LA CULTURA VOCACIONAL

PRINCIPI UNIFICADOR EN LA PROPOSTA CRISTIANA DE L’ESGLÉSIA

Mn. Joan-Pere Pulido Gutiérrez
Delegat de Pastoral Vocacional de la Diòcesi de Sant Feliu de Llobregat

1. PREÀMBUL. UNA EXPERIÈNCIA PASTORAL

La Delegació diocesana de Pastoral Vocacional de la Diòcesi de Sant Feliu de Llobregat 1

acull una de les indicacions que el Bisbe Agustí i els arxiprestos demanen als delegats:
tenir present el territori, la realitat concreta pastoral, en els projectes de cada Delegació.
És per això que l’equip de la delegació s’ha fet present en els nou Arxiprestats de la
Diòcesi, oferint catequesis, pregàries, dinàmiques i testimonis per a reflexionar sobre
l’experiència de la vocació cristiana: reconèixer la veu de Déu que crida i respondre. Una
dinàmica que comporta, també, trobar el lloc de cadascú en la comunitat cristiana.

Ens hem trobat amb preveres i diaques, catequistes, infants, adolescents i joves,
matrimonis i gent gran. En aquestes trobades han sortit qüestions interessants, com: jo
prevere acompanyo la vocació de cada membre de la meva comunitat cristiana,
especialment dels agents de pastoral? Jo catequista, visc el meu servei com a resposta
a la crida de Déu i com acompanyo als infants, adolescents i joves a discernir la seva
vocació? Jo infant, adolescent o jove, quines són les meves inquietuds i m’hi sento
acompanyat? Nosaltres, matrimoni, vivim el nostre amor, cada dia, com a resposta a la
crida de Déu? Jo pare o mare, avi o avia, visc esperançat, malgrat les dificultats actuals,
acceptant la manca de fe dels meus fills o nets i com testimonio i proposo la meva fe?

Aquesta experiència ens ha portat a intuir que no es pot donar res per suposat, que cal
estar presents i atents a les necessitats dels altres, que la fe té el seu temps i ha de ser
acompanyada, que juntament amb la necessitat de les vocacions consagrades, hem de
recollir de nou i actualitzar les eines pastorals de la iniciació cristiana 2 en el context de
la nostra societat, amb la urgent necessitat de vocacions cristianes. I és aquí on la
referència bíblica de la vocació de Samuel (1 Sam 3, 1-10), ens ajuda a presentar i
aprofundir la dinàmica de crida i resposta: parla, Senyor, que el teu servent escolta.

1
Cf Estatut de la Cúria diocesana de la Diòcesi de Sant Feliu de Llobregat, art 35, núm. 2: “A més
de promoure vocacions en concret, intentarà que tota l’acció pastoral de la Diòcesi tingui un
caire vocacional, tant en el sentit de l’orientació bàsica, com en el sentit de formulació explícita
de la pregunta vocacional. En aquest sentit haurà de mantenir estreta relació (i col·laboració)
amb diferents delegacions diocesanes: Vida Consagrada, Família i Vida, Pastoral Juvenil,
Catequesi, Ensenyament”.
2
El Concili Vaticà II va remarcà la importància de la Iniciació cristiana d'adults amb la petició de
restaurar el catecumenat (Cf Constitució Sacrosanctum concilium, núm 64). Intuïm en aquesta
demanda la necessària unitat dels tres sagraments d'iniciació i la globalitat de l'itinerari
d'Iniciació format per elements doctrinals, catequètics i litúrgics. Aquest subratllat es recollirà
amb més claredat en la publicació de la Santa Seu dels nous Rituals, on s’aplicarà els principis i
directrius conciliars respecte a la Iniciació cristiana. També aquesta intuïció ha estat assumida
en el ritual del baptisme d'adults, denominat Ritual de la Iniciació Cristiana. Cf. CEC, núm. 1212
i 1248.

1
La Delegació diocesana de Pastoral Vocacional de la Diòcesi de Sant Feliu de Llobregat
continua la seva reflexió 3 i el seu treball pastoral, acollint el Pla pastoral diocesà 4 i amb
sinèrgies necessàries amb altres delegacions: Vida Consagrada, Família i Vida, Pastoral
Juvenil, Catequesi, Ensenyament, entre altres. Ara, amb la Delegació d’Ensenyament,
prepara una proposta, en el context de la cultura vocacional, amb els equips de pastoral
de les escoles cristianes i els alumnes d’ESO i Batxillerat: un nou repte de presència,
proposta i acompanyament en la dinàmica de crida i resposta de la vocació cristiana.

2. LA PASTORAL VOCACIONAL

El Concili Provincial Tarraconense, recollint implícitament alguns documents del

Magisteri de l’Església 5, valora i ressitua la pastoral vocacional en la pastoral de cada
diòcesi i comunitat cristiana. En la resolució 153, vinculant i prioritària, diu:

Tota l’Església diocesana ha de fer seva la tasca de promoure vocacions, tant a la vida
sacerdotal com a la vida consagrada o religiosa... Hi ha d’haver un canvi d’actitud en els
cristians adults i també en els joves, i un canvi de clima en les comunitats eclesials que
faci possible de dur a terme una pastoral vocacional entusiasta. S’ha d’educar en una fe
profunda i generosa que ens disposi a servir i a donar la vida. 6

No deixem encara l’aportació del nostre Concili que, en la següent resolució 154, indica
l’àmbit específic de la pastoral vocacional que és la vocació cristiana i, concretament,
referint-se a la pastoral juvenil:

Per tal d’intensificar una activitat pastoral que valori els carismes i vocacions cristianes...,
el Concili Provincial Tarraconense demana que es tingui cura de la pastoral de joves i que
s’hi dediquin consiliaris i educadors competents que acompanyin, de cara a una educació
cristiana seriosa, els joves en els seus processos de vida... Una pastoral juvenil no és
completa si no acaba amb el plantejament seriós de l’opció de vida.

3
Les fonts de la reflexió de la Delegació diocesana de Pastoral Vocacional, entre altres, són: la
Paraula de Déu i concretament Mt 9, 37-38; el Concili Vaticà II; l’Exhortació apostòlica
postsinodal Pastores dabo vobis, núm. 1.39; el Concili Provincial Tarraconense, núm. 153-158;
el document final del Congrés Europeu sobre les vocacions al sacerdoci i a la vida consagrada a
Europa, Roma, 5-10 de maig de 1997, Nuevas vocaciones para una nueva Europa; el document
de la Conferencia Episcopal Espanyola, Vocacions sacerdotals per al segle XXI, abril de 2012.
4
El Pla pastoral de la Diòcesi de Sant Feliu de Llobregat té com a referència bíblica Jn 15,1-17:
Jo sóc el cep i vosaltres les sarments. Un Pla pastoral treballat en els cursos 2015-2018 i que
continua enguany, recollint els fruits treballats, en continuïtat i novetat sobre el treball fet i des
de l’experiència de la sinodalitat.
5
Concili Vaticà II, Constitució dogmàtica sobre l’Església, Lumen Gentium, “El sacerdoci comú
dels fidels i el sacerdoci ministerial o jeràrquic”, núm. 10; Decret sobre la formació sacerdotal,
Optatam Totius: “Foment més intens de les vocacions sacerdotals”, núm. 2; Decret sobre el
ministeri i la vida dels preveres, Presbyterorum Ordinis, núm. 11; Exhortació apostòlica post-
sinodal Pastores dabo vobis, núm. 1 i 39; Exhortació apostòlica post-sinodal Christifideles laici:
“Qui són els fidels laics”, núm. 9.
6
Concili Provincial Tarraconense 1995, Resolucions i missatge, Editorial Claret. Documents
d’Església, 29, 1996, Resolució prioritària n. 153.

2
Quan el Concili parla de vocació cristiana, intuïm el procés de maduració de la fe que ha
de ser reconegut, educat, experimentat i acompanyat, com aquell normal i senzill diàleg
entre els pares i els fills que s’identifiquen, parlem i responen en l’humus adequat de la
família. 7 Un procés que identifiquem amb la formació integral de la persona que cerca
trobar el seu lloc en la vida i respondre les preguntes vitals.

És important també considerar que sovint sentim parlar de la cultura de la vida, de la

cultura de l’aigua, la cultura energètica, etc. El papa Francesc també ens ha situat en el
que ell anomena “la cultura de l’encontre” 8 en sintonia amb l’afirmació de que l’Església
és diàleg. 9La cultura és així la forma peculiar que els éssers humans tenim per a
relacionar-nos amb la natura, entre nosaltres mateixos i amb Déu.

Convindria així considerar la pastoral vocacional en el context de l’anomenada “cultura

vocacional”, com a eina transversal en els diferents àmbits de la vida i de la pastoral. I
quan parlem de cultura vocacional no ens referim a una cultura paral·lela, tampoc una
realitat que l’Església proposa des de fora per a justificar la seva activitat pastoral. És el
mateix Evangeli, és la Paraula de Déu, que feta carn en cada cristià, va ajudant a
respondre a les preguntes de la vida i a gestar una forma de viure: una cultura de la
vida 10, de la solidaritat, de la gratuïtat, de la bellesa, de l’esperança. És aquí on ha de
ressonar encara amb més força la mateixa crida de Jesús: La collita és abundant, però
els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors
(Mt 9, 37-38; Lc 10, 2).

7
Cf JOAN PAU II, Exhortació apostòlica Familiaris consortio, 1981, núm. 15.
8
Cf FRANCESC, Exhortació apostòlica Evangelii Gaudium, 2013. El Papa presenta un Evangeli viu,
testimonial i convida a viure una conversió pastoral a partir de l’encontre amb Crist i les
conseqüències derivades en l’encontre amb els germans.
9
PAU VI, Carta Encíclica Ecclesiam Suam, 1964. La revelació, és a dir, la relació sobrenatural
instaurada amb la humanitat per iniciativa de Déu mateix, pot ser representada en un diàleg en
el qual el Verb de Déu s'expressa en l'Encarnació i, per tant, en l'Evangeli (núm. 35); Per tant,
aquest diàleg suposa en nosaltres, que volem introduir-lo i alimentar-lo amb els qui ens envolten,
un estat d'ànim; l'estat d'ànim del que sent dins seu el pes del mandat apostòlic, del que s'adona
que no pot separar la seva pròpia salvació de l'afany per buscar la dels altres, del que es preocupa
contínuament per posar el missatge que és dipositari en la circulació de la vida humana (núm.
38).
10
Cf JOAN PAU II, Carta Encíclica Evangelium Vitae, núm. 7-11; Discurs de Joan Pau II, a la
Organització de les Nacions Unides per a la educació, la ciència y la cultura, 2 de juny de 1980.
La referència a la “cultura de la vida” ens porta a recordar l’aportació magisterial de Joan Pau II,
fent d’ella una fidel traducció de l’estil de vida evangèlic i d’una societat que valora la vida
humana, que respecta la dignitat de la persona humana i que protegeix els drets inalienables
dels éssers humans des de la concepció fins a la mort natural. Aquesta expressió hauria de ser
el motor vital de tots els àmbits personals i socials (família, escola, treball, economia, política,
cultura, justícia i mitjans de comunicació). Una cultura de la vida davant de la “cultura de la
mort”. El valor de la vida humana no és sols un problema moral, o individual, o fins i tot
merament legal, sinó una qüestió que afecta la cultura, és a dir, a la manera de vida dels pobles.
D'allí que amb tota claredat el Papa assenyali que el que està en joc és una confrontació entre
la cultura de la mort i la cultura de la vida i ens convida a tots a ser constructors d'aquesta cultura
de la vida.

3
3. LA CULTURA VOCACIONAL

Aquest terme s'ha anat gestant en la reflexió de l’Església, essent el papa Joan Pau II qui
va llançar el desafiament de construint una cultura que afavoreixi a cada home i dona
poder buscar el sentit veritable de la vida. Per a identificar, entendre i acollir aquest
concepte, hauríem de rellegir el seu missatge en la XXX Jornada Mundial de Oració per
les Vocacions, 11 de l’any 1993. Aquí el Papa urgeix tota l’Església a redescobrir les
actituds vocacionals de fons que configuren una cultura vocacional:

Desitjo, abans de res, cridar l'atenció cap a la urgència de promoure les que podem
anomenar "actituds vocacionals de fons", que originen una autèntica "cultura
vocacional"... Aquest món, turmentat per transformacions sovint punyents, necessita
més que mai el testimoni d'homes i dones de bona voluntat i, especialment, de vides
consagrades als més alts i sagrats valors espirituals, per tal que al nostre temps no li falti
la llum de les més elevades conquestes de l'Esperit (núm. 2).

Serà pocs anys després, al 1997, que el document "Nuevas Vocaciones para una nueva
Europa”, 12 desenvoluparà el sentit de la cultura vocacional en el context de la primera
part del document, sobre la situació vocacional europea avui i amb la referència
evangèlica: La collita és abundant , però els segadors són pocs (Mt 9, 37), com a clau per
a la lectura de l’actualitat, per a trobar la mesura i proporció adients de la nostra pastoral
i evitar el pessimisme del present o l’autosuficiència per al demà. 13

Recordem els accents que el document presenta en l’intent de definir la cultura

vocacional: 14

a. Les inquietuds i reflexions sobre la pastoral de l’Església encara han de crear

una veritable i pròpia cultura vocacional. 15 I la constant i pacient atenció de la
comunitat cristiana al misteri de la crida divina ha de promoure una nova
cultura vocacional en els joves i en les famílies. 16
b. És l’humus de la Nova Evangelització: és cultura i apertura a la vida, és donar
sentit de l’existir i també del morir.

11
L’objectiu de les Jornades Mundials de Pregària per les Vocacions, s'ha anat definint amb els
missatges Pontificis, convidant a la pregària personal i comunitària davant la invitació del
Senyor: Pregueu a l'amo dels sembrats que enviï operaris als seus sembrats (Mt 9, 38; Lc 10, 2).
Un accent en la incessant oració del Poble de Déu, expressant la valoració per totes les vocacions
i centrant l’atenció en les vocacions consagrades i amb el sentit de missió "ad gentes".
12
Nuevas vocaciones para una nueva Europa, document final del Congrés Europeu sobre les
vocacions al sacerdoci i a la vida consagrada en Europa, Roma, 5-10 de maig de 1997.
13
Íbid. núm. 10.
14
Íbid. núm. 13. b.
15
La «cultura vocacional» va ser el tema del Missatge Pontifici per a la XXX Jornada Mundial de
Pregària per les vocacions, celebrada el 2 de maig de 1993.
16
JOAN PAU II, Discurs als participants al Congrés sobre les vocacions a Europa, a «L'Osservatore
Romano», 11 de maig de 1997, núm. 4.

4
 c. Fa referència als valors amagats per l’emergent “cultura de la mort”. 17 com: la
gratitud, l’acceptació del misteri, el sentit de la imperfecció de l’home i la seva
apertura a la transcendència, la disponibilitat a deixar-se cridar per l’altre (i
l’Altre), el preguntar per la vida, la confiança en sí mateix i en el proïsme, la
llibertat de torbar-se davant del do rebut, l’afecte, la comprensió, el perdó,
admetent que allò rebut és immerescut i sobrepassa la pròpia capacitat, la
responsabilitat vers la vida.
d. És aprendre i cuidar la capacitat de somniar i anhelar per descobrir la bellesa
com a valor intrínsec i l’altruisme que neix del descobriment de la dignitat de
l’altre.
e. És capaç d’acollir les grans qüestions i respondre amb el compromís de la vida
quotidiana que va configurant les grans decisions, com la fe, definint la pròpia
vocació.
f. És una pedagogia que comporta necessàriament passar de l’experiència de la
comunitat cristiana a la vida quotidiana, de l’experiència creient personal a la
convicció de construir un veritable futur sobre un model de persona en recerca
de la veritat. Un terreny comú entre creients i no creients, com a veritable espai
d’evangelització.

Des d’aquestes referències, intuïm que la cultura vocacional és el primer objectiu de la

pastoral vocacional i, en cara més, la transversalitat de tota la pastoral en l’Església.
Preguntem-nos, doncs: quina pastoral és, en efecte, aquella que no cultiva la llibertat de
sentir-se cridats per Déu, ni produeix canvi de vida? 18

I és amb un intent de respondre a aquesta pregunta que el mateix document convida a

fer un salt de qualitat o un canvi radical en l’anàlisi de la nostra experiència pastoral.
Aquí no es tracta sols d’una invitació a reaccionar davant d’un sentiment de cansament
o desànim pels pocs resultats pastorals. No es pretén renovar simplement uns mètodes
o recuperar energia i entusiasme. Tampoc no es tracta de subestimar el passat, ni de
culpabilitzar ningú pel que s’ha fet, amb un sincer reconeixement per tots aquells
germans i germanes que han ajudat a molts joves a buscar i trobar les respostes a les
seves preguntes. Més aviat, es vol indicar que la pastoral vocacional en Europa ha arribat
a moment d’impàs (articulació històrica) i que caldrà discernir el que el Senyor ens està
demanant: comprendre d'una vegada l'orientació que Déu, Senyor de la història, està
donant a la nostra història, també a la rica història de les vocacions a Europa, avui
davant d'una cruïlla decisiva. I en aquesta cruïlla, el document convida a considerar les
referències d’una cultura vocacional que ha de configurar cadascun dels projectes
pastorals: 19

a. Davant d’una pastoral viscuda en sentiment de crisi i indigència, la cultural

vocacional apareix com expressió estable i coherent de la maternitat de
l’Església que sempre engendra vida en ella.

17
JOAN PAU II, Carta Encíclica Evangelium vitae, 1995, núm. 12.
18
Nuevas vocaciones para una nueva Europa, núm. 13. b.
19
Íbid. núm. 13. c.
5
 b. Davant d’una pastoral que promocionava sols algunes vocacions, la cultura
vocacional té cura de totes les vocacions, perquè en l’Església de Déu o es creix
junts o no creix ningú.
c. Davant d’una pastoral que centra la seva acció sols en aquelles persones que
manifestaven interès i inquietud, la cultura vocacional impulsa un testimoni
coherent de proposta continua, en nom d’aquell Déu que no fa diferències de
persones, perquè cada una d’elles és un do original de Déu que espera ser
descobert.
d. Davant d’una pastoral que podria néixer de la por per la disminució, la manca
de presència, de cansament o resignació, la cultura vocacional cedeix el lloc a
l’esperança cristiana, que neix de la fe i es projecta vers la novetat i el futur de
Déu, animant i impulsant un testimoni creatiu.
e. Davant d’una pastoral sovint concretada propostes puntuals i improvisades, la
cultura vocacional impulsa a una educació vocacional que acull el mètode
d’acompanyament per a oferir una ajuda apropiada a qui està en recerca i en
el context d’una acció coralen l’Església. 20

El primer capítol del document acaba amb la referència “petit remat i gran missió”, 21
apel·lant a la necessitat de ressituar la pastoral vocacional, la seva natural centralitat i
síntesi, en la pastoral de l’Església i en la de cada comunitat cristiana, per a experimentar
nous camins pastorals. Una cultura vocacional que parteix de l’experiència positiva i
sanejada de la pobresa que ens parla el mateix Jesús: La collita és abundant, però els
segadors són pocs (Mt 9, 37). Una collita que sempre experimentem com abundant quan
ens situem davant la realitat del Regne de Déu i de la nostra societat. I uns segadors
que sempre seran pocs davant la missió, reconeixent que la vocació sempre serà
iniciativa de Déu, do del Pare, Fill i Esperit Sant.

4. LA CULTURA VOCACIONAL, ELS JOVES I L’ART DE L’ACOMPANYAMENT

Retornant al Missatge del papa Joan Pau II, en la XXX Jornada Mundial per les Vocacions,
el Papa es dirigeix directament als joves com a veritables interlocutors en la crida de

20
Cf. JOAN PAU II, Exhortació Apostòlica Postsinodal, Vita consecrata, 1996, núm. 64: “Al
entusiasmo del primer encuentro con Cristo debe seguir, como es obvio, el esfuerzo paciente
de saber corresponder cada día a la gracia recibida, haciendo de la vocación una historia de
amistad con el Señor. Para ello, la pastoral vocacional utilizará los recursos apropiados, como la
dirección espiritual, para alimentar aquella respuesta de amor personal al Señor que es
condición indispensable para convertirse en discípulos y apóstoles de su Reino. Por otra parte,
si la abundancia vocacional que se manifiesta en varias partes del mundo justifica el optimismo
y la esperanza, la escasez en otras regiones no debe inducir al desánimo ni a la tentación de un
fácil y precipitado reclutamiento. Es preciso que la tarea de promover las vocaciones se
desarrolle de manera que aparezca cada vez más como un compromiso coral de toda la Iglesia.
Se requiere, por tanto, la colaboración activa de pastores, religiosos, familias y educadores,
como es propio de un servicio que forma parte integrante de la pastoral de conjunto de cada
Iglesia particular. Que en cada diócesis exista, pues, este servicio común, que coordine y
multiplique las fuerzas, pero sin prejuzgar e incluso favoreciendo la actividad vocacional de cada
Instituto”.
21
Nuevas vocaciones para una nueva Europa, núm. 13. d.
6
Déu 22. Els verbs que configuren la proposta del Papa són significatius: interpel·lar,
reconèixer, acollir, ensenyar, revelar:

Em dirigeixo, sobretot, a vosaltres, estimats joves. Deixeu-vos interpel·lar per l'amor de

Crist. Reconeixeu la seva veu, que ressona al temple del vostre cor. Acolliu la seva mirada
lluminosa i penetrant, que obre els camins de la vostra vida als horitzons de la missió de
l'Església, obstinada, avui més que mai, a ensenyar a l'home el seu veritable ser, el seu
fi, el seu destí, i en revelar a les ànimes fidels les inefables riqueses de la caritat de Crist
(núm. 4).

El papa proposa als joves ésser veritables protagonistes en el diàleg amb Déu, en la
dinàmica de la recerca de la seva vocació, sentin-se responsables també de la
construcció del Regne de Déu, de la seva missió en l’Església:

No tingueu por de la radicalitat de les seves exigències, perquè Jesús, que us ha estimat
primer, està disposat a donar-vos tot el que us demana. Si us exigeix molt, és perquè sap
que podeu donar molt. Joves, feu un cop de mà a l'Església per conservar jove al món.
Responeu a la cultura de la mort amb la cultura de la vida (núm. 4).

En aquesta dinàmica que va configurant la cultura vocacional, el papa subratlla el

protagonisme i responsabilitat dels qui han d’acompanyar als joves en la recerca i
discerniment de la seva vocació: bisbes, família, teòlegs, responsables dels Mitjans de
Comunicació Social, educadors, directors espirituals, consagrats i, d’una manera
significada, els sacerdots, com a veritables agents de la pastoral vocacional i pastors de
les comunitats cristianes. Aquí, un desig, transformat en pregària, desperta la nostra
inquietud: que els preveres de les nostres comunitats cristianes tinguin el temps
suficient per acompanyar cada membre de la comunitat, especialment als joves, i junts
discernir el que Déu ens demana:

Em dirigeixo, en fi, als qui ja esteu consagrats al Senyor i, especialment, a vosaltres,

sacerdots: havent ja escoltat i reconegut la crida del bon Pastor, pareu la vostra veu a
Aquell que també avui crida a molts a seguir-lo. Adreceu-vos als vostres joves, fent-los
sentir la bellesa del seguiment del Senyor i acompanyant-los al llarg del camí, difícil a
vegades, de la vida, sobretot testimoniant amb la vostra vida l'alegria d'estar al servei
de Déu (núm. 4).

Aquesta darrera referència, l’acompanyament espiritual, és un dels accents que es

remarquen significativament en la pastoral vocacional per a concretar el discerniment
en la crida personal de Déu a cada cristià. I, en coherència amb la dinàmica viva del
Magisteri de l’Església, una acció pastoral a la que són cridats a recuperar i ressituar els
ministres ordenats i els agents de pastoral. El papa Francesc ens ho recorda en

22
Cf Catecisme de l’Església Catòlica, Primera secció, c. I, núm. 27: “L’aspecte més sublim de la
dignitat humana el trobem en aquesta vocació de l’home a comunicar-se amb Déu. Aquesta
invitació que Déu adreça a l’home de dialogar amb ell comença amb l’existència humana. Si
l’home existeix, és perquè Déu l’ha creat per amor i, per amor, no para de donar-li l’ésser. I
l’home només viu plenament segons la veritat reconeixent lliurement aquest amor i
abandonant-se al seu Creador”; Constitució Pastoral Gudium et Spes, núm. 19, 1.

7
l’Exhortació Apostòlica Evangelii gaudium, en el context del capítol quart sobre
l’evangelització per a l’aprofundiment del Kerigma i l’acompanyament personal dels
processos de creixement:

En una civilització paradoxalment ferida d'anonimat... l'Església necessita la mirada

pròxima per contemplar, commoure's i aturar-se davant l'altre, totes les vegades que
calgui. En aquest món els ministres ordenats i els altres agents pastorals poden fer
present la fragància de la presència pròxima de Jesús i la seva mirada persona.23

I continua encara definint aquest acompanyament, no com una mena de teràpia que
alliberi l’altre del seu tancament immanent, si no com un veritable “pelegrinatge amb
Crist cap al Pare” 24, amb les següents intuïcions: 25

a. Iniciar als sacerdots, religiosos i laics en “art de l’acompanyament” per a donar

al temps dedicat als altres un ritme guaridor de proximitat, una mirada
respectuosa i compassiva que curi, alliberi i encoratgi en el creixement personal
de la vida cristiana.
b. Des de l’experiència personal de ser acompanyats, aprendre “l’art d’escoltar”
que possibiliti la proximitat, oferint un temps necessari amb prudència i
comprensió amb l’espera atenta de l’actuar de l’Esperit, desvetllant el “desig
de l’ideal cristià” per a respondre a la crida de Déu amb decisions lliures i
responsables.
c. Reconeixent que la vida de cada cristià davant Déu és un misteri que ningú no
pot conèixer plenament des de fora, desvetllar en l’altre l’actitud d’una
continuada conversió (cf. Mt 18,15; Mt 7,1; Lc 6,37) per a respondre a la crida
de Jesús, “a carregar la llitera, a abraçar la creu, a deixar-ho tot, a sortir sempre
novament a anunciar l'Evangeli”.
d. Un acompanyament entès com a servei a la missió evangelitzadora (cf Tt 1,5;
cf. 1Tm 1,3-5), diferent de tota mena d'acompanyament intimista,
d'autorealizació aïllada.

Amb les aportacions fetes fins, s’ha volgut ajudar a redescobrir i ressituar la Pastoral
vocacional en la vida de las nostres comunitats cristianes amb la projecció de la cultura
vocacional. Una cultura vocacional que ens anima a incorporar, en els diferents àmbits
de la pastoral, els accents de l’acompanyament, l’escolta i l’acollida dels valors positius
que ofereix la nostra societat, el discerniment, la formació, l’escolta de la Paraula de Déu
i la coresponsabilitat de tots els membres de la comunitat cristiana, des de la seva
vocació baptismal, amb una clara intenció d’entendre l'orientació que Déu està donant
a l’Església per a la seva conversió pastoral. 26

Aquest article vol ara trobar aquests accents en dos documents: el document final del
Sínode dels Bisbes: la fe, els joves i el discerniment vocacional i la Ratio Fundamentalis
Institutionis Sacerdotalis: el Do de la vocació presbiteral. Una aproximació que es

23
FRANCESC, Exhortació Apostòlica, Evangelii Gaudium. núm. 169.
24
Ibid. núm. 170.
25
Ibid. núm. 169-173.
26
Nuevas vocaciones para una nueva Europa, núm. 13. c.
8
continua fent en la en la dinàmica, sempre present en el Magisteri de l’Església, de la
continuïtat i la novetat.

5. EL SÍNODE DELS BISBES: LA FE, ELS JOVES I EL DISCERNIMENT VOCACIONAL

En el document de treball per al Sínode (Instrumentum laboris), descobrim aquella

intuïció del papa Joan Pau II de que els joves són veritables interlocutors en la crida de
Déu,27 per això la pastoral de l’Església amb els joves, necessàriament ha de formar part
de la seva missió i és l’àmbit concret de treball del Sínode: de la mateixa manera que el
Senyor Jesús va caminar amb els deixebles d’Emmaús (Lc 24,13-35), també l’Església
està convidada a acompanyar tots els joves, sense excloure’n cap, vers l’alegria de
l’amor. 28

En el document final 29 descobrim com aquest acompanyar als joves per part de l’Església
neix d’un gran desig de caminar amb ells, com una casa que acull, caracteritzada per un
clima de família fet de confiança i familiaritat... mare de de tots i casa per a molts 30
(núm. 138). Aquest desig es concreta en la reflexió sobre el misteri de la Vocació, 31
remarcant l’actitud de l’escolta en el llarg viatge del discerniment vocacional 32 i
convidant a desenvolupar, en la comunitat cristiana, una cultura vocacional des de la
vocació baptismal dels seus membres i com a expressió múltiple i articulada per a ser
signe real de l’Evangeli, participant en la missió de l’Església.

Sobre aquest discerniment en l’acompanyament de la vocació cristiana, en el document

trobem també aquella inquietud del papa Joan Pau II, especialment dirigida als
sacerdots, demanant-los que facin sentir als joves la bellesa del seguiment del Senyor
amb el testimoni de l’alegria d’estar al servei de Déu. 33 I el Sínode, conscient de la
importància d’aquest repte, formula tres propostes: una formació arrelada en la
concreció de la vida i caracteritzada per un tracte relacional capaç d’interactuar amb el
context social i cultural; una formació específica referida a la pastoral dels joves i, en
referència a la Ratio Fundamentalis Institutionis Sacerdotalis, avaluar la possibilitat de
verificar el camí formatiu en sentit experiencial i comunitari.

27
JOAN PAU II, Missatge en la XXX Jornada Mundial de Oració per les Vocacions, 1993, núm. 4.
28
Instrumentum Laboris. Sínode dels Bisbes XV Assemblea General Ordinària: Els joves, la fe i el
discerniment vocacional, 13 de gener de 2017. Les finalitats del Sínode. Introducció, núm. 1.
29
Document final. Sínode dels Bisbes, XV Assemblea General Ordinària. Els joves, la fe i el
discerniment vocacional. Ed. Claret, Documents del Magisteri, 68, 2018.
30
FRANCESC, Exhortació apostòlica Evangelii gaudium, núm. 287.
31
El document final té una aportació específica sobre la pastoral vocacional en el caminar de
l’Església amb els joves, amb el títol: El misteri de la vocació, núm. 77-90.
32
Aquest repte del discerniment de la vocació es presentat com l’eix entorn del qual giren totes
les dimensions de la persona. I aquesta és la raó per la qual, davant d’una pastoral excessivament
fragmentada, el pares sinodals demanen que la cultura vocacional sigui el principi unificador en
la proposta cristiana de l’Església (núm. 139).
33
JOAN PAU II, XXX Jornada Mundial de Oració por las Vocacions, 1993, núm. 4.
9
6. LA RATIO FUNDAMENTALIS INSTITUTIONIS SACERDOTALIS: EL DO DE LA VOCACIÓ
PRESBITERAL

La Congregació per al Clergat ens ofereix un nou pla de formació 34 per a les noves
generacions de sacerdots i com a resposta als actuals desafiaments socials, eclesials,
culturals i formatius, seguint el que va decretar el Concili Vaticà II 35 i el magisteri més
recent dels Papes. Un pla formatiu cridat a configurar també les comunitats cristianes i,
en elles la fe anunciada, creguda i testimoniada en Crist Bon pastor, perquè el món tingui
vida i vida abundant (Jn 10,10).

Aquest nou pla de formació posa al centre de l'atenció dels cristians la dimensió
essencial de l'Església del do de la vocació presbiteral, recordant les notes
característiques de la formació presbiteral: la unitat i continuïtat de la formació, la
gradualitat i la integralitat, dins d’un ambient de vida comunitària, amb el degut
acompanyament personal i discerniment vocacional 36. D’aquestes notes subratllo dues:

a. La unitat i continuïtat de la formació. El deixeble cridat a seguir a Crist com a

pastor mai deixa de formar-se i de configurar-se amb ell: Aquell que ha estat
cridat pel Senyor a “estar amb ell” (cf Mc 3, 14) i ésser missioner de l’Evangeli,
ha d’aprendre cada dia a entrar en el secrets del Regne de Déu, vivint una relació
profunda amb Jesús. Aquest “romandre” amb Crist implica un camí pedagògic-
espiritual, que transforma l’existència, per a ser testimoni del seu amor en el
món (RFIS, 61).

b. L’acompanyament i el discerniment vocacional. Un mitjà privilegiat de formació

sacerdotal que requereix la necessitat, la confiança i experiència de ser ajudats
(Cf RFIS 45.47), en el context de la vida comunitària i com a signe de maduresa:
La vocació a ser pastors del Poble de Déu demana una formació que faci dels
futurs pastors experts en l’art del discerniment pastoral, això és, capaços d’una
escolta profunda de les situacions reals i d’un bon judici en les opcions i les
decisions. Per a practicar el discerniment pastoral, convé posar en el centre
l’estil evangèlic de l’escolta, que allibera al Pastor de la temptació de
l’abstracció, el protagonisme, l’excessiva seguretat de si mateix i d’aquella
gelor, que faria d’ell ·un professional de l’Esperit”, en lloc d’ ”un bon samarità”
(RFIS, 120).

34
Congregació per al Clergat, La Ratio Fundamentalis Institutionis Sacerdotalis: El Do de la
vocació presbiteral, Ciutat del Vaticà, 8 de desembre de 2016. L’anterior Ratio, Normes bàsiques
de la formació sacerdotal, és de l’any 1970 amb actualitzacions posteriors, en el 1985, amb cites
del nou Codi de Dret Canònic.
35
Decret sobre la formació sacerdotal, Optatam totius, núm. 1.
36
Cf Mons. Jorge Carlos Patrón Wong, Secretari per als Seminaris de la Congregació per al
Clergat. Conferència: Presentación de la Ratio Fundamentalis Institutionis Sacerdotalis. El don
de la Vocación presbiteral. Trobada amb seminaristes i sacerdots, Barcelona 2 de maig de 2017.

10
7. CONCLUSIÓ

La pastoral vocacional té el repte d’oferir la cultura vocacional com a eix transversal que
unifiqui cadascun dels projectes pastorals de les nostres diòcesis i comunitats cristianes.
Una cultura vocacional que impulsa i afavoreix els accents pastorals de l’escolta,
l’acompanyament, el discerniment, la formació i la coresponsabilitat de tots els
membres de l’Església, en el discerniment vocacional com resposta confiada i
esperançada a la crida de Déu: La collita és abundant, però els segadors són pocs.
Pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors (Mt 9, 37-38; Lc 10, 2).

11