Sei sulla pagina 1di 120

MEMORIAS OLVIDADAS

Imágenes de la escultura gótica valenciana

Comisario, selección de imágenes y estudio introductorio


ARTURO ZARAGOZÁ CATALÁN

Fotógrafos
JOAQUÍN BÉRCHEZ
MATEO GAMÓN
CARLOS MARTÍNEZ
CONSEJO GENERAL DEL CONSORCIO CONSORCIO DE MUSEOS CATÁLOGO
DE MUSEOS DE LA COMUNITAT DE LA COMUNITAT VALENCIANA
VALENCIANA Texto
Director Gerente Arturo Zaragoza
Presidente de honor Felipe V. Garín Llombart
Alberto Fabra Part Coordinación de la edición
President de la Generalitat Área Técnica Vicente Samper
Técnico de programación expositiva
Presidenta Vicente Samper Embiz Diseño y maquetación
María José Catalá Verdet Técnica de gestión administrativa Ramón París
Consellera d’Educació, Cultura i Esport Isabel Pérez Ortiz
Técnicos de gestión expositiva Traducción valenciana
Vicepresidentes Lucía González Menéndez Servici de Traducció
Rita Barberá Nolla José Campos Alemany i Assessorament del Valencià de la
Alcaldesa de Valencia Técnica coordinadora de exposiciones Conselleria d’Educació, Cultura i Esport
Montiel Balaguer Navarro
Luisa Pastor Lillo Técnica en difusión y promoción Impresión
Presidenta de la Diputación Provincial de Carmen Valero Escribá Gráficas Vernetta
Alicante
Comunicación y relaciones públicas
Juan Alfonso Bataller Vicent Nicolás S. Bugeda Este catálogo se publica con motivo de la
Alcalde de Castellón de la Plana exposición Memorias olvidadas. Imágenes de
Auxiliar de montaje la escultura gótica valenciana, celebrada en
Presidenta de la Comisión Científico-artística Antonio Martínez Palop 2015, en el Monasterio de Santa María de
Julia Climent Monzó la Valldigna y en el Centro del Carmen de
Secretaria Autonómica de Cultura i Esport Administración Valencia.
Administrador
Vocales José Alberto Carrión García
Miguel Valor Peidro Auxiliar administrativo © de los textos: los autores
Alcalde de Alicante Germà Sánchez Eslava © de las fotografías: los autores
Secretaria de dirección © de la presente edición: Consorcio
Javier Moliner Gargallo M. Luisa Izquierdo López de Museos de la Comunitat Valenciana
Presidente de la Diputación Provincial de Cas-
tellón
EXPOSICIÓN ISBN: 978-84-482-6017-0
Alfonso Rus Terol Depósito legal: V-1249-2015
Presidente de la Diputación Provincial de Organización
Valencia Consorcio de Museos
de la Comunitat Valenciana
Vicente Farnós de los Santos
Representante del Consell Valencià de Cultura Comisario
Arturo Zaragoza
Marta Alonso Rodríguez
Directora General de Cultura de la Fotógrafos
Conselleria d’Educació, Cultura i Esport Joaquín Bérchez
Mateo Gamón
Director Gerente Carlos Martínez
Felipe V. Garín Llombart
Coordinación técnica
Secretario Vicente Samper
Jesús Carbonell Aguilar
Subsecretario de la Producción y enmarcado
Conselleria d’Educació, Cultura i Esport Carlos Martínez
Alberto Fabra Part

President de la Generalitat Valenciana

E
n el ámbito de la gestión cultural llevada a descriptivo de la prolífica labor desempeñada por
cabo desde la Generalitat, uno de los apar- tres activos focos que entre los siglos XIV y XV des-
tados al que se destinan más recursos, tanto plegaron toda su potencia creativa de norte a sur del
técnicos y materiales como humanos, es aquel que antiguo Reino: el Taller de San Mateo, con presencia
vela por la recuperación de nuestro valioso patrimo- en la práctica totalidad del histórico Maestrazgo de
nio histórico-artístico, un conjunto de bienes donde Montesa; el Taller de la catedral de Valencia, coman-
las diferentes tipologías y etapas cronológicas y su dado por el obispo Gastó, y el obrador que bajo las
naturaleza bien diversa no contradicen en absoluto directrices del Pere Compte, el genial autor de la
el relato originario que confirma y ratifica nuestra Lonja de Valencia, coordinó la elaboración de dife-
personalidad específica como pueblo. rentes obras escultóricas en el entorno de Gandía y
Siendo relevante la tarea de protección y restaura- el monasterio de San Jerónimo de Cotalba.
ción del legado que los siglos han depositado sobre Entre los aciertos de esta muestra hay que hacer
nuestra tierra, también lo es su adecuada divulga- constar tanto el excelente trabajo de los fotógrafos
ción pública a fin de lograr un mejor conocimiento y que han colaborado en ella, como la idea matriz de
una mayor puesta en valor del mismo. la que se nutre y que parte del arquitecto y miembro
Ambos ejes argumentales, que son también diná- de la Real Academia de Bellas Artes de San Carlos,
micas y efectivas líneas de trabajo complementarias, Arturo Zaragoza, quien desde sus amplios conoci-
confluyen en la muestra que prologan estas líneas y mientos sobre el arte edificatorio y escultórico del
que se centra en el particular capítulo que el estilo estilo gótico en general, y de los testimonios presen-
gótico escribió en tierras valencianas en el apartado tes en tierras valencianas en particular, ha dispuesto
de la escultura, tanto la de bulto redondo realizada un relato ameno, sugerente y didáctico a partir de
en piedra o en madera, como la aplicada a los más un buen número de fotografías, bien realizadas ex
variados elementos arquitectónicos (claves de bóve- profeso, o bien obtenidas tras un largo y meticuloso
da, gárgolas, capiteles y otros elementos sustentan- proceso de búsqueda documental.
tes, frisos decorativos, etc.). Animo pues al conjunto de los valencianos, así
Gracias a un arte tan sutil, directo y visual como como a cualquier persona que aprecie la llamada del
la fotografía, el público valenciano podrá acceder a arte a que participe de esta experiencia visual única
la contemplación de unos referentes y testimonios y tan impactante a efectos plásticos y divulgativos,
escultóricos que no por su rareza, dispersión geo- como perdurable en la memoria; una memoria que
gráfica o dificultad de contemplación directa me- al proyectarse desde nuestro patrimonio artístico
recen menos ser difundidas. Los contenidos de la afirma la propia imagen histórica y cultural de la
exposición conforman un pormenorizado análisis Comunidad Valenciana.

5
María José Catalá Verdet

Consellera d’Educació, Cultura i Esport

C
on esta exposición fotográfica, organizada obras en las iglesias de San Mateo, Canet Lo Roig y
por el Consorcio de Museos de la Comunitat Gandía o en la propia catedral de Valencia. También
Valenciana, se pretende destacar y dar a co- se han incluido fotografías de obras situadas de los
nocer  todo un número de obras escultóricas del gó- antiguos monasterios de San Jeronimo de Cotalba y
tico valenciano muy valiosas pero poco conocidas, de Santa María del Puig.
ya sea por estar situadas en lugares de difícil acceso Dentro de las iniciativas por la recuperación,
y nula visibilidad o por permanecer  ocultas por re- conservación y difusión del Patrimonio Cultural
vestimientos de épocas posteriores.    Valenciano, este tipo de exposiciones sirven para
La exposición “Imágenes perdidas, inaccesibles recordarnos la importancia y el inmenso valor de
y olvidadas del episodio gótico valenciano” reúne la arquitectura y la escultura del periodo gótico en
fotografías procedentes de diferentes archivos que nuestras tierras y la obligación que tenemos de se-
han sido realizadas por fotógrafos especializados en guir protegiendo y dando a conocer entre las nuevas
temas de patrimonio artístico. Muchas de estas fo- generaciones todo este tesoro artístico que es una
tografías tiene un carácter irrepetible, ya que fueron parte fundamental de nuestra historia e identidad
tomadas desde los propios andamios utilizados du- como pueblo.
rante los diversos trabajos de restauración de estas

7
Índice

Memorias olvidadas. Imágenes de la escultura gótica valenciana 11

Catálogo 37

Memòries oblidades. Imatges de l’escultura gòtica valenciana 105

Catàleg 125
Sepulcro perdido. Fotografía del archivo fotográfico
de la Real Academia de Bellas Artes de San Carlos de Valencia.

10
MEMORIAS OLVIDADAS
Imágenes de la escultura gótica valenciana

Arturo Zaragozá Catalán

M
emoria y olvido son términos contra- atendemos a la escasez de publicaciones académicas
puestos. La memoria se ejerce o acrecien- parece como si este capítulo no hubiera existido. Las
ta para luchar contra el olvido. Como los razones de este olvido han sido diversas. Sin duda
hombres mueren, construyen monumentos, es decir ha contribuido a ello el peculiar carácter del patri-
memorias. Estas recuerdan a los hechos que admi- monio medieval valenciano frecuentemente oculto
ran y a las personas que quieren. Con el tiempo los por los revestimientos en la Edad Moderna. Ejem-
monumentos, en este caso las esculturas, también plos de ello son los retratos esculpidos en el pilar este
mueren. En ocasiones se rompen y sus fragmentos de la Arcada Nova de la catedral de Valencia ocultos
se dispersan o se pierden. Otro tipo de muerte es durante casi doscientos años por el revestimiento
su pérdida de sentido. En 1952 el cineasta francés clasicista del templo y olvidados durante cincuenta
Alain Resnais dirigió un film con este mismo títu- años más tras la repristinación del edificio. Historia
lo, Les sculptures meurent aussi. En él planteaba la sorprendente, pero no aislada, es la del bajorrelieve
incomprensión europea hacía el arte indígena afri- del martirio de San Pedro del retablo medieval de
cano, víctima de la aculturación. Las máscaras o los piedra de la iglesia homónima en San Mateo reuti-
ídolos de África central expuestos como decoración lizado como bancada del lavabo de la sacristía du-
exótica carecen de toda lectura contextual que los rante la renovación del templo en el siglo XVIII. Ha
haga comprensibles. contribuido también a esta situación la localización
La escultura del episodio gótico valenciano pare- de algunas piezas, como las inaccesibles claves de
ce un ejemplo paradigmático de todas estas muertes. bóveda esculturadas, o las fantásticas e inalcanza-
Una gran parte de la mejor escultura de este periodo bles gárgolas que evacuan el agua de las cubiertas.
ha pasado hasta ahora desapercibida. En realidad, si Algunas aparecen en esta exposición, aprovechan-

11
Imágenes perdidas por vandalismo. A
Dios Padre de la portada de los pies de la
colegiata de Gandía. B San Jaime, potada
de la iglesia de Santiago de Orihuela.
Cortesía Sanchez Portas. C San Juan,
Iglesia de San Juan de Morella, foto
archivo Manuel Milián. D San Mateo,
del retablo mayor de la iglesia arciprestal
de San Mateo.

A B

do los andamios montados para la restauración del Por supuesto, no deben olvidarse las desapari-
edificio, como las imágenes de una clave de bóveda ciones producidas por el vandalismo sufrido en di-
y de una gárgola de la Colegiata de Gandía. Sin la ferentes momentos. Durante la última guerra civil
visión cercana realizada gracias al andamio su estu- española fueron destruidos los sepulcros de Gui-
dio y aprecio no hubiera sido posible. También se en- llem de Montpellier y Entenza y de Margarita de
cuentran en esta situación la Virgen con el niño y el Lauria en el monasterio mercedario de Santa María
aguilucho y los ángeles que la acompañan situados del Puig, y numerosísimas imágenes de alta cali-
en el centro del rosetón del paso al capítulo en la ca- dad, como el Dios Padre del retablo de la Trinidad
tedral de Valencia. En ocasiones el desconocimiento de San Mateo, o el San Mateo del retablo mayor de
de las piezas es producto de su situación en ámbitos la misma población, el Dios Padre de Morella, el San
de acceso restringido como es el sepulcro del obispo Juan Bautista de la iglesia homónima de la misma
Jazpert de Botonach, que se encuentra en una escon- ciudad, importantes bajorrelieves del retablo de San
dida sacristía de la catedral de Valencia; el sepulcro Miguel de Canet lo Roig, las imágenes de la impo-
de los Boil de la antigua sala capitular del convento nente portada de los pies de la Colegiata de Gandía,
de Santo Domingo de Valencia, ahora espacio mili- o el San Jaime de la portada de la iglesia de Santiago
tar de difícil acceso; o los ángeles portadores de las de Orihuela. Las imágenes de la Virgen desapareci-
Arma Christi del claustro alto del monasterio Jeróni- das pueden contarse por docenas, aunque éstas en
mo de Cotalba, hasta hace poco con visita limitada muchas ocasiones habían sufrido grandes modifica-
por ser espacio particular y doméstico. Creemos que ciones al vestirlas en siglos anteriores.
solo el hecho de poner en circulación algunas de es- Con todo, la iconoclastia no es un fenómeno ex-
tas imágenes justificaba esta exposición. clusivamente valenciano ni español, es una tenden-

12
C D

cia patológica universal que pertenece a la condición la atención al detalle es mucho mayor y es indepen-
humana y que resurge periódicamente. Son conoci- diente del lugar en el que se encuentre la pieza. Las
das las destrucciones de imágenes realizadas duran- claves de la bóveda de la cabecera de la iglesia ma-
te la iconoclastia bizantina, la reforma protestante, la yor de San Mateo son de pequeña dimensión; tres
revolución francesa o por los modernos talibanes e y cuatro palmos de vara valenciana (69 y 92 cm res-
islamistas. No obstante, las pérdidas producidas por pectivamente), se encuentran a dieciocho metros de
los vaivenes del gusto y por el vandalismo pueden altura y fueron labradas como si fueran a contem-
dificultar, pero no deben impedir, el estudio, el co- plarse a unos centímetros de distancia. Podrían ha-
nocimiento y el disfrute de este episodio escultórico. cerse las mismas consideraciones de otras muchas
piezas. La dimensión de las escenas del sepulcro de
LA MIRADA CERCANA Guillem de Montpellier y Entenza en el monasterio
de Santa María del Puig y del sepulcro de los Boil
Situarse ante la escultura medieval obliga a una en el convento de Santo Domingo de Valencia son
mirada distinta a la habitual. Las figuras son gene- igualmente pequeñas, lo que no empaña sus correc-
ralmente de menor dimensión que las de otros pe- tísimas proporciones. De hecho en las fotografías de
riodos. Los clípeos con bustos del rebanco y de las la exposición se ha aumentado considerablemente
bases del retablo de la Trinidad de San Mateo son su tamaño sin que sufra su apariencia. La perfección
auténticas miniaturas. Las escenas de los retablos de de la labra de la clave de la resurrección de Cristo
este mismo taller son generalmente de muy pequeña en lo alto de la bóveda de la Colegiata de Gandía
dimensión. Las imágenes centrales de estos retablos es, para nosotros, impensable desde el suelo. Una
no sobrepasan 1,20 metros de altura. Por otra parte, explicación similar debe tener el hecho de que las

13
imágenes de los apóstoles de la portada homónima za a verse el trépano separando la vegetación de las
de la catedral de Valencia estén trabajadas también molduras, a la vez que incluyen frutos y caracoles.
por detrás cuando nunca se van a ver por esta parte. Estas disposiciones llegaran a un extremo virtuosis-
Debe considerarse que el artista medieval había mo en los talleres del círculo de Pere Compte, como
sido educado en la miniatura, en la eboraria y en la ocurre en la Colegiata de Gandía, en el claustro alto
orfebrería. Por otra parte, la perfección de la obra de Cotalba, o en las ventanas de la antigua capilla
vendría dictada por su carácter simbólico y sus efec- de San Luís, de patronato Borja, en la catedral de
tos de tutela y amparo. La mirada del sacerdote y Valencia. En estos últimos ejemplos se ha vaciado el
del poderoso en el momento de situarla y la sem- interior de la hojarasca, se han labrado racimos de
piterna de la divinidad eran suficientes. Viene a la bellotas de su tamaño natural, dejando algún glande
mente, como ejemplo extremo, la cuidada pintura vacío y se ven caracoles con sus finísimos ojos. La
de las tumbas egipcias. Estas fueron construidas con visión de estos detalles desde el pavimento es, por
la idea de que ningún mortal, después de sellarlas, supuesto, imposible.
las volvería a ver. La información que proporciona el peinado y el
Tener en cuenta esta mirada cercana medieval vestido de las imágenes permitiría un estudio apar-
nos ha decidido en esta exposición aproximar el ob- te. Los pobladores de la puerta del Palau de la catedral
jetivo de la cámara a la imagen. Sorprende entonces de Valencia utilizan un peculiar flequillo que puede
el virtuosismo del detalle y el cuidado en las repre- identificarse con las cabezas que aparecen en las im-
sentaciones tanto de vegetales como de animales. En postas tricefálicas del claustro gótico -coetáneo- de
la imagen humana destaca el interés por el peinado, la abadía de Saint Denis en París. Las barbas con ri-
por el vestido y por la moda. Los distintos talleres se zos de los personajes masculinos de los retablos del
caracterizan por la vegetación aplicada. En el taller taller de San Mateo, o de los sepulcros de Guillem
de San Mateo, desde el punto de vista de la etnobo- de Entenza los atan a su determinado momento his-
tánica, debe destacarse la insistencia en utilizar la tórico. Los cogotes afeitados de los celebrantes del
hoja de acanto en agujas de pináculos. También la funeral del friso correspondiente al sepulcro de los
rosa canina se emplea con tal abundancia que pa- Boil muestra la moda borgoñona del peinado de los
rece la firma del taller. Las hojas de roble aparecen primeros decenios del siglo XV. Los cabellos rizados
en la cruz del camino de Morvedre en Valencia y las y dorados de los ángeles de Cotalba muestran otro
hojas de vid en los gabletes de los retablos. El na- nuevo ideal de moda.
turalismo botánico, en el siglo XIV, es ya completo. Lo mismo sucede con el vestido. Las imágenes
Aunque la elección de las especies vegetales pare- muestran las oscilaciones entre las clásicas túnicas
ce responder a un significado de las mismas, que a de los apóstoles del portal homónimo de la catedral
veces se nos escapa, su misma presencia ya supone de Valencia o de la Santa Catalina procedente del
una intención. monasterio del Carmen de la misma ciudad, del ca-
A partir de la obra del escultor y arquitecto Anto- pillo que visten San Pedro de San Mateo y el Sal-
ni Dalmau en el trascoro de la catedral de Valencia vador de Culla con paralelos en un sello secreto de
(1437-1440) los tallos de vides se entrelazan y las co- Martín I, o la riqueza de joyeles y capas chapadas de
les rizadas adquieren asombrosas formas sinuosas algunas imágenes del claustro alto de Cotalba que
que recuerda el cop de fuet del Art Nouveau. Comien- parecen reproducir descripciones de Tirant lo Blanc.

14
Imágenes de los apóstoles de la catedral de Valencia vistos Tienda de imágenes en el siglo XIII. “Códice Rico” de las Cantigas
por detrás. Foto Arturo Zaragozá. de Santa María de Alfonso X el Sabio. Ms. I 1.1 de la biblioteca del
Escorial, fols.16 r y v.

LAS PASIONES, LOS AFECTOS, EL GESTO Y los humanistas del renacimiento y, salvo raras ex-
LA MIRADA cepciones, los hombres de las luces. Esta época sería
el momento de la creación de la sociedad moderna,
A partir de los años setenta del pasado siglo un acaso ahora moribunda o muerta bajo sus formas
notable grupo de medievalistas franceses batalló campesinas tradicionales, pero viva todavía por lo
contra la idea de considerar a la Edad Media como que ella ha creado en lo esencial en nuestras estruc-
un periodo oscuro, The Dark Ages. De hecho este turas sociales y mentales. Siguiendo textualmente a
pensamiento había sido forjado a partir del siglo Le Goff “Ella ha creado la ciudad, la nación, el esta-
XVI, pero todavía resiste en el imaginario popular. do, la universidad, el molino y la máquina, la hora y
Regine Pernoud recordó como aun decimos refirién- el reloj, el libro, el tenedor, la sábana, la persona, la
donos a una situación de embrutecimiento, de igno- conciencia y finalmente la revolución”.
rancia y de subdesarrollo, “Ahora ya no estamos en Los avances en otras disciplinas, como la historia
la Edad Media”, “Esto es una vuelta a la Edad Me- de la construcción, permitieron entender la notable
dia”, o “Esto es una mentalidad medieval”. Por su capacidad organizativa del obrador medieval y el
parte Jacques Le Goff planteó, a partir de una nueva asombroso desarrollo en este periodo de la geome-
periodicidad de la historia una larga Edad Media si- tría descriptiva y de los ingenios mecánicos. Jean
tuada entre el bajo imperio romano y la revolución Gimpel en The Medieval Machine llegó a plantear una
industrial de los siglos XVIII-XIX. Esta larga Edad revolución industrial de la Edad Media que avanza
Media sería la contraria a la cesura que han visto muchos desarrollos modernos.

15
La misma sensación de cercanía mental de esta la Virgen Anunciada y las sonrisas de otras jóvenes,
época que puede rastrearse en la historia, o en la tec- siempre con el cabello descubierto, contrastan con
nología, puede verse en la escultura de esta época. la adusta expresión del Padre Eterno en la figura de
La precisa datación del nacimiento del episodio va- la Trinidad y con las decididas sonrisas cómplices
lenciano en 1238 hace que su despertar se produzca que acompañaban una escena parcialmente perdi-
en el momento en el que la búsqueda del naturalis- da del mismo retablo de la Trinidad. El movimiento
mo en el arte estaba implantado y el idealismo de de los soldados que crucifican a San Pedro en su
periodos anteriores sea residual. retablo homónimo, y el demonio que baila y toca
En términos generales llama la atención, en este la trompeta recibiendo a los pecadores en la boca
episodio, el interés y la eficacia en expresar las pa- del infierno en el retablo de Canet Lo Roig asom-
siones, los afectos, mostrar los gestos y señalar las bran por su realismo gestual tan temprano. En este
miradas. Ya desde las más antiguas imágenes de la sentido podría seguirse con la diversidad de expre-
escultura medieval valenciana puede verse la ale- siones de dolor manifestadas en el sepulcro de los
gría, reflejada en las conocidas fotografías y estudios Boil, que sugiere el previo estudio sistemático de
de Bérchez Gómez y Gómez–Ferrer Lozano, de los estas situaciones. De la misma forma las diferentes
míticos pobladores del nuevo reino representados en expresiones de dolor contenido de los ángeles que
las cabezas de la cornisa de la puerta del Palau de la portan las Arma Christi en el claustro alto de Co-
Catedral de Valencia, o de la nueva cabeza de la que talba culminan un episodio marcado por el gesto y
da cuenta esta exposición. Estas sonrisas contrastan la mirada. Curiosamente, en este mismo espacio, el
con la intensa serenidad que reflejan los rostros de ángel tenante del escudo, de belleza perfecta, situa-
Jazpert de Botonach (hacía 1268) y de Guillem de do sobre la puerta de la escalera, ilumina el gesto
Salelles (1310) en sus respectivos sepulcros, o de la pareciendo susurrar, con la boca entreabierta, unas
imagen del Cristo de la iglesia del Salvador de Va- palabras de gozosa bienvenida.
lencia. A propósito de una importante exposición lle-
Los rostros de los apóstoles de la puerta homó- vada acabo en el Metropolitan Museum de Nueva
nima de la catedral de Valencia muestran una nota- York en 2006-2007 con el expresivo titulo Set in Stone,
ble variedad de expresiones. Mirándolos de frente, The Face in Medieval Sculpture el profesor Willibald
el correspondiente a San Juan parece sorprendido Sauerländer señalaba como el arte medieval está lle-
por nuestra propia mirada. Otros adoptan expresio- no de caras. Proponía este autor que la riqueza de
nes mas graves, o atentas a otras realidades como expresiones y fisionomías características de este epi-
la correspondiente a San Pablo. Los asistentes al sodio hacen pensar en el interés medieval por la fi-
sepelio de Guillem de Montpellier i Entenza en su siognomía, es decir, la “ciencia” que permite conocer
monumento sepulcral del Puig, vestidos con sus co- el carácter de una persona a partir de la observación
rrespondientes gramallas o sacs, miran atentamente de los rasgos físicos. En esta época se relacionó esta
al difunto situado dentro de la fosa de la sepultura disciplina con la medicina y en la Corona de Aragón
como pensando que ellos serán los próximos. parece haber tenido un desarrollo notable. Tampoco
No obstante, acaso sea en el taller de San Mateo habría que olvidar que, no en vano, en esta época,
donde las expresiones y los gestos adquieren el llegó a pensarse que el alma residía en la cabeza.
máximo desarrollo. Las expresiones de dulzura de

16
OBRADORES, TALLERES Y MAESTROS Dadas las circunstancias, fue natural la impor-
tación de muchas imágenes de devoción, especial-
Las imágenes de la exposición se han organizado mente marianas. Si juzgamos por los ejemplares
con criterio cronológico. Ante la ausencia de una histo- que nos han llegado, o tenemos noticia fotográfica,
ria de la escultura gótica valenciana hemos ordenado documental o literaria, estas imágenes serían muy
las piezas por talleres sucesivos. Debe señalarse que abundantes. Las que han sobrevivido lo han hecho
la escultura medieval valenciana, en ocasiones, puede normalmente muy transformadas por los siglos
llegar a ser difícil de entender fuera de su contexto, posteriores, especialmente al vestir las imágenes en
que es la Corona de Aragón. Pero la ampliación de la los siglos XVII y XVIII. Se encuentran entre éstas las
mirada nos alejaría de los límites de este proyecto. imágenes de la Virgen de la Naranja de Olocau del
Uno de los mayores problemas genéricos del es- Rey, la Virgen del Mar de Benicarló, Nuestra Señora
tudio del arte medieval es la falta de coincidencia de la Consolación de Corcolilla en Alpuente, la Vir-
entre los documentos y las obras conservadas. Aquí gen del Milagro de Valencia, Nuestra Señora de las
también sucede. Hoy por hoy parece mas útil reco- Victorias, venerada en la parroquia de San Andrés
ger los materiales, ya que muchos permanecen in- de Valencia, Nuestra Señora del Santísimo Sacra-
éditos, y organizarlos por talleres antes que dotarlos mento del Carmen Calzado de Valencia, la Virgen
de hipóteticas autorías. Seguramente el estudio con- con el niño de Carlet, la Virgen del Rebollet de Oli-
junto de la escultura y la arquitectura puede ayu- va, la Virgen del Castillo de Agres y un largo etcéte-
dar. No en vano en este periodo era frecuente que ra que muestran unas imágenes muy queridas pero
un maestro compatibilizara ambas destrezas. de relativo interés escultórico. Generalmente siguen
Buscar la piedra adecuada, extraerla de una can- modelos sedentes convencionales con gran fronta-
tera y transportarla hasta el taller antes de comenzar lidad y hieratismo. Cabe recordar como en una mi-
a realizar los trabajos de escultura no es labor fácil ni niatura de las Cántigas de Santa María de Alfonso X
sencilla. No es de extrañar que, salvo excepciones, los el Sabio se ve una tienda de imágenes. En otro de
talleres de escultura hayan nacido al calor de los obra- los milagros, sucedido en Morella, éste se produce
dores de fábricas importantes. Los primeros talleres al comprar un viñador una medalla de la Virgen de
de escultura medieval en tierras valencianas hay que Salas en otra tienda de esta ciudad. Estas narracio-
buscarlos en la catedral de Valencia, o en las iglesias nes señalarían la facilidad de adquirir imágenes y su
y monasterios de los mas cristianizados territorios del origen dispar.
norte valenciano como Morella, Benifassá, o Burriana. No obstante, algunas de estas imágenes son de
Con todo, previo a la instalación de cualquier ta- indudable interés artístico. Cabe citar el relieve de
ller de importancia, hay que considerar la urgente Nuestra Señora del Puig, que recuerda modelos ita-
necesidad de la imagen por parte de la sociedad co- lianos de tradición bizantina, así como el impresio-
lonial instaurada en el nuevo reino. Al contrario de nante Cristo de la parroquia del Salvador de Valencia.
lo que sucedía en la sociedad vencida, la imagen era Otro lugar en el que se concentró la labor escultó-
necesaria para dirigirse a la divinidad, para iden- rica fue en las portadas de las iglesias. Estas han te-
tificar al poder y sus límites, permitía perpetuar la nido siempre una importante carga simbólica: son la
memoria y narrar historias. El gusto por la imagen puerta de entrada al lugar sagrado, la Porta-Coeli. No
diferenciaba la sociedad nueva de la anterior. es extraño que la decoración se concentrara en ellas y

17
Reconstrucción hipotética de la puerta
del Palau de la catedral de Valencia.

que las formas tradicionales se mantuvieran en ma- zó la obra de la catedral; la posibilidad de acceder
yor grado que en otros lugares del templo. Cabe re- al lugar donde está instalada la imagen de la Virgen
cordar las portadas de San Mateo, de Catí, o de Bel en con el niño y el aguilucho en la catedral de Valencia;
las comarcas del norte valenciano y las de San Vicen- así como el hallazgo de la cabeza de una cornisa, si-
te de la Roqueta o de Santa María del Puig, con capi- milar a las de la puerta del Palau, permiten plantear
teles de carácter narrativo correspondientes al título la existencia del primer taller estable con interés es-
de la iglesia. Pieza curiosa es el capitel de alabastro cultórico en Valencia.
con escenas marianas de la ermita de San Félix de Xà- La portada del Palau está formada por seis ar-
tiva, vaciado para pila bendita. La escultura arquitec- quivoltas minuciosamente decoradas: puntas de
tónica de carácter vegetal y tradición tardorománica diamante, molduras en zig-zag, festón lobulado y
puede verse en Morella, Benifassà, Burriana, Alzira y delicados follajes, figuras de ángeles seráficos y de
Valencia. Pero además de todos los casos citados ya ángeles turiferarios. Los capiteles presentan, en 24
en el siglo XIII puede considerarse el primer taller de escenas, historias del Génesis y del Éxodo. Las ar-
escultura razonablemente estable. quivoltas quedan enmarcadas por un saliente del
muro disponiendo el conjunto a modo triunfal. El
El taller de la portada del Palau, o del obispo tejadillo o cornisa apea sobre canecillos con cabezas
Albalat, en la catedral de Valencia humanas que deben representar, como indicó San-
chis Sivera, a bienhechores o donantes. La portada
Las restauraciones, realizadas en los últimos por su composición y estilo decorativo (dependien-
años, de la portada del Palau de la catedral de Va- te de la miniatura y de la eboraria) está relacionada
lencia y del sepulcro del obispo Albalat, que comen- con el conjunto de experiencias tardorománicas que

18
Canecillo con la Virgen del niño
cabeza de uno de los con el aguilucho,
míticos pobladores catedral de Valencia.
situado en la cornisa Detalle. Foto Arturo
de la puerta del Zaragozá.
Palau. Foto Arturo
Zaragozá.

se han dado en llamar la escuela de la catedral de por su extremada similitud cabe relacionar las imá-
Lérida. No obstante, la presencia de un parteluz y genes de una anunciación custodiada en el MNAC
arcos, capiteles de cáracter narrativo y las cabezas (nº de cat. 022999-000 y 022998-000), de procedencia
del alero distinguen la puerta del Palau de otras de desconocida, que Durán Sempere y Ainaud de La-
la misma serie. sarte califican de interés ya que son “piezas densas
En el sepulcro del obispo Andreu Albalat (1248- y contenidas, prevaleciendo en ellas la tendencia al
1276), que puso la primera piedra de la catedral en ovoide, al diseño curvilíneo y envolvente con una
1262 y está situado junto a ésta, los fondos decorati- mínima sugestión de movimiento. La expresión, así
vos de este sepulcro coinciden exactamente con los mismo, se insinúa tan solo en los rasgos que aún se
existentes en los de los ángeles de las arquivoltas de hallan distantes del tratamiento estrictamente imi-
la portada del Palau. La formación escultórica de las tativo. En efecto, los ojos, la nariz y la boca son plas-
cabezas del alero es la misma que la de la Virgen mados con un criterio más formal que naturalista,
del Aguilucho y de los ángeles turiferarios que la acaso para infundir esa suprema sensación de supe-
acompañan. Estos últimos coinciden (no en dimen- rioridad y de reserva que el arte medieval gustó de
sión, pero sí en composición y detalles) con los de procurar a su iconografía. El canon de estas piezas
las arquivoltas. Por otra parte, las sencillas claves de es armonioso y en nada exagerado; el San Gabriel
la bóveda de crucero de la catedral, resueltas a mo- aparece algo más geometrizado en lo que concierne
delo de microbóvedas gallonadas coinciden con las a las relaciones de volúmenes mientras la imagen
coronas de los ángeles de la arquivolta y con los án- de la Virgen es más corpórea y animada”. Curiosa-
geles turiferarios de la Virgen del Aguilucho. Puede mente la epigrafía de la filacteria de San Gabriel es
añadirse alguna pieza más a este catálogo ya que idéntica a la existente en la puerta del Palau.

19
La única noticia documental sobre un maestro de ahora perdida, de Santa Tecla del Museo de BB.AA.
este periodo en la catedral de Valencia nos propor- de Valencia que únicamente conocemos por anti-
ciona el nombre de Arnaldi Vitalis. El hecho de que guas fotografías.
el documento esté redactado en latín no señala el
origen del maestro. Con todo, su perfil profesional DESARROLLOS DEL SIGLO XIV
parece más ligado a la ingeniería y a la organización
de obras como mostraría su actuación en la acequia Los talleres de escultura de la primera mitad del
de Alzira. Desconocemos, por tanto, nombres refe- siglo XIV completaron algunas importantes fabricas
rentes a la dirección del taller de escultura. iniciadas durante el siglo anterior, como la catedral de
Continuación de este episodio podría ser la ca- Valencia y la iglesia arciprestal de Morella. Los pro-
beza de una cornisa custodiada por el Servicio de motores, en Valencia, fueron el obispo de la diócesis
Investigación Arqueológica del Ayuntamiento de y acaso, la casa real. Esta última parece haber jugado
Valencia que presentamos en esta exposición, que un importante papel en Morella. También relaciona-
puede ponerse en relación con las cabezas de la por- do con este ámbito pueden considerarse los sepulcros
tada del Palau y, a su vez, con la cabeza de un capi- del monasterio de Santa María del Puig. A lo largo de
tel del Nasher Museum Of Art en Duke University, la segunda mitad de este siglo, además de los talleres
Durham (EE.UU) procedente de Borgoña y datada de escultura en plata, de promoción igualmente real
en el último tercio del siglo XIII. y episcopal, aparece el taller de San Mateo. Los inicia-
Algo más evolucionado en su naturalismo sería dores de este taller fueron comerciantes enriquecidos
el sepulcro del obispo Jazpert de Botonach, del que con el comercio de la lana con Italia y la influencia
ofrecemos una imagen de su rostro, y la imagen, artística de este país se dejó notar notablemente.

20
(Derecha) León alado, acaso procedente
de una imagen del evangelista San
Marcos de las pechinas del cimborrio
de la catedral de Valencia. Museo de la
Catedral. Foto Arturo Zaragozá.

(Izquierda) Ménsula de cornisa en


forma de cabeza encontrada en el nº 25
de la calle de San Vicente de Valencia
(foto Mateo Gamón) y capitel en forma
de cabeza, procedente de Borgoña,
datado en el último tercio del siglo XIII
reseñado por Wilibald Sauerländer en
Set in Stone. The Face in Medieval
Sculpture.

El taller de la portada de los apóstoles, o del entonces al capítulo conservándola como memoria
obispo Gastó, en la catedral de Valencia antigua.
La publicación de una noticia documental por
La reciente restauración de la zona del paso a la parte de Sanchis y Sivera referente a la realización
antigua aula capitular de la catedral de Valencia ha de obras en la portada del capítulo por parte del
permitido comprobar que la portada de acceso a la entonces maestro de la catedral Pere Balaguer en
misma proviene de otro lugar. La visión cercana evi- 1424 hizo atribuir a este maestro la actual portada.
dencia que ha sido recortada en altura (la primera No obstante, Oñate Ojeda ya consideró que había
dovela del arco ha sido suprimida dejando las figu- sido trasladada y señaló que: “la portada entera ha
ras del registro inferior reducidas a bustos) y ajusta- sido embutida en un espacio (el de la anchura de
da en anchura, con lo que han sufrido roturas los pi- la lonja de acceso al capítulo) mucho menor al que
náculos. En origen no pudo ser la puerta inicial del hubo de tener en su lugar primitivo. En cualquier
capítulo situada en el eje del aula, porque medida la caso la atribución a Pere Balaguer en función de las
altura a la planta superior del antiguo claustro de la noticias documentales proporcionadas por Sanchis
catedral la portada no cabría. El único lugar del que y Sivera habría que descartarla ya que únicamente
puede proceder es de la fachada del atrio-claustro se documenta el trabajo de tres operarios durante
situado a los pies de la catedral. La portada habría diecisiete días, tiempo insuficiente para construir
sido construida para la nave trecentista y trasladada esta portada.
cuando se comenzó la Arcada Nova a partir de 1460. Estilísticamente la portada del capítulo debe po-
Con la construcción de la portada barroca la porta- nerse en conexión con la de los apóstoles de la mis-
da medieval habría sido definitivamente trasladada ma catedral -hecho que también señaló Oñate- y con

21
la portada de Santa María de la Seo de Gandía. Entre momento se habían realizado en toda la Corona de
las similitudes pueden señalarse la peculiar moldu- Aragón”, por otra parte las similitudes formales con
ración de las arquivoltas de las portadas de los após- el Portal des Libraires de la catedral de Ruán (iniciado
toles y del capítulo, la forma de los tabernáculos y a finales del siglo XIII) señala el origen último de
la composición de las imágenes, que coinciden en el este taller. El naturalismo y la expresividad de las
tratamiento de las telas y de los peinados. Los dose- figuras queda demostrado con las fotografías de la
les o tabernáculos de las imágenes que se disponen exposición realizadas por Bérchez Gómez.
en las arquivoltas, al llegar al ápice de la misma, aco-
gen entre ellos una cabeza de león. Este detalle se Los talleres de Morella
repite en la puerta del capítulo, en la de los apóstoles
de la catedral de Valencia y en la de Santa María de Durante la Edad Media el territorio de Morella
la Seo de Gandía, casi pareciendo una firma de taller. y El Maestrazgo, junto con Tortosa en Cataluña y
La reciente datación de la puerta de los apóstoles por Alcañiz en Aragón no fueron una zona excéntrica
medio de la heráldica realizada por Rodrigo Lizon- como lo son ahora. Estos territorios estaban en una
do señala que se construyó durante el largo gobier- situación de centralidad en la Corona de Aragón y
no del obispo Ramón Gastó (1312-1348) y acaso en todas las comunicaciones entre sus capitales pasa-
el último periodo. También el sepulcro del obispo ban por ellos. Durante el siglo XIV la exportación
Gastó, recientemente desenterrado del subsuelo de de lana a Italia les dio una riqueza que ahora parece
la catedral muestra similitudes con la actual portada impensable. No es absurdo que talleres de escultu-
del capítulo. La peculiar macolla de los gabletes de ra, al menos itinerantes, aparezcan por estos territo-
las microarquitecturas del basamento del sepulcro rios que ahora nos parecen tan alejados.
son idénticas (proporcionalmente) a la existente en Afortunadamente los talleres de Morella cuentan
la portada. De la misma forma, la escultura sedente con un detenido estudio realizado por A. José i Pi-
del obispo, aún con telas más elaboradas que las de tarch y F. Olucha Montins. Estos autores ya indica-
las imágenes de las portadas, puesta en pie muestra ron que en la iglesia arciprestal de Morella a un pri-
un movimiento similar a las imágenes de éstas. mer taller de escultura arquitectónica de tradición
Todas estas piezas señalarían la instalación de un románica retardataria sucede entre 1310 y 1315 un
taller de escultura, de origen francés, en Valencia, en taller de escultura dirigido por el maestro francés
fechas imprecisas de la primera mitad del siglo XIV, Pere Bonhull o Bonhuyl, autor del sepulcro de Jai-
que realizaría el sepulcro del obispo Gastó, la puerta me II y de Blanca de Anjou, así como de otras obras
de los apóstoles, la portada del atrio de la catedral, en el claustro del monasterio de Santes Creus. Este
y el apostolado de las pechinas del cimborrio (se taller construiría la portada de los apóstoles de Mo-
conserva un león alado correspondiente –hipotéti- rella. Son significativos al respecto los ángeles que
camente- a la figura de San Marcos en la que el león soportan el dintel de la portada, idénticos a los si-
sigue las pautas de los existentes en las arquivoltas) tuados en la cabecera de los sepulcros reales. Según
y la portada del mercado de la colegiata de Santa la opinión de José i Pitarch y Olucha las estatuas de
María de Gandía. De hecho, la puerta de los apósto- los apóstoles serían de un taller posterior relaciona-
les ha sido considerada por José i Pitarch y Olucha do con la portada de San Vicente de Carcasona y con
Montins como “la mas francesa de las que hasta ese la de los apóstoles de Valencia.

22
Predela de Cristo Varón de Dolores
entre la Magdalena y San Juan. Museo
municipal de Onda(Castellón).
Foto Pascual Mercé.

Otro taller posterior se constituiría para realizar de Joinville construyeron su sepultura y el monu-
una importante obra que nos ha llegado muy per- mento fúnebre de su antepasado. Durante la última
dida, la cabecera de la iglesia del convento de San guerra civil los sepulcros fueron salvajemente des-
Francisco. Los escasos restos señalan su construc- trozados. Despues del conflicto únicamente pudo
ción por un taller de ascendencia francesa hacia el restaurarse el del tío del rey, quedando del otro los
segundo cuarto del siglo XIV. No obstante, el traza- fragmentos rotos.
do de los arcos señala un arrepentimiento o un cam- Es conocido el documento por el cual el maestro
bio en la geometría de las bóvedas, lo que podría de las obras reales Aloy de Montbray (1336-1382),
significar una modificación de la obra inicial en un en 1344, cobra 8000 sueldos por el sepulcro de los
periodo posterior. Lauria. De este maestro también sabemos que el li-
mosnero real pagaba, en 1382, 110 sueldos a Aloy,
Los sepulcros del monasterio del Puig de Santa mestre d’images de Valencia para su sustento, es decir,
María le pasaba una pensión en esta ciudad. Este no es el
único maestro de las obras reales que aparece en la
El Puig fue el lugar de la batalla decisiva para la documentación valenciana. Tambien Jordi de Deu,
conquista de Valencia. Como consecuencia de esta el artista siciliano esclavo de Jaume Cascalls, que
batalla murió un tío del rey Jaime I, Guillem de trabajó con su dueño en las tumbas reales de Poblet,
Montpellier y Entenza (1215-1238) . En este sitio his- aparece en la documentación valenciana.
tórico se construyó un monasterio mercedario. Mas En realidad el problema que plantean los sepul-
tarde, en el mismo emblemático lugar, La princesa cros del Puig, aparte de la muy debatida personali-
Margarita de Lauria y Entenza y su marido Nicolás dad artística de cada uno de los maestros reales, es

23
el trasiego de estos maestros por tierras valencianas desarrollara asociado a los obradores coetáneos de
y hasta que punto su personalidad ha quedado es- las iglesias de San Mateo: la iglesia mayor y la del
condida en otros talleres de los que carecemos de convento de Santo Domingo. En un obrador de este
documentación. tipo es fácil la coincidencia de varías maestrías y la
En cualquier caso, los dos sepulcros señalan ma- presencia del teólogo que describa las escenas del
nos y materiales muy diferentes. El del tío del rey es retablo. También debe considerarse que San Mateo
de alabastro. Las escenas son de una asombrosa ges- durante la segunda mitad del siglo XIV era una po-
tualidad que se ha querido relacionar con la obra del blación de tamaño medio en la Corona de Aragón.
escultor Jaume Cascalls. El sepulcro de los Lauria Gracias a ser el centro de la exportación de lana a
está construido en mármol lechoso y se enmarcaba Italia gozaba de una situación económica inusual y
en una desaparecida tracería de piedra idéntica a la envidiable. Al tener allí su sede la poderosa orden
que se construirá, mas adelante, en madera sobre los militar de Santa María de Montesa la seguridad y la
sepulcros reales de Poblet. estabilidad comercial estaba garantizada. Todo ello
no hace extraña la localización de un taller de este
El obrador y el taller de San Mateo tipo en la población.
La evidencia de la asociación entre el taller de es-
Durante los años que llevamos del siglo XXI la cultura y el obrador de la fábrica de la iglesia mayor
restauración de las iglesias de Canet lo Roig, San de San Mateo viene en este caso ayudada por los
Mateo, Traiguera y Culla, todas ellas en Castellón, paralelismos que pueden establecerse entre el vo-
han permitido encontrar e identificar numerosos cabulario y la composición utilizada en la escultura
fragmentos escultóricos medievales y agruparlos re- arquitectónica de esta iglesia y en las pertenecientes
componiendo hipotéticamente los retablos de la Tri- al taller de escultura considerado. De hecho, la pe-
nidad de la iglesia arciprestal de San Mateo; de San culiar utilización de la botánica en ambos ámbitos y
Pedro y San Pablo de la iglesia homónima de San el paralelismo de algunas imágenes indican que el
Mateo; de San Miguel de Canet lo Roig; del Salvador taller de escultura y el obrador de la fábrica fue una
de Culla, así como dar noticia de otros restos de re- misma cosa. Los conjuntos de fragmentos reunidos
tablos de piedra procedentes del castillo de Oropesa como pertenecientes a las capillas de San Miguel y
y del desaparecido convento de Santo Domingo de de la Epifanía del convento de Santo Domingo seña-
San Mateo. larían igualmente la identidad del obrador y del ta-
Un retablo como los descritos tiene un peso consi- ller de escultura en la iglesia del convento. El hecho
derable, y está formado por piezas de extrema fragi- de ser un taller estable quedaría evidenciado por la
lidad ante los movimientos de la fábrica que lo acoge existencia de piedra local y antiguas canteras idénti-
y ante los diferentes tipos de humedad a los que está cas a las de los retablos.
expuesto (de infiltración, de capilaridad, o de con- Una de las escasas noticias documentales que
densación). Su montaje, por tanto, era también un conocemos sobre este taller nos indica que tam-
problema de construcción que requería la presencia bién realizó en 1372 la cruz de piedra del camino
de un maestro de obras, de un maestro vidriero para de Morvedre en Valencia (ahora carretera antigua de
los fondos, y de un pintor. Con lo indicado, no es de Barcelona). Este hecho, junto con el vocabulario for-
extrañar que el taller de retablos de San Mateo se mal utilizado en la pieza, ayuda a atribuir al mismo

24
taller la cruz del cementerio de San Mateo y otras
similares del entorno. Otra noticia documental nos
informa de la presencia del maestro de imágenes
Antoni Guarch en 1379 en el obrador de la catedral
de Tortosa proveniente de San Mateo labrando pie-
zas de escultura. En el año 1382 el mismo maestro
aparece relacionado nuevamente en la catedral de
Martirio de San Pedro, retablo de San Pedro, San Mateo. Tortosa, esta vez proveniente de Valencia. Significa-
Foto Mateo Gamón. tivamente en las capillas de San Pedro y de San Pa-
blo de la catedral de Tortosa se encuentran elemen-
tos que son identificables con las características del
taller de San Mateo. La datación provisional para
este taller de escultura, basada en el análisis estilís-
tico, y en noticias de archivo indirectas, es el último
tercio del siglo XIV.
Los elementos seriados de los retablos repiten
también un mismo vocabulario. Las chambranas
de las escenas, o historias, llevan siempre arcos de
medio punto, o rebajados, con angrelados. Los ba-
samentos se decoran con cuadrifolios en ocasiones
adornados con rosas o acantos. En el caso del reta-
blo de la Trinidad hay también círculos escultura-
dos en bajorrelieve a modo de medallas o clípeos.
Los gabletes que rematan las calles adoptan la for-
ma de triángulos equiláteros (Trinidad, Benifassà),
o isósceles (San Pedro, San Miguel de Canet). En
cualquier caso no se decoran con “obra de compás”,
o tracerías, como ocurre en los retablos de Lérida,
sino con círculos esculturados o con imágenes. Los
netos carecen de las imágenes de seres monstruosos
frecuentes en los sepulcros y retablos de la primera
mitad de siglo, en cambio, van trasdosados de ge-
nerosa y naturalista vegetación. Las entrecalles se
resuelven con estrechas placas en las que se dibujan
estirados arcos apuntados y se rematan con pinácu-
los dispuestos al modo de las agujas de la flor del
acanto. Los doseles de las imágenes rematan con pi-
rámides decoradas también como si fueran las agu-
jas de flor del acanto. Los retablos van recogidos por

25
Lápida sepulcral del caballero anciano. Doble
sepulcro de los Boil. Antiguo convento de Santo
Domingo. Valencia. Foto Carlos Martinez.

la parte superior y por los laterales por un guarda- mitir o por los santuarios que movían especialmente
polvos al modo en que lo hacen los retablos de pin- a devoción. El gran valor de la plata en aquella época
tura. Estos guardapolvos van decorados con rosas. hacía que las obras de los plateros tuvieran también
Compositiva y dimensionalmente los retablos se utilidad como valor monetario. Con frecuencia estos
disponen al modo de los de soporte de madera (pin- objetos eran pignorados, fundidos y renovados. Es
tados o repujados de plata) de dimensiones medias. sabido como en mayo de 1364 entregaron la catedral
Sobre un bancal con imágenes de devoción se dispo- e iglesias de Valencia al rey Pedro el Ceremonioso
nen las calles. En la calle central se sitúa la imagen un auténtico tesoro de orfebrería para auxiliarle en
del titular y sobre ella el dosel, o el calvario. En los la guerra que sostenía contra Castilla. La tasación
laterales, cada calle se compone de varias historias, efectuada por el orfebre Pere Bernés alcanzó el peso
o casas, dispuestas en pisos o rematadas por un ga- de 537 marcos y seis onzas (unos 123 kilogramos)
blete historiado. El conjunto, como se ha dicho, que- evaluados en 3.729 libras, cinco sueldos y siete dine-
da recogido por un guardapolvos. ros. Otro caso similar ocurrió, por las mismas fechas
e idéntico motivo, con la orfebrería del célebre san-
La platería y la esmaltería como modelos tuario de Nuestra Señora de Salas en Huesca. Una
vez pasado el conflicto el monarca devolvió el peso
La escultura de mármol, de alabastro y de piedra en plata incautado en Salas en forma de retablo de
no fue la única que existió en el siglo XIV. La escultu- plata. (decisión que se tomaría curiosamente duran-
ra en plata repujada, generalmente prohibitiva por te una estancia del rey en San Mateo)
su coste, fue altamente considerada por la casa real, La técnica del repujado es auténtica escultura ya
por los cabildos catedralicios que se lo podían per- que en primer lugar debe de realizarse la imagen, o

26
Escena de la ceremonia del entierro. Doble
sepulcro de los Boil. Antiguo convento de Santo
Domingo. Valencia. Foto Arturo Zaragozá.

el bajorrelieve, en madera y luego ajustar la plancha Señala el prestigio de las piezas de orfebrería y
de plata a la misma para posteriormente dorarla o de sus artífices el hecho de que la reina Leonor de
encarnarla. Las superficies esmaltadas pueden aña- Sicilia en su testamento especifique que ciertas pie-
dirle un especial atractivo. zas fueron realizadas por Pere Bernés. También lo
El que nos hayan llegado muy pocos retablos indica que este maestro firme, de forma ciertamen-
medievales de plata (en la Corona de Aragón única- te poco discreta, el retablo de la catedral de Gerona
mente el de la catedral de Gerona y el del santuario con la leyenda Pere Bernés me feu.
de Santa María de Salas) ha llevado a la idea de que Lamentablemente es muy poco lo que nos ha lle-
eran piezas excepcionales y de pequeña dimensión. gado de la obra de Pere Bernés y de otros grandes
Sin embargo, esto no fue siempre así. Podemos de- orfebres como Berthomeu Coscollá de la celebrada
ducir las dimensiones y aspecto del retablo de plata platería y esmaltería valenciana trecentista. Los se-
de la catedral de Valencia que se fabricó entre 1365 llos secretos de los reyes de Aragón son las únicas
y 1398 mediante antiguas descripciones y compa- piezas documentadas de estos plateros. Son piezas
raciones. Este retablo tendría una superficie de 14,6 magníficas, poco divulgadas por haberse considera-
metros cuadrados, es decir una superficie similar a do un “arte menor”. Deben señalarse los sellos de
los retablos de la Trinidad, o de San Miguel de Ca- Pedro el Ceremonioso, Juan I y Martín I.
net lo Roig. El retablo de plata de la catedral de Va-
lencia debió ser una pieza notable pero no la única. EN TORNO A 1400
Diversas citas e inventarios dan noticia de hasta seis
retablos realizados por Pere Bernés, todos ellos per- La etapa que transcurre entre los últimos años del
didos. siglo XIV y el primer tercio del siglo XV es una de

27
Resurrección de Cristo. Escena del retablo de los siete gozos de
la Virgen (1390- 1408) de Pere Nicolau, procedente de Sarrión
(Teruel) actualmente en el Museo de Bellas Artes de Valencia.

las mas interesantes, cosmopolitas y complejas de internacional, citada junto a las zonas de Borgoña,
la actividad artística valenciana. Sin duda es la mas Bohemia o Renania. Debe considerarse además que
dificil de entender sin acudir a un contexto amplio. la característica que mejor define el gótico interna-
Aunque no hay grandes empresas de escultura en cional es la movilidad; los viajes de artistas o de per-
piedra en este periodo, la versatilidad y la experi- sonajes de un lugar a otro. Como ha señalado Ma-
mentación la caracterizan. Este hecho es compren- tilde Miquel refiriéndose a la pintura, debe citarse
sible en el contexto de las innovaciones técnicas en este respecto la llegada de artistas a Valencia como
la construcción y en la efervescencia artística que se el alemán Marçal de Sax, el flamenco Johan Utuvert,
produce en Valencia en torno a 1400. Puede seña- el aragonés Llorens Saragosá, el catalán Pere Nico-
larse a este respecto la invención y desarrollo de la lau, o el florentino Gherardo di Jacobo Starnina.
bóveda tabicada aplicada a las plementerías de la Los talleres de Morella siguieron activos en este
bóveda de crucería, ocurrida en Xàtiva y Valencia a periodo. La notable portada de las Vírgenes de la
partir del segundo tercio del siglo XIV, el rescate de iglesia de Santa María de Morella es datable en este
la antigua técnica del yeso estructural desarrollado, momento y atribuible a la familia de orfebres y es-
junto con otras ciudades de la Corona de Aragón, cultores Santalínea de Morella. Las imágenes de las
en el último tercio del mismo siglo y el inicio de las vírgenes enjoyadas de esta portada están en relación
abstractas composiciones formadas por los enjarjes con la conocida imagen de la Virgen del Milagro del
de nervios convergentes. hospital de pobres sacerdotes de Valencia. También
Paralelamente también hay un notable desarrollo la colegiata de Gandía dispuesta bajo el patronato
de la actividad pictórica. Se ha considerado a Va- de los duques reales tuvo actividad escultórica. El
lencia una de las ciudades claves del arte del gótico apostolado de una portada ahora repartido entre

28
Clave de la Bóveda de la Colegiata de Gandía, h. 1420, foto
Carlos Martínez.

los museos de Copenhage y Barcelona cuenta con El atípico y bellísimo doble sepulcro de los Boil
piezas de importancia como el San Pablo de Johan es, sin duda, un hito y un problema de la escul-
Llobet. Noticias indirectas permiten atribuir tam- tura medieval valenciana. El sepulcro está alojado
bién a Llobet la magnífica clave de la quinta crujía en un arcosolio del lado de la epístola de la sala
de la Colegiata de Gandía realizada a partir de un capitular del antiguo convento de Santo Domingo
dibujo del taller de Pere Nicolau. Traemos a esta ex- de Valencia. El espacio interior del arcosolio acoge
posición, encontrada en una cripta del antiguo con- cinco niveles de piezas escultóricas. Aunque care-
vento del Carmen de Valencia, una imagen de Santa cemos de noticias documentales, la calidad artísti-
Catalina de Alejandría, de notable apariencia clási- ca de las piezas y el interés heráldico de las mismas
ca, atribuible al mismo maestro. Debe mencionarse produjeron que el sepulcro suscitara interés desde
igualmente la capilla del Salvador de la catedral de antiguo. El barón de San Petrillo en un docto aná-
Segorbe, de interesante escultura en impostas y por- lisis basado en la heráldica y en otras variadas re-
tada, recientemente estudiada por Ruiz Quesada y ferencias propuso su realización en dos momentos.
Borja Cortijo , así como el imponente sepulcro que Los sepulcros pertenecerían a los miembros de la
alberga. Con todo, las piezas mas sorprendentes son familia Boil ya citados por el cronista del convento
la escalera en yeso del coro de Morella, y los techos Fray José Teixidor en el siglo XVIII. El citado heral-
de madera tallada y estofada de la sala dorada de la dista propuso cambiar la titularidad y la datación
casa de la ciudad de Valencia, En esta última trabaja- de las lápidas. Estas habrían sido realizadas a co-
ron también artistas morellanos. Ambas inauguran mienzos y mediados del siglo XV. De hecho pue-
en tierras valencianas la utilización del yeso como den apreciarse diferencias entre las esculturas de
material para la escultura los caballeros y las de los bajorrelieves en cuanto

29
Detalle de la cornisa de
un techo procedente de
la casa de la ciudad de
Valencia, ahora en la roca
Valencia, h. 1410-1420.
Foto Arturo Zaragozá.

al peinado y al estilo. Las primeras, especialmente DESDE ANTONI DALMAU A LOS TALLERES
el caballero de la barba poblada y rizada parece se- DEL CIRCULO DE PERE COMPTE
guir las modas del siglo XIV, mientras los bajorre-
lieves con oficiantes con el pescuezo afeitado según El escultor y arquitecto Antoni Dalmau (1435-
la moda borgoñona, las plañideras completamente 1453) inaugura y plantea el último episodio de la es-
ocultas por capuchas características del mismo epi- cultura medieval valenciana. Dalmau fue maestro de
sodio y los cantores de polifonía deben pertenecer obras de la Seo de Valencia y maestro de la reina Ma-
al segundo cuarto del siglo XV. El carácter unitario ría, consorte de Alfonso el Magnánimo. Es conocida
y vagamente trecentista del conjunto podría haber la noticia de este maestro trabajando, acompañado
sido intencionado conjuntando una obra “a la an- de otros canteros valencianos, junto con el famoso
tigua” con materiales diversos. En cualquier caso, escultor catalán Pere Johan, en 1435, en la obra del
algunas figuras de los bajorrelieves del sepulcro retablo de alabastro de la Seo de Zaragoza, donde
toman modelos de otro emblemático monumento además conocería la obra de interesantes maestros
sepulcral, el de Guillem de Montpellier y Entenza como Jehan Ysambart y Pedro Jalopa. Pieza esencial
en el Puig. Las imágenes de la mujer doliente que en su producción y en el desarrollo de la escultura
se tapa la boca con la mano y del fraile que canta valenciana posterior es la fachada del trascoro de la
con la boca completamente abierta están tomadas catedral de Valencia, ahora retablo de la capilla del
de este sepulcro. Ambas aparecen bien ilustradas Santo Cáliz, antigua sala capitular. Este hermoso re-
en la exposición. tablo fue construido a partir de 1441 aprovechando
los relieves labrados para un trascoro anterior cuya
conformación arquitectónica se estimó inadecuada.

30
Detalle de uno de los paneles del trascoro de
la catedral de Valencia: Moisés mostrando
la serpiente para salvar a los israelitas de las
picaduras. Juliá Lo Florentí, h 1418-1424.
Foto Arturo Zaragozá.

En los relieves aprovechados del proyecto ante- la arquitectura valenciana del cuatrocientos. Como
rior había trabajado, desde 1418, el maestro Juliá Lo remate cuatro figuras a modo de atlantes soportan-
florentí que posiblemente se pueda identificar como do la obra se sitúan en otros tantos capiteles. Todas
Julián Nofre, escultor florentino que acaso tam- ellas llevan grandes ropajes pero las características
bién pudo ser activo posteriormente en la catedral diferenciales de sus rostros y elementos del vestua-
de Barcelona. Estos relieves, magníficos, han sido rio indican ser auténticos retratos. En la exposición
considerados la primera introducción de las formas recogemos la hipotética imagen de Baldomar.
escultóricas del quattrocento en la península ibérica, En los talleres del círculo de Pere Compte se com-
aunque su influencia no fue inmediata. binan igualmente la geometría y la figuración. Gó-
Compositivamente, Dalmau combina la obsesiva mez-Ferrer Lozano y yo mismo ya dimos noticia de
geometría de las maclas de pináculos de trece ca- este episodio que ampliaremos en breve. Con fre-
ñas, con una movida y elegante hojarasca, así como cuencia la escultura de los capiteles se protege con
figuras de ángeles atlantes. Entre las verduras, rea- un potente guardapolvos decorado con un juego
lizadas con ayuda del trépano, se incluyen frutos y de intersecciones de aristas en las que cada línea se
caracoles. Esta solución la seguirán los talleres que corresponde con una pilastra, arista o nervio de la
trabajan bajo la dirección de Francesc Baldomar y bóveda. Hay ejemplos excelentes de guardapolvos
de Pere Compte. Con Baldomar puede verse en el aristados, aunque difíciles de apreciar por la falta de
pilar este de la Arcada nova de la catedral de Valen- iluminación adecuada, en el pórtico de los pies de la
cia. En este pilar las pilastras no se apoyan en el ba- capilla real del convento de Santo Domingo y en las
samento sino que parecen surgir de él mediante un capillas absidiales de la iglesia del convento del Car-
juego de maclas característico de los desarrollos de men en Valencia. Pero, sin duda, los de mayor inte-

31
Imposta de la parte ampliada de la
colegiata de Gandía mostrando la
característica combinación de geometrías
complejas y figuración naturalista de los
talleres del círculo de Pere Compte.
Foto Carlos Martinez.

rés por su escultura se encuentran en las capillas del A partir de la última década del siglo XV, se in-
paso a la sala capitular de la catedral de Valencia. corpora decididamente la escultura figurativa a la
En este lugar el juego de intersecciones de aristas se arquitectura. Lo hace en capiteles, portadas y, por
combina con esculturas de una calidad extraordina- supuesto, como imágenes exentas en capillas y re-
ria. Las esculturas están firmadas con tres señales tablos. Lo que hasta este momento parecía impen-
diferentes que acaso con el tiempo podrán concre- sable por el gusto por la abstracción geométrica
tarse sus autorías, Estos juegos de intersecciones en adquiere carta de naturaleza. De las portadas o de
estos guardapolvos-capiteles adquieren el máximo las impostas en las que únicamente se valoraban sus
climax en la ampliación de la Colegiata de Gandía. cualidades referentes a las aplicaciones matemáticas
En este caso se combina igualmente una excelente se pasa a la incorporación de la escultura. Hay ejem-
escultura naturalista con las maclas de abstractos plos excelentes, que nos han llegado en diferente
juegos geométricos. Lamentablemente los talleres estado de conservación, como son las portadas de
de escultura no parecen haber tenido autonomía los pies de la colegiata de Gandía, de la capilla del
económica o profesional, no contratando por sí mis- hospital de Xàtiva, de la iglesia de Santiago de Ori-
mos, lo que dificulta notablemente el conocimiento huela, o la escultura en bronce de San Martín de la
de sus autores. A pesar de ello el examen de la es- correspondiente parroquia de este título en Valen-
cultura de la ampliación de la Colegiata de Gandía, cia. El conjunto escultórico de mayor interés conser-
del claustro alto de Cotalba, de la capilla de San Luis vado, aunque con lesiones, es el repetidamente cita-
y del paso al capítulo a la catedral de Valencia, o de do claustro alto o de las Arma Christi del monasterio
la portada de la capilla del palacio de mosén Sorell jerónimo de Cotalba. Este ámbito reúne veintinueve
señalan idénticas formulas. impresionantes imágenes de ángeles dispuestos en

32
Portada de la escalera del claustro alto de Cotalba
mostrando la conjunción de escultura y arquitectura
en la obra del círculo de Pere Compte. Foto Carlos
Martinez.

impostas, claves y arcos, siempre con diferentes ex- en Set in stone, the face in Medieval Sculpture, Charles T. Little
presiones, portando los instrumentos de la pasión (de). pp. 2-17.
—Aunque no existen obras recientes sobre la escultura valen-
de Cristo. ciana en la Edad Media veáse : SANCHIS y SIVERA, José.
Las limitaciones de espacio han obligado a que “La escultura valenciana en la Edad Media, Notas para su
la escultura gótica valenciana, en esta exposición, se historia”, Archivo de Arte Valenciano, 1926 pp.3-29. DURÁN
haya ajustado a la escultura realizada en piedra. La SAMPERE, Agustín; AINAUD DE LASARTE, Juan. Escul-
realizada en madera, en yeso, en plata, o en hierro, tura Gótica. Madrid, 1956. CATALÀ GORGES, Miguel Án-
gel, “Escultura Medieval” en Historia de L´Art Valencià, 2
de no menor interés, queda para próxima ocasión. L´Edat Mitjana: El Gótic. pp.91-140
—La abundante imaginería de Vírgenes encontradas tras la
conquista cristiana puede seguirse en repertorios como FE-
NOTÍCIA BIBLIOGRÁFICA RRI CHULIÓ, Andrés de Sales. Iconografía Mariana Valenti-
na, Valencia, 1986.
—Entre la extensa bibliografía existente sobre la renovación de —Sobre el inicio del obrador y taller de la catedral de Valencia,
la percepción social de la Edad Media, puede verse: PER- además de las obras generales ver; SANCHIS y SIVERA,
NOUD, Regine. Pour en finir avec le Moyen Âge. Seuil, 1977. José. La catedral de Valencia, Valencia, 1909. TORMO MON-
LE GOFF, Jacques. Pour un autre Moyen Âge. Gallimard, ZÓ, Elías. “La catedral gótica de Valencia”, Congreso de His-
1977. GIMPEL, JEAN. The Medieval Machine. Londres,1976. toria de la Corona de Aragón,Valencia,1925 ,pp.1-37. SERRA
LE GOFF, Jacques. Un long Moyen Âge. Hachette, 2004. DESFILIS, Amadeo ; SORIANO GOZALBO, J. “La porta-
—Sobre el catálogo de la citada exposición llevada acabo en da tardorromanica de San Vicente Martir de Valencia”, Ars
el Metropolitan Museum de Nueva York véase: LITTLE, Longa nº3,1992 ,pp. 141-148. ZARAGOZÁ CATALÁN, Ar-
Charles T. , Set in Stome, the Face in Medieval Sculpture. The turo. Arquitectura Gótica Valenciana, Generalitat Valenciana.
Metropolitan Museum of Art, New York, 2006. SAUER- Valencia, 2000. ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo. Jaime I
LÄNDER, Willibald. “The Fate of the face in Medieval Art”, (1208-2008), Arquitectura Año Cero. Generalitat Valenciana,

33
2008. BÉRCHEZ GOMEZ, Joaquín; GÓMEZ -FERRER LO- terminales de la ciudad de Valencia” Archivo de Arte Valen-
ZANO, Mercedes. “Traer a la Memoria, La época de Jaime ciano, 1929, pp. 83-108. Salvador.; “Cruces terminales de la
I en Valencia.” en Zaragozá Catalán, Arturo. Jaime I (1208- ciudad de Valencia” Archivo de Arte Valenciano, 1930, pp. 66-
2008), Arquitectura Año Cero. Generalitat Valenciana, 2008. 85. ESPAÑOL BERTRAN, Francesca. “Atribuible al Mestre
pp. 157-276. Con tirada aparte. ZARAGOZÁ CATALÁN, de Sant Mateu. Imago Pietatis. Compartiment d’un bancal
ARTURO. “El control de la forma en la arquitectura me- de retaule” en Español Bertran, Francesca; Yarza Luaces
dieval valenciana: dibujo y oficios artísticos durante los si- Joaquín. Fons del Museu Frederic Marés 1, Cataleg d’escultura i
glos XIII y XIV”. Historia de la Ciudad IV. Francisco Taberner pintura medievals, Barcelona. 1991, pp. 415-416. FUMANAL
Pastor (coordinador). Colegio Territorial de Arquitectos de i PAGÉS, Miquel Àngel; MONTOLIO i TORÁN, David. “Fi-
Valencia. Valencia 2010. guras de San Pedro y San Pablo”; “Figura del Salvador y
—A propósito del “taller del obispo Gastó” y la datación de la figura de León” en La Memoria Daurada, Obradors de Morella,
portada de los apóstoles de la catedral de Valencia en base s. XIII-XVI, Morella, Diputació de Castelló, 2003, pp. 242-
a la heráldica de la misma , véase; SANCHIS y SIVERA, 247; 248-252 respectivamente. FUMANAL i PAGÉS, Miquel
José. La catedral de Valencia, Valencia, 1909. OÑATE OJEDA, Àngel; MONTOLIO i TORÁN, David. “L’influx dels tallers
Juan Ángel. La catedral de Valencia. Valencia, 2012. ROSSE- reials d’escultura durant la segona meitat del segle XIV al
LLÓ, Vicenç M.; ESTEBAN CHAPAPRÍA, Juliá. La façana nord del Regne de València i el baix Aragó: el taller de Pere
septeptrional de la ciutat de Valencia. Valencia, 1999, p.66 y ss. Moragues i els retaules de Rubiols y Mosquerola”. Boletín de
RODRIGO LIZONDO, Mateu. “La heráldica en la puerta la Sociedad Castellonense de Cultura. Tomo LXXIX, Enero-Ju-
de los Apóstoles de la catedral de Valencia”. Archivo de Arte nio 2003 pp. 75-107.
Valenciano, vol. XCIV, pp. 17-28. ZARAGOZÁ CATALÁN,
Arturo. Arquitectura Gótica Valenciana, Generalitat Valencia- —Sobre los sepulcros del monasterio del Puig y los maestros
na. Valencia, 2000. ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo; VILA de las obras reales en la época de Pedro el Ceremonioso, una
FERRER, Salvador. “La capilla del santo Cáliz de la Cena elemental revisión incluiría; ESPAÑOL, Francesca. “Jaume
del Señor. Antigua sala capitular de la catedral de Valen- Cascalls revisado: nuevas consideraciones y obras”. Locus
cia”. Valencia Ciudad del Grial. El Santo Cáliz de la catedral. Amoenus, 2 (1996), pp. 65-84. MANOTE i CLIVILLÉS, María
Ajuntament de València. Miguel Navarro Sorní (coordina- Rosa; TERÉS i TOMÁS, María Rosa. “El Mestre de Pedral-
dor). Valencia, 2014, pp. 80-105. bes” en L’Art gòtic a Catalunya. Escultura I. La configuració de
—Sobre los talleres de Morella; JOSÉ i PITARCH, Antoni; l’estil. Manote i Clivillés, María Rosa; Terés i Tomàs, María
OLUCHA MONTINS, Ferrán. “Secuencias de contexto de Rosa (Coord.). Enciclopedia Catalana, Barcelona 2007, pp.
la escultura de Morella siglos XIII-XIV en La Memoria Dau- 172-182. BESERAN i RAMÓN, Pere. “Aloy de Montbray” en
rada. Obradors de Morella S. XIII-XIV. Morella, pp. 95-115. L’Art Gòtic a Catalunya. La confirmació de l’estil. Manote i Cli-
ALANYÀ i ROIG, Josep. Urbanisme i vida a la Morella medie- villes, María Rosa; Terés i Tomás, María Rosa (Coord.) Enci-
val (S. XIII-XV), Morella, 2000. clopedia Catalana, Barcelona, 2007, p. 204-219. BRACONS i
—El taller de San Mateo lo hemos tratado anteriormente en; CLAPÉS, Josep. “Jaume Cascalls” en L’Art Gòtic a Catalunya,
ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo. “La iglesia arciprestal de la configuració de l’estil, Manote i Clivilles, María Rosa; Terés
Sant Mateu” La Llum de les Imatges, Sant Mateu, 2005, Genera- i Tomàs. María Rosa (Coord.)Enciclopedia Catalana. Barce-
litat Valenciana, Valencia 2005, pp. 95-123. ZARAGOZÁ CA- lona, 2007, pp-223-245. LIAÑO, Emma. “Aloy de Montbray
TALÁN, Arturo; GIL SAURA,Yolanda. “Obradores y talleres imaginator del regne de França a la Corona d’Aragó al segle
en el Maestrazgo de Montesa. Siglos XIII-XVIII”, Pulchra Ma- XIV”. Locus Amoenus. Vol. 12, 2013.
gistri: l’esplendor del Maestrat a Castelló: Culla, Catí, Benicarló i
Vinaròs, 2013-14. Actualmente se encuentra en prensa, ZA- —Sobre la platería y la esmaltería medievales valencianas es
RAGOZÁ CATALÁN, Arturo. El Taller de Imágenes de Piedra todavía fundamental; SANCHIS i SIVERA, José. “La esmal-
del Siglo XIV de San Mateo (Castellón). Recomponiendo un mun- tería valenciana en la Edad Media”. Archivo de Arte Valencia-
do de fragmentos. Diputación de Castellón, 2015. no, 1922, Valencia, pp. 3-50. SANCHIS i SIVERA, José. “La
Veáse también; DURÁN SANPERE, Agustí. Los retablos orfebrería valenciana en la Edad Media”. Revista de Archi-
de piedra, , T. I, Los retablos del siglo XIV. Editorial Alpha, vos, Bibliotecas y Museos, Madrid, 1929. Véáse también, BETÍ
Barcelona, 1932. CARRERES ZACARÉS, Salvador. “Cruces BONFILL, Manuel. Los Santalínea, orfebres de Morella. Cas-

34
tellón, 1928, pp. 21. OLUCHA MONTINS, Ferràn. “L’Orfe- gótico internacional”. Arquitectura en construcción en época
breria a Castelló, segles XIV-XVI” Sociedad Castellonense medieval y moderna, técnica y organización de la obra , Amadeo
de Cultura, Temas Castellonenses, Cuadernos de Divulgación Serra (coord.). Universitat de Valencia, 2010, pp. 347-374.
Cultural-5, Castellón de la Plana, 1996. DE DALMASES i IBORRA BERNAD, Federico. La casa de la ciudad de Valen-
BALAÑÁ, Nuria. “A la llum d’una restauració: la creu pro- cia y el Palacio de Mosen Sorell. De la Memoria nostálgica a la
cessional de l’Arxiprestal de Sant Mateu del Maestrat”, en reivindicación arquitectónica de dos episodios perdidos del siglo
Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, T. LXXIX, Ene- de oro valenciano. Tesis doctoral. Noviembre 2012.
ro-Junio 2003, pp. 137-165.
—Para el periodo considerado entre Antoni Dalmau y el final
—Sobre el complejo periodo entorno a 1400, veáse: SANCHIS del periodo considerado; SANCHIS y SIVERA, José, “Maes-
SIVERA, José. “Arquitectos y escultores de la catedral de tros de obras y lapicidas valencianos en la Edad Media”,
Valencia”. Archivo de Arte Valenciano, 1933, pp. 11-12. TRA- Archivo de Arte Valenciano, 1926, p. 26. GÓMEZ-FERRER
MOYERES BLASCO,Luis. “Los artesonados de la antigua LOZANO, Mercedes, ”La cantería valenciana en la primera
casa municipal de Valencia”, Archivo de Arte Valenciano, mitad del siglo XV: El maestro Antoni Dalmau y sus vin-
1917. SERRA DESFILIS, Amadeo. “Al servicio de la ciu- culaciones con el área mediterránea”, Anuario del Departa-
dad: Joan del Poyo y la practica de la arquitectura en Va- mento de Historia y Teoría del Arte, Vols. IX-X, 1997-1998, pp.
lencia (1402-1439)”, Ars Longa: cuadernos de arte, 1994, No. 91-105. Las esculturas de los capiteles de la arcada nova han
5: 111-119. LLONCH PAUSAS, Silvia. ”Sobre les escultu- sido dadas a conocer en; ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo;
res d´apostols procedents de l´esglesia de Santa Maria de VILA FERRER, Salvador. “La capilla del santo Cáliz de la
Gandía”, Miscel.lània en homenatge a Juan Ainaud de Lasarte, Cena del Señor. Antigua sala capitular de la catedral de Va-
Vol.1, 1998, pp.376-382. VALERO MOLINA, Joan, ”Juliá lencia”. Valencia Ciudad del Grial. El Santo Cáliz de la catedral.
Nofre y la escultura del gótico internacional florentino en Ajuntament de València. Miguel Navarro Sorní (coordina-
la Corona de Aragón” , Anuario del Departamento de Histo- dor). Valencia, 2014, pp. 80-105. ZARAGOZÁ CATALÁN,
ria yTeoría del Arte (U.A.M.), vol. XI, 1999, pp.59-76. TERÉS, Arturo. “los retratos esculpidos en el pilar este de la Arcada
Rosa. “La escultura del gótico Internacional en la Corona de Nova de la catedral de Valencia”, en Retrotabulum, en pren-
Aragón”, Artigrama , núm. 26, 2011,pp 149-183. MIQUEL sa. Sobre Pere Compte y su círculo ZARAGOZÁ CATA-
JUAN, Matilde. “El coro de la catedral de Valencia (1384- LÁN, Arturo; GÓMEZ- FERRER LOZANO, Mercedes. Pere
1395) la introducción de nuevos elementos decorativos del Compte, Arquitecto. Generalitat Valenciana, 2007, pp. 70-74.

Detalle de la reja de la antigua


biblioteca de la catedral de Valencia.
Aloy Pont, 1430. Foto Arturo
Zaragozá.

35
CATÁLOGO
01. MÉNSULA DE CORNISA EN FORMA DE CABEZA

Fotógrafo
MATEO GAMÓN

Autor Anónimo
Datación Último cuarto siglo XIII
Materia Piedra caliza. Altura del bloque 26 cm
Localización Servicio de Investigación Arqueológica Municipal de Valencia. Nº de inventario 2/1014.
Noticia Cortesía de don Josep Vicent Lerma.
Notas. La pieza proviene de una excavación realizada en el número 25 de la calle de San Vicente de Valencia. Había sido aprovechada
para relleno de la cimentación existente, por lo que no es posible conocer el edificio del que procede.
El interés de la misma está en que señala la existencia de otra cornisa con cabezas similar a la de la portada del Palau de la
catedral de Valencia. Por la forma de la cabeza, puede ponerse en relación con un capitel del Nasher Museum of Art en Duke
University, Durham (EEUU), procedente de Borgoña y reseñada en Set in Stone, The Face in Medieval Sculpture del profesor
Willibald Sauerländer, pag.66.

38
39
02. “ELEGANTE, ALEGRE, HERMOSO, GENEROSO”

Fotógrafo
JOAQUÍN BÉRCHEZ

Autor Anónimo
Datación h. 1288
Materia Piedra caliza
Localización Capilla de San Vicente Ferrer (antigua del Espíritu Santo) de la catedral de Valencia.
Bibliografía SANCHIS y SIVERA, José. La catedral de Valencia, Valencia, 1909. pp. 337-338. BÉRCHEZ GOMEZ, Joaquín; GÓMEZ
-FERRER LOZANO, Mercedes. “Traer a la Memoria, La época de Jaime I en Valencia”, en Zaragozá Catalán, Arturo. Jaime I
(1208-2008), Arquitectura Año Cero. Generalitat Valenciana, 2008. pp. 157-276. Con tirada aparte. Edición revisada, Ruzafa Show
Ediciones, Valencia, 2008.

40
41
03. INSTALACIÓN FOTOGRÁFICA: APÓSTOLES “AL VIU”

Fotógrafo
JOAQUÍN BÉRCHEZ
(con la colaboración de Juan Peiró en la edición gráfica.)

Autor Anónimo.
Datación Segundo cuarto del siglo XIV
Materia Piedra caliza estucada y policromada
Localización Portada de los Apóstoles de la catedral de Valencia. Las fotografías están tomadas de los originales que se custodian
en el museo de la catedral de Valencia. En la portada de referencia hay instaladas copias.

42
43
04. INSTALACIÓN FOTOGRÁFICA: APÓSTOLES “AL VIU” (detalle)

Fotógrafo
JOAQUÍN BÉRCHEZ
(con la colaboración de Juan Peiró en la edición gráfica.)

Autor Anónimo.
Datación Segundo cuarto del siglo XIV
Materia Piedra caliza estucada y policromada
Localización Portada de los Apóstoles de la catedral de Valencia. Las fotografías están tomadas de los originales que se custodian
en el museo de la catedral de Valencia. En la portada de referencia hay instaladas copias.

44
45
05. INSTALACIÓN FOTOGRÁFICA: APÓSTOLES “AL VIU” (detalle)

Fotógrafo
JOAQUÍN BÉRCHEZ
(con la colaboración de Juan Peiró en la edición gráfica.)

Autor Anónimo.
Datación Segundo cuarto del siglo XIV
Materia Piedra caliza estucada y policromada
Localización Portada de los Apóstoles de la catedral de Valencia. Las fotografías están tomadas de los originales que se custodian
en el museo de la catedral de Valencia. En la portada de referencia hay instaladas copias.

46
47
06. IMÁGENES DE SAN PEDRO Y DE SAN PABLO DE LOS ARCOSOLIOS DE LA PORTADA DE LA
SALA CAPITULAR DE LA CATEDRAL DE VALENCIA

Fotógrafo
CARLOS MARTINEZ

Autor Anónimo. Taller del obispo Gastó.


Datación Segundo cuarto del siglo XIV
Materia Piedra caliza. Altura 30 cm
Localización Portada de La Sala Capitular de La Catedral de Valencia
Notas La reciente restauración de la zona del paso a la antigua aula capitular de la catedral de Valencia ha permitido comprobar
que la portada de acceso a la misma proviene de otro lugar. La visión cercana evidencia que ha sido recortada en altura (la primera
dovela del arco ha sido suprimida dejando las figuras del registro inferior reducidas a bustos) y ajustada en anchura, con lo que
han sufrido roturas los pináculos. La portada habría sido construida para la nave trecentista y trasladada cuando se comenzó
la Arcada Nova a partir de 1460. Con la construcción de la portada barroca la portada medieval habría sido definitivamente
trasladada entonces al capítulo como memoria antigua.
Estilísticamente la portada del capítulo debe ponerse en conexión con la de los apóstoles de la misma catedral -hecho que también
señaló Oñate- y con la portada de Santa María de la Seo de Gandía. La similitud de estas pequeñas imágenes de los apóstoles de
los arcosolios con las de tamaño del natural de la puerta del crucero de la catedral sugiere la apariencia de modelos de las mayores.
Bibliografía SANCHIS y SIVERA, José. La catedral de Valencia, Valencia, 1909. pp. 337-338. TORMO MONZÓ, Elías. “La catedral
gótica de Valencia”, Congreso de Historia de la Corona de Aragón,Valencia,1925 ,pp.1-37. OÑATE OJEDA, Juan Ángel. La catedral de
Valencia. Valencia, 2012. ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo. Arquitectura Gótica Valenciana, Generalitat Valenciana. Valencia, 2000.
RODRIGO LIZONDO, Mateu. “La heráldica en la puerta de los Apóstoles de la catedral de Valencia”. Archivo de Arte Valenciano,
vol. XCIV, pp. 17-28. ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo; VILA FERRER, Salvador. “La capilla del santo Cáliz de la Cena del Señor.
Antigua sala capitular de la catedral de Valencia”. Valencia Ciudad del Grial. El Santo Cáliz de la catedral. Ajuntament de València.
Miguel Navarro Sorní (coordinador). Valencia, 2014, pp. 80-105.

48
49
07. FRAGMENTO DE UNA BASE DE ESCENA DEL RETABLO DE LA TRINIDAD DE LA IGLESIA
MAYOR DE SAN MATEO

Fotógrafo
MATEO GAMÓN

Autor Taller de San Mateo


Datación h. 1370
Materia Piedra caliza con restos de policromía y fondos de vidrio vertido de color azul. Las bases de escenas (de las que la
fotografía recoge la mitad) tienen una dimensión de 66x11x5 cm
Localización: Iglesia arciprestal de San Mateo
Notas Los fragmentos del retablo dispersos hasta 2004 en la sacristía de la iglesia arciprestal de San Mateo habían llegado a
considerarse parte de un hipotético retablo de la capilla mayor de la iglesia. En realidad, releyendo atentamente a mosén Manuel
Betí podía seguirse como éste citaba reiteradamente, a partir de noticias documentales, el retablo de la Trinidad. Lo mismo hacía
Elías Tormo, sin duda siguiendo a Betí. Razonablemente, este retablo debía de encontrarse en la capilla del mismo título que
puede identificarse fácilmente gracias a la Historia de San Mateo del también erudito, e historiador sanmatevano, Ildefonso Aleu.
Esta capilla se situaba en el lado de la epístola, a continuación de la cabecera y por sus grandes dimensiones se disponía, haciendo
pareja con otra del lado del evangelio, a modo de crucero de la iglesia. Los bustos de los clípeos parecen rememorar al ámbito
familiar de los donantes.
Bibliografía ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo. “La iglesia arciprestal de Sant Mateu” La Llum de les Imatges, Sant Mateu, 2005,
Generalitat Valenciana, Valencia 2005, pp. 95-123. ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo. El Taller de Imágenes de Piedra del Siglo XIV de
San Mateo (Castellón). Recomponiendo un mundo de fragmentos. Diputación de Castellón, 2015.

50
51
08. FRAGMENTO DE UNA ESCENA DEL RETABLO DE LA TRINIDAD DE LA IGLESIA MAYOR DE
SAN MATEO

Fotógrafo
MATEO GAMÓN

Autor Taller de San Mateo


Datación h. 1370
Materia Piedra caliza con restos de policromía. Las escenas tenían una anchura de 66cm de los que la imagen de la fotografía
ocuparía una tercera parte.
Localización Iglesia arciprestal de San Mateo
Notas Este fragmento de retablo, custodiado hasta 2004 en la sacristía de la iglesia parroquial de San Mateo, es parte del retablo
de la capilla de la Trinidad o de la familia Rocí citado en la ficha anterior. Esta capilla se situaba en el lado de la epístola, a
continuación de la cabecera y por sus grandes dimensiones se disponía, haciendo pareja con otra del lado del evangelio, a modo
de crucero de la iglesia. Las imágenes formaban parte de una escena de la que se desconoce el tema representado.
Bibliografía ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo. El Taller de Imágenes de Piedra del Siglo XIV de San Mateo (Castellón). Recomponiendo un
mundo de fragmentos. Diputación de Castellón, 2015.

52
53
09. FRAGMENTO DE UNA BASE DE ESCENA DEL RETABLO DE LA TRINIDAD DE LA IGLESIA
MAYOR DE SAN MATEO

Fotógrafo
MATEO GAMÓN

Autor Taller de San Mateo


Datación h. 1370
Materia Piedra caliza con restos de policromía. Las bases de escenas (de las que la fotografía recoge cuarta parte) tienen una
dimensión de 66x11x5 cm.
Localización Iglesia arciprestal de San Mateo
Notas Este fragmento de retablo, custodiado hasta 2004 en la sacristía de la iglesia parroquial de San Mateo, es parte del retablo
de la capilla de la Trinidad o de la familia Rocí citado en las fichas anteriores. Esta capilla se situaba en el lado de la epístola, a
continuación de la cabecera y por sus grandes dimensiones se disponía, haciendo pareja con otra del lado del evangelio, a modo
de crucero de la iglesia. La imagen forma parte de un clípeo que como los anteriores parece rememorar al ámbito familiar de los
donantes.
Bibliografía ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo. El Taller de Imágenes de Piedra del Siglo XIV de San Mateo (Castellón). Recomponiendo un
mundo de fragmentos. Diputación de Castellón, 2015.

54
55
10. GABLETES DEL RETABLO DE LA TRINIDAD DE LA IGLESIA MAYOR DE SAN MATEO.

Fotógrafo
CARLOS MARTINEZ

Autor Taller de San Mateo


Datación h. 1370
Materia Piedra caliza con restos de policromía y fondos de vidrio vertido de color azul. Son de trazado triangular equilátero de
66 cm de lado.
Localización Iglesia arciprestal de San Mateo
Notas Este fragmento de retablo, custodiado hasta 2004 en la sacristía de la iglesia parroquial de San Mateo, es parte del retablo
de la capilla de la Trinidad o de la familia Rocí citado en las fichas anteriores. Esta capilla se situaba en el lado de la epístola, a
continuación de la cabecera y por sus grandes dimensiones se disponía, haciendo pareja con otra del lado del evangelio, a modo
de crucero de la iglesia. Los gabletes llevan clípeos en los que se representa la Anunciación, con San Gabriel y la Virgen anunciada
y a dos profetas.
Bibliografía ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo. El Taller de Imágenes de Piedra del Siglo XIV de San Mateo (Castellón). Recomponiendo un
mundo de fragmentos. Diputación de Castellón, 2015.

56
57
11. CABEZA DE UNO DE LOS DONANTES DEL RETABLO DE LA CAPILLA DE SAN MIGUEL DEL
CONVENTO DE SANTO DOMINGO DE SAN MATEO

Fotógrafo
MATEO GAMÓN

Autor Taller de San Mateo


Datación h. 1370
Materia Piedra caliza con restos de policromía. 14,5x17 cm
Localización Museo de Bellas Artes de Castellón. Noticia cortesía de don Ferrán Olucha.
Notas La iglesia parroquial de San Mateo no tuvo ninguna capilla dedicada a San Miguel. Si que la tuvo, en cambio, la arruinada
iglesia de Santo Domingo. Lo sabemos porque una clave de bóveda, procedente de este convento lleva un bajorrelieve que
representa a San Miguel venciendo al demonio y muestra una señal heráldica con un animal similar a un perro con largas orejas y
cola que lo asemeja a un lobo. Junto con esta clave pueden asociarse una serie de piezas. Una de ellas es un fragmento escultórico
con cuatro figuras entre las que se distinguen claramente un militar y un dominico mirando a lo alto con asombro. Parecen ser
un grupo de donantes (uno de los cuales, el militar, lleva en la hebilla del cinturón de la espada lo que bien podría representar la
cabeza de un lobo. Respecto a esta figura cabe recordar que el apellido Llop o Llopis (lobo) era muy frecuente en San Mateo en
el siglo XIV. Pero el Llopis que más razones tiene para corresponder como patrono con la capilla de San Miguel es Johan Llopis,
comendador mayor de Montesa y Peñíscola. Este freire de Montesa aparece en un documento de 1361 junto con otros cargos de
la orden donando el solar en el que se construiría la iglesia de los dominicos. Debe recordarse que en el grupo -incompleto- de
donantes aparece un militar -acaso Johan Llopis y un fraile dominico.
Bibliografía ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo. El Taller de Imágenes de Piedra del Siglo XIV de San Mateo (Castellón). Recomponiendo un
mundo de fragmentos. Diputación de Castellón, 2015.

58
59
12. IMAGEN DE SAN MIGUEL DEL RETABLO DE LA CAPILLA DE SAN MIGUEL DEL CONVENTO
DE SANTO DOMINGO DE SAN MATEO

Fotógrafo
MATEO GAMÓN

Autor Taller de San Mateo


Datación h. 1370
Materia Piedra caliza con restos de policromía. 80x30x17 cm
Localización: Museo municipal de San Mateo
Notas La restauración de la torre campanario de la iglesia parroquial de San Mateo en el año 2000 y los andamios que hubo que
montar en torno a ella permitieron estudiar y restaurar una imagen de San Miguel situada a media altura de la torre campanario.
La imagen mostraba claramente que era una pieza aprovechada de otro lugar tanto por su situación en la torre como por las
características de la labra. Las dimensiones de la pieza y la finura del acabado señalaban que era una pieza que provenía de una
capilla cubierta o al menos de un espacio cerrado.
La iglesia parroquial de San Mateo no tuvo ninguna capilla dedicada a San Miguel. Si que la tuvo, en cambio, la arruinada iglesia
de Santo Domingo. Lo sabemos porque una clave de bóveda, procedente de este convento se conserva en el Museo Municipal. La
clave lleva un bajorrelieve que representa a San Miguel venciendo al demonio.
La imagen de San Miguel, que perdió la cabeza en una época indeterminada, se custodia actualmente en el museo municipal.
Bibliografía ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo. El Taller de Imágenes de Piedra del Siglo XIV de San Mateo (Castellón). Recomponiendo un
mundo de fragmentos. Diputación de Castellón, 2015.

60
61
13. FRAGMENTO DEL SEPULCRO DE ARNAU DE VALERIOLA

Fotógrafo
MATEO GAMÓN

Autor Anónimo
Datación h. 1367
Materia Piedra caliza con restos de policromía.
Localización Museo de BBAA de Valencia, procede de la iglesia de Santa Catalina de Valencia.
Notas Del sepulcro nos ha llegado únicamente la urna y la lápida mortuoria. La urna es de piedra caliza blanquecina y conserva
muchos restos de policromía. Es de forma paralelipédica, vaciada por su interior. Mide 5 x 2 x 2,5 palmos de vara valenciana (1,13
x 0,45 , 0,56 cm.). En el frente se representa la escena del entierro. Veintisiete figuras, ordenadas en dos planos figuran en esta
escena. Van delante los hombres vestidos con amplio ropón, capillo y la cabeza cubierta; los frailes con capucha; las mujeres, los
niños y las plañideras con velos. Por último hay cinco figuras femeninas, ricamente vestidas (al menos a la que se ve completa
la vestimenta), con la cabeza descubierta, que sobresalen algo, por encima de la comitiva. Acaso estas figuras cuyos rostros
parecen copiados de mármoles de la antigüedad, representan a las fallecidas de la familia que asisten, desde el mundo de los
bienaventurados, al duelo.
Bibliografía GARCIA MARSILLA, Juan Vicente. “La tumba de un banquero. El sepulcro de Arnau de Valeriola en el Museo
de Bellas Artes de Valencia”. El Mediterráneo y el Arte Español. XI Congreso CEHA. Valencia 1996, pp. 467-470. ZARAGOZÁ
CATALÁN, Arturo. El Taller de Imágenes de Piedra del Siglo XIV de San Mateo (Castellón). Recomponiendo un mundo de fragmentos.
Diputación de Castelló, 2015.

62
63
14. MONJE CANTOR, FRAGMENTO DE LA ESCENA DEL FUNERAL MONUMENTO SEPULCRAL
DE GUILLEM DE MONTPELLIER Y ENTENZA EN EL MONASTERIO DE SANTA MARÍA DEL PUIG

Fotógrafo
MATEO GAMÓN

Autor Anónimo. Atribuible a los maestros de las obras reales de Pedro el Ceremonioso
Datación h. 1344
Materia Alabastro
Localización Monasterio de Santa María del Puig
Notas Es conocido el documento por el cual el maestro de las obras reales Aloy de Montbray (1336-1382), en 1344, cobra 8000
sueldos por el sepulcro de los Lauria situado en el mismo monasterio.
No obstante, los dos sepulcros vecinos ( el de Lauria y el de Entenza) señalan manos y materiales muy diferentes. El Guillem de
Montpellier y Entenza es de alabastro mientras el de Lauria es de mármol.
Las escenas de este sepulcro son de una asombrosa gestualidad que se ha querido relacionar con la obra de Jaume Cascalls. El
sepulcro de los Lauria, mas convencional, está construido en mármol lechoso y se enmarcaba en una tracería de piedra idéntica a
la que se construirá en madera sobre los sepulcros reales de Poblet.
Bibliografía ESPAÑOL, Francesca. “Jaume Cascalls revisado: nuevas consideraciones y obras”. Locus Amoenus, 2 (1996), pp. 65-84.
MANOTE i CLIVILLÉS, María Rosa; TERÉS i TOMÁS, María Rosa. “El Mestre de Pedralbes” en L’Art gòtic a Catalunya. Escultura I.
La configuració de l’estil. Manote i Clivillés, María Rosa; Terés i Tomàs, María Rosa (Coord.). Enciclopedia Catalana, Barcelona 2007,
pp. 172-182. BESERAN i RAMÓN, Pere. “Aloy de Montbray” en L’Art Gòtic a Catalunya. La confirmació de l’estil. Manote i Clivilles,
María Rosa; Terés i Tomás, María Rosa (Coord.) Enciclopedia Catalana, Barcelona, 2007, p. 204-219. BRACONS i CLAPÉS, Josep.
“Jaume Cascalls” en L’Art Gòtic a Catalunya, la configuració de l’estil, Manote i Clivilles, María Rosa; Terés i Tomàs. María Rosa
(Coord.) Enciclopedia Catalana. Barcelona, 2007, pp-223-245. LIAÑO, Emma. “Aloy de Montbray imaginator del regne de França
a la Corona d’Aragó al segle XIV”. Locus Amoenus. Vol.12, 2013.

64
65
15. REPRESENTACIÓN DEL SEPELIO, FRAGMENTO DE LA ESCENA DEL DUELO. MONUMENTO
SEPULCRAL DE GUILLEM DE MONTPELLIER Y ENTENZA EN EL MONASTERIO DE SANTA
MARÍA DEL PUIG

Fotógrafo
MATEO GAMÓN

Autor Anónimo. Atribuible a los maestros de las obras reales de Pedro el Ceremonioso
Datación h. 1344
Materia Alabastro
Localización Monasterio de Santa María del Puig
Notas El Puig fue el lugar de la batalla decisiva para la conquista de Valencia. Como consecuencia de esta batalla murió un tío del
rey Jaime I, Guillem de Montpellier y Entenza (1215-1238). En este sitio histórico se construyó un monasterio mercedario. Mas
tarde, en el mismo emblemático lugar, La princesa Margarita de Lauria y Entenza y su marido Nicolás de Joinville construyeron
su sepultura y el monumento fúnebre de su antepasado. Durante la última guerra civil los sepulcros fueron muy dañados.
Únicamente acabó restaurándose el del tío del rey, quedando del otro los fragmentos rotos. El sepulcro es de alabastro. Las
escenas son de una asombrosa gestualidad que se ha querido relacionar con la obra de Jaume Cascalls y Aloy de Montbray. Es
conocido el documento por el cual el maestro de las obras reales Aloy de Montbray (1336-1382), en 1344, cobra 8000 sueldos por
el sepulcro de Margarita de Lauria situado en las inmediaciones. En cualquier caso, los dos sepulcros señalan manos y materiales
muy diferentes.
Bibliografía ESPAÑOL, Francesca. “Jaume Cascalls revisado: nuevas consideraciones y obras”. Locus Amoenus, 2 (1996), pp. 65-84.
MANOTE i CLIVILLÉS, María Rosa; TERÉS i TOMÁS, María Rosa. “El Mestre de Pedralbes” en L’Art gòtic a Catalunya. Escultura I.
La configuració de l’estil. Manote i Clivillés, María Rosa; Terés i Tomàs, María Rosa (Coord.). Enciclopedia Catalana, Barcelona 2007,
pp. 172-182. BESERAN i RAMÓN, Pere. “Aloy de Montbray” en L’Art Gòtic a Catalunya. La confirmació de l’estil. Manote i Clivilles,
María Rosa; Terés i Tomás, María Rosa (Coord.) Enciclopedia Catalana, Barcelona, 2007, p. 204-219. BRACONS i CLAPÉS, Josep.
“Jaume Cascalls” en L’Art Gòtic a Catalunya, la configuració de l’estil, Manote i Clivilles, María Rosa; Terés i Tomàs. María Rosa
(Coord.) Enciclopedia Catalana. Barcelona, 2007, pp-223-245. LIAÑO, Emma. “Aloy de Montbray imaginator del regne de França
a la Corona d’Aragó al segle XIV”. Locus Amoenus. Vol.12, 2013.

66
67
16. IMAGEN DE MUJER DOLIENTE, FRAGMENTO DE LA ESCENA DEL DUELO. MONUMENTO
SEPULCRAL DE GUILLEM DE MONTPELLIER Y ENTENZA EN EL MONASTERIO DE SANTA
MARÍA DEL PUIG

Fotógrafo
MATEO GAMÓN

Autor Anónimo. Atribuible a los maestros de las obras reales de Pedro el Ceremonioso
Datación h. 1344
Materia Alabastro
Localización Monasterio de Santa María del Puig
Notas Imagen perteneciente al mismo sepulcro que las fichas anteriores. Nuevamente la escena es de una asombrosa gestualidad.
Bibliografía ESPAÑOL, Francesca. “Jaume Cascalls revisado: nuevas consideraciones y obras”. Locus Amoenus, 2 (1996), pp. 65-84.
MANOTE i CLIVILLÉS, María Rosa; TERÉS i TOMÁS, María Rosa. “El Mestre de Pedralbes” en L’Art gòtic a Catalunya. Escultura I.
La configuració de l’estil. Manote i Clivillés, María Rosa; Terés i Tomàs, María Rosa (Coord.). Enciclopedia Catalana, Barcelona 2007,
pp. 172-182. BESERAN i RAMÓN, Pere. “Aloy de Montbray” en L’Art Gòtic a Catalunya. La confirmació de l’estil. Manote i Clivilles,
María Rosa; Terés i Tomás, María Rosa (Coord.) Enciclopedia Catalana, Barcelona, 2007, p. 204-219. BRACONS i CLAPÉS, Josep.
“Jaume Cascalls” en L’Art Gòtic a Catalunya, la configuració de l’estil, Manote i Clivilles, María Rosa; Terés i Tomàs. María Rosa
(Coord.) Enciclopedia Catalana. Barcelona, 2007, pp-223-245. LIAÑO, Emma. “Aloy de Montbray imaginator del regne de França
a la Corona d’Aragó al segle XIV”. Locus Amoenus. Vol.12, 2013.

68
69
17. IMAGEN DE MUJERES DOLIENTES, FRAGMENTO DE LA ESCENA DEL DUELO. SEPULCRO DE
LOS BOIL

Fotógrafo
CARLOS MARTINEZ

Autor Anónimo
Datación h. 1420
Materia Piedra caliza
Localización Convento de Santo Domingo, Valencia
Notas El atípico y bellísimo sepulcro de los Boil es, sin duda, un hito de la escultura medieval valenciana. El sepulcro está alojado
en un arcosolio del lado de la epístola de la sala capitular del antiguo convento de Santo Domingo de Valencia. El espacio interior
del arcosolio acoge cinco niveles de paneles escultóricos.
Aunque carecemos de noticias documentales, la calidad artística de las piezas y el interés heráldico de las mismas produjeron que
el sepulcro suscitara interés desde antiguo. El barón de San Petrillo en un docto análisis basado en la heráldica y en otras variadas
referencias propuso su realización en dos momentos. Los sepulcros pertenecerían a los miembros de la familia Boil ya citados por
el cronista del convento José Teixidor en el siglo XVIII, aunque cambió la titularidad de las lápidas y éstas habrían sido realizadas
a comienzos y mediados del siglo XV. De hecho pueden apreciarse diferencias entre las esculturas de los caballeros y las de
los bajorrelieves en cuanto al peinado y al estilo. Las primeras, especialmente el caballero de la barba poblada y rizada parece
seguir las modas del siglo XIV, mientras los bajorrelieves con oficiantes llevan el pescuezo afeitado según la moda borgoñona, las
plañideras completamente ocultas por capuchas características del mismo episodio y los cantores de polifonía deben pertenecer al
segundo cuarto del siglo XV. El carácter vagamente trecentista del conjunto podría habérsele dado con la intención de completar
un primer sepulcro con otra obra realizada “a la antigua”. La mujer que tapa su boca parece una composición que repite un
modelo similar del sepulcro de Guillem de Montpellier y Entenza en el monasterio de Santa María del Puig
Bibliografía ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo. El Taller de Imágenes de Piedra del Siglo XIV de San Mateo (Castellón). Recomponiendo un
mundo de fragmentos. Diputación de Castelló, 2015.

70
71
18. SANTA CATALINA DE ALEJANDRÍA

Fotógrafo
MATEO GAMÓN

Autor Atribuible a Joan Lobet


Datación h.1420
Materia Piedra caliza con restos de policromía. Altura 57 cm
Localización Servicio de Investigación Arqueológica Municipal de Valencia. Nº de inventario 2/1120.
Noticia cortesía de don Josep Vicent Lerma.
Notas La imagen apareció durante una excavación arqueológica en una cripta del convento del Carmen de Valencia, desde
entonces se custodia en el almacén del Servicio de Investigación Arqueológica Municipal de Valencia.

72
73
19. CLAVE DE BÓVEDA DE LA COLEGIATA DE GANDIA

Fotógrafo
CARLOS MARTINEZ

Autor Atribuible a Joan Lobet


Datación h.1420
Materia Piedra caliza con restos de policromía. Diámetro 92,65 cm, una vara valenciana de cuatro palmos.
Localización Colegiata de Gandía
Notas El dibujo de esta clave es idéntico y tiene las mismas dimensiones que la escena de la resurrección de Cristo del retablo de los
siete Gozos de la Virgen de Pere Nicolau (1390-1408) procedente de Sarrión y ahora en el Museo de Bellas Artes de Valencia, y de la
tabla de la resurrección del retablo de los Gozos de la Virgen de la parroquia de santa Cruz de Moya, ahora en el museo episcopal
de Cuenca, atribuida a Gonçal Peris Sarriá (1380-1451). Es también idéntico, salvo una figura añadida, a la correspondiente escena
del retablo de los Gozos de la Virgen de Kansas City. La clave de Gandía corresponde a la última etapa de construcción de la
colegiata de esta ciudad llevada a cabo por los duques reales (1390-1420). En esta obra trabajaron los maestros de obras Pere y
Joan Lobet realizando un apostolado. De éste último que se sabe que realizó alguna clave en la catedral de Valencia y donde pudo
estar en contacto con Gonçal Peris . El dibujo, sin duda del taller de Pere Nicolau, podrá haber llegado a Gandía hacia 1420 de la
mano de Joan Lobet-Gonçal Peris.
Bibliografía PELLICER i ROCHER, Vicent; COMPANY i CLIMENT, Ximo. “La evolució constructiva i arquitectònica de l’esglesia
col·legiata de Santa María de Gandia”, Gandía. ZARAGOZÁ CATALÁN,Arturo. “El control de la forma en la arquitectura
medieval valenciana: dibujo y oficios artísticos durante los siglos XIII y XIV”. Historia de la Ciudad IV. Francisco Taberner Pastor
(coordinador). Colegio Territorial de Arquitectos de Valencia. Valencia 2010.

74
75
20. DETALLE DEL RETABLO DE LA CAPILLA DEL SANTO CALIZ, ANTIGUA FACHADA DEL
TRASCORO DE LA CATEDRAL DE VALENCIA

Fotógrafo
MATEO GAMÓN

Autor Antoni Dalmau


Datación h.1441-46
Materia Alabastro
Localización Capilla del Santo Cáliz, antigua aula capitular
Notas Cuando Antoni Dalmau fue nombrado maestro mayor de la catedral el 28 de junio de 1441, en el propio día del nombramiento
se mencionaba la intención de concluir la obra del trascoro: e mes avant aquell día mateix fou provehit que lo dit honorable capitol que
acabas lo dit portal de alabast del cor e ques desfes lo portal e tot lo que era errat... Es decir: y más adelante aquel mismo día el honorable
capítulo decidió que acabara el portal de alabastro del coro y que se deshiciera el portal y todo lo que estaba errado. La obra se
acabó en 1446. En 1777 el cabildo acordó renovar la fachada del trascoro, conservando los paneles de las escenas y que ...”el resto
del antiguo trascoro se coloque a dirección de los señores comisarios en el Aula Grande Capitular para conservación de estas
memorias antiguas”. Eliminado el coro del centro de la nave de la catedral en 1941 los paneles con las escenas se unieron al marco
para el que fueron construidas.
En esta obra Dalmau combina la obsesiva geometría de las maclas de pináculos de trece cañas, con una movida y elegante
hojarasca que recuerda los recursos del Art Nouveau.
Bibliografia SANCHIS y SIVERA, José. “Arquitectos y escultores de la catedral de Valencia”. Archivo de Arte Valenciano, 1933, pp. 11-12.

76
77
21. CAPITEL CON CARACOLES, DETALLE DE LA PORTADA DEL RETABLO DE LA CAPILLA DEL
SANTO CALIZ, ANTIGUA FACHADA DEL TRASCORO DE LA CATEDRAL DE VALENCIA.

Fotógrafo
MATEO GAMÓN

Autor Antoni Dalmau


Datación h. 1441-46
Materia Alabastro
Localización Capilla del Santo Caliz,antigua aula capitular
Notas Esta imagen pertenece al mismo retablo que la ficha anterior. La sorprendente composición del capitel de la entrada al
trascoro con hojas de col y caracoles supone una completa renovación de la plástica valenciana medieval. Esta solución la seguirán
los talleres que trabajan bajo la dirección de Pere Compte hasta comienzos siglo XVI.
Bibliografia SANCHIS y SIVERA, José. “Arquitectos y escultores de la catedral de Valencia”. Archivo de Arte Valenciano, 1933, pp. 11-12.

78
79
22. RETRATO HIPOTETICO DE FRANCESC BALDOMAR ESCULPIDO EN EL PILAR ESTE DE LA
ARCADA NOVA DE LA CATEDRAL DE VALENCIA

Fotógrafo
CARLOS MARTINEZ

Autor Taller de Francesc Baldomar


Datación h. 1469
Materia Piedra caliza
Localización Pilar este de la Arcada Nova de la catedral de Valencia
Notas En los capiteles correspondientes a los arcos formeros de lave lateral de la epístola de la Arcada Nova que miran hacía la
capilla mayor de la catedral de Valencia se sitúan dos figuras dispuestas a modo de atlantes soportando la bóveda. Ambas van
vestidas con grandes ropajes pero las características diferenciales de su rostros y vestuario indican ser auténticos retratos. En
los capiteles de las pilastras correspondientes a los arcos cruceros de las naves laterales sucede otro tanto. Dos figuras de menor
tamaño que las primeras y dispuestas de la misma forma tienen un carácter diferencial en sus rostros y atuendos. Las figuras
citadas se realizaron conforme al modelo de los ángeles-atlantes que soportan las cornisas de la portada de la fachada del trascoro
de la catedral. Esta fachada, ya existente y construida por Antoni Dalmau, se localizaba en el centro de la nave de la catedral a
pocos metros del nuevo pilar
Las figuras correspondientes a los capiteles de las columnas correspondientes a los arcos cruceros de la nave lateral son de menor
tamaño. Una de ellas lleva barba pero no bigote y uno de los ojos parece sufrir una enfermedad ocular ya que lleva el párpado
inferior izquierdo engrosado y caído. Cabe suponer que estos atlantes que soportan con su esfuerzo el peso de las bóvedas de la
Arcada Nova de la catedral de Valencia son los impulsores y realizadores de la obra, en este caso Francesc Baldomar.
Bibliografía ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo; VILA FERRER, Salvador. “La capilla del santo Cáliz de la Cena del Señor. Antigua
sala capitular de la catedral de Valencia”. Valencia Ciudad del Grial. El Santo Cáliz de la catedral. Ajuntament de València. Miguel
Navarro Sorní (coordinador). Valencia, 2014, pp. 80-105.
ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo. Los retratos esculpidos en el pilar este de la arcada nova de la catedral de Valencia. En prensa.

80
81
23. MAESTRO CANTERO DANDO DE COMER A SU PERRO. IMPOSTA DE UNA CAPILLA DEL
PASO AL CAPITULO DE LA CATEDRAL DE VALENCIA

Fotógrafo
CARLOS MARTINEZ

Autor Taller de Pere Compte


Datación h. 1494-1496
Materia Piedra caliza
Localización Capilla del paso al capítulo de la catedral de Valencia
Notas La imagen muestra un maestro de obras sentado en un sillar, con el almuerzo preparado en otro y lo que parece el compás
recogido en la bolsa, mientras le da de comer a su perro , que a su vez hace figuras poniéndose boca abajo. La escultura es un
asombroso ejercicio de naturalismo, ya que hasta el maestro parece ser un personaje real. Desconocemos la razón de esta escena
costumbrista en una capilla de la catedral. El hecho de que estuviera dedicada inicialmente al santo dominico (domini-canes) San
Pedro de Verona creemos que no justifica el carácter de la escena.
Bibliografía ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo; GÓMEZ-FERRER LOZANO, Mercedes. Pere Compte, Arquitecto. Generalitat
Valenciana, 2007, pp. 70-74.

82
83
24. SALVAJE LUCHANDO CONTRA MONSTRUOS . IMPOSTA DE UNA CAPILLA DEL PASO AL
CAPITULO DE LA CATEDRAL DE VALENCIA

Fotógrafo
CARLOS MARTINEZ

Autor Taller de Pere Compte


Datación h. 1494-1496
Materia Piedra caliza
Localización: Capilla del paso al capítulo de la catedral de Valencia
Bibliografía La imagen muestra la escena del salvaje luchando contra los monstruos frecuente en el mundo tardogótico. La altísima
calidad de la labra es pareja a la de las otras impostas de las capillas del paso del capítulo, La escultura lleva una firma que muestra
la cruz de Lorena y unas letras que podrían decir Johanes.
ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo; GÓMEZ-FERRER LOZANO, Mercedes. Pere Compte, Arquitecto. Generalitat Valenciana, 2007,
pp. 70-74.

84
85
25. LUCHA DE ANIMALES. IMPOSTA DE UNA CAPILLA DEL PASO AL CAPITULO DE LA CATEDRAL
DE VALENCIA

Fotógrafo
CARLOS MARTINEZ

Autor Taller de Pere Compte


Datación h. 1494-1496
Materia Piedra caliza
Localización Capilla del paso al capítulo de la catedral de Valencia
Notas La imagen muestra una escena de lucha entre animales. Asombra, como en otras impostas de las capillas del paso del
capítulo, el estudio anatómico de los animales.
Bibliografía ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo; GÓMEZ-FERRER LOZANO, Mercedes. Pere Compte, Arquitecto. Generalitat
Valenciana, 2007, pp. 70-74.

86
87
26. LUCHA DE ANIMALES. IMPOSTA DE UNA CAPILLA DEL PASO AL CAPITULO DE LA CATEDRAL
DE VALENCIA

Fotógrafo
CARLOS MARTINEZ

Autor Taller de Pere Compte


Datación h. 1494-1496
Materia Piedra caliza
Localización Capilla del paso al capítulo de la catedral de Valencia
Notas La imagen muestra una escena de lucha entre animales. Asombra, como en otras impostas de las capillas del paso del
capítulo, el estudio anatómico de los animales y el valor escultórico de los rizos.
Bibliografía ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo; GÓMEZ-FERRER LOZANO, Mercedes. Pere Compte, Arquitecto. Generalitat
Valenciana, 2007, pp. 70-74.

88
89
27. GÁRGOLA EN FORMA DE LEÓN. COLEGIATA DE GANDÍA

Fotógrafo
CARLOS MARTINEZ

Autor Taller del círculo de Pere Compte


Datación h. 1490-1500
Materia Piedra caliza
Localización Tramo de los pies de la Colegiata de Gandía
Notas Los leones de los talleres del círculo de Pere Compte responden siempre al mismo modelo. Es característica la disposición
ensortijada del pelo y la apertura de las mandíbulas, aunque existe la variante de lo boca cerrada. Hay piezas casi idénticas en el
monasterio jerónimo de Cotalba y en la catedral de Valencia.
Bibliografía PELLICER i ROCHER, Vicent; COMPANY i CLIMENT, Ximo. “La evolució constructiva i arquitectònica de l’esglesia
col·legiata de Santa Maria de Gandia”. ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo; GÓMEZ-FERRER LOZANO, Mercedes. Pere Compte,
Arquitecto. Generalitat Valenciana, 2007.

90
91
28. FIGURAS DE UN NIÑO CON CORONA DUCAL Y DE UN CABALLERO CON ESPADÍN.
COLEGIATA DE GANDÍA

Fotógrafo
CARLOS MARTINEZ

Autor Taller del círculo de Pere Compte


Datación h. 1490 -1500
Materia Piedra caliza
Localización Tramo de los pies de la Colegiata de Gandía
Notas Las figuras están situadas en las impostas correspondientes al imafronte de la fachada. Aunque carecen de policromía y de
inscripciones en las filacterias, la datación de la obra de la ampliación de la Colegiata en el último decenio del siglo XV sugieren
que el niño sería el duque y el caballero un oficial de la obra, acaso el maestro de obras. Cabe recordar que los maestros del oficio
en Valencia tenían el privilegio de portar espadín.
Bibliografía PELLICER i ROCHER, Vicent; COMPANY i CLIMENT, Ximo. “La evolució constructiva i arquitectònica de l’esglesia
col·legiata de Santa Maria de Gandia”. ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo; GÓMEZ-FERRER LOZANO, Mercedes. Pere Compte,
Arquitecto. Generalitat Valenciana, 2007.

92
93
29. CAPITEL DE LA COLUMNA CENTRAL DE LA ANTIGUA ESCALERA DEL CLAUSTRO ALTO
DEL MONASTERIO JERONIMO DE COTALBA

Fotógrafo
CARLOS MARTINEZ

Autor Taller del círculo de Pere Compte


Datación h. 1490-1500
Materia Piedra caliza policromada
Localización Antiguo monasterio de San Jerónimo de Cotalba
Notas Capitel de la columna central de la portada de la escalera del claustro alto o de las Arma Christi del antiguo monasterio de
San Jerónimo de Cotalba. La columna entorchada es similar a la existente en la capilla Boteller de la catedral de Tortosa, obra
también del círculo de Pere Compte. La hojarasca con los caracoles sigue el modelo de la embocadura de la portada del trascoro
realizada por Antoni Dalmau y es similar a los de las ventanas de la capilla de San Luis de la catedral de Valencia.

94
95
30. ÁNGEL PORTADOR DE LAS ARMA CHRISTI SITUADO EN UNA IMPOSTA DEL CLAUSTRO
ALTO DEL MONASTERIO JERONIMO DE COTALBA

Fotógrafo
CARLOS MARTINEZ

Autor Taller del círculo de Pere Compte


Datación h. 1490-1500
Materia Piedra caliza policromada. 66x36 cm
Localización Antiguo monasterio de San Jerónimo de Cotalba
Notas Este ángel es uno de los 18 existentes en las impostas del claustro alto o de las Arma Christi portadores de los instrumentos
de la pasión de Cristo. Aunque todos ellos han perdido los instrumentos por causa del vandalismo, conservan las filacterias que
los identifican y, sobretodo, las ricas vestiduras y la expresividad de los rostros.

96
97
31. ÁNGEL PORTADOR DE LAS ARMA CHRISTI SITUADO EN UNA CLAVE DE BÓVEDA DEL
CLAUSTRO ALTO DEL MONASTERIO JERONIMO DE COTALBA

Fotógrafo
CARLOS MARTINEZ

Autor Taller del círculo de Pere Compte


Datación h. 1490-1500
Materia Piedra caliza policromada
Localización Antiguo monasterio de San Jerónimo de Cotalba
Notas Este ángel es uno de los ocho existentes en las claves del claustro alto o de las Arma Christi portadores de los instrumentos
o símbolos de la pasión de Cristo. Los ángeles de las claves, por su inaccesibilidad, son los que mejor conservados, incluso por su
policromía y la expresividad de los rostros.

98
99
32. ÁNGEL TENANTE DE LAS ARMAS DE MARIA ENRIQUEZ EN LA ANTIGUA ESCALERA DEL
CLAUSTRO ALTO DEL MONASTERIO JERONIMO DE COTALBA

Fotógrafo
CARLOS MARTINEZ

Autor Taller del círculo de Pere Compte


Datación h. 1490-1500
Materia Piedra caliza policromada
Localización Antiguo monasterio de San Jerónimo de Cotalba
Notas Este ángel está situado en la portada de la escalera del claustro alto o de las Arma Christi. las diferentes expresiones de dolor
contenido de los ángeles que portan las Arma Christi en el claustro alto de Cotalba culminan un episodio marcado por el gesto
y la mirada. Curiosamente, en este mismo espacio, el ángel tenante del escudo, de belleza perfecta, situado sobre la puerta de la
escalera, cambia de gesto pareciendo susurrar, con la boca entreabierta, unas palabras de gozosa bienvenida.

100
101
33. CAPITEL DE UNA PILASTRA DE LA COLEGIATA DE GANDIA

Fotógrafo
CARLOS MARTINEZ

Autor Taller del círculo de Pere Compte


Datación h. 1490 -1500
Materia Piedra caliza
Localización Tramo de los pies de la Colegiata de Gandía
Notas La combinación de juegos de geometría con aristas y de formas naturales es característico de la obra de Pere Compte y
su círculo en el último decenio del siglo XV. El pórtico de los pies de la capilla real del convento de Santo Domingo, las capillas
absidiales de la iglesia del convento del Carmen en Valencia, o las capillas del paso al capítulo a la catedral de Valencia señalan
idénticas formulas.
Bibliografía PELLICER i ROCHER, Vicent; COMPANY i CLIMENT, Ximo. “La evolució constructiva i arquitectònica de l’esglesia
col·legiata de Santa Maria de Gandia”. ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo; GÓMEZ-FERRER LOZANO, Mercedes. Pere Compte,
Arquitecto. Generalitat Valenciana, 2007.

102
103
MEMÒRIES OBLIDADES
Imatges de l’escultura gòtica valenciana

Comisari, selecció d’imatges i estudi introductori


ARTURO ZARAGOZÁ CATALÁN

Fotógrafs
JOAQUÍN BÉRCHEZ
MATEO GAMÓN
CARLOS MARTÍNEZ
Alberto Fabra Part María José Catalá Verdet
President de la Generalitat Valenciana Consellera d’Educació, Cultura i Esport

E A
n l’àmbit de la gestió cultural duta a terme des de la Generalitat, un mb esta exposició fotogràfica, organitzada pel Consorci de Museus
dels apartats a què es destinen més recursos, tant tècnics i materials de la Comunitat Valenciana, es pretén destacar i donar a conéixer
com humans, és aquell que vetla per la recuperació del nostre valuós tot una sèrie d’obres escultòriques del gòtic valencià molt valuoses
patrimoni historicoartístic, un conjunt de béns on les diferents tipologies i però poc conegudes, ja siga per estar situades en llocs de difícil accés i nul·la
etapes cronològiques i la seua naturalesa ben diversa no contradiuen en visibilitat o per romandre ocultes per revestiments d’èpoques posteriors.
absolut el relat originari que confirma i ratifica la nostra personalitat espe- L’exposició “Imatges perdudes, inaccessibles i oblidades de l’episodi
cífica com a poble. gòtic valencià” reunix fotografies procedents de diferents arxius que han
Sent rellevant la tasca de protecció i restauració del llegat que els segles sigut realitzades per fotògrafs especialitzats en temes de patrimoni artístic.
han depositat sobre la nostra terra, també ho és la seua adequada divulga- Moltes d’estes fotografies tenen un caràcter irrepetible, ja que van ser pre-
ció pública a fi d’aconseguir un millor coneixement i una major posada en ses des de les bastides utilitzades durant els diversos treballs de restauració
valor del mateix. d’estes obres en les esglésies de Sant Mateu, Canet lo Roig i Gandia o a la
Ambdós eixos argumentals, que són també dinàmiques i efectives lí- catedral mateixa de València. També s’hi han inclòs fotografies d’obres dels
nies de treball complementàries, confluïxen en la mostra que prologuen antics monestirs de Sant Jeroni de Cotalba i de Santa Maria del Puig.
estes línies i que se centra en el particular capítol que l’estil gòtic va escriu- Dins de les iniciatives per la recuperació, conservació i difusió del Patri-
re en terres valencianes en l’apartat de l’escultura, tant la de ple volum moni Cultural Valencià, este tipus d’exposicions servixen per a recordar-nos
realitzada en pedra o en fusta, com l’aplicada als més variats elements la importància i l’immens valor de l’arquitectura i l’escultura del període gò-
arquitectònics (claus de volta, gàrgoles, capitells i altres elements susten- tic a les nostres terres i l’obligació que tenim de continuar protegint i donant
tadors, frisos decoratius, etc.). a conéixer entre les noves generacions tot este tresor artístic que és una part
Gràcies a un art tan subtil, directe i visual com la fotografia, el públic fonamental de la nostra història i identitat com a poble.
valencià podrà accedir a la contemplació d’uns referents i testimonis escul-
tòrics que no per la seua raresa, dispersió geogràfica o dificultat de con-
templació directa mereixen menys ser difoses. Els continguts de l’exposició
conformen una detallada anàlisi descriptiva de la prolífica labor exercida
per tres actius focus que entre els segles XIV i XV van desplegar tota la seua
potència creativa de nord a sud de l’antic Regne: el Taller de Sant Mateu,
amb presència en la pràctica totalitat de l’històric Mestrat de Montesa; el
Taller de la catedral de València, comandat pel bisbe Gastó, i l’obrador que
seguint les directrius del Pere Compte, el genial autor de la Llotja de Valèn-
cia, va coordinar l’elaboració de diferents obres escultòriques en l’entorn de
Gandia i el monestir de Sant Jeroni de Cotalba.
Entre els encerts d’esta mostra cal fer constar tant l’excel·lent treball dels
fotògrafs que han col·laborat en ella, com la idea matriu de què es nodrix
i que part de l’arquitecte i membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de
Sant Carles, Arturo Zaragoza, qui des dels seus amplis coneixements so-
bre l’art edificatori i escultòric de l’estil gòtic en general, i dels testimonis
presents en terres valencianes en particular, hi ha disposat un relat amé,
suggeridor i didàctic a partir d’un bon nombre de fotografies, ben realitza-
des ex professo, o bé obtingudes després d’un llarg i meticulós procés de
busca documental.
Anime perquè al conjunt dels valencians, així com a qualsevol per-
sona que aprecie la crida de l’art a què participe d’esta experiència visual
única i tan impactant a efectes plàstics i divulgatius, com perdurable en la
memòria; una memòria que al projectar-se des del nostre patrimoni artístic
afirma la pròpia imatge històrica i cultural de la Comunitat Valenciana.

106
MEMÒRIES OBLIDADES
Imatges de l’escultura gòtica valenciana
Arturo Zaragozá Catalán

M
emòria i oblit són termes contraposats. La memòria s’exercix o de Sant Mateu, o el sant Mateu del retaule major de la mateixa població, el
s’acreix per a lluitar contra l’oblit. Com que els hòmens moren, Déu Pare de Morella, el sant Joan Baptista de l’església homònima de la ma-
construïxen monuments, és a dir, memòries. Estes recorden els teixa ciutat, importants baixos relleus del retaule de Sant Miquel de Canet
fets que admiren i les persones que volen. Amb el temps els monuments, lo Roig, les imatges de la imponent portada dels peus de la col·legiata de
en este cas les escultures, també moren. De vegades es trenquen i els seus Gandia, o el sant Jaume de la portada de l’església de Santiago d’Orihuela.
fragments es dispersen o es perden. Un altre tipus de mort és la seua pèr- Les imatges de la Mare de Déu desaparegudes poden comptar-se a dotze-
dua de sentit. En 1952 el cineasta francés Alain Resnais va dirigir un film nes, encara que estes moltes vegades havien patit grans modificacions en
amb este mateix títol, Les sculptures meurent aussi. En el film plantejava la vestir-les en segles anteriors.
incomprensió europea cap a l’art indígena africà, víctima de l’aculturació. Amb tot, la iconoclàstica no és un fenomen exclusivament valencià ni
Les màscares o els ídols d’Àfrica central exposats com a decoració exòtica espanyol, és una tendència patològica universal que pertany a la condició
manquen de la lectura contextual que els faça comprensibles. humana i que ressorgix periòdicament. Són conegudes les destruccions
L’escultura de l’episodi gòtic valencià pareix un exemple paradigmàtic d’imatges realitzades durant la iconoclàstica bizantina, la reforma protes-
de totes estes morts. Una gran part de la millor escultura d’este període ha tant, la Revolució Francesa o pels moderns talibans i islamistes. No obstant
passat fins ara desapercebuda. En realitat, si atenem l’escassetat de publi- això, les pèrdues produïdes pels vaivens del gust i pel vandalisme poden
cacions acadèmiques pareix com si este capítol no haja existit. Les raons dificultar, però no han d’impedir, l’estudi, el coneixement i el gaudi d’este
d’este oblit han sigut diverses. Sens dubte ha contribuït a això el peculiar episodi escultòric.
caràcter del patrimoni medieval valencià sovint ocult pels revestiments en
l’edat moderna. Exemples d’això són els retrats esculpits en el pilar est de LA MIRADA PRÒXIMA
l’arcada nova de la catedral de València ocults durant quasi dos-cents anys Situar-se davant de l’escultura medieval obliga a una mirada diferent
pel revestiment classicista del temple i oblidats durant cinquanta anys més de l’habitual. Les figures són generalment de menor dimensió que les d’al-
després de la repristinació de l’edifici. Història sorprenent, però no aïllada, tres períodes. Les rodelles amb bustos del rebanc i de les bases del retaule
és la del baix relleu del martiri de sant Pere del retaule medieval de pedra de la Trinitat de Sant Mateu són autèntiques miniatures. Les escenes dels
de l’església homònima a Sant Mateu reutilitzat com a bancada del lavabo retaules d’este mateix taller són generalment de molt xicoteta dimensió. Les
de la sagristia durant la renovació del temple en el segle xviii. Ha contribuït imatges centrals d’estos retaules no sobrepassen 1,20 metres d’altura. D’al-
també a esta situació la localització d’algunes peces, com les inaccessibles tra banda, l’atenció al detall és molt més gran i és independent del lloc en
claus de volta esculturades, o les fantàstiques i inabastables gàrgoles que què es trobe la peça. Les claus de la volta de la capçalera de l’església major
evacuen l’aigua de les cobertes. Algunes apareixen en esta exposició, aprofi- de Sant Mateu són de xicoteta dimensió; tres i quatre vares valencianes (69
tant les bastides muntades per a la restauració de l’edifici, com ara les imat- i 92 cm respectivament), es troben a díhuit metres d’altura i van ser llavo-
ges d’una clau de volta i d’una gàrgola de la col·legiata de Gandia. Sense rades com si s’hagueren de contemplar a uns centímetres de distància. Es
la visió pròxima realitzada gràcies a la bastida el seu estudi i observació no podrien fer les mateixes consideracions de moltes altres peces. La dimensió
haguera sigut possible. També es troben en esta situació la Mare de Déu de les escenes del sepulcre de Guillem de Montpeller i Entença al monestir
amb el Xiquet i l’aguiló i els àngels que l’acompanyen situats al centre del de Santa Maria del Puig i del sepulcre dels Boïl al convent de Sant Domé-
rosetó del pas al capítol a la catedral de València. De vegades el desconei- nec de València són igualment xicotetes, la qual cosa no desmereix les se-
xement de les peces és producte de la seua situació en àmbits d’accés res- ues correctíssimes proporcions. De fet, en les fotografies de l’exposició s’ha
tringit com és el sepulcre del bisbe Jaspert de Botonac, que es troba en una augmentat considerablement la seua dimensió sense que patisca la seua
amagada sagristia de la catedral de València; el sepulcre dels Boïl de l’antiga aparença. La perfecció de la talla de la clau de la resurrecció de Crist en la
sala capitular del convent de Sant Doménec de València, ara espai militar de part alta de la volta de la col·legiata de Gandia és, per a nosaltres, impensa-
difícil accés; o els àngels portadors de les Arma Christi del claustre alt del ble des del sòl. Una explicació semblant ha de tindre el fet que les imatges
monestir jerònim de Cotalba, fins fa poc amb visita limitada per ser espai dels apòstols de la portada homònima de la catedral de València estiguen
particular i domèstic. Creiem que només el fet de posar en circulació algu- treballades també per darrere quan mai no s’han de veure per esta part.
nes d’estes imatges justificava esta exposició. Ha de considerar-se que la mirada medieval havia sigut educada en la
Per descomptat, no s’han d’oblidar les desaparicions produïdes pel van- miniatura, en l’eborària, en l’orfebreria i en la mirada interposada del sa-
dalisme patit en diferents moments. Durant l’última guerra civil espanyola cerdot o del poderós. La perfecció en el disseny i el rigor de la seua factura
van ser destruïts els sepulcres de Guillem de Montpeller i Entença i de Mar- estarien en relació amb la seua destinació, tancant amb caràcter físic, però
garida de Lloria al monestir mercedari de Santa Maria del Puig, i nombro- també simbòlic, una volta o completant una imatge sagrada, de manera
síssimes imatges d’alta qualitat, com el Déu Pare del retaule de la Trinitat independent de la seua visió llunyana.

107
Tindre en compte esta mirada pròxima medieval ens ha decidit, en esta Imperi romà i la Revolució Industrial dels segles xviii-xix. Esta llarga edat
exposició, a aproximar l’objectiu de la càmera a la imatge. Sorprén llavors el mitjana seria la contrària a la cesura que han vist els humanistes del renaixe-
virtuosisme del detall i la cura en les representacions tant de vegetals com ment i, excepte rares excepcions, els hòmens de les llums. Esta època seria el
d’animals. En la imatge humana destaca l’interés pel pentinat, pel vestit i moment de la creació de la societat moderna, potser ara moribunda o morta
per la moda. Els distints tallers es caracteritzen per la vegetació aplicada. Al sota les seues formes campestres tradicionals, però encara viva pel que esta
taller de Sant Mateu, des del punt de vista de l’etnobotànica, ha de desta- ha creat en el que és essencial en les nostres estructures socials i mentals. Se-
car-se la insistència a utilitzar la fulla d’acant en agulles de pinacles. També guint textualment Le Goff “Esta ha creat la ciutat, la nació, l’estat, la univer-
la Rosa canina s’empra amb tal abundància que pareix la firma del taller. sitat, el molí i la màquina, l’hora i el rellotge, el llibre, la forqueta, el llençol,
Les fulles de roure apareixen en la creu del camí de Morvedre a València la persona, la consciència i finalment la revolució”.
i les fulles de vinya als gablets dels retaules. El naturalisme botànic, en el Els avanços en altres disciplines, com la història de la construcció, van
segle xiv, és ja complet. Encara que l’elecció de les espècies vegetals pareix permetre entendr.e la notable capacitat organitzativa de l’obrador medieval
respondre a un significat d’estes, que a vegades se’ns escapa, la seua matei- i el sorprenent desenrotllament en este període de la geometria descriptiva
xa presència ja suposa una intenció. i dels enginys mecànics. Jean Gimpel en The Medieval Machine va arribar
A partir de l’obra de l’escultor i arquitecte Antoni Dalmau al rerecor de a plantejar una revolució industrial de l’edat mitjana que avança molts de-
la catedral de València (1437-1440), les tiges de vinyes s’entrellacen i les cols senrotllaments moderns.
arrissades adquirixen sorprenents formes sinuoses que recorda el colp de La mateixa sensació de proximitat mental d’esta època que pot rastre-
fuet de l’Art Nouveau. Comença a veure’s el trepà separant la vegetació jar-se en la història, o en la tecnologia, pot veure’s en l’escultura d’esta èpo-
de les motlures, al mateix temps que inclouen fruits i caragols. Estes dis- ca. La precisa datació del naixement de l’episodi valencià en 1238 fa que el
posicions arribaren a un extrem virtuosisme als tallers del cercle de Pere seu despertar es produïsca en el moment en què la busca del naturalisme
Compte, com ocorre a la col·legiata de Gandia, al claustre alt de Cotalba, o a en l’art estava implantat i l’idealisme de períodes anteriors siga residual.
les finestres de l’antiga capella de Sant Lluís, de patronat Borja, a la catedral En termes generals crida l’atenció, en este episodi, l’interés i l’eficàcia a
de València. En estos últims exemples s’ha buidat l’interior de la fullaraca, expressar les passions, els afectes, mostrar els gestos i assenyalar les mira-
s’han esculpit xanglots de bellotes de la seua mida natural, deixant algun des. Ja des de les més antigues imatges de l’escultura medieval valenciana
gland buit i es veuen caragols amb els seus fiíssims ulls. La visió d’estos pot veure’s l’alegria, reflectida en les conegudes fotografies i estudis de Bé-
detalls des del paviment és, per descomptat, impossible. rchez Gómez i Gómez–Ferrer Lozano, dels mítics pobladors del nou regne
La informació que proporciona el pentinat i el vestit de les imatges per- representats en els caps de la cornisa de la porta del Palau de la Catedral de
metria un estudi a banda. Els pobladors de la porta del palau de la cate- València, o del nou cap del qual dóna compte esta exposició. Estos somriu-
dral de València utilitzen un peculiar serrell que pot identificar-se amb els res contrasten amb la intensa serenitat que reflectixen els rostres de Jaspert
caps que apareixen en les impostes tricèfales del claustre gòtic –coetani– de de Botonac (cap a 1268) i de Guillem de Salelles (1310) en els seus respectius
l’abadia de Saint Denis a París. Les barbes amb rissos dels personatges mas- sepulcres, o de la imatge del Crist de l’església del Salvador de València.
culins dels retaules del taller de Sant Mateu, o dels sepulcres de Guillem Els rostres dels apòstols de la porta homònima de la catedral de Va-
d’Entença els lliguen al seu determinat moment històric. Els bescolls afai- lència mostren una notable varietat d’expressions. Mirant-los de front, el
tats dels celebrants del funeral del fris corresponent al sepulcre dels Boïl corresponent a sant Joan pareix sorprés per la nostra pròpia mirada. Altres
mostra la moda borgonyona del pentinat dels primers decennis del segle adopten expressions més greus, o atentes a altres realitats com la correspo-
xv. Els cabells arrissats i daurats dels àngels de Cotalba mostren un altre nent a sant Pau. Els assistents al sepeli de Guillem de Montpeller i Enten-
nou ideal de moda. ça en el seu monument sepulcral del Puig, vestits amb les corresponents
El mateix succeïx amb el vestit. Les imatges mostren les oscil·lacions en- gramalles o sacs, miren atentament el difunt situat dins de la fossa de la
tre les clàssiques túniques dels apòstols del portal homònim de la catedral sepultura com si pensaren que ells seran els pròxims.
de València o de la santa Caterina procedent del monestir del Carme de la No obstant això, és possible que siga al taller de sant Mateu on les ex-
mateixa ciutat, del capçó que visten sant Pere de Sant Mateu i el Salvador pressions i els gestos adquirixen el màxim desenrotllament. Les expressi-
de Culla amb paral·lels en un segell secret de Martí I, o la riquesa de joiells ons de dolçor de la Mare de Déu Anunciada i els somriures d’altres jóvens,
i capes xapades d’algunes imatges del claustre alt de Cotalba que pareixen sempre amb el cabell descobert, contrasten amb l’adusta expressió del Pare
reproduir descripcions de Tirant lo Blanc. Etern en la figura de la Trinitat i amb els decidits somriures còmplices que
acompanyaven una escena parcialment perduda del mateix retaule de la
LES PASSIONS, ELS AFECTES, EL GEST I LA MIRADA Trinitat. El moviment dels soldats que crucifiquen sant Pere en el seu re-
A partir dels anys setanta del segle passat un notable grup de medieva- taule homònim, i el dimoni que balla i toca la trompeta rebent els peca-
listes francesos va batallar contra la idea de considerar l’edat mitjana com dors a la boca de l’infern en el retaule de Canet lo Roig sorprenen pel seu
un període fosc, The Dark Ages. De fet, este pensament havia sigut forjat realisme gestual tan primerenc. En este sentit es podria continuar amb la
a partir del segle xvi, però encara resistix en l’imaginari popular. Regine diversitat d’expressions de dolor manifestades en el sepulcre dels Boïl, que
Pernoud va recordar com encara diem, referint-nos a una situació d’em- suggerix el previ estudi sistemàtic d’estes situacions. De la mateixa mane-
brutiment, d’ignorància i de subdesenrotllament, “Ara ja no estem en l’edat ra les diferents expressions de dolor contingut dels àngels que porten les
mitjana”, “Això és un retorn a l’edat mitjana”, o “això és, una mentalitat Arma Christi al claustre alt de Cotalba culminen un episodi marcat pel gest
medieval”. Per la seua banda Jacques Le Goff va plantejar, a partir d’una i la mirada. Curiosament, en este mateix espai, l’àngel tinent de l’escut, de
nova periodicitat de la història una llarga edat mitjana situada entre el baix bellesa perfecta, situat sobre la porta de l’escala, il·lumina el gest que pareix

108
xiuxiuejar, amb la boca entreoberta, unes paraules de gojosa benvinguda. de les Cántigas de Santa María d’Alfons X el Savi es veu una botiga d’imat-
A propòsit d’una important exposició portada a cap al Metropolitan ges. En un altre dels miracles, succeït a Morella, este es produïx al comprar
Museum de Nova York en 2006-2007 amb l’expressiu títol Set in Stone, The un vinyater una medalla de la Mare de Déu de Sales en una altra botiga
Face in Medieval Sculpture el professor Willibald Sauerländer assenyalava d’esta ciutat. Estes narracions assenyalen la facilitat d’adquirir imatges i el
que l’art medieval està ple de cares. Proposava este autor que la riquesa d’ex- seu origen dispar.
pressions i fisonomies característiques d’este episodi fan pensar en l’interés No obstant això, algunes d’estes imatges són d’indubtable interés artís-
medieval per la fisiognomia és a dir, la “ciència” que permet conéixer el ca- tic. Cal mencionar el relleu de la Mare de Déu del Puig, que recorda models
ràcter d’una persona a partir de l’observació dels trets físics. En esta època es italians de tradició bizantina, així com l’impressionant Crist de la parròquia
va relacionar esta disciplina amb la medicina i en la Corona d’Aragó pareix del Salvador de València.
haver tingut un desenrotllament notable. Tampoc caldria oblidar que, no en Un altre lloc on es va concentrar la labor escultòrica va ser a les portades
va, en esta època, va arribar a pensar-se que l’ànima residia al cap. de les esglésies. Estes han tingut sempre una important càrrega simbòlica:
són la porta d’entrada al lloc sagrat, la Porta-Coeli. No és estrany que la
OBRADORS, TALLERS I MESTRES decoració es concentre en les portes i que les formes tradicionals es mantin-
Les imatges de l’exposició s’han organitzat amb criteri cronològic. Da- guen en major grau que en altres llocs del temple. Cal recordar les portades
vant de l’absència d’una història de l’escultura gòtica valenciana hem orde- de Sant Mateu, de Catí, o de Bel a les comarques del nord valencià i les de
nat les peces per tallers successius. Cal assenyalar que l’escultura medieval Sant Vicent de la Roqueta o de Santa Maria del Puig, amb capitells de ca-
valenciana, de vegades, pot arribar a ser difícil d’entendre fora del seu con- ràcter narratiu corresponents al títol de l’església. Peça curiosa és el capitell
text, que és la Corona d’Aragó. Però l’ampliació de la mirada ens allunyaria d’alabastre amb escenes marianes de l’ermita de Sant Fèlix de Xàtiva, bui-
dels límits d’este projecte. datge per a pica de l’aigua beneïda. L’escultura arquitectònica de caràcter
Un dels majors problemes genèrics de l’estudi de l’art medieval és la vegetal i tradició tardoromànica pot veure’s a Morella, Benifassà, Borriana,
falta de coincidència entre els documents i les obres conservades. Ací també Alzira i València. Però a més de tots els casos esmentats ja al segle xiii pot
succeïx. Ara com ara pareix mes útil arreplegar els materials, ja que molts considerar-se el primer taller d’escultura raonablement estable.
romanen inèdits, i organitzar-los per tallers abans que dotar-los de hipòteti-
ques autories. Segurament l’estudi conjunt de l’escultura i l’arquitectura pot El taller de la portada del Palau, o del bisbe Albalat, a la catedral de
ajudar. No en va en este període era freqüent que un mestre compatibilit- València
zara les dos habilitats. Les restauracions, realitzades en els últims anys, de la portada del Palau
Buscar la pedra adequada, extraure-la d’una pedrera i transportar-la de la catedral de València i del sepulcre del bisbe Albalat, que va comen-
fins al taller abans de començar a realitzar els treballs d’escultura no és tas- çar l’obra de la catedral; la possibilitat d’accedir al lloc on està instal·lada la
ca fàcil ni senzilla. No és genys estrany que, llevat d’excepcions, els tallers imatge de la Mare de Déu amb el Xiquet i l’aguiló a la catedral de València;
d’escultura hagen nascut a l’abric dels obradors de fàbriques importants. així com la troballa del cap d’una cornisa, semblant a les de la porta del Pa-
Els primers tallers d’escultura medieval en terres valencianes cal buscar-los lau, permeten plantejar l’existència del primer taller amb interés escultòric
a la catedral de València, o a les esglésies i monestirs dels més cristianitzats a València.
territoris del nord valencià com són Morella, Benifassà, o Borriana. La portada del Palau està formada per sis arquivoltes minuciosament
Amb tot, prèviament a la instal·lació de qualsevol taller d’importància, decorades: puntes de diamant, motlures en zig-zag, fistó lobulat i delicats
cal considerar la urgent necessitat de la imatge per part de la societat coloni- fullatges, figures d’àngels seràfics i d’àngels turiferaris. Els capitells presen-
al instaurada en el nou regne. Al contrari del que succeïa en la societat ven- ten, en 24 escenes, històries del Gènesi i de l’Èxode. Les arquivoltes queden
çuda, la imatge era necessària per a dirigir-se a la divinitat, per a identificar emmarcades per un ixent del mur que disposa el conjunt de manera triom-
al poder i els seus límits, permetia perpetuar la memòria i narrar històries. fal. El teuladell o cornisa baixa sobre permòdols amb caps humans que han
El gust per la imatge diferenciava la societat nova de l’anterior. de representar, com va indicar Sanchis Sivera, benefactors o donants. La
Ateses les circumstàncies, va ser natural la importació de moltes imat- portada per la seua composició i estil decoratiu (dependent de la miniatura
ges de devoció, especialment marianes. Si jutgem pels exemplars que ens i de l’eborària) està relacionada amb el conjunt d’experiències tardoromà-
han arribat, o tenim notícia fotogràfica, documental o literària, estes imat- niques que s’anomenen l’escola de la catedral de Lleida. No obstant això,
ges devien ser molt abundants. Les que han sobreviscut ho han fet normal- la presència d’un mainell i arcs, capitells de cáracter narratiu i els caps del
ment molt transformades pels segles posteriors, especialment per vestir les ràfol distingixen la porta del Palau d’altres de la mateixa sèrie.
imatges en els segles xvii i xviii. Es troben entre estes les imatges de la Mare Al sepulcre del bisbe Andreu Albalat (1248-1276), que va posar la pri-
de Déu de la Taronja d’Olocau del Rey, la Mare de Déu del Mar de Beni- mera pedra de la catedral en 1262 i està situat al seu costat, els fons decora-
carló, la Mare de Déu de la Consolació de Corcolilla a Alpuente, la Mare tius d’este sepulcre coincidixen exactament amb els existents als dels àngels
de Déu del Miracle de València, la Mare de Déu de les Victòries, venerada de les arquivoltes de la portada del Palau. La formació escultòrica dels caps
a la parròquia de Sant Andreu de València, la Mare de Déu del Santíssim del ràfol és la mateixa que la de la Mare de Déu de l’Aguiló i dels àngels
Sagrament del Carme Calçat de València, la Mare de Déu amb el Xiquet turiferaris que l’acompanyen. Estos últims coincidixen (no en dimensió,
de Carlet, la Mare de Déu del Rebollet d’Oliva, la Mare de Déu del Castell però sí en composició i detalls) amb els de les arquivoltes. D’altra banda,
d’Agres i un llarg etcètera que mostren unes imatges molt volgudes però de les senzilles claus de la volta de creuer de la catedral, resoltes a manera de
relatiu interés escultòric. Generalment seguixen models sedents convenci- microvoltes gallonades amb catorze alvèols (que requerien per tant el tra-
onals amb gran frontalitat i hieratisme. Cal recordar com en una miniatura çat de l’heptàgon), coincidixen amb les corones dels àngels de l’arquivolta

109
i amb els àngels turiferaris de la Mare de Déu de l’Aguiló. Pot afegir-se capítol situada en l’eix de l’aula, perquè mesurada l’altura a la planta superi-
alguna peça més a este catàleg ja que per la seua extremada similitud cal or de l’antic claustre de la catedral la portada no cabria. L’únic lloc d’on pot
relacionar les imatges d’una anunciació custodiada al MNAC (núm. de cat. procedir és de la fatxada de l’atri/claustre situat als peus de la catedral. La
022999-000 i 022998-000), de procedència desconeguda, que Durán Sem- portada hauria sigut construïda per a la nau trecentista i traslladada quan
pere i Ainaud de Lasarte qualifiquen d’interés ja que són “peces denses i es va començar l’arcada nova a partir de 1460. Amb la construcció de la por-
contingudes, en les quals preval la tendència a l’ovoide, al disseny curvilini tada barroca la portada medieval hauria sigut definitivament traslladada
i envolupant amb una mínima suggestió de moviment. L’expressió, així llavors al capítol i se la va conservar com a memòria antiga.
mateix, s’insinua tan sols en els trets que encara es troben distants del trac- La publicació d’una notícia documental per part de Sanchis i Sivera re-
tament estrictament imitatiu. En efecte, els ulls, el nas i la boca són plasmats ferent a la realització d’obres a la portada del capítol per part del llavors
amb un criteri més formal que naturalista, potser per a infondre eixa supre- mestre de la catedral Pere Balaguer en 1424 va fer atribuir a este mestre l’ac-
ma sensació de superioritat i de reserva que l’art medieval va tindre el plaer tual portada. No obstant això, Oñate Ojeda ja va considerar que havia sigut
de procurar a la seua iconografia. El cànon d’estes peces és harmoniós i gens traslladada i va assenyalar que: “la portada sencera ha sigut embotida en
exagerat; el sant Gabriel apareix un poc més geometritzat pel que fa a les un espai (el de l’amplària de la llotja d’accés al capítol) molt menor a l’espai
relacions de volums mentres la imatge de la Mare de Déu és més corpòria i que devia tindre al seu lloc primitiu. En qualsevol cas l’atribució a Pere Ba-
animada”. Curiosament l’epigrafia del filacteri de sant Gabriel és idèntica a laguer en funció de les notícies documentals proporcionades per Sanchis i
l’existent a la porta del Palau. Sivera caldria descartar-la perquè únicament es documenta el treball de tres
operaris durant dèsset dies, temps insuficient per a construir esta portada.
L’única notícia documental sobre un mestre d’este període a la catedral Estilísticament la portada del capítol ha de posar-se en connexió amb la
de València ens proporciona el nom d’Arnaldi Vitalis. El fet que el docu- dels apòstols de la mateixa catedral –fet que també va assenyalar Oñate– i
ment estiga redactat en llatí no assenyala l’origen del mestre. Amb tot, el seu amb la portada de Santa Maria de la Seu de Gandia. Entre les similituds po-
perfil professional pareix més lligat a l’enginyeria i a l’organització d’obres den assenyalar-se la peculiar moltduració de les arquivoltes de les portades
com ho mostraria la seua actuació en la séquia d’Alzira. Desconeixem, per dels apòstols i del capítol, la forma dels tabernacles i la composició de les
tant, noms referents a la direcció del taller d’escultura. imatges, que coincidixen en el tractament de les teles i dels pentinats. Els
Continuació d’este episodi podria ser el cap d’una cornisa custodiada dossers o tabernacles de les imatges que es disposen en les arquivoltes, en
pel Servici d’Investigació Arqueològica de l’Ajuntament de València que arribar al seu àpex, acullen entre estos un cap de lleó. Este detall es repetix
presentem en esta exposició, que es pot relacionar amb els caps de la porta- a la porta del capítol, a la dels apòstols de la catedral de València i a la de
da del Palau i, al seu torn, amb el cap d’un capitell del Nasher Museum Of Santa Maria de la Seu de Gandia, quasi pareixent una firma de taller. La
Art en Duke University, Durham (EUA) procedent de Borgonya i datada en recent datació de la porta dels apòstols per mitjà de l’heràldica realitzada
l’últim terç del segle xiii. per Rodrigo Lizondo assenyala que es va construir durant el llarg govern
Un poc més evolucionat en el seu naturalisme seria el sepulcre del bisbe del bisbe Ramon Gastó (1312-1348) i potser en l’últim període. També el
Jaspert de Botonac, del qual oferim una imatge del seu rostre, i la imatge, sepulcre del bisbe Gastó, recentment desenterrat del subsòl de la catedral
ara perduda, de santa Tecla del Museu de BA de València que únicament mostra similituds amb l’actual portada del capítol. La peculiar magolla dels
coneixem per antigues fotografies. gablets de les microarquitectures del basament del sepulcre són idèntiques
(proporcionalment) a l’existent a la portada. De la mateixa manera, l’escul-
DESENROTLLAMENTS DEL SEGLE xiv tura sedent del bisbe, encara amb teles més elaborades que les de les imat-
Els tallers d’escultura de la primera mitat del segle xiv van completar ges de les portades, posada en peu mostra un moviment semblant a les
algunes importants fàbriques iniciades durant el segle anterior, com la ca- imatges d’estes.
tedral de València i l’església arxiprestal de Morella. Els promotors van ser Totes estes peces assenyalarien la instal·lació d’un taller d’escultura,
el bisbe de la diòcesi i potser, la casa reial. De l’entorn d’esta última poden d’origen francés, a València, en dates imprecises de la primera mitat del
considerar-se també els sepulcres del monestir de Santa Maria del Puig. Al segle xiv, que realitzaria el sepulcre del bisbe Gastó, la porta dels apòstols,
llarg de la segona mitat d’este segle, a més dels tallers d’escultura en plata, la portada de l’atri de la catedral, i l’apostolat de les petxines del cimbori
de promoció igualment reial i episcopal, apareix el taller de Sant Mateu. (es conserva un lleó alat corresponent –hipotèticament– a la figura de sant
Els iniciadors d’este taller van ser comerciants enriquits amb el comerç de Marc en la qual el lleó seguix les pautes dels existents a les arquivoltes) i
la llana amb Itàlia i la influència artística d’este país es va deixar notar no- la portada del mercat de la col·legiata de Santa Maria de Gandia. De fet, la
tablement. porta dels apòstols ha sigut considerada per José i Pitarch i Olucha Montins
com “la més francesa de les que fins a eixe moment s’havien realitzat en
El taller de la portada dels apòstols, o del bisbe Gastó, a la catedral de tota la Corona d’Aragó”, d’altra banda les similituds formals amb el portal
València des Libraires de la catedral de Rouen (iniciat a finals del segle xiii) assenya-
La recent restauració de la zona del pas a l’antiga aula capitular de la ca- la l’origen últim d’este taller. El naturalisme i l’expressivitat de les figures
tedral de València ha permés comprovar que la seua portada d’accés prové queda demostrat amb les fotografies de l’exposició realitzades per Bérchez
d’un altre lloc. La visió pròxima evidencia que ha sigut retallada en alçària Gómez.
(la primera dovella de l’arc ha sigut suprimida i ha deixat les figures del
registre inferior reduïdes a bustos) i ajustada en amplària, amb la qual cosa Els tallers de Morella
han patit ruptures els pinacles. En origen no va poder ser la porta inicial del Durant l’edat mitjana el territori de Morella i el Maestrat, junt amb Tor-

110
tosa a Catalunya i Alcanyís a Aragó no van ser una zona excèntrica com ho desapareguda traceria de pedra idèntica a la qual es construirà, mes avant,
són ara. Estos territoris estaven en una situació de centralitat en la Corona en fusta sobre els sepulcres reials de Poblet.
d’Aragó i totes les comunicacions entre les seues capitals passaven per estos L’obrador i el taller de Sant Mateu
territoris. Durant el segle xiv l’exportació de llana a Itàlia els va donar una Durant els anys que portem del segle xxi la restauració de les esglésies
riquesa que ara pareix impensable. No és absurd que tallers d’escultura, de Canet lo Roig, Sant Mateu, Traiguera i Culla, totes a Castelló, han per-
almenys itinerants, apareguen per estos territoris que ara ens pareixen tan més trobar i identificar nombrosos fragments escultòrics medievals i agru-
allunyats. par-los recomponent hipotèticament els retaules de la Trinitat de l’església
Afortunadament els tallers de Morella compten amb un detingut estudi arxiprestal de Sant Mateu; de Sant Pere i Sant Pau de l’església homònima
realitzat per A. José i Pitarch i F. Olucha Montins. Estos autors ja van indicar de Sant Mateu; de Sant Miquel de Canet lo Roig; del Salvador de Culla, així
que a l’església arxiprestal de Morella un primer taller d’escultura arquitec- com donar notícia d’altres restes de retaules de pedra procedents del castell
tònica de tradició romànica retardatària succeïx entre 1310 i 1315 un taller d’Orpesa i del desaparegut convent de Sant Doménec de Sant Mateu.
d’escultura dirigit pel mestre francés Pere Bonull, autor del sepulcre de Jau- Un retaule com els descrits té un pes considerable, i està format per pe-
me II i de Blanca d’Anjou, així com d’altres obres al claustre del monestir ces d’extrema fragilitat davant dels moviments de la fàbrica que l’acull i
de Santes Creus. Este taller va construir la portada dels apòstols de Morella. davant dels diferents tipus d’humitat a què està exposat (d’infiltració, de
Són significatius respecte d’això els àngels que suporten la llinda de la por- capil·laritat, o de condensació). El seu muntatge, per tant, era també un pro-
tada, idèntics als situats a la capçalera dels sepulcres reials. Segons l’opinió blema de construcció que requeria la presència d’un mestre d’obres d’un
de José i Pitarch i Olucha les estàtues dels apòstols devien ser d’un taller mestre vidrier per als fons, i d’un pintor. Amb el que hem dit, no és genys
posterior relacionat amb la portada de sant Vicent de Carcassona i amb la estrany que el taller de retaules de Sant Mateu es desenrotllara associat als
dels apòstols de València. obradors coetanis de les esglésies de Sant Mateu: l’església major i la del
Un altre taller posterior es va constituir per a realitzar una important convent de Sant Doménec. En un obrador d’este tipus és fàcil la coincidèn-
obra que ens ha arribat molt perduda, la capçalera de l’església del convent cia de diferents mestries i la presència del teòleg que descriga les escenes del
de Sant Francesc. Les escasses restes assenyalen la seua construcció per un retaule. També ha de considerar-se que Sant Mateu durant la segona mitat
taller d’ascendència francesa cap al segon quart del segle xiv. No obstant del segle xiv era una població de grandària mitjana en la Corona d’Aragó.
això, el traçat dels arcs assenyala un penediment o un canvi en la geometria Gràcies a ser el centre de l’exportació de llana a Itàlia gaudia d’una situació
de les voltes, la qual cosa podria significar una modificació de l’obra inicial econòmica inusual i envejable. El fet de tindre allí la seua seu la poderosa
en un període posterior. orde militar de Santa Maria de Montesa, la seguretat i l’estabilitat comercial
estava garantida. Tot això fa que no siga estranya la localització d’un taller
Els sepulcres del monestir del Puig de Santa Maria d’este tipus a la població.
El Puig va ser el lloc de la batalla decisiva per a la conquista de València. L’evidència de l’associació entre el taller d’escultura i l’obrador de la fà-
Com a conseqüència d’esta batalla va morir un tio del rei Jaume I, Guillem brica de l’església major de Sant Mateu està en este cas ajudada pels paral·
de Montpeller i Entença (1215-1238). En este lloc històric es va construir un lelismes que poden establir-se entre el vocabulari i la composició utilitzada
monestir mercedari. Més tard, al mateix emblemàtic lloc, la princesa Mar- en l’escultura arquitectònica d’esta església i en les pertanyents al taller d’es-
garida de Lloria i Entença i el seu marit Nicolas de Joinville van construir cultura considerat. De fet, la peculiar utilització de la botànica en ambdós
la seua sepultura i el monument fúnebre del seu avantpassat. Durant l’últi- àmbits i el paral·lelisme d’algunes imatges indiquen que el taller d’escultura
ma guerra civil els sepulcres van ser salvatgement destrossats. Després del i l’obrador de la fàbrica van ser una mateixa cosa. Els conjunts de fragments
conflicte únicament va poder restaurar-se el del tio del rei, i de l’altre es van reunits com a pertanyents a les capelles de Sant Miquel i de l’Epifania del
quedar els fragments trencats. convent de Sant Doménec assenyalen igualment la identitat de l’obrador i
És conegut el document pel qual el mestre de les obres reials Aloi de del taller d’escultura en l’església del convent. El fet de ser un taller estable
Montbrai (1336-1382), en 1344, cobra 8.000 sous pel sepulcre dels Lloria. queda evidenciat per l’existència de pedra local i antigues pedreres idènti-
D’este mestre també sabem que l’almoiner reial pagava, en 1382, 110 sous ques a les dels retaules.
a Aloi, mestre d’images de València, per al seu manteniment, és a dir, li Una de les escasses notícies documentals que coneixem sobre este ta-
passava una pensió en esta ciutat. Este no és l’únic mestre de les obres reials ller ens indica que també va realitzar en 1372 la creu de pedra del camí
que apareix en la documentació valenciana. També Jordi de Déu, l’artista de Morvedre a València (ara carretera antiga de Barcelona). Este fet, junt
sicilià esclau de Jaume Cascalls, que va treballar amb el seu amo en les tom- amb el vocabulari formal utilitzat en la peça, ajuda a atribuir al mateix taller
bes reials de Poblet, apareix en la documentació valenciana. la creu del cementeri de Sant Mateu i altres de similars de l’entorn. Una
En realitat el problema que plantegen els sepulcres del Puig, a part de altra notícia documental ens informa de la presència del mestre d’imatges
la molt debatuda personalitat artística de cada un dels mestres reials, és Antoni Guasc en 1379 en l’obrador de la catedral de Tortosa provinent de
el trasbals d’estos mestres per terres valencianes i fins a quin punt la seua Sant Mateu esculpint peces d’escultura. L’any 1382 el mateix mestre apa-
personalitat ha quedat amagada en altres tallers dels quals no tenim docu- reix relacionat novament a la catedral de Tortosa, esta vegada provinent de
mentació. València. Significativament a les capelles de Sant Pere i de Sant Pau de la
En tot cas, els dos sepulcres assenyalen mans i materials molt diferents. catedral de Tortosa es troben elements que són identificables amb les carac-
El del tio del rei és d’alabastre. Les escenes són d’una sorprenent gestuali- terístiques del taller de Sant Mateu. La datació provisional per a este taller
tat que s’ha volgut relacionar amb l’obra de l’escultor Jaume Cascalls. El d’escultura, basada en l’anàlisi estilística, i en notícies d’arxiu indirectes, és
sepulcre dels Lloria està construït en marbre lletós i s’emmarcava en una l’últim terç del segle xiv.

111
Els elements seriats dels retaules repetixen també un mateix vocabulari. superfície semblant als retaules de la Trinitat, o de Sant Miquel de Canet lo
Les xambranes de les escenes, o històries, porten sempre arcs de mig punt, Roig. El retaule de plata de la catedral de València devia ser una peça nota-
o rebaixats, amb lobulats. Els basaments es decoren amb quadrifolis de ve- ble però no l’única. Diverses mencions i inventaris donen notícia de fins a
gades adornats amb roses o acants. En el cas del retaule de la Trinitat hi ha sis retaules realitzats per Pere Bernés, tots els quals s’han perdut.
també cercles esculturats en baix relleu a manera de medalles o rodelles. Indica el prestigi de les peces d’orfebreria i dels seus artífexs el fet que la
Els gablets que rematen els carrers adopten la forma de triangles equilà- reina Elionor de Sicília en el seu testament especifique que certes peces van
ters (Trinitat, Benifassà), o isòsceles (Sant Pere, Sant Miquel de Canet). En ser realitzades per Pere Bernés. També ho indica que este mestre ferm, de
qualsevol cas no es decoren amb “obra de compàs”, o traceries, com ocor- manera, certament, poc discreta, el retaule de la catedral de Girona amb la
re als retaules de Lleida, sinó amb cercles esculturats o amb imatges. Els llegenda “Pere Bernés em feu”.
daus no tenen les imatges de sers monstruosos freqüents en els sepulcres Lamentablement és molt poc el que ens ha arribat de l’obra de Pere Ber-
i retaules de la primera mitat de segle, en canvi, van reforçats de generosa nés i d’altres grans orfebres com Bartomeu Coscollà de la celebrada plateria
i naturalista vegetació. Els entrecarrers es resolen amb estretes plaques en i esmalt valencià trecentista. Els segells secrets dels reis d’Aragó són les úni-
què es dibuixen estirats arcs apuntats i es rematen amb pinacles disposats ques peces documentades d’estos argenters. Són peces magnífiques, poc
a la manera de les agulles de la flor de l’acant. Els dossers de les imatges divulgades per haver-se considerat un “art menor”. Han d’assenyalar-se els
rematen amb piràmides decorades també com si foren les agulles de la flor segells de Pere el Cerimoniós, Joan I i Martí I.
de l’acant. Els retaules van arreplegats per la part superior i pels laterals per
un guardapols com ho fan els retaules de pintura. Estos guardapols van ENTORN DE 1400
decorats amb roses. L’etapa que transcorre entre els últims anys del segle xiv i el primer terç
Compositivament i dimensionalment els retaules es disposen de la del segle xv és una de les més interessants, cosmopolites i complexes de
mateixa manera que els de suport de fusta (pintats o repujats de plata) de l’activitat artística valenciana. Sens dubte és la més difícil d’entendre sense
dimensions mitjanes. Sobre un bancal amb imatges de devoció es disposen acudir a un context ampli. Encara que no hi ha grans empreses d’escultura
els carrers. Al carrer central se situa la imatge del titular i sobre esta el dos- en pedra en este període, la versatilitat i l’experimentació la caracteritzen.
ser, o el calvari. Als laterals, cada carrer es compon de diverses històries, o Este fet és comprensible en el context de les innovacions tècniques en la
cases, disposades en pisos o rematades per un gablet historiat. El conjunt, construcció i en l’efervescència artística que es produïx a València entorn
com s’ha dit, queda arreplegat per un guardapols. de 1400. Pot assenyalar-se respecte d’això la invenció i desenrotllament de
la volta de rajola aplicada a les plementeries de la volta de creueria, ocor-
La plateria i l’esmaltatge com a models reguda a Xàtiva i València a partir del segon terç del segle xiv, el rescat de
L’escultura de marbre d’alabastre i de pedra no va ser l’única que va l’antiga tècnica del guix estructural desenrotllat, junt amb altres ciutats de
existir en el segle xiv. L’escultura en plata repujada, generalment prohibi- la Corona d’Aragó, en l’últim terç del mateix segle i l’inici de les abstractes
tiva pel seu cost, va ser altament considerada per la casa reial, pels capítols composicions formades per les lligades de nervis convergents.
catedralicis que s’ho podien permetre o pels santuaris que movien especial- Paral·lelament també hi ha un notable exercici de l’activitat pictòrica.
ment a devoció. El gran valor de la plata en aquella època feia que les obres S’ha considerat a València una de les ciutats claus de l’art del gòtic interna-
dels argenters tingueren també utilitat com a valor monetari. Ben sovint cional, mencionada junt amb les zones de Borgonya, Bohèmia o Renània.
estos objectes eren pignorats, fosos i renovats. És sabut que al maig de 1364 Ha de considerar-se a més que la característica que millor definix el gòtic
van entregar la catedral i esglésies de València al rei Pere el Cerimoniós un internacional és la mobilitat; els viatges d’artistes o de personatges d’un
autèntic tresor d’orfebreria per a auxiliar-lo en la guerra que sostenia contra lloc a un altre. Com ha assenyalat Matilde Miquel referint-se a la pintura,
Castella. La taxació efectuada per l’orfebre Pere Bernés va arribar al pes de cal mencionar a este respecte l’arribada d’artistes a València com l’alemany
537 marcs i sis unces (uns 123 quilograms) avaluats en 3.729 lliures, cinc Marçal de Sax, el flamenc Johan Utuvert, l’aragonés Llorens Saragosà, el
sous i set diners. Un altre cas semblant va ocórrer, per les mateixes dates i català Pere Nicolau, o el florentí Gherardo di Jacobo Starnina.
idèntic motiu, amb l’orfebreria del cèlebre santuari de la Mare de Déu de Els tallers de Morella van seguir actius en este període. La notable por-
Sales a Osca. Una vegada passat el conflicte el monarca va tornar el pes en tada de les verges de l’església de Santa Maria de Morella és datable en este
plata confiscat a Sales en forma de retaule de plata (decisió que es prendria, moment i atribuïble a la família d’orfebres i escultors Santalínea de Morella.
curiosament, durant una estada del rei a Sant Mateu). Les imatges de les verges enjoiades d’esta portada estan en relació amb la
La tècnica del repujat és autèntica escultura ja que en primer lloc ha de coneguda imatge de la verge del Miracle de l’Hospital de Pobres Sacerdots
realitzar-se la imatge, o el baix relleu, en fusta i després ajustar-hi la planxa de València. També la col·legiata de Gandia disposada sota el patronat dels
de plata per a posteriorment daurar-la o encarnar-la. Les superfícies esmal- ducs reials va tindre activitat escultòrica. L’apostolat d’una portada ara
tades poden afegir-li un especial atractiu. repartit entre els museus de Copenhagen i Barcelona compta amb peces
El que ens hagen arribat molt pocs retaules medievals de plata (en la d’importància com el Sant Pau de Johan Llobet. Notícies indirectes perme-
Corona d’Aragó únicament el de la catedral de Girona i el del santuari de ten atribuir també a Llobet la magnífica clau de la quinta crugia de la col·le-
Santa Maria de Sales) ha portat a la idea que eren peces excepcionals i de giata de Gandia realitzada a partir d’un dibuix del taller de Pere Nicolau.
xicoteta dimensió. No obstant això, no va ser sempre així. Podem deduir les Portem a esta exposició, trobada en una cripta de l’antic convent del Carme
dimensions i aspecte del retaule de plata de la catedral de València que es va de València, una imatge de Santa Caterina d’Alexandria, de notable apa-
fabricar entre 1365 i 1398 per mitjà d’antigues descripcions i comparacions. rença clàssica, atribuïble al mateix mestre. Ha de mencionar-se igualment
Este retaule tindria una superfície de 14,6 metres quadrats, és a dir, una la capella del Salvador de la catedral de Sogorb, d’interessant escultura en

112
impostes i portada, recentment estudiada per Ruiz Quesada i Borja Cor- com figures d’àngels atlants. Entre les verdures, realitzades amb ajuda del
tijo, així com l’imponent sepulcre que hi alberga. Amb tot, les peces mes trepà, s’hi inclouen fruits i caragols. Esta solució la seguiran els tallers que
sorprenents són l’escala en guix del cor de Morella, que inaugura en terres treballen sota la direcció de Francesc Baldomar i de Pere Compte. Amb Bal-
valencianes la utilització d’este material per a l’escultura i el sostre de fusta domar pot veure’s al pilar est de l’arcada nova de la catedral de València.
tallada i estofada de la sala daurada de la casa de la ciutat de València, En En este pilar les pilastres no descansen sobre el basament sinó que pareixen
esta última van treballar també artistes morellans. sorgir d’este per mitjà d’un joc de macles característic dels desenrotllaments
L’atípic i bellíssim doble sepulcre dels Boïl és, sens dubte, una fita i un de l’arquitectura valenciana del quatre-cents. Com a acabament, quatre fi-
problema de l’escultura medieval valenciana. El sepulcre està allotjat en gures a manera d’atlants suportant l’obra se situen en altres capitells. Totes
un arcosoli del costat de l’epístola de la sala capitular de l’antic convent de estes figures porten grans vestidures però les característiques diferencials
Sant Doménec de València. L’espai interior de l’arcosoli acull cinc nivells de dels seus rostres i elements del vestuari indiquen ser autèntics retrats. En
peces escultòriques. Encara que no tenim notícies documentals, la qualitat l’exposició arrepleguem la hipotètica imatge de Baldomar.
artística de les peces i el seu interés heràldic van produir que el sepulcre Als tallers del cercle de Pere Compte es combinen igualment la geome-
suscitara interés des d’antic. El baró de Sant Petrillo en una docta anàlisi tria i la figuració. Gómez-Ferrer Lozano i jo mateix ja vam donar notícia
basada en l’heràldica i en altres variades referències va proposar la seua re- d’este episodi que ampliarem en breu. Ben sovint l’escultura dels capitells
alització en dos moments. Els sepulcres devien pertànyer als membres de la es protegix amb un potent guardapols decorat amb un joc d’interseccions
família Boïl ja mencionats pel cronista del convent Josep Teixidor en el segle d’arestes en què cada línia es correspon amb una pilastra, aresta o nervi de
xviii, encara que va canviar la titularitat de les làpides i estes haurien sigut la volta. Hi ha exemples excel·lents de guardapols arestosos, encara que
realitzades al començament i mitjan del segle xv . De fet, poden apreciar-se difícils d’apreciar per la falta d’il·luminació adequada, al pòrtic dels peus
diferències entre les escultures dels cavallers i les dels baixos relleus pel que de la capella reial del convent de Sant Doménec i en les capelles absidals de
fa al pentinat i a l’estil. Les primeres, especialment el cavaller de la barba l’església del convent del Carme a València. Però, sens dubte, els de major
poblada i arrissada pareix seguir les modes del segle xiv, mentres els baixos interés per la seua escultura es troben a les capelles del pas a la sala capi-
relleus amb oficiants amb el bescoll afaitat segons la moda borgonyona, les tular de la catedral de València. En este lloc, el joc d’interseccions d’arestes
ploraneres completament ocultes per caputxes característiques del mateix es combina amb escultures d’una qualitat extraordinària. Les escultures
episodi i els cantors de polifonia deuen pertànyer al segon quart del segle estan firmades amb tres senyals diferents que, possiblement, amb el temps
xv. El caràcter unitari i vagament trecentista del conjunt podia haver sigut podran concretar-se les seues autories. Estos jocs d’interseccions en estos
intencionat conjuntant una obra “a l’antiga” amb materials diversos. En tot guardapols-capitells adquirixen el clímax màxim en l’ampliació de la col·le-
cas, algunes figures dels baixos relleus del sepulcre prenen models d’un giata de Gandia. En este cas es combina igualment una excel·lent escultura
altre emblemàtic monument sepulcral, el de Guillem de Montpeller i En- naturalista amb les macles d’abstractes jocs geomètrics. Lamentablement
tença, al Puig. Les imatges de la dona malalta que es tapa la boca amb la mà els tallers d’escultura no pareixen haver tingut autonomia econòmica o pro-
i del frare que canta amb la boca completament oberta estan preses d’este fessional, no contractant per si mateixos, la qual cosa dificulta notablement
sepulcre. Les dos apareixen il·lustrades a l’exposició. el coneixement dels seus autors. A pesar d’això, l’examen de l’escultura de
l’ampliació de la col·legiata de Gandia, del claustre alt de Cotalba, de la ca-
DES D’ANTONI DALMAU ALS TALLERS DEL CERCLE DE PERE pella de Sant Lluís i del pas al capítol a la catedral de València, o de la por-
COMPTE tada de la capella del palau de mossén Sorell indiquen idèntiques formules.
L’escultor i arquitecte Antoni Dalmau (1435-1453) inaugura i planteja A partir de l’última dècada del segle xv, s’incorpora decididament l’es-
l’últim episodi de l’escultura medieval valenciana. Dalmau va ser mestre cultura figurativa a l’arquitectura. Ho fa en capitells, portades i, per des-
d’obres de la seu de València i mestre de la reina Maria de Castella. És cone- comptat, com a imatges exemptes en capelles i retaules. El que fins a este
guda la notícia d’este mestre treballant, acompanyat d’altres pedrapiquers moment pareixia impensable pel gust per l’abstracció geomètrica adquirix
valencians, junt amb el famós escultor català Pere Joan, en 1435, en l’obra carta de naturalesa. De les portades o de les impostes en què únicament
del retaule d’alabastre de la seu de Saragossa, on a més va conéixer l’obra es valoraven les seues qualitats referents a les aplicacions matemàtiques es
d’interessants mestres com Jehan Ysambart i Pedro Jalopa. Peça essencial en passa a la incorporació de l’escultura. Hi ha exemples excel·lents, que ens
la seua producció i en el desenrotllament de l’escultura valenciana posterior han arribat en diferent estat de conservació, com són les portades dels peus
és la fatxada del rerecor de la catedral de València, ara retaule de la capella de la col·legiata de Gandia, de la capella de l’hospital de Xàtiva, de l’església
del Sant Calze, antiga sala capitular. Este bell retaule va ser construït a partir de Santiago d’Orihuela, o l’escultura en bronze de Sant Martí de la corres-
de 1441 aprofitant els relleus llavorats per a un rerecor anterior la conforma- ponent parròquia d’este títol a València. El conjunt escultòric de major inte-
ció arquitectònica del qual es va estimar inadequada. rés conservat, encara que amb lesions, és el repetidament esmentat claustre
En els relleus aprofitats del projecte anterior havia treballat, des de 1418, alt o de les Arma Christi del monestir jerònim de Cotalba. Este àmbit reunix
el mestre Julià, el Florentí, que possiblement es puga identificar com Onofre vint-i-nou impressionants imatges d’àngels disposats en impostes, claus i
Julià, escultor florentí que potser també va poder ser actiu posteriorment arcs, sempre amb diferents expressions, portant els instruments de la passió
a la catedral de Barcelona. Estos relleus, magnífics, han sigut considerats de Crist.
la primera introducció de les formes escultòriques del quattrocento en la
península Ibèrica, encara que la seua influència no va ser immediata.
Compositivament, Dalmau combina l’obsessiva geometria de les ma-
cles de pinacles de tretze canyes, amb una moguda i elegant fullaraca, així

113
CATÀLEG

01. MÈNSULA DE CORNISA EN FORMA DE 06. IMATGES DE SANT PERE I DE SANT dels apòstols dels arcosolis amb les de grandària
CAP. Fotografia MATEO GAMÓN PAU DELS ARCOSOLIS DE LA PORTADA natural de la porta del creuer de la Catedral sug-
Autor: Anònim DE LA SALA CAPITULAR DE LA CATE- gerix l’aparença de models de les majors.
Datació: Últim quart segle XIII DRAL DE VALÈNCIA. Fotografies CARLOS Bibliografia:
Matèria: Pedra calcària. Altura del bloc, 26 cm MARTINEZ SANCHIS y SIVERA, José. La catedral de Valencia,
Localització: Servici d’Investigació Arqueològica Autor: Anònim. Taller del bisbe Gastó. València, 1909. p. 337-338.
Municipal de València. Núm. d’inventari 2/1014. Datació: Segon quart del segle XIV TORMO MONZÓ, Elías. “La catedral gótica de
Notícia cortesia del senyor Josep Vicent Lerma. Matèria: Pedra calcària. Altura 30 cm València”, Congreso de Historia de la Corona de Ara-
Notes. La peça prové d’una excavació efectuada Localització: Portada de la Sala Capitular de La gón, Valencia, 1925, p.1-37.
en el número 25 del carrer de Sant Vicente de Catedral de València OÑATE OJEDA, Juan Ángel. La catedral de Valen-
València. Havia sigut aprofitada com a farcit de Notes. La recent restauració de la zona del pas cia. València, 2012.
la fonamentació existent, per la qual cosa no és a l’antiga aula capitular de la Catedral de Valèn- ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo. Arquitectura
possible conéixer l’edifici d’on procedix. cia ha permés comprovar que la portada d’accés Gótica Valenciana, Generalitat Valenciana. Valèn-
El seu interés està en què indica l’existència d’una prové d’un altre lloc. La visió pròxima evidencia cia, 2000.
altra cornisa amb caps semblant a la de la por- que ha sigut retallada en altura (la primera do- RODRIGO LIZONDO, Mateu. “La heráldica en
tada del Palau de la Catedral de València. Per la vella de l’arc ha sigut suprimida i ha deixat les la puerta de los Apóstoles de la catedral de Va-
forma del cap, pot relacionar-se amb un capitell figures del registre inferior reduïdes a bustos) i lencia”. Archivo de Arte Valenciano, vol. XCIV, p.
del Nasher Museum of Art, a la Duke University, ajustada en amplària, amb la qual cosa els pina- 17-28.
Durham (EUA), procedent de Borgonya i resse- cles han patit ruptures. En origen no pogué ser la ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo; VILA FER-
nyada en Set in Stone, The Face in Medieval Sculp- porta inicial del capítol situada en l’eix de l’aula, RER, Salvador. “La capilla del santo Cáliz de la
ture, del professor Willibald Sauerländer, p.66. perquè, mesurada l’altura a la planta superior Cena del Señor. Antigua sala capitular de la ca-
de l’antic claustre de la Catedral, la portada no tedral de Valencia”. Valencia Ciudad del Grial. El
02. “ELEGANTE, ALEGRE, HERMOSO, GE- cabria. L’únic lloc d’on pot procedir és de la fat- Santo Cáliz de la catedral. Ajuntament de València.
NEROSO. Fotografia JOAQUÍN BÉRCHEZ xada de l’atri-claustre situat als peus de la Cate- Miguel Navarro Sorní (coordinador). València,
Autor: Anònim dral. La portada hauria sigut construïda per a la 2014, p. 80-105.
Datació: Ca. 1288 nau trecentista i traslladada quan es va començar
Matèria: Pedra calcària l’arcada nova a partir de 1460. Llavors, amb la 07. FRAGMENT D’UNA BASE D’ESCENA
Localització: Capella de Sant Vicente Ferrer (anti- construcció de la portada barroca la portada me- DEL RETAULE DE LA TRINITAT DE L’ES-
ga de l’Esperit Sant) de la Catedral de València. dieval, hauria sigut definitivament traslladada al GLÉSIA MAJOR DE SANT MATEU. Fotogra-
Bibliografia: capítol com a memòria antiga. fia MATEO GAMÓN
SANCHIS y SIVERA, José. La catedral de Valencia, La publicació d’una notícia documental per Autor: Taller de Sant Mateu
València, 1909. p. 337-338. part de Sanchis y Sivera, referent a la realització Datació: Ca. 1370
BÉRCHEZ GOMEZ, Joaquín; GÓMEZ-FER- d’obres en la portada del capítol per part de Pere Matèria: Pedra calcària amb restes de policromia
RER LOZANO, Mercedes. “Traer a la Memoria. Balaguer en 1424, va fer atribuir l’actual portada i fons de vidre abocat de color blau. Les bases
La época de Jaime I en Valencia”, en Zaragozá a este mestre. No obstant això, Oñate Ojeda ja va d’escenes (de les quals la fotografia n’arreplega la
Catalán, Arturo. Jaime I (1208-2008). Arquitectura considerar que havia sigut traslladada i va as- mitat) tenen una dimensió de 66x11x5 cm
Año Cero. Generalitat Valenciana, 2008. p. 157- senyalar: “la portada sencera ha sigut embotida Localització: Església arxiprestal de Sant Mateu
276. Amb tirada a part. en un espai (el de l’amplària de la llotja d’accés Notes. Els fragments del retaule, dispersos fins
al capítol) molt menor al que degué tindre en el a 2004 en la sagristia de l’església arxiprestal de
03./ 04./ 05. INSTALACIÓN FOTOGRÁFICA: lloc primitiu”. En qualsevol cas l’atribució a Pere Sant Mateu, havien arribat a considerar-se part
APÓSTOLES “AL VIU”. Fotografia JOA- Balaguer, en funció de les notícies documentals d’un hipotètic retaule de la capella major de
QUÍN BÉRCHEZ (con la colaboración de Juan proporcionades per Sanchis Sivera, s’hauria de l’església. En realitat, rellegint atentament mos-
Peiró en la edición gráfica.) descartar, ja que únicament es documenta el tre- sén Manuel Betí, podia seguir-se com citava
Autor: Anònim. Taller del bisbe Gastó. ball de tres operaris durant dèsset dies, un temps reiteradament, a partir de notícies documentals,
Datació: Segon quart del segle XIV insuficient per a construir esta portada. el retaule de la Trinitat. El mateix feia Elías Tor-
Matèria: Pedra calcària estucada i policromada Estilísticament la portada del capítol s’ha de mo, sens dubte seguint Betí. Raonablement, este
Localització: Les fotografies estan preses dels posar en connexió amb la dels Apòstols de la retaule devia trobar-se a la capella del mateix
originals que es custodien en el Museu de la Ca- mateixa Catedral –fet que també va assenyalar títol, que pot identificar-se fàcilment gràcies a
tedral de València. En la portada de referència se Oñate– i amb la portada de Santa Maria de la Seu la Historia de San Mateo, del també erudit i histo-
n’han instal·lat còpies. de Gandia. La similitud d’estes xicotetes imatges riador santmateuà, Ildefonso Aleu. Esta capella

114
se situava al costat de l’epístola, a continuació de Notes. Este fragment de retaule, custodiat fins a així com les bastides que va caldre muntar a l’en-
la capçalera, i per les seues grans dimensions es 2004 a la sagristia de l’església parroquial de Sant torn de la torre, van permetre estudiar i restaurar
disposava, fent parella amb una altra del costat Mateu, és part del retaule de la capella de la Tri- una imatge de Sant Miguel situada a mitja altura.
de l’evangeli, a manera de creuer de l’església. Els nitat o de la família Rocí citat en les fitxes ante- La imatge mostrava clarament que era una peça
bustos de les rodelles pareixen rememorar l’àm- riors. Esta capella se situava en el costat de l’epís- aprofitada d’un altre lloc, tant per la seua situació
bit familiar dels donants. tola, a continuació de la capçalera, i per les seues en la torre com per les característiques de l’obrat-
Bibliografia: grans dimensions es disposava, fent parella amb ge. Les dimensions de la peça i la finor de l’acabat
ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo. “La iglesia ar- una altra del costat de l’evangeli, a manera de indiquen que provenia d’una capella coberta o
ciprestal de Sant Mateu” La Llum de les Imatges, creuer de l’església. La imatge forma part d’una almenys d’un espai tancat.
Sant Mateu, 2005, Generalitat Valenciana, Valèn- rodella que, com les anteriors, pareix rememorar L’església parroquial de Sant Mateu no va tindre
cia 2005, p. 95-123. l’àmbit familiar dels donants. cap capella dedicada a Sant Miguel. Sí que la va
ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo. El Taller de Bibliografia: tindre, en canvi, l’arruïnada església de Sant Do-
Imágenes de Piedra del Siglo XIV de San Mateo (Cas- ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo. El Taller de ménec. Ho sabem perquè una clau de volta, pro-
tellón). Recomponiendo un mundo de fragmentos. Imágenes de Piedra del Siglo XIV de San Mateo (Cas- cedent d’este convent i conservada en el Museu
Diputació de Castelló, 2015. tellón). Recomponiendo un mundo de fragmentos. Municipal, porta un baix relleu que representa
Diputació de Castelló, 2015. Sant Miguel vencent el dimoni i mostra un se-
08. FRAGMENT D’UNA ESCENA DEL RE- nyal heràldic, amb un animal semblant a un gos
TAULE DE LA TRINITAT DE L’ESGLÉSIA 10. GABLET DEL RETAULE DE LA TRINITAT amb llargues orelles i cua, que pareix un llop.
MAJOR DE SANT MATEU. Fotografia MA- DE L’ESGLÉSIA MAJOR DE SANT MATEU. A esta imatge i a esta clau poden associar-se una
TEO GAMÓN Fotografies CARLOS MARTINEZ sèrie de peces existents a Museu Municipal de Sant
Autor: Taller de Sant Mateu Autor: Taller de Sant Mateu Mateu, al Museu de Belles Arts de Castelló i a l’es-
Datació: Ca. 1370 Datació: Ca. 1370 glésia arxiprestal, així com altres imatges trobades
Matèria: Pedra calcària amb restes de policromia. Matèria: Pedra calcària amb restes de policromia en diversos llocs de la població, sempre a menys
Les escenes tenien una amplària de 66cm, dels i fons de vidre abocat de color blau. Són de traçat de tres-cents metres del convent de Sant Doménec.
quals la imatge de la fotografia n’ocuparia una triangular equilàter de 66 cm de costat. Entre les troballes hi ha dos escuts de xicotetes di-
tercera part. Localització: Església arxiprestal de Sant Mateu mensions, com procedents d’un retaule. Un dels es-
Localització: Església arxiprestal de Sant Mateu Notes. Este fragment de retaule, custodiat fins a cuts porta el mateix animal –el suposat llop– que la
Notes. Este fragment de retaule, custodiat fins a 2004 a la sagristia de l’església parroquial de Sant clau; l’altre escut és la creu flordelisada de Montesa
2004 a la sagristia de l’església parroquial de Sant Mateu, és part del retaule de la capella de la Tri- (este últim emblema també el porta l’esmentada
Mateu, és part del retaule de la capella de la Tri- nitat o de la família Rocí citat en les fitxes ante- imatge de l’arcàngel en el seu escut).
nitat o de la família Rocí citat en la fitxa anterior. riors. Esta capella se situava en el costat de l’epís- Una de les peces que es poden associar a este
Esta capella se situava en el costat de l’epístola, a tola, a continuació de la capçalera, i per les seues retaule és un fragment escultòric amb quatre fi-
continuació de la capçalera, i per les seues grans grans dimensions es disposava, fent parella amb gures entre les quals es distingixen clarament un
dimensions es disposava, fent parella amb una una altra del costat de l’evangeli, a manera de militar i un dominic que miren cap amunt amb
altra del costat de l’evangeli, a manera de creuer creuer de l’església. Els gablets porten rodelles en sorpresa. Pareixen ser un grup de donants (un
de l’església. Les imatges formaven part d’una es- què es representa l’Anunciació, amb Sant Gabriel dels quals, el militar, porta en la sivella del cintu-
cena, el tema representat de la qual es desconeix. i la Mare de Déu anunciada, i dos profetes. ró de l’espasa el que bé podria representar el cap
Bibliografia: Bibliografia: d’un llop. Respecte a esta figura, cal recordar que
ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo. El Taller de ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo. El Taller de el cognom Llop o Llopis era molt freqüent a Sant
Imágenes de Piedra del Siglo XIV de San Mateo (Cas- Imágenes de Piedra del Siglo XIV de San Mateo (Cas- Mateu en el segle XIV. Però el Llopis que més
tellón). Recomponiendo un mundo de fragmentos. tellón). Recomponiendo un mundo de fragmentos. raons té per a correspondre com a patró de la ca-
Diputació de Castelló, 2015. Diputació de Castelló, 2015. pella de Sant Miguel és Johan Llopis, comanador
major de Montesa i Peníscola, el qual apareix en
09. FRAGMENT D’UNA BASE D’ESCENA 11. CAP D’UN DELS DONANTS DEL RE- un document de 1361, junt amb altres càrrecs de
DEL RETAULE DE LA TRINITAT DE L’ES- TAULE DE LA CAPELLA DE SANT MIGUEL l’orde, que dóna el solar en què es construiria l’es-
GLÉSIA MAJOR DE SANT MATEU. Fotogra- DEL CONVENT DE SANT DOMÉNEC DE glésia dels dominics. S’ha de recordar que en el
fia MATEO GAMÓN. SANT MATEU. Fotografia MATEO GAMÓN grup –incomplet– de donants apareix un militar
Autor: Taller de Sant Mateu Autor: Taller de Sant Mateu –potser Johan Llopis– i un frare dominic.
Datació: Ca. 1370 Datació: Ca. 1370 Bibliografia:
Matèria: Pedra calcària amb restes de policromia. Matèria: Pedra calcària amb restes de policromia. ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo. El Taller de
Les bases d’escenes (de les quals la fotografia 14,5x17 cm Imágenes de Piedra del Siglo XIV de San Mateo (Cas-
n’arreplega la quarta part) tenen una dimensió Localització: Església arxiprestal de Sant Mateu tellón). Recomponiendo un mundo de fragmentos.
de 66x11x5 cm. Notes. La restauració de la torre campanar de Diputació de Castelló, 2015
Localització: Església arxiprestal de Sant Mateu l’església parroquial de Sant Mateu l’any 2000,

115
12. IMATGE DE SANT MIGUEL DEL RETAU- ment vestides (almenys la que conserva completa BESERAN i RAMÓN, Pere. “Aloy de Montbray”
LE DE LA CAPELLA DE SANT MIGUEL DEL la vestimenta), amb el cap descobert, que sobreïxen en L’Art gòtic a Catalunya. La confirmació de l’estil.
CONVENT DE SANT DOMÉNEC DE SANT un poc per damunt de la comitiva. Potser estes fi- Manote i Clivillés, Maria Rosa; Terés i Tomàs,
MATEU. Fotografia MATEO GAMÓN gures els rostres de les quals pareixen copiats de Maria Rosa (coord.) Enciclopèdia Catalana, Bar-
Autor: Taller de Sant Mateu marbres de l’antiguitat, representen les difuntes de celona, 2007, p. 204-219.
Datació: Ca. 1270 la família que assistixen, des del món dels benaven- BRACONS i CLAPÉS, Josep. “Jaume Cascalls”
Matèria.: Pedra calcària amb restes de policro- turats, al dol. en L’Art gòtic a Catalunya, la configuració de l’estil,
mia. 80x30x17 cm Bibliografia: Manote i Clivillés, Maria Rosa; Terés i Tomàs.
Localització: Museu municipal de Sant Mateu GARCIA MARSILLA, Juan Vicente. “La tumba Maria Rosa (coord.) Enciclopèdia Catalana. Bar-
Notes. La restauració de la torre campanar de de un banquero. El sepulcro de Arnau de Vale- celona, 2007, p. 223-245.
l’església parroquial de Sant Mateu, l’any 2000, riola en el Museo de Bellas Artes de Valencia”. LIAÑO, Emma. “Aloy de Montbray imaginator
així com les bastides que va caldre muntar en- El Mediterráneo y el Arte Español. XI Congreso del regne de França a la Corona d’Aragó al segle
torn de la torre van permetre estudiar i restaurar CEHA. València 1996, p. 467-470. XIV”. Locus Amoenus. Vol.12, 2013.
una imatge de Sant Miguel situada a mitja altura. ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo. El Taller de
La imatge mostrava clarament que era una peça Imágenes de Piedra del Siglo XIV de San Mateo (Cas- 15. REPRESENTACIÓ DEL SEPELI, FRAG-
aprofitada d’un altre lloc, tant per la seua situació tellón). Recomponiendo un mundo de fragmentos. MENT DE L’ESCENA DEL DOL. MONU-
en la torre com per les característiques de l’obrat- Diputació de Castelló, 2015 MENT SEPULCRAL DE GUILLEM DE
ge. Les dimensions de la peça i la finor de l’acabat MONTPELLER I ENTENÇA AL MONESTIR
indicaven que era una peça que provenia d’una 14. MONJO CANTOR, FRAGMENT DE L’ES- DE SANTA MARIA DEL PUIG. Fotografia
capella coberta o almenys d’un espai tancat. CENA DEL FUNERAL DEL MONUMENT SE- MATEO GAMÓN
L’església parroquial de Sant Mateu no va tindre PULCRAL DE GUILLEM DE MONTPELLER I Autor: Anònim. Atribuïble als mestres de les
cap capella dedicada a Sant Miguel. Sí que la va ENTENÇA AL MONESTIR DE SANTA MA- obres reals de Pere el Cerimoniós
tindre, en canvi, l’arruïnada església de Sant Do- RIA DEL PUIG. Fotografia MATEO GAMÓN Datació: Ca. 1344
ménec. Ho sabem perquè una clau de volta, pro- Autor: Anònim. Atribuïble als mestres de les Matèria: Alabastre
cedent d’este convent i conservada en el Museu obres reals de Pere el Cerimoniós Localització: Monestir de Santa Maria del Puig
Municipal, porta un baix relleu que representa Datació: Ca. 1344 Notes. El Puig va ser el lloc de la batalla decisiva
Sant Miguel vencent el dimoni. Matèria: Alabastre per a la conquista de València. Com a conseqüència
La imatge de Sant Miguel, que va perdre el cap Localització: Monestir de Santa Maria del Puig d’esta batalla va morir un oncle del rei Jaume I, Gui-
en una època indeterminada, es custodia actual- Notes. És conegut el document pel qual el mestre llem de Montpeller i Entença (1215-1238). En este
ment en el Museu Municipal. de les obres reials Aloy de Montbray (1336-1382) lloc històric es va construir un monestir mercedari.
Bibliografia: cobra, en 1344, 8.000 sous pel sepulcre dels Llúria Més endavant, al mateix emblemàtic lloc, la prin-
ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo. El Taller de situat al mateix monestir. cesa Margarida de Llúria i Entença i el seu marit
Imágenes de Piedra del Siglo XIV de San Mateo (Cas- No obstant això, els dos sepulcres veïns (el de Nicolás de Joinville van construir la seua sepultura
tellón). Recomponiendo un mundo de fragmentos. Llúria i el d’Entença) mostren mans i materials i el monument fúnebre del seu avantpassat. Durant
Diputació de Castelló, 2015. molt diferents. El de Guillem de Montpeller i l’última guerra civil els sepulcres van ser molt da-
Entença és d’alabastre, mentres el de Llúria és de nyats. Només va acabar restaurant-se el de l’oncle
13. FRAGMENT DEL SEPULCRE D’ARNAU marbre. del rei i de l’altre només quedaren fragments. El
DE VALERIOLA. Fotografia MATEO GAMÓN Les escenes d’este sepulcre són d’una gestuali- sepulcre és d’alabastre. Les escenes són d’una ges-
Autor: Anònim tat sorprenent, que s’ha volgut relacionar amb tualitat sorprenent que s’ha volgut relacionar amb
Datació: Ca. 1367 l’obra de Jaume Cascalls. El sepulcre dels Llúria, l’obra de Jaume Cascalls i d’Aloy de Montbray. És
Matèria: Pedra calcària amb restes de policromia. més convencional, està construït en marbre lletós conegut el document pel qual el mestre de les obres
Localització: Museu de BBAA de València, pro- i s’emmarcava en una traceria de pedra idèntica reials Aloy de Montbray (1336-1382) cobra, en 1344,
cedix de l’església de Santa Caterina de València. a la que es construirà en fusta sobre els sepulcres 8000 sous pel sepulcre de Margarida de Llúria situ-
Notes. Del sepulcre ens ha arribat únicament l’ur- reials de Poblet. at als voltants. En tot cas, els dos sepulcres indiquen
na i la làpida mortuòria. L’urna és de pedra calcària Bibliografia: mans i materials molt diferents.
blanquinosa i conserva moltes restes de policromia. ESPAÑOL, Francesca. “Jaume Cascalls revisado: Bibliografia:
És de forma paral·lelepipèdica, buidada en l’interi- nuevas consideraciones y obras”. Locus Amoenus, ESPAÑOL, Francesca. “Jaume Cascalls revisado:
or. Medix 5 x 2 x 2,5 pams de vara valenciana (1,13 2 (1996), p. 65-84. nuevas consideraciones y obras”. Locus Amoenus,
x 0,45 , 0,56 cm). En el front es representa l’escena de MANOTE i CLIVILLÉS, Maria Rosa; TERÉS i 2 (1996), p. 65-84.
l’enterrament, amb vint-i-set figures, ordenades en TOMÀS, Maria Rosa. “El Mestre de Pedralbes” MANOTE i CLIVILLÉS, Maria Rosa; TERÉS i
dos plans. Al davant van els hòmens, vestits amb en L’Art gòtic a Catalunya. Escultura I. La configura- TOMÀS, Maria Rosa. “El Mestre de Pedralbes”
robes amples, capçó i el cap cobert; els frares, amb ció de l’estil. Manote i Clivillés, Maria Rosa; Terés en L’Art gòtic a Catalunya. Escultura I. La configura-
caputxa; les dones, els xiquets i les ploraneres amb i Tomàs, Maria Rosa (coord.). Enciclopèdia Cata- ció de l’estil. Manote i Clivillés, Maria Rosa; Terés
vels. Finalment hi ha cinc figures femenines, rica- lana, Barcelona 2007, p. 172-182. i Tomàs, Maria Rosa (coord.). Enciclopèdia Cata-

116
lana, Barcelona 2007, p. 172-182. DELS BOIL. Fotografia CARLOS MARTÍNEZ Municipal de València. Núm. d’inventari 2/1120.
BESERAN i RAMÓN, Pere. “Aloy de Montbray” Autor: Anònim Notícia cortesia del senyor Josep Vicent Lerma.
en L’Art Gòtic a Catalunya. La confirmació de l’estil. Datació: Ca. 1420 Notes. La imatge va aparéixer durant una exca-
Manote i Clivillés, Maria Rosa; Terés i Tomàs, Matèria: Pedra calcària vació arqueològica en una cripta del convent del
Maria Rosa (coord.) Enciclopèdia Catalana, Bar- Localització: Convent de Sant Doménec, València Carme de València, des de llavors es custodia al
celona, 2007, p. 204-219. Notes. L’atípic i bellíssim sepulcre dels Boil és, magatzem del Servici d’Investigació Arqueològi-
BRACONS i CLAPÉS, Josep. “Jaume Cascalls” sens dubte, una fita de l’escultura medieval va- ca Municipal de València.
en L’Art Gòtic a Catalunya, la configuració de l’es- lenciana. El sepulcre està allotjat en un arcosoli
til, Manote i Clivillés, Maria Rosa; Terés i Tomàs. del costat de l’epístola de la sala capitular de 19. CLAU DE VOLTA DE LA COL·LEGIATA
Maria Rosa (coord.) Enciclopèdia Catalana. Bar- l’antic convent de Sant Doménec de València. DE GANDIA. Fotografia CARLOS MAR-
celona, 2007, pp-223-245. L’espai interior de l’arcosoli acull cinc nivells de TINEZ
LIAÑO, Emma. “Aloy de Montbray imaginator panells escultòrics. Autor: Atribuïble a Joan Lobet
del regne de França a la Corona d’Aragó al segle Encara que no tenim notícies documentals, la Datació: Ca.1420
XIV”. Locus Amoenus. Vol.12, 2013. qualitat artística de les peces i el seu interés he- Matèria: Pedra calcària amb restes de policromia.
ràldic van fer que el sepulcre suscitara interés Diàmetre 92,65 cm, una vara valenciana de qua-
16. IMATGE DE DONA EN DOL, FRAGMENT des d’antic. El baró de Sant Petrillo en una docta tre pams.
DE L’ESCENA DEL DOL. MONUMENT SE- anàlisi basada en l’heràldica i en altres variades Localització: Col·legiata de Gandia
PULCRAL DE GUILLEM DE MONTPELLER referències va proposar la seua realització en dos Notes. El dibuix d’esta clau és idèntic i té les ma-
I ENTENÇA AL MONESTIR DE SANTA MA- moments. Els sepulcres pertanyerien als mem- teixes dimensions que l’escena de la resurrecció
RIA DEL PUIG. Fotografia MATEO GAMÓN bres de la família Boil ja citats pel cronista del de Crist del retaule dels set Gojos de la Mare de
Autor: Anònim. Atribuïble als mestres de les convent, José Teixidor, en el segle XVIII, encara Déu, de Pere Nicolau (1390-1408), procedent de
obres reals de Pere el Cerimoniós que va canviar la titularitat de les làpides i hauri- Sarrión i ara al Museu de Belles Arts de València,
Datació: Ca. 1344 en sigut realitzades al començament i mitjan del i de la taula de la resurrecció del retaule dels Go-
Matèria: Alabastre segle XV. De fet, poden apreciar-se diferències jos de la Mare de Déu de la parròquia de Santa
Localització: Monestir de Santa Maria del Puig entre les escultures dels cavallers i les dels baixos Cruz de Moya, ara al museu episcopal de Cuen-
Notes. Imatge pertanyent al mateix sepulcre que relleus, quant al pentinat i a l’estil. Les primeres, ca, atribuïda a Gonçal Peris Sarrià (1380-1451).
les fitxes anteriors. Novament l’escena és d’una especialment el cavaller de la barba poblada i ar- És també idèntic, tret d’una figura afegida, a la
gestualitat sorprenent. rissada, pareixen seguir les modes del segle XIV, corresponent escena del retaule dels Gojos de la
Bibliografia: mentres que els baixos relleus amb oficiants por- Mare de Déu de Kansas City. La clau de Gandia
ESPAÑOL, Francesca. “aume Cascalls revisado: ten el bescoll afaitat segons la moda borgonyona; correspon a l’última etapa de construcció de la
nuevas consideraciones y obras”. Locus Amoenus, les ploraneres, completament ocultes per caput- col·legiata d’esta ciutat, duta a terme pels ducs
2 (1996), p. 65-84. xes característiques del mateix episodi, i els can- reals (1390-1420). En esta obra van treballar els
MANOTE i CLIVILLÉS, Maria Rosa; TERÉS i tors de polifonia han de pertànyer al segon quart mestres d’obres Pere i Joan Lobet, on feien un
TOMÀS, Maria Rosa. “El Mestre de Pedralbes” del segle XV. El caràcter vagament trecentista del apostolat. D’este últim se sap que va realitzar al-
en L’Art gòtic a Catalunya. Escultura I. La configura- conjunt podria haver-se-li donat amb la intenció guna clau a la catedral de València, on va poder
ció de l’estil. Manote i Clivillés, Maria Rosa; Terés de completar un primer sepulcre amb una al- estar en contacte amb Gonçal Peris. El dibuix,
i Tomàs, Maria Rosa (coord.). Enciclopèdia Cata- tra obra realitzada “a l’antiga”. La dona que es sens dubte del taller de Pere Nicolau, podria ha-
lana, Barcelona 2007, p. 172-182. tapa la boca pareix una composició que repetix ver arribat a Gandia cap a 1420, de la mà de Joan
BESERAN i RAMÓN, Pere. “Aloy de Montbray” un model semblant del sepulcre de Guillem de Lobet-Gonçal Peris.
en L’Art gòtic a Catalunya. La confirmació de l’estil. Montpeller i Entença al monestir de Santa Maria Bibliografia:
Manote i Clivillés, Maria Rosa; Terés i Tomàs, del Puig PELLICER i ROCHER, Vicent; COMPANY i
Maria Rosa (coord.) Enciclopèdia Catalana, Bar- Bibliografia: CLIMENT, Ximo. “L’evolució constructiva i ar-
celona, 2007, p. 204-219. ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo. El Taller de quitectònica de l’església col·legiata de Santa Ma-
BRACONS i CLAPÉS, Josep. “Jaume Cascalls” Imágenes de Piedra del Siglo XIV de San Mateo (Cas- ria de Gandia”. Gandia
en L’Art gòtic a Catalunya, la configuració de l’estil, tellón). Recomponiendo un mundo de fragmentos. ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo. “El control de
Manote i Clivillés, Maria Rosa; Terés i Tomàs. Diputació de Castelló, 2015. la forma en la arquitectura medieval valenciana:
Maria Rosa (coord.) Enciclopèdia Catalana. Bar- dibujo y oficios artísticos durante los siglos XIII y
celona, 2007, pp-223-245. 18. SANTA CATERINA D’ALEXANDRIA. Fo- XIV”. Historia de la Ciudad IV. Francisco Taberner
LIAÑO, Emma. “Aloy de Montbray imaginator tografia MATEO GAMÓN Pastor (coord.). Col·legi Territorial d’Arquitectes
del regne de França a la Corona d’Aragó al segle Autor: Atribuïble a Joan Lobet de València. València 2010.
XIV”. Locus Amoenus. Vol. 12, 2013. Datació: Ca. 1420
Matèria: Pedra calcària amb restes de policromia. 20. DETALL DEL RETAULE DE LA CAPELLA
17. IMATGE DE DONES EN DOL, FRAG- Altura 57 cm DEL SANT CALZE, ANTIGA FATXADA DEL
MENT DE L’ESCENA DEL DOL. SEPULCRE Localització: Servici d’Investigació Arqueològica RERECOR DE LA CATEDRAL DE VALÈN-

117
CIA. Fotografia MATEO GAMÓN 22. RETRAT HIPOTÈTIC DE FRANCESC Autor: Taller de Pere Compte
Autor: Antoni Dalmau BALDOMAR ESCULPIT EN EL PILAR ESTE Datació: Ca. 1494-1496
Datació: Ca.1441-46 DE L’ARCADA NOVA DE LA CATEDRAL Matèria: Pedra calcària
Matèria: Alabastre DE VALÈNCIA. Fotografia CARLOS MAR- Localització: Capella del pas al capítol de la cate-
Localització: Capella del Sant Calze, antiga aula TINEZ dral de València
capitular Autor: Taller de Francesc Baldomar Notes. La imatge mostra un mestre d’obres as-
Notes. Quan Antoni Dalmau va ser anomenat Datació: Ca. 1469 sentat en un carreu, amb l’esmorzar preparat en
mestre major de la catedral, el 28 de juny de 1441, Matèria: Pedra calcària un altre i el que pareix el compàs recollit en la
en el mateix dia del nomenament es mencionava Localització: Pilar este de l’arcada nova de la Ca- bossa, mentres dóna de menjar al seu gos, que al
la intenció de concloure l’obra del rerecor: e mes tedral de València seu torn fa figures posant-se cap per avall. L’es-
avant aquell día mateix fou provehit que lo dit honorable Notes. En els capitells corresponents als arcs for- cultura és un sorprenent exercici de naturalisme,
capitol que acabas lo dit portal de alabast del cor e ques merets de la nau lateral de l’epístola de l’arcada ja que fins el mestre pareix un personatge real.
desfes lo portal e tot lo que era errat... És a dir: i més nova que miren cap a la capella major de la Cate- Desconeixem la raó d’esta escena costumista en
avant, aquell mateix dia, l’honorable capítol va decidir dral de València, se situen dos figures disposades una capella de la Catedral. El fet que estiguera
que acabara el portal d’alabastre del cor i que es desfera a manera d’atlants, que suporten la volta. Les dos dedicada inicialment al sant dominic (domini-ca-
el portal i tot el que estava errat... L’obra es va acabar porten grans vestidures, però les característiques nes) Sant Pere de Verona creiem que no justifica
en 1446. En 1777 el capítol va acordar renovar la diferencials dels seus rostres i vestuari indiquen el caràcter de l’escena.
fatxada del rerecor, conservant els panells de les que són retrats autèntics. En els capitells de les pi- Bibliografia:
escenes, i que ...”la resta de l’antic rerecor es col· lastres corresponents als arcs creuers de les naus ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo; GÓMEZ-FER-
loque en direcció dels senyors comissaris a l’aula laterals ocorre el mateix. Dos figures més xicotete RER LOZANO, Mercedes. Pere Compte, Arquitec-
gran capitular per a conservació d’estes memòries que les primeres i disposades de la mateixa ma- to. Generalitat Valenciana, 2007, p. 70-74.
antigues”. Eliminat el cor del centre de la nau de nera tenen un caràcter diferencial en els rostres i
la Catedral, en 1941, els panells amb les escenes es vestits. Les figures esmentades es van fer d’acord 24. SALVATGE LLUITANT CONTRA MONS-
van unir al marc per al qual van ser construïdes. amb el model dels àngels-atlants que suporten les TRES. IMPOSTA D’UNA CAPELLA DEL PAS
En esta obra Dalmau combina l’obsessiva geo- cornises de la portada de la fatxada del rerecor de AL CAPÍTOL DE LA CATEDRAL DE VALÈN-
metria de les macles de pinacles de tretze canyes la Catedral. Esta fatxada, ja existent i construïda CIA. Fotografia CARLOS MARTINEZ
amb una moguda i elegant fullaraca que recorda per Antoni Dalmau, es localitzava al centre de la Autor: Taller de Pere Compte
els recursos de l’Art Nouveau. nau de la catedral, a pocs metres del nou pilar. Datació: Ca. 1494-1496
Bibliografia: Les figures corresponents als capitells de les co- Matèria: Pedra calcària
SANCHIS y SIVERA, José. “Arquitectos y escul- lumnes corresponents als arcs creuers de la nau Localització: Capella del pas al capítol de la Ca-
tores de la catedral de Valencia”. Archivo de Arte lateral són més xicotets. Una d’elles porta barba tedral de València
Valenciano, 1933, p. 11-12. però no bigot, i un dels ulls pareix patir una ma- Bibliografia:
laltia ocular, ja que la parpella inferior esquerra La imatge mostra l’escena del salvatge lluitant
21. CAPITELL, DETALL DE LA PORTADA està engrossida i caiguda. S’ha de suposar que contra els monstres, freqüent en el món tardogò-
DEL RETAULE DE LA CAPELLA DEL SANT estos atlants que suporten amb el seu esforç el tic. L’altíssima qualitat de l’obratge és parella a la
CALZE, ANTIGA FATXADA DEL RERECOR pes de les voltes de l’arcada nova de la Catedral de les altres impostes de les capelles del pas del
DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA. Fotografia de València són els impulsors i realitzadors de capítol. L’escultura porta una firma que mostra
MATEO GAMÓN l’obra, en este cas Francesc Baldomar. la creu de Lorena i unes lletres que podrien dir
Autor: Antoni Dalmau Bibliografia: Johanes.
Datació: Ca. 1441-46 ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo; VILA FER- ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo; GÓMEZ-FER-
Matèria: Alabastre RER, Salvador. “La capilla del santo Cáliz de la RER LOZANO, Mercedes. Pere Compte, Arquitec-
Localització: Capella del Sant Calze, antiga aula Cena del Señor. Antigua sala capitular de la cate- to. Generalitat Valenciana, 2007, p. 70-74.
capitular dral de Valencia”. Valencia Ciudad del Grial. El Santo
Notes. Estes figures pertanyen al mateix retau- Cáliz de la catedral. Ajuntament de València. Miguel 25. LLUITA D’ANIMALS . IMPOSTA D’UNA
le que la fitxa anterior. Les figures corresponen Navarro Sorní (coord.). València, 2014, p. 80-105. CAPELLA DEL PAS AL CAPÍTOL DE LA CA-
a àngels atlants disposats entre verdures. La ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo. Los retratos es- TEDRAL DE VALÈNCIA. Fotografia CARLOS
decoració vegetal està realitzada amb ajuda del culpidos en el pilar este de la arcada nova de la catedral MARTINEZ
trepà i s’inclouen fruits i caragols. Esta solució la de Valencia. En premsa. Autor: Taller de Pere Compte
seguiran els tallers que treballen sota la direcció Datació: Ca. 1494-1496
de Pere Compte, a finals del mateix segle. 23. MESTRE CANTERO DONANT DE MEN- Matèria: Pedra calcària
Bibliografia: JAR AL SEU GOS. IMPOSTA D’UNA CAPE- Localització: Capella del pas al capítol de la cate-
SANCHIS y SIVERA, José. “Arquitectos y escul- LLA DEL PAS AL CAPÍTOL DE LA CATE- dral de València
tores de la catedral de Valencia”. Archivo de Arte DRAL DE VALÈNCIA. Fotografia CARLOS Notes. La imatge mostra una escena de lluita en-
Valenciano, 1933, p. 11-12. MARTINEZ tre animals. Sorprén, com en altres impostes de

118
les capelles del pas del capítol, l’estudi anatòmic Datació: Ca. 1490 -1500 Autor: Taller del cercle de Pere Compte
dels animals i el valor escultòric dels rissos. Matèria: Pedra calcària Datació: Ca. 1490-1500
Bibliografia: Localització: Tram dels peus de la Col·legiata de Matèria: Pedra calcària policromada. 66x36 cm
ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo; GÓMEZ-FER- Gandia Localització: Antic monestir de Sant Jeroni de
RER LOZANO, Mercedes. Pere Compte, Arquitec- Notes. Les figures estan situades en les impos- Cotalba
to. Generalitat Valenciana, 2007, p. 70-74. tes corresponents a l’immafront de la fatxada. Notes. Este àngel és un dels 18 existents en les
Encara que no tenen policromia ni inscripcions impostes del claustre alt o de les Arma Christi,
26. LLUITA D’ANIMALS . IMPOSTA D’UNA en els filacteris, la datació de l’obra de l’ampliació portadors dels instruments de la passió de Crist.
CAPELLA DEL PAS AL CAPÍTOL DE LA CA- de la Col·legiata en l’últim decenni del segle XV Encara que tots han perdut els instruments a cau-
TEDRAL DE VALÈNCIA. Fotografia CARLOS suggerix que el xiquet seria el duc i el cavaller un sa del vandalisme, conserven els filacteris que els
MARTINEZ oficial de l’obra, potser el mestre d’obres. Cal re- identifiquen i, sobretot, les riques vestidures i
Autor: Taller de Pere Compte cordar que els mestres de l’ofici a València tenien l’expressivitat dels rostres.
Datació: Ca. 1494-1496 el privilegi de portar espasí.
Matèria: Pedra calcària Bibliografia: 31. ÁNGEL PORTADOR DE LES ARMA
Localització: Capella del pas al capítol de la cate- PELLICER i ROCHER, Vicent; COMPANY i CHRISTI SITUAT EN UNA CLAU DE VOL-
dral de València CLIMENT, Ximo. “La evolució constructiva i TA DEL CLAUSTRE ALT DEL MONESTIR
Notes. La imatge mostra una escena de lluita en- arquitectònica de l’esglesia col·legiata de Santa JERÒNIM DE COTALBA. Fotografía CAR-
tre animals. Sorprén, com en altres impostes de Maria de Gandia”. LOS MARTINEZ
les capelles del pas del capítol, l’estudi anatòmic ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo; GÓ- Autor: Taller del cercle de Pere Compte
dels animals i el valor escultòric dels rissos. MEZ-FERRER LOZANO, Mercedes. Pere Comp- Datació: Ca. 1490-1500
Bibliografia: te, Arquitecto. Generalitat Valenciana, 2007. Matèria: Pedra calcària policromada
ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo; GÓMEZ-FER- Localització: Antic monestir de Sant Jeroni de
RER LOZANO, Mercedes. Pere Compte, Arquitec- 29. CAPITELL DE LA COLUMNA CENTRAL Cotalba
to. Generalitat Valenciana, 2007, p. 70-74. DE L’ANTIGA ESCALA DEL CLAUSTRE Notes. Este àngel és un dels huit existents en les
ALT DEL MONESTIR JERÒNIM DE COTAL- claus del claustre alt o de les Arma Christi, porta-
27. GÀRGOLA EN FORMA DE LLEÓ. COL· BA. Fotografia CARLOS MARTINEZ dors dels instruments o símbols de la passió de
LEGIATA DE GANDIA. Fotografia CARLOS Autor: Taller del cercle de Pere Compte Crist. Els àngels de les claus, per la seua inacces-
MARTINEZ Datació: Ca. 1490-1500 sibilitat, són els millor conservats, inclús per la
Autor: Taller del cercle de Pere Compte Matèria: Pedra calcària policromada policromia i l’expressivitat dels rostres.
Datació: Ca. 1490-1500 Localització: Antic monestir de Sant Jeroni de
Matèria: Pedra calcària Cotalba 32. ÁNGEL SOSTENIDOR DE LES ARMES
Localització: Tram dels peus de la Col·legiata de Notes. Capitell de la columna central de la porta- DE MARIA ENRIQUEZ A L’ANTIGA ESCA-
Gandia da de l’escala del claustre alt o de les Arma Christi LA DEL CLAUSTRE ALT DEL MONESTIR
Notes. Els lleons dels tallers del cercle de Pere de l’antic monestir de Sant Jeroni de Cotalba. La JERÒNIM DE COTALBA. Fotografia CARLOS
Compte responen sempre al mateix model. És columna entorxada és semblant a l’existent a la MARTINEZ
característica la disposició arrissada del pèl i capella Boteller de la Catedral de Tortosa, obra Autor: Taller del cercle de Pere Compte
l’obertura de les mandíbules, encara que hi ha la també del cercle de Pere Compte. La fullaraca Datació: Ca. 1490-1500
variant de la boca tancada. Trobem peces quasi amb els caragols seguix el model de l’embocadu- Matèria: Pedra calcària policromada
idèntiques al monestir jerònim de Cotalba i a la ra de la portada del rerecor realitzada per Antoni Localització: Antic monestir de Sant Jeroni de
Catedral de València. Dalmau i és semblant a la de les finestres de la Cotalba
Bibliografia: capella de Sant Lluís de la Catedral de València. Notes. Este àngel està situat en la portada de
PELLICER i ROCHER, Vicent; COMPANY i Bibliografia: l’escala del claustre alt o de les Arma Christi. Les
CLIMENT, Ximo. “La evolució constructiva i PELLICER i ROCHER, Vicent; COMPANY i diferents expressions de dolor contingut dels àn-
arquitectònica de l’esglesia col·legiata de Santa CLIMENT, Ximo. “La evolució constructiva i gels que porten les Arma Christi en el claustre alt
Maria de Gandia”. arquitectònica de l’esglesia col·legiata de Santa de Cotalba culminen un episodi marcat pel gest
ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo; GÓ- Maria de Gandia”. i la mirada. Curiosament, en este mateix espai,
MEZ-FERRER LOZANO, Mercedes. Pere Comp- ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo; GÓ- l’àngel que sosté l’escut, d’una bellesa perfecta,
te, Arquitecto. Generalitat Valenciana, 2007, p. MEZ-FERRER LOZANO, Mercedes. Pere Comp- situat sobre la porta de l’escala, canvia de gest i
te, Arquitecto. Generalitat Valenciana, 2007, p. pareix xiuxiuejar, amb la boca entreoberta, unes
28. FIGURES D’UN XIQUET AMB CORONA paraules de gojosa benvinguda.
DUCAL I D’UN CAVALLER AMB ESPASÍ. 30. ÁNGEL PORTADOR DE LES ARMA CHRIS-
COL·LEGIATA DE GANDIA. Fotografia CAR- TI SITUAT EN UNA IMPOSTA DEL CLAUS-
LOS MARTINEZ TRE ALT DEL MONESTIR JERÒNIM DE CO-
Autor: Taller del cercle de Pere Compte TALBA. Fotografia CARLOS MARTINEZ

119
Este libro fue acabado de imprimir,
en Gráficas Vernetta, el día 8 de mayo de 2015,
conmemoración de la aparición
de San Miguel Arcángel
en el monte Gargano

Potrebbero piacerti anche