2ª AVALUACIÓ

TEMA 1. CARACTERÍSTIQUES BÀSIQUES I COMUNS DE LES HABILITATS

ESPORTIVES : NORMES, REGLES I ASPECTES TÈCNICS-TÀCTICS.

TEMA 2. ESPORT INDIVIDUAL : L’ATLETISME

TEMA 3. JOCS PREESPORTIUS : VOLEI I BÀSQUET

TEMA 4. JOC MODIFICAT : EL ULTIMATE

TEMA 5. JOC TRADICIONAL : EL RASPALL.

TEMA 1. CARACTERÍSTIQUES BÀSIQUES I COMUNS DE LES HABILITATS
ESPORTIVES : NORMES, REGLES I ASPECTES TÈCNICS-TÀCTICS.

Les habilitats motrius poden ser classificades en :

1- Que impliquen el propi cos : habilitats bàsiques.
2- Que impliquen manipulació de mòbils o implement: habilitats específics.

Aquestes últimes tenen implícit un objectiu d’eficiència i rendiment i estan centrades en la

consecució de metes concretes conegudes i ben determinades. Les habilitats esportives es poden
classificar en:
 Esports individuals
 Esports d’adversari
 Esports col·lectius.
Les habilitats esportives posseïxen unes característiques en comú i una filosofia pròpia que
els defineix. Entre aquestes característiques es troben el reglament, el mòbil, els jugadors, la meta, la
tècnica i la tàctica.
1.- Característiques.
- El reglament: és bàsic en l’estructura de qualsevol esport. Cada federació pot modificar i crear el
reglament en funció de la modalitat esportiva. En el reglament es determina:
- L’espai i el temps: mesures de la instal·lació, espai prohibit o permès, duració de partit,
descans,..
- Materials a utilitzar: indumentària, mòbils, implement,...
- Nombre de jugadors, substitucions.
- Determina l’execució tècnica: com desplaçar-se, parts del cos a utilitzar,...
- Forma de comunicar-se en el camp segons el tipus d’esport, individuals, d’adversari i
col·lectiu.
- Faltes
- Puntuació
- Utilització de mòbils i/o implement: en tennis raqueta i pilota i en handbol baló o la no
utilització en algunes proves d’atletisme.

- La tècnica: és un conjunt d’habilitats específiques determinades per un reglament concret i

que fa diferent un esport d’un altre. Els desplaçaments i gestos tècnics que els jugadors són
capaços d’executar estan vinculats directament amb el desenvolupament de les capacitats
físiques i motrius i experiències viscudes de cada u.

- La tàctica: es l’ús de les habilitats específiques en un espai i temps concrets. Un pensament

tàctic és el domini de qualsevol situació de joc, en el que es produiran infinitats d’accions
motrius noves en un espai i temps, aconseguint l’objectiu proposat. Els jugadors que utilitzen
el pensament tàctic es cansaran menys i col·laboraran en el joc amb eficàcia, obtenint el
millors resultats. Per això és necessari:
- Concentrar-se.
- No realitzar sempre les mateixes accions, intentar sorprendre.
- Cooperar sobretot, si és esport col·lectiu.
- Implicar-se, prenent iniciatives favorables a la consecució de l'objectiu.
TEMA 2. ESPORT INDIVIDUAL: L’ATLETISME.

L’home primitiu havia de fer carreres, marxes, bots, salts i llançaments per poder sobreviure.
És el primer esport competitiu de la història, en l’antiga Grècia es celebraven competicions
atlètiques en honor d'algun déu, o per a commemorar fets. Com els que feien en Olímpia cada 4
anys.
L'atletisme modern es va iniciar a mitja del segle XIX a Anglaterra. Les escoles i universitats
britàniques el consideraven molt educatiu.
Finals del segle XIX, principis del XX, sorgiren els clubs d’atletisme, entre les classes socials
altes.
Van ser les federacions territorials les que van organitzar-se i reglamentar les diverses proves
i campionats.
INSTAL·LACIONS : l’estadi d’atletisme és l’escenari on es fan les grans competicions.
Format per una pista ovalada de 400 metres que s’utilitza per les curses. I zones reservades a la
pràctica de salts i llançaments. En hivern la pista coberta disposa de 200 metres de corda i zones per
a bots i llançaments.
El programa olímpic d’atletisme és:
1.- CARRERES O CURSES: consisteixen a recórrer un espai en el mínim temps possible. Hi
ha de:
o Velocitat- 100 mts./200 mts./ 400 mts.
o Mig fons- 800 mts./1.500 mts.
o Fons- 3000 mts. F./ 5000 mts. M/ 10000 mts. M/ Marató
o Relleus- 4x100 mts /4x400 mts.
o Obstacles- 100 mts. tanques F/ 110 mts tanques M/ 400 mts tanques/ 3000 mts obstacles M.
o Marxa atlètica- 10 Km F/ 20 Km M/ 50 Km M.

Aquest programa necessita ser adaptat a l’entorn escolar. Així, en categoria infantil (12-13 anys)
en lloc de 100 metres es corren 80 metres.

EIXIDES: és nul·la si un corredor/a es posa en moviment abans que se senta el tret d’eixida.
L’atleta que fa dues eixides nul·les és desqualificat.

CURSES: en 100, 200 i 400 mts els corredors es mantenen en el seu carrer tota la prova. Al 800
mts només ho han de fer durant els primers 100 mts.
El tronc dels corredors és la part del cos que marca l’ordre d’arribada.
La gambada que fa l’atleta en la cursa, té dues fases: TERRESTRE en la que s’aconsegueix
impuls i acceleració i AÈRIA, en la qual s’avança. Així l’amplitud i freqüència de gambada
determinen la fase terrestre, aèria i velocitat. Els braços fan un moviment contrari al de les cames.

EIXIDA: segons la cursa. En velocitat és molt important, al ser curses curtes en que és essencial
no perdre temps, per això ixen ajupits amb els peus col·locats sobre el bloc d’eixida.

TANQUES I OBSTACLES: la tècnica de les tanques i obstacles és molt precisa. Hi ha d’haver

una gran coordinació dels moviments de cames, braços i tronc que ajuden a passar la tanca, no a
saltar-la, sense perdre velocitat. En totes s’han de passar deu. No hi ha penalització si l’atleta tòca
involuntàriament i cau.
RELLEUS: el testimoni ha de passar de la mà del corredor/a a la mà de qui fa el relleu dins
de la zona de canvi. Si el testimoni cau, l’equip és desqualificat.
És l’única prova en equip. Per no perdre temps ni velocitat, l’atleta que rep el testimoni ja ha
d’estar en moviment.
 MARXA: un dels peus sempre ha de tocar a terra, si no els jutges donen un avís. Al tercer
avís, el marxador queda desqualificat. El mantenir un dels dos peus a terra tot el recorregut, provoca
un moviment molt característic.

SALTS:
De llargada i triple salt: es considera nul si es trepitja la línia límit de la zona de cursa. Cada
saltador té 3 intents i els 8 millors passen a la final.

D’altura i perxa: cada vegada que el saltador supera el llistó, aquest s’apuja. Té 3 intents per
superar-lo abans de quedar eliminat. L’altura que es té en compte és l’última que s’ha superat. Els
slats tenen unes fases comuns:
o Cursa: recorregut que es fa fins la zona de salt. La velocitat augmenta fins arribar al màxim
(excepte el salt d’altura).
o Batuda: l’atleta es dóna l’impuls per poder enlairar-se i és la fase més important.
o Vol: fase aèria amb el cos, efectuant els moviments per superar el llistó (altura i perxa) o
aconseguir una posició de caiguda correcta.
o Caiguda: més important en els salts de llargada i triple salt, ja que s’intenta arribar el més
lluny possible.

LLANÇAMENTS: l’objecte llançat ha de caure en la zona senyalada, en cas contrari es

considera nul, ni poden sobrepassar la línia límit de la zona destinada a fer els moviments de
desplaçament per donar l’impuls necessari el llançament. Cada ú pot fer 3 llançaments i els 8
millors passen a la final. Es diferencien 3 fases:
o El desplaçament: conjunt de moviments que es fan amb la intenció d’augmentar la velocitat
del cos i de l’objecte que s’ha de llançar.
o El llançament: tècnica concreta de cada modalitat que pretén donar el màxim impuls a
l’objecte llançat.
o Final: fase posterior al llançament en qué l’atleta intenta reequilibrar-se i no eixir de la zona
de llançament.

PROVES COMBINADES:
Decatló: (masculí) deu proves, seguint un ordre:

TEMA 3. JOCS PREESPORTIUS: VOLEI I BÀSQUET.

Requereixen habilitats i destreses pròpies dels esports, com ara llançaments, colpeig, recepcions,
desplaçaments.
Contenen elements afins a alguna modalitat esportiva i, preparen l’alumnat per a la pràctica de
qualsevol esport, dotant-lo de recursos físics, tècnics... aplicats de manera divertida.
Són jocs d’iniciació a habilitats esportives per l’aprenentatge d’esports concrets.

OBJECTIUS
-Domini de capacitats motriu, que integren els elements tècnics.
- Execució global d’aquest elements sense atendre l'eficàcia del moviment.
- Iniciació a l’aprenentatge tècnic-tàctic de l’esport
- Coneixement bàsic de les regles.
Es distingeixen 2 tipus de preesports:
1. De caràcter genèric: busquen l’adquisició d’habilitats i desenvolupament de destreses
utilitzades en diversos esports. ex.: la passada, sense tindre en compte l’esport de què es tracte.

2. De caràcter específic: l’objectiu del qual és l’adquisició i domini d’una activitat específica en un
determinat esport. Ex: la passada en basquet.

Es bàsic despertar en l’alumnat el gust i la motivació en aquestes activitats, per això:

- Han de ser variades.
-Adaptables al seu ritme i fàcils.
-Que fomenten el descobriment de les accions encaminades a un esport, donant llibertat per
improvisar.
-Mostrant cada dia poques coses, no donar massa informació de colp.
-Fugint dels jocs d'eliminació, perquè ningú no estiga parat (poques interrupcions i explicacions).
-Introduint progressivament les regles, identificant l’esport. En aquesta edat, mostren un especial
interès pels esports i accepten molt positivament aquestes pràctiques (jocs am diferents balons,
zones de marcar, competicions...)
-Explicacions mot clares, per a motivar la seua realització.

En els jocs preesportius aplicats al bàsquet, es treballarà:

-Desplaçaments (parelles, trios...)

-Diferents bots, sense insistir en la tècnica
-Llançaments, rebots.
-Passes
-Defensa zona (amb i sense material)
-Defensa atac (1x1, 1x2...)

En els jocs preesportius de volei, s’ha de treballar:

-Tocs amb el baló, intentar facilitar els tocs deixant un bot entre toc i toc.
-Aprendre a utilitzar, cada grup, l’espai que li correspon.
-barrejar regles d’altres esports, com volei-tennis (no tocar el baló després del segon bot)
-Observar l’espai buit de l’altre grup.
- Realitzar serveis, lliurament, passant la pilota a l’altre camp.

TEMA 4. JOC MODIFICAT : EL ULTIMATE.

Què és?, on es juga? i les regles bàsiques.

El ultimate ha confiat tradicionalment en un esperit de noblesa esportiva que fica la

responsabilitat del joc net en cada jugador. El joc és altament lúdic, sense arribar a perdre el
respecte mutu entre els jugadors, a les regles de joc establertes i a l'alegria bàsica del joc. El
ultimate és un esport auto-arbitrat i de no-contacte.

L’ultimate va ser inventat inicialment per un grup d’estudiants en New Jersey (EEUU) a
1968. Les primeres regles que es van redactar per a l’ultimate frisbee van ser ideades per el creador
de l’esport, Joel Silver a l’any 1970. El primer torneig es juga en juny de 1975 en la universitat de
Yale. Es comença a expandir als països com Suècia, Noruega, Finlàndia i Japó i altres països.
 OBJECTIU: És anotar gol (zona de gol) tenint a u del seus jugadors atrapant un passe dins
de la zona de gol que s’està atacant. Un llançador no pot córrer amb el disc, però pot llançar-lo en
qualsevol direcció i a qualsevol del seus companys d’equip. Cada vegada que un passe no és
completat, es fa un canvi de possessió (TURNOVER). Generalment els partits es juguen a desset
gols. El joc està separat en dos períodes. La meitat del joc és quan u dels equips anota 9 gols. Cada
equip té dret a dos temps fora (2 minuts) per cada part. Després d’un gol els equips intercanvien les
zones de gol i l’equip que anotà, passa a defendre i realitza el següent servici (pull).

TERRENY DE JOC: el camp de joc reglamentari és un rectangle de 100 metres de llarg per
37 metres de ample, però a l’àmbit educatiu ho adaptarem a les mesures d’un camp de 40x20
metres. El camp de joc està dividit en, el camp de joc central i dos zones de gol

MATERIAL : frisbee de 175 grams aproximadament.

JUGADORS : cada equip deu col·locar un màxim de 7 jugadors i un mínim de 5 al camp.

Un equip podrà fer substitucions (il·limitades) sols després de cada gol i abans del següent saque o
“pull”, excepte per una lesió. Es diferencien en jugadors defensors i jugadors ofensors i dins
d’aquests estan els jugadors receptors i llançadors.

REGLES:
TRAURE O PULL: al inici del joc, després del mig temps o després d’una anotació, el joc
comença amb un llançament lliure (pull). El servici consisteix en un jugador de la defensa llançant
el disc per a començar el joc després que l’altre equip estiga preparat (un jugador al menys amb la
mà alçada).
Tots el jugadors en ofensa deuen parar-se amb un peu a la línia de la seua zona de gol a
defensar i els jugadors en defensa deuen estar dins de la seua línia de gol a defensar fins que es faça
el pull. Els pulls són normalment llargs, donant a la defensa temps de creuar el camp i arribar a
marcar a l’equip atacant. Tant prompte el frisbee és alliberat, tots els jugadors es podran moure en
qualsevol direcció.
Cap jugador a l’equip de defensa podrà tocar el frisbee després d’un servici, fins que un
jugador de l’equip ofensiu el toque o el disc faça contacte amb terra.

TURNOVER (Canvi de possessió): un passe incomplet dona lloc a un canvi de la

possessió. Quan succeeix la defensa passa a ofensa i guanya immediatament la possessió del
disc, on va caure o per on va eixir dels límits del terreny de joc. Raons per a perdre la
possessió del disc:

 El llançador falla el llançament i el disc cau a terra.

 El receptor no agafa el disc i aquest cau a terra.
 Un defensor colpeja el disc a l’aire i aquest cau a terra.
 Un defensor agafa el disc a l’aire.
 El disc ix del camp. Si el receptor es troba fora dels límits quan entra en contacte amb el
disc.
 Un atacant no llança el disc quan el “recompte del defensor arriba a 10 segons.

El disc es pot moure en qualsevol direcció amb passes als companys, però el jugador que
agafa el disc no pot córrer amb ell, sols pot pivotar amb un peu. Un llançador pot agafar el seu propi
llançament si altre jugador toca el disc a l’aire, però no fer-se autopassades. Si agafen un disc en
l’aire un atacant i un defensor al mateix temps, té preferència l’atacant.
 RECOMPTE: El jugador que té el frisbee té deu segons per a passar-lo. Cada segon es conta
en veu alta per un defensor, que deu estar a menys de tres metres del llançador. Un jugador pot
mantindre el disc per més de deu segons si no hi ha un defensor a menys de tres metres, o si el
defensor no està contant el temps en veu alta; si hi ha un canvi de marca, el defensor nou deu
recomençar el recompte a partir de zero novament. Es comença amb la paraula “Comptant”.

XEQUEIG: Quan la jugada es para durant un punt per un temps fora, falta, violació,
interrupció o per lesió, la jugada s'haurà d’iniciar el més prompte possible amb un xequeig, és
a dir, un jugador defensor ha de tocar el disc sostingut pel llançador i dir “disc en joc”. Si el
disc no és troba prop d’un defensor, el llançador tindrà que tocar terra amb el disc i dir “disc
en joc”. Sempre que el joc es pare en aquestes situacions, hi ha que intentar acordar-se dels
llocs de tots els jugadors per a quan es comença la jugada amb el defensor tocant-li el disc al
llançador.

FALTES, INFRACCIONS I VIOLACIONS: el incompliment de les regles del contacte

no-incidental entre dos o més jugadors oponents és una falta. Cada jugador podrà reclamar
una falta, infracció o violació, anomenant el nom específic de la infracció en alt. Les faltes no
paren el joc si no es necessari un canvi de possessió, al contrari si que hi ha que parar i fer un
inici del joc amb un xequeig. Es considera falta:

1.- Defendre dos jugadors al mateix temps

2.- No es pot defendre a menys d’un metre (no-contacte)

3.- No colpejar la mà del que llança

4.- No hi ha fora de joc.

5.- Si un defensor comet falta dins de la zona de gol, trau l’equip contrari i ha d’eixir
fora de la dita zona, però en el punt més pròxim al lloc de la falta.

TEMA 4. JOC TRADICIONAL: EL RASPALL.

Què és?, on es juga? i les regles bàsiques.

L’esport de la pilota va ser àmpliament practicat en l’Antiga Grècia i va ser introduït en la

Península Ibèrica pel Imperi romà per a després expandir-se a França, Bèlgica, Holanda o Itàlia.

En la corona d’Aragó va ser un esport molt popular practicat per els membres de la noblesa i
inclòs els reis, però l’èxit va disminuir per que es va prohibir la seua pràctica al carrer i sols es
podia practicar als llocs tancats que sols podien mantindre les classes adinerades. A mitat del segle
XIX els bascos comencen a jugar a rebote en frontó i l’aparició del tennis, limito la difusió de la
pilota a la mà pràcticament a València i països com Bèlgica, holanda, el nord d'Itàlia i el nord de
França. La mitat del segle XX és l'època que es conec con l’edat d’oro de la pilota valenciana,
perquè es disputen moltes partides en les quals s’aposten grans sumes de diner. Posteriorment la
popularització dels esports de masses, especialment el futbol, l’enderroc de molts trinquets
(urbanisme), l’augment de la circulació automobilística (difícil jugar en el carrer) i la immigració
provocà una decaiguda de la practica de la pilota. Però actualment, hi ha més torneigs, més
professionals, més institucions públiques, programes televisius, creació de trinquets en l’àmbit
educatiu,...

OBJECTIU: El raspall és una modalitat de pilota valenciana que es caracteritza sobretot pel
fet que no es juga a l'alt, és a dir, no importa el nombre de bots que efectue la pilota. Les seues
regles exigeixen al jugador un gran esforç, ja que sovint haurà de jugar inclinat per colpejar la pilota
arran de terra. Per aconseguir un punt s’ha d’aconseguir que la pilota supere la línia de tant que té
el rival darrere d’ell o tocar el fons del trinquet. És la modalitat més dura físicament

TERRENY DE JOC: La pilota valenciana pot disputar-se en diferents llocs: trinquet o al carrer. El
trinquet és un lloc tancant de forma rectangular de 40-60x 9-11 metres. Nosaltres utilitzaren un
trinquet adaptat al centre. Les dues parets llargues, s’anomenen muralles. Una de les dues té un
element anomenat l’escala, de quatre escalons dels quals el primer és més alt que la resta (un metre
aproximadament d’alçada). Axó és per a que el públic puga asseure i presenciar la partida. Per a
jugar al raspall al trinquet cal considerar el dau, ja que es on es botarà la pilota per a traure. Els
tamborins es l’objectiu del colpeix, ja que tota la pilota que toca el tamborí és 15.

En cas de jugar-se en un carrer, es marquen dues ratlles de quinze separades a 70 i 75 passes, les
quals limiten el terreny de joc. A una banda serà el rest i a l’altra el traure. Cap al mig del carrer
(depèn de pobles i campionats), s’assenyala una ratlla de falta, la qual ens indica que la pilota no ha
de fer el primer bot més enllà d’ací en l'acció del traure.

MATERIAL : pilota de vaqueta de 40-42 grams. Atesa la major duresa del raspall, els
pilotaires es protegeixen molt més les mans que en cap altra modalitat de pilota. A més, com en la
resta de modalitats, els equips vestiran de roig o de blau, essent el roig el color assignat als més
forts o favorits en les travesses.

JUGADORS: Tot i que també hi ha competicions mà a mà (partides individuals, 1 contra 1),

normalment es juga al Raspall en equips de 2 o 3 components. Pot donar-se el cas de jugar dos
contra tres si hom pressuposa que els dos són de major qualitat que els altres tres, els quals
compensen la menor qualitat amb major ocupació de la canxa. El jugador més endarrerit és el
traure, davant de tot està el punter i entre ells el mitger.

REGLES:
Puntuació: les partides de Raspall es juguen a 25 punts (5 jocs en trinquet) o a 40 punts (8
jocs al carrer), comptabilitzats de 5 en 5, cadascun d'ells anomenat joc (per tant, guanya qui
aconsegueix 5 jocs). Cada joc consisteix en quatre quinzes (15, 30, val, i joc). Si arriben els dos a
val, es torna a baixar la puntuació a trenta (a dos) i es continua el joc fins que un equip guanye el
joc.

- Els equips, un enfront l'altre, jugaran a enviar-se mútuament la pilota d'un sol cop de mà tot
provant de dificultar la tasca de l'altre equip fins que un dels dos no la faça avançar (falta d'un, i per
tant, quinze de l'altre), o l'envie a un lloc on no es puga tornar (quinze directe). Aquests racons són
la llotgeta i les galeries (si es juga en un trinquet), o al darrere de la línia de quinze de l'equip rival
(si es juga al carrer).

- Una meitat del carrer (o trinquet) és anomenada del traure, i l'altre del rest, encara que no
estan separades per cap ratlla o xarxa. El quinze comença amb la treta, que en un trinquet es fa
pegant un bot la pilota en el dau, i en el carrer pegant un bot la pilota en una llosa en la línia de
quinze. No importa si la pilota va rodant o pega diversos bots, ara bé, si (en el trinquet) la pilota
rebota del frontó del rest s'ha de tornar al primer bot (si no n'havia pegat cap) o en l'aire (si ja havia
botat).

- Si la pilota va on és el públic del lateral del carrer (o a les escales en un trinquet), la pilota
quedarà immediatament parada, açò és, es col·locarà al mig del carrer (o trinquet) a l'altura on s'ha
aturat i es rasparà la pilota des d'allí, en cas de jugar-se al carrer s'haurà de colpejar amb la mà roïna.

Es farà quinze tant al carrer com al trinquet:

a) Quan la pilota colpege en qualsevol part del cos que no siga la mà ni l’avantbraç.

Al Carrer, serà quinze:

a) Quan la pilota traspasse la ratlla de quinze per terra.
b) Quan la pilota es pare en la mateixa ratlla de quinze.
c) Quan la pilota haja traspassat la vertical de la ratlla de quinze i no siga jugada a l’aire o al primer
bot, independentment que el bot haja pegat dins o fora del quinze.
d) Quan la pilota pegue el segon bot fora de la ratlla de quinze.

Al trinquet, serà quinze:

a) Quan toque tamborí.
b) Quan traspasse la ratlla del dau per terra.
c) Quan la pilota bote, toque rebot i no és jugada a l’aire.
f) Quan la pilota vaja directa al rebot i no es jugada abans del segon bot.

Tècnica:

El pelotari pot raspar el sol amb la mà per a tornar la pilota, ja que inclou dos colps
específics: "raspar" (colpejar la pilota a ras de terra, que rode) i "enganxar" (colpejar la pilota a
ras de terra de forma que aquesta s’eleve).
 Els diferents colpeig són:

-Volea: colp que es dona a la pilota abans de que bote, amb el braç elevat, amb els peus
fitxats a terra i amb el cos inclinat fins darrere.

- Manró: colp en el que el jugador colpeja la pilota després de descriure amb el braç un
semicercle horitzontal.

- Bot de braç: colp de mateixa execució que el manró, previ bote de la pilota.

- Carxot: similar al bot de braç però, la pilota porta poca altura, i depenent de la posició del
cos es pot dirigir la trajectòria de la pilota fins dalt o contra terra.

- Raspada: colp exclusiu de la modalitat a la que dona nom (el raspall), i que consistix en
arrastrar els dits de la mà per terra per a colpejar la pilota que va rodant.

- Bot i volea: colp de gran dificultat ja que la pilota es colpeja de palma immediatament
després de botar a terra.

- Bragueta: colp similar a la palma amb la particularitat de que la pilota va molt ajustada al
cos i el jugador es col·loca en una posició lateral a la seua direcció.

- Palma: colp en el que el jugador es fica enfront de la trajectòria de la pilota, i la pot

colpejar en l’aire o al bot, i descriu un semicercle en el pla vertical.