar del PSUC al Prat. Vinculat sempre a la cons-
feina l’obligà a emigrar i, després de breus trucció, treballava com a oficial de primera
estades a diferents indrets de Catalunya, en una constructora del Prat, i va demanar
a començament de la dècada dels setanta, l’excedència per dedicar-se plenament a les
s’instal·là al Prat de Llobregat. El febrer del tasques de govern de la ciutat.
1972 es casava amb la Carmen Díaz, a qui ha-
via conegut feia uns anys a casa d’uns amics. De formació autodidacta, havia acabat els
Van tenir dues filles. estudis de delineant i començava a estudiar
dret l’any 1981. L’Antonio Martín era un home
L’Antonio Martín s’integra fàcilment en la so- d’acció que va viure una època molt conflic-
cietat catalana alhora que continuava la seva tiva. Va començar amb la lluita sindical i po-

197
lítica a la clandestinitat. A la mort del dicta- explica com l’Antonio Martín passava hores al
dor, les forces democràtiques van viure una seu despatx revisant les actes dels consistoris
profunda reflexió interna per tal d’adaptar-se anteriors: volia saber quina història hereta-
a la nova realitat que plantejava la legalitat. va. Va demostrar que coneixia amb precisió
I, finalment, el repte d’afrontar les tasques les dades del seu municipi. I el coneixia barri
de govern municipal sense cap experiència per barri, amb una mena de coneixement ac-
prèvia. tiu que el convertia en la persona capaç de
començar a soldar una ciutat desballestada,
com era el Prat.

El 26 de desembre del 1981 va patir un greu


accident de trànsit que el portaria a la mort
uns dies després, el 31 de desembre. El 2 de
gener del 1982 va tenir lloc el seu enterra-
ment, que va ser una gran manifestació po-
pular de dol i de reconeixement de tota la
classe política i sindical.

(Fragments d’ “Antoni Martín: l’home, el polític” de


1972.- Antonio Martín i la seva dona, Carmen Díaz Marga Gómez dins d’Antoni Martín Sánchez. Alcalde
del Prat de Llobregat 1979-1981. Viu en el record.
Ajuntament del Prat de Llobregat, 1991.)
L’historiador Jaume Codina recorda de
l’Antonio Martín la seva incapacitat per en-
tendre les postures apolítiques i suposada-
ment indiferents i, sobretot, la inseguretat
personal davant del repte de dirigir una co-
munitat que creia no conèixer prou tot i que
s’hi esforçava i molt. Un dels seus reptes
personals va ser aconseguir llegir i parlar en
català.

L’escriptor Ignasi Riera el va conèixer bé i ex-


plica quins eren els temes que el preocupa-
ven: l’aigua dolça, l’aeroport, l’ecologia del
Delta i el barri de Sant Cosme. Riera també 1979.- Primeres paraules de l’Antoni Martín, un cop elegit Alcalde

198
Vares venir de lluny, com tants d’altres
i com a tants d’altres et vàren fer nostre,
i et vas fer nostre,
rabiosament nostre.

I nostre, com la terra mateixa,


serà sempre el teu record
que restarà sempre viu entre nosaltres,
entranyable amic.

Il-lustradora: Teresa Drault

199
BENIGNO MARTÍNEZ OJEDA
José Fernández Segura*
* Biografia realitzada a partir de l’entrevista feta per
la Maria Carmen García-Nieto el 18 de febrer del 1996.

com a única referència la del rector de la


parròquia de Sant Ildefons —mossén Viña-
mata1—, de clara tendència conservadora.
Sortosament, la trobada amb en Joan Gar-
cía-Nieto, va influir notablement en la vida
posterior d’en Benigno Martínez. En la pri-
mera conversa que van tenir es van enten-
dre, i en Benigno va formar part del cercle
En Benigno Martínez Ojeda va néixer el 1946 de joves que desenvolupaven les seves ac-
a Ayuelas, un poblet a prop de Miranda, pro- tivitats al voltant de la figura d’en Joan N.
víncia de Burgos, al si d’una família creient i García-Nieto.
conservadora. Va fer els estudis de primària
a l’escola del poble i, posteriorment, quan El 1968, en Benigno Martínez va participar
ja tenia 13 anys, va continuar estudiant al activament a la manifestació del primer
col·legi de La Salle. Als catorze anys entra de maig, que va ser durament reprimida
al Seminari Diocesà de Burgos, on cursa els per la guàrdia civil. Poc temps després va
estudis per ordenar-se sacerdot, arribant a anar a viure amb en Joan García-Nieto al
cursar fins al tercer curs de Filosofia. Va es- carrer Begonya i, després de la detenció
tar al Seminari fins als 21 anys, data en la d’en García-Nieto2, amb motiu de l’estat
qual emigra cap a Catalunya fixant la seva d’excepció de 1969, en Benigno va haver
residència a Cornellà, al carrer Desmayo. d’abandonar el pis del carrer Begonya.
Era l’any 1967.
Para entonces yo me había puesto en con-
Als pocs mesos de la seva arribada a Cor- tacto con las COJ de Cornellà (...) y prepa-
nellà coneix en Joan García-Nieto, que ce- ramos todo lo referente al 1º de Mayo. Cons-
lebrava les misses que es feien al cinema cientes de la situación éramos nosotros -los
Avenida, on en Benigno Martínez assistia jóvenes- los que teníamos que encabezar
amb freqüència. Va ser una trobada una la manifestación, porque nos constaba que
mica providencial, ja que en Benigno tenia la otra gente -los más viejos de CCOO que

201
eran los que tenían de veinticinco años para tants. Als 22 anys va entrar a formar part
arriba- estaban más quemados por la policía de l’HOAC. El primer curs d’aquest movi-
(...) El primer acto lo hicimos el treinta de ment apostòlic obrer el va fer a Barcelo-
Abril. Fue una concentración cerca de don- na, i hi va influir notablement per la seva
de está ahora la comisaría de policía en la posterior incorporació al moviment obrer
Avenida de Sant Ildefonso de Cornellà. (...) de la comarca del Baix Llobregat.
La Guardia Civil nos copó desde el primer
momento y con los fusiles en ristre se armó Nos daba el cursillo un militante de la cons-
allí la de San Quintín.(...) Al día siguien- trucción que había sido un cargo técnico
te hicimos una convocatoria boca a boca y importante pero que trabajaba de peón de
fuimos al Rayo Amarillo. Entonces, cuando la construcción en Santander. (...) Para mi,
estábamos allá suficientes, comenzamos la eso fue definitivo y allá se planteó todo
manifestación unos tres mil, que entonces lo que era la lucha política y sindical y la
reunir en Cornellà tres mil era mucho. En- referencia que había con la fe.4
tonces cogimos la carretera y nos bajamos
para abajo (...) Al llegar a la iglesia de San Una de les accions que més repercussió va
Miguel estaban los grises (...) y a los que es- tenir a Cornellà a finals dels anys seixanta,
tábamos en la cabeza nos arrinconaron (...) concretament l’octubre del 1968, va ser
y nos dieron palos por todos lados (...) pero el boicot que va propiciar un grup de mili-
no nos detuvieron a ninguno. Supongo que tants de l’HOAC i de la JOC amb motiu del
no tenían órdenes de detener (...) Allí se cobrament de cent pessetes que demana-
deshizo la manifestación y estuvimos todo ven els promotors d’una vall amb motiu
el día de una forma u otra paseando y mi- de les festes del barri de Sant Ildefons de
rando.3 Cornellà. D’aquesta acció, les autoritats
del règim en van fer responsable a en Joan
El juny del 1968 participa en una trobada García-Nieto i als militants comunistes.
de militants i simpatitzants de la JOC que
es va celebrar a Montjuïc. En aquella tro- Animats per l’èxit d’aquesta acció, alguns
bada es van dir coses força interessants i joves militants de la JOC i de l’HOAC, junt
molt compromeses en defensa dels joves amb altres militants de les COJ, van decidir
treballadors. Finalitzada la trobada, un expressar la seva protesta pel consumisme
grup de joves es va manifestar i, a l’igual imperant en la societat, cremant un arbre
que va passar a Cornellà amb la manifes- de Nadal que l’Ajuntament de Cornellà havia
tació del primer de maig, la policia va instal·lat a la plaça de l’Església. No tots els
carregar durament contra els joves mili- militants van compartir aquesta acció, i els

202
joves militants de les COJ que van participar procedent del barri del Guinardó, va venir
van ser expulsats de l’organització pels mi- a viure al barri de Sant Ildefons de Cornellà
litants de Comissions Obreres més veterans, i va ser el President de l’associació de veïns
la majoria dels quals eren comunistes. d’aquest barri.

Després de la mili, que va fer a Ceuta des Una altra de les tasques importants prota-
del maig de 1969 fins a l’abril del 1970, va gonitzades per en Benigno Martínez va ser
crear, junt amb l’Emilio García, en Paco la pràctica refundació del Casino Cultu-
Arias i altres companys i companyes, el nucli ral de Sant Ildefons, del que en va arribar
original de les Comissions de Barris i Fàbri- a ser el seu President. Molts joves –entre
ques. Aquestes Comissios van desenvolupar 80 i 100- que es reunien en el bar Mundial
una intensa tasca reivindicativa a Cornellà del carrer Buri van aconseguir dinamitzar
de Llobregat. A partir de les inundacions el teixit social i cultural del barri de Sant
del 1971, en Benigno Martínez va entrar en Ildefons. Aquestes activitats socials i cultu-
contacte amb l’organització Bandera Roja rals, que també es desenvolupaven en altres
i, posteriorment, va formar part d’aquesta llocs com era el Centre Social d’Almeda, van
organització política que va desenvolupar donar molta vida a les Comissions de Barris
una intensa activitat social a la ciutat que i Fàbriques i a l’organització Bandera Roja.
va inquietar les autoritats franquistes de La gran majoria dels militants d’aquesta or-
l’Ajuntament. En tot aquest procés va jugar ganització, com va ser el cas d’en Benigno
un paper rellevant en Frederic Prieto que, Martínez, van acabar militant en el PSUC a
partir del 1974. La manera en com es van or-
ganitzar i desenvolupar totes les accions del
Casino Cultural va ser una autèntica escola
de democràcia. Els militants de les Comis-
sions de Barris i Fàbriques de Cornellà van
tenir una gran influència en els moviments
i associacions d’aquesta ciutat. En Benigno
Martínez Ojeda va ser un d’aquest militants
que van contribuir a l’enfortiment d’aquest
moviment ciutadà.
Inundacions de septembre del 1971 al Baix Llobregat i L’Hospitalet:
5776 persone van quedar sense habitatge, 10.000 treballadors qu- A partir del setanta y uno, cuando ya esta-
van quedar a l’atur temporalment, 400 empreses es van quedar
paralitzades, els danya en infraestructura i indústria van pujar fins mos constituidos en las Comisiones de Ba-
a 4.231 millons de ptes. l’aigua va arribar als 2,5 metres d’alçada. rrios y Fábricas (...) aprovechamos el Casi-

203
no Cultural y la Asociación de Vecinos a las
cuales revitalizamos. (...) Las Comisiones de
Barrios y Fábricas son anteriores a nuestra
pertenencia a Bandera Roja (...) Salen de
la calle Begonia y de lo que quedaba de las
Comisiones Obreras Juveniles (...) Nosotros
vimos que lo que se impone es una organi-
zación porque nosotros teníamos restringido
el acceso a Comisiones Obreras, precisamen-
te por nuestra edad y porque no estábamos
tampoco implatados en según que tipo de
fábricas. Yo estaba entonces en Publienvio La nostra memòria col·lectiva 1936-1979 (Ajuntament de Cornellà).
y lo único que pude hacer fue una huelga D’esq. a dreta: Joan Ripoll, Salvador Colominas, Pere Caldas, Carles
Navales, Benigno Martinez y Francisco Ruiz.
para que las compañeras pudieran cobrar
las horas a cuarenta pesetas (...) Eso era (...) Cuando hacíamos una manifestación
otra cosa, no era lo que era el movimiento teníamos las cien personas más los ami-
obrero entonces. (...) El Emilio García, que gos, entonces igual teníamos doscientas
trabajaba en Matacás, era un crio y como o trescientas personas, dábamos cuatro
allí estaba el Cano pues era este el que cor- gritos y cuando venía la policía desapa-
taba el bacalao.5 recíamos y la represión no se podía cebar
con nosotros.6
Segons Benigno Martínez, la capacitat mo-
bilitzadora de les Comissions de Barris i Fà- Les inundacions del 1971 van posar de ma-
briques va ser considerable. Estaven orani- nifest la capacitat de mobilització de la mi-
tzades unes cent persones aproximadament litància dels militants de les Comissions de
que sincronitzaven perfectament qualsevol Barris i Fàbriques. Va ser durant tot aquest
acció de propaganda, fent impossible que procés quan molta gent entra en contacte
la policia pogués reprimir-los. amb Bandera Roja i entra en aquesta orga-
nització política.
Llegamos a tener prácticamente más de
cien personas activas (...) Cuando había Creo recordar que fue sobre todo a raíz de
que hacer una tirada de hojas nosotros las inundaciones que se manifiesta toda la
sincronizábamos los relojes y tirábamos fuerza del movimiento (...) Por una parte
en todo Cornellà a la misma hora y al mis- estaba lo de aquí arriba -San Ildefonso y Ga-
mo minuto, entonces la policía iba loca varra-, luego el núcleo de abajo, de Alme-

204
da entorno al Centro Social, donde estaban ns Obreres i Iniciativa per Catalunya-Verds.
Campo y Caminal, los hermanos Lligades, També és un membre actiu de la Comunitat
Rull, Miguel Salas (...) Federico Prieto -que Cristiana Joan García-Nieto de Cornellà, de
vive en el Guinardó- es el que centraliza los Cristians i Cristianes pel Socialisme i de la
contactos de Bandero Roja con nosotros que Coordinadora Contra la Marginació de Cor-
ya nos planteamos que por nosotros mismos nellà. Dins d’aquesta Coordinadora, va ser
era imposible dar salida a todo lo que es- un dels membres fundadors de RECIBAIX,
taba ocurriendo aquí y que necesitábamos l’any 2000. Aquesta empresa, que facilita la
un soporte organizativo político (...) Y se inserció social, té com objectiu facilitar una
empezó a gestionar la entrada en Bandera feina a les persones que estan en situació
Roja.(...) 7 d’exclusió social o en perill de caure en la
marginació.
En els anys finals de la dictadura franquista
-1974/75- Benigno Martínez va desenvolu- En Benigno és un dels militants que sem-
par una important tasca social en el barri pre ha estat en el front de la lluita. En
de la Gavarra i va ser uns dels membres de principi, en la lluita per les reivindicacio-
l’Associació de Veïns que va lluitar amb mol- ns veïnals més fonamentals i per la recu-
ta eficàcia per tal de millorar les condicions peració de les llibertats i, una vegada re-
urbanístiques i de serveis d’aquest barri de cuperada la democràcia, continua la seva
Cornellà de Llobretat. militància al servei dels més desafavorits i
marginats. És, en definitiva, un fidel con-
Recuperada la democràcia, en Benigno Martí- tinuador de la tasca del seu mestre i amic,
nez continua la seva militància en Comissio- en Joan N. García-Nieto.

1
Benigno Martínez conocía a Viñamata porque ambos había coincidido en las misiones que se desarrollaban en toda España.
2
Joan García-Nieto va ser detingut junt amb altres militants catòlics que celebraven una reunió amb la dona de Mounier en
casa d’Alfonso Carlos Comín. Durant un temps, García-Nieto va estar retingut a Manresa perquè la seva condició de sacerdot
l’obliGavà a estar separat de la resta de presos polítics enla Model de Barcelona. Cal recordar que el règim franquista va tenir
que crear una presó en Zamora a on anaven exclusivament els sacerdots i religiosos condemnats per oposar-se a la dictadura.
3
Benigno Martínez Ojeda. Entrevista del 18 de Febrero de 1996. Fundació Utopia.
4
Benigno Martínez Ojeda. Entrevista del 18 de Febrero del 1996. Fundació Utopia.
5
Benigno Martínez Ojeda. Entrevista del 18 de Febrero de 1996. Fundació Utopia. Segons el testimoni de Benigno Martínez
Ojeda, les Comissions de Barris i Fàbriques es van crear a partir d’un petit grup de militants Paco Arias, Emilio García i Juan
García-Nieto, entre altres, que es reunien a l’IEL-ESADE. Posteriorment va entrar en contacte amb joves del món universitari
com El Bigotes, el Toni, el Pintor – Pere Caldes-, Conxita Valls, etc.
6
Benigno Martínez Ojeda. Entrevista del 18 de Febrero de 1996. Fundació Utopia.
7
Benigno Martínez Ojeda. Entrevista del 18 de Febrero de 1996. Fundació Utopia.

205
JAUME MARTÍNEZ I VENDRELL (1915-1989)
Josep Padró i Margó

pensament polític va ser en Manuel Folguera


i Duran, que havia estat president de la Unió
Catalanista i de l’Associació Protectora de
l’Ensenyança Catalana.

En Folguera i Duran havia estat sots direc-


tor de la fàbrica Güell i, en marxar-ne per
muntar el seu propi taller a Sabadell, no
La biografia d’en Jaume Martínez Vendrell és va perdre contacte amb la Colònia, ans al
la d’aquells lluitadors gairebé mítics que van contrari, s’hi va construir una casa. Això li
dedicar tota la seva vida a una causa política: va permetre mantenir el contacte i la seva
en el seu cas, la defensa de la democràcia i la influència política i intel·lectual sobre la
independència de la nació catalana. gent de la Colònia.

Nat a la Colònia Güell de Santa Coloma de Els anys de la República van accelerar la
Cervelló, es va educar socialment sota el sig- transformació política d’en Jaume Martí-
ne dels Pomells de Joventut d’en Josep Maria nez, en uns anys de joventut ja de per si
Folch i Torres, i la Congregació Mariana de la prou accelerats. Però fou el 6 d’octubre
parròquia. allò que el va radicalitzar definitivament.
Aquella nit, els joves del poble van mun-
Manyà a la fàbrica de la Colònia Güell i mestre tar guàrdies a la carretera amb escopetes
industrial per l’Escola del Treball de Barcelona, i carrabines de diversa procedència sense
va decantar-se de ben jove pel nacionalisme que s’arribés a disparar cap tret ni a fer
d’esquerres, gràcies, en part, a l’ambient que cap altra acció que la d’estar allà palplan-
va trobar en aquesta escola, que en aquell mo- tats. En Jaume Martínez hi va participar.
ment era dirigida per en Rafel de Campalans. La derrota de la causa que havia procla-
mat l’Estat Català va ser un dur impacte
Ell mateix m’havia explicat que la persona per a ell i el va estimular a ingressar en la
que més el va influir en la construcció del seu militància política.

207
En els mesos següents va entrar en contac- de l’Ebre va caure presoner dels “nacionals”
te amb Nosaltres Sols i s’hi va lligar, aconse- i se’n va escapar al cap d’uns minuts en una
guint decantar un grup de fins a una dotzena embranzida de decisió i coratge. Posterior-
de joves de la Colònia vers aquest partit. Era ment va ser ferit i evacuat a Barcelona. Va
gairebé una qüestió generacional: els homes acabar la guerra amb la graduació de capità i
grans d’esquerra eren a Esquerra República- un nomenament de comandant que no va arri-
na de Catalunya, i els joves radicals eren a bar a ser efectiu perquè la unitat va travessar
Nosaltres Sols, i tots ells a la CNT o als Sindi- ordenadament la frontera el 9 de febrer del
cats d’Oposició a la CNT, segons el moment. 1939.
La resta del ventall estava ocupat per alguns
simpatitzants de la Lliga i els membres del
Partit Sindicalista.

En Jaume Martínez va formar part del Comitè


de Milícies Antifeixistes local, que va respectar
la vida de les persones de dretes i del clergat, i
va “incautar” bens de l’església i de la família
Güell. Però l’estada d’en Jaume Martínez al
comitè va ser curta, perquè a primers d’agost
del 1936 es va allistar a l’expedició del capità
Bayo a Mallorca, juntament amb en Francesc
Vilà, en Gregori Font, l’Antoni Comellas i en- En Jaume Martínez i Ven-
Joan Montañès, tots ells de la colònia. drell, oficial d’artilleria al
front d’Aragó

Tornant de Mallorca, amb una lleugera ferida Als camps de concentració de Sant Cebrià i
de bala, va anar a l’Escola de Guerra, junta- Agde va coincidir amb diverses persones de
ment amb en Francesc Vilà, d’on van sortir la colònia Güell i, des del primer moment, va
amb el grau d’alferes d’artilleria. I en aques- creure que la lluita no s’havia acabat i que ca-
ta arma van fer tota la guerra. En Jaume Mar- lia tornar a Espanya per continuar-la. La gue-
tínez va comandar la 6a. Bateria d’Obusos de rra encara va durar un parell de mesos i, ben
muntanya, la 16a. Bateria de canons Schneider aviat, en Gregori Font va començar a explorar
, va passar per la Plana Major d’Artilleria de passos de frontera que els van permetre anar
l’11è Cos d’Exèrcit, va ser agregat d’artilleria a casa, assabentar-se de la situació de les res-
a l’Estat Major de la 32a Divisió i va coman- ponsabilitats polítiques que requeien sobre els
dar el 1r grup d’Obusos Vickers. A la Batalla concentrats a França i tornar per donar nove-

208
tats. Al mateix temps, en Jaume Martínez es cions es feien amb el suport d’armament
va posar en contacte amb en Daniel Cardona, lleuger, perquè la situació política ho feia
fundador de Nosaltres Sols, i van començar imprescindible.
els contactes a l’exterior d’allò que van ano-
menar genèricament “l’Organització”.

L’Organització va anar creixent, en Jaume


Martínez va tornar a l’interior fent vida clan-
destina a Barcelona i travessant la frontera
per contactar amb l’exterior, en una vida que
tenia més de guerriller urbà que de polític
clandestí de tall clàssic.

Així va anar treballant en l’agrupament de


militants procedents de Nosaltres Sols, Es-
tat Català, FENEC, membres d’ERC i un grup 1939. Refugiats de la Colònia Güell al camp d’Agde. D’esquerra
de militars repúblicans, que va conduir a la a dreta i de dalt a baix, drets: Enric Amill, Noé, Joan Solá, Àngel
Barberà (regidor per UGT), Agustí Carol (alcalde per ERC), Joan
fundació del Front Nacional de Catalunya el Elias (CNT-Partit Sindicalista), Salvador Vicens (Unió de Rabass-
1942. En Jaume Martínez va ser el responsa- aires),. Ajupits: Jaume Ramisa (membre del Consell d’Empresa
Col·lectivizada de Manufactures Dubler de Sant Boi i militant de
ble de la seva secció militar o “Organització Nosaltres Sols), Ramon Pallarés (Nosaltres Sols), Gregori Font (No-
Patriòtica”. saltres Sols), Jaume Martínez (Nosaltres Sols) i Joan Padró (CNT)

La Secció Militar va desplegar senyeres a


Barcelona, va posar algun petard en monu- En Jaume Martínez va ser detingut per la
ments franquistes, va garantir la infraes- policia el 13 de juny del 1946 i va ingressar
tructura per a les publicacions clandestines a la presó el 28 del mateix mes amb una
i la propaganda, i va mantenir el contacte pena de vint anys, per no sortir-ne fins el 23
amb França mitjançant els passos fronte- de novembre del 1952.
rers de muntanya. En col·laboració amb la
resistència francesa, va col·laborar en la Aquest interregne de militància entre reixes
repatriació de pilots d’aviació aliats aba- no el va desanimar i, en sortir del Penal de
tuts a França i va proporcionar informació San Miguel de los Reyes, de València, va con-
militar sobre el desplegament de l’exèrcit tinuar la seva trajectòria política al Front
espanyol en determinades zones de Cata- Nacional de Catalunya, arribant a presidir
lunya. Naturalment, totes aquestes actua- en alguna ocasió el seu Consell Nacional.

209
El 1968 es produeix l’escissió del Front Na- de diners. Ell va negar aquest càrrec, tant en
cional de Catalunya que dóna lloc al Partit el judici com en les seves declaracions poste-
Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). És riors a amics i coneguts, però va entrar nova-
el temps dels seus contactes amb en Josep Ta- ment a la presó.
rradellas i l’avenç cap al que, pocs anys més
tard, va ser la Constitució de l’Assemblea de Posat en llibertat condicional, va refugiar-se
Catalunya i la formació del Consell de Forces a Bèlgica i a França. Recorreguda la sentèn-
Polítiques, activitats en les que ell hi va tenir cia pel Tribunal Suprem, se’l va condemnar
una relació indirecta. a dotze anys de reclusió. Es van formar els
“Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Ca-
El 1977 l’FNC s’havia integrat al Pacte De- talans”, afectats per aquest i per altres fets
mocràtic en les primeres eleccions de la de- relacionats amb la lluita independentista. A la
mocràcia, conjuntament amb Convergència Colònia Güell, l’Ajuntament democràtic va in-
Democràtica de Catalunya, Esquerra Demo- tervenir a favor seu, i es van realitzar alguns
cràtica de Catalunya i PSC Reagrupament. actes de defensa i solidaritat amb assistència
Però el FNC va entrar en crisi. En Joan Cor- de força veïnat i gent de fora.
nudella, el seu històric president, va passar
a engruixir les files socialistes i un sector de El 1988 va tornar a Espanya a causa d’una
la militància va ingressar a Convergència De- malaltia i amb l’esperança que, per raons
mocràtica de Catalunya, mentre que altres d’edat, pogués sortir en llibertat. Va ser in-
sectors es radicalitzaven i es replantejaven la gressat a Carabanchel i a Lleida 2 abans de ser
lluita armada. alliberat. Però la seva malaltia era inguarible
i va acabar amb la seva vida el 24 de novem-
En aquest context, l’any 1979 en Jaume Mar- bre del 1989.
tínez va ser acusat d’inducció en l’anomenat
Cas Bultó, en el qual aquest industrial va mo- L’Ajuntament de Santa Coloma de Cervelló ha
rir quan li va esclatar una bomba que li havien dedicat un carrer de la Colònia Güell a la seva
enganxat al pit per tal d’obtenir una quantitat memòria.

210
ANTONI MÉNDEZ I SÁNCHEZ (1926-2003)
Antònia Castellana i Aregall*
*Biografia elaborada a partir d’una entrevista realitzada a la
seva dona, L’Angelina Llaveria i Julià, el 29 de juliol del 2006

treballant del que podia a pagès, fent de pin-


tor o garbellant sorra. Hi treballà setze anys
fins al tancament de l’empresa, tenia seixan-
ta anys. Li restà una minsa jubilació.

L’Antonio visqué a la Riera Bonet, que és un


barri construït pels propis veïns en els seus
orígens, la majoria procedents de l’ immi-
L’Antonio nasqué a Lorca (Múrcia) l’any 1926. gració de la resta d’Espanya. Amb l’ajuda
Formava part d’una família de sis germans. del seu sogre, que era paleta, l’any 1955 es
Tots emigraren a Molins de Rei l’any 1940 en construí una casa de planta baixa prop de la
acabar la Guerra Civil. Es casà el 1955 amb la riera. Llavors va començar la lluita veïnal per
molinenca Angelina Llaveria, treballadora del aconseguir l’aigua i la llum.
tèxtil a Can Balançó. Tingueren quatre fills.
L’Angelina m’explica que foren uns cinc anys
Arribat a Catalunya, i essent encara un nen, durs, havia d’anar a buscar l’aigua a la font
començà a treballar al Forn del Vidre de i el llum era de carbur. Els fills anaven arri-
Cervelló. Més endavant entra a l’empresa bant i la criança en aquestes condicions era
P.A.L.O.S.C.A. a Sant Vicenç dels Horts, que feixuga. Hagué de deixar de treballar a la
produïa materials constructius com bigues i fàbrica.
tubs; tenien a més una Foneria del Ferro. La
fàbrica tancà portes l’any 1964, ell n’era cà- Dedicà grans esforços a la seva barriada
rrec sindical i membre de Comissions Obreres. per dignificar-la i millorar-ne la seva qua-
Fou un gran lluitador per a què es respectessin litat de vida. Impulsor i membre fundador
els drets dels treballadors. A partir de llavors de L’Associació de Veïns, hi col·laborà sem-
es compromet políticament amb el P.S.U.C. pre.

Treballà a FORMETAL a Sant Feliu de Llobre- Fou un militant incansable de la lluita Anti-
gat, després d’estar molt de temps a l’atur Franquista, participant organitzadament en

211
el Moviment Obrer, en el Moviment Veïnal, Fou Regidor del Primer Ajuntament De-
el Comitè de Solidaritat, l’Assemblea De- mocràtic l’any 1979. Amb ell entrava a
mocràtica i en el Partit Socialista Unificat l’Ajuntament un representant històric dels
de Catalunya, més endavant a Iniciativa per barris de la Vila i un repressaliat de la Dic-
Catalunya. tadura, tot un símbol que el Consistori es-
tava canviant després d’una obscuritat dic-
L’any 1974 fou detingut, el 3 de desem- tatorial de quaranta anys. Era molt sensible
bre, en el marc d’una convocatòria de a l’opinió del carrer i és preocupava fins i
Vaga General del Moviment Obrer contra tot dels petits detalls. Fou sempre discret
“L’encariment de la vida”. Ell compartia i deixava fer, però quan estava convençut
responsabilitats a l’aparell de propaganda. d’alguna qüestió la defensava sense treva.
Estigué detingut 19 dies. La Riera Bonet recuperà la seva dignitat
com a barri sempre de la mà de l’Antonio:
l’asfalt dels carrers, el cobriment de la
Riera, els jardins, les petanques, el Centre
Cívic...

1994. L’Antoni Méndez i la seva dona, Angelina Llaveria

Amb l’Angelina, la seva dona, recordàvem


l’anada al Bisbat de Barcelona per a entre-
vistar-nos amb el Cardenal Jubany, per a
què intercedís per la seva llibertat davant
del Governador Civil. Ens acompanyaven
1997. Família Méndez-Llaveria
en Josep Solé i Barbarà, com advocat, i en
Joan García-Nieto, com a sacerdot. Aquesta Se’ns va acomiadar l’any 2003, un home
experiència repressora no sols no el frenà, just i molt generós que esmerçà la major
sinó que li donà més força en el seu compro- part de la seva vida al servei dels altres,
mís infatigable, incansable, fins a la fi dels sovint donant prioritat als seus compromi-
seus dies. sos públics per damunt dels privats.

212
L’Angelina, com tantes i tantes dones, en L’Angelina acceptava la seva manera
l’anonimat i el silenci fou el pal de paller d’entendre la lluita política, mai li posà im-
de casa seva. Quan tingué el segon fill, l’any pediments ni dificultats malgrat ser la di-
1958, hagué d’abandonar la feina a la fàbri- positària de les inconveniències que això
ca. Havia de tenir cura de la llar i dels fills. comportava.
Em reconeix que aquesta tasca no la pogué
compartir amb l’Antonio, que anava sempre Per tirar endavant la família i arrodonir els
amunt i avall amb la seva motocicleta repar- ingressos familiars, l’Angelina estudià “Tall
tint propaganda per tot el Baix Llobregat i i confecció” per correspondència. Fou mo-
atrafegat amb els seus compromisos socials dista i cosia per al veïnat, feia els patronat-
i polítics. ges, tallava la roba i l’emprovava.

Tenen un hort prop de casa on hi conreen


les fruites i les verdures del temps per al
consum familiar. Abans era l’Antonio qui el
menava, ara ho fa el seu fill Ricard.

Tota la família va fer una bona pinya en-


torn de l’Antònio durant la seva malaltia,
donant-li tot l’escalf i l’afecte en el darrer
tram de la seva vida.

El seu record és ben viu i el seu testimoni


romandrà en nosaltres. Ho donà tot sense
rebre mai no res a canvi.
Viatge a Lorca (Múrcia) amb motiu de l’agermanament amb Molins
de Rei, setmana santa, 1992. En Josep Janés, alcalde llavors, i la
seva dona, l’Isabel Ribas, a dalt a l’esquerra. A continuació la Ca-
“Habrá un día en que todos,
terina Caro, el matrimoni Figueres, l’Angelina Llavaria, en Sebastià al levantar la vista,
Masana, en Jordi Romeu, en Santiago Moreno, en Félix Checa. A
baix ajupits: l’Antonia Castellana, la Genoveva Catalá Bosch Anna
veremos una tierra que ponga Libertad!”
Castellana, l’Antoni Méndez i en Carles Martínez. José Antonio Labordeta

213
NUMEN MESTRE FERRANDO
Jordi Suñé Morales

formar part d’un batalló d’Internacionals que


havia conegut a Cornellà. Ells havien apadri-
nat un hospital de nens refugiats a Cornellà.
Era l’estiu del 1938 i la guerra estava a punt
d’arribar a la seva fi, almenys de manera ofi-
cial. Tenia 15 anys. Va ser Comissari Delegat
de la Guerra de la 84 Brigada Mixta de la 60
Divisió1 i ajudant del Comissari del Batalló
NUMEN MESTRE: LA RESISTÈNCIA I LA d’Ametralladores, número 35 (35ª Divisió)2.
CAIGUDA DELS 80
L’exili
Els primers passos Va travessar la frontera amb la unitat de
En Numen Mestre era fill de la Virtuts Ferran- l’exèrcit on servia. Va passar llavors als camps
do i del líder cooperativista Miquel Mestre de refugiats francesos. Va estar set mesos
Avinyó. El seu nom el va decidir el pare, que presoner als Camps d’Argelés i d’Agde. La
havia llegit al diccionari que numen significa- mare d’en Numen va moure fils per treure’l
va inspiració de la intel·ligència. Va néixer el d’Agde. A principis del 1940, en Numen
1923 a Pratdip, al Baix Camp. De ben jove es s’havia traslladat a Tolosa de Llenguadoc per
va interessar per la política, entrant a mili- treballar en una indústria de la casa Breguet.
tar a les joventuts del PSUC, les JSUC de To- Però aquesta relativa tranquil·litat va durar
rredembarra, el novembre de 1935. El 1936, poc. El 21 de juny del 1940, Petain va sig-
va anar a viure a Cornellà amb la seva famí- nar l’armistici amb l’Alemanya de Hitler. Lla-
lia. Va ser secretari de les JSUC de Cornellà vors es va ordenar tancar moltes fàbriques
i, durant dos mesos, va ser el representant i alguna mina. La de Breguet va ser una de
d’aquest col·lectiu al Comitè Local del Front les afectades. Els seus treballadors, amb les
Popular de Cornellà. I el 17 de desembre del seves famílies, van ser traslladades al Camp
1937, va ingressar al PSUC. Va lluitar a la Ba- d’Argelés en trens de càrrega, en viatges que
talla de l’Ebre, on va marxar voluntari des- duraven fins a 8 hores. Van arribar-hi el 24
prés d’acabar el 6è curs de Batxillerat. Va de juny del 1940. En el camp d’Argelés va

215
conèixer en Francis Wolf Fere Boczor, que tiques. Però un dia va creuar-se amb l’Ángel
era el secretari d’organització del Comitè Carrero Sánchez, antic company de militàn-
d’Internacionals d’Argélers. En Wolf va ser el cia. Després d’explicar-li la situació organit-
padrí polític d’en Numen3. Com la majoria zativa de la resistència, li va demanar que es
de presos, admirava l’organització, la disci- reincorporés. Al cap de vuit dies van tornar-
plina i els ideals que guiaven a aquella colla se a trobar per començar a treballar.5
d’homes que havien vingut d’arreu per aju-
dar a la república espanyola.4 D’aquest Camp El seu pare li va intentar fer veure que la
envan poder sortir gràcies a una pensada de situació era molt diferent a la que ell creia:
la mare i en Numen va trobar feina en una la població passava fam i estava atemorida.
masia, a St Julien Gaulèna, on s’hi va estar Però en Numen va voler seguir endavant i va
tres anys. participar a la guerrilla urbana. Aquesta for-
ma de lluita no era habitual a l’època, ja que
El seu pas a la resistència el maquis era un fenomen més aviat de mun-
La resistència armada a la dictadura fran- tanya. La decisió del PSUC d’iniciar la gue-
quista va ser immediata a l’ocupació mili- rrilla urbana es va anticipar a les ordres del
tar de la zona repúblicana. Qualsevol orga- Partit Comunista d’Espanya (PCE). Així es va
nització guerrillera d’aquesta època tenia iniciar aquesta tàctica el juny del 1944. Sis
l’esperança d’una prompta intervenció in- membres del grup iniciador van ser afusellats
ternacional. En Numen havia decidit lluitar per la justícia franquista. Llavors va entrar
contra el franquisme. Va participar, junt amb en escena la Brigada Girabau d’en Numen i la
4000 maquis més, en l’intent d’invasió de la II Brigada. Havien agafat el nom d’en Jaume
Vall d’Aran. El 1945, a finals d’estiu, en Nu- Girabau perquè havia estat un militant del
men va tornar a entrar a Catalunya. Amb un PSUC que va ser afusellat el 1941 després de
grup d’exiliats van arribar fins a la zona de retornar de l’exili americà, amb un grup de
Lleida. Allí, el grup es va desfer. Ell i un amic militants comunistes, per organitzar la resis-
seu, en Pacual Tobia Vaqué, van anar fins a tència antifranquista.
Falset. Allí en Numen hi tenia família, que
els van ajudar durant el temps que s’hi van En Numen, August a la clandestinitat, era el
estar. Després van anar per separat a Barce- cap de la Girabau i en Jaume Valls Sardà de
lona. Allí es va retrobar amb els seus pares. la II. La Brigada d’en Numen estava compo-
Al cap de poc temps va començar a treballar sada per quatre companyies: Serrat, Mesón,
a l’espardenyeria familiar. Aquell hivern va Espuig i Fermín Galán. Cada companyia esta-
dur una vida relativament tranquil·la, sen- va formada per 3 persones. Eren un total de
se tenir cap vinculació amb activitats polí- 28 homes, tots ells militants del PSUC o de

216
les JSUC. En canvi, els membres de la II eren Primer va caure la II Brigada, el febrer del
militants PSUC i de la CNT. Les dues brigades 1947, i després la Girabau, a l’abril. També
estaven dirigides per l’Ángel Carrero. El con- van agafar a altres militants que no estaven
junt que formaven, amb uns 12 grups, que es vinculats a la lluita armada per culpa de no
movien per Tarragona i per Girona, formaven haver separat rigorosament l’aparell militar
l’Exèrcit Guerriller de Catalunya6. Totes les del polític. Aquesta massiva detenció posava
seves accions eren publicitades a través de fi a una reconstrucció d’aquest partit que
la premsa clandestina i amb octavetes que havia patit durament la repressió de la post-
es llençaven a les sortides dels cinemes o en guerra. Després de les detencions, el PSUC
altres llocs de pas. Algunes d’aquestes enca- va abandonar la tàctica de guerrilla urbana
ra es conserven. Una d’elles explica l’atac i aviat va canviar l’estratègia de l’acció di-
a La Vanguardia: “Comunicat guerriller. 29 recta per intentar infiltrar-se als sindicats
novembre 1946. Un destacament de joves de verticals i ampliar la militància.11 A en Nu-
la Brigada Jaume Girabau, atacà la redacció men el van detenir el 18 d’abril del 1947.
del periòdic nazi La Vanguardia, sembrant el L’encarregat de detenir-lo va ser el comissari
pànic entre els falangistes empleats en ella. Pedro Polo, amb 4 policies més. Va estar 18
Joventut catalana! Seguim l’heroic exemple dies a la Jefatura Superior de la Policia, a
de la Brigada Jaume Girabau. Farem possible la Via Laietana de Barcelona. Allí va ser rei-
el retorn de la República i la llibertat dels teradament torturat. Al despatx del Comis-
nostres germans empresonats. Mori Franco. sari Polo es torturava de tal manera que a
Visca Catalunya. Visca la República. Comitè detinguts com en Pere Valverde li van tren-
Local de Barcelona. J.S.U. de C.”7. car les dents i el van deixar cec. La premsa i
les ràdios de molts països van denunciar les
Però el règim jugava fort i els brigadistes agressions que van patir els detinguts. Allí no
no van prendre prou mesures de precaució. els van donar ni mantes ni menjar.
Hi havia massa coneixences entre ells. Va
ser a partir de la caiguda de l’Ángel Carre- La lluita a la presó
ro, el gener del 1947, que es va desmuntar Va ingressar a la Model a principis del mes de
tota l’estructura.8 Aquestes detencions es maig. Durant aquest temps, a la presó, van
coneixen amb el nom de la caiguda dels 80, continuar els maltractaments i els registres
perquè van agafar un total de 78 militants.9 per sorpresa. Així va estar sense ser jutjat du-
L’Ángel Carrero va cometre la imprudència rant 17 mesos. I, durant aquest, temps la po-
de dur personalment un cotxe robat a un licia es va dedicar a cercar informació sobre
taller perquè el pintessin. El propietari del els detinguts. El portaveu del PSUC, Treball,
taller va sospitar i va trucar a la policia.10 va anar publicant les humiliacions que rebien

217
els presos tancats a la Model. En Sebastià Pie- la mobilització. En aquesta crida s’hi afegien
ra, un dels interns, escrivia llargs informes adreces de consulats, Capitania General i al-
sobre paper de fumar perquè servissin de ma- tres llocs oficials on pressionar per demanar
terial de treball per preparar la campanya in- que el cas passés a la Jurisdicció Ordinària. El
ternacional iniciada contra les penes de mort. 19 d’abril van escriure al Cònsul dels Estats
Els 80 van fer arribar una carta a principis del Units a Barcelona. Aquesta carta va ser repro-
1948 a la direcció del partit. En aquest es- duïda a nombroses publicacions de l’època.
crit els presos explicaven detalladament les
tortures a les que van ser sotmesos a la Je- Des d’Euskadi van fer arribar diners per aju-
fatura, les humiliacions rebudes a la presó i dar els presos. Des d’aquest país, diversos
el que sabien de manera extra oficial sobre empresaris i professionals van enviar car-
el Consell de Guerra que s’estava preparant. tes a consulats estrangers i autoritats del
La carta va ser contestada des de l’exterior règim demanant també que el cas passés
per en López Raimundo, que llavors dirigia a la jurisdicció civil. Diverses personalitats
la delegació del Comitè Central del PSUC. En catalanes exiliades a França i a Mèxic van
aquesta lletra, en López Raimundo els expli- signar un document demanant el mateix. El
cava la continuació de la campanya per sal- document es va fer públic a través de Radio
var-los, dins i fora de l’Estat. També els reco- España Independiente. En resposta a aquest
manava que diguessin als seus familiars que últim document, el ministre d’Asuntos Ex-
informessin dels seus casos al Consulat dels teriores, Martín Artajo, va enviar un tele-
Estats Units i al Bisbat. grama a les representacions diplomàtiques
espanyoles a l’estranger per desmentir part
La campanya del PSUC es va basar en difon- de les afirmacions dels exiliats catalans. Les
dre la informació per la premsa internacio- accions per salvar els 80 no es van aturar:
nal i la pròpia (Treball, Lluita, Juliol i Mundo es va fer una manifestació a Mèxic D.F. im-
Obrero). També fent que arribessin moltes pulsada per la comunitat repúblicana exi-
peticions d’intervenció als Estats Units i al liada, el 19 de juliol del 1948 militants del
Vaticà. A París, en Joan Comorera va escriure PSUC van col·locar banderes repúblicanes i
diversos articles. Radio España Independien- van fer pintades pel centre de Barcelona i
te també es va afegir a la campanya dedicant als barris de Sants, Horta i Poble Nou, de-
la major part del seu temps a difondre aquest manant el seu alliberament. També es van
cas. Davant la resposta internacional, l’Estat fer actes a França i a Anglaterra.
va accelerar els tràmits per fer el Consell
de Guerra més aviat. Llavors, la direcció del El 24 de setembre, els 80 van escriure agra-
PSUC va publicar el 20 de març una crida a int totes les mostres de solidaritat realitza-

218
des. Aquest escrit va ser publicat al Treball La tensió va continuar dins, quan els acusats
extraordinari de després del judici. El 26 es van negar a entrar emmanillats a la sala.
de setembre s’editava un butlletí del PSUC La premsa oficial va silenciar la notícia del
(El Treball) especial pels 80, amb un escrit judici. Però El Treball va publicar una crò-
d’en Joan Comorera titulat “Cal salvar la nica del judici a partir d’informacions faci-
vida dels 80 patriotes catalans”12. El 20 de litades pels familiars: “Los 80 no han tenido
novembre del 1947 van executar dos com- ninguna posibilidad de defensa. Se les ha
panys. I ells van respondre de manera sim- impedido hablar como no fuese para res-
bòlica i silenciosa contra les penes de mort. ponder a las preguntas capciosas que se les
El càstig no es va fer esperar: 36 presos de formulaba. Incluso así, los 80 han replicado
la quarta galeria, entre els quals hi havia en valientemente y demostrado la falsedad y
Numen, van ser aïllats al Correccional. Du- monstruosidad de la acusación”.14
rant 34 dies van menjar les escurrialles del
ranxo, no van poder rebre cap visita ni cap
paquet de fora la presó, ni rebre correspon-
dència. No van tenir cap objecte personal,
ni res per poder escriure, ni cap moment
per poder sortir al pati, patint fred i gana.
La nit de nadal els van fer sortir. No hi va
haver manera, però, que acabessin cridant
a favor d’en Franco tal com volia l’oficial
de torn.13

El judici i la solidaritat
Mèxic 1948. Manifestació demanant la llibertat dels 80 detinguts
El judici militar va tenir lloc el 13 i el 14
d’octubre del 1948 i va tenir caràcter de
“sumarísimo de urgencia”. És a dir, que, tot La defensa d’en Numen va anar a càrrec d’un
i la quantitat dels acusats, el judici s’havia militar, el tinent Ambrosio Andrés Castañón
de realitzar en 48 hores. Es va fer a la Co- del Regimiento de Artillería número 62, que
mandància Militar de Barcelona. Aquells va admetre a la família que no entenia gaire
dies la Comandància estava protegida per de lleis i que no podria fer un bon treball.15
patrulles militars i la policia político-militar Els acusats no es van poder explicar. “Les
es dedicava a demanar la documentació a sessions que se celebren a la sala de Justí-
tots els que volien entrar al judici, deixant cia són extremament denses i arbitràries.
passar només els familiars de primer grau. A la primera sessió el fiscal ha demanat la

219
pena de mort a vuit dels acusats. En cap d’Anglaterra. També, la Federació de Coope-
de les dues sessions següents els processats ratives de Consum d’Europa, va fer arribar
no podran argumentar l’al·legació a la qual un escrit de protesta. En Rodolfo Llopis, en
teòricament tenen dret. El president talla- representació del PSOE, des de França, va
rà la paraula en cada cas a l’acusat, abans fer el mateix. Mr Bruyère, el propietari de la
que aquest hagi pronunciat dues frases”.16 Masia on va treballar en Numen durant dos
EnPuig Pidemunt va voler explicar que les anys, quan estava a l’exili, i que l’havia sal-
accions dels resistents tenien l’objectiu de vat de la mort segura, va enviar al Govern
lluitar contra la dictadura, però va ser atu- Militar un document signat per l’alcalde de
rat violentament. Immediatament va ser Sant Julien Gaulèna, del Departament de
expulsat. La tensió era evident i els crits Zarn, d’on era ell, al seu favor.19 El seu pare
van ser constants. En Numen va rebutjar es va posar en contacte amb l’oficial fran-
totes les acusacions que li va imputar el quista que uns anys abans l’havia ajudat a
fiscal Federico Valenciano de Tejerina. salvar-se. Però aquesta vegada no va voler
col·laborar. També amb un conegut seu, an-
La Sentència detalla que la causa instruïda, tic cooperador i d’ideologia conservadora,
la 35.836, era motivada “por los supuestos van anar a demanar l’ajuda del Bisbat.
delitos de atentados terroristas y propagan-
da subversiva”. Segons la sentència, a par- Les emissions en castellà de Ràdio París,
tir del juliol del 1946 van col·locar “bombas Ràdio Moscou, la BBC de Londres i la Pirinai-
y artefactos explosivos en centros oficiales, ca van denunciar el judici i les sentències
oficinas de premsa, establecimientos mer- a mort. En Comorera va enviar un telegra-
cantiles, particulares, línias férreas etc.”17 ma al secretari general de l’ONU, en Trygve
Pressumptament, havien atemptat contra Lie. La notícia de la petició perquè l’ONU
locals de la Falange, del Frente de Juven- intervingués en aquest cas va aparèixer als
tudes i, fins i tot, contra el Govern Militar mitjans de comunicació europeus i dels Es-
de Barcelona.18 L’endemà del judici van ser tats Units. En Lie també va rebre la visita de
col·locats en cel·les individuals, conegudes la presidenta de la Federació Democràtica
amb el sobrenom de neveres. En Numen va Internacional de Dones, Mme Coton, i del se-
estar 124 dies sol en una cel·la de càstig. cretari general de l’Associació Internacional
de Juristes Democràtics, Mr. Joe Nordman,
El Tribunal va dictar 8 condemnes a mort, per demanar la seva intervenció. També es
4 de les quals van ser commutades. A finals va difondre un informe d’en James S. Clark
d’octubre la sentència es va confirmar. Van M. C., advocat de la Haldane Society que ha-
arribar peticions d’indult des de França i des via assistit al judici dels 80.

220
El 14 de febrer del 1949 hi va haver un im- gener del 1968.24 Sigui com sigui, el rescat
portant accident ferroviari a l’alçada de de la memòria històrica del segle XX no era
Mora la Nova. Però el règim va atribuir el una prioritat del govern d’aleshores. El 30 de
desastre a un sabotatge i va voler venjar- maig del 2002, el Parlament català va aprovar
se afusellant quatre dels resistents empre- una moció instant el Govern de la Generali-
sonats. Numen va ser un d’aquests. La nit tat perquè presentés els recursos necessaris
del 16 cap el 17 de febrer, el dia abans que per revisar les sentències de mort dictades
complís els 26 anys, en Numen va ser con- durant la repressió franquista amb l’objectiu
duït al Camp de la Bota i, a la matinada, de rehabilitar la memòria històrica. Entre els
va ser afusellat.20 En sortir de la cel·la va casos destacats per la moció hi ha el d’en
fer un crit de suport a tots els companys Numen Mestre.25 Cada any, Iniciativa per Ca-
presos: “Visca la JSU!”21. El 23 de febrer, la talunya Verds organitza un homenatge a en
primera pàgina del Treball anunciava els 4 Numen Mestre i els altres tres afusellats del
afusellaments.22 PSUC el febrer del 1949. Aquesta formació
va fer un homenatge especial als 4 afusellats
El Ple Municipal de Cornellà va aprovar el durant la seva 7ª Assemblea, celebrada el no-
2001 una moció a favor de donar el nom vembre del 2002.
d’un carrer de la ciutat a en Numen Mes-
tre.23 L’any 2001, el senador del Grup de
l’Entesa Catalana de Progrés, Carles Bo-
net, després d’adonar-se que els familiars
dels franquistes Malitón Manzanas i Carre-
ro Blanco havien demanat una indemnit-
zació, dient que havien estat víctimes del
terrorisme, va preguntar si el govern tenia
previst indemnitzar també als familiars
d’en Companys, en Carrasco i Formiguera,
en Joan Peiró, en Numen Mestre i la res-
ta d’executats per la dictadura franquis-
ta. La resposta del Secretario de Estado
de Relaciones con las Cortes va ser nega-
tiva argumentant que la Llei 32/1999, de 8
d’octubre, de Solidaritat amb les Víctimes
del Terrorisme estableix com a indemnit-
zables els danys produïts a partir de l’1 de

221
1
Fitxa d’en Numen Mestre. Crp 1429, Exp. 23, Fol. 2, AHNS.
2
“Dirección General de Seguridad: Numen Mestre Ferrando”, document cit.
3
Sánchez Agustí, Ferran, Maquis a Catalunya, Lleida, Pagès Editors, Col·lecció Guimet, 1999, pàg. 67.
4
Entrevista a Cassandra Mestre Ferrando, Barcelona, 08-VIII-2004.
5
Declaració de Numen Mestre, Causa 35.836, Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero.
6
Martín Ramos, Luís. Rojos contra Franco. Historia del PSUC, 1936-1947, Barcelona, Editorial Edhasa, 2002, pàg. 352.
7
“Comunicat guerriller”, octaveta de les JSUC, 29-XI-1946, Fons del PSUC, 0301.40.3.2, ANC.
8
Núñez, Miguel. La revolución y el deseo. Memorias. Barcelona: Ediciones Península, 2002, pàg. 213.
9
Moreno Gómez, Francisco. “Huidos, guerrilleros, resistentes. La oposición armada a la dictadura”, pàg 243, dins: DDAA, Morir,
matar, sobrevivir, La violencia en la dictadura de Franco, Barcelona, Editorial Crítica, 2002.
10
Martín Ramos, Luís, Op. cit., pàg. 361.
11
López Raimundo, Gregorio, Primera clandestinidad. Memorias, primera part, Barcelona, Editorial Antártida/Empúries, 1993,
pàg. 193.
12
López Raimundo, Gregorio, Op. cit., pàg 194.
13
Mestre Ferrando, Cassandra, Op. cit., pàg. 35.
14
López Raimundo, Gregorio, Op. cit., pàg. 196.
15
“Numen Mestre. Testimoni de la seva germana Cassandra”, L´Avenç, n. 291, maig 2004, pàg. 32-35.
16
Mestre Ferrando, Cassandra, Op. cit., pàg. 38.
17
Vinyes i Ribes, Ricard, El soldat de pandora: una biografia del segle XX, Barcelona, Proa, 1998, pàg. 146-152.
18
Martín Ramos, Luís, Op. cit., pàg. 353.
19
Cartes de Mr Bryère i de l´alcalde de Sant Julien Gaulèna, Causa 35.836, 19-IV-1948, Arxiu del Tribunal Militar Territorial
Tercero.
20
Carta de Cassandra Mestre a l´autor, 30-IX-2003.
21
Mestre, Cassandra, Arreu la sorra, Barcelona, El Llamp, 1986, pàg. 60.
22
AADD, “Història de la clandestinitat. El Partit Socialista Unificat de Catalunya”, El Col·leccionable-El Correo Catalán, n. 13,
21-IV-1985, pàg. 1.
23
Sanabria Esteban, Eliseo i Romero López, M. Carmen, “Memòria històrica i Numen Mestre”, Memòria antifranquista del Baix
Llobregat, n. 0, novembre de 2005, pàg. 13 i 14.
24
“Sobre las previsiones del Gobierno en orden a indemnizar a los familiares de todas las personas que fueron ejecutadas
durante la dictadura franquista”, Presidencia del Estado, abril 2001, extret del web www.pce.es/foroporlamemoria/documen-
tos/senado_abril2001.htm
25
BOPC, n. 305, 03-06-2002.

222
SIMEÓN MONFORT ESCRIG

Mi familia trabajaba la tierra, en alquiler, en


régimen de medianía, y regentaban también
de alquiler una taberna y la tienda “El Sol”.
Las únicas propiedades eran una noria y un
pequeño huerto, de modo que la principal
preocupación consistía en: ¡qué comeremos
mañana!

En un pueblo llamado Adzaneta de la provincia El gobierno de Franco, a través de la Comisa-


de Castellón nací el 8 de diciembre de 1937, ría de Abastecimiento y Transporte, requisaba
allí aprendí las cuatro reglas en la escuela del el trigo y las aceitunas y nos devolvía bazofia
pueblo y hasta el año 1984 no pude sacarme a través de las cartillas de racionamiento. A
el graduado. En la actualidad estoy jubilado. veces se camuflaba algún saco de trigo que
se llevaba a molinos clandestinos para tener
Mi infancia, hasta el año 1946, la recuerdo algún extra para las fiestas.
bien, lo normal en un pueblo pequeño, escue-
la y juegos con los demás chicos y en lo que El año 1946 fue un año maldito, pues una te-
podía ayudaba a mis padres. Empecé pron- rrible tormenta de verano arrasó la cosecha
to a fumar, las cartas se me daban bien, no de trigo y ese mismo año una helada negra
despreciaba un trago de vino, era mal juga- mató gran parte del olivar, de manera que el
dor de fútbol y, según cuentan era, un niño pueblo padeció la más absoluta miseria al en-
extrovertido. trar el invierno, por lo que no había dinero
para comer y aún menos para un vaso de vino
En el pueblo la economía era de supervivencia en la taberna.
y cada familia, excepto unos cuantos, vivían
de lo que cosechaban. La tierra era seca y las Mi padre vendió lo poco que teníamos y, con
fincas pequeñas en bancales dispersos, siendo mis dos hermanos mayores, se estableció
las principales cosechas el trigo, las aceitunas en el Prat de Llobregat, donde compró una
y los higos secos. parcela de tierra y, trabajando día y noche,

223
se hizo una casa. Mi madre, con los cuatro mania y Bélgica, de donde regresé al Prat en
hijos restantes, yo era el mayor, nos queda- el año 1968. A los quince días de trabajar en
mos en el pueblo. Me duele recordar lo que la empresa Cianenka me despídieron, al figu-
pasamos. rar en las listas negras que la policía facilita-
ba a los empresarios, por lo que en todas las
En mi infancia no supe lo que era la leche, ni empresas donde solicité empleo me fue de-
los huevos, ni la carne y el pescado, sólo el negado. La solución se encontraba en manos
tocino y las sardinas saladas prensadas, eso de los prestamistas de la construcción, traba-
sí, en algunas fiestas caía en la mesa algún jando de “Ferralla” en condiciones precarias
conejo. Afortunadamente lo que no faltaban de seguridad en el trabajo, al ir a destajo los
eran los higos secos. Aún hoy se me vienen accidentes laborales eran frecuentes.
los recuerdos y no logro entender cómo mi
madre se las apañaba para que pudiésemos
comer cada día. Era su gran pequeño milagro
diario.

En el verano de 1950 nos trasladamos todos


al Prat, a la casa nueva, y fui directamente
a trabajar a una casa de payés. A cambio de
trabajar seis días a la semana, de sol a sol,
me daban la comida, la cena y cinco pesetas.
Allí comí bien y me quitaron el hambre, pero
también la salud. Al estar aislado no pude re-
lacionarme con jóvenes de mi edad, lo que
repercutió en mi carácter, pasando de ser un Mayo de 1954.-Limpiando canales de riego en el Prat de Llobregat.
En el centro, Simeón Monfort, Ramón a la izquierda.
niño extrovertido a un hombre casi tacitur-
no. Sólo recuerdo el trabajar y algún domin-
go de cine. Las primeras protestas en las que participé
fueron en el campo en el año 1954, allí exis-
Dos años estuve en la casa nueva, y otros tres tían unos elementos, “Els caps de colla” que
de jornalero, así que un día con un permiso desde un bar enviaban a los jornaleros al pa-
de la guardia civil, cuarenta duros y sin pasa- yés que los necesitaba, por uno o varios días
porte cogí la maleta y me planté en Francia, según el trabajo. Ellos cobraban del payés y
de donde fui devuelto a España, pero con pa- del bar y, aunque no era obligatorio por parte
saporte. Estuve varios años por Francia, Ale- del trabajador, el que no le daba su propina se

224
quedaba parado con frecuencia. Este sistema Encontrándome en el desempleo fui uno de
creaba mucho malestar y las protestas fueron los participantes en la negociación con la em-
incrementándose, hasta que con el apoyo de presa Auxini para que diese empleo a más de
varios payeses se consiguió que el reparto del 60 trabajadores en el paro del Prat de Llo-
trabajo se hiciera por un trabajador seleccio- bregat, en la obra de los depósitos de gas en
nado por el sindicato de payeses. Cuando ha- la Zona Franca. Fui elegido delegado sindical
bía poco trabajo éste se repartía, pero este y miembro de la ejecutiva local de CC.OO.
sistema duró poco tiempo y acabó siendo or- Participé en las grandes luchas del Ramo de la
ganizado por los payeses y los trabajadores. construcción y colaboré en apoyo de las em-
En aquel entonces hubo un gran malestar con- presas en lucha: Elsa, Siemens, Roca Radiado-
tra los “gabicantes”, que al salir de la fábrica res, Papelera Española, La Seda de Barcelona,
iban a media jornada a trabajar en el campo, entre otras.
con lo que nos quitaban muchos jornales, aun-
que no se consiguió nada porque ellos iban fi-
jos al payes y al margen del “cap de colla”.

El primer contacto con CC.OO. lo tuve en


Bruselas en el Centro cultural García Lorca
que estaba al margen de la Embajada Espa-
ñola. Desde éste, organizábamos las manifes-
taciones de protestas contra la represión del
régimen franquista. Organizábamos charlas,
exposiciones, fiestas, ventas de libros, se
recolectaba dinero en apoyo de los trabaja- 1966.-Bruselas-Manifestación contra el régimen de Franco y a favor
dores que padecían la represión en España de las libertades democráticas en España.- Primera línea de izq. a
der. Simeón Monfort, Palomo y la mujer del primero, Justa Pérez
por luchar por sus reivindicaciones laborales
y por la libertad sindical. En todas estas ac-
tividades tuvimos una inestimable ayuda de En el Prat de Llobregat, la lucha por las rei-
las organizaciones y del pueblo belga. Al re- vindicaciones ciudadanas fue de gran impor-
gresar a Catalunya participé activamente en tancia y, en ocasiones, de grandes enfrenta-
la lucha sindical, en la configuración de las mientos con el Ayuntamiento franquista. La
CC.OO. en las empresas, en la Coordinadora población experimentó un fuerte crecimien-
del ramo de la construcción, así como en la to debido al proceso migratorio, pasando de
constitución de la Coordinadora local del Prat 14.131 en 1960 a 36.063 habitantes en 1970.
de Llobregat. Las calles sin asfaltar ni alumbrado público

225
llevaron a la primera protesta en que parti- mos ganado una batalla importante para la
cipé como delegado de mi calle, en relación enseñanza pública.
con un proyecto de urbanización de unas 50
calles, exigiendo precios ajustados y contro- En el ámbito cultural reactivamos el Centro
lando la calidad de las obras. Recreativo Cervantes, donde se pasaban pe-
lículas y se daban charlas seguidas de colo-
Se formaron Asociaciones de barrio para im- quios. Éste fue un importante medio de divul-
pulsar y coordinar todas las reivindicaciones gación social y político que confrontó ideas y
pendientes. No teníamos Ambulatorio, los limó asperezas entre las distintas sensibilida-
médicos atendían en sus casas, faltaban co- des políticas.
legios y cientos de niños estudiaban en loca-
les comerciales, faltaba un Instituto y los de Otro tema, no menos importante, en el que
bachiller iban a estudiar a Barcelona. Empe- participé, fue en la lucha por la preservación
zamos por crear las APAS en los colegios y el de la naturaleza, como la Pineda del litoral
Consell Local, donde participe durante toda que era de uso público, contra el intento de
la enseñanza de mi hijo. Desarrollamos todo urbanización, y sin vergüenza la vallaron, por
tipo de actividades contra la masificación de la defensa del río y las zonas húmedas, contra
45 alumnos por aula, por unos profesores de el proyecto de desviación, contra la construc-
apoyo para las sustituciones. ción de la tercera pista del Aeropuerto que
mutilaba la Pineda y amenazaba las lagunas
Organizamos actividades deportivas, biblio- la Ricarola y el Remolá, por la preservación
tecas, comedores y conseguimos revisio- del acuífero y la zona agrícola, que era a la
nes médicas en los centros escolares, entre vez un pulmón verde en medio de tanto as-
otras. No siempre se conseguía la colabora- falto. Fueron unas movilizaciones magníficas
ción de los profesores ni de la Administración por su contenido y amplitud que crearon en
Local. A principio de cada curso la mayoría la sociedad Pratense un hondo respeto por la
de los colegios no podían empezar las clases naturaleza y el urbanismo.
porque los maestros en traslado empezaban
a nombrarlos por esas fechas afectando a un Mi primer contacto con una organización po-
80 %, lo que motivaba que de una plantilla lítica fue en el año 1957 en Francia, mantuve
de 268 faltaban 95 profesores. Fueron mu- una relación intermitente con el Partido Co-
chas las asambleas y manifestaciones que or- munista de España (PCE). Finalizada la mili,
ganizamos en las escuelas y por la población en el año 1962, empecé a colaborar distribu-
hasta el 22 de octubre que se inició el curso yendo propaganda a la emigración en Alema-
con todos los profesores. Los padres había- nia. En 1964 ingresé en una célula en Bélgica

226
de la que fui responsable y a la vez miembro en Bruselas. Sabían casi todos mis pasos en
del Comité Comarcal de la zona de la capi- el extranjero, y del interior lo suponían pero
tal. En 1968, al regresar al Prat, ingreso en el sin pruebas. Por esas fechas se plantaban de-
PSUC, del que fui responsable político local lante de mi casa dos individuos dentro de un
y miembro del Comité Comarcal hasta el año coche.
1976. En 1970 fui Delegado al III Congreso del
PSUC. La conclusión que saco del periodo de lucha
antifranquista es que fue un ejemplo de en-
Mi recuerdo de aquellos años de lucha y mili- trega, de tenacidad y sacrificio de mucha
tancia clandestina es de entrañable camara- gente que no se resignaba a vivir entre tanta
dería, de la estrecha convivencia y la confian- opresión y falsedad, y que creían sinceramen-
za que se establecía entre nosotros. Es de la te en un mundo mejor y otros muchos, sola-
esperanza que teníamos y que nos impulsaba pados, lo aprovecharon para medrar.
a seguir, es de la convicción que teníamos de
que con nuestro esfuerzo y dedicación logra-
ríamos instaurar en el país un sistema político
más justo y libre para todos.

La represión laboral vino por estar en las listas


negras de la Policía, por lo que no pude traba-
jar en ninguna empresa grande. La represión
política se significó en la presión a que fui so-
metido durante varios meses en 1964, en la
que con frecuencia tenía que ir a declarar a
la Jefatura Superior de Policía en Vía Laietana
sobre mis supuestas actividades subversivas 1977-Prat de Llobregat. Manifestación contra el desvío del Río Llobregat

227
ANTONIO MONTILLA CORDÓN

El Remolino: una historia de la represión

Nació en Rute (Córdoba) el 24 de octubre


de 1925. Emigró a Sant Joan Despí en el
año 1971.

El Remolino era en 1936 una de las 22 peda- 1959. Pedanía del municipio de Iznajar antes de ser inundado por
nías del municipio de Iznájar, en la provincia las aguas del pantano. A la derecha, núcleo de casas del barrio los
Cortijillos
de Córdoba, y tenía unas 50 casas y unos 300
habitantes. El testimonio que publicamos a Transcurría el verano de 1936. La situación
continuación es el de Antonio Montilla Cor- social y política cada día preocupaba más, y
dón, un niño entonces, que fue testigo de la hasta en los núcleos pequeños de población,
represión que sufrieron los vecinos durante como la aldea de El Remolino, se seguían muy
la guerra civil. Las palabras de Antonio Mon- de cerca y con la máxima preocupación los
tilla, de un enorme valor humano, tienen un continuos llamamientos que se hacían a diario
significado histórico especial porque tras la desde amplios sectores de la derecha espa-
construcción del pantano de Iznájar, en los ñola. Pretendían que el Ejército se levantara
años sesenta, El Remolino quedó inundado y en armas contra el Gobierno de la República,
todos sus habitantes hubieron de emigrar. En legalmente constituido, para terminar con
la actualidad, Antonio Montilla reside en Ca- los demonios de siempre y con los que, según
lafell (Tarragona). El documento escrito ha ellos, estaban dispuestos a destruir la unidad
sido corregido y revisado por el historiador de la patria, la religión, la propiedad priva-
Arcángel Bedmar. da, el orden y la familia. La rebelión fascista

229
se podría producir en cualquier momento, a las casas de Blas Alarcón, de Miguel “El
tal y como ocurrió el 18 de julio, cuando se Zopo” y de Cristóbal Montero, que no ardió.
confirmó la noticia de que Franco se había A partir de esta fecha llevaron a cabo otras
sublevado en Marruecos y Queipo de Llano se incursiones, siempre de día, en las que dis-
había hecho con el control de la ciudad de paraban durante unas horas y después in-
Sevilla. En las demás ciudades andaluzas y en cendiaban de manera indiscriminada, sin
el resto de España la situación no podía ser tener en cuenta la ideología de los vecinos.
más confusa. Estas informaciones sembraron Quemaron las casas de Pepe Quintana, Mª
la natural inquietud en todo el país y tam- Carmen, “La Melliza”, Patricio Ropero Lo-
bién en El Remolino, lugar donde centraré pera, Camilo, María “La Zapatera”, Encar-
mi doloroso y trágico testimonio, ya que en nación “La del Tajo”, Juan Rey, Francisco
aquella fecha fui testigo de la violencia y de Guerrero, “La Marota” y Leonardo; también
la brutal represión ejercida por los guardias le metieron fuego a la de Diego Ayora Sán-
civiles y los falangistas de Rute e Iznájar con- chez (al que fusilaron en Córdoba en 1937),
tra todos los que allí habitábamos. donde se encontraba el Centro Socialista. Al
quedarse sin viviendas, los vecinos se refu-
Unos días después de la sublevación fascis- giaron en las casas de campo de los alrede-
ta, llegaron un camión de Rute y otro de dores o en las de sus familiares.
Iznájar cargados con falangistas y guardias
civiles. Se dieron cita en un lugar conocido Para prevenirse de los ataques de los dere-
como El Cuchillo, una curva muy cerrada chistas, en el lugar conocido como La Loma,
protegida por un muro de hormigón. Era un un punto donde la vista dominaba casi por
punto muy estratégico, donde se ejercía un completo la carretera de Rute a Iznájar, los
dominio pleno de El Remolino y de todo su vecinos de El Remolino montaron un puesto
entorno a un tiro de fusil. Desde esa po- de vigía permanente. En aquellos días, la
sición de privilegio comenzaron a disparar. autoridad militar de Málaga dispuso la en-
Al enterarse de la llegada de los derechis- trega de algunos fusiles a las autoridades
tas los vecinos huyeron, por lo que no hubo de los pueblos de la provincia que perma-
víctimas. Cuando estuvieron seguros de que necían fieles al Gobierno de la República.
no encontrarían ninguna resistencia (en El De los que asignaron a la localidad vecina
Remolino había sólo unas pocas escopetas de Cuevas de San Marcos, destinaron tres
viejas, sin munición), los atacantes cruza- para la defensa de El Remolino. Cada día al
ron el río Genil en la barca y ocuparon la al- amanecer llegaban de Cuevas de San Mar-
dea durante unas pocas horas. Al atardecer cos tres milicianos armados y a caballo, a
se marcharon, pero antes prendieron fuego los cuales se les había confiado la defensa.

230
Sólo dos días más tarde aparecieron de nue- sobre todo, que los repúblicanos se hubieran
vo los camiones de derechistas, seguro que retirado del pueblo.
con la “sana” intención de quemar las casas
de Urbano y las de los Reinas, que eran las Tras el enfrentamiento que mantuvieron con
únicas que quedaban en pie en el barrio de los milicianos, los falangistas y los guardias
Los Cortijillos. Pero al escuchar los tiros de civiles no volvieron más por El Remolino has-
los milicianos se dieron a la fuga y en su ta pasados unos días. Vivíamos una tensa cal-
precipitada huida dejaron abandonados una ma que se interrumpió bruscamente hacia el
pistola, varios cargadores de fusil con muni- mediodía del 12 de septiembre con la llega-
ción y unas gafas. da de un mensajero, procedente de Cuevas
de San Marcos. Ordenó a los milicianos que
Al día siguiente, en una de sus famosas regresaran de inmediato a Cuevas porque
charlas a través de Radio Sevilla, Queipo estaba amenazado por los fascistas, ya que
de Llano dijo que El Remolino estaba lleno en aquel momento se libraba un combate
de rojos bien armados y que pensaba man- muy duro entre ambos bandos en el puente
dar la aviación para que los bombardea- de hierro sobre el río Genil. También trajo la
ra. La amenaza no se llegó a cumplir, pero noticia de que las tropas fascistas avanzaban
lo que estaba por llegar fue peor que un hacia Antequera con el objetivo de dejar ais-
bombardeo. lados a todos los pueblos de la comarca que
aún permanecían en manos repúblicanas.
El 10 de agosto, tropas del ejército repú- En El Remolino, esa misma noche, los hom-
blicano lanzaron dos proyectiles de morte- bres jóvenes se reunieron y la mayoría acor-
ro que impactaron en el campanario de la daron encaminarse hacia Málaga para alis-
iglesia de Iznájar y ocuparon el pueblo en tarse en el ejército repúblicano. Entre los
seguida, sin que los falangistas y los guar- que se marcharon, abandonando a sus fami-
dias civiles que lo defendían dispararan ni lias, figuraban Gabriel Caballero Cano (ca-
un tiro (se comentó después que algunos sado, con tres hijos), Pepe Rey (casado, con
de ellos se habían escondido en las alcan- un hijo), Francisco Romero Sereto (soltero)
tarillas). Sin embargo, lo abandonaron esa y su hermano José, Patricio Ropero, Miguel
misma noche sin que sepamos la razón. Guillén “El Villo” (soltero), Camilo Puerto
Después, todos los años, en dicho aniver- (casado), Francisco José Morales Guillén,
sario se llevaba la Virgen en procesión a la Francisco Rama Collado (casado) y sus her-
cuesta Colorá, lugar desde donde se habían manos Juan (soltero) y Diego, Aurelio “El
arrojado los proyectiles, para agradecerle el de la Barca” (soltero), Blas Alarcón (casa-
milagro de que no la hubieran alcanzado y, do), Juan Romero (casado), Francisco Or-

231
gaz (casado), Cantero (hijo de Vicente), a Rute, y más tarde a la cárcel del convento
Manuel Montilla Luz (soltero) y su hermano de San Francisco de Lucena, sin saber de qué
José Joaquín (casado, con cuatro hijos), se les acusaba. Cuando los juzgaron supieron
que había sido alcalde pedáneo durante la que Víctor “El de los Simones”, vecino de la
República. aldea de Las Huertas de La Granja, los ha-
bía denunciado por haber formado parte de
Algunos, razonando con toda lógica, como una patrulla que le había requisado una es-
no estaban afiliados a ningún partido polí- copeta. No obstante, en el juicio el acusador
tico ni a ninguna organización obrera o sin- reconoció su error y los liberaron. Algunos,
dical y no habían hecho nada a nadie, pen- a consecuencia de las heridas y penalidades
saban que no tenían nada que temer, por sufridas en la guerra, murieron a los pocos
lo que decidieron quedarse confiando en la años. Todos sufrieron la humillación de tener
suerte. Ésta no les acompañó, porque dos que presentarse a diario al alcalde pedáneo,
días después llegaron de nuevo los falangis- Cristóbal Ordóñez, durante mucho tiempo.
tas y la Guardia Civil de Rute y de Iznájar y
fusilaron a todos los que encontraron. Las primeras noticias de que un vecino ha-
bía sido fusilado nos causaron una gran con-
Los que huyeron a zona repúblicana tuvieron moción. Se trataba de Francisco Guerrero.
la suerte de volver al terminar la guerra, ex- Llevaba varios años jubilado, había sido
cepto Juan José Montero Rama, que murió en guarda de campo y vivía en el cortijo de Los
el frente de Madrid; Patricio Ropero Lopera, Galanes. Una patrulla de falangistas y guar-
que cayó en un enfrentamiento armado con dia civiles lo detuvo en su propia casa, en
los derechistas en El Chorro (Málaga); Diego presencia de su mujer, su nuera y unas ve-
Rama Collado, que falleció en un bombardeo cinas. Lo sacaron a empujones y a unos dos-
en Andújar (Jaén); y Francisco José Morales cientos metros, en la cima de la vertiente
Guillén y José Romero Sereto, que desapare- de cara a la finca Las Laderas, lo fusilaron y
cieron tras su huida a Málaga. Blas Alarcón fue además mutilaron su cuerpo cortándole los
hecho prisionero en Málaga y conducido a El testículos y las orejas. Se encuentra ente-
Puerto Santa María, donde fue juzgado y con- rrado junto a un olivo de la misma vertien-
denado a la última pena. La sentencia no se te, en la finca que fue de María Aguilera,
llegó a cumplir porque su sobrino “El Niño”, más conocida como María “Batas”. Su hijo
camisa vieja muy influyente que vivía en la Francisco le dio sepultura ocho o nueve días
aldea de Salinas, le salvó la vida y lo sacó de después de que hubiera sido rociado con ga-
la cárcel. Otros, como Juan Romero y Manuel solina y quemado, ya que la Guardia Civil
Montilla Luz, fueron detenidos y trasladados y los falangistas de Rute e Iznájar no per-

232
mitieron que los familiares de los fusilados la casa de campo conocida como Galán. Su
pudieran enterrarlos. hermano Antonio, de 43 años, viudo y con
cuatro hijos, habitaba en la casa conocida
Francisco Aguilera Ramírez, de 36 años, ca- como El Tajo, hasta que fue incendiada por
sado y con cuatro hijos, de profesión agri- los fascistas. Los dos hermanos se encontra-
cultor, vivía con sus padres en El Remolino. ban en compañía de sus respectivos hijos
Se encontraba trabajando en las faenas de mayores, de 14 y 16 años, trabajando en las
la era, en el cortijo de Las Lobas. También faenas de la era, en un sitio llamado La Cola-
fue detenido, tal vez por la misma patru- da del cortijo del Membrillar. Allí los detuvo
lla que mató a Francisco Guerrero, porque una patrulla al frente de la cual figuraban
mediaba muy escasa distancia entre los dos un guardia civil de Iznájar llamado Rodrigo y
asesinatos. En su mismo lugar de trabajo, dos falangistas. Uno de ellos era su cuñado,
un tiro en la frente acabó con su vida. Jun- conocido en términos coloquiales como Fras-
to al cadáver estaba el sombrero marcado quillo “El de las Beatas”. Sin tener en cuenta
con el agujero por donde la bala había pe- la presencia de los hijos se los llevaron con
netrado. Se encuentra enterrado muy cer- el pretexto de dar un paseo. Los hijos que-
ca del lugar de donde fue asesinado, detrás daron un poco tranquilos porque los acom-
de la casa de Las Lobas, entre un olivo y pañaba su cuñado y porque desconocían el
una higuera. significado que los derechistas le daban a la
palabra paseo. Cuando iban por el cortijo del
Juan Pacheco Pacheco, apodado “Harina”, Hoyo, los hijos observaron cómo los maltra-
estaba casado y tenía tres hijos. Había sido taban. Salieron corriendo y al poco tiempo
guarda de campo y vivía en El Remolino. Lo escucharon tres tiros. Cuando llegaron a la
detuvieron en su casa y lo trasladaron para altura de la casa del Tomillar, junto al cami-
fusilarlo al lugar que se conocía como La no se encontraron los cuerpos ya cadáveres.
Loma. Se encuentra enterrado en la misma La familia mantuvo siempre, con toda razón,
vertiente de cara a lo que se conocía como que el cuñado también les había disparado.
La Mezquita y el Pamplinar, en los olivos de Una semana después de haber sido fusilados
la finca de La Cacería, que fue propiedad de yo acompañé a José, el hijo mayor de Diego
Paco Benítez, a sólo dos pasos de donde hoy (uno de mis mejores amigos), al lugar donde
se encuentra la escuela. se encontraban los cadáveres para cubrirlos
con una manta. Cuando estuvimos junto a
Igual triste suerte corrieron los hermanos ellos el escenario que contemplamos no po-
Rey, ambos agricultores. Diego Rey Martos, día ser más espantoso. Los cuerpos, tras per-
de 41 años, casado, con cinco hijos, vivía en manecer expuestos durante una semana al

233
sol de septiembre, estaban hinchados y des- se encuentran todavía los restos de Diego y
compuestos. Junto a los cadáveres había un Antonio, junto al camino situado frente a la
hombre con la cara y la cabeza totalmente casa del Tomillar. Quiero dejar constancia de
cubiertas con una máscara. En la mano lleva- que el trato dado a la sepultura por parte del
ba unos trapos y una lata y en el brazo lucía dueño de la tierra no fue el más adecuado,
un brazalete amarillo. Este distintivo se lo pues cada vez que araba pasaba por encima
habían puesto los falangistas para que pudie- de las piedras y la cruz que habían colocado
ra salir de su casa sin que fuera detenido. las familias para señalar el enterramiento.
Cuando estuvimos cerca se adelantó hacia
nosotros, se quitó la máscara y era Francisco En El Remolino había una central eléctrica
López, al que le habían dado el trabajo de en el río Genil que abastecía a los pueblos de
quemar todos los cadáveres a cambio de per- Rute, Priego e Iznájar, que se encontraban
donarle la vida. Nos convenció para que nos en poder de los fascistas. Con la finalidad de
volviéramos a nuestra casa diciéndonos que cortarles el suministro, los repúblicanos ha-
ya no hacía falta la manta, porque al día si- bían mantenido levantada la compuerta del
guiente iban a autorizar a los familiares para aliviadero, que se conocía como el ladrón,
que los enterraran en el mismo sitio del fusi- para que el agua siguiera su curso río abajo,
lamiento. Cuando nos marchamos, Francisco y habían abierto algunos agujeros en la presa
López hizo el trabajo que le habían ordenado que de piedra y tierra se hacía cada verano,
y les prendió fuego. Al día siguiente volvimos cuando bajaba el nivel del río, con la inten-
de nuevo. Los cuerpos no habían ardido y lo ción de encauzar el agua hasta el punto de
que vimos nos causó más horror si cabe que toma del canal y de aprovechar mejor la pro-
el día anterior. Tras el asesinato de Antonio ducción de energía eléctrica. La Guardia Ci-
Rey Martos, que era viudo, sus cuatro hijos vil y los falangistas detuvieron para fusilarlos
quedaron al cuidado de su abuela Encarna- a los agricultores Antonio Hinojosa Pacheco
ción, una mujer anciana a la que los dere- “Talego” (sobrino del fusilado Juan Pache-
chistas habían quemado la casa en una de co Pacheco “Harina”), que tenía a su mujer
las primeras incursiones que hicieron en la embarazada, a Antonio Conde Grande “Sol y
aldea. Moscas”, viudo y con dos hijas, y a José Oje-
da, soltero. Antes, los obligaron a reparar la
Unos días más tarde, los guardias civiles y los presa. Cuando terminaron el trabajo los tras-
falangistas de Rute e Iznájar fueron relevados ladaron al camino de la fábrica. A su paso por
por los de Priego y Cabra, y estos permitieron el barrio de Los Cortijillos, dos hijos de “La
sepultar a los muertos en el sitio en el que Viuda”, Francisco y Manuel, vieron desde su
habían sido asesinados. En ese mismo lugar casa cómo les pegaban con los fusiles. Uno

234
de los que les golpeaba vivía en la aldea de lugar donde estaban enterrados iba a que-
La Celada, pero era conocido en El Remoli- dar cubierto por las aguas del pantano de
no. Había sido novio de Elena (hija de Juan Iznájar.
Jurado). Se le conocía como “Picardías” y en
las fiestas le gustaba lucir una corbata roja Antonio Montero, casado y con dos hijos,
donde tenía bordada la hoz y el martillo… vivía en el cerro de Las Lobas. Unos días
después de la sublevación fascista, junto a
Junto a la casa, que había sido incendiada, Juan Tejero y Mariano Ojeda, que vivían en
de Diego Ayora, fusilaron a los tres, aunque El Remolino, fue a comprar tabaco a la pe-
José Ojeda consiguió escapar, con un tiro en danía de Las Huertas de la Granja. Ninguno
la mandíbula, corriendo por entre los olivos. de los tres regresó jamás. Se comentaba que
Los hijos de “La Viuda”, al escuchar los dis- el maestro Miguel Torres y el estanquero los
paros, se asomaron y vieron a Antonio Hino- habían denunciado y los falangistas de Rute
josa y a Antonio Conde, heridos, lanzando se los habían llevado detenidos. Nunca se
quejidos de dolor antes de que los remata- supo dónde habían sido fusilados. A Fran-
ran. José Ojeda tuvo la suerte de que no le cisco Sánchez Guerrero (casado con Patricia
alcanzó ningún disparo más. Se tiró al río y Arrebola, con la que tenía tres hijos), que
permaneció escondido en unos zarzales has- vivía en el arroyo de La Gata, a poco más de
ta que se hizo de noche. Ya de madrugada, un kilómetro de El Remolino, lo asesinaron
se dirigió a casa de Ramón Aguilera (cuyo en una finca próxima. Juan Higinio, esposo
hermano Francisco había sido fusilado en Las de Mercedes (hija del fusilado Antonio Con-
Lobas). Allí lo curaron de las heridas y estuvo de), desapareció también, pero un falangis-
escondido cerca de la casa de Moreno, don- ta llamado Maroto tuvo la osadía de decirle
de la mujer de Ramón le llevaba la comida. a Mercedes que él mismo lo había matado.
En su escondite permaneció hasta que rele- Este falangista y otro llamado Frasquillo “El
varon las fuerzas de Rute e Iznájar por las de de las Beatas”, una vez terminada la guerra,
Cabra y Priego. José Ojeda tuvo la valentía despreciados hasta por los suyos y muertos
de salir corriendo y burlar a sus verdugos, de hambre porque en el oficio de matarifes
lo que le salvó la vida, pero su rostro quedó ya había paro, se marcharon como trabaja-
marcado para siempre y su persona seguro dores voluntarios extranjeros a la Alemania
que también. En los años sesenta, el alcalde nazi. Maroto murió en un accidente en una
pedáneo José Castellano, que se había ca- mina belga. “Picardías” volvió de la División
sado con una hermana de Antonio Hinojosa, Azul con una pierna menos. Disfrutó de dos
ordenó que se trasladaran los restos de él y pensiones, le cubrieron el pecho de meda-
de Antonio Conde al cementerio, ya que el llas y fue jefe de la Policía local de Iznájar.

235
JOSEP NOGUÉ FELIP

ticipació en aquestes organitzacions que vaig


conèixer de prop els problemes derivats de
les primeres immigracions que es van produir
a Catalunya als anys 50/60, i amb un impor-
tant impacte a la meva ciutat. Barris sencers
de barraquisme i autoconstrucció, amb pro-
blemes de tot tipus, i desigualtats evidents
respecte a la resta de la ciutat on havien
Vaig néixer el 4 d’abril del 1946 a Igualada, arribat i que els havia d’acollir, ja que venien
comarca de l’Anoia, en el si d’una família a treballar a les puixants indústries del tèx-
nombrosa, 9 germans, de forta tradició reli- til, gènere de punt i de la pell. Barris situats,
giosa catòlica. Vaig estudiar el batxillerat al en sa major part, a la perifèria d’Igualada,
col·legi dels escolapis. Als 16 anys vaig ini- als municipis de Santa Margarida de Montbui,
ciar la meva vida laboral a Caixa de Catalun- Ódena, Vilanova del Camí, però també a la
ya. Mentre treballava vaig estudiar peritatge pròpia ciutat, com el barri de Fàtima i, pos-
mercantil, professorat mercantil i vaig aca- teriorment el barri de Montserrat, creat sota
bar llicenciant-me en ciències econòmiques. el franquisme a imatge i semblança del què
Actualment estic prejubilat. es va fer en altres punts de Catalunya, amb
els problemes que tots coneixem pel que fa a
La meva infància va transcórrer plenament manca d’infrastructures i serveis adequats i
integrada en un entorn social i familiar molt qualitat de la construcció dels habitatges.
conservador i religiós, que va marcar profun-
dament la meva vida, en especial la meva Vaig començar a adquirir consciència so-
adolescència-joventut. Vaig ser educador i cial a partir dels primers contactes amb
responsable en el Moviment Junior d’Acció aquestes persones arribades, en sa majoria,
Catòlica, i em vaig incorporar a la J.I.C. (Jo- d’Andalusia. Això va fer que, des del Movi-
ventut independent Catòlica), equivalent a la ment Junior, ens plantegéssim adreçar la
JOC pel que fa al món de les classes mitjanes, nostra actuació educativa i de lleure, amb
a la que pertanyia. Va ser des d’aquesta par- preferència cap als nois que vivien en aques-

237
tes barriades noves, ja que ho necessitaven sense afiliació de cap mena. Tot això pass-
de veritat. Al mateix temps, els contactes ava als voltants del 1968 i al caliu del maig
amb companys i companyes obrers militants francès.
de la JOC contribuïen a crear una conscièn-
cia sobre l’existència de les classes socials i El meu compromís creixent amb la gent tre-
les contradiccions que això generava en el si balladora que lluitava contra el franquisme,
de la nostra societat, situació agreujada per en especial a les fàbriques, implicant-me en
la dictadura franquista. Les meves inquie- les seves lluites, em va dur a participar en
tuds intel·lectuals i religioses em portaren algunes tasques d’agitació social, posant en
a contribuir a crear una Escola de Teologia pràctica la idea de l’aliança entre les for-
per a seglars, aprofitant l’impuls reformista ces del treball i la classe mitjana a la que
del Concili Vaticà II. També vaig participar jo pertanyia. En aquesta època col·laborava
en organismes parroquials de caire repre- amb militants de la U.S.O. L’any 1971 vaig
sentatiu. solidaritzar-me amb la vaga de fam que duia
a terme Mn. Xirinachs a l’església de Santa
Va ser arran de les activitats de l’Associació Maria del Camí, reclamant els que després
de veïns del barri de Sant Maure, creada, serien els eixos bàsics de l’Assemblea de Ca-
com la majoria, per promoure una major talunya. L’experiència va acabar amb la in-
sensibilitat vers els problemes del barri, tot tervenció de la guàrdia civil, detenció, inte-
organitzant la lluita per promoure una millo- rrogatori i multa governativa. Aquest va ser
ra de les seves condicions, i de la clausura el primer contacte amb les forces encarre-
del local feta amb violència per les forces gades de la repressió durant el franquisme.
repressives, que vaig prendre una posició
clara, des del punt de vista polític, a favor A meitat del 1971 vaig iniciar la meva vida
de la gent de l’esmentada entitat. Això em de parella amb la Montse Espinilla, amb qui
va dur a enfrontaments al si del Consell pa- he compartit sempre les inquietuds políti-
rroquial, on demanava el suport, provocant ques i socials per intentar transformar la
la meva dimissió i l’inici d’allunyament de nostra societat. Hem tingut dos fills.
les activitats de caire religiós.
A finals d’aquest mateix any vam decidir
El meu contacte habitual amb amics que es- anar a viure a Cornellà de Llobregat, al barri
tudiaven a Barcelona em portava a conèixer de Sant Ildefons, fruit de la nostra decisió
l’evolució dels esdeveniments polítics i so- de voler estar més a prop del món treballa-
cials a la universitat i, en conseqüència, a dor i del nostre compromís polític en aquell
interessar-me per la política, encara que moment, ja que militàvem al PCE (i). A ni-

238
vell laboral vaig participar en les eleccions Tot això va acabar quallant amb la presen-
sindicals que es van fer per intentar, des tació de la meva candidatura a les eleccio-
de dins, ser més operatius en les nostres ns de l’Associació de Veïns de Sant Ildefons,
reivindicacions. Fins a l’any 1973 vaig com- recentment recuperada de l’oblit, que es
patibilitzar el meu treball amb els estudis va oposar a la d’en Frederic Prieto, que va
a la universitat, on vaig ser molt actiu en guanyar la presidència en les eleccions co-
la reivindicació d’una formació més inte- rresponents, i assumint la vice-presidència
gral i més oberta, que ajudés a millorar el de l’esmentada associació fins el 1979, que
grau de coneixement de la societat i trobar em vaig incorporar al primer Ajuntament
les solucions més adients per transformar- elegit democràticament.
la. Això va contribuir a què dos professors
fossin apartats de la docència, incorporant La reivindicació principal de l’associació fou
professionals més oberts. la construcció d’un centre cívic a l’explanada
al costat del mercat de Sant Ildefons i un
Durant l’any 1973 vaig dedicar els meus ambulatori, cosa que al cap dels anys s’ha
esforços a aconseguir una coordinació en- fet realitat. Recordo que vam preparar una
tre els veïns de Sant Ildefons, inexistent en exposició adreçada a sensibilitzar els veïns
aquells moments, a partir de les comuni- sobre aquests objectius, incorporant una ma-
tats de propietaris. Aquest fet ens duia a queta del projecte.
assistir a les reunions que convocaven per
tal de donar-los suport i oferir-los la pos- L’activitat per aconduir la lluita a través de
sibilitat de fer front a problemes comuns mecanismes legals anava en paral·lel a al-
que patien: carències en el barri, adminis- tres activitats clandestines aleshores. Fruit
tradors que es quedaven amb els diners de d’aquesta situació vaig participar en una
les comunitats, problemes entre veïns. La llançada d’octavetes demanant solidaritat
solució que els proposàvem era crear una per la lluita dels veïns dels barris barcelonins
Associació de Veïns del barri de Sant Ilde- de Vallbona i Torre del Baró, que clamaven
fons. per aconseguir aigua corrent, de la que no
disposaven. En finalitzar l’acció vaig ser in-
També vaig impulsar i coordinar la lluita i terceptat per un policia, que em va detenir.
defensa dels interessos dels veïns dels blocs L’endemà, mentre jo era sotmès a interro-
on vivia, enfront de la promotora immobi- gatori a Via Laietana, naixia el meu primer
liària que els havia construït, tot reclamant fill. Vaig ser acusar de difusió de propaganda
la solució als desperfectes que tenien els il·legal i jutjat pel T.O.P (Tribunal d’Ordre
habitatges, fruit d’uns mal acabats. Públic) a Madrid, el mateix dia de l’any 1974

239
que el famós judici als treballadors de la tament amb un grup de pares de l’escola
SEAT, defensats per l’advocat Albert Fina. bressol La Trepa, vam lluitar fins aconse-
Finalment vaig resultar absolt... caramboles guir que l’Ajuntament assumís aquest tipus
de la vida. d’ensenyament. Encara que el temps ha fet
evident que qui ho hauria d’haver assumit
era una altra administració amb els recursos
adients.

L’any 1975 em vaig incorporar al PSUC i vaig


formar part del primer Ajuntament demo-
cràtic a Cornellà en la candidatura que va
encapçalar en Frederic Prieto. Vaig assumir
la cartera d’hisenda d’un ajuntament pro-
fundament endeutat i sense recursos, en un
moment històric en el que la població, amb
justícia, exigia la resolució de problemes
Manifestació exigint mestres acumulats durant tants anys, d’escoles, in-
frastructures bàsiques de ciutat, de salut,
Vaig participar, donant el meu suport tèc- culturals i de tot tipus. L’esquerra arribava
nic com a economista, en la creació de a l’Ajuntament no a redistribuir els recursos
l’associació de pares de persones amb dis- d’una altra manera, sinó a intentar generar-
capacitats físiques i psíquiques, que va im- los per tal de poder donar una resposta a les
pulsar fer possible el pre-taller per a dis- necessitats ciutadanes. Gestionar una ciutat
capacitats físics i mentals a Cornellà. Això amb greus desequilibris, va ser l’experiència
significava el primer pas del que més enda- més dura de la meva vida, però també la
vant seria Tecsalsa, l’empresa creada per més apassionant. Un dels aprenentatges
tal de facilitar treball a les persones amb claus d’aquella època és que vam aprendre
aquest tipus de situacions i de l’Escola Can a lluitar contra el franquisme, a oposar-nos
Mercader. amb totes les forces a aquella situació, però
no havíem tingut l’oportunitat d’aprendre a
La incorporació de moltes dones al món del construir. Penso que encara avui un dels de-
treball feia evident la necessitat de dispo- bats presents en el si de l’esquerra és pre-
sar d’escoles per a infants de 0 a 3/4 anys, cisament com construir i endegar polítiques
ja que a partir d’aquesta edat existien els noves des del govern, sigui de les ciutats o
parvularis en algunes escoles. Per això, jun- d’administracions autonòmiques o estatals.

240
A meitat de l’any 1976 va néixer el meu se- possibilitats de desenvolupament professio-
gon fill, just poc abans d’iniciar-se el govern nal. Ser de Comissions i del PSUC/ICV era
d’Adolfo Suárez que va donar pas a la transi- molt mal vist, fins a èpoques molt recents,
ció política del franquisme a la democràcia. en la empresa on treballava.

Probablement la meva aportació a la lluita


antifranquista no tingui una gran rellevància
social, però crec que el fet de cercar la ma-
nera de contribuir a donar resposta als rep-
tes socials i polítics és possible des de molts
llocs en la societat, i això és el que he in-
tentat explicar en aquest testimoni. Els can-
vis culturals i polítics es produeixen a través
d’accions grans, sens dubte, però també a
través de milers de petites actuacions fetes
per molta gent que, n’estic segur, com jo han
aportat el seu gra de sorra per fer-ho possi-
Ajuntament exigint el deute al Govern Central ble. Espero amb aquesta reflexió contribuir,
en la mesura del possible, a recuperar una
Durant els anys de vida laboral he participat part de la nostra memòria històrica, no sols
en nombroses ocasions en les candidatures per al reconeixement que és de justícia fer
de CC.OO, cosa que ha contribuït, juntament en molts casos, no és el meu certament, sinó
amb que era pública i notòria la meva par- per comprendre que els camins que porten
ticipació en la vida política des d’una opció al compromís amb la lluita per transformar
d’esquerres com el PSUC, i més endavant aquesta societat són molt variats i, amb tota
Iniciativa per Catalunya, a limitar les meves certesa, tots ells necessaris.

241
VICENÇ PARÍS ALBIOL
Elionor Sellés Vidal

da a les rodalies del barri on havia nascut. De


nit va estudiar comerç, la qual cosa el per-
meté entrar d’administratiu a Ingar, una em-
presa dedicada a la construcció. Al cap d’un
temps d’estar en aquesta empresa i una vega-
da familiaritzat amb els companys, va sorgir
de manera espontània entre dos o tres amics
la possibilitat de presentar-se a les eleccions
Va néixer a Barcelona l’11 d’abril del 1938 en sindicals del 1963. L’empresa amenaçava amb
una família de pescadors i en plena guerra ci- un expedient de crisi, i llavors es va veure que
vil. El pare, militant actiu de la CNT, va marxar aconseguint un lloc en la representació sin-
a l’exili el 1939 i va tornar el 1944, essent em- dical tal vegada es tingués més força davant
presonat a la Model. Les dificultats polítiques l’eventualitat de ser acomiadats. Van connec-
i econòmiques de la família no van destorbar tar amb els treballadors de l’obra, i això per-
gaire una infància feliç que va transcórrer a meté que els diferents sectors de l’empresa
la vora de les platges de la Barceloneta. La estessin units davant l’inevitable expedient de
família i l’ambient del barri, mariner i de tra- crisi. D’ençà que fou escollit enllaç sindical,
dició anarquista, van fer que se socialitzés de va participar en assemblees provincials del
manera natural en l’antifranquisme, cosa que ram de la construcció, en les que va començar
quan encara era un nen el va fer participar en a veure que hi havia treballadors que mante-
una petita reivindicació de barri –una piscina nien un fort enfrontament amb els jerarques
popular i gratuïta per a tothom- que va re- del sindicat vertical i que la seva actitud era
querir l’atenció dels jerarques de La Falange. alguna cosa més que una posició disconforme
Més endavant, i amb una major consciència, amb el sindicat vertical.
va acudir a la Plaça de Catalunya, advertit per
Ràdio Pirenaica, amb motiu de l’u de maig. El 1970 entrà a treballar a la Hounter-Douglas
de Sant Feliu de Llobregat, i tot seguit con-
Als tretze anys començà a treballar de boto- nectà amb Bandera Roja. Allí inicià els primers
nes a Manufacturas Erika, una empresa situa- passos de militant actiu començant per petites

243
reivindicacions, com ara la millora del servei de Sant Feliu de Llobregat. Allí ocupà la re-
de menjador. A poc a poc es va anar articu- gidoria de Treball, Indústria i Comerç, càrrec
lant un nucli de Comissions Obreres que es va que ocupà només un any a causa de la forta
posar al capdavant de reivindicacions més im- incompatibilitat que li representava haver de
portants, com ara la negociació d’un conveni simultaniejar les dues responsabilitats, la sin-
d’empresa. Malgrat no posseir representació dical i la municipal.
sindical, les Comissions Obreres de Hounter-
Dougles van establir una comissió negociadora
que va ser capaç de reordenar la política sala-
rial de l’empresa. Resultat d’aquesta tasca fou
que el 1975 fos escollit jurat d’empresa amb
un gran nombre de vots. En aquella etapa en
Vicenç París i els seus companys van aconseguir
millorar notablement les condicions de treball
i, el que era més important, van obtenir un pes
i un reconeixement que els va fer imprescin-
dibles per la bona marxa de l’empresa. Com a
resultat d’aquest treball, la Hounter-Douglas
1976. Conferència Socialisme en Llibertat. D’esquerra a dreta:
es va convertir en una referència a Sant Feliu 1º Jaume Bosch, 2º Francesc Baltasar, 3º Vicenç Paris, 4º Isabel
de Llobregat i en capdavantera de la localitat Rivas, 7º Paco Romero

en tots els moviments que es van produir a la Igual que molts d’altres, en Vicenç París no
comarca. Així, en Vicenç va participar activa- era originari de la comarca, però a través de
ment a les vagues generals de la comarca del la participació en el moviment obrer va arre-
1974 i 1976, representant Sant Feliu tant en lar en un indret que destacava per la dispersió
les comissions de delegats com en les grans as- dels nuclis urbans i la falta d’articulació co-
semblees que es van produir. marcal. Les lluites obreres del Baix Llobregat
de finals dels seixanta i de principi dels setan-
Quan Comissions Obreres va poder organitzar- ta, no només van ser cabdals per a la millora
se legalment, en Vicenç París passà a formar de les condicions de treball i decisives en la
part de l’executiva comarcal del sindicat ocu- lluita política antifranquista, sinó que per a la
pant-se, entre d’altres responsabilitats, de la comarca van representar l’establiment d’una
secretaria comarcal d’organització. També, i cohesió interna i la creació d’uns lligams que
com a resultat del seu compromís polític, va a la fi s’han revelat com un dels principals ele-
formar part de la candidatura del PSUC a les ments vertebradors del territori. En Vicenç ho
primeres eleccions municipals democràtiques explica d’aquesta manera:

244
Nosaltres, els de Comissions Obreres, manàvem
a la comarca, el governador civil era més im-
portant que nosaltres, però nosaltres ens
relacionàvem amb molta gent. No és que in-
fluíssim personalment, però teníem lligams,
arrels, de tot arreu. Jo, per exemple, venint
de Barcelona, vaig arribar a tenir un sentiment
comarcal. A Barcelona no tenia sentiment de
pertànyer a cap lloc. En realitat no el tenia
perquè Barcelona és un monstre i bé, jo era
d’allí i ja en tenia prou. Però aquí sí que vaig
tenir sentiments. Per què? Perquè creia que jo 1979. III Conferència CC.OO. del Baix Llobregat. D’esquerra a dre-
ta: 3º Vicenç Rocosa, 4º Carles Navales, 5º Vicenç Paris, 6º Jesus
també l’havia creat aquesta comarca, perquè, Gracia.
bé, la comarca ve de molt enllà, però la veri-
tat és que de comarca després del franquisme
no n’hi havia. Arran del moviment obrer es va
anar estructurant tot això.

245
TEODOSIA PAVÓN LUPIÁÑEZ
José Fernández Segura *
* Biografía realitzada a partir de l’entrevista feta per
la Maria Carmen García-Nieto el 26 de setembre del 1996.

rrera. Poc després va entrar a treballar com a


minyona a una casa de Barcelona. Els amos de
la casa eren mestres i ella els cuidava la casa
i acompanyava a missa a la senyora. També
anava a l’escola de la senyora amb les nenes
de sis anys. Era l’Escola Reyes Católicos. Va
estar amb aquesta senyora fins als 18 anys. En
aquest període fa la comunió i la confirmació
El seu nom de militància era Maria del Baix. Va i llegeix molt.
néixer el 31 de maig del 1946 a Villanueva de
Algaidas (Málaga). El 1957 emigra tota la seva El 1964, tota la seva família es trasllada a viu-
família a Porrera (Tarragona). Era filla de mare re al carrer Caoba del barri de Sant Ildefons
soltera. Els seus avis materns van ser forta- de Cornellà. En el pis on vivien s’hi van ficar
ment represaliats perquè eren d’esquerres. La 14 persones durant un temps. En aquesta ma-
seva infantesa la va passar al camp amb la seva teixa data comença a treballar a Barnafon,
àvia materna i amb la seva germana Fina. empresa ubicada en el barri Almeda de Corne-
llà de Llobregat. Abans, però, va haver d’anar
De petita no va anar a escola. Li ensenyava les a Madrid per aprendre el que havia de fer en
lletres un mestre que passava cada més i co- aquesta empresa. A Barnafon, la Teodosia feia
brava la voluntat. La seva família tenia molta jornades de 12 hores diàries. Començava així
por, sobre tot quan venia la Guàrdia Civil i els una vida laboral, social i familiar nova.
feia sortir a tots de casa. Malgrat això, valora
aquesta etapa de la infantesa com una a etapa En aquells moments va entrar en contacte
feliç. amb gent d’Acció Catòlica de la parròquia de
Sant Ildefons, el rector de la qual era mos-
Només arribar a Porrera va començar a tre- sèn Vinyamata, sacerdot d’una tendència ul-
ballar a Zaragoza cuidant un nen. Tenia onze traconservadora. La Teodosia va conservar la
anys. Pocs mesos després, com que no aguan- religiositat que va practicar quan estava de
tava la situació i plorava molt, va tornar a Po- minyona a la casa de Barcelona. Quan vivia a

247
Sant Ildefons, anava a missa cada dia abans tranquil·litzava, perquè, evidentment jo no
d’anar a treballar a l’empresa Barnafon. era una persona estranya sinó que formava
part d’un col·lectiu i d’una classe. Jo diria
Al voltant de l’Escola de Bonet, situada al ca- que per a mi aquesta va ser la teràpia (...)
rrer Cerezo del barri de Sant Ildefons, es crea
el Grup Trenta al qual pertany, des del primer L’avantatge que teníem en aquells moments
moment, la Teodosia Pavón. Segons la Teodo- és que com jo hi havia molta gent que, mal-
sia, aquest grup era una espècie de grup de grat les particularitats de cadascun, era com
gent jove que estava al marge de la parrò- un redescobrir un col·lectiu molt important
quia de Vinyamata (...) i que, sense saber-ho, per a tothom, i això permetia un compromís
la gent li va començar a dir el Grup Trenta i més fort i reconèixer que formes part d’una
es va quedar així.1 Feien moltes coses, entre classe i, per tant, no ser una cosa estranya
d’altres ensenyar a llegir i escriure gent més (...) En aquella època jo vaig redescobrir la fe
gran, o fer xerrades en les quals participaven cristiana però des d’una altra vessant.2
intel·lectuals compromesos com va ser el cas
del periodista Huertas Clavería. També van Poc després, la Teodosia va participar activa-
muntar colònies i altres activitats de lleure ment en la preparació del Encuentro Sesenta
adreçades als nens, nenes i joves del barri. Els y Ocho. Aquesta trobada de la JOC es va cele-
components d’aquest grups van evolucionar brar a Montjuïc l’any 19683 amb l’assistència
de formes diferents. Alguns es van quedar dins de milers de joves militants d’aquest movi-
l’església de Sant Ildefons, altres no van fer ment apostòlic obrer que va tenir una gran in-
res, altres van militar en partits i altres van fluència en el nou moviment obrer català i es-
ser els que van formar el grup d’esplai Ancla. panyol. També va participar a la Setmana de la
Joventut de Cornellà, que es va celebrar a la
En aquest context va ser quan la Teodosia Pa- tardor de l’any 1969. El resultat més conegut
vón va conèixer a en Joan García-Nieto i és de totes aquestes activitats de la Setmana de
aquest el que la posa en contacte amb mili- la Joventut va ser la realització de l’enquesta
tants de la JOC. Començava així la seva sen- sobre la joventut emigrada a Cornellà que va
sibilització social i la presa de consciència de donar lloc al llibre d’en Joan García-Nieto i
classe. La seva militància a la JOC va suposar l’Alfonso Carlos Comín “Juventud obrera i
redescobrir els seus orígens i una nova forma conciencia de clase”.
de viure la fe.
Cap a l’any 1968 canvia de feina i entra a
Per a mi era un redescobrir, d’una banda re- treballar a Guix, empresa ubicada en el barri
descobrir els orígens i acceptar-los i això em d’Almeda de Cornellà. En aquesta empresa, de

248
la branca del metall, la Teodosia desenvolupa desembre, el dia dels innocents(...) Vam fer
una intensa activitat sindical. La direcció, amb dues hores de vaga, només la gent de taller i
un tarannà força paternalista, no era gaire to- algunes persones de les oficines (...) i així es
lerant amb les actituds combatives dels líders va començar a crear una nova situació (...) Hp
sindicals. La Teodosia ja estava compromesa havia gent de l’empresa que ens reunien en
sindicalment i organitzada en grups polítics a Comissions que, a més, participàvem en coses
l’esquerra del PSUC. A tota aquesta conscien- de fora, en qualsevol manifestació o qualsevol
ciació va contribuir l’impacte que li va produir trobada que hi hagués, i així vam començar
l’estat d’excepció del 1969, amb la detenció a fer vagues i en l’ultima general la gent va
d’en Joan García-Nieto i de l’Antonio García. sortir al carrer. Va ser un procés lent, era una
empresa que costava molt, perquè una de les
L’empresa tenia una actitud molt paternalis- característiques era que la gent d’aquesta
ta. En Guix era un home que estava molt lli- empresa hi treballava de per vida i les famí-
gat al franquisme (...) Guix era una empresa lies feien entrar els fills. Et podies trobar que
de dues-centes i pico de persones. El 1971 hi a l’empresa hi havia tres generacions.6
treballaven 281 persones, de les quals 18 eren
noies.4 Tota aquesta activitat sindical la desenvolu-
pa quan ja estava molt ficada a l’organització
La Teodosia Pavón va ser escollida a les elec- Plataformes i a OIC . Malgrat la seva militància
cions sindicals del 1971. Primer va ser enllaç en aquestes organitzacions, la Teodosia defen-
sindical i després jurat d’empresa. La direcció sava que estessin presents totes les tendències
de l’empresa la va destituir del seu lloc de tre- sindicals i polítiques en les discussions que es
ball a oficines i la va posar a la secció pitjor feien als locals de la CNS. Per a ella era molt
vista per als treballadors –secció de cronome- important la coordinació que s’establia a par-
tratge- i on la majoria eren homes. El cap de tir de les assembles de representants sindicals
personal, que va fer aquesta destitució, la va que es feien als locals del sindicat vertical.
intimidar amenaçant-la amb cridar la policia i També es va presentar a les eleccions sindicals
informar-li que estava organitzada en organi- del 1975 i va sortir elegida pels seus companys
tzacions polítiques clandestines.5 La seva ac- i companyes de la fàbrica. Des del càrrec sin-
tivitat sindical va tenir una forta influència a dical va continuar desenvolupant una intensa
l’empresa Guix. activitat sindical i política.

La Guix era una de les empreses que no s’havia Quan es feia una vaga, 500 persones discutien
mogut mai i, amb motiu del conveni del 1972, la vaga en el sindicat vertical...(...) Això a les
vam fer la primera vaga precisament un 28 de empreses petites ens anava molt bé, perquè

249
tu estaves en una empresa petita amb molta
pressió i sobretot, aquestes tan familiars (...)
Procuraves que vingués tot el jurat i quan
es veien amb aquelles 500 persones i es veia
que es plantejava la vaga des de la presi-
dència, donava una força molt gran. Després
la gent del jurat anava a l’empresa i deia:
“Ho farà tothom, és general, és que ho ha
dit fulano, és que hi havia tanta gent, és
que tothom...”. Això creava una consciència
col·lectiva molt més àmplia (...) Jo sempre 1975.- Ocupació de la CNS - eleccions sindicals

penso que el poder utilitzar aquesta via, a


nivell de Guix, va representar que la gent maneres de parlar, les maneres de comprar...
tingués una visió molt més de conjunt, per- es notava i es vivia en totes les cases (...) i
què sinó la gent s’aïllava.7 quan havia manifestacions era claríssim que
el poble participava (...) la gent t’avisava si
A més de la seva activitat sindical també va par- venia la policia (...) La marxa al Govern Civil
ticipar activament en fets com el de les inun- del 1976 jo la recordo com una de les coses
dacions del 1971. La seva empresa va quedar més impactants i més generalitzada. Dos dies
pràcticament destrossada i ella va ser una de abans es veia a l’ambient (...) A casa meva
les treballadores que més va col·laborar en la havia una por enorme però tothom va ser-hi
seva recuperació per a sorpresa de la direcció (...) Allò semblava un formiguer de gent de
de l’empresa, que no esperava aquesta actitud tot tipus. La imatge que jo tinc és que va
solidària de la seva treballadora. També es va ser la primera vegada que la gent emigrant i
implicar molt en la neteja del barri Riera. tota l’altre gent va perdre una mica la por i
es va deixar anar (...) Sant Ildefons va estar
Va estar a punt de ser detinguda durant la vaga al carrer i el moviment veïnal va ser-hi (...)
de la Solvay. Va participar en manifestacions, Jo penso que es va superar l’organització.8
sent detinguda i apallissada per la policia. La
Teodosia valorava molt la relació que es va es- A la transició va patir una gran decepció al
tablir entre el moviment obrer organitzat i la comprovar que es va perdre la unitat sindical
població civil. i es van formar els sindicats a cada empresa.
Hi va haver moltes discussions a Plataformes i
Cap allà el 1974/75 la relació era molt pro- a OIC sobre el futur del sindicat i, finalment,
funda (...) l’ambient ho deia, les botigues, les Teodosia abandona aquestes organitzacions,

250
s’afilia a CCOO i es presenta a les eleccions L’any 1980 entra a treballar a la guarderia
sindicals del 1978 i torna a sortir delegada. Al que es montà a la Delegació d’Hisenda i es
setanta-nou deixa la fàbrica GUIX. Després va prepara per entrar a la Universitat. Estudia
tenir dificultats de trobar feina perquè estava psicologia i se’n va viure a Barcelona. Quan
a les llistes negres dels empresaris. La Braun plega d’aquesta feina, el 1986, era directora
va ser una d’aquestes empreses i li va passar de la guarderia. En el moment de l’entrevista
en quatre o cinc més. La llista era bastant treballava a la Facultat de Psicologia de la
llarga. Universitat de Barcelona.

1
Teodosia Pavón Lupiáñez. Entrevista del 26 de setembre de 1996. Fundació Utopia, Joan N. García-Nieto, d’Estudis Socials del Baix
Llobregat.
2
Teodosia Pavón Lupiañez. Entrevista del 26 de setembre de 1996. Fundació Utopia, Joan N. García-Nieto, d’Estudis Socials del Baix
Llobregat.
3
En aquesta trobada es va donar a conèixer el Manifiesto de la juventud trabajadora de Catalunya y Baleares, editat per l Comisión
Diocesana de la JOC. En aquest manifest es descriu la situació social i laboral dels joves treballadors així com les seves principals
reivindicacions.
4
Teodosia Pavón Lupiañez. Entrevista del 26 de setembre de 1996. Fundació Utopia, Joan N. García-Nieto, d’Estudis Socials del Baix
Llobregat. La composició majoritària dels treballadors i treballadores era immigrada. Els comandaments eren gent catalana al igual
que el personal d’oficines.
5
La direcció de l’empresa va quedar impressionada per l’actitud de Teodosia durant les inundacions de 1971 perquè va col·laborar
intensament en la neteja de les destroces que les inundacions havien causat a l’empresa.
6
Ibídem. Segons Teodosia Pavón, el fet que les persones que promovien les vagues fossin representants legals va ajudar molt a la
participació dels treballadors i treballadores.
7
Ibídem.
8
Teodosia Pavón Lupiàñez. Entrevista del 26 de setembre de 1996. Fundació Utopia, Joan N. García-Nieto, d’Estudis Socials del Baix
Llobregat.

251
ANTONIO PLATA PALMA (1924-1988)
Mariano, Juan Antonio y Rafaela Plata González

y nosotros tres de corta edad. En principio


trabajó en el campo y la construcción, para
pasar posteriormente a la Cementera de Ga-
rraf, donde por su espíritu rebelde fue san-
cionado y despedido. Más tarde ingresó en
la Compañía Roca Radiadores de Gavà sien-
do destinado a la sección de colados, cuyas
condiciones de trabajo eran infrahumanas,
Antonio Plata Palma, nuestro padre, era uno y debido a los humos y elevada temperatu-
de los hombres más populares entre los tra- ra los trabajadores enfermaban de silicosis.
bajadores de la comarca. Era sencillo, vital, Esta empresa se convirtió en el banderín de
campechano, con un instinto especial de enganche de miles de inmigrantes proceden-
clase y de solidaridad. No regateó esfuerzo tes del agro andaluz o extremeño, con poca
alguno en todos los años que luchó en la de- o ninguna formación industrial. La organiza-
fensa de los trabajadores y contra el régimen ción y control de los trabajadores era de tipo
dictatorial de Franco. carcelario, reflejado en el severo reglamento
de régimen interior que le permitió despedir
En Medellín (Badajoz) nació un once de mayo a numerosos trabajadores. Los salarios eran
de 1924. En su juventud fue detenido y apa- los más bajos de la comarca.
leado por la guardia civil por un hatillo de
leña que llevaba a su casa para mitigar el frío En el año 1965 fue uno de los fundadores de
de la noche y calentar el hambre que pasó las CC.OO. del Baix Llobregat, acontecimien-
durante su niñez, como consecuencia de la to que tuvo lugar en la Iglesia de Almeda de
posguerra, ocasionada por el triunfo de las Cornellà, siendo elegido para formar parte
fuerzas militares en la sublevación del 18 de de la coordinadora. Este mismo año ingresa
julio de 1936. en el P.S.U.C. (Partit Socialista Unificat de
Catalunya). En las elecciones sindicales de
En el año 1960 emigró a Catalunya con nues- Septiembre de 1966 es elegido por los tra-
tra madre, Juana González, que aún vive, bajadores de Roca vocal jurado de empresa

253
y miembro de la junta social del metal de El 29 de Marzo de 1976, en plena huelga de
Gavà, convirtiéndose en el líder obrero y sin- los trabajadores de Roca Radiadores, nuestro
dical más popular y carismático de Gavà y padre es detenido y conducido al cuartel de
Viladecans. la guardia civil de Gavà. En la carta que le di-
rige a su Majestad el Rey Juan Carlos I, el 22
Como consecuencia de la ilegalización de las de Septiembre de 1976, denuncia lo siguien-
CC.OO., por el Tribunal Supremo el 16 de Fe- te: “Una vez en el cuartel de la Guardia Civil
brero de 1.967, a la salida de una reunión y dentro de una habitación en la que se en-
en la Iglesia de Almeda es detenido el 22 de contraban cinco guardias civiles, dos de ellos
Abril del mismo año junto a otros compañe- con cargo de capitán y sargento, respectiva-
ros de CC.OO.. Juzgado por el TOP (Tribunal mente, fui esposado y obligado a ponerme
de Orden Público) es condenado a seis meses de rodillas y, seguidamente, y por espacio
de prisión que cumple en la cárcel Modelo de de más de dos horas, golpeado brutalmente
Barcelona en 1970. y sin consideración alguna a mi edad, en el
abdomen, espalda, muslos y cabeza, aunque
En 1968 es despedido de Roca Radiadores por se guardaron por indicación del de mayor
participar en un paro de solidaridad con los graduación de tocarme el rostro. Al tiempo
trabajadores de Rockwell Cerdans afecta- de golpearme, me dirigieron insultos y ame-
dos por un expediente de crisis para cerrar nazas, tales como “en el próximo golpe de
la empresa y despedir a los 600 trabajado- Estado, te fusilaremos en medio de la pla-
res que componían la plantilla. La empresa za” (…) “Que me daban una semana de plazo
Roca Radiadores intentó desahuciarnos de la para que vendiera el taller y me marchara
vivienda del poblado Roca. del pueblo” y “que si los denunciaba por ma-
los tratos, me pegarían un tiro” (…) “ningún
En la madrugada del 13 de Febrero de 1972 delito me fue imputado, ni fui puesto a dis-
es detenido y maltratado por la BPS (Brigada posición de la Autoridad Judicial, ni se me
político social), por participar en una asam- dio explicación alguna a tan brutal agresión.
blea de trabajadores realizada en el vestíbu- Simplemente, igual que a un perro, se me
lo del sindicato vertical en solidaridad con apaleó y soltó”. Las diligencias fueron archi-
18 trabajadores despedidos de Roca. Esta vadas el 20 de Julio de 1976 por resolución
empresa se distinguió por llevar a cabo la del capitán general de la IV Región Militar.
más fuerte represión contra los trabajadores
y con su actitud creó un odio profundo de En la foto que aportamos se puede contem-
clase que explotaría con fuerza en la huelga plar el lamentable estado en que le dejaron.
de Marzo de 1976. La salvaje represión aplicada a nuestro padre

254
refleja la dureza de los últimos coletazos del
régimen franquista.

Como consecuencia de las fuertes discrepan-


cias que se originaron en el V Congreso del
P.S.U.C, celebrado en el año 1981, se aleja
del partido afiliándose, en 1982, al P.C.C.
(Partit dels Comunistes de Catalunya).

Lo enterramos en el cementerio de Vilade-


cans el 31 de Diciembre de 1988, y es uno
más de los muchos luchadores antifranquistas
a los que no se le ha reconocido su entrega,
su enorme sacrificio en pro de las libertades
sindicales y democráticas para nuestro país.
Sirvan estas breves líneas, que nos ha solici-
tado la Asociación para la memoria históri-
ca y democrática del Baix Llobregat, como
29 de Marzo de 1976.-Hospital de San Lorenzo de Viladecans.
testimonio, recuerdo emocionado y recono-
cimiento de toda una vida dedicada a la de-
fensa de los trabajadores. ¡Que nadie hable
más en voz baja de quien quedó en el ca-
mino! ¡Que nadie le ponga silencio a lo que
aquí ha ocurrido! ¡Hasta siempre padre!

255
FREDERIC PRIETO I CABALLÉ
Benigno Martínez Ojeda

cursar el Bachillerato ingresó en el Semina-


rio de Barcelona, donde cursó los estudios de
filosofía y Teología. Hizo la licenciatura en
Teología (1964) y cursos de doctorado (1967)
en la Universidad Gregoriana de Roma.

El 1 de mayo de 1966 es detenido por la poli-


cía franquista en el “intento” de manifesta-
Los primeros contactos entre la gente del ción del Paseo de Gracia, a la que acudió por
Baix y el Fede se remontan a 1971. Él era la acuerdo de su comunidad parroquial. Junto
persona enviada por Bandera Roja a contac- con el jesuita Álvarez Bolado, fueron los pri-
tar con nosotros a raíz de la creación de las meros curas detenidos por los franquistas.
Comisiones de Barrios y Fábricas de Cornellà
y del Baix Llobregat. Esta Organización ha- Este y otros hechos le llevaron a secularizar-
bía tenido un crecimiento rapidísimo y era se en 1969 y a participar como muchos otros
verdaderamente difícil de gestionar por los
que las habíamos creado. Él fue nuestro en-
lace con la Organización BR. Primero fueron
las reuniones allá en el Guinardó, Antonia
muy gordita, embarazada de Ernest. Luego
se multiplicaron las citas de seguridad en el
Puente de Esplugues… Ya en el 72 se vino a
vivir a Cornellà, a la Satélite. Y a partir de
aquí el Fede fue de Cornellà y la representó
con mucha frecuencia, y a fe que dejó alto
el pabellón.

Nació en Barcelona en enero de 1940. Casado Febrero de 1976. Represión en pleno centro de Barcelona. Manifes-
y con dos hijos, chico y chica. Después de tación por la Amnistía convocada por la Federación de AA.VV.

257
curas activamente en la lucha antifranquista.
Está en la creación de la comisión de Barrio
del Guinardó y posteriormente ya se integra
en la Organización Comunista Bandera Roja.

Ya en Cornellà, instalado en San Ildefonso,


promueve la Comisión de Barrio, la creación
de la Coordinadora local de Comisiones de
Barrio de Cornellà y establece la colabora-
ción con las Comisiones Obreras.

Colabora en el Casino Cultural San Ildefonso, Abril de 1979. Constitución del primer Ayuntamiento democrático
como preparación y trampolín para recupe- en Cornellà. En pie, el Alcalde Frederic Prieto.
rar los Estatutos y la propia Asociación de Ve-
cinos de Sant Ildefons, Estatutos y Asociación PSUC, del que es dirigente cualificado en los
que estaban bajo una especie de secuestro niveles local y comarcal, asumiendo la res-
por quienes pretendían que la Asociación ponsabilidad del Movimiento Popular y pa-
de Vecinos del Barrio fuera una más de las sando a ser miembro del Comité Central y
llamadas “bombilleras”, por aquello de las del Ejecutivo.
bombillas de las fiestas que colaboraban en
colocar como única acción de la propia Aso- En 1975 contribuye a crear la Coordinadora
ciación. de Asociaciones de Vecinos de Cornellà, y es
uno de los firmantes del Manifest dels 22. Ya
En 1974 se consigue recuperar la Asociación en el 1976 participa en la organización del
(de tal forma que hubo que copiar los Esta- Congrès d’Entitats de Cornellà.
tutos en el Gobierno Civil, porque no había
o no hubo forma de recuperarlos). Fede es En enero de 1976 firma el manifiesto de los
el primer presidente de esta nueva etapa. 48 por la amnistía laboral, que fue entregado
A partir de aquí, con su impulso y empuje, al alcalde José Mª Ferrer en medio de una
la Asociación de Vecinos de Sant Ildefons se gran manifestación de más de diez mil per-
convierte en la punta de lanza del movimien- sonas. La entrega la realizaron el periodista
to asociativo de Cornellà. Manuel J. Campo, Francisco Ruiz y el mismo
Frederic Prieto, que fueron acompañados por
Es este mismo año cuando, junto con la gran el jefe de policía municipal, Sr. Avellaneda,
mayoría de militantes de BR, ingresa en el para poder pasar por entre los manifestan-

258
tes, sin recibir los zarpazos de la represión mueve y se crea la Comisión de Seguimiento
policial, presentes en gran número en este Municipal, formada por representantes de los
acto. partidos democráticos presentes en Cornellà
(CD, UDC, PSC Reagrupament, PSC Congrés i
Es uno de los convocantes de las grandes PSUC).
manifestaciones de Febrero de 1976, como
Presidente de la Asociación de Vecinos de En 1979 es propuesto como cabeza de lista
Sant Ildefons, junto con otras tres personas por el PSUC para las primeras elecciones mu-
de Cornellà: Francisco Ruiz Acevedo de la nicipales de la democracia, siendo elegido
Cooperativa de Consumo Cornellà, Benigno alcalde con mayoría absoluta, y así dirige un
Martínez, como Presidente del Casino Cul- primer Ayuntamiento de Unidad democráti-
tural Sant Ildefons, y Manuel J.Campo como ca, con el PSC i CIU.
Periodista.
En los primeros años 80 la alternativa euro-
Como Presidente de la Asociación de VV. de comunista perdió fuerza al escindirse en dos
Sant Ildefonso y antes como responsable de partidos el histórico PSUC. En las segundas
la Comisión de Barrio de Sant Ildefons, parti- elecciones municipales democráticas , con
cipa activamente en la organización del apo- dos candidaturas en el espacio comunista
yo popular a las Huelgas Generales de Elsa/ (PSUC y PCC) la lista del PSUC obtuvo el mis-
Solvay y de LaForsa, y a las numerosas y cada mo número de concejales que el PSC. Des-
vez más amplias manifestaciones antifran- pués de muchas vicisitudes se llegó al pacto
quistas, reclamando Llibertat, Amnistia i Es- de repartir la alcaldía dos años para cada
tatut d’Autonomia. Participa junto con Fran- fuerza. Fede fue alcalde hasta 1985. En las
cisco Ruiz, Manuel J. Campo, Juan Ramos y siguientes los resultados electorales cambia-
Mn. Jaume Rafanell en la Taula Democràtica ron de signo…
de Cornellà, y posteriormente en la creación
de l’Assemblea Democràtica de Cornellà en Durante catorce años Fede ha seguido con
la Parroquia de Sant Miquel y en la Assemblea responsabilidades políticas, siendo respon-
de Catalunya. sable d’Esports (1987-1999) y Turisme (1994-
1999) de la Diputación de Barcelona, par-
En 1977 deja la Presidencia de la Asociación ticipando en la organización de los Juegos
de Vecinos de Sant Ildefons para dirigir un Olímpicos de Barcelona y en la Federación
grupo local del PSUC con el fin de promo- Internacional d’Esport per a Tothom. A partir
ver la alternativa democrática municipal. Es de 1999 deja la ocupación política y crea una
a través de este grupo desde el que se pro- empresa consultora de desarrollo. Sigue ad-

259
herido a ICV i actualmente es Presidente de social y laboralmente. Ante nuestros plan-
l’Avenç de Cornellà, Associació per la defen- teamientos siempre hemos encontrado una
sa del Patrimoni i la Cultura. buena acogida por parte de Frederic Prieto,
cumpliendo en ocasiones funciones de puen-
En 1999 recibió el Premio de Honor de la te, otras asumiendo simplemente nuestros
ciudad de Cornellà por su trayectoria social planteamientos y otras estando abierto al
y política. Previamente, en el mismo año, diálogo…”
había recibido un homenaje de Cornellà por
su dilatada vida entregada a la mejora de la En este homenaje terminé mi intervención
propia ciudad de Cornellà y por haber sido su “Y solo una cosa para terminar. Es lícito y
primer alcalde democrático. En aquella oca- podríamos decir que necesario homenajear a
sión algunas entidades, como la Coordinado- Fede, por lo que ha significado, pero que na-
ra Contra la Marginación, se sumaron al acto die espere, ni él mismo, su jubilación, sería
“y lo hacemos por el hecho de haber sido un Despílfarro que no nos podemos permitir”
siempre una persona sensible a los proble- Y en esas estamos: a sus 66 años sigue ha-
mas que nos preocupan y en los que estamos ciendo política, su voz es escuchada, su per-
empeñados en seguir trabajando, como es sona tiene credibilidad. Todos nos sentimos
la defensa de los más desvalidos de esta so- bien con su presencia. Afortunadamente, ni
ciedad, las personas marginadas y excluidas él sabe cómo se hace eso de jubilarse.

260
JUAN REQUENA GÓMEZ

sencia de libertades impuestas por Franco a


sangre y fuego.

La represión franquista se cebó con mi fami-


lia, pues mi abuelo materno, Alonso Gómez,
se pasó siete años en el penal de Chinchilla
por defender los valores y la legalidad de la
República Española y en contra del levanta-
Mi vida es similar a la de muchos trabajadores miento fascista del 18 de Julio de 1936. De mi
del campo que tuvieron que emigrar a Cata- tío materno, Benito Gómez, que perteneció
lunya en busca de un trabajo estable, huyen- a la quinta del biberón, todavía es hora que
do de la miseria y la explotación de los terra- sepamos su paradero. Seguro que está en una
tenientes. Nací en un pueblo llamado Casas de las numerosas fosas comunes repartidas
de Juan Núñez (Albacete) un 27 de Marzo de por toda la geografía española, junto a miles
1940, es decir, un año después de terminada de combatientes repúblicanos. Todos los que
la guerra civil. Pasé mi niñez en el periodo perdieron la vida en el bando franquista reci-
más negro de la consolidación de la dictadu- bieron cristiana sepultura, honores y ayudas
ra franquista en que las detenciones y fusila- económicas sus familiares. Los del bando re-
mientos eran el pan de cada día y los alimen- públicano y sus familiares sólo merecían para
tos básicos estaban racionados. A la edad de la dictadura el silencio, el olvido, el paredón,
12 años me tuve que incorporar a las tareas la cárcel y el exilio.
del campo, y así permanecí hasta los 22, con
lo cual mi asistencia a la escuela fue corta. En esa situación y arrastrando la trágica hue-
lla familiar, emigré a Catalunya en el año
Mis padres, Eusebio Requena y Vicenta Gó- 1963, donde me incorporé a trabajar en la
mez, toda su vida fueron trabajadores agrí- Compañía Roca Radiadores de Gavà, que en
colas con salarios de miseria y jornadas ago- aquel entonces era el banderín de enganche
tadoras. En mi juventud empecé a tener una de la mano de obra barata de los inmigran-
rebeldía interior contra la opresión y la au- tes. De Roca pasé a Fundiciones Filsa, y el

261
día 2 de julio de 1966 ingresé de peón en la sús Blanco del MC (Movimiento Comunista),
empresa Corberó de Esplugues de Llobregat, Enrique Martínez del PT (Partido del Traba-
que se dedicaba a la fabricación de electro- jo), Alfredo López, Tomás Méndez y Francis-
domésticos y tenía una plantilla de 2.083 tra- co Flores, entre otros.
bajadores. Era la clásica empresa paternalis-
ta y familiar, regida con mano de hierro por En Enero de 1973, los trabajadores en asam-
Pedro Corberó Comas, de un profundo sen- blea decidimos ir a la huelga en defensa de
timiento religioso, y por el Jefe de Personal nuestras reivindicaciones del convenio. La
Juan Freisas, que se distinguió en perseguir y empresa Despíde a 10 trabajadores y cierra
despedir a los trabajadores más conscientes. la factoría. Realizamos manifestaciones por
Pedro Corberó amasó una enorme fortuna. la slocalidades de Esplugues, Sant Joan Despí
y Cornellà. A pesar del paro solidario de unos
Eran los tiempos del despegue económico 9.000 trabajadores de la comarca nos tuvi-
a través de los Planes de Desarrollo con los mos que incorporar al trabajo sin conseguir
cuales el régimen franquista prometía la feli- la readmisión de los compañeros despedidos.
cidad eterna a los españoles.En este periodo Más adelante, en la campaña comarcal por la
de tiempo asistí a las reuniones clandestinas Amnistía Laboral fueron readmitidos todos.
de CC.OO. que se celebraban en la parroquia
de Almeda de Cornellà, hasta el 22 de Abril En 1974 ingresé en el clandestino Partit So-
de 1967, en que la policía llevo a cabo una cialista Unificat de Catalunya (PSUC). En Ju-
redada en la que 16 trabajadores fueron juz- nio de 1975 fui elegido Jurado de Empresa,
gados por el TOP y condenados a tres y seis participando activamente en las tres huelgas
meses de privación de libertad, que cumplen generales de la comarca entre 1974 y 1976.
en la cárcel Modelo de Barcelona entre 1969
y 1970.Entre ellos se encontraba nuestro Desde principio de la década de los setenta el
compañero Antonio Morales, jurado de em- país estaba sumido en una larga y dura crisis
presa ya fallecido. que afectó a todos los sectores productivos,
entre ellos el sector de la gama blanca, lo
En las elecciones sindicales de Julio de 1971, que motivó que en 1980 la empresa iniciara
convocadas por la CNS, los trabajadores me un plan de reconversión que se agudizó entre
eligieron Jurado de Empresa. Participé acti- 1985-1986 y terminaría con el cierre definiti-
vamente en la formación de las CC.OO de fá- vo de la empresa en el año 2005.
brica, donde jugué un papel dirigente y en la
que se distinguieron Josefina López del PSUC La lucha por la defensa del puesto de tra-
(Partit Socialista Unificat de Catalunya), Je- bajo de los trabajadores de Corberó y otras

262
empresas de electrodomésticos, como Bru y
Newpol, fue realmente extraordinaria: dos
huelgas de 15 y 75 días de duración; ocupa-
ción de la bolsa de Barcelona y del Palau de
Generalitat; encierros en los Ayuntamientos
de San Andrés de la Barca y Esplugues y huel-
ga general de 24 horas en la localidad de Es-
plugues.

En 1982 y como consecuencia de las diver-


gencias surgidas en el V Congreso del PSUC,
celebrado en 1981, me afilié al PCC (Partit
dels Comunistes de Catalunya) en el cual es-
toy en la actualidad. 1985.- Manifestación de trabajadores de Corberó, Newpol y Bru
contra los despídos

En 1993 me prejubilé en la empresa Corbe-


ró, para pasar posteriormente a la jubilación
definitiva. En la actualidad ostento la Secre-
taría General de Pensionistas y Jubilados de
CC.OO. del Baix Llobregat.

263
CARLES RIBA ROMEVA
Elionor Sellés

amb el moviment estudiantil participant en la


creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants
de Barcelona –SDEUB. L’any següent participa
a La Caputxinada del març del 1966 on ja és
marcat com un activista antifranquista. De re-
sultes de la seva activitat estudiantil va ser re-
presaliat també a la Universitat. Per les dificul-
tats econòmiques de la família simultanejà els
Va néixer a Palma de Mallorca l’1 de juliol del estudis amb diversos treballs ocasionals sense
1947. Fou el primer fill d’una família de nou deixar altres activitats de caire cultural, com
germans, tot i que als quatre anys es va tras- ara la música, que sempre l’acompanyaren. Va
lladar a viure a Catalunya. Fill d’una família fer el servei militar destinat als fitxats per la
amb arrels culturals i polítiques -els avis pater- policia franquista que consistia en no tenir cap
ns eren reconeguts poetes, en Carles Riba i la permís en el temps del servei, sense poder ac-
Clementina Arderiu, i l’avi matern havia estat cedir a les possibilitats que l’exèrcit oferia als
diputat al Parlament de Catalunya per Unió De- estudiants universitaris.
mocràtica de Catalunya- que el va influir vers
un compromís cívic i cultural. El 1971, acabat el servei militar, començà a
treballar de professor a l’Escola d’Enginyers on
Va assistir a l’escola Isabel de Villena, una es- va participar en el moviment del professorat
cola catalanista i avançada pedagògicament no numerari (PNN) que a més de reivindicar as-
que li va deixar una gran empremta. Malgrat pectes de caràcter laboral, tenia una clara sig-
provenir d’una família benestant i de gaudir nificació antifranquista. Molt aviat decidí, jun-
d’una certa posició social, el fet de pertànyer tament amb altres professors, impartir classes
a una família nombrosa i no ben vista pel règim en llengua catalana alhora que funda la Funda-
va fer que patís algunes dificultats i que el fes ció Joaquim Torrents Ibern amb el propòsit de
descobrir els problemes culturals i socials del treballar per la normalització del català en el
país. L’any 1964 entra a l’Escola d’Enginyers camp científic i tècnic. En 1972, compaginant
de la Universitat de Barcelona i allí connecta les classes a l’Escola d’Enginyers de la Univer-

265
sitat de Barcelona, entrà a treballar a la SEAT de Barcelona les reivindicacions que prete-
com a enginyer en el taller de xapisteria. Va nien, en primer lloc, aturar els plans parcials
fer una estada curta de sis mesos perquè li va previstos. Com a resposta, la Corporació Me-
ser impossible d’acomodar-se al paper que la tropolitana pre-democràtica va encarregar
seva condició d’enginyer l’obligava en una em- a persones vinculades a la Comissió Inter-
presa terriblement jerarquitzada, amb greus municipal d’Urbanisme, un estudi sobre els
deficiències organitzatives i tècniques i alhora polígons afectats per uns plans parcials que
opressora de la classe treballadora. només preveien la construcció d’habitatges
sense cap servei. L’estudi efectuat per pro-
El 1974 es va traslladar a viure a Sant Joan fessionals vinculats a la Comissió va concloure
Despí, i tot seguit va connectar amb el movi- que el polígon de Sant Joan Despí, de titu-
ment antifranquista del Baix Llobregat i con- laritat pública, era una peça clau entre cinc
cretament amb el moviment ciutadà contra el municipis i que s’havia de destinar a equi-
Polígon de Sant Joan Despí (avui barri de TV3). paments importants, com ara equipaments
En aquell terreny s’hi volia construir un barri sanitaris, culturals i esportius. L’experiència
amb 4.000 habitatges. Llavors es va formar la entorn aquesta comissió, entroncada amb els
Comissió Intermunicipal d’Urbanisme –CIU-, de moviments cívics que es movien en aquells
la qual va passar a ser-ne secretari. En aquella primers anys de transició, va anar conformant
comissió hi participaven persones de cinc ciu- el que després serien els primers equips que
tats de la comarca (Cornellà, Esplugues, Sant
Joan Despí, Sant Just Desvern i Sant Feliu) a
títol individual o pertanyents a associacions
de veïns i als moviments ciutadà, obrer o de
la pagesia. També hi participaven partits po-
lítics. La reivindicació principal d’aquella Co-
missió Intermunicipal d’Urbanisme era limitar
la construcció de nous habitatges i reflexionar
sobre les possibilitats que aquell espai oferia.
Poc després, la comissió ja no se centrava úni-
cament en aquell Polígon, sinó que s’hi van
afegir d’altres actuacions com ara Torreblan- 24 d’abril del 1983. Inauguració del Parc de Torreblanca (compartit
ca, la Mallola, Can Cervera i Walden-2ª part. entre Sant Joan Despí, Sant Just Desvern i Sant Feliu de Llobregat)
D’esquerra a dreta: Francesc Baltasar i Albesa (Alcalde de Sant Fe-
Com a part del treball activista de la Comis- liu de llobregat, PSUC). Nens: Nolase Riba Renom i Martina Riba
sió, la plataforma ciutadana va traslladar a Renom (fills primer y segon de Carles Riba), Carles Riba i Romeva
(Alcalde de Sant Joan Despí, independent ) i Robert Ramirez (Alcal-
la Corporació Metropolitana i a l’Ajuntament de de Sant Just Desvern, CIU).

266
es van fer càrrec dels Ajuntaments afectats cies, en l’haver del primer mandat munici-
després de les primeres eleccions municipals pal de Sant Joan Despí, encapçalat per en
del 1979. Carles Riba, va aconseguir algunes fites que
han marcat la vida posterior del municipi. En
En Carles Riba políticament independent però primer lloc, i després d’intenses negociacio-
proper al PSUC, va encapçalar la candidatura ns, es va efectuar la compra dels terrenys de
d’aquest partit a les primeres eleccions de- Can Tusquets on es va projectar una àrea de
mocràtiques municipals de Sant Joan Despí. serveis, especialment escolars. En el disputat
Tot i aconseguir majoria suficient -12 regi- polígon, colindant amb l’autopista i Sant Just
dors, sobre 21-, va formar un govern unitari Desvern, es va decidir, conjuntament amb la
de totes les forces polítiques de les quals es Generalitat de Catalunya, d’ubicar-hi la Tele-
va excloure, en un primer moment, la Unió visió de Catalunya –TV3-, a més de la previsió
de Centre Democràtic –UCD- i, més endavant, de la construcció d’un hospital comarcal. En
Convergència i Unió -CiU- se’n va separar. la zona de Torreblanca es va aconseguir una
gran àrea de terreny destinada a la creació
Sant Joan Despí havia passat de 2.200 habi- d’un parc compartit amb d’altres municipis.
tants el 1950 a 25.000 el 1975, la qual cosa Dins dels projectes no aconseguits destaquen
significava un augment considerable de ne- la creació d’un gran centre cultural en la
cessitats que l’Ajuntament franquista no confluència amb Esplugues i la limitació de
s’havia encarregat de cobrir. Hi havia greus la construcció de la zona sud del municipi.
mancances de places escolars, falta de ser-
veis sanitaris, falta de transport, de carrers,
no hi havia passos sota les vies del tren, la
zona industrial no estava estructurada i tan-
tes altres coses que no s’havien previst. El
problema era que l’Ajuntament no tenia
pràcticament ingressos, i una de les prime-
res tasques va consistir en buscar la manera
d’obtenir recursos per poder començar a co-
brir les necessitats. A més d’aquesta tasca pri-
mordial, la línia d’actuació principal del nou
Ajuntament va consistir en posar les bases,
conceptuals i pràctiques, d’una administra- Carrers de Sant Joan Despí

ció democràtica quan no hi havia cap cultura Poc després de ser escollit alcalde, en Car-
prèvia de la qual partir. Malgrat les deficièn- les Riba va ser nomenat vicepresident de la

267
Corporació Metropolitana de Barcelona, as-
sumint la responsabilitat de l’àrea del Trans-
port Metropolità i Serveis Metropolitans, des
d’on es van iniciar projectes que van marcar
un llarg període de la vida de la comarca.

En acabar el mandat va passar a l’oposició,


reingressant poc després a les seves ocupa-
cions habituals a la Universitat. Fruit del seu
compromís actiu amb la comarca, a finals del
1995 va acceptar la Presidència del Centre
d’Estudis Comarcals i, una mica més enda-
vant, la vicepresidència de la Coordinadora Volem l’hospital comarcal (AA.VV.)
dels Centres d’Estudis Comarcals, responsa-
bilitats en les que continua en l’actualitat.

268
IGNASI RIERA GASSIOT

anar a viure al carrer Begònia 4, al pis d’en


Joan García-Nieto (quan el Benigno encara
no havia tornat de la mili i els que vivien
amb el Joan havien tocat el dos quan ens
van detenir, al Joan i a mi, entre d’altres,
a casa dels Comín), puc certificar la impor-
tància de les dones a la comunitat cristiana
de base, que se solia reunir a l’Escola de
I LES DONES? Sant Ildefons o del Ramon Bonet.

Quan recordo els anys més tensos i més in- D’entre les primeres persones que vaig
tensos de les lluites obreres baixllobregati- conèixer, quan jo ja vivia a ‘La Satélite’, a
nes sempre m’entra una sensació de deures més del Jaume i la Mari Carmen Funes-Ro-
inacabats: hem subratllat poc el paper de mero, i del Manuel Campo, i dels Esteban,
les dones en tota aquella pàgina de la nos- i del Carles Navales, van ser la Dora Ruenz
tra història col·lectiva. i la Montse Espinilla, lluitadores actives de
la sanitat no recordo si a Bellvitge o a la
Ja després de la lluita de Siemens a la tar- Vall d’Hebron. En tot cas, seria injust obli-
dor del 1962, les dones joves treballen a dar la lluita de les dones, majoritàriament,
favor dels que han estat represaliats i s’han i també dels homes, que eren minoria, en
quedat sense feina. La policia ja parla ales- les lluites de la sanitat. Quan, al cap d’uns
hores de ‘las mujeres del Socorro Rojo’. anys, operaven durant les festes de Nadal
i Cap d’Any l’esposa d’en Miquel Martí Pol
Vaig arribar a Cornellà, al barri de Sant Ilde- d’un càncer en estat avançat, i jo passava
fons, després de l’Estat d’Excepció del 1969. per familiar (i el doctor Josep del Hoyo,
Doncs bé: l’any abans eren moltes les noies encara no televisiu, com a metge de ca-
que havien participat en la Setmana de la pçalera de la Dolors, ja a Roda de Ter), a
Joventut, tan important per al futur de Cor- Bellvitge, on jo em passava tot el dia, vaig
nellà, amb enquesta inclosa. I com que vaig comprovar la importància de les lluitadores

269
baixllobregatines en aquell macrohospital Crec, però, que el rol de les dones en les
de L’Hospitalet. lluites obreres del Baix Llobregat va venir
després. Recordem que la vaga general del
Molt important va ser la lluita de les dones 1974 ja era per fer front a la crisi econòmica
de Pirelli-Wamba. I, ja a L’Hospitalet, les general al país. Els anys següents, tot i que
d’INDO o de la Vanguard. Més tard, quan va vivíem amb les antenes posades en la transi-
tenir lloc la lluita de Numax —convertida ció política i en l’estructuració d’un sistema
en cinema gràcies a en Joaquim Jordà, en de llibertats, la crisi va anar fent forat. I ben
primera instància i al cap de vint anys, poc aviat començaven el tancament o el trasllat
abans de la mort del director de cinema— d’empreses de la comarca. La resposta va ser
el paper de les dones va ser fonamental. aleshores molt més tímida que la dels anys
1972-1976. ¿Qui va salvar moltes famílies de
Durant les vagues generals del Baix Llobre- la crisi econòmica? Les dones... que es van
gat les dones van ser el suport permanent i posar a treballar en l’anomenada economia
el ciment que consolidava la lluita. No úni- submergida (‘sotomorsa’) i/o en el ‘travail
cament –però també!-- per les seves tanca- au noir’. Amb totes les variants que calgui.
des a la parròquia de Santa Maria, sinó per Algunes fent feines als edifics oficials de la
altres mitjans: per exemple, les mestres de part alta de Barcelona --jo anava cada matí,
l’Escola de Sant Miquel, al barri Cornellà- a les 7 del matí, amb el bus de línia BC fins
nenc del Pedró, van aconseguir explicar i a ‘Catalunya Ràdio’ (a partir, naturalment,
escampar i difondre les raons de la vaga a de 1983) i l’autobús anava ple de dones que
través dels seus treballs amb les i els alum- anaven a fer feines per salvar l’economia do-
nes i pares de l’escola. Aquella actitud va mèstica. D’altres cosien: camises, llençols,
ser exemplar i encomanadissa. Recordo roba de casa per a grans empreses... tot i
que la de Sant Miquel era una de les esco- que elles només coneixien la persona de con-
les de renovació pedagògica molt vinculada tacte que pagavà bitllo-bitllo la feina feta.
a ‘Rosa Sensat’. I tant l’Anna Maria Roig, Més tard, quan jo era al Parlament, vaig par-
com la Carme Tomàs, impulsades tothora lar estona i estona d’aquella feina de super-
per la Marta Mata, van demostrar que una vivència familiar de les dones. Recordo que
vaga podia convertir-se en una eficaç ‘uni- en Jordi Pujol es va mostrar molt interessat
tat didàctica’ (i això malgrat les amenaces per conèixer millor el tema. I va entrevistar-
de la policia i d’alguns pares, si bé amb se amb molta gent. Amb els anys, aquesta
l’aprovació tàcita del rector de la parrò- evidència s’ha convertit en una constatació,
quia, indispensable perquè aleshores la de fins i tot confessada per dirigents polítics
Sant Miquel era una Escola Parroquial). conservadors com l’esmentat.

270
Malgrat el protagonisme de les dones en
aquelles lluites –que espero que es reflec-
teixi en la paritat de treballs d’aquesta
publicació, si no volem caure en el greu-
ge comparatiu--, vaig viure episodis que
demostraven que el masclisme travess-
ava una part important de la ‘incultura’ 1936. La revolució llibertaria 1936. Grup de milicianes

obrera, com ja havien anunciat els grans


sindicats italians de l’època. Alguns dels
lluitadors revolucionaris baixllobregatins en el meu llibre Pàries. Sindicalistes. De-
continuaven ancorats en un masclisme fas- magogs, que aporto com a referència per
tigós. O en concepcions del tot retrògrades completar la meva nota sobre el paper de
en temes com l’educació, el tractament les dones en aquella lluita obrera, altra-
desigual de filles i fills, etc. Vaig parlar-ne ment tan exemplar.

271
Mª CARMEN ROMERO LÓPEZ

Aquest fet, nois i noies junts, fa que


s’estableixi una relació natural entre nosal-
tres i que ens engresquem en activitats con-
juntes de reivindicacions estudiantils o socials
i apareguin les primeres pancartes “políti-
ques” en els lavabos. En l’assignatura de Re-
ligió, que impartia en Miquel Martí durant els
cursos 69-70 i 70-71, es parla de tot tipus de
Vaig néixer a la província de Córdoba l’any temes, els problemes de la ciutat, la situació
1952. Amb els meus pares emigrem a Catalun- política general, les idees del maig francès
ya, per raons econòmiques, i ens instal·lem del 68, i coneixem les opinions de gent molt
a Barcelona, primer a casa d’uns cosins i diversa; regidors de l’Ajuntament represen-
després al barri de St. Ildefons de Cornellà, tants del terç familiar, alcaldes de barri, em-
el febrer del 1963. Jo tenia deu anys quan presaris i, sobretot, líders sindicals i obrers
arribo a la “ciudad satélite” de Cornellà. que ens parlaven de com s’organitzaven en
les fàbriques en la lluita antifranquista.
Continuo els estudis de primària en el
col·legi St. Antoni M. Claret, i també faig els Recordo que la primera ocasió que vaig haver
d’iniciació professional en Tècniques Mer- de participar en activitats per la ciutat va ser
cantils i Administratives ( comerç), acabats arran d’una inundació, quan un regidor de
el juny del 68. Al mateix temps, havia iniciat l’Ajuntament va venir a demanar a l’institut la
els estudis de batxillerat, primerament en participació dels estudiants, i molts vam anar
convocatòries lliures a l’Institut Maragall, als barris de Riera i Almeda a treure fang dels
per mitjà de la “Secretaria Especial Feme- carrers i ajudar les famílies que havien estat
nina”, i a partir del curs 67-68 a la nova sec- desallotjades dels seus habitatges i necessitaven
ció delegada del Jaume Balmes a Cornellà mantes i menjar calent. Després, cada vegada
(actual Francesc Macià), que permetia, ex- que hi havia una inundació se sortia en manifes-
cepcionalment, estudis a noies i nois en el tacions (evidentment no permeses i persegui-
mateix edifici. des) tot demanant la canalització del riu.

273
Conec en Joan García-Nieto quan tenia 16 Vam començar a reunir-nos en el conegut
anys, més per raons religioses que polítiques. “col·legi de Bonet” i, alguna vegada, tam-
Després del pas per l’escola de SAMCE, esta- bé baixàvem a l’Anselm Clavé. En aquelles
va rebotada amb l’església institucional, fins reunions de la Comunitat Cristiana de Base
i tot després d’haver participat durant uns es pregava d’una manera diferent. Parlàvem
anys a la incipient parròquia del Pilar, amb un més de política, o del que llavors estava pro-
grup de joves compromesos que ensenyaven hibit parlar en qualsevol lloc, que quasi de fe.
catequesi i feien algunes activitats de teatre Parlàvem més de la lluita contra l’opressió
contestatari i altres accions juvenils. Però, asfixiant de la dictadura que de Déu. I algu-
quan em sentia més crítica i rebel contra el na vegada ens va venir a fer fora la Guàrdia
règim establert, vaig trobar en Joan i altres Civil local, o ens demanava la documentació
capellans que desenvolupaven la seva acció a la sortida de les reunions, informacions i
pastoral dins el moviment obrer, l’Isidoro, en dades que després passaven als seus arxius
Donald, en Densil...Tots ells em van mostrar del carrer Rubió i Ors, que per sort van des-
un altre cristianisme, i un compromís social aparèixer per una inundació.
basat en una nova forma de relació directa i
solidària amb les persones més necessitades Arran del procés d’elaboració i materialitza-
que res no tenia a veure amb la buida caritat ció de l’enquesta i del Manifest de la Joven-
cristiana. tut del 69 , alguns ens vam decantar més cap
al camp polític i social que cap al religiós. A
partir d’aquell estudi sobre la Joventut de
Cornellà es va veure la necessitat de forma-
ció ideològica i política si volíem lluitar con-
tra el règim polític. Per això es va fer als lo-
cals de la parròquia St. Miquel una delegació
de l’ICBS, de la qual vaig ser secretària un
parell de cursos, sota l’auspici de l’Antonio
Navarro (militant de la HOAC i del SOC) des
de Barcelona. En aquelles aules s’ensenyava
i s’estudiaven les teories dels autors marxis-
tes, d’introducció al moviment obrer i tam-
bé d’economia, tot plegat impartit per un
Grup de joves de la parrò-
quia del Pilar, representant professorat compromès però divers i adreçat
una obra del dramaturg ar- també a un variat tipus d’alumnat. A més de
gentí Osvaldo Dragún. A la
dreta, Mª Carmen Romero. l’escola, eren moltes les excursions i les sor-

274
tides a la muntanya. Hi havia caps de setma- vales, en Martínez, els botones , en Rubio, i,
na en què en Joan ens hi acompanyava per sobretot, el senyor Luque, que ens feia molt
tractar i discutir temes que com a joves ens respecte per la seva integritat i coneguda
preocupaven més, i per fer les lectures del lluita obrera.
“llibre Vermell” de Mao i d’altres.
Entre visions d’“El acorazado Potenkin” i
Alhora ja havia iniciat la meva vida laboral, “Octubre”, l’aprofundiment de l’estudi dels
com era normal en aquella època. Primer textos marxistes, les discussions filo-teòri-
amb catorze anys, fent tasques administrati- ques amb el grup d’en García-Nieto, les acti-
ves en el propi institut d’ensenyament mitjà vitats político-socials de Casino, les relacions
on estudiava, i més endavant en empreses o amb tothom qui passava pel pis de l’Ignasi
indústries pròpiament dites. L’any 71, entro Riera, a Dr. Arús, “picadero i hervidero” de
a treballar a Montesa de la mà d’un company dissidents inclús d’altres països (el Chupao,
d’estudis i d’activitats polítiques, l’Àngel la Negra, el Pintor), i el fort sentiment de
Gutiérrez ; però quan el van detenir després pertinença i compromís amb la classe obre-
d’una manifestació, i també quan van poder ra, discutíem sobre si fóra millor entrar en
comprovar els directius de l’empresa que el una organització com Bandera Roja o en el
germà del meu xicot era en Lorenzo Funes, “Partit”, el PSUC, gairebé l’únic que man-
extreballador seu que havia estat empreso- tenia una organització clandestina, per su-
nat i expedientat per pertànyer a les inci- posat, que era coneguda per la seva lluita
pients Comissions Obreres i la JOC, com era antifranquista i per la democràcia. En l’any
d’esperar, em van fer fora. Vaig treballar un 1973 érem molts els que ens vam decidir per
mes i me’n van pagar tres perquè no pogués entrar en el PSUC i tenir-ne el carnet.
protestar.
També, alguns representants dels obrers van
L’any 72 començo a treballar a ELSA S.A., on decidir treballar des de dins del Sindicat ver-
feia de secretària del Departament de Perso- tical per plantar cara a les repressions empre-
nal i de Nòmines, la qual cosa em permetia sarials. La situació a ELSA s’anava endurint i
fer recorreguts, amb un paper a la mà, pels l’activitat política es consolidava, les petites
diversos indrets de l’empresa i introduir-hi la assemblees en el menjador, les reunions en
propaganda o octavetes sobre els temes que les diverses seccions, les creixents queixes
ens interessaven com a treballadors i treba- i descontents, i les petites aturades (que a
lladores i sobre la situació d’altres empreses l’oficina de nòmines, només m’hi apunta-
de la ciutat i de la comarca. Allí conec una va jo davant de cinc homes que ho consi-
petita cèl·lula de joves organitzats, en Na- deraven poc adequat per la seva categoria

275
d’administratius), preparem el que després acaballes, però que encara va tenir força per
seria la gran vaga general amb altres empre- detenir 113 membres de l’Assemblea de Ca-
ses de la ciutat. talunya, fer el judici de Burgos, i executar en
Puig Antich.
Però per poder compaginar els estudis uni-
versitaris i la feina, deixo l’empresa l’abril El setembre del 73 inicio els estudis univer-
del 74 i passo a treballar a la Seguretat Social sitaris de Filologia Espanyola. A la universi-
en el nou ambulatori de Cornellà. tat, on els obrers i obreres eren només el
3%, no vaig participar activament en la vida
política, tot i que el primer mes, en l’escola
d’Empresarials, al campus de Pedralbes, ja
vam tenir el primer encontre estudiants i
obrers, després de ser desallotjats d’una as-
semblea amb els cavalls dels “grisos”, amb
trets a l’aire, amb empaitades i corredisses,
amb manegues d’aigua, i amb els temuts
“secretes”.

Llavors començo a baixar una mica les activi-


tats polítiques per poder compaginar el tre-
ball, els estudis i les tasques domèstiques.
1962. Grup de traballadors treien neu a la porta de l’empresa Elsa. Així i tot, a casa meva es feien reunions i el
meu marit, en Jaume Funes, formava part
A finals del 1973, em caso i fem el viatges de del comitè polític local del PSUC.
nuvis, per recomanacions de l’Ignasi Riera,
a París, a casa d’uns exiliats treballadors de El fet de ser dona mai no em va suposar cap
Telefónica que havien organitzat les Comis- problema. Vaig quedar-me amb moltes al-
sions Obreres i que allà formaven part del tres dones en un primer o segon pla, segons
PC Francès. A casa seva coneixem l’Àngel Ro- es miri; però fins allà on el compromís de ca-
zas i la seva dona Carmen, l’Ernest Udina, i dascuna la portava. A la fàbrica; a l’església;
altres dirigents exiliats de diversos llocs de a la vida d’estudiant; com a mestresses de
la península. És una vida en democràcia que casa i reraguarda de l’home líder obrer; en
ens aclapara i que ens referma en el nostre les diverses professions, algunes vedades a
compromís de lluita per abatre la dictadura, les dones, etc. Moltes dones van comprendre
un règim opressor que semblava ser en les que la seva lluita era doble, l’una en contra

276
de l’opressió franquista i l’altra en contra totes les llibertats perdudes i finalment les
dels costums socials diferenciadors i els pro- primeres eleccions democràtiques als ajun-
pis companys o camarades que no entenien taments del 1979, que van significar un petit
la filosofia més feminista. reconeixement de conegudes persones llui-
tadores representants de la resistència al rè-
En definitiva, com deia en R. M. del Valle-In- gim que es van presentar en les llistes dels
clán: “Nada es como es, sino como se recuer- partits d’esquerres.
da”. Jo recordo aquells darrers deu anys del
franquisme com un cúmul d’esforços i de gent Des del curs 77/78 he treballat com a profes-
de tots els sectors progressistes, intel·lectuals sora de Llengua Castellana en un institut de
i obrers : mestres i associacions de pares i ma- secundària a St. Joan Despí, intentant aplicar
res, els periodistes locals i les seves corres- els principis de compromís socials que em van
ponsalies en els diaris catalans, el moviment ensenyar alguns mestres d’aquella època.
veïnal, el món cultural com la nova cançó...
Tots a una com deia l’Estaca d’en Llach :” Si L’any 86 torno a enganxar-me a la política
estirem tots ella caurà i molt de temps no activa amb el naixement d’Iniciativa per
pot durar, segur que tomba, tomba, tomba... Catalunya i des de llavors he tingut diver-
Si jo l’estiro fort per aquí i tu l’estires fort ses responsabilitats en les comissions polí-
per allà, segur que tomba....” I finalment va tiques, local, comarcal i nacional. I des del
tombar i va caure, va morir el dictador i amb 1999 sóc tinenta d’alcalde de Medi Ambient i
ell les velles lleis i opressions. Uns anys de Sostenibilitat a l’Ajuntament de Cornellà de
postfranquisme i transició per anar recobrant Llobregat.

277
FRANCISCO RUIZ ACEVEDO
Joan Tardà i Coma

tenien hagués tingut més èxit i el canvi de-


mocràtic encara hagués estat més tímid del
que, certament, va ser.

Però, l’Assemblea, encara que fos en el la-


boratori de la lluita política clandestina, era
l’expressió viva i real de la societat catala-
na democràtica que emergia. Recordeu com
L’any 1973, l’Assemblea de Catalunya, com fou de popular, arreu, tant se val quina fos la
a plataforma o instància unitària antifran- realitat social i lingüística del poble o de la
quista, per als jerarques de la Dictadura ja comarca, el crit reivindicatiu de “Llibertat,
s’havia guanyat la categoria de preocupació Amnistia, Estatut d’autonomia” derivat dels
prioritària. I no faig referència tan sols als punts programàtics de l’Assemblea de Cata-
elements més immobilistes del règim fran- lunya.
quista, que fins a les acaballes de la dècada
dels setanta intentaran fer quallar un cert En aquell any 1973, a Via Laietana, arran
terror feixista al carrer, sinó al sector que des de la detenció del 113 membres de la per-
de la mort d’en Carrero Blanco es van ado- manent de l’Assemblea de Catalunya esde-
nar que, si el Règim era capaç d’evolucionar vinguda a l’església de Santa Maria Mitjan-
acceleradament, encara eren a temps de sal- cera, coincidiren en els mateixos calabossos
var-ne les parets mestres. Per aconseguir-ho, i posteriorment en l’empresonament a la
però, havien d’intentar aïllar l’esquerra que Model, en Francisco Ruiz i en Jordi Carbo-
havia donat la cara, des de sempre; és a dir, nell, fins fa poc president d’ERC. Amb el pas
el comunisme català i el conjunt de partits dels anys, aquella profunda solidaritat entre
polítics nascuts arran de les seves escissions el dirigent obrer forjat en mil adversitats i
i/o derivats de la implementació de la llui- l’intelel·lectual torturat, una i altra vegada
ta per l’alliberament nacional en el discurs en aquelles dependències policials, per voler
marxista. És per això que, tal vegada, sense declarar en llengua catalana adquireix encara
l’Assemblea de Catalunya el procés que pre- major rellevància i permet avaluar la consis-

279
tència del projecte unitari en la Catalunya d’organitzacions obreres catòliques, un
predemocràtica. Perquè, en ells, es mate- paper determinant en la creació de CCOO.
rialitzava la capacitat de reconèixer-se un
present compartit i un futur per guanyar: En Francisco Ruiz va ser una d’aquestes
la Catalunya democràtica i nacionalment persones. Nascut en el cor d’una família
plena. amarada de repúblicanisme, a la Sevilla de
la postguerra, va viure de prop els moments
El recorregut, però, fins a aconseguir més durs de la repressió i consolidació de
aquell estadi, a les primeries de la dècada la Dictadura i, amb els trenta ja fets arriba
dels setanta en què començaven a albirar- a Catalunya. A diferència de la majoria de
se les llibertats, havia estat molt dur. Es nouvinguts, ho fa amb el carnet del PCE
ben sabut que en aquelles comarques on el –s’hi havia integrat l’any 1961 a Còrdova- i
PSUC històric fou desarticulat per les cai- amb una titulació universitària obtinguda,
gudes i detencions de finals dels quaranta, per raó de la condició obrera de la seva
a la reorganització hi van contribuir d’una família, compaginant estudis i treball.
manera determinant, també, militants del
PCE arribats a Catalunya. I, certament, Reemprèn l’activitat com a lluitador obrer,
aquestes persones van tenir, conjuntament que havia iniciat a l’empresa cordovesa Cene-
amb d’altres, contribucions provinents mesa en el marc d’una negociació col·lectiva
endegada per les incipients CCOO, a la fàbri-
ca Rockwell Cerdan de Gavà. Anys d’intensa
agitació fundacional del sindicat al Baix Llo-
bregat, aleshores concebut com a moviment
sindical democràtic per a fer possible la in-
filtració i ocupació de la CNS a través de la
representativitat d’uns dirigents que havien
de ser capaços d’assumir capacitat de lluita i
de direcció d’un moviment obrer que tot just
naixia. Ras i curt: partien gairebé del no-res,
la qual cosa volia dir ser conscients que un
conflicte obrer, més enllà de la plataforma rei-
Abril del 1976. Presentació de l’Assemblea Democràtica de Cornellà
vindicativa concreta, al mateix temps s’havia
al Patronat Cultural i Recreatiu. Darrere asseguts, d’esq. a dreta: de convertir en laboratori, d’una banda, de
en Josep Pinyol, en Frederic Prieto, la Teresa Serra i en Ramón
Llull. Drets, d’esq. a dreta: en Ramón Caminals, la Carme Tomas,
formes d’organització i agitació; d’altra, ha-
en Francisco Ruiz i, a l’extrem, en Manuel Campo. via de compaginar la necessària acumulació

280
de forces perquè cada vegada fossin més les
persones que fessin el pas d’organitzar-se
clandestinament i el saber negociar per no
fer passes enrere. Com cal interpretar, sinó,
els més de 400 dies de vaga, conclosos el 31
de gener del 1969, a pocs dies de la promul-
gació de l’Estat d’Excepció, dels treballadors
de Rockwell Cerdan en defensa dels 600 llocs
de treball, com a experiència d’organització
i negociació sindical utilitzades, posterior-
ment, en esdevenir-se al cap de pocs anys la
crisi econòmica dels primers anys setanta?

En Ruiz, que fou un dels capdavanters


d’aquella lluita esdevinguda un referent per
“El Ruiz” al local del PSUC
a la història del moviment obrer al Baix Llo-
bregat, va fer aquest camí, com altres dels tenció l’any 1971 en una reunió de la Coor-
seus companys de CCOO. Dit sense embuts dinadora de CCOO i empresonament a la Mo-
ni complexos: van esdevenir líders a canvi del, la primera estada al carrer Entença. I
de pagar un preu ben alt: haver d’aparèixer, a partir d’aquí, es va anar succeint tot allò
tal com se’ls exigia (avui dia no sé si algú contingut en el guió escrit per als dirigents
s’atreviria a exigir tant!): cauts, però aliens obrers: dificultat a l’hora de trobar feina per
a la por; allunyats d’intel·lectualismes, però raó de les llistes negres de la patronal, nous
savis; reflexius, però irradiants de coratge. empresonaments, com ara el que va patir
En definitiva, tots els papers de l’auca per a arran de ser acusat de participar en els fets
uns homes que, a més, havien d’anar recons- de la Seat de l’octubre del 1971, en què la
truint (quantes vegades, dissortadament, la policia disparà i matà el treballador Antonio
vida personal i privada havia de quedar supe- Ruiz Villalba, i nous acomiadaments, el da-
ditada a la lluita!) les trajectòries personals rrer dels quals quan treballava a l’empresa
colpejades per la duresa de la lluita clandes- Pianelli del Prat de Llobregat.
tina.
L’Ajuntament de Cornellà, del qual fou re-
A ell, li tocà la part de sofriment que, tard gidor en representació d’IC a les primeries
o d’hora, el règim dictatorial reservava a la dels anys vuitanta, el 2003 li va concedir el
gent que es comprometia de totes totes: de- Premi d’Honor de la Ciutat per la seva tas-

281
Els objectius programàtics de l’Assemblea de
Catalunya s’havien pogut fer presents. I popu-
lars! Perquè, a Cornellà, l’esquerra i el movi-
Febrer 1976. La imatge de
ment obrer havien fet realitat una presència
la brutalitat.(Assemblea de massiva de treballadors als carrers arran de
Catalunya, manifestació per
l’amnistia)
les convocatòries de les vagues generals, com
ara la del mes de desembre del 1974, l’èxit de
les quals radicava, gràcies a la maduresa asso-
ca “com a sindicalista i en pro de les lliber- lida pel moviment obrer del Baix Llobregat, a
tats sindicals, democràtiques i nacionals de saber fer convergir la lluita per la dignificació
Catalunya”. I deixeu-me que faci remarca de les condicions de vida i treball, com ara la
del convenciment i la coherència de per- carestia de la vida, amb l’anhel de llibertat
sones com en Paco a l’hora de fer creïble que es desvetllava en la ciutadania.
l’anomenat aleshores treball “unitari”, per-
què vaig viure de ben a prop la gestació L’esquerra, a la comarca, havia fet els
de l’Assemblea Democràtica de Cornellà el deures, tot i que la dinàmica repressora no
1976, l’origen de la qual radica en el “Mani- s’aturava. En Ruiz, arran d’aquella convoca-
fest dels 22” presentat durant la Festa Ma- tòria de vaga general, va tornar a ser em-
jor de l’any anterior. Per primera vegada des presonat, com ho foren també vint-i-quatre
de l’acabament de la guerra, un seguit de companys seus, davant, però, de la inquie-
ciutadans Cornellànencs d’ideologies diver- tud que despertà en l’autoritat governativa
ses, d’àmbits professionals distints i orígens la resposta de desenes de milers de persones
plurals reivindicaven un ajuntament demo- als carrers reclamant-ne la llibertat.
cràtic i es posicionaven enfront de l’alcalde
franquista Josep Mª Ferrer. Reivindico per a la memòria nacional catala-
na persones com en Francisco Ruiz. N’he co-
Preàmbul, doncs, del que s’esdevindria l’any negut força com ell, i qualsevol interpretació
següent: la creació de l’Assemblea Democrà- malintencionada i revisionista de la història
tica de Cornellà abans esmentada i el lliu- d’aquells anys que pretengui obviar-ne la
rament a l’Ajuntament del “Manifest per seva contribució ha de ser combatuda.
l’Amnistia” que ell, en Paco, tingué cura
fer-lo a mans de les autoritats franquistes I ho dic amb tota la intenció! No fa pas gai-
conjuntament amb en Frederic Prieto i en re encara va haver qui, creient equivocada-
Manuel J. Campo. I agombolats per una con- ment que independentisme i nacionalisme
centració de deu mil ciutadans! eren conceptes ideològics sinònims, prete-

282
nia la meva complicitat per fer quallar un En una ciutat, la de Cornellà, on experiències
discurs polític “catalanista” que obviava d’organització obrera mercantil anteriors,
l’aportació de la generació dels Ruiz. En vaig com ara la Unió de Cooperadors i d’altres no
tenir prou de recordar-li una convocatòria de van sobreviure a l’hecatombe del 1939, i en
l’Assemblea de Catalunya a la qual des de una comarca feta a batzegades d’allaus im-
Cornellà vam fer-hi cap una cinquantena de migratoris, obrera i de burgesia absent on, a
persones. Li vaig preguntar com és que ell, diferència del Vallès o el Maresme, havia des-
Cornellànenc nacionalista de pro, no hi havia aparegut totalment la petjada del coopera-
estat. Vaig fer-li saber que, de catalanopar- tivisme dels anys trenta, la convulsa desapa-
lants, no n’érem més de vuit o deu. rició de la Cooperativa se’ns fa present com
una batalla perduda de gran trascendència.
Evidentment, en Francisco Ruiz hi era. I no I més, si tenim en compte què hagués pogut
pas al darrera per no rebre! arribar a ésser en funció dels increments dels
nivells de vida i consum experimentats en els
Ara, en la Catalunya de les primeries del se- darrers anys i les possibilitats diversificado-
gle XXI, que canvia de fesonomia vertigino- res que ofereix el cooperativisme.
sament i ens plantifica nous reptes a supe-
rar, tant pel que fa a les desigualtats socials
creixents com a la necessitat d’impulsar-ne
la cohesió nacional, cal fer saber que el que
encara som i el que podem arribar a ser com
a poble ha estat possible gràcies, en bona
part, a aquesta generació.

Voldria esmentar un projecte de la cultura


obrera que lamento que no hagi reeixit i que,
tot parlant d’en Francisco Ruiz, no voldria
deixar de banda perquè ell va ser dels qui D’esquerra a dreta: Joan Ripoll, Salvador Colominas, Pere Caldas,
van deixar-hi l’ànima perquè tirés endavant. Carles Navales, Benigno Martínez i Francisco Ruiz.

Vull referir-me a l’experiència de la Coope-


rativa de Consum de Cornellà que ell dirigí El moviment obrer de l’època s’hagués me-
entre el 1972 i el 1980, que va assolir la xifra rescut poder transmetre als moments pre-
de gairebé dotze mil famílies associades i un sents aquell llegat, però tal vegada no po-
volum de vendes de 600 milions en pessetes díem demanar-nos tant com a col·lectivitat
de l’any 1980. ni exigir tanta saviesa als seus dirigents.

283
Per això, que en Francisco Ruiz, d’igual ma-
nera que d’altres persones de trajectòria si-
milar, en els darrers anys es dediqui a recu-
perar la memòria obrera i antifeixista amb
una voluntat crítica i honesta (en Paco presi-
deix l’Associació per a la memòria històrica i
democràtica del Baix Llobregat i ha publicat
“El caso Cerdan” i “El estilo sindical del Baix
Llobregat”) genera autoestima i civisme de-
mocràtics.

I, ambdós, permeten fer camí!

11 de setembre del 1976 a Sant Boi de Llobregat,


hi assisteixen unes 100.000 personas.

284
ÁNGEL SAAVEDRA ZURITA

seguir ingresos económicos para la casa de


forma diaria. La miseria y el odio que trajo la
guerra civil hoy día aun persiste, el ejemplo
lo tenemos en el P.P. y sus actuaciones polí-
ticas.

Hasta los 10 años, mi infancia transcurre sin


darme demasiada cuenta de lo dura que era
En el aciago año de 1939, en que se consumó la vida del pueblo andaluz, y es a partir de
el golpe militar fascista de Franco, nace el ese tiempo cuando mi vida cambia, me lle-
último de los 6 hermanos de la familia Saave- van al Colegio de Huérfanos de Ferroviarios a
dra, en la estación de Guadix, (Granada) el Madrid. Siete años de interno dejan huella en
21de mayo. mí. Fuera de mi familia, la única ventaja que
obtengo es que realizo estudios de Formación
Mi padre, Juan Saavedra Jiménez, ferroviario Profesional en la especialidad de encuader-
de profesión, fue el primer represaliado de nador.
mi familia por el estrenado estado fascista,
“depurado” (despedido) por rojo, su “deli- La experiencia de interno es equivalente a 7
to”: haber pertenecido a la UGT durante la años de “mili”. A tan temprana edad tienes
2ª República. Lo perdí cuando tenía poco más que aprender a valerte por tí mismo, se for-
de un año. man tus sentimientos sociales y políticos de
manera clara y contundente.
Mi madre, esposa y madre abnegada, aten-
dió a mi padre en sus últimos 3 años de vida Cuando volvía a Guadix por vacaciones asis-
en cama, accidentado, antes del Despído de tía a reuniones en la “zapatería de Carmelo”,
Ferrocarriles Andaluces, sin ingresos econó- tallercito en el que, como sala de debate,
micos y alternando con la fabricación de pan se trataban cuestiones sociales, políticas, o
en el horno de Alcudia de Guadix. 100 kg. de acontecimientos militares como las invasio-
harina para hacer pan, que vendía para con- nes de Indochina, Corea…

285
Terminados mis estudios con 18 años, puse más, de esa forma me dieron de alta en la
un taller de encuadernación en Guadix, sólo S.S. el 8 de mayo de 1959 y así hasta el año
me sirvió para comprobar la miseria que vi- 1962 en “Encuadernaciones Batlle”.
víamos en Andalucía. Si difícil era tener di-
nero para comer, más difícil resultaba poder Pero la fecha clave de mi vida fue el 28 de
tenerlo para gastarlo en encuadernar libros. abril de 1962. Entro a trabajar en Ediciones
Poco más de un año duró el taller, después, Ariel de Esplugues de Llobregat., aquí conocí
¡¡objetivo Barcelona!! a luchadores antifascistas de la talla de Án-
gel Abad, condenado a 12 años en consejo de
Con 19 años y mi maleta de madera subo al guerra en el ultimo estado de excepción del
tren en la estación de Guadix y tras 24 horas dictador.
de viaje, llego a la estación de Francia. Corría
el año 1958. Lleno de ilusiones de juventud, De nuestros tres patrones Sres. Argullós, Joan
empiezo a toparme con la dura vida de obre- Raventós (después diputado y presidente del
ro “novel” en Cataluña. Me instalo en casa de Parlament de Catalunya) y Casagmilia, éste
mi hermano Francisco Saavedra (después a él último se portó fenomenal con Abad, lleván-
también lo detendrían y de cárcel en cárcel dole trabajo de traducción de libros a la cár-
terminó en la de Granada). Su delito, de nue- cel y pagándole un abogado, y a mi (cuando la
vo, ser cofundador de las CC.OO. ferroviarias político-social nos vino a buscar a la empresa)
de Granada, enlace sindical, vocal nacional avisándome en casa, para que no apareciera
de RENFE. Hace unos meses, en San Pere de por el trabajo. Por desgracia a él lo detuvie-
Ribes, fue despedido por familiares y amigos ron, yo tuve suerte y escapé de otra posible
con el canto de la Internacional. Buscó traba- condena en el mismo juicio que Abad.
jo a través de La Vanguardia, y aquí tenemos
a Ángel con 14 ó 15 horas diarias de jornada, De 1962 a 1972 fue mi etapa sindical, conoz-
los sábados 10 u 11 y domingos 6 o 7. En el co a mi compadre (así nos llamaban) Antonio
viaje “descansaba” 2 horas en el tranvía de González Merino en las Planas y después a
Pueblo Nuevo a La Bordeta. Andrés Márquez en Cornellà. Para poder co-
nocerlos primero tuve que ir con mi hermano
Con todo lo duro que lo pasé eso no fue lo Alfonso a Terrassa. Sabía por mi hermano Mi-
peor, lo peor es que tuve que trabajar sin guel, que vivía allí, que a través de Cipriano
“cartilla” de la Seguridad Social hasta trans- García (Cipri para los amigos) ¡POR FIN! po-
currido casi un año. Querían y apreciaban mi dría contactar con Comisiones Obreras. Entro
trabajo, pero mi producción de estudiante en contacto con CC.OO. en una asamblea en
NO, tuve que adaptarme a producir mucho Torrebonica, en ella hablo con Cipri y apare-

286
cen en mi vida Antonio y Andrés, que van a Luego vinieron más asambleas… Fuensanta,
visitarme a mi casa en la calle Mariano Ben- Barcelona, Almeda, Terrassa, Gavà… también
lliure de Cornellà. en distintas iglesias. La Solidaridad y reco-
lectas económicas para presos y huelguistas
Mi compadre Antonio y mi amigo Andrés, fue a del Baix Llobregat, Terrassa, Madrid, País
los que al poco tiempo de tratarnos e ir juntos Vasco…
a reuniones y asambleas, les deje claro que
quería “lo otro”, ésto se transformó en mi in- Otro momento crucial fue la asamblea de 3
greso en el partido, ¡Nuestro querido PSUC!. días y 2 noches seguidos de CC.OO., la Nacio-
nal de Cataluña. Nos reunimos en un Monas-
Como sindicalista mi trabajo combina lo le- terio a las afueras de Manresa para preparar
gal con lo ilegal, fui enlace sindical y vocal la Huelga General de Cataluña.
provincial durante muchos años. En CC.OO.
mi estancia antifascista está llena de sobre- En 1973 decido trabajar como autónomo,
saltos y recuerdos. Como político en el PSUC pongo un taller de encuadernación, sigo co-
pertenecí al Comité Comarcal del Baix Llo- laborando y militando en el PSUC, siendo en
bregat, en casa hubo reuniones clandestinas un tiempo secretario político. Empieza otra
a las que no pude asistir por ser de otra orga- etapa de mi vida en mi trabajo y para el mo-
nización superior a la mía. vimiento ciudadano.

Recuerdo con cariño y satisfacción una asam- Soy cofundador de la A.VV. Las Planas y de la
blea de “cargos” sindicales en el cine de Es- de padres de alumnos del colegio Juan Perich
plugues de Llobregat, en la que pedí la pa- Valls, fuí muchos años su presidente y en la
labra para, (saliéndome del orden del día) de vecinos, desde su fundación en junio de
informar del encierro en la mina y la huelga 1971 hasta mi marcha de Cataluña a Granada
de los mineros asturianos del 62. Me dí la sa- el verano de 1982, estuve de presidente.
tisfacción de decir ante más de 1000 perso-
nas… “ni Franco ni ninguno de sus ministros Momentos significativos de la Asociación de
tiene dignidad y vergüenza cuando decretan Vecinos fueron la petición al último alcalde
el salario oficial para España de 60 ptas…” Me del franquismo Sr. Babot, la adhesión de Sant
pretende callar la mesa y pido a la sala po- Joan Despí por la amnistía laboral general,
der seguir hablando… “sigue, sigue” gritan… la huelga y corte de la avenida de Barcelona
en éstas alguien grita… “que vienen los civi- al tráfico con el cierre de empresas, iniciada
les…” fue curioso, en unos segundos el cine por las mujeres de las Planas contra la ce-
quedó vacío y no pudieron detener a nadie. mentera Pioner y las calles sin asfaltar, fue-

287
ron la espoleta que provocó la movilización, En mi etapa de Presidente de la Asociación de
en una asamblea vecinal en la misma Avenida Vecinos estuve en la candidatura del PSUC en
de Barcelona, el alcalde tuvo que dar la cara las primeras elecciones municipales, y gana-
y comprometerse a dar soluciones a nuestros mos la alcaldía de Sant Joan para el PSUC de
problemas, se asfaltaron las calles sin pagar forma aplastante.
los vecinos y pusieron medidas correctoras en
la Pioner. En ese tiempo se produce mi secuestro y
detención, junto a otros 23 compañeros del
La “Brigada ciudadana”, que con nuestro Baix Llobregat, ordenado por Martín Villa,
trabajo voluntario y desinteresado hicimos gobernador civil de Barcelona, que como la
aulas para escolarizar a nuestros hijos en una de cientos de compañeros/as, no ha pagado
nave industrial (no sería justo sino recordar en los tribunales. Los trabajadores no éramos
la colaboración del Teniente de Alcalde Sr. el “caso Marei”, ni nos detenían los GAL. Era
Valdiri Olivé, con su apoyo para el asfaltado la policía político-social fascista.
de calles y construcción de aulario con su
dotación de mesas, sillas, maestros…).

Cómo no recordar al “abuelo” por su dedica-


ción de abrir cada día la Asociación, o la en-
trega abnegada de todas las Juntas que tuve
el honor de presidir, sin ellos y los vecinos
apoyándonos la A.VV. Las Planas jamás hu-
biese conseguido tantos logros. Mi más grato
recuerdo al vicepresidente Manuel Ventura
por su tenacidad, trabajo y honradez.

Recuerdo el acto para recibir al Sr. Candel 1979-Balcón del Ayuntamiento de Sant Joan Despí. El Alcalde y algu-
para que nos explicara que significaba la nos concejales reclamando escuelas. De der. a izq. 3º Angel Saave-
dra, 6º Fco. Ollé, 7ºJosé Mª Luque, 8º Carles Riba, 9º Rafael Algaba,
candidatura de la “Entesa dels Catalans”. 11º Jacinto Pérez y 14º Antonio García.

288
CONXITA SÁNCHEZ MEDINA
Elionor Sellés Vidal

grups, la família va haver de traslladar-se a


Catalunya perquè la RENFE, companyia on
el pare de la Conxi treballava, va fer una
reestructuració de personal i va traslladar
geogràficament els seus treballadors. Arribà
a les Planes de Sant Joan Despí en el mes de
desembre del 1971, el trasllat suposà un cop
molt dur que va desbaratar els seus plans
Conxi Sánchez Medina va néixer a Sevilla el immediats. Sense gaire temps per pensar-
1954. Va estudiar el batxillerat laboral que s’ho, començà a treballar a El Corte Inglés
l’habilitava per a treballar d’administrativa. amb una feina que la mantenia ocupada
De petita va sentir una gran influència de la tot el dia i no li permetia seguir amb els
família paterna que tenia fortes conviccions seus estudis com era el seu desig, tampoc
repúblicanes i especialment per l’àvia, una li agradava el tipus de treball extremada-
dona tenaç que va fer front amb valentia a ment competitiu i amb un fals companyo-
les dificultats de la guerra civil. A causa de nisme. Aquesta situació va fer que busqués
circumstàncies familiars passà moltes tem- una altra sortida laboral que respongués a
porades de la infància amb la família ma- la sensibilitat social que havia descobert a
terna a Villanueva del Río y Minas, un poble la seva terra natal. A través de la parròquia
miner, on va viure de prop les circumstàn- del barri, connectà amb un grup de joves
cies, moltes vegades tràgiques, del treball que portaven a terme activitats socials. En
a la mina. Tot i l’edat tan tendra, viure en un principi, la Conxita s’encarregarà de la
aquell entorn la va marcar profundament. biblioteca i de les activitats per als nens i
nenes del barri, però poc a poc anirà desco-
A Sevilla, ja en els primers anys de la jo- brint que darrera l’activitat social d’aquell
ventut, participà en grups cristians preocu- grup s’hi amagava un compromís d’un altre
pats pels desafavorits i per la manca de jus- caràcter. Alguns d’aquests joves de la pa-
tícia social. Quan començava a arrelar una rròquia formaven part de Sectors de Comis-
relació de major compromís amb aquests sions de Barris i Fàbriques relacionats amb

289
Bandera Roja i, per això mateix, membres
d’una xarxa clandestina antifranquista.

Va ser a partir de connectar amb els joves


antifranquistes que la Conxi iniciarà un pe-
ríode de fort activisme, en el que destaca
la participació en la incipient associació
de veïns del barri de Les Planes de Sant
Joan Despí. En una època en que els Ajun-
taments franquistes abandonen a la seva
sort els veïns sense atendre les necessitats
creixents d’una població que augmenta ver- 1976-Sant Joan Despí. Abocador d’escombraries
tiginosament, és cabdal l’aparició del movi-
ment cívic que reivindica els serveis bàsics
que han de cobrir les necessitats de la po- i la Fina Lozano. Tots quatre repartien fulls
blació. Així, s’inicien reivindicacions de zo- volants que convocaven la manifestació de
nes verdes, equipaments sanitaris, escolars, l’u de maig d’aquell any. Els detinguts van
i un fort moviment reivindicatiu contrari al ser conduïts a la comissaria de policia, pri-
vessament d’escombreries que pretenien mer a Sant Ildefons de Cornellà i després a
convertir la zona de la Fontsanta en un abo- la de la Via Laietana de Barcelona. Allí, la
cador. La Conxi, juntament amb d’altres Conxita serà maltractada i humiliada, sor-
companyes com la Isabel Enríquez i la Isa- tint en llibertat provisional amb càrrecs i
bel Romero, creen la vocalia de dones de pendent de judici, després de setanta-dues
l’associació de veïns. Serà des d’aquesta vo- hores de retenció.
calia que s’impulsen activitats per denunciar
l’augment de preus i la carestia de la vida. Fruit de la seva incipient militància, la Conxi-
També organitzen classes d’alfabetització i ta es plantejà el fet de treballar en un altre
de tallers per aprendre la llengua catalana lloc que li permetés tenir més temps per
com a una mesura de formació, de coneixe- estudiar i alhora desenvolupar el seu com-
ment i d’apropament entre la cultura au- promís social en el món del treball. Deixà
tòctona i la nouvinguda. El Corté Inglés i, a finals del 1972, després
de treballar poc temps en una petita empre-
De resultes de l’activitat política, la Conxi sa d’Esplugues de Llobregat, entrà a Com-
serà detinguda a finals d’abril del 1974 jun- ponentes Electrónicos, empresa filial de la
tament amb un company i amb l’Ana Cortez Tompson francesa ubicada en el mateix Sant

290
Joan Despí on ella viu. L’empresa, organitza- una dona jove pugui liderar un moviment
da a la manera paternalista en què els tre- reivindicatiu. Per trencar les dificultats de
balladors s’anomenen col·laboradors, posa relació i de tot tipus, prenen la iniciativa i
moltes traves a la relació entre companys, organitzen excursions i es preocupen per les
per això la Conxi busca cercar complicitat situacions familiars o personals de les noies
amb d’altres noies com la Teresa Barragán, fora de la fàbrica. Així comença a consoli-
la Mª Dolores Mañas i la Carlota Pardo, que dar-se una relació de grup prou important
inicien un primer nucli organitzat. Més en- per tirar endavant alguna petita reivindica-
davant s’hi afegiran, entre d’altres, la Ma- ció o participació en alguna convocatòria de
ría Sánchez i l’Elena Monterde. Aquest grup protesta que de vegades ha de viure i portar
de noies trobarà força dificultats per des- en solitari. A resultes d’aquesta activitat,
envolupar la seva activitat. D’una banda, la l’empresa la relega al magatzem per aïllar-la
plantilla, majoritàriament femenina, parteix dels seus companys, cosa que no aconseguirà
d’una concepció en la que el treball femení ja que ja s’ha establert una forta relació.
és entès com a part subsidiària dels recur-
sos que els homes porten a casa. Alhora, el Com a conseqüència de la consolidació de la
treball de les dones és considerat provisional feina feta a l’interior de la fàbrica, la Conxi
fins que la família hagi assolit els mínims per és escollida enllaç sindical el 1975. En sego-
establir-se. D’altra banda, la Conxita s’ha na instància, resultarà escollida membre de
d’enfrontar amb l’opinió majoritàriament la Unió de Tècnics i Treballadors –UTT- del
masclista dels companys que no entenen que metall. El treball lent i laboriós va donant els
seus fruits i, així, en la vaga general de la co-
marca de gener del 1976, la Conxi, juntament
amb les companyes que de forma incipient
comencen a organitzar-se, s’enfronta a la di-
recció que no deixa sortir les treballadores
obligant als directius a obrir la porta. Aquell
va ser un moment especialment punyent, ja
que la majoria de noies de la fàbrica va unir-
se a la gran manifestació que va recórrer la
comarca.

Aquella actitud de valentia i de trencar amb


1976-San Joan Despí. Manifestació reivindicant terrenys per
la submissió a la que les dones estaven sot-
a les escoles meses, significarà quelcom més que una ac-

291
ció reivindicativa concreta i es convertirà en
el símbol del camí recorregut per unes dones
que van passar de sentir-se al marge de la
societat, ocupant una posició aïllada i secun-
dària, a sentir-se protagonistes de la seva
vida i part principal de la història. Aquell
acte culminà un procés de presa de conscièn-
cia de les dones que es va anar obrint pas
a mesura que s’anava madurant en la lluita
obrera. A més d’aquella fita, la Conxita es
va adonar que les condicions en les que una
dona militant havia de lluitar no eren les ma-
Manifestació. D’esquerra a dreta: 4ª Conxita Sánchez, 6ª Isabel Au-
teixes que les d’un home activista. Una bona nión.
mostra de la situació a la que les dones mili-
tants s’havien d’enfrontar, són les dificultats
que trobà per fer-se escoltar en una assem-
blea del metall formada per una abrumadora
majoria de representants masculins, que la Membre del PSUC des del 1974 i, més enda-
veien més com una dona i no tant en la seva vant, activa militant d’Iniciativa per Cata-
condició de membre de la comissió negocia- lunya, va continuar el seu compromís polític
dora del conveni. Aquestes experiències la en l’àmbit municipal. Ha estat regidora de
van anar conduint cap a un major compromís l’Ajuntament de Sant Joan Despí i Conselle-
feminista que va anar prenent forma en els ra de Cultura al Consell Comarcal del Baix
primers anys de la democràcia i a partir de Llobregat. El 2003 entrà a formar part de la
la participació activa en les Jornades de la Conselleria de Medi Ambient i Habitatge de
Dona del Baix Llobregat, la tardor del 1976. la Generalitat de Catalunya.

292
ANTONIO SÁNCHEZ SÁNCHEZ (1926-1995)
Francisco Ruiz Acevedo

guardia civil y los falangistas apoyados por


los terratenientes, de todos los república-
nos. El general Queipo de Llano se apoderó
en poco tiempo de la mayor parte de Andalu-
cía, y sus ordenes eran tajantes para fusilar
a todo aquel que estuviera en contra de la
sublevación militar y a favor de la legalidad
de la República Española.
Falleció el día 31 de Diciembre de 1995 de
insuficiencia respiratoria por silicosis, que En 1950, con 24 años, se afilia al P.C. (Partido
contrajo en la empresa Elsa, dada las pési- comunista de España), donde tiene una labor
mas condiciones de seguridad en el trabajo, destacada en la reconstrucción del mismo
por los humos y elevadas temperaturas. Fue pues los fascistas habían destruidos todas las
incinerado en el cementerio del Papiol con organizaciones del Frente Popular. En 1961,
69 años. en plena clandestinidad y como consecuencia
de una tirada de octavillas en las poblacio-
Había nacido en Montilla (Córdoba) el día 16 nes de Montilla y la Rambla, la guardia civil
de Junio de 1926. Sus padres, Antonio Sán- detiene a unas cuarenta personas entre los
chez y Nieves Sánchez, de siempre, habían cuales figuraban; Antonio Sánchez, su esposa
trabajado la tierra como jornaleros agrí- Dolores Trapero, su cuñado Miguel Velasco,
colas. Él mismo, a la temprana edad de 12 Mariano Águila y Miguel Feria (fallecido). (Su
años, se incorporó a las tareas del campo, esposa vive en la actualidad en Sant Joan
padeciendo explotación infantil por parte de Despí).
los terratenientes, lo que le impidió la asis-
tencia a la escuela. Fue salvajemente torturado durante tres
días en el cuartel de la guardia civil de Mon-
Cuando los fascistas se apoderaron de Mon- tilla, pasando a la cárcel Provincial de Córdo-
tilla, Antonio Sánchez tenia 10 años y en su ba, donde permaneció desde Marzo de 1961
memoria quedó grabada la represión de la hasta Abril de 1963. A su compañera Dolores

293
la pusieron en libertad a los tres meses. Los En Abril de 1974, los trabajadores de Elsa
terratenientes presionaron a las autoridades mantuvieron un duro combate por sus reivin-
para mantenerlo en prisión sin ser juzgado, y dicaciones del convenio colectivo de empre-
de esta forma permaneció hasta su puesta en sa, que trajo como consecuencia una larga y
libertad por la mediación de un abogado. accidentada huelga de 50 días de duración.
La fuerza pública desaloja a los trabajadores
En Mayo de 1963 se traslada, dada las re- y la dirección de la empresa Despíde a 500
presalias y las visitas constantes de la guar- empleados. Los salarios eran de los más bajos
dia civil, a Catalunya, donde un familiar lo de la comarca. Este conflicto laboral coincide
acogió en su casa hasta agosto del mismo con las acciones que venían desarrollando los
año, que consigue reagrupar a su esposa y trabajadores de Solvay de Martorell y con la
su único hijo, Antonio. Trabajó en la em- renovación del convenio comarcal del ramo
presa constructora “La Llave de Oro”. Este del metal. Estos tres factores, unidos a los
mismo año conecta con el partido clandesti- bajos salarios, al incremento de la carestía
no del P.S.U.C. (Partit Socialista Unificat de de la vida y las pésimas condiciones de tra-
Catalunya) en el que permanecerá hasta su bajo, dio lugar a la primera huelga general
muerte, en 1995. del Baix Llobregat (desde el 3 al 10 de Julio
de 1974) en el que 30.000 trabajadores salen
En el año 1964 entra a trabajar en la empre- a la calle a pesar de que el gobernador civil
sa ELSA de Cornellà con la categoría de peón. ocupa la ciudad de Cornellà con 3000 policías
En las elecciones sindicales de 1966, 1971 y y guardias civiles. La huelga general termina
1975, los trabajadores le eligen como jurado con un rotundo éxito del movimiento obrero
de empresa. Desarrolló una labor unitaria en de la comarca, que fue apoyada por amplios
la formación de las CC.OO. de fábrica con sectores ciudadanos y donde se recolectaron
José Mª Luque (UGT), Carles Navales, Mora- dos millones de pesetas.
les, Briones, Rubio y Rodas entre otros.
La intransigencia de la empresa, el despo-
En 1969 participa activamente en la funda- tismo y su falta de responsabilidad empresa-
ción de la importante y desaparecida Coope- rial origina poco tiempo después impagos de
rativa de Consumo Cornellà, de la cual fue salarios, regulaciones de empleo temporal y
miembro de la Junta Rectora hasta el año el abandono de sus funciones empresariales,
1978. El acta fundacional de la misma no por lo cual, los trabajadores constituyen una
pudo firmarla, por el control que ejercía la Sociedad Anónima Laboral (SAL) con la ayu-
Obra Sindical de Cooperación del sindicato da económica del fondo de garantía salarial
vertical, dados sus antecedentes políticos. y sus prestaciones de desempleo, que años

294
después desaparece ante las dificultades de
inversión originadas por el pago de las deu-
das a proveedores, la modernización de sus
viejas y anacrónicas instalaciones, la crisis
económica y la competencia comercial en
el sector vidriero. Después de este largo y
penoso recorrido, Antonio Sánchez enferma
y pasa a la invalidez total en 1986, hasta su
muerte en 1995.

Antonio tenia una notable inteligencia na-


tural, un fuerte espíritu de clase solidario y
unitario, que se ganó el aprecio y el respeto 1962 Prisión Provincial de Córdoba. Segundo por la izquierda Anto-
nio Sánchez Sánchez.
de cuantos le conocieron. Durante toda su Fotos cedidas por su hijo Antonio Sánchez Trapero.
vida defendió los intereses de la clase traba-
jadora y luchó contra la dictadura de Franco.
Fue un hombre que sabia escuchar, amigo de Fue uno de los tantos peatones de la historia
sus amigos, y aportó unos valores de com- que cayó en el olvido. Por ello mismo, la Aso-
portamiento, de dignidad, de equilibrio ante ciación para la memoria histórica y democrá-
situaciones conflictivas y sobre todo de justi- tica del Baix Llobregat quiere rendirle home-
cia social en pro de las libertades sindicales naje a través de estas breves líneas. Antonio,
y democráticas. siempre te recordaremos.

295
ANTONIA SANTAMARIA I ORTUÑO

blar una bogeria en aquelles circumstàncies,


volien dedicar-se el seu amor davant la in-
certesa del futur.

El meu pare va combatre en molts fronts


d’Aragó i de Catalunya. Recordo que
m’explicava estades llargues a la serra
d’Alcubierre, poblacions com Foz Calanda,
En els moments actuals de crispació i batalles del Segre, etc., amb situacions real-
d’actituds que semblaven ja totalment su- ment dramàtiques i havent-lo ferit fins a tres
perades, m’han vingut al pensament els mo- vegades, una d’elles de força gravetat. Per
ments difícils que es van viure els anys de mèrits de guerra va anar pujant dintre de
la guerra civil i de la postguerra i que, com l’escalafó militar, assolint la graduació de Ti-
tantes i tantes famílies, van tenir els meus nent, amb la proposta de Capità, que no va
pares com a protagonistes. poder arribar a produir-se.

Eren una parella molt jove, de 23 i 21 anys,


quan va començar la guerra. Pels ideals que
tenia, el meu pare es va allistar com a vo-
luntari, junt amb molts altres joves de la co-
marca, per anar a lluitar tots junts contra els
enemics de la República i de la democràcia.
Quan va veure que el conflicte s’allargava
més del previst, es va inscriure a l’Escola de
Guerra d’on, després dels cursos correspo-
nents, va sortir-ne sots-oficial.

En aquest parèntesi, els meus pares van de-


cidir casar-se, perquè tot i que podia sem- 1939-Exili a França

297
En aquestes circumstàncies, la meva mare,
junt amb les mullers d’altres soldats, feien
esporàdics viatges al front amb els camions
de subministrament, per passar unes hores o
dies amb ells, depenent de la “tranquil·litat”
que hi hagués. M’explicaven que en els pobles
on es trobaven de descans s’organitzaven ba-
lls i, moltes vegades, mentre ballaven veien
i sentien les explosions que es produïen en
el front, ja que es trobava relativament a
prop. Aquesta fou la joventut que els va to-
car viure.
1939-Camp de refugiats a França
La guerra s’anava allargant i, dissortada-
ment, amb mals averanys per al nostre bàn- tava en el de Barcarès, la vida era realment
dol, ja que cada vegada es veia més clar que dura, amb molt poc menjar, sense sostre, ja
no es podia guanyar la guerra. Això va pro- que s’havien de fer tendes amb les pròpies
duir que, tot i l’esperit de lluita que tenien mantes que portaven, sense el mínim d’aigua
els nostres soldats, s’anessin retirant, junt potable, la poca que tenien era salada, i per
amb grans contingents de població civil, cap acabar-ho d’adobar era ple hivern, mesos de
a la frontera francesa. Davant la imminència gener i febrer, amb un any de molt de fred
de l’acabament i de la pèrdua de la guerra, i amb grans tramuntanades que ho feien in-
el meu pare va prendre la decisió de passar suportable. Realment, el comportament de
la frontera i refugiar-se a França, ja que per les autoritats franceses cap als nostres re-
la seva condició de voluntari i de militar de fugiats va deixar a que desitjar, perquè en
graduació, sabia que si l’agafaven tenia molt aquestes condicions infrahumanes no hi vi-
poques possibilitats de sortir-ne viu. vien solament els soldats i homes adults, sinó
que també hi havia molta mainada, dones i
Un cop passada la frontera, junt amb milers ancians, i tots eren tractats de la mateixa
de soldats i de població civil, fou traslladat manera.
als camps que es van preparar per als refu-
giats, que en realitat no eren més que camps En aquesta situació hi va passar uns pocs
de concentració, amb filferrades i els guar- mesos, perquè va tenir la sort que un oncle
dians senegalesos que els vigilaven nit i dia. seu que ja feia anys que vivia a França, con-
En aquells camps situats a les platges, ell es- cretament a La Bastide-sur-Les (Occitània),

298
el va reclamar donant-li acollida a casa seva, es trobava, és a dir, no sabia si havia aconse-
i també li va aconseguir feina de paleta en guit travessar la frontera o no. Al cap d’una
una fàbrica que existia i encara existeix en estona va sentir veus i, si bé en un primer
l’esmentada població. moment es pensava que no havia aconseguit
el seu objectiu ja que parlaven en català,
Mentrestant, la meva mare es va quedar a tot seguit va poder veure que es tractava de
Cornellà sense tenir notícies d’ell durant uns dos “gendarmes” que parlaven en la nostra
mesos, fins que va saber que es trobava sa i llengua. Imaginem-nos la cara que van posar
estalvi a casa del seu oncle, notícia que com els dos policies quan la van veure amb aquell
es pot suposar es va rebre amb gran alegria. aspecte i quan els va dir que havia passat la
frontera de nit pel bosc. Lògicament, la van
Aleshores, la meva mare es va plantejar re- portar a la Prefectura de Policia d’el Voló,
unir-se amb ell, però no hi va haver manera per aclarir de qui es tractava i els motius de
que li facilitessin la documentació per tras- la seva presència en aquells indrets. Un cop
lladar-se a França. En vista que passava el fetes aquestes gestions es va poder posar en
temps i no veia possibilitats de poder des- contacte amb el meu pare i es van reunir al
plaçar-se de manera legal, va prendre la de- cap d’uns dies.
cisió, d’acord amb uns coneguts, de fer-ho
sense permís. No sé exactament com s’ho va Van viure al poble de La Bastide-sur-Les on
fer, però el cert és que va anar cap a Figueres el meu pare treballava de paleta i, mentres-
i d’allà la van acompanyar a un poble petit, tant, la meva mare va quedar embarassada
crec que era La Vajol, a unes masies situades de mi. Quan va arribar l’hora del part es va
molt a prop de la frontera. Un cop situada traslladar a la població d’Elna, on hi havia una
en aquell indret, li van indicar un corriol que Maternitat que dirigia una noia suïssa que es
seguint-lo tot dret sense desviar-se, li per-
metria travessar la frontera. Evidentment
que aquesta operació l’havia de fer de nit i
així ho va fer. Ja podem suposar el que repre-
sentava per a una dona sola, de nit, passant
per un bosc totalment desconegut i amb la
incertesa de si seguia el camí correctament,
perquè en aquelles condicions era molt fàcil
perdre’s. Quan es va fer de dia, després del
llarg trajecte, i plena d’esgarrinxades pels
sarguessos i els matolls, realment no sabia on Maternitat d’Elna (aquí van néixer 597 nens durant el 1939 i el 1944)

299
deia Elisabeth Eidenbenz i que l’havia organi-
tzat per atendre les dones refugiades que es
trobaven, principalment, en els camps de re-
fugiats situats a les platges i que, com he dit
abans, vivien en unes condicions infrahuma-
nes. En aquella Maternitat, que era una mena
de palauet que ella va poder fer reconstruir,
vaig néixer, com també hi van néixer prop de
sis-cents nadons més que, la gran majoria,
van poder sobreviure gràcies a l’organització
La infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz
de la senyoreta Eidenbenz, perquè va poder
atendre les mares i els nadons en condicions
adequades, gràcies als aliments i als medi- els meus pares van decidir demanar el retorn
caments que rebia en camions directament a Catalunya. Un cop concedit el permís de
de Suïssa i a l’ajuda econòmica que rebia de retorn al meu pare el van enviar a un camp
persones que es solidaritzaven amb la seva de depuració a Madrid, on s’investigava
lloable tasca. l’actuació dels que havien lluitat contra el
franquisme; i la meva mare, com que havia
En aquella Maternitat ens van atendre per- passat la frontera sense documentació, la
fectament i ens hi vam estar fins que la meva van portar, junt amb mi, al castell-presó de
mare va trobar-se totalment recuperada. Figueres, on s’hi va estar al voltant de tres
mesos. Gràcies als avals i als justificants de
A finals de l’any 1941 o primers del 42, i da- bona conducta que se li van enviar, el meu
vant del temor de l’avançament de les for- pare també va poder sortir del camp al cap
ces alemanyes i dels rumors que es mobilit- de pocs mesos, i així finalment ens vam po-
zarien els immigrants per enviar-los al front, der reunir tots a Cornellà.

300
MERCÈ SELLÉS COMELLA
José Fernández Segura*
*Biografia elaborada a partir de l’entrevista realitzada
per María Carmen García-Nieto el 29 de maig del 1996

Llobregat, i va formar part dels comitès


d’estudiants tant al COU com, després, a la
Universitat. En tot aquest període ja va ser
militant de les Comissions de Barris i Fàbri-
ques del Baix Llobregat i, posteriorment, de
Bandera Roja. Finalment va acabar militant
al PSUC, com molts altres companys i com-
panyes de Bandera Roja.
Mercè Sellés Comellas va néixer el 26 de
març del 1953 a Santa Maria d’Oló, un petit El setembre del 1974 va entrar a treballar a
poblet del Bages entre Vic i Manresa. La seva Laboratoris Almirall, a Sant Andreu de la Bar-
mare era mestra i el seu pare treballava en ca. Per aquesta època, febrer del 1975, es va
el sector de la indústria tèxtil. Els seus pares casar per l’Església per tal d’evitar sospites
eren molt religiosos i, per aquesta raó, el seu de la seva militància i per tal que la seva
pare va estar detingut durant la guerra civil mare no es preocupés. En Joan García-Nieto,
al vaixell Uruguay. La seva mare, la Dolors que ja sabia que no era creient, va acceptar
Comella, va evolucionar molt en el terreny oficiar la cerimònia religiosa.
religiós fins arribar a ser militant del movi-
ment Cristians pel Socialisme. També va evo- Va participar activament a la vaga general
lucionar en el terreny polític, i de sortir amb de la comarca del Baix Llobregat del 1974 i
banderoles espanyoles a rebre en Franco va va decidir deixar els estudis universitaris de
acabar formant part de les llistes del PSUC a Filosofia i Lletres i dedicar-se a treballar i
l’Ajuntament de Molins de Rei. desenvolupar una intensa activitat sindical i
política. A Molins de Rei van crear un grup
Mercè Sellés va fer el batxillerat i, sent es- molt actiu format, entre altres per l’Antònia
tudiant de secundària, va participar en les Castellana, en Joan Rodríguez, l’Alfred Bofi-
manifestacions que es feien amb motiu del ll, que portava tota la tasca sindical del grup
Consell de Guerra de Burgos. Va fer COU a junt amb la Montse Ayala, que treballava a la
l’Institut Joanot Martorell d’Esplugues de Turbo, i la Rosa Palau que treballava a l’Exin

301
Castillo. Cada cap de setmana feien reunio- era membre del jurat d’empresa, no només
ns en una casa i reflexionaven i programa- va desenvolupar una tasca sindical sinó que
ven les coses que calia fer. Posteriorment també va fer una tasca formativa amb les
van establir contactes amb Santiago Moreno seves companyes de treball. Moltes joves no
de Cornellà i, a partir d’aquest moments, coneixien ni el seu cos i, fins i tot, algunes ca-
van treballar junt a en Pere Caldes, en Paco sades no tenien els coneixements mínims so-
Arias, en Benigno Martínez, en Carles Nava- bre les relacions sexuals. Així doncs, la Mercè
les, l’Isabel Aunón –la Negra- i el “Chupao”, Sellés es va convertir en un referent personal
entre d’altres. Després de deixar els estudis i sindical per a les seves companyes.
els va reiniciar en dues ocasions, fins que va
acabar la llicenciatura d’Història Contem-
porània als anys noranta.

Les condicions de treball als laboratoris Al-


mirall eren molt dures. Hi havia moltes més
dones que homes i les diferències salarials
entre els homes i les dones eren considera- Davant d’aquesta situació, l’empresa va vo-
bles. A més, les dones abandonaven el tre- ler aïllar-la enviant-la al magatzem on no
ball quan es casaven. L’empresa els donava podia estar en contacte amb les companyes.
una dot i les acomiadava. La Mercè Sellés es Malgrat això, ella no va deixar de seguir en
va oposar personalment a aquesta dinàmica contacte amb les companyes a l’hora del di-
i va rebre fortes pressions psicològiques per nar que aprofitaven per fer assemblees on,
part dels directius de l’empresa. Aquesta ac- principalment, es plantejaven discussions so-
titud li va comportar el respecte, reconeixe- bre el fet de les primes i els cronometratges i
ment i admiració de les seves companyes de els increments salarials lineals per tal que no
treball que, a partir d’aquell moment, van s’incrementessin les diferències salarials en-
començar a no abandonar el treball després tre homes i dones. La qüestió de les primes
de casar-se. Tot aquest reconeixement es va va ser una qüestió difícil de fer comprendre
veure reflectit en les eleccions sindicals del a les companyes de feina, ja que era contra-
1975. La Mercè Sellés es va presentar en una dictori accelerar el ritme de producció per
candidatura independent perquè els sindicats cobrar més perquè això comportava que cada
encara no eren legals, i van guanyar de llarg vegada més l’empresa incrementés el ritme
les eleccions formant un bon equip de noies i haguessin de treballar més per obtenir la
que volien treballar en el camp sindical. A mateix prima. Malgrat les dificultats, poc a
partir d’aquell moment, la Mercè Sellés, que poc, es va anar creant consciència sindical

302
i l’empresa va fer una aturada, per primera
vegada, en una vaga en solidaritat amb els
treballadors de Laforsa.

La seva acció sindical, a més de desenvolu-


par-se a l’empresa, es va centrar en la Unió
de Tècnics i Treballadors (UTT) que servia per
coordinar tota l’acció sindical de les empre-
ses dins la Central Nacional Sindicalista (CNS)
que era el Sindical Vertical franquista. Quan
sortien de les reunions de la UTT, uns quants,
que ja estaven organitzats com a Comissions
Obreres, es reunien al despatx de l’advocat Congrés CC.OO. de maig del 1978

laboralista Martín Martín. D’aquesta manera,


es va agafar el costum de convocar assem- La vaga dels primers mesos del 1975 va ser
bles als locals de la CNS de Martorell i, des de força dura per dues raons. La primera per-
les UTT, es coordinaven legalment totes les què la Guàrdia Civil es va posar amb metra-
accions i, després, al despatx, clandestina- lladora a la porta de la fàbrica demanant
ment, es reunien els militants de Comissions qui volia fer vaga i qui no, i la segona per-
Obreres per planificar el que calia fer. És a què algunes dones ploraven per por a ser
dir, es combinava l’acció legal i il·legal amb acomiadades ja que tota la seva família
total normalitat. depenia del seu sou. Tota aquesta proble-
màtica va impactar molt la Mercè Sellés,
Aleshores aquí ja va començar a sortir, en que es considerava responsable de fomen-
l’any aquest setanta-sis, setanta-set, la gent tar la vaga, i en veure la situació personal
d’UGT, perquè la gent de la UGT, jo a mi que d’algunes de les seves companyes. La por
em perdonin, però en els primers temps era un denominador comú de tothom, però
jo no els veia enlloc. Després en van sortir calia superar-lo.
molts. Des del Govern es va afavorir que
UGT pogués fer la seva primera assemblea Jo crec que ningú pot dir que no ha tingut
abans de la legalització de Comissions Obre- por en aquestes situacions, en una situació
res, que postulaven per un sindicat unitari que et podien agafar, que et podien portar
de tots els treballadors. De totes maneres, a la presó, que et podien apallissar o que et
en les primeres eleccions va guanyar Comis- podien fer qualsevol cosa (...) Sempre he
sions Obreres.1 procurat no demostrar-la, aquesta por, al

303
contrari (...)Tothom a la comarca em deia
la Lleona, perquè sempre semblava que em
mengés el món, les pors me les passava jo
per dintre.2

La Mercè Sellés va participar activament a


les vagues del setanta-sis, malgrat que no-
més una petita part de les companyes de la
seva empresa hi van participar. Més enda-
vant, va participar en totes les discussions
que es van produir al si de Comissions Obre-
res sobre com afrontar la nova situació sin-
dical i política que es va crear a la transició
i primers anys de la democràcia.

CC.OO. Miting a Martorell

1
Mercè Sellés Comellas. Entrevista del 29 de maig de 1995. Fundació Utopia, Joan García-Nieto, d’Estudis Socials del Baix
Llobregat i revisió del 22 de juliol de 2006.
2
Ibídem.

304
JOSEP TEIXIDÓ I VILA (1909-1992)
Joan Tardà i Coma

la Dictadura. En definitiva, persones que en


un moment històric concret van assumir un
compromís individual, tal vegada desaforat,
tan intens i agut, com intensa i aguda fou
la repressió i desaparició dels protagonis-
mes col·lectius. Aquest fou el repte que en-
tomaren alguns homes i algunes dones sota
el franquisme. Foren pocs, massa pocs, però
Confesso la profunda admiració que em des- existiren. I en Josep Teixidó fou un d’ells.
pertà, des que, de ben jove, el vaig conèixer.
Anys de joventut en els quals es van configu- Com tants i tants altres Cornellànencs i Cor-
rant els imaginaris històrics i les idees políti- nellànenques nascuts a les primeries del se-
ques de les persones, i que el sedàs del temps gle passat, començà a treballar a la indústria
té cura d’anar destriant.Transcorreguts força tèxtil quan encara era un infant. A can Rosés,
anys, fins i tot de la seva mort, l’admiració la primera fàbrica cotonera de Cornellà. Fet
ha esdevingut un profund respecte, amarat, ben comú aleshores, altrament, tal com pa-
tanmateix, d’una certa tristesa. Perquè des lesen els testimonis de l’època que ens fan
de la talaia de la nostra societat burgesa, avinent com, fins i tot, les mares, de matina-
funcional, pragmàtica i benestant, on tot és da, havien d’acompanyar els fills a les fàbri-
susceptible de ser relativitzat fins a extrems ques on feien jornades d’adult.
d’allò més frívols, i situat ja amb escreix en
la cinquantena, no puc deixar de preguntar- S’integrà, de ben jove, en la lluita sindical,
me si la nostra generació ha sabut copsar el i formà part d’aquell sector de joves que
significat de la coherència, absoluta i total, s’emmirallaren amb la revolució d’octubre
entre la ideologia i l’acció política i social, del 1917, fins a l’extrem que, conjunta-
a què algunes persones com ara en Josep ment amb un reduït nombre de companys,
Teixidó se sentiren compromeses de viure i creà la primera cèl·lula del Partit Comunista
actuar amb independència de les adversitats d’Espanya, organització que a partir del 1931
i de les dificultats imposades pel terror de esdevingué Partit Comunista de Catalunya.

305
vida social, econòmica i política de la ciutat.
Protagonisme que, pel que fa a ell mateix,
li correspongué en la mesura que participà
en múltiples actes arreu de la comarca del
Baix Llobregat per consolidar la presència
del PSUC.

En constituir-se, el 22 de juliol, el pri-


mer ajuntament Cornellànenc posterior a
l’aixecament feixista, com a conseqüència
del Decret de la Generalitat que obligava a la
destitució dels regidors provinents de partits
polítics aliens al Front Popular, esdevingué
regidor d’un Plenari Municipal en què comu-
nistes i repúblicans d’ERC compartien la go-
1947. Pati del Penal de Burgos
vernació. Amb tot, a les primeries del 1937
va haver de deixar el càrrec en integrar-se
Durant els anys repúblicans, el partit comu- als fronts de batalla on ocupà responsabili-
nista a Cornellà, tot i ésser una de les dues tats com a comissari polític.
úniques poblacions de la comarca present al
primer congrés del partit el 1933, tingué un Exiliat a França, l’any 1944 participà, inte-
paper gairebé testimonial, tal vegada com a grat en un grup d’un centenar de persones,
conseqüència del posicionament crític i de en una ocupació militar des de França dels
denúncia del nou règim, qualificat de “repú- Pirineus. Detingut, s’escapà dels afusella-
blica burgesa”, que en canvi comptava amb ments immediats en poder amagar la seva
un gran suport popular i obrer. veritable personalitat, però fou condemnat
a dotze anys de presó.
No obstant, però, arran de l’aixecament
feixista i l’esclat revolucionari, i una vegada Retornat a Cornellà, amb quaranta anys ja
creat el Partit Socialista Unificat de Catalun- fets, descobreix que l’efervescència viscuda a
ya, força política adherida a la III Internacio- la presó de Burgos (la “universitat del partit”
nal en què el PCC convergí amb d’altres tres com era conegut aquell centre penitenciari
organitzacions marxistes, els antics membres on predominaven els presos comunistes) no
del partit comunista genuí assoliren un pro- té res a veure amb la realitat. Als carrers sols
tagonisme creixent en tots els àmbits de la impera el silenci i la por, fet que comprova

306
en adonar-se que fins i tot antics companys tina d’ajut als presos a través de la venda
li neguen la salutació. I de l’organització no de cupons de solidaritat i distribueixen pre-
en queda gairebé res, perquè les detencions msa clandestina. A partir d’aleshores, però,
i caigudes esdevingudes entre els anys 1946 i s’anaren repetint les detencions, les estades
1948 havien desarticulat els primers intents a Via Laietana, on en diverses ocasions, tan
de reconstruir una estructura clandestina a ell com l’Helena, foren colpejats i torturats.
la comarca basada en antics militants de la
Joventut Comunista. Dos fills més se’ls moren i ells s’imposen
l’obligació de donar testimoni de les seves
creences laiques. Exigeixen poder enterrar-
los com qualsevol altra persona, fet que les
autoritats no permetien perquè no eren fills
batejats. L’Helena i ell, però, acompanyats
d’un reduït nombre de persones que s’hi afe-
geixen, fan el recorregut pels carrers buits
amb el taüt a les espatlles fins al cemen-
tiri civil perquè, a ells, no se’ls és permès
d’enterrar-lo en l’altre recinte.

En Josep Teixidó, tal vegada sense ser-ne


del tot conscient, esdevingué l’antídot da-
vant de la propaganda del règim franquista
que d’una manera maldestre, però eficaç,
havia penetrat en amplis sectors de la socie-
Quiosc a la plaça Lluis Companys de Cornellà de Llobregat tat associant república, democràcia i comu-
nisme amb caos, violència i odi. Es convertí
Anys, doncs, d’absoluta soledat i de pati- en un referent, l’exemple paradigmàtic del
ments infinits. El seu fill, de nou anys, ja ha- lluitador abnegat, honrat i coherent, fins
via mort de malaltia i misèria essent ell a a l’extrem que arribà a ser respectat, des
la presó. La seva companya, l’Helena Ricart, del silenci evidentment, per aquells que du-
malvivia a Cornellà fent-se càrrec d’un ger- rant els anys de la Dictadura comandaren
mà invàlid i dels grans de la família. la vida local. Sóc coneixedor de fets que ho
il·lustren: va haver-hi qui pretengué que al-
Instal·len un quiosc a la plaça Lluís Com- gunes famílies que durant els anys de guerra i
panys i des d’allí creen una xarxa clandes- revolució havien estat objecte de represàlies

307
o havien patit alguna mort violenta pel seu i molt crítiques envers la Unió Soviètica, la
ideari conservador o catòlic, es personessin qual cosa el portà a militar, en esdevenir-se
com a testimonis acusadors d’en Josep Teixi- el trencament d’aquest partit, en el Partit
dó. Aquestes persones, malgrat ésser a les dels Comunistes de Catalunya.
seves antípodes ideològiques, sempre s’hi
havien negat. El mateix alcalde franquista Recordo l’emoció amb què un dia, a casa seva,
José Riu negà al comissari Creix sumar-se a m’ensenyaren el seu tresor més preuat: el
la voluntat d’aquest torturador de prendre- serrell d’una senyera que havien teixit per a
li el quiosc on es guanyaven la vida l’Helena les Brigades Internacionals en agraïment pel
i ell. suport rebut en la creació de l’escola bres-
sol que les Dones Antifeixistes de Cornellà
I a mesura que el moviment obrer va donant organitzaren durant la guerra. Ells l’havien
mostres de reorganització arreu de la co- arrencat per guardar-lo, ben amagat de tants
marca, bàsicament a partir de la vaga de la escorcolls, per quan arribés el dia de la lli-
Siemens del 1962, la seva figura adquirí una bertat. Al cap d’un anys, vivint ja en demo-
doble significació. En primer lloc, en Josep cràcia, en van fer donació on, segons el seus
Teixidó aparegué com el nexe d’unió entre el sentiments, havia d’anar a parar: al museu
PSUC local històric local i el real, format en de la Revolució de Berlín.
aquells anys per treballadors vinguts de fora
de Catalunya, nous residents a Cornellà, al- Conscient del paper avantguardista que ha-
guns dels quals membres del PCE o esdevin- via de correspondre sempre al partit comu-
guts militants arran de les mobilitzacions de nista, en Teixidó, en una ocasió, em confess-
CCOO. D’altra, com a símbol de la resistèn- ava sense cap deix de frustració (i en faig la
cia repúblicana per a les noves generacions citació textual) el seu perquè de tot plegat:
que, singularment a partir de les mobilitza- “el paper dels comunistes respecte de la so-
cions urbanes en favor de la canalització dels cietat ha de ser el mateix que el d’un mo-
barris, s’anaren integrant en la lluita política tor respecte a un cotxe. Nosaltres, durant el
clandestina, alienes a la cultura política del franquisme, ja sabíem que malgrat ser model
PSUC. de sacrifici i presó, tard o d’hora seríem mi-
noria”.
L’any 1979 va fer realitat la seva gran il·lusió:
visitar la URSS, per la qual cosa encara vis- En definitiva, heus aquí el llegat comunista
qué amb més dolor fets posteriors relacionats d’un altre “home de marbre”. Pedagogia per
amb la culminació de l’evolució ideològica a les noves generacions… per si els plau, per
del PSUC cap a posicions socialdemòcrates si els convé.

308
DOCUMENTACIÓN ANEXA
ANEXO 1
ATLAS DE LA COMARCA DEL BAIX LLOBREGAT

310
ANEXO 2
CRECIMIENTO MIGRATORIO DE LOS NUEVE MUNICIPIOS MÁS AFECTADOS DE LA COMARCA DEL BAIX
LLOBREGAT (1940-1970).

MOVIMIENTO MIGRATORIO DESDE 1940 A 1970, DENSIDAD Y POBLACIÓN ACTIVA EN 1970, DE LA


COMARCA DEL BAIX LLOBREGAT.

Nota aclaratoria de la Asociación para la Memoria Histórica y Democrática del Baix Llobregat referente a los anexos nº 2 y 3.

Tal y como se indica al pie de cada cuadro, la fuente de los datos corresponde al Consejo Económico y Social de la CNS celebra-
do en 1975. Seguro que están disminuidos por dos razones:la primera porque los Ayuntamientos no disponían de un censo real,
en el que muchos inmigrantes no figuraban en el mismo. La segunda, la posible intencionalidad de los jerarcas del sindicato
vertical de disminuir la gravedad de la situación existente en aquel entonces.

311
ANEXO 3
DÉFICITS DE SERVICIOS (VIVIENDAS, ESCUELAS Y SANIDAD) DE LA COMARCA DEL BAIX LLOBREGAT
EN EL AÑO 1971

POBLACIÓN INFANTIL POR EDADES DE ESCOLARIZACIÓN EN 1970, DE LA COMARCA DEL BAIX LLO-
BREGAT (NUEVE MUNICIPIOS)

312
DÉFICITS DE PERSONAL SANITARIO DE LA COMARCA DEL BAIX LLOBREGAT 1971

313
ANEXO 4
RELACIÓN DE EMPRESAS CON MÁS DE 100 TRABAJADORES DESAPARECIDAS, POR EXPEDIENTES DE
CRISIS O DESLOCALIZACIÓN EN EL BAIX LLOBREGAT, DURANTE EL PERIODO 1969-1978

314
ANEXO 5
SOLIDARIDAD ECÓNOMICA DEL BAIX LLOBREGAT DURANTE EL PERIODO 1962-1976.

Año Motivaciones Cantidad

1962 Huelga de Siemens ...........................................................50.000

1967 Hispano Olivetti (Barcelona) ...............................................30.000


Laminación Bandas en frío (Vizcaya) ......................................30.000

1968 Expediente de crisis de Rockwell-Cerdans (Gavà) .................... 300.000

1970 Detenidos Iglesia Sant Jaume (Cornellà) ............................... 800.000


Sucesos de Granada (3 muertos) ...........................................70.000

1971 Huelga de Roca Radiadores (Gavà) ...................................... 100.000

1972 Expediente de crisis Fénix Bronw (Sant Joan) ......................... 200.000


Huelga de Clausor (Cornellà) .............................................. 60.000

1973 Huelga de Papelera Española (Prat de Ll.) ............................. 390.000


Huelga de Tornillería Mata (Cornellà) ................................... 100.000
Huelga de Corberó (Esplugues) ........................................... 300.000

1974 Huelga general por Elsa y Solvay ......................................2.000.000


Huelga general carestía de la vida ...................................... 600.000

1976 Huelga general por Alforza .............................................5.000.000

Total pesetas .......................................................... 10.030.000

315
ANEXO 6
RELACIÓN DE LOS 57 TRABAJADORES ENCARCELADOS DE LA COMARCA DEL BAIX LLOBREGAT
(PERIODO 1965-1974)

316
(*) Fallecidos

317
CAUSAS DEL ENCARCELAMIENTO
A : 20 de febrero 1965 Detención Comisión Obrera Central de Barcelona.
B : 27 de abril 1967 Detención Iglesia de Almeda de Cornellà.
C : 30 de abril 1970 Detención Guardia Civil de Cornellà.
D : 29 de julio 1971 Detención Coordinadora de CC.OO. del Baix Llobregat.
E : 18 de octubre 1971 Detención huelga de SEAT.
F : 13 de febrero 1972 Detención reuniones en el sindicato vertical.
G : 28 de octubre 1973 Detención de los 113 de la Assemblea de Catalunya.
H : 1 de mayo 1974 Detención por reparto de octavillas.
I : 3 de diciembre 1974 Detención huelga general contra la carestía de la vida.

DISTRIBUCIÓN ENCARCELADOS POR LOCALIDADES

* Cornellà de Llobregat ............ 22


* Sant Vicenç dels Horts ........... 3
* Gavá ................................ 8
* Sant Andreu de la Barca ......... 3
* Sant Joan Despí.................... 6
* Molins de Rei ....................... 1
* Prat de Llobregat ................. 4
* Sant Boi de Llobregat............. 1
* Viladecans .......................... 4
* Esplugues de Llobregat ........... 1
* Sant Feliú de Llobregat .......... 4

318
ANEXO 7
CARTA DEL ABAD DE MONTSERRAT (1968)

319
ANEXO 8
CC.OO. DEL BAIX LLOBREGAT ANTE EL CONSEJO DE GUERRA DE BURGOS (1970)

320
ANEXO 9
DECLARACIÓN CONSTITUYENTE DE LA ASSEMBLEA DE CATALUNYA (1 DE NOVIEMBRE 1971)

321
ANEXO 10
BONOS DE LA ASSEMBLEA DE CATALUNYA Y DE LA ASSEMBLEA DEMOCRÀTICA DE CORNELLÀ

322
ANEXO 11
LOS 113 DETENIDOS DE LA ASSEMBLEA DE CATALUNYA (28 DE OCTUBRE DE 1973)

323
ANEXO 12
COMUNICACIÓN DE MULTA DE LA JEFATURA SUPERIOR DE POLICÍA DE BARCELONA (1973)

324
ANEXO 13
CATALÀ A L’ESCOLA: MANIFIESTO ENTIDADES CÍVICAS DE CORNELLÀ (FEBRERO 1974)

325
ANEXO 14
NOTA DE PRENSA: DERRIBO DE LA MASIA DE CAN PI DE CORNELLÀ (JUNIO 1974)

326
ANEXO 15
NOTA DE PRENSA: CONFERENCIA SOBRE CANALIZACIÓN RIO LLOBREGAT (1975)

327
ANEXO 16
AYUNTAMIENTOS DEMOCRÁTICOS: MANIFIESTO DE LOS 22 (JUNIO 1975)

328
ANEXO 17
POR LA AMNISTÍA: MANIFIESTO DE LOS 48 (ENERO 1976)

329
ANEXO 18
PARTE FACULTATIVO DEL HOSPITAL DE SAN LORENZO DE VILADECANS (MARZO 1976)

330
ANEXO 19
11 DE SEPTIEMBRE DE 1976: COMUNICADO DE LA ASSEMBLEA DEMOCRÁTICA DE CORNELLÀ

331
ANEXO 20
SUPLEMENTO RELACIÓN DE ENCAUSADOS DEL BAIX LLOBREGAT FACILITADA POR EL ABOGADO LA-
BORALISTA IGNASI DOÑATE SANGLAS CON FECHA 13 DE SEPTIEMBRE DE 2006

* Inés de Castro Chivato, vecina de Cornellà, detenida el 6/9/75, Juzgada en Consejo de Gue-
rra por supuesta desobediencia a fuerza armada y finalmente absuelta. Pasó 68 días en prisión
preventiva.

* José Carlos Grau Baeza, vecino de Viladecans, detenido el 12/9/75 por hablar en Soler Almi-
rall en contra de las ejecuciones de militantes de ETA y FRAP, procesado por solidaridad con
terrorismo por el Juzgado de Orden Público. Pasó 56 días en prisión preventiva.

* Pedro L. Martínez Diaz, vecino de Cornellà, detenido el 23/9/73 por solidaridad con EXIN,
acusado de propaganda ilegal, pasó 30 días en prisión preventiva.

* Francisco Castellana Carratalá, vecino de Molins de Rei, detenido el 7/1/74, por propaganda
ilegal, juzgado en el TOP y absuelto.

* María Comellas Doñate, vecina de Viladecans, detenida el 8/9/74 en Sabadell por reunión de
la Asamblea de Catalunya, acusada de reunión ilícita por el Juzgado de Orden Público. En pri-
sión preventiva, no me consta cuando fue puesta en libertad provisional.

* Jaume Garriga Pujol, vecino de Molins de Rei, detenido el 8/2/74, por propaganda ilegal, por
el TOP, no consta prisión preventiva, aplicación de amnistía.

* Enrique Esteban Tejero, vecino de Cornellà, detenido el 29/4/74, por propaganda ilegal, por
el TOP, 10 días en prisión preventiva.

* Josefa Solano Ramos, vecina de Cornellà, detenida el 26/4/74, por propaganda ilegal, por el
TOP, 10 días en prisión preventiva. Imposición de multa gubernativa.

* Concepción Sánchez Medina, vecina de Sant Joan Despí, detenida el 26/4/74, por propaganda
ilegal, por el TOP, 10 días en prisión preventiva. Imposición de multa gubernativa.

332
* Ana María Cortés Díaz, vecina de Sant Joan Despí, detenida el 26/4/74, por propaganda ilegal,
por el TOP, 10 días en prisión preventiva. Imposición de multa gubernativa.

* Alejo Mesón Doña, vecino de Esplugues, detenido el 29/1/73, condenado por asociación ilícita
por el TOP. Cumplió 600 días de prisión.

* Ana Montes Quer, vecina de Gavà, detenida el 29/1/73, condenada por asociación ilícita por
el TOP, cumplió 600 días de prisión.

333

Potrebbero piacerti anche