Documenti di Didattica
Documenti di Professioni
Documenti di Cultura
la tesis de que el valenciano y el resto de la lengua catalana son dos lenguas distintas y
corresponden a dos estructuras independientes". Seguramente, quiere que alguien se lo
seale, para al punto desautorizarle afirmando que "no tiene preparacin tcnica", que
no est a suficiente altura para esta discusin, que es un autodidacta o un patn, e
invocar a continuacin, como hacen otros, la autoridad de "tots els romanistes del mon".
Ahora bien, desde cuando los temas cientficos se resuelven por autoridad y no por
hechos y argumentos?. Por el argumento de autoridad, se rechazaran todos los inventos
o progresos de la ciencia. Galileo tuvo que luchar contra la unanimidad de los
cientficos. El cataln todava no habra sido reconocido como lengua, puesto que
"todos los romanistas del mundo", incluso los catalanes, tenan su idioma por un
dialecto del provenzal, hasta que Friederich Diez, en la segunda edicin de su gramtica
(Grammatik der romanischen Sprache, 1856), le dio al cataln personalidad
independiente del provenzal.
Tambin vendr el da en que algn romanista eminente, de tanta autoridad como el Sr.
Diez, estudie la lengua valenciana en la boca viva del pueblo, y no en los libros
catalanes, y ponga en evidencia la osada de quienes se atreven a decir que la fontica
valenciana -por no decir la lengua- se diferencia de la catalana solamente por detalles
sin importancia, por la mera pronunciacin.
El problema de la unidad de las lenguas valenciana y catalana no es un problema de
origen histrico (si el valenciano es indgena o importado); ni de mayor o menor
parecido en un momento de la antigedad (valenciano y cataln pudieron ser muy
parecidos o iguales entonces y no serlo ahora, por la natural evolucin en el tiempo y en
funcin de factores internos y externos): ni de mayor o menor facilidad para la
comprensin mtua (criterio, segn los lingistas, de ningn valor para identificar o
distinguir lenguas contiguas). El problema se plantea en el campo lingstico, que es
donde lo ha llevado, aunque con poca fortuna el Dr. Bada Margarit: estudiar
experimentalmente las lenguas catalana y valenciana, compararlas, y hacer notar las
diferencias que existen entre ellas en el orden fontico, morfosintctico y lxico, para
luego dictaminar si se trata de la misma o de dos lenguas distintas, de las cuales el
cataln representara lo puro, lo correcto, y el valenciano lo impuro, lo corrupto, lo
dialectal, indigno, por consiguiente, de ser elevado a nivel literario. Y esto es lo que
vamos a ver. La cuestin an podra extenderse al campo sociolingstico para explicar
cmo, aun siendo el valenciano y el cataln dos lenguas parecidas, han venido a
diversificarse en el tiempo y cmo el valenciano no ha sido nunca ni es actualmente un
dialecto del cataln. E incluso podrian estudiarse las leyes lingsticas que abonan la
creacin de nuevas lenguas a partir de un tronco comn, y las razones jurdicas,
aplicables al caso valenciano, a la luz de las declaraciones de la Unesco y la legislacin
constitucional y autonmica. Pero en el presente ensayo nos atendremos a las pautas
trazadas por el Dr. Bada Margarit, limitndonos slo a comparar el cataln y el
valenciano en Fontica, en la actualidad y en la lengua viva, que es la que cuenta.
II PLANTEAMIENTO DE LA CUESTIN
La afirmacin de que el valenciano no es una lengua independiente, sino un dialecto del
cataln, de momento envuelve las siguientes consecuencias: los valencianos podemos
hablar en valenciano en la vida privada, en la cocina, en la calle, entre los amigos, pero
al escribir debemos hacerlo en el cataln ms puro, porque siendo el valenciano un
cataln, y para esto no sirve alegar los rasgos comunes del valenciano con los diversos
dialectos catalanes, en contraposicin a las restantes lenguas romnicas. Lo que procede
es enumerar honestamente los rasgos propios que diferencian la lengua valenciana de la
catalana, particularmente de la de Barcelona, que es la que se nos quiere imponer, y
calibrar la importancia de dichos rasgos, por si son o no son suficientes para establecer
una diversificacin lingstica. Parece una perogrullada, pero es necesario insistir en
ello: lo que define a una lengua y la diversifica, no es lo que ella tiene de comn con
otras, sino lo que tiene de propio y diferente. Por lo tanto, la exposicin de los diez
rasgos definidores y distintivos que expone el Dr. B. M. no viene al caso; lo que hay que
hacer es enumerar seriamente las "particularidades" de la fontica valenciana, sin omitir
ninguna importante. Es una ligereza imperdonable afirmar, sin mediar ninguna encuesta,
que "los nativos de cualquier punto del mencionado territorio se sienten identificados
por la estructura fonticva que los diez rasgos manifiestan". Yo le aseguro al Dr. Bada
que los nativos de la regin valenciana en modo alguno se siente identificados con la
misma estructura fontica de los barceloneses. Y ya que es aficionado a las ancdotas, le
contar una en palabras de D. Miguel de Unamuno.
"Cuando Camb, el "leader catalanista", fue a Valencia a una sociedad popular y se puso
a hablar en ella en cataln, le silbaron, sin dejarle continuar. No les hablaba en
valenciano, sino en cataln, y los valencianos de hoy, del pueblo, no entienden mejor el
cataln que el castellano o espaol. (Andanzas y visiones espaolas, Salamanca, febrero
de 1919).
El Dr. Bada parece desconocer la lengua viva valenciana, en su relacin con la
barcelonesa. De lo contrario no afirmara que los "nativos" de Valencia y Barcelona,
esto es, la gente normal y corriente, sin estudios, sin prejuicios, se siente identificada
con la misma estructura fontica. Precisamente, como dice muy bien Josep Pla, premio
de las letras catalanas, lo que distingue a las lenguas neolatinas entre s es la distinta
pronunciacin, que las ha hecho mutamente ininteligibles.
Por lo que respecta a los "nativos" valencianos, su conciencia lingstica, tan viva y
universal en el espacio y en el tiempo, no es producto de un sentimiento de vanidad o
amor propio, sobre la denominacin de la lengua; se basa principalmente en la
diversidad fontica (diversidad fontica que afecta al conjunto del sistema mismo, a la
estructura). Jams un valenciano, por ejemplo, de la Plana de Castelln, admitir que su
fontica es la misma que la de un nativo de Barcelona o de los Pirineos Orientales. Un
valenciano, en general, por ignorante que sea, en cuanto oye hablar a uno de los
habitantes de aquellos territorios, a quienes generalmente no entiende, a causa
principalmente de la oscuridad de sus vocales (centro del sistema fontico cataln),
inmediatamente sentencia: "eso no es valenciano, eso es cataln".
El Sr. B. M. sabe donde est la clave del problema, y por eso, en la segunda parte de su
escrito, lo aborda, recogiendo otro declogo de "las ms importantes" particularidades
valencianas, (fonticas y morfosintcticas) oponindolas incluso a la solucin
barcelonesa, con el fin de demostrar que dichas diferencias no afectan a la "unidad
lingstica ", tan unitaria en el cataln, porque -segn l- son diferencias insignificantes
("regionales o comarcales").
No vamos a exigir que en un escrito periodstico se enumeren todas las diferencias
existentes entre el valenciano y el cataln, pues, son tantas que para citarlas todas sera
Pero lo cierto es que, si a las diferencias que hemos encontrado en el sistema voclico,
de por s altamente significativas, agregamos las del sistema consonntico, tomndolas
en conjunto, tendremos que reconocer la existencia de dos sistemas fonticos distintos,
para el valenciano y el cataln. En efecto, es distinta la evolucin fontica de las
palabras al pasar del latn al valenciano y al cataln, aadiendo o eliminando sonidos o
cambiando otros, diferencias que evidentemente afectan a la estructura fontica de las
palabras y que es necesario tener en cuenta al definir o diversificar las lenguas. As, por
ejemplo, si tomamos la palabra latina Ciceronem y seguimos su evolucin en italiano,
castellano y valenciano, encontraremos que se pronuncian respectivamente, chicherone,
cicern y siser. Un simple cambio de pronunciacin ha puesto en evidencia la
diversidad de las lenguas. Insisten mucho los catalanistas en afirmar que entre el
valenciano y el cataln no existe otra diferencia que la de la pronunciacin, y con ello
no hacen ms que confirmar la independencia de ambas lenguas, porque precisamente la
diferente pronunciacin es lo que caracteriza y discrimina las lenguas neolatinas, tan
semejantes bajo otros aspectos.
A. EL CONSONANTISMO
Y abordando directamente el tema del consonantismo, a las tres diferencias "regionales
o comarcales" citadas como "ms importantes" por el Dr. B. M., es preciso aadir un par
de docenas de diferencias "regionales", las cuales el lector puede encontrar en algn
manual de Fontica valenciana. Dichas diferencias en el consonantismo, afectan al
modo de articulacin, a la introduccin de nuevos sonidos en palabras de la misma
etimologa latina, a la geminacin de consonantes, a la conservacin de grupos
consonnticos arcaicos, etimolgicos o no, a la prdida o conservacin de diferentes
sonidos, etc... fenmenos propios del cataln, ausentes en el valenciano. Todos ellos
tomados en conjunto, como hemos dicho anteriormente, constituyen un cuadro del
consonantismo cataln evidentemente distinto del sistema consonntico valenciano.
Solamente indicaremos la existencia de dichas diferencias, detenindonos un poco en
las consonantes palatales, porque pueden servirnos de "test" para establecer la diferencia
que existe entre ambos sistemas consonnticos, valenciano y cataln. Comparmoslos.
B. DIFERENCIAS DE ARTICULACIN
1. La palatal africada sorda //c//(con un signo encima) valenciana, en cataln est
representada por fricativa sorda //s//(con un signo encima).
Chilches, charrar, puncha.
Valenciano, /clces, carr, pnca/;
Cataln, /slses, ser, punse/.
(las letras en negrita llevan un signo debajo y las subrayadas, encima)
2. La palatal sorda /s/, en valenciano se pronuncia precedida de una I con la que se
diptonga. En cataln dicha I no se pronuncia aunque vaya escrita.
Caixa, baix, reixa, aixina.
Les bases ortografiques del 32 (o les de Castello) i les dEl Puig (o les de la
R.A.C.V.)
Per Josep Maria Guinot i Galan
I PRESENTACIO
Sha escrit prou sobre les bases ortografiques del 32 (o Normes de Castello), i sobre les
dEl Puig (les de la Real Academia de Cultura Valenciana), pero son molts els qui les
ignoren, perque tenen poca costum de llegir. A pesar de tot ao no crec que shaja escrit
encara un estudi comparatiu dels dos sistemes ortografics analisant-los norma per
norma, per a vore les ventages i inconvenients de cada u dells. Omplir este buit es lo
que nos proponem fer, en el present escrit.
Hi ha qui vocifera en defensa de "les Normes de Castello" i estem segurs de que no les
coneixen. Uns atres si que les coneixen i diuen escriure seguint-les, pero no es veritat,
perque si be les seguixen en tot lo que tenen de catalanes, no les guarden en lo poc que
en elles se cont de concessio al valenci. Ademes la casi totalitat dels defensors de les
Normes del 32 han adoptat la normativa catalana en gramatica i vocabulari, neguen l
sexplana. Va sense dir que no hi ha cap venut, puix les autoritats filolgiques que
sotafirmen mantenen els seus punts de vista cientifics, penyora viva de nous progressos.
Per tots acaten les grafies aprovades. Al temps, a aquelles autoritats i a la novella
generaci destudiosos pertany la cura i la missi prou feixuda i prou llarga, danar
rectificant i millorant el sistema -a base tamb, naturalment, damples acords- que
deixant a un costat atres raons no pot ser tan madurat com caldria si hem dacodir
oportunament a la satisfaccio legtima que de manera imperativa demanen tant les
necessitats com les inquietuts de lhora present.
A este efecte, sinserten les Bases ortogrfiques unificadores i es publica el Vocabulari a
elles adaptat, que tan til ha de ser a tots els estudiosos i per aquells fills desta terra que
senten lorgull del propi idioma.
I no res ms sin demanar la cooperacio del nostre poble en esta obra de depuraci, de
dignificacio, destilisaci de la llengua verncula, manifestaci la ms autntica del seu
espirit i del seu propi geni".
2.1.1 ANALISIS DEL PREAMBUL
En general tot lo que diu el preambul es acceptable. Destaquem per la seua importancia
les frases segents:
1) "Tot sistema ortogrfic s per fora imperfecte i convencional".
Contra este principi van els immovilistes, que fan de les normes de Castello un resultat
definitiu, intocable i incapa de perfeccionament.
2) "El sistema ortogrfic deu ser poc complicat i agil"
Contra este principi pequen les mateixes normes de Castello, com vorem oportunament.
Per eixemple, nomes per a saber quan sha de escriure l.l (ele doble), es necessari saber
llati; no donen solucio les normes. Ademes certes normes estan plenes dexcepcions.
3) "Al temps... a la novella generaci... pertany la cura i la missi .. danar rectificant i
millorant el sistema".
Es precisament lo que ha fet la Real Academia de Cultura Valenciana, al corregir les
normes de Castello en la seua publicacio: Documentacio formal de lortografia de la
llengua valenciana.
La redaccio del preambul se deu a dos tendencies distintes. Una valenciana que usa
paraules i girs valencians, com afeblixca (no afebleixca), per a remoure, per a que siga
util (no per remoure o per que siga util), nosatres (no nosaltres), esta rao, esta obra, este
efecte, esta terra (no aquesta rao, aquesta obra, aquest efecte, aquesta terra), aci (no
aqui), eixe (no aqueix). Latra tendencia catalanisant, es la que introduix termens com
envers (en relacio a), semblant (paregut), al pianista (al pianiste), mitjans (mijos), amb
(per ab). Esta tendencia introduix tambe girs inacceptables en la sintaxis valenciana com
"posa els editors i en general qui ha descriure", en conte de "posa als editors i a qui ha d
escriure" , i usar el verp "ser" pel verp "estar" (ser preparat, en conte de "estar
preparat") i el gir tan confus en eixe contest "per la mateixa" en conte de "per la mateixa
rao", i vocables tan discutibles com "obstacles" o "tingus"
III DOCUMENTACIO FORMAL DE LORTOGRAFIA VALENCIANA
Lortografia de lAcademia figura com un anex del Diccionari Valenci-Castell i dalli
la prenim per a fer comparacio en les Normes del 32. No te cap preambul, pero podem
considerar com una declaracio de principis lintroduccio al llibre: Documentacio Formal
de lOrtografia de la Llengua Valenciana, publicat per la Real Academia de Cultura
Valenciana per a justificar les innovacions introduides en relacio a les Normes de
Castello:
INTRODUCCIO:
Proposit del present treball.
La necessitat primera en quasevol llengua es la fixacio ortografica seguint una norma
que permeta la seua escritura; per ao, la Seccio de Llengua i Lliteratura de la R.A.C.V.
cregue fonamental la publicacio deste treball de documentacio despres dhaver vist la
llum lOrtografia en lany 1979. Lestudi te quatre parts:
1.1 Simplificacio i modificacions ortografiques.
La base dest apartat es la fonetica. Adoptem la pronunciacio mes comuna i estesa,
aquella que sacomoda i ajusta mes a lo que denominarm valenci general. Llunt d
empobriments fonetics, hem eliminat nomes allo que ha desaparegut o es innecessari
mantindre en la llengua escrita.
1.2 Regulacio dus de les grafies CH i Y.
Es regula i reintroduix lus de les antigues grafies CH i Y. La CH no va a substituir cap
so, va en lloc dunes atres grafies que representaven sons africats sorts. La Y anira en el
lloc de I grafia vocalica en funcio de consonant.
1.3 Actualisacio dels signes convencionals.
Explica els canvis efectuats en els signes convencionals: la base, en este cas, es un
criteri de funcionalitat i major senzillea en lescritura.
1.4 Actualisacio morfologica.
Es dona entrada a la distincio feta pel valenci de dos terminacions per a la
determinacio del genero: -ISTE, -ISTA; i es normalisa lus (vacilant primerament i
general en lactualitat), dels sufixos: -ESA, -EA, en una unica forma EA. Respondrien
aixina a una pronunciacio general valenciana.
IV LES BASES DE CASTELLO I LES NORMES DE LACADEMIA,
CONTRASTADES
Base 1.
En principi de paraula sescriur B i no P en els prefixes ab, ob, sub (abdicar, objecci,
substantiu), i sescriur P i no B en cap (captar). Excepcions: apte, apnea, optar, ptic,
cabdal, cabdell, cabdill.
Esta base parla de la B i de la P en principi de paraula; la segona base se referix al mig
de paraula i la tercera, al final.
Es cert que en principi de paraula, en valenci, com en espanyol, les paraules que
comencen pels prefixos ab, ob, sub, portant idea respectivament de separacio, oposicio o
subordinacio, com en llati, da on provenen, porten B i no P.
Pero no val la regla quan eixos comenaments no son prefixos i no solament en les
poquetes excepcions que menciona la base. Es mes que prou consultar el diccionari per
a vore-ho confirmat.
Tant la regla com les excepcions, satenen als composts i derivats: de substancia,
insubstancial; de cabdell, cabdellar; esta observaci deu donar-se per feta en tots els
casos semblants.
No hi ha res per part de lAcademia en contra desta base.
Base 2.
Sescriu P davant de T, C, S, N, (aspsia, hipntic); B davant de D (hebdomadari).
Excepcions: dissabte, dubte, sobte.
A lajuntar-se les dos consonants, si la segona es sorda (T, K), assimila la primera a
sorda (P); si la segona s sonora (D) lassimila a sonora (B).
No hi ha res que canviar en esta base, que servix tambe per al castell, llengua germana
del valenci, que en este cas seguix la mateixa evolucio fonetica.
Base 3.
En final de paraula sescriu P (cap, camp, cup (recipient), macip). Excepcions: finals en
FOB (hidrfob) i en SIL.LAB (monosl.lab); darrere de consonant en paraules de les
quals porten B els femenins i derivats (corb, corbera) i amb o ab (preposicio); adob,
alarb, aljub, baobab, barb, cub (figura geomtrica) club, exub, glib, nabab, torb, tub.
En esta base sobre el tractament del so labial en final de paraula es completen les
precedents bases sobre la P i la B.
Esta base inclou massa excepcions, lo que resulta contraproduent per a un sistema
ortografic.
LAcademia accepta la regla pero no les excepcions a la norma, perque tambe en estos
casos, si la consonant final sona P, deu descriures P i no B, encara que en el femeni o
al derivar presente una B. La regla valenciana es mes senzilla i sajusta a la fonetica
valenciana. Les paraules que la Base 3 adjunta, no incloses en la mentada excepcio,
deuen escriures igualment tal com sonen, en P final. Excepte: club, paraula dorige
angles. (La paraula tub es catalana. En valenci se diu i sescriu tubo).
Al respecte de lobjecte de les tres primeres bases del 32, lAcademia diu lo segent
sobre la B i la P:
Sescriu P (posa):
1. En posicio inicial de paraula: puny
2. En interior de paraula davant de T, C, (cedeta), S, N: concepte, hipnosis, eclipse,
excepte dissabte.
3. En posicio final de paraula, encara que en derivar (en el plural se conserva) se
transforma en B o se mantinga.
- cap, no cab; pero cabut.
- llop, no llob; pero lloba.
- colp, no colb; pero colpejar.
- adop, no adob; pero adobar.
Base 4.
Davant L i R mai no sescriu V.
LAcademia sobre lus de la V diu:
Sescriu V (vindre).
1. En inicial i en interior de paraula: velocitat, cavall.
2. En les terminacions del preterit imperfecte dindicatiu: AVA, AVES, AVA, AVEM,
AVEU, AVEN, de tots els verps acabats en AR.
3. Mai en posicio final de paraula encara que en derivar sescriga V: serf, no serv, pero
servir.
Bases 5 i 6.
Lus de la C i de la G.
Base 5. La C representa un so gutural (cap) i un atre alveolar (cep).
La G representa igualment un so gutural (gat) i un atre palatal (gent). Els sons guturals
C i G poden confondres en mig i final de paraula. En mig de paraula sescriu C davant
de C, S, T i Z; sescriu G davant de D, G, M, N, (acci, eczema, fragment, insigne).
1. En so de /k/ (colp)
1.1. Inicial i interior de paraula davant A, O, U: casa, cosa, cult, ficar, recort, ocult.
1.2. En principi de silaba formant els grups consonantics CR, CL: crida, clau, dimecres,
proclama.
1.3. Davant de C, D, S, T, Z: accio, anecdota, dacsa, actua, eczema.
1.4. En el final de paraula, encara que en derivar (en plural se conserva), se transforma
en G o se conserva.
- atac, no atag, pero atacar.
- prolec, no proleg, pero prologar
- fanc, no fang, pero fangos.
Sescriu Q (quinze):
1. En inicial i interior de paraula, seguida de U muda, davant E, I: queixa, quilat,
alqueria, sequia.
Si la U se pronuncia, du dieresis, com se diu en el numero 3.
2. En inicial i interior de paraula, davant de U atona seguida de A, O, formant diftonc:
quatre, quocient.
Excepte: ipecacuana, i els derivats de cuiro, cuina, evacuar, conspicu, perspicu, proficu,
vacu, promiscu.
3.En inicial i interior de paraula, quan una U atona vaja seguida de E, I i shaja de
pronunciar, porta dieresis: qestio, obliqitat.
Com es veu clarament, lAcademia no contradiu lus de la Q de les bases del 32.
Bases 10 i 11
TiD
Base 10. En principi de paraula sescriu AD i no AT (adjacent). Excepcions: davant Z
(atzembla) i en atlas, atlntic, atleta, atmosfera.
Base 11. En fi de paraula sescriu T i no D (pit, ardit, avalot, mut). Excepcions: Darrere
de consonant en les paraules de les quals porten D els femenins i derivats (estupend, cf.
estupenda, sord, cf. sorda, esguard ? cf. esguardar ?). Darrere de vocal en els femenins
acabats en ETUD, ITUD, (consuetud, solitud). En algunes paraules tcniques i
extrangeres (estrangeres) com anhdrid, sumand, habord (?), lord.
Estes bases son paregudes a les 3 i 6, en que es parla de les finals P i C. La regla es bona
perque est dacord en la fonetica valenciana, pero esta no admet excepcions: sempre
posa la oclusiva forta (P, T i C) en final de paraula.
Normes de lAcademia sobre la T i la D:
Sescriu D (dit).
1. En principi i en mig de paraula: donar, idea.
Excepte en derivats de AT grec (atles, atleta, atmosfera, etc.) i davant de Z (batzoles,
dotze).
2. En el grup consonantic DR: (drago, moldre).
3. Mai en posicio final de paraula, encara que en derivar sescriga D.
- vert, no verd, pero verdor
- reverent, no reverend, pero reverenda.
Estes normes corresponen a les bases 10 i 11 de les de Castello. LAcademia admet la
base 10, pero la 11 la modifica llevant les excepcions: en final de paraula sempre T en
conte de D, tal com es pronuncia.
LAcademia sobre lus de la T:
(Completant les bases 10 i 11 de les del 32).
S escriu T (tornar).
1. Inicial i interior de paraula: toca, costella, setze.
2. En el grup consonantic TR: truc, atraure.
3. En el prefix grec AT: atmosfera (vore D, 1).
4.Davant de Z: dotze
5. En posicio final de paraula posarm T encara que en derivar se transforme en D o se
conserve.
- fort, fortalea
- cert, certea
- calit, no calid, pero caliditat
- abat, no abad, pero abadia.
(El paragraf 5 anula lexcepcio de la base 11 del 32, segons la qual sha descriure D).
Base 12
El so palatal /g/ (en signe damunt) se representa davant E, I per G (gesta, gent, girar).
Excepcions: Es representa J davant ECC, ECT (adjectiu, abjeccio); en jersei, majestat, i
en alguns noms de procedncia bblica o grega, com Jess, Jeh, jerarquia, jeroglific i
llurs derivats (jerarquic, jesuta). Davant de A, O, U, se representa per J (jaciment,
joguina, jutge, menjar, pluja).
Les normes valencianes no canvien la base precedent; no mes canvien en les
excepcions: les paraules catalanes "joguina i jutge", per les valencianes "joguet i juge".
Norma de lAcademia
Sescriu G:
1. En so gutural /g/ (gat).
1.1. Inicial i interior de paraula davant de A, O, U (solament G) gabia, got, gust, regal,
engolir, aigua.
1.2. Inicial i interior de paraula davant E, I, (GU): guerra, guisar, figuera, esguita.
1.3. Davant UE, UI, portar dieresis la U quan se pronuncie: aiges, llingistic.
1.4. En principi de paraula o de silaba, en els grups consonantics GR, GL: gracies, glop,
agrana, regle.
Davant D, M, N: Magdalena, fragmentar, insignificancia.
Excepte en cultismes com: acne, dracma, estricnina, iconografia, tecnic, anecdota,
sinecdoque i derivats.
1.5 Mai en posicio final de paraula, encara que en derivar (en plural se conserva) se
escriga G.
- amic, no amig, pero amiga.
- rec, no reg, pero regar.
- amarc, no amarg, pero amargar.
- sanc, no sang, pero sangonera.
Sescriu G:
2. En so de /g/ ( en signe damunt) palatal: girar
2.1. En posicio inicial de paraula i interior davant de E, I,: argila, gel, giner.
Excepte davant de ECC, ECT (objeccio, objectiu i algunes mes) i en uns atres noms de
procedencia grega o biblica. Jesus, Jeroni, Jeremies, Jerusalen, jerarquia, jeroglific.
2.2. En el grup IG en mig de paraula davant de G, (formes dels verps acabats en GIR)
afigga, rigga, frigga.
2.3. En posicio final de paraula la G darrere de I no es sonora, encara que en derivar se
transforme:
- mig, pero miger.
- oreig, pero orejar.
2.4. No escriurem TG/TJ perque en valenci no hi ha mes que un so africat sonor,
representat per G/J en qualsevol posicio:
- viage, no viatge.
- juge, no jutge.
- llenguage, no llenguatge.
- correja, no corretja.
3. En so de /c/ (en signe damunt): roig.
3.1. En final de paraula en el grup IG darrere de A, E, O, U, o de consonant, sempre que
la I siga atona i muda: vaig, veig, goig, fuig, Elig, Barig. (Excepte Calig i Tirig en les
que la I del grup se pronuncia).
3.2. En posicio final de paraula, darrere de I tonica: desig, frig.
3.3. En posicio final de paraula apareix sempre /c/ (en signe damunt) representada per
IG, G, encara que en derivar se transforme en la sonora corresponent (G davant de E, I, i
J davant A, O, U) se mantinga (CH en tots els casos).
- trepig, trepigen.
- mig, mija.
- despaig, despachar.
Sescriu J (jardi):
1. En posicio inicial i interior de paraula davant A, O, U: jaqueta, jove, jugar, puja,
rajola, adjunta.
2. Davant de ECC, ETC: objecte, objeccio, subjecte, objectiu.
3. Davant E, (vore G, 2.1.).
1.1. Inicial i interior de paraula entre vocals i darrere de consonant: chufa, Chirivella,
clochina, archiu.
1.2. En final de paraula escriurem IG o G (vore anteriorment G, 3. i 2.
2. En so de /k/. (March).
2.1. En posicio final de paraula, en els pobles i llinages que la tenen per tradicio:
Albuixech, Albiach.
Base 14.
Per tal de distingir la LL (aquell) de la L geminada o doble (intel.ligencia, mol.le), s
escriu entre les dos L un punt volant.
Lortografia de lAcademia no admet esta base, perque en valenci eixa L doble no
existix en la pronunciacio corrent, (inteligencia, no intel.ligencia, mole, no mol.le). L
ortografia se simplifica per lAcademia, preferint la fonetica a letimologia.
Sescriu L (lenta).
1. En inicial de paraula: loca, liquit.
2. En interior i fi de paraula: almagasen, dol.
3. En els grups consonantics BL, CL, FL, GL, PL: blau, clau, flama, glop, plat, noblea,
aclamar, unflar, aglutinar, aplanar.
Sescriu LL (llanda).
1. En inicial, interior i final de paraula: llei, lliberal, filla, rella, poll, manoll, bolleti,
ralla.
En cap lloc lAcademia menciona la doble L.L, en un puntet en mig, perque en valenci
no existix dit grup: tots pronuncien in-te-li-gen-ci-a i no in-tel-li-gen-ci-a.
Bases 15, 16 i 17.
Agrupem les bases 15, 16 i 17, perque les Normes de lAcademia les han deixades casi
intactes.
No mes se diferencien en que en les excepcions de la base 17, les paraules (impremta) i
(premsa), son en valenci "imprenta i prensa", modificant el grup MT, MS en NT i NS,
pronunciacio valenciana normal actualment.
Base 15. Davant B, P, M sescriu M i no N per regla general (semblar, ampriu (?),
immaculat) llevant dalguns casos per tractar-se de composts i derivats (granment,
tanmateix).
Base 16. Davant F sescriu N en CON, EN, IN (confirmar, enfit, infecci) llevat d
mfasi (enfasis), emfisema, emfitutic i emfraxi (emfraxis). En qualsevol atre cas s
escriu davant F sempre (mfora, amfibiolgic).
Base 17. Davant consonant, fora B, F, P i M, sescriu N i no M. Excepcions: comte (titul
nobiliari), impremta, femta, comtat, somriure, premsa, tramvia, i els composts de VIR
(triumvir).
Qu diu lAcademia respecte a la M i a la N.
Sescriu M (mana).
1. En inicial, interior i final de paraula: mar, mestre, flama, cami, fum, estem.
2. Davant de P, B, M: rompre, gamba, immortal. Excepte en paraules compostes que
ajunten N final a M inicial: enmig, gramment.
3. En el prefix CIRCUM quan li seguix una atra consonant: circumstancia,
circumnavegacio, circumferencia.
4. Mai davant de V ni F: enveja, enfrontar, (excepte triumvir. Vore N 2 i M 3).
5. No escriurem el grup TM, representant M doble, que ha desaparegut en la llengua
valenciana.
- semana, no setmana.
- sometre, no sotmetre.
6. No escriurem el grup MP, sino solament N, quan la pronunciem, encara que per raons
etimologiques shaja usat:
- atentar, no atemptar.
- pronte, no prompte.
Sescriu N (nas).
1. En inicial, interior i fi de paraula: niu, lluna, mon.
2. Davant F en els prefixos CON, EN, IN: confiar, enfadar, inflamar.
3. Davant de consonants, excepte B, M, P: enveja, confit, planta, gandul.
4. Davant M per excepcio en paraules que junten N final a M inicial: enmig, granment.
En el diccionari valenci figuren, al costat de les excepcions enumerades en el numero
2, les seues derivades i la paraula: emfraxis.
- capa, capacitat.
- comer, comerciant.
2.4. En els sufixos A/AA, U/UA, (aumentatius, despectius) i I/IA (materia,
tendencia): bona, malaltu, pasti.
LAcademia no sopon a la base 23 de les normes del 32. Sols desenrolla el tema duna
atra manera. (Unicament canvia en el diccionari la paraula "besavi" per la de
"besyayo").
Base 24.
Sescriu S, SS, no C o , en els sufixes de derivaci AS, ASSA, ISSA, US, USSA,
DISSA, (enjogassat, de joc; pallisa, palls, de palla; cridadissa, de cridar), i en
carabassa, fogassa, rabassa, mostassa, pans, pasts, verns, mests, garbissos, granissa,
bardissa, llonganissa.
En esta base se diu quan no sha de posar (cedeta).
LAcademia, com hem vist en el paragraf precedent, establix tot lo contrari. Excepte
rarissimes excepcions en els sufixos esmentats posa (cedeta) i no S o SS: fogaa,
pallia, pasti, etc...
Bases 25 i 26
Base 25. Sescriu Z i no S ni SS en les paraules cultes comenades per ZOO, en les
acabades en ZOIC, ZOARI, i en algunes atres aiximateix cultes (zoologia, paleozic,
hematozoari, amazona).
Base 26. Sescriu S i no SS darrere els prefixes llatins ante, contra, sobre, supra, uni, bi,
tri, i grecs a (privatiu), anti, hipo, para, mono, di, tri, te, tra, poli (unisonant,
monosil.lbic).
LAcademia sobre les bases 25 i 26.
La base 25 larreplega lAcademia de la forma segent:
Sescriu Z (zero).
1. En inicial i interior de paraula: zona, atzucac.
2. En totes les paraules comenades pel prefix ZOO: zoologia.
3. En les terminacions zoari, zoic: protozoari, benzoic.
A la base 26 referent a lus de les dobles SS, prescriu lAcademia lo segent:
Sescriu SS (passar).
agrairieu: (a-gra-i-ri-eu)
beneixca: (be-ne-ix-ca)
conduirem: (con-du-i-rem)
2. Quan va darrere dels prefixos:
coincidix: (co-in-ci-dix)
reimprimir: (re-im-pri-mir)
contraindicar: (con-tra-in-di-car)
3. Quan la I forma part dels sufixos ISME, ISTE, ISTA, IBLE, tots ells en I tonica.
egoisme: (e-go-is-me)
altruista: (al-tru-is-ta)
conduible: (con-du-i-ble)
4. Quan la I forme part dels sufixos ISAR, ISANT, ISAT.
europeisar: (eu-ro-pe-i-sar)
5. Quan la U forma part de la terminacio llatina UM.
simposium: (sim-po-si-um)
harmonium: (har-mo-ni-um).
Base 28
Lapostrof sescriu davant o darrere consonant o consonants, restes duna paraula
monosil.lbica qui ha perdut la seua vocal per elisi, com un article o un pronom ton (l
home, de lhome, portal). Fora estes i la preposicio DE, no s corrent apostrofar les
paraules ms que per tal de representar exactament una pronncia popular. Cal advertir
que les elisions no sn obligatories i lescriptor pot ometre-les, singularment en els
dilegs.
Notes lanomalia dutilisar el relatiu QUI no tractant-se de persones, i la tendencia
catalanisant en els girs "fora es", en conte de "fora des", "per tal de" en conte de "per a"
i lus de "cal" en frases afirmatives, contraries a la nostra tradicio.
Lapostrof en lortografia de lAcademia.
Apostrof:
Es un signe ortografic () que es posa en unir certes paraules elidint una vocal.
La redaccio destes dos bases es correcta per a lAcademia, pero incompleta, tal i com
es veu a continuacio en la redaccio de lortografia de lAcademia, mes detallada. Algun
reparo se li pot posar ad estes bases per sa tendencia catalanista: mitjanant (per
mediant), sota (per baix).
LAcademia sobre lus del guionet.
- Guio.
El guio es el signe ortografic (-) que se coloca entre dos o mes elements duna paraula
per a distinguir-los.
Usarm el guio:
1.Per a separar les paraules per silabes en final de llinia.
2. Per a unir els pronoms que van darrere (enclitics) del verp.
2.1. Quan el verp acaba en diftonc o consonant i li seguix un pronom: mireu-les, penjarsen.
2.2. Quan el verp acaba en vocal i el pronom comena per consonant: menja-tel, portahi.
2.3. Quan el verp acaba en vocal i seguisen els pronoms HO, HI: mira-ho, porta-hi.
3. En alguns composts en els elements dels quals no estan totalment integrats: criticbibliografic, historic-cientific.
Base 31.
La lletra H no ms sescriu quan ho exigix letimologia, no mai per a substituir una
consonant perduda. (haver, ahir, per ra, no rah)
Lortografia de la haig se tracta per la base 31, en un breu paragraf, remitint a l
etimologia. Lo mateix fa lAcademia considerant la qestio com "etimologica".
Coincidixen les bases del 32 i lOrtografia de lAcademia.
LAcademia sobre lus de la haig.
Sescriu H (heretar).
No te cap so.
1. En principi i mig de paraula en les que sent etimologica sha conservat en lus: hui,
hivern.
2. No lescriurem en aquelles paraules que a pesar del seu orige etimologic, shan escrit
aixina des dun principi: avorrir.
Bases 32 i 33.
Base 32. La lletra Y sempra en el digraf NY (any) i tant esta com les lletres K i W en
paraules extrangeres.
Base 33. El digraf CH t us tambe en paraules extrangeres i en alguns noms de llinatge.
Estes bases son una claudicacio de les Normes del 32, seguint la normativa catalana. La
supressio de la consonant Y i del digraf CH, grafies tradicionalment valencianes; te com
a forasteres paraules en Y grega.
La Y i la CH, en lortografia valenciana.
Sescriu Y (yo).
1. En posicio inicial de paraula davant vocal: yuxtaposar.
2. Entre vocals: epopeya, apoyar.
3. En el digraf NY per a representar el so de /n/ (en un signe baix): pinya, puny.
4. Davant de ECC - ECT (vore en J, 2 les excepcions), inyeccio, abyeccio, proyecte,
-Cf. les excepcions (J, 2) , objecte, objeccio, subjecte.
5. En final de paraula en els pobles i llinages que la tenen per tradicio: Alcoy, Montroy,
Gay.
Sescriu CH (chiconiu).
1. En so de /c/ (en un signe damunt): che, chic.
1.1. Inicial i interior de paraula entre vocals i darrere de consonants: chufa, Chirivella,
clochina, archiu.
1.2. En final de paraula escriurem IG o G (vore G, 3).
2. En so de /k/: March.
2.1. En posicio final de paraula, en els pobles i llinages que la tenen per tradicio:
Albuisech, Albiach.
La Y grega i el digraf CH son grafies que sempre han estat en lescritura valenciana,
com ho demostra lAcademia en el llibre Documentacio Formal de lOrtografia de la
Llengua Valenciana.
LOrtografia de les Bases suprimix les dos grafies Y i CH, sense cap motiu, excepte el d
imitar al catala.
Base 34.
Saccentuen totes les paraules agudes que terminen en vocal: anir, anir, an, condici,
alg.
Les paraules que terminen en AS, ES, IS, OS, US: vindrs, corts, pas, capcis, confs.
Les agudes que terminen en EN, IN: ofn, espln.
Les paraules planes que no terminen en cap de les dotze terminacions dites: hidrfob,
crrec, centgrad, telgraf, catleg, fcil, tom, telfon, prncep, crrer, lcit, ndex,
bols, anveu, direu.
Les paraules esdrixoles saccentuen totes: mxima, mltiples, custdia, cria, Valncia.
Tota A accentuada porta laccent greu: voldr, catal.
Tota I i tota U accentudades, lagut: pas, Rssia.
Tota E i tota O obertes, el greu: clemncia, liba.
Tota E i tota O tancades, lagut: esglssia, rec.
Es troben asovint als vocabularis dos formes duna mateixa paraula (AMB i AB; ELS i
LOS; EL i LO). Aixo vol dir que ambdos formes son igualment llegtimes, encara que la
primera siga la ms usual i recomanable.
Observes linexactitut de dir que "AMB" es mes usual. Ni "amb ni ab" susen en
la llengua parlada: la primera per ser catalana i la segona per arcaica. El poble
valenci usa en lloc delles la preposicio "EN".
Els accents segons lAcademia.
1. (Explica qu son paraules agudes, planes i esdruixoles)
2. Hi ha dos clases daccents: agut () i greu (`), que se colocaran respectivament sobre
les vocals tancades (i, u, e, o) i obertes (a, e, o) (e i o en signe baix) quan siga necessari,
dacort en els segents apartats:
2.1. Selimina laccentuacio grafica, i queda de forma optativa per a les paraules que
tenint igual grafia recau laccent fonetic en slaba diferent (paraules homografes, no
homofones)
2.2. En el cas de creures necessari laccent grafic, este tindra el segent orde preferent:
agudes front a planes i esdruixoles (canns / canons; tindr / tindre; ultim / ultima); i
planes front a esdruixoles (pronunca / pronuncia; ultma / ultima).
(LAcademia posa una serie deixemples).
2.3. Pot ser recomanable laccent grafic en particules interrogatives o exclamatives, en
els pronoms interrogatius forts.
Normes complementaries.
LAcademia sobre lus de la F.
1. En principi, interior i fi de paraula: fer, corfa, bufa, baf.
2. En posicio final de paraula, encara que en derivar (en plural se conserva), se
transforme en V o se mantinga
- serf, no serv, pero servir.
- tuf, no tuv, pero atufar.
Sescriu X.
1. En so de (S): eixida.
1.1. Darrere dels diftoncs decreisents AI, EI, OI, UI: caixa, creixer, coixo, afluixar.
1.2. Darrere de I: pixar, seguixca, vixca.
En els increments incoactius de la 3 conjugacio (IXC, IXQU): oferixca, servixques.
En final de paraula: exigix, ix.
2. En so de KS: text.
2.1. Entre vocals: reflexio, axial.
2.2. En posicio final en algunes paraules: perplex, prefix.
3. En so de GS: exacta.
3.1. En el prefix EX, seguit de vocal, H o consonant sonora: examinar, exhortar, exlibris.
V BREUS COMPARACIONS
Les principals justificacions son les segents, incloses en la publicacio de lAcademia
titulada: DOCUMENTACIO FORMAL DE LORTOGRAFIA DE LA LLENGUA
VALENCIANA.
1. De base fonetica.
1. Propiament fonetica.
1.1. Eliminacio de grups consonantics.
Lapartat comprn els grups consonantics TM, MP, TN, TL, TLL, TZ, TG/TJ, els quals
se poden classificar, segons els considerem etimologics (TM, MP, TN, TL) o no
etimologics (TLL, TZ, TG/TJ). Les caracteristiques destos grups consonantics es que
se reduixen de la segent manera:
TM > M
MP > N
TN > N (TN)
TL > L (TL)
TLL > LL
TZ > S
TG/TJ > G/J
Estes reduccions responen a la fonetica actual valenciana, encara que en algun moment,
o per alguns escritors, hagen segut utilisades tant unes formes com atres.
1.2. Escritura de sordes en final de paraula.
El valenci en posicio implosiva a final de paraula (o interior), neutralisa loposicio
sorda/sonora, i per aixo hi escriurem sempre la consonant sorda en lloc de la sonora.
Aixina tindrem foneticament en posicio final:
V > F serf (servir).
B > P adop (adobar).
D > T recort (recordar).
G > C amarc (amargar).
La grafia CH.
La reintroduccio de la grafia CH per a la representacio del so palatal sort /c/ (en un
signe damunt) implica una reestructuracio del sistema o sistemes ortografics existents
per quan al mateix temps supon la supressio de les grafies TX, i X, en funcio deixe so.
El sistema actual queda com sha dit en el lloc corresponent.
1.5. La grafia Y.
La Y es una grafia que te tradicio en lescritura valenciana, utilisada no tan sols en
la lliteratura classica, sino tambe en la posterior fins a 1932.
II: De base morfologica.
1. Els sufixes ISTE, ISTA.
En les bases del 32 no existixen una serie de digrafs que alguns dels seus seguidors s
encaboten en introduir. Son: TL, TLL, TM, TN i TX: setmana, guatla, enrotllar,
assumpte, etc...
Consideracions circumstancials.
A) LES BASES / NORMES DE CASTELLO.
1. Les BASES no son propiament de Castello, sino com diu Sanchis Guarner en la Gran
Enciclopedia de la Region Valenciana, (articul "ortografia"), van ser iniciativa dels
catalanistes valencians del grup "Valencia Nova". Son bases copiades de les que els
catalans feren per al catala. En Castello les retocaren un poc persones carents de ciencia
filologica i sencarregaren danar arreplegant firmes.
2. Segons el preambul, les bases son dortografia. Per tant no hi ha dret a apoyant-se en
elles introduir la normativa catalana en morfologia, sintaxis i lexic. I no hi ha cap
document que les justifique. No obstant, es poden considerar el "cavall de Troya" del
catalanisme.
3. Segons el preambul, lo acordat "no est tan madurat com caldria" i deixa per a "les
novelles generacions la cura i missi danar rectificant i millorant el sistema". No son,
per tant, unes normes immutables o irreformables. Son de caracter provisional.
4. Diu el preambul que les innovacions shan de fer per mig "damples acords". En
realitat les bases del 32 obtingueren un acort ben reduit: dos entitats culturals, una
corporacio, un seminari, huit societats valencianistes i cinquantados senyors.
B) LES NORMES DE LACADEMIA.
1. Foren confeccionades per un grup de filolecs valencians de lAcademia i de Lo Rat
Penat, despres dun concienut estudi, tenint en conte la fonetica valenciana i la tradicio.
2. Son ortografiques. El seu complement es el Diccionari Valenci- Castell, de la
mateixa Academia. Foren acompanyades de la Documentacio formal.....a on es justifica,
sexplica i es documenta en texts classics les propostes ortografiques.
3. De les bases del 32, lAcademia naccepta 23, i les demes les perfecciona, en la forma
que hem vist mes amunt.
4. Les normes de lAcademia son tambe nomenades com de "El Puig", perque en esta
poblacio obtingueren un amplissim consens el dia 7 de mar de 1981 en mes dun miller
de firmes de prestigiosos erudits, i certificades notarialment.
Transcripcio feta del llibre del mateix nom perteneixent a ledicio Quaders de
Divulgacio n 9 de Lo Rat Penat, 1997. Lo Rat Penat nomen Prohom a D. Josep M
Guinot i Galn.
Una innovacin de la Reconquista fueron las sedes exentas, debido en gran parte a
incidencias polticas y la configuracin de los diversos reinos cristianos. Oviedo, Len,
Burgos, Cartagena, se resistan a depender de nuevas metrpolis.
Puede decirse que al final de este perodo, y siguiendo las demarcaciones polticas, se
forman sin sentirlo cuatro provincias eclesisticas, cuyas sedes metropolitanas de
Santiago, Toledo, Tarragona y Braga, estn calcadas, respectivamente, sobre los cuatro
reinos independientes de Len , Castilla, Aragn y Portugal.
Hacia la mitad de la baja Edad Media, el mapa religioso de Espaa, sin incluir los
actuales territorios de Portugal, ni las cuatro sedes an no rescatadas de Almera,
Granada, Guadix y Mlaga, comprenda 42 sedes episcopales, cuya restauracin, si bien
en principio qued trazada sobre la antigua divisin romano-visigoda, sufri
alteraciones muy profundas, que fueron impuestas por las nuevas realidades polticas
derivadas de la configuracin de los cuatro reinos independientes de Len, Castilla,
Navarra, Aragn y Portugal.
Y a finales del siglo XV, con la creacin de Canarias y restauracin de Almera, Mlaga,
Guadix y Granada, nos encontramos, con que tras ocho siglos de continuas conquistas,
las 56 dicesis de la monarqua visigoda han sido reemplazadas por 47.
Posteriormente, desde principios del siglo XVI y antes de llegar al Concordato de 1851,
aparecen una serie de dicesis cuyas circunstancias y fechas de creacin sera prolijo
enumerar: Jaca, Orihuela, Teruel, Valladolid, Huesca, Menorca y Santander.
Tres aos antes del Concordato de 1851, fue constituida una Junta consultiva mixta
-Iglesia-Estado-, para elaborar un proyecto de arreglo de las dicesis de Espaa. No
hubo unanimidad entre sus componentes, pues unos queran suprimir dicesis y otros
aumentarlas, para igualar su nmero al de provincias. Despus de muchas discrepancias
se pusieron de acuerdo en la necesidad de una nueva divisin de dicesis y provincias
eclesisticas y en que no era factible acomodarse por completo a la reciente divisin por
provincias, pero que se haba de procurar, dentro de lo posible, la uniformidad entre la
divisin eclesistica y civil. Hoy da ya no tendran aquellas dudas, una vez que con el
paso del tiempo se ha consolidado la divisin en provincias
III LOS CONCORDATOS Y LA PROVINCIA DE CASTELLN.
El artculo 5 del Concordato de 1851, elev a nueve el nmero de sedes metropolitanas,
conservando 43 sedes sufragneas de las anteriormente existentes y orden la creacin
de tres dicesis nuevas en Ciudad Real, Madrid y Vitoria. Segn aquel Concordato, la
divisin eclesistica deba de contar con 55 dicesis, y se realizara con la supresin de
ocho sedes, que se unan a otras dicesis prximas. La creacin de las dicesis de
Vitoria, Madrid y Priorato de Ciudad Real, se hizo respectivamente en 1861, 1874 y
1884.
Posteriormente se impuso la corriente contraria a la supresin de dicesis y, de las ocho
sedes suprimidas por el Concordato de 1851, cinco fueron elevadas de nuevo a dicesis
con obispo propio, a saber, Barbastro, Ciudad Rodrigo, Ibiza, Solsona y Tenerife.
Adems el ao 1949 fueron creadas las nuevas dicesis de: Albacete, Bilbao y San
convenir en que no lo fueron por razones pastorales, como luego veremos. En aquella
poca medieval los obispos eran tambin seores territoriales, que secundaban las
actividades guerreras de los reyes con dinero, hombres y pertrechos. Por esta razn, los
reyes les concedan amplias mercedes seculares. Por lo que respecta a la sede episcopal
de Tortosa, el rey D. Alfonso II de Aragn don al obispo de Tortosa los territorios en
cuestin. Dice el historiador Juan A. Balbas en su libro "La Provincia de Castelln":
"Dia 28 de Octubre de 1178, D. Alfonso de Aragn marca los lmites que haba de tener
el obispado de Tortosa, segn eran en lo antiguo, asignndole, para cuando se ganasen
de los moros, todos los pueblos desde Almenara hasta Morella y hasta el Coll de
Balaguer". El autor dice de los lmites "segn eran de antiguo", es decir, no que se
creaban entonces. Y tengamos en cuenta que el rey D. Jaime I de Aragn, antes de la
conquista del reino de Valencia prometi al obispo de Tortosa las mismas donaciones y,
una vez conquistada Valencia, las confirm. En virtud de esto la dicesis de Tortosa
recuper aproximadamente los lmites de la antigua Ilercavonia. Y los conserv hasta el
ao 1960, en que una parte de los territorios de la provincia de Castelln, que acabamos
de enumerar, pas a engrosar la sede nueva denominada de Segorbe-Castelln,
quedando dividida esta provincia en dos jurisdicciones eclesisticas, situacin que no ha
satisfecho a ninguna de las partes interesadas.
Pero si la razn histrica no tiene por s un valor absoluto, sino que debe subordinarse a
la actividad pastoral, o provecho de las almas, el argumento que se esgrimi para dar el
ao 60 una solucin salomnica al problema, fue de orden "pastoral", y por eso es
preciso valorarlo. Se deca que, despojar a Tortosa del Maestrazgo era privarla de su
zona de reclutamiento de vocaciones sacerdotales. Y este argumento, que entonces pudo
impresionar a determinados medios eclesisticos, carece actualmente de validez.
Despus del Concilio Vaticano II, las dicesis ya no son compartimentos estancos, con
carnet amarillo para los sacerdotes, y actualmente hay una mayor permeabilidad en el
trasiego de los presbteros. Por otra parte, el derecho y la equidad deben prevalecer
sobre ciertas conveniencias que suponen desnudar a un santo para vestir a otro, que es lo
que se hizo con el Maestrazgo como filn de vocaciones, de las cuales ha estado tan
carente la dicesis de Segorbe-Castelln como la de Tortosa, segn demuestran las
estadsticas de los ltimos cuarenta aos.
Pero es hora ya de terminar, y no hemos expuesto todava las razones positivas que
abonan nuestra tesis integradora.
La nica razn vlida para oponerse a la unificacin espiritual de la provincia de
Castelln, sera la imposibilidad fsica o moral de realizarla, bien porque por naturaleza
e historia aquella comarca no perteneciera a la regin valenciana, bien porque la
voluntad de sus habitantes se opusiese a esta unificacin, bien porque de verificarse se
produciran graves perjuicios de ndole espiritual o material a los habitantes de dicha
comarca. Ahora bien, no es este el caso del Maestrazgo y los Puertos. La naturaleza y la
historia, la voluntad de los interesados, las ventajas y ningn inconveniente, de ndole
espiritual o material que pudieran originarse, ofrecen argumentos sobrados que claman
por el fin de esta estridente anomala, a la que nos hemos acostumbrado con un
fatalismo que no sabemos si calificarlo de islmico o valenciano.
1 La naturaleza y la historia.
Finalmente, podran ser obstculo para el traspaso de los pueblos del Maestrazgo a la
dicesis de Segorbe-Castelln, graves daos que dicho traspaso hipotticamente pudiera
ocasionar A quin? A Tortosa? A los feligreses de esta comarca?
En cuanto a Tortosa, al principio de este discurso hemos rechazado el argumento de las
vocaciones sacerdotales, que tienen su filn en esta zona, y hemos hecho notar que a
dicha cantera tienen derecho de acceso, y la misma necesidad, los castellonenses que los
tortosinos. Hemos dicho que no hay que desnudar un santo para vestir a otro. "Suum
cuique", a cada uno lo suyo.
En cuanto a los pueblos de la comarca, son evidentes las ventajas de toda ndole que
conseguiran. En primer lugar, la satisfaccin de encontrarse con los suyos, el logro de
una aspiracin durante tantos aos acariciada: incorporarse a una comunidad espiritual
con la que comparten lengua, costumbres, cultura e historia, y al mismo tiempo verse
libres de la inmersin catalanizadora a que les someten desde Catalua, donde la
normalizacin lingstica (textos litrgicos y material catequtico, hoja parroquial,
etc...) figura como base de evangelizacin. Es innegable que en estos pueblos estn
penetrando substratos propagandsticos procedentes de Catalua que desnaturalizan su
identidad valenciana y que para las actividades socio-religiosas que se realizan, se
cuenta con personal cataln. Y no queremos hablar de otro inconveniente ms grave,
slo insinuarlo: la posibilidad de que parte del patrimonio artstico valenciano vaya a
parar a museos de la dicesis catalana.
No quisiera terminar sin aadir unas palabras sobre el "hecho diferencial". El carcter
de los habitantes de la provincia de Castelln es muy distinto al de los catalanes. El
valenciano es ms abierto, ms jovial, ms bullicioso, le gustan los toros, las tracas, las
bromas; no es calculador, improvisa (pensat i fet); trabajador y tenaz en ciertas cosas,
pero despreocupado sobre los asuntos sociales, en los que siempre confa en que los
resuelvan los otros. Hasta en las fiestas religiosas y devociones tiene otras preferencias.
Todas esas cualidades, virtudes o defectos, hacen que se sientan mejor como
valencianos.
Y con esto damos por terminado este farragoso informe, con el cual slo hemos
pretendido demostrar la necesidad de poner fin a una situacin perjudicial, anacrnica
contraria a los principios que animan los Concordatos y, por lo discriminatoria, tambin
injusta.
Actualmente la sensibilidad del pueblo est ms agudizada que nunca, en muchos
rdenes, entre ellos los que se refieren a su identidad y a la igualdad de oportunidades, y
concretndonos al problema que nos ocupa, no comprende la mutilacin de nuestra
regin, por un muro espiritual que separa en ella una de sus comarcas ms entraables;
ni tampoco por qu se la discrimina, concediendo la unificacin eclesistica en general
y no a la provincia de Castelln, dividida por gala en dos mitades, una de ellas
dependiendo de una regin extraa.
Es preciso por consiguiente, la inmediata desmembracin de Tortosa, y su adjudicacin
a la dicesis de Segorbe-Castelln, de los valenciansimos arciprestazgos de Morella,
Vinaroz y San Mateo, nervio y sustancia de la presente informacin.
ATRES OBRES DEL MATEIX AUTOR
En valenci:
Gramatica Normativa de la llengua valenciana.
Fonetica de la llengua valenciana.
Morfologia historica de la llengua valenciana. (Obra premiada)
Lexicologia valenciana. (Obra premiada)
Doctrina sobre la llengua valenciana.
Dios Padre. Meditacions bibliques per Luis Alonso Schkel. Traduccio del castell. (En
prensa)
Diccionari Biblic Hebreu Espaol. Glossari. Traduccio del castell. (En prensa)
En castell:
La Doctrina Social de la Iglesia, Compendio.
Plauto. Obra completa traducida del latn. (Publicadas slo tres comedias por EspasaCalpe. Coleccin Austral)
Terencio. Obra completa, traducida del latn. (Indito)
Luz verde a la fe, (Apologtica). Prlogo del Cardenal Vte. Enrique Tarancn. (Indita)
P. Gerald Vann. La Divina Misericordia. Traduccin del ingls. (Editorial Patmos)
Els Sinodos valencians. Traducidos del latn. Edicin de Prez de Heredia. Editado en
Roma.
Los Snodos de Tortosa. Traduccin del latn. (Inditos)
Textos de Religin para los siete cursos de Bachillerato.
b) Saduix com argument de lunitat de les llenges "el fet de la facil inteligibilitat entre
valencians i catalans, que permet als valencians entendre el catala sense estudiar-lo".
Com es tracta de valorar el grau de comprensio, a un jui de valor oponem un atre, dient
tot lo contrari: eixa facilitat es una suposicio, que neguem en general. El poble sap
distinguir perfectament si es parla en valenci o en catala. Conec persones molt cultes,
valencianes, que parlen habitualment en valenci, que mhan confessat no entendre la
televisio catalana. Per escrit, entre persones cultes, ya es una atra cosa degut a la
referencia al llati i a lortografia oficial catalana, en alt grau etimologista, la qual
traciona a la fonetica del poble.
Es cert que no es necessita gran talent per a comprendre que quan diuen "urella" o
"furn" volen dir "orella o forner", pero sn les mateixes paraules en dos llenges
distintes.
Finalment, els llingistes afirmen que no es suficient criteri didentitat de dos llenges
el fet de la mutua comprensio entre els seus parlants, sobre tot tractant-se de llenges
contiges. Les coincidencies de rastres llingistics, en ultim terme servix per a
classificar families llingistiques, pero no per a definir-les.
1. EL VALENCI, SEMPRE LLENGUA.
El valenci no sols es llengua ara, sino que ho ha segut sempre, en totes les epoques, des
dels temps ms antics. Es prova pel testimoni no sols dels antics escritors valencians,
que sabrien molt be en quina llengua escrivien, sino per testimonis forasters de la
maxima autoritat. No es possible dins dels llimits duna conferencia aportar tots els
testimonis relatius ad este tema. En Josep Maria Alminyana ha escrit un llibre famos,
"El crit de la Llengua" a on apareixen els testimonis dels classics valencians dient
unanimement que escriuen en llengua valenciana. Els texts destes afirmacions van
fotocopiats dels llibres originals. Han tocat este tema atres autors, com p.e., el P.
Francesc de Borja Cremades. Procurar, per a ser breu, nomes indicar-los. Tots ells
diuen lo mateix, que escriuen en llengua valenciana. Si buscant en un cresolet, els
enemics de nostra llengua han trobat algun text que diga que algu dels escritors
valencians escrivia en catala, es tracta dalgun despiste, com el deixos que en America
diuen "gallegos" a tots els espanyols, o els que dien catalans a personages tan valencians
com els Borja, que eren de Xativa, o a Sant Vicent Ferrer, insigne valenci.
2. TESTIMONIS DELS NOSTRES CLASSICS.
Fra Antoni Canals, en la seua traduccio de lobra de Valeri Maxim, diu: "tret del llati en
nostra vulgada lengua materna, aixi breu com he pogut yatse sia que altres lagen tret en
lengua catalana" (Antonio Ubieto, Orgenes del Reino de Valencia, Valencia, 1977,
196).
Fra Bonifaci Ferrer, en el colofo de la seua Biblia, la primera traduida en llengua
roman (impresa en 1479), diu que fon arromanada en lo monasteri de Portaceli, "de
lengua latina en la nostra valenciana".
Citarm nomes pels noms dels autors els treballs lexicografics, vocabularis i diccionaris
mes coneguts: de Manuel Joaquim Sanelo (1760-1799), Just Pastor Fuster (1927), Lluis
Lamarca (1839), Josep Escrig (1851), Joaquim Marti Gadea (diccionari i vocabulari).
Dels autors moderns bastar que nomenem al P. Lluis Fullana, del qual son tambe
diverses gramatiques.
4. TESTIMONIS DAUTORS CATALANS.
Francesc Eiximenis, natural de Girona, anteriorment citat, qui no identifica al valenci
en cap atra llengua, sino que diu della, en la seua obra "Regiment de la cosa Pblica":
"Aquesta terra ha llenguatge compost de diverses llenges que li son en torn, e de
cascuna ha retengut o que millor li es, e ha lleixats los pus durs e los pus malsonants
dels atres, e ha pres los millors, e no res menys, trobarets dins aquesta beneita ciutat que
us pot ensenyar les principals llenges del mon, aixi com son llati, hebraic e morisc..."
Mossen Joan Bonlab, catala de naiximent, va traduir al valenci el "Blanquerna" de
Ramon Llull, escrit en mallorqui, i el public en Valencia, en 1552. En el prolec, dedicat
al que li lencarreg, es diu: "fon traduit i corregit ara novament dels primers originals, i
estampat en llengua valenciana" (1521). Es queixa tambe de no ser molt docte o molt
llimat en dit idioma per ser-li peregri i estranger.
Pi i Margall, tambe catala, diu: "Subsiste en Espaa no solo la diversidad de leyes, sino
de idiomas. Se habla todava en gallego, en bable, en vasco, en cataln, en mallorqun y
en valenciano", en lo que reconeix la singularitat i independencia del catala, mallorqui i
valenci.
Diccionario de Autoridades, dAniceto Pags. Dona la definicio de la "lengua de los
valencianos".
Pompeu Fabra, va dir: "Nosaltres, catalans, no desitjariem altra cosa sino que
emprenguesiu una obra de forta depuracio del vostre "idioma" encara que no us
preocupessiu gens dacostar-vos al nostre catala, que tractessiu de descastellanitzar el
valenci dels vostres grans escriptors" (M. Sanchis Guarner, La Llengua dels
Valencians, 1933, 78).
Manuel de Montoliu, eminent filolec, va dir: "La individualidad de la lengua valenciana
dentro de la familia de las lenguas de Oc, nadie que tenga una mediana cultura la pone
hoy en duda...hoy los escritores catalanes ya no oponen razones "cientficas" a la fuerte
personalidad de la lengua valenciana, ni se oye con tanta frecuencia como antes alegar
clasificacin segn la cual se da el nombre de cataln a todas las lenguas occitanas de
Espaa...el elogio que escribi Cervantes de la lengua valenciana, tiene para m ms
importancia y ms peso que la opinin de tres o cuatro sabios...".
P. Miquel Batllori, historiador catalaniste, diu que: "...la cultura escrita en los Estados
catalano-aragoneses (?), que constituyeron la Corona de Aragn, se manifiesta en
lenguas diferentes: la catalana, que era la nica hablada en el Principado de Catalunya,
la predominante en el Reino de Valencia.... o sea el "valenciano", etc... O siga distint,
per tant, del catala.
(El Rey En Jaume ya orden que "los jutges diguen en roman, les sentencies que
donaran, i donen aquelles sentencies a les parts que els demanaran")
La Real Academia Espanyola va rebre com academic en representacio de la llengua
valenciana al P. Fullana, en la recepcio del qual no es parl datra cosa que de la
"llengua valenciana". Estaven presents en lacte i no discreparen personalitats tan
eminents com: R. Menndez Pidal, Jos Alemany, Julin Ribera, Julio Casares, V.
Garca de Diego, Gabriel Maura, Ricardo Len, etc...
La Real Academia Espanyola public en 1959, en el seu Bolleti (Tom XXXIX, Cuadern
CLVIII) limportantissim acort adoptat de substituir el terme "dialecte" per el de
"llengua", en la definicio del "valenci" en el Diccionari, acort bloquejat despres per les
intrigues catalanistes.
Manuel Azaa, va refrendar un decret del Ministre dInstruccio Publica i Belles Arts, En
Jess Hernndez, en el que es creava un Institut Nacional de Segona Ensenyana en el
Grau de Valencia, en larticul segon del qual, es creava una catedra de Llengua i
Lliteratura valenciana. (Gaceta de la Republica, num 328, 23 de novembre de 1936).
Prescindim de les autorisades opinions del P. Fullana, de lacademic Jos Alemany i
Bolufer, dels academics: Vicent Ramos, Leopoldo Penyarroja, Manuel Mourelle de
Lema, J.V. Gomez Bayarri, etc..., per massa recents i conegudes. Nomes triarm ara, les
dos segents, que vaig repetint en totes les meues conferencies:
Salvador de Madariaga, en la seua coneguda obra "Espaa", diu: "Valencia no quiere ser
otra cosa que Valencia. Su lengua difiere lo bastante para poder permitirse gramtica y
vocabulario propios, si sus literatos quisieran construrselos".
Josep Pla, escritor catala, premi de les lletres catalanes, en les seues obres (volum 28),
defen que totes les llenges neollatines tenen la mateixa estructura; lo que les fa
diferents es la fonetica. Ara be, el catala i el valenci tenen diferent fonetica. Son, per lo
tant, llenges diferents.
D. SITUACIO LEGAL
Als arguments llegals per al reconeiximent de la llengua valenciana, ya mencionats al
principi (la Constitucio de lEstat Espanyol i lEstatut de la Comunitat Valenciana)
afegirm unes observacions de tipo politic, a saber:
En el debat sobre la llengua valenciana, celebrat en octubre del 1980, en el
Senat, Manuel Broseta feu un brillant elogi de la llengua valenciana. Este bon valenci
tir en cara a socialistes i comunistes que quan shavia daprovar el decret de
bilingisme, tots els partits politics estaven dacort en la denominacio de llengua
valenciana per a la llengua que parla el nostre poble: "El primero de agosto de 1979, el
pleno del Consell Valenciano, bajo presidencia socialista, aprob por unanimidad el
borrador del decreto de bilingismo, en el que, por cierto, con la aceptacin plena y
unnime de los socialistas, se utiliza ya la denominacin de "lengua valenciana", sin que
a ninguno de los cinco consellers socialistas ni a los dos comunistas les causara
escrpulo cientfico alguno tal expresin".
I en el mateix debat, confirm les anteriors paraules del Sr. Broseta, el ministre d
Educacio, Ortega i Daz-Ambrona, en estes paraules: "Ahora tengo que decir, para que
lo sepa toda la Cmara, que el primer documento que figura en el expediente (el de
bilingismo), que est en el Ministerio, es precisamente un documento con el membrete
del presidente del "Consell del Pais Valenci", Jose Albiana, como un proyecto de
decreto, en el que figura en el artculo segundo, lengua y cultura valenciana; en el
artculo cuarto, valenciano; en el artculo quinto, lengua valenciana; en el artculo sexto,
lengua valenciana; en el artculo sptimo, enseanza del valenciano; en la disposicin
final, se habla hasta de lenguas nativas".
III LA LLENGUA ESTANDART
Despres de parlar de "la personalitat de la llengua valenciana", es llogic parlar de lo que
sopon a dita personalitat, o siga, de la pretensio dels que volen canviar-li la seua
identitat, fent-la dependre, u obligant-la a ser absorbida, pel catala que diuen "cientific o
estandart".
En primer lloc, va contra la naturalea, i es absurda i impossible lunificacio de les
llenges valenciana i catalana. En segon terme, els que ho estan intentant ho fan tan
mal, que si fora possible lunificacio, eixa llengua que diuen estandart i pretenen
impondre-nos, de cap de les maneres podria ser admesa pel poble valenci.
Ladopcio duna llengua comuna o estandart, catalano-valenciana, significaria de
moment la renuncia a escriure el valenci que parla el nostre poble. Aixina ho
proclamen els enemics de la nostra llengua: "parlar en valenci i escriure en catala":
eixa s la seua consigna Quin seria el resultat? -Mes avant, llevant-li al valenci el
soport de lescritura, poc a poc, en un terme no molt llarc, sacabaria la llengua
valenciana. Contribuirien a dita extincio: linfluencia del llenguage escrit, la dels mijos
de comunicacio social, lensenyana en les escoles, i lamartellament constant de la
televisio "nurmalitzada". La llengua valenciana seria desnaturalisada de tal forma, que
el valenci ya no seria la llengua que hem heretat dels nostres antepassats i que encara
conservem, dola, rica i viva, sino una llengua estranya, hibrida, completament
catalanisada, salvat la fonetica. Privada del seu soport escrit, garantia de continutat dins
de la natural evolucio, la llengua valenciana desapareixeria engolida per la "estandart" o
catalana, com han desaparegut del mon de la cultura els dialectes aragones o lleones,
engolits pel castell (En la diferencia que estos dialectes encara es poden cultivar com a
folclor, cosa que a nosatros de cap manera ens volen permetre escriure).
1er. Lunificacio del catala i del valenci en una sola llengua denominada estandart, va
contra la naturalea, es absurda, impossible.
Ya, en general, obligar a unificar-se dos llenges, que han evolucionat distintament, i
actualment son diferents, va contra les lleis naturals que produixen les distintes llenges.
Lunificacio tal volta es podria admetre en el cas que dos llenges de pareguda
estructura, tingueren substancialment la mateixa fonetica, morfologia, sintaxis i
vocabulari. No es eixe el cas del valenci i del catala.
Podria intentar-se labsorcio, si el dialecte que es pren com a base dunificacio tinguera
una brillant tradicio lliteraria, i el dialecte que es tracta dabsorbir no el tinguera. Aci
ocorre tot lo contrari: el valenci te eixa tradicio lliteraria, ben brillant, per cert; el
catala, no la te.
Podria intentar-se si els parlants de la llengua que es preten absorbir no tingueren
consciencia de parlar un llenguage propi, i diferenciat, de nom i de fet. Pero lo cert es
que els valencians sempre han tengut i tenen eixa consciencia.
Es deuria admetre tal volta eixa fusio si la llengua que es vol absorir no disponguera de
mijos per a resoldre per si mateixa els problemes dexpressio escrita a tots els nivells i
tinguera que recorrer per a fer-ho a latre dialecte, mes cult. Pero, com es evident, no
ocorre ninguna destes circumstancies en el cas del valenci respecte al catala, sino tot
lo contrari: son els catalans els que tenen que recorrer a omplir el seu buit gramatical per
mig de particularitats valencianes, com el preterit perfecte simple (ani, vingu, etc...) i a
lortografia valenciana per a la seua escritura etimologica (les vocals atones, les erres
finals, etc...)
Comparats catala i valenci a la llum destos factors que acabem denumerar, resulta
evident limpossibilitat de la fusio del valenci en el catala, en una llengua estandart
predominantment barcelonina.
2on. Lunificacio o fusio, del valenci en el catala sest fent de mala manera, i es
inadmissible fins pels mateixos catalanisadors.
Una llengua estandart no pot ser artificial, fruit dun estudi de laboratori i sense tindre
en conte la llengua del poble al que es destina; sha de basar en la llengua viva,
dignificant-la, respectant les seues llegitimes peculiaritats, i ha daspirar a que el poble
la reconega com a seua.
Una unificacio de dialectes per a confeccionar una llengua estandart, shauria de fer en
termens de justicia distributiva, tenint en conte les peculiaritats llegitimes dels dialectes
que sunifiquen, especialment les particularitats morfologiques, sintactiques i el
vocabulari. No es deu fer a base dun dialecte, considerat com lunic correcte i llanant
els atres a lostracisme. En el cas desta estandart barcelonina, no sha contat ni en
Valencia, ni en Mallorca, sino imponent com a base el dialecte de Barcelona, el pijor de
tots, -el mes corromput, en paraules del Sr. Revest, per tractar-se duna poblacio d
aluvio llingistic- i sacrificant el mallorqui i el valenci.
El pretes "estandart" no podria ser acceptat per la Comunitat Valenciana si no s
incorporaven al "esperanto" resultant, enriquint-lo en les peculiaritats llegitimes del
valenci; en major rao, quan dites particularitats son formes gramaticals mes perfectes
que les catalanes corresponents, i suponen un verdader progres. Per eixemple, larticul
neutre, la distincio entre ser i estar, entre "per" i "per a" (causal i final), lus degut de les
preposicions de lloc i direccio (vaig a Valencia, vixc en Valencia); els complements
directes de persona precedits de la preposicio A (vullc a Maria; no, vullc Maria). Menys
encara es podria admetre lempobriment del vocabulari, fixant el vocabulari catala com
a unic correcte i usant-lo sistematicament en perjui del vocabulari valenci, cosa que fan
actualment els autors de "lunificacio de la llengua".
IV CONCLUSIO
Per damunt deixa corrent unificadora, anexionista, absurda i mal portada, est el dret de
la llengua valenciana, dacort en els principis de la llingistica moderna, a continuar
com a llengua independent (lo que sempre ha segut), i a posar-se al dia per a oferir als
escritors valencians que vullguen escriure en autentic valenci, una normalisacio
renovada que els permeta continuar la gloriosa tradicio dels classics valencians, parlant i
escrivint en la llengua que parla el nostre poble.
Lunificacio de llenges podria aplicar-se a dialectes com el catala occidental, en relacio
a loriental, o a landalus o aragones, en relacio al castella, com hem dit al principi, pero
el cas del valenci respecte al catala es del tot diferent.
Es cert que ultimament el catala sha despres de la categoria de "dialecte" del provenal,
que fins fa poc li donaven tots els filolecs romanistes, inclus catalans, i ara es diu i es
llengua.
Pero tambe es cert que el catala intenta omplir el buit de la seua historia lliteraria,
apropiant-se dels classics valencians.
Es cert que el catala ha alcanat una normalisacio llingistica i una produccio lliteraria
abundant, pero aixo no li dona dret a atropellar ni a engolir-se la llengua valenciana, o a
prohibir que sescriga en valenci.
En primer lloc, el valenci mostra notables diferencies fonetiques, morfologiques i
sintactiques, en relacio al catala, i un riquissim vocabulari propi. Tan absurt es voler
unificar el valenci i el catala com seria voler unificar el castell i el frances. Voler els
valencians normativisar i normalisar la seua llengua no es cap "escissio" duna "unitat
de la llengua catalana", unitat que mai ha existit en la boca del poble.
La llengua valenciana tingu la seua epoca desplendor; sempre sha dit valenciana; sha
conservat viva fins al present; ha tengut gramatiques i vocabularis propis, i ha segut
reconeguda com a tal pel mon cientific i lliterari.
Es podria parlar de lunitat de les llenges catalana i valenciana, com destes en les
restants llenges occitanes, en els primers passos de les llenges romaniques, en la
proximitat del llati, da on provenen, pero no duna unitat dara i aci, quan, despres de
tants anys, les dos llenges shan desenrollat i evolucionat separadament, responent a
diferents coordenades despai i de temps, i han intervengut en la seua evolucio factors:
historics, socials, politics, economics, lliteraris, etc..., tan diferents.
Per no tindre en conte eixa realitat viva de la llengua actual i mirar unicament als escrits
antics, alguns firmants de les normes ortografiques del 32, van creure ingenuament en l
unitat de les llenges valenciana i catalana; pero no ho van creure per raons
cientifiques, sino enlluernats pel renaiximent de les lletres catalanes en Barcelona, en les
que cifraven la salvacio de la llengua valenciana, en un moment de decadencia lliteraria
i en una situacio ortografica caotica.
Es falsa creencia, que el valenci es un dialecte del catala. Podriem dir tot lo
contrari: el valenci va ser llengua molt ans que el catala: llengua de la llegislacio
del rei En Jaume I, de la seua cort, de la cancelleria, i dels classics valencians, que
Comenarm anant al fondo de la qestio, estudiant tecnicament les normes, per a parlar
al final, de lo que estes han significat en estos xixanta anys i lo que actualment
signifiquen.
2. Orige i naturalea de les "Normes de Castello".
2.1 Un poc dhistoria. Orige.
A finals del sigle XIX tant en Catalunya com en les Illes Balears i en Valencia, existia
una gran anarquia en materia dortografia. Al no tindre cap sistema ortografic acceptat
per cada una destes regions, cadascu escrivia segons son propi criteri.
La primera tentativa de normalisacio de lescritura per a Catalunya va surgir per
iniciativa, dels propis catalans, alla per lany 1891, a lentorn de la revista barcelonesa
"LAven". En aquelles hores els que intentaven la regularisacio de dita escritura, entre
els quals figurava Pompeu Fabra, futur artifex de la normalisacio artificial de la llengua
catalana, no pretenien absorbir les llenges valenciana i balear, unificant-les en la
catalana, sino simplement resoldre el seu propi problema de normalisacio de l
ortografia, prenent com a base per a tota Catalunya, la modalitat llingistica de
Barcelona, diferent a la de les atres comarques catalanes.
Una unitat ortografica per als idiomes catala, valenci i mallorqui, la consideraven en
aquell temps "impossible per ser contra naturam" (Revista lAven, 31 de mar de
1891). Aixina que, els escritors de LAven establiren per a Catalunya unes normes
ortografiques que encara varen ser posteriorment suavisades per Pompeu Fabra. Se
publicaren en 1913 per lInstitut dEstudis Catalans, radicat en Barcelona, i se les
consider definitives i inamovibles a finals de 1917. Son les que estan actualment en
vigor.
Al principi, estes normes uniformes foren molt contradites en Catalunya per la gran
diferencia indicada, pero se imposaren pel teso de la politica catalanista; mes tart
obtingueren algunes adhesions tambe fora de Catalunya, a pesar de que, per a la seua
redaccio, no shavia contat per a res en filolecs i llingistes de tanta valia com el
valenci P. Lluis Fullana i el mallorqui Mossen Antoni Maria Alcover. En 1929 alguns
les adoptaren per a les Illes Balears.
2.2 El panorama valenci.
La desorientacio ortografica encara durava en Valencia a principis de la tercera decada d
este sigle. Dels escritors valencians, uns seguien lortografia espanyola, com els
discipuls de Nebot Perez; atres, com el P. Fullana, preferien la propia valenciana, que
reflectia la tradicio i sadequava a la fonetica propia; i atres, per fi, cregueren que l
ortografia catalana podria servir tambe per a la valenciana.
Esta falta dunanimitat entre els escritors valencians va fer sentir el desig doptar per un
sistema ortografic unic, a eixemple de lo que havia ocorregut en Catalunya; esta
aspiracio fon arreplegada per uns quants dels nostres escritors agrupats entorn de la
revista "Taula de les Lletres valencianes" dinspiracio catalanista. Llanaren estos lidea
darribar a un acort ortografic a base de les normes adoptades per lInstitut dEstudis
Catalans, i dorganisar una reunio, que fon facilitada per la Societat Castellonense de
Cultura, i que va tindre lloc el dia 21 de decembre de 1932, ara fa xixanta anys, en la
ciutat de Castello.
2.3. Naturalea de les "Normes de Castello".
2.3.1 Son caracter merament ortografic.
Dites normes foren establides, com sha dit, en caracter purament ortografic, i mai va
estar en lintencio dels signants que la seua adopcio suposara que els signants havien d
abandonar les peculiaritats morfologiques, sintactiques i lexiques de la llengua
valenciana, per a sustituir-les per les corresponents catalanes. Aixina, en el preambul
("Declaracio") de les mateixes sempleen moltes paraules i girs valencians, molt llunts
del catala o inclus prohibides per la Gramatica catalana, que seria llarc enumerar.
Per eixemple, en lexic tenim en les normes de Castello: "hui, seua, afeblixca, seguixen,
exigix, eixe, eixa, eixes, nosatros, atre, atres, creixcut, este, esta, obtindre, vore, aci,
naixer, orige, sos derivats, les dos, etc...". En conte de les catalanes corresponents:
"avui, seva, afebleixca, segueixen, exigeis, aqueix, aqueixa, aqueixos, nosaltres, altre,
altres, creiscut, aquet o aquest, aquesta, obtenir, veure, aqui, neixer, origen, llurs
derivats, les dues, etc...", formes catalanes que en general usen ara eixos defensors de
boqueta de les normes de Castello.
2.3.2 Son caracter temporal o provisional.
Es necessari advertir que les "normes de 1932" responen a un moment deuforia
nacionalista local, en el que certs escritors tenien idees propies, pero cedien al conveni
ortografic, en el fi de no entorpir-lo, pero sense abdicar, com ells dien, de les seues
opinions. Se vol "un minim inicial prou creixcut dadhesions incondicionals". Despres
ya arribaran "al maxim", pero de moment "els escriptors i investigadors del Pais
Valenci, les Corporacions i publicacions mes preparades de la nostra terra, amb un
patriotisme que mai no senaltir prou, han arribat a un acord transaccional que suposa
el sistema que aci sexposa. Va sense dir que no hi ha cap venut, puix les autoritats
filologiques que sotafirmem mantenen els seus punts de vista cientifics, penyora viva de
nous progressos". Pero tots "acaten" les grafies aprovades. "Al temps, a aquelles
autoritats i a la novella generacio destudiosos pertany la cura i la missio, prou feixuga i
prou llarga, danar rectificant i millorant un sistema -a base tambe, naturalment, d
amples acords- que deixant a un costat atres raons no pot ser tan madurat com caldria si
hem dacodir oportunament a la satisfaccio legitima que de manera imperiosa demanen
tant les necessitats com les inquietuts del propi idioma".
I a continuacio se posen les "bases ortografiques unificadores" per a que siguen "utils" a
tots els estudiosos i per a aquells fills de la terra que senten lorgull del propi idioma" i
se demana la cooperacio del nostre poble en "esta obra de depuracio, de dignificacio, d
estilisacio de "la llengua vernacula" manifestacio la mes autentica, del seu esperit i del
seu propi geni".
Est ben clar que se tracta de la dignificacio de la nostra llengua propia, de la de
Castello, que es la valenciana; de la dignificacio de la llengua vernacula, i no de la seua
extincio, suplantant-la per la de Barcelona, com volen eixos apologistes, de les normes
de Castello.
Estos son els principals defectes en que van naixer les tan famoses bases dortografia
valenciana, signades en Castello, ara fa xixanta anys.
4. Condicionaments.
Pero va resultar que, adoptades de moment aquelles normes, en un acort, segons sha
repetit molt, "digne de lloa" (per la bona intencio, i el sacrifici que per a alguns
suposava la renuncia a propies opinions), les normes van anar sent canviades poc a poc,
i actualment quan es diu a crits: "amb les normes de Castello" senten que sha d
entendre en els condicionaments segents:
4.1 Acceptacio de la normalisacio ortografica catalana completa, la qual comporta
abandonar les peculiaritats valencianes que en principi no shavien tocat.
a) El grup TZ que en les "normes del 32" estava representat per la S sonora (organisar)
pasa a escriures en TZ (organitzar), siga la T etimologica o no.
b) El digraf IX de les formes incoatives del verp (invertix), passen a EIX (inverteix), i
les en IXC (patixc) a ISC (patisc).
4.2 Acceptacio progressiva de la normalisacio morfologica i sintactica catalana,
desnaturalisant la llengua valenciana. Sobre ao es pot escriure un llibre, per les grans
diferencies que hi ha en lus de totes les parts de loracio, principalment en el verp, i la
supressio de larticul neutre LO. I en sintaxis, una gran distorsio i un empobriment, tant
en lus diferent de les preposicions, com en la seua absencia quan son imprescindibles
en llengua valenciana. Per eixemple, lus de la preposicio A en conte de EN, en
problemes de lloc ("a" Valncia per "en" Valncia), abolir la preposicio A davant de
complements del verp ("jo estime Maria", en lloc de "yo vullc a Maria"); no establir la
deguda diferencia entre ser i estar, ("ja som aqui", per "ya estem aci"; "he estat
nomenat", per "he segut nomenat"); no distinguir entre "per" causal i "per a" final ("he
vengut per treballar", en conte de "he vengut per a treballar", etc...). Particularitats que
enriquixen i perfeccionen la llengua valenciana, i sense les quals el llenguage nos pareix
estrafalari i estrany.
4.3 Lintroduccio de milers de paraules catalanes, considerades com a les correctes i
lliteraries, al temps que se prescindix de les valencianes corresponents, tengudes per
dialectals, vulgars, castellanismes o corruptes, (Recorden les siscentes paraules
catalanes en que segons Amadeu Fabregat nos bombardeja la Televisio Valenciana).
I tots estos canvis, shan introduit cridant histericament "amb les normes de Castello",
quan van en contra de la lletra i lespirit de les normes de Castello i contra la voluntat
dels procers castellonencs que les signaren, tots ells amants de la seua propia llengua
vernacula i obertament contraris a que desaparega, suplantada per una llengua que,
volem dir que es estandart, i no es mes que la llengua de Barcelona en tots els seus
defectes; barcelonisacio de la llengua, contra la que nos va previndre i va alar el crit d
alarma oportunament el Sr. Revest.
Pero deixe mal tan gravissim no tenen la culpa les normes de Castello, sino els que les
han traicionat i en nom delles han traicionat tambe a la llengua valenciana, inventant la
consigna de "parlar en valenci, PERO escriure en catala", condenant a la nostra
llengua, la llengua de Castello, la variant mes dola i rica de la llengua valenciana, a una
mort anunciada i, en el temps, segura, si no se posa remei, al privar-la del soport de l
escritura.
5. Consideracions circumstancials.
Vist laspecte tecnic de les normes de Castello, lo que diriem la seua naturalea, i la seua
evolucio fins al present, voldriem dir unes paraules sobre el seu valor o significacio
actual i sobre les raons que nos mouen per a anar en contra delles. Al pas farem alguna
observacio sobre la seua relacio en la ciutat de Castello i els castellonencs que les
signaren.
5.1 Les normes de Castello, -que hui no seguix ningu perque els mateixos que fan sa
apologia seguixen en tot la codificacio llingistica catalana-, actualment no son mes que
un simbol per a agrupar a tots els que volen la substitucio de la llengua valenciana per la
catalana de lInstitut. Arraconant les normes ortografiques de lAcademia de Cultura
Valenciana, ya tenen guanyada la primera batalla per a lintroduccio de la codificacio
llingistica total de lInstitut: morfologia, sintaxis i vocabulari.
Baix la bandera de les normes de Castello se fa propaganda de la llengua estandart
fabricada en Barcelona. El valenci per ad ells no es ni llengua, ni te dret a dir-se
"valenciana", es un dialecte catala, al que se li deu negar i li neguen de fet el nom de
"llengua valenciana", per aixo diuen sempre "nostra llengua" una llengua que no te nom.
5.2 No es menester esforar-nos molt per a demostrar que dites normes son
practicament les de lInstitut, fetes pels catalans i per a la llengua catalana.
5.3 No son normes de Castello. Alguns creuen que, pel mer fet de dir-se de Castello, el
nostre poble est obligat a defendre-les. Ni la ciutat ni els homens de Castello que les
signaren son els autors o protagonistes de les normes. No hi ha mes que llegir lhistoria
de la gestacio daquell quefer en larticul "ortografia" (pags. 130 i 133), de Dn. Manuel
Sanchis Guarner, en la Gran Enciclopedia de la Regin Valenciana, per a enterar-se de
que les normes van ser iniciativa dels catalanistes valencians, del grup de "Valencia
Nova" que les va portar a Castello ya redactades. En Castello van ser acceptades, fent
uns insignificants canvis, sense llarcs estudis ni discussions, i se van encarregar d
arreplegar firmes.
En realitat sols firmaren representants de 2 entitats culturals: Lo Rat Penat i la Sociedad
Castellonense de Cultura i una sola corporacio: el Centro de Cultura Valenciana
(actualment Real Academia de Cultura Valenciana), un Seminari de Filologia de l
Universitat de Valencia i representants de 4 pobles. En quant a publicacions, el
semanari "El Cami" de Valencia (1932-1934) i lentitat "LEstel", tambe de Valencia. La
preponderancia de Castello sobre Valencia no es veu per cap lloc.
Segons la relacio de Sanchis Guarner, no apareixen els estudis necesaris ni les persones
adequades per a fer-los. Se van conseguir les firmes de 52 senyors, dels quals nomes u,
el P. Fullana, se dedicava a qestions llingistiques y un atre a qestions gramaticals
(Carles Salvador, mestre descola), perque Sanchis Guarner nomes tenia 21 anys i
estava estudiant en Madrit. Diu Sanchis Guarner que "aceptaron" la "adaptacin"
Tampoc es del cas fer una exposicio de lo que significa lAcademia de Cultura
Valenciana, la seua obra i els seus homens: la flor i nata de lintelectualitat valenciana.
Basta dir sobre la seua autoritat que te la mateixa per als valencianas que lInstitut per
als catalans. Les dos entitats perteneixen a les Diputacions provincials corresponents, la
valenciana, ademes a lAjuntament de la ciutat. No mes farem mencio de lautoritat que
dona a unes normes ortografiques lacceptacio de les mateixes per part de les entitats
culturals i persones de relleu cultural.
6. Conclusio.
Les normes de Castello establixen que per a modificar-les se necessitar "amples acords
i maximes adhesions". I aixo es cert, pero lo cert es tambe que les normes de Castello no
tingueren tan ampla acollida, tantes adhesions com les que han tengut les de lAcademia
de Cultura Valenciana.
Ya hem fet mencio de les entitats i personages que firmaren les Normes de Castello: 2
entitats culturals, 1 corporacio, 1 semanari, 8 societats valencianistes, i 52 senyors, dels
quals sols una quinzena eren de Castello i sa provincia. En canvi les normes de l
Academia, estudiades exhaustivament per la seccio de filologia de lAcademia,
publicades en 1979 i acompanyades per un escrit rigorosament cientific, titulat
"Documentacio formal de lortografia de la llengua valenciana" publicat en 1981, van
rebre ladhesio dun miler de firmes, certificades notarialment, en un acte celebrat en el
Monasteri de Nostra Senyora del Puig, el dia 7 de Mar de 1981.
En el protocol del notari Dn. Esteve Moliner Prez, figuren les firmes dels presidents de
les entitats culturals i dels personages (catedratics, professors, meges, farmaceutics,
capellans, etc...) que sadheriren a lAcademia per haver establit les normes
ortografiques. El numero i la qualitat dels signants supera extraordinariament al numero
dels firmants de les normes de Castello.
Per lo tant, per les raons que hem exposat, al crit sense contingut, de "amb les normes
de Castello" oposem en valentia el nostre crit ple damor a nostra llengua vernacula:
"vixquen les normes del Puig, garantia de la supervivencia de la llengua de
Castello".
catalanisme, que hui ho invadix tot (Universitat, escoles, llibres, radio i televisio),
amparada per lactual Administracio, fara desapareixer en poc de temps la nostra
Llengua Valenciana. Esta llengua nostra, hui encorsetada per la Conselleria ab una
ortografia que no correspon a la nostra fonetica; adulterada per un bombardeig de
paraules forasteres, i retoruda per lintroduccio de peculiaritats morfo-sintactiques
catalanes, si no desapareix del tot suplantada per eixa llengua vena, quedara de tal
forma desfigurada i corrompuda que, donada leficacia dels moderns mijos de difusio de
la cultura i de mentalisacio de les masses, a no tardar molt, nos encontrarm en esta
trista realitat: que el valenci autentic no mes el parlar un circul redut de valencians
madurs, condenat, despres duna mort lenta, a ser borrat del catalec de les llenges
vives. Una llengua tan dola, en la que hem parlat en la nostra mare, i en la que hem
expressat els sentiments, afectes i pensaments mes intims i entranyables del nostre cor!
Lobjecte deste treball es primordialment dindole gramatical: exposar, en llinies
generals, les caracteristiques de la Llengua Valenciana moderna, per a demostrar que
son distintes a les de la llengua catalana. Pero no es pot prescindir de posar, al costat d
eixa breu exposicio, un analisis, tambe llauger, de lactitut de lelement huma en front d
eixe problema, sense afondar en els motius o causes que induixen a uns determinats
escritors valencians a desertar del cultiu de lidioma valenci.
La Llengua Valenciana en els darrers anys ha passat per un periodo de franca
decadencia. A una castellanisacio prolongada ha succet una etapa, que encara estem
sofrint, dintensa catalanisacio escrita. Molts valencians se nhan passat al castell,
parlant o escrivint, perque el consideraven preferible com ana de cultura, o per la gran
cantitat que en el mon hi ha de castellano-parlants, o perque creen que est es mes fi,
mes elegant, mes modern. Molts dels qui hem seguit parlant en valenci, lhem
reservat per a la vida privada, per als amics i familiars, sens escriurel i, en la
conversacio, sense depurar-lo, ple de vulgarismes, castellanismes i faltes gramaticals.
Al final del primer ter del present sigle, els escritors que escrivien en valenci ho feen
en grafies diferents, cadascu segons li pareixia. Per a acabar en aquella anarquia,
algunes entitats i alguns personages de significacio cultural varen adoptar, lany 1932,
les mal nomenades normes ortografiques de Castello. No cal explicar ara son orige,
naturalea i resultats, perque ya han segut exposats molt be per veus molt autorisades. A
traves de diferents conferencies sha arribat a la segent conclusio: que les bases
ortografiques de Castello no son de Castello; que eren purament ortografiques i no
suponien la renuncia a la morfologia, sintaxis i vocabulari valenci; que sustancialment
eren les normes de lInstitut dEstudis Catalans, ab unes poques modificacions (el
nexe valencia ix pel catala EIX , la s per la TZ catalana; invertix, no inverteix;
organisacio, no organitzacio); que les normes sacceptaven en caracter temporal fins
que les novelles generacions les perfeccionaren i milloraren i, finalment, que es varen
adoptar a cosa feta, sens unes deliberacions o estudis previs, com ho demostra este fet,
que figura en la base 13: la confusio mes gran sobre lus de les palatals, puix que,
segons ella, sha de pronunciar meche, placha, i la X sona igual en Xtiva o baix, que en
punxa o conxa.
Aquelles normes, que de moment resolgueren el problema de lunitat ortografica,
havien de ser en el temps la tea de la discordia i lorige de tots els mals presents i futurs
de la Llengua Valenciana, i no pels seus defectes intrinsecs, facils de subsanar, sino per
la malevolencia dels homens. Puix que als vinticinc anys de sa promulgacio, el pacte
transaccional shavia trencat pels particulars i per les entitats; es comen adoptant en
tota sa integritat lortografia de Fabra, i es pass a escriure dacort en tota la codificacio
catalana en morfologia, sintaxis i, lo que encara es pijor, substituint les paraules
valencianes pels mots catalans corresponents. Hui en dia encara hi ha qui
ingenuament creu escriure amb les normes de Castello, quan no les te en conter per a
res en la part ortografica i van en contra del seu espirit adoptant tota la codificacio
catalana, inclus el vocabulari.
En els nostres dies tenim una gran sort perque lAcademia de Cultura Valenciana, Lo
Rat Penat i moltes entitats i figures de lintelectualitat nostra defenen lindependencia i
personalitat de la llengua valenciana i volen portar-la al nivell literari mes alt que li
correspon: han rectificat les normes ortografiques del 32; treballen en la redaccio dun
vocabulari i, a continuacio, mampendran la del Diccionari normatiu, a lo que seguir la
publicacio de la Gramatica normativa: iniciatives, totes necessaries per a lactualisacio
de la llengua literaria, dacort en la llengua viva del poble, eixa llengua autoctona i
diferenciada que te dret a ser tenguda en conte, per ser levolucio normal daquella
Llengua Valenciana que tan alta la posaren els nostres classics. Cada dia van aumentant
els qui es decidixen a escriure en el genui valenci, rectificant la moda descriure en
catala com si fora la nostra llengua. No mes nos falta fer comprendre als calcitrants
que tenim dret a escriure en esta llengua que parla el poble, dignificant-la i enaltint-la, i
que la normalisada catalana es molt diferent a la nostra en tot: fonetica, morfologia,
sintaxis i vocabulari. A eixe fi sencamina la present obra: donar una idea general de les
caracteristiques de la Llengua Valenciana, materia que deu ser tractada a fondo en els
respectius tractats de Fonetica, Morfologia i Sintaxis, i reflectida en diccionaris
autenticament valencians.
Per a la deguda exposicio de la materia, la dividirem en els segents apartats:
I. Denominacio de la llengua.
II. Criteris per a una normalisacio.
III. La Llengua Valenciana en concret.
IV. Defensa de la llengua.
LA DENOMINACIO DE LA LLENGUA
No deuriem entretindre-nos massa en la qestio del nom. Tot lo mon sap que els
valencians no consentim que a la nostra llengua se li done un atre nom que no siga el de
Llengua Valenciana. I no per un absurt amor propi, sino perque es el nom que sempre
se li ha donat, i perque sabem distinguir perfectament lidioma valenci que parlem, del
de Barcelona o del de Mallorca, llenges estes que la gent del nostre poble no enten ni
parlades ni escrites, si no ha segut previament instruda en elles, sobre tot, si es tracta
del catal normatiu.
Tots sabem que son llenges paregudes, pero actualment molt diferentes. Per lo que no
hi ha cosa mes ridicula que dir que nosatros parlem el catala de Valencia, considerant
la nostra llengua com un dialecte o patus del catala.
Est demostrat pels investigadors que, des del sigle XIV (quan aparegueren els noms de
catala i valencia, aplicats a les llenges respectives), a la nostra llengua se li don el
nom de Llengua Valenciana pels escritors que la cultivaren. Per sort tenim lobra
1. Rao historica.- En primer lloc, encara que fora veritat que el catala va ser portat a
Valencia pels conquistadors catalans, eixe fet no seria prou per a llevar-li al valenci el
nom que sempre ha tingut i que te per dret de prescripcio; les llenges no cal que
prenguen sa denominacio de son orige: ahi tenim el portugues, al que ningu lanomena
gallec, i litali, al que pocs el coneixen per son orige tosc.
En segon lloc, hui en dia est demostrat que, ans dentrar Dn. Jaume I en Valencia, ya hi
havia aci una llengua roman.
Lescritor i filolec arap IBN SIDA, en el prolec de la seua obra KITAB AL MAYASAS
(escrit abans de lany 1066, data de la seua mort en Denia), se disculpava de les faltes
que podia cometre, dient que necessariament nhavia de fer rodejat com estava de
persones que parlaven en roman. Lexistencia deixe roman est corroborada pel
cabals vocabulari valenci, derivat del llati, que no forma part del lexic catala, aixina
com el procedent dels musulmans. Per una atra part, hui en dia tambe, est demostrat
que el numero de catalans que es quedaren a viure en Valencia, una volta conquistada, o
vingueren mes tart en les repoblacions, era molt redut, i es natural i llogic que foren
absorbits pels habitants autoctons. Finalment, Dn. Jaume va portar a Valencia la religio i
una sabia administracio -pero no podia portar una cultura superior, de la que forma part
la llengua- a una poblacio tan brillant i desenrollada com la de lantic Regne de
Valencia.
2.Rao geografica.- Que Barcelona o Catalunya siguen actualment mes importants que
Valencia no es motiu per a canviar el nom de la Llengua Valenciana. En els sigles XIII i
XIV, Valencia era evidentment mes important que Barcelona o Catalunya, sobre tot, en l
orde literari, que es el que te relacio en una denominacio llingistica. Segons eixe
criteri tan debil dhegemonia, langls shauria de dir ara i hui nort-americ, i tambe
algun dia podria canviar-se el nom de castell pel de mexic o argent.
3.Rao literaria.- Tampoc es motiu per a canviar a lidioma valenci el seu tradicional
nom pel nom de catala, el fet que Barcelona haja tengut un fort Renaiximent de la
llengua. Si alli ha hagut un renaiximent, primer el varem tindre els valencians, i ademes
t mes valor el fet real de la creacio literaria de la llengua, que es feu ac en Valencia: els
classics migevals son en sa immensa majoria valencians. Es mes renovar que crear?.
4. Rao cientifica.- Comenarm per negar que una qestio de denominacio haja de ser
cientifica. La paraula cientifica est aci mal aplicada: hi ha denominacions mes o
menys acertades, pero cientifiques a quin sant?. Lo que hui es reconegut per tots els
filolecs pot ser dema bandejat pert tots, inclus pels mateixos. Si els romanistes diuen ara
que el valenci es un dialecte del catala, vaja aixo per quan estaven tots dacort -inclus
els catalans- en dir que el catala era un dialecte del provenal. Ho dien, encara fa poc de
temps, Frederich Diez, fundador de la llingistica romanica, Mossen Antoni Maria
Alcover, Mil i Fontanals, Bourciez, Meyer-Lubke, etc...Ara, en canvi, ya li reconeixen
la categoria de llengua autoctona. Lo mateix ocorrer en lidioma valenci quan l
estudien millor, en la seua fonetica viva, i no llibresca. El caracter de Llengua se li ha
reconegut al valenci per lAcademia de la Llengua Espanyola, que la definix com a
llengua que es parla en la major part de lantic Regne de Valencia.
Pero en esta qestio del nom de la llengua, no podem contentar-nos en refutar
arguments sense fora: hem daduir alguna rao positiva per a afegir-la al valit argument
de prescripcio. La rao, i ben definitiva, es esta: que el valenci i el catala son actualment
dos llenges ben diferenciades o distintes. Per mes paregudes que per escrit hagen
segut estes dos llenges en el passat, en el moment actual son ben diferents: han
evolucionat de manera distinta, a partir del llati, i hem arribat a un punt en que, sens un
estudi previ de les atres llenges, dificilment nos entenem els catalans, els mallorquins i
els valencians, ni parlant, ni escrivint; ademes tenim consciencia ben desperta de parlar i
escriure distintes llenges. Son diferents el vocabulari, la morfologia, la sintaxis i, sobre
tot, la fonetica. Inclus, lortografia catalana es inadmissible per a una fonetica
valenciana. Intelectuals catalans molt respetables digueren que aplicar a les tres
llenges, valenci, mallorqu i catala, la mateixa ortografia era contra naturam.
He dit fa un moment que, sobre tot, lo que diferencia el valenci del catala es la fonetica
i, encara que al final en parlarm mes en concret, vullc anticipar limportancia que ella
te en la classificacio de les llenges. Si volem classificar rapidament les hispaniques,
sera suficient fixar-nos en el sistema vocalic: el portugues te com a distintiu la
nasalisacio de certes vocals; el castell, no tindre nasalisacio de vocals i este tindre-les
totes tancades; el valenci, no tindre nasalisacio de vocals i ser estes tancades o obertes;
el catala, tindre una vocal mes que el valenci, la mixta, dun gran joc, i no dispondre
mes que de tres sons vocalics en silaba atona, quan el valenci en te cinc.
A alguns els pareixer que eixa diferencia en el tractament de les vocals no te
trascendencia; pero si que la te, i gran, si se te en conte que les silabes atones omplin
constantment la corrent fonetica. Saben eixos tals lo que s convertir a cada pas, la O
en U, i les As i les Es atones (que nhi ha a feixos) en una vocal mixta o neutra, que no
es ni A ni E? Per al catala es lo mateix dir teulada que taulada, fortet que furtet . En
valenci escrivim corona, poder, capelletes, pare, mare, berenar, etc..., i ho pronunciem
tal com est escrit. Els catalans, en canvi, pronuncien aproximadament curone, bufetade,
pud, kepelletas, para, mara, baran, etc...
Contribuixen a diferenciar el valenci del catala, ademes de les moltes divergencies
fonetiques, tan importants, les numeroses paraules valencianes que, per no ser catalanes,
no les inclou el diccionari catala. Germa Colon i Domenech, lany 1952, nhavia
catalogat ya mes de mil, en la provincia de Castello, nomes duns pocs pobles; i aixo
que estava escomenant (ORBIS, Tom I, n 4, 1952). Dn. Miquel Adlert i el Sr. Garcia
Carpio, despres darreplegar-ne millars i millars han desistit de buscar-ne mes per
avorriment, de tantes que nhi ha. Ademes, en els Diccionaris catalans, totes aquelles
paraules que parlades en algun poble de Catalunya son iguals a les del valenci, encara
que foren utilisades pels nostres classics, les rebugen, en gran part com a dialectalismes
o vulgarismes.
Per a acabar este punt, vull fer una breu alusio a lutopica llengua literaria, comuna a
catalans, balears i valencians. Si pretenen que eixa llengua es lactual catala normatiu, s
enganyen o nos enganyen; en ella no estan representats ni lidioma valenci ni el
balear, perque sha normalitzat a base del catala de Barcelona, i sha omplit d
arcaismes i caprichoses invencions, i no sha contat per a res ni en els valencians ni en
els malloquins. Intentar fer una llengua estandar de tres suposts dialectes, basant-se en u
dells, prescindint dels atres dos, es un intent de genocidi. Que dirieu si, en una familia,
per a conseguir LUNITAT de tres fills, en mataren dos?. Per aixo, Mossen Antoni
Maria Alcover, al corregir el nom del seu diccionari, en el prolec del DICCIONARI
etimologista, que els valencians no podem soportar per les moltes lletres inutils que
conserva, algunes de les quals ni ells mateixos pronuncien.
3. La Llengua Valenciana, per alcanar el grau de dignitat que li pertoca com a
instrument de noble expressio i comunicacio social, prenent com a base el parlar del
poble, es dir, la llengua viva de les persones mes cultes, deu ser una sintesis del parlar
de totes les comarques del Regne, depurada de vulgarismes, castellanismes i
catalanismes, aixina com de paraules estrangeres innecessaries i de formes
morfologiques i sintactiques que no siguen autenticament valencianes.
a) Els vulgarismes han de ser descartats, perque la llengua literaria es el vestit mes nou
del llenguage, en aspiracions a ser instrument de bellea; i no res vulgar o lleig pot ser
artistic o bell.
b) Shan deliminar els arcaismes. Les paraules, que han caigut en desus, que no se
parlen ya en cap lloc de la nostra regio, estan mortes, i no hi ha per que resucitar-les, a
no ser per una verdadera necessitat: per a omplir un buit del vocabulari. Un escrit, ple d
arcaismes, a mes de resultar ininteligible, pareix un cementeri de paraules o un camp
sembrat de fosils.
c) En quan a les paraules estranyes a lidioma, principalment castellanes i catalanes, s
ha de guardar el mateix criteri: sempre que es puga expressar una idea en paraules
valencianes, no deu mai usar-se una paraula castellana, catalana o estrangera. Si fa falta
alguna paraula perque el valenci no la te, sha de procurar, a lamprar-la de fora,
adaptar-la previament al geni de la llengua, a les lleis de levolucio del propi idioma.
d) En quant als localismes, encara que no es aconsellable abusar dells, se tindra un
criteri mes obert, posat que son tambe llengua valenciana. Respectar este dret t la doble
ventaja denriquir lidioma i donar varietat a la conversacio, permetent al mateix temps
el lliure joc de les preferencies dels escritors, el qual segurament pel temps acabar en el
triumfo de les formes mes nobles i generalisades
4. La llengua deu tindre un Diccionari General normatiu i una Gramatica oficial, de la
que es punt basic lortografia, adequada a la fonetica propia.
El Diccionari ha de compendre totes les formes que estiguen vives en qualsevol lloc del
Regne, indicant si es tracta duna forma vulgar, catalana, castellana, estrangera o,
simplement, dun localisme, fent constar, en est ultim cas, en quin poble o comarca est
viu.
La Morfologia i la Sintaxis recomanaran les formes i girs mes correctes, i faran mencio
de les atres solucions vives en el Regne, indicant si son o no son tolerables.
La Fonetica, entre les variants de pronunciacio que existixen dins de larea del valenci,
haur delegir entre elles, com a normativa, la mes rica i pura, sense negar a ningu el
dret a seguir parlant en la seua variant de pronunciacio, tambe valenciana, que sos pares
li han ensenyat.
eixos diccionaris, com a obra humana, tenen imperfeccions, pero son valencianes, cosa
que es de desijar en uns atres diccionaris que es diuen valencians i son copies servils
dels catalans.
II. LA GRAMATICA
Mentres no es publique per lautoritat competent la Gramatica normativa de la Llengua
Valenciana, es deu estar alerta en no acceptar, com a valencianes, gramatiques que,
circulant baix del nom de valencianes, se subjecten en tot a la codificacio de la llengua
catalana.
La gramatica de Sanchis Guarner es aprofitable en molts conceptes; pero, si be posa a
vegades les dos formes, la valenciana i la catalana, acaba sempre aconsellant la catalana.
La gramatica de Carles Salvador, tambe en part aprofitable, no est lliure dexcessives
concessions al catala. La de Lo Rat Penat es molt breu. La de P. Fullana, la mes segura,
necessita chicotets retocs en lortografia. No cal dir que oferixen plena garantia les
gramatiques que es publiquen baix dels auspicis de lAcademia de Cultura Valenciana i
de Lo Rat Penat.
A. MORFOLOGIA
1. LARTICUL DEFINIT
a) Lus ha establit larticul neutre LO, sobre tot, quan va davant dun adjectiu
substantivat (lo bo, lo millor). En admetre-lo la llengua senriquix. El P. Fullana ya l
admetia, per ser tan popular.
b) Els articuls LO i LOS, com a masculins, shan usat des de temps molt antics (en el
Maestrat diuen: lo sinyo ret). Estant eixes formes vives en alguns llocs del Regne,
deuen ser conservades com a normals, al costat de les introdudes i generalisades
modernament en EL i ELS.
c) Pareix convenient regularisar, per a major claritat, lus de larticul definit en EL, LA,
LO davant del relatiu (el que, la que, lo que). Aixina se distinguiria millor el masculi del
neutre.
2. ELS PRONOMS PERSONALS
La forma del nominatiu del pronom de primera persona es, com en els temps classics,
YO.
Al costat de les formes, nosatros i vosatros, es deuen posar com a correctes, encara que
no estiguen tan vives, les formes, nosatres i vosatres. En canvi, shan de tindre per
vulgars: mosatros, matros i vatros. Les formes nosaltres i vosaltres son arcaismes, que
ni literariamenst se deuen usar, perque estan completament mortes en tot el domini
valenci.
Les formes atones, me, te, se, en, lo, los, nos, vos, estan escampades per totes bandes,
pero no, us. Usar, es i se, per, nos, es un vulgarisme. Les formes atones acabades en
vocal selidixen davant duna forma verbal comenada en vocal, quedant-se en: m, t, n
, l. Darrere duna forma verbal acabada en vocal les formes atones mencionades
(excepte vos) descansen en ella i passen a: m, t, s, n, l, ls. Estan be com estan: les,
li, ho.
Les formes dites reforades: em, et, es, en, el, els, i ens, deuen considerar-se com a
llegitimes.
Encara que el neutre ho moltes vegades se pronuncie com hu (ya ho veig = ya hu veig),
pareix que lo correcte es escriurel en ho.
El poble no admet la restauracio del pronom reflexiu hom, a pesar de ser classic. Est
perdut en tota larea valenciana i sel sustituix per u, se, o es (u diria o se diria o es
diria).
3. ELS PRONOMS POSSESSIUS
Les formes valencianes del pronom possessiu son: meu, teu, seu, nostre, vostre; meus,
teus, seus; meua, teua, seua; meues, teues, seues; nostre, vostre; nostres, vostres.
Inadmissibles en valenci les formes meva, teva, seva, meves, teves, seves.
Llur i llurs no pertanyen a la llengua parlada.
Les formes redudes del possessiu son: mon, ton, son; mos, tos, sos; ma, ta, sa; mes, tes,
ses.
4. DEMOSTRATIUS
Les formes vives dels pronoms demostratius en valenci son: est o este, eix o eixe,
aquell, en els corresponents femenins i plurals: esta, eixa, aquella; estos, eixos, aquells;
estes, eixes, aquelles
Per influencia del catala estan introduint-se les formes arcaiques reforades: aquest,
aquesta, aqueix, aqueixa, ab els seus plurals: aquests o aquestos, aquestes; aqueixos,
aqueixes. Estes formes no estan vives en el llenguage parlat valenci, i el poble no les
accepta; li pareixen una antigalla.
5. RELATIUS
En alguns llocs encara est viu lus de qui com a subjecte o complement de persona.
Encara que hui per influencia del castell, sha generalisat el que per a tot, aquell us
es ben llegitim, i es deu treballar per a reintroduir-lo generalisant-lo.
6. NUMERALS
El sistema dels numerals valencians es mes apropat al llati que el catala. Shan d
eliminar del valenci les formes segents catalanes:
Cardinals: dugues o dues, vuit, disset, divuit, dinou, seixanta, vuitanta, vuit-cents, milio,
bilio, etc...
Per als verps tenim paradigmes segurs, tant per als regulars com per als irregulars, en
gramatiques, opusculs especials genuinament valencians; ao no obstant, farem unes
poques observacions (1)
(1) Cfr. Mn. Ricart Puig: La Conjugacio verbal valenciana. Antoni Fontelles: La
flexio verbal en la Llengua Valenciana.
Son valencianes les denominacions, genero, numero, modo, perfecte, imperfecte,
plusquamperfecte, i no les catalanes, genere, nombre, mode, perfet, imperfet,
plusquamperfet.
El verp ser en valenci fa eres i no ets; fon i no, fou; ser i no esser; sent i no, essent;
segut o sigut i no, estat.
El valenci fa una clara distincio entre els verps ser i estar, els quals usa tal com ho fa el
castell: Ja hi som aqui es frase catalana; el valencia diu: Ya estem aci.
Com a regla general, es pot dir que, en el Regne de Valencia, ha desaparegut el verp ser
com a auxiliar dels temps composts, sustituit pel verp haver. Si que es conserva com a
auxiliar de la veu passiva dels atres verps.
Sha de distinguir, en els paradigmes verbals, entre lo normatiu, que es lo mes
generalisat, i lo permes, per estar viu en alguna comarca de la regio. Estes ultimes
formes les podran usar els natius, pero no deuen establir-se com a norma.
a. Present dIndicatiu. Lo normatiu es: parle, parles, parla; parlem, parleu, parlen. Yo
ven, promet, sent.
Son formes dialectals: parlo, veno, sento; ella parle, cante, etc...
b. Perterit imperfecte. Normal: cantava, vencia, sentia. Dialectal: cantave, vencie, sentie.
c. Perfecte simple. Al costat del perfecte perifrastic, que sha generalisat prou en tota la
regio valenciana (vaig anar, vas vindre, etc...), est el perfecte simple (an, cantares,
torn, etc...), molt corrent en la comarca central de Valencia i en els nostres classics. Le
dos formes son llegitimes. Es de aconsellar que suse les dos formes, per a donar-li
varietat a lidioma que, desta manera, queda enriquit.
d. Present de subjuntiu. Son formes valencianes:
1 conj. 1 -e, 2 -es, 3 -e; 4 -em, 5 -eu, 6 -en.
2 conj. 1 -a, 2 -es, 3 -a; 4 -am, 5 -au, 6 -en.
3 (pura) 1 -a, 2 -es, 3 -a; 4 -am, 5 -au, 6 -en.
En canvi, son catalanes les formes:
1 conj. 1 -porti, 2 -portis, 3 -porti, 6 -portin.
freqents que a pesar de ser catalans, sestan introduint indegudament. Son estos: en
lloc (en cap banda); enrera (arrere o atrs); dessota, a la dessota (davall); avui (hui);
aviat (pronte); dempeus (de peu, dret); gaire, gairebe (a penes); de sobte (de repent);
fora (molt, amunto); adhuc (encara); tarda (vesprada); aleshores (en aquell moment);
abans dahir (despusahir); dem passat (despusdema); doncs (per tant, puix); etc...
Encara que avui estiga viu en algun poble valenci, limitrof de Catalunya, deu ser
preferit el corresponent hui, per ser el generalisat, i haver segut usat tambe pels nostres
classics.
11 PREPOSICIONS I CONJUNCIONS
Donat el caracter dinstruments de relacio entre paraules o entre oracions, de la
preposicio i de la conjuncio, respectivament, sera millor tractar-les en la Sintaxis. Per al
seu coneiximent morfologic, pot vores la Gramatica elemental del P. Fullana, que cont
llistes prou interessants de les dos parts de loracio que nos interessen.
B. LORTOGRAFIA
Afortunadament, lOrtografia valenciana ya est al dia, normalisada per lAcademia de
Cultura Valenciana, en el major acert, dins de lo que cap en una materia tan
convencional i sujecta a nous perfeccionaments.
1. La reforma goja de la major autoritat, per haver segut feta per lAcademia de Cultura
dacort ab Lo Rat Penat i lassentiment de les entitats culturals i personalitats del mon
de la cultura valenciana (no soblide que el Centre de Cultura, ara Academia, i Lo Rat
Penat van ser les mes importants entitats que firmaren les bases ortografiques de 1932),
inclus fon acceptada multitudinariament, en un acte historic, celebrat en El Puig.
2. La reforma sha fet despres dun estudi concienut previ, que est reflectit en l
opuscul, publicat per lAcademia, titulat Documentacio formal de lOrtografia de la
Llengua Valenciana.
3. La reforma sha inspirat en un criteri prudent, deixant la tendencia massa etimologista
de les normes anteriors, pero fent-li determinades concessions, es dir, sense fer la
reforma tan radical com sense dubte, es podria fer.
4. La reforma introduix, o millor dit, recupera lletres tan valencianes com la Ch i la Y
grega, i elimina lletres inutils, simplificant grups, etimologics o no, que son totalment
inexistents en valenci foneticament, com TM, MPT, TN, TLL, TZ, TJ, TG, TX.
5. La reforma aplica un criteri de senzillea, coherencia i universalitat, evitant carregar,
als usuaris del sistema, duna lletania dexcepcions; ao fa mes facil lescritura del
valenci per als qui no coneixen el llati (per eixemple, sescriuen consonants sordes les
finals que han deixat de ser sonores en la llengua del poble: P, T, C, en conte de B, D,
G).
6. La reforma se basa en la fonetica viva i actual de lidioma valenci. Ya no sescriu:
setmana, rotllo, organitzar, espatlla, platja, metge, Betxi, etc...sino semana, rollo,
organisar, espala, plaja, mege, Bechi, etc...Una volta ya en vigor la reforma ortografica
Els possesius meu, teu, seu , mon, ton, son, i els seus plurals, en general en valenci
precedixen a la cosa o coses a que es referixen: valenci: el meu pare, ton pare, ma
mare, la meua mare, ma casa, ta sogra, etc...; en catala: casa meva, casa teva, etc...
3. EL RELATIU
Es molt valenci lus del relatiu qui, referit a persones: escric al meu amic, qui ha
vengut dAmerica.
4. EL REFLEXIU
No susa ya en valenci el reflexiu arcaic catala HOM. En son lloc sutilisa es o se.
Valenci: es diu o se diu; catala: hom diu.
5. EL PRONOM ADVERBIAL
En valenci a penes si es fa us del pronom adverbial hi (Cfr. Morfologia).
Igualment, no sabusa en valenci del pronom EN. Eixemples: valencia: no anire a viure
alli; catala: no hi anir a viure. Valenci: compra un diari i llig tots els fulls; catala: ..... i
en llig tots els fulls. Valenci: ya estan ells advertits; catala: ya en son advertits.
Valenci: Ha vingut pero se nha anat; catala: ...... pero shi ha marxat.
6. REGIM DEL VERP
a) En Llengua Valenciana el complement directe porta la preposicio A en els verps
actius, si signifiquen persona o cosa personificada (Cfr. Fullana, Gramatica Elemental,
pag. 190):
Quan el complement es un pronom fort: Tu a mi no em vols.
En lexpressio lu a latre.
Quan el complement es un nom propi personal, no precedit de cap determinatiu: Yo ame
a Deu. Has cridat a Llus?.
En el segon terme duna comparacio quan li falta el verp: Els vols molt? - Si; tant com
a mon pare.
Davant de linterrogatiu qui: A qui busquen?
I, en general, quan ho exigixca la claritat de la frase: Lacaava com el llop a la vaca o
com la vaca al llop.
En els atres casos, el complement directe no sol portar la preposicio A, tal com es fa en
llati: Jaume I conqueri Valencia. Visitarm Burriana, Paris i Londres. Han fet vindre el
carro. Canteu lHimne.
(en abundancia)
(ajopits)
(continuament)
(penosament)
(de repent)
(a pols)
(a posta)
a lescapa
amb un girar dulls
de bursada
de debo
de dret
de pura pensa
de per riure
dun plegat
mes aviat
(en blanc)
(en un girar dulls)
(sense perseverancia)
(de veres)
(al dret)
(instintivament)
(de mentiretes o de broma)
(duna vegada)
(mes be), etc...
8 REGIM DE LA PREPOSICIO
Les preposicions valencianes, com les castellanes i catalanes, procedixen del llati. El
fenomen mes significatiu es la perdua de la preposicio CUM en valenci i catala. La
nostra llengua classica el sustitui per AB; els catalans moderns usen en son lloc AMB;
els valencians usem la preposicio EN.
Particularitat valenciana es lus de AD per A, davant de vocal, per a reforar la
preposicio: di-li-ho ad ella.
Tambe el valenci usa moltes vegades PER A en conte del catala PERQUE o
simplement PER, com ho vorem al parlar de les oracions subordinades.
El valenci es visceralment contrari a certs catalanismes com p.e. els segents:
des que
a sabuda de
sense sabuda de
en esguard de
(des de)
(sabent-ho)
(sense saber-ho)
(en comparacio de)
(davant de)
(darrere de)
(damunt de)
(baix de)
(fora de), etc...
gracies a que; sencabota en que li donen la casa. En catala: gracies que; sentesta que li
donin la casa.
En les oracions temporals, les construccions valencianes a continuacio, cada volta o
mentres, tenen en catala lequivalent tot seguit, cada pic o mentre.
D SINTAXIS ORACIONAL
Com ya hem dit al principi, la sintaxis doracions es sustancialment la llatina en les
llenges peninsulars romaniques, en chicotetes variacions. Senyalarm, no obstant ao,
algunes peculiaritats del valenci.
1. Oracions de temor. Regint una oracio de subjuntiu en valenci sutilisen les formes
verbals en -ara, -era, -ira (anara, vinguera, partira); mentres que el catala usa les
formes en -s, -essis; -s, -ssim, -ssiu, -essin per als de la primera i segon conjugacio,
i en -s, -issis, -s, -issim, -issiu, -issin per als de la tercera, etc...Valenci: tenia por de
que vinguera. Catala: tenia por que vingus.
2. Oracions negatives. En valenci no susa mai el modisme no pas, que el catala
utilisa a lestil del frances. En valenci no es permet la dita particula, ni en oracions
negatives, ni conminatories, ni interrogatives.
3. Oracions temporals. Estes oracions escomencen en valenci per mentres, tan
pronte com, des de que; pero en catala se corresponen per mentre, tan aviat com,
des que.
4. Oracions concessives. En valenci estes oracions escomencen per a pesar de, no
obstant que, en catala van incoades per malgrat tot i que.
E FONETICA
La Fonetica es la part mes important de la llengua; tant, que el canvi mes insignificant
de sons fa canviar el significat dun mensage parlat (no es lo mateix una parra que una
porra). La Fonetica influix en la Gramatica i no, al reves. Per mes que se propugne la
normativa gramatical catalana, no mai se conseguir que els valencians diguen: curona,
puders i chuculata.
El Regne de Valencia, dins de lunitat sustancial de sa fonetica, presenta unes chicotetes
variants de pronunciacio: hi ha una modalitat al Nort (la zona que sacosta al tortosi); n
hi ha un atra en la zona central de Valencia, anomenada zona de lapichat(3)
(3) La zona del apichat compren des de La Vall de Seg per el Nort, fins a l
Albufera i la ribera esquerra del Xuquer, dAlzira fins a dalt pel Sur, comprenent el
Baix Palancia, el Camp de Lliria i lHorta de Valencia, el Pla de Quart, part de la Ribera
Alta, la ciutat de Gandia i en la provincia de Castello, Onda, Sueras i Tales.
Finalment, hi ha una modalitat fonetica, que es parla en la Plana de Castello i en els
restants pobles de Valencia i Alacant, no compresos en la zona de lapichat.
Donat el fet deixa pluralitat fonetica, sense perjui de poder parlar cadascu
llegitimament la seua modalitat, els filolecs valencians sinclinen per la pronunciacio
mes generalisada i mes rica de totes per a tindre-la com a normativa, en el fi de donar-li
unitat a la llengua; eixa fonetica es la de la Plana de Castello i dels pobles de Valencia i
Alacant, que no parlen apichat. Les raons son les segents:
La fonetica preferida es la mes pareguda a la dels nostres classics, i la mes rica
foneticament, perque conserva la distincio entre la B i la V, esta ultima tan valenciana
(bull i vullc) i la diferencia entre S forta i S suau o sonora (casa i caa) finalment,
conserva un so mes, al distingir entre CHE i GE i XE (churro i jove i Xativa). Esta
pronunciacio deu aconsellar-se a les persones cultes i ensenyar-se normalment en les
escoles.
Farem una comparacio entre la fonetica valenciana i la catalana per a que millor se
comprenguen les caracteristiques de la nostra llengua.
1 LA PRONUNCIACIO DE LES VOCALS
Ya hem insinuat anteriorment que el catala afig al conjunt de vocals valencianes
(obertes i tancades) una vocal neutra o mixta, que invadix constantment el llenguage. A
mes, les Os atones les pronuncia totes en U. Este fet, tenint en conte la seua freqencia,
es tan important i afecta de tal manera a la pronunciacio, que diversifica els dos sistemes
valenci i catala; puix que produix una permanent diferenciacio del llenguage. Pero hi
ha tambe diferencies en lus de les consonants. Indicarm en primer lloc les diferencies
en el sistema vocalic.
a. En silabes fortes o accentuades.
Moltes paraules que en Barcelona es pronuncien en E oberta: ple, sec, seda, dret, cera,
cep, veta, negre, enveja, per, tres, estret, net, vermell, abella; els diminutius en -et
(pasturet, netet); els infinitius en -er (correr) i els derivats en terminacio en -esa
(vellesa), son pronunciades en valenci en E tancada. En general es tracta de paraules en
les que la E prov duna E llarga o duna I breu, llatines.
Eixemple. Valenci: pl, sc, cp, envja, estrt, ablla, etc...; pastort, nett, etc; correr,
etc; i bella, pura, etc...
b. En silabes debils o no accentuades.
En Barcelona la a te un so del tot diferent en les silabes fortes que en les debils: es el de
la vocal neutra o mixta:
a forta (com en valenci) cas, clar, ma, nau.
a debil (vocal neutra) casset, claror, poma, dona. Foneticament: kesst, cler, pme,
dne.
La e te el mateix so que la a debil (vocal neutra). Aixi, tal com ho assegura Pompeu
Fabra, son homofons: teulada i taulada (lu derivat de teula i latre de taula); Pauet i
peuet (derivats respectivament de Pau i peu). Sonen igualment regle i regla, negre i
negra.
La o atona o debil es pronuncia u. Eixemples: les paraules content, poderos, frontera,
que en valenci es pronuncien tal com estan escrites, en Catalunya Oriental (normatiu)
sonen: cuntent, puderos, fruntere. Son homofons podia i pudia, ollada i ullada.
Tambe la Gramatica normativa catalana aconsella que el diftonc ou es pronuncie au
(ploura, se pronunciar, plaura).
Si es considera la gran cantitat de vocals atones que nhi ha en qualsevol escrit, es vora l
enorme diferencia que existix entre la fonetica valenciana i la catalana, sense passar a
unes atres diferencies.
2. LA PRONUNCIACIO DE LES CONSONANTS
Encara que les divergencies entre el catala i el valenci, en la pronunciacio de les
consonants, no siguen tan grans, en senyalarm algunes.
a. Les consonants c i g, situades entre una vocal i una L, son freqentment geminades en
catala, donant cc i gg; no en valenci. Eixemples: tecla, espectacul, regla, segle, juglar,
donen en catala tec.cla, espectac.cle, reg.gle, seg.gle, jug.glar.
b. La consonant b, situada entre una vocal i una L, en catala se gemina donant b.b; no en
valenci. Eixemples poble dona pob.ble i a vegades pop.ple
Lo mateix cal dir de la p, darrere duna vocal i seguida duna L, que en catala dona una
P geminada (p.p). Eixemples: triple dona trip.ple. No en valenci.
c. En valenci generalment les lletres B i V representen respectivament les consonants
bilabial B i labiodental V (herba i servir). En catala sempre sonen igual la B i la V
(veure i beure). Diem generalment en valenci perque este fenomen tambe apareix en
la zona de lapichat.
d. En catala existix la L geminada (l.l). En valenci ha desaparegut casi per complet.
Eixemples: catal: al.legar, il.lustre, metal.lic; en valenci: alegar, ilustre, metalic.
Igualment en valenci desapareix el so de la T en el grup TLL. Eixemples: catala: ratlla,
espatlles; valenci: ralla, espales.
e. El catala mant la geminacio de la M i de la N (mm, nn). En valenci se simplifica.
Eixemples: catala setmana, pronunciat semmana, passa en valenci a semana; cotna,
pronunciat conna, passa a cona.
f. La C i la G en valenci sonen com estan escrites; en catala hi ha circumstancies en
que sonen: la C com a G, i la G com a C. Eixemples: dracma, regne, pronunciats en
catala com dragme i recne.
g. La -R final absoluta se suprimix en catala de modo general. En valenci solament en
la zona limitrof a Catalunya. Se suprimix en els casos segents:
Com es natural, prescindim de les diferencies que surgixen dels vulgarismes de cada
regio.
Resumint: el valenci te un sistema fonetic propi ben caracteristic i diferenciat
sustancialment del catala. No basta dir que catala i valenci tenen els mateixos sons, per
a dir que, a nivell fonetic, son la mateixa llengua. Els sons son els mateixos en quant a
les consonants; pero el sistema vocalic es distint, i les consonants les usen i combinen
de diferent manera.
LA DEFENSA DE LA LLENGUA
En tot lo que acabem dexposar se cont, en sintesis, la personalitat de la Llengua
Valenciana, ses caracteristiques mes generals en Morfologia, Sintaxis i Fonetica (el
vocabulari no lhem desenrrollat). Als qui dubten de lexistencia de la Llengua
Valenciana i als qui diuen que es la mateixa que el catala i volen subordinar-la com un
dialecte, els podem dir: la Llengua Valenciana, no sols es diferent del catala en el parlar
del poble, sino tambe en lestructura que revelen les caracteristiques que acabem de
enumerar breument.
La tan pregonada unitat de la llengua valenciana i catalana es un mit. Eixa unitat pogue
existir quan les dos llenges eixien de la mateixa font llatina, en els sigles IX al XII;
pero despres, com va dir el P. Fullana, varen seguir diferent cami; no es pot, per tant,
admetre eixa unitat absoluta de la llengua. La Llengua Valenciana te la seua propia
personalitat, personalitat que hui est en perill i que tots hem de defendre.
El millor modo de defendre la llengua es parlar-la i escriure-la be. Pero en estos temps
es tambe precis donar-la a coneixer com a autoctona i diferenciada, divulgant els
coneiximents filologics, llingistics, literaris, historics i gramaticals, per a que la
Llengua Valenciana apareixca en tota sa autoctonia i personalitat. Pero hi ha un atre
factor que sha de tindre en conte: i dell vullc parlar ans dacabar:
Totes les llenges tenen un soport que les soste i sens el qual estan expostes a sa
degradacio: em referixc a lAcademia de la Llengua. Totes les llenges cultes tenen esta
defensa, ya se diga eixa entitat cultural Academia, Institut o de qualsevol atra manera.
Eixa entitat academica vela per la purea de la llengua i recopila les lleis referents al bon
parlar i al bon escriure. LAcademia es lentitat suprema i indiscutible, reconeguda per
tots -per damunt de totes les capelletes culturals que treballen dacort en ella-, i
garantisa la propietat de la llengua i, al mateix temps, impedix que esta, abandonada al
seu aire, vaja degenerant poc a poc, caminant cap al caos i la desnaturalisacio.
Si existixen una Academia gallega, una atra vasca, i un Institut catala, reconeguts per
tots els parlants de les respectives llenges per qu sha de discutir lautoritat de l
Academia nostra?. Es cert que esta es mes ambiciosa que una simple Academia de la
llengua, ya que abarca tots els camps del saber; pero te una seccio de llengua i literatura
ben acreditada. Seria convenient, si no independisar esta Seccio, per lo manco
potenciar-la, agrupant a lentorn della un viver dacademics i colaboradors
especialisats, filolecs, llingistes, gramatics, investigadors i escritors, en el nomenament
dels quals no mes se tinga en conte la seua valia o merits. Aixina es com es podria
avanar mes a pressa en la redaccio del Gran Diccionari, de la Gramatica normativa, i
en linvestigacio del passat de la llengua i de la literatura valencianes. LAcademia es la
que deu assessorar sobre els texts escolars i sobre els premis literaris. A ella correspon
tambe estimular la publicacio de la biblioteca dautors valencians, en sa doble vertent:
sabia i popular.
Per a acabar: tots els qui estimem la nostra cultura, de la que la nostra Llengua
Valenciana es la part mes important, procurem contribuir a portar-la al mes alt grau d
esplendor, sense desnaturalisar-la, sense desvirtuar-la, sens intentar fer della una
llengua artificial, ni tornar al llenguage del sigle XV. El poble no accepta arcaismes ni
mixtificacions. Procurem netejar la nostra llengua de vulgarismes, catalanismes i
castellanismes, basant-nos en la llengua viva del poble, que es la que ell enten i vol,
perque es ell qui la fa i es, per tant, el seu amo. Eixa sera la millor defensa de la nostra
dola Llengua Valenciana.
BIBLIOGRAFIA BASICA
- Academia de Cultura Valenciana: Ortografia de la Llengua Valenciana, 1 edicio,
Valencia, 1977. 2 edicio, Valencia, 1981.
- Academia de Cultura Valenciana: Documentacio formal de lOrtografia de la
Llengua Valenciana, Valencia, 1981.
- Adlert Noguerol, M.: En defensa de la Llengua Valenciana, Valencia, 1977.
- Alcover Sureda, Antoni M : Diccionari catal-valenci-balear, Palma de
Mallorca, 1930-1976 (continuacio de F. de B. Moll).
- Alminyana Valls, J.: El crit de la llengua, Valencia, 1982.
- Fullana Mira, L.: Gramatica Elemental de la Llengua Valenciana, Valencia, 1915.
- Fullana Mira, L.: Ortografia Valenciana, Valencia, 1932.
- Fullana Mira, L.: Vocabulari Ortografic Valenci, Valencia, 1978.
- Giner Mengual, F.: Introduccio a la Lingstica valenciana, Valencia, 1982.
- Guinot i Galan, J. M : Fonetica de la Llengua Valenciana, Valencia, 1984.
- Guinot i Galan, J. M : Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana, Valencia,
1986.
- Sanchis Guarner, M.: Gramatica valenciana, Valencia, 1950.
- Serie Filologica. Academia de Cultura Valenciana. Revistes n 1, Valencia, 1986 i n
2, Valencia, 1987.
Transcripcio feta del llibre titulat: La Llengua Valenciana, Hui Estudi sintetic, de D.
Josep M Guinot i Galn, n 3, Serie Filologica, Aula dHumanitats i Ciencies,
Academia de Cultura Valenciana, Valencia, 1988.
I DIFERENCIES MORFO-SINTACTIQUES
II MORFOLOGIA DEL VERP
III SINTAXIS DEL VERP
IV LADVERBI
V PREPOSICIONS
VI CONJUNCIONS
I DIFERENCIES MORFO-SINTACTIQUES
No es tracta, com indica el titul desta conferencia, de fer un estudi complet de les
diferencies que hi ha entre les llenges valenciana i catalana, sino de les principals
diferencies morfo-sintactiques, o siga, en lo que actualment i en sentit estricte se diu
"Gramatica".
Els llingistes definixen la Gramatica com el sistema de mijos dexpressio, comprenent
en ella la morfologia i la sintaxis, deixant fora la lexicografia, o ciencia de les paraules.
La Morfologia tracta de les diverses categories de paraules (substantius, adjectius,
pronoms, etc) i de les diverses formes de flexio (declinacio, conjugacio). La Sintaxis te
per objecte les "funcions" que realisen les unitats llingistiques. Deixa manera,
Morfologia i Sintaxis se repartixen respectivament les formes i les funcions. Pero esta
distribucio es molt ilusoria, perque en la practica es dificil separar una cosa de latra.
Separar la lexicologia de la Gramatica tampoc es llogic (per la necessitat de reconeixer
en moltes paraules una funcio gramatical o equivalent a ella), pero estan tots dacort en
que lo mes practic es prescindir della en un tractat gramatical. Per lo tant, prescindim
de la lexicologia, com tambe de la formacio de les paraules, de la Fonetica (la qual li
dona ya les paraules fetes a la Morfologia) i de lOrtografia, que no es mes que l
expressio dels sons de la llengua i la seua part mes periferica. La Fonetica, per atra part
lhem estudiada en nostre modest tractat de FONETICA DE LA LLENGUA
VALENCIANA, publicat per Valencia 2000, i lOrtografia no presenta problemes a
partir de la seua normalisacio per lAcademia de Cultura Valenciana.
Ans dentrar en materia es necessari justificar el tema, perque hi ha qui diu que catala i
valenci tenen la mateixa Gramatica, per cert apoyant-se en una frase del P. Fullana.
Lapostol de la llengua valenciana i maxima autoritat en ella, el P. Fullana, en el prolec
dun treball premiat en els Jocs Florals de Valencia (1909) diu lo segent: "Escriure
totes les caracteristiques catalanes usades dins del Regne de Valencia, equivaldria a
escriure una gramatica catalana i posar en la portada: Gramatica valenciana".
Hi ha que vore lo que sha abusat desta frase per a negar-li al valenci el dret a tindre
una gramatica propia!. Naturalment, si la gramatica no cont mes que allo en que
coincidixen valenci i catala, sera lo mateix dir gramatica valenciana que catalana: la
frase del P. Fullana t una explicacio. (Tal volta no havia en ella mes que unes paraules
falagueres per a lAjuntament de Barcelona, entitat donant del premi al referit tema).
Igualment seria possible un canvi de noms entre dos gramatiques datres llenges, si es
fera una gramatica purament de coincidencies. Atra cosa totalment distinta haguera
llimitarem a pendre les dos llenges, que comparem en son estat actual i, empiricament,
ascendirm al descobriment de sa respectiva normativa diferenciada.
No volem comenar les diferencies pel nom de les lletres: efa, ela, ema, ena, erra, en
catala, quan en valenci diem: efe, eme, ene, erre, esse, perque esta diferencia nos
pareix poc relevant.
Metodo a seguir:
Repassarm una a una les parts de loracio, estudiant juntament morfologia i sintaxis,
donant al verp un tractament especial, per rao de la seua importancia en la formacio de
les oracions, sobre tot de loracio composta.
A EL SUBSTANTIU
Lestudi del nom substantiu comprn lanalisis del genero i del numero.
1. El genero. El genero es conserva el mateix, en general, en totes les llenges
romaniques: el que tenien en llati. No obstant ao, anotarm algunes diferencies entre el
valenci i el catala.
-El catala forma el femeni de hereu, jueu, Andreu, etc... en hereva, jueva, Andreva, etc...
-El valenci, en hereua, jueua (o judia), Andreua, etc...
-El catala diu o escriu duquessa, princessa, baronessa; el valenci (excepte "lapichat"),
duquesa, princesa baronesa, alcaldesa, etc.
-Hi ha un lot molt surtit de noms abstractes que el catala te com femenins, tots ells
acabats en -OR, que en valenci antic tambe ho eren, pero que no ho son en lactualitat.
Son estos: amor, ardor, color, dolor, error, sopor, temor, valor, estupor, rencor, (catala,
rancor) rigor, rubor.
-Hi ha substantius de diferent genero en valenci i en catala:
a) Masculins en catala i femenins en valenci.
Catala: la arada.
Valencia: el aladre.
Molts noms dofici o professio, en catala van terminats en A, sent masculins, mentres
que en valenci acaben en E. Catala: el maquinista, el periodista, el caixista, etc.
Valenci: el maquiniste, el periodiste, el caixiste.
2.El numero. Hi ha tambe diferencies en quant al numero.
No farem mencio de la diferencia que hi ha en el tracte del plural dels noms que en
singular acaben en R, la qual perden en catala en el plural, perque la diferencia queda
dissimulada per lortografia.
Catala: paps, carrs, rets.
Valenci: carrers, papers, retors.
Hi ha paraules terminades en E atona en singular, que passen al plural en catala afegint
una sola S, i en valenci, com en epoca classica, afegint NS.
Catala: homes, joves, orfes, termes.
Valenci: homens, jovens, orfens, termens.
Noms que en catala fan el plural en OS, perden la O en valenci
Catala: boscos, gustos, presupostos, etc...
Valenci: boscs, gusts, presuposts, etc...
Noms masculins terminats en catala en E i en plural en ES, i en valenci en O i OS
respectivament.
Catala: generes, quadres, modes, metres, litres, quilometres, etc...
Valenci: generos, quadros, litros, quilometros, etc...
Noms que en valenci acaben en OS i en catala suprimixen la O
Valenci: gojos, desijos, passejos.
Catala: goigs, desigs, passeigs, (no solen pronunciar la S final).
Noms que en singular en valenci terminen en dos consonants, i als que en plural safig
una S; en catala en singular safig una E eufonica, que es conserva en plural.
Valenci: assunt / assunts, cult / cults.
Catala: assumpte / assumptes, culte / cultes.
B. LADJECTIU
Resumint, direm que els adjectius, en quant al plural, presenten els mateixos fenomens
que els substantius.
Catala
millos, pijos
ariscos, vistos, foscos
comodes, omnimodes, vagues
cultes, presumptes
roigs, migs, lleigs
Valenci
millors, pijors
ariscs, vists, foscs
comodos, omnimodos, vagos
cults, presunts
rojos, mijos, llejos
aqueixos, aqueixes. En valenci totes eixes formes estan considerades com arcaiques i
fora dus, empleant en son lloc les formes: est o este, eix o eixe, eixa, eixos, eixes.
En catala no est clara la distincio entre aquest i aqueix. En valenci no pot haver
confusio entre este o eixe.
3. Adjectius numerals. Se presenten notables diferencies en cardinals, ordinals, partitius
i colectius.
a) Cardinals
Catala: vuit, disst, divuit, dinou, seixanta, vuitante, dues centes, milio, bilio, etc...
Valenci: huit, desset, dihuit, deneu, xixanta, huitanta, dos cents, millo, billo, etc...
b) Ordinals
Catala: usa les formes dorige popular: cinqu, sis, set, vint, etc...
Valenci preferix les formes cultes tretes directament del llati: quint, sext, septim, octau,
nove, decim, undecim, vigesim, etc...
c) Partitius i colectius
Catala: meitat, miler (decim, centesim, milesim ab S sonora)
Valenci: mitat, miller o millar (decim, centesim, etc. ab S sorda).
d) Adjectius quantitatius. Hi ha diferencies morfologiques i sintactiques.
En catala tenen plural noms com: prou, massa i fora (prous, masses, forces)
En valenci, prou i massa son invariables, i fora no existix en el lexic ni com adjectiu
ni com adverbi.
Sintacticament en catala lus dels quantitatius varia molt, segons vagen en o sense
preposicio. Posarm alguns eixemples per a que es veja la diversitat.
Construccio catalana
Construccio valenciana
quant pa
fa molt fret
menge molta chocolata
cullen tant blat com en casa
tenim poc vi
bastant de visites
ja nhas comprades fora
quanta de neu
portava menys de maletes
quant de pa
fa molt de fret
menge molt de chocolate
cullen tant de blat com en casa
tenim poc de vi
bastantes visites
ya nhas comprades moltes
quanta neu
portava menys maletes
Construccio catalana
No sabia com eres danimal
Saps el que he pensat?
Ara serviran laltre
Vine el mes aviat que puguis
El que es maravillos daquesta
persona
b) En catala hi ha frases com "davant meu, davant teu, darre meu, darrere teu",
desacostumades en valenci. (En valenci direm: darrere o davant de tu o de mi.
Igualment, en catala es pot dir "aixo es fet meu, o pintat meu"; en valenci sha de dir
"aixo esta fet per mi o pintat per tu".
c) En catala el tractament corrent es "VOS";
En valenci, VOSTE
d) El catala est usant constantment el pronom adverbial HI el cual sobra casi sempre en
valenci.
Catala: Que no hi es?
Valenci: Que no est?
Mes avant direm quan el valenci usa el pronom HI cosa que ocorre en contades
ocasions.
E. EL VERP
En el verp es a on les diferencies entre catala i valenci son mes grans, per lo que farem
un examen mes detallat.
Catala
he estat convidat
havia estat convidat
hagui estat convidat
haur estat convidat, etc.
d) En els verps derivats de noms que en catala tenen E oberta i en valencia E tancada
(seques)
e) En un grup determinat de verps com: pecar, vedar, remeiar, veremar, semblar,
arrencar (en valenci arrancar), trencar, pescar (en valenci, peixcar), abeurar, etc...
2.- Els verps que tenen una O atona pronunciada en catala U, son innumerables. Citarem
tan sols uns eixemples: adobar, sofocar, poder, escolar-se, redolar (escrit rodolar),
colgar, escoltar, escombrar, sopar, evaporar, destorbar, corcar-se, formar, etc...
En valenci pronunciats tal com estan escrits.
En catala pronunciats: sup, adub, sufuc, pud, escular-se, rudul, escumbr, evepur,
desturb, curcar-se, furm, etc...
B. PARTICULARITATS MORFOLOGIQUES I SINTACTIQUES DE LA 2
CONJUGACIO
La majoria dels verps de la segona conjugacio son irregulars, generalment ab alteracions
del radical, de les desinencies o del participi. Ara be, eixes alteracions son distintes en
valenci i en catala, en moltes ocasions. Delles, unes afecten al radical, atres a canvis
fonetics diferenciats. En senyalarem alguns, i repetirem atres, per a una major
sistematisacio.
a) Infinitius diferents.
Catala: neixer, treure, veure, tenir, venir.
Valenci: naixer, traure, vore, tindre, vindre,
Apart, els verps catalans, que no t el valenci, o els valencians, que no t el catala, com
els catalans: sure, asseure, ensopegar,etc...; i els valencians sentar-se, entropear, etc...
b) Verps que en la 1 persona del singular del present dindicatiu en catala acaben en
vocal, i en valenci en consonant.
Catala: temo, perdo.
Valenci: tem, perc.
c) Verps que en el tema de present, en catala tenen el digraf SC (el qual se trasllada als
temps derivats del sistema de present) pero en valenci el tenen en XC.
Catala: visc, cresc, cresques, visques.
IV LADVERBI
A. ADVERBIS DE LLOC
Catala:
aqui
enlloc
de i dell
lluny
sota, dessota
dintre, endintre, endins
enfora
rere, darrera, enrera
endavant
endarrera
al davant, al darrera
al damunt, a dalt, a baix
Valenci:
aci (dialectal, aqui) enlloc
en algun lloc o en cap lloc
dena, denlla (cap aci, cap alla)
llunt (renegament, lluny)
baix, baix de
dins, per dins
fora, per fora, afora
arrere, cap arrere, cap a darrere
davant, cap avant, per davant
cap a rere, darrere
davant, darrere
damunt, dalt, baix
B. ADVERBIS DE TEMPS
Catala
aleshores
de jorn
mai no
avui
dhora, aviat
de nits
de part de vespre
al cap vespre
a la tarda, cap al tart
a entrada de fosc
entre dues llums
al foscant de la nit
un cop, un pic
dema passat
dema passat laltre
abans dahir
mentre
en lendemig
Valenci
entonces (diccionari de Escrig) en aquell
ben demati, de matinet
no mai
hui (avui, dialectal)
pronte, molt de mati
de nit
cap a de nit, etc...
al fer-se de nit
a la vesprada, al final de la "vespra"
a poqueta de nit, al fer-se de nit
entre dos llums
al fer-se fosc o al fer-se de nit
una volta, una vegada
despus-dema
despus-dema latre
despus-ahir
mentres
en mig, en lentre mig
moment, ara
C. ADVERBIS DE MODO
Catala:
aixi
endebades
dempeus
Valenci:
mes freqent, aixina (tambe aixi)
debades
de peu, dret
Valenci
a balquena, a betzef
a la babal
a la valenta
a rosegons
amb prou feines
amb un girar dulls
amb un xic mes
de bursada
de cap i volta
de cop sobte
de deb
de dret
de franc
de mancada
de retop
de trascant
dun plegat
en doina
en sopols
mes aviat
en abundancia
al tum, tum; a lanimal
en totes les forces
a rastres, a rastrons
en bastants esforos
en un girar dulls
en un poquet mes
sense perseverancia
sens avisar
de repent
de veres
directament
lliure, sense pagar
que va a menys
indirectament
dimprovis
duna vegada
en desorde
a pols
mes pronte, mes be
Ara es tambe el moment dobservar que, quan sajunten mes dun adverbi dels terminats
en -ENT, el catala posa la terminacio en -MENT al primer i no al segon, mentres el
valenci actual sol fer-ho al reves.
Catala: astutament i sabia.
Valenci: astuta i sabiament.
D. ADVERBIS I EXPRESSIONS DAFIRMACIO, NEGACIO I DUBTE
En este punt farem tambe algunes observacions.
a) En catala susa la particula francesa PAS per a la frase negativa. En valenci esta
paraula no existix per a tal funcio.
Catala: no ha vingut pas; no facis pas aixo.
Valenci: no ha vengut; no faces aixo.
b) El catala sol posar ladverbi NO darrere de les particules MAI, CAP, GENS, NINGU,
etc... mentres el valenci sol posar-lo davant.
Catala:
Mai no vindras
cap home no ho ha conegut
gens de por no me fa
enlloc no sha treballat avui
ni tu ni jo no el coneixem
Valenci:
No vindras mai
no ho ha conegut cap home
no me fa gens de por
hui no sha treballat en cap lloc
ni tu ni yo el coneixem
V PREPOSICIONS
Les llenges neo-llatines han heretat les preposicions llatines, en poques modificacions,
pero no per al mateix us sintactic en cada una delles. Vejam algunes diferencies entre
valenci i catala:
a) En catala hi ha prohibicio damprar les preposicions: A, DE, EN, davant duna oracio
introduida per mig de la conjuncio QUE. Esta prohibicio no existix en valenci.
Catala: ho hem conseguit gracies que; es queixaven que; sentesta que li donin la pilota.
Valenci: ho hem conseguit gracies a que; es queixaven de que; sencabota en que li
donen la pilota.
b) En catala a vegades es posa la particula A davant de linfinitiu, quan en valenci s
emplea EN.
Catala: pensar a dir-ho.
Valenci: pensar en dir-ho.
c) El valenci determina millor si es tracta del lloc a on se va o del lloc a on sest.
Catala: "a Valencia" indica igualment a on se va que a on sest.
dubte, sens perjui). En valenci pot adoptar dita forma sempre que va davant de vocal
(sens amo, sens anar).
Les formes BAIX i SOTA, en catala no poden ser usades ni com adjectius ni com
adverbis. En valenci SOTA no susa, i BAIX pot ser les dos coses: el carrer baix, i estar
baix la direccio del mestre.
i) Hi ha giros preposicionals que son exclusivament catalans, desconeguts en valenci.
Catala:
a sabuda de
sense sabuda de
al davant de
al damunt de
al darrere de
al dessota de
al defora de
al volt de
malgrat
Valenci:
sabent-ho
sense saber-ho
davant de
damunt de
darrere de
baix de
fora de
a les voltes de
a pesar de
VI CONJUNCIONS
Ab el fi de simplificar est apartat, direm simplement, enumerant-les tan sols, quines son
les conjuncions catalanes i quines les valencianes corresponents.
Condicionals. Catala: mentre que, amb que/Valenci: mentres que, en que.
Causals. Catala: per qu/Valenci: per qu ( en E tancada).
Finals. Catala: per qu, a fi qu, per tal com/Valenci: per a que, a fi de que, per a que.
Modals. Catala: aixi/Valenci: aixi i aixina.
Concesives. Catala: magrat que/Valenci: a pesar de que.
Temporals. Catala: mentre/Valenci: mentres.
Copulatives. Catala: sia ..... sia..../Valenci: siga... siga...
Marva
Cada dia em llevo a les sis
Mai no ens agafen
Nosaltres ens trobem cada dia
Vols que the renyin?
Per qu tajups?
No us vestiu tan aviat
Ya les tres (les gallines)
En Pau i En Gil es cartegen
Agafeu cireres i feu-vos-en un tip
Sempre marrenco la cresta
Nosaltres ens fem la feina
Mai no et traus la gorra
La Maria us prepara el sopar(pronunciat
sup)
Vesteix el nen
Qu es en Pere, o no lest?
Traduccio valenciana
Tots els dies malce a les sis
No nos agarren mai
Nosatros nos trobem tots els dies
Vols que te rinyen?
Per que tajupixes?
No vos vistau tan pronte
Ya les trac
El Sr. Pau i el Sr. Gil se cartegen
Prengau cireres i assecieu-vos
Sempre marranque la cresta
Nosatres nos fem la faena
No te lleves mai la gorra
Maria vos prepara el sopar
Vestix el chiquet
Est Pere, o no est?
Pareixien els teus parents i no eren
Sol objectar-se la gran cantitat de paraules que son iguals en catala i en valenci. Lo
mateix podem dir nosatros del catala i el castell. Lo que les diferencia es la
pronunciacio: la fonetica. Anem ara a la prova del Diccionari
Obrim el diccionari de Pompeu Fabra pel mig (edicio de 1981). Ha tocat la lletra F.
Escrivim les cinquanta primeres paraules seguides, sens interrupcio: Fa, fabricies,
fabaria, fabrica, fabricacio, fabricador, fabricant, faricar, fabril, fabulista, fabulos,
fabulosament, fa, faana, faccio (n), faccios, facecia, facecios, faceciosament (e),
faceta, facial, facies, facil, facilitacio (n), facilitar, facilitat, facilment (e), facineros (o),
facsimil, factible, factici (o), facticiament (e), factiu, factor, factoria, factorial, factotum,
factura, facturacio (n), facturador, facturar, facula, facultar, facultat, facultatiu -va,
facultativament (e), facundia, facundios, facundiosament (e), fada, fadiga, fador, fadri, (i
4 derivats de fadri), fadristern, faedor. Total, cinc columnes. Ara pregunte: son
diferents eixes paraules de les castellanes? Entre les cinquanta, no nhi ha mes que tres
propiament catalanes: faana, fada (pareguda al castell hada) i fadristern, institucio
tipicament catalana.
Les diferencies que hi ha entre el lexic valenci i el catala son tan o mes importants que
les que medien entre el catala i el castell. Clar que valenci i catala tenen moltes
paraules iguals, com no les han de tindre si les dos llenges han heretat el patrimoni
lexical del llati?. Pero, les paraules han sofrit distinta evolucio fonetica, i aixo es lo que
les ha fet diferents. Eixa diferencia es voria millor en seguida si el catala sescriguera en
una transcripcio fonetica i no en lortografia actual, que no es correspon en la
pronunciacio daquella llengua.
IX COLOFO
Per a posar terme ad este llarc i arit estudi, vullc convidar a tots a reflexionar sobre les
diferencies morfologiques i sintactiques, entre el valenci i el catala, que hem expost, i a
que, despres duna reflexio sincera, emitixquen el seu veredicte sobre si el valenci t la
mateixa gramatica que el catala, o pel contrari te motius sobrats per a alardejar de
gramatica propia.
Per ma part, encara que pose tota limportancia en la Fonetica, per a la diferenciacio de
llenges procedents del mateix tronc comu, no deixe de senyalar limportancia del lexic
i de la Gramatica, perque les diferencies en este camp, afegides a les fonetiques, nos
confirmen en la autoctonia de la llengua valenciana i la seua independencia de la
catalana, en lestat actual de les dos llenges.
Per a acabar, permitiu-me que aporte aci el testimoni de Josep Pla, premi de les lletres
catalanes, insigne escritor, qui en el volum 28 de les seues obres completes, en un
articul titulat "Direccio Lisboa", diu textualment: "Els llingistics tenen rao: tots els
dialectes neollatins situats des del Loira fins lAlgarve i els ultims caps de Sicilia, tenen
la mateixa construccio: El que els diferencia es la fonetica. Es la fonetica el que crea (en
llenguatges que tenen la mateixa arrel, en aques cas el llati), la inintel.ligibilitat,
inintel.ligibilitat que, en definitiva, es total."
Finalment, repetixc una atra autoritat que ya vaig invocar en una atra ocasio: Salvador
de Madariaga en el seu famos llibre "Espaa" (pagina 186) diu: "Valencia no quiere ser
otra cosa que Valencia. Su lengua difiere lo bastante para poder permitirse gramtica y
vocabularios propios, si sus literatos quisieran construrselos". I en aixo estem.
Larral verbal del sistema de present oferix tres variants: forma forta, o accentuada,
sense desinencies: forma forta en desinencies, i forma debil (en desinencies).
2.1. Forma forta sense desinencies.
Esta forma accentuada, sense desinencies, es presenta en la llengua antiga:
a) En la primera persona de lindicatiu de totes les conjugacions: yo trob, veig, tem,
vull, sent.
b) En la segona i tercera persones de lindicatiu de tots el verps excepte en la primera
conjugacio: caus, cau, vol, vols, pots, pot, puges, puja, veles, vela.
c) En les tres persones del singular del present de subjuntiu de totes les formes de la
primera conjugacio: trob, confes, sper, fall.
Ao es identic a la primera persona dindicatiu.
En la llengua moderna, despres de les modificacions que en el temps ha introduit l
analogia, encara troba estes formes sense desinencia:
a) En la primera persona del present dindicatiu de molts verps: cap, caic, vixc, creixc,
coc.
b) En la tercera persona del singular del present dindicatiu dels verps en -er, -re, i -ir:
tor, bat, te, fuig.
2.1.1. Evolucio de la consonant tematica destes formes.
Larral del verp originari llati pot acabar en diferents sons: labial, dental, alveolar,
palatal, etc...
1. En consonant labial sol evolucionar a u o es pert: movo (forma hipotetica del classic
moveo) passa a lantic mou (que en la llengua moderna dona moc), bibit = beu; escribit
=escriu, etc...
2. La consonant dental pot acabar vocalisada en u o en un grup consonantic simplificat:
credo passa a lantic creu, trado = trau, perdo = pert.
3. La consonant alveolar. Si es nasal, se pert: tenet = te, pero nt, o se conserva sentit =
sent; o se simplifica en n (vendit = ven).
4. La consonant palatalisada o assibilada del llati vulgar sofrix levolucio normal
estudiada en Fonetica.
a) C mes e, i, passa a [u]: dicit passa a diu.
b) Sc mes e, i, passa a [s] (signe damunt) (xe): crescit = creix.
c) Ng mes e, i, dona [n]: fingere = fenyer; plangit = plany.
d) Lg mes e, i, dona [ l ] (elle): colligit = cull.
1. En els temps de present, com podem deduir de lestudi precedent, les formes fortes
son nou: imperatiu i tot el singular i tercera persona del plural en els presents dindicatiu
i subjuntiu.
Les formes debils, son dotze: linfinitiu, el participi-gerundi i la primera i segona
persones del plural del present dindicatiu, subjuntiu i de limperfecte dindicatiu.
2. Els perfectes forts suniformaren casi tots en les debils o normals, substituint sa
forma accentuada en el tema, per una atra accentuada en la desinencia: creure = cregui,
perdre = perdi, etc...
3. En la llengua valenciana, com en la castellana, linfinitiu dels verps en -ere, (en la
penultima vocal breu -com legere-) suniforma en els verps de la segona conjugacio en
-ere -com monere-. Dahi es deriva el canvi daccent en la primera i segona persona del
plural del present dindicatiu i en la segona de limperatiu. En conte de vendimus,
venditis, vendite, soriginen venm, venu, venu.
4. Els infinitius en -iar, son un cas curios. Mentres en el llati vulgar el verps en -iar
donaven formes en diftonc, desfent lhiat, i pronunciaven abrevia, canvia, en valenci hi
ha una tradicio de pronunciacio sense diftonc a imitacio dels verps en -ear (arree, cree).
Hi ha verps que no admeten una atra pronunciacio que esta: vare, ample, contrara,
inventare, etc... Pero nhi ha datres que la fonetica moderna ha canviat en diftonc, cosa
que els gramatics tenen per viciosa i contraria a la tradicio i que sera dificil de
conseguir, per haver-se generalisat en tota la regio valenciana.
3.1 Particularitats de laccentuacio.
Les persones segona i tercera del plural (nos, vos) en llati generalment tenien diferent el
punt daccentuacio en relacio a les atres persones, com hem vist en el present d
indicatiu, subjuntiu i imperatiu.
Hi ha tres casos en que laccent suniforma retrotraent-lo: en limperfecte dindicatiu i
en el plusquamperfecte dindicatiu i plusquamperfecte de subjuntiu: en llati amabmus,
amabtis, amavermus, amavertis, amavissmus, amavisstis.
3.1.1 Imperfecte dindicatiu.
En llati totes les conjugacions tenien la mateixa caracteristica temporal: el morfema -ba
intercalat entre el tema i la desinencia: ama-ba-m, mone-ba-s, lege-ba-t, audie-ba-mus,
etc... Eixa caracteristica passa a la primera conjugacio del valenci convertida en va/ve:
ama-va, ama-ve-s (i sense canvi en castella: amaba, amabas). Les restants conjugacions
perden eixa caracteristica en passar al valenci, canviant-la per ia/ie: tena, tenes,
serva, serves. el proces desta evolucio haurem dexplicar-lo. Limperfecte
etimologicament era un temps daccentuacio debil com es pot observar facilment en la
primera conjugacio (cantava, cantaves, etc...). En els verps de la tercera conjugacio
llatina (model legere), al perdres la consonant final del tema, resultava una -bintervocalica i la vocal de larral en limperfecte quedava en la llengua antiga en hiat en
la vocal desinencial atona, uniformant-se -eba i -ieba en -ia, accentuant la i: hiat que es
conserva encara. Per aixo en valenci dim, com antigament, caa, da, crea, vea, etc...
El verp ser es tracta dun cas especial, fent en llati eram, eras, erat, eramus, eratis, erant,
desinencies que el valenci canvia en el plural en -erem, -ereu, en distint accent al llati
en la primera i segona persona del plural.
3.1.2 Plusquamperfecte dindicatiu.
En este temps se troben les dislocacions en les mateixes persones que en limperfecte.
El llati cantaveramus, cantaveratis saccentua en valenci cantreu, uniformant-se en les
atres formes personals: fueramus, fueratis, passen a frem, freu.
3.1.3 Plusquamperfecte de subjuntiu.
Les mateixes dislocacions o desplaaments de laccent trobem en la primera i segona
persona del plural. Les formes ama(vi)ssemus, ama(vi)ssetis,passaven a amasstis,
donant lloc en roman a les formes amassem, amasseu, vinguessen, vinguesseu.
4. Evolucio de les desinencies verbals
4.1 En llati classic.
Les desinencies generals del llati classic formen tres sistemes: el de present, el de
perfecte i el de supi.
Sistema de present: 1 persona, -d i -m (que es pert); 2, -s, que es conserva; 3, -t, que
en el temps es pert. Plural: 1 persona, -mus; 2, -tis; 3, -nt, que dura fins molt avant.
Sistema del perfecte: 1 persona, -i; 2, -isti; 3, -it. Plural 1 persona -imus; 2, -istis; 3,
-erunt o -ere.
Sistema de supi: Saplica a limperatiu, 2 persona, -to ; plural de 2 persona -te.
Prescindim de limperatiu futur perque no passa al roman. el tema de supi no te
relevancia en levolucio de la llengua per lo que nomes parlarm dels sistemes de
present i de perfecte.
4.2 En llati vulgar.
Este punt est ben desenrollat en lobra de Grandgent (2) de la que extraem els punts
mes importants:
(2) Grandgent, C. H. El latn vulgar, Madrid, 1928.
a) La primera reduccio que hem de notar es la de la desinencia en -io la qual passa a o.
Eixa i es pert en molts verps quan seguix una atra vocal. En els participis de present era
un fenomen corrent: audentem per audientem, facentem per facientem. Dahi que s
introduiren un lot de formes sense i en indicatiu i subjuntiu: audio = audo, dormio =
dormo, partiunt = partunt.
A vegades lo que se perdia era una e en els verps de la segona conjugacio: video passa a
un hipotetic vido. Tambe la segona conjugacio admetia formes com habeunt i videunt, al
-4 persona, primera del plural. La desinencia -mus del llati pert els ultims sons,
quedant-se -m en valenci (i -mos en castella): cantem, anem, correm, vingam.
-5 persona, segona del plural. La desinencia llatina -tis, passa per la perdua de la vocal
final, donant el grup romanic ts; i per la vocalisacio del grup consonantic final
previament simplificat a -u-. Este fenomen de la vocalisacio de la consonant seguix en
teoria el segent proces: ts=ds; ds=s=u (3)
(3) Sobre lepoca de verificacio deste fenomen diu Badia Margarit en la seua
Gramatica Historica Catalana:"La vocalisacio sha produit en primer lloc en el cas de la
-S llatina, com es comprn per la major afinitat fonetica en el so resultant, i, en efecte, la
B etimologica no apareix ni en les grafies mes antigues, sino el seu resultat romanic U;
en canvi la vocalisacio de les atres consonants ha segut molt mes tardana i nomes
comena a registrar-se, en la llengua escrita, a mitan sigle XII, en que la U va
reemplaant a D. DZ, TZ; un sigle mes tart la solucio U estava completament
generalisada" en virtut deixa evolucio els antics "cantats, sentits" passaren a cantau
(despres a canteu) i sentiu.
-6 persona, tercera del plural. Les desinencies llatines -ant, -ent, -int, es conserven en
valenci simplement en -n, precedida de la vocal corresponent, -an, en, in.
4.3.2 Desinencies del perfecte.
El llati tenia desinencies propies per al perfecte que no passaven als atres temps. Com
hem dit abans, estes eren: -i, -isti, -it, -imus, -istis,-erunt o ere.
El valenci ha prescindit destes desinencies i les ha uniformades, prenent per al
perfecte les desinencies generals del present, i intercalant el morfema -re- (propi de l
infinitiu) entre la vocal tematica i la desinencia resultant la primera persona en -i (sense
morfema temporal); segona persona -are, -eres,-ires; tercera persona, -a, -e, -i; (tambe
en morfema 0/); quarta persona, -arem, -erem, -irem; quinta persona, -areu, -ereu, -ireu;
sexta persona, -aren, -eren, -iren.
4.3.3 Desinencies de linfinitiu.
Mentres sha perdut en valenci el sistema de supi (del que no queda mes que el
participi passat): amat, amada, (de amatum), sha creat un nou sistema prenent per base
linfinitiu, sobre el qual se formen el futur imperfecte, el condicional i un imperfecte de
subjuntiu (cantare, cantaria, cantara).
Els infinitius llatins acabaven en -are, -ere, -ere, -ire, donant quatre conjugacions i una
mixta: amare, monere, legere, audire (i la mixta capere). Al passar al valenci, -are ha
donat -ar (amare = amar); -ere ha passat a -er (valere = valer); -ere unes vegades a -er i
unes atres a -re (currere = correr; corrumpere = corrompre) i -ire a -ir (sentire = sentir).
El quadro general de totes les desinencies es pot vore en qualsevol Gramatica. Aci
nomes vorem regles generals.
4.4 Les desinencies verbals en particular.
4.4.1 Linfinitiu.
En llati acaba sempre en -re (amare, monere, legere, etc...). Esta e final es pert en
valenci, excepte quan es pert la e penultima, cas en que la e final es conserva com a
vocal de soport.
a) Infinitius llatins en -are. En valenci -ar (cantare = cantar).
Esta conjugacio es la mes rica, perque ad ella shan anat incorporant molts verps
derivats de substantius, adjectius, verps o adverbis: aprofitar, desaprovar, apropar.
b) Infinitius llatins en -ere (segona conjugacio).
Esta conjugacio ha vengut molt a menys, perque casi totos els verps que la seguien han
passat al paradigma de la quarta conjugacio o en -ire. El canvi va comenar per algunes
interferencies i va anar consolidant-se. Pertanyen a este paradigma en valenci els verps
haver, valer, saber, poder, voler i soler.
c) Infinitius llatins en -ere (tercera conjugacio llatina).
Estos verps en valenci donen -er, en e atona (correr) o en -re (vendre) i van per la
segona conjugacio valenciana; pero molts verps que en llati pertanyen ad esta
conjugacio, en el roman han passat a la quarta conjugacio en -ire.
En canvi pertanyen a esta segona conjugacio molts verps que perdien la e penultima
breu. La e desta desinencia (-er) en valenci es pronuncia en e tancada, mentres en
catala es oberta.
- Verps en -er.
Este paradigma comprn els verps que contenen en el tema un grup consonantic en ng,
sc, o rr: tangere = tanyer; crescere = creixer; currere = correr.
- Verps en -re.
Este paradigma comprn verps que originariament tenien la desinencia -ere (tercera
llatina) i perden la vocal penultima conservant la e final com a soport. A este grup
pertanyen els verps que tenen una semivocal u davant de la desinencia (beure, caure,
etc...) procedent duna labiodental, etc... Alguns destos verps tenen increment incoatiu
en tots els temps. Els que el tenen nomes en alguns temps passaren al paradigma de la
quarta conjugacio, en -ire (tercera valenciana).
d) Infinitiu llati en -ire.
Esta conjugacio es la mes rica, despres de la primera. A mes dels verps que en llati
tenien -ire, va arreplegar verps de la tercera i inclus de la segona llatina: els de la tercera
de la classe que dim mixta, per portar una yot, com capio, aperio (del verp aperire,en
valenci, obrir). En els verps de la segona conjugacio en e en hiat sonava i : compleo de
complere, en valenci = complir. A mes, esta conjugacio va incorporar verps dorige
2. Nomes tenim en conte la conjugacio regular, passant per alt formes anomales com:
canto, cantos, canton, sentiga, sentigues, etc...; formes que mai passaran al llenguage
lliterari.
3. A vegades ha sorgit alguna vacilacio entre lus de les desinencies -am, -au, i -em, -eu
en la segona i tercera persona del plural deste temps (corregam/correguem); la forma,
mes genuna es la primera en -am, -au, que es lusada pels classics de la llengua
valenciana (Ausias March, Martorell, Jaume Roig, Isabel de Villena, etc...) i la mes
corrent en la regio valenciana.
4. Tambe hi ha vacilacio en lus de les desinencies en -am/-au i -im/iu (estes ultimes
iguals al present dindicatiu) en el verps de la tercera conjugacio: fuiggam i fugim,
fuiggau i fugiu.
5. Les desinencies -em, -es, -et, llatines, al principi desaparegueren: prest per prestet,
dur per duret, pero despres restabliren la e, comenant pels verps en consonant liquida,
necessitats de vocal de soport: (comparet passa a compre).
6. En la llengua primitiva es troben tambe formes en -ts en la segona persona del plural,
les quals canvien en -u mes avant, com hem vist al tractar de la mateixa persona i
numero en el present dindicatiu.
4.4.8 Limperfecte de subjuntiu.
Este temps en valenci comprenia dos formes, una en -ara, era, ira, (cantara, temera,
fugira) presa de limperfecte de subjuntiu llati (cantarem, timerem, fugerem), en
desplaament de laccent en la segona i tercera persona del plural i sempre en la
penultima silaba. Una atra forma en -as, -es, -is, (cants, tems, parts) evolucio del
plusquamperfecte de subjuntiu llati (cantavissem, timuissen, audivissem).
Perdut linfix -vi- dels perfectes, fenomen que ya ocorria en lepoca del llati classic
(amassem, audissem) i adoptades les desinencies personals corrents, els verps
valencians van parar a la forma segent:
Imperfecte actual (tret de limperfecte llati):
1 conj.: cantara, cantares, cantara, cantarem, cantareu, cantaren.
2 conj.: vencera, venceres, vencera, vencerem, vencereu, venceren.
3 conj.: partira, partires, partira, partirem, partireu, partiren.
Imperfecte arcaic:
1 conj.: cants, cantsses, cants, cantssem, cantsseu, cantssen.
2 conj.: sabs, sabsses, sabs, sabssem, sabsseu, sabssen.
3 conj.: parts, partsses, parts, partssem, partsseu, partssen.
La primera forma en -ara, -era, -ira, es la corrent en tota la regio valenciana; la segona,
en -as, -es, -is, arcaica, est viva en una comarca al nort de la provincia de Castello. La
primera es la que es deu preferir per haver segut usada tambe pels classics i ser la mes
generalisada.
4.4.9 Limperatiu.
Limperatiu llati no es pareix en res al valenci (ni al castella). Se formava pel tema pur
en desinencies especials, a saber:
Present: -2, -; 5, -te.
Futur: -2, -te; 5, -tote; 6, -nto.
A la conjugacio valenciana nomes passa el present, i es pert el futur.
A mes daixo, propiament no hi ha mes que les dos persones del llati i se suplixen les
atres per les corresponents del present de subjuntiu.
La t de la segona persona es canvia en u, mentres se conserva en castella: ameu, viviu,
al costat del castella "amad, vivid". La primera persona no existix, perque ningu se
mana a si mateix. La segona del singular consistix en el tema pur: canta, corre, fuig.
Les formes amprades al present de subjuntiu son tan diferents en valenci, castella i
catala, com sha vist alli (catala: "canti, vingui, vingueu").
En la segona persona del plural de limperatiu, -au, -eu, -iu, representen levolucio dels
grups -atis (per ate) -etis, itis, en la u, la qual queda en desapareixer les consonants. En
esta mateixa persona alguns vaciles entre acabar en -au, -eu, -iu. Pareix que la
distribucio deu ser adoptant la forma -au sempre que susen temes velarisats (corregau,
vixcau) i en -eu quan les formes sampren a lindicatiu (correu, viviu).
4.4.10 El participi de present i el gerundi.
Estes dos formes estaven ben distinguides en llati, perque formades les dos sobre el
tema de present, li afegien caracteristiques distintives, a saber: nt per al participi de
present i nd per al gerundi. Pero en el valenci han arrematat confonent-se foneticament
i acabant en -ant, -ent, -int.
Tant el participi de present com el gerundi careixen de desinencies personals, pero no de
declinacio. Els participis se declinen per la tercera (amans, amantis), els gerundis, com
els adjectius de tres terminacions (-us,-a, -um) pero sense nominatiu. Tant una
declinacio com latra (de participis i gerundis) han desaparegut, reduides foneticament a
una sola forma.
4.4.11 El participi passat.
Esta forma verbal tampoc te desinencies personals. Te en llati declinacio com els
adjectius de tres terminacions.
Es lunica forma que ha quedat de les construides sobre el tema de supi, el qual tenia la
terminacio en t o s (amatum, fusum). Actualment en valenci te singular i plural,
masculi i femeni (amat, amada, amats, amades). Les diferents classes de participi es
veuen en qualsevol gramatica i presenten moltes irregularitats. Els participis passats
regulars acaben en -at, -ut, -it, (cansat, perdut, cosit).
I. INTRODUCCIO
II. JUSTIFICACIO DEL TEMA
I. INTRODUCCIO
He de comenar donant gracies a tots els qui se ho mereixen: al senyor presentador, per
les paraules elogioses que mha dirigit i que reconec no mereixer-les; als senyors
organisadors dest acte, per lhonor que em conferixen de pendre part en este cicle de
conferencies, ocupant esta docta catedra de cultura i llengua valencianes de Lo Rat
Penat, i finalment a tots els qui mhonren en la seua presencia, fiats en lesperana doir
alguna novetat o cosa interessant.
Ben poc o no res puc dir a este dignissim auditori, que ell no conega ya, perque en
Valencia sha fet molta llum sobre els problemes que afecten a la nostra identitat:
historia, cultura, llengua, etc..., i, aci, en Lo Rat Penat particularment, sobre les normes
ortografiques, dins deste cicle tan important de conferencies. No es com en Castello, a
on, per a nosatros (els qui alli defenem la nostra llengua materna i som atacats per mig d
una especie de terrorisme escrit), hi ha un lloc molt estret en els mijos de comunicacio
social.
Davant la gravetat del moment actual, en el que nos juguem, a vida o mort, la
supervivencia de la nostra llengua (i quan dic nostra llengua me referixc a la
valenciana, la nostra llengua materna; no, a la de Barcelona), he cregut convenient
acceptar lafectuosa invitacio que em feu Mossen Josep Alminyana, a qui no podia dir
que no, per lestreta amistat que nos unix, sorgida del compartiment dels mateixos
ideals, dins de la prestigiosa associacio dAmunt el Cor.
II. JUSTIFICACIO DEL TEMA
El fet dhaver deixat a la meua discrecio leleccio del tema, mobliga a justificar-ho ara i
aci. Com soc lultim en parlar en este cicle, pareixent-me que estaria ya tot dit, en conte
delegir un tema concret i parcial, que podia ser una repeticio, he cregut millor elegir un
tema de totalitat, que est en la base de tots els atres problemes: el de lunitat de la
llengua, agarrant el bou per les banyes, com diuen al meu poble.
El metodo que emplear sera aproximadament lescolastic -no debades he passat pels
seminaris i per lUniversitat Pontificia de Valencia-; aixina es que comenare per una
exposicio de lestat de la qestio, formular la tesis i donar els principis de solucio. La
tesis contraria quedar indirectament refutada, i acabar en uns corolaris o escolis, que
cauran com una fruita madura.
III. ESTAT DE LA QESTIO
Els partidaris desta corrent ideologica arranquen, com a punt deixida, de lautoctonia
de la Llengua Valenciana. Per a ells:
1. El valenci es una evolucio del roman antic, ao es, anterior a la venguda del Rei
Don Jaume I. No es pot negar que, en tota Espanya, es parlava un roma, baix la
dominacio dels arabs;
2. Els catalans, que vingueren acompanyant al rei Conquistador, i els qui vingueren mes
tart a repoblar el Regne, no van arribar a ser, en numero, mes del cinc per cent, en
relacio a la poblacio autoctona i, per tant, segurament serien absorbits per ella, sobretot
en laspecte cultural en el que tenien, en general, un nivell molt baix (a la fi, quasi tots
ells eren pastors, llauradors i soldats);
3. Valencia, als pocs anys, tingu un impressionant floriment literari autocton, i produi
una nuvolada de brillants escritors (lEdat dOr de la literatura valenciana, no catalana).
Estos escritors crearen i fixaren la llengua literaria -lo que es prou per a donar-li
justament el nom de Llengua-. Linfluencia dels escritors valencians sobre el catala s
afegia a la decisiva influencia que anteriorment havien eixercit sobre ella fets, tan
importants, com la promulgacio dels Furs en Valencia, la Cronica del Rei Don Jaume, i
el que la cancilleria real, establida en Valencia, tinguera, com a llengua oficial, el
valenci;
4. El valenci ha vingut escrivint-se en tots els temps, sens interrupcio; ha segut donat
de gramatiques i diccionaris i ha gojat dun bon Renaiximent;
5. Finalment, en algun moment dexaltacio patriotica, disculpable, tiren en cara als
catalans el seu interes per omplir el buit cultural dels primers temps, apropiant-se
indegudament dels nostres classics.
ELS MODERATS.
Esta corrent moderada prescindix del problema de lorige de la Llengua, que el
considera com a cosa sens importancia, aixina com als atres problemes filologics o
lingistics, que no tenen res que vore, segons ells, per a lassunt que es ventila;
accedixen a colocar les dos llenges, catala i valenci, al mateix nivell, com a dos
germanes, pero centren tota largumentacio en el camp de les lleis lingistiques i en el
dret positiu (Unesco, Constitucio, Estatut), per a arribar a la segent conclusio: que lus
del valenci, o siga, el de la nostra llengua materna i vernacula, es un dret natural,
reconegut per les lleis, i te el fonament en la seua diferencia del catala -fet innegable- i
en la voluntat del poble de cultivar-la, com a Llengua de cultura, en tots els graus de l
ensenyana i literariament, aixina com en tots els mijos de comunicacio social.
Efectivament, el dret a lus de la Llengua materna, en leducacio dels chiquets i en els
graus superiors de lensenyana, est reconegut per la llei civil i ademes obedix a les
lleis de la formacio de les llenges, admesa per la mes exigent lingistica cientifica
moderna. Per tant, sustraure-li a un poble sa llengua materna, subordinar-la a una atra o
sustituir-la per eixa, falsejant el seu nom no es unicament una falta de honradea, sino,
ademes dun atac als drets de lhome i dun poble, un comportament anticientific,
contrari a la Lingistica moderna.
Com lo desta part ultima (lo que la Lingistica diu a proposit deste problema) es l
objecte principal desta dissertacio, permeteu-me, abans dentrar en ell, llegir-vos lo
que diu lUnesco al respecte.
IV. CRITERIS SOBRE LES LLENGES NO OFICIALS DE LUNESCO. Acort
de lUnesco de 1954:
1. La llengua materna es el mig natural dexpressio duna persona; i una de les seues
primeres necessitats es desenrollar al maxim la seua aptitut per a expressar-se.
2. Tots els alumnes han de comenar els seus cursos escolars en la llengua materna.
3. No existix res, en lestructura duna llengua, que impedixca convertir-la en un vehicul
de civilisacio moderna.
4. Si la llengua materna resulta adequada, en tots els aspectes, per a servir de vehicul d
instruccio en les Universitats i establiments densenyana, es precis utilisar-la com a
tal.
UNESCO 1962: En resum, lextermini duna cultura i dun poble son una mateixa i
unica cosa.
V. CONVENCIO RELATIVA A LA LLUITA CONTRA LA DISCRIMINACIO EN
LESFERA DE LENSENYANA UNESCO 1960:
Art. 5, apartat 1.
c) Sha de reconeixer als membres de les minories nacionals el dret a eixercir les
activitats docents que els son propies entre elles, la destablir i mantindre escoles i,
segons la politica de cada Estat en materia deducacio, utilisar i ensenyar el seu propi
idioma.
Apartat 2. Els Estats, parts integrants de la present Convencio, es comprometen a
prendre totes les disposicions que calguen per a garantir laplicacio dels principis
enunciats en lApartat 1 dest articul.
(Espanya deposit lInstrument dAcceptacio el dia 30 dagost de 1969. El text de la
Convencio fon publicat en el Bolleti Oficial de lEstat del dia 1 de novembre de 1969).
En conseqencia, si els nous mestres de valenci escomenaren a ensenyar en les
escoles el catala, La nostra llengua normalitzada, en conte deixa llengua nostra, la
Valenciana, tan dola que hem adepres i heretat de les nostres mares, aixo seria
considerat com una burla als drets de lhome i a les convencions internacionals, i com
un atentat contra el poble valenci.
VI. TESIS
Pero ya es hora de passar a formular la nostra tesis i a defendre-la:
Els canvis fonetics, semantics i lexicals fan, al cap dun cert temps, que la comunicacio
entre els parlants, separats per diferents territoris o epoques, siga ya molt dificil, quan
no impossible, i originen la diversificacio de les llenges o dialectes.
Les causes que, en concret i per a una llengua, han determinat la separacio de sa soca
primitiva, es objecte de lHistoria de la Llengua. Molt agrairm, el dia que es presente, l
estudi complet i exhaustiu de lHistoria de la Llengua Valenciana. Deixa historia
coneixem les linies generals: lestrat pre-rom, linfluencia decissiva dels romans, dels
godos, dels arabs i de les llenges modernes. Els pobles van assimilant elements
lingistics dels invassors i vens. Pero no tots els canvis obedixen a factors externs,
perque es deu contar tambe en les lleis fonetiques devolucio interna. Dells socupa la
Gramatica historica, una de les rames de la qual, i molt important, es la Fonetica
evolutiva o diacronica.
Pero es hora ya de passar al tema de la categoria lingistica dun idioma, en este cas, del
valenci.
Dialecte i llengua estandar. Lo que hem dit ya, explica perfectament la formacio de les
llenges o dialectes. Pero Quins factors intervenen en lascensio dun dialecte a la
categoria de llengua? Ha fet eixa pujada el valenci? Quan i per quins factors? Eixe es
ara el problema.
Encara que alguns filolecs, per a donar-nos la pindola i fer-nos renunciar a tindre
llengua de cultura, insistixquen en que la paraula dialecte no te cap connotacio
pejorativa, en realitat es tot lo contrari. El dialecte, que ascendix a llengua, te tots els
drets; els atres dialectes queden subordinats a ell, condenats a la vida domestica i en
cami dextincio. Es qestio de temps. Cego est qui no sap llegir en lhistoria.
Per una atra part, no hi ha cap llei lingistica que impedixca a un dialecte poder
convertir-se en llengua de cultura, si les circumstancies li son favorables. La qualitat de
dialecte no es un estigma vitalici. Va haver un temps, un llarc temps, en que tots els
savis romanistes dien que el catala era un dialecte del provenal. Ho dien Frederic Diaz,
fundador de la filologia romanica, Meyer Lubke (fins lany 1926), Mila i Fontanals,
Mossen Antoni M Alcover, Schultz-Gora, Henri Bourciez i, en lantiguetat, el mateix
Dante. Es que per aixo, els catalans se van dedicar a cultivar el provenal en les escoles
i a escriure tots en provenal? Els filolecs que es van equivocar al dir que el catala era
un dialecte del provenal poden tambe ara equivocar-se, i sequivoquen, al dir que el
valenci es un dialecte del catala. Que vinguen als nostres respectius pobles i estudien
la llengua viva; i a vore si despres son capaos de dir que el catala i el valenci son la
mateixa llengua!
VII. CAUSES
Quines causes son les que, de facto, convertixen un dialecte en llengua? Es curios i
paradoxal que la Lingistica nos diga que eixes causes generalment no son dorde
lingistic. Al mateix temps que les enumerarm, vorem la seua aplicacio al cas concret
del valenci.
1. Factors politics.
El rei Don Jaume vullgu que Valencia fora un regne independent del dArago i del
comtat de Barcelona; establi aci, en Valencia, la seua cort; feu del valenci la llengua
oficial, fet que imitaren els organismes administratius; ao, acompanyat duna geografia
i duna historia propia, fon causa, mes que suficient, per a produir una unitat lingistica
diferenciada i lingisticamente hegemonica.
2. Factors socials i economics.
Valencia va ser, des de la venguda del rei Don Jaume (i la cosa venia dabans), un
empori de riquea i de opulencia, en una floracio comercial, agricola, industrial, artistica
i cultural, etc..., i inclus, des del punt de vista demografic, la ciutat mes poblada de la
Corona dArago. Els elements humans que aci venien immigrant, poc importants en
numero, anaven sent incorporats i absorbits per la cultura de Valencia i varen prendre sa
llengua per model. Aci tenim un atre factor suficient per a elevar un parlar a la categoria
de llengua.
3. Factor cultural.
La Llengua Valenciana, utilisada per una nuvolada descritors brillants, cre un
llenguage literari i el fix com a instrument de cultura. Te dret a ser considerada com a
llengua, i no com a dialecte, una llengua que produix un tal florejament literari.
4. Argument de prescripcio.
La Llengua Valenciana ha segut usada com a tal pels nostres escritors en tota classe de
materies i en tots els temps; ha tingut gramatiques i diccionaris. Qu li falta per a ser
una verdadera llengua ?
5. Argument psicologic.
La consciencia lingistica. El poble valenci sempre ha cregut parlar i escriure una
llengua, emparentada i pareguda al catal, pero distinta: la VALENCIANA, actualment
es molt dificil, per no dir impossible, linteligencia mutua, donada la diferencia fonetica,
de morfologia, de sintaxis i de lexic. Son estos arguments prou suficients per a constituir
una llengua diferenciada. Sobre eixa consciencia tenim testimonis grafics en lobra EL
CRIT DE LA LLENGUA, de Mossen Alminyana. A ells podem afegir testimonis
explicits, deixa consciencia constant, dautors tals com Don Lluis Revest, D. Manuel
Sanchis Guarner i Germa Colon.
A est ultim argument solen objectar que, entre valencians i catalans, hi ha una
determinada comprensio. Pero podem contestar-los en paraules dEnric Wulff: La
mutua comprensio no basta per a definir un dialecte, per quant aquella tambe pot donarse entre parlants de llengua distinta, pero emparentada; del mateix modo que, en una
interpretacio amplia del terme, la comprensio pot ser simplement escrita i no oral, per la
referencia a una forma escrita comuna; lo que te una gran aplicacio al cas de les
relacions entre el valenci i el catala, tan diferents foneticament, pero que poden no
pareixer-ho, si sadopta una ortografia arcaisant, com la catalana, que amaga les
diferencies fonetiques, encara que siguen tan grans.
En lo que acabem dexposar crec que hi han suficients arguments per a donar la nostra
proposicio o tesis per demostrada.
Recapitulant, podem dir que el valenci migeval era una verdadera llengua, que no sha
perdut, i que, encara que hipoteticament en lactualitat fora un dialecte -cosa que
neguem rotundament i que afirmen els despreciadors de lo nostre-, estariem en el dret
de cultivar la nostra llengua materna en lescola portar-la fins a lUniversitat i elevarla a lesplendor que ha tingut en uns atres temps, per virtut de les lleis lingistiques, del
dret natural -dels drets humans- i de les lleis positives que rigen els pobles civilisats.
En el valenci del sigle XIII, el roman pla valenci va accedir a la categoria de
llengua de cultura -categoria que no mai ha perdut-, per haver-se cumplit en ella les
condicions o factors que hem senyalat, qualsevol dels quals era mes que suficient per ad
aixo: factor politic, factors socio-economics, influencia duna gran ciutat (Valencia),
floriment duna esplendorosa literatura; cultiu gramatical, i, inclus, una Renaixena. A
tot aixo sunix una consciencia viva, generalisada en lhistoria, i la voluntat del nostre
poble de reivindicar tota la nostra personalitat valenciana, de la qual forma part la
llengua, la perdua de la qual seria la perdua de la cultura i de lanima del poble valenci.
VIII. CONSEQENCIA
En conseqencia, podem acabar dient:
EL VALENCI ES UNA LLENGUA NEOLLATINA, AUTOCTONA I
INDEPENDENT, QUE TE DRET A UN CONREU LITERARI, COM A LLENGUA
DE CULTURA, I A POSSEIR ORTOGRAFIA, GRAMATICA I VOCABULARI
PROPIS.
IX. COROLARI
LOrtografia valenciana llegtima es lortografia valenciana, ao es, la de la nostra
Academia de Cultura, i no la de lInstitut dEstudis catalans, disfrassada baix de l
eufemisme de les normes de Castello o del 32.
Salvador de Madariaga, en el seu llibre Espaa (pg. 186), escriu:
Valencia no quiere ser otra cosa que Valencia. Su lengua difiere lo bastante para poder
permitirse gramtica y vocabulario propios, si sus literatos quisieran construrselos.
Puix s, aixo volem. AIXO ES PRECISAMENT LO QUE VOLEM.
Conferencia pronunciada per D. Josep M Guinot i Galn, en Lo Rat Penat, Valencia, el
11 de giner de 1983.
(1) Les preposicions per i per a foren objecte dun atre articul. Vid. Guinot, J.M. Les
preposicions per i per a en la llengua valenciana. Revista de Filologia Valenciana, n 2,
Valencia, 1995, pp. 49-62.
(2) Per eixemple, Coromines, J. Lleures i converses dun filoleg. Barcelona, 1989, p. 30,
diu: "El complement directe "nomes" es construix ab la preposicio a en el catala genu,
antic o modern, quan el complement es un pronom personal tonic, o quan el
complement seguix immediatament al subjecte sense intercalacio del verp,
especialmente en les locucions reciproques del tipo lun o laltre. Bada Margarit,
A.M. Gramtica catalana. Madrit, 1975, tom II, p. 57, afirma igualment: La regla
general es que en catala es construix el complement directe sense preposicio, inclus
tractant-se de persones: he trobat al teu germa, invoca la Mare de Deu. No obstant
esta regla general, lautor posa a continuacio dos excepcions, a saber: primera: quan el
complement es un pronom personal fort: jo el corregir a ell i ell me corregir a mi;
(ademes tolera la preposicio a devant de tothom, tots i el qual; segona: quan el
complement directe designa una persona (o en general un ser que pot desenrollar laccio
expressada pel verp), i va immediatament darrere del subjecte de loracio (mentres
subjecte i complement directe no es troben separats per una pausa que presuponga un
verp sobreentes). Eixemples: ens miraven lun a laltre, el perseguia com el gat a la
rata. Fora destos casos nomes es possible usar la preposicio devant del complement
directe, quan no hi haja una atra opcio per a desfer una ambigetat, cas en el que no es
troben, segons Bada Margarit, frases tan lluntanes del valenci com: qui has trobat,
la fonetica precedix la morfologia, qui ha vist En Joan?, fa be el pare que castiga el
fill dolent, frases que evidentment per al valenci gramaticalment son ambiges.
Igualment, en el manual de Marv, J. Curs superior de gramtica catalana. Barcelona,
1968, se cont la mateixa doctrina de labolicio de la preposicio a devant del
complement acusatiu. Inclus en el cas en que servix per a evitar frases equivoques,
aconsella recorrer a atres solucions, com mantindre lorde llogic dels termens de
loracio.
(3) Sanchis Guarner, M. Gramtica valenciana. Valencia, 1950, p. 270. Seguix la norma
catalana i unicament admet la preposicio a davant del complement directe (salvant les
mateixes excepcions que hem citat de lautor precedent). Per ad ell la colocacio del
complement acusatiu es darrere del verp, sense intermig de cap preposicio, diferint en
aixo la nostra llengua del castell que en molts casos intercala la preposicio a entre el
verp i el complement acusatiu. Lo qual es cert referent al catala, que ell te per la nostra
llengua, pero no per al valenci, com es pot comprovar escoltant qualsevol conversacio
en la nostra regio valenciana. No son exactes els eixemples que posa com a valencians:
he vist la teua germana; obeim els nostres pares; han agafat un lladre; Toni estima molt
els seus fills. Els valencians diuen: he vist a ta (la teua) germana, obeim als nostres
pares; han agarrat a un lladre; Toni vol molt a sos (els seus) fills. I no es diga que est us
es un castellanisme, perque est escampat per tota Espanya i es usat inclus per catalans
no normalisats en Balears i en el pas catala.
(4) Per a lus freqent de la preposicio a en lobjecte directe en la llengua valenciana del
sigle XV, vid. Villena, sor Isabel de, Vita Christi. Ed., transcripcio i estudi per J.
Almiana Valls, Valencia, 1992, tom I, pp. 180-181. Autors catalans com Rafanell, A.
Estudis. Girona, 1993, p. 15, documenten en el sigle XVII la compareixena quasi
sistematica en valenci, de a davant dacusatiu personal seguint una certa tradicio
regional, est autor ho confirma ab uns quants eixemples trets de sermons valencians
daquella epoca: no acabeu de perdre al Rei, castig Deu a Farao i a tots sos regnes.
(5) Per a una visio de les teories sobre lorige i expansio de la construccio preposicional
en les llenges romaniques, vid. Lpez Martnez, M S. O complemento directo con
preposicin a en galego. Verba. Anex 36, Santiago de Compostela, 1993, pp. 173-187.
(6) Vid. Guinot i Galan, J. M. Gramatica normativa de la llengua valenciana. Valencia,
1987, pp. 311-314; i tambe: Fullana Mira, Ll. Gramatica elemental de la llengua
valenciana. Valencia, 1915, p. 234.
(7) Sanchis Guarner, M. Gramtica valenciana. Valencia, 1950, pp. 276-278.
(8) Fabra, P. Gramtica catalana. Barcelona, 1933, n. 120; Bada Margarit, A. M.
Gramtica catalana. Madrit, 1975, 244, 2; i Marv, J. Curs superior de gramtica
catalana. Barcelona, 1968, n. 251.
(9) Salvador, C. Gramtica valenciana. Valencia, 1974, Apendix XLVIII, 2.
(10) Per a un tractament de la preposicio de en la llengua valenciana vid. Guinot i
Galan, J. M. Gramatica normativa de la llengua valenciana. Valencia, 1987, pp. 318321, i tambe: Fullana Mira, Ll. Gramatica elemental de la llengua valenciana. Valencia,
1915, pp. 235-237.
(11) En el mateix sentit Fontelles, A. Gramatica de la llengua valenciana. Valencia,
1987, pp. 319-320.
(12) Lo dit sobre la preposicio de, davant de que, es deu afirmar tambe de les
preposicions a i en. No hi ha cap inconvenient en valenci en dir o escriure: gracies a
que has vingut, aveats a que tots els ho donen fet, sencabota en que li otorguen un
premi, la prova est en que no ha volgut.
(13) Algunes diferencies en: Guinot i Galan, J. M. Valenci i catala comparats.
R.A.C.V. Serie filolgica, n 4, Valencia, 1989, pp. 136-137.
(14) Sobre lus pels classics de la lliteratura valenciana, en valor locatiu, de la
preposicio en, vid. Villena, sor Isabel de, Vita Christi. Ed. Transcripcio i estudi de Josep
Almiana Valls, Valencia, 1990, tom I, p.180.
(15) En el mateix sentit: Lanuza, J. La preposicio en. R.A.C.V. Serie filolgica, n 4,
Valencia, 1989, pp. 100-101.
(16) Per a lestudi etimologic de la preposicio en: Lanuza, J. La preposicio en.
R.A.C.V. Serie filolgica, n 4, Valencia, 1989, pp. 104-115.
(17) Una mostra en: Villena, sor Isabel de, Vita Christi, Ed. Transcripcio i estudi per
Josep Almiana Valls, Valencia, 1990, pp. 179-180.
(18) Encara actualment son molts els escritors que no fan us de la preposicio ab, lo qual
supon un empobriment de la llengua escrita.
discurs dingres, que convalidara la meua assuncio deste compromis que representa el
formar part deste cos dacademics que son el major baluart, que mantenen el prestigi i
la grandea de la Llengua Valenciana. Per aixo, me decidi a agarrar el bou per les banyes,
i salvar la situacio valent-me dalguns apunts que estaven esperant locasio per a ser
utilisats i que considere adequats al dia de hui. Per lo tant parlar de Filologia i en
particular de la valenciana.
Shan donat moltes definicions de la Filologia (que etimologicament vol dir amor o
estudi del llenguage). Per a alguns es la ciencia que estudia la llengua en totes les seues
manifestacions. Per a uns atres es la ciencia que te per objecte el coneiximent del
caracter espiritual dun poble o dun grup de pobles tal com aquell que reflecta en la
llengua i en la lliteratura antiga i moderna.
Lobjecte de la Filologia no es la llengua en general ni tampoc la Lliteratura en general,
sino sempre i unicament la llengua i lliteratura dun poble determinat.
No hi ha que confondre la Filologia en la llingistica, a pesar de lestreta relacio
constant que existix entre les dos rames i lus indistint que sha fet de les dos rames
dinvestigacio llingistica; les dos treballen sobre el llenguage, pero de distinta manera.
Lintent de distinguir o distanciar els dos conceptes es prou recent. La llingistica com a
ciencia especifica del llenguage, independent de la Filologia, sha desenrollat a partir
del sigle XIX. Parlant rigorosament, la Filologia es una ciencia historica que analisa i
interpreta els texts antics, averigua les relacions que medien entre texts de diverses
cultures que les han fet possibles, i des deixe punt de vista es un indispensable auxiliar
de lhistoria, perque per mig de la critica interna i externa garantisa lautenticitat i valor
dels documents en que se fonamenta linvestigacio historica. Igualment, i aixo es
important, es llavor propia de la Filologia, per mig de la critica de texts i la critica
lliteraria, oferir ledicio dels texts, segons criteris cientifics i tecniques adequades, a lo
que contribuix lerudicio, les ciencies auxiliars i particularment la llingistica. Esta, pel
seu costat, la llingistica, treballant sobre el mateix objecte material, te per objecte
formal lestudi del llenguage en general i de cadascuna de les llenges en particular.
De manera que la Filologia no pot prescindir de la Llingistica per a les activitats que
acabem dindicar: la critica, linterpretacio, ledicio de texts. La Llingistica necessita la
Filologia per a que li suministre uns texts segurs en que apoyar les seues investigacions.
Eixa es lexplicacio de per qu Filologia i Llingistica shan confondit tantes vegades i
es parle de filologia romanica, germanica, o eslava, etc abarcant tots els estudis
llingistics i lliteraris dun grup huma.
FILOLOGIA I GRAMATICA
La Filologia, tant com a estudi de texts com en el seu ram gramatical, es una de les
ciencies mes antigues de lhumanitat, i particularment en est ultim, en el gramatical, a
traves del temps comprn una serie de problemes, doctrines i raonaments, molts dells
ya fa temps fora de circulacio, acompanyats duna terminologia, actualment de valor
epistemologic, pero que encara nos encadena, per lo que no estar de mes un breu resum
historic dels estudis gramaticals per a una millor comprensio dels problemes filologics i
llingistics moderns.
Els gramatics grecs Apoloni Discol i el seu discipul Herodia recopilaren els treballs dels
seus predecessors, i les seues obres foren la base de la gramatica llatina escrita per Elio
Donato en el sigle IV, i els 18 llibres de Gramatica completats per Priscia en lepoca de
Justini. La gramatica de Donato i els tractats de Priscia foren la maxima i casi unica
autoritat gramatical en les escoles de lEdat Mija i delles deriven els tractats grecs i
llatins de lepoca moderna.
Durant lEdat Mija continua la gramatica llatina en tot son vigor. Ara be, el llati
migeval, sense ser una llengua morta, puix sescriu i es parla, es una segona llengua,
que es depren en lescola, i est gramaticalment ben fixada, tenint per ideal lus dels
grans escritors de lepoca classica: Virgili, Horaci en vers, Cicero i Cesar, en prosa
Del seu us es trauen les regles que determinen el llenguage. Esta tradicio es perpetua a
traves dels sigles, perque el llati no solament continua ensenyant-se en les escoles (en
lUniversitat, fins al sigle passat) sino que continua sent la llengua dels escritors
eclesiastics, de la lliteratura i de les ciencies.
En quant a la llengua indigena no se la ensenya ni se la estudia.
Sera precis arribar al Renaiximent per a que les llenges neollatines accedixquen a la
dignitat de llenges nacionals lliteraries. El breol de lestudi gramatical de les llenges
romaniques fon lItalia del Renaiximent, a on la gramatica semancipa de la servil
imitacio de la gramatica llatina. Els mes famosos tractadistes italians daquella epoca
foren Francesco Fortunio, qui descobri en els grans lliterats italians del sigle XIV
lexistencia duna regularitat gramatical; el cardenal Pere Bembo, Giorjo Bartoli, a qui
se deuen precioses observacions sobre la familia italiana; Pere Giumbullari, qui fiu les
primeres passes en materia detimologia sobre Italia; mes avant Castelvetro.
En este moment apareixen les primeres gramatiques franceses precedides dobres
didactiques per a lus dels estrangers, en particular per als anglo-normands, lidioma
dels quals (frances) salterar de dia en dia. Ve enseguida una generacio de gramatics
humanistes i nacionalistes, que se dediquen a lapologia, a la defensa i lilustracio de la
llengua francesa, apta per a rivalisar en totes les llenges antigues, com sesforar en
demostrar-ho Henri Hestienne en son Trait de la conformit du lange franois avec le
grec (1565).
En Espanya tingu repercussions el moviment gramatical produit en lItalia del
Renaiximent, i es Nebrija lautor de la primera Gramatica castellana, publicada en lany
1492. Elio Antonio de Nebrija (1411-1522) es el seudonim de lhumaniste i gramatic
espanyol Antonio Martnez de Cala i Jarava, qui va colaborar en Cisneros per a la
publicacio de la Biblia Poliglota i va ensenyar en les Universitats de Salamanca i Alcala.
En castell shan publicat moltes gramatiques, entre elles la de la Real Academia
Espanyola. Nomes mencionarm, entre les mes famoses, la dAndreu Bello (17811865), escritor i filolec veneola. En catala tenen tambe importancia la Gramatica de
Pompeu Fabra (1912), les de E. Valls i J. Marv (A. Martorell i E. Valls) i la de Badia
Margarit.
En arribar ad este punt, en que hem fet un breu recorregut per lhistoria de la gramatica,
seria llogic fer el mateix recorregut per lhistoria dels diccionaris i datres rames del
saber relacionades en la Filologia. Pero eixe estudi no se pot realisar ni en una ni en
varies conferencies. Sense eixir-nos de la Filologia romanica nos deixaria admirats la
Todos sabemos que son lenguas parecidas; pero actualmente muy diferenciadas. Por lo
que no hay cosa ms ridcula que decir que nosotros hablamos el catal de Valncia,
considerando nuestra lengua como un dialecto o patus del cataln.
Est demostrado por los investigadores que, desde el siglo XIV (cuando aparecieron los
nombres de cataln y valenciano, aplicados a las respectivas lenguas), a nuestra lengua
se le dio, por los escritores que la cultivaron, el nombre de Llengua Valenciana.
Afortunadamente tenemos la valiosa obra de Mn. Josep Almiana EL CRIT DE LA
LLENGUA, que lo demuestra grficamente con testimonios de una fuerza irrebatible.
Al principio nuestro romance fue conocido como el nostre llati o el roman pla
(Crnica del Rey Dn. Jaime). Pero, ya en 1395, Antoni Canals, al traducir el Valeri
Maxim, dice clara y especficamente que es tret del llati en nostra volguda llengua
valenciana. Bonifaci Ferrer tradujo la Biblia y, en el colofn de la obra dice: de la
llengua latina a la nostra valenciana. Y, posteriormente, centenares de autores siguen
diciendo que escriben en Lengua Valenciana. Acaso ellos no saban en qu lengua
escriban?
Por lo que respecta a la denominacin de llengua llemosina que, en ocasiones, se le da
a nuestra lengua, no hay ningn problema porque en la actualidad no hay nadie que use
tal denominacin. El mismo Dn. Manuel Sanchis Guarner dice que se trata de una
denominacin inexacta e inadecuada.
La realidad es que los valencianos hablamos valenciano, una lengua derivada del latn,
sujeta a muchas influencias con el paso del tiempo; lengua que fue cultivada por una
plyade de brillantes escritores (nuestros clsicos); que, durante siglos, fue parecida al
cataln, principalmente el escrito, lo cual es debido al origen comn en el latn vulgar y
a la influencia de nuestros escritores sobre aquella lengua hermana; pero que, en boca
del pueblo comenz muy pronto a diferenciarse de la misma (la vocal neutra apareci,
en cataln, ya durante el siglo XIII) y no ha cesado en su evolucin hasta nuestros das,
de forma diferente al cataln. Por eso es imposible, confundirla con aquella, no slo en
su fontica sustancialmente distinta, sino incluso por su tesoro lxico que, aunque tenga
su sustrato en la lengua latina, ha tomado de los elementos indgenas y de los pueblos
que han pasado por nuestro solar un caudal respetable de millares de palabras, que no
cuentan para la lengua normalizada catalana.
A todo ello se habr de aadir las peculiaridades morfolgicas, no slo en los
paradigmas verbales, sino tambin en todas las partes de la oracin y en su uso, as
como en los giros sintcticos.
Y volviendo al tema principal de este apartado Denominacin de la lengua no
estar de ms desmontar las razones que se aducen para negar a nuestra lengua el
nombre de valenciana para sustituirlo por el de catalana. Expondremos
escuetamente los argumentos en los que se fundamentan y procuraremos refutarlos.
Estos son los argumentos:
1. Razn histrica.- La lengua fue trada desde Catalua a Valencia por los
conquistadores cristianos, es decir, por los catalanes.
2. Razn geogrfica.- El principado de Catalua es el ms extenso, poblado y potente,
por todos los fillogos puede ser maana rehusado por todos, incluso por los mismos. Si
los romanistas dicen ahora que el valenciano es un dialecto del cataln, vaya ello por
cuando estaban todos de acuerdo incluso los catalanes en decir que el cataln era un
dialecto del provenzal. Lo decan, no hace an mucho, Federico Dez, fundador de la
lingstica romnica, Mosn Antonio Mara Alcover, Mil y Fontanals, Bourciez,
Meyer-Lubke, etc Ahora, en cambio ya le reconocen la categora de la lengua
autctona. Lo mismo ocurrir con el idioma valenciano cuando lo estudien mejor, en su
fontica viva y no en la libresca. El carcter de Lengua se le ha reconocido al
valenciano por la Academia de la Lengua Espaola, que la define como lengua que se
habla en la mayor parte del antiguo Reino de Valencia.
Pero en esta cuestin del nombre de la lengua no podemos contentarnos con refutar
argumentos sin fuerza: hemos de aducir alguna razn positiva para aadirla al vlido
argumento de prescripcin. La razn, y bien definitiva, es esta: que el valenciano y el
cataln son actualmente dos lenguas perfectamente diferenciadas o distintas. Por ms
parecidas que por escrito hayan sido estas dos lenguas en el pasado, en el momento
actual son bien diferentes: han evolucionado de modo distinto, a partir del latn, y
hemos llegado a un punto en que sin un estudio previo de las otras lenguas, difcilmente
nos entendemos los catalanes, los mallorquines y los valencianos, ni hablando ni
escribiendo; adems, tenemos clara conciencia de hablar y escribir distintas lenguas.
Son diferentes el vocabulario, la morfologa, la sintaxis y, sobre todo, la fontica.
Incluso la ortografa catalana es inadmisible para una fontica valenciana. Intelectuales
catalanes muy respetables dijeron que aplicar a las tres lenguas: valenciano, mallorqun
y cataln, la misma ortografa, era contra natura.
He dicho ms arriba que, sobre todo, lo que diferencia al valenciano del cataln es la
fontica y, aunque ms adelante hablaremos ms en concreto de ello, quiero adelantar la
importancia que la misma tiene en la clasificacin de las lenguas. Si queremos clasificar
rpidamente las hispnicas, ser suficiente fijarnos en el sistema voclico: el portugus
tiene como distintivo la nasalizacin de ciertas vocales; el castellano no tener
nasalizacin de las mismas y ser todas ellas cerradas; el valenciano no ofrecer
nasalizacin de vocales y ser stas cerradas o abiertas; el cataln tener una vocal ms
que el valenciano, la mixta, con una funcin importante y no disponer ms que de tres
sonidos voclicos en slaba tona, cuando el valenciano tiene cinco.
A algunos les parecer que esa diferencia en el tratamiento de las vocales no tiene
trascendencia; pero s la tiene y grande, si se tiene en cuenta que las slabas tonas
llenan constantemente el flujo fontico.
Saben ellos lo que es convertir a cada paso la O en U y las A y las E tonas (de las que
hay montones) en una vocal mixta o neutra, que no es ni A ni E? Para el cataln es lo
mismo decir teulada que taulada, fortet que furtet. En valenciano escribimos:
corona, poder, capelletes, pare, mare, berenar, etc y lo pronunciamos tal como est
escrito. Los catalanes, en cambio, pronuncian, aproximadamente: curone, pud,
kepelletas, para, mara, baran, etc
Contribuyen a diferenciar el valenciano del cataln, adems de las muchas divergencias
fonticas, tan importantes, las numerosas palabras valencianas que, por no ser catalanas,
no las incluye el diccionario cataln. Germn Coln Domnech, en el ao 1952, ya
haba catalogado ms de mil de estas, tan slo en unos pocos pueblos de la provincia de
Castelln y eso que estaba empezando (Orbis, tomo I, n 4, 1952). Dn. Miquel Adlert y
el Sr. Garca Carpio, despus de recoger miles y miles, han desistido de buscar ms por
aburrimiento, habida cuenta la cantidad existente. Adems, en los Diccionarios
catalanes, todas aquellas palabras, que habladas en algn pueblo de Catalua, son
iguales a las valencianas, aunque fueran utilizadas por nuestros clsicos, son rechazadas,
en la mayor parte de los casos como dialectalismos o vulgarismos.
Para finalizar este punto, quiero hacer una breve alusin a la utpica lengua literaria,
comn a catalanes, balericos y valencianos. Si consideramos que esa lengua es el
actual cataln normativo, se engaan o nos engaan: en ella no estn representados ni el
idioma valenciano ni el balear, porque se ha normalizado a base del cataln de
Barcelona y se ha rellenado de arcasmos y caprichosas invenciones y no se ha contado
para nada ni con los valencianos ni con los mallorquines. Intentar hacer una lengua
estndar de tres supuestos dialectos, basndose en uno de ellos, prescindiendo de los
otros dos, es un intento de genocidio. Qu dirais si, en una familia, para conseguir la
unidad de tres hijos, se matara a dos de ellos? Por eso, Mosn Antonio Mara Alcover,
al corregir el nombre de su diccionario, en el prlogo del Diccionari Catal-ValenciBalear, dice que si en algn tiempo ha existido (aquella unidad lingstica), hoy da no
se puede afirmar eso seriamente.
II. CRITERIOS PARA LA NORMALIZACIN DE LA LENGUA
Una cosa es la lengua que se habla espontneamente y sin preocupaciones y otra cosa es
la lengua cuidadosamente ajustada a las normas de la Gramtica y con pretensiones
literarias. La primera no se escribe, tan slo se habla, despreocupadamente, y por eso
suele estar llena de vulgarismos, barbarismos y solecismos, por ms que contine fresca
y viva en la boca del pueblo. La segunda, la literaria, la que llega a los honores de la
escritura, selecciona el vocabulario, guarda las reglas gramaticales y busca en todo
momento la propiedad, correccin y elegancia. Una y otra presentan diversos grados de
perfeccin, segn el nivel de cultura y buen gusto de los sujetos hablantes. Aqu y ahora
tan slo vamos a hablar, brevemente, de la Lengua Valenciana literaria.
Establecer las normas de la Lengua literaria Valenciana es, hoy en da, una labor difcil,
aunque no imposible. A la dificultad intrnseca a toda lengua, se aade el estado de
decadencia de la Lengua Valenciana, hasta el punto de que algunos se preguntan si
realmente esta lengua existe y otros quieren que les digan donde est concretamente
dicha lengua. La descripcin de una lengua, la codificacin de sus normas tiene siempre
dificultad, porque todo idioma es, por naturaleza, una cosa viva y fluctuante, que
insensiblemente cambia en cada momento; por lo que querer constreir el idioma con
unas reglas fijas y permanentes es como intentar ponerle puertas al campo. No obstante
lo cual es preciso que cada lengua tambin la valenciana tenga esas normas,
acatadas por todos, porque si no la lengua, abandonada a su suerte, navegara a la deriva
y acabara naufragando en la anarqua y en la disolucin.
Antes de decir lo que es la Lengua Valenciana en concreto, diremos dos palabras sobre
los criterios que han de regir la normalizacin de la Lengua Valenciana.
1. Lo primero con que se debe contar para la elaboracin de la lengua literaria
valenciana es con el lenguaje vivo del pueblo. De lo contrario se fabricara un lenguaje
artificial, que el pueblo no comprendera, ni lo aceptara tampoco; tal como est
ocurriendo con la moda de escribir en cataln aqu, en nuestra regin. Cataln que a la
gente se le cae de las manos y no lee, porque no lo entiende tampoco.
El pueblo es el amo de la lengua. La lengua es suya y la gramtica debe estar a su
servicio. No viene la lengua de la gramtica, sino la gramtica de la lengua. Ella, la
gramtica, como ciencia emprica que es, observa el modo de hablar del pueblo y, por
induccin de abajo hacia arriba establece las reglas que el pueblo sigue al hablar; las
codifica y las pone a disposicin de los que quieren hablar o escribir bien, no sin haber
hecho primero una depuracin de los defectos que ha observado en el habla popular.
2. La Lengua Valenciana literaria no es la catalana, ni la que hablan los catalanes, ni la
que ellos y otros de acuerdo con ellos, escriben siguiendo las normas del Instituto de
Estudios Catalanes. La Lengua Valenciana es la valenciana, la que habla el pueblo
valenciano, mejor dicho, la que se habla predominantemente en las provincias de
Castelln, Valencia y Alicante, trasladada honradamente y sin mixtificaciones a nivel
literario.
La lengua catalana es la que se habla en Catalua y, por escrito o literariamente, la que
sigue las normas del Instituto de Estudios Catalanes. Esta lengua, segn confesin del
profesor Bada Margarit (al principio de su Gramtica Catalana), prcticamente es la de
Barcelona. Tiene asimismo un diccionario normativo que no acepta las palabras
especficamente valencianas. Tiene una fontica diferente de la valenciana: la de
Barcelona, que ha sido adoptada como normativa. Una gramtica que excluye, como a
dialectalismos o vulgarismos, las peculiaridades valencianas y una ortografa arcaizante
y etimologista, que los valencianos no podemos soportar debido a las numerosas letras
intiles que conserva, algunas de las cuales ni ellos mismos pronuncian.
3. La Lengua Valenciana, para alcanzar el grado de dignidad que le corresponde como
instrumento de noble expresin y comunicacin social, tomando como base el habla del
pueblo, es decir, la lengua viva de las personas ms cultas, debe ser una sntesis del
habla de todas las comarcas del Reino, depurada de vulgarismos, castellanismos y
catalanismos, as como de palabras extranjeras innecesarias y de formas morfolgicas y
sintcticas que no sean autnticamente valencianas.
a. Los vulgarismos deben ser descartados, porque la lengua literaria es el ropaje ms
nuevo del lenguaje, con aspiraciones de ser instrumento de belleza; y nada vulgar o feo
puede ser artstico o bello.
b. Se han de eliminar lo arcasmos. Las palabras que han cado en desuso, que no se
hablen ya en ningn lugar de nuestra regin, estn muertas y no hay por que
resucitarlas, a no ser por una verdadera necesidad: para llenar un vaco del vocabulario.
Un escrito, lleno de arcasmos, adems de resultar ininteligible, parece un cementerio de
palabras o un campo sembrado de fsiles.
c. En cuanto a las palabras extraas al idioma, principalmente castellanas y catalanas, se
ha de seguir el mismo criterio: siempre que se pueda expresar una idea con palabras
valencianas no debe usarse nunca una palabra castellana, catalana o extranjera. Si hace
falta alguna palabra porque el valenciano no la tiene, se ha de procurar, al pedirla
prestada de fuera, adaptarla previamente a la idiosincrasia de la lengua y a las leyes de
la evolucin del propio idioma.
y las situaciones de los que la hablan. No es necesario salir de casa para encontrarla, ya
que, desde la ms tierna infancia la hemos recogido de los labios de nuestros padres.
La Lengua Valenciana bien escrita ya es ms difcil de encontrar, porque la moda actual
es escribir en cataln o en un valenciano hbrido por su catalanizacin. Por qu?; la
explicacin intereses econmicos o compromisos polticos aparte es muy fcil: en
cataln est todo estructurado y codificado, mientras que en valenciano est casi todo
an por hacer. La gente se escora siempre hacia lo ms fcil, elige casi siempre lo ms
cmodo. De aqu la necesidad de ir haciendo, poco a poco, con paciencia y tenacidad,
todo lo que se ha de hacer, empezando por la ortografa y siguiendo por la gramtica y
el diccionario, para que los escritores valencianos dispongan de todo lo que necesiten
para escribir con seguridad y soltura en la lengua propia, hasta elevarla al nivel de
esplendor que le corresponde y que le concedieron nuestros clsicos.
1. EL VOCABULARIO
Mientras se publica el gran Diccionario normativo de la Lengua Valenciana por la
Academia correspondiente (tal vez sea esto lo ms urgente, tras la codificacin
ortogrfica), se pueden utilizar el Diccionario Cataln-Valenciano-Balear de Mosn
Alcover, con las debidas reservas; el diccionario de Escrig-Llombart (quienes dispongan
del mismo); el diccionario del P. Fullana, que contiene 45.000 palabras, muchas de ellas
recogidas de boca del pueblo por el autor, y los dos vocabularios recientemente
publicados por el GAV y por Valencia 2000, redactados, el primero, por un colectivo de
profesores y el segundo por Miedes. Todos esos diccionarios, como toda obra humana,
tienen imperfecciones; pero son valencianos, cosa que es de desear en otros diccionarios
que se dicen valencianos y son copias serviles de los catalanes.
2. LA GRAMATICA
Mientras no se publique, por la autoridad competente, la Gramtica normativa de la
Lengua Valenciana, se debe de estar vigilantes para no aceptar, como valencianas,
gramticas que, circulando bajo el nombre de valencianas, se amoldan en todo a la
codificacin de la lengua catalana.
La gramtica de Sanchis Guarner es aprovechable en muchos conceptos; pero, si bien
registra en ocasiones las dos formas, la valenciana y la catalana, acaba siempre
aconsejando la catalana. La gramtica de Carles Salvador, igualmente aprovechable en
parte, no est libre de excesivas concesiones al cataln. La de Lo Rat Penat es muy
breve. La del P. Fullana, la ms segura, necesita de pequeos retoques en la ortografa.
No es necesario aadir que ofrecen plena garanta las gramticas que se publican bajo
los auspicios de la Academia de Cultura Valenciana y de Lo Rat Penat.
A. MORFOLOGIA
A.1 EL ARTICULO DEFINIDO
a. El uso ha establecido el artculo neutro LO, especialmente cuando va delante de un
adjetivo sustantivo (lo bo, lo millor). Admitindolo se enriquece la lengua. El P. Fullana
ya lo admita, dada su popularidad.
b. Los artculos LO y LOS, como masculinos, se vienen usando desde tiempos remotos
(en el Maestrazgo dicen: lo siny ret). Estando estas formas vivas en algunos lugares
del Reino, deben ser conservadas como normales, junto a las introducidas y
generalizadas modernamente EL y ELS.
c. Parece conveniente regularizar, para una mayor claridad, el uso del artculo definido
EL, LA, LO delante de relativo (el que, la que, lo que). As se distinguira mejor el
masculino del neutro.
A.2 LOS PRONOMBRES PERSONALES
La forma en nominativo del pronombre de primera persona es, como en los tiempos
clsicos, YO.
Junto a las formas nosatros y vosatros se deben poner como correctas, aunque no estn
tan vivas, las formas nosatres y vosatres. En cambio, se deben tildar de vulgares
mosatros, matros y vatros. La formas nosaltres y vosaltres son arcaismos, que ni
literariamente deben usarse porque estn completamente muertas en todo el dominio
valenciano.
Las formas tonas me, te, se, ne, lo, los, nos, vos estn plenamente extendidas; pero no
us. Usar es y se por nos es un vulgarismo. Las formas tonas terminadas en vocal se
eliden delante de una forma verbal comenzada en vocal, quedndose en m, t, s, n, l.
Detrs de una forma verbal acabada en vocal, las formas tonas mencionadas (excepto
vos) descansan en ella y pasan a m, t, s, n, l, ls. Estn bien como estn: les, li, ho.
Las formas llamadas reforzadas em, et, es, en, el, els, ens, deben considerarse como
legtimas.
Aunque el neutro ho, se pronuncie en muchas ocasiones como hu (ya ho veig = ya hu
veig), parece ser que lo correcto es escribirlo ho.
El pueblo no admite la restauracin del pronombre reflexivo hom, a pesar de ser clsico.
Est olvidado en toda el rea valenciana y se le sustituye por u, se, o es (u diria, se diria
o es diria).
A.3 LOS PRONOMBRES POSESIVOS
Las formas velencianas del pronombre posesivo son: meu, teu, seu, nostre, vostre, meus,
teus, seus; meua, teua, seua; meues, teues, seues; nostre, vostre; nostres, vostres. Son
inadmisibles en valenciano las formas: meva, teva, seva, meves, teves, seves.
Llur y llurs no pertenecen a la lengua hablada.
Las formas reducidas del posesivo son: mon, ton, son; mos, tos, sos; ma, ta, sa; mes, tes,
ses.
A.4 DEMOSTRATIVOS
Las formas vivas de los pronombres demostrativos en valenciano son: est o este, eix o
eixe, aquell, con los correspondientes femeninos y plurales: esta, eixa, aquella; estos,
eixos, aquells; estes, eixes, aquelles.
Por influencia del cataln se estn introduciendo las formas arcaicas reforzadas: aquest,
aquesta, aqueix, aqueixa, con sus plurales: aquests o aquestos, aquestes; aqueixos,
aqueixes. Estas formas no estn vivas en el lenguaje hablado valenciano y el pueblo no
las acepta; le parecen un anacronismo.
A.5 RELATIVOS
En algunos lugares an est vivo el uso de qui como sujeto o complemento de persona.
Aunque hoy, por influencia del castellano, se ha generalizado el que para todo, aquel
uso es perfectamente legtimo y se debe trabajar para reintroducirlo, generalizndolo.
A.6 NUMERALES
El sistema de los numerales valencianos se parece ms al latn que al cataln. Se deben
eliminar del valenciano las siguientes formas catalanas:
Cardinales: dugues o dues, vuit, disset, divuit, dinou, seixanta, vuitanta, vuit-cents,
milio, bilio, etc
Ordinales: cinque, sise, sete, huite, etc (arcaismos)
Partitivo: meitat (arcaismo)
Las formas valencianas correspondientes son las siguientes:
Cardinales: dos, huit, desset, dihuit, deneu, xixanta, huitanta, huit-cents, millo, billo,
etc
Ordinales: Se aconsejan las formas derivadas del latn: quint, sext, septim, octau, nove,
decim, undecim, duodecim, vigesim, trigesim, quadragesim, quinquagesim, sexagesim,
octogesim, nonagesim, centesim, milesim, millonesim, etc
Partitivo: mitat.
A.7 INDEFINIDOS
Atre, atra, atres, son las formas vivas en todo el Reino de Valencia y de muchos pueblos
de Catalua desde tiempos remotos. Deben ser usadas esas formas tanto en el lenguaje
hablado como en el escrito. Las formas altre, altra, altres, arcaicas, no deben ser
resucitadas por innecesarias.
A.8 EL FEMENINO Y EL PLURAL
Hay palabras que en valenciano tienen un gnero gramatical y otro en cataln, en
castellano o en valenciano antiguo. En caso de duda debe de consultarse el Diccionario.
Son formas dialectales: parlo, veno, sento; ella parle, cante, etc
b. Pretrito imperfecto. Normal: cantava, vencia, sentia. Dialectal: cantave, vencie,
sentie.
c. Perfecto simple. Junto al perfecto perifrstico, que se ha generalizado bastante en toda
la regin valenciana (vaig anar, vas vindre, etc) est el perfecto simple (an, cantares,
torn, etc), muy usual en la comarca central de Valencia y en nuestros clsicos. Las
dos formas son legtimas. Es aconsejable que se usen las dos formas para darle variedad
al idioma que, de este modo, queda enriquecido.
d. Presente de Subjuntivo. Son formas verbales:
1 conj. 1 e, 2 es, 3 e; 4 em, 5 eu, 6 en.
2 conj. 1 a, 2 es, 3 a; 4 am, 5 au, 6 en.
3 (pura). 1 a, 2 es, 3 a; 4 am, 5 au, 6 en.
En cambio son catalanas las formas:
1 conj. 1 porti, 2 portis, 3 porti, 6 portin.
2 conj. 1 temi, 2 temis, 3 temi, 6 temin.
3 (pura). 1 senti, 2 sentis, 3 senti, 6 sentin.
3 (incoactiva) 1 inverteixi, 2 inverteixis, 3 inverteixi, 6 inverteixin.
e. Imperfecto de Subjuntivo. Son valencianas las terminaciones:
1 conj. ara, -ares, -ara; -arem, -areu, -aren.
2 conj. era, -eres, -era; -erem, -ereu, -eren.
3 conj. ira, -ires, -ira; -irem, -ireu, -iren.
Son formas arcaicas:
1 conj. as, -asses, -as; -assem, -asseu, -assen.
2 conj. es, -esses, -es; -essem, -esseu, -essen.
3 conj. is, -isses, -is; -issem, -isseu, -issen.
Son catalanas:
1 conj. ports, portessis, portes, portssim, portssiu, portessin.
2 conj. vencs, vencessis, vencs, vencssim, vencssiu, vencessin.
1. La reforma goza de la ms alta autoridad por haber sido realizada por la Academia de
Cultura de acuerdo con Lo Rat Penat y la conformidad de las entidades culturales y
personalidades del mundo de la cultura valenciana (no se olvide que el Centro de
Cultura, ahora Academia, y Lo Rat Penat fueron las entidades ms importantes que
firmaron las bases ortogrficas de 1932). Incluso fue aceptada multitudinariamente en
un acto histrico celebrado en El Puig.
2. La reforma se ha llevado a cabo despus de un estudio concienzudo previo, que est
recogido en el opsculo, publicado por la Academia, titulado Documentaci formal de
lOrtografia de la Llengua Valenciana.
3. La reforma se ha inspirado en un criterio prudente, dejando de lado la tendencia
excesivamente etimologista de las anteriores normas; pero haciendo determinadas
concesiones, es decir, sin hacer la reforma tan radical como sin duda se podra hacer.
4. La reforma introduce, o mejor dicho recupera, letras tan valencianas como la Ch y la
Y griega y elimina letras intiles, simplificando grupos, etimolgicos o no, que son
totalmente inexistentes en valenciano, fonticamente, como: TM, MPT, TN, TLL, TZ,
TJ, TG, TX.
5. La reforma aplica un criterio de sencillez, coherencia y universalidad, evitando cargar
a los usuarios del sistema con una letana de excepciones; esto hace ms fcil la
escritura del valenciano para los que no conocen el latn (por ejemplo, se escriben
consonantes sordas en la finales que han dejado de ser sonoras en la lengua del pueblo:
P, T, C, en vez de B, D, G).
6. La reforma se basa en la fontica viva y actual del idioma valenciano. Ya no se
escribe: setmana, rotllo, organitzar, espatlla, platja, metge, Betxi, etc sino semana,
rollo, organisar, espala, plaja, mege, Bechi, etc Una vez ya en vigor la reforma
ortogrfica de nuestra Academia, es un deber colectivo seguirla estrictamente si no
queremos volver a la anarqua de otros tiempos o que la Lengua Valenciana se corrompa
por la influencia de lo escrito sobre el lenguaje hablado (2).
(2) Las normas de la Academia de Cultura Valenciana fueron estudiadas y ligeramente
retocadas en una reunin que tuvieron el da 5 de abril de 1982 las Asociaciones y
Entidades culturales valencianistas ms representativas, convocadas al efecto por la
Conselleria de Educacin de la Generalitat Valenciana y posteriormente publicadas por
la Secretara Tcnica de la misma Conselleria. La actual Conselleria ha retornado a la
normativa catalana bajo el disfraz de las Normas de Castelln que no las sigue nadie y
con ese rtulo levanta bandera para introducir la totalidad de la normativa lingstica
catalana, operacin en la que el instrumento principal son el Instituto de Estudios
Catalanes (I.E.C.) y la Universidad.
C. SINTAXIS
Muchos fillogos, cuando hablan de los elementos constitutivos de una lengua, tan slo
nombran estos tres: el fontico, el morfo-sintctico y el lxico, considerando la Sintaxis
como un aspecto o matiz de la Morfologa: el uso de las formas. Del mismo modo hay
gramticas que no le dan a la Sintaxis la menor importancia; p. ej. la Gramtica de
Sanchis Guarner no contiene una Sintaxis; pero su curso de Gramtica Normativa para
Del mismo modo tampoco se abusa en valenciano del pronombre adverbial EN.
Ejemplos. Valenciano: no anire a viure alli; cataln: no hi anir a viure. Valenciano:
compra un diari i llig tots els fulls; cataln: i en llig tots els fulls. Valenciano: ya estan
ells advertits; cataln: ya en son advertits. Valenciano: Ha vingut, per se nha anat;
cataln: pero shi ha marxat.
C.6 REGIMEN DEL VERBO
a. En lengua valenciana el complemento directo lleva la preposicin A en los verbos
activos si vienen referidos a persona o cosa personificada. (Cf. Fullana: Gramtica
Elemental, pag. 190)
Cuando el complemento es un pronombre fuerte: Tu a mi no em vols.
En la expresin lu a latre.
Cuando el complemento es un nombre propio personal, no precedido de determinativo
alguno: Yo ame a Deu. Has cridat a Lluis?
En el segundo trmino de una comparacin cuando le falta el verbo: El vols molt? Si,
tant com a mon pare.
Delante del interrogativo qui: A qui busquen?
Y, en general, cuando lo exija la claridad de la frase: Lacaava com el llop a la vaca o
com la vaca al llop.
En los otros casos el complemento directo no suele llevar la preposicin A, tal como se
da en el latn: Jaume I conqueri Valencia. Visitarem Borriana, Paris i Londres. Han fet
vindre el carro. Canteu lHimne.
b. En valenciano se distingue perfectamente el complemento de lugar a donde se va, de
el del lugar donde se est; en valenciano: vaig a Valencia i estic en Valencia; es a lhorta
i est en lhorta; en cataln: es a Valencia, es a lhorta.
c. Los verbos que indican compaa se construyen en valenciano con las preposiciones
EN o AB y no con amb. Valenciano: estic n mon pare, n ma tia. Cataln: estic amb
mon pare, amb ma tia. En valenciano la preposicin clsica ab slo se usa
literariamente.
d. Los verbos que indiquen relacin de instrumento o medio se construyen asimismo
con las preposiciones EN o AB. Valenciano: arruixar n el poal, adornar n flors, ferir-se
n el gavinet, rodejar n la ma alguna cosa. En cataln se cambia la preposicin EN por
AMB.
e. Igualmente en valenciano se usa n o ab y no amb en verbos que indiquen modo o
manera: ves n prudencia, fes-ho n bons modos.
f. El valenciano distingue perfectamente entre ser y estar. Valenciano: estic aci, he segut
nomenat secretari. Cataln: ja hi soc aqu, he estat nomenat secretari.
pronunciamos: pl, sc, cp, envja, estrt, ablla, etc; pastort, nett, etc... ; bella,
pura, etc
b. En slabas dbiles o no acentuadas
En Barcelona la a tiene un sonido totalmente diferente en las slabas fuertes que en las
dbiles (es el de la vocal neutra o mixta):
a fuerte (como en valenciano): cas, clar, ma, nau.
a dbil (vocal neutra): casset, claror, poma, dona. Fonticamente: kesst, cler, pme,
dne.
La e tiene el mismo sonido que la a dbil (vocal neutra). As, segn lo constata Pompeu
Fabra, son homfonos: teulada y taulada (uno de teula = teja, y el otro de taula = mesa);
Pauet y peuet (derivados respectivamente de Pau = Pablo y de peu = pie). Suenan igual
tambin regle y regla, negre y negra.
La o tona o dbil es pronunciada u. Ejemplos: las palabras content, poderos, frontera,
que en valenciano se pronuncian tal como estn escritas, en Catalua oriental suenan:
cuntent, puderos, fruntere. Son homfonos podia y pudia, ollada y ullada.
Tambin la Gramtica normativa catalana aconseja que el diptongo ou se pronuncie au
(ploura se pronunciar plaura).
Si se tiene en cuenta la gran cantidad de vocales tonas que aparecen en cualquier
escrito, se ver la enorme diferencia que existe entre la fontica valenciana y la catalana,
sin tener en cuenta otras diferencias.
E.2 LA PRONUNCIACION DE LAS CONSONANTES
Aunque las divergencias entre el cataln y el valenciano no sean excesivas en cuanto a
la pronunciacin de las consonantes, sealaremos algunas.
a. Las consonantes c y g, situadas entre una vocal y una l, son, frecuentemente,
geminadas en cataln, dando dd y gg. No lo son en valenciano. Ejemplos: tecla,
espectacul, regla, segle, juglar, dan en cataln tec.cla, espectac.cle, reg.gle, seg.gle,
jug.glar.
b. La consonante b, situada entre una vocal y una l, se gemina en cataln dando b.b, y
no en valenciano. Ejemplos: poble da pob.ble y, en ocasiones pop.ple.
Lo mismo cabe decir de la p, detrs de una vocal y seguida de una l, que en cataln de
una p geminada (p.p). Ejemplos: triple da trip.ple. No as en valenciano.
c. En valenciano generalmente las letras b y v representan respectivamente las
consonantes bilabial b y labiodental v (herba y servir). En cataln siempre suenan igual
la b y la v (veure y beure). Decimos generalmente en valenciano porque este
fenmeno tambin se da en la zona del apichat.
Todas las lenguas tienen un soporte que las mantiene y sin el cual estn expuestas a su
degradacin. Me refiero a la Academia de la Lengua. Todas las lenguas cultas tienen esa
defensa, llmese esa entidad cultural Academia, Instituto o de cualquier modo. Esa
entidad acadmica vela por la pureza de la lengua y recopila las leyes referentes al bien
hablar y bien escribir. La Academia es la entidad suprema e indiscutible, reconocida por
todos por encima de todos los grupos culturales que trabajan de acuerdo con ella y
garantiza la propiedad de la lengua y, al mismo tiempo, impide que sta, abandonada a
su aire, vaya degenerando lentamente, caminando hacia el caos y la desnaturalizacin.
Si existen una Academia gallega, otra vasca y un Instituto cataln, reconocidos por
todos los hablantes de las respectivas lenguas, por qu se ha de discutir la autoridad de
nuestra Academia? Ciertamente esta es ms ambiciosa que una simple Academia de la
lengua, ya que abarca todos los campos del saber; pero tiene una seccin de lengua y
literatura bien acreditada. Sera conveniente, si no independizar esta Seccin, al menos
potenciarla, agrupando a su alrededor un ncleo de acadmicos y colaboradores
especializados: fillogos, lingistas, gramticos, investigadores y escritores, en cuyo
nombramiento tan slo se tenga en cuenta su vala o mritos. As es como se podra
avanzar ms aprisa en la redaccin del Gran Diccionario, de la Gramtica normativa y
en la investigacin del pasado de la lengua y de la literatura valenciana. La Academia es
la que debe asesorar sobre los textos escolares y sobre los premios literarios. A ella
corresponde asimismo estimular la publicacin de la biblioteca de autores valencianos
en su doble vertiente: ilustrada y popular.
Para terminar: Todos los que aprecien nuestra cultura, de la cual nuestra Lengua
Valenciana es la parte ms importante, procuremos contribuir a elevarla al ms alto
grado de esplendor, sin desnaturalizarla, sin desvirtuarla, sin intentar hacer de ella una
lengua artificial, ni retornar al lenguaje del siglo XV. El pueblo no acepta arcasmos ni
mixtificaciones. Procuremos limpiar nuestra lengua de vulgarismos, catalanismos y
castellanismos, basndonos en la lengua viva del pueblo, que es la que l entiende y
quiere, porque l es quien la hace y, por lo tanto, su dueo. Esa ser la mejor defensa de
nuestra dulce Lengua Valenciana.
Bibliografa bsica
* Academia de Cultura Valenciana. Ortografia de la Llengua Valenciana. 1 edicin,
Valencia, 1977. 2 edicin, Valencia, 1981.
* Idem. Documentacio formal de lOrtografia de la Llengua Valenciana. Valencia,
1981.
* Adlert Noguerol, M. En defensa de la Llengua Valenciana. Valencia, 1977.
* Alcover Sureda, Antoni M. Diccionari catal-valenci-balear. Palma de Mallorca,
1930-1976 (continuacio de F. de B. Moll)
* Alminyana Valls, J. El crit de la llengua. Valencia, 1982.
* Fullana Mira, L. Gramatica Elemental de la Llengua Valenciana. Valencia, 1915.
* Idem. Ortografia Valenciana, Valencia, 1932.
* Idem. Vocabulari Ortografic Valenci, Valencia, 1978.
* Giner Mengual, F. Introduccio a la Lingstica valenciana. Valencia, 1982.
* Guinot i Galan, J. M. Fonetica de la Llengua Valenciana. Valencia, 1984.
* Idem. Gramtica Normativa de la Lengua Valenciana. Valencia, 1986.
* Sanchis Guarner, M. Gramtica valenciana. Valencia, 1950.
Els que firmaren les anomenades "Normes de Castello" de lany 1932, tingueren el
desacert dadoptar per a les consonants palatals una pronunciacio que no correspon a la
que deu prevaleixer segons lopinio mes generalisada. En la base 13 de dites "normes"
se propugna la pronunciacio de la CH en conte de la GE tal com se fa en lapichat (sha
de dir meche en conte de mege), i tambe la pronunciacio catalana de la XE en conte de
la CHE darrere de consonant (sha de pronunciar punxa, conxa, en conte de puncha i
concha).
En la meua modesta opinio, una de les conclusions que deuria acordar este I Congres de
Llengua Valenciana es deixar ben clar que la fonetica valenciana que es normalisa es
precisament la generalisada o comuna, deixant per a lus privat la pronunciacio de "l
apichat" i dalgunes formes catalanes del Nort de la provincia de Castello. I aixo per les
raons segents:
1. Per ser esta pronunciacio la mes generalisada geograficament.
2. Per ser esta pronunciacio la mes pura. Sempre la purea es conserva en els pobles mes
apartats de la Capital i de parlars acostats.
3. Per ser esta la fonetica mes rica, perque: a) mante la distincio entre la B i la V (bull i
vullc), b) establix distincio entre les consonants palatals africades sorda i sonora, entre
la CH i la GE: gemecar i charol.
4. Per ser la pronunciacio, al parer, mes tradicional, puix comena en els classics i
encara est viva; no constituix un arcaisme.
No se si faltava advertir que quan parlem de fonetica valenciana nos referim a esta mes
generalisada, i quan ho fem de fonetica catalana, a la de Barcelona que es la
normalisada i oficial.
2. EL SISTEMA DE SONS
Hi ha que advertir des del principi que dos llenges no son iguals o diferents perque
tinguen o no el mateix catalec de sons o de lletres. Dos llenges distintes poden utilisar
el mateix abecedari o els mateixos sons. Lo interessant es levolucio dels sons dins de la
cadena parlada, puix que diversos pobles de parla neollatina poden tindre els mateixos
sons i aplicar-los distintament en la remodelacio de les paraules, que van canviant
insensiblement a lo llarc de lhistoria. Per lo que parlar de sistemes de sons no conduix a
res. Lo interessant es levolucio fonetica: Per que, per eixemple, el llati populus ha
donat en itali populo, en castell pueblo, en valenci poble i en catala pop.pla.
3. IMPORTANCIA DE LA PRONUNCIACIO
Sha intentat negar la personalitat de la llengua valenciana dient que es un dialecte del
catala, del que en el nivell fonologic no es diferencia mes que en detalls de
pronunciacio. No obstant aixo, la pronunciacio es la que fa diferents les llenges, per lo
que dir que catala i valenci se diferencien en la pronunciacio es admetre la seua radical
diferencia, i eixes diferencies existixen realment i son de tal importancia que formen
verdaders sistemes fonetics, com es vor a lo llarc desta dissertacio.
En confirmacio de lo que estem dient, aportem el testimoni, poc sospitos, dun ilustre
escritor catala, premi de les lletres catalanes, En Josep Pla, qui, en un treball titulat
"Direccio Lisboa" que sencontra en el volum 20 de les seues obres completes (pagina
22), diu textualment: "Els llingistics tenen ra: tots els dialectes neollatins situats des
del Loira fns lAlgarve i els ultims caps de Siclia, tenen la mateixa construccio. El que
els diferencia es la fontica. Es la fontica la que crea, en llenguatges que tenen la
mateixa arrel, en aquest cas el llati, la inintelligibilitat, inintelligibilitat que en
definitiva s total".
Despres dexposar succintament estes diferencies, es quan ser el moment de dir si
efectivament eixes diferencies fonetiques son o no son importants, i si es tracta duna o
de dos llenges distintes.
CARACTERISTIQUES DE LA FONETICA VALENCIANA
No es possible, llogicament, al parlar del sistema fonologic valenci, prescindir de la
comparacio ab el sistema castell i el catala, respectivament. Precisament un sistema se
confirma en tal comparacio. Les diferencies son les que posen de manifest les
peculiaritats duna llengua, i no les coincidencies que puguen haver entre ella i les atres.
Vejam estes caracteristiques des del punt de vista de les vocals i de les consonants.
1. VOCALISME
El valenci diferix del castell per la possessio de vocals obertes, que no t la llengua
castellana. Diferix del portugues per no tindre vocals nasals. Finalment, t un sistema
vocalic diferent del catala per les raons segents:
El valenci t set vocals: A, E, I, O, U, tancades, i E, O, obertes.
El catala, en conte de set, t huit vocals: les set valencianes mes una vocal neutra que es
representa foneticament per una E ab un redolinet en la part inferior. Aixo en quant al
sistema o catalec de sons vocalics.
Pero, ademes, sobre totes les paraules, en sa majoria procedents del llati, t un
procediment fonetic que afecta a lus de dites vocals i consistix en convertir les O
atones en U, tant al principi com en mig i al final de la paraula. I un atre procediment
que porta una pertorbacio constant a la fonetica catalana, al pronunciar ab una E neutra
les A i E atones tant al principi com al mig o al final de paraula. Resultat deixe sistema,
tan distint del valenci, es que en silaba atona, mentres el valenci t les cinc vocals
esmentades, el catala no en t mes que tres: I, U, E neutra. Esta es la principal diferencia
entre el catala i el valenci suficient per a afirmar que el sistema fonetic valenci i catala
son diferents. Clar que el catala ampra una ortografia arcaica i etimologista que
dissimula este fenomen tan constant en el parlar i tan diferent de lescrit, pero que s
evidencia palesament en una escritura fonetica.
Els filolecs patrioters catalans no mencionen mai el fet anterior, assustats per la seua
importancia i evidencia, i quan volen fer del valenci un dialecte del catala, en arribar a
este punt nomes mencionen dos fets; la terminacio de la primera persona del singular
del present dindicatiu dels verps, que en valenci en la primera conjugacio es en -E i en
catala en -O (valenci cante, catala canto), i el distint tracte que en catala i en valenci
reconeixer en lacte quan, el que parla, ho fa en catala; una llengua pareguda, que les
persones mes cultes entenen, pero a la que consideren "pareguda, pero diferent".
A) Diferencies darticulacio.
1) La palatal sorda africada C en principi de paraula o de silaba en valenci es africada;
en catala passa a ser fricativa ( S ). Eixemples:
Valenci: Charrar, puncha, chocar, (fon.: carar, punca, cokar).
Catala: (fon.; ser, punse, suk).
2) La palatal sorda S, en valenci es pronuncia ab una I davant; el catala la omitix.
Eixemples:
Valenci: caixa, baix, aixina, (fon.: kaisa, bais, aisina).
Catala: (fon.: kase, bas, esine).
3) En catala sestablix diferencia entre les palatals fricativa i africada: pluja, platja,
panxa, metxa. En valenci (com en atres pobles fora de Valencia) els fenomens fricatius
se tornen africats, sobre tot en posicio inicial de paraula i darrere de consonant. En estos
casos sonen igual la G de junta i penjar i la de metge i sutja; com, per atra part, la C de
puncha i la de chiquet, i la de cotxe o fletxa (per aixo el valenci no utilisa els digrafs
TJ, TG, TX).
Passem per alt el grup TZ, que el valenci pronuncia simplement com S sonora i del que
fa tant dabus el catala, sobre tot en el sufix -ITZAR, -ITZACIO (organitzar,
organitzacio).
4) El valenci distinguix perfectament la V de la B (excepte en la zona de lapichat); en
canvi no es distinguixen en catala, a on es confundixen, bali i vali, bellea i vellea, bena i
vena.
B) Introduccio de sons nous
En paraules del mateix orige llati, el catala canvia uns sons per atres i dobla algunes
consonants (geminacio).
1) Canvi de C per G davant de consonant sonora: article, anecdota, sonen artiggle,
enegdute.
2) La palatalisacio de la L inicial de paraula est mes avanada en valenci que en
catala. Eixemples:
Valenci: Llegislar, llepra, llicit, llimit, llinde, etc. Catala: Legislar, lepra, licit, limit,
linde, etc.
3) El catala conserva consonants que el valenci considera com verdaders arcaismes i ha
eliminat del llenguage modern:
Catala: altre, nosaltres, vosaltres, arbre, tambe. Valenci: atre, nosatres, vosatres, abre,
tame.
C) La geminacio consonantica
El catala pronuncia gran cantitat de consonants geminades, de les quals unes estan
reflectides en lortografia; unes atres no: LL, BB, PP, GG, NN, MM, i el grup TLL. El
valenci en general ha eliminat dites geminacions.
1) Quan la B o la P estan situades entre una vocal i una L, dites consonants en catala se
pronuncien per doblat, BB, PP: estabblir, fibbla, contabble, tripple.
2) Existixen moltes paraules en catala que porten L doble, geminacio que en les
mateixes paraules no existix en valenci:
Valenci: colege, colocacio, colecta, iluminar.
Catala: collegi, collocacio, cullecte, illumin.
3) Molt menys tolera el valenci el grup catala TLL, que si be en catala sol pronunciarse en dos L, en valenci es pronuncia en L simple:
Valenci: espala, armela, vela
Catala: espatlla (espallllia), ametlla (emellllia), vetlla (vellllia).
4) La C i la G darrere de vocal, i seguides de L, sonen en catala geminades; en valenci
no es dupliquen.
Eixemples:
Valenci: regla, sigle, tecla, espectacul
Catala: reggla, seggle, teccla, espectaccle
D) Grups consonantics dortografia arcaica en catala
Estos grups son mes ortografics que fonetics perque la pronunciacio catalana tampoc
coincidix en lortografa: son TM, MP, PT, TN, TZ, TG, TJ. Destos grups, uns son
etimologics, atres no.
1) Grups etimologics
a) El grup TM catala, reduit en valenci a M. Eixemples: Sotmetre, setmana, en catala
pronunciats sommetre, semmana; en valenci sometre, semana.
b) El grup MP catala, reduit en valenci a N: redemptor, valenci redentor; assumpte,
valenci assunt.
c) El grup procedent del llati TL, en catala es palatalisa en TLL mentres en valenci
passa a LL en tendencia a simplificar-se en L senzilla: Espatla, guatla, motle, vetla, en
valenci es pronuncien, segons Fullana, espal-la, gual-la, mol-le, vel-la; en catala dites
paraules es pronuncien en TLL.
2) Grups no etimologics
externs), subjectant-se a les lleis que regulen levolucio interna (economia de forces,
armonia, etc...); i gradualment, sense donar-se conte, van canviant el punt o modo d
articulacio dels sons, introduint nous sons en mig o final de paraules, suprimint-se,
canviant-los per atres ms eufonies o que suponen menor esfor, geminant consonants,
simplificant-les o perdent-les. Resultat de la qual es levolucio fonetica, base de la
diferenciacio de les llenges pertanyents a una mateixa familia o tronc llingistic.
Tot ho fa, tot es degut a la pronunciacio. Ella diferencia les llenges.
Ab tot lo precedent, crec haver analisat sumariament, com me proponia, les
caracteristiques del vocalisme i consonantisme de la llengua valenciana, particularment
en relacio al catala. Espere sabran vostes perdonar les deficiencies, que poden haver.
Treball de D. Josep Maria Guinot i Galan, baixat de la web Idioma Valenci
http://www.idiomavalencia.com/docs/var/fonetica.htm