Sei sulla pagina 1di 197

CONFERENCIES DEL PARE GUINOT

Fontica valenciana y catalana comparadas


Per Josep Maria Guinot i Galan
I EXISTENCIA DE LA LENGUA VALENCIANA
En el nmero 4 de la Serie Filolgica del Aula de Humanidades y Ciencias de la Real
Academia de Cultura Valenciana se public un artculo del que suscribe en el que de
una manera sinttica se exponan las diferencias morfo-sintcticas que median entre el
valenciano y el cataln. Con ello creemos haber contribuido a demostrar la diferencia
entitativa que existe entre ambas lenguas. Pero, es evidente que dejamos de tratar una
faceta de la lengua, la fontica, en la cual las diferencias entre el valenciano y el cataln
son tan grandes y notorias, que por s solas bastan para demostrar la existencia del
valenciano como lengua independiente del cataln.
El Dr. Bada Margarit public con fecha 16 de Octubre de 1983 un artculo en el
peridico madrileo "El Pas" con el ttulo "Existe la lengua valenciana?" en el que
invitaba a una polmica "cientfica, objetiva sobre dicho tema, que se desarrollara en
revistas especializadas". A su debido tiempo se le quiso contestar en el mismo medio de
comunicacin utilizado por dicho Profesor, pero fue imposible lograr la publicacin sin
mutilaciones de las respuestas remitidas desde Valencia. El artculo aludido y el
presente recogen su invitacin.
Y, antes de entrar en materia "cientfica objetiva" creemos tener derecho a exponer el
juicio que nos merece el referido artculo del Dr. Badia Margarit, lleno de verdades a
medias, en una actitud poco cientfica, por dogmtica y agresiva. En primer lugar la
incongruencia que supone no querer que se le conteste en la prensa que l ha utilizado.
En segundo lugar, su poca seriedad al intercalar en su artculo la ancdota del profesor
cataln que, con chuletas de estudiante en el bolsillo, va mostrando textos medievales,
catalanes, valencianos y mallorquines pidiendo su identificacin, cuando la cuestin que
se ventila ahora no es de identidad o diversidad antigua y escrita, sino de diversidad
"actual y viva", de las lenguas valenciana y catalana. El argumento, por otra parte, no
probara nada, porque "a pari" podramos ir mostrando fragmentos de textos catalanes y
castellanos actuales, en los que sera dificil, por no decir imposible, determinar su
filiacin catalana o castellana. Para muestra de las mltiples coincidencias que existen
entre el cataln y el castellano, hagamos la prueba abriendo al azar el "Diccionari
general de la llengua catalana", de Pompeu Fabra (Edhasa) y vayamos entresacando las
palabras propias del cataln que no pertenezcan tambin al diccionario castellano: es
sorprendente.
En tercer lugar, el Dr. Bada incurre en el defecto, tan comn entre los pancatalanistas,
de negar "preparacin tcnica" a cuantos discrepan de sus dogmas (todo lo que se aparta
de ellos es "acientfico", "aberrante", "contrario a la opinin de todos los romanistas del
mundo"). El Dr. Bada Margarit llega al extremo de apelar, en un tema cientfico como
el que estamos tratando, al argumento de autoridad: "Yo deseo fervientemente -diceque alguien me seale algn lingista que goce de reconocido prestigio y que defienda

la tesis de que el valenciano y el resto de la lengua catalana son dos lenguas distintas y
corresponden a dos estructuras independientes". Seguramente, quiere que alguien se lo
seale, para al punto desautorizarle afirmando que "no tiene preparacin tcnica", que
no est a suficiente altura para esta discusin, que es un autodidacta o un patn, e
invocar a continuacin, como hacen otros, la autoridad de "tots els romanistes del mon".
Ahora bien, desde cuando los temas cientficos se resuelven por autoridad y no por
hechos y argumentos?. Por el argumento de autoridad, se rechazaran todos los inventos
o progresos de la ciencia. Galileo tuvo que luchar contra la unanimidad de los
cientficos. El cataln todava no habra sido reconocido como lengua, puesto que
"todos los romanistas del mundo", incluso los catalanes, tenan su idioma por un
dialecto del provenzal, hasta que Friederich Diez, en la segunda edicin de su gramtica
(Grammatik der romanischen Sprache, 1856), le dio al cataln personalidad
independiente del provenzal.
Tambin vendr el da en que algn romanista eminente, de tanta autoridad como el Sr.
Diez, estudie la lengua valenciana en la boca viva del pueblo, y no en los libros
catalanes, y ponga en evidencia la osada de quienes se atreven a decir que la fontica
valenciana -por no decir la lengua- se diferencia de la catalana solamente por detalles
sin importancia, por la mera pronunciacin.
El problema de la unidad de las lenguas valenciana y catalana no es un problema de
origen histrico (si el valenciano es indgena o importado); ni de mayor o menor
parecido en un momento de la antigedad (valenciano y cataln pudieron ser muy
parecidos o iguales entonces y no serlo ahora, por la natural evolucin en el tiempo y en
funcin de factores internos y externos): ni de mayor o menor facilidad para la
comprensin mtua (criterio, segn los lingistas, de ningn valor para identificar o
distinguir lenguas contiguas). El problema se plantea en el campo lingstico, que es
donde lo ha llevado, aunque con poca fortuna el Dr. Bada Margarit: estudiar
experimentalmente las lenguas catalana y valenciana, compararlas, y hacer notar las
diferencias que existen entre ellas en el orden fontico, morfosintctico y lxico, para
luego dictaminar si se trata de la misma o de dos lenguas distintas, de las cuales el
cataln representara lo puro, lo correcto, y el valenciano lo impuro, lo corrupto, lo
dialectal, indigno, por consiguiente, de ser elevado a nivel literario. Y esto es lo que
vamos a ver. La cuestin an podra extenderse al campo sociolingstico para explicar
cmo, aun siendo el valenciano y el cataln dos lenguas parecidas, han venido a
diversificarse en el tiempo y cmo el valenciano no ha sido nunca ni es actualmente un
dialecto del cataln. E incluso podrian estudiarse las leyes lingsticas que abonan la
creacin de nuevas lenguas a partir de un tronco comn, y las razones jurdicas,
aplicables al caso valenciano, a la luz de las declaraciones de la Unesco y la legislacin
constitucional y autonmica. Pero en el presente ensayo nos atendremos a las pautas
trazadas por el Dr. Bada Margarit, limitndonos slo a comparar el cataln y el
valenciano en Fontica, en la actualidad y en la lengua viva, que es la que cuenta.
II PLANTEAMIENTO DE LA CUESTIN
La afirmacin de que el valenciano no es una lengua independiente, sino un dialecto del
cataln, de momento envuelve las siguientes consecuencias: los valencianos podemos
hablar en valenciano en la vida privada, en la cocina, en la calle, entre los amigos, pero
al escribir debemos hacerlo en el cataln ms puro, porque siendo el valenciano un

dialecto del cataln, debe ajustarse a la codificacin lingstica de ste, renunciar a su


nombre de "lengua" y a tener una codificacin lingstica propia (fuera gramticas y
diccionarios!), no debe ser cultivado a nivel literario, ni usado en la Universidad y en
los centros de enseanza primaria y secundaria, ni en la administracin ni en los medios
sociales de comunicacin, ahora tan importantes. De este modo el valenciano, privado
de todo soporte cultural, poco a poco ir desapareciendo del mapa, reemplazado por el
cataln de Barcelona.
Para negar "cientficamente" la existencia de la lengua valenciana, el Dr. Bada Margarit
parte de este principio: "la estructura es lo que singulariza una lengua, lo que en realidad
la define". Luego aade: "partiendo de lo que postulan los lingistas, he aqu diez rasgos
esenciales de la estructura fontica del valenciano que lo definen y al propio tiempo lo
separan de las restantes lenguas romnicas". Y a continuacin los expone, concluyendo:
"pues bien, resulta que los diez rasgos enumerados, que tan certeramente retratan el
valenciano, son idnticos a los que se caracterizan lingsticamente un territorio ms
amplio, que, adems de Valencia, se extiende de Fraga a Mahn (e incluso hasta el
Alguer, en Cerdea) y, por el norte, llega hasta Salses (en los confines del departamento
francs llamado de los Pirineos Orientales). Los nativos de cualquier punto del
mencionado territorio se sienten identificados por la estructura fontica que los diez
rasgos manifiestan. Lo cual significa que todos hablamos la misma y nica lengua,
llmese como se llame". A continuacin, tras la regocijante ancdota del profesor
barcelons, de la que ya hemos hecho mencin, pasa a enumerar diez diferencias
"regionales o comarcales" del valenciano, las cuales, segn el profesor barcelons, no
obstan a la proclamada unidad lingistica de las lenguas catalana y valenciana.
Tres de los rasgos aducidos son de orden fontico, seis relativos a la morfosintaxis, y
uno al vocabulario. Fuera de estas dos cuestiones, la primera, sobre los diez rasgos
esenciales "de la estructura fontica", comunes al valenciano y a las otras modalidades,
y la segunda, sobre las diferencias "regionales o comarcales" entre el valenciano y el
cataln, el escrito del Dr. Bada Margarit, no contiene nada que pueda calificarse de
"cientfico", por lo que a esas dos cuestiones se ceir nuestra exposicin. A pesar de
haber expresado el Sr. Bada su deseo de que la cuestin de la identidad del valenciano
se trate "con acopio de datos, anlisis ponderados, objetividad y sosiego", el resto de su
escrito rezuma suficiencia, prepotencia y menosprecio de sus contradictores, a los
cuales atribuye que tratan el problema como un "tema de calle, que enciende pasiones
no desvinculadas de posiciones ideolgicas y suscitan polmicas indocumentadas, a
merced de personas de exigua (si no nula) preparacin tcnica" (?), es ms, "los hay
que no hablan, sino que chillan". Una bonita manera, la que emplea el autor para
introducir una polmica con "la seriedad y reflexin" que le parecen indispensables.
No descenderemos al nivel en el que se mueve el Dr. B. M.: haremos caso omiso de sus
despectivas palabras y pasaremos a tratar sobre los rasgos esenciales de la fontica
valenciana que la definen y al propio tiempo la separan de las restantes lenguas
romnicas, y que segn el profesor B. M. certeramente retratan la lengua valenciana.
En primer lugar reconocemos que los diez rasgos de la fontica valenciana que se
mencionan, pertenecen ciertamente a la fontica valenciana y la diferencian de ciertas
lenguas romnicas, pero precisamente por ser comunes a otras lenguas del Mediterrneo
occidental, no retratan certeramente al valenciano. El problema que aqu se ventila, no
es diferenciar el valenciano del francs o del italiano, pongamos por caso, sino del

cataln, y para esto no sirve alegar los rasgos comunes del valenciano con los diversos
dialectos catalanes, en contraposicin a las restantes lenguas romnicas. Lo que procede
es enumerar honestamente los rasgos propios que diferencian la lengua valenciana de la
catalana, particularmente de la de Barcelona, que es la que se nos quiere imponer, y
calibrar la importancia de dichos rasgos, por si son o no son suficientes para establecer
una diversificacin lingstica. Parece una perogrullada, pero es necesario insistir en
ello: lo que define a una lengua y la diversifica, no es lo que ella tiene de comn con
otras, sino lo que tiene de propio y diferente. Por lo tanto, la exposicin de los diez
rasgos definidores y distintivos que expone el Dr. B. M. no viene al caso; lo que hay que
hacer es enumerar seriamente las "particularidades" de la fontica valenciana, sin omitir
ninguna importante. Es una ligereza imperdonable afirmar, sin mediar ninguna encuesta,
que "los nativos de cualquier punto del mencionado territorio se sienten identificados
por la estructura fonticva que los diez rasgos manifiestan". Yo le aseguro al Dr. Bada
que los nativos de la regin valenciana en modo alguno se siente identificados con la
misma estructura fontica de los barceloneses. Y ya que es aficionado a las ancdotas, le
contar una en palabras de D. Miguel de Unamuno.
"Cuando Camb, el "leader catalanista", fue a Valencia a una sociedad popular y se puso
a hablar en ella en cataln, le silbaron, sin dejarle continuar. No les hablaba en
valenciano, sino en cataln, y los valencianos de hoy, del pueblo, no entienden mejor el
cataln que el castellano o espaol. (Andanzas y visiones espaolas, Salamanca, febrero
de 1919).
El Dr. Bada parece desconocer la lengua viva valenciana, en su relacin con la
barcelonesa. De lo contrario no afirmara que los "nativos" de Valencia y Barcelona,
esto es, la gente normal y corriente, sin estudios, sin prejuicios, se siente identificada
con la misma estructura fontica. Precisamente, como dice muy bien Josep Pla, premio
de las letras catalanas, lo que distingue a las lenguas neolatinas entre s es la distinta
pronunciacin, que las ha hecho mutamente ininteligibles.
Por lo que respecta a los "nativos" valencianos, su conciencia lingstica, tan viva y
universal en el espacio y en el tiempo, no es producto de un sentimiento de vanidad o
amor propio, sobre la denominacin de la lengua; se basa principalmente en la
diversidad fontica (diversidad fontica que afecta al conjunto del sistema mismo, a la
estructura). Jams un valenciano, por ejemplo, de la Plana de Castelln, admitir que su
fontica es la misma que la de un nativo de Barcelona o de los Pirineos Orientales. Un
valenciano, en general, por ignorante que sea, en cuanto oye hablar a uno de los
habitantes de aquellos territorios, a quienes generalmente no entiende, a causa
principalmente de la oscuridad de sus vocales (centro del sistema fontico cataln),
inmediatamente sentencia: "eso no es valenciano, eso es cataln".
El Sr. B. M. sabe donde est la clave del problema, y por eso, en la segunda parte de su
escrito, lo aborda, recogiendo otro declogo de "las ms importantes" particularidades
valencianas, (fonticas y morfosintcticas) oponindolas incluso a la solucin
barcelonesa, con el fin de demostrar que dichas diferencias no afectan a la "unidad
lingstica ", tan unitaria en el cataln, porque -segn l- son diferencias insignificantes
("regionales o comarcales").
No vamos a exigir que en un escrito periodstico se enumeren todas las diferencias
existentes entre el valenciano y el cataln, pues, son tantas que para citarlas todas sera

necesario algo ms que un artculo. Pero, dispuesto a enumerar "las ms importantes", el


Sr. B. M. debera haber sido ms serio y no haber hecho hincapi en menudencias, al
tiempo que omita las particularidades que ms diferencian la lengua valenciana de la
catalana, particularidades o diferencias que son precisamente las que dan lugar a
distintos sistemas o estructuras fonticas, donde la pretendida "unidad lingstica"
queda tan mal parada. Dicha actitud dice muy poco a favor de un perfecto conocedor de
ambos sistemas fonticos.
III LA FONTICA. EL SISTEMA VOCLICO
Segn el Dr. Bada Margarit, "la proclamada unidad lingstica del cataln no quiere
decir que no existan diferencias regionales o comarcales y, en el caso del valenciano,
-dice- las ms importantes son las siguientes (que en ocasiones opongo a la solucin
barcelonesa)", y al efecto seala diez diferencias, de las cuales tres son de orden
fontico, seis de caracter morfolgico y slo una, alusiva al lxico. De ellas dice el Sr.
B. M. que "estas diferencias se encuentran en el mismo nivel que las que separan, en
castellano, las hablas aragonesa, leonesa, andaluza o las hispano-americanas, de la
lengua comn y a nadie se le ocurre declararlas lenguas estructuralmente independientes
de sta". Veamos si esto es verdad, que las diferencias entre el cataln y el valenciano
son lingsticamente tan insignificantes. Examinaremos en primer lugar las de carcter
fontico. Y aqu encontraremos la primera manipulacin, consistente en sealar tres
diferencias de escasa importancia al paso que se omiten otras que verdaderamente la
tienen, porque no consisten en meros matices de pronunciacin, sino en una serie de
diferencias cuyo conjunto estructura o caracteriza todo un sistema fontico valenciano,
independiente del cataln.
Las diferencias que expone el Dr. B. M. son las siguientes:
1. Ciertos casos de desaparicin de la D intervoclica (llauraor, crem, en barcelons,
llaurador, cremada). Fenmeno que tambin se produce en muchos territorios del
mbito del castellano.
2. Zonas de articulacin labiodental de V (frente a la B bilabial, ms comn). Fenmeno
que no se presenta en toda la regin valenciana, como, por ejemplo, en la zona del
"apichat", y
3. Pronunciacin efectiva de -R final (fer, que en el resto - en el mbito cataln- se
omite, pronuncindose f) Fenmeno ste que en efecto, aisladamente, tiene escaso
valor diferencial.
Y, como no aade ninguna diferencia ms, por parte del Sr. Bada el tema fontico esta
servido, y en consecuencia fonticamente el valenciano no tiene una estructura diferente
del cataln.
Pero es el caso que las diferencias fonticas "ms importantes" entre el valenciano y el
cataln no son las que seala el Dr. B. M., sino las que l no cita, las cuales tomadas en
conjunto son suficientes para constituir un sistema fontico propio e independiente,
como vamos a ver inmediatamente.

Si consideramos el nmero infinitamente variado de sonidos realizados y perceptibles


en el habla popular, convendremos en que esos "sonidos" en su mayor parte son
comunes, no solamente al valenciano y al cataln, sino tambin al gallego, al francs, al
italiano o al provenzal; las diferencias son mnimas. Lo que distingue a los sistemas
fonticos, no es el catlogo de estos sonidos, sino el reducido nmero de "fonemas" que
maneja una lengua y el "orden" con que los emplea en la formacin de una palabra. El
elenco de fonemas de una lengua est limitado en su nmero por reglas abstractas que
forman su sistema expresivo y sirven de modelo ideal para las manifestaciones
individuales y concretas. Este sistema tiene una doble representacin escrita: la
gramatical o cdigo grfico (Ortografia) y la propiamente fontica, (con signos de
transcripcin adoptados internacionalmente). Este sistema comprende vocales,
semivocales, semiconsonantes, diptongos y consonantes. Vamos a estudiar las vocales.
El vocalismo valenciano.
Ya en el sistema voclico aparece evidente la diferencia entre las distintas lenguas
hispnicas, porque en el mismo cada lengua ofrece una particularidad en exclusiva. El
gallego se caracteriza por la posesin de vocales nasales; el grupo castellano-aragonsleons, por la diptongacin de la E y O breves del latn; el cataln, por la posesin de
una sexta vocal (la vocal mixta o neutra); el valenciano, la lengua ms fiel a la herencia
fontica latina, por carecer de las caractersticas de las lenguas ibricas anteriormente
mencionadas. Adems, mientras el castellano tiene cinco vocales (A, E, I, O, U), el
valenciano tiene siete, (A, E, I, O, U, ms E y O abiertas), el cataln presenta un sistema
voclico especial: siete vocales en posicin tnica, como el valenciano, y slo tres en
posicin tona, a saber, I, U y la E neutra. Esta vocal neutra catalana, intermedia entre la
A y la E, no aparece en la escritura normalizada, pero su frecuencia en la corriente
fontica es abrumadora, dando constantemente una pronunciacin oscura que dificulta
la comprensin al oyente valenciano, acostumbrado a la claridad de sus cinco propias
vocales latinas. Con la misma frecuencia el cataln presenta la vocal tona U, cuando la
etimologia latina pedira una O, y una O, y no una U, da la realizacin valenciana, la
cual no conoce esta clase de alfanos o neutralizaciones. Hgase una transcripcin
fontica en valenciano y otra en cataln del mismo texto, y se ver al punto cmo la
diferencia entre ambas pone al descubierto la existencia de dos sistemas fonticamente
distintos.
Explicaremos con ms detalle las neutralizaciones catalanas tan extraas al valenciano.
La primera neutralizacin es la del archifonema llamado vocal neutra o mixta,
foneticamente //e// (con un signo debajo). Algunos atribuyen su introduccin a
influencia francesa, y es muy antigua en Catalua Oriental, aunque est viva tambin en
el Roselln y Mallorca. En cataln los fonemas //a// y //e//, este ltimo abierto o cerrado,
distintos en posicin tnica, en slaba tona se neutralizan, realizndose en //e// (con un
signo debajo) neutra. (Se exceptuan las vocales relajadas y la E tona en hiato ante A).
Por lo que , en el cataln oriental es corriente oir pronunciaciones como stas:
/asemblea, emper, estendrt, kentve, kase, pre / etc... (las letras en negrita llevan un
signo debajo y la S subrayada, encima) en vez de las valencianas /asamblea, amparar,
estandrt, kantva, kaisa, pre / etc...
La segunda neutralizacin de vocales catalanas, mucho ms espectacular, es la de las
formas en //O//, abierta y cerrada, que, mantenidas en posicin tnica, se realizan en el

archifonema //U// en posicin tona, incluso en final de palabra. As tenemos


pronunciaciones como /kul, hururs, pud, rud, kuntent, fru, mngu, kumprums,
urgenizeci/( las letras en negrita llevan un signo debajo y las subrayadas, encima) cuya
equivalencia fontica valenciana es: /kolr, hororos, poder, red, kontnt, fero, menge,
kompromis, organizasi/(las letras subrayadas llevan un signo encima) y as en
centenares y millares de palabras.
Lo dicho bastara para demostrar que el sistema fontico valenciano es distinto del
cataln, pero hemos de seguir enumerando otras diferencias que, como hemos dicho, si
bien tomadas aisladamente no son decisivas, s lo son en su abrumador conjunto.
Porque, sin salir del vocalismo, podemos sealar que valenciano y cataln con harta
frecuencia, resuelven de modo diferente vocales latinas, no slo dndoles diferente
apertura, sino cambindolas cualitativamente. En efecto, la E larga y la I breve del latn,
en valenciano se representan por una E cerrada, mientras en cataln se abren (pl, sc,
sda, envja, ablla, etc...), en valenciano (pl, sc, sda, envja, abella, etc...). A esto
podemos aadir el cambio cualitativo de A en E en posicin tnica inicial, como (treure,
neixer, feina, etc...) en lugar de las valencianas (traure, naixer, faena, etc...).
Igualmente podemos sealar la prdida en cataln de la O final en muchas palabras y
conservada en valenciano (evolucin natural de la terminacin latina en -UM). As por
ejemplo, cataln, quadre, metre; en valenciano, quadro, metro, (en latn, quadrum,
metrum).
Cabe tambin indicar la prdida de vocal final o su conservacin en cataln de forma
contraria a la realizacin valenciana.
Cataln: culte, assumte, perfet, imperfet, presupostos, goigs...
Valenciano: cult, assunt, perfecte, imperfecte, presuposts, gojos...
No es del caso ir sealando con los distintos diccionarios en la mano los ejemplos de
estos y parecidos cambios, aadiendo o quitando vocales, cambios que, como en el caso
de las consonantes tanto sorprenden a veces por su escasa justificacin etimolgica.
No nos dejemos deslumbrar por la actual ortografa catalana, de ndole etimologista, la
cual oculta la verdadera pronunciacin de las vocales catalanas. Segn dicha ortografia
se escribe: color, toro, pare, organitzacio, cuando su pronunciacin efectiva es : /kul,
tru, pre, y urgenitzesi/. (las letras en negrita llevan un signo debajo)
IV LA FONTICA. EL SISTEMA CONSONNTICO
Hemos citado anteriormente las tres principales diferencias "regionales y comarcales"
que el Dr. Bada Margarit encuentra entre el valenciano y el cataln, relativas al sistema
consonntico. Sobre su importancia ya adelantamos nuestro parecer: ciertamente, si nos
callamos las diferencias del vocalismo, y las principales del sistema consonntico que
median entre el valenciano y el cataln, limitndolas a las que indica el Dr. Bada
Margarit, habr que convenir en que las dos lenguas, valenciano y cataln, tienen el
mismo sistema fontico.

Pero lo cierto es que, si a las diferencias que hemos encontrado en el sistema voclico,
de por s altamente significativas, agregamos las del sistema consonntico, tomndolas
en conjunto, tendremos que reconocer la existencia de dos sistemas fonticos distintos,
para el valenciano y el cataln. En efecto, es distinta la evolucin fontica de las
palabras al pasar del latn al valenciano y al cataln, aadiendo o eliminando sonidos o
cambiando otros, diferencias que evidentemente afectan a la estructura fontica de las
palabras y que es necesario tener en cuenta al definir o diversificar las lenguas. As, por
ejemplo, si tomamos la palabra latina Ciceronem y seguimos su evolucin en italiano,
castellano y valenciano, encontraremos que se pronuncian respectivamente, chicherone,
cicern y siser. Un simple cambio de pronunciacin ha puesto en evidencia la
diversidad de las lenguas. Insisten mucho los catalanistas en afirmar que entre el
valenciano y el cataln no existe otra diferencia que la de la pronunciacin, y con ello
no hacen ms que confirmar la independencia de ambas lenguas, porque precisamente la
diferente pronunciacin es lo que caracteriza y discrimina las lenguas neolatinas, tan
semejantes bajo otros aspectos.
A. EL CONSONANTISMO
Y abordando directamente el tema del consonantismo, a las tres diferencias "regionales
o comarcales" citadas como "ms importantes" por el Dr. B. M., es preciso aadir un par
de docenas de diferencias "regionales", las cuales el lector puede encontrar en algn
manual de Fontica valenciana. Dichas diferencias en el consonantismo, afectan al
modo de articulacin, a la introduccin de nuevos sonidos en palabras de la misma
etimologa latina, a la geminacin de consonantes, a la conservacin de grupos
consonnticos arcaicos, etimolgicos o no, a la prdida o conservacin de diferentes
sonidos, etc... fenmenos propios del cataln, ausentes en el valenciano. Todos ellos
tomados en conjunto, como hemos dicho anteriormente, constituyen un cuadro del
consonantismo cataln evidentemente distinto del sistema consonntico valenciano.
Solamente indicaremos la existencia de dichas diferencias, detenindonos un poco en
las consonantes palatales, porque pueden servirnos de "test" para establecer la diferencia
que existe entre ambos sistemas consonnticos, valenciano y cataln. Comparmoslos.
B. DIFERENCIAS DE ARTICULACIN
1. La palatal africada sorda //c//(con un signo encima) valenciana, en cataln est
representada por fricativa sorda //s//(con un signo encima).
Chilches, charrar, puncha.
Valenciano, /clces, carr, pnca/;
Cataln, /slses, ser, punse/.
(las letras en negrita llevan un signo debajo y las subrayadas, encima)
2. La palatal sorda /s/, en valenciano se pronuncia precedida de una I con la que se
diptonga. En cataln dicha I no se pronuncia aunque vaya escrita.
Caixa, baix, reixa, aixina.

Valenciano: /kisa, bais, reisa, aisina/.


Cataln: /kse, bas, rese, esine/.
(las letras en negrita llevan un signo debajo y las subrayadas, encima)
3. El cataln establece diferencia entra la palatal sonora africada y fricativa: platja y
pluja. En valenciano dicha palatal es siempre africada.
Cataln (escrito, platja y pluja): pronunciado, /plage, pluze/.
Valenciano: pronunciado, /plaga, pluga/
(las letras en negrita llevan un signo debajo y las subrayadas, encima)
4. El grupo TZ slo se conserva en valenciano por escrito en contadas palabras (dotze,
tretze, Atzaneta). En cataln es muy frecuente, sobre todo en la terminacin -ITZAR e
-ITZACIO (Organitzar, normalitzaci). En valenciano, organisar, normalisacio. En
cataln /urgeniz, nurmelizei/ (las letras en negrita llevan un signo debajo)
(Pronunciada, la palatal, como linguo alveolar africada sonora, fon. /z/). En valenciano
es fricativa /z/, como en posar u onze...
C. INTRODUCCIN DE SONIDOS NUEVOS
Cambio de la C en G, en cataln, en determinadas posiciones: /artig.gle/ por /artikle/.
( las letras en negrita llevan un signo debajo)
D. CONSERVACIN O PRDIDA DE CIERTAS CONSONANTES
En cataln, diferentes de las correspondientes valencianas:
1. No palatalizacin en cataln de la L inicial en muchas palabras, en las cuales la
palatalizacin se ha efectuado ya en valenciano.
Cataln: /lpre, literrie, lezitime/.
Valenciano: /lpra, literria, legitima/
(las letras en negrita llevan un signo debajo y las subrayadas, encima)
2. Conservacin en cataln de L o R arcaicas.
Cataln: /altre, nuzaltres, rbre, urkstre/.
Valenciano: /atre, nozatres (o nozatros), bre, orksta/.
(las letras en negrita llevan un signo debajo)
3. Presencia en cataln de una -S- intervoclica en la terminacin -ESA de ciertos
nombres abstractos.

Cataln: bellesa, riquesa, noblesa.


Valenciano: bellea, riquea, noblea.
4. Prdida en cataln de la D intervoclica y de la R final de palabra en millares de
casos. De estas prdidas hace mencin el Sr. B. M.
Cataln: llaurad, paps.
Valenciano: llaurador, papers.
5. Prdida en cataln de la -S final en ciertos cultismos
Cataln: sintaxi, tesi, analisi.
Valenciano: sintaxis, tesis, analisis.
6. Prdida de la N en el final de ciertos plurales, en los cuales el valenciano conserva la
N etimolgica.
Cataln: homes, joves, termes, orfes.
Valenciano: homens, jovens, termens, orfens.
7. Supresin de la C o T en ciertos grupos finales /blan, insul, al, estn/ etc..., en cataln;
por /blank, insult, alt, estank/ etc..., en valenciano.
E. GEMINACIONES
De G: sug.geri. Val. sugerir. De B o P esteb.bl, pob.ble, Val. establir, poble. De L o Ll.
(a veces slo grficamente): /kul.legi, espal.la/, Val. /kolege, espala/.
Grupos consonnticos, etimolgicos o no, ya superados en valenciano: /summetre ,
redent, esntu/ (escrito , assumpte) /knne/ Val. / somtre, redentor, asunt, kona/
(las letras en negrita llevan un signo debajo y las subrayadas, encima)
F. LAS CONSONANTES PALATALES
Es muy caracterstica la introduccin de las consonantes palatales en las lenguas
neolatinas. Meyer Lbke (Lingstica Romnica) refirindose a la palatalizacin de la C
ante E, I, la ms importante de todas ellas, especifica cmo se palataliza dicho sonido en
cada una de las lenguas romnicas: si realizndose en una prepalatal sorda //s//, en una
consonante de la serie S, en TS, o en Z .(O + / sobrepuesto ). Comparemos el uso de las
prepalatales en valenciano y en cataln.
El sistema de las prepalatales valencianas fundamentalmente consta de tres fonemas:
1. Prepalatal fricativa sorda, fonticamente //s// (con un acento circunflejo invertido
encima) (el sonido de la X de caixa).

2. Prepalatal africada sorda, fonticamente //c// (con un acento circunflejo invertido


encima) (el sonido de la Ch de coche).
3. Prepalatal africada sonora, fonticamente //g// (con un acento circunflejo invertido
encima) (la g de jardi o gerra)
Estos son los sonidos fundamentales. Luego estn las variantes y los sonidos
asimilados. As, por ejemplo, el nm. 1 adems de ciertas modificaciones, tiene una
variedad "fricativa sonora", fonticamente //z// (con un acento circunflejo invertido
encima), que slo aparece espordicamente y siempre en enlaces.
El sistema de las prepalatales catalanas cuenta con los mismos fonemas que el
valenciano, ms la prepalatal fricativa sonora //z// (con un acento circunflejo invertido
encima) (1) pero del c apenas hace uso.
Ms, as como en la construccin de los edificios encontramos los mismos materiales
(piedra, ladrillo, cemento, hierro o madera, etc...) y no por eso decimos que todos tienen
la misma estructura, sino que sta depende de la distribucin de dichos elementos, as
tambin en la construccin de las lenguas, la estructura no depende tanto de los fonemas
que emplea, (los cuales, por ejemplo, pueden ser comunes al valenciano, portugus,
francs y cataln), como de la combinacin de dichos fonemas en la palabra. Ahora
bien, en esta distribucin de los sonidos es en lo que difieren notablemente valenciano y
cataln. Vemoslo.
1. La prepalatal fricativa sorda //s//(con un acento circunflejo invertido encima), en
valenciano, en principio de diccin se encuentra en un muy limitado nmero de casos
(Sanchis Guarner slo encontr dieciocho). En los dems casos la palatal inicial (escrita
en cataln con X) es la africada sorda CH //c// (con un acento circunflejo invertido
encima); en cataln en cambio la //S//(con un acento circunflejo invertido encima) ;
valenciano, chiquet, /cikt/; cat. /sikt/. (las letras subrayadas llevan un signo encima).
En medio de palabra se pronuncia siempre precedida de una I, que suele hacer diptongo
con la vocal precedente. En cambio, en cataln dicha I no se pronuncia aunque vaya
escrita. Val. peix, gruix, calaix, eixaminar, faixa, etc..., en cataln se pronuncian /pes,
grus, kels, esemen/, etc... En valenciano, /pis, gruix, kalis, eisamenar/, etc...
2. La prepalatal africada sorda //c// (con un acento circunflejo invertido encima) es muy
corriente en valenciano, tanto al principio como en medio de palabra. Pues bien, en
cataln es muy poco frecuente y en su lugar figura una //s// (con un acento circunflejo
invertido encima).
Las palabras: plancha, concha, chiquet, Chirivella, chafar, chal, chanca, chano-chano,
chantre, charnego, etc...
En valenciano, /plnca, knca, cikt, cirivel, cafr, cal, canca, cano-cano, cntre,
carnego/, etc...
(las letras en negrita llevan un signo debajo y las subrayadas, encima)
En cataln se pronuncian: /plnse, knse, sikt, sirivele, saf, sal, snke, sanu-sanu,
serngu/, etc...

(las letras en negrita llevan un signo debajo y las subrayadas, encima)


3. La prepalatal africada sonora /g/ (con un acento circunflejo invertido encima)
valenciana es sustituida constantemente por la fricativa sonora /z/ (con un acento
circunflejo invertido encima)
Cataln: /znive, zenoll/.
Valenciano: /geniva, ginoll/
(las letras subrayadas llevan un acento circunflejo invertido encima)
V CODA
Y, al dar por terminado este captulo, es el que resplandece la diversidad de los dos
sistemas fonticos, valenciano y cataln, como diferentes en la boca de los pueblos
respectivos, ante la posibilidad de que, cerrando los ojos a tanta evidencia, surja el
"fillogo de turno" diciendo que ninguna de las diferencias alegadas es "pertinente",
permitsenos referir una ancdota de nuestra juventud.
Una vecina nuestra intentaba vender a otra una chaqueta, que se le haba quedado
estrecha a su hijo, con este razonamiento: si le cambias los forros, las mangas y el cuello
y le pones una banda a la espalda y dos delante, en cuanto le pegues los botones que le
faltan , cosa que no tiene importancia, la chaqueta quedar nueva.
Igualmente, en cuanto le cambiemos a la fontica catalana todas las particularidades que
la diferencian del valenciano, habremos conseguido la tan cacareada "unidad de la
lengua".

Les bases ortografiques del 32 (o les de Castello) i les dEl Puig (o les de la
R.A.C.V.)
Per Josep Maria Guinot i Galan
I PRESENTACIO
Sha escrit prou sobre les bases ortografiques del 32 (o Normes de Castello), i sobre les
dEl Puig (les de la Real Academia de Cultura Valenciana), pero son molts els qui les
ignoren, perque tenen poca costum de llegir. A pesar de tot ao no crec que shaja escrit
encara un estudi comparatiu dels dos sistemes ortografics analisant-los norma per
norma, per a vore les ventages i inconvenients de cada u dells. Omplir este buit es lo
que nos proponem fer, en el present escrit.
Hi ha qui vocifera en defensa de "les Normes de Castello" i estem segurs de que no les
coneixen. Uns atres si que les coneixen i diuen escriure seguint-les, pero no es veritat,
perque si be les seguixen en tot lo que tenen de catalanes, no les guarden en lo poc que
en elles se cont de concessio al valenci. Ademes la casi totalitat dels defensors de les
Normes del 32 han adoptat la normativa catalana en gramatica i vocabulari, neguen l

existencia del valenci com a llengua i proclamen "lunitat de la llengua", fent


desapareixer el valenci, reemplaat per la llengua catalana.
Utilisarm per ad esta comparacio les Bases dOrtografia Valenciana per un costat, i per
latre, lOrtografia que figura a linici del Diccionari de la Real Academia de Cultura
Valenciana (RACV) i lopuscul publicat per la mateixa, titulat: Documentacio formal de
lortografia de la llengua valenciana.
Comenarem per les Normes de Castello que contenen un interessant prolec i 34 bases
ortografiques.
II LES NORMES DE CASTELLO
2.1. EL PREAMBUL
El preambul de les Normes de Castello es el segent:
"Es un fet acceptat hui, que la llengua prpia s la mes alta manifestaci de la
personalitat dun poble i que aquells pobles, que han recobrat la seua conscincia com a
tals no sols sentreguen a lus del seu propi parlar, sin que aspiren a la seua mxima
depuraci com a fenmen cultural i com a prova que volen tornar a ser ells mateixos.
Moltes causes, no totes lliteraries, i cap delles desconeguda, han produt a lhora dara
una curiositat viva i desperta envers el seu parlar. Es a dir, que el nostre poble comena
a sentir la dignitat de la llengua prpia. Deure de patriotisme i de cultura s treballar per
a que eixe impuls no safeblixca i per a remoure tots els obstacles que soposen a la seua
expansi. U dells, pot ser el ms gran, radica en la manca dunitat ortogrfica, que posa
els editors i en general qui ha descriure en nostra llengua, en situacio semblant al
pianista confs davant un instrument on no tingus la certitut que les notes sn
correctament colocades, i obliga dems al llegidor a una veritable crtica dinterpretaci
dels texts, a la qual ni s, ni t per qu ser, preparat el gran public. Es, doncs, necessria
ladopcio dun sistema ortogrfic unitari, si no volem ofegar el bressol mateix, eixe
esplet de curiositat patritica tan prometedor de fruits.
Posat que tot sistema ortogrfic s per fora imperfecte i convencional, no semblar de
primer antuvi el problema de tanta magnitut com nosatres pensem; mes t dificultats
que molts no sospiten. Es la primera necessitat de posar dacord, sincerament i efica a
aquells que en les seues porduccions intel.lectuals empren la nostra llengua i obtindre
desprs un consentiment automtic i sense reserves de la massa de lectors. Es la segona,
que per a que siga til un sistema ortogrfic cal fer-lo poc complicat, lgic, servit de
mitjans eficaos de propaganda i sense notes que puguen provocar discrepncies d
importncia...
Es per esta ra que un sistema de creaci individual, sense un mnim inicial prou
creixcut dadhesions incondicionals, no s moralment viable i, per la mateixa, cal fer
tots els possibles per no deturar-se en eixe mnim, a fi que les adhesions arriben al
mxim i siguen quan ms aficaces i representatives, millor.
Eixa s la nostra ms gran satisfacci. Els escriptors i investigadors del Pas Valenci,
les Corporacions i publicacions ms preparades de la nostra terra, ab un patriotisme que
mai no senaltir prou, han arribat a lacord transaccional que suposa el sistema que ac

sexplana. Va sense dir que no hi ha cap venut, puix les autoritats filolgiques que
sotafirmen mantenen els seus punts de vista cientifics, penyora viva de nous progressos.
Per tots acaten les grafies aprovades. Al temps, a aquelles autoritats i a la novella
generaci destudiosos pertany la cura i la missi prou feixuda i prou llarga, danar
rectificant i millorant el sistema -a base tamb, naturalment, damples acords- que
deixant a un costat atres raons no pot ser tan madurat com caldria si hem dacodir
oportunament a la satisfaccio legtima que de manera imperativa demanen tant les
necessitats com les inquietuts de lhora present.
A este efecte, sinserten les Bases ortogrfiques unificadores i es publica el Vocabulari a
elles adaptat, que tan til ha de ser a tots els estudiosos i per aquells fills desta terra que
senten lorgull del propi idioma.
I no res ms sin demanar la cooperacio del nostre poble en esta obra de depuraci, de
dignificacio, destilisaci de la llengua verncula, manifestaci la ms autntica del seu
espirit i del seu propi geni".
2.1.1 ANALISIS DEL PREAMBUL
En general tot lo que diu el preambul es acceptable. Destaquem per la seua importancia
les frases segents:
1) "Tot sistema ortogrfic s per fora imperfecte i convencional".
Contra este principi van els immovilistes, que fan de les normes de Castello un resultat
definitiu, intocable i incapa de perfeccionament.
2) "El sistema ortogrfic deu ser poc complicat i agil"
Contra este principi pequen les mateixes normes de Castello, com vorem oportunament.
Per eixemple, nomes per a saber quan sha de escriure l.l (ele doble), es necessari saber
llati; no donen solucio les normes. Ademes certes normes estan plenes dexcepcions.
3) "Al temps... a la novella generaci... pertany la cura i la missi .. danar rectificant i
millorant el sistema".
Es precisament lo que ha fet la Real Academia de Cultura Valenciana, al corregir les
normes de Castello en la seua publicacio: Documentacio formal de lortografia de la
llengua valenciana.
La redaccio del preambul se deu a dos tendencies distintes. Una valenciana que usa
paraules i girs valencians, com afeblixca (no afebleixca), per a remoure, per a que siga
util (no per remoure o per que siga util), nosatres (no nosaltres), esta rao, esta obra, este
efecte, esta terra (no aquesta rao, aquesta obra, aquest efecte, aquesta terra), aci (no
aqui), eixe (no aqueix). Latra tendencia catalanisant, es la que introduix termens com
envers (en relacio a), semblant (paregut), al pianista (al pianiste), mitjans (mijos), amb
(per ab). Esta tendencia introduix tambe girs inacceptables en la sintaxis valenciana com
"posa els editors i en general qui ha descriure", en conte de "posa als editors i a qui ha d
escriure" , i usar el verp "ser" pel verp "estar" (ser preparat, en conte de "estar

preparat") i el gir tan confus en eixe contest "per la mateixa" en conte de "per la mateixa
rao", i vocables tan discutibles com "obstacles" o "tingus"
III DOCUMENTACIO FORMAL DE LORTOGRAFIA VALENCIANA
Lortografia de lAcademia figura com un anex del Diccionari Valenci-Castell i dalli
la prenim per a fer comparacio en les Normes del 32. No te cap preambul, pero podem
considerar com una declaracio de principis lintroduccio al llibre: Documentacio Formal
de lOrtografia de la Llengua Valenciana, publicat per la Real Academia de Cultura
Valenciana per a justificar les innovacions introduides en relacio a les Normes de
Castello:
INTRODUCCIO:
Proposit del present treball.
La necessitat primera en quasevol llengua es la fixacio ortografica seguint una norma
que permeta la seua escritura; per ao, la Seccio de Llengua i Lliteratura de la R.A.C.V.
cregue fonamental la publicacio deste treball de documentacio despres dhaver vist la
llum lOrtografia en lany 1979. Lestudi te quatre parts:
1.1 Simplificacio i modificacions ortografiques.
La base dest apartat es la fonetica. Adoptem la pronunciacio mes comuna i estesa,
aquella que sacomoda i ajusta mes a lo que denominarm valenci general. Llunt d
empobriments fonetics, hem eliminat nomes allo que ha desaparegut o es innecessari
mantindre en la llengua escrita.
1.2 Regulacio dus de les grafies CH i Y.
Es regula i reintroduix lus de les antigues grafies CH i Y. La CH no va a substituir cap
so, va en lloc dunes atres grafies que representaven sons africats sorts. La Y anira en el
lloc de I grafia vocalica en funcio de consonant.
1.3 Actualisacio dels signes convencionals.
Explica els canvis efectuats en els signes convencionals: la base, en este cas, es un
criteri de funcionalitat i major senzillea en lescritura.
1.4 Actualisacio morfologica.
Es dona entrada a la distincio feta pel valenci de dos terminacions per a la
determinacio del genero: -ISTE, -ISTA; i es normalisa lus (vacilant primerament i
general en lactualitat), dels sufixos: -ESA, -EA, en una unica forma EA. Respondrien
aixina a una pronunciacio general valenciana.
IV LES BASES DE CASTELLO I LES NORMES DE LACADEMIA,
CONTRASTADES
Base 1.

En principi de paraula sescriur B i no P en els prefixes ab, ob, sub (abdicar, objecci,
substantiu), i sescriur P i no B en cap (captar). Excepcions: apte, apnea, optar, ptic,
cabdal, cabdell, cabdill.
Esta base parla de la B i de la P en principi de paraula; la segona base se referix al mig
de paraula i la tercera, al final.
Es cert que en principi de paraula, en valenci, com en espanyol, les paraules que
comencen pels prefixos ab, ob, sub, portant idea respectivament de separacio, oposicio o
subordinacio, com en llati, da on provenen, porten B i no P.
Pero no val la regla quan eixos comenaments no son prefixos i no solament en les
poquetes excepcions que menciona la base. Es mes que prou consultar el diccionari per
a vore-ho confirmat.
Tant la regla com les excepcions, satenen als composts i derivats: de substancia,
insubstancial; de cabdell, cabdellar; esta observaci deu donar-se per feta en tots els
casos semblants.
No hi ha res per part de lAcademia en contra desta base.
Base 2.
Sescriu P davant de T, C, S, N, (aspsia, hipntic); B davant de D (hebdomadari).
Excepcions: dissabte, dubte, sobte.
A lajuntar-se les dos consonants, si la segona es sorda (T, K), assimila la primera a
sorda (P); si la segona s sonora (D) lassimila a sonora (B).
No hi ha res que canviar en esta base, que servix tambe per al castell, llengua germana
del valenci, que en este cas seguix la mateixa evolucio fonetica.
Base 3.
En final de paraula sescriu P (cap, camp, cup (recipient), macip). Excepcions: finals en
FOB (hidrfob) i en SIL.LAB (monosl.lab); darrere de consonant en paraules de les
quals porten B els femenins i derivats (corb, corbera) i amb o ab (preposicio); adob,
alarb, aljub, baobab, barb, cub (figura geomtrica) club, exub, glib, nabab, torb, tub.
En esta base sobre el tractament del so labial en final de paraula es completen les
precedents bases sobre la P i la B.
Esta base inclou massa excepcions, lo que resulta contraproduent per a un sistema
ortografic.
LAcademia accepta la regla pero no les excepcions a la norma, perque tambe en estos
casos, si la consonant final sona P, deu descriures P i no B, encara que en el femeni o
al derivar presente una B. La regla valenciana es mes senzilla i sajusta a la fonetica
valenciana. Les paraules que la Base 3 adjunta, no incloses en la mentada excepcio,

deuen escriures igualment tal com sonen, en P final. Excepte: club, paraula dorige
angles. (La paraula tub es catalana. En valenci se diu i sescriu tubo).
Al respecte de lobjecte de les tres primeres bases del 32, lAcademia diu lo segent
sobre la B i la P:
Sescriu P (posa):
1. En posicio inicial de paraula: puny
2. En interior de paraula davant de T, C, (cedeta), S, N: concepte, hipnosis, eclipse,
excepte dissabte.
3. En posicio final de paraula, encara que en derivar (en el plural se conserva) se
transforma en B o se mantinga.
- cap, no cab; pero cabut.
- llop, no llob; pero lloba.
- colp, no colb; pero colpejar.
- adop, no adob; pero adobar.
Base 4.
Davant L i R mai no sescriu V.
LAcademia sobre lus de la V diu:
Sescriu V (vindre).
1. En inicial i en interior de paraula: velocitat, cavall.
2. En les terminacions del preterit imperfecte dindicatiu: AVA, AVES, AVA, AVEM,
AVEU, AVEN, de tots els verps acabats en AR.
3. Mai en posicio final de paraula encara que en derivar sescriga V: serf, no serv, pero
servir.
Bases 5 i 6.
Lus de la C i de la G.
Base 5. La C representa un so gutural (cap) i un atre alveolar (cep).
La G representa igualment un so gutural (gat) i un atre palatal (gent). Els sons guturals
C i G poden confondres en mig i final de paraula. En mig de paraula sescriu C davant
de C, S, T i Z; sescriu G davant de D, G, M, N, (acci, eczema, fragment, insigne).

Excepcions: acn, arcnid, dracma, estricnina, icneumon, iconografia, tcnic, ancdota,


sincdoque i llurs derivats.
Base 6. En fi de paraula sescriu C (arc, solc). Excepcions: Darrere de consonant en
paraules de les quals porten G los femenins i derivats, (amarg, cf. amarga, amargor). En
paraules acabades en FAG, FUG, FEG, i atres en general cultes i extrangeres que duen
en les llenges originries (rizfag, centrifug).
Les normes de lAcademia corresponents a les bases 5 i 6:
Base 5. Saccepta per lAcademia totalment.
Base 6. En la base 6 nos encontrem una atra volta en el cas duna consonant oclusiva
final de paraula.
La regla general de la 6 base es valida per a lAcademia. Pero no, lexcepcio: les
paraules no acaben mai en G sempre, sense excepcio, al final de paraula se posar C en
conte de G. Desta forma la regla es mes senzilla i sajusta a la fonetica valenciana, en
la que al final de paraula sona /k/ (amarc, prolec, filolec). Esta norma implica sense
dubte mes senzillea i resulta mes analogic i molt mes coherent el seu contengut.
Bases 7, 8 i 9.
So gutural de C i de G.
Transcrivim ara les bases 7, 8 i 9 de les Normes del 32, i a continuacio les correlatives
de la Real Academia de Cultura Valenciana, per a que es veja que sobre esta materia l
Academia no ha introduit variacions ortografiques.
Base 7. Davant E, I, se representa el so gutural G mitjanant, lintercalacio duna U
muda (guerra).
Com ocorre en lespanyol i tambe en el valenci de lAcademia.
Base 8. El so gutural de C davant E, I, se representa mitjanant la Q seguida de U muda
(que, quina).
Com en lespanyol i en valenci de lAcademia.
Base 9. El so gutural C davant una U i una atra vocal que formen una mateixa sl.laba
(silaba) se representa per Q. Si la segona vocal s E, I, damunt de la U sescriu la
diresis: (quan, freqent, obliqitat, quota).
Com en valenci de lAcademia.
LAcademia sobre les bases anteriors.
Lortografia de lAcademia diu:
Sescriu C:

1. En so de /k/ (colp)
1.1. Inicial i interior de paraula davant A, O, U: casa, cosa, cult, ficar, recort, ocult.
1.2. En principi de silaba formant els grups consonantics CR, CL: crida, clau, dimecres,
proclama.
1.3. Davant de C, D, S, T, Z: accio, anecdota, dacsa, actua, eczema.
1.4. En el final de paraula, encara que en derivar (en plural se conserva), se transforma
en G o se conserva.
- atac, no atag, pero atacar.
- prolec, no proleg, pero prologar
- fanc, no fang, pero fangos.
Sescriu Q (quinze):
1. En inicial i interior de paraula, seguida de U muda, davant E, I: queixa, quilat,
alqueria, sequia.
Si la U se pronuncia, du dieresis, com se diu en el numero 3.
2. En inicial i interior de paraula, davant de U atona seguida de A, O, formant diftonc:
quatre, quocient.
Excepte: ipecacuana, i els derivats de cuiro, cuina, evacuar, conspicu, perspicu, proficu,
vacu, promiscu.
3.En inicial i interior de paraula, quan una U atona vaja seguida de E, I i shaja de
pronunciar, porta dieresis: qestio, obliqitat.
Com es veu clarament, lAcademia no contradiu lus de la Q de les bases del 32.
Bases 10 i 11
TiD
Base 10. En principi de paraula sescriu AD i no AT (adjacent). Excepcions: davant Z
(atzembla) i en atlas, atlntic, atleta, atmosfera.
Base 11. En fi de paraula sescriu T i no D (pit, ardit, avalot, mut). Excepcions: Darrere
de consonant en les paraules de les quals porten D els femenins i derivats (estupend, cf.
estupenda, sord, cf. sorda, esguard ? cf. esguardar ?). Darrere de vocal en els femenins
acabats en ETUD, ITUD, (consuetud, solitud). En algunes paraules tcniques i
extrangeres (estrangeres) com anhdrid, sumand, habord (?), lord.

Estes bases son paregudes a les 3 i 6, en que es parla de les finals P i C. La regla es bona
perque est dacord en la fonetica valenciana, pero esta no admet excepcions: sempre
posa la oclusiva forta (P, T i C) en final de paraula.
Normes de lAcademia sobre la T i la D:
Sescriu D (dit).
1. En principi i en mig de paraula: donar, idea.
Excepte en derivats de AT grec (atles, atleta, atmosfera, etc.) i davant de Z (batzoles,
dotze).
2. En el grup consonantic DR: (drago, moldre).
3. Mai en posicio final de paraula, encara que en derivar sescriga D.
- vert, no verd, pero verdor
- reverent, no reverend, pero reverenda.
Estes normes corresponen a les bases 10 i 11 de les de Castello. LAcademia admet la
base 10, pero la 11 la modifica llevant les excepcions: en final de paraula sempre T en
conte de D, tal com es pronuncia.
LAcademia sobre lus de la T:
(Completant les bases 10 i 11 de les del 32).
S escriu T (tornar).
1. Inicial i interior de paraula: toca, costella, setze.
2. En el grup consonantic TR: truc, atraure.
3. En el prefix grec AT: atmosfera (vore D, 1).
4.Davant de Z: dotze
5. En posicio final de paraula posarm T encara que en derivar se transforme en D o se
conserve.
- fort, fortalea
- cert, certea
- calit, no calid, pero caliditat
- abat, no abad, pero abadia.

(El paragraf 5 anula lexcepcio de la base 11 del 32, segons la qual sha descriure D).
Base 12
El so palatal /g/ (en signe damunt) se representa davant E, I per G (gesta, gent, girar).
Excepcions: Es representa J davant ECC, ECT (adjectiu, abjeccio); en jersei, majestat, i
en alguns noms de procedncia bblica o grega, com Jess, Jeh, jerarquia, jeroglific i
llurs derivats (jerarquic, jesuta). Davant de A, O, U, se representa per J (jaciment,
joguina, jutge, menjar, pluja).
Les normes valencianes no canvien la base precedent; no mes canvien en les
excepcions: les paraules catalanes "joguina i jutge", per les valencianes "joguet i juge".
Norma de lAcademia
Sescriu G:
1. En so gutural /g/ (gat).
1.1. Inicial i interior de paraula davant de A, O, U (solament G) gabia, got, gust, regal,
engolir, aigua.
1.2. Inicial i interior de paraula davant E, I, (GU): guerra, guisar, figuera, esguita.
1.3. Davant UE, UI, portar dieresis la U quan se pronuncie: aiges, llingistic.
1.4. En principi de paraula o de silaba, en els grups consonantics GR, GL: gracies, glop,
agrana, regle.
Davant D, M, N: Magdalena, fragmentar, insignificancia.
Excepte en cultismes com: acne, dracma, estricnina, iconografia, tecnic, anecdota,
sinecdoque i derivats.
1.5 Mai en posicio final de paraula, encara que en derivar (en plural se conserva) se
escriga G.
- amic, no amig, pero amiga.
- rec, no reg, pero regar.
- amarc, no amarg, pero amargar.
- sanc, no sang, pero sangonera.
Sescriu G:
2. En so de /g/ ( en signe damunt) palatal: girar
2.1. En posicio inicial de paraula i interior davant de E, I,: argila, gel, giner.

Excepte davant de ECC, ECT (objeccio, objectiu i algunes mes) i en uns atres noms de
procedencia grega o biblica. Jesus, Jeroni, Jeremies, Jerusalen, jerarquia, jeroglific.
2.2. En el grup IG en mig de paraula davant de G, (formes dels verps acabats en GIR)
afigga, rigga, frigga.
2.3. En posicio final de paraula la G darrere de I no es sonora, encara que en derivar se
transforme:
- mig, pero miger.
- oreig, pero orejar.
2.4. No escriurem TG/TJ perque en valenci no hi ha mes que un so africat sonor,
representat per G/J en qualsevol posicio:
- viage, no viatge.
- juge, no jutge.
- llenguage, no llenguatge.
- correja, no corretja.
3. En so de /c/ (en signe damunt): roig.
3.1. En final de paraula en el grup IG darrere de A, E, O, U, o de consonant, sempre que
la I siga atona i muda: vaig, veig, goig, fuig, Elig, Barig. (Excepte Calig i Tirig en les
que la I del grup se pronuncia).
3.2. En posicio final de paraula, darrere de I tonica: desig, frig.
3.3. En posicio final de paraula apareix sempre /c/ (en signe damunt) representada per
IG, G, encara que en derivar se transforme en la sonora corresponent (G davant de E, I, i
J davant A, O, U) se mantinga (CH en tots els casos).
- trepig, trepigen.
- mig, mija.
- despaig, despachar.
Sescriu J (jardi):
1. En posicio inicial i interior de paraula davant A, O, U: jaqueta, jove, jugar, puja,
rajola, adjunta.
2. Davant de ECC, ETC: objecte, objeccio, subjecte, objectiu.
3. Davant E, (vore G, 2.1.).

4. No escriurem TJ (vore G, 2.4.), sino J.


- plaja, no platja.
- mija, no mitja.
5. Darrere del prefix AD: adjacent.
Base 13.
El so de palatal fricativa sorda (CH francesa) es representa sempre per X (Xtiva,
punxa, marxa, seixanta, ix). Devegades darrere de consonant com en esfinx, linx, etc. i
sempre darrere de A, E, O, U, el signe X pren el so de CS (Alexandre, luxe). I a mes en
casos com -fixe- i els derivats.
Per a que prenga el de CH francesa sinterposa una T (empatxar, despatx). Excepci:
devegades tamb darrere de la I (bolitx).
El so de pre-palatal africada (CH castellana) es representa a comen de paraula per X
(xic, xaruga, Xecoeslovquia). Al mig de paraula per TJ davant de A, O, U (platja,
desitjs); i per TG davant E, I, (metge).
A la fi de paraula per G darrere les atres vocals (vaig, lleig, roig, puig).
Esta base descalifica les Normes de Castello, perque descobrixen la completa
ignorancia dels autors en materia de fonetica valenciana.
a) Les bases de Castello posen el mateix so a X en Xativa i seixanta (xixanta) que a
punxa i marxa (puncha i marcha) sent que en unes el so palatal es africat i en atres
fricatiu.
b) Introduixen una T davant de X (TX) i darrere de I (bolitx), grup consonantic TX
inadmissible (en el que la T no se pronuncia).
c) Al principi de paraula per a la fricativa sorda en conte de CH posen la X, desterrant
de lortografia la consonant CH, tan tradicional en lortografia valenciana. (En valenci
deu dir-se: chic, no xic; charuga, no xaruga; Checoslovaquia, no Xecoeslovaquia).
d) Al mig de paraula introduixen, viciosament, una T davant de G o J formant el grups
TG i TJ dels quals la T no es deu pronunciar mai. (En valenci se dira plaja, no platja;
desijos, no desitjos).
Lortografia de lAcademia referent a les consonants palatals figura immediatament
davant desta base 13. No mes falta lo referent a la CH que posem a continuacio.
Us de la CH.
1. En so de /c/ (en signe damunt) (chic).

1.1. Inicial i interior de paraula entre vocals i darrere de consonant: chufa, Chirivella,
clochina, archiu.
1.2. En final de paraula escriurem IG o G (vore anteriorment G, 3. i 2.
2. En so de /k/. (March).
2.1. En posicio final de paraula, en els pobles i llinages que la tenen per tradicio:
Albuixech, Albiach.
Base 14.
Per tal de distingir la LL (aquell) de la L geminada o doble (intel.ligencia, mol.le), s
escriu entre les dos L un punt volant.
Lortografia de lAcademia no admet esta base, perque en valenci eixa L doble no
existix en la pronunciacio corrent, (inteligencia, no intel.ligencia, mole, no mol.le). L
ortografia se simplifica per lAcademia, preferint la fonetica a letimologia.
Sescriu L (lenta).
1. En inicial de paraula: loca, liquit.
2. En interior i fi de paraula: almagasen, dol.
3. En els grups consonantics BL, CL, FL, GL, PL: blau, clau, flama, glop, plat, noblea,
aclamar, unflar, aglutinar, aplanar.
Sescriu LL (llanda).
1. En inicial, interior i final de paraula: llei, lliberal, filla, rella, poll, manoll, bolleti,
ralla.
En cap lloc lAcademia menciona la doble L.L, en un puntet en mig, perque en valenci
no existix dit grup: tots pronuncien in-te-li-gen-ci-a i no in-tel-li-gen-ci-a.
Bases 15, 16 i 17.
Agrupem les bases 15, 16 i 17, perque les Normes de lAcademia les han deixades casi
intactes.
No mes se diferencien en que en les excepcions de la base 17, les paraules (impremta) i
(premsa), son en valenci "imprenta i prensa", modificant el grup MT, MS en NT i NS,
pronunciacio valenciana normal actualment.
Base 15. Davant B, P, M sescriu M i no N per regla general (semblar, ampriu (?),
immaculat) llevant dalguns casos per tractar-se de composts i derivats (granment,
tanmateix).

Base 16. Davant F sescriu N en CON, EN, IN (confirmar, enfit, infecci) llevat d
mfasi (enfasis), emfisema, emfitutic i emfraxi (emfraxis). En qualsevol atre cas s
escriu davant F sempre (mfora, amfibiolgic).
Base 17. Davant consonant, fora B, F, P i M, sescriu N i no M. Excepcions: comte (titul
nobiliari), impremta, femta, comtat, somriure, premsa, tramvia, i els composts de VIR
(triumvir).
Qu diu lAcademia respecte a la M i a la N.
Sescriu M (mana).
1. En inicial, interior i final de paraula: mar, mestre, flama, cami, fum, estem.
2. Davant de P, B, M: rompre, gamba, immortal. Excepte en paraules compostes que
ajunten N final a M inicial: enmig, gramment.
3. En el prefix CIRCUM quan li seguix una atra consonant: circumstancia,
circumnavegacio, circumferencia.
4. Mai davant de V ni F: enveja, enfrontar, (excepte triumvir. Vore N 2 i M 3).
5. No escriurem el grup TM, representant M doble, que ha desaparegut en la llengua
valenciana.
- semana, no setmana.
- sometre, no sotmetre.
6. No escriurem el grup MP, sino solament N, quan la pronunciem, encara que per raons
etimologiques shaja usat:
- atentar, no atemptar.
- pronte, no prompte.
Sescriu N (nas).
1. En inicial, interior i fi de paraula: niu, lluna, mon.
2. Davant F en els prefixos CON, EN, IN: confiar, enfadar, inflamar.
3. Davant de consonants, excepte B, M, P: enveja, confit, planta, gandul.
4. Davant M per excepcio en paraules que junten N final a M inicial: enmig, granment.
En el diccionari valenci figuren, al costat de les excepcions enumerades en el numero
2, les seues derivades i la paraula: emfraxis.

Com es facil observar, lAcademia ha acceptat les Bases 15 i 16 sobre lus de la M i de


la N, i solament ha modificat lus dels grups MT i MP els quals rebuja excepte quan la P
sona.
Base 18
Sescriu MP en asmptota, assumpci, assumpte, atemptar, compte (cast. cuenta),
consumpci, consumptiu, contemptible, eclmpsia, exempcio, exempt, metempscosi,
palimpsest, perempci, peremptori, preempci, presumpci, presumptiu, prompte,
redempci, redemptor, resumpci, simptoma, sumpci, sumptus, temps, temptar,
temptativa, transumpte i en llurs composts o derivats.
Normativa de lAcademia sobre el grup MP.
LAcademia (vore M.6 anterior) , rebuja el grup MP, en les paraules que figuren en la
Base 18 de lany 32, posant una M en lloc de MP, quan aixina sona en valenci. Per
aixo, se conserva el grup MP en les paraules segents: eclampsia, temps, metempsicosis
i palimpsest en les que la P si se pronuncia. En el Diccionari, figura assunt, no
assumpte, metempsicosis, no metempsicosi.
Bases 19 i 20
Base 19. El so de RR es representa per R darrere consonant i tamb darrere dels
prefixes: ante, contra, sobre, supra, uni, bi, tri, anti, hipo, mono, di, tetra, poli, i a
privatiu (antireligis, artmic).
Base 20. Sescriu R final en els substantius formats dels sufixes AR (col.lectius o de
lloc, com canyar); ER (de persona, lloc, instrument o planta, com ferrer, llorer); OR
(derivats dadjectius o verbs, generalment abstractes com blancor); DOR (de persones,
lloc o instruments, com llavador, llaurador); en els adjectius com rebedor, esdevenidor,
que inclouen ordinriament una idea de futur; en els noms dels quals porten R els
femenins i derivats, (clar, lleuger); en els infinitius aguts (partir); en els infinitius plans
que no acaben en RE (nixer, per, vendre, vore) i crrer.
Com es facil observar, les bases 19 i 20, de lortografia del 32, referents a lus de la R
senzilla o doble, son les mateixes que en castell i valenci. (En el Diccionari sesclou
la paraula "esdevenidor" i "lleuger" se reemplaa per llauger).
Copiar a continuacio les normes de lAcademia referents a lus de la R senzilla o
doble.
Normativa de lAcademia sobre lus de la R.
Sescriu R:
1. En so de /r/ (en una senyal damunt) (com una erre doble) (carreter).
1.1. En inicial de paraula: roda, rajola.
1.2. En interior de paraula darrere de M, N, S: somris, enriquir, israeli.

2. en so de /r/ (erre senzilla): (cara)


2.1. En interior i final de paraula: mira, cura, cor, dolor.
2.2. En els grups BR, CR, GR, TR, PR: brot, cru, gran, traure, propi, arbre, recriar,
agranar, batre, comprar.
Sescriu RR (erre doble) (guerra):
1. En posicio intervocalica: carro, erro.
Les normes de lAcademia son les mateixes que les bases 19 i 20 de lortografia del 32.
Bases 21 i 22 (S sonora /Z/ i S sorda /S/).
Base 21. El so alveolar S (cosa) se representa per Z en principi de paraula i darrere de
consonant, y per S, entre vocals (zero, dotze, casa), excepcions: dacsa, endinsar,
enfonsar i en el prefixe TRANS, (transigir).
Base 22. El so alveolar sord de S (massa) se representa en principi de paraula i darrere
de consonant per S o C, segons letimologia, i entre vocals per C o SS, tamb segons l
etimologia. Davant A, O, U la C pren la forma de (C trencada): (serp, squia, cendra,
Valncia, pansa, mustaaf, aut, possessi).
LAcademia admet estes dos bases. Nomes canvia els vocables catalans per valencians:
venidor, no esdevenidor; adinsar, no endinsar; afonar, no enfonsar; assut, no aut;
Valencia, no Valncia (en e oberta i accent greu).
Normes de lAcademia sobre lus de la S forta o sorda.
Sescriu S.
1. En so de /S/ (s forta) (sap).
1.1. En inicial de paraula: solt, sabut.
1.2. Darrere de consonant: ansa, dacsa.
1.3. Darrere dels prefixos llatins i grecs: ante, contra, sobre, supra, uni, bi, tri, anti, hipo,
para, mono, di, tetra, poli, etc... i tambe, darrere de la A en valor negatiu: asilabic.
1.4. En final de paraula encara que en derivar se conserve senzilla per transformar-se en
sonora o se duplique per a continuar sorda.
- mes, mesos.
- nas, nassos.
2. En so de /Z/ (s suau) (cosa).

2.1. En posicio intervocalica: casa, promesa.


2.2. En els prefixos en DES-, DIS-, seguits de vocal, H o consonant sonora: desaiguar,
desheretar, desviure.
2.3. En els participis: dentes, entesa, entesos, enteses; dimpres, impresa, impresos,
impreses.
2.4. En derivats de gentilicis:
- andalus, andalusos
- frances, francesos.
2.5. En el femeni dels substantius que signifiquen: ofici, professio, dignitat, titul o
carrec:
- abat, abadesa.
- duc, duquesa.
- princip, princesa.
- mestre, mestresa.
Base 23.
Sescriu C o i no S darrere de C (accio), fora "sacsar" i sos derivats; en les
terminacions NCIA, NCIA (repugnncia, Valncia); en les terminacions ANA,
ENA, quan son sufixes de derivacio o vnen de paraules que porten (esperana,
creena, Frana, per ansa, pensa); en els adjectius derivats de Z en castell (capa, de
capax, acis, cast. capaz) i, per regla general, en paraules corresponents a atres
castellanes del mateix orige, que porten Z (bra, cast. brazo). No sempre, per, es certa
la correspondencia de Z castellana i C valenciana, com pot comprovar-se en Sardenya,
Crsega i en el prefixe valenci BES, que correspon als castellans BIS i BIZ, (besnet,
bescuit, cf. biznieto, per besavi = bisabuelo).
Esta base 23 de les normes del 32, detalla quan sha de usar la (cedeta), i lAcademia
no les arreplega en les Normes, pero si en el Diccionari, ( a excepcio de "besavi", que
substituix per "besyayo").
Normes de lAcademia sobre lus de la cedeta.
Sescriu C en so de S (cendra).
2.1. Inicial i interior de paraula, davant E, I (susa C): cel, cinc, incert, provincia.
2.2. Davant A, O, U, escriurem (cedeta): capa, llanol, venut.
2.3. en posicio final de paraula, escriurem, sempre que en derivar sescriga C:

- capa, capacitat.
- comer, comerciant.
2.4. En els sufixos A/AA, U/UA, (aumentatius, despectius) i I/IA (materia,
tendencia): bona, malaltu, pasti.
LAcademia no sopon a la base 23 de les normes del 32. Sols desenrolla el tema duna
atra manera. (Unicament canvia en el diccionari la paraula "besavi" per la de
"besyayo").
Base 24.
Sescriu S, SS, no C o , en els sufixes de derivaci AS, ASSA, ISSA, US, USSA,
DISSA, (enjogassat, de joc; pallisa, palls, de palla; cridadissa, de cridar), i en
carabassa, fogassa, rabassa, mostassa, pans, pasts, verns, mests, garbissos, granissa,
bardissa, llonganissa.
En esta base se diu quan no sha de posar (cedeta).
LAcademia, com hem vist en el paragraf precedent, establix tot lo contrari. Excepte
rarissimes excepcions en els sufixos esmentats posa (cedeta) i no S o SS: fogaa,
pallia, pasti, etc...
Bases 25 i 26
Base 25. Sescriu Z i no S ni SS en les paraules cultes comenades per ZOO, en les
acabades en ZOIC, ZOARI, i en algunes atres aiximateix cultes (zoologia, paleozic,
hematozoari, amazona).
Base 26. Sescriu S i no SS darrere els prefixes llatins ante, contra, sobre, supra, uni, bi,
tri, i grecs a (privatiu), anti, hipo, para, mono, di, tri, te, tra, poli (unisonant,
monosil.lbic).
LAcademia sobre les bases 25 i 26.
La base 25 larreplega lAcademia de la forma segent:
Sescriu Z (zero).
1. En inicial i interior de paraula: zona, atzucac.
2. En totes les paraules comenades pel prefix ZOO: zoologia.
3. En les terminacions zoari, zoic: protozoari, benzoic.
A la base 26 referent a lus de les dobles SS, prescriu lAcademia lo segent:
Sescriu SS (passar).

1. En posicio intervocalica: posseir, massa.


2. En les paraules comenades pels sons A + S (ass) + atra vocal: assimilar.
3. En els sufixos issim, issima: bonissim, bonissima.
4. En alguns derivats de les paraules que acaben en: as, es, is, os, us.
- fracas, fracassos.
- castis, castissos.
- gos, gossos.
- tramus, tramussos.
- espes, espessos.
En quan a la no repeticio de la S darrere dels prefixos que enumera la base 26, estan d
acort les dos ortografies.
Base 27.
Sescriu la diresis () sobre la I i la U, quan no porten accent, seguixen una atra vocal i
pertanyen a sl.laba distinta (dedua, dirnal). Excepcions: Darrere dels prefixes inicials
CO, RE (coincidir, reunir) i la I dels sufixes: isme, ista, de la terminacio verbal IR dels
infinitius en llurs composts els futurs i condicionals (egoisme, egoista, deduint,
conduir, conduiria).
LAcademia sobre la dieresis.
La reglamentacio de lus de la dieresis, substancialment es la mateixa que la de les
normes del 32, pero es molt mes detallada.
Dieresis:
Es un signe ortografic () que es coloca damunt de la I o de la U, indicant lexistencia o
no del diftonc: segent, pasage.
Colocacio:
1. Quan la I o la U, van darrere duna atra vocal i no formen diftonc en elles: venat,
ramer, artar.
2. Quan la U -no muda-, va darrere de G o Q seguida de E, I: segent, llingistica.
No la posarm en els casos segents:
1. En els verps de la tercera conjugacio que acaben en AIR, EIR, OIR, UIR, en els quals
la I de la terminacio es tonica i, per consegent, no forma mai diftonc:

agrairieu: (a-gra-i-ri-eu)
beneixca: (be-ne-ix-ca)
conduirem: (con-du-i-rem)
2. Quan va darrere dels prefixos:
coincidix: (co-in-ci-dix)
reimprimir: (re-im-pri-mir)
contraindicar: (con-tra-in-di-car)
3. Quan la I forma part dels sufixos ISME, ISTE, ISTA, IBLE, tots ells en I tonica.
egoisme: (e-go-is-me)
altruista: (al-tru-is-ta)
conduible: (con-du-i-ble)
4. Quan la I forme part dels sufixos ISAR, ISANT, ISAT.
europeisar: (eu-ro-pe-i-sar)
5. Quan la U forma part de la terminacio llatina UM.
simposium: (sim-po-si-um)
harmonium: (har-mo-ni-um).
Base 28
Lapostrof sescriu davant o darrere consonant o consonants, restes duna paraula
monosil.lbica qui ha perdut la seua vocal per elisi, com un article o un pronom ton (l
home, de lhome, portal). Fora estes i la preposicio DE, no s corrent apostrofar les
paraules ms que per tal de representar exactament una pronncia popular. Cal advertir
que les elisions no sn obligatories i lescriptor pot ometre-les, singularment en els
dilegs.
Notes lanomalia dutilisar el relatiu QUI no tractant-se de persones, i la tendencia
catalanisant en els girs "fora es", en conte de "fora des", "per tal de" en conte de "per a"
i lus de "cal" en frases afirmatives, contraries a la nostra tradicio.
Lapostrof en lortografia de lAcademia.
Apostrof:
Es un signe ortografic () que es posa en unir certes paraules elidint una vocal.

Les paraules que poden presentar la forma apostrofada son:


1. Els pronoms personals debils: ME, TE, SE, LO, NOS, LOS, NE.
1.1. Darrere de verp que acabe en vocal: portam, penjam.
1.2. Davant de verp que comence per vocal o haig: senten, shaguera.
1.3. En les combinacions binaries i ternaries de pronoms: sen va, sels hi menja.
2. Els articuls determinats, EL i LA davant de paraula que comence per vocal o haig: l
home, lindustria, lespiritisme.
Excepte:
a) EL o LA davant de paraula comenada per semiconsonant
b) LA davant de les paraules host, ira, una (hora).
c) LA davant del nom de les vocals i de les consonants comenades per vocal: la a, la e,
la erre, etc...
d) LA davant de les paraules comenades per A privativa: la anormalitat, etc...
Les preposicions A, DE, PER mes larticul EL formen les contraccions AL, DEL, PEL.
3. La preposicio DE davant de paraules que comencen per vocal o haig: destar, dahir,
dhaver.
Excepte quan li seguixca una paraula que comence per U semiconsonant: de hui.
Comparant les dos ortografies, la del 32 i la de lAcademia, es veu la conformitat
substancial de les dos. Sols que lortografia del 32, deixa lliure lus de lelisio i exceptua
lelisio davant de vocal I, U, atones (la universitat, la industria, no luniversitat, l
industria). Esta modificacio se feu, en les normes de lAcademia, perque la demanaren
moltes persones afirmant que aixina ho pronunciaven: luniversitat, lindustria.
Bases 29 i 30.
Base 29. Les formes no apostrofades ni accentuades dels pronoms personals que
seguixen immediatament una forma verbal, sescriuen unides a ella mitjanant un
guionet, i quan sn dos o ms eixes formes pronominals van tamb unides les unes a les
atres mitjanant el guionet (portar-te, porta-te-ho, portar-tels).
Base 30. Sescriu el guionet en paraules compostes unint les parts components, quan
estes ho sn dels prefixes: pseudo, sots, vice, en casos com ex-president; en les
compostes de forma personal de verb i substantiu (guarda-robes) i de substantiu acabat
en vocal i adjectiu (o participi), iniciat per R, S, X (cama-sec); en sord-mut, quasicontracte; pre-rom, pro-sector, desps-ahir; nord-est, histric-arqueolgic i
consemblants.

La redaccio destes dos bases es correcta per a lAcademia, pero incompleta, tal i com
es veu a continuacio en la redaccio de lortografia de lAcademia, mes detallada. Algun
reparo se li pot posar ad estes bases per sa tendencia catalanista: mitjanant (per
mediant), sota (per baix).
LAcademia sobre lus del guionet.
- Guio.
El guio es el signe ortografic (-) que se coloca entre dos o mes elements duna paraula
per a distinguir-los.
Usarm el guio:
1.Per a separar les paraules per silabes en final de llinia.
2. Per a unir els pronoms que van darrere (enclitics) del verp.
2.1. Quan el verp acaba en diftonc o consonant i li seguix un pronom: mireu-les, penjarsen.
2.2. Quan el verp acaba en vocal i el pronom comena per consonant: menja-tel, portahi.
2.3. Quan el verp acaba en vocal i seguisen els pronoms HO, HI: mira-ho, porta-hi.
3. En alguns composts en els elements dels quals no estan totalment integrats: criticbibliografic, historic-cientific.
Base 31.
La lletra H no ms sescriu quan ho exigix letimologia, no mai per a substituir una
consonant perduda. (haver, ahir, per ra, no rah)
Lortografia de la haig se tracta per la base 31, en un breu paragraf, remitint a l
etimologia. Lo mateix fa lAcademia considerant la qestio com "etimologica".
Coincidixen les bases del 32 i lOrtografia de lAcademia.
LAcademia sobre lus de la haig.
Sescriu H (heretar).
No te cap so.
1. En principi i mig de paraula en les que sent etimologica sha conservat en lus: hui,
hivern.
2. No lescriurem en aquelles paraules que a pesar del seu orige etimologic, shan escrit
aixina des dun principi: avorrir.

Bases 32 i 33.
Base 32. La lletra Y sempra en el digraf NY (any) i tant esta com les lletres K i W en
paraules extrangeres.
Base 33. El digraf CH t us tambe en paraules extrangeres i en alguns noms de llinatge.
Estes bases son una claudicacio de les Normes del 32, seguint la normativa catalana. La
supressio de la consonant Y i del digraf CH, grafies tradicionalment valencianes; te com
a forasteres paraules en Y grega.
La Y i la CH, en lortografia valenciana.
Sescriu Y (yo).
1. En posicio inicial de paraula davant vocal: yuxtaposar.
2. Entre vocals: epopeya, apoyar.
3. En el digraf NY per a representar el so de /n/ (en un signe baix): pinya, puny.
4. Davant de ECC - ECT (vore en J, 2 les excepcions), inyeccio, abyeccio, proyecte,
-Cf. les excepcions (J, 2) , objecte, objeccio, subjecte.
5. En final de paraula en els pobles i llinages que la tenen per tradicio: Alcoy, Montroy,
Gay.
Sescriu CH (chiconiu).
1. En so de /c/ (en un signe damunt): che, chic.
1.1. Inicial i interior de paraula entre vocals i darrere de consonants: chufa, Chirivella,
clochina, archiu.
1.2. En final de paraula escriurem IG o G (vore G, 3).
2. En so de /k/: March.
2.1. En posicio final de paraula, en els pobles i llinages que la tenen per tradicio:
Albuisech, Albiach.
La Y grega i el digraf CH son grafies que sempre han estat en lescritura valenciana,
com ho demostra lAcademia en el llibre Documentacio Formal de lOrtografia de la
Llengua Valenciana.
LOrtografia de les Bases suprimix les dos grafies Y i CH, sense cap motiu, excepte el d
imitar al catala.
Base 34.

Saccentuen totes les paraules agudes que terminen en vocal: anir, anir, an, condici,
alg.
Les paraules que terminen en AS, ES, IS, OS, US: vindrs, corts, pas, capcis, confs.
Les agudes que terminen en EN, IN: ofn, espln.
Les paraules planes que no terminen en cap de les dotze terminacions dites: hidrfob,
crrec, centgrad, telgraf, catleg, fcil, tom, telfon, prncep, crrer, lcit, ndex,
bols, anveu, direu.
Les paraules esdrixoles saccentuen totes: mxima, mltiples, custdia, cria, Valncia.
Tota A accentuada porta laccent greu: voldr, catal.
Tota I i tota U accentudades, lagut: pas, Rssia.
Tota E i tota O obertes, el greu: clemncia, liba.
Tota E i tota O tancades, lagut: esglssia, rec.
Es troben asovint als vocabularis dos formes duna mateixa paraula (AMB i AB; ELS i
LOS; EL i LO). Aixo vol dir que ambdos formes son igualment llegtimes, encara que la
primera siga la ms usual i recomanable.
Observes linexactitut de dir que "AMB" es mes usual. Ni "amb ni ab" susen en
la llengua parlada: la primera per ser catalana i la segona per arcaica. El poble
valenci usa en lloc delles la preposicio "EN".
Els accents segons lAcademia.
1. (Explica qu son paraules agudes, planes i esdruixoles)
2. Hi ha dos clases daccents: agut () i greu (`), que se colocaran respectivament sobre
les vocals tancades (i, u, e, o) i obertes (a, e, o) (e i o en signe baix) quan siga necessari,
dacort en els segents apartats:
2.1. Selimina laccentuacio grafica, i queda de forma optativa per a les paraules que
tenint igual grafia recau laccent fonetic en slaba diferent (paraules homografes, no
homofones)
2.2. En el cas de creures necessari laccent grafic, este tindra el segent orde preferent:
agudes front a planes i esdruixoles (canns / canons; tindr / tindre; ultim / ultima); i
planes front a esdruixoles (pronunca / pronuncia; ultma / ultima).
(LAcademia posa una serie deixemples).
2.3. Pot ser recomanable laccent grafic en particules interrogatives o exclamatives, en
els pronoms interrogatius forts.

Normes complementaries.
LAcademia sobre lus de la F.
1. En principi, interior i fi de paraula: fer, corfa, bufa, baf.
2. En posicio final de paraula, encara que en derivar (en plural se conserva), se
transforme en V o se mantinga
- serf, no serv, pero servir.
- tuf, no tuv, pero atufar.
Sescriu X.
1. En so de (S): eixida.
1.1. Darrere dels diftoncs decreisents AI, EI, OI, UI: caixa, creixer, coixo, afluixar.
1.2. Darrere de I: pixar, seguixca, vixca.
En els increments incoactius de la 3 conjugacio (IXC, IXQU): oferixca, servixques.
En final de paraula: exigix, ix.
2. En so de KS: text.
2.1. Entre vocals: reflexio, axial.
2.2. En posicio final en algunes paraules: perplex, prefix.
3. En so de GS: exacta.
3.1. En el prefix EX, seguit de vocal, H o consonant sonora: examinar, exhortar, exlibris.
V BREUS COMPARACIONS
Les principals justificacions son les segents, incloses en la publicacio de lAcademia
titulada: DOCUMENTACIO FORMAL DE LORTOGRAFIA DE LA LLENGUA
VALENCIANA.
1. De base fonetica.
1. Propiament fonetica.
1.1. Eliminacio de grups consonantics.
Lapartat comprn els grups consonantics TM, MP, TN, TL, TLL, TZ, TG/TJ, els quals
se poden classificar, segons els considerem etimologics (TM, MP, TN, TL) o no

etimologics (TLL, TZ, TG/TJ). Les caracteristiques destos grups consonantics es que
se reduixen de la segent manera:
TM > M
MP > N
TN > N (TN)
TL > L (TL)
TLL > LL
TZ > S
TG/TJ > G/J
Estes reduccions responen a la fonetica actual valenciana, encara que en algun moment,
o per alguns escritors, hagen segut utilisades tant unes formes com atres.
1.2. Escritura de sordes en final de paraula.
El valenci en posicio implosiva a final de paraula (o interior), neutralisa loposicio
sorda/sonora, i per aixo hi escriurem sempre la consonant sorda en lloc de la sonora.
Aixina tindrem foneticament en posicio final:
V > F serf (servir).
B > P adop (adobar).
D > T recort (recordar).
G > C amarc (amargar).
La grafia CH.
La reintroduccio de la grafia CH per a la representacio del so palatal sort /c/ (en un
signe damunt) implica una reestructuracio del sistema o sistemes ortografics existents
per quan al mateix temps supon la supressio de les grafies TX, i X, en funcio deixe so.
El sistema actual queda com sha dit en el lloc corresponent.
1.5. La grafia Y.
La Y es una grafia que te tradicio en lescritura valenciana, utilisada no tan sols en
la lliteratura classica, sino tambe en la posterior fins a 1932.
II: De base morfologica.
1. Els sufixes ISTE, ISTA.

Es corrent en la llengua parlada oir estes terminacions aplicades al masculi i al femeni


respectivament. Primitivament este sufix tenia una forma unica, pero el valenci ha
creat una distincio de genero. Inexplicablement aquelles BASES, que solament eren
ORTOGRAFIQUES, condenaren la forma ISTE, deixant-ne una per als dos generos:
ISTA.
2. El sufix EA.
Un atre dels casos ben estranys, es el produit a lentorn deste sufix, que servix per a
formar substantius que designen qualitats abstractes.
La llengua valenciana fa referencia a la parlada, presenta la solucio estable EA,
procedent del llati ITIA.
III. Signes convencionals. Els accents.
Sobre els canvis efectuats respecte a anteriors normatives, en materia daccents, guio i
apostrof (tot molt convencional), lo mes important es la supressio dels accents. Sha
volgut donar unes normes que servixquen a la llengua escrita, fent mes facil i menys
complicat laprenentage i lescritura. I, com en els classics i en langles i en litali, per
regla general se suprimix laccent, deixant-lo optatiu per a diferenciar paraules
homografes (o que sescriuen igual en diferent pronunciacio) i en les interrogants i
exclamacions.
IV. Diferencies lexicografiques i morfologiques.
Encara que directament tant les bases del 32 com les de lAcademia siguen de caracter
ortografic, les del 32, indirectament seguixen, en el preambul i en el desenrol del text,
unes normes valencianes que afecten al lexic i a la gramatica, i que no seria licit ometre
en este punt, tant per a completar la present exposicio com pel fet de que els que a veu
plena diuen que escriuen en les normes de Castello, les incomplixen. Son les segents:
Relatives al lexic.
En les normes del 32 figuren les segents paraules: hui, aci, naixer, estilisacio,
(desautorisant el grup catala TZ); eixe, nosatres, atre, dos (femeni), seua, orige, este, i
tambe ab i lo. Paraules que els defensors de les Normes de Castello han anat substituit
per formes barcelonines o de menor us en valenci: avui, aqui, altre, dues, seva, bastant,
origen, aquest, amb i el (neutre).
Relatives a la morfologia.
Les bases del 32, usen les formes verbals obtindre (en conte de obtenir), vore (per
veure), i reduixen el grup catala EIX en el valenci IX (afeblixca, no afebleixca; exigix,
no eixigeix; creixcut, no crescut).
V. Omissions en el sistema ortografic.

En les bases del 32 no existixen una serie de digrafs que alguns dels seus seguidors s
encaboten en introduir. Son: TL, TLL, TM, TN i TX: setmana, guatla, enrotllar,
assumpte, etc...
Consideracions circumstancials.
A) LES BASES / NORMES DE CASTELLO.
1. Les BASES no son propiament de Castello, sino com diu Sanchis Guarner en la Gran
Enciclopedia de la Region Valenciana, (articul "ortografia"), van ser iniciativa dels
catalanistes valencians del grup "Valencia Nova". Son bases copiades de les que els
catalans feren per al catala. En Castello les retocaren un poc persones carents de ciencia
filologica i sencarregaren danar arreplegant firmes.
2. Segons el preambul, les bases son dortografia. Per tant no hi ha dret a apoyant-se en
elles introduir la normativa catalana en morfologia, sintaxis i lexic. I no hi ha cap
document que les justifique. No obstant, es poden considerar el "cavall de Troya" del
catalanisme.
3. Segons el preambul, lo acordat "no est tan madurat com caldria" i deixa per a "les
novelles generacions la cura i missi danar rectificant i millorant el sistema". No son,
per tant, unes normes immutables o irreformables. Son de caracter provisional.
4. Diu el preambul que les innovacions shan de fer per mig "damples acords". En
realitat les bases del 32 obtingueren un acort ben reduit: dos entitats culturals, una
corporacio, un seminari, huit societats valencianistes i cinquantados senyors.
B) LES NORMES DE LACADEMIA.
1. Foren confeccionades per un grup de filolecs valencians de lAcademia i de Lo Rat
Penat, despres dun concienut estudi, tenint en conte la fonetica valenciana i la tradicio.
2. Son ortografiques. El seu complement es el Diccionari Valenci- Castell, de la
mateixa Academia. Foren acompanyades de la Documentacio formal.....a on es justifica,
sexplica i es documenta en texts classics les propostes ortografiques.
3. De les bases del 32, lAcademia naccepta 23, i les demes les perfecciona, en la forma
que hem vist mes amunt.
4. Les normes de lAcademia son tambe nomenades com de "El Puig", perque en esta
poblacio obtingueren un amplissim consens el dia 7 de mar de 1981 en mes dun miller
de firmes de prestigiosos erudits, i certificades notarialment.
Transcripcio feta del llibre del mateix nom perteneixent a ledicio Quaders de
Divulgacio n 9 de Lo Rat Penat, 1997. Lo Rat Penat nomen Prohom a D. Josep M
Guinot i Galn.

Circunscripciones civiles y eclesisticas

Per Josep Maria Guinot i Galan


Si tuviese que hablar en Castelln o en Segorbe, las dos ciudades prioritariamente
interesadas en el tema que vamos a desarrollar, supuesta vuestra benevolencia, esta
conferencia tendra un contenido substancialmente distinto al que va a tener.
Porque, si hablara en y desde el punto de vista de Castelln, podra exponer, con
profusin de datos, la secular aspiracin de la capital de la provincia, a ser tambin
cabeza espiritual de la misma, con el nombramiento de un Obispo que fuese el padre y
pastor de toda la provincia, incorporando a la dicesis de Segorbe-Castelln, "todos" los
pueblos de la provincia de Castelln, incluso los actualmente dependientes de la
dicesis de Tortosa. En ese caso lamentaramos que, al emprenderse en 1960 la reforma
de los lmites de las dicesis en toda Espaa, en virtud del Concordato suscrito entre la
Santa Sede y el Gobierno Espaol, el 27 de Agosto de 1953, no se diese satisfaccin a
Castelln en lo tocante a la anexin a la dicesis reestructurada, de todos los pueblos de
la provincia, tal como era su deseo y estaba pactado. (Incluso sera posible una
disgresin acerca del incumplimiento de la Bula de S. S. el Papa Juan XXIII, de 31 de
Mayo de 1960, en la que, al elevar al grado de con-catedral al templo dedicado a la
Virgen Mara en la ciudad, "con todos los honores, cargas y obligaciones que son
propias de estas Iglesias" haya transcurrido treinta y dos aos (en el original corregido,
veinte y dos), sin haber cumplido lo mandado por el Santo Padre, conculcando los
legtimos derechos de la capital de la Plana a tener en su primer templo el culto especial
de las catedrales y un cabildo de cannigos, correspondiente, para su servicio).
Y, si tuviera que disertar en y desde Segorbe, podra explicar tambin, con aportacin de
documentos, la digna y tenaz lucha de la histrica y noble ciudad de Segorbe, por medio
de sus legtimos representantes, para que no le fuese arrebatada la capitalidad de una
sede episcopal que cuenta con el derecho de prescripcin, que le concede su antigedad,
bien se remonte a la poca visigtica o se la considere, por lo menos, jurdicamente
heredera de la vieja Segbriga, ttulo con el que viene honrndose a lo largo de casi
ocho siglos (1176, 1960), y cuenta adems con una brillante historia, en la que
intervienen pontfices, reyes, obispos, sabios y santos, como puede comprobarse en los
escritos de los sabios obispos Prez o Aguilar, o en el episcopologio de Dn. Peregrn
Llorens Raga. Pero su inmenso y honroso contenido histrico no es del caso traerlo
aqu. Segorbe, como hemos dicho, digna y tenazmente ha luchado por conservar la silla
episcopal, que tanto le honra, y lo ha logrado durante los aos en que ha estado en
peligro dicha capitalidad, y ha conseguido que an en la actualidad jurdicamente le
corresponda ser la primera silla episcopal de la dicesis y provincia, pues, la Santa Sede
antepone su nombre al de Castelln, en la denominacin de la dicesis.
Pero, si bien a Segorbe an le queda este honor, de "facto" se ha quedado sin dicha
capitalidad, por la forma en que se ha procedido a la remodelacin de la dicesis. En la
prolongada lucha entre Castelln y Segorbe por el obispado, Segorbe no tena ningn
inters en la desmembracin de Castelln y los pueblos de la provincia, de la dicesis de
Tortosa, porque sospechaba que ello podra derivar en detrimento de su capitalidad, si el
obispo fijaba su residencia en Castelln, como punto ms cntrico, y estableca all
junto a la catedral, la curia, el cabildo y el seminario. Por eso el Dr. Pont y Gol, el
prelado de la transicin, coincidiendo con los deseos de Segorbe, antes de que se
decretase la remodelacin diocesana, abogaba por un ensanchamiento de los lmites de
Segorbe slo hasta el Mijares, hasta Almazora, dejando fuera a Castelln y al resto de la

provincia. Sin embargo la remodelacin territorial no se hizo as. Despus de la


segregacin de los pueblos del Alto Mijares a la dicesis de Segorbe, vino la
adjudicacin a la misma de varios arciprestazgos de la provincia de Castelln
pertenecientes a la dicesis de Tortosa, entre ellos el de Castelln, y simultneamente la
creacin de una segunda sede episcopal en Castelln, dotada de con-catedral, y la
autorizacin al obispo de Segorbe para fijar su residencia en la segunda sede, si lo crea
oportuno, con lo que se abra la puerta al traslado efectivo de la sede episcopal de
Segorbe a Castelln. Como, con el tiempo, ha sucedido, quedando Segorbe como
primera sede nominalmente y de derecho, pero Castelln como primera sede "de
hecho", con residencia episcopal, curia diocesana y seminario, aunque no con el cabildo
catedralicio al que tiene derecho.
Segorbe, a quien los vientos liberales del siglo pasado haban arrebatado la capitalidad
civil, que histricamente y por muy noble ttulo pretenda, lucha por la conservacin de
la sede episcopal y gana la primera batalla, logrando que no se aplique el Concordato de
1851 que prevea el traslado de la sede episcopal de Segorbe a Castelln, ciudad que
siempre estuvo fuera de sus lmites diocesanos; y gana tambin la segunda batalla,
porque en el Concordato de 1953, ya no se habla del traslado de la sede a la Plana; pero
en 1960, al llegar a la letra pequea o aplicacin del Concordato, en cuanto a los lmites
territoriales de la dicesis, sufre el desengao de ver frustrados cuantos esfuerzos
realizaron las autoridades locales para neutralizar las gestiones del Ayuntamiento y de la
Diputacin de Castelln en su pretensin de conseguir una sede episcopal nueva para
Castelln, con jurisdiccin para toda la provincia, porque, a las disposiciones que
agregaban a Segorbe nuevas parroquias, acompaaba la creacin de una segunda Sede
en Castelln, una segunda catedral y lo que es ms an, la facultad que se conceda al
obispo de Segorbe para poder habitar en la nueva sede "segn su prudente juicio",
clusula con la que se abra la puerta para el traslado del obispado desde Segorbe a
Castelln. El primer obispado, no hizo uso nunca de esta facultad y sigui residiendo en
su palacio de Segorbe, desde donde reorganiz la capital y la dicesis y, aunque no cre
el cabildo catedralicio, impuls las obras de la con-catedral, levant un gran seminario y
cre parroquias, etc... Su sucesor, el actual prelado se apresur a utilizar la facultad que
le conceda la Bula del Papa Juan XXIII, de 31 de Mayo de 1960, por la que se otorgaba
categora de ciudad episcopal a la ciudad de Castelln, y fij su residencia en esta
ciudad, consumando as de hecho el traslado de la capitalidad de la dicesis de Segorbe
a Castelln, pero sin crear tampoco el cabildo catedralicio, ni recabar para su dicesis
las parroquias del Maestrazgo.
Pero como no estamos ni en Castelln ni en Segorbe, sino en la nclita ciudad de
Burriana, a la cual corresponda, junto con Morella, un obispado, en la intencin del
Papa Benedicto XIII, proyecto que no lleg a cuajar, tenemos que amoldar nuestra
disertacin sobre el tema "correspondencia entre los lmites civiles y eclesisticos", al
inters general de toda la provincia.
Al efecto estudiaremos tres puntos principales:
I La conveniencia de que coincidan los territorios de la dicesis con los de las
provincias, en general;
II En Espaa, y

III En la provincia de Castelln.


El problema, que en primer lugar tiene un inters pastoral, en nuestra provincia presenta
connotaciones jurdicas, histricas y socio-polticas, que es preciso constatar, derivadas
del hecho de pertenecer las parroquias, como luego veremos, no slo a dicesis de
distintas provincias sino de distintas comunidades autonmicas.
I LAS CIRCUNSCRIPCIONES DIOCESANAS.
La organizacin territorial de la Jerarqua eclesistica es problema que afecta
ntimamente al rgimen de la Iglesia, a quien pertenece determinar y desarrollar los
principios constituyentes del derecho divino acerca del Primado y del Episcopado.
Por tanto, en rigor de doctrina, la organizacin as territorial como personal de la
Jerarqua eclesistica constituye materia de competencia exclusiva de la Iglesia,
independientemente de cualquier otro poder, y es funcin cuyo ejercicio est reservado
a la competente autoridad eclesistica, segn el tenor del ordenamiento jurdico
cannico. No se trata, por tanto, de materia mixta en sentido propio y riguroso, sino de
materia espiritual. Hablando con propiedad, "materia mixta" significa aquellas materias
o cosas que pertenecen a la vez a ambas potestades de manera directa e inmediata, y
esto por derecho propio y bajo aspecto diferente. Cuando la relacin al doble fin
-espiritual y temporal- es natural e intrnseca a la cosa misma, se tiene la materia mixta
"per se", y cuando la relacin al doble fin es fortuita y accidental, entonces estamos ante
materia mixta "per accidens".
Sin embargo, en una acepcin menos propia, pero usual y corriente, se denominan
tambin materia mixta todas aquellas relaciones o cosas que, si bien por su naturaleza
son propias y exclusivas de una de las dos sociedades, a causa de su dificultad, o bien
por el inters o utilidad especial que ofrecen para la otra sociedad, son objeto de mutua
cooperacin, lo mismo da que aquella intervencin proceda de simple concesin
graciosa o que se haya establecido por pacto o convenio.
Aplicando estos conceptos a la materia que nos ocupa, son, desde luego, tan numerosas
y evidentes las conexiones de orden temporal de una determinada organizacin
territorial de la Jerarqua eclesistica, y aparecen tan ostensibles y manifiestas las
repercusiones de la misma sobre la vida social, econmica e incluso poltica del Estado,
que resultara vano pretender ignorar la utilidad y el inters que para la vida misma civil
ofrece la adecuada organizacin de las circunscripciones eclesisticas.
Notorio es el influjo que en el desarrollo y consolidacin de la primitiva organizacin
eclesistica, y en orden a la estructura fuertemente territorial de las dicesis y de las
provincias eclesisticas, ejerci la organizacin territorial del imperio romano,
presentando como base sus municipios o "civitates", agrupados en provincias, que
tenan por cabeza la metrpoli o "civitas metropolitana"; y ms que notorio fue
verdaderamente providencial que esta organizacin territorial de la Iglesia Romana
adquiriera desde el principio tal arraigo, profundidad y consistencia, que ms adelante la
Iglesia, adems de no sufrir alteracin en sus cuadros, tuvo energas para incorporarse
los elementos de expansin y vitalidad de la iglesia monstica, absorbindola y
asimilndola rpidamente en su estructura frreamente territorial.

II LAS CIRCUNSCRIPCIONES ECLESISTICAS EN ESPAA.


Por lo que atae a Espaa, ya desde la poca romana la dicesis de cada obispo -escribe
Zacaras Garca Villada- abarcaba la "civitas", de su sede, y se extenda a los pueblos
suburbanos unidos civilmente a ella; y la organizacin eclesistica provincial procur
tambin amoldarse a la organizacin civil, afianzndose cada vez ms la categora de
Metropolitano que, con la preeminencia sobre los dems obispos de la provincia y con
el derecho de consagrar a los obispos sufragneos, se convierte en institucin
permanente en el siglo IV. De esta manera, desde Diocleciano en adelante, Espaa
qued dividida en cinco provincias eclesisticas:
La tarraconense, la gallaecia, la lusitania, la btica, y la cartaginense, con sus capitales
respectivas de: Tarragona, Braga, Mrida, Sevilla y Toledo.
En la poca visigtica subsiste la divisin eclesistica, y a las cinco provincias
anteriores se aade luego, como sexta provincia, la Galia Narbonense, cuando entra a
formar parte de la monarqua visigoda. La legislacin cannica espaola, confirmada y
aprobada por los monarcas, sanciona como ninguna otra de su tiempo los cnones
antiguos; as si, a la vez que establece el plazo de treinta aos de posesin tranquila para
la prescripcin dentro de la misma provincia, encarga a los obispos que guarden bien su
dicesis y no consientan que se les usurpe ninguno de sus hermanos. En esta como en
otras materias Espaa conserva durante este periodo mejor que ninguna otra regin de
Occidente el espritu romano de su legislacin, gracias a la intensa actividad de sus
snodos y concilios.
Durante la invasin musulmana fue al traste la divisin de la poca visigtica, tenida
por bastante perfecta. El primer periodo de la Reconquista (siglos VIII-XI) se
caracteriza por la preponderancia del poder real en la restauracin religiosa del pas,
consiguiente a la misma reconquista y a la repoblacin. La monarqua astur-leonesa
asume el primer puesto en el terreno religioso, como lo haba asumido en el orden civil,
para restablecer el antiguo orden visigtico, en un momento anormal, por la destruccin
de las metrpolis a raz de la invasin sarracena y por las difciles comunicaciones, de la
Espaa libre, con Roma. As surgen y se restablecen las dicesis de los territorios
ocupados por Alfonso II el Casto, Ordoo I y Alfonso II el Magno, por una parte, y por
los condes castellanos por otra.
Despus de la conquista de Toledo, en 1085, se realza la figura del Primado toledano
sobre los dems metropolitanos, y la iniciativa restauradora en el campo religioso pasa
del poder real a la jerarqua eclesistica, y desde entonces, cuando se reconquista alguna
sede, pertenece al Metropolitano propio en primer lugar, y, en su defecto, al Arzobispo
de Toledo, la restauracin de la dicesis respectiva. Pero surgan dificultades
insuperables sobre lmites territoriales cuando un metropolitano pretenda intervenir en
dicesis pertenecientes a otro monarca distinto del suyo. Son famosas en este orden la
oposicin de Alfonso VI a que Burgos perteneciera a la tarraconense, o la oposicin de
Alfonso VII a que los obispos de Aragn extendieran su jurisdiccin a los territorios de
Castilla. Aqu mismo, entre nosotros, un siglo despus de la reconquista de Valencia por
Jaime I el Conquistador, se plantea tambin la lucha entre los metropolitanos de Toledo
y Tarragona, con el triunfo de este ltimo, al prevalecer, una vez ms, los intereses
polticos del reino del conquistador, sobre la antigua tradicin romano-visigoda, que en
este caso estaba a favor de la cartaginense, representada por Toledo.

Una innovacin de la Reconquista fueron las sedes exentas, debido en gran parte a
incidencias polticas y la configuracin de los diversos reinos cristianos. Oviedo, Len,
Burgos, Cartagena, se resistan a depender de nuevas metrpolis.
Puede decirse que al final de este perodo, y siguiendo las demarcaciones polticas, se
forman sin sentirlo cuatro provincias eclesisticas, cuyas sedes metropolitanas de
Santiago, Toledo, Tarragona y Braga, estn calcadas, respectivamente, sobre los cuatro
reinos independientes de Len , Castilla, Aragn y Portugal.
Hacia la mitad de la baja Edad Media, el mapa religioso de Espaa, sin incluir los
actuales territorios de Portugal, ni las cuatro sedes an no rescatadas de Almera,
Granada, Guadix y Mlaga, comprenda 42 sedes episcopales, cuya restauracin, si bien
en principio qued trazada sobre la antigua divisin romano-visigoda, sufri
alteraciones muy profundas, que fueron impuestas por las nuevas realidades polticas
derivadas de la configuracin de los cuatro reinos independientes de Len, Castilla,
Navarra, Aragn y Portugal.
Y a finales del siglo XV, con la creacin de Canarias y restauracin de Almera, Mlaga,
Guadix y Granada, nos encontramos, con que tras ocho siglos de continuas conquistas,
las 56 dicesis de la monarqua visigoda han sido reemplazadas por 47.
Posteriormente, desde principios del siglo XVI y antes de llegar al Concordato de 1851,
aparecen una serie de dicesis cuyas circunstancias y fechas de creacin sera prolijo
enumerar: Jaca, Orihuela, Teruel, Valladolid, Huesca, Menorca y Santander.
Tres aos antes del Concordato de 1851, fue constituida una Junta consultiva mixta
-Iglesia-Estado-, para elaborar un proyecto de arreglo de las dicesis de Espaa. No
hubo unanimidad entre sus componentes, pues unos queran suprimir dicesis y otros
aumentarlas, para igualar su nmero al de provincias. Despus de muchas discrepancias
se pusieron de acuerdo en la necesidad de una nueva divisin de dicesis y provincias
eclesisticas y en que no era factible acomodarse por completo a la reciente divisin por
provincias, pero que se haba de procurar, dentro de lo posible, la uniformidad entre la
divisin eclesistica y civil. Hoy da ya no tendran aquellas dudas, una vez que con el
paso del tiempo se ha consolidado la divisin en provincias
III LOS CONCORDATOS Y LA PROVINCIA DE CASTELLN.
El artculo 5 del Concordato de 1851, elev a nueve el nmero de sedes metropolitanas,
conservando 43 sedes sufragneas de las anteriormente existentes y orden la creacin
de tres dicesis nuevas en Ciudad Real, Madrid y Vitoria. Segn aquel Concordato, la
divisin eclesistica deba de contar con 55 dicesis, y se realizara con la supresin de
ocho sedes, que se unan a otras dicesis prximas. La creacin de las dicesis de
Vitoria, Madrid y Priorato de Ciudad Real, se hizo respectivamente en 1861, 1874 y
1884.
Posteriormente se impuso la corriente contraria a la supresin de dicesis y, de las ocho
sedes suprimidas por el Concordato de 1851, cinco fueron elevadas de nuevo a dicesis
con obispo propio, a saber, Barbastro, Ciudad Rodrigo, Ibiza, Solsona y Tenerife.
Adems el ao 1949 fueron creadas las nuevas dicesis de: Albacete, Bilbao y San

Sebastin y posteriormente la de Huelva, no quedando ninguna provincia que no tenga


en su territorio una o varias sedes episcopales.
Otro dato muy interesante: las dicesis de nueva creacin desde el Concordato de 1851
hasta el de 1953, lo fueron todas adjudicndolas los territorios de las respectivas
provincias civiles, ms aun incluyendo en ellas los enclaves en otras provincias, como
por ejemplo los de Bilbao y Vitoria, en las provincias de Santander y Burgos
respectivamente.
La aspiracin de hacer coincidir los lmites de las dicesis con los de las provincias que
al tiempo del Concordato de 1851 poda ser muy discutible y era de hecho muy
discutida, porque la divisin en provincias era muy reciente y no se consideraba
consolidada, con el transcurso de los aos fue reconocida como una necesidad por el
artculo 9 del Concordato de 1953. En efecto, sobre la divisin en provincias se ha
desarrollado todo un sistema de comunicaciones modernas y se ha desarrollado
asimismo el moderno ordenamiento jurdico, poltico y administrativo. Partiendo de esa
realidad, el nmero 1 del artculo 9 establece la necesidad de proceder de mutuo
acuerdo a una revisin de las circunscripciones eclesisticas diocesanas tendente a
acomodar en lo posible la divisin eclesistica a la divisin civil. Se haba llegado ya a
apreciar con entera claridad las ventajas de todo orden que traera consigo la
coincidencia de los lmites diocesanos y provinciales.
Todos sabemos los inconvenientes y las complicaciones que acarreaba el hecho de que
dicesis no muy extensas tuviesen territorios de cuatro o cinco provincias y viceversa,
que hubiese provincias en las que tenan alguna jurisdiccin tres o ms prelados.
Segorbe, por ejemplo tena parroquias de las provincias de Valencia y de Teruel, adems
de las de Castelln: y en la provincia de Castelln, adems de las parroquias de Segorbe
y Tortosa, figuraban las del Alto Mijares, pertenecientes a Valencia y la de Bech,
perteneciente a Teruel. De lo que resultaba que algunos obispos tenan que entenderse
con cuatro gobernadores civiles y otros tantos militares, que al seminario concurran
alumnos de comarcas sin contacto apenas entre s, que la existencia en la misma
dicesis de regiones demasiado apartadas o muy heterogneas creaba un problema
permanente, o por lo menos lo agravaba considerablemente, para proveer a la cura de
almas de esas zonas con la adecuada estabilidad y con la conveniente satisfaccin
interior y agrado de los sacerdotes, condiciones aquella y sta indispensables en orden a
la eficacia del ministerio pastoral y, por fin, el caso tambin frecuente de las poblaciones
muy distantes o mal comunicadas con la capital diocesana.
Y, entrando ya en el fondo de la cuestin, o sea, en la situacin de la provincia de
Castelln con relacin al tema que estamos dilucidando, cabe el planteamiento del
problema desde dos puntos de vista capitales:
A) Cul es la situacin actual de los lmites territoriales eclesisticos y civiles en la
provincia de Castelln.
B) Razones para que las parroquias de la provincia de Castelln, que todava pertenecen
a la dicesis de Tortosa, pasen a formar parte de la dicesis de Segorbe-Castelln.
A) Situacin actual.

Es de todos conocido el Concordato de 1953, en cuyo artculo 9 se establece:


"1 A fin de evitar, en lo posible, que las dicesis abarquen territorios pertenecientes a
diversas provincias civiles, las altas partes contratantes procedern, de comn acuerdo, a
una revisin de las circunscripciones diocesanas. Asimismo, la Santa Sede, de acuerdo
con el Gobierno espaol, tomar las oportunas disposiciones para eliminar los enclaves.
Ninguna parte del territorio espaol o de soberana de Espaa depender de Obispo
cuya sede se encuentre en territorio sometido a la soberana de otro Estado, y ninguna
dicesis espaola comprender zonas de territorio sujeto a soberana extranjera, con
excepcin del Principado de Andorra, que continuar perteneciendo a la dicesis de
Urgel.
2 Para la ereccin de nueva dicesis o provincia eclesistica y para otros cambios de
circunscripciones diocesanas que pudieran juzgarse necesarias, la Santa Sede se pondr
previamente de acuerdo con el Gobierno espaol, salvo si se tratase de mnimas
rectificaciones reclamadas por el bien de las almas.
3 El Estado espaol se compromete a proveer a las necesidades econmicas de las
dicesis que en el futuro se erijan, aumentando adecuadamente la dotacin establecida
en el artculo 19. El Estado, adems, por s o por medio de las corporaciones locales
interesadas, contribuir con una subvencin extraordinaria a los gastos iniciales de
organizacin de las nuevas dicesis; en particular, subvencionar la construccin de las
nuevas catedrales y de los edificios destinados a residencia del Prelado, oficinas de la
Curia y seminarios diocesanos".
De todo lo dicho lo que a nosotros nos importa es la primera clusula del artculo 9,
referente a evitar, en lo posible, que "las dicesis abarquen territorios pertenecientes a
diversas provincias civiles". Cosa que despus de cuarenta aos de la promulgacin del
Concordato, todava no se ha corregido por lo que se refiere a la dicesis de Tortosa,
que perteneciendo a la provincia de Tarragona, junto con territorios de dicha provincia,
detenta todava importantes territorios de la provincia de Castelln.
Despus de la promulgacin del Concordato del 53, hubo cierta actividad en toda
Espaa para el cumplimento de estas disposiciones referentes a los territorios
diocesanos. Pero lo cierto es que su cumplimento dej mucho que desear, debido a
causas muy complejas: en primer lugar, a la actitud nada edificante de ciertos prelados,
que consideraban los territorios diocesanos como una propiedad privada, y tambin por
la natural resistencia a empequeecer territorialmente sus dicesis, tal vez de gran
antigedad y prestigio. En segundo lugar, por la inhibicin de las autoridades civiles, las
cuales crean que, por la naturaleza pastoral del problema y por la letra del Concordato,
la iniciativa en este punto corresponda a la autoridad eclesistica; en parte tambin, por
la ambigedad del mismo Concordato, que habla de evitar "en lo posible", repito, "en lo
posible", que las dicesis abarquen territorios pertenecientes a diversas provincias. Este
mismo problema exista en Italia, agravado por su minifundismo diocesano, y donde
todava no se ha hecho el ajuste territorial que prevean los acuerdos de Letrn con
Mussolini, y es que en estos asuntos, lo que no se hace enseguida y en caliente, se queda
para las calendas griegas.
En efecto, en la provincia de Castelln se comenz agregando a Tortosa el enclave de
Bech, y posteriormente la Sagrada Congregacin Consistorial, por un decreto de fecha

31 de mayo de 1960 -simultneo de una bula de S. Santidad otorgando categora


episcopal a la ciudad de Castelln- se ordenaban cambios de lmites territoriales de las
dicesis de Segorbe, Valencia y Tortosa. En virtud de este decreto, Segorbe adquira los
pueblos que Valencia tena dentro de la provincia de Castelln, en el Alto Mijares, y por
otra parte se le agregaban a Segorbe-Castelln las parroquias e iglesias de la dicesis de
Tortosa comprendidas en los arciprestazgos de Nules, Villarreal, Castelln de la Plana,
Lucena y Albocacer, con excepcin de la parroquia de Cat, arciprestazgos todos ellos
pertenecientes a la provincia de Castelln, dejando fuera, y como continan hasta el
presente (dentro de la demarcacin de Tortosa), los pueblos o iglesias castellonenses
pertenecientes a los arciprestazgos de Forcall, Morella, Vinaroz y San Mateo.
Actualmente estas rectificaciones de lmites territoriales dependen tan slo de la
Conferencia episcopal, que cuenta con una comisin especial, presidida por un obispo,
elegido por la Conferencia. Ahora bien, ni el primer prelado ni el segundo, o actual (en
el momento de pronunciar la conferencia), que han regido o rigen la dicesis de
Segorbe-Castelln, despus de aquella remodelacin territorial de la misma, se han
interesado en recuperar para su dicesis los pueblos del Maestrazgo todava irredentos.
El primer obispo fue el primer sorprendido por el modo en que se hizo la reforma
territorial de la dicesis de Segorbe, pues, todo su afn era ensanchar su pequea
dicesis con la agregacin de los pueblos del Alto Mijares y de la zona de la Plana Baja,
por la costa, desde Almenara hasta Almazora, o mejor dicho, hasta el Mijares. Este
virtuoso prelado se encontr con una dicesis demasiado extensa para sus pretensiones,
y no anhel ningn territorio ms, ya que en el que le haban regalado tena ms que
suficiente para su labor. Bastar mencionar que en Castelln ciudad no haba ms que
tres parroquias en el centro urbano y una en el Grao; se haba de hacer el seminario,
fundar parroquias, realizar visitas a las mismas, impulsar la construccin de la catedral,
de iglesias y de casas para los prrocos, organizar la curia diocesana y los movimientos
de apostolado, etc... etc... y todo ello, sin levantar la residencia episcopal de Segorbe,
para no exacerbar los nimos bastante movidos en esta ciudad.
Del segundo prelado tampoco nos consta que se haya planteado la posibilidad de
agregar a su dicesis los pueblos del Norte de la provincia de Castelln, ni creemos,
hablando con sinceridad y "off the record", que se pueda contar para eso con su
colaboracin, pues comprendemos perfectamente lo duro que puede ser para un cataln
y catalanista, prestarse a cualquier accin que tienda a arrancar a Catalua, una parte de
territorio (considerado como botn de guerra y rea de colonizacin).
B) Razones para que los pueblos del Maestrazgo y dels Ports pasen, de la dicesis de
Tortosa, a la de Segorbe-Castelln.
Slo se podran oponer a esta necesaria operacin de ciruga razones pastorales. Otras
razones, no seran admisibles. Adems, porque son muchas y de ms peso las razones
que abogan por la pronta unin de los hermanos separados al seno de la casa paterna.
Las razones histricas que pudieran alegarse, nunca pueden prevalecer sobre las
pastorales. Actualmente se vive de cara al futuro y no se concibe que un pasado, por
glorioso que sea, pueda hipotecar el progreso y el bienestar presente. Adems si
consideramos los antecedentes histricos por los cuales las parroquias en litigio fueron
asignadas a esta dicesis, tras su conquista por el rey D. Jaime I de Aragn, hemos de

convenir en que no lo fueron por razones pastorales, como luego veremos. En aquella
poca medieval los obispos eran tambin seores territoriales, que secundaban las
actividades guerreras de los reyes con dinero, hombres y pertrechos. Por esta razn, los
reyes les concedan amplias mercedes seculares. Por lo que respecta a la sede episcopal
de Tortosa, el rey D. Alfonso II de Aragn don al obispo de Tortosa los territorios en
cuestin. Dice el historiador Juan A. Balbas en su libro "La Provincia de Castelln":
"Dia 28 de Octubre de 1178, D. Alfonso de Aragn marca los lmites que haba de tener
el obispado de Tortosa, segn eran en lo antiguo, asignndole, para cuando se ganasen
de los moros, todos los pueblos desde Almenara hasta Morella y hasta el Coll de
Balaguer". El autor dice de los lmites "segn eran de antiguo", es decir, no que se
creaban entonces. Y tengamos en cuenta que el rey D. Jaime I de Aragn, antes de la
conquista del reino de Valencia prometi al obispo de Tortosa las mismas donaciones y,
una vez conquistada Valencia, las confirm. En virtud de esto la dicesis de Tortosa
recuper aproximadamente los lmites de la antigua Ilercavonia. Y los conserv hasta el
ao 1960, en que una parte de los territorios de la provincia de Castelln, que acabamos
de enumerar, pas a engrosar la sede nueva denominada de Segorbe-Castelln,
quedando dividida esta provincia en dos jurisdicciones eclesisticas, situacin que no ha
satisfecho a ninguna de las partes interesadas.
Pero si la razn histrica no tiene por s un valor absoluto, sino que debe subordinarse a
la actividad pastoral, o provecho de las almas, el argumento que se esgrimi para dar el
ao 60 una solucin salomnica al problema, fue de orden "pastoral", y por eso es
preciso valorarlo. Se deca que, despojar a Tortosa del Maestrazgo era privarla de su
zona de reclutamiento de vocaciones sacerdotales. Y este argumento, que entonces pudo
impresionar a determinados medios eclesisticos, carece actualmente de validez.
Despus del Concilio Vaticano II, las dicesis ya no son compartimentos estancos, con
carnet amarillo para los sacerdotes, y actualmente hay una mayor permeabilidad en el
trasiego de los presbteros. Por otra parte, el derecho y la equidad deben prevalecer
sobre ciertas conveniencias que suponen desnudar a un santo para vestir a otro, que es lo
que se hizo con el Maestrazgo como filn de vocaciones, de las cuales ha estado tan
carente la dicesis de Segorbe-Castelln como la de Tortosa, segn demuestran las
estadsticas de los ltimos cuarenta aos.
Pero es hora ya de terminar, y no hemos expuesto todava las razones positivas que
abonan nuestra tesis integradora.
La nica razn vlida para oponerse a la unificacin espiritual de la provincia de
Castelln, sera la imposibilidad fsica o moral de realizarla, bien porque por naturaleza
e historia aquella comarca no perteneciera a la regin valenciana, bien porque la
voluntad de sus habitantes se opusiese a esta unificacin, bien porque de verificarse se
produciran graves perjuicios de ndole espiritual o material a los habitantes de dicha
comarca. Ahora bien, no es este el caso del Maestrazgo y los Puertos. La naturaleza y la
historia, la voluntad de los interesados, las ventajas y ningn inconveniente, de ndole
espiritual o material que pudieran originarse, ofrecen argumentos sobrados que claman
por el fin de esta estridente anomala, a la que nos hemos acostumbrado con un
fatalismo que no sabemos si calificarlo de islmico o valenciano.
1 La naturaleza y la historia.

La comarca castellonense del Maestrazgo ha tenido un papel importantsimo en la


creacin y desarrollo histrico del Reino de Valencia. No me refiero tan slo a la
contingencia meramente geogrfica de que por sus montes, como por una nueva
Covadonga, se inici para el Cristianismo la recuperacin del reino moro de Valencia,
tanto por el Cid Campeador, que baja por el Maestrazgo a las tierras de Burriana en su
camino a Valencia, como por D. Blasco de Alagn, que tom Morella y se la cedi a D.
Jaime de Aragn como base, como bastin inexpugnable, para iniciar desde ella la
reconquista cristiana. Lo importante es que luego, en el transcurso de toda la historia del
Reino, el Maestrazgo es una pieza fundamental: por el Maestrazgo avanzan y retroceden
las huestes cristianas; por el Maestrazgo desfilan, pontfices como Benedicto XIII, el
Papa Luna, los reyes de Aragn y Valencia, magnates y santos, como S. Vicente Ferrer.
El Maestrazgo adems de concurrir a la conquista de Valencia, toma parte en las
expediciones de la Corona de Aragn a Oriente, en la Guerra de Sucesin, en la de la
Independencia, en las contiendas civiles de todas las pocas, en las Cortes e
Instituciones polticas y administrativas valencianas, (Oh, Vinatea!). En el Maestrazgo
tienen su asiento rdenes militares como los Hospitalarios de Pescola, los Templarios
de Cervera, los caballeros de Montesa, en San Mateo; el Maestrazgo recibe numerosas
cartas pueblas, fueros y privilegios; ilustra su historia con profusin de preclaros
varones: cardenales, obispos y escritores de ciencias eclesisticas y profanas,
constructores de imponentes iglesias, artistas de primorosas cruces de trmino -els
peirons-; cuenta con pintores, orfebres de famoso punzn, escultores, hbiles artesanos,
ceramistas, todos ellos forjadores de una brillante historia del Maestrazgo. Los cuales
tiene como gloria propia la regin valenciana. Por haber conservado las caractersticas
raciales, las costumbres, los rasgos peculiares del Reino de Valencia, la comarca
castellonense del Maestrazgo ha quedado configurada como una joya del tesoro
valenciano y como un bastin etnogrfico, lingstico y espiritual del Reino de Valencia,
del que este se glora y del cual no podr nunca desprenderse.
2 La voluntad del pueblo.
Otro obstculo que podra entorpecer la incorporacin de un territorio eclesistico a
otro, podra ser la oposicin a esta unin de los interesados en la misma. Despus del
Vaticano II, cuando tanto se repite que "todos somos iglesia" y se invita a los laicos a
participar en la marcha de la Iglesia, parece que es ste, el de los lmites territoriales, un
punto en que evidentemente tiene aplicacin el principio y donde pesa la voluntad del
pueblo.
Ahora bien, sabemos por nuestras relaciones con sacerdotes y seglares de aquella
comarca, que tanto unos como otros se lamentan de la situacin actual y, jocosamente,
unos hablan de un muro de Berln, que divide espiritualmente la provincia de Castelln
en dos mitades y, otros, dicen que se sienten como "hermanos separados". Hgase un
referndum, o una auditora, de stas que ahora estn en boga, o una simple encuesta,
seria y con garantas, y se pondr en evidencia cul es la voluntad del pueblo cristiano
en este punto: el pueblo entero de la Comarca del Maestrazgo y de "els Ports" quiere
vivamente desprenderse de Tortosa y pasar a Segorbe-Castelln.
3 Inconvenientes y ventajas.

Finalmente, podran ser obstculo para el traspaso de los pueblos del Maestrazgo a la
dicesis de Segorbe-Castelln, graves daos que dicho traspaso hipotticamente pudiera
ocasionar A quin? A Tortosa? A los feligreses de esta comarca?
En cuanto a Tortosa, al principio de este discurso hemos rechazado el argumento de las
vocaciones sacerdotales, que tienen su filn en esta zona, y hemos hecho notar que a
dicha cantera tienen derecho de acceso, y la misma necesidad, los castellonenses que los
tortosinos. Hemos dicho que no hay que desnudar un santo para vestir a otro. "Suum
cuique", a cada uno lo suyo.
En cuanto a los pueblos de la comarca, son evidentes las ventajas de toda ndole que
conseguiran. En primer lugar, la satisfaccin de encontrarse con los suyos, el logro de
una aspiracin durante tantos aos acariciada: incorporarse a una comunidad espiritual
con la que comparten lengua, costumbres, cultura e historia, y al mismo tiempo verse
libres de la inmersin catalanizadora a que les someten desde Catalua, donde la
normalizacin lingstica (textos litrgicos y material catequtico, hoja parroquial,
etc...) figura como base de evangelizacin. Es innegable que en estos pueblos estn
penetrando substratos propagandsticos procedentes de Catalua que desnaturalizan su
identidad valenciana y que para las actividades socio-religiosas que se realizan, se
cuenta con personal cataln. Y no queremos hablar de otro inconveniente ms grave,
slo insinuarlo: la posibilidad de que parte del patrimonio artstico valenciano vaya a
parar a museos de la dicesis catalana.
No quisiera terminar sin aadir unas palabras sobre el "hecho diferencial". El carcter
de los habitantes de la provincia de Castelln es muy distinto al de los catalanes. El
valenciano es ms abierto, ms jovial, ms bullicioso, le gustan los toros, las tracas, las
bromas; no es calculador, improvisa (pensat i fet); trabajador y tenaz en ciertas cosas,
pero despreocupado sobre los asuntos sociales, en los que siempre confa en que los
resuelvan los otros. Hasta en las fiestas religiosas y devociones tiene otras preferencias.
Todas esas cualidades, virtudes o defectos, hacen que se sientan mejor como
valencianos.
Y con esto damos por terminado este farragoso informe, con el cual slo hemos
pretendido demostrar la necesidad de poner fin a una situacin perjudicial, anacrnica
contraria a los principios que animan los Concordatos y, por lo discriminatoria, tambin
injusta.
Actualmente la sensibilidad del pueblo est ms agudizada que nunca, en muchos
rdenes, entre ellos los que se refieren a su identidad y a la igualdad de oportunidades, y
concretndonos al problema que nos ocupa, no comprende la mutilacin de nuestra
regin, por un muro espiritual que separa en ella una de sus comarcas ms entraables;
ni tampoco por qu se la discrimina, concediendo la unificacin eclesistica en general
y no a la provincia de Castelln, dividida por gala en dos mitades, una de ellas
dependiendo de una regin extraa.
Es preciso por consiguiente, la inmediata desmembracin de Tortosa, y su adjudicacin
a la dicesis de Segorbe-Castelln, de los valenciansimos arciprestazgos de Morella,
Vinaroz y San Mateo, nervio y sustancia de la presente informacin.
ATRES OBRES DEL MATEIX AUTOR

En valenci:
Gramatica Normativa de la llengua valenciana.
Fonetica de la llengua valenciana.
Morfologia historica de la llengua valenciana. (Obra premiada)
Lexicologia valenciana. (Obra premiada)
Doctrina sobre la llengua valenciana.
Dios Padre. Meditacions bibliques per Luis Alonso Schkel. Traduccio del castell. (En
prensa)
Diccionari Biblic Hebreu Espaol. Glossari. Traduccio del castell. (En prensa)
En castell:
La Doctrina Social de la Iglesia, Compendio.
Plauto. Obra completa traducida del latn. (Publicadas slo tres comedias por EspasaCalpe. Coleccin Austral)
Terencio. Obra completa, traducida del latn. (Indito)
Luz verde a la fe, (Apologtica). Prlogo del Cardenal Vte. Enrique Tarancn. (Indita)
P. Gerald Vann. La Divina Misericordia. Traduccin del ingls. (Editorial Patmos)
Els Sinodos valencians. Traducidos del latn. Edicin de Prez de Heredia. Editado en
Roma.
Los Snodos de Tortosa. Traduccin del latn. (Inditos)
Textos de Religin para los siete cursos de Bachillerato.

Unitat i personalitat de la Llengua Valenciana


Per Josep Maria Guinot i Galan
I LUNITAT DE LA LLENGUA
Lany 83 vaig prendre part en un cicle de conferencies de Lo Rat Penat, en el que baix
el titul general de "Les normes de Castello" vaig introduir el meu particular, de "lUnitat
de la llengua". En aquella ocasio vaig intentar demostrar que el valenci es una llengua
neollatina independent, digna de posseir una codificacio llingistica propia: ortografia,
gramatica i diccionari. Alli exponguerem els criteris de lUnesco i dels llinguistes sobre

el dret de totes les llenges vernacules, a transformar-se en llenges independents i


lliteraries, i apuntarem els factors que intervingueren per a que el valenci a partir del
sigle XII es convertira en llengua de cultura, titul que ha conservat fins al present. Pero
la materia era excessiva per a tractar-la en una sola conferencia, i es van quedar moltes
coses per dir, per lo que hem cregut convenient ampliar aquell tema, redonejant-lo, en
esta conferencia que subtitulem "Personalitat de la llengua valenciana". En aquella
ocasio esboarem els factors que solen concorrer a convertir un parlar viu en una
llengua lliteraria, independent, i fins estandart, i afirmarem que en la llengua valenciana
concorren aquells factors a partir del sigle XII: factors politics, socials, economics,
culturals, la prescripcio, i la consciencia colectiva del poble valenci en afirmar la
propietat i independencia del seu idioma.
Com el tema encara est dactualitat i mereix per la seua importancia un comentari mes
ample, creem convenient ampliar-lo en alguns del seus aspectes, que es lo que anem a
fer a continuacio, per a que resplandixca plenament la vigorosa personalitat de la
llengua valenciana, dient tambe algunes paraules sobre la llengua estandart, que es
preten introduir entre nosatros per a desplaar la llengua valenciana.
Quan diem que una llengua te personalitat, entenem que reunix el conjunt de qualitats
que la diferencien de qualsevol atra. Que la llengua valenciana reunix eixes qualitats,
est mes que demostrat per lestudi de la seua fonetica, morfo-sintaxis i vocabulari; no
es el moment de repetir aquella demostracio, que no cabria en una simple conferencia.
Lo que volem fer ara es expondre els arguments que existixen per a que eixa
personalitat i independencia siga reconeguda per tots, en tots els ambits, i en totes les
conseqencies; lo que interessa es que en la practica no sanule la llengua valenciana,
considerant-la com un vulgar dialecte, sino que se la considere com una llengua cabal,
apta per al seu cultiu en tots els nivells; que no necessita acodir a ninguna llengua
estranya per a realisar la seua funcio cultural; ni deu ser absorbida per cap invent
llingistic presentat com a cientific.
El pla i lestrategia dels enemics de la nostra llengua valenciana es ben conegut: la seua
consigna es "parlar en valenci, per escriure en catala", i el seu reclam "amb les
normes de Castell"; la seua finalitat es adoptar descaradament les normes catalanes, no
sols en ortografia, sino tambe en gramatica i lexic, baix lengany de la llengua estandart.
Es evident que la llengua nostra, privada del soport de lescritura poc a poc seria
relegada als mercats i als llibrets de falles, i desapareixeria com a llengua de cultura,
precipitant-se en un terme anunciat en el deposit de les llenges mortes.
Els catalanistes, partint del fals supost de que el valenci es catala, ens acusen descindir
la llengua catalana. Afirmacio completament falsa, perque no pot escindir-se o separarse lo que ya est naturalment separat. Encara que en algun temps antic hi haguera certa
unitat "per escrit" entre les dos llenges, -com lhavia tambe en les atres llenges o
dialectes occitans-, el valenci i el catala han evolucionat per separat, i actualment,
tenen tantes diferencies morfologiques, sintactiques i sobre tot fonetiques, apart dun ric
vocabulari propi i diferenciat, que honestament no poden ser considerades pels
llingistes com la mateixa llengua.
En primer lloc, volem expondre els testimonis que abonen la personalitat desta llengua,
que ya en el sigle XV va tindre la seua propia lliteratura i el seu sigle desplendor. En

primer terme, presentarm, testimonis descritors de totes les epoques, ya siguen


valencians, catalans o castellans; en segon lloc, les raons juridiques que ho abonen.
Finalment farem algunes consideracions sobre la nomenada llengua estandart.
II PERSONALITAT DE LA LLENGUA VALENCIANA
(El Dret natural i positiu i la Llingistica moderna)
A. EL DRET NATURAL
Tots els membres de la familia humana i tots els pobles tenen la mateixa dignitat
intrinseca i els drets iguals i inalienables, sense distincio de raa, color, sexe, idioma,
religio, opinio politica o de qualsevol atra indole, segons la declaracio universal dels
drets humans, aprovada per lAssamblea General de les Nacions Unides el 10 de
decembre de 1948. Ara be, si els catalans han elevat el seu dialecte a llengua, per qu
no podrien fer lo mateix els valencians, en el cas de que el seu idioma nomes fora un
dialecte?
Tenen eixe dret, si volen i poden, tots els pobles del mon, inclus els mes atrassats del
tercer mon.
LUnesco, en 1954, va prendre el segent acort:
1. La llengua materna es el mig natural dexpressio duna persona; i una de les seues
primeres necessitats es desenrollar al maxim la seua aptitut a expressar-se.
2. Tots els alumnes han de comenar els seus cursos escolars en la llengua materna.
3. No existix res, en lestructura duna llengua, que impedixca convertir-la en vehicul de
civilisacio moderna.
4. Si la llengua materna resulta adequada en tots els aspectes, per a servir de vehicul d
instruccio en les Universitats i establiments densenyana, es precis utilisar-la com a
tal.
I en 1960, per iniciativa de lUnesco, va tindre lloc una "Convencio relativa a la lluita
contra la discriminacio en lesfera de lensenyana", en la qual es va aprovar larticul 5,
apartat 1., paragraf c), que diu: "sha de reconeixer a les minories nacionals el dret a
eixercir les activitats docents que els son propies, entre elles la destablir i mantindre
escoles, i segons la politica de cada Estat en materia deducacio, utilisar i ensenyar el
"propi idioma".
Digueu-me quin es eixe idioma propi en Valencia, el de Barcelona?.
Eixa convencio va ser aprovada pel Govern espanyol i publicada en el Bolleti Oficial de
lEstat (1 novembre de 1969).
B. LA LLEGISLACIO ESPANYOLA

Tant la vigent Constitucio Espanyola com lEstatut dAutonomia de la Comunitat


Valenciana, reconeixen la llengua valenciana, es mes, la declaren oficial al costat de la
llengua castellana o espanyola. No mentretindr en este punt, perque es de tots massa
conegut; nomes afegir que tots els partits politics, tots, inclus els que ara per
compromisos politics fan com si ho ignoraren, en la discussio de lEstatut estigueren
conformes en reconeixer-li al valenci el nom de "idioma". Idioma o llengua es la
manera de parlar dun poble o nacio, en este cas, el poble o nacio valenciana.
C. LA LLINGISTICA MODERNA
Per a establir la diferenciacio de les llenges, lultima paraula no la te la filologia, la
qual estudia lorige de les llenges o els texts antics; ni la llingistica diacronica que
examina levolucio de les llenges a traves del temps; sino la llingistica sincronica
actual, de llavor innegablement cientifica, puix descriu cientificament lestat actual del
llenguage: tal llengua i tal atra llengua, com estan en el present. La llingistica moderna
no dona importancia a lorige de les llenges: si procedixen del sanscrit o del llati, etc...,
si catala i valenci, per eixemple, son dorige galo-rom, o dorige ibero-rom, etc...
(encara no shan posat dacort els filolecs sobre eixe punt). Ni importa que en una epoca
remota lestudi dels texts mostre certa afinitat entre diversos dialectes. En els seus
inicis, a lesguellar-se del tronc comu, tots els dialectes neollatins oferixen multitut de
coincidencies. Lo que importa es saber si en el moment actual les llenges que es
comparen tenen suficients diferencies per a poder considerar-se com a llenges
diferents. Eixa es la prova del nou. En este punt son dactualitat diversos treballs,
recentment publicats en que es fan resaltar les diferencies que actualment medien entre
el valenci i el catala. Soles les dorde fonetic, son ya suficients per a caracterisar i
diferenciar les dos llenges. Pero ademes estan les diferencies dorde morfologic i
sintactic a mes del gran numero de paraules distintes, no solament per la pronunciacio,
sino tambe pel seu fonament etimologic. Totes eixes diferencies, preses en conjunt, no
hi ha dubte que mostren una estructura llingistica distinta, dins de lo que cap entre
llenges derivades dun mateix tronc comu.
I, encara que siga una digressio, no crec fora de lloc contestar a les objeccions que es
solen fer al valenci per a negar-li la seua existencia com a llengua.
a) Es diu que "les diferencies entre el catala i el valenci no son majors que les que
existixen entre el castell i els parlars aragones, lleones, andalus o els
hispanoamericans", i a ningu se li ocorrer declarar-les "llenges estructuralment
independents"
Responem: en primer lloc, les diferencies que hi ha entre valenci i catala son majors
que les que hi ha entre les parles dialectals del castella i la lengua castellana. Les
coincidencies estructurals entre valenci i catala no son majors que les que medien entre
les diverses llenges neollatines, degut al seu orige del llati. En segon lloc, els andalusos
o hispanoamericans, no tenen consciencia de parlar una llengua andalusa o americana,
distinta de lespanyola, ni al seu modo de parlar li han donat el nom de llengua, chilena
o peruana, etc..., ni han creat una brillant lliteratura andalusa o americana, ni escrit
gramatiques i diccionaris duna "llengua" chilena o peruana. En tercer lloc, el dia que en
eixos pasos tinguen consciencia de parlar una llengua prou distinta de la castellana,
ningun llingiste podra negar-los el dret a normativisar la seua llengua i proclamar la
seua independencia i a escriure gramatiques i diccionaris propis.

b) Saduix com argument de lunitat de les llenges "el fet de la facil inteligibilitat entre
valencians i catalans, que permet als valencians entendre el catala sense estudiar-lo".
Com es tracta de valorar el grau de comprensio, a un jui de valor oponem un atre, dient
tot lo contrari: eixa facilitat es una suposicio, que neguem en general. El poble sap
distinguir perfectament si es parla en valenci o en catala. Conec persones molt cultes,
valencianes, que parlen habitualment en valenci, que mhan confessat no entendre la
televisio catalana. Per escrit, entre persones cultes, ya es una atra cosa degut a la
referencia al llati i a lortografia oficial catalana, en alt grau etimologista, la qual
traciona a la fonetica del poble.
Es cert que no es necessita gran talent per a comprendre que quan diuen "urella" o
"furn" volen dir "orella o forner", pero sn les mateixes paraules en dos llenges
distintes.
Finalment, els llingistes afirmen que no es suficient criteri didentitat de dos llenges
el fet de la mutua comprensio entre els seus parlants, sobre tot tractant-se de llenges
contiges. Les coincidencies de rastres llingistics, en ultim terme servix per a
classificar families llingistiques, pero no per a definir-les.
1. EL VALENCI, SEMPRE LLENGUA.
El valenci no sols es llengua ara, sino que ho ha segut sempre, en totes les epoques, des
dels temps ms antics. Es prova pel testimoni no sols dels antics escritors valencians,
que sabrien molt be en quina llengua escrivien, sino per testimonis forasters de la
maxima autoritat. No es possible dins dels llimits duna conferencia aportar tots els
testimonis relatius ad este tema. En Josep Maria Alminyana ha escrit un llibre famos,
"El crit de la Llengua" a on apareixen els testimonis dels classics valencians dient
unanimement que escriuen en llengua valenciana. Els texts destes afirmacions van
fotocopiats dels llibres originals. Han tocat este tema atres autors, com p.e., el P.
Francesc de Borja Cremades. Procurar, per a ser breu, nomes indicar-los. Tots ells
diuen lo mateix, que escriuen en llengua valenciana. Si buscant en un cresolet, els
enemics de nostra llengua han trobat algun text que diga que algu dels escritors
valencians escrivia en catala, es tracta dalgun despiste, com el deixos que en America
diuen "gallegos" a tots els espanyols, o els que dien catalans a personages tan valencians
com els Borja, que eren de Xativa, o a Sant Vicent Ferrer, insigne valenci.
2. TESTIMONIS DELS NOSTRES CLASSICS.
Fra Antoni Canals, en la seua traduccio de lobra de Valeri Maxim, diu: "tret del llati en
nostra vulgada lengua materna, aixi breu com he pogut yatse sia que altres lagen tret en
lengua catalana" (Antonio Ubieto, Orgenes del Reino de Valencia, Valencia, 1977,
196).
Fra Bonifaci Ferrer, en el colofo de la seua Biblia, la primera traduida en llengua
roman (impresa en 1479), diu que fon arromanada en lo monasteri de Portaceli, "de
lengua latina en la nostra valenciana".

Joan Roi de Corella, en el colofo de la seua traduccio al valenci de la Vita Christi de


Ludovic de Sajonia, diu: "trellada del lati en valenciana lengua". I en la seua obra "La
ystoria de Joseph", afirma "descriure en vulgar de valenciana prosa".
Miquel Prez, escritor valenci del sigle XV, en la seua traduccio de lImitacio de
Jesuchrist, impresa en Barcelona, en 1482, posa: "he yo traduit de lati en valenciana
prosa" i "esplanat de lati en valenciana lengua". I en la seua vida de Santa Catalina de
Sena (Valencia, 1488) afirma que ha volgut "traduir de lati en valenciana prosa".
Fra Tomas Vesach, notable escritor del sigle XVI, autor de la "Vida de Sancta Caterina
de Siena", de la que diu "la he feta emprentar en nostra lengua valenciana".
Lluis de Fenollet, traduix del tosc lHistoria dAlexandre, de Plutarc, impresa en
Barcelona en 1481, i en ella escriu: "per Llus Fenollet, en la present lengua valenciana
transferida".
Bernardi Vallmanya, tradui del castell "Lo carcer damor", impres en Barcelona en
1493. Diu: "traduit de lengua castellana en estil de valenciana prosa". La mateixa
expressio usa en les traduccions de la "Revelacio del benaventurat apostol sanct Pau" i
del "Cordial de lanima".
Francesc Eiximenis, natural de Girona, escriu en valenci, i en la seua traduccio del llati
del "Art de ben morir", en la primera edicio impresa (1941 ?) en Valencia, diu que est
traduida en llenguage catala, pero el mateix traductor corregix lerro de denominacio en
la segona edicio, impresa en Barcelona (1507), afirmant "he deliberat retraure i segons
la possibilitat del meu pobre entendre en lengua valenciana a manifest estil". Pero la
cosa est clara en la seua traduccio de la "Scala Dei", llibre impres en Barcelona (1523),
a on diu que el llibre "est traduit del lemosi en nostra lengua vulgar valenciana".
Joan Esteve, autor del "Liber elegantiarum", el primer diccionari impres en llengua
romanica, estampat en Venecia (1489), autor valenci. En el colofo de la seua obra es
diu: "explicit liber elegantiarum Johanis Stephani, viri eruditissimi civis Valentiani,
regia auctoritate notarii publici latina et valentina lingua exactissima diligentia
emendatus". En roman: "en llengua latina i valenciana".
Joanot Martorell, autor del llibre "Tirant lo Blanch", publicat en Valencia (1490). En la
dedicatoria desta novela, obra mestra de la lliteratura universal, diu: "me atrevire
expondre no solament de lengua inglesa en portuguesa, mes encara de portuguesa en
vulgar valenciana". I Marti Joan de Galba que va acabar la novela, diu en lultima
pagina: "lo qual fon traduit dAngles en lengua portuguesa. E apres en vulgar lengua
valenciana".
Rafael Marti de Viciana, ilustre borrianenc, que en les seues obres escrites en castell
parla moltes vegades de la llengua valenciana i en 1625 public la seua "Alabanza de las
lenguas", en la que parla de les "llenges hebrea, grega, llatina, castellana i valenciana."
Pere Antoni Beuter, en la dedicatoria de la primera part de la "Cronica General", afirma:
"imprimiose, pues, en lengua valenciana".

Joan Lloren Palmireno, naixcut en Alcanyis, en el seu "Vocabulario del Humanista",


impres en Valencia, i reeditat moltes voltes diu "pngola en valenciano".
Jeroni Amiguet, autor dun llibre curios, titulat "Sinonima Variationum", impres en
Valencia (1502), diu dos vegades -en la portada i en el colofo-, construit "ex italico
sermone in valentinum".
Nomes hem citat uns quants escritors del sigle XVI que diuen expressament que
escriuen en "llengua valenciana". Ens pareixen suficients. Els que escriuen en valenci
es este sigle sn una constelacio.
Joseph Llop (1674), advocat de la Ciutat i Diputacio del Regne, va escriure un llibre
monumental historic-juridic en el nostre "idioma valenci", segons afirma el censor
eclesiastic.
Carlos Ros i Hebrera, naixcut en 1703, notari apostolic de la ciutat de Valencia, public
un "Tractat de Adages y Refranys valencians, i practica per a escriure ab perfeccio la
Lengua Valenciana", segona edicio 1736. I un atre: "Epitome del origen y grandezas del
idioma valenciano", etc...
Prez Bayer (1711-1764), verdader poligraf del sigle XVIII, estudi els autors antics
lliterats de la llengua valenciana, i rep del P. jesuita Manuel Lassala, un roman escrit en
llati, grec, itali, frances i valenci.
Gregori Mayans, el concepte que este sabi escritor tenia de la llengua valenciana el va
resumir el filosof Julin Marias en un articul publicat en la revista "Gaceta Ilustrada"
(13 de mar de 1972). Segons ell, "la llengua valenciana es llengua germana, i no filla,
de la catalana".
P. Lluis Fullana i Mira, discurs dingres en lAcademia de la Llengua Espanyola i
contestacio dEn Josep Alemany Bolufer.
3. VOCABULARIS I GRAMATIQUES.
Conta la llengua valenciana en una rica bibliografia, en estudis gramaticals i diccionaris,
que demostren lidentitat de la llengua valenciana. Nomes mencionarm els mes
importants.
Del sigle XV es conserva el "Lexicon" llati-valenci que posseia el bisbe de Valencia,
Pere dArago.
Anteriorment, hem mencionat, el "Liber Elegantiarum" de Joan Esteve, el primer
diccionari de llengua valenciana i el "Sinonima Varationum" de Jeroni Amiguet, que
ensenyen el llati per mig de la llengua valenciana.
De 1490 son les "Regles desquivar vocables e mots grossers o pagessivols", de Bernat
de Fenollar.

Citarm nomes pels noms dels autors els treballs lexicografics, vocabularis i diccionaris
mes coneguts: de Manuel Joaquim Sanelo (1760-1799), Just Pastor Fuster (1927), Lluis
Lamarca (1839), Josep Escrig (1851), Joaquim Marti Gadea (diccionari i vocabulari).
Dels autors moderns bastar que nomenem al P. Lluis Fullana, del qual son tambe
diverses gramatiques.
4. TESTIMONIS DAUTORS CATALANS.
Francesc Eiximenis, natural de Girona, anteriorment citat, qui no identifica al valenci
en cap atra llengua, sino que diu della, en la seua obra "Regiment de la cosa Pblica":
"Aquesta terra ha llenguatge compost de diverses llenges que li son en torn, e de
cascuna ha retengut o que millor li es, e ha lleixats los pus durs e los pus malsonants
dels atres, e ha pres los millors, e no res menys, trobarets dins aquesta beneita ciutat que
us pot ensenyar les principals llenges del mon, aixi com son llati, hebraic e morisc..."
Mossen Joan Bonlab, catala de naiximent, va traduir al valenci el "Blanquerna" de
Ramon Llull, escrit en mallorqui, i el public en Valencia, en 1552. En el prolec, dedicat
al que li lencarreg, es diu: "fon traduit i corregit ara novament dels primers originals, i
estampat en llengua valenciana" (1521). Es queixa tambe de no ser molt docte o molt
llimat en dit idioma per ser-li peregri i estranger.
Pi i Margall, tambe catala, diu: "Subsiste en Espaa no solo la diversidad de leyes, sino
de idiomas. Se habla todava en gallego, en bable, en vasco, en cataln, en mallorqun y
en valenciano", en lo que reconeix la singularitat i independencia del catala, mallorqui i
valenci.
Diccionario de Autoridades, dAniceto Pags. Dona la definicio de la "lengua de los
valencianos".
Pompeu Fabra, va dir: "Nosaltres, catalans, no desitjariem altra cosa sino que
emprenguesiu una obra de forta depuracio del vostre "idioma" encara que no us
preocupessiu gens dacostar-vos al nostre catala, que tractessiu de descastellanitzar el
valenci dels vostres grans escriptors" (M. Sanchis Guarner, La Llengua dels
Valencians, 1933, 78).
Manuel de Montoliu, eminent filolec, va dir: "La individualidad de la lengua valenciana
dentro de la familia de las lenguas de Oc, nadie que tenga una mediana cultura la pone
hoy en duda...hoy los escritores catalanes ya no oponen razones "cientficas" a la fuerte
personalidad de la lengua valenciana, ni se oye con tanta frecuencia como antes alegar
clasificacin segn la cual se da el nombre de cataln a todas las lenguas occitanas de
Espaa...el elogio que escribi Cervantes de la lengua valenciana, tiene para m ms
importancia y ms peso que la opinin de tres o cuatro sabios...".
P. Miquel Batllori, historiador catalaniste, diu que: "...la cultura escrita en los Estados
catalano-aragoneses (?), que constituyeron la Corona de Aragn, se manifiesta en
lenguas diferentes: la catalana, que era la nica hablada en el Principado de Catalunya,
la predominante en el Reino de Valencia.... o sea el "valenciano", etc... O siga distint,
per tant, del catala.

Guillermo Daz Plaja, academic de la Llengua Espanyola, diu: "El cataln y el


valenciano, son dos formas de una misma rama idiomtica; cada una con su
personalidad...".
5. ATRES TESTIMONIS.
Miguel de Cervantes, geni de la lliteratura, en "Prsiles y Segismunda", lloa la llengua
valenciana en estes paraules: "graciosa lengua, con quien slo la portuguesa puede
competir en ser dulce y agradable".
Juan de Valds, en el seu famos "Dialogo de la Lengua", posa en boca dun dels seus
personages, Marcio, les paraules segents: "pero, pues tenemos ya que el fundamento de
la lengua castellana es la latina, resta que nos digis de dnde vino y tuvo principio que
en Espaa se hablasen las otras quatro maneras de lenguas que oy (sic) se hablan, como
son la catalana, la valenciana, la portuguesa y la vizcaina". A continuacio latre
dialogant, Valds, li ho explica.
Miguel de Unamuno, en el seu llibre "Andanzas y Visiones Espaolas" parla
repetidament del valenci com a llengua distinta del catala, y distinguix perfectament:
"el valenciano que se habla en Valencia" del "cataln literario que restauraron Aribau y
Rubi y Orts".
Lhistoriador Dozi, diu que el famos rei Lobo (Ibn Mardanis) nomenat rei de Valencia
en 1147, no desmentia el seu orige cristia, li agradava vestir com els cristians i parlar en
la seua llengua.
Azorn, digu: "El valenciano tiene su medida y su sabor, la concisin del valenciano se
ve cuando se compara, texto con texto con otro idioma."
Julin San Valero va escriure: "los filolgos debern llegar a la conclusin de que la
lengua hablada en el Reino de Valencia no es un fenmeno medieval, coetneo o
posterior a la Reconquista de Jaime I, sino anterior".
Lhistoriador Antonio Ubieto, diu que: "la lengua romance, hablada en el siglo XII en
Valencia, persisti durante el siglo XII y XIII, desembocando en el valenciano
medieval. Sobre esta lengua actuaran en muy escasa incidencia los conquistadores, ya
que... el aumento de la poblacin del reino de Valencia no lleg al 5% con la
inmigracin aragonesa y catalana".
Lhistoriador Carreras Candi (1862-1937) en el seu estudi sobre "El lenguaje
valenciano", diu: "... nadie podr asegurar que el valenciano i el mallorqun sean
dialectos del cataln en el verdadero sentido de la palabra. Los tres se han desarrollado
con absoluta simultaneidad de tiempo y divergencias lxicas , sin influirse
mutuamente".
Lacademic Julin Ribera diu: "cuando las huestes del Rey D. Jaime llegan a Valencia,
una gran parte de los nombres geogrficos de los poblados de la huerta de Valencia son
latinos, mejor dicho, romances. Tambin los musulmanes valencianos emplearon en su
vida familiar la lengua romance, hasta tiempos anteriores a la conquista del rey D.
Jaime" (De Historia Arabigo-Valenciana, any 1925).

(El Rey En Jaume ya orden que "los jutges diguen en roman, les sentencies que
donaran, i donen aquelles sentencies a les parts que els demanaran")
La Real Academia Espanyola va rebre com academic en representacio de la llengua
valenciana al P. Fullana, en la recepcio del qual no es parl datra cosa que de la
"llengua valenciana". Estaven presents en lacte i no discreparen personalitats tan
eminents com: R. Menndez Pidal, Jos Alemany, Julin Ribera, Julio Casares, V.
Garca de Diego, Gabriel Maura, Ricardo Len, etc...
La Real Academia Espanyola public en 1959, en el seu Bolleti (Tom XXXIX, Cuadern
CLVIII) limportantissim acort adoptat de substituir el terme "dialecte" per el de
"llengua", en la definicio del "valenci" en el Diccionari, acort bloquejat despres per les
intrigues catalanistes.
Manuel Azaa, va refrendar un decret del Ministre dInstruccio Publica i Belles Arts, En
Jess Hernndez, en el que es creava un Institut Nacional de Segona Ensenyana en el
Grau de Valencia, en larticul segon del qual, es creava una catedra de Llengua i
Lliteratura valenciana. (Gaceta de la Republica, num 328, 23 de novembre de 1936).
Prescindim de les autorisades opinions del P. Fullana, de lacademic Jos Alemany i
Bolufer, dels academics: Vicent Ramos, Leopoldo Penyarroja, Manuel Mourelle de
Lema, J.V. Gomez Bayarri, etc..., per massa recents i conegudes. Nomes triarm ara, les
dos segents, que vaig repetint en totes les meues conferencies:
Salvador de Madariaga, en la seua coneguda obra "Espaa", diu: "Valencia no quiere ser
otra cosa que Valencia. Su lengua difiere lo bastante para poder permitirse gramtica y
vocabulario propios, si sus literatos quisieran construrselos".
Josep Pla, escritor catala, premi de les lletres catalanes, en les seues obres (volum 28),
defen que totes les llenges neollatines tenen la mateixa estructura; lo que les fa
diferents es la fonetica. Ara be, el catala i el valenci tenen diferent fonetica. Son, per lo
tant, llenges diferents.
D. SITUACIO LEGAL
Als arguments llegals per al reconeiximent de la llengua valenciana, ya mencionats al
principi (la Constitucio de lEstat Espanyol i lEstatut de la Comunitat Valenciana)
afegirm unes observacions de tipo politic, a saber:
En el debat sobre la llengua valenciana, celebrat en octubre del 1980, en el
Senat, Manuel Broseta feu un brillant elogi de la llengua valenciana. Este bon valenci
tir en cara a socialistes i comunistes que quan shavia daprovar el decret de
bilingisme, tots els partits politics estaven dacort en la denominacio de llengua
valenciana per a la llengua que parla el nostre poble: "El primero de agosto de 1979, el
pleno del Consell Valenciano, bajo presidencia socialista, aprob por unanimidad el
borrador del decreto de bilingismo, en el que, por cierto, con la aceptacin plena y
unnime de los socialistas, se utiliza ya la denominacin de "lengua valenciana", sin que
a ninguno de los cinco consellers socialistas ni a los dos comunistas les causara
escrpulo cientfico alguno tal expresin".

I en el mateix debat, confirm les anteriors paraules del Sr. Broseta, el ministre d
Educacio, Ortega i Daz-Ambrona, en estes paraules: "Ahora tengo que decir, para que
lo sepa toda la Cmara, que el primer documento que figura en el expediente (el de
bilingismo), que est en el Ministerio, es precisamente un documento con el membrete
del presidente del "Consell del Pais Valenci", Jose Albiana, como un proyecto de
decreto, en el que figura en el artculo segundo, lengua y cultura valenciana; en el
artculo cuarto, valenciano; en el artculo quinto, lengua valenciana; en el artculo sexto,
lengua valenciana; en el artculo sptimo, enseanza del valenciano; en la disposicin
final, se habla hasta de lenguas nativas".
III LA LLENGUA ESTANDART
Despres de parlar de "la personalitat de la llengua valenciana", es llogic parlar de lo que
sopon a dita personalitat, o siga, de la pretensio dels que volen canviar-li la seua
identitat, fent-la dependre, u obligant-la a ser absorbida, pel catala que diuen "cientific o
estandart".
En primer lloc, va contra la naturalea, i es absurda i impossible lunificacio de les
llenges valenciana i catalana. En segon terme, els que ho estan intentant ho fan tan
mal, que si fora possible lunificacio, eixa llengua que diuen estandart i pretenen
impondre-nos, de cap de les maneres podria ser admesa pel poble valenci.
Ladopcio duna llengua comuna o estandart, catalano-valenciana, significaria de
moment la renuncia a escriure el valenci que parla el nostre poble. Aixina ho
proclamen els enemics de la nostra llengua: "parlar en valenci i escriure en catala":
eixa s la seua consigna Quin seria el resultat? -Mes avant, llevant-li al valenci el
soport de lescritura, poc a poc, en un terme no molt llarc, sacabaria la llengua
valenciana. Contribuirien a dita extincio: linfluencia del llenguage escrit, la dels mijos
de comunicacio social, lensenyana en les escoles, i lamartellament constant de la
televisio "nurmalitzada". La llengua valenciana seria desnaturalisada de tal forma, que
el valenci ya no seria la llengua que hem heretat dels nostres antepassats i que encara
conservem, dola, rica i viva, sino una llengua estranya, hibrida, completament
catalanisada, salvat la fonetica. Privada del seu soport escrit, garantia de continutat dins
de la natural evolucio, la llengua valenciana desapareixeria engolida per la "estandart" o
catalana, com han desaparegut del mon de la cultura els dialectes aragones o lleones,
engolits pel castell (En la diferencia que estos dialectes encara es poden cultivar com a
folclor, cosa que a nosatros de cap manera ens volen permetre escriure).
1er. Lunificacio del catala i del valenci en una sola llengua denominada estandart, va
contra la naturalea, es absurda, impossible.
Ya, en general, obligar a unificar-se dos llenges, que han evolucionat distintament, i
actualment son diferents, va contra les lleis naturals que produixen les distintes llenges.
Lunificacio tal volta es podria admetre en el cas que dos llenges de pareguda
estructura, tingueren substancialment la mateixa fonetica, morfologia, sintaxis i
vocabulari. No es eixe el cas del valenci i del catala.
Podria intentar-se labsorcio, si el dialecte que es pren com a base dunificacio tinguera
una brillant tradicio lliteraria, i el dialecte que es tracta dabsorbir no el tinguera. Aci

ocorre tot lo contrari: el valenci te eixa tradicio lliteraria, ben brillant, per cert; el
catala, no la te.
Podria intentar-se si els parlants de la llengua que es preten absorbir no tingueren
consciencia de parlar un llenguage propi, i diferenciat, de nom i de fet. Pero lo cert es
que els valencians sempre han tengut i tenen eixa consciencia.
Es deuria admetre tal volta eixa fusio si la llengua que es vol absorir no disponguera de
mijos per a resoldre per si mateixa els problemes dexpressio escrita a tots els nivells i
tinguera que recorrer per a fer-ho a latre dialecte, mes cult. Pero, com es evident, no
ocorre ninguna destes circumstancies en el cas del valenci respecte al catala, sino tot
lo contrari: son els catalans els que tenen que recorrer a omplir el seu buit gramatical per
mig de particularitats valencianes, com el preterit perfecte simple (ani, vingu, etc...) i a
lortografia valenciana per a la seua escritura etimologica (les vocals atones, les erres
finals, etc...)
Comparats catala i valenci a la llum destos factors que acabem denumerar, resulta
evident limpossibilitat de la fusio del valenci en el catala, en una llengua estandart
predominantment barcelonina.
2on. Lunificacio o fusio, del valenci en el catala sest fent de mala manera, i es
inadmissible fins pels mateixos catalanisadors.
Una llengua estandart no pot ser artificial, fruit dun estudi de laboratori i sense tindre
en conte la llengua del poble al que es destina; sha de basar en la llengua viva,
dignificant-la, respectant les seues llegitimes peculiaritats, i ha daspirar a que el poble
la reconega com a seua.
Una unificacio de dialectes per a confeccionar una llengua estandart, shauria de fer en
termens de justicia distributiva, tenint en conte les peculiaritats llegitimes dels dialectes
que sunifiquen, especialment les particularitats morfologiques, sintactiques i el
vocabulari. No es deu fer a base dun dialecte, considerat com lunic correcte i llanant
els atres a lostracisme. En el cas desta estandart barcelonina, no sha contat ni en
Valencia, ni en Mallorca, sino imponent com a base el dialecte de Barcelona, el pijor de
tots, -el mes corromput, en paraules del Sr. Revest, per tractar-se duna poblacio d
aluvio llingistic- i sacrificant el mallorqui i el valenci.
El pretes "estandart" no podria ser acceptat per la Comunitat Valenciana si no s
incorporaven al "esperanto" resultant, enriquint-lo en les peculiaritats llegitimes del
valenci; en major rao, quan dites particularitats son formes gramaticals mes perfectes
que les catalanes corresponents, i suponen un verdader progres. Per eixemple, larticul
neutre, la distincio entre ser i estar, entre "per" i "per a" (causal i final), lus degut de les
preposicions de lloc i direccio (vaig a Valencia, vixc en Valencia); els complements
directes de persona precedits de la preposicio A (vullc a Maria; no, vullc Maria). Menys
encara es podria admetre lempobriment del vocabulari, fixant el vocabulari catala com
a unic correcte i usant-lo sistematicament en perjui del vocabulari valenci, cosa que fan
actualment els autors de "lunificacio de la llengua".
IV CONCLUSIO

Per damunt deixa corrent unificadora, anexionista, absurda i mal portada, est el dret de
la llengua valenciana, dacort en els principis de la llingistica moderna, a continuar
com a llengua independent (lo que sempre ha segut), i a posar-se al dia per a oferir als
escritors valencians que vullguen escriure en autentic valenci, una normalisacio
renovada que els permeta continuar la gloriosa tradicio dels classics valencians, parlant i
escrivint en la llengua que parla el nostre poble.
Lunificacio de llenges podria aplicar-se a dialectes com el catala occidental, en relacio
a loriental, o a landalus o aragones, en relacio al castella, com hem dit al principi, pero
el cas del valenci respecte al catala es del tot diferent.
Es cert que ultimament el catala sha despres de la categoria de "dialecte" del provenal,
que fins fa poc li donaven tots els filolecs romanistes, inclus catalans, i ara es diu i es
llengua.
Pero tambe es cert que el catala intenta omplir el buit de la seua historia lliteraria,
apropiant-se dels classics valencians.
Es cert que el catala ha alcanat una normalisacio llingistica i una produccio lliteraria
abundant, pero aixo no li dona dret a atropellar ni a engolir-se la llengua valenciana, o a
prohibir que sescriga en valenci.
En primer lloc, el valenci mostra notables diferencies fonetiques, morfologiques i
sintactiques, en relacio al catala, i un riquissim vocabulari propi. Tan absurt es voler
unificar el valenci i el catala com seria voler unificar el castell i el frances. Voler els
valencians normativisar i normalisar la seua llengua no es cap "escissio" duna "unitat
de la llengua catalana", unitat que mai ha existit en la boca del poble.
La llengua valenciana tingu la seua epoca desplendor; sempre sha dit valenciana; sha
conservat viva fins al present; ha tengut gramatiques i vocabularis propis, i ha segut
reconeguda com a tal pel mon cientific i lliterari.
Es podria parlar de lunitat de les llenges catalana i valenciana, com destes en les
restants llenges occitanes, en els primers passos de les llenges romaniques, en la
proximitat del llati, da on provenen, pero no duna unitat dara i aci, quan, despres de
tants anys, les dos llenges shan desenrollat i evolucionat separadament, responent a
diferents coordenades despai i de temps, i han intervengut en la seua evolucio factors:
historics, socials, politics, economics, lliteraris, etc..., tan diferents.
Per no tindre en conte eixa realitat viva de la llengua actual i mirar unicament als escrits
antics, alguns firmants de les normes ortografiques del 32, van creure ingenuament en l
unitat de les llenges valenciana i catalana; pero no ho van creure per raons
cientifiques, sino enlluernats pel renaiximent de les lletres catalanes en Barcelona, en les
que cifraven la salvacio de la llengua valenciana, en un moment de decadencia lliteraria
i en una situacio ortografica caotica.
Es falsa creencia, que el valenci es un dialecte del catala. Podriem dir tot lo
contrari: el valenci va ser llengua molt ans que el catala: llengua de la llegislacio
del rei En Jaume I, de la seua cort, de la cancelleria, i dels classics valencians, que

saberen fer una llengua verdaderament "estandart", de la que deprengueren a


escriure en "valenciana prosa" els escritors catalans.

Les normes de Castello de 1932


Per Josep Maria Guinot i Galan
1. Introduccio.
Tinc que comenar justificant la meua participacio en la commemoracio del xixanta
aniversari de les normes ortografiques que anomenen "de Castello". Vinc en
representacio de lAssociacio Cultural Cardona Vives.
Durant tot lany sha estat mentalisant al poble de Castello, sobre la bondat daquelles
normes, cientifiques, perfectes, immutables, sobre tot, tan castelloneres (una gloria del
poble de Castello, mereixedora dun monument que perpetue sa memoria); sha insistit
sobre la sabiduria daquells procers que, agrupats en torn al "Boletin de la Sociedad de
Cultura Castellonense", facilitaren la seua signatura (qui som ningu per a corregir-los la
plana a homens tan sabuts!); sha alabat la trascendencia daquelles normes per a la
"recuperacio de la nostra llengua" fent-la cientifica; sha arribat fins a la creacio dun
respectable Patronat per a exaltar les seues excelencies, recordant el xixanta aniversari
de tan faust i glorios aconteiximent; i durant tot lany han estat apareixent en la prensa
articuls de la plana major del valencianisme catalaniste en lloana de les normes i dels
castellonencs que les signaren.
Davant dun desenroll propagandistic tan espectacular i tan ben planejat, per persones
interessades en una politica llingistica determinada, en la que cada dia hi ha mes gent
implicada (mes interessos creats), i que nosatros creem funesta per al nostre poble,
perque els que alaben les normes de Castello no defenen la llengua de Castello, sino la
de Barcelona, posant en perill la mateixa supervivencia de nostra llengua vernacula; l
Associacio Cultural Cardona Vives, entitat completament apolitica, fundada per a
defendre la llengua, la cultura i lhistoria de Castello, encara que en diverses ocasions
-quan li ho han permitit els politisats mijos de comunicacio- ha expressat el concepte
que li mereixen les "normes de Castello" i les personalitats que les signaren, ha cregut
convenient, compareixer davant del public de Castello, per a informar-lo de lo que hi ha
de cientific i de veritat en dites famoses normes i les circumstancies que les rodegen, per
a que les persones de bona voluntat puguen estar ben informades sobre lo que hi ha en
el fondo de tot ao, i puga vacunar-se contra propagandes desorbitades que pretenen
abusar de sa bona fe, i al mateix temps per a que no es diga en el futur que tots estaven
conformes en estes antipatriotiques maniobres contra la dola i rica llengua del poble de
Castello, en la que no nos deixen escriure, perque, al temps que nos adulen alabant-nos
per les normes de Castello, ningu dells les seguix, ni en la lletra, ni en lespirit dels seus
fundadors castellonencs.

Comenarm anant al fondo de la qestio, estudiant tecnicament les normes, per a parlar
al final, de lo que estes han significat en estos xixanta anys i lo que actualment
signifiquen.
2. Orige i naturalea de les "Normes de Castello".
2.1 Un poc dhistoria. Orige.
A finals del sigle XIX tant en Catalunya com en les Illes Balears i en Valencia, existia
una gran anarquia en materia dortografia. Al no tindre cap sistema ortografic acceptat
per cada una destes regions, cadascu escrivia segons son propi criteri.
La primera tentativa de normalisacio de lescritura per a Catalunya va surgir per
iniciativa, dels propis catalans, alla per lany 1891, a lentorn de la revista barcelonesa
"LAven". En aquelles hores els que intentaven la regularisacio de dita escritura, entre
els quals figurava Pompeu Fabra, futur artifex de la normalisacio artificial de la llengua
catalana, no pretenien absorbir les llenges valenciana i balear, unificant-les en la
catalana, sino simplement resoldre el seu propi problema de normalisacio de l
ortografia, prenent com a base per a tota Catalunya, la modalitat llingistica de
Barcelona, diferent a la de les atres comarques catalanes.
Una unitat ortografica per als idiomes catala, valenci i mallorqui, la consideraven en
aquell temps "impossible per ser contra naturam" (Revista lAven, 31 de mar de
1891). Aixina que, els escritors de LAven establiren per a Catalunya unes normes
ortografiques que encara varen ser posteriorment suavisades per Pompeu Fabra. Se
publicaren en 1913 per lInstitut dEstudis Catalans, radicat en Barcelona, i se les
consider definitives i inamovibles a finals de 1917. Son les que estan actualment en
vigor.
Al principi, estes normes uniformes foren molt contradites en Catalunya per la gran
diferencia indicada, pero se imposaren pel teso de la politica catalanista; mes tart
obtingueren algunes adhesions tambe fora de Catalunya, a pesar de que, per a la seua
redaccio, no shavia contat per a res en filolecs i llingistes de tanta valia com el
valenci P. Lluis Fullana i el mallorqui Mossen Antoni Maria Alcover. En 1929 alguns
les adoptaren per a les Illes Balears.
2.2 El panorama valenci.
La desorientacio ortografica encara durava en Valencia a principis de la tercera decada d
este sigle. Dels escritors valencians, uns seguien lortografia espanyola, com els
discipuls de Nebot Perez; atres, com el P. Fullana, preferien la propia valenciana, que
reflectia la tradicio i sadequava a la fonetica propia; i atres, per fi, cregueren que l
ortografia catalana podria servir tambe per a la valenciana.
Esta falta dunanimitat entre els escritors valencians va fer sentir el desig doptar per un
sistema ortografic unic, a eixemple de lo que havia ocorregut en Catalunya; esta
aspiracio fon arreplegada per uns quants dels nostres escritors agrupats entorn de la
revista "Taula de les Lletres valencianes" dinspiracio catalanista. Llanaren estos lidea
darribar a un acort ortografic a base de les normes adoptades per lInstitut dEstudis
Catalans, i dorganisar una reunio, que fon facilitada per la Societat Castellonense de

Cultura, i que va tindre lloc el dia 21 de decembre de 1932, ara fa xixanta anys, en la
ciutat de Castello.
2.3. Naturalea de les "Normes de Castello".
2.3.1 Son caracter merament ortografic.
Dites normes foren establides, com sha dit, en caracter purament ortografic, i mai va
estar en lintencio dels signants que la seua adopcio suposara que els signants havien d
abandonar les peculiaritats morfologiques, sintactiques i lexiques de la llengua
valenciana, per a sustituir-les per les corresponents catalanes. Aixina, en el preambul
("Declaracio") de les mateixes sempleen moltes paraules i girs valencians, molt llunts
del catala o inclus prohibides per la Gramatica catalana, que seria llarc enumerar.
Per eixemple, en lexic tenim en les normes de Castello: "hui, seua, afeblixca, seguixen,
exigix, eixe, eixa, eixes, nosatros, atre, atres, creixcut, este, esta, obtindre, vore, aci,
naixer, orige, sos derivats, les dos, etc...". En conte de les catalanes corresponents:
"avui, seva, afebleixca, segueixen, exigeis, aqueix, aqueixa, aqueixos, nosaltres, altre,
altres, creiscut, aquet o aquest, aquesta, obtenir, veure, aqui, neixer, origen, llurs
derivats, les dues, etc...", formes catalanes que en general usen ara eixos defensors de
boqueta de les normes de Castello.
2.3.2 Son caracter temporal o provisional.
Es necessari advertir que les "normes de 1932" responen a un moment deuforia
nacionalista local, en el que certs escritors tenien idees propies, pero cedien al conveni
ortografic, en el fi de no entorpir-lo, pero sense abdicar, com ells dien, de les seues
opinions. Se vol "un minim inicial prou creixcut dadhesions incondicionals". Despres
ya arribaran "al maxim", pero de moment "els escriptors i investigadors del Pais
Valenci, les Corporacions i publicacions mes preparades de la nostra terra, amb un
patriotisme que mai no senaltir prou, han arribat a un acord transaccional que suposa
el sistema que aci sexposa. Va sense dir que no hi ha cap venut, puix les autoritats
filologiques que sotafirmem mantenen els seus punts de vista cientifics, penyora viva de
nous progressos". Pero tots "acaten" les grafies aprovades. "Al temps, a aquelles
autoritats i a la novella generacio destudiosos pertany la cura i la missio, prou feixuga i
prou llarga, danar rectificant i millorant un sistema -a base tambe, naturalment, d
amples acords- que deixant a un costat atres raons no pot ser tan madurat com caldria si
hem dacodir oportunament a la satisfaccio legitima que de manera imperiosa demanen
tant les necessitats com les inquietuts del propi idioma".
I a continuacio se posen les "bases ortografiques unificadores" per a que siguen "utils" a
tots els estudiosos i per a aquells fills de la terra que senten lorgull del propi idioma" i
se demana la cooperacio del nostre poble en "esta obra de depuracio, de dignificacio, d
estilisacio de "la llengua vernacula" manifestacio la mes autentica, del seu esperit i del
seu propi geni".
Est ben clar que se tracta de la dignificacio de la nostra llengua propia, de la de
Castello, que es la valenciana; de la dignificacio de la llengua vernacula, i no de la seua
extincio, suplantant-la per la de Barcelona, com volen eixos apologistes, de les normes
de Castello.

3. Defectes principals de les "Normes".


Encara que els redactors de les bases ortografiques de 1932 no les titularen "dortografia
catalana", per por a les protestes que aixo haguera suscitat en Valencia, son principal
defecte es haver seguit cegament, en la majoria de les 34 bases, la normativa ortografica
de lInstitut dEstudis Catalans". Efectivament, lerro principal va ser acceptar sense
discussio una ortografia duna atra llengua, excessivament etimologista, arcaisant, plena
de consonants geminades i grups consonantics que no perteneixen a la fonetica actual
valenciana, perque ella les ha sabiament simplificat i produixen eixa montanya de "Tes"
inutils i dures (innecessaries a vegades per al so africat en catala, pero no per al
valenci) i eixes geminacions i nucs consonantics quan no existixen en la nostra
llengua: (TM, MPT, TN, TL, TLL, TZ, L.L TJ/TG), i que, a lintentar reproduir-los nos
fan riure o protestar: (el rotllo i la setmana, la normalitzacio, la intel.ligencia, etc...).
Lany 1932 era la gran ocasio per a lestudi de lortografia valenciana, per a que no fora
ni castellana ni catalana, sino una ortografia verdaderament valenciana, i aquella ocasio
llastimosament es va perdre.
Dels molts erros que contenen les normes, nomes nindicarm uns quants.
3.1 Va ser un gran erro abandonar dos signes practics i ademes tradicionals dels textos
valencians de totes les epoques: la CH, per a la prepalatal (per a alguns palatal) africada
sorda en principi i en mig de paraula, i la Y grega o consonant mig-palatal sonora en
principi de paraula i, en linterior de paraula, com primer element de diftonc creixent.
Si shavera fet el degut us de la lletra CH, shagueren evitat els segents contrasentits:
Atribuir al signe X mes de dos valors: la u per a la palatal fricativa sorda (valenci de
caixa), i latre per a la velar sorda o sonora seguida de sibilant (valenci de examen). En
canvi, segons la base 13 de les "normes del 32", a estos dos valors de X, hi ha que afegir
tambe el de prepalatal africada sorda (tradicionalment en textos valencians escrita en
CH).
3.2 Va ser tambe un erro admetre que sescrigueren en una "J" (jo, ja) el pronom
personal "yo" i ladverbi de temps "ya", iniciant una desviacio en la pronunciacio de l
idioma valenci actual, com ocorre en Catalunya, a on se sent dir "yo" pronunciant "jo"
(en una prepalatal africada sonora).
3.3 Per atra part, la base n 12 es fosca, al no indicar si el so palatal, recullit per J o G, es
fricatiu o africat, sort o sonor. La fonetica valenciana conta en una palatal o prepalatal
africada sorda (coche) en una palatal o prepalatal africada sonora (plaja) i en una palatal
"fricativa" sorda (reixa), pero no en la seua corresponent fricativa sonora (fora del cas d
un enlla).
3.4 La base n 13 presenta tal mont derrors i contrasentits, que resulta incomprensible:
comena confundint la palatal "fricativa" sorda en la palatal "africada" sorda (Vid. els
eixemples que posa de fricativa sorda: "punxa, marxa" al costat de "Xativa" i
"xeixanta"). Torna a la mateixa confusio quan parla del digraf TX per a representar el so
de CH francesa (Vid. els eixemples que posa: "empatxar" i "despatx"). I finalment, al
tractar dels digrafs TJ, TG, afirma que son els dos que hi ha que usar per a la grafia de la

palatal africada sorda; en lo que seguix la fonetica dun dialecte de la llengua


valenciana, el "apichat", confundint lafricada sorda en la sonora. (Vid. per eixemple,
posa "platja", "desitjos", "metge", que shauran de pronunciar com en el "apichat" de
Valencia capital, placha, desichos, meche). No sabem si en aixo volien implantar l
apichat de Valencia, o cert apichat barceloni.
Despres de dir que la S (la xe de caixa), sona com la CH francesa, afirma que shan d
escriure en X o en TX paraules que en valenci en general sonen com la CH castellana
i no com la XE, com hem dit al citar les paraules escrites, com punxa, marxa, empatxar i
despatx.
3.5 Un atre defecte de les bases del 32 es el tracte dexcepcio que donen a les oclusives
sordes P, T, C, al final de paraula, a on les representa per les corresponents oclusives
sonores B, D, G, quan eixes paraules al derivar, o en el femeni, trauen la consonant
sonora correlativa (vert/verda, groc/groga, etc...). Eixe etimologisme, que per atra part
en les bases va acompanyat dexcepcions de les excepcions, va contra un principi que,
segons Dn. Lluis Revest, es deu observar a lestablir unes normes ortografiques: "que no
desfiguren per desig de perfeccio sistematica, la fonetica normal de la llengua", i va
tambe contra el principi de buscar la major simplificacio i coherencia possible,
estalviant excepcions. I lo que es encara pijor, eixe sistema es contrari al que solien
observar els nostres classics, com se demostra per infinitut deixemples. La fonetica
valenciana al final de paraula pronuncia sempre la oclusiva sorda, en conte de la
correlativa sonora.
3.6 Est de sobra la base n 14, que diu: "Per tal de distinguir la LL (de aquell) de la
geminada o doble L , (intel.ligencia, mol.le), sescriu entre les dos L un punt volat".
En primer lloc, en la fonetica valenciana eixa geminacio en general no existix (pot ser
que hi haja dos o tres paraules que la tinguen) i no hi ha per que representar un so que
no existix. I en segon lloc, la aplicacio de la "L" doble segons letimologia, tal com
regula la norma catalana, suposa saber llati o dependre de memoria llistes interminables
de paraules.
3.7 Tambe es insoportable per lo farragosa, i arcaica, la base n 18, copiada lliteralment
del llibret del Sr. Revest, "La Llengua Valenciana. Notes per al seu estudi i conreu"
(Pag. 69): "Sescriu MP en asimptota, assumpcio, contemptible, eclmpsia, exempcio,
exempt, metempsicosi, palimpsest, perempcio, peremptori, preempcio, presumpcio,
prompte, redempcio, redemptor, resumpcio, simptoma, sumpcio, sumptuos, temps,
temptar, temptativa, transumpte, i en llurs composts o derivats". Llista de paraules de les
quals nomes tenen dret al digraf MP, els cultismes i "temps".
Es lamentable la galga que posa esta base per a frenar o contradir levolucio de la
fonetica valenciana, continuant en eixos bonys consonantics que ya havia simplificat el
valenci, al igual que una serie de consonants geminades i digrafs inexistents en la
pronunciacio moderna.
3.8 Un erro, o millor dit, una inexactitut, es dir al final de les bases que la preposicio
"AMB", completament catalana i moderna, es igualment llegitima que "AB", "encara
que la primera siga la mes usual i recomanable". Quina cara!

Estos son els principals defectes en que van naixer les tan famoses bases dortografia
valenciana, signades en Castello, ara fa xixanta anys.
4. Condicionaments.
Pero va resultar que, adoptades de moment aquelles normes, en un acort, segons sha
repetit molt, "digne de lloa" (per la bona intencio, i el sacrifici que per a alguns
suposava la renuncia a propies opinions), les normes van anar sent canviades poc a poc,
i actualment quan es diu a crits: "amb les normes de Castello" senten que sha d
entendre en els condicionaments segents:
4.1 Acceptacio de la normalisacio ortografica catalana completa, la qual comporta
abandonar les peculiaritats valencianes que en principi no shavien tocat.
a) El grup TZ que en les "normes del 32" estava representat per la S sonora (organisar)
pasa a escriures en TZ (organitzar), siga la T etimologica o no.
b) El digraf IX de les formes incoatives del verp (invertix), passen a EIX (inverteix), i
les en IXC (patixc) a ISC (patisc).
4.2 Acceptacio progressiva de la normalisacio morfologica i sintactica catalana,
desnaturalisant la llengua valenciana. Sobre ao es pot escriure un llibre, per les grans
diferencies que hi ha en lus de totes les parts de loracio, principalment en el verp, i la
supressio de larticul neutre LO. I en sintaxis, una gran distorsio i un empobriment, tant
en lus diferent de les preposicions, com en la seua absencia quan son imprescindibles
en llengua valenciana. Per eixemple, lus de la preposicio A en conte de EN, en
problemes de lloc ("a" Valncia per "en" Valncia), abolir la preposicio A davant de
complements del verp ("jo estime Maria", en lloc de "yo vullc a Maria"); no establir la
deguda diferencia entre ser i estar, ("ja som aqui", per "ya estem aci"; "he estat
nomenat", per "he segut nomenat"); no distinguir entre "per" causal i "per a" final ("he
vengut per treballar", en conte de "he vengut per a treballar", etc...). Particularitats que
enriquixen i perfeccionen la llengua valenciana, i sense les quals el llenguage nos pareix
estrafalari i estrany.
4.3 Lintroduccio de milers de paraules catalanes, considerades com a les correctes i
lliteraries, al temps que se prescindix de les valencianes corresponents, tengudes per
dialectals, vulgars, castellanismes o corruptes, (Recorden les siscentes paraules
catalanes en que segons Amadeu Fabregat nos bombardeja la Televisio Valenciana).
I tots estos canvis, shan introduit cridant histericament "amb les normes de Castello",
quan van en contra de la lletra i lespirit de les normes de Castello i contra la voluntat
dels procers castellonencs que les signaren, tots ells amants de la seua propia llengua
vernacula i obertament contraris a que desaparega, suplantada per una llengua que,
volem dir que es estandart, i no es mes que la llengua de Barcelona en tots els seus
defectes; barcelonisacio de la llengua, contra la que nos va previndre i va alar el crit d
alarma oportunament el Sr. Revest.
Pero deixe mal tan gravissim no tenen la culpa les normes de Castello, sino els que les
han traicionat i en nom delles han traicionat tambe a la llengua valenciana, inventant la
consigna de "parlar en valenci, PERO escriure en catala", condenant a la nostra

llengua, la llengua de Castello, la variant mes dola i rica de la llengua valenciana, a una
mort anunciada i, en el temps, segura, si no se posa remei, al privar-la del soport de l
escritura.
5. Consideracions circumstancials.
Vist laspecte tecnic de les normes de Castello, lo que diriem la seua naturalea, i la seua
evolucio fins al present, voldriem dir unes paraules sobre el seu valor o significacio
actual i sobre les raons que nos mouen per a anar en contra delles. Al pas farem alguna
observacio sobre la seua relacio en la ciutat de Castello i els castellonencs que les
signaren.
5.1 Les normes de Castello, -que hui no seguix ningu perque els mateixos que fan sa
apologia seguixen en tot la codificacio llingistica catalana-, actualment no son mes que
un simbol per a agrupar a tots els que volen la substitucio de la llengua valenciana per la
catalana de lInstitut. Arraconant les normes ortografiques de lAcademia de Cultura
Valenciana, ya tenen guanyada la primera batalla per a lintroduccio de la codificacio
llingistica total de lInstitut: morfologia, sintaxis i vocabulari.
Baix la bandera de les normes de Castello se fa propaganda de la llengua estandart
fabricada en Barcelona. El valenci per ad ells no es ni llengua, ni te dret a dir-se
"valenciana", es un dialecte catala, al que se li deu negar i li neguen de fet el nom de
"llengua valenciana", per aixo diuen sempre "nostra llengua" una llengua que no te nom.
5.2 No es menester esforar-nos molt per a demostrar que dites normes son
practicament les de lInstitut, fetes pels catalans i per a la llengua catalana.
5.3 No son normes de Castello. Alguns creuen que, pel mer fet de dir-se de Castello, el
nostre poble est obligat a defendre-les. Ni la ciutat ni els homens de Castello que les
signaren son els autors o protagonistes de les normes. No hi ha mes que llegir lhistoria
de la gestacio daquell quefer en larticul "ortografia" (pags. 130 i 133), de Dn. Manuel
Sanchis Guarner, en la Gran Enciclopedia de la Regin Valenciana, per a enterar-se de
que les normes van ser iniciativa dels catalanistes valencians, del grup de "Valencia
Nova" que les va portar a Castello ya redactades. En Castello van ser acceptades, fent
uns insignificants canvis, sense llarcs estudis ni discussions, i se van encarregar d
arreplegar firmes.
En realitat sols firmaren representants de 2 entitats culturals: Lo Rat Penat i la Sociedad
Castellonense de Cultura i una sola corporacio: el Centro de Cultura Valenciana
(actualment Real Academia de Cultura Valenciana), un Seminari de Filologia de l
Universitat de Valencia i representants de 4 pobles. En quant a publicacions, el
semanari "El Cami" de Valencia (1932-1934) i lentitat "LEstel", tambe de Valencia. La
preponderancia de Castello sobre Valencia no es veu per cap lloc.
Segons la relacio de Sanchis Guarner, no apareixen els estudis necesaris ni les persones
adequades per a fer-los. Se van conseguir les firmes de 52 senyors, dels quals nomes u,
el P. Fullana, se dedicava a qestions llingistiques y un atre a qestions gramaticals
(Carles Salvador, mestre descola), perque Sanchis Guarner nomes tenia 21 anys i
estava estudiant en Madrit. Diu Sanchis Guarner que "aceptaron" la "adaptacin"

"unificadora" "unos cuantos valencianistas animados por un plausible espritu de


concordia".
5.4 Sha volgut mitificar la sabiduria dels ilustres castellonencs que anaven per davant
en aquella maniobra. Pero, reconeixent la seua ilustracio i lo que es mes, la seua gran
humanitat, en general, no es un problema dautoritat, sino darguments i de
coneiximents filologics i llinguistics, i en eixes materies aquells sants varons no eren
una autoritat. Germn Coln diu que, excepte el Sr. Revest, "que acceptava
disciplinadament la doctrina de lInstitut", "els demes volgueren intervenir en lafer,
sense tenir esment de filologia" (Discurs dictat en lUniversitat de Barcelona el dia 5 d
Octubre de 1982). I eixe desconeiximent est patent en la base n 13, en la que
confundixen les consonants palatals, perque no saben distinguir entre palatals sordes i
sonores, entre fricatives i africades, i introduixen cert "apichat" com hem dit
anteriorment. Per lo tant, un gran respecte i consideracio per a aquells procers
castellonencs, per la seua cultura, sa bona intencio i el seu gran amor a nostra llengua:
pero un sentiment de pena pel "gol" que els van marcar els catalanistes de Valencia,
convertint en motiu de discordia i principi de aniquilacio de nostra llengua, lo que devia
haver segut el principi de lautentica recuperacio llingistica valenciana. No es estrany,
que el P. Fullana, que sign de mala gana les normes, sen adonara en seguida del mal
pas, i tornara immediatament a les normes ortografiques tradicionals valencianes que
sempre havia seguit.
5.5 Sha insistit en que les normes de Castello son les "cientifiques" i immutables; i d
aixo, res. Tampoc ho son les catalanes, que les de Castello reproduixen
substancialment. Les normes ortografiques no son en cap lloc cientifiques, sino
convencionals, producte dun acort. En el Pais Catala els que les feren -suposant que
foren homens de ciencia especialisats (que no ho eren)- van dir que la mateixa
ortografia per al valenci i el catala era contra naturam. Per qu no van fer cas a aquells
"cientifics" que havien dit que les normes catalanes no servixen per al valenci?. En
quant a laltura cientifica dels castellonencs que signaren les normes de Castello, ya va
dir prou el Sr. Coln en el seu discurs de Barcelona (sense esment de filologia) concepte
confirmat en un recent articul publicat en "Castelln Diario" per Dn. Arcadio Garca
Sanz ("molts dels signataris de les Normes no eren lingistes -el meu pare per
eixemple-"). Molts?.
En quant a la "immutabilitat" de les normes de Castello, no mes cal dir que totes les
llenges renoven lortografia per a acomodar-la als canvis que la mateixa llengua
experimenta, i no pot ser la valenciana lunica excepcio: quan el vestit se fa vell, no hi
ha mes remei que renovar-lo. Ademes, el preambul de les bases de Castello del 32 ya ho
tenen en conte: per una part reconeix que lo que sestablix no es tan "madurat com
caldria" i per una atra part, deixa per a les novelles generacions la cura i missio "danar
rectificant i millorant el sistema". Per que soposen a lo que diuen les normes estos
apologistes de les normes de Castello, que les volen petrificar o definir com un dogma
irreformable a pesar dels seus erros i defectes? No es aixo el vici antic de "sostenella i
no enmendalla", que en valenci es diu una "cabuderia"?
5.6 No entra en el pla dest informe exposar i defendre les normes ortografiques de l
Academia de Cultura Valenciana. Basta anar repasant els defectes i erros de les normes
de Castello i vore com en aquelles han segut corregits.

Tampoc es del cas fer una exposicio de lo que significa lAcademia de Cultura
Valenciana, la seua obra i els seus homens: la flor i nata de lintelectualitat valenciana.
Basta dir sobre la seua autoritat que te la mateixa per als valencianas que lInstitut per
als catalans. Les dos entitats perteneixen a les Diputacions provincials corresponents, la
valenciana, ademes a lAjuntament de la ciutat. No mes farem mencio de lautoritat que
dona a unes normes ortografiques lacceptacio de les mateixes per part de les entitats
culturals i persones de relleu cultural.
6. Conclusio.
Les normes de Castello establixen que per a modificar-les se necessitar "amples acords
i maximes adhesions". I aixo es cert, pero lo cert es tambe que les normes de Castello no
tingueren tan ampla acollida, tantes adhesions com les que han tengut les de lAcademia
de Cultura Valenciana.
Ya hem fet mencio de les entitats i personages que firmaren les Normes de Castello: 2
entitats culturals, 1 corporacio, 1 semanari, 8 societats valencianistes, i 52 senyors, dels
quals sols una quinzena eren de Castello i sa provincia. En canvi les normes de l
Academia, estudiades exhaustivament per la seccio de filologia de lAcademia,
publicades en 1979 i acompanyades per un escrit rigorosament cientific, titulat
"Documentacio formal de lortografia de la llengua valenciana" publicat en 1981, van
rebre ladhesio dun miler de firmes, certificades notarialment, en un acte celebrat en el
Monasteri de Nostra Senyora del Puig, el dia 7 de Mar de 1981.
En el protocol del notari Dn. Esteve Moliner Prez, figuren les firmes dels presidents de
les entitats culturals i dels personages (catedratics, professors, meges, farmaceutics,
capellans, etc...) que sadheriren a lAcademia per haver establit les normes
ortografiques. El numero i la qualitat dels signants supera extraordinariament al numero
dels firmants de les normes de Castello.
Per lo tant, per les raons que hem exposat, al crit sense contingut, de "amb les normes
de Castello" oposem en valentia el nostre crit ple damor a nostra llengua vernacula:
"vixquen les normes del Puig, garantia de la supervivencia de la llengua de
Castello".

La llengua valenciana hui


Per Josep Maria Guinot i Galan
INTRODUCCIO
El tema que anem a desenrollar es duna importancia capital per a la Llengua
Valenciana. De la solucio que se li done depen la supervivencia mateixa de la Llengua,
tan de la literaria com de la que parlem, puix que les dos estan en perill. Aci no hi ha
una atra alternativa: o valenci, o catala. O procedim pronte a completar la codificacio
de la Llengua Valenciana, arrematant el proces de normalisacio iniciat ab tant dacert
per lAcademia de Cultura Valenciana i secundat per Lo Rat Penat i per les entitats
valencianistes i personages del mon literari, o eixa ona, al pareixer imparable, de

catalanisme, que hui ho invadix tot (Universitat, escoles, llibres, radio i televisio),
amparada per lactual Administracio, fara desapareixer en poc de temps la nostra
Llengua Valenciana. Esta llengua nostra, hui encorsetada per la Conselleria ab una
ortografia que no correspon a la nostra fonetica; adulterada per un bombardeig de
paraules forasteres, i retoruda per lintroduccio de peculiaritats morfo-sintactiques
catalanes, si no desapareix del tot suplantada per eixa llengua vena, quedara de tal
forma desfigurada i corrompuda que, donada leficacia dels moderns mijos de difusio de
la cultura i de mentalisacio de les masses, a no tardar molt, nos encontrarm en esta
trista realitat: que el valenci autentic no mes el parlar un circul redut de valencians
madurs, condenat, despres duna mort lenta, a ser borrat del catalec de les llenges
vives. Una llengua tan dola, en la que hem parlat en la nostra mare, i en la que hem
expressat els sentiments, afectes i pensaments mes intims i entranyables del nostre cor!
Lobjecte deste treball es primordialment dindole gramatical: exposar, en llinies
generals, les caracteristiques de la Llengua Valenciana moderna, per a demostrar que
son distintes a les de la llengua catalana. Pero no es pot prescindir de posar, al costat d
eixa breu exposicio, un analisis, tambe llauger, de lactitut de lelement huma en front d
eixe problema, sense afondar en els motius o causes que induixen a uns determinats
escritors valencians a desertar del cultiu de lidioma valenci.
La Llengua Valenciana en els darrers anys ha passat per un periodo de franca
decadencia. A una castellanisacio prolongada ha succet una etapa, que encara estem
sofrint, dintensa catalanisacio escrita. Molts valencians se nhan passat al castell,
parlant o escrivint, perque el consideraven preferible com ana de cultura, o per la gran
cantitat que en el mon hi ha de castellano-parlants, o perque creen que est es mes fi,
mes elegant, mes modern. Molts dels qui hem seguit parlant en valenci, lhem
reservat per a la vida privada, per als amics i familiars, sens escriurel i, en la
conversacio, sense depurar-lo, ple de vulgarismes, castellanismes i faltes gramaticals.
Al final del primer ter del present sigle, els escritors que escrivien en valenci ho feen
en grafies diferents, cadascu segons li pareixia. Per a acabar en aquella anarquia,
algunes entitats i alguns personages de significacio cultural varen adoptar, lany 1932,
les mal nomenades normes ortografiques de Castello. No cal explicar ara son orige,
naturalea i resultats, perque ya han segut exposats molt be per veus molt autorisades. A
traves de diferents conferencies sha arribat a la segent conclusio: que les bases
ortografiques de Castello no son de Castello; que eren purament ortografiques i no
suponien la renuncia a la morfologia, sintaxis i vocabulari valenci; que sustancialment
eren les normes de lInstitut dEstudis Catalans, ab unes poques modificacions (el
nexe valencia ix pel catala EIX , la s per la TZ catalana; invertix, no inverteix;
organisacio, no organitzacio); que les normes sacceptaven en caracter temporal fins
que les novelles generacions les perfeccionaren i milloraren i, finalment, que es varen
adoptar a cosa feta, sens unes deliberacions o estudis previs, com ho demostra este fet,
que figura en la base 13: la confusio mes gran sobre lus de les palatals, puix que,
segons ella, sha de pronunciar meche, placha, i la X sona igual en Xtiva o baix, que en
punxa o conxa.
Aquelles normes, que de moment resolgueren el problema de lunitat ortografica,
havien de ser en el temps la tea de la discordia i lorige de tots els mals presents i futurs
de la Llengua Valenciana, i no pels seus defectes intrinsecs, facils de subsanar, sino per
la malevolencia dels homens. Puix que als vinticinc anys de sa promulgacio, el pacte

transaccional shavia trencat pels particulars i per les entitats; es comen adoptant en
tota sa integritat lortografia de Fabra, i es pass a escriure dacort en tota la codificacio
catalana en morfologia, sintaxis i, lo que encara es pijor, substituint les paraules
valencianes pels mots catalans corresponents. Hui en dia encara hi ha qui
ingenuament creu escriure amb les normes de Castello, quan no les te en conter per a
res en la part ortografica i van en contra del seu espirit adoptant tota la codificacio
catalana, inclus el vocabulari.
En els nostres dies tenim una gran sort perque lAcademia de Cultura Valenciana, Lo
Rat Penat i moltes entitats i figures de lintelectualitat nostra defenen lindependencia i
personalitat de la llengua valenciana i volen portar-la al nivell literari mes alt que li
correspon: han rectificat les normes ortografiques del 32; treballen en la redaccio dun
vocabulari i, a continuacio, mampendran la del Diccionari normatiu, a lo que seguir la
publicacio de la Gramatica normativa: iniciatives, totes necessaries per a lactualisacio
de la llengua literaria, dacort en la llengua viva del poble, eixa llengua autoctona i
diferenciada que te dret a ser tenguda en conte, per ser levolucio normal daquella
Llengua Valenciana que tan alta la posaren els nostres classics. Cada dia van aumentant
els qui es decidixen a escriure en el genui valenci, rectificant la moda descriure en
catala com si fora la nostra llengua. No mes nos falta fer comprendre als calcitrants
que tenim dret a escriure en esta llengua que parla el poble, dignificant-la i enaltint-la, i
que la normalisada catalana es molt diferent a la nostra en tot: fonetica, morfologia,
sintaxis i vocabulari. A eixe fi sencamina la present obra: donar una idea general de les
caracteristiques de la Llengua Valenciana, materia que deu ser tractada a fondo en els
respectius tractats de Fonetica, Morfologia i Sintaxis, i reflectida en diccionaris
autenticament valencians.
Per a la deguda exposicio de la materia, la dividirem en els segents apartats:

I. Denominacio de la llengua.
II. Criteris per a una normalisacio.
III. La Llengua Valenciana en concret.
IV. Defensa de la llengua.

LA DENOMINACIO DE LA LLENGUA
No deuriem entretindre-nos massa en la qestio del nom. Tot lo mon sap que els
valencians no consentim que a la nostra llengua se li done un atre nom que no siga el de
Llengua Valenciana. I no per un absurt amor propi, sino perque es el nom que sempre
se li ha donat, i perque sabem distinguir perfectament lidioma valenci que parlem, del
de Barcelona o del de Mallorca, llenges estes que la gent del nostre poble no enten ni
parlades ni escrites, si no ha segut previament instruda en elles, sobre tot, si es tracta
del catal normatiu.
Tots sabem que son llenges paregudes, pero actualment molt diferentes. Per lo que no
hi ha cosa mes ridicula que dir que nosatros parlem el catala de Valencia, considerant
la nostra llengua com un dialecte o patus del catala.
Est demostrat pels investigadors que, des del sigle XIV (quan aparegueren els noms de
catala i valencia, aplicats a les llenges respectives), a la nostra llengua se li don el
nom de Llengua Valenciana pels escritors que la cultivaren. Per sort tenim lobra

preciosa de Mn. Josep Alminyana EL CRIT DE LA LLENGUA, que ho demostra


graficament, en testimonis duna fora irrebatible.
Al principi, el nostre roman va ser conegut com el nostre llati o el roman pla
(Cronica del Rei Dn. Jaume). Pero, ya en 1395, Antoni Canals, al traduir el Valeri
Maxim, diu clara i expressament que es tret del llati en nostra volguda llengua
valenciana. Bonifaci Ferrer traduix la Biblia i, en el colofo de lobra diu:de la llengua
latina a la nostra valenciana. I posteriorment, centenars dautors van dient que escriuen
en Llengua Valenciana. Es que ells no sabien en quina llengua escrivien?.
En quant a la denominacio de llengua llemosina, que a vegades se li dona a la nostra
llengua, no hi ha cap problema, perque en lactualitat no hi ha ningu que la use. El
mateix Dn. Manuel Sanchis Guarner diu que es tracta duna denominacio inexacta i
inadequada.
La realitat es que els valencians parlem valenci, una llengua originaria del llati,
subjecta a moltes influencies a traves dels temps; llengua, que fon cultivada per un estol
de brillants escritors (els nostres classics); que, durant sigles, va ser pareguda al catala,
principalment escrit, degut aixo al comu orige del llati vulgar i a linfluencia dels
nostres escritors sobre aquella llengua germana; pero que, en la boca del poble,
comen molt pronte a diferenciar-se della (la vocal neutra aparegu ya en el sigle
XIII), i no ha parat de evolucionar, fins als nostres dies, diferentment del catala; per aixo
es impossible confondre-la en ell, no sols per sa fonetica sustancialment distinta, sino
inclus per son tesor lexical que, encara que tinga per base la llengua llatina, ha pres, dels
elements indigenes i dels pobles que han estat en la nostra terra, un caudal respectable
de millars de paraules, que no conten per a la llengua normalisada catalana. A tot ao
shaura dafegir les peculiaritats morfologiques, no sols en els paradigmes verbals, sino
tambe en totes les parts de loracio i el seu us, aixina com en els girs sintactics.
I, tornant al tema principal dest apartat -Denominacio de la llengua- no estar de
sobra desvirtuar les raons que saduixen per a negar a la nostra llengua el nom de
valenciana per a sustituir-lo pel de catalana. Exposarm escuetament els arguments
en que es fondamenten i procurarm refutar-los.
Estos son eixos arguments:
1. Rao historica.- La llengua fon duta des de Catalunya a Valencia pels conquistadors
cristians, es dir, pels catalans.
2. Rao geografica.- El Principat de Catalunya es el mes extens, poblat i fort
economicament de tots els pasos que parlen la llengua.
3. Rao literaria.- La Renaixenca de la llengua tingu orige a Catalunya, on ha triunfat
plenament
4. Rao cientifica.- La denominacio cientifica, en la que es coneguda internacionalment,
es la de llengua catalana.
Contestarm ordenadament:

1. Rao historica.- En primer lloc, encara que fora veritat que el catala va ser portat a
Valencia pels conquistadors catalans, eixe fet no seria prou per a llevar-li al valenci el
nom que sempre ha tingut i que te per dret de prescripcio; les llenges no cal que
prenguen sa denominacio de son orige: ahi tenim el portugues, al que ningu lanomena
gallec, i litali, al que pocs el coneixen per son orige tosc.
En segon lloc, hui en dia est demostrat que, ans dentrar Dn. Jaume I en Valencia, ya hi
havia aci una llengua roman.
Lescritor i filolec arap IBN SIDA, en el prolec de la seua obra KITAB AL MAYASAS
(escrit abans de lany 1066, data de la seua mort en Denia), se disculpava de les faltes
que podia cometre, dient que necessariament nhavia de fer rodejat com estava de
persones que parlaven en roman. Lexistencia deixe roman est corroborada pel
cabals vocabulari valenci, derivat del llati, que no forma part del lexic catala, aixina
com el procedent dels musulmans. Per una atra part, hui en dia tambe, est demostrat
que el numero de catalans que es quedaren a viure en Valencia, una volta conquistada, o
vingueren mes tart en les repoblacions, era molt redut, i es natural i llogic que foren
absorbits pels habitants autoctons. Finalment, Dn. Jaume va portar a Valencia la religio i
una sabia administracio -pero no podia portar una cultura superior, de la que forma part
la llengua- a una poblacio tan brillant i desenrollada com la de lantic Regne de
Valencia.
2.Rao geografica.- Que Barcelona o Catalunya siguen actualment mes importants que
Valencia no es motiu per a canviar el nom de la Llengua Valenciana. En els sigles XIII i
XIV, Valencia era evidentment mes important que Barcelona o Catalunya, sobre tot, en l
orde literari, que es el que te relacio en una denominacio llingistica. Segons eixe
criteri tan debil dhegemonia, langls shauria de dir ara i hui nort-americ, i tambe
algun dia podria canviar-se el nom de castell pel de mexic o argent.
3.Rao literaria.- Tampoc es motiu per a canviar a lidioma valenci el seu tradicional
nom pel nom de catala, el fet que Barcelona haja tengut un fort Renaiximent de la
llengua. Si alli ha hagut un renaiximent, primer el varem tindre els valencians, i ademes
t mes valor el fet real de la creacio literaria de la llengua, que es feu ac en Valencia: els
classics migevals son en sa immensa majoria valencians. Es mes renovar que crear?.
4. Rao cientifica.- Comenarm per negar que una qestio de denominacio haja de ser
cientifica. La paraula cientifica est aci mal aplicada: hi ha denominacions mes o
menys acertades, pero cientifiques a quin sant?. Lo que hui es reconegut per tots els
filolecs pot ser dema bandejat pert tots, inclus pels mateixos. Si els romanistes diuen ara
que el valenci es un dialecte del catala, vaja aixo per quan estaven tots dacort -inclus
els catalans- en dir que el catala era un dialecte del provenal. Ho dien, encara fa poc de
temps, Frederich Diez, fundador de la llingistica romanica, Mossen Antoni Maria
Alcover, Mil i Fontanals, Bourciez, Meyer-Lubke, etc...Ara, en canvi, ya li reconeixen
la categoria de llengua autoctona. Lo mateix ocorrer en lidioma valenci quan l
estudien millor, en la seua fonetica viva, i no llibresca. El caracter de Llengua se li ha
reconegut al valenci per lAcademia de la Llengua Espanyola, que la definix com a
llengua que es parla en la major part de lantic Regne de Valencia.
Pero en esta qestio del nom de la llengua, no podem contentar-nos en refutar
arguments sense fora: hem daduir alguna rao positiva per a afegir-la al valit argument

de prescripcio. La rao, i ben definitiva, es esta: que el valenci i el catala son actualment
dos llenges ben diferenciades o distintes. Per mes paregudes que per escrit hagen
segut estes dos llenges en el passat, en el moment actual son ben diferents: han
evolucionat de manera distinta, a partir del llati, i hem arribat a un punt en que, sens un
estudi previ de les atres llenges, dificilment nos entenem els catalans, els mallorquins i
els valencians, ni parlant, ni escrivint; ademes tenim consciencia ben desperta de parlar i
escriure distintes llenges. Son diferents el vocabulari, la morfologia, la sintaxis i, sobre
tot, la fonetica. Inclus, lortografia catalana es inadmissible per a una fonetica
valenciana. Intelectuals catalans molt respetables digueren que aplicar a les tres
llenges, valenci, mallorqu i catala, la mateixa ortografia era contra naturam.
He dit fa un moment que, sobre tot, lo que diferencia el valenci del catala es la fonetica
i, encara que al final en parlarm mes en concret, vullc anticipar limportancia que ella
te en la classificacio de les llenges. Si volem classificar rapidament les hispaniques,
sera suficient fixar-nos en el sistema vocalic: el portugues te com a distintiu la
nasalisacio de certes vocals; el castell, no tindre nasalisacio de vocals i este tindre-les
totes tancades; el valenci, no tindre nasalisacio de vocals i ser estes tancades o obertes;
el catala, tindre una vocal mes que el valenci, la mixta, dun gran joc, i no dispondre
mes que de tres sons vocalics en silaba atona, quan el valenci en te cinc.
A alguns els pareixer que eixa diferencia en el tractament de les vocals no te
trascendencia; pero si que la te, i gran, si se te en conte que les silabes atones omplin
constantment la corrent fonetica. Saben eixos tals lo que s convertir a cada pas, la O
en U, i les As i les Es atones (que nhi ha a feixos) en una vocal mixta o neutra, que no
es ni A ni E? Per al catala es lo mateix dir teulada que taulada, fortet que furtet . En
valenci escrivim corona, poder, capelletes, pare, mare, berenar, etc..., i ho pronunciem
tal com est escrit. Els catalans, en canvi, pronuncien aproximadament curone, bufetade,
pud, kepelletas, para, mara, baran, etc...
Contribuixen a diferenciar el valenci del catala, ademes de les moltes divergencies
fonetiques, tan importants, les numeroses paraules valencianes que, per no ser catalanes,
no les inclou el diccionari catala. Germa Colon i Domenech, lany 1952, nhavia
catalogat ya mes de mil, en la provincia de Castello, nomes duns pocs pobles; i aixo
que estava escomenant (ORBIS, Tom I, n 4, 1952). Dn. Miquel Adlert i el Sr. Garcia
Carpio, despres darreplegar-ne millars i millars han desistit de buscar-ne mes per
avorriment, de tantes que nhi ha. Ademes, en els Diccionaris catalans, totes aquelles
paraules que parlades en algun poble de Catalunya son iguals a les del valenci, encara
que foren utilisades pels nostres classics, les rebugen, en gran part com a dialectalismes
o vulgarismes.
Per a acabar este punt, vull fer una breu alusio a lutopica llengua literaria, comuna a
catalans, balears i valencians. Si pretenen que eixa llengua es lactual catala normatiu, s
enganyen o nos enganyen; en ella no estan representats ni lidioma valenci ni el
balear, perque sha normalitzat a base del catala de Barcelona, i sha omplit d
arcaismes i caprichoses invencions, i no sha contat per a res ni en els valencians ni en
els malloquins. Intentar fer una llengua estandar de tres suposts dialectes, basant-se en u
dells, prescindint dels atres dos, es un intent de genocidi. Que dirieu si, en una familia,
per a conseguir LUNITAT de tres fills, en mataren dos?. Per aixo, Mossen Antoni
Maria Alcover, al corregir el nom del seu diccionari, en el prolec del DICCIONARI

CATALA-VALENCIA-BALEAR, diu que, si en algun temps ha existit (aquella unitat


lingistica), hui en dia aixo no es pot afirmar seriosament.
CRITERIS PER A LA NORMALISACIO DE LA LLENGUA
Una cosa es la llengua que es parla espontaniament i sense preocupacions, i una atra
cosa es la llengua cuidadosament ajustada a les normes de la Gramatica i en pretensions
literaries. La primera no sescriu; no mes es parla, descuidadament, i per aixo sol estar
plena de vulgarismes, barbarismes i solecismes, per be que continue fresca i viva en la
boca del poble. La segona, la literaria, la que arriba als honors de lescritura, selecciona
el vocabulari, guarda les regles de la Gramatica i busca en tot moment la propietat, la
correccio i lelegancia. Una i atra presenten diversos graus de perfeccio, segons el nivell
de cultura i bon gust dels subjectes parlants. Aci ara no mes anem a parlar, breument, de
la Llengua Valenciana literaria.
Establir les normes de la Llengua literaria Valenciana hui en dia es una llavor dificil,
encara que no impossible. A la dificultat intrinseca a tota llengua, safig lestat de
decadencia de la Llengua Valenciana, fins al punt que alguns se pregunten si realment
esta llengua existix, i uns atres volen que els diguen a on est en concret dita llengua. La
descripcio duna llengua, la codificacio de les seues normes te sempre dificultat, perque
tot idioma es per naturalea una cosa viva i fluctuant, que insensiblement canvia en cada
moment; per lo que voler posar-li a lidioma unes regles fixes i duraderes es com
intentar posar-li portes al camp. Ao no obstant, es precis que cada llengua -tambe la
valenciana- tinga eixes normes, acatades per tots, perque si no, la llengua, abandonada a
la seua sort, navegaria a la deriva i acabaria naufragant en lanarquia i en la dissolucio.
Ans de dir lo que es la Llengua Valenciana en concret, direm dos paraules sobre els
criteris que han de regir la normalisacio de la Llengua Valenciana.
1. Lo primer en que es deu contar per a lelaboracio de la llengua literaria valenciana es
en el llenguage viu del poble. De lo contrari es fabricaria un llenguage artificial, que el
poble no compendria, ni lacceptaria tampoc; tal com ara passa en la moda descriure en
catala aci, en la nostra regio, catala que a la gent li cau de les mans i no llig, perque no l
enten tampoc.
El poble es lamo de la llengua: la llengua es seua, i la gramatica deu estar al seu servici.
No ve la llengua de la gramatica, sino la gramatica, de la llengua. Ella, la gramatica,
com a ciencia empirica que es, observa la manera de parlar del poble i, per induccio -de
baix per amunt- establix les regles que el poble seguix per a parlar; les codifica i les
posa a disposicio dels qui vullguen parlar o escriure be, no sens haver fet primer una
depuracio dels defectes que en la parla popular ha observat.
2. La Llengua Valenciana literaria no es la catalana: ni la que parlen els catalans, ni la
que ells, escriuen baix les normes de lInstitut dEstudis Catalans. Esta llengua, segons
confessio del professor Bada Margarit (al principi de la seua Gramatica Catalana),
practicament es la de Barcelona; te tambe un diccionari normatiu que no comprn les
paraules peculiars valencianes; te una fonetica diferent de la valenciana, la de
Barcelona, que ha segut adoptada com a normativa; una gramatica que exclou, com a
dialectalismes o vulgarismes, les peculiaritats valencianes; i una ortografia arcaisant i

etimologista, que els valencians no podem soportar per les moltes lletres inutils que
conserva, algunes de les quals ni ells mateixos pronuncien.
3. La Llengua Valenciana, per alcanar el grau de dignitat que li pertoca com a
instrument de noble expressio i comunicacio social, prenent com a base el parlar del
poble, es dir, la llengua viva de les persones mes cultes, deu ser una sintesis del parlar
de totes les comarques del Regne, depurada de vulgarismes, castellanismes i
catalanismes, aixina com de paraules estrangeres innecessaries i de formes
morfologiques i sintactiques que no siguen autenticament valencianes.
a) Els vulgarismes han de ser descartats, perque la llengua literaria es el vestit mes nou
del llenguage, en aspiracions a ser instrument de bellea; i no res vulgar o lleig pot ser
artistic o bell.
b) Shan deliminar els arcaismes. Les paraules, que han caigut en desus, que no se
parlen ya en cap lloc de la nostra regio, estan mortes, i no hi ha per que resucitar-les, a
no ser per una verdadera necessitat: per a omplir un buit del vocabulari. Un escrit, ple d
arcaismes, a mes de resultar ininteligible, pareix un cementeri de paraules o un camp
sembrat de fosils.
c) En quan a les paraules estranyes a lidioma, principalment castellanes i catalanes, s
ha de guardar el mateix criteri: sempre que es puga expressar una idea en paraules
valencianes, no deu mai usar-se una paraula castellana, catalana o estrangera. Si fa falta
alguna paraula perque el valenci no la te, sha de procurar, a lamprar-la de fora,
adaptar-la previament al geni de la llengua, a les lleis de levolucio del propi idioma.
d) En quant als localismes, encara que no es aconsellable abusar dells, se tindra un
criteri mes obert, posat que son tambe llengua valenciana. Respectar este dret t la doble
ventaja denriquir lidioma i donar varietat a la conversacio, permetent al mateix temps
el lliure joc de les preferencies dels escritors, el qual segurament pel temps acabar en el
triumfo de les formes mes nobles i generalisades
4. La llengua deu tindre un Diccionari General normatiu i una Gramatica oficial, de la
que es punt basic lortografia, adequada a la fonetica propia.
El Diccionari ha de compendre totes les formes que estiguen vives en qualsevol lloc del
Regne, indicant si es tracta duna forma vulgar, catalana, castellana, estrangera o,
simplement, dun localisme, fent constar, en est ultim cas, en quin poble o comarca est
viu.
La Morfologia i la Sintaxis recomanaran les formes i girs mes correctes, i faran mencio
de les atres solucions vives en el Regne, indicant si son o no son tolerables.
La Fonetica, entre les variants de pronunciacio que existixen dins de larea del valenci,
haur delegir entre elles, com a normativa, la mes rica i pura, sense negar a ningu el
dret a seguir parlant en la seua variant de pronunciacio, tambe valenciana, que sos pares
li han ensenyat.

LOrtografia es u dels soports principals de la llengua, perque ajuda a la correcta


pronunciacio i a evitar el canvi massa rapit del llenguage. Pero no est lortografia per
damunt del llenguage, sino al seu servici.
LOrtografia pot ser de tres classes: etimologista, foneticista i mixta. Son etimologistes,
per eixemple, la francesa, langlesa i la catalana; foneticista, litaliana, que ha arribat
inclus a suprimir la lletra haig; son mixtes o moderades, la castellana i la valenciana,
que seguixen aquell principi de Valds: escriure com se parla. Es evident que l
ortografia quan mes foneticista es, resulta mes facil i comoda. Est clar que sempre hi
haur alguna concessio a letimologia.
Les reformes ortografiques solen fer-les les Academies, que son les que gogen de major
autoritat per a establir-les i imposar-les, conten en especialistes per a redactar-les i
mereixen la major acceptacio.
La recent actualisacio de les normes ortografiques de la Llengua Valenciana, feta per la
seccio de Llengua i Literatura de lAcademia de Cultura Valenciana, era precisa, perque
les normes de Castello de lany 1932 no estan dacort ab la fonetica valenciana i
necessitaven una reforma, per culpa dels seus errors i inconvenients.
LA LLENGUA VALENCIANA EN CONCRET
En este capitul entrem ya de ple en el tema mes interessant. Que es la Llengua
Valenciana?, a on est?. Anem a contestar estes preguntes.
La Llengua Valenciana parlada lencontrarm en els llavis del poble; es eixa
conversacio que trobem unes vegades viva, dola, alegre, respectuosa; unes atres voltes,
mustia, aspra, trista, violenta, burlona o descarada, segons les persones i les situacions
dels qui la parlen. No es menester eixir de casa per a trobar-la, puix que, des de la mes
tendra infancia, lhem empomada dels llavis dels nostres pares.
La Llengua Valenciana ben escrita ya es mes dificil de trobar, perque la moda ara es
escriure en catala o en un valenci hibrit, per catalanisat. Per que?; lexplicacio -a part
els interessos economics o compromisos politics- es molt facil: en catala est tot fet i
codificat, mentres que en valenci esta quasi tot encara per fer. La gent tira sempre per
lo mes facil elegix quasi sempre lo mes comodo. Daci la necessitat danar fent, a poc a
poc, en paciencia i en tenacitat, tot lo que sha de fer, escomenant per lortografia i
seguint per la gramatica i el diccionari, per a que els escritors valencians disponguen de
tot lo que necessiten per a escriure en seguritat i soltura en la llengua propia, fins alarla
al nivell desplendor que li correspon i que li otorgaren els nostres classics.
I. EL VOCABULARI
Mentres se publica el gran Diccionari normatiu de la Llengua Valenciana per l
Academia corresponent (tal volta ao siga lo mes urgent despres de la codificacio
ortografica), es poden utilisar el Diccionari catala-valenci-balear de Mossen Alcover,
ab les degudes reserves; el diccionari de Escrig-Llombart (els qui disponguen dell); el
diccionari del P. Fullana, que cont 45.000 paraules moltes delles arreplegades de boca
del poble per lautor, i els dos recents vocabularis publicats pel GAV i per Valencia
2000, redactats, el primer per un colectiu de professors, i el segon per Miedes. Tots

eixos diccionaris, com a obra humana, tenen imperfeccions, pero son valencianes, cosa
que es de desijar en uns atres diccionaris que es diuen valencians i son copies servils
dels catalans.
II. LA GRAMATICA
Mentres no es publique per lautoritat competent la Gramatica normativa de la Llengua
Valenciana, es deu estar alerta en no acceptar, com a valencianes, gramatiques que,
circulant baix del nom de valencianes, se subjecten en tot a la codificacio de la llengua
catalana.
La gramatica de Sanchis Guarner es aprofitable en molts conceptes; pero, si be posa a
vegades les dos formes, la valenciana i la catalana, acaba sempre aconsellant la catalana.
La gramatica de Carles Salvador, tambe en part aprofitable, no est lliure dexcessives
concessions al catala. La de Lo Rat Penat es molt breu. La de P. Fullana, la mes segura,
necessita chicotets retocs en lortografia. No cal dir que oferixen plena garantia les
gramatiques que es publiquen baix dels auspicis de lAcademia de Cultura Valenciana i
de Lo Rat Penat.
A. MORFOLOGIA
1. LARTICUL DEFINIT
a) Lus ha establit larticul neutre LO, sobre tot, quan va davant dun adjectiu
substantivat (lo bo, lo millor). En admetre-lo la llengua senriquix. El P. Fullana ya l
admetia, per ser tan popular.
b) Els articuls LO i LOS, com a masculins, shan usat des de temps molt antics (en el
Maestrat diuen: lo sinyo ret). Estant eixes formes vives en alguns llocs del Regne,
deuen ser conservades com a normals, al costat de les introdudes i generalisades
modernament en EL i ELS.
c) Pareix convenient regularisar, per a major claritat, lus de larticul definit en EL, LA,
LO davant del relatiu (el que, la que, lo que). Aixina se distinguiria millor el masculi del
neutre.
2. ELS PRONOMS PERSONALS
La forma del nominatiu del pronom de primera persona es, com en els temps classics,
YO.
Al costat de les formes, nosatros i vosatros, es deuen posar com a correctes, encara que
no estiguen tan vives, les formes, nosatres i vosatres. En canvi, shan de tindre per
vulgars: mosatros, matros i vatros. Les formes nosaltres i vosaltres son arcaismes, que
ni literariamenst se deuen usar, perque estan completament mortes en tot el domini
valenci.
Les formes atones, me, te, se, en, lo, los, nos, vos, estan escampades per totes bandes,
pero no, us. Usar, es i se, per, nos, es un vulgarisme. Les formes atones acabades en
vocal selidixen davant duna forma verbal comenada en vocal, quedant-se en: m, t, n

, l. Darrere duna forma verbal acabada en vocal les formes atones mencionades
(excepte vos) descansen en ella i passen a: m, t, s, n, l, ls. Estan be com estan: les,
li, ho.
Les formes dites reforades: em, et, es, en, el, els, i ens, deuen considerar-se com a
llegitimes.
Encara que el neutre ho moltes vegades se pronuncie com hu (ya ho veig = ya hu veig),
pareix que lo correcte es escriurel en ho.
El poble no admet la restauracio del pronom reflexiu hom, a pesar de ser classic. Est
perdut en tota larea valenciana i sel sustituix per u, se, o es (u diria o se diria o es
diria).
3. ELS PRONOMS POSSESSIUS
Les formes valencianes del pronom possessiu son: meu, teu, seu, nostre, vostre; meus,
teus, seus; meua, teua, seua; meues, teues, seues; nostre, vostre; nostres, vostres.
Inadmissibles en valenci les formes meva, teva, seva, meves, teves, seves.
Llur i llurs no pertanyen a la llengua parlada.
Les formes redudes del possessiu son: mon, ton, son; mos, tos, sos; ma, ta, sa; mes, tes,
ses.
4. DEMOSTRATIUS
Les formes vives dels pronoms demostratius en valenci son: est o este, eix o eixe,
aquell, en els corresponents femenins i plurals: esta, eixa, aquella; estos, eixos, aquells;
estes, eixes, aquelles
Per influencia del catala estan introduint-se les formes arcaiques reforades: aquest,
aquesta, aqueix, aqueixa, ab els seus plurals: aquests o aquestos, aquestes; aqueixos,
aqueixes. Estes formes no estan vives en el llenguage parlat valenci, i el poble no les
accepta; li pareixen una antigalla.
5. RELATIUS
En alguns llocs encara est viu lus de qui com a subjecte o complement de persona.
Encara que hui per influencia del castell, sha generalisat el que per a tot, aquell us
es ben llegitim, i es deu treballar per a reintroduir-lo generalisant-lo.
6. NUMERALS
El sistema dels numerals valencians es mes apropat al llati que el catala. Shan d
eliminar del valenci les formes segents catalanes:
Cardinals: dugues o dues, vuit, disset, divuit, dinou, seixanta, vuitanta, vuit-cents, milio,
bilio, etc...

Ordinals: cinqu, sis, set, huit, etc... (arcaismes).


Partitiu: meitat (arcaisme).
Les formes valencianes corresponents son les segents:
Cardinals: dos, huit, desset, dihuit, deneu, xixanta, huitanta, huitcents, millo, billo, trillo,
etc...
Ordinals: saconsellen les formes tretes del llati: quint, sext, septim, octau, nove, decim,
undecim, duodecim, vigesim, trigesim, quadragesim, quinquagesim, sexagesim,
octogesim, nonagesim, centesim, milesim, millonesim, etc...
Partitiu: mitat.
7. INDEFINITS
Atre, atra, atres, son les formes vives en tot el Regne de Valencia i de molts pobles de
Catalunya, des de temps molt antics. Deuen ser usades eixes formes, tant en el
llenguage parlat com en lescrit. Les formes altre, altra, altres, arcaiques, no deuen ser
resucitades per innecesaries.
8. EL FEMENI I EL PLURAL
Hi ha paraules que en valenci tenen un genero gramatical i un atre, en catala, en
castell o en valenci antic. En cas de dupte sha de consultar el Diccionari.
Les paraules masculines terminades en U, en valenci fan el femeni generalment en UA
i no en VA: meu/meua, teu/teua, seu/seua, hereu/hereua i el plural en ues: meues, teues,
seues, hereues (en catala: meva, teva, seva, hereva, etc...).
Moltes paraules valencianes que en singular acaben en E, en plural acaben en NS, des
dels temps antics; terminacions que deuen observar-se en valenci: jove/jovens;
verge/vergens; home/homens. Estes formes estan dacort en letimologia llatina (en
catala: joves, verges, homes, etc...).
Tambe es deu fer notar que en valenci existixen plurals en OS als que en catala
corresponen plurals en S i viceversa. Per eixemple, valenci: gojos, vasts; catala: goigs,
vastos.
Com en temps dels classics, paraules acabades en SC, SP, ST, en singular, en valenci,
fan el plural afegint una S sola, mentres que en catala terminen en OS. Eixemples:
valenci: vascs, cresps, moriscs, suposts, toscs; catala: vascos, crespos, moriscos,
supostos, toscos.
9. EL VERP
Esta part de loracio es la mes important de la Morfologia.

Per als verps tenim paradigmes segurs, tant per als regulars com per als irregulars, en
gramatiques, opusculs especials genuinament valencians; ao no obstant, farem unes
poques observacions (1)
(1) Cfr. Mn. Ricart Puig: La Conjugacio verbal valenciana. Antoni Fontelles: La
flexio verbal en la Llengua Valenciana.
Son valencianes les denominacions, genero, numero, modo, perfecte, imperfecte,
plusquamperfecte, i no les catalanes, genere, nombre, mode, perfet, imperfet,
plusquamperfet.
El verp ser en valenci fa eres i no ets; fon i no, fou; ser i no esser; sent i no, essent;
segut o sigut i no, estat.
El valenci fa una clara distincio entre els verps ser i estar, els quals usa tal com ho fa el
castell: Ja hi som aqui es frase catalana; el valencia diu: Ya estem aci.
Com a regla general, es pot dir que, en el Regne de Valencia, ha desaparegut el verp ser
com a auxiliar dels temps composts, sustituit pel verp haver. Si que es conserva com a
auxiliar de la veu passiva dels atres verps.
Sha de distinguir, en els paradigmes verbals, entre lo normatiu, que es lo mes
generalisat, i lo permes, per estar viu en alguna comarca de la regio. Estes ultimes
formes les podran usar els natius, pero no deuen establir-se com a norma.
a. Present dIndicatiu. Lo normatiu es: parle, parles, parla; parlem, parleu, parlen. Yo
ven, promet, sent.
Son formes dialectals: parlo, veno, sento; ella parle, cante, etc...
b. Perterit imperfecte. Normal: cantava, vencia, sentia. Dialectal: cantave, vencie, sentie.
c. Perfecte simple. Al costat del perfecte perifrastic, que sha generalisat prou en tota la
regio valenciana (vaig anar, vas vindre, etc...), est el perfecte simple (an, cantares,
torn, etc...), molt corrent en la comarca central de Valencia i en els nostres classics. Le
dos formes son llegitimes. Es de aconsellar que suse les dos formes, per a donar-li
varietat a lidioma que, desta manera, queda enriquit.
d. Present de subjuntiu. Son formes valencianes:
1 conj. 1 -e, 2 -es, 3 -e; 4 -em, 5 -eu, 6 -en.
2 conj. 1 -a, 2 -es, 3 -a; 4 -am, 5 -au, 6 -en.
3 (pura) 1 -a, 2 -es, 3 -a; 4 -am, 5 -au, 6 -en.
En canvi, son catalanes les formes:
1 conj. 1 -porti, 2 -portis, 3 -porti, 6 -portin.

2 conj. 1 -temi, 2 -temis, 3 -temi, 6 -temin.


3 (pura) 1 -senti, 2 -sentis, 3 -senti, 6 -sentin.
3 (incoativa) 1 -inverteixi, 2 -inverteixis, 3 -inverteixi, 6 -inverteixin.
e. Imperfecte de Subjuntiu.
Son valencianes les terminacions:
1 conj. -ara, -ares, -ara; -arem, -areu, -aren.
2 conj. -era, -eres, -era; -erem, -ereu, -eren.
3 conj. -ira, -ires, -ira; -irem, -ireu, -iren.
Son formes arcaiques:
1 conj. -as, -asses, -as; -assem, -asseu, -assen.
2 conj. -es, esses, -es; -essem, -esseu, -essen.
3 conj. -is, -isses, -is; -issem, -isseu, -issen.
Son catalanes:
1 conj. ports, portessis, portssim, portssiu, portessin.
2conj.vencs,vencessis,vencs,vencssim,vencssiu, vencessim.
3 conj. sentis, sentissis, sentis, sentissim, sentissiu, sentissin.
Ya que un estudi mes detallat del verp se fa en la Morfologia, aci no mes cridarm l
atencio sobre un parell de fenomens diferenciats entre el valenci i el catala:
El nexe catala EIX, en els verps incoatius, es torna, en valenci, IX (florix, no floreix).
La terminacio arcaica ESC o ISC, en valenci modern es IXC: cobrixc, no cobresc ni
cobrisc.
En valenci, la segona persona del plural del present de subjuntiu i de limperatiu de la
2 conjugacio, acaba en -am, -au, en conte de -em i -eu (en valenci: capiam, capiau;
catala: capiem, capieu).
10 ADVERBIS
Lestudi analitic de ladverbi est contingut en la Gramatica Elemental del P. Fullana,
que porta mes de quatrecents adverbis classificats en adverbis qualificatius (114); de
temps (82); de lloc (92); de quantitat (45); dorde (30); i dafirmacio, negacio i dubte
(51). No estan tots en la llista. En este punt, sols volem mencionar alguns dels mes

freqents que a pesar de ser catalans, sestan introduint indegudament. Son estos: en
lloc (en cap banda); enrera (arrere o atrs); dessota, a la dessota (davall); avui (hui);
aviat (pronte); dempeus (de peu, dret); gaire, gairebe (a penes); de sobte (de repent);
fora (molt, amunto); adhuc (encara); tarda (vesprada); aleshores (en aquell moment);
abans dahir (despusahir); dem passat (despusdema); doncs (per tant, puix); etc...
Encara que avui estiga viu en algun poble valenci, limitrof de Catalunya, deu ser
preferit el corresponent hui, per ser el generalisat, i haver segut usat tambe pels nostres
classics.
11 PREPOSICIONS I CONJUNCIONS
Donat el caracter dinstruments de relacio entre paraules o entre oracions, de la
preposicio i de la conjuncio, respectivament, sera millor tractar-les en la Sintaxis. Per al
seu coneiximent morfologic, pot vores la Gramatica elemental del P. Fullana, que cont
llistes prou interessants de les dos parts de loracio que nos interessen.
B. LORTOGRAFIA
Afortunadament, lOrtografia valenciana ya est al dia, normalisada per lAcademia de
Cultura Valenciana, en el major acert, dins de lo que cap en una materia tan
convencional i sujecta a nous perfeccionaments.
1. La reforma goja de la major autoritat, per haver segut feta per lAcademia de Cultura
dacort ab Lo Rat Penat i lassentiment de les entitats culturals i personalitats del mon
de la cultura valenciana (no soblide que el Centre de Cultura, ara Academia, i Lo Rat
Penat van ser les mes importants entitats que firmaren les bases ortografiques de 1932),
inclus fon acceptada multitudinariament, en un acte historic, celebrat en El Puig.
2. La reforma sha fet despres dun estudi concienut previ, que est reflectit en l
opuscul, publicat per lAcademia, titulat Documentacio formal de lOrtografia de la
Llengua Valenciana.
3. La reforma sha inspirat en un criteri prudent, deixant la tendencia massa etimologista
de les normes anteriors, pero fent-li determinades concessions, es dir, sense fer la
reforma tan radical com sense dubte, es podria fer.
4. La reforma introduix, o millor dit, recupera lletres tan valencianes com la Ch i la Y
grega, i elimina lletres inutils, simplificant grups, etimologics o no, que son totalment
inexistents en valenci foneticament, com TM, MPT, TN, TLL, TZ, TJ, TG, TX.
5. La reforma aplica un criteri de senzillea, coherencia i universalitat, evitant carregar,
als usuaris del sistema, duna lletania dexcepcions; ao fa mes facil lescritura del
valenci per als qui no coneixen el llati (per eixemple, sescriuen consonants sordes les
finals que han deixat de ser sonores en la llengua del poble: P, T, C, en conte de B, D,
G).
6. La reforma se basa en la fonetica viva i actual de lidioma valenci. Ya no sescriu:
setmana, rotllo, organitzar, espatlla, platja, metge, Betxi, etc...sino semana, rollo,
organisar, espala, plaja, mege, Bechi, etc...Una volta ya en vigor la reforma ortografica

de la nostra Academia, es un deure de tots seguir-la estrictament, si no volem tornar a l


anarquia datres temps o que la Llengua Valenciana siga corrompuda per la influencia
de lo escrit sobre el llenguaje (2)
(2) Les normes de lAcademia de Cultura Valenciana foren estudiades i llaugerament
retocades en una reunio que el dia 5 dAbril de 1982 tingueren les Associacions i
Entitats culturals valencianistes mes representatives, convocades a lefecte per la
Conselleria dEducacio de la Generalitat Valenciana i posteriorment publicades per la
Secretaria Tecnica de la mateixa Conselleria. La actual Conselleria ha tornat a la
normativa catalana baix el disfra de les normes de Castello, que no les seguix ningu,
i deixa frase fa bandera per a introduir la totalitat de la normativa llingistica catalana,
operacio en la que linstrument principal es el I. E. C. i lUniversitat.
C. SINTAXIS
Molts filolecs, quan parlen dels elements constitutius duna llengua, nomes en nomenen
tres: el fonetic, el morfo-sintactic i el lexic, considerant la Sintaxis com un aspecte o
mati de la Morfologia: lus de les formes. De la mateixa manera, hi ha gramatics que
no li donen a la Sintaxis la menor importancia; p.e.: la Gramatica de Sanchis Guarner no
cont una Sintaxis; pero el seu curs de Gramatica Normativa per a us dels valencians
porta un capitul que es un memorandum de les particularitats valencianes sintactiques,
recomannant atres catalanes que les han de suplantar. En canvi, tenim una bona Sintaxis
en la Gramatica valenciana del P. Fullana, que parla de concordances, regim i
construccio, i explica la Sintaxis de les oracions, i tot, en el mes bon criteri. Nosatres no
anem a posar aci un tractat, sino tan sols unes fites, dins de les quals sha de moure la
Sintaxis valenciana, deixant la seua ampliacio per als tractats corresponents.
La Sintaxis valenciana substancialment es igual a la castellana i a la catalana. Totes
estes llenges han fet canvis morfo-sintactics pareguts; han deixat la declinacio i han
construt les propies modificacions en el paradigma del verp. En quant a les regles a que
shan dajustar les relacions expressades per les paraules, o siga, en quant a loracio
(dins del canvi al desenroll analitic, diferent del sintactic de loracio llatina), totes les
llenges neo-llatines usen la sintaxis llatina, a la que apliquen la morfologia i el lexic
novo-llati o romanic propi.
Totes les relacions de les paraules entre si, com diu el P. Fullana, es reduxen a tres:
concordana, regim i construccio.
La CONCORDANA en valenci no te res despecial: es, com la castellana i la
catalana, heretada del llati. No mes vorem ara la Sintaxis del regim i de la construccio.
Passarm, com si caminarem per damunt de brasses, sobre els articuls i el verp, que s
com lespina dorsal de la Sintaxis i en lus del qual mes peculiaritats t la Llengua
Valenciana.
1. LARTICUL
Lidioma valenci usa larticul neutre LO: El catala el rebuja.
2. LADJECTIU POSSESIU

Els possesius meu, teu, seu , mon, ton, son, i els seus plurals, en general en valenci
precedixen a la cosa o coses a que es referixen: valenci: el meu pare, ton pare, ma
mare, la meua mare, ma casa, ta sogra, etc...; en catala: casa meva, casa teva, etc...
3. EL RELATIU
Es molt valenci lus del relatiu qui, referit a persones: escric al meu amic, qui ha
vengut dAmerica.
4. EL REFLEXIU
No susa ya en valenci el reflexiu arcaic catala HOM. En son lloc sutilisa es o se.
Valenci: es diu o se diu; catala: hom diu.
5. EL PRONOM ADVERBIAL
En valenci a penes si es fa us del pronom adverbial hi (Cfr. Morfologia).
Igualment, no sabusa en valenci del pronom EN. Eixemples: valencia: no anire a viure
alli; catala: no hi anir a viure. Valenci: compra un diari i llig tots els fulls; catala: ..... i
en llig tots els fulls. Valenci: ya estan ells advertits; catala: ya en son advertits.
Valenci: Ha vingut pero se nha anat; catala: ...... pero shi ha marxat.
6. REGIM DEL VERP
a) En Llengua Valenciana el complement directe porta la preposicio A en els verps
actius, si signifiquen persona o cosa personificada (Cfr. Fullana, Gramatica Elemental,
pag. 190):
Quan el complement es un pronom fort: Tu a mi no em vols.
En lexpressio lu a latre.
Quan el complement es un nom propi personal, no precedit de cap determinatiu: Yo ame
a Deu. Has cridat a Llus?.
En el segon terme duna comparacio quan li falta el verp: Els vols molt? - Si; tant com
a mon pare.
Davant de linterrogatiu qui: A qui busquen?
I, en general, quan ho exigixca la claritat de la frase: Lacaava com el llop a la vaca o
com la vaca al llop.
En els atres casos, el complement directe no sol portar la preposicio A, tal com es fa en
llati: Jaume I conqueri Valencia. Visitarm Burriana, Paris i Londres. Han fet vindre el
carro. Canteu lHimne.

b) En valenci se distinguix perfectament el complement de lloc a on se va, del de lloc


en que sest. Valenci: vaig a Valencia i estic en Valencia; es a lhorta i est en lhorta
Catala: sempre es a Valencia, es a lhorta.
c) Els verps, que indiquen companyia, en valenci se construixen en la preposicio EN o
AB i no en amb: valenci: estic en mon pare, n ma tia: en catala: estic amb mon pare,
amb ma tia. En valenci: la preposicio ab classica sols susa literariament.
d) Els verps, que indiquen relacio dinstrument o mig, se construixen tambe en la
preposicio EN o AB; valenci: arruixar en el poal, adornar en flors, ferir-se en el
gavinet, rodejar en la ma alguna cosa; en catala es reemplaada la preposicio EN per
AMB.
e) Igualment en valenci susa, en o ab, i no amb, en verps que indiquen modo o
manera: ves en prudencia, fes-ho en bons modos.
f) El valenci distinguix perfectament entre ser i estar; valenci: estic aci, he segut
nomenat secretari; catala: ja hi soc aqui, he estat nomenat secretari.
g) No admet el valenci -com hem dit ya- la forma impersonal introduda pel reflexiu
HOM. Valenci: sha de fer correr; catala: hom ha de fer correr.
h) En valenci es normal la sustantivacio de linfinitiu per mig de larticul: el correr
massa te perjudica; te lanar molt boniquet. Esta construccio est prohibida en catala.
i) El valor perfectiu, expressat per un infinitiu o participi, se distinguix en valenci del
valor momentani, per lus del verp estar en conte del verp ser: es anunciat no es lo
mateix que est anunciat. En catala susa en els dos casos el verp ser: es anunciat.
j) El valenci no usa el gir tot, mes un gerundi. En catala: tot cantant, tot burlant-se.
En valenci: quan cantava o estant cantant o mentres cantava.
7 REGIM DE LADVERBI
La sintaxis de ladverbi mes interessant es la dels modismes adverbials. Seria molt
entretingut descendir a la casustica de les diferencies entre el valenci i el catala en lus
de preposicions i adverbis. Bada Margarit porta, en sa Gramatica catalana, mes de cent
vint adverbis, i modos adverbials, dels quals pocs en son aprofitables en valenci, per lo
menys en la seua construccio, quan no son recreacio de la normativa moderna catalana.
Entre els dus literari, mencionarm els segents:
a betzef o abalquena
a la gatzoneta
a tot estrop
amb pro feines
de cap sobte
de sopols

(en abundancia)
(ajopits)
(continuament)
(penosament)
(de repent)
(a pols)

Entre els girs mes corrents citarm p.e.:


a dretes

(a posta)

a lescapa
amb un girar dulls
de bursada
de debo
de dret
de pura pensa
de per riure
dun plegat
mes aviat

(en blanc)
(en un girar dulls)
(sense perseverancia)
(de veres)
(al dret)
(instintivament)
(de mentiretes o de broma)
(duna vegada)
(mes be), etc...

8 REGIM DE LA PREPOSICIO
Les preposicions valencianes, com les castellanes i catalanes, procedixen del llati. El
fenomen mes significatiu es la perdua de la preposicio CUM en valenci i catala. La
nostra llengua classica el sustitui per AB; els catalans moderns usen en son lloc AMB;
els valencians usem la preposicio EN.
Particularitat valenciana es lus de AD per A, davant de vocal, per a reforar la
preposicio: di-li-ho ad ella.
Tambe el valenci usa moltes vegades PER A en conte del catala PERQUE o
simplement PER, com ho vorem al parlar de les oracions subordinades.
El valenci es visceralment contrari a certs catalanismes com p.e. els segents:
des que
a sabuda de
sense sabuda de
en esguard de

(des de)
(sabent-ho)
(sense saber-ho)
(en comparacio de)

Aixina com certes combinacions dadverbis i preposicions tals com:


al davant de
al darrere de
al damunt de
al dessota de
al defora de

(davant de)
(darrere de)
(damunt de)
(baix de)
(fora de), etc...

Finalment, el valenci usa moltes vegades A, a on el castella posa DE, i viceversa.


9. REGIM DE LA CONJUNCIO
El valenci coincidix en el catala en algunes conjuncions, lo mateix que en el castella.
Pero no pot admetre la conjuncio, que, acabada en e oberta; que, no qu. Ni es
admissible la conjuncio, pero, en o oberta i accentuada: pero, no per. En el llenguage
literari sadmeten alguns arcaismes, com puix. En canvi, la llengua popular valenciana
no transigix en girs, tals com no gens menys, amb tot, fins i tot, ms aviat, malgrat, etc...
Les principals particularitats en lus de les conjuncions en valenci son les segents:
Est permes introduir una oracio subordinada per mig de les preposicions A, DE i EN: a
que, de que, en que. En catala, en canvi, se suprimix la preposicio. Eixemples: en
valenci: estem acostumats a fer-ho; no acabem mai de treballar; empenyat en fugir;

gracies a que; sencabota en que li donen la casa. En catala: gracies que; sentesta que li
donin la casa.
En les oracions temporals, les construccions valencianes a continuacio, cada volta o
mentres, tenen en catala lequivalent tot seguit, cada pic o mentre.
D SINTAXIS ORACIONAL
Com ya hem dit al principi, la sintaxis doracions es sustancialment la llatina en les
llenges peninsulars romaniques, en chicotetes variacions. Senyalarm, no obstant ao,
algunes peculiaritats del valenci.
1. Oracions de temor. Regint una oracio de subjuntiu en valenci sutilisen les formes
verbals en -ara, -era, -ira (anara, vinguera, partira); mentres que el catala usa les
formes en -s, -essis; -s, -ssim, -ssiu, -essin per als de la primera i segon conjugacio,
i en -s, -issis, -s, -issim, -issiu, -issin per als de la tercera, etc...Valenci: tenia por de
que vinguera. Catala: tenia por que vingus.
2. Oracions negatives. En valenci no susa mai el modisme no pas, que el catala
utilisa a lestil del frances. En valenci no es permet la dita particula, ni en oracions
negatives, ni conminatories, ni interrogatives.
3. Oracions temporals. Estes oracions escomencen en valenci per mentres, tan
pronte com, des de que; pero en catala se corresponen per mentre, tan aviat com,
des que.
4. Oracions concessives. En valenci estes oracions escomencen per a pesar de, no
obstant que, en catala van incoades per malgrat tot i que.
E FONETICA
La Fonetica es la part mes important de la llengua; tant, que el canvi mes insignificant
de sons fa canviar el significat dun mensage parlat (no es lo mateix una parra que una
porra). La Fonetica influix en la Gramatica i no, al reves. Per mes que se propugne la
normativa gramatical catalana, no mai se conseguir que els valencians diguen: curona,
puders i chuculata.
El Regne de Valencia, dins de lunitat sustancial de sa fonetica, presenta unes chicotetes
variants de pronunciacio: hi ha una modalitat al Nort (la zona que sacosta al tortosi); n
hi ha un atra en la zona central de Valencia, anomenada zona de lapichat(3)
(3) La zona del apichat compren des de La Vall de Seg per el Nort, fins a l
Albufera i la ribera esquerra del Xuquer, dAlzira fins a dalt pel Sur, comprenent el
Baix Palancia, el Camp de Lliria i lHorta de Valencia, el Pla de Quart, part de la Ribera
Alta, la ciutat de Gandia i en la provincia de Castello, Onda, Sueras i Tales.
Finalment, hi ha una modalitat fonetica, que es parla en la Plana de Castello i en els
restants pobles de Valencia i Alacant, no compresos en la zona de lapichat.

Donat el fet deixa pluralitat fonetica, sense perjui de poder parlar cadascu
llegitimament la seua modalitat, els filolecs valencians sinclinen per la pronunciacio
mes generalisada i mes rica de totes per a tindre-la com a normativa, en el fi de donar-li
unitat a la llengua; eixa fonetica es la de la Plana de Castello i dels pobles de Valencia i
Alacant, que no parlen apichat. Les raons son les segents:
La fonetica preferida es la mes pareguda a la dels nostres classics, i la mes rica
foneticament, perque conserva la distincio entre la B i la V, esta ultima tan valenciana
(bull i vullc) i la diferencia entre S forta i S suau o sonora (casa i caa) finalment,
conserva un so mes, al distingir entre CHE i GE i XE (churro i jove i Xativa). Esta
pronunciacio deu aconsellar-se a les persones cultes i ensenyar-se normalment en les
escoles.
Farem una comparacio entre la fonetica valenciana i la catalana per a que millor se
comprenguen les caracteristiques de la nostra llengua.
1 LA PRONUNCIACIO DE LES VOCALS
Ya hem insinuat anteriorment que el catala afig al conjunt de vocals valencianes
(obertes i tancades) una vocal neutra o mixta, que invadix constantment el llenguage. A
mes, les Os atones les pronuncia totes en U. Este fet, tenint en conte la seua freqencia,
es tan important i afecta de tal manera a la pronunciacio, que diversifica els dos sistemes
valenci i catala; puix que produix una permanent diferenciacio del llenguage. Pero hi
ha tambe diferencies en lus de les consonants. Indicarm en primer lloc les diferencies
en el sistema vocalic.
a. En silabes fortes o accentuades.
Moltes paraules que en Barcelona es pronuncien en E oberta: ple, sec, seda, dret, cera,
cep, veta, negre, enveja, per, tres, estret, net, vermell, abella; els diminutius en -et
(pasturet, netet); els infinitius en -er (correr) i els derivats en terminacio en -esa
(vellesa), son pronunciades en valenci en E tancada. En general es tracta de paraules en
les que la E prov duna E llarga o duna I breu, llatines.
Eixemple. Valenci: pl, sc, cp, envja, estrt, ablla, etc...; pastort, nett, etc; correr,
etc; i bella, pura, etc...
b. En silabes debils o no accentuades.
En Barcelona la a te un so del tot diferent en les silabes fortes que en les debils: es el de
la vocal neutra o mixta:
a forta (com en valenci) cas, clar, ma, nau.
a debil (vocal neutra) casset, claror, poma, dona. Foneticament: kesst, cler, pme,
dne.
La e te el mateix so que la a debil (vocal neutra). Aixi, tal com ho assegura Pompeu
Fabra, son homofons: teulada i taulada (lu derivat de teula i latre de taula); Pauet i

peuet (derivats respectivament de Pau i peu). Sonen igualment regle i regla, negre i
negra.
La o atona o debil es pronuncia u. Eixemples: les paraules content, poderos, frontera,
que en valenci es pronuncien tal com estan escrites, en Catalunya Oriental (normatiu)
sonen: cuntent, puderos, fruntere. Son homofons podia i pudia, ollada i ullada.
Tambe la Gramatica normativa catalana aconsella que el diftonc ou es pronuncie au
(ploura, se pronunciar, plaura).
Si es considera la gran cantitat de vocals atones que nhi ha en qualsevol escrit, es vora l
enorme diferencia que existix entre la fonetica valenciana i la catalana, sense passar a
unes atres diferencies.
2. LA PRONUNCIACIO DE LES CONSONANTS
Encara que les divergencies entre el catala i el valenci, en la pronunciacio de les
consonants, no siguen tan grans, en senyalarm algunes.
a. Les consonants c i g, situades entre una vocal i una L, son freqentment geminades en
catala, donant cc i gg; no en valenci. Eixemples: tecla, espectacul, regla, segle, juglar,
donen en catala tec.cla, espectac.cle, reg.gle, seg.gle, jug.glar.
b. La consonant b, situada entre una vocal i una L, en catala se gemina donant b.b; no en
valenci. Eixemples poble dona pob.ble i a vegades pop.ple
Lo mateix cal dir de la p, darrere duna vocal i seguida duna L, que en catala dona una
P geminada (p.p). Eixemples: triple dona trip.ple. No en valenci.
c. En valenci generalment les lletres B i V representen respectivament les consonants
bilabial B i labiodental V (herba i servir). En catala sempre sonen igual la B i la V
(veure i beure). Diem generalment en valenci perque este fenomen tambe apareix en
la zona de lapichat.
d. En catala existix la L geminada (l.l). En valenci ha desaparegut casi per complet.
Eixemples: catal: al.legar, il.lustre, metal.lic; en valenci: alegar, ilustre, metalic.
Igualment en valenci desapareix el so de la T en el grup TLL. Eixemples: catala: ratlla,
espatlles; valenci: ralla, espales.
e. El catala mant la geminacio de la M i de la N (mm, nn). En valenci se simplifica.
Eixemples: catala setmana, pronunciat semmana, passa en valenci a semana; cotna,
pronunciat conna, passa a cona.
f. La C i la G en valenci sonen com estan escrites; en catala hi ha circumstancies en
que sonen: la C com a G, i la G com a C. Eixemples: dracma, regne, pronunciats en
catala com dragme i recne.
g. La -R final absoluta se suprimix en catala de modo general. En valenci solament en
la zona limitrof a Catalunya. Se suprimix en els casos segents:

En infinitius dels verps: parlar, voler, correr, coneixer.


En derivats en -ER: ferrer, galliner, sabater, fuster...
En derivats en -AR: colmenar, pinar, bestiar...
En derivats en -DOR: governador, teixidor, volador...
En noms verbals en -TOR i -SOR: inventor, inversor, protector...
En paraules variades: clar, plaer, sancer, diner, ahir, flor, plor, por, madur, cantar (cat.
cantir), etc...
h. La gramatica catalana recomana pronunciar una serie de grups consonantics que en
valenci han segut simplificats: MPT, PT, NT, TM, p.e., redemptor, escriptor,
assumpcio, premsa, etc..., que en valenci han passat a redentor, assuncio, prensa, etc...
i. El grup DV, en catala popular, dona vv o bb. Eixemple: advent sonna evven o ebbent.
j. La consonant palatal africada CH, al principi de paraula o de silaba, en catala se torna
fricativa sorda, cosa que no fa el valenci. Eixemples: charrar, puncha, chocar, en catala
sonen en s (la x de caixa) sera, punse, soc (les s en signe damunt ^).
k. Molt rara es en el Regne de Valencia lomissio de la semivocal i davant de la s
fricativa sorda (la i del grup ix). En catala oriental eixa i no sona en absolut. Eixemples:
aixina, caixa, baix; en catala sonen asine, case, bas (les s en signe damunt ^).
l. Les terminacions en -ada, -ades, -ador, -adora, -adors, -adores, en catala se pronuncien
tal com sescriuen. En valenci se pert la d deixes terminacions. Eixemples: en catala:
vesprada, menjades, comprador, ventiladors; en valenci: vespr, menjaes, compraor,
ventilaors, etc...
ll. Igualment en valenci, dacort en els classics, la s intervocalica de les terminacions
en -esa desapareix, mentres que en catala es conserva. Catala: fortalesa, riquesa, vellesa;
valenci: fortalea, riquea, vellea.
m. El valenci mante la s final de certes paraules cultes com: Sintaxis, dieresis, diocesis,
tesis, tisis, etc. El catala la suprimix.
n. El valenci fuig de paraules acabades en us, com Augustus, tipus, etc..., les quals
admet el catala.
o. Finalment, hem de fer constar que, entre el catala i el valenci, hi ha moltes
divergencies en el vocalisme de les mateixes paraules, inclus per escrit (ademes de les
que provenen de la pronunciacio de les vocals en silaba atona). Eixemples: catala:
efeminat, ametista, assemblea, ebenista, empar, estendart, sergent, assassi, avaria,
sanefa, rancor, rod, xerrar, bufetada, furoncul, rob, sufocar, suportar, diumenge,
nixer, treure, gener, etc... En valenci: afeminat, amatista, assamblea, ebaniste, ampar,
estandart, sargent, assessi, averia, cenefa, rencor, redo, charrar, bofetada, foruncul, rubi,
sofocar, soportar, dumenge, naixer, traure, giner, etc...

Com es natural, prescindim de les diferencies que surgixen dels vulgarismes de cada
regio.
Resumint: el valenci te un sistema fonetic propi ben caracteristic i diferenciat
sustancialment del catala. No basta dir que catala i valenci tenen els mateixos sons, per
a dir que, a nivell fonetic, son la mateixa llengua. Els sons son els mateixos en quant a
les consonants; pero el sistema vocalic es distint, i les consonants les usen i combinen
de diferent manera.
LA DEFENSA DE LA LLENGUA
En tot lo que acabem dexposar se cont, en sintesis, la personalitat de la Llengua
Valenciana, ses caracteristiques mes generals en Morfologia, Sintaxis i Fonetica (el
vocabulari no lhem desenrrollat). Als qui dubten de lexistencia de la Llengua
Valenciana i als qui diuen que es la mateixa que el catala i volen subordinar-la com un
dialecte, els podem dir: la Llengua Valenciana, no sols es diferent del catala en el parlar
del poble, sino tambe en lestructura que revelen les caracteristiques que acabem de
enumerar breument.
La tan pregonada unitat de la llengua valenciana i catalana es un mit. Eixa unitat pogue
existir quan les dos llenges eixien de la mateixa font llatina, en els sigles IX al XII;
pero despres, com va dir el P. Fullana, varen seguir diferent cami; no es pot, per tant,
admetre eixa unitat absoluta de la llengua. La Llengua Valenciana te la seua propia
personalitat, personalitat que hui est en perill i que tots hem de defendre.
El millor modo de defendre la llengua es parlar-la i escriure-la be. Pero en estos temps
es tambe precis donar-la a coneixer com a autoctona i diferenciada, divulgant els
coneiximents filologics, llingistics, literaris, historics i gramaticals, per a que la
Llengua Valenciana apareixca en tota sa autoctonia i personalitat. Pero hi ha un atre
factor que sha de tindre en conte: i dell vullc parlar ans dacabar:
Totes les llenges tenen un soport que les soste i sens el qual estan expostes a sa
degradacio: em referixc a lAcademia de la Llengua. Totes les llenges cultes tenen esta
defensa, ya se diga eixa entitat cultural Academia, Institut o de qualsevol atra manera.
Eixa entitat academica vela per la purea de la llengua i recopila les lleis referents al bon
parlar i al bon escriure. LAcademia es lentitat suprema i indiscutible, reconeguda per
tots -per damunt de totes les capelletes culturals que treballen dacort en ella-, i
garantisa la propietat de la llengua i, al mateix temps, impedix que esta, abandonada al
seu aire, vaja degenerant poc a poc, caminant cap al caos i la desnaturalisacio.
Si existixen una Academia gallega, una atra vasca, i un Institut catala, reconeguts per
tots els parlants de les respectives llenges per qu sha de discutir lautoritat de l
Academia nostra?. Es cert que esta es mes ambiciosa que una simple Academia de la
llengua, ya que abarca tots els camps del saber; pero te una seccio de llengua i literatura
ben acreditada. Seria convenient, si no independisar esta Seccio, per lo manco
potenciar-la, agrupant a lentorn della un viver dacademics i colaboradors
especialisats, filolecs, llingistes, gramatics, investigadors i escritors, en el nomenament
dels quals no mes se tinga en conte la seua valia o merits. Aixina es com es podria
avanar mes a pressa en la redaccio del Gran Diccionari, de la Gramatica normativa, i
en linvestigacio del passat de la llengua i de la literatura valencianes. LAcademia es la

que deu assessorar sobre els texts escolars i sobre els premis literaris. A ella correspon
tambe estimular la publicacio de la biblioteca dautors valencians, en sa doble vertent:
sabia i popular.
Per a acabar: tots els qui estimem la nostra cultura, de la que la nostra Llengua
Valenciana es la part mes important, procurem contribuir a portar-la al mes alt grau d
esplendor, sense desnaturalisar-la, sense desvirtuar-la, sens intentar fer della una
llengua artificial, ni tornar al llenguage del sigle XV. El poble no accepta arcaismes ni
mixtificacions. Procurem netejar la nostra llengua de vulgarismes, catalanismes i
castellanismes, basant-nos en la llengua viva del poble, que es la que ell enten i vol,
perque es ell qui la fa i es, per tant, el seu amo. Eixa sera la millor defensa de la nostra
dola Llengua Valenciana.
BIBLIOGRAFIA BASICA
- Academia de Cultura Valenciana: Ortografia de la Llengua Valenciana, 1 edicio,
Valencia, 1977. 2 edicio, Valencia, 1981.
- Academia de Cultura Valenciana: Documentacio formal de lOrtografia de la
Llengua Valenciana, Valencia, 1981.
- Adlert Noguerol, M.: En defensa de la Llengua Valenciana, Valencia, 1977.
- Alcover Sureda, Antoni M : Diccionari catal-valenci-balear, Palma de
Mallorca, 1930-1976 (continuacio de F. de B. Moll).
- Alminyana Valls, J.: El crit de la llengua, Valencia, 1982.
- Fullana Mira, L.: Gramatica Elemental de la Llengua Valenciana, Valencia, 1915.
- Fullana Mira, L.: Ortografia Valenciana, Valencia, 1932.
- Fullana Mira, L.: Vocabulari Ortografic Valenci, Valencia, 1978.
- Giner Mengual, F.: Introduccio a la Lingstica valenciana, Valencia, 1982.
- Guinot i Galan, J. M : Fonetica de la Llengua Valenciana, Valencia, 1984.
- Guinot i Galan, J. M : Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana, Valencia,
1986.
- Sanchis Guarner, M.: Gramatica valenciana, Valencia, 1950.
- Serie Filologica. Academia de Cultura Valenciana. Revistes n 1, Valencia, 1986 i n
2, Valencia, 1987.

Transcripcio feta del llibre titulat: La Llengua Valenciana, Hui Estudi sintetic, de D.
Josep M Guinot i Galn, n 3, Serie Filologica, Aula dHumanitats i Ciencies,
Academia de Cultura Valenciana, Valencia, 1988.

Valenci i catala comparats


Per Josep Maria Guinot i Galan

I DIFERENCIES MORFO-SINTACTIQUES
II MORFOLOGIA DEL VERP
III SINTAXIS DEL VERP
IV LADVERBI
V PREPOSICIONS
VI CONJUNCIONS

VII SINTAXIS ORACIONAL


VIII LES DIFERENCIES LEXICALS
IX COLOFO

I DIFERENCIES MORFO-SINTACTIQUES
No es tracta, com indica el titul desta conferencia, de fer un estudi complet de les
diferencies que hi ha entre les llenges valenciana i catalana, sino de les principals
diferencies morfo-sintactiques, o siga, en lo que actualment i en sentit estricte se diu
"Gramatica".
Els llingistes definixen la Gramatica com el sistema de mijos dexpressio, comprenent
en ella la morfologia i la sintaxis, deixant fora la lexicografia, o ciencia de les paraules.
La Morfologia tracta de les diverses categories de paraules (substantius, adjectius,
pronoms, etc) i de les diverses formes de flexio (declinacio, conjugacio). La Sintaxis te
per objecte les "funcions" que realisen les unitats llingistiques. Deixa manera,
Morfologia i Sintaxis se repartixen respectivament les formes i les funcions. Pero esta
distribucio es molt ilusoria, perque en la practica es dificil separar una cosa de latra.
Separar la lexicologia de la Gramatica tampoc es llogic (per la necessitat de reconeixer
en moltes paraules una funcio gramatical o equivalent a ella), pero estan tots dacort en
que lo mes practic es prescindir della en un tractat gramatical. Per lo tant, prescindim
de la lexicologia, com tambe de la formacio de les paraules, de la Fonetica (la qual li
dona ya les paraules fetes a la Morfologia) i de lOrtografia, que no es mes que l
expressio dels sons de la llengua i la seua part mes periferica. La Fonetica, per atra part
lhem estudiada en nostre modest tractat de FONETICA DE LA LLENGUA
VALENCIANA, publicat per Valencia 2000, i lOrtografia no presenta problemes a
partir de la seua normalisacio per lAcademia de Cultura Valenciana.
Ans dentrar en materia es necessari justificar el tema, perque hi ha qui diu que catala i
valenci tenen la mateixa Gramatica, per cert apoyant-se en una frase del P. Fullana.
Lapostol de la llengua valenciana i maxima autoritat en ella, el P. Fullana, en el prolec
dun treball premiat en els Jocs Florals de Valencia (1909) diu lo segent: "Escriure
totes les caracteristiques catalanes usades dins del Regne de Valencia, equivaldria a
escriure una gramatica catalana i posar en la portada: Gramatica valenciana".
Hi ha que vore lo que sha abusat desta frase per a negar-li al valenci el dret a tindre
una gramatica propia!. Naturalment, si la gramatica no cont mes que allo en que
coincidixen valenci i catala, sera lo mateix dir gramatica valenciana que catalana: la
frase del P. Fullana t una explicacio. (Tal volta no havia en ella mes que unes paraules
falagueres per a lAjuntament de Barcelona, entitat donant del premi al referit tema).
Igualment seria possible un canvi de noms entre dos gramatiques datres llenges, si es
fera una gramatica purament de coincidencies. Atra cosa totalment distinta haguera

segut si el tema shavera redactat "caracteristiques catalanes NO usades en el Regne de


Valencia". Entre el catala i el valenci, com entre totes les llenges romaniques, es
precis que hi hagen moltes coincidencies, per ser totes elles derivades del mateix tronc
llingistic, pero lo que compon per a lidentificacio duna llengua no es lo que te de
comu ab una atra, sino lo que te de propi i caracteristic o diferenciat. La prova de que el
P. Fullana creia en lidentitat de la Gramatica valenciana i de que no va dir aquella
desafortunada frase en el sentit que li donen els malevols, es el fet (que te mes fora que
les paraules) de que despres daixo va compondre la seua Gramatica de la Llengua
Valenciana, en la que si que figuren les caracteristiques que la diferencien de la
gramatica catalana, i que nosatres farem constar en part en el present escrit.
Feta lanterior digressio, que nos pareixia necessaria, podem entrar ya en materia.
La llengua valenciana, com totes les llenges, compren tres nivells o plans fonamentals:
el fonologic, el morfo-sintactic i el lexical, tots ells intimament relacionats, formant un
as a manera de circuls concentrics, en mutua dependencia, i tots ells importants. L
element mes important, evidentment, es el fonologic, ya que la fonetica es lo que
radicalment diferencia unes datres les llenges romaniques. pero deixant de costat la
Fonetica i la Lexicologia, encara queda un marge de punts de la llengua, que
constituixen lobjecte destudi de la Gramatica, i en el que les diferencies entre dos
llenges, ben estudiades, poden refermar la seua constitucio diferenciada. Eixa es la
faena que hem mampres a lestudiar les diferencies morfo-sintactiques entre les llenges
valenciana i catalana.
Per a major garantia dobjectivitat en lexposicio destes diferencies, compararm el
catala segons la preceptiva del Institut dEstudis Catalans, tal com se cont en les
gramatiques de Pompeu Fabra, de Antoni M Margarit i en la del colectiu "MARVA",
una de les mes acreditades en Catalunya. Per al valenci nos servirm, com a punt de
referencia, de la Gramatica del P. Fullana, completada pel parlar del poble valenci mes
cult, cosa normal tractant-se duna llengua viva. Mentres anem pel cami, nos abstindrem
de fer cap jui de valor. Al final de la carrera sera el moment de parar-se a reflexionar si
entre el catala i el valenci, a mes de les radicals diferencies fonetiques hi ha o no una
gramatica totalment diferent en morfologia i sintaxis.
Es natural que entre la gramatica catalana i la valenciana hi haja moltes coincidencies,
com les hi ha entre cadascuna destes llenges i el castell, portugues o itali. Per una
part, el llenguage es la manifestacio -i com el vestit- del pensament, i per tant, te que
anar sempre darrere de la llogica. En efecte, les gramatiques neo-llatines son
revestiment del pensar greco-rom, fins al punt de que es podria parlar duna gramatica
general de les llenges neo-llatines. Per aixo es tan facil la traduccio duna llengua ad
atra dins de la familia neo-llatina. Eixa similitut entre les gramatiques i entre les
llenges es tan major quant mes nos remontem als origens, o siga, al llati vulgar. Pero,
per atra part, a partir del llati, hi ha una evolucio diferent en cada pais, dels que es
repartixen lherencia del llati, evolucio que sestudia en la Gramatica historica, que
tambe pot ser "comparada". Nosatres no anem a fer eixe estudi historic, sino que nos

llimitarem a pendre les dos llenges, que comparem en son estat actual i, empiricament,
ascendirm al descobriment de sa respectiva normativa diferenciada.
No volem comenar les diferencies pel nom de les lletres: efa, ela, ema, ena, erra, en
catala, quan en valenci diem: efe, eme, ene, erre, esse, perque esta diferencia nos
pareix poc relevant.
Metodo a seguir:
Repassarm una a una les parts de loracio, estudiant juntament morfologia i sintaxis,
donant al verp un tractament especial, per rao de la seua importancia en la formacio de
les oracions, sobre tot de loracio composta.
A EL SUBSTANTIU
Lestudi del nom substantiu comprn lanalisis del genero i del numero.
1. El genero. El genero es conserva el mateix, en general, en totes les llenges
romaniques: el que tenien en llati. No obstant ao, anotarm algunes diferencies entre el
valenci i el catala.
-El catala forma el femeni de hereu, jueu, Andreu, etc... en hereva, jueva, Andreva, etc...
-El valenci, en hereua, jueua (o judia), Andreua, etc...
-El catala diu o escriu duquessa, princessa, baronessa; el valenci (excepte "lapichat"),
duquesa, princesa baronesa, alcaldesa, etc.
-Hi ha un lot molt surtit de noms abstractes que el catala te com femenins, tots ells
acabats en -OR, que en valenci antic tambe ho eren, pero que no ho son en lactualitat.
Son estos: amor, ardor, color, dolor, error, sopor, temor, valor, estupor, rencor, (catala,
rancor) rigor, rubor.
-Hi ha substantius de diferent genero en valenci i en catala:
a) Masculins en catala i femenins en valenci.
Catala: la arada.

Valencia: el aladre.
Molts noms dofici o professio, en catala van terminats en A, sent masculins, mentres
que en valenci acaben en E. Catala: el maquinista, el periodista, el caixista, etc.
Valenci: el maquiniste, el periodiste, el caixiste.
2.El numero. Hi ha tambe diferencies en quant al numero.
No farem mencio de la diferencia que hi ha en el tracte del plural dels noms que en
singular acaben en R, la qual perden en catala en el plural, perque la diferencia queda
dissimulada per lortografia.
Catala: paps, carrs, rets.
Valenci: carrers, papers, retors.
Hi ha paraules terminades en E atona en singular, que passen al plural en catala afegint
una sola S, i en valenci, com en epoca classica, afegint NS.
Catala: homes, joves, orfes, termes.
Valenci: homens, jovens, orfens, termens.
Noms que en catala fan el plural en OS, perden la O en valenci
Catala: boscos, gustos, presupostos, etc...
Valenci: boscs, gusts, presuposts, etc...
Noms masculins terminats en catala en E i en plural en ES, i en valenci en O i OS
respectivament.
Catala: generes, quadres, modes, metres, litres, quilometres, etc...
Valenci: generos, quadros, litros, quilometros, etc...
Noms que en valenci acaben en OS i en catala suprimixen la O
Valenci: gojos, desijos, passejos.
Catala: goigs, desigs, passeigs, (no solen pronunciar la S final).

Noms que en singular en valenci terminen en dos consonants, i als que en plural safig
una S; en catala en singular safig una E eufonica, que es conserva en plural.
Valenci: assunt / assunts, cult / cults.
Catala: assumpte / assumptes, culte / cultes.
B. LADJECTIU
Resumint, direm que els adjectius, en quant al plural, presenten els mateixos fenomens
que els substantius.
Catala
millos, pijos
ariscos, vistos, foscos
comodes, omnimodes, vagues
cultes, presumptes
roigs, migs, lleigs

Valenci
millors, pijors
ariscs, vists, foscs
comodos, omnimodos, vagos
cults, presunts
rojos, mijos, llejos

1. Adjectius i pronoms possessius. Sobserven diferencies dorde morfologic i sintactic.


En el femeni, tant en singular com en el plural dadjectius i pronoms personals:
Catala: meva, teva, seva, meves, teves, seves.
Valenci: meua, teua, seua, meues, teues, seues.
Us de les formes possessives: mon, ton, ma, ta, sa, etc...
En catala, us restringit.
En valenci, sense cap llimitacio
Prohibicio en catala de lus de larticul neutre LO, sempre, i per tant davant dels
pronoms possessius. En valenci, us normal de larticul neutre LO davant deixos
pronoms: lo meu, lo teu, lo seu, lo nostre, lo vostre, lo dells.
2. Adjectius demostratius. Diferencies morfologiques i sintactiques.
En catala susen els adjectius arcaics composts: aquest, aquesta, aquestos, aquestes,

aqueixos, aqueixes. En valenci totes eixes formes estan considerades com arcaiques i
fora dus, empleant en son lloc les formes: est o este, eix o eixe, eixa, eixos, eixes.
En catala no est clara la distincio entre aquest i aqueix. En valenci no pot haver
confusio entre este o eixe.
3. Adjectius numerals. Se presenten notables diferencies en cardinals, ordinals, partitius
i colectius.
a) Cardinals
Catala: vuit, disst, divuit, dinou, seixanta, vuitante, dues centes, milio, bilio, etc...
Valenci: huit, desset, dihuit, deneu, xixanta, huitanta, dos cents, millo, billo, etc...
b) Ordinals
Catala: usa les formes dorige popular: cinqu, sis, set, vint, etc...
Valenci preferix les formes cultes tretes directament del llati: quint, sext, septim, octau,
nove, decim, undecim, vigesim, etc...
c) Partitius i colectius
Catala: meitat, miler (decim, centesim, milesim ab S sonora)
Valenci: mitat, miller o millar (decim, centesim, etc. ab S sorda).
d) Adjectius quantitatius. Hi ha diferencies morfologiques i sintactiques.
En catala tenen plural noms com: prou, massa i fora (prous, masses, forces)
En valenci, prou i massa son invariables, i fora no existix en el lexic ni com adjectiu
ni com adverbi.
Sintacticament en catala lus dels quantitatius varia molt, segons vagen en o sense
preposicio. Posarm alguns eixemples per a que es veja la diversitat.
Construccio catalana

Construccio valenciana

quant pa
fa molt fret
menge molta chocolata
cullen tant blat com en casa
tenim poc vi
bastant de visites
ja nhas comprades fora
quanta de neu
portava menys de maletes

quant de pa
fa molt de fret
menge molt de chocolate
cullen tant de blat com en casa
tenim poc de vi
bastantes visites
ya nhas comprades moltes
quanta neu
portava menys maletes

5. Adjectius indefinits. Diferencies morfologiques


Catala: altre, altra, altres; abdues, nombros, nombrosos/es, etc...
Valenci: atre, atra, atres, les dos, numers, numerosos, etc...
6. Atres adjectius. No existixen en valenci certes prohibicions de la normativa catalana
sobre lus de: mateix, demes, varis.
C. LARTICUL DEFINIT
Diferencies morfologiques i sintactiques:
1. El catala no usa larticul neutre LO. El valenci el t com un enriquiment i fa us
abondos dell.
2. El catala lliterari ha proscrit larticul masculi en les formes LO i LOS. El valenci els
mante vius al costat de EL i ELS (En algunes comarques, com en el Maestrat, son les
formes usades habitualment: lo siny ret, los jovens...)
Per a que es veja el distint us sintactic destos articuls posarm alguns eixemples:
Construccio valenciana
No sabia lo animal que eres
Saps lo que he pensat?
Ara serviran lo atre
Vine lo mes pronte que pugues
Lo maravillos desta persona

Construccio catalana
No sabia com eres danimal
Saps el que he pensat?
Ara serviran laltre
Vine el mes aviat que puguis
El que es maravillos daquesta

Resumint: en valenci es pot usar larticul neutre:

persona

a) davant dun adjectiu: lo bo del cas.


b) davant dun pronom: lo meu, lo teu, lo seu.
c) davant dun adverbi: lo pronte que has vingut.
d) davant de tota una oracio: va fer lo que li van manar.
Tots estos giros estan prohibits en el catala normatiu.
A mes, en valenci sol ser incorrecte posar larticul davant de noms propis (No direm
"la Maria, el Jordi"). Tampoc susa ya anteposar En o Na als noms propis dhome o
dona, respectivament ( No diem ya En Josep o Na Monserrat) En catala sacostuma fer
lo contrari.
D. EL PRONOM PERSONAL
Existixen en este punt diferencies morfologiques i sintactiques:
1. Morfologicament, hi ha que notar lus en catala de JO i US (primera persona del
singular i segona del plural) quan en valenci estes formes estan representades per YO i
VOS.
Igualment, sha dobservar la preferencia del nostre poble per NOS en relacio a ENS, la
unica forma, esta ultima, usada pel catala
2. Molt important es lausencia en valenci del pronom reflexiu HOM propi del catala.
En valenci en son lloc susen indistintament SE o ES (No se dira "jo us desijo", sino
"yo vos desige"; ni tampoc "hom diu per tot arreu" sino "se diu o es diu per tot arreu").
3. En quant a diferencies sintactiques, indicarm les segents:
a) En valenci es pot dir, referint-se a persones o coses, A ELL o DELL, en catala, quan
es referix a coses, hi ha que valdres dalgun rodeig per a evitar-ho. Eixemples:
Valenci: tornm a parlar dell (dalgun assunt)
Catala: en tornem a parlar.

b) En catala hi ha frases com "davant meu, davant teu, darre meu, darrere teu",
desacostumades en valenci. (En valenci direm: darrere o davant de tu o de mi.
Igualment, en catala es pot dir "aixo es fet meu, o pintat meu"; en valenci sha de dir
"aixo esta fet per mi o pintat per tu".
c) En catala el tractament corrent es "VOS";
En valenci, VOSTE
d) El catala est usant constantment el pronom adverbial HI el cual sobra casi sempre en
valenci.
Catala: Que no hi es?
Valenci: Que no est?
Mes avant direm quan el valenci usa el pronom HI cosa que ocorre en contades
ocasions.
E. EL VERP
En el verp es a on les diferencies entre catala i valenci son mes grans, per lo que farem
un examen mes detallat.

II MORFOLOGIA DEL VERP


1.- Les diferencies comencen ya en la nomenclatura.
En catala: mode, nombre, perfet, imperfet, plusquamperfet...
En valenci: modo, numero, perfecte, imperfecte, plusquamperfecte...
Es tan diferent la conjugacio valenciana de la catalana que, per donar una idea completa,
hauriem de recorrer les conjugacions regulars e irregulars des del principi al fi: seria
interminable. Nomes farem mencio de les diferencies generals que constituixen cadascu
dels temes de la conjugacio.
2.- No s si val la pena mencionar el fet de que les gramatiques catalanes fan un sub-

grup de la conjugacio regular, que no el te la gramatica valenciana, perque esta


particularitat no la considerem relevant. A saber, la segona conjugacio en catala te un
sub-grup ab linfinitiu en -ER tonica, la E de la qual en catala es oberta, quan en
valenci es tancada.
Valenci: saber, soler, voler, valer (valdre), haver, poder, en E tancada.
Catala: saber, soler, voler, valer, poder, en E oberta.
3.- A la terminacio de la 1 persona del singular del present dindicatiu, en catala en -O,
li correspon en valenci una terminacio en -E, o la perdua de la vocal final, en la
generalitat de la regio.
Catala: canto, perdo, temo, sento, serveixo, dormo.
Valenci: cante, perc, tem, sent, servixc, dorc.
4.- Hi ha infinitius que tenen distinta forma en catala que en valenci.
Catala: tenir, venir, veure i sos composts.
Valenci: tindre, vindre, vore, etc...
5.- En el present de subjuntiu, a una A o E valenciana, correspon en catala una I o una E.
Valenci: prengue, prengues, prenga, prengam, prengau, prenguen.
Catala: prengui, prenguis, prengui, prenguem, prenguen, prenguin.
6.- El mateix fenomen reapareix en limperatiu plural.
Catala: prenguem, prengueu, prenguin.
Valenci: prengam, prengau, prenguen.
7.- En limperfecte de subjuntiu, les formes lliteraries valencianes generalisades
(excepte en la zona llimitant en Catalunya) son les en -ARA, -ERA o -IRA, totes les
demes son arcaiques o dialectals.
Formes valencianes:
en -ARA: cantara, cantares, cantara, etc...
en -ERA: temera, temeres, temera, etc...

en -IRA: partira, partires, partira, etc...


Formes totes estranyes al catala lliterari.
Formes catalanes:
en -ES: dons, donessis, dons, donessim, donessis, dons. Rebs, rebessis, etc...
en -IS: sofris, sofrisis, sofris, sofrissim, sofrissiu, sofrissin, etc...
NOTA.- Hi ha una forma valenciana antiga, que es conserva com a dialectal, la qual t
un imperfecte de subjuntiu en -ES o en -IS, distinta del catala. En -IS: sofrisses,
sofrisseu, sofrissen.
8.- Diferencia en la formacio dels temps composts (apart les diferencies que naixen de l
us del verp auxiliar SER o HAVER). En la veu passiva el valenci forma els temps ab
el verp SER i el catala ab el ESTAR.
Valencia
he segut convidat
havia segut convidat
hagui segut convidat
haur segut convidat, etc.

Catala
he estat convidat
havia estat convidat
hagui estat convidat
haur estat convidat, etc.

A. PARTICULARITATS FONETIQUES DE LA 1 CONJUGACIO


Com no figuren en el tractat de Fonetica, creem convenient posar-les aci, per a que es
vegen les diferencies que hi ha, en certs punts, entre el valenci i el catala, originades
per la conjugacio. Com es llogic, no farem esment de les diferencies que resulten de la
pronunciacio en U de les O atones, aixina com de la pronunciacio per la vocal neutra E
catalana de les vocals atones A i E, fet general que se propaga a tota la fonetica catalana.
Apart daixo, hi ha atres diferencies entre valenci i catala, que son les que volem fer
notar. Dir-les totes seria molt entretengut. En direm algunes:
1.- La E neutra catalana, en el curs de la conjugacio passa a E oberta, pero no en
valenci, en els casos segents:
a) En els verps acabats en -EAR, com crear (creeu)
b) En els verps terminats en -EJAR, com envejar (envegen)
c) En els verps en -EGAR, com combregar (combreguen)

d) En els verps derivats de noms que en catala tenen E oberta i en valencia E tancada
(seques)
e) En un grup determinat de verps com: pecar, vedar, remeiar, veremar, semblar,
arrencar (en valenci arrancar), trencar, pescar (en valenci, peixcar), abeurar, etc...
2.- Els verps que tenen una O atona pronunciada en catala U, son innumerables. Citarem
tan sols uns eixemples: adobar, sofocar, poder, escolar-se, redolar (escrit rodolar),
colgar, escoltar, escombrar, sopar, evaporar, destorbar, corcar-se, formar, etc...
En valenci pronunciats tal com estan escrits.
En catala pronunciats: sup, adub, sufuc, pud, escular-se, rudul, escumbr, evepur,
desturb, curcar-se, furm, etc...
B. PARTICULARITATS MORFOLOGIQUES I SINTACTIQUES DE LA 2
CONJUGACIO
La majoria dels verps de la segona conjugacio son irregulars, generalment ab alteracions
del radical, de les desinencies o del participi. Ara be, eixes alteracions son distintes en
valenci i en catala, en moltes ocasions. Delles, unes afecten al radical, atres a canvis
fonetics diferenciats. En senyalarem alguns, i repetirem atres, per a una major
sistematisacio.
a) Infinitius diferents.
Catala: neixer, treure, veure, tenir, venir.
Valenci: naixer, traure, vore, tindre, vindre,
Apart, els verps catalans, que no t el valenci, o els valencians, que no t el catala, com
els catalans: sure, asseure, ensopegar,etc...; i els valencians sentar-se, entropear, etc...
b) Verps que en la 1 persona del singular del present dindicatiu en catala acaben en
vocal, i en valenci en consonant.
Catala: temo, perdo.
Valenci: tem, perc.
c) Verps que en el tema de present, en catala tenen el digraf SC (el qual se trasllada als
temps derivats del sistema de present) pero en valenci el tenen en XC.
Catala: visc, cresc, cresques, visques.

Valenci: vixc, creixc, creixques, vixques.


d) Verps que en valenci tenen E tancada, i en catala la tenen oberta: coneixer, pareixer,
mereixer, vencer, ofen, depen, suspen.
e) Intercalacio en catala duna I antihiatica entre larrail i les desinencies, en
determinades formes verbals, fenomen que en valenci es sols un localisme.
Catala: caiem, caieu, creiem, creieu, etc...
Valenci: caem, caeu, creem, creeu, etc...
f) Presents de subjuntiu velarisats en valenci, i no en catala, o no ho estan en el present
dindicatiu.
Valenci: perga, pergues, creixca, creixques, etc...
Catala: perdi, perdis, creixi, creixix, etc...
g) Algun participi catala inusitat en valenci, com rigut, per rist.
h) Futurs i condicionals diferents, per ser diferent el tema da on procedixen.
Valenci: vor, voria, etc...
Catala: veurs, veuries, etc...
i) Verps en radical en NY, la qual en valenci es conserva, i en catala es convertix en N.
Catala: plangu, plangui.
Valenci: planygu, planyga.
j) La terminacio de la segona i tercera persona del plural del subjuntiu i imperatiu de la
segona conjugacio, en catala en EM i EU; en valenci, es en AM i AU
Catala: vinguem, vingueu.
Valenci: vingam, vingau.
C. PARTICULARITATS MORFO-FONETIQUES DE LA 3 CONJUGACIO

a) El valenci conserva major numero de verps purs de la tercera conjugacio que el


catala. Per eixemple:
el valenci diu: gruny, muny, cruix, llixc;
el catala diu: grunyeix, munyeix, llegeixo (pronunciat "llegeixu")
Pel contrari, verps que en catala nomes conserven la forma pura, en valenci tenen les
dos formes, la pura i la incoactiva. Per eixemple:
catala: acut, presum, consum.
valenci: acudix, presumix, consumix.
b) Diferencia fonamental es lus en catala de lincrement -EIX en els verps incoatius,
quan el valenci usa -IX. Per eixemple:
catala: converteix, pateix, serveix, etc...
valenci: convertix, patix, servix, etc...
c) Hi ha detalls diferents en alguns verps purs, com per eixemple:
catala: obre, omple.
valenci: obri, ompli.
d) Participis passats diferents. Per eixemple:
catala: sofert, establert, omplert, complert, suplert;
valenci: sofrit, omplit, complit, suplit.
e) Canvis de conjugacio: En valenci al costat de: amansir, amansar; acovardir,
acovardar; espessir, espessar.
D. PARTICULARITATS EN VERPS IRREGULARS
1. Segona conjugacio. Velarisacio en catala i no en valenci (excepte en zona dialectal).
catala: sapiga, sapigues, capiga, capigues.

valenci: sapia, sapies, capia, capies.


2. En catala existencia de una I antihiatica ab diftonc tematic (vocal mes U), que no est
en valenci.
catala: veiem, veieu.
valenci: veem, veeu.
3. Verps irregulars de la tercera conjugacio en tema diferent en el present de subjuntiu.
catala: culli, cullis, culli, etc...
valenci: cullga, cullgues, cullga, etc...
El mateix fenomen en imperatiu.
catala: culli.
valenci: cullga.
Els fenomens de velarisacio del radical son molt freqents en valenci, sense
correspondencia en catala. Eixemples en els verps: cosir, tossir, eixir, etc...
catala: tusso, tussi, cuso, cusi, cusis, eixo, eixi, etc... Imperatiu cusi
valenci: tusc, tusca, tusques, cusc, cusca, cusques, etc...

III SINTAXIS DEL VERP


Les sintaxis valenciana i catalana, al costat de moltes coincidencies, com es natural que
n tinguen, tenen moltes divergencies de les quals vorem algunes a continuacio.
1. El valenci posa la preposicio A davant del complement directe del verp en molts
casos en els quals no ho permet el catala. Per eixemple:
catala: he vist mon pare, he vist la Maria, Cesar venc Pompeu, estimes algu? qui has
vist?, busco el meu criat, he vist al ministre...
valenci: he vist a mon pare, he vist a Maria...

2. La preposicio A en catala sampra per a indicar el lloc a on sest, inclus davant de


nom propi: en valenci en estos casos susa la preposicio EN
catala: viuen a Galicia, aixo ha passat a Valencia...
valenci: viuen en Galicia, aixo ha passat en Valencia...
3. Els verps que indiquen companyia, en catala porten la preposicio AMB, extranya al
valenci, el qual porta la preposicio EN en llenguage parlat i AB en llenguage lliterari.
catala: vaig amb un amic.
valenci: vaig en un amic.
Tambe es contruixen en valenci ab EN o AB, i en catala en AMB, els verps que
indiquen relacio dinstrument o mig del qual u se val.
catala: arruixar amb una galleda, adornar amb flors, ferir-se amb el ganivet, rodejar amb
la ma...
valenci: arruixar en un poal, adornar en flors, ferir-se en el gavinet, rodejar en la ma...
Igualment diferixen frases que indiquen modo o manera i els verps que indiquen
comparacio.
catala: amb prudencia, amb bons modes, amb altres termes...
valenci: en prudencia, en bons modos, en atres termens...
4. El valenci distinguix molt be entre ser i estar. En catala susa el verp estar per ser o
viceversa, en moltes ocasions.
catala: ja hi som aqui, he estat nomenat secretari...
valencia: ya estic aci, he segut nomenat secretari...
5. Molts verps en catala van seguits de la preposicio DE i no en valenci. Eixemples:
acordar, aconsellar, assajar, decidir, deliberar, desdenyar, desijar, esperar, exigir, jurar,
oferir, permetre, pregar, pretendre, procurar, resoldre, sugerir, etc...
catala: magradaria de veure el fill.

valenci: magradaria vore al fill.


6. En valenci (ab precedents classics) es pot possar la contraccio AL davant de l
infinitiu. En catala es fuig deixa construccio, posant en son lloc EN.
catala: en vindre, pel cami he trobat un amic.
valenci: al vindre, pel cami he trobat a un amic.
7. En catala sintroduix una oracio impersonal per mig del reflexiu HOM, cosa que no
fa mai el valenci, que usa en son lloc SE o ES.
catala: hom ha de fer-se correr la veu; hom reconeix.
valenci: sha de fer correr la veu; es reconeix o se reconeix.
8. En catala no es permet lus de larticul davant de linfinitiu mentres que en valenci
es usual.
catala: correr massa es el que tha perdut.
valenci: el correr massa es lo que tha perdut.
9. En valenci es precisa el valor momentaneu o perfectiu del verp quan la frase porta el
verp auxiliar davant dun participi, cosa que no distinguix be el catala.
catala: el bou ha estat mort pel torero (pronunciat toreru).
valenci: el bou ha segut mort pel torero (accio momentania).
10. El catala usa en molta freqencia el giro compost TOT i el participi de present o
gerundi. Esta construccio no susa en valenci.
catala: tot content, tot rient, tot parlant.
valenci: content, rient o parlant encara.
11. El catala fa concertar el participi passat, que entra en una frase perifrastica en tots
els casos. El valenci no sol concertar-lo quan el participi passat es masculi i plural,
referit a un pronom.
catala: no els he poguts vendre.
valenci: no els he pogut vendre.

IV LADVERBI
A. ADVERBIS DE LLOC
Catala:
aqui
enlloc
de i dell
lluny
sota, dessota
dintre, endintre, endins
enfora
rere, darrera, enrera
endavant
endarrera
al davant, al darrera
al damunt, a dalt, a baix

Valenci:
aci (dialectal, aqui) enlloc
en algun lloc o en cap lloc
dena, denlla (cap aci, cap alla)
llunt (renegament, lluny)
baix, baix de
dins, per dins
fora, per fora, afora
arrere, cap arrere, cap a darrere
davant, cap avant, per davant
cap a rere, darrere
davant, darrere
damunt, dalt, baix

B. ADVERBIS DE TEMPS
Catala
aleshores
de jorn
mai no
avui
dhora, aviat
de nits
de part de vespre
al cap vespre
a la tarda, cap al tart
a entrada de fosc
entre dues llums
al foscant de la nit
un cop, un pic
dema passat
dema passat laltre
abans dahir
mentre
en lendemig

Valenci
entonces (diccionari de Escrig) en aquell
ben demati, de matinet
no mai
hui (avui, dialectal)
pronte, molt de mati
de nit
cap a de nit, etc...
al fer-se de nit
a la vesprada, al final de la "vespra"
a poqueta de nit, al fer-se de nit
entre dos llums
al fer-se fosc o al fer-se de nit
una volta, una vegada
despus-dema
despus-dema latre
despus-ahir
mentres
en mig, en lentre mig

Tambe es distint el modo de contar les hores.


Catala: dos quarts de nou.
Valenci: les huit i mija.

moment, ara

C. ADVERBIS DE MODO
Catala:
aixi
endebades
dempeus

Valenci:
mes freqent, aixina (tambe aixi)
debades
de peu, dret

Entre les locucions adverbials mes freqents son:


Catala

Valenci

a balquena, a betzef
a la babal
a la valenta
a rosegons
amb prou feines
amb un girar dulls
amb un xic mes
de bursada
de cap i volta
de cop sobte
de deb
de dret
de franc
de mancada
de retop
de trascant
dun plegat
en doina
en sopols
mes aviat

en abundancia
al tum, tum; a lanimal
en totes les forces
a rastres, a rastrons
en bastants esforos
en un girar dulls
en un poquet mes
sense perseverancia
sens avisar
de repent
de veres
directament
lliure, sense pagar
que va a menys
indirectament
dimprovis
duna vegada
en desorde
a pols
mes pronte, mes be

Ara es tambe el moment dobservar que, quan sajunten mes dun adverbi dels terminats
en -ENT, el catala posa la terminacio en -MENT al primer i no al segon, mentres el
valenci actual sol fer-ho al reves.
Catala: astutament i sabia.
Valenci: astuta i sabiament.
D. ADVERBIS I EXPRESSIONS DAFIRMACIO, NEGACIO I DUBTE
En este punt farem tambe algunes observacions.

a) En catala susa la particula francesa PAS per a la frase negativa. En valenci esta
paraula no existix per a tal funcio.
Catala: no ha vingut pas; no facis pas aixo.
Valenci: no ha vengut; no faces aixo.
b) El catala sol posar ladverbi NO darrere de les particules MAI, CAP, GENS, NINGU,
etc... mentres el valenci sol posar-lo davant.
Catala:
Mai no vindras
cap home no ho ha conegut
gens de por no me fa
enlloc no sha treballat avui
ni tu ni jo no el coneixem

Valenci:
No vindras mai
no ho ha conegut cap home
no me fa gens de por
hui no sha treballat en cap lloc
ni tu ni yo el coneixem

V PREPOSICIONS
Les llenges neo-llatines han heretat les preposicions llatines, en poques modificacions,
pero no per al mateix us sintactic en cada una delles. Vejam algunes diferencies entre
valenci i catala:
a) En catala hi ha prohibicio damprar les preposicions: A, DE, EN, davant duna oracio
introduida per mig de la conjuncio QUE. Esta prohibicio no existix en valenci.
Catala: ho hem conseguit gracies que; es queixaven que; sentesta que li donin la pilota.
Valenci: ho hem conseguit gracies a que; es queixaven de que; sencabota en que li
donen la pilota.
b) En catala a vegades es posa la particula A davant de linfinitiu, quan en valenci s
emplea EN.
Catala: pensar a dir-ho.
Valenci: pensar en dir-ho.
c) El valenci determina millor si es tracta del lloc a on se va o del lloc a on sest.
Catala: "a Valencia" indica igualment a on se va que a on sest.

Valenci: vaig a Valencia i estic en Valencia.


Tampoc susa en valenci EN per a la direccio, mentres est permes en catala.
Catala: anar en algun lloc; pujarem en aquella muntanya.
Valenci: anar a algun lloc; pujarem a aquella montanya.
d) Al parlar del regim del verp hem indicat la gran quantitat de verps transitius que en
catala porten la preposicio DE introduint un complement directe, construccio que no te
lloc en valenci.
Catala: prometre densenyar.
Valenci: prometre ensenyar.
e) En catala es pot igualment introduir per mig de la preposicio DE un infinitiu que va
de subjecte duna oracio que va darrere del verp principal.
Catala: no mera permes danar-hi.
Valenci: no mestava permes anar (alli).
f) El catala moltes vegades no aclarix si un PER es final o causal. El valenci estalvia
eixa ambigetat, amprant PER com causal, i PER A com final.
Catala: pis per llogar (que no est llogat o que sintenta llogar)
Valenci: pis per llogar i pis per a llogar (significat clarament distint)
g) Hi ha casos en que el catala usa A a on el valenci usa PER.
Catala: al mati, a la tarda...
Valenci: pel mati, per la vesprada...
h) El catala usa el giro DES QUE. El valenci, no.
Catala: des que va ao.
Valenci: des de que va ao.
La preposicio SENSE en catala nomes se convertix en SENS en contades ocasions (sens

dubte, sens perjui). En valenci pot adoptar dita forma sempre que va davant de vocal
(sens amo, sens anar).
Les formes BAIX i SOTA, en catala no poden ser usades ni com adjectius ni com
adverbis. En valenci SOTA no susa, i BAIX pot ser les dos coses: el carrer baix, i estar
baix la direccio del mestre.
i) Hi ha giros preposicionals que son exclusivament catalans, desconeguts en valenci.
Catala:
a sabuda de
sense sabuda de
al davant de
al damunt de
al darrere de
al dessota de
al defora de
al volt de
malgrat

Valenci:
sabent-ho
sense saber-ho
davant de
damunt de
darrere de
baix de
fora de
a les voltes de
a pesar de

VI CONJUNCIONS
Ab el fi de simplificar est apartat, direm simplement, enumerant-les tan sols, quines son
les conjuncions catalanes i quines les valencianes corresponents.
Condicionals. Catala: mentre que, amb que/Valenci: mentres que, en que.
Causals. Catala: per qu/Valenci: per qu ( en E tancada).
Finals. Catala: per qu, a fi qu, per tal com/Valenci: per a que, a fi de que, per a que.
Modals. Catala: aixi/Valenci: aixi i aixina.
Concesives. Catala: magrat que/Valenci: a pesar de que.
Temporals. Catala: mentre/Valenci: mentres.
Copulatives. Catala: sia ..... sia..../Valenci: siga... siga...

Adversatives. Catala: per (en O oberta i accentuada)/Valenci: pero (en O tancada i


atona).
A mes daixo, en catala PERO sol anar darrere i en valenci davant. Eixemples:
Catala: els homes, per....
Valenci: pero els homens....
Ademes, al catala "altrament", en valenci correspon "datra manera".
Atres conjuncions adversatives.
Catala: amb tot, mes aviat, aixi i tot.
Valenci: en tot o per tot, en aixo, mes pronte, aixina i tot.

VII SINTAXIS ORACIONAL


La Sintaxis de loracio es molt pareguda en totes les llenges neollatines, per sa
estructura, pero diferent per les conjuncions que introduixen les oracions coordinades o
subordinades, aixina com per les diferents preposicions que acompanyen al verp. A on
hi ha mes diferencia entre catala i valenci s sobre lus de les preposicions A, EN, DE,
PER i la conjuncio QUE. Prescindim ara de fer eixe estudi comparatiu, perque nos
portaria a una casuistica massa llarga. Vorem tan sols lintroduccio doracions que
diferixen en catala i en valenci, no per les diverses conjuncions coordinants o
subordinants, sino per la seua construccio.
1. Oracions democio. Estes oracions en catala sintroduixen per giros com "em sap
greu" o "em fa pena". En valenci per "me sap mal" o "me dona pena".
2. Oracions de necessitat. En valenci susa poc el verp "caldre" en oracions
afirmatives. En catala se fa dell un us abundant. Eixemple:
Catala: caldria que aleshores tinguessis uns mots adients.
Valenci: seria convenient que ara tingueres unes paraules adecuades.
3. Oracions de temor. Regint una oracio de subjuntiu, el catala utilisa les formes
catalanes del preterit dimperfecte, mentres el valenci ampra les valencianes del parlar
general en -ARA, -ERA, -IRA (cantara, vinguera, cosira). Eixemples:

Catala: tenia por que vinguessis.


Valenci: tenia por de que vingueres.
4. Oracions negatives. El catala, a imitacio del frances, refora la negacio ab la particula
PAS. En valenci dita construccio es inadmissible, ya es tracte doracions negatives,
comminatives o interrogatives
Catala: No has estudiat pas?, No vinguis pas, no passegis pas avui.
Valenci: No has estudiat?, No vingues, No passeges hui.

VIII LES DIFERENCIES LEXICALS


No podem resistir la tentacio de dir algunes paraules sobre el lexic, el qual hi ha qui diu
que s tambe una part de la Gramatica. Les diferencies lexicals entre el valenci i el
catala les podem vore a traves del llenguage parlat, els llibres escrits i els diccionaris. La
llengua viva valenciana la podem oir en qualsevol conversacio dels qui entre nosatros la
parlen: la catalana, en els programes de la televisio de Barcelona. Ara be, basta escoltarla uns minuts per a donar-se conte de que no estan parlant la nostra llengua. Entre els
llibres escrits hem volgut seleccionar-ne un, que pren continuament com a model de
gramatica catalana el professor Badia Margarit, a saber, la gramatica superior de
MARVA (Curs superior de Gramatica Catalana de MARVA pgs. 194-198). Desta obra
prenem unes pagines seguides, les corresponents a les funcions diferents que poden
representar els pronoms debils (febles) dins de la frase. Posarm la frase de Marva a l
esquerra, i a la dreta la traduccio valenciana.

Marva
Cada dia em llevo a les sis
Mai no ens agafen
Nosaltres ens trobem cada dia
Vols que the renyin?
Per qu tajups?
No us vestiu tan aviat
Ya les tres (les gallines)
En Pau i En Gil es cartegen
Agafeu cireres i feu-vos-en un tip
Sempre marrenco la cresta
Nosaltres ens fem la feina
Mai no et traus la gorra
La Maria us prepara el sopar(pronunciat
sup)
Vesteix el nen
Qu es en Pere, o no lest?

Traduccio valenciana
Tots els dies malce a les sis
No nos agarren mai
Nosatros nos trobem tots els dies
Vols que te rinyen?
Per que tajupixes?
No vos vistau tan pronte
Ya les trac
El Sr. Pau i el Sr. Gil se cartegen
Prengau cireres i assecieu-vos
Sempre marranque la cresta
Nosatres nos fem la faena
No te lleves mai la gorra
Maria vos prepara el sopar
Vestix el chiquet
Est Pere, o no est?
Pareixien els teus parents i no eren

Semblaven el teus parents i noels eren


Em creia que eren les meves cosines pero
veig que no les son
Aquest noi es eixerit encara que no sembli
Es recorda gaire de mi?
A quina hora tornareu de Tiana? En
tornarem a les vuit
Puja en aquest vago
Jo tambe hi pujare
Sempre passo per aquest carrer
Tu no hi passes?

Em creia que eren les meues cosines.... i no


son (o no ho son)
Este chiquet es dispost encara que no ho
parega
Sen recorda molt de mi?
Tornarem a les huit
Puja (en o a) este vago
Yo tambe pujare
Sempre passe per este carrer
Tu no passes?

Sol objectar-se la gran cantitat de paraules que son iguals en catala i en valenci. Lo
mateix podem dir nosatros del catala i el castell. Lo que les diferencia es la
pronunciacio: la fonetica. Anem ara a la prova del Diccionari
Obrim el diccionari de Pompeu Fabra pel mig (edicio de 1981). Ha tocat la lletra F.
Escrivim les cinquanta primeres paraules seguides, sens interrupcio: Fa, fabricies,
fabaria, fabrica, fabricacio, fabricador, fabricant, faricar, fabril, fabulista, fabulos,
fabulosament, fa, faana, faccio (n), faccios, facecia, facecios, faceciosament (e),
faceta, facial, facies, facil, facilitacio (n), facilitar, facilitat, facilment (e), facineros (o),
facsimil, factible, factici (o), facticiament (e), factiu, factor, factoria, factorial, factotum,
factura, facturacio (n), facturador, facturar, facula, facultar, facultat, facultatiu -va,
facultativament (e), facundia, facundios, facundiosament (e), fada, fadiga, fador, fadri, (i
4 derivats de fadri), fadristern, faedor. Total, cinc columnes. Ara pregunte: son
diferents eixes paraules de les castellanes? Entre les cinquanta, no nhi ha mes que tres
propiament catalanes: faana, fada (pareguda al castell hada) i fadristern, institucio
tipicament catalana.
Les diferencies que hi ha entre el lexic valenci i el catala son tan o mes importants que
les que medien entre el catala i el castell. Clar que valenci i catala tenen moltes
paraules iguals, com no les han de tindre si les dos llenges han heretat el patrimoni
lexical del llati?. Pero, les paraules han sofrit distinta evolucio fonetica, i aixo es lo que
les ha fet diferents. Eixa diferencia es voria millor en seguida si el catala sescriguera en
una transcripcio fonetica i no en lortografia actual, que no es correspon en la
pronunciacio daquella llengua.

IX COLOFO
Per a posar terme ad este llarc i arit estudi, vullc convidar a tots a reflexionar sobre les
diferencies morfologiques i sintactiques, entre el valenci i el catala, que hem expost, i a
que, despres duna reflexio sincera, emitixquen el seu veredicte sobre si el valenci t la
mateixa gramatica que el catala, o pel contrari te motius sobrats per a alardejar de
gramatica propia.

Per ma part, encara que pose tota limportancia en la Fonetica, per a la diferenciacio de
llenges procedents del mateix tronc comu, no deixe de senyalar limportancia del lexic
i de la Gramatica, perque les diferencies en este camp, afegides a les fonetiques, nos
confirmen en la autoctonia de la llengua valenciana i la seua independencia de la
catalana, en lestat actual de les dos llenges.
Per a acabar, permitiu-me que aporte aci el testimoni de Josep Pla, premi de les lletres
catalanes, insigne escritor, qui en el volum 28 de les seues obres completes, en un
articul titulat "Direccio Lisboa", diu textualment: "Els llingistics tenen rao: tots els
dialectes neollatins situats des del Loira fins lAlgarve i els ultims caps de Sicilia, tenen
la mateixa construccio: El que els diferencia es la fonetica. Es la fonetica el que crea (en
llenguatges que tenen la mateixa arrel, en aques cas el llati), la inintel.ligibilitat,
inintel.ligibilitat que, en definitiva, es total."
Finalment, repetixc una atra autoritat que ya vaig invocar en una atra ocasio: Salvador
de Madariaga en el seu famos llibre "Espaa" (pagina 186) diu: "Valencia no quiere ser
otra cosa que Valencia. Su lengua difiere lo bastante para poder permitirse gramtica y
vocabularios propios, si sus literatos quisieran construrselos". I en aixo estem.

Fonetica verbal del valenci


Per Josep Maria Guinot i Galan
1. Introduccio
La materia deste treball es troba entre la Fonetica i la Morfologia, per lo que facilment
pot passar per alt per una i atra. Per aixo li dediquem este articul.
1.1 Fonetica i Morfologia.
Les distintes parts de la Gramatica (Fonetica, Morfologia, Sintaxis), no constituixen
compartiments tancats. Est clar que hi ha paraules, que evolucionen per raons
purament fonologiques, i que son del domini exclusiu de la Fonetica, pero en general les
paraules, sajunten unes en les atrres per a formar oracions, i aixo comporta en elles
canvis deguts a les funcions que tenen que desenrollar. Dahi que entren en accio la
Morfologia i la Sintaxis, les quals se repartixen les formes i les funcions, formes que, al
canviar destructura, impliquen tambe una considerable fonetica.
Les desinencies nominals i verbals (declinacio i conjugacio), per eixemple, no es
podrien explicar unicament per raons fonetiques; pero la Morfologia ha dexplicar-les
per la conjuncio de les lleis morfologiques i fonetiques.
Podem dir sense equivocar-nos que en tot canvi morfologic hi ha implicit un canvi
fonetic.

Si des de langul de la Gramatica, la supremacia es de la Morfologia sobre la Fonetica,


perque aquella corrig les deficiencies de la segona, i a mes perfecciona les paraules, les
sistematisa i reglamenta el llenguage; des del punt de vista llingistic la supremacia es
evidentment de la Fonetica perque a travs dels sigles lo que ha anat diversificant les
llenges es la diferencia de pronunciacio de les paraules procedents dun mateix tronc
comu, com del llati en el cas de les llenges romaniques. No manca, per tant, dinteres l
estudi de la Fonetica, criteri tan important per a distinguir lidentitat duna llengua i la
diferencia de qualsevol atra.
1.2 Fonetica verbal.
El titul de "fonetica verbal" no lhavem inventat nosatres. Ramn Menendez Pidal, per
eixemple, en la seua Gramatica Historica Espanyola inclou uns paragrafs dedicats a
"fonetica verbal". I uns atres autors, en la morfologia historica, estudien el tractament
"fonetic" de les arrals verbals i dels canvis "fonetics" deguts a laccentuacio, temes
estos que son totalment fonetics, encara que hagen portat el seu estudi a la Morfologia.
En la conjugacio, la fora de lanalogia per a introduir canvis fonetics es major que en
les atres parts de loracio. Els verps, en general, estan subjectes a les mateixes lleis
fonetiques que les restants paraules; pero en ells, unes formes influixen en unes atres
mes que unes paraules en unes atres estranyes, degut a la relacio que tenen entre si les
formes verbals que, adaptant-se a modos, temps, numeros i persones, no deixen de
portar un identic sentit central, a saber, lidea contenguda en el tema o arral, la qual es
invariable a lo llarc de tota la conjugacio.
Son molts els punts de caracter fonetic que es poden estudiar en la conjugacio, com per
eixemple, les inflexions de la vocal tematica, les palatalisacions, velarisacions,
influencia de la yot o del wau, i el detall dels canvis deguts a la sistematisacio i a l
analogia morfologica. Igualment hi ha un camp immens en lestudi de les formes
arcaiques i dialectals aixi com les irregulars. Eix estudi complet constituiria un
voluminos tractat de Morfologia historica, en interessants parceles fonetiques. Tot aixo
no es pot abordar en una sola llio. Per lo que, tal com hem anunciat, escollim una d
elles molt llimitada, a saber, levolucio de les formes verbals degudes al canvi daccent
i levolucio de les desinencies, i rares vegades farem digressions que nos aparten de l
objecte principal. Dacort en este proposit parlarm: 1er. De les variacions dels temes
de present i de perfecte. 2on. De les mudances introduides per laccent, i 3er. De l
evolucio de les desinencies. Una digressio breu mereixer lincrement incoatiu del
verp.
2. Variacions en el tema de present
Nomes parlem de canvis fonetics "regulars" en les arrals dels verps, deixant per a la
Morfologia lestudi dels canvis deguts a lanalogia morfologica o sistematisacio dels
paradigmes.
A lestil alema dim formes fortes a les que tenen laccent en el tema, i debils, a les que
el tenen en la terminacio. Per eixemple, cante sera forma forta, corregam, sera forma
debil.

Larral verbal del sistema de present oferix tres variants: forma forta, o accentuada,
sense desinencies: forma forta en desinencies, i forma debil (en desinencies).
2.1. Forma forta sense desinencies.
Esta forma accentuada, sense desinencies, es presenta en la llengua antiga:
a) En la primera persona de lindicatiu de totes les conjugacions: yo trob, veig, tem,
vull, sent.
b) En la segona i tercera persones de lindicatiu de tots el verps excepte en la primera
conjugacio: caus, cau, vol, vols, pots, pot, puges, puja, veles, vela.
c) En les tres persones del singular del present de subjuntiu de totes les formes de la
primera conjugacio: trob, confes, sper, fall.
Ao es identic a la primera persona dindicatiu.
En la llengua moderna, despres de les modificacions que en el temps ha introduit l
analogia, encara troba estes formes sense desinencia:
a) En la primera persona del present dindicatiu de molts verps: cap, caic, vixc, creixc,
coc.
b) En la tercera persona del singular del present dindicatiu dels verps en -er, -re, i -ir:
tor, bat, te, fuig.
2.1.1. Evolucio de la consonant tematica destes formes.
Larral del verp originari llati pot acabar en diferents sons: labial, dental, alveolar,
palatal, etc...
1. En consonant labial sol evolucionar a u o es pert: movo (forma hipotetica del classic
moveo) passa a lantic mou (que en la llengua moderna dona moc), bibit = beu; escribit
=escriu, etc...
2. La consonant dental pot acabar vocalisada en u o en un grup consonantic simplificat:
credo passa a lantic creu, trado = trau, perdo = pert.
3. La consonant alveolar. Si es nasal, se pert: tenet = te, pero nt, o se conserva sentit =
sent; o se simplifica en n (vendit = ven).
4. La consonant palatalisada o assibilada del llati vulgar sofrix levolucio normal
estudiada en Fonetica.
a) C mes e, i, passa a [u]: dicit passa a diu.
b) Sc mes e, i, passa a [s] (signe damunt) (xe): crescit = creix.
c) Ng mes e, i, dona [n]: fingere = fenyer; plangit = plany.
d) Lg mes e, i, dona [ l ] (elle): colligit = cull.

2.2. Forma forta dotada de desinencies.


Esta forma, de tema accentuat, pero en desinencies, es presentava en la llengua antiga:
a) En la primera i segona persona del singular del present dindicatiu dels verps de la
primera conjugacio: cante, parles, i en la tercera del plural de tots els verps, en el mateix
temps: leixen, canten.
b) En el present de subjuntiu de les tres persones del singular de totes les conjugacions,
excepte la primera i en la tercera del plural de tots els verps.
c) En linfinitiu dels verps que provenen de la tercera conjugacio llatina (en -ere: legere)
: com legere = llegir.
En valenci modern se seguix en tot la norma antiga excepte que la primera persona del
singular del present dindicatiu de la primera conjugacio porta tambe desinencia. Del
mateix modo sigualen en este punt les tres persones del singular del present de
subjuntiu.
2.2.1. Evolucio de la consonant tematica en estes formes.
Igualment que en el cas anterior, la consonant tematica pot ser labial, dental, alveolar,
velar, etc...
a) La consonant labial evoluciona a [b], (labial fricativa), que mes avant, en valenci,
passa a v (fricativa dental v) deben = antigament deven, que oscilava entre la [b] i la [v],
quedant actualment en el valenci corrent en u: movent = mouen.
b) La consonant dental evoluciona a [d] (dental fricativa), que permaneix o desapareix:
rotat passa a roda; sudat passa a sua.
c) La consonant alveolar se mant, simplificant-se el grup final: vendunt = venen;
prendent = prenen.
d) La consonant velar (la c = k) se resol en [g]: fricat = frega; secat = sega; pacat =
paga; plicat = plega.
e) Larral dels verps que tenen linfinitiu procedent de la tercera conjugacio llatina (-ere
= legere) se dividixen en dos models: els que conserven la vocal postonica i perden la
final (currere = correr) i els que perden la vocal postonica i mantenen la vocal final com
a soport (bibere = beure).
Tot lo que sha dit val per als verps del primer model; per al segon val la segent norma:
- Si larral del verp acaba en -b-, -v-, -d-, -c- (k), estes consonants se velarisen en -usemivocal (scribere = escriure; vivere = viure; radere = raure; coquere = coure).
- Si larral verbal acaba en -m-, -n-, -l-, es crea una consonant epentetica: remanere =
romandre (1)

(1) Cfr. Guinot i Galan, J. M. "Reajusts de grups consonantics" en Fonetica de la


llengua valenciana. Valencia, 1981, pp. 118.
2.3 Forma debil dotada de desinencies.
Tant en la llengua primitiva com en la moderna, esta forma, sense accent en larral,
pero dotada de desinencies, es presenta:
a) En la primera i segona persones del plural del present dindicatiu i subjuntiu, i en la
segona del plural de limperatiu de tots els verps: cantem, canteu, pugam, pugau, aneu.
b) En els infinitius, excepte en els procedents de la conjugacio tercera llatina (-ere) i en
els gerundis: parlar, soler, sentir, cantant, rient, prenent, venint. Pero, correr (de currere)
comprendre (de comprehendere).
2.3.1 Evolucio de la consonant tematica en estos temes.
El resultat final de levolucio depen de la naturalea de la consonant tematica.
1. Si la consonant tematica es labial, passa a [b] (labial fricativa) i acaba en v
valenciana: habemus = havem, vivimus = vivim, pero capimus = cabem.
2. Si la consonant es dental -d- pot desapareixer davant de laccent: ridemus = riem; si
es una -t- a vegades se conserva, i a vegades passa a [d] (dental fricativa): notamus =
notem; natamus = nadem.
3. Si la consonant es velar, davant de vocal a, o, u, evoluciona a [g] (velar fricativa):
fricatus = fregat; pacatus = pagat. Pero si va davant de e, i, per regla general,
desapareix: facimus passava a fesem, modern, fem.
4. Si es tracta dun grup velar, levolucio es la segent:
Sc passa a [s] (signe damunt) (xe): nascit = naix;
Ng passa a [n] (signe baix) (enye): plangit = plany;
Lg passa a [ l ] (signe baix) (elle): colligit = cull.
3. Mutacions introduides per laccent
En el verp, com en les atres paraules valencianes derivades del llati, se sol conservar l
accent original. Pero en ell se solen verificar distints canvis del punt daccentuacio, de
gran importancia fonetica. La presencia o absencia de laccent sobre el radical del verp
devia per fora ocasionar variacions en les formes, donat que les vocals, segons estiguen
o no accentuades, sofrixen distint tractament. Aixina, per eixemple, al posar un prefix a
un verp llati en lepoca de transicio al roman, es corria laccent i influia en la vocal: de
facio ) reficio; de fero = re-fero; o adquiria una forma esdruixola, perdent la vocal
postonica interna, encara qaue es conservara en el seu punt laccent: de recupero =
recobre; vindicant = venguen; vigilar = vela, etc..., i alguns verps refan ses formes
debils o fortes per analogia en unes atres: honorare = honrar, fa despres honra i honren,
formes fortes.

1. En els temps de present, com podem deduir de lestudi precedent, les formes fortes
son nou: imperatiu i tot el singular i tercera persona del plural en els presents dindicatiu
i subjuntiu.
Les formes debils, son dotze: linfinitiu, el participi-gerundi i la primera i segona
persones del plural del present dindicatiu, subjuntiu i de limperfecte dindicatiu.
2. Els perfectes forts suniformaren casi tots en les debils o normals, substituint sa
forma accentuada en el tema, per una atra accentuada en la desinencia: creure = cregui,
perdre = perdi, etc...
3. En la llengua valenciana, com en la castellana, linfinitiu dels verps en -ere, (en la
penultima vocal breu -com legere-) suniforma en els verps de la segona conjugacio en
-ere -com monere-. Dahi es deriva el canvi daccent en la primera i segona persona del
plural del present dindicatiu i en la segona de limperatiu. En conte de vendimus,
venditis, vendite, soriginen venm, venu, venu.
4. Els infinitius en -iar, son un cas curios. Mentres en el llati vulgar el verps en -iar
donaven formes en diftonc, desfent lhiat, i pronunciaven abrevia, canvia, en valenci hi
ha una tradicio de pronunciacio sense diftonc a imitacio dels verps en -ear (arree, cree).
Hi ha verps que no admeten una atra pronunciacio que esta: vare, ample, contrara,
inventare, etc... Pero nhi ha datres que la fonetica moderna ha canviat en diftonc, cosa
que els gramatics tenen per viciosa i contraria a la tradicio i que sera dificil de
conseguir, per haver-se generalisat en tota la regio valenciana.
3.1 Particularitats de laccentuacio.
Les persones segona i tercera del plural (nos, vos) en llati generalment tenien diferent el
punt daccentuacio en relacio a les atres persones, com hem vist en el present d
indicatiu, subjuntiu i imperatiu.
Hi ha tres casos en que laccent suniforma retrotraent-lo: en limperfecte dindicatiu i
en el plusquamperfecte dindicatiu i plusquamperfecte de subjuntiu: en llati amabmus,
amabtis, amavermus, amavertis, amavissmus, amavisstis.
3.1.1 Imperfecte dindicatiu.
En llati totes les conjugacions tenien la mateixa caracteristica temporal: el morfema -ba
intercalat entre el tema i la desinencia: ama-ba-m, mone-ba-s, lege-ba-t, audie-ba-mus,
etc... Eixa caracteristica passa a la primera conjugacio del valenci convertida en va/ve:
ama-va, ama-ve-s (i sense canvi en castella: amaba, amabas). Les restants conjugacions
perden eixa caracteristica en passar al valenci, canviant-la per ia/ie: tena, tenes,
serva, serves. el proces desta evolucio haurem dexplicar-lo. Limperfecte
etimologicament era un temps daccentuacio debil com es pot observar facilment en la
primera conjugacio (cantava, cantaves, etc...). En els verps de la tercera conjugacio
llatina (model legere), al perdres la consonant final del tema, resultava una -bintervocalica i la vocal de larral en limperfecte quedava en la llengua antiga en hiat en
la vocal desinencial atona, uniformant-se -eba i -ieba en -ia, accentuant la i: hiat que es
conserva encara. Per aixo en valenci dim, com antigament, caa, da, crea, vea, etc...

El verp ser es tracta dun cas especial, fent en llati eram, eras, erat, eramus, eratis, erant,
desinencies que el valenci canvia en el plural en -erem, -ereu, en distint accent al llati
en la primera i segona persona del plural.
3.1.2 Plusquamperfecte dindicatiu.
En este temps se troben les dislocacions en les mateixes persones que en limperfecte.
El llati cantaveramus, cantaveratis saccentua en valenci cantreu, uniformant-se en les
atres formes personals: fueramus, fueratis, passen a frem, freu.
3.1.3 Plusquamperfecte de subjuntiu.
Les mateixes dislocacions o desplaaments de laccent trobem en la primera i segona
persona del plural. Les formes ama(vi)ssemus, ama(vi)ssetis,passaven a amasstis,
donant lloc en roman a les formes amassem, amasseu, vinguessen, vinguesseu.
4. Evolucio de les desinencies verbals
4.1 En llati classic.
Les desinencies generals del llati classic formen tres sistemes: el de present, el de
perfecte i el de supi.
Sistema de present: 1 persona, -d i -m (que es pert); 2, -s, que es conserva; 3, -t, que
en el temps es pert. Plural: 1 persona, -mus; 2, -tis; 3, -nt, que dura fins molt avant.
Sistema del perfecte: 1 persona, -i; 2, -isti; 3, -it. Plural 1 persona -imus; 2, -istis; 3,
-erunt o -ere.
Sistema de supi: Saplica a limperatiu, 2 persona, -to ; plural de 2 persona -te.
Prescindim de limperatiu futur perque no passa al roman. el tema de supi no te
relevancia en levolucio de la llengua per lo que nomes parlarm dels sistemes de
present i de perfecte.
4.2 En llati vulgar.
Este punt est ben desenrollat en lobra de Grandgent (2) de la que extraem els punts
mes importants:
(2) Grandgent, C. H. El latn vulgar, Madrid, 1928.
a) La primera reduccio que hem de notar es la de la desinencia en -io la qual passa a o.
Eixa i es pert en molts verps quan seguix una atra vocal. En els participis de present era
un fenomen corrent: audentem per audientem, facentem per facientem. Dahi que s
introduiren un lot de formes sense i en indicatiu i subjuntiu: audio = audo, dormio =
dormo, partiunt = partunt.
A vegades lo que se perdia era una e en els verps de la segona conjugacio: video passa a
un hipotetic vido. Tambe la segona conjugacio admetia formes com habeunt i videunt, al

costat de les regulars habent i vident. La causa hi ha que buscar-la en lanalogia en la


quarta conjugacio.
b)Advertix Grandgent que la e llarga i la e i la i breus, que eren atones, acabaren
pronunciant-se de la mateixa manera. Lo qual fon causa de confusio entre is, es, et, it,
fenomen que es facil confirmar per escrits vulgars com la Peregrinatio Aetheriae.
c) Provablement la perdua de la -s final de la primera persona del plural en esta epoca
no se devia a causes fonetiques sino de sistematisacio. Es considerava la -s com a
caracteristica de la segona persona, igual que es considerava la -t com a caracteristica de
la tercera.
d) En els perfectes forts la primera persona del plural -imus, tendia a accentuar la
penultima silaba (originant una forma debil). Aixina "fecimus" en provenal passava a
"fezem" lo que suposa una pronunciacio en fecmus Este canvi fonetic quan es produix
plenament en temps posteriors, hi ha que atribuir-lo a linfluix analogic dels perfectes
debils (servimus, servistis).
e) En la tercera persona del plural, com ya hem anticipat, existiria, en la segona
conjugacio, al costat de -ent (habent) una terminacio en -eunt (habeunt), deguda a la
analogia en -iunt de la quarta conjugacio.
f) El perfecte en -re de la tercera persona del plural (cantavere) desaparegue en totes
les regions de la Romania.
La terminacio -erunt ya en el llati classic presentava esporadicament una e breu,
sobretot en els comics, i en Virgili tenim alguns eixemples (tlerunt). Este canvi es va
convertir en regla: la e de -erunt va passar a ser sempre breu, i per tant atona: deberunt,
vderunt.
g) En el present dindicatiu i dimperatiu, les terminacions -imus, -itis, -ite (vndimus,
vnditis, vndite) se convertiren per lo general en el sigle VI o VII en -emu (s), -ete (s),
-ete (vendmus, vendtis, vendte) passant laccent a la penultima silaba.
4.3 En la llengua roman.
Levolucio de les desinencies en el seu pas del llati al valenci es la segent:
4.3.1 Sistema del present.
-1 persona. La desinencia -o es pert. En llengua antiga escriuen trob, fa, caic, veig.
En el nort de la regio (Maestrat) hi ha una desinencia en -o coincident en el catala (pujo,
baixo). Esta -o es reemplaada per una -e en la casi totalitat del Regne de Valencia (ame,
puge, baixe).
-2 persona. La desinencia -s del llati es conserva com a distinta de la segona persona
del singular en tots els verps i en tots els temps (ames, corres, sents).
-3 persona. La desinencia llatina -t es pert. Ya es perdia a vegades en el llati literari.

-4 persona, primera del plural. La desinencia -mus del llati pert els ultims sons,
quedant-se -m en valenci (i -mos en castella): cantem, anem, correm, vingam.
-5 persona, segona del plural. La desinencia llatina -tis, passa per la perdua de la vocal
final, donant el grup romanic ts; i per la vocalisacio del grup consonantic final
previament simplificat a -u-. Este fenomen de la vocalisacio de la consonant seguix en
teoria el segent proces: ts=ds; ds=s=u (3)
(3) Sobre lepoca de verificacio deste fenomen diu Badia Margarit en la seua
Gramatica Historica Catalana:"La vocalisacio sha produit en primer lloc en el cas de la
-S llatina, com es comprn per la major afinitat fonetica en el so resultant, i, en efecte, la
B etimologica no apareix ni en les grafies mes antigues, sino el seu resultat romanic U;
en canvi la vocalisacio de les atres consonants ha segut molt mes tardana i nomes
comena a registrar-se, en la llengua escrita, a mitan sigle XII, en que la U va
reemplaant a D. DZ, TZ; un sigle mes tart la solucio U estava completament
generalisada" en virtut deixa evolucio els antics "cantats, sentits" passaren a cantau
(despres a canteu) i sentiu.
-6 persona, tercera del plural. Les desinencies llatines -ant, -ent, -int, es conserven en
valenci simplement en -n, precedida de la vocal corresponent, -an, en, in.
4.3.2 Desinencies del perfecte.
El llati tenia desinencies propies per al perfecte que no passaven als atres temps. Com
hem dit abans, estes eren: -i, -isti, -it, -imus, -istis,-erunt o ere.
El valenci ha prescindit destes desinencies i les ha uniformades, prenent per al
perfecte les desinencies generals del present, i intercalant el morfema -re- (propi de l
infinitiu) entre la vocal tematica i la desinencia resultant la primera persona en -i (sense
morfema temporal); segona persona -are, -eres,-ires; tercera persona, -a, -e, -i; (tambe
en morfema 0/); quarta persona, -arem, -erem, -irem; quinta persona, -areu, -ereu, -ireu;
sexta persona, -aren, -eren, -iren.
4.3.3 Desinencies de linfinitiu.
Mentres sha perdut en valenci el sistema de supi (del que no queda mes que el
participi passat): amat, amada, (de amatum), sha creat un nou sistema prenent per base
linfinitiu, sobre el qual se formen el futur imperfecte, el condicional i un imperfecte de
subjuntiu (cantare, cantaria, cantara).
Els infinitius llatins acabaven en -are, -ere, -ere, -ire, donant quatre conjugacions i una
mixta: amare, monere, legere, audire (i la mixta capere). Al passar al valenci, -are ha
donat -ar (amare = amar); -ere ha passat a -er (valere = valer); -ere unes vegades a -er i
unes atres a -re (currere = correr; corrumpere = corrompre) i -ire a -ir (sentire = sentir).
El quadro general de totes les desinencies es pot vore en qualsevol Gramatica. Aci
nomes vorem regles generals.
4.4 Les desinencies verbals en particular.

4.4.1 Linfinitiu.
En llati acaba sempre en -re (amare, monere, legere, etc...). Esta e final es pert en
valenci, excepte quan es pert la e penultima, cas en que la e final es conserva com a
vocal de soport.
a) Infinitius llatins en -are. En valenci -ar (cantare = cantar).
Esta conjugacio es la mes rica, perque ad ella shan anat incorporant molts verps
derivats de substantius, adjectius, verps o adverbis: aprofitar, desaprovar, apropar.
b) Infinitius llatins en -ere (segona conjugacio).
Esta conjugacio ha vengut molt a menys, perque casi totos els verps que la seguien han
passat al paradigma de la quarta conjugacio o en -ire. El canvi va comenar per algunes
interferencies i va anar consolidant-se. Pertanyen a este paradigma en valenci els verps
haver, valer, saber, poder, voler i soler.
c) Infinitius llatins en -ere (tercera conjugacio llatina).
Estos verps en valenci donen -er, en e atona (correr) o en -re (vendre) i van per la
segona conjugacio valenciana; pero molts verps que en llati pertanyen ad esta
conjugacio, en el roman han passat a la quarta conjugacio en -ire.
En canvi pertanyen a esta segona conjugacio molts verps que perdien la e penultima
breu. La e desta desinencia (-er) en valenci es pronuncia en e tancada, mentres en
catala es oberta.
- Verps en -er.
Este paradigma comprn els verps que contenen en el tema un grup consonantic en ng,
sc, o rr: tangere = tanyer; crescere = creixer; currere = correr.
- Verps en -re.
Este paradigma comprn verps que originariament tenien la desinencia -ere (tercera
llatina) i perden la vocal penultima conservant la e final com a soport. A este grup
pertanyen els verps que tenen una semivocal u davant de la desinencia (beure, caure,
etc...) procedent duna labiodental, etc... Alguns destos verps tenen increment incoatiu
en tots els temps. Els que el tenen nomes en alguns temps passaren al paradigma de la
quarta conjugacio, en -ire (tercera valenciana).
d) Infinitiu llati en -ire.
Esta conjugacio es la mes rica, despres de la primera. A mes dels verps que en llati
tenien -ire, va arreplegar verps de la tercera i inclus de la segona llatina: els de la tercera
de la classe que dim mixta, per portar una yot, com capio, aperio (del verp aperire,en
valenci, obrir). En els verps de la segona conjugacio en e en hiat sonava i : compleo de
complere, en valenci = complir. A mes, esta conjugacio va incorporar verps dorige

germanic. Finalment esta conjugacio sapropi de verps derivats dadjectius i


substantius, encara que te mes fora incorporativa la primera conjugacio en -are.
4.4.2 El present dindicatiu.
1 conjugacio: -e, -es, -a, -em, -eu, en.
2 conjugacio: -s, -em, -eu, -en.
3 conjugacio: Pura: -s, -em, -eu, en. En increment: -ixc, -ixes, -ix, -im, -iu, -ixen.
Ya hem anticipat que la primera persona del singular, de la primera conjugacio acaba en
e. En catala normatiu acaba en u: cantu. La desinencia en -o (canto) en valenci es un
localisme. La mateixa pronunciacio en -u te el catala en les atres conjugacions quan per
escrit acaba en -o atona: temo, pronunciat "temu", (en valenci, tem) . En la segona i
tercera conjugacio esta primera persona en valenci acaba en consonant, sense vocal d
apoyo.
La segona persona del singular en la primera conjugacio canvia la desinencia -as en -es
(cantas = cantes); en la segona i tercera conjugacio que, primitivament tenien -es o -is, o
conserven -es o evoluciona a -s (fuges, corres, mous, sents), nhi ha molts irregulars; les
infraccions de la regla es deuen a analogies entre les diverses conjugacions. En la
tercera conjugacio llatina el pas de -is a -es es va realisar des dantic, sobretot quan l
arral acabava en s, z, s, z, r, per raons fonologiques (nascis = naixes).
La tercera persona del singular tenia en llati les desinencies -at, -et, -it, les quals perden
la -t final. La primera conjugacio queda en -a: ama, pero en Castello, i en uns pocs
pobles mes de la provincia, es pronuncia en -e: ell cante, fenomen que es repetir en uns
atres temps (ell cantave, ell cantarie, ell cantare). Les desinencies -et, -it, regularment
perderen la -t final, sofrint a vegades certes modificacions en larral verbal (de bibit,
beu; de vivit, viu) conservant la vocal tematica o perdent-la (corre, mol, obri, ompli).
La primera persona del plural, te la mateixa evolucio en totes les conjugacions. En llati
eren -amus, -emus, -imus. Antigament era corrent la forma de -am per a la primera
conjugacio, pero la primera i segona acabaren en -em, i la tercera en -im (cantem,
correm, sentim). En la segona conjugacio, per excepcio, formen esta primera persona en
-im, viure i escriure (vivim, escrivim). Totes les formes traslladen laccent a la
terminacio en -m. Els verps de la segona conjugacio que acaben en -ure davant de la -m
no tenen tots el mateix tractament. Quan la -u- procedix duna -b- o -v-, conserven la -uen que aquella consonant sha vocalisat; si la -u- no procedia de -b- o -v- sino duna atra
consonant, la -u- es pert; de bibit, beuen; de vivere, vivim; pero de cadere, caem; de
credere, creem; de videre,veem (sense la i antihiatica catalana de veiem, caiem, creiem).
La segona persona del plural. Esta persona en llati fea -atis, -etis, itis. En valenci ha
acabat en -eu en la primera i segona conjugacio, i en -iu en la tercera. En parlar de l
evolucio de les desinencies en general durant el periodo romanic, hem vist ya el pas d
estes formes a -ats, -ets, i -its, i posteriorment a -eu i -iu. El grup -ts, segons Griera, se
conserva regularment en les llenges antigues fins el sigle XIV, encara que apareguera
en forma esporadica (sapiats). Lintroduccio de la -u procedent de -ts deu ser

relativament recent. Lorige desta evolucio no ha segut encara explicat


satisfactoriament per ningu i es u dels fenomens mes curiosos devolucio fonologica.
La tercera persona del plural. En llati te les desinencies -ant, -ent, -iunt. En valenci han
vingut a parar totes en -en, perdent la -t final i uniformant-se totes les conjugacions. Ya
en llati vulgar es perdia la -t de -iunt. Les atres terminacions se confonien molt a sovint.
Segons Menndez Pidal, la perdua de la -t provenia ya del temps del llati, i solia ser
restaurada per cultisme en epoques mes recents per les persones ilustrades en lEdat
Mija.
4.4.3 Limperfecte dindicatiu.
Les desinencies llatines eren les generals en el sistema de present, en: -abam, -abas,
-abat, -abamus, -abatis, abant, per a la primera conjugacio; les atres conjugacions
canviaven la -a tematica de la primera per una -e o una -i: -ebam, -ebas, -ebat, -ebamus,
-ebatis, -ebant. El valenci va canviar, esta desinencia en -b-, en la segona i tercera
conjugacio. La primera dona a/e: -ava, -aves, -ava, -avem, -aveu, - aven, (excepte el
localisme en -e, cantave). La caracteristica del llati, -ba- es conserva en -va-. En la
segona i tercera conjugacio el morfema -ba- es canvia en -i: tenia, tenies; partia, parties;
etc... Levolucio es deu a la perdua de la -b- intervocalica i la transformacio de e en i
davant duna atra vocal: -ea, -eas, -ea, etc..., passen a -ia, -ies, -ia, etc... En la tercera
conjugacio la i ya estava abans de la desaparicio de la -b-, com vocal tematica: part-ie(ba)m.
4.4.4 El perfecte dindicatiu.
A lo dit abans podem afegir lo segent: 1er. Laccent se trasllada del tema a la
desinencia. 2on. Hi ha dos formes diferents de perfectes, les que se basen simplement en
larral del present (canti, senti) i les que velarisen larral prenent una g (gue, gui) o una
c (que, qui): cregui, cregueres, creixqui, creixqueres. 3er. Davant de la desinencia
personal sintercala el morfema -re- en les persones segona, quarta, quinta i sexta:
amares, tingueres.
4.4.5 El pluscuamperfecte dindicatiu.
Este temps ha desaparegut com a tal en valenci i la seua forma verbal ha passat a l
imperfecte de subjuntiu. Les formes llatines amaveram, monueram, legerani, audieram,
(que en els perfectes en -vi havien perdut este morfema amaram, amaras) passen en
valenci a amara, vinguera, parara.
4.4.6 El futur imperfecte dindicatiu.
Este temps en llati era simple, tenia per desinencies les normals i anaven precedides del
morfema alternant bo/bi/bu (amabo, amabis, amabunt) en la primera i segona
conjugacio; en la tercera i quarta llatines, per lalternancia a/e (egam, leges, audiam,
audies). En les llenges valenciana i castellana estes formes simples se pergueren, sent
substituides per una perifrasis composta de linfinitiu del verp mes el present dindicatiu
de lauxiliar haver: cantar he, cantar has, etc..., formes compostes que passen a unir-se
formant el futur tal com est actualment (cantar, cantaras, etc...)

De forma semblant es construix el condicional simple, pero ajuntant a linfinitiu del


verp les desinencies de limperfecte dindicatiu del verp haver, (cantar havia, cantar
havies, etc..., passen a cantaria, cantaries, etc...)
Si linfinitiu es en -re, en formar este temps es pert la e final: de rompre, rompria
4.4.7 Present de subjuntiu.
Per a mes claritat, en conte de posar els esquemes corresponents a este temps, els
concretarm en formes sanceres, fent a continuacio les observacions pertinents.
-Sistema llati:
1 conj.:cantem, cantes, cantet, cantemus, cantetis, cantent.
2 conj.:mone-am, mone-as, mone-at, mone-amus, mone-atis, mone-ant.
3 conj.:legam, legas, legat, legamus, legatis, legant.
4 conj.:audiam, audias, audiat, audiamus, audiatis, audiant.
-Sistema castella:
1 conj.: ame, ames, ame, amemos, amis, amen.
2 conj.: tema, temas, tema, temamos, temis, teman.
2 conj.: sirva, sirvas, sirva, sirvamos, sirvais, sirvan.
-Sistema catala:
1 conj.:canti, cantis, canti, cantem, canteu, cantin.
2 conj.:inf. en re: perdi,perdis, perdi, perdem, perdeu, perdin.
inf. en er: temi, temis, temis, temem, temeu, temin.
3 conj.: pura: senti, sentis, senti, sentim, sentiu, sentin.
incoativa: serveixi, serveixis, serveixi, servim, serviu, serveixin.
-Sistema valenci:
1 conj.: cante, cantes, cante, cantem, canteu, canten.
2 conj.: inf. en re: perga, pergues, perga, pergam, pergau, perguen.
inf. en er: puga, pugues, puga, pugam, pugau, puguen.
3 conj.: pura: senta, sentes, senta, sentam, sentau, senten.
incoativa: servixca, servixques, servixca, sirvam (servim), sirvau (serviu), servixquen.
El quadro precedent posa a la vista les desinencies deste temps en cada una de les
llenges esmentades; les diferencies estan a la vista i son molt importants.
-Observacions:
1. Totes les llenges referides tenen les mateixes vocals tematiques que el llati: e per a la
primera i a per a les atres conjugacions. La rao el canvi de a en e en la primera
conjugacio es sense dubte la necessitat de diferenciar el present de subjuntiu del present
dindicatiu, que en la primera conjugacio te per vocal tematica una a.

2. Nomes tenim en conte la conjugacio regular, passant per alt formes anomales com:
canto, cantos, canton, sentiga, sentigues, etc...; formes que mai passaran al llenguage
lliterari.
3. A vegades ha sorgit alguna vacilacio entre lus de les desinencies -am, -au, i -em, -eu
en la segona i tercera persona del plural deste temps (corregam/correguem); la forma,
mes genuna es la primera en -am, -au, que es lusada pels classics de la llengua
valenciana (Ausias March, Martorell, Jaume Roig, Isabel de Villena, etc...) i la mes
corrent en la regio valenciana.
4. Tambe hi ha vacilacio en lus de les desinencies en -am/-au i -im/iu (estes ultimes
iguals al present dindicatiu) en el verps de la tercera conjugacio: fuiggam i fugim,
fuiggau i fugiu.
5. Les desinencies -em, -es, -et, llatines, al principi desaparegueren: prest per prestet,
dur per duret, pero despres restabliren la e, comenant pels verps en consonant liquida,
necessitats de vocal de soport: (comparet passa a compre).
6. En la llengua primitiva es troben tambe formes en -ts en la segona persona del plural,
les quals canvien en -u mes avant, com hem vist al tractar de la mateixa persona i
numero en el present dindicatiu.
4.4.8 Limperfecte de subjuntiu.
Este temps en valenci comprenia dos formes, una en -ara, era, ira, (cantara, temera,
fugira) presa de limperfecte de subjuntiu llati (cantarem, timerem, fugerem), en
desplaament de laccent en la segona i tercera persona del plural i sempre en la
penultima silaba. Una atra forma en -as, -es, -is, (cants, tems, parts) evolucio del
plusquamperfecte de subjuntiu llati (cantavissem, timuissen, audivissem).
Perdut linfix -vi- dels perfectes, fenomen que ya ocorria en lepoca del llati classic
(amassem, audissem) i adoptades les desinencies personals corrents, els verps
valencians van parar a la forma segent:
Imperfecte actual (tret de limperfecte llati):
1 conj.: cantara, cantares, cantara, cantarem, cantareu, cantaren.
2 conj.: vencera, venceres, vencera, vencerem, vencereu, venceren.
3 conj.: partira, partires, partira, partirem, partireu, partiren.
Imperfecte arcaic:
1 conj.: cants, cantsses, cants, cantssem, cantsseu, cantssen.
2 conj.: sabs, sabsses, sabs, sabssem, sabsseu, sabssen.
3 conj.: parts, partsses, parts, partssem, partsseu, partssen.
La primera forma en -ara, -era, -ira, es la corrent en tota la regio valenciana; la segona,
en -as, -es, -is, arcaica, est viva en una comarca al nort de la provincia de Castello. La
primera es la que es deu preferir per haver segut usada tambe pels classics i ser la mes
generalisada.

4.4.9 Limperatiu.
Limperatiu llati no es pareix en res al valenci (ni al castella). Se formava pel tema pur
en desinencies especials, a saber:
Present: -2, -; 5, -te.
Futur: -2, -te; 5, -tote; 6, -nto.
A la conjugacio valenciana nomes passa el present, i es pert el futur.
A mes daixo, propiament no hi ha mes que les dos persones del llati i se suplixen les
atres per les corresponents del present de subjuntiu.
La t de la segona persona es canvia en u, mentres se conserva en castella: ameu, viviu,
al costat del castella "amad, vivid". La primera persona no existix, perque ningu se
mana a si mateix. La segona del singular consistix en el tema pur: canta, corre, fuig.
Les formes amprades al present de subjuntiu son tan diferents en valenci, castella i
catala, com sha vist alli (catala: "canti, vingui, vingueu").
En la segona persona del plural de limperatiu, -au, -eu, -iu, representen levolucio dels
grups -atis (per ate) -etis, itis, en la u, la qual queda en desapareixer les consonants. En
esta mateixa persona alguns vaciles entre acabar en -au, -eu, -iu. Pareix que la
distribucio deu ser adoptant la forma -au sempre que susen temes velarisats (corregau,
vixcau) i en -eu quan les formes sampren a lindicatiu (correu, viviu).
4.4.10 El participi de present i el gerundi.
Estes dos formes estaven ben distinguides en llati, perque formades les dos sobre el
tema de present, li afegien caracteristiques distintives, a saber: nt per al participi de
present i nd per al gerundi. Pero en el valenci han arrematat confonent-se foneticament
i acabant en -ant, -ent, -int.
Tant el participi de present com el gerundi careixen de desinencies personals, pero no de
declinacio. Els participis se declinen per la tercera (amans, amantis), els gerundis, com
els adjectius de tres terminacions (-us,-a, -um) pero sense nominatiu. Tant una
declinacio com latra (de participis i gerundis) han desaparegut, reduides foneticament a
una sola forma.
4.4.11 El participi passat.
Esta forma verbal tampoc te desinencies personals. Te en llati declinacio com els
adjectius de tres terminacions.
Es lunica forma que ha quedat de les construides sobre el tema de supi, el qual tenia la
terminacio en t o s (amatum, fusum). Actualment en valenci te singular i plural,
masculi i femeni (amat, amada, amats, amades). Les diferents classes de participi es
veuen en qualsevol gramatica i presenten moltes irregularitats. Els participis passats
regulars acaben en -at, -ut, -it, (cansat, perdut, cosit).

4.5 Lincrement incoatiu.


Pareix convenient fer referencia a este punt, per tractar-se duns sons que safigen a
certs verps entre larral i la desinencia verbal, i dona lloc en la tercera conjugacio, a la
divisio en dos grups verbals: el pur i lincoatiu.
Dim increment incoatiu al grup consonant sc convertit en valenci en [s] (signe
damunt) (xe), quan no pertany a larral, sino a la desinencia.
El sufix llati sco es presentava precedit de a, e, i, o, pero els grups -asco, -osco, a penes
estaven presents, per lo que els que continuaren foren en -esco i -isco: el primer el tenim
en castella en -ezco i en catala en -eixo: "florezco", "floreixo"; en canvi en valenci :
florixc, aclarixc, etc...
Hi ha verps que tenen lincrement en tota la conjugacio excepte en algun cas de
velarisacio (per eixemple: coneixer dona conegui, conega i coneguera).
Hi ha verps que nomes porten lincrement en algun temps, a saber, en tot el singular i en
la tercera persona del plural dels presents dindicatiu i subjuntiu, i en la segona de l
imperatiu. En la tercera conjugacio valenciana lexistencia o no de lincrement incoatiu
ha donat lloc als dos paradigmes de conjugacio dels verps: conjugacio pura o sense
increment i conjugacio incoativa o en el sufix ix (a la qual pertanyen la casi totalitat dels
verps de la tercera conjugacio valenciana).
En quant a lorige dest increment en valenci, es dadvertir lo que ya en llati, ocorria.
(4)
(4) Cfr. Grandent, C. H. El latn vulgar. p 414, "Existixen proves duna confusio de
-esco i -isco en llati" Tambe diu est autor que dits sufixos en molts punts no deixaren
rastre, inclus en Espanya, i encara afig que: "La terminacio -isco entr finalment en la
formacio del present dels verps de la quarta conjugacio (llatina). No existix en llati
prova directa dells, ni queden recialles en espanyol, portugues, sart ni itali
meridional". Aixo en lepoca del llati vulgar. Pero es molt significatiu que en els temps
classics eren molt usades eixes formes incoatives en linfix ix.
Levolucio deste grup incoatiu pareix que va ser la segent:
En llati el present dindicatiu tenia una i (per eixemple formes com florescis, florescit,
etc...), les quals donaren lloc a la palatalisacio en [s] (signe damunt).
En subjuntiu, la vocal que seguix al grup no es una i (florescas, florescat, etc...); estes
formes estan velarisades. Levolucio pot haver segut doble: duna part en -ix i datra en
sc (sk). Estos dos sistemes es troben en el valenci primitiu i donen lloc a dos
conjuncions que sintercanvien. En lactualitat el catala conserva el sufix -eix, mentres
el valenci presenta levolucio en -ix, havent segut abandonat per complet en tota la
regio valenciana lantic sufix -is, pese a lesfor que alguns tractadistes han posat en
resucitar-lo.
Resumim a continuacio les possibilitats:

Catala modern: en -eix.


Indicatiu: floreixo, floreixes, floreix, floreixen.
Subjuntiu: present: serveixi, serveixis, serveixi, serveixin.
Imperatiu: serveix, serveixi, serveixin.
Valenci modern: en -ix.
Indicatiu: sofrixc, sofrixes, sofrix, sofrixen.
Subjuntiu: present: sofrixca, sofrixques, sofrixca, sofrixquen.
Imperatiu: sofrix, sofrixca, sofrixquen.
Entre les moltes formes arcaiques i dialectals, les que hem exposat son les uniques que
en catala i valenci queden com a lliteraries. Per tant, hem de rebujar, com contraries a
la normativa valenciana, formes com en indicatiu, "patesc" i "patisc"; en subjuntiu,
"patesca" i "patisca", "patesques", "patisques", "patesca" o "patisca"; "patesquen" o
"patisquen"; i en imperatiu, "patesca", "patisca". Igualment shan de marginar les
formes "patis", "patisses" o "patesses", "patessen" o "patissen". Lunica solucio
valenciana de lincrement incoatiu verbal es en -ix, no es -eix, ni en -is.
BREU BIBLIOGRAFIA
- Alcover-Moll. Diccionari catal-valenci-balear. 10 Vols. Palma de Mallorca, 193 i ss.
- Bada Margarit, A. M. Manual de Gramatica Histrica Catalana. Valencia, 1981.
- Bastardas Parera, J. Particularidades sintcticas del latn medieval. Barcelona, 1953.
- Bourciez, E. Elements de Linguistique romane. Paris, 1930.
- Daz y Daz, M.C. Antologa del latn vulgar.
- Ernout, A. Morphologie historique du latin. Paris, 1953.
- Fullana Mira, Ll. Evolucin del verbo en la lengua valenciana. Discursos ledos ante
la Real Academia Espaola en la recepcin pblica del R:P. Luis Fullana Mira. O.F.M.
el da 11 de noviembre de 1928. Valencia, 1979.
- Grangent, C.H. Introduccin al latn vulgar. Madrit, 1928.
- Griera, A. Gramtica histrica catalana. Barcelona, 1931.
- Menndez Pidal, R. Orgenes del espaol. Madrit, 1926 i 1950.
- Meyer-Lubke, W. Introduccin a la Lingstica romnica. Madrit, 1926.
- Niedermann, M. Morphologie historique du latin. 3 ed. Paris, 1953.
- Sanchis Guarner, M. Gramtica valenciana. Valencia, 1950.
- Strecker, K. Introduction a letude du latin medieval. Lille, 1946.
Transcripcio feta de la publicacio: Revista de Filologia Valenciana, Any IV, n 4,
Valencia 1997, editat per Lo Rat Penat.

Les Normes del 32 i lunitat de la llengua


Per Josep Maria Guinot i Galan

I. INTRODUCCIO
II. JUSTIFICACIO DEL TEMA

III. ESTAT DE LA QESTIO


IV. CRITERIS SOBRE LES LLENGES NO OFICIALS DE LUNESCO.
Acort de lUnesco de 1954
V. CONVENCIO RELATIVA A LA LLUITA CONTRA LA DISCRIMINACIO
EN LESFERA DE LENSENYANA UNESCO 1960
VI. TESIS
VII. CAUSES
VIII. CONSEQENCIA
IX. COROLARI

I. INTRODUCCIO
He de comenar donant gracies a tots els qui se ho mereixen: al senyor presentador, per
les paraules elogioses que mha dirigit i que reconec no mereixer-les; als senyors
organisadors dest acte, per lhonor que em conferixen de pendre part en este cicle de
conferencies, ocupant esta docta catedra de cultura i llengua valencianes de Lo Rat
Penat, i finalment a tots els qui mhonren en la seua presencia, fiats en lesperana doir
alguna novetat o cosa interessant.
Ben poc o no res puc dir a este dignissim auditori, que ell no conega ya, perque en
Valencia sha fet molta llum sobre els problemes que afecten a la nostra identitat:
historia, cultura, llengua, etc..., i, aci, en Lo Rat Penat particularment, sobre les normes
ortografiques, dins deste cicle tan important de conferencies. No es com en Castello, a
on, per a nosatros (els qui alli defenem la nostra llengua materna i som atacats per mig d
una especie de terrorisme escrit), hi ha un lloc molt estret en els mijos de comunicacio
social.
Davant la gravetat del moment actual, en el que nos juguem, a vida o mort, la
supervivencia de la nostra llengua (i quan dic nostra llengua me referixc a la
valenciana, la nostra llengua materna; no, a la de Barcelona), he cregut convenient
acceptar lafectuosa invitacio que em feu Mossen Josep Alminyana, a qui no podia dir
que no, per lestreta amistat que nos unix, sorgida del compartiment dels mateixos
ideals, dins de la prestigiosa associacio dAmunt el Cor.
II. JUSTIFICACIO DEL TEMA
El fet dhaver deixat a la meua discrecio leleccio del tema, mobliga a justificar-ho ara i
aci. Com soc lultim en parlar en este cicle, pareixent-me que estaria ya tot dit, en conte
delegir un tema concret i parcial, que podia ser una repeticio, he cregut millor elegir un
tema de totalitat, que est en la base de tots els atres problemes: el de lunitat de la
llengua, agarrant el bou per les banyes, com diuen al meu poble.
El metodo que emplear sera aproximadament lescolastic -no debades he passat pels
seminaris i per lUniversitat Pontificia de Valencia-; aixina es que comenare per una
exposicio de lestat de la qestio, formular la tesis i donar els principis de solucio. La
tesis contraria quedar indirectament refutada, i acabar en uns corolaris o escolis, que
cauran com una fruita madura.
III. ESTAT DE LA QESTIO

Comenar per exposar les tendencies actuals sobre la naturalea de la Llengua


Valenciana.
Dos son, en lactualitat, les tendencies principals que dividixen als valencians, que es
preocupen de la naturalea de la seua Llengua: una tendencia unificadora, i una atra,
disgregadora, en relacio al catala, ya senten. Procurar explicar-les objectivament.
1. La tendencia unificadora opina que la Llengua Valenciana es un dialecte del catala.
Segons ells, la nostra llengua es u dels dialectes que, junt al mallorqui i al catala,
integren una mateixa llengua: la catalana. Com a dialecte que es, no te dret a un conreu
literari independent, sino que deu subordinar-se, en tota la codificacio lingistica, a la
normativa de lInstitut dEstudis Catalans. En eixa normativa deuen escriure els
escritors valencians, i eixa normalitzacio es la que cal portar a lescola. Tot lo que no
est normalitzat, o es dialectal o vicios. En quant a lortografia, nomes val la del mateix
Institut, pero baix del camuflage de Les normes de Castello. No importa que la
llengua, que diuen comuna, siga practicament la de Barcelona, com ho afirmen
clarament tots els autors. No importa que eixa ortografia siga una copia de les normes
de Pompeu Fabra, feta pels i per als catalans, dacort en la seua fonetica, excesivament
etimologica -plena de lletres inutils; no importa que no la observe ningu; lo que
interessa es, per mig della, introduir el catala entre els valencians. Sescomena per l
ortografia, i seguix tot lo demes: lexic, giros sintactics i morfologia catalans. Perque els
escritors normalitzats, quan hi ha dos paraules o giros pareguts, u valenci i un atre
catala, indefectiblement ampren sempre el catala. Per aixo, ni a duro el pam diuen
vore, vindre, tindre, meua, teua, nosatros, ab, semana, baix, dos, etc...; ells diuen
venir, veure, tenir, meva, teva, nosaltres, amb, setmana, per desota, totes dugues,
etc..., fent-ne una barreja de catala i valenci, que mes be nos fa llastima.
La finalitat que perseguixen es apoderar-se de lescola -transigint, a ultima hora, en dir,
a la nostra llengua, valenciana- per a anar cap a lassimilacio total en el catala, en
perjui de la Llengua Valenciana, que, privada del soport literari, quedaria en un patois
despreciable, condenat a una mort lenta i a sa desaparicio, despres.
2. Passem ara a la segona tendencia valenciana actual, la que ells diuen disgregadora
(per mes que, en realitat, no separa res que no estiguera ya separat), i lunic que ella vol
es, ademes devitar la desaparicio de la nostra llengua materna, la Valenciana, cultivar-la
noblement i portar-la a lesplendor duns atres temps.
Esta segona tendencia (secessionista del catala, si voleu) est formada per dos branques:
una integrista, i una atra, moderada. Les dos corrents dopinio apunten al mateix blanc:
a la defensa de la Llengua Valenciana autoctona, independent, en totes les
conseqencies: Gramatica, Vocabulari (naturalment tambe ortografia), i a ser usada com
a Llengua de cultura.
Pero, la primera corrent esgrimix arguments o consideracions de tota classe, sobre tot, d
orde historic i lingistic, mentres que la segona posa laccent en consideracions
juridiques, no sols de les lleis lingistiques, sino tambe les del dret positiu: les
convencions de lUnesco, els texts de la Constitucio espanyola i els de lEstatut de la
Comunitat Valenciana, interpretats sense trampa de cap classe. Detallem-ho un poc.
ELS INTEGRISTES.

Els partidaris desta corrent ideologica arranquen, com a punt deixida, de lautoctonia
de la Llengua Valenciana. Per a ells:
1. El valenci es una evolucio del roman antic, ao es, anterior a la venguda del Rei
Don Jaume I. No es pot negar que, en tota Espanya, es parlava un roma, baix la
dominacio dels arabs;
2. Els catalans, que vingueren acompanyant al rei Conquistador, i els qui vingueren mes
tart a repoblar el Regne, no van arribar a ser, en numero, mes del cinc per cent, en
relacio a la poblacio autoctona i, per tant, segurament serien absorbits per ella, sobretot
en laspecte cultural en el que tenien, en general, un nivell molt baix (a la fi, quasi tots
ells eren pastors, llauradors i soldats);
3. Valencia, als pocs anys, tingu un impressionant floriment literari autocton, i produi
una nuvolada de brillants escritors (lEdat dOr de la literatura valenciana, no catalana).
Estos escritors crearen i fixaren la llengua literaria -lo que es prou per a donar-li
justament el nom de Llengua-. Linfluencia dels escritors valencians sobre el catala s
afegia a la decisiva influencia que anteriorment havien eixercit sobre ella fets, tan
importants, com la promulgacio dels Furs en Valencia, la Cronica del Rei Don Jaume, i
el que la cancilleria real, establida en Valencia, tinguera, com a llengua oficial, el
valenci;
4. El valenci ha vingut escrivint-se en tots els temps, sens interrupcio; ha segut donat
de gramatiques i diccionaris i ha gojat dun bon Renaiximent;
5. Finalment, en algun moment dexaltacio patriotica, disculpable, tiren en cara als
catalans el seu interes per omplir el buit cultural dels primers temps, apropiant-se
indegudament dels nostres classics.
ELS MODERATS.
Esta corrent moderada prescindix del problema de lorige de la Llengua, que el
considera com a cosa sens importancia, aixina com als atres problemes filologics o
lingistics, que no tenen res que vore, segons ells, per a lassunt que es ventila;
accedixen a colocar les dos llenges, catala i valenci, al mateix nivell, com a dos
germanes, pero centren tota largumentacio en el camp de les lleis lingistiques i en el
dret positiu (Unesco, Constitucio, Estatut), per a arribar a la segent conclusio: que lus
del valenci, o siga, el de la nostra llengua materna i vernacula, es un dret natural,
reconegut per les lleis, i te el fonament en la seua diferencia del catala -fet innegable- i
en la voluntat del poble de cultivar-la, com a Llengua de cultura, en tots els graus de l
ensenyana i literariament, aixina com en tots els mijos de comunicacio social.
Efectivament, el dret a lus de la Llengua materna, en leducacio dels chiquets i en els
graus superiors de lensenyana, est reconegut per la llei civil i ademes obedix a les
lleis de la formacio de les llenges, admesa per la mes exigent lingistica cientifica
moderna. Per tant, sustraure-li a un poble sa llengua materna, subordinar-la a una atra o
sustituir-la per eixa, falsejant el seu nom no es unicament una falta de honradea, sino,
ademes dun atac als drets de lhome i dun poble, un comportament anticientific,
contrari a la Lingistica moderna.

Com lo desta part ultima (lo que la Lingistica diu a proposit deste problema) es l
objecte principal desta dissertacio, permeteu-me, abans dentrar en ell, llegir-vos lo
que diu lUnesco al respecte.
IV. CRITERIS SOBRE LES LLENGES NO OFICIALS DE LUNESCO. Acort
de lUnesco de 1954:
1. La llengua materna es el mig natural dexpressio duna persona; i una de les seues
primeres necessitats es desenrollar al maxim la seua aptitut per a expressar-se.
2. Tots els alumnes han de comenar els seus cursos escolars en la llengua materna.
3. No existix res, en lestructura duna llengua, que impedixca convertir-la en un vehicul
de civilisacio moderna.
4. Si la llengua materna resulta adequada, en tots els aspectes, per a servir de vehicul d
instruccio en les Universitats i establiments densenyana, es precis utilisar-la com a
tal.
UNESCO 1962: En resum, lextermini duna cultura i dun poble son una mateixa i
unica cosa.
V. CONVENCIO RELATIVA A LA LLUITA CONTRA LA DISCRIMINACIO EN
LESFERA DE LENSENYANA UNESCO 1960:
Art. 5, apartat 1.
c) Sha de reconeixer als membres de les minories nacionals el dret a eixercir les
activitats docents que els son propies entre elles, la destablir i mantindre escoles i,
segons la politica de cada Estat en materia deducacio, utilisar i ensenyar el seu propi
idioma.
Apartat 2. Els Estats, parts integrants de la present Convencio, es comprometen a
prendre totes les disposicions que calguen per a garantir laplicacio dels principis
enunciats en lApartat 1 dest articul.
(Espanya deposit lInstrument dAcceptacio el dia 30 dagost de 1969. El text de la
Convencio fon publicat en el Bolleti Oficial de lEstat del dia 1 de novembre de 1969).
En conseqencia, si els nous mestres de valenci escomenaren a ensenyar en les
escoles el catala, La nostra llengua normalitzada, en conte deixa llengua nostra, la
Valenciana, tan dola que hem adepres i heretat de les nostres mares, aixo seria
considerat com una burla als drets de lhome i a les convencions internacionals, i com
un atentat contra el poble valenci.
VI. TESIS
Pero ya es hora de passar a formular la nostra tesis i a defendre-la:

EL VALENCI ES UNA LLENGUA NEOLLATINA I INDEPENDENT, DIGNA DE


POSSEIR UNA CODIFICACIO LINGISTICA PROPIA: ORTOGRAFIA,
GRAMATICA I DICCIONARI.
En la defensa de la sustantivitat de la nostra Llengua Valenciana volem eixir al pas dels
qui sesgarren els vestits dient: volen escindir la llengua! ( iQuina aberracio! ) i tambe
de tots els qui sapoyen en eixa inexistent unitat de la llengua per a imposar-nos les
normes ortografiques catalanes.
Comenarm afirmant que no es trata danar contra ningu, sino de treballar pels nostres
drets, aplicant al valenci els principis generals que afecten a totes les llenges, des del
punt de vista lingistic i juridic. Particularment nos ocuparm de les doctrines
lingistiques mes modernes i cientifiques, que expliquen levolucio de les llenges fins
a sa ereccio en llenges propiament dites. Totes les llenges del mon que son de tres a
quatremil (i el numero de dialectes encara supera eixa cifra), procedixen duna atra
llengua anterior, de la qual shan escindit; i les que tenen categoria de llengua han
arribat a eixa consideracio per reunir les degudes condicions. El valenci deriva del llati,
com les atres llenges romaniques; i el llati, de lindo-europeu, junt a les atres llenges,
abans anomenades indo-germaniques. Les llenges vives evolucionen, i ve un moment
en que son distintes; son com un fill de familia que ha escindit lunitat familiar, per a
constituir sa propia llar; es llei socio-biologica.
Com he dit abans, anem a raonar en termens de lingistica cientifica moderna. Renuncie
a presumir derudicio lingistica, donant-vos noms de savis i escoles que no fan falta al
nostre objecte. Nomes en citar dos dimportancia: Schleicher y Saussure.
August Schleicher (1821-1868), representa el punt culminant de la lingistica
comparada. Este savi alema, influit per Hegel i per les doctrines evolucionistes de l
epoca, nos va portar dos principis fonamentals de la lingistica moderna: primer, les
llenges es consideren com a organismes vius, que naixen, se desenrollen, maduren, i
moren, deixant darrere dells els seus propis fills. Schleicher es lautor de la Teoria de l
Arbre Genealogic, per la qual la Lingistica semparenta en les ciencies Naturals;
segon principi: lestudi de les llenges sha de fer directament sobre elles, a base del
parlar del poble.
Estos dos principis, que ell aplic fidelment als estudis que feu del litua i al seu intent de
reconstruir la primitiva llengua indo-europea, tenen molta importancia. Si els tingueren
en conte alguns filolecs, engreits n la seua suficiencia, no es guiarien unicament per l
estudi dels texts escrits, i procurarien fer-se carrec de les greus divergencies fonetiques
que hi ha entre el valenci i el catala. No es metodo cientificament correcte atendres
solament a lescritura, que, a vegades, amaga les divergencies fonetiques, per estar
sempre atrassada en relacio a levolucio del llenguage. Esta evolucio del llenguage te
tanta importancia, que eixe canvi paulati, pero incessant, es, per als jovens gramatics o
neo-gramatics, lobjecte principal de la Lingistica moderna de remats del sigle XIX.
Pero la figura mes senyera de la Lingistica moderna es segurament Ferdinand
Saussure (1857-1913), en qui se cifra el punt de partida de la Lingistica del sigle XX.
Este savi professor sus ha segut un verdader revolucionari de la Lingistica, i la seua
obra ha destar present en totes les qestions de llengua. De Saussure es la distincio
entre llengua i parla; la primera (la llengua) es un fet social, colectiu, conjunt de normes

gramaticals, vocabulari i sistema de pronunciacio duna comunitat determinada; la


segona (la parla) es, pel contrari, una realitat individual, realisacio de la llengua en un
moment donat, per un parlant concret. Portem a colacio est autor, perque tambe insistix
en lestudi de la llengua viva (dels parlars, no dels texts escrits) i per mig dells (dels
analisis de la llengua viva), arribar al descobriment de les estructures globals, donant
pas a la moderna Lingistica estructural. En resum, la metodologia propia de la
Lingistica moderna es linduccio, els estudis de la llengua del poble en sa evolucio,
relegant a segon terme lestudi dels texts morts de lescritura.
I, sens extendrem molt mes, voldria dir dos paraules sobre la llengua parlada i la
llengua escrita. Es evident que no es parla de la mateixa manera que sescriu. El
llenguage coloquial es mes espontani, mes senzill, gramaticalment mes simplificat; en
les capes inferiors, ple de vulgarismes i de faltes de gramatica. El llenguage escrit, en
canvi, es mes formal, mes elevat, selecciona les paraules i els enllaos etc... Quan se
tracta de fer un llenguage noble partint del llenguage del poble sha de prendre, com a
base el parlar de la gent mes culta, es deu fugir de barbarismes i solecismes, pero tambe
de paraules extranyes innecesaries, i, sobre tot -cosa que no sempre sha tingut en conte
en el catala actual, i, alguna volta dins de la nostra casa- el llenguage escrit no sha d
omplir darcaismes, fent deste modo, una llengua de laboratori, artificial i ininteligible
per a la gent de cultura correnta.
En quant als canvis lingistics, que afecten a tota forma de llenges, estos son molt mes
lents en lescritura que en el parlar. Lescritura es conservadora, cristalisa el llenguage
en una epoca concreta, el parlar, no; perque, com a viu que es, evoluciona pel temps; i,
per aixo, lortografia tambe canvia, per a adequar-la mes a la pronunciacio: unes
ortografies mes, i unes atres, no tant; (daci que hi haja ortografies etimologistes i
fonetistes, entre les que nomes hi ha diferencia de grau i de modernitat, ya que l
ortografia es com un vestit que cal renovar de quant en quant, perque no es res
cientific, tot es convencional ). El resultat del diferent ritme devolucio entre lescritura
i el parlar es lo que porta, moltes vegades, a un ostensible desajust. I es que no pot
oblidar-se la llei de levolucio, o siga, el dinamisme que porten en son interior les
llenges, que les fa canviar lentament, pero sense parar.
Que ao es aixina, ho demostra lexistencia de milers i milers de llenges i dialectes,
procedents datres arbres lingistics. La major permanencia de la forma escrita i el fet d
entendres, dalguna manera, uns ad atres, els diferents parlants, podrien fer creure que
la llengua es sempre la mateixa i que les modificacions no tenen gens dimportancia,
com si la llengua fora un organisme estable.
Les llenges indo-europees son molt distintes entre si i de la llengua mare, don se
suponen originaries; les llenges neollatines tambe son molt distintes de la llengua de
Virgili i Cicero. Per mes que cada llengua ha evolucionat diferentment de les atres -les
seues parentes-, procedents del mateix tronc, hi ha un canvi important entre la fase
moderna duna llengua i els seus principis. Si volem fer la prova, anem reculant en la
lectura de texts i vorem com creixen les dificultats dinteligencia (proveu-ho en
valenci, a vore qu passa, quan arribeu a Ausias March o als Furs); els nostres classics
ya necessiten notes explicatives. Qu seria al passar al llati vulgar, al classic o a lindoeuropeu? I no oblidem que les paraules, en que sexpressen, estaven ben vives en la
boca del poble, en aquells temps.

Els canvis fonetics, semantics i lexicals fan, al cap dun cert temps, que la comunicacio
entre els parlants, separats per diferents territoris o epoques, siga ya molt dificil, quan
no impossible, i originen la diversificacio de les llenges o dialectes.
Les causes que, en concret i per a una llengua, han determinat la separacio de sa soca
primitiva, es objecte de lHistoria de la Llengua. Molt agrairm, el dia que es presente, l
estudi complet i exhaustiu de lHistoria de la Llengua Valenciana. Deixa historia
coneixem les linies generals: lestrat pre-rom, linfluencia decissiva dels romans, dels
godos, dels arabs i de les llenges modernes. Els pobles van assimilant elements
lingistics dels invassors i vens. Pero no tots els canvis obedixen a factors externs,
perque es deu contar tambe en les lleis fonetiques devolucio interna. Dells socupa la
Gramatica historica, una de les rames de la qual, i molt important, es la Fonetica
evolutiva o diacronica.
Pero es hora ya de passar al tema de la categoria lingistica dun idioma, en este cas, del
valenci.
Dialecte i llengua estandar. Lo que hem dit ya, explica perfectament la formacio de les
llenges o dialectes. Pero Quins factors intervenen en lascensio dun dialecte a la
categoria de llengua? Ha fet eixa pujada el valenci? Quan i per quins factors? Eixe es
ara el problema.
Encara que alguns filolecs, per a donar-nos la pindola i fer-nos renunciar a tindre
llengua de cultura, insistixquen en que la paraula dialecte no te cap connotacio
pejorativa, en realitat es tot lo contrari. El dialecte, que ascendix a llengua, te tots els
drets; els atres dialectes queden subordinats a ell, condenats a la vida domestica i en
cami dextincio. Es qestio de temps. Cego est qui no sap llegir en lhistoria.
Per una atra part, no hi ha cap llei lingistica que impedixca a un dialecte poder
convertir-se en llengua de cultura, si les circumstancies li son favorables. La qualitat de
dialecte no es un estigma vitalici. Va haver un temps, un llarc temps, en que tots els
savis romanistes dien que el catala era un dialecte del provenal. Ho dien Frederic Diaz,
fundador de la filologia romanica, Meyer Lubke (fins lany 1926), Mila i Fontanals,
Mossen Antoni M Alcover, Schultz-Gora, Henri Bourciez i, en lantiguetat, el mateix
Dante. Es que per aixo, els catalans se van dedicar a cultivar el provenal en les escoles
i a escriure tots en provenal? Els filolecs que es van equivocar al dir que el catala era
un dialecte del provenal poden tambe ara equivocar-se, i sequivoquen, al dir que el
valenci es un dialecte del catala. Que vinguen als nostres respectius pobles i estudien
la llengua viva; i a vore si despres son capaos de dir que el catala i el valenci son la
mateixa llengua!
VII. CAUSES
Quines causes son les que, de facto, convertixen un dialecte en llengua? Es curios i
paradoxal que la Lingistica nos diga que eixes causes generalment no son dorde
lingistic. Al mateix temps que les enumerarm, vorem la seua aplicacio al cas concret
del valenci.
1. Factors politics.

El rei Don Jaume vullgu que Valencia fora un regne independent del dArago i del
comtat de Barcelona; establi aci, en Valencia, la seua cort; feu del valenci la llengua
oficial, fet que imitaren els organismes administratius; ao, acompanyat duna geografia
i duna historia propia, fon causa, mes que suficient, per a produir una unitat lingistica
diferenciada i lingisticamente hegemonica.
2. Factors socials i economics.
Valencia va ser, des de la venguda del rei Don Jaume (i la cosa venia dabans), un
empori de riquea i de opulencia, en una floracio comercial, agricola, industrial, artistica
i cultural, etc..., i inclus, des del punt de vista demografic, la ciutat mes poblada de la
Corona dArago. Els elements humans que aci venien immigrant, poc importants en
numero, anaven sent incorporats i absorbits per la cultura de Valencia i varen prendre sa
llengua per model. Aci tenim un atre factor suficient per a elevar un parlar a la categoria
de llengua.
3. Factor cultural.
La Llengua Valenciana, utilisada per una nuvolada descritors brillants, cre un
llenguage literari i el fix com a instrument de cultura. Te dret a ser considerada com a
llengua, i no com a dialecte, una llengua que produix un tal florejament literari.
4. Argument de prescripcio.
La Llengua Valenciana ha segut usada com a tal pels nostres escritors en tota classe de
materies i en tots els temps; ha tingut gramatiques i diccionaris. Qu li falta per a ser
una verdadera llengua ?
5. Argument psicologic.
La consciencia lingistica. El poble valenci sempre ha cregut parlar i escriure una
llengua, emparentada i pareguda al catal, pero distinta: la VALENCIANA, actualment
es molt dificil, per no dir impossible, linteligencia mutua, donada la diferencia fonetica,
de morfologia, de sintaxis i de lexic. Son estos arguments prou suficients per a constituir
una llengua diferenciada. Sobre eixa consciencia tenim testimonis grafics en lobra EL
CRIT DE LA LLENGUA, de Mossen Alminyana. A ells podem afegir testimonis
explicits, deixa consciencia constant, dautors tals com Don Lluis Revest, D. Manuel
Sanchis Guarner i Germa Colon.
A est ultim argument solen objectar que, entre valencians i catalans, hi ha una
determinada comprensio. Pero podem contestar-los en paraules dEnric Wulff: La
mutua comprensio no basta per a definir un dialecte, per quant aquella tambe pot donarse entre parlants de llengua distinta, pero emparentada; del mateix modo que, en una
interpretacio amplia del terme, la comprensio pot ser simplement escrita i no oral, per la
referencia a una forma escrita comuna; lo que te una gran aplicacio al cas de les
relacions entre el valenci i el catala, tan diferents foneticament, pero que poden no
pareixer-ho, si sadopta una ortografia arcaisant, com la catalana, que amaga les
diferencies fonetiques, encara que siguen tan grans.

En lo que acabem dexposar crec que hi han suficients arguments per a donar la nostra
proposicio o tesis per demostrada.
Recapitulant, podem dir que el valenci migeval era una verdadera llengua, que no sha
perdut, i que, encara que hipoteticament en lactualitat fora un dialecte -cosa que
neguem rotundament i que afirmen els despreciadors de lo nostre-, estariem en el dret
de cultivar la nostra llengua materna en lescola portar-la fins a lUniversitat i elevarla a lesplendor que ha tingut en uns atres temps, per virtut de les lleis lingistiques, del
dret natural -dels drets humans- i de les lleis positives que rigen els pobles civilisats.
En el valenci del sigle XIII, el roman pla valenci va accedir a la categoria de
llengua de cultura -categoria que no mai ha perdut-, per haver-se cumplit en ella les
condicions o factors que hem senyalat, qualsevol dels quals era mes que suficient per ad
aixo: factor politic, factors socio-economics, influencia duna gran ciutat (Valencia),
floriment duna esplendorosa literatura; cultiu gramatical, i, inclus, una Renaixena. A
tot aixo sunix una consciencia viva, generalisada en lhistoria, i la voluntat del nostre
poble de reivindicar tota la nostra personalitat valenciana, de la qual forma part la
llengua, la perdua de la qual seria la perdua de la cultura i de lanima del poble valenci.
VIII. CONSEQENCIA
En conseqencia, podem acabar dient:
EL VALENCI ES UNA LLENGUA NEOLLATINA, AUTOCTONA I
INDEPENDENT, QUE TE DRET A UN CONREU LITERARI, COM A LLENGUA
DE CULTURA, I A POSSEIR ORTOGRAFIA, GRAMATICA I VOCABULARI
PROPIS.
IX. COROLARI
LOrtografia valenciana llegtima es lortografia valenciana, ao es, la de la nostra
Academia de Cultura, i no la de lInstitut dEstudis catalans, disfrassada baix de l
eufemisme de les normes de Castello o del 32.
Salvador de Madariaga, en el seu llibre Espaa (pg. 186), escriu:
Valencia no quiere ser otra cosa que Valencia. Su lengua difiere lo bastante para poder
permitirse gramtica y vocabulario propios, si sus literatos quisieran construrselos.
Puix s, aixo volem. AIXO ES PRECISAMENT LO QUE VOLEM.
Conferencia pronunciada per D. Josep M Guinot i Galn, en Lo Rat Penat, Valencia, el
11 de giner de 1983.

Algunes particularitats de la sintaxis valenciana


Per Josep Maria Guinot i Galan
La sintaxis valenciana moderna oferix moltes peculiaritats que la distinguixen de la
sintaxis datres llenges, tant del castell com del catala. Entre estes ultimes podem

enumerar els fets llingistics segents:


- Us restringit del pronom adverbial hi.
- Diferents adjectius demostratius i indefinits.
- Caiguda en desus del possessiu llur.
- Distinta funcio sintactica dels verps auxiliars ser i estar.
- Exclusio de limperfecte dindicatiu en loracio condicional.
- Desenroll duna serie de solucions analogiques dins del sistema verbal.
- Vigencia de larticul neutre lo.
- Us de la preposicio ad.
- Us del terme baix com a preposicio.
- Us de ladverbi ahi.
- Modos particulars dusar el relatiu.
- Inexistencia de les negacions dobles i de la francesa no pas.
- Us de certs pronoms personals, demostratius i numerals propis.
- Us restringit de larticul personal en i na.
- Nominacio propia dels dies i de les hores del dia.
- Preferencies en lorde de colocacio de paraules en la frase, aixina com dels adverbis en
ment.
- Us de certs adverbis i locucions adverbials.
- Modalitats peculiars doracions compostes: finals, democio, de necessitat, de temor,
negatives, temporals i concessives.
- Construccions especials ab les preposicions a, de, en i per a.
A les particularitats sintactiques enumerades, es podrien afegir les peculiaritats
morfologiques, ab implicacions sintactiques propies, o diferenciades datres llenges.
Pero solament tractarm aci dels usos sintactics de les preposicions a, de i en (1).
1. La preposicio a.
La preposicio a de les llenges neollatines es continuacio de la preposicio llatina ad, i te
en principi, en les llenges romaniques, les mateixes funcions que tenia en llati la
preposicio ad, per a introduir els complements datius, atres complements verbals i
algunes determinacions circumstancials. Pero en valenci, com en castell (i en catala
popular), la preposicio a te una aplicacio mes, que consists en lintroduccio del
nomenat acusatiu personal. Desta ultima funcio es de la que anem a tractar en primer
lloc.
Lus de la preposicio a devant de lacusatiu es una innovacio de les llenges iberiques:
en llati el complement directe o dacusatiu mai anava precedit per preposicions.
Ara be, mentres en catala sest restringint, casi fins labolicio, lus de lacusatiu regit
per la preposicio a (2), moda que aconsellen seguir alguns tractadistes valencians (3).
En el Regne de Valencia esta construccio te una ampla i justificada difusio, que es la
que anem a comentar (4).
1.1 Lacusatiu personal introduit per a.

En el sistema de preposicions que va substituir els casos de la declinacio llatina en les


llenges romaniques, la preposicio a realisa un paper important (5), especialmente en el
nomenat acusatiu personal. Entre les llenges iberiques en les quals se troba est
acusatiu, en el valenci alcanza una evidente difusio. Se li dona el nom de acusatiu
personal a la construccio en que el complement directe de loracio, si es nom de persona
o cosa personificada, va introduit per la preposicio a: salude a Pere, esta preposicio no
figura devant del complement directe si es tracta dun objecte: porte una cadira.
Este diferent tracte entre els dos complements, en molts casos no se llimita a la simple
oracio entre persones i coses: per una certa assimilacio son tambe personificats i
construits ab la preposicio a els complements que signifiquen forces o sers mes o menys
personalisats: desafie a la tempestat, yo tem al foc.
Esta personificacio te lloc tambe quan exists una relacio personal entre una persona i
una cosa i animal. Diem: compre una haca, pero tambe, aprecie a la meua haca. En
el primer eixemple nos referim a lhaca com un animal determinat ab el que estic
relacionat duna manera personal i afectiva.
El motiu per a la diferencia de tracte en els dos casos, es probablemente la tendencia
valenciana a distinguir entre lo animat i lo inanimat, de la mateixa manera que la
conservacio del genero neutre servis per a distinguir lo abstracte de lo concret. No
deixen de ser fins estos matisos.
1.2 Ventages de lacusatiu personal.
Lus en valenci de la preposicio a en lacusatiu personal, te una gran utilitat, perque,
ademes devitar moltes ambigetats, dona molta mes llibertat en lorde de colocacio de
les paraules en la frase. El valenci pot dir: el public aplaudix a lorador, i invertir
lorde de les paraules sense canviar el sentit: a lorador aplaudix el public. Intentes
fer linversio en la frase catalana: el public aplaudeix lorador, i es canviar el sentit:
lorador aplaudeix el public. El perill de confusio es major encara quan concorren al
mateix temps complements directes i indirectes, cas en que la solucio per a evitar
lambigetat es posar lacusatiu davant del datiu: recomane al meu fill al professor, o
suprimir la primera preposicio si seguix un complement indirecte o una atra
determinacio precedida per a: envia al chiquet a la compra.

1.3 Omissions i abusos de la preposicio a.


No obstant la freqencia en lus en valenci de la preposicio a devant del complement
directe, es precis confessar que en este punt hi ha moltes vacilacions, omissions i
abusos; en vinc a per mon pare, la preposicio a est de sobra; vinc de vore els netets
es un llenguage descuidat. Per aixo convindra consignar la regla que es seguix en el bon
valenci i que deuen seguir les modernes gramatiques valencianes (6).
Alguns verps transitius porten tambe el complement dacusatiu sense la preposicio a.
Sol ocorrer aixo en verps de sentit poc actiu, com: tindre, deixar, o perdre: tinc fill i
filla, deixe dos criatures, he perdut pare i mare (o he perdut mos pares). Pero es
convenient fer us de la preposicio si se vol donar a la frase un sentit mes actiu: he
perdut a mon unic fill, he perdut a mos pares. Igualment pot prescindir-se de la
preposicio davant dels verps nomenar i elegir: nomenar alcalde, elegir procurador, i

devant de noms propis que no son persones o animals: he visitat Barcelona, ya he


passat els Pirineus.
1.4 Regles dus.
Linclusio de la preposicio a devant del complement directe, en valenci sajusta en
general a les regles segents:
Ab noms propis de persones, o danimals irracionals: Cesar ven a Pompeu, dome al
cavall, perseguixc a una rabosa.
Ab noms apelatius de persones o animals que porten articul o un atre complement que
els fa equivalents a noms propis: busque al meu criat, vaig al millor mege, he vist
al president de les Corts.
Ab els colectius de persona, quan laccio que denota el verp seixercix sobre els
individus: insultar a tota la poblacio.
Ab el complement expressat per un pronom personal fort: vos penar mes a vosatres
que ad ell".
Ab els pronoms algu, ningu, qui, un atre, tots, qualsevol ; quan es referixen a persones :
no veus a ningu, esperes a algu, no tinc a qui enviar, espere a un atre,
intimides a tots, busca a qualsevol.
2. La preposicio de.
La preposicio de, que en llati solament tenia aplicacio per al cas ablatiu, al perdres els
casos en les llenges romaniques, va passar a ser el mig preferit per a introduir el
desaparegut genitiu, en tots els idiomes romanics per a denotar procedencia i possessio,
conservant no obstant aixo moltissimes atres funcions mes secundaries. No parlarm aci
mes que de les funcions que pareixen peculiars, per presencia o omissio, en la llengua
valenciana.
El genitiu partitiu no el considerem peculiar, perque encara que en castell ha
desaparegut casi del tot, el valenci el compartix en atres llenges romaniques. Sol
construir-se, quan susa, anteposant-lo pleonasticament a un substantiu representat pel
pronom en: De cireres no en tinc, no en durem cap, dalbercoc.
Les particularitats mes notables de la preposicio de, se referixen mes a diferencies entre
el valenci i el catala normalisats, que no entre el valenci i el catala que es parlen
correntment.
Lus de la preposicio de, tan recomanat en la normativa catalana i tan aconsellat pels
gramatics valencians esclaus del catala, per eixemple, per Sanchis Guarner (7), es en
molts casos contrari a lus general dels valencians: la supressio de la preposicio de en
els casos que referirm es una peculiaritat mes de la sintaxis valenciana.
En sentit opost, es una peculiaritat del valenci posar la preposicio de devant de la
particula que quan esta introduix una oracio subordinada. Es tus est condenat en catala
per les gramatiques daquella llengua (8) i per al valenci igualment per algun autor (9).

No obstant aixo, lus de la preposicio de devant de la conjuncio que en el cas expost es


una peculiaritat mes de la llengua valenciana (10).
2.1 Omissio de la preposicio de.
En contra de lo que diu el professor Sanchis Guarner, una serie de verps transitius, en
valenci es construixen generalment sense la preposicio de, no sols quan seguix un
complement directe expressat per un substantiu, sino tambe en verps com: acordar,
aconsellar, amenaar, ensajar, concloure, decidir, demanar, delliberar, desdentar, desijar,
dir (en sentit de propondre), esperar, jurar, oferir, ordenar, prometre, provar, recomanar,
refusar, resoldre, sugerir, suplicar, temer, vore i mirar (estos ultims en el sentit de
procurar). En estos casos lo normal es lus de linfinitiu sense cap preposicio. No es diu:
ya han resolt de no escriure, sino ya han resolt no escriure. No es dira: pense de fer
un viage, sino pense fer un viage.
En segon lloc, una serie de verps que rigen dos complements, lun directe i latre
indirecte, com: pregar, suplicar, aconsellar, demanar, propondre, dir (en sentit de
propondre), i atres pareguts, en valenci actual preferixen introduir el seu complement
directe, no per de i un infinitiu, sino per que: vos demane que calleu, i no vos
demana de callar, taconsella que ho faces, i no taconselle de fer-ho.
Ademes, quan el subjecte de loracio est expressat per un verp en infinitiu i este est
colocat Carrere del verp principal, es preferible yuxtaposar dit infinitiual verp conjugat
sense cap preposicio. Esta construccio es la valenciana, en front de la catalana que
introduix linfinitiu precedint-lo de la preposicio de. Aixima en valenci: dona goig
mirar-la, i no dona goig de mirar-la; i no magrada fer-vos esperar millor que no
magrada de fer-vos esperar.
2.2 Presencia de la preposicio de.
Cas contrari als precedents es que en valenci es pot fer precedir la particula que per la
preposicio de. Mentres eix us est prohibit en catala, es un gir optatiu en valenci (11).
El cas es el segent:
Es tracta duna oracio subordinada complement directe del verp o complement dun
adjectiu o dun substantiu, oracio, o complement, introduida per la particula que.
En este cas les gramatiques valencianes catalanisades prohibixen lus de la preposicio
de davant de que. Tenen dita construccio com incorrecta: lunica correcta es segons elles
lus de la conjuncio que sense la preposicio de. No obstant aixo, en valenci no existix
tal prohibicio: lo llogic es conservar el regim de la paraula regent, verp, substantiu o
adjectiu, que es lo que es fa. Per tant, podrem dir: estic content que hages vingut, pero
tambe estic content de que hages vingut; estic segur que no ho faran, pero tambe
estic segur de que no ho faran; tho donar en la condicio que mho tornes i tho
donar en la condicio de que mho tornes; tens por que no taproven i tens por de
que no taproven; tenrecordes que has danar al mercat i tambe tenrecordes de
que has danar al mercat. La forma sense preposicio pareix mes descuidada (12).
3. La preposicio en.

La preposicio en, evolucio de la llatina in, te en valenci poques peculiaritats.


Senyalarm nomes uns casos en els que lus que della fa el valenci, es distint del que
fan della el catala i el castell.
La preposicio in en llati tenia dos aplicacions principals: anar devant dun complement
de lloc (cas ablatiu o locatiu: sum in horto) i precedir a un complement de direccio
(eo in Hispaniam).
El significat de la preposicio en no tindria en molts casos importancia de no ser per la
seua oposicio sistematica a la preposicio a. Este contrast es comu a totes les llenges
modernes, pero en cada llengua varia molt en intensitat i sentit (13). En valenci, com
en castell, hi ha una oposicio mes precisa entre el valor directiu (cap ad algun punt) de
a, i el locatiu o estatic (a on sest) de en: vaig a Valencia, pero estic en Valencia
(14).
El valor de la preposicio llatina in regint un acusatiu, en valenci sha perdut per
complet, lo mateix que en castell; son lloc lha arreplegat la preposicio a. Actualment
el valenci, com el castell, no tolera girs com els catalans: anirem en aquella plaa,
pujarem en aquella muntanya, pujarem en un terrat, anirem en algun indret desconegut.
En tots estos casos el valenci dir: anirem a aquella plaa, pujarm a aquella
montanya, pujarm a un Serrat, anirem a un punt desconegut. Igualment precedix el
castell.
Pel contrari, en valenci, susar la preposicio en, per a introduir noms propis de lloc,
alli a on el catala usa la preposicio a. En valenci no direm: vivim a Valencia, ara som
a Frana, aixo nomes passa a America, va a donar tres conferencies a Suissa, sino
vivim en Valencia, ara estem en Frana, aixo nomes passa en America, va a donar tres
conferencies en Suissa.
Es cert que la localisacio, aparent o temporal, en alguns casos sexpressa per a, pero esta
construccio no te mai la precissio que porta la preposicio en, plenamente locativa: el
trobem a la porta o el trobem en la porta, assentar-se a taula o assentar-se en
taula. Pero devant de noms propis de ciutat a per en no ho tolera loit de la majoria dels
valencians (15).
3.1 En i ab.
Una atra peculiaritat de la llengua valenciana parlada actualmente en tota la regio
valenciana es lus de la preposicio en en conte de lantiga ab (de apud) (16), a qual es
utilisada en els texts classics, expressant instrument, mig, companyia o la concurrencia
manifesta en una accio.
En el sigle XV ya existixen abundants eixemples de dita construccio en en per ab (17).
Seguint els temps els texts lliteraris se resistien a dita substitucio de ab per en, pero ab
va seguir perdent-se, usant-se en son lloc la preposicio en, fins als nostres dies (18). En
els escrits moderns son innumerables els casos de en per ab. En el llenguage oral la
preposicio ab es desconeguda en tot el Regne, lo mateix que les equivalents catalana
(amb) i castellana (con) (19).
3.2 En mes infinitiu.

Els gramatics catalans unanimement descarten la construccio de la preposicio en, devant


dun infinitiu o frase dinfinitiu que fa de complement dun verp. En eixe cas
reemplacen la preposicio en per la preposicio a, i en alguns casos per de, sempre que si
el complement fora un nom usarien la preposicio en. Aixina en conte de dir tinc interes
en vore aquella exposicio, se dir tinc interes a/de veure aquella exposicio. En conte
de dir sencabota en negar-ho shauria de dir sentussudeix a negar-ho. Ara be, eixa
regla o consell no es valit per a la llengua valenciana.
El regim de en mes infinitiu susava en temps antics tant en el valenci com en el catala,
i actualment es del tot normal i correcte en llengua valenciana, com en atres llenges
iberiques (20).
La preposicio en mes infinitiu es molt apta per a introduir diverses circumstancies:
finals, temporals, locatives, causals, condicionals: sentretenia en buscar, tho dire en
vindre; ho voras en arribar al lloc convingut; en treballar mes taumentare la paga.
3.3 En i al mes infinitiu per a expressar el temps.
El valenci modern usa la contraccio al (= a + el) mes verp en infinitiu en el valor de en
per a expressar circumstancies de temps: al vindre i en vindre.
En lepoca antiga les llenges romaniques ya coneixien la construccio al mes infinitiu.
Meyer-Lbke diu referint-se al frances: linfinitiu manifesta una tendencia decidida a
unir-se a larticul i darrere de preposicio (21). I afig que larticul es reglamentari
quan a mes linfinitiu designa el momento de laccio, i aixo en atres llenges, posant un
eixemple del portugues.
No estan tots dacort sobre un punt en el que ara hi ha tanta conformitat entre els
gramatics per a desterrar el sintagma al mes infinitiu. Gramatics a considerar estan
discrepant deixa unanim imposicio (22), contraria a la tradicio, majorment quan els
gramatics han descobert que el sintagma al mes infinitiu no es un castellanisme, sino
una construccio avalada per escritors de totes les epoques, valencians i catalans, i
refermada per lus pertina deix us en la llengua parlada, no sols en el Regne de
Valencia, sino tambe en el pas catala (23). No sexplica tanta pressio en desterrar de la
llengua escrita este sintagma per part de les gramatiques valencianes dinfluencia
catalana (23).
La fina sensibilitat dels valencians distinguix entre el dos sintagmes segons el segent
criterio: al indica el temps puntual en que es verifica una accio: al vindre; al anar, es
dir, quan venia o anava equivalent a un gerundi simple: venint, anant. En mes
linfinitiu indica el momento en que laccio del verp ya sacabat: en vindre; en anar,
es dir, quan hages vingut o anat equivalent a un temps perfecte.
SUMARI
La Gramatica valenciana, com la mateixa llengua viva del poble valenci, te una
sintaxis propia i diferenciada, com sha pogut observar en els usos sintactics de les
preposicions a, de i en. Estes peculiaritats deuen afegir-se a les de morfologia i lexic,
complementaries de les fonetiques, les mes importants. La fonetica valenciana per si
sola es suficient per a caracterisar el valenci com una llengua independent.
Descriptors: Valencian syntax; prepositions a, de, en.

(1) Les preposicions per i per a foren objecte dun atre articul. Vid. Guinot, J.M. Les
preposicions per i per a en la llengua valenciana. Revista de Filologia Valenciana, n 2,
Valencia, 1995, pp. 49-62.
(2) Per eixemple, Coromines, J. Lleures i converses dun filoleg. Barcelona, 1989, p. 30,
diu: "El complement directe "nomes" es construix ab la preposicio a en el catala genu,
antic o modern, quan el complement es un pronom personal tonic, o quan el
complement seguix immediatament al subjecte sense intercalacio del verp,
especialmente en les locucions reciproques del tipo lun o laltre. Bada Margarit,
A.M. Gramtica catalana. Madrit, 1975, tom II, p. 57, afirma igualment: La regla
general es que en catala es construix el complement directe sense preposicio, inclus
tractant-se de persones: he trobat al teu germa, invoca la Mare de Deu. No obstant
esta regla general, lautor posa a continuacio dos excepcions, a saber: primera: quan el
complement es un pronom personal fort: jo el corregir a ell i ell me corregir a mi;
(ademes tolera la preposicio a devant de tothom, tots i el qual; segona: quan el
complement directe designa una persona (o en general un ser que pot desenrollar laccio
expressada pel verp), i va immediatament darrere del subjecte de loracio (mentres
subjecte i complement directe no es troben separats per una pausa que presuponga un
verp sobreentes). Eixemples: ens miraven lun a laltre, el perseguia com el gat a la
rata. Fora destos casos nomes es possible usar la preposicio devant del complement
directe, quan no hi haja una atra opcio per a desfer una ambigetat, cas en el que no es
troben, segons Bada Margarit, frases tan lluntanes del valenci com: qui has trobat,
la fonetica precedix la morfologia, qui ha vist En Joan?, fa be el pare que castiga el
fill dolent, frases que evidentment per al valenci gramaticalment son ambiges.
Igualment, en el manual de Marv, J. Curs superior de gramtica catalana. Barcelona,
1968, se cont la mateixa doctrina de labolicio de la preposicio a devant del
complement acusatiu. Inclus en el cas en que servix per a evitar frases equivoques,
aconsella recorrer a atres solucions, com mantindre lorde llogic dels termens de
loracio.
(3) Sanchis Guarner, M. Gramtica valenciana. Valencia, 1950, p. 270. Seguix la norma
catalana i unicament admet la preposicio a davant del complement directe (salvant les
mateixes excepcions que hem citat de lautor precedent). Per ad ell la colocacio del
complement acusatiu es darrere del verp, sense intermig de cap preposicio, diferint en
aixo la nostra llengua del castell que en molts casos intercala la preposicio a entre el
verp i el complement acusatiu. Lo qual es cert referent al catala, que ell te per la nostra
llengua, pero no per al valenci, com es pot comprovar escoltant qualsevol conversacio
en la nostra regio valenciana. No son exactes els eixemples que posa com a valencians:
he vist la teua germana; obeim els nostres pares; han agafat un lladre; Toni estima molt
els seus fills. Els valencians diuen: he vist a ta (la teua) germana, obeim als nostres
pares; han agarrat a un lladre; Toni vol molt a sos (els seus) fills. I no es diga que est us
es un castellanisme, perque est escampat per tota Espanya i es usat inclus per catalans
no normalisats en Balears i en el pas catala.
(4) Per a lus freqent de la preposicio a en lobjecte directe en la llengua valenciana del
sigle XV, vid. Villena, sor Isabel de, Vita Christi. Ed., transcripcio i estudi per J.
Almiana Valls, Valencia, 1992, tom I, pp. 180-181. Autors catalans com Rafanell, A.
Estudis. Girona, 1993, p. 15, documenten en el sigle XVII la compareixena quasi
sistematica en valenci, de a davant dacusatiu personal seguint una certa tradicio

regional, est autor ho confirma ab uns quants eixemples trets de sermons valencians
daquella epoca: no acabeu de perdre al Rei, castig Deu a Farao i a tots sos regnes.
(5) Per a una visio de les teories sobre lorige i expansio de la construccio preposicional
en les llenges romaniques, vid. Lpez Martnez, M S. O complemento directo con
preposicin a en galego. Verba. Anex 36, Santiago de Compostela, 1993, pp. 173-187.
(6) Vid. Guinot i Galan, J. M. Gramatica normativa de la llengua valenciana. Valencia,
1987, pp. 311-314; i tambe: Fullana Mira, Ll. Gramatica elemental de la llengua
valenciana. Valencia, 1915, p. 234.
(7) Sanchis Guarner, M. Gramtica valenciana. Valencia, 1950, pp. 276-278.
(8) Fabra, P. Gramtica catalana. Barcelona, 1933, n. 120; Bada Margarit, A. M.
Gramtica catalana. Madrit, 1975, 244, 2; i Marv, J. Curs superior de gramtica
catalana. Barcelona, 1968, n. 251.
(9) Salvador, C. Gramtica valenciana. Valencia, 1974, Apendix XLVIII, 2.
(10) Per a un tractament de la preposicio de en la llengua valenciana vid. Guinot i
Galan, J. M. Gramatica normativa de la llengua valenciana. Valencia, 1987, pp. 318321, i tambe: Fullana Mira, Ll. Gramatica elemental de la llengua valenciana. Valencia,
1915, pp. 235-237.
(11) En el mateix sentit Fontelles, A. Gramatica de la llengua valenciana. Valencia,
1987, pp. 319-320.
(12) Lo dit sobre la preposicio de, davant de que, es deu afirmar tambe de les
preposicions a i en. No hi ha cap inconvenient en valenci en dir o escriure: gracies a
que has vingut, aveats a que tots els ho donen fet, sencabota en que li otorguen un
premi, la prova est en que no ha volgut.
(13) Algunes diferencies en: Guinot i Galan, J. M. Valenci i catala comparats.
R.A.C.V. Serie filolgica, n 4, Valencia, 1989, pp. 136-137.
(14) Sobre lus pels classics de la lliteratura valenciana, en valor locatiu, de la
preposicio en, vid. Villena, sor Isabel de, Vita Christi. Ed. Transcripcio i estudi de Josep
Almiana Valls, Valencia, 1990, tom I, p.180.
(15) En el mateix sentit: Lanuza, J. La preposicio en. R.A.C.V. Serie filolgica, n 4,
Valencia, 1989, pp. 100-101.
(16) Per a lestudi etimologic de la preposicio en: Lanuza, J. La preposicio en.
R.A.C.V. Serie filolgica, n 4, Valencia, 1989, pp. 104-115.
(17) Una mostra en: Villena, sor Isabel de, Vita Christi, Ed. Transcripcio i estudi per
Josep Almiana Valls, Valencia, 1990, pp. 179-180.
(18) Encara actualment son molts els escritors que no fan us de la preposicio ab, lo qual
supon un empobriment de la llengua escrita.

(19) Discrepem de Sanchis Guarner, M. Gramtica valenciana. Valencia, 1950, p. 274,


quan diu: encara que actualment el valenci parlat confonga els significats de les
preposicions en i ab (= amb) usant sempre en, aconsella que suse la preposicio amb
millor que la forma arcaica ab, la qual es gens recomanable actualment. Tambe
sequivoquen les Normes dortografia valenciana de 1932, Valencia, 1982, quan en la
pg. 16, diu: Es troben a sovint als vocabularis dos formes duna mateixa paraula (amb i
ab). Aixo vol dir que abdos formes son igualment llegitimes, encara que la primera siga
la mes usual i recomanable. Pel contrari: Fullana Mira, Ll. Gramatica elemental de la
llengua valenciana. Valencia, 1915, p. 197, Ab hui est substituida per en, i senyala
companyia, mig o instrument, i Compndi de la Gramtica valenciana. Valencia, 1922,
p. 94, La preposicio ab (modernament en), i tambe: Guinot i Galan, J. M. Gramatica
normativa de la llengua valenciana. Valencia, 1987, pp. 317-318; igualment: Real
Academia de Cultura Valenciana. Ortografia de la llengua valenciana, (1979). Valencia,
1994, p. 20; i Fontelles, A. et alii. Gramatica de la llengua valenciana. Nivell elemental.
Valencia, 1980, p. 93.
(20) Pero no en frances.
(21) Meyer-Lbke, W. Grammaire des langues romanes. Paris, 1890-1906, 520.
(22) Sol, J. Estudis de sintaxis catalana. Barcelona, 1985, vol. 1, pp. 21 i ss.
(23) Colomina i Castanyer, J. El valenci de la Marina Baixa. Valencia, 1991, p. 68, diu:
De la construccio al + infinitiu injustament proscrita per la normativa actual, car es
tan antiga com lidioma- trobe en lobra de laltea F. Martnez, referint-se a la
normativa dinspiracio barcelonina.
Transcripcio feta de la publicacio: Revista de Filologia Valenciana, Any III, n 3,
Valencia, 1996, pp. 105-115.

La filologia valenciana. (Discurs dingres a la Real Academia de Cultura


Valenciana)
Per Josep Maria Guinot i Galan
INTRODUCCIO
Despres de saludar al Deca de la Real Academia de Cultura Valenciana, Excelentissim
Senyor Don Joan Lladr; al Sr. Director de la secci de Llengua i Lliteratura reverend
Don Joan Costa i Catal, academics i demes membres desta prestigiosa entitat cultural,
i selecte auditori, vullc agrair lhonor que me procuren al nomenar-me Academic
Numerari. I, en una actitut de justa modestia passen a llegir-los el meu discurs dingres,
estos amics impagables que han segut els meus ulls, el meu cor i la meua vida.
Front ad este compromis mencontrava, com se sol dir entre lespasa i la paret; perque
per un costat esta minusvalia que el Senyor mha donat i que accepte resignadament,
mimpedia redactar, per mi mateix, una conferencia que diguera alguna cosa interessant.
I, per un atre costat, no podia eludir el compromis i la responsabilitat que comporta un

discurs dingres, que convalidara la meua assuncio deste compromis que representa el
formar part deste cos dacademics que son el major baluart, que mantenen el prestigi i
la grandea de la Llengua Valenciana. Per aixo, me decidi a agarrar el bou per les banyes,
i salvar la situacio valent-me dalguns apunts que estaven esperant locasio per a ser
utilisats i que considere adequats al dia de hui. Per lo tant parlar de Filologia i en
particular de la valenciana.
Shan donat moltes definicions de la Filologia (que etimologicament vol dir amor o
estudi del llenguage). Per a alguns es la ciencia que estudia la llengua en totes les seues
manifestacions. Per a uns atres es la ciencia que te per objecte el coneiximent del
caracter espiritual dun poble o dun grup de pobles tal com aquell que reflecta en la
llengua i en la lliteratura antiga i moderna.
Lobjecte de la Filologia no es la llengua en general ni tampoc la Lliteratura en general,
sino sempre i unicament la llengua i lliteratura dun poble determinat.
No hi ha que confondre la Filologia en la llingistica, a pesar de lestreta relacio
constant que existix entre les dos rames i lus indistint que sha fet de les dos rames
dinvestigacio llingistica; les dos treballen sobre el llenguage, pero de distinta manera.
Lintent de distinguir o distanciar els dos conceptes es prou recent. La llingistica com a
ciencia especifica del llenguage, independent de la Filologia, sha desenrollat a partir
del sigle XIX. Parlant rigorosament, la Filologia es una ciencia historica que analisa i
interpreta els texts antics, averigua les relacions que medien entre texts de diverses
cultures que les han fet possibles, i des deixe punt de vista es un indispensable auxiliar
de lhistoria, perque per mig de la critica interna i externa garantisa lautenticitat i valor
dels documents en que se fonamenta linvestigacio historica. Igualment, i aixo es
important, es llavor propia de la Filologia, per mig de la critica de texts i la critica
lliteraria, oferir ledicio dels texts, segons criteris cientifics i tecniques adequades, a lo
que contribuix lerudicio, les ciencies auxiliars i particularment la llingistica. Esta, pel
seu costat, la llingistica, treballant sobre el mateix objecte material, te per objecte
formal lestudi del llenguage en general i de cadascuna de les llenges en particular.
De manera que la Filologia no pot prescindir de la Llingistica per a les activitats que
acabem dindicar: la critica, linterpretacio, ledicio de texts. La Llingistica necessita la
Filologia per a que li suministre uns texts segurs en que apoyar les seues investigacions.
Eixa es lexplicacio de per qu Filologia i Llingistica shan confondit tantes vegades i
es parle de filologia romanica, germanica, o eslava, etc abarcant tots els estudis
llingistics i lliteraris dun grup huma.
FILOLOGIA I GRAMATICA
La Filologia, tant com a estudi de texts com en el seu ram gramatical, es una de les
ciencies mes antigues de lhumanitat, i particularment en est ultim, en el gramatical, a
traves del temps comprn una serie de problemes, doctrines i raonaments, molts dells
ya fa temps fora de circulacio, acompanyats duna terminologia, actualment de valor
epistemologic, pero que encara nos encadena, per lo que no estar de mes un breu resum
historic dels estudis gramaticals per a una millor comprensio dels problemes filologics i
llingistics moderns.

La Filologia com analisis i interpretacio de texts es la mare de la gramatica. Parlar


dhistoria de la Filologia, durant molts anys, es parlar dhistoria de la gramatica, perque
ella comprenia totes les facetes dels estudis llingistics. La gramatica tal com sestudia
actualment en Europa i America naixqu cap al sigle III, ans de la nostra era, com
verdadera Filologia o estudi dels texts i es una herencia de la cultura greco-llatina, en la
necessitat dexplicar texts arcaics: Homer, en la Grecia dAlexandria, i el sanscrit, en els
texts sagrats de lIndia.
Els glossadors i el escoliastes comenaren a formular un cumul dobservacions i
classificacions, i fundaren la gramatica occidental segons un quadro i una terminologia
que substancialment estan vigents en nostres dies. Roma heret esta tradicio i la lleg a
lEdat Mija en que se desenroll en un context cultural i llingistic nou, es renov en el
Renaiximent, i prengu nous camins en lepoca moderna.
Ya Protagores va trobar els tres generos i els modos verbals. Democrit descobri que la
relacio entre el so i el significat no era necessaria ni imposta per la naturalea, que el
significat era arbitrari i incorporat a la paraula pel subjecte parlant. Aristotil afegia que
les paraules i sons del llenguage eren simbols de les coses, creats per la voluntat dels
parlants i, ademes del nom i del verp, reconeixia en el llenguage les particules; introdui
ademes el concepte de cas per a significar els canvis flexionals; va classificar els
noms en simples i composts; va propondre regles per a senyalar les diferencies entre els
generos.
Els estoics, a partir de les ensenyances aristoteliques, analisaren les parts de loracio i li
donaren a larticul un lloc separat de les particules; a les parts de loracio afegiren
ladverbi; delimitaren el nom de cas sols a la flexio nominal, en la qual distinguiren
quatre casos: en el verp se ficaren en les classes, modos i temps.
Els gramatics aleixandrins feren progressar la gramatica per mig dels seus estudis sobre
la llengua dHomer i dels escritors antics, i en la comparacio observaren detalls molt
curiosos. Desta intensa activitat gramatical sorgiren dos escoles: la dels analogistes i la
dels anomalistes (Lescola dels analogistes fundada per Aristarc, sostenia que entre
lidea i la paraula existia una llei rigorosa danalogia i no admetia ningua excepcio en
les regles gramaticals. La dels anomalistes, que tenia per cap en Pergam a Crates de
Males, negava lexistencia de regles propiament dites, no admetent-les mes que quan
estaven consagrades per lus). Crates fon lautor de la primera gramatica grega
sistematica. En ella, arrepleg els principals fets llingistics observats pels aleixandrins;
ademes va compondre uns ensajos de reforma de lortografia grega. Coneixia tambe la
llengua llatina per la seua estancia en Roma com embaixador, lo que li permetia
comparar grec i llati.
La gramatica llatina naix quan els romans se dediquen a cultivar la cultura grega, cosa
que fan en gran entusiasme. Dionisi Thrax, discipul dAristarc, en temps de Pompeu,
escriu una gramatica escolar de la que prendran eixemple les gramatiques llatines
posteriors, provant a traduir al llati els termens tecnics grecs, i inventant noms nous per
a les formes peculiars del llati. Aixina, Juli Cesar, autor dun llibre De Analogia, va
crear el nom dablatiu. La discussio entre analogistes i anomalistes se va acabar en el
sigle II, per una solucio solomonica: sadmet com a norma lanalogia, pero donant
entrada a la anomalia per a les excepcions.

Els gramatics grecs Apoloni Discol i el seu discipul Herodia recopilaren els treballs dels
seus predecessors, i les seues obres foren la base de la gramatica llatina escrita per Elio
Donato en el sigle IV, i els 18 llibres de Gramatica completats per Priscia en lepoca de
Justini. La gramatica de Donato i els tractats de Priscia foren la maxima i casi unica
autoritat gramatical en les escoles de lEdat Mija i delles deriven els tractats grecs i
llatins de lepoca moderna.
Durant lEdat Mija continua la gramatica llatina en tot son vigor. Ara be, el llati
migeval, sense ser una llengua morta, puix sescriu i es parla, es una segona llengua,
que es depren en lescola, i est gramaticalment ben fixada, tenint per ideal lus dels
grans escritors de lepoca classica: Virgili, Horaci en vers, Cicero i Cesar, en prosa
Del seu us es trauen les regles que determinen el llenguage. Esta tradicio es perpetua a
traves dels sigles, perque el llati no solament continua ensenyant-se en les escoles (en
lUniversitat, fins al sigle passat) sino que continua sent la llengua dels escritors
eclesiastics, de la lliteratura i de les ciencies.
En quant a la llengua indigena no se la ensenya ni se la estudia.
Sera precis arribar al Renaiximent per a que les llenges neollatines accedixquen a la
dignitat de llenges nacionals lliteraries. El breol de lestudi gramatical de les llenges
romaniques fon lItalia del Renaiximent, a on la gramatica semancipa de la servil
imitacio de la gramatica llatina. Els mes famosos tractadistes italians daquella epoca
foren Francesco Fortunio, qui descobri en els grans lliterats italians del sigle XIV
lexistencia duna regularitat gramatical; el cardenal Pere Bembo, Giorjo Bartoli, a qui
se deuen precioses observacions sobre la familia italiana; Pere Giumbullari, qui fiu les
primeres passes en materia detimologia sobre Italia; mes avant Castelvetro.
En este moment apareixen les primeres gramatiques franceses precedides dobres
didactiques per a lus dels estrangers, en particular per als anglo-normands, lidioma
dels quals (frances) salterar de dia en dia. Ve enseguida una generacio de gramatics
humanistes i nacionalistes, que se dediquen a lapologia, a la defensa i lilustracio de la
llengua francesa, apta per a rivalisar en totes les llenges antigues, com sesforar en
demostrar-ho Henri Hestienne en son Trait de la conformit du lange franois avec le
grec (1565).
En Espanya tingu repercussions el moviment gramatical produit en lItalia del
Renaiximent, i es Nebrija lautor de la primera Gramatica castellana, publicada en lany
1492. Elio Antonio de Nebrija (1411-1522) es el seudonim de lhumaniste i gramatic
espanyol Antonio Martnez de Cala i Jarava, qui va colaborar en Cisneros per a la
publicacio de la Biblia Poliglota i va ensenyar en les Universitats de Salamanca i Alcala.
En castell shan publicat moltes gramatiques, entre elles la de la Real Academia
Espanyola. Nomes mencionarm, entre les mes famoses, la dAndreu Bello (17811865), escritor i filolec veneola. En catala tenen tambe importancia la Gramatica de
Pompeu Fabra (1912), les de E. Valls i J. Marv (A. Martorell i E. Valls) i la de Badia
Margarit.
En arribar ad este punt, en que hem fet un breu recorregut per lhistoria de la gramatica,
seria llogic fer el mateix recorregut per lhistoria dels diccionaris i datres rames del
saber relacionades en la Filologia. Pero eixe estudi no se pot realisar ni en una ni en
varies conferencies. Sense eixir-nos de la Filologia romanica nos deixaria admirats la

constelacio dautors que han conseguit un nom en el camp de la Filologia i la


Llingistica. Per aixo demane perdo per no mencionar aci a personages tan famosos en
filologia i llingistica romanica com: Bourciez, Brugmann, Ernout, Hofmann, Maillet,
Grangent, Juret, Kroll, Vendryes, Vosler, Meyer Lubke, Riemann i dotzenes dautors
tambe importants Per aixo, suposta vostra venia, pressionat per les inexorables
coordenades del temps, nos ocuparm exclusivament, naturalment en sintesis, de la
Filologia Valenciana.
LA FILOLOGIA VALENCIANA
En valenci, des de temps antic i durant molts anys sescrigueren llibres que, si be no
eren gramatiques, contenien algun aspecte gramatical o estaven destinats a lensenyana
del llati per mig del valenci. Entre ells podem citar ya en el sigle XIV un breu
LEXICON llati-valenci, de don Pere dArago, bisbe de Valencia. De 1371, el Libre de
concordances de Joan March, escrit per orde de Pere II de Valencia, El Ceremonios.
Els vocabularis de Joan de Resa, de Lorenzo Palmireno, de Gaspar Gil de Polo. El
Liber Elegantiarum (Venecia 1489 de Joan Esteve, diccionari valenci-llati, sense
dubte el primer vocabulari escrit en una llengua neollatina; el de Jeroni Amiguet,
paregut a lanterior, titulat Sinonima variationum; el Thesaurus puerilis dOnofre
Pou; les Regles desquivar vocables e mots grossers o pagesivols de Bernat Fenollar;
(1490) els vocabularis juridics; lobra de Marti de Viciana Libro de alabanzas de las
lenguas hebrea, griega, latina, castellana i valenciana; el de Carles Ros, Diccionario
Valenciano-Castellano; els vocabularis del sigle XVIII, dAnselm Demper, i de Sanelo
i de Tomas Font i Piris. Pero els diccionaris verdaders valencians comencen en lepoca
de la Renaixena Valenciana (sigle XIX com el de Just Pastor Fuster, Llus Lamarca,
Josep Escrig i Martinez; corregit i aumentat baix la direccio de don Constanti Llombart;
el de Joaquim Marti Gadea. En el sigle XX, els de Fullana i Mira, el vocabulari
ortografic de Carles Salvador, el de Mossen Alcover, trilinge. En nostres dies, el
diccionari dels mestres del GAV, el de Miedes Bisbal i, finalment, el de la Real
Academia de Cultura Valenciana.
Entre les gramatiques no podem deixar de nomenar les del sigle XIX, a saber, Apuntes
para una gramatica valenciana popular (Valencia, 1894) de J. Nebot i Perez, Archiver
de Valencia, naixcut en Vilarreal, i la Gramatica de la Lengua Valenciana (Valencia,
1894) de J. Perez Nieto.
Ultimament, ya en el sigle XX, shan publicat algunes gramatiques, la majoria
influenciades per lInstitut dEstudis Catalans. Sense que falte alguna del mes autentic
valencianisme, com la del pare Fullana Mira. Citarm breument als autors de
gramatiques o estudis gramaticals mes importants, per orde cronologic: P. Fullana,
Renart i Ferris, Carles Salvador, Salvador Guinot, Lluis Revest, Sanchis Guarner, Rafael
Ferreres, Fuster, Ubieto, Lo Rat Penat, el Grup dAccio Valencianista, La Revista
Valenciana de Filologia, de lInstitut Alfons el Magnanim, Adlert, Paraval, la Serie de
Filologia de lAula dHumanitats de la Real Academia (en la que colabora un grup
important dinvestigadors que tots els presents coneixen) i que han contribuit
eficientment a demostrar les excelencies de la llengua valenciana i el seu dret a ser
conreada en els ordens mes elevats de la cultura, en el que ells estan situats. Estos
escritors i investigadors quan passe el temps lhistoria els incloura al costat daquells
autors valencians que son orgull de la filologia valenciana. Autors que en un principi
tenien per objecte primordial lilustracio lliteraria i lajuda per a comprendre distintes

produccions i estimular-ne atres paregudes, ceyint-se en sa activitat filologica a la


Gramatica i la Poetica. Pero que mes avant se dedicaren a comparar la nostra llengua en
les restants i inclus estudiaren lhebreu, arap, grec i llati. Aixina, darrere del Llibre de
concordances i del Liber elegantiarum venen atres autors que cultiven diverses
llenges comparant-les en la valenciana, com Mayans i Ciscar o Marti de Viciana, o
profundisant en llenges estranyes, com Francesc Perez Bayer en hebreu; Joan Batiste
Perez en arap; com Joan Lluis Vives en grec; i el poeta i comentariste de classics
Bonaventura Prats, i molts atres en llati.
Hem arribat al punt al que voliem arribar: dir algunes paraules apropiades ad este acte.
No puc deixar lus de la paraula sense agrair als presents la benevolencia en que han
escoltat esta poc amena intervencio, i sense tornar a repetir el meu agraiment cap als
rectors desta prestigiosa casa que ha confiat en la meua modesta persona per a formar
part de lequip dAcademics Numeraris, al que, des de hui, mhonre en perteneixer.
Moltes gracies.
Discurs llegit el dia 7 de mar de 2003 en la seua recepcio com a Academic de Numero
pel Ilm. Sr. En Josep M Guinot i Galn.
Real Academia de Cultura Valenciana. Valencia, 2003.
A continuacio, la contestacio de lAcademic de Numero, Ilm. Sr. En Joan Costa i Catal,
S.I.
Ilustrissims Sr. Deca, membres de la Junta de Govern, academics, senyores i senyors:
Mha cabut en la sort lagrados encarrec de contestar al Discurs de Recepcio del nou
academic nominat i amic entranyable D. Josep M Guinot i Galn, contestacio que
considere per a mi un honor i un privilege. Un honor per lo que es i representa hui el
Pare Guinot en el mon de la Cultura i de la Llengua Valenciana. Un privilege, perque,
entre els molts que admirem, valorem i estimem al Pare Guinot, ha volgut ell mateix
que siga yo lencarregat de donar compliment a este requisit academic.
Mentres escoltava el discurs i contemplava al mateix temps la figura deste ancia
venerable, venut en el fisic pels anys, pero mai en el seu espirit indomable i sancer,
reconec que he sentit una gran emocio, mescla de reconeiximent i dafecte. He cregut
reconeixer lalcan desta tardana incorporacio que honra a la nostra Real Academia i
premia dalguna manera, sempre insuficient, la llabor intelectual i la dedicacio fidel de
tota una vida als autentics valors de la nostra cultura, especialment en el camp de la
llengua. He sentit un afecte molt gran, perque comprenc que, per damunt dels merits
indubtables que el fan acreedor a este nomenament del tot mereixcut, sura una adhesio
del cor a sa persona, a un home que, ademes dadmirat, sempre sha fet de voler. Perque
el Pare Guinot, mes alla dun estudios i un intelectual que ha treballat incansablement
en el conreu de la Llengua Valenciana en moments molt dificils dambigitats i de
traicions, es un home bo i un home de be.
Un motiu especial per a mi dalegria, que sobrex entre uns atre motius, es tindre en la
nostra Academia un nou representant de lapretada llista dinsignes castellonencs que

tant han treballat i destacat en la cultura valenciana, especialment en el camp de la


llengua, la que nos es comu i nos dona una mateixa identitat des del Senia al Segura.
No ha deixat mai de sorprendrem, i al mateix temps de confirmar-me en les meues
conviccions, la constatacio dun sentiment llingistic cohesionat en tota larea
geografica de lantic Regne de Valencia, cosa, com diu un atre destacat castellonenc, el
Dr. Penyarroja, inaudita entre els dialectes hispanics, i mes encara, dins dels dialectes
catalans.
Front als enganyosos arguments de lunitarisme llingistic catala, que posa les clares
diferencies de la llengua valenciana front a la catalana a un mateix nivell que les
existents entre les variants dialectals duna mateixa llengua, mhe trobat que persones
com el Dr. Penyarroja i el Pare Guinot, els dos grans experts en llingistica i els dos
castellonencs, previament a coneixer-los yo directa o indirectament, coincidien del tot
en les mateixes apreciacions, en els mateixos sentiments i en les mateixes raons que
havien anat sorgint en mi, naixcut i criat a la Safor, quan vaig escomenar a interessarme pel problema llingistic valenci. Sense haver-nos tractat, ni tan sols conegut
previament, cariem per igual de cap consciencia de catalanitat llingistica, i aixo que el
Pare Guinot havia estudiat Romaniques en Barcelona i yo havia vixcut els dotze anys de
ma primera joventut, des del desset, en terres catalanes i tret la meua Llicenciatura de
Filosofia en la mateixa universitat de Barcelona. A pesar de les nostres variants
comarcals, nos reconeixiem immediatament com a valenciaparlants, i mes avant la
Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana del Pare Guinot donava metodologia i
sistematicament les mateixes respostes a les qestions que yo mhavia plantejat a lo
llarc deixos anys destudi i reflexio, al marge totalment del moviment valencianiste que
havia sorgit en el Cap i Casal i sha ests per tot el Regne a la vista de lincreible proces
de catalanisacio al que estaven i estan sometent lhistorica Llengua Valenciana.
Esta experiencia i unes atres paregudes mhan confirmat en que hi ha sense dubte una
unitat, pero de llengua valenciana, es dir, de la llengua que parlem els valencians, cosa
que no em va ocorrer mai durant els anys vixcuts en Catalunya, en que vaig llegir molta
lliteratura catalana i vaig deprendre a parlar catala, pero sempre i espontaneament com
una atra llengua, per a mi entenedora, si be diferent. Ni per un moment em va passar pel
cap que foren les dos una mateixa llengua, afirmacio que, com despres he vist i
constatat, es mes fruit duna ideologia afegida i duns interessos politic-economics, hui
ya evidents a tots, que de la simple observacio i analisis cientific de la realitat
llingistica. No es un sentiment de rivalitat ni de postergacio el que nos fa discrepar, des
desta Real Academia, de la llinia oficial imposta i mantinguda a partir del primer
govern socialiste en la llengua de la nostra Comunitat, ni la que nos enfronta a la que
est seguint fins al moment la nova Academia Valenciana de la Llengua, resultat dun
fals consens politic que no correspon a la consciencia i sentiment llingistic de
limmensa majoria dels valencians. Es un rigoros plantejament cientific i academic que
mira tant a la realitat intrinseca de la mateixa Llengua Valenciana com al context
historic i sociologic en que esta sha anat desenrollant des de molt abans de Jaume I als
nostres dies.
Els criteris llingistics del Pare Guinot, en la mateixa llinia que els de lilustre filolec
francisc Pare Lluis Fullana, natural de Benimarfull, a latra banda del Regne, que
ocup des de 1929 fins a la seua mort en 1948 una cadira de la Real Academia de la
Lengua en representacio de la, llavors s, reconeguda Llengua Valenciana, han tingut el

seu pes i la seua influencia en el si de la R.A.C.V. Per aixo esta li va concedir, fa ya


temps, el titul dAcademic dHonor i ara, considerant que no era suficient als seus
merits, lacull gustosament entre els seus Academics de Numero.
El Pare Guinot es Llicenciat en Romaniques per lUniversitat de Barcelona, Doctor en
teologia, maxima calificacio, per lUniversitat Pontificia de Valencia, i encara va voler
afegir als seus tituls el modest de professor dEGB per lEscola Normal de Valencia.
Canonge magistral, hui emerit, de la Catedral de Sogorp, va eixercir durant molts anys
de professor en el Seminari Conciliar de Sogorp i professor en cursos de pedagogia del
llati per a professors en lUniversitat Pontificia de Salamanca. Un home clarament
diglesia.
Son prestigi de professor i estudios li valgu ser nomenat en 1954 Caballero Cruz de la
Orden de Alfonso X el Sabio i rebre el Premi en el certamen internacional de Buenos
Aires sobre traduccions del teatre llati, per ses huit obres premiades. Entre uns atres
molts, cap destacar que es Premi Nacional de Lliteratura Valenciana, Premi Fullana en
els Jocs Florals de Lo Rat Penat de 1993, dos voltes Premi Jaume Roig en 1989 i 1992,
Academic dHonor, com hem dit, de la RACV i Prohom de Lo Rat Penat.
Ha presidit la Revista de Filologia Valenciana, inspirador i soport de linstitucio
castellonenca Cardona i Vives, una representacio de la qual hui lacompanya.
Numerosos llibres, articuls i conferencies avalen la seua trayectoria intelectual, entre els
que cap destacar com a referencia mes proxima a esta Academia la Fonetica de la
Llengua Valenciana (Valencia, 2000), Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana
(Lo Rat Penat), Morfologia historica de la Llengua Valenciana (RACV) i La Llengua
Valenciana hui (RACV).
En consideracio a la modestia autentica del nostre nou Academic i a la seua edat, mhe
propost de bestreta no fer llarc el discurs per a que no es fatigue mes de lo que es
estrictament necessari. Pare Guinot, en nom de tots els membres desta Real Academia,
dels molts amics que hui lacompanyen i de tots els presents, gracies per la seua valuosa
contribucio a la cultura valenciana i benvingut entre nosatres.
Valencia, 7 de mar de 2003.

La Lengua Valenciana, hoy. (Traduccin al Castellano)


Per Josep Maria Guinot i Galan
INTRODUCCIN
El tema que vamos a desarrollar es de una importancia capital para la Lengua
Valenciana. De la solucin que se le d depende la supervivencia misma de la Lengua,
tanto la literaria como la hablada, pues las dos estn en peligro. Aqu no hay otra
alternativa: o valenciano o cataln. O procedemos con rapidez a completar la

codificacin de la Lengua Valenciana, dando fin al proceso de normalizacin iniciado


con tanto acierto por la Academia de Cultura Valenciana y secundado por Lo Rat
Penat y por las entidades valencianistas y personajes del mundo literario, o esa ola, al
parecer imparable, de catalanismo, que hoy lo invade todo (Universidad, escuelas,
libros, radio y televisin), amparada por la actual Administracin, har desaparecer en
poco tiempo nuestra Lengua Valenciana. Esta lengua nuestra, hoy encorsetada por la
Conselleria, con ortografa que no corresponde a nuestra fontica; adulterada por un
bombardeo de palabras extraas y retorcida por la introduccin de peculiaridades
morfo-sintcticas catalanas, si no desparece del todo, suplantada por esa lengua vecina,
quedar de tal forma desfigurada y corrompida que, dada la eficacia de los modernos
medios de difusin de la cultura y de mentalizacin de las masas, a no mucho tardar,
nos encontraremos con esta triste realidad: que el valenciano autntico tan slo lo
hablar un reducido crculo de valencianos mayores, condenado, despus de una muerte
lenta, a ser borrado del catlogo de las lenguas vivas. Una lengua tan dulce, con la que
hemos hablado con nuestra madre y en la que hemos expresado los sentimientos, afectos
y pensamientos ms ntimos y entraables de nuestro corazn!
El objeto de este trabajo es, primordialmente, de ndole gramatical: exponer, en lneas
generales, las caractersticas de la Lengua Valenciana moderna, para demostrar que son
distintas a las de la lengua catalana. Pero no se puede por menos que poner, al lado de
esa breve exposicin, un anlisis, igualmente somero, de la actitud del elemento
humano frente a ese problema, sin profundizar en los motivos o causas que inducen a
unos determinados escritores valencianos a desertar del uso del idioma valenciano.
La Lengua Valenciana en los ltimos aos ha pasado por un periodo de franca
decadencia. A una castellanizacin prolongada ha sucedido una etapa, que an estamos
soportando, de intensa catalanizacin escrita. Muchos valencianos se han pasado al
castellano, hablando o escribiendo, porque lo consideraban preferible como instrumento
de cultura, o por la gran cantidad de castellano-parlantes a nivel mundial, o porque ste
es ms preciso, ms elegante o ms moderno. Muchos de los que hemos
continuado hablando en valenciano, lo hemos reservado para la vida privada, para los
amigos y familiares y, en la conversacin, sin depurarlo, lleno de vulgarismos,
castellanismos y faltas gramaticales.
A fines del primer tercio del presente siglo, los escritores que escriban en valenciano
utilizaban grafas diferentes, a voluntad de cada uno. Para acabar con aquella anarqua,
algunas entidades y algunos personajes significados culturalmente adoptaron, en el ao
1932, las mal llamadas normas ortogrficas de Castelln. No es necesario explicar
ahora su origen, naturaleza y resultados, porque ya han sido expuestos acertadamente
por voces muy autorizadas. A lo largo de diversas conferencias se ha llegado a la
siguiente conclusin: que las bases ortogrficas de Castelln no son de Castelln; que
eran puramente ortogrficas y no suponan la renuncia a la morfologa, sintaxis y
vocabulario valencianos; que bsicamente eran las normas del Institut dEstudis
Catalans, con unas escasas modificaciones (el nexo valenciano ix por el cataln eix, la
s, por la tz catalana; invertix, no inverteix; organisacio, no organitzacio); que las normas
se aceptaban con carcter temporal hasta que las nuevas generaciones las
perfeccionaran y mejorasen y, finalmente, que se adoptaron a cosa hecha, sin unas
deliberaciones o estudios previos, como lo da a entender el hecho, que figura en la base
13, de la gran confusin con respecto al uso de las palatales, pues segn la misma, se ha

de pronunciar: meche, placha, y la x suena igual en Xtiva o baix, que en punxa o


conxa.
Aquellas normas, que de momento resolvieron el problema de la unidad ortogrfica,
haban de ser con el tiempo el fuego de la discordia y el origen de todos los males
presentes y futuros de la Lengua Valenciana, y no por sus defectos intrnsecos, fciles de
subsanar, sino por la mala intencin de los hombres. Ya que a los veinticinco aos de su
promulgacin, el pacto transaccional se haba roto por particulares y entidades: se inici
adoptando ntegramente la ortografa de Fabra, y se pas a escribir de acuerdo con toda
la codificacin catalana en morfologa, sintaxis y, lo que todava es peor, sustituyendo
las palabras valencianas por los mots catalanes correspondientes. Actualmente an
hay quien ingenuamente cree escribir amb les normes de Castello, a pesar de no
tenerlas en cuenta para nada por lo que respecta a la ortografa y va en contra de su
espritu al adoptar toda la codificacin catalana e, incluso, el vocabulario.
Ahora tenemos suerte porque la Academia de Cultura Valenciana, Lo Rat Penat y
muchas entidades y figuras de nuestra intelectualidad defienden la independencia y
personalidad de la lengua valenciana y quieren elevarla al nivel literario ms alto que le
corresponde; han rectificado las normas ortogrficas del 32; trabajan en la confeccin de
un vocabulario y, seguidamente emprendern la del Diccionario normativo, al que
seguir la publicacin de la Gramatica normativa: iniciativas todas necesarias para la
actualizacin de la lengua literaria, de acuerdo con la lengua viva del pueblo, esa lengua
autctona y diferenciada que tiene derecho a ser tenida en cuenta por ser la evolucin
normal de aquella Lengua Valenciana que tan alta pusieron nuestros clsicos. De da en
da van aumentando los que se deciden a escribir en el autntico valenciano,
rectificando la moda de escribir en cataln como si fuera nostra llengua. Tan slo nos
falta hacer comprender a los recalcitrantes que tenemos derecho a escribir en esta
lengua que habla el pueblo, dignificndola y enaltecindola y que la normalisada
catalana es muy diferente a la nuestra en todo: fontica, morfologa, sintaxis y
vocabulario. A este fin se encamina la presente obra: dar una idea general de las
caractersticas de la Lengua Valenciana, materia que debe ser tratada a fondo en los
respectivos tratados de Fontica, Morfologa y Sintaxis y reflejada en diccionarios
autnticamente valencianos.
Para una adecuada exposicin de la materia, la dividiremos en los siguientes apartados:
I. Denominacin de la lengua.
II. Criterios para una normalizacin.
III. La Lengua Valenciana en concreto.
IV. Defensa de la lengua.
I. DENOMINACIN DE LA LENGUA
No deberamos entretenernos demasiado en el asunto del nombre. Todos sabemos que
los valencianos no consentimos que a nuestra lengua se le d otro nombre que no sea el
de Lengua Valenciana. Y no por un excesivo amor propio, sino porque es el nombre que
siempre se le ha dado y porque sabemos distinguir perfectamente el idioma valenciano
que hablamos del de Barcelona o el de Mallorca, lenguas stas que la gente de nuestro
pueblo no entiende ni habladas ni escritas, si no ha sido previamente instruida en las
mismas, sobre todo si se trata del catala normatiu.

Todos sabemos que son lenguas parecidas; pero actualmente muy diferenciadas. Por lo
que no hay cosa ms ridcula que decir que nosotros hablamos el catal de Valncia,
considerando nuestra lengua como un dialecto o patus del cataln.
Est demostrado por los investigadores que, desde el siglo XIV (cuando aparecieron los
nombres de cataln y valenciano, aplicados a las respectivas lenguas), a nuestra lengua
se le dio, por los escritores que la cultivaron, el nombre de Llengua Valenciana.
Afortunadamente tenemos la valiosa obra de Mn. Josep Almiana EL CRIT DE LA
LLENGUA, que lo demuestra grficamente con testimonios de una fuerza irrebatible.
Al principio nuestro romance fue conocido como el nostre llati o el roman pla
(Crnica del Rey Dn. Jaime). Pero, ya en 1395, Antoni Canals, al traducir el Valeri
Maxim, dice clara y especficamente que es tret del llati en nostra volguda llengua
valenciana. Bonifaci Ferrer tradujo la Biblia y, en el colofn de la obra dice: de la
llengua latina a la nostra valenciana. Y, posteriormente, centenares de autores siguen
diciendo que escriben en Lengua Valenciana. Acaso ellos no saban en qu lengua
escriban?
Por lo que respecta a la denominacin de llengua llemosina que, en ocasiones, se le da
a nuestra lengua, no hay ningn problema porque en la actualidad no hay nadie que use
tal denominacin. El mismo Dn. Manuel Sanchis Guarner dice que se trata de una
denominacin inexacta e inadecuada.
La realidad es que los valencianos hablamos valenciano, una lengua derivada del latn,
sujeta a muchas influencias con el paso del tiempo; lengua que fue cultivada por una
plyade de brillantes escritores (nuestros clsicos); que, durante siglos, fue parecida al
cataln, principalmente el escrito, lo cual es debido al origen comn en el latn vulgar y
a la influencia de nuestros escritores sobre aquella lengua hermana; pero que, en boca
del pueblo comenz muy pronto a diferenciarse de la misma (la vocal neutra apareci,
en cataln, ya durante el siglo XIII) y no ha cesado en su evolucin hasta nuestros das,
de forma diferente al cataln. Por eso es imposible, confundirla con aquella, no slo en
su fontica sustancialmente distinta, sino incluso por su tesoro lxico que, aunque tenga
su sustrato en la lengua latina, ha tomado de los elementos indgenas y de los pueblos
que han pasado por nuestro solar un caudal respetable de millares de palabras, que no
cuentan para la lengua normalizada catalana.
A todo ello se habr de aadir las peculiaridades morfolgicas, no slo en los
paradigmas verbales, sino tambin en todas las partes de la oracin y en su uso, as
como en los giros sintcticos.
Y volviendo al tema principal de este apartado Denominacin de la lengua no
estar de ms desmontar las razones que se aducen para negar a nuestra lengua el
nombre de valenciana para sustituirlo por el de catalana. Expondremos
escuetamente los argumentos en los que se fundamentan y procuraremos refutarlos.
Estos son los argumentos:
1. Razn histrica.- La lengua fue trada desde Catalua a Valencia por los
conquistadores cristianos, es decir, por los catalanes.
2. Razn geogrfica.- El principado de Catalua es el ms extenso, poblado y potente,

econmicamente, de todos los pases que hablan la lengua.


3. Razn literaria.- La Renaixena de la lengua tuvo origen en Catalua, donde ha
triunfado plenamente.
4. Razn cientfica.- La denominacin cientfica, con la que es conocido
internacionalmente, es la de lengua catalana.
Contestaremos ordenadamente:
1. Razn histrica.- En primer lugar, aunque fuera verdad que el cataln lleg a Valencia
de mano de los conquistadores catalanes, ese hecho no sera suficiente para quitarle al
valenciano el nombre que siempre ha tenido y que tiene por derecho de prescripcin; no
es necesario que las lenguas tomen su denominacin por razn de su origen: ah
tenemos el portugus al que nadie denomina gallego y el italiano, al que pocos
conocen por su origen toscano.
En segundo lugar, hoy da est demostrado que, antes de entrar Dn. Jaime I en Valencia,
ya exista aqu una lengua romance.
El escritor y fillogo rabe Ibn Sida, en el prlogo de su obra Kitab al Mayasas (escrito
antes del ao 1066, fecha de su muerte en Denia), se disculpaba de los errores que poda
cometer, diciendo que necesariamente los haba de tener rodeado como estaba de
personas que hablaban en romance. La existencia de ese romance est demostrada por
el caudaloso vocabulario valenciano, derivado del latn, que no est incluido en el lxico
cataln, as como el que procede de los musulmanes. Por otra parte, hoy en da est
tambin demostrado que el nmero de catalanes que se quedaron a vivir en Valencia,
una vez conquistada, o vinieron en las posteriores repoblaciones, era muy reducido y es
lgico y natural que fueran absorbidos por lo habitantes autctonos. Finalmente, Dn.
Jaime llev a Valencia la religin y una sabia administracin; pero no poda traer una
cultura superior de la que forma parte la lengua a una poblacin tan destacada y
desarrollada como la del antiguo Reino de Valencia.
2. Razn geogrfica.- Que Barcelona o Catalua sean actualmente ms importantes que
Valencia no es motivo para cambiar el nombre de la Lengua Valenciana. Durante los
siglos XIII y XIV Valencia era, evidentemente, ms importante que Barcelona o
Catalua, fundamentalmente en el aspecto literario, que es el que presenta mayor
relacin con una denominacin lingstica y segn ese criterio tan flojo con respecto a
la hegemona, el ingls debera denominarse actualmente norteamericano y del mismo
modo algn da podra cambiarse el nombre de castellano por el de mejicano o
argentino.
3. Razn literaria.- Tampoco es motivo suficiente para cambiarle al idioma valenciano
su denominacin tradicional por el nombre de cataln, el hecho de que Barcelona haya
tenido un brillante Renaiximent de la lengua. Si all ha habido un renacimiento, antes
lo tuvimos los valencianos y adems tiene mayor valor el hecho real de la creacin
literaria de la lengua que se hizo aqu en Valencia: los clsicos medievales son en su
inmensa mayora valencianos. Qu es ms importante: renovar o crear?
4. Razn cientfica.- Comenzaremos por negar que una cuestin de denominacin haya
de ser cientfica. La palabra cientfica est aqu mal aplicada: hay denominaciones
ms o menos acertadas, pero cientficas a santo de qu? Lo que hoy es reconocido

por todos los fillogos puede ser maana rehusado por todos, incluso por los mismos. Si
los romanistas dicen ahora que el valenciano es un dialecto del cataln, vaya ello por
cuando estaban todos de acuerdo incluso los catalanes en decir que el cataln era un
dialecto del provenzal. Lo decan, no hace an mucho, Federico Dez, fundador de la
lingstica romnica, Mosn Antonio Mara Alcover, Mil y Fontanals, Bourciez,
Meyer-Lubke, etc Ahora, en cambio ya le reconocen la categora de la lengua
autctona. Lo mismo ocurrir con el idioma valenciano cuando lo estudien mejor, en su
fontica viva y no en la libresca. El carcter de Lengua se le ha reconocido al
valenciano por la Academia de la Lengua Espaola, que la define como lengua que se
habla en la mayor parte del antiguo Reino de Valencia.
Pero en esta cuestin del nombre de la lengua no podemos contentarnos con refutar
argumentos sin fuerza: hemos de aducir alguna razn positiva para aadirla al vlido
argumento de prescripcin. La razn, y bien definitiva, es esta: que el valenciano y el
cataln son actualmente dos lenguas perfectamente diferenciadas o distintas. Por ms
parecidas que por escrito hayan sido estas dos lenguas en el pasado, en el momento
actual son bien diferentes: han evolucionado de modo distinto, a partir del latn, y
hemos llegado a un punto en que sin un estudio previo de las otras lenguas, difcilmente
nos entendemos los catalanes, los mallorquines y los valencianos, ni hablando ni
escribiendo; adems, tenemos clara conciencia de hablar y escribir distintas lenguas.
Son diferentes el vocabulario, la morfologa, la sintaxis y, sobre todo, la fontica.
Incluso la ortografa catalana es inadmisible para una fontica valenciana. Intelectuales
catalanes muy respetables dijeron que aplicar a las tres lenguas: valenciano, mallorqun
y cataln, la misma ortografa, era contra natura.
He dicho ms arriba que, sobre todo, lo que diferencia al valenciano del cataln es la
fontica y, aunque ms adelante hablaremos ms en concreto de ello, quiero adelantar la
importancia que la misma tiene en la clasificacin de las lenguas. Si queremos clasificar
rpidamente las hispnicas, ser suficiente fijarnos en el sistema voclico: el portugus
tiene como distintivo la nasalizacin de ciertas vocales; el castellano no tener
nasalizacin de las mismas y ser todas ellas cerradas; el valenciano no ofrecer
nasalizacin de vocales y ser stas cerradas o abiertas; el cataln tener una vocal ms
que el valenciano, la mixta, con una funcin importante y no disponer ms que de tres
sonidos voclicos en slaba tona, cuando el valenciano tiene cinco.
A algunos les parecer que esa diferencia en el tratamiento de las vocales no tiene
trascendencia; pero s la tiene y grande, si se tiene en cuenta que las slabas tonas
llenan constantemente el flujo fontico.
Saben ellos lo que es convertir a cada paso la O en U y las A y las E tonas (de las que
hay montones) en una vocal mixta o neutra, que no es ni A ni E? Para el cataln es lo
mismo decir teulada que taulada, fortet que furtet. En valenciano escribimos:
corona, poder, capelletes, pare, mare, berenar, etc y lo pronunciamos tal como est
escrito. Los catalanes, en cambio, pronuncian, aproximadamente: curone, pud,
kepelletas, para, mara, baran, etc
Contribuyen a diferenciar el valenciano del cataln, adems de las muchas divergencias
fonticas, tan importantes, las numerosas palabras valencianas que, por no ser catalanas,
no las incluye el diccionario cataln. Germn Coln Domnech, en el ao 1952, ya
haba catalogado ms de mil de estas, tan slo en unos pocos pueblos de la provincia de

Castelln y eso que estaba empezando (Orbis, tomo I, n 4, 1952). Dn. Miquel Adlert y
el Sr. Garca Carpio, despus de recoger miles y miles, han desistido de buscar ms por
aburrimiento, habida cuenta la cantidad existente. Adems, en los Diccionarios
catalanes, todas aquellas palabras, que habladas en algn pueblo de Catalua, son
iguales a las valencianas, aunque fueran utilizadas por nuestros clsicos, son rechazadas,
en la mayor parte de los casos como dialectalismos o vulgarismos.
Para finalizar este punto, quiero hacer una breve alusin a la utpica lengua literaria,
comn a catalanes, balericos y valencianos. Si consideramos que esa lengua es el
actual cataln normativo, se engaan o nos engaan: en ella no estn representados ni el
idioma valenciano ni el balear, porque se ha normalizado a base del cataln de
Barcelona y se ha rellenado de arcasmos y caprichosas invenciones y no se ha contado
para nada ni con los valencianos ni con los mallorquines. Intentar hacer una lengua
estndar de tres supuestos dialectos, basndose en uno de ellos, prescindiendo de los
otros dos, es un intento de genocidio. Qu dirais si, en una familia, para conseguir la
unidad de tres hijos, se matara a dos de ellos? Por eso, Mosn Antonio Mara Alcover,
al corregir el nombre de su diccionario, en el prlogo del Diccionari Catal-ValenciBalear, dice que si en algn tiempo ha existido (aquella unidad lingstica), hoy da no
se puede afirmar eso seriamente.
II. CRITERIOS PARA LA NORMALIZACIN DE LA LENGUA
Una cosa es la lengua que se habla espontneamente y sin preocupaciones y otra cosa es
la lengua cuidadosamente ajustada a las normas de la Gramtica y con pretensiones
literarias. La primera no se escribe, tan slo se habla, despreocupadamente, y por eso
suele estar llena de vulgarismos, barbarismos y solecismos, por ms que contine fresca
y viva en la boca del pueblo. La segunda, la literaria, la que llega a los honores de la
escritura, selecciona el vocabulario, guarda las reglas gramaticales y busca en todo
momento la propiedad, correccin y elegancia. Una y otra presentan diversos grados de
perfeccin, segn el nivel de cultura y buen gusto de los sujetos hablantes. Aqu y ahora
tan slo vamos a hablar, brevemente, de la Lengua Valenciana literaria.
Establecer las normas de la Lengua literaria Valenciana es, hoy en da, una labor difcil,
aunque no imposible. A la dificultad intrnseca a toda lengua, se aade el estado de
decadencia de la Lengua Valenciana, hasta el punto de que algunos se preguntan si
realmente esta lengua existe y otros quieren que les digan donde est concretamente
dicha lengua. La descripcin de una lengua, la codificacin de sus normas tiene siempre
dificultad, porque todo idioma es, por naturaleza, una cosa viva y fluctuante, que
insensiblemente cambia en cada momento; por lo que querer constreir el idioma con
unas reglas fijas y permanentes es como intentar ponerle puertas al campo. No obstante
lo cual es preciso que cada lengua tambin la valenciana tenga esas normas,
acatadas por todos, porque si no la lengua, abandonada a su suerte, navegara a la deriva
y acabara naufragando en la anarqua y en la disolucin.
Antes de decir lo que es la Lengua Valenciana en concreto, diremos dos palabras sobre
los criterios que han de regir la normalizacin de la Lengua Valenciana.
1. Lo primero con que se debe contar para la elaboracin de la lengua literaria
valenciana es con el lenguaje vivo del pueblo. De lo contrario se fabricara un lenguaje
artificial, que el pueblo no comprendera, ni lo aceptara tampoco; tal como est

ocurriendo con la moda de escribir en cataln aqu, en nuestra regin. Cataln que a la
gente se le cae de las manos y no lee, porque no lo entiende tampoco.
El pueblo es el amo de la lengua. La lengua es suya y la gramtica debe estar a su
servicio. No viene la lengua de la gramtica, sino la gramtica de la lengua. Ella, la
gramtica, como ciencia emprica que es, observa el modo de hablar del pueblo y, por
induccin de abajo hacia arriba establece las reglas que el pueblo sigue al hablar; las
codifica y las pone a disposicin de los que quieren hablar o escribir bien, no sin haber
hecho primero una depuracin de los defectos que ha observado en el habla popular.
2. La Lengua Valenciana literaria no es la catalana, ni la que hablan los catalanes, ni la
que ellos y otros de acuerdo con ellos, escriben siguiendo las normas del Instituto de
Estudios Catalanes. La Lengua Valenciana es la valenciana, la que habla el pueblo
valenciano, mejor dicho, la que se habla predominantemente en las provincias de
Castelln, Valencia y Alicante, trasladada honradamente y sin mixtificaciones a nivel
literario.
La lengua catalana es la que se habla en Catalua y, por escrito o literariamente, la que
sigue las normas del Instituto de Estudios Catalanes. Esta lengua, segn confesin del
profesor Bada Margarit (al principio de su Gramtica Catalana), prcticamente es la de
Barcelona. Tiene asimismo un diccionario normativo que no acepta las palabras
especficamente valencianas. Tiene una fontica diferente de la valenciana: la de
Barcelona, que ha sido adoptada como normativa. Una gramtica que excluye, como a
dialectalismos o vulgarismos, las peculiaridades valencianas y una ortografa arcaizante
y etimologista, que los valencianos no podemos soportar debido a las numerosas letras
intiles que conserva, algunas de las cuales ni ellos mismos pronuncian.
3. La Lengua Valenciana, para alcanzar el grado de dignidad que le corresponde como
instrumento de noble expresin y comunicacin social, tomando como base el habla del
pueblo, es decir, la lengua viva de las personas ms cultas, debe ser una sntesis del
habla de todas las comarcas del Reino, depurada de vulgarismos, castellanismos y
catalanismos, as como de palabras extranjeras innecesarias y de formas morfolgicas y
sintcticas que no sean autnticamente valencianas.
a. Los vulgarismos deben ser descartados, porque la lengua literaria es el ropaje ms
nuevo del lenguaje, con aspiraciones de ser instrumento de belleza; y nada vulgar o feo
puede ser artstico o bello.
b. Se han de eliminar lo arcasmos. Las palabras que han cado en desuso, que no se
hablen ya en ningn lugar de nuestra regin, estn muertas y no hay por que
resucitarlas, a no ser por una verdadera necesidad: para llenar un vaco del vocabulario.
Un escrito, lleno de arcasmos, adems de resultar ininteligible, parece un cementerio de
palabras o un campo sembrado de fsiles.
c. En cuanto a las palabras extraas al idioma, principalmente castellanas y catalanas, se
ha de seguir el mismo criterio: siempre que se pueda expresar una idea con palabras
valencianas no debe usarse nunca una palabra castellana, catalana o extranjera. Si hace
falta alguna palabra porque el valenciano no la tiene, se ha de procurar, al pedirla
prestada de fuera, adaptarla previamente a la idiosincrasia de la lengua y a las leyes de
la evolucin del propio idioma.

d. En cuanto a los localismos, aunque no es aconsejable abusar de ellos, se tendr un


criterio ms abierto, dado que son tambin lengua valenciana. Respetar este derecho
tiene la doble ventaja de enriquecer el idioma y dar variedad a la conversacin,
permitiendo, al mismo tiempo, el libre juego de las preferencias de los escritores, el cual
seguramente con el tiempo dar lugar al triunfo de las formas ms nobles y comunes.
4. La lengua debe tener un Diccionario General normativo y una Gramtica oficial, de la
que es punto bsico la ortografa, adecuada a la fontica propia.
El Diccionario ha de recoger todas las formas que permanezcan vivas en cualquier lugar
del Reino, indicando si se trata de una forma vulgar, catalana, castellana, extranjera o,
simplemente, de un localismo, haciendo constar, en este ltimo caso, en qu pueblo o
comarca est vivo.
La Morfologa y la Sintaxis recomendarn las formas y giros ms correctos y harn
mencin de las otras alternativas vivas en el Reino, indicando si son o no tolerables.
La Fontica, entre las variantes de pronunciacin existentes en el rea del valenciano,
deber elegir entre ellas como a normativa, la ms rica y pura, sin negar a nadie el
derecho a seguir hablando en su variante de pronunciacin, tambin valenciana, que sus
padres le han enseado.
La Ortografa es uno de los principales soportes de la lengua porque ayuda a la correcta
pronunciacin y a evitar el cambio excesivamente rpido del lenguaje. Pero la ortografa
no est por encima del lenguaje, sino a su servicio.
La Ortografa puede ser de tres clases: etimologista, foneticista y mixta. Son
etimologistas, por ejemplo, la francesa, la inglesa y la catalana; foneticistas, la italiana,
que ha llegado incluso a suprimir la letra hache; son mixtas o moderadas, la castellana y
la valenciana, que siguen aquel principio de Valds escribir como se habla.
Evidentemente la ortografa cuando ms foneticista es, resulta ms fcil y cmoda. Est
claro que siempre habr alguna concesin a la etimologa.
Las reformas ortogrficas suelen hacerlas las Academias, que son las que gozan de
mayor autoridad para establecerlas e imponerlas, cuentan con especialistas para
redactarlas y merecen la mayor aceptacin.
La reciente actualizacin de las normas ortogrficas de la Lengua Valenciana, hecha por
la seccin de Lengua y Literatura de la Academia de Cultura Valenciana, era necesaria,
porque las normas de Castelln del ao 1932 no estn de acuerdo con la fontica
valenciana y necesitaban una reforma, por culpa de sus errores e inconvenientes.
III. LA LENGUA VALENCIANA EN CONCRETO
Con este captulo entramos ya de lleno en el tema ms interesante. Qu es la lengua
valenciana? Dnde est? Vamos a contestar estas interrogantes.
La Lengua Valenciana hablada la encontraremos en labios del pueblo; es esa
conversacin que encontramos unas veces viva, dulce, alegre, respetuosa; en otras
ocasiones, triste, spera, melanclica, violenta, burlona o descarada, segn las personas

y las situaciones de los que la hablan. No es necesario salir de casa para encontrarla, ya
que, desde la ms tierna infancia la hemos recogido de los labios de nuestros padres.
La Lengua Valenciana bien escrita ya es ms difcil de encontrar, porque la moda actual
es escribir en cataln o en un valenciano hbrido por su catalanizacin. Por qu?; la
explicacin intereses econmicos o compromisos polticos aparte es muy fcil: en
cataln est todo estructurado y codificado, mientras que en valenciano est casi todo
an por hacer. La gente se escora siempre hacia lo ms fcil, elige casi siempre lo ms
cmodo. De aqu la necesidad de ir haciendo, poco a poco, con paciencia y tenacidad,
todo lo que se ha de hacer, empezando por la ortografa y siguiendo por la gramtica y
el diccionario, para que los escritores valencianos dispongan de todo lo que necesiten
para escribir con seguridad y soltura en la lengua propia, hasta elevarla al nivel de
esplendor que le corresponde y que le concedieron nuestros clsicos.
1. EL VOCABULARIO
Mientras se publica el gran Diccionario normativo de la Lengua Valenciana por la
Academia correspondiente (tal vez sea esto lo ms urgente, tras la codificacin
ortogrfica), se pueden utilizar el Diccionario Cataln-Valenciano-Balear de Mosn
Alcover, con las debidas reservas; el diccionario de Escrig-Llombart (quienes dispongan
del mismo); el diccionario del P. Fullana, que contiene 45.000 palabras, muchas de ellas
recogidas de boca del pueblo por el autor, y los dos vocabularios recientemente
publicados por el GAV y por Valencia 2000, redactados, el primero, por un colectivo de
profesores y el segundo por Miedes. Todos esos diccionarios, como toda obra humana,
tienen imperfecciones; pero son valencianos, cosa que es de desear en otros diccionarios
que se dicen valencianos y son copias serviles de los catalanes.
2. LA GRAMATICA
Mientras no se publique, por la autoridad competente, la Gramtica normativa de la
Lengua Valenciana, se debe de estar vigilantes para no aceptar, como valencianas,
gramticas que, circulando bajo el nombre de valencianas, se amoldan en todo a la
codificacin de la lengua catalana.
La gramtica de Sanchis Guarner es aprovechable en muchos conceptos; pero, si bien
registra en ocasiones las dos formas, la valenciana y la catalana, acaba siempre
aconsejando la catalana. La gramtica de Carles Salvador, igualmente aprovechable en
parte, no est libre de excesivas concesiones al cataln. La de Lo Rat Penat es muy
breve. La del P. Fullana, la ms segura, necesita de pequeos retoques en la ortografa.
No es necesario aadir que ofrecen plena garanta las gramticas que se publican bajo
los auspicios de la Academia de Cultura Valenciana y de Lo Rat Penat.
A. MORFOLOGIA
A.1 EL ARTICULO DEFINIDO
a. El uso ha establecido el artculo neutro LO, especialmente cuando va delante de un
adjetivo sustantivo (lo bo, lo millor). Admitindolo se enriquece la lengua. El P. Fullana
ya lo admita, dada su popularidad.

b. Los artculos LO y LOS, como masculinos, se vienen usando desde tiempos remotos
(en el Maestrazgo dicen: lo siny ret). Estando estas formas vivas en algunos lugares
del Reino, deben ser conservadas como normales, junto a las introducidas y
generalizadas modernamente EL y ELS.
c. Parece conveniente regularizar, para una mayor claridad, el uso del artculo definido
EL, LA, LO delante de relativo (el que, la que, lo que). As se distinguira mejor el
masculino del neutro.
A.2 LOS PRONOMBRES PERSONALES
La forma en nominativo del pronombre de primera persona es, como en los tiempos
clsicos, YO.
Junto a las formas nosatros y vosatros se deben poner como correctas, aunque no estn
tan vivas, las formas nosatres y vosatres. En cambio, se deben tildar de vulgares
mosatros, matros y vatros. La formas nosaltres y vosaltres son arcaismos, que ni
literariamente deben usarse porque estn completamente muertas en todo el dominio
valenciano.
Las formas tonas me, te, se, ne, lo, los, nos, vos estn plenamente extendidas; pero no
us. Usar es y se por nos es un vulgarismo. Las formas tonas terminadas en vocal se
eliden delante de una forma verbal comenzada en vocal, quedndose en m, t, s, n, l.
Detrs de una forma verbal acabada en vocal, las formas tonas mencionadas (excepto
vos) descansan en ella y pasan a m, t, s, n, l, ls. Estn bien como estn: les, li, ho.
Las formas llamadas reforzadas em, et, es, en, el, els, ens, deben considerarse como
legtimas.
Aunque el neutro ho, se pronuncie en muchas ocasiones como hu (ya ho veig = ya hu
veig), parece ser que lo correcto es escribirlo ho.
El pueblo no admite la restauracin del pronombre reflexivo hom, a pesar de ser clsico.
Est olvidado en toda el rea valenciana y se le sustituye por u, se, o es (u diria, se diria
o es diria).
A.3 LOS PRONOMBRES POSESIVOS
Las formas velencianas del pronombre posesivo son: meu, teu, seu, nostre, vostre, meus,
teus, seus; meua, teua, seua; meues, teues, seues; nostre, vostre; nostres, vostres. Son
inadmisibles en valenciano las formas: meva, teva, seva, meves, teves, seves.
Llur y llurs no pertenecen a la lengua hablada.
Las formas reducidas del posesivo son: mon, ton, son; mos, tos, sos; ma, ta, sa; mes, tes,
ses.
A.4 DEMOSTRATIVOS

Las formas vivas de los pronombres demostrativos en valenciano son: est o este, eix o
eixe, aquell, con los correspondientes femeninos y plurales: esta, eixa, aquella; estos,
eixos, aquells; estes, eixes, aquelles.
Por influencia del cataln se estn introduciendo las formas arcaicas reforzadas: aquest,
aquesta, aqueix, aqueixa, con sus plurales: aquests o aquestos, aquestes; aqueixos,
aqueixes. Estas formas no estn vivas en el lenguaje hablado valenciano y el pueblo no
las acepta; le parecen un anacronismo.
A.5 RELATIVOS
En algunos lugares an est vivo el uso de qui como sujeto o complemento de persona.
Aunque hoy, por influencia del castellano, se ha generalizado el que para todo, aquel
uso es perfectamente legtimo y se debe trabajar para reintroducirlo, generalizndolo.
A.6 NUMERALES
El sistema de los numerales valencianos se parece ms al latn que al cataln. Se deben
eliminar del valenciano las siguientes formas catalanas:
Cardinales: dugues o dues, vuit, disset, divuit, dinou, seixanta, vuitanta, vuit-cents,
milio, bilio, etc
Ordinales: cinque, sise, sete, huite, etc (arcaismos)
Partitivo: meitat (arcaismo)
Las formas valencianas correspondientes son las siguientes:
Cardinales: dos, huit, desset, dihuit, deneu, xixanta, huitanta, huit-cents, millo, billo,
etc
Ordinales: Se aconsejan las formas derivadas del latn: quint, sext, septim, octau, nove,
decim, undecim, duodecim, vigesim, trigesim, quadragesim, quinquagesim, sexagesim,
octogesim, nonagesim, centesim, milesim, millonesim, etc
Partitivo: mitat.
A.7 INDEFINIDOS
Atre, atra, atres, son las formas vivas en todo el Reino de Valencia y de muchos pueblos
de Catalua desde tiempos remotos. Deben ser usadas esas formas tanto en el lenguaje
hablado como en el escrito. Las formas altre, altra, altres, arcaicas, no deben ser
resucitadas por innecesarias.
A.8 EL FEMENINO Y EL PLURAL
Hay palabras que en valenciano tienen un gnero gramatical y otro en cataln, en
castellano o en valenciano antiguo. En caso de duda debe de consultarse el Diccionario.

Las palabras masculinas terminadas en U, en valenciano, hacen el femenino,


generalmente en UA y no en VA: meu/meua, teu/teua, seu/seua, hereu/hereua y el plural
en UES: meues, teues, seues, hereues. (En cataln: meva, teva, seva, hereva, etc)
Muchas palabras valencianas que en singular acaban en E, en plural acaban en NS,
desde antiguo. Finales estos que deben observarse en valenciano: jove/jovens;
verge/vergens; home/homens. Estas formas estn de acuerdo con la etimologa latina.
(En cataln: joves, verges, homes, etc)
Igualmente se debe hacer notar que en valenciano existen plurales en OS, a los que en
cataln corresponden plurales en S y viceversa. Por ejemplo, en valenciano: gojos,
vasts. En cataln: goigs, vastos.
Como en poca clsica, palabras terminadas en SC, SP, ST, en singular, tienen su plural
en valenciano aadiendo una sola S, mientras que en cataln acaban en OS. Ejemplos:
valenciano: vascs, cresps, moriscs, suposts, toscs; en cataln: vascos, crespos, moriscos,
supostos, toscos.
A.9 EL VERBO
Esta parte de la oracin es la ms importante de la Morfologa.
Para los verbos tenemos paradigmas seguros, tanto para los regulares como para los
irregulares, en gramticas y opsculos especiales genunamente valencianos; no
obstante lo cual, haremos algunas obervaciones (1).
(1) (Cfr. Mn. Ricart Puig: La Conjugaci verbal valenciana. Antoni Fontelles: La
flexio verbal en la Llengua Valenciana)
Son valencianas las denominaciones: gnero, nmero, modo, perfecte, imperfecte,
plusquamperfecte, y no las catalanas: genere, nombre, mode, perfet, imperfet,
pluscuamperfet.
El verbo ser en valenciano da eres y no ets; fon y no fou; ser y no esser; sent y no
essent; segut o sigut y no estat.
El valenciano hace una clara distincin entre los verbos ser y estar, los cuales usa tal
como lo hace el castellano: Ja hi som aqu, es frase catalana; el valenciano dice: Ya
estem aci.
Como regla general se puede decir que, en el Reino de Valencia, ha desaparecido el
verbo ser como auxiliar de los tiempos compuestos, sustituido por el verbo haver. S se
conserva como auxiliar de la voz pasiva de los otros verbos.
Se ha de distinguir, en los paradigmas verbales, entre lo normativo, que es lo ms
habitual, y lo permitido por estar vivo en alguna comarca de la regin. Estas ltimas
formas las podrn usar los nativos; pero no deben ponerse como norma.
a. Presente de indicativo. Lo normativo es: parle, parles, parla, parlem, parleu, parlen.
Yo ven, promet, sent.

Son formas dialectales: parlo, veno, sento; ella parle, cante, etc
b. Pretrito imperfecto. Normal: cantava, vencia, sentia. Dialectal: cantave, vencie,
sentie.
c. Perfecto simple. Junto al perfecto perifrstico, que se ha generalizado bastante en toda
la regin valenciana (vaig anar, vas vindre, etc) est el perfecto simple (an, cantares,
torn, etc), muy usual en la comarca central de Valencia y en nuestros clsicos. Las
dos formas son legtimas. Es aconsejable que se usen las dos formas para darle variedad
al idioma que, de este modo, queda enriquecido.
d. Presente de Subjuntivo. Son formas verbales:
1 conj. 1 e, 2 es, 3 e; 4 em, 5 eu, 6 en.
2 conj. 1 a, 2 es, 3 a; 4 am, 5 au, 6 en.
3 (pura). 1 a, 2 es, 3 a; 4 am, 5 au, 6 en.
En cambio son catalanas las formas:
1 conj. 1 porti, 2 portis, 3 porti, 6 portin.
2 conj. 1 temi, 2 temis, 3 temi, 6 temin.
3 (pura). 1 senti, 2 sentis, 3 senti, 6 sentin.
3 (incoactiva) 1 inverteixi, 2 inverteixis, 3 inverteixi, 6 inverteixin.
e. Imperfecto de Subjuntivo. Son valencianas las terminaciones:
1 conj. ara, -ares, -ara; -arem, -areu, -aren.
2 conj. era, -eres, -era; -erem, -ereu, -eren.
3 conj. ira, -ires, -ira; -irem, -ireu, -iren.
Son formas arcaicas:
1 conj. as, -asses, -as; -assem, -asseu, -assen.
2 conj. es, -esses, -es; -essem, -esseu, -essen.
3 conj. is, -isses, -is; -issem, -isseu, -issen.
Son catalanas:
1 conj. ports, portessis, portes, portssim, portssiu, portessin.
2 conj. vencs, vencessis, vencs, vencssim, vencssiu, vencessin.

3 conj. Sents, sentissis, sents, sentssim, sentssiu, sentssin.


Ya que un estudio ms detallado del verbo se ve en la Morfologa, aqu solamente
llamaremos la atencin sobre un par de hechos diferenciados entre el valenciano y el
cataln.
El nexo cataln EIX, en los verbos incoactivos, se convierte en valenciano en IX.
(florix, no floreix).
La terminacin arcaica ESC o ISC, en valenciano moderno es IXC. (cobrixc, no cobresc
ni cobrisc).
En valenciano la segunda persona del plural del presente de subjuntivo y del imperativo
de la 2 conjugacin, acaba en: -am, -au, en vez de em y eu. (valenciano: capiam,
capiau; cataln: capiem, capieu).
A.10 ADVERBIOS
El estudio analtico del adverbio est contenido en la Gramtica Elemental del P.
Fullana, que recoge ms de cuatrocientos adverbios, clasificados en adverbios
calificativos (114), de tiempo (82), de lugar (92), de cantidad (45), de orden (30) y de
afirmacin, negacin y duda (51). No estn todos en la lista. En este punto tan solo
queremos mencionar algunos de los ms frecuentes de los que, a pesar de ser catalanes,
se estn introduciendo indebidamente.
Son estos: en lloc (en cap banda), enrera (arrere o atrs), dessota, a la dessota (davall),
avui (hui), aviat (pronte), dempeus (de peu, dret), gaire, gairebe (a penes), de sobte (de
repent), fora (molt, a munto), adhuc (encara), tarda (vesprada), alehores (en aquell
moment), abans dahir (despusahir), dem passat (despusdema), doncs (per tant, puix),
etc
Aunque avui permanezca vivo en algn pueblo valenciano limtrofe con Catalua,
debe ser preferido el correspondiente hui, por ser el ms generalizado y haber sido,
asimismo, usado por nuestros clsicos.
A.11 PREPOSICIONES Y CONJUNCIONES
Dado el carcter de instrumentos de relacin entre palabras o entre oraciones de la
preposicin y de la conjuncin, respectivamente, ser preferible estudiarlas en la
Sintaxis. Para su conocimiento morfolgico puede verse la Gramtica Elemental del P.
Fullana, que contiene listas bastante interesantes de las dos partes referidas de la
oracin.
B. LA ORTOGRAFIA
Afortunadamente la Ortografa valenciana ya est al da, normalizada por la Academia
de Cultura Valenciana, con el mayor acierto, dentro de lo que cabe, en una materia tan
convencional y sujeta a nuevos perfeccionamientos.

1. La reforma goza de la ms alta autoridad por haber sido realizada por la Academia de
Cultura de acuerdo con Lo Rat Penat y la conformidad de las entidades culturales y
personalidades del mundo de la cultura valenciana (no se olvide que el Centro de
Cultura, ahora Academia, y Lo Rat Penat fueron las entidades ms importantes que
firmaron las bases ortogrficas de 1932). Incluso fue aceptada multitudinariamente en
un acto histrico celebrado en El Puig.
2. La reforma se ha llevado a cabo despus de un estudio concienzudo previo, que est
recogido en el opsculo, publicado por la Academia, titulado Documentaci formal de
lOrtografia de la Llengua Valenciana.
3. La reforma se ha inspirado en un criterio prudente, dejando de lado la tendencia
excesivamente etimologista de las anteriores normas; pero haciendo determinadas
concesiones, es decir, sin hacer la reforma tan radical como sin duda se podra hacer.
4. La reforma introduce, o mejor dicho recupera, letras tan valencianas como la Ch y la
Y griega y elimina letras intiles, simplificando grupos, etimolgicos o no, que son
totalmente inexistentes en valenciano, fonticamente, como: TM, MPT, TN, TLL, TZ,
TJ, TG, TX.
5. La reforma aplica un criterio de sencillez, coherencia y universalidad, evitando cargar
a los usuarios del sistema con una letana de excepciones; esto hace ms fcil la
escritura del valenciano para los que no conocen el latn (por ejemplo, se escriben
consonantes sordas en la finales que han dejado de ser sonoras en la lengua del pueblo:
P, T, C, en vez de B, D, G).
6. La reforma se basa en la fontica viva y actual del idioma valenciano. Ya no se
escribe: setmana, rotllo, organitzar, espatlla, platja, metge, Betxi, etc sino semana,
rollo, organisar, espala, plaja, mege, Bechi, etc Una vez ya en vigor la reforma
ortogrfica de nuestra Academia, es un deber colectivo seguirla estrictamente si no
queremos volver a la anarqua de otros tiempos o que la Lengua Valenciana se corrompa
por la influencia de lo escrito sobre el lenguaje hablado (2).
(2) Las normas de la Academia de Cultura Valenciana fueron estudiadas y ligeramente
retocadas en una reunin que tuvieron el da 5 de abril de 1982 las Asociaciones y
Entidades culturales valencianistas ms representativas, convocadas al efecto por la
Conselleria de Educacin de la Generalitat Valenciana y posteriormente publicadas por
la Secretara Tcnica de la misma Conselleria. La actual Conselleria ha retornado a la
normativa catalana bajo el disfraz de las Normas de Castelln que no las sigue nadie y
con ese rtulo levanta bandera para introducir la totalidad de la normativa lingstica
catalana, operacin en la que el instrumento principal son el Instituto de Estudios
Catalanes (I.E.C.) y la Universidad.
C. SINTAXIS
Muchos fillogos, cuando hablan de los elementos constitutivos de una lengua, tan slo
nombran estos tres: el fontico, el morfo-sintctico y el lxico, considerando la Sintaxis
como un aspecto o matiz de la Morfologa: el uso de las formas. Del mismo modo hay
gramticas que no le dan a la Sintaxis la menor importancia; p. ej. la Gramtica de
Sanchis Guarner no contiene una Sintaxis; pero su curso de Gramtica Normativa para

uso de los valencianos contiene particularidades valencianas sintcticas, recomendando


que otras catalanas se han de preferir. En cambio tenemos una buena Sintaxis en la
Gramtica valenciana del P. Fullana, que habla de concordancias, rgimen y
construccin y explica la Sintaxis de las oraciones y todo ello con el mejor de los
criterios. Nosotros no vamos a estructurar aqu un tratado, sino tan slo unos hitos,
dentro de los cuales se ha de mover la Sintaxis valenciana, dejando su ampliacin para
los tratados correspondientes.
La Sintaxis valenciana es, esencialmente, igual a la castellana y a la catalana. Todas
estas lenguas han hecho cambios morfo-sintcticos parecidos; han dejado la declinacin
y han construido las propias modificaciones en el paradigma del verbo. Por lo que
respecta a las reglas a las que se han de ajustar las relaciones expresadas por las
palabras, o sea en cuanto a la oracin (dentro del cambio al desarrollo analtico,
diferente al sintctico de la oracin latina) todas las lenguas neo-latinas usan la sintaxis
latina, a la que aplican la morfologa y el lxico novo-latino o romnico propio.
Todas las relaciones de las palabras entre s, como dice el P. Fullana, se reducen a tres:
concordancia, rgimen y construccin.
La Concordancia en valenciano no tiene nada especial. Es, como la castellana y la
catalana, heredada del latn. Solamente veremos ahora la Sintaxis del rgimen y de la
construccin.
Pasaremos, como caminando sobre ascuas, sobre los artculos, el verbo, que es como la
espina dorsal de la Sintaxis y en el uso del cual ms peculiaridades tiene la Lengua
Valenciana.
C.1 EL ARTICULO
El idioma valenciano usa el artculo neutro LO; mientras que el cataln lo rechaza.
C.2 EL ADJETIVO POSESIVO
Los posesivos meu, teu, seu, mon, ton, son, y sus plurales preceden, por lo general en
valenciano, a la cosa o cosas a las que se refieren. Valenciano: el meu pare, ton pare, ma
mare, la meua mare, ma casa, ta sogra, etc En cataln: casa meva, casa teva, etc
C.3 EL RELATIVO
Es muy valenciano el uso del relativo QUI, referido a personas: escric al meu amic, qui
ha vengut dAmerica.
C.4 EL REFLEXIVO
No se usa ya en valenciano el reflexivo arcaico cataln hom. En su lugar se utiliza ES o
SE. Valenciano: es diu o se diu; cataln: hom diu.
C.5 EL PRONOMBRE ADVERBIAL
En valenciano apenas si se utiliza el pronombre adverbial HI (Cfr. Morfologa)

Del mismo modo tampoco se abusa en valenciano del pronombre adverbial EN.
Ejemplos. Valenciano: no anire a viure alli; cataln: no hi anir a viure. Valenciano:
compra un diari i llig tots els fulls; cataln: i en llig tots els fulls. Valenciano: ya estan
ells advertits; cataln: ya en son advertits. Valenciano: Ha vingut, per se nha anat;
cataln: pero shi ha marxat.
C.6 REGIMEN DEL VERBO
a. En lengua valenciana el complemento directo lleva la preposicin A en los verbos
activos si vienen referidos a persona o cosa personificada. (Cf. Fullana: Gramtica
Elemental, pag. 190)
Cuando el complemento es un pronombre fuerte: Tu a mi no em vols.
En la expresin lu a latre.
Cuando el complemento es un nombre propio personal, no precedido de determinativo
alguno: Yo ame a Deu. Has cridat a Lluis?
En el segundo trmino de una comparacin cuando le falta el verbo: El vols molt? Si,
tant com a mon pare.
Delante del interrogativo qui: A qui busquen?
Y, en general, cuando lo exija la claridad de la frase: Lacaava com el llop a la vaca o
com la vaca al llop.
En los otros casos el complemento directo no suele llevar la preposicin A, tal como se
da en el latn: Jaume I conqueri Valencia. Visitarem Borriana, Paris i Londres. Han fet
vindre el carro. Canteu lHimne.
b. En valenciano se distingue perfectamente el complemento de lugar a donde se va, de
el del lugar donde se est; en valenciano: vaig a Valencia i estic en Valencia; es a lhorta
i est en lhorta; en cataln: es a Valencia, es a lhorta.
c. Los verbos que indican compaa se construyen en valenciano con las preposiciones
EN o AB y no con amb. Valenciano: estic n mon pare, n ma tia. Cataln: estic amb
mon pare, amb ma tia. En valenciano la preposicin clsica ab slo se usa
literariamente.
d. Los verbos que indiquen relacin de instrumento o medio se construyen asimismo
con las preposiciones EN o AB. Valenciano: arruixar n el poal, adornar n flors, ferir-se
n el gavinet, rodejar n la ma alguna cosa. En cataln se cambia la preposicin EN por
AMB.
e. Igualmente en valenciano se usa n o ab y no amb en verbos que indiquen modo o
manera: ves n prudencia, fes-ho n bons modos.
f. El valenciano distingue perfectamente entre ser y estar. Valenciano: estic aci, he segut
nomenat secretari. Cataln: ja hi soc aqu, he estat nomenat secretari.

g. No admite el valenciano como ya hemos dicho la forma impersonal introducida


por el reflexivo HOM. Valenciano: sha de fer correr; cataln: hom ha de fer correr.
h. En valenciano resulta normal la sustantivacin del infinitivo mediante el artculo: el
correr massa te perjudica, t lanar molt boniquet. Esta construccin est prohibida en
cataln.
i. El valor perfectivo, expresado por un infinitivo o participio, se distingue en
valenciano del valor temporal por el uso del verbo estar en lugar del verbo ser: es
anunciat, no es lo mismo que, est anunciat. En cataln se usa en ambos casos el verbo
ser: es anunciat.
j. El valenciano no usa el giro tot, ms un gerundio. En cataln: tot cantant, tot burlantse. En valenciano: quan cantava o estant cantant o mentres cantava.
C.7 REGIMEN DEL ADVERBIO
La sintaxis del adverbio ms interesante es la de los modismos adverbiales. Sera muy
costoso descender a la casustica de las diferencias entre el valenciano y el cataln por
lo que se refiere al uso de preposiciones y adverbios. Bada Margarit recoge, en su
Gramtica catalana, ms de ciento veinte adverbios y modos adverbiales, pocos de los
cuales son aprovechables en valenciano, al menos en su construccin, cuando no son
recreacin de a normativa moderna catalana. Entre los de uso literario mencionaremos
los siguientes: a betzef o a belquema (en abundancia); a la gatzoneta (ajopits); a tot
estrop (continuament); amb pro feines (penosament); de cop sobte (de repent); de sopols
(a pols). Entre los giros ms usuales citaremos, p. ej.: a dretes ( a posta); a lescapa (en
blanc); amb un girar dulls (n un girar dulls); de bursada (sense perseverancia); de
debo (de veres); de dret (al dret); de pura pensa (instintivament); de per riure (de
mentiretes o de broma); dun plegat (duna vegada); mes aviat (mes be), etc
C.8 REGIMEN DE LA PREPOSICION
Las preposiciones valencianas, como las castellanas y catalanas, proceden del latn. El
fenmeno ms significativo es la prdida de la preposicin CUM en valenciano y
cataln. Nuestra lengua clsica lo sustituy por AB; los catalanes actuales usan en su
lugar AMB. Los valencianos usamos la preposicin EN.
Particularidad valenciana es el uso de AD por A, delante de vocal para reforzar la
preposicin: di-li-ho ad ella.
Tambin el valenciano usa en muchas ocasiones PER A en vez del cataln PERQUE o
sencillamente PER, como lo veremos al hablar de las oraciones subordinadas.
El valenciano es visceralmente contrario a ciertos catalanismos como p. ej. los
siguientes: des que (des de); a sabuda de o sense sabuda de (sabent-ho o sense saberho); en esguard de (en comparacio de); as como ciertas combinaciones de adverbios y
preposiciones, tales como: al davant de (davant de); al darrere de (darrere de); al damunt
de (damunt de); al dessota de (baix de); al defora de (fora de).

Finalmente el valenciano usa en bastantes ocasiones A donde el castellano pone DE y


viceversa.
C.9 REGIMEN DE LA CONJUNCION
El valenciano coincide con el cataln en algunas conjunciones, al igual que con el
castellano; pero no puede admitir la conjuncin que con e abierta: que, no qu. Ni es
admisible la conjuncin pero con o abierta y acentuada: pero, no per. En el lenguaje
literario se admiten algunos arcasmos, como puix. En cambio la lengua popular
valenciana no transige con giros tales como: no gens menys, amb tot, fins i tot, ms
aviat, malgrat, etc
Las principales particularidades en el uso de las conjunciones en valenciano son las
siguientes:
Se permite introducir una oracin subordinada por medio de las preposiciones A, DE y
EN: a que, de que, en que. En cataln, en cambio, se suprime la preposicin. Ejemplos:
En valenciano, estem acostumats a fer-ho; no acabem mai de treballar; empenyat en
fugir; gracies a que; sencabota en que li donen la casa. En cataln: gracies que;
sentesta que li donin la casa.
En las oraciones temporales, las construcciones valencianas: a continuacio, cada volta o
mentres, tienen en cataln el equivalente: tot seguit, cada pic o mentre.
D. SINTAXIS ORACIONAL
Como ya anticipbamos al principio, la sintaxis de oraciones es sustancialmente la
latina en las lenguas peninsulares romnicas, con mnimas variaciones. Sealaremos, no
obstante, algunas peculiaridades del valenciano:
1. Oraciones de temor. Cuando se da una oracin de subjuntivo en valenciano se utilizan
las formas verbales en ara, -era, -ira (anara, vinguera, partira); mientras que el cataln
las usa en s, -essis, -s, -ssim, -ssiu, -essin para los de la primera y segunda
conjugacin y en s, -issis, -s, -issim, -issiu, -issin, para los de tercera, etc
Valenciano: tenia por de que vinguera. Cataln: tenia por que vingus, que mors.
2. Oraciones negativas. En valenciano no se emplea nunca el modismo no pas, que el
cataln emplea a imitacin del estilo francs. En valenciano no se permite la antedicha
partcula ni en oraciones negativas, ni conminatorias, ni interrogativas.
3. Oraciones temporales. Estas oraciones comienzan en valenciano por mentres, tan
pronte com, des de que; pero en cataln tienen su parejo en mentre, tan aviat
com, des que.
4. Oraciones concesivas. Estas oraciones comienzan en valenciano por a pesar de, no
obstant que. En cataln van encabezadas por malgrat, tot i que.
E. FONETICA

La Fontica es la parte ms importante de la lengua; tanto, que el cambio ms


insignificante de sonidos hace cambiar el significado de un mensaje hablado (no es lo
mismo una parra que una porra). La Fontica influye en la Gramtica y no al revs. Por
ms que se propugne la normativa gramatical catalana, no se conseguir que los
valencianos digan: curona, puders y chuculata.
El Reino de Valencia, dentro de la unidad sustancial de su fontica, presenta unas
pequeas variantes de pronunciacin. Hay una modalidad al norte (la zona que se
aproxima al tortosino), hay otra en la zona central de Valencia, denominada zona del
apichat (3).
(3) La zona del apichat comprende desde La Vall de Seg por el Norte, hasta la
Albufera y la orilla izquierda del Jcar, de Alzira hacia arriba por el Sur, comprendiendo
el Bajo Palancia, el Campo de Lria y la Huerta de Valencia, el Llano de Quart, parte de
la Ribera Alta, la ciudad de Ganda y en la provincia de Castelln, Onda, Sueras y Tales.
Dado el hecho de esa pluralidad fontica, sin perjuicio de poder hablar cada uno
legtimamente su modalidad, los fillogos valencianos se inclinan por la pronunciacin
ms generalizada y ms rica de todas, para tenerla como normativa y a fin de darle
unidad a la lengua. Esa fontica es la de la Plana de Castelln y de los pueblos de
Valencia y Alicante que no hablan apichat. Las razones son stas:
La fontica preferida es la ms semejante a la de nuestros clsicos y la ms rica
fonticamente porque conserva la distincin entre la B y la V, esta ltima tan valenciana
(bull y vullc) y la diferencia entre S fuerte y S suave o sonora (casa y caa). Asimismo
conserva un sonido ms al distinguir entre CHE y GE y XE (churro y jove y Xtiva).
Esta pronunciacin debe aconsejarse a las personas cultas y ensearse habitualmente en
las escuelas.
Haremos una comparacin entre la fontica valenciana y la catalana, para que se
comprendan mejor las caractersticas de nuestra lengua.
E.1 LA PRONUNCIACION DE LAS VOCALES
Ya hemos insinuado ms arriba que el cataln aade al conjunto de las vocales
valencianas (abiertas y cerradas) una vocal neutra o mixta, que invade constantemente
el lenguaje. Adems, las Oes tonas las pronuncia todas en U. Este hecho, teniendo en
cuenta su frecuencia, es tan importante y afecta de tal modo a la pronunciacin, que
diversifica los dos sistemas valenciano y cataln, puesto que produce una permanente
diferenciacin del lenguaje. Pero existen asimismo diferencias en el uso de las
consonantes. Indicaremos en primer lugar las diferencias en el sistema voclico.
a. En slabas fuertes o acentuadas
Muchas palabras que en Barcelona se pronuncian en E abierta: ple, sec, seda, dret, cera,
cep, veta, negre, enveja, per, tres, estret, net, vermell, abella; los diminutivos en et
(pasturet, netet); los infinitivos en er (correr) y los derivados con terminacin en esa
(vellesa), se pronuncian en valenciano con E cerrada. Por lo general se trata de palabras
en las que la E deriva de una E larga o de una I breve latinas. As en valenciano

pronunciamos: pl, sc, cp, envja, estrt, ablla, etc; pastort, nett, etc... ; bella,
pura, etc
b. En slabas dbiles o no acentuadas
En Barcelona la a tiene un sonido totalmente diferente en las slabas fuertes que en las
dbiles (es el de la vocal neutra o mixta):
a fuerte (como en valenciano): cas, clar, ma, nau.
a dbil (vocal neutra): casset, claror, poma, dona. Fonticamente: kesst, cler, pme,
dne.
La e tiene el mismo sonido que la a dbil (vocal neutra). As, segn lo constata Pompeu
Fabra, son homfonos: teulada y taulada (uno de teula = teja, y el otro de taula = mesa);
Pauet y peuet (derivados respectivamente de Pau = Pablo y de peu = pie). Suenan igual
tambin regle y regla, negre y negra.
La o tona o dbil es pronunciada u. Ejemplos: las palabras content, poderos, frontera,
que en valenciano se pronuncian tal como estn escritas, en Catalua oriental suenan:
cuntent, puderos, fruntere. Son homfonos podia y pudia, ollada y ullada.
Tambin la Gramtica normativa catalana aconseja que el diptongo ou se pronuncie au
(ploura se pronunciar plaura).
Si se tiene en cuenta la gran cantidad de vocales tonas que aparecen en cualquier
escrito, se ver la enorme diferencia que existe entre la fontica valenciana y la catalana,
sin tener en cuenta otras diferencias.
E.2 LA PRONUNCIACION DE LAS CONSONANTES
Aunque las divergencias entre el cataln y el valenciano no sean excesivas en cuanto a
la pronunciacin de las consonantes, sealaremos algunas.
a. Las consonantes c y g, situadas entre una vocal y una l, son, frecuentemente,
geminadas en cataln, dando dd y gg. No lo son en valenciano. Ejemplos: tecla,
espectacul, regla, segle, juglar, dan en cataln tec.cla, espectac.cle, reg.gle, seg.gle,
jug.glar.
b. La consonante b, situada entre una vocal y una l, se gemina en cataln dando b.b, y
no en valenciano. Ejemplos: poble da pob.ble y, en ocasiones pop.ple.
Lo mismo cabe decir de la p, detrs de una vocal y seguida de una l, que en cataln de
una p geminada (p.p). Ejemplos: triple da trip.ple. No as en valenciano.
c. En valenciano generalmente las letras b y v representan respectivamente las
consonantes bilabial b y labiodental v (herba y servir). En cataln siempre suenan igual
la b y la v (veure y beure). Decimos generalmente en valenciano porque este
fenmeno tambin se da en la zona del apichat.

d. En cataln existe la l geminada (l.l). en valenciano ha desaparecido casi por completo.


Ejemplos: en cataln, al.legar, il.lustre, metal.lic; en valenciano, alegar, ilustre, metalic.
Igualmente en valenciano desaparece el sonido de la t en el grupo tll. Ejemplos: en
cataln, ratlla, espatlles; en valenciano, ralla, espales.
e. El cataln mantiene la geminacin de la m y de la n (mm, nn). En valenciano se
simplifica. Ejemplos: en cataln, setmana, pronunciado semmana, mientras que en
valenciano es semana; cotna, pronunciado conna, de cona en valenciano.
f. La c y la g suenan en valenciano como estn escritas. En cataln hay ocasiones en que
suena la c como g y la g como c. Ejemplos: dracma, regne, se pronuncian en cataln
como dragme y recne.
g. La r final absoluta se suprime en cataln por lo general. En valenciano tan slo en la
zona limtrofe con Catalua. En cataln se suprime en los casos siguientes:
En infinitivos de los verbos: parlar, voler, correr, coneixer.
En derivados en er: ferrer, galliner, sabater, fuster.
En derivados en ar: colmenar, pinar, bestiar.
En derivados en dor: governador, teixidor, volador.
En nombres verbales en tor y sor: inventor, inversor, protector.
En palabras diversas: clar, plaer, sancer, diner, ahir, flor, plor, por, madur, cantar
(cataln: cantir), etc
h. La gramtica catalana recomienda pronunciar una serie de grupos consonnticos que
han sido simplificados en el valenciano: mpt, pt, nt, tm. Por ejemplo: redemptor,
escriptor, assumpcio, premsa, etc, que en valenciano han quedado en redentor,
escritor, assuncio, prensa, etc
i. El grupo dv, en cataln popular, da vv o bb. Ejemplo: advent suena evvent o ebbent.
j. La consonante palatal africada ch, al principio de palabra o de slaba, se vuelve
fricativa sorda en cataln, circunstancia que no se da en valenciano. Ejemplos: charrar,
puncha, chocar suenan en cataln con s (la x de caixa): sera, punse, soc.
k. Muy rara es en el Reino de Valencia la omisin de la semivocal i delante de la s
fricativa sorda (la i del grupo ix). En el cataln oriental esa i no suena en absoluto.
Ejemplos: aixina, caixa, baix en cataln suenan asine, case, bas.
l. Las terminaciones en ada, - ades, - ador, - adora, - adors, - adores, en cataln se
pronuncia tal como se escriben. En valenciano se pierde la de de esas terminaciones.
Ejemplos: en cataln, vesprada, menjades, comprador, ventiladors; en valenciano,
vespr, menjaes, compraor, ventilaors, etc

m. Igualmente en valenciano y de acuerdo con los clsicos, la s intervoclica de las


terminaciones en esa desaparece, mientras que se conserva en cataln. Ejemplos:
cataln, fortalesa, riquesa, vellesa, en valenciano, fortalea, riquea, vellea.
n. El valenciano mantiene la s final de ciertas palabras cultas como sintaxis, dieresis,
diocesis, tesis, tisis, etc El cataln la suprime.
o. El valenciano huye de palabras acabadas en us, como Augustus, tipus, etc las
cuales son admitidas por el cataln.
p. Finalmente hemos de hacer constar que entre el cataln y el valenciano hay muchas
divergencias en el vocalismo de las mismas palabras, incluso por escrito (adems de las
derivadas de la pronunciacin de las vocales en slaba tona). Ejemplos: en cataln,
efeminat, ametista, assemblea, ebenista, empar, estendart, sergent, assassi, avaria,
sanefa, rancor, rod, xerrar, bufetada, furoncul, rob, sufocar, suportar, diumenge,
nixer, treure, gener, etc En valenciano, afeminat, amatista, assamblea, ebaniste,
ampar, estandart, sargent, assessi, averia, cenefa, rencor, redo, charrar, bofetada,
foruncul, rubi, sofocar, soportar, dumenge, naixer, traure, atraure, giner, etc
Como es lgico, prescindimos de las diferencias que surgen de los vulgarismos de cada
regin.
Resumiendo: El valenciano tiene un sistema fontico propio plenamente caracterstico y
sustancialmente diferenciado del cataln. No basta con decir que cataln y valenciano
tienen los mismos sonidos para decir que, a nivel fontico, son la misma lengua. Los
sonidos son los mismos por lo que se refiere a las consonantes; pero el sistema voclico
es distinto y las consonantes son usadas y combinadas de distinta forma.
IV. LA DEFENSA DE LA LENGUA
En lo anteriormente expuesto est contenida, en sntesis, la personalidad de la Lengua
Valenciana y sus caractersticas ms generales en Morfologa, Sintaxis y Fontica (el
vocabulario no lo hemos tratado). A los que dudan de la existencia de la Lengua
Valenciana y a los que dicen que es la misma que el cataln y quieren subordinarla
como si fuera un dialecto, les podemos decir: la Lengua Valenciana no slo es diferente
del cataln en el habla popular, sin tambin en la estructura que revelan las
caractersticas que brevemente acabamos de enumerar.
La tan pregonada unidad de la lengua valenciana y catalana es un mito. Esa unidad pudo
existir cuando ambas lenguas surgan de la misma fuente latina, en los siglos IX al XII;
pero despus, como sealaba el P. Fullana, varen seguir diferent cami (siguieron
caminos diferentes). No se puede, por lo tanto, admitir esa unidad absoluta de la lengua.
La Lengua Valenciana tiene su propia personalidad, personalidad que hoy est en
peligro y que todos debemos defender.
La mejor manera de defender la lengua es hablarla y escribirla bien. Pero en estos
tiempos es asimismo preciso darla a conocer como autctona y diferenciada, divulgando
los conocimientos filolgicos, lingsticos, literarios, histricos y gramaticales, para que
la lengua valenciana aparezca con toda su autoctona y personalidad. Pero existe otro
factor que se ha de tener en cuenta y sobre el mismo deseo hablar antes de finalizar.

Todas las lenguas tienen un soporte que las mantiene y sin el cual estn expuestas a su
degradacin. Me refiero a la Academia de la Lengua. Todas las lenguas cultas tienen esa
defensa, llmese esa entidad cultural Academia, Instituto o de cualquier modo. Esa
entidad acadmica vela por la pureza de la lengua y recopila las leyes referentes al bien
hablar y bien escribir. La Academia es la entidad suprema e indiscutible, reconocida por
todos por encima de todos los grupos culturales que trabajan de acuerdo con ella y
garantiza la propiedad de la lengua y, al mismo tiempo, impide que sta, abandonada a
su aire, vaya degenerando lentamente, caminando hacia el caos y la desnaturalizacin.
Si existen una Academia gallega, otra vasca y un Instituto cataln, reconocidos por
todos los hablantes de las respectivas lenguas, por qu se ha de discutir la autoridad de
nuestra Academia? Ciertamente esta es ms ambiciosa que una simple Academia de la
lengua, ya que abarca todos los campos del saber; pero tiene una seccin de lengua y
literatura bien acreditada. Sera conveniente, si no independizar esta Seccin, al menos
potenciarla, agrupando a su alrededor un ncleo de acadmicos y colaboradores
especializados: fillogos, lingistas, gramticos, investigadores y escritores, en cuyo
nombramiento tan slo se tenga en cuenta su vala o mritos. As es como se podra
avanzar ms aprisa en la redaccin del Gran Diccionario, de la Gramtica normativa y
en la investigacin del pasado de la lengua y de la literatura valenciana. La Academia es
la que debe asesorar sobre los textos escolares y sobre los premios literarios. A ella
corresponde asimismo estimular la publicacin de la biblioteca de autores valencianos
en su doble vertiente: ilustrada y popular.
Para terminar: Todos los que aprecien nuestra cultura, de la cual nuestra Lengua
Valenciana es la parte ms importante, procuremos contribuir a elevarla al ms alto
grado de esplendor, sin desnaturalizarla, sin desvirtuarla, sin intentar hacer de ella una
lengua artificial, ni retornar al lenguaje del siglo XV. El pueblo no acepta arcasmos ni
mixtificaciones. Procuremos limpiar nuestra lengua de vulgarismos, catalanismos y
castellanismos, basndonos en la lengua viva del pueblo, que es la que l entiende y
quiere, porque l es quien la hace y, por lo tanto, su dueo. Esa ser la mejor defensa de
nuestra dulce Lengua Valenciana.
Bibliografa bsica
* Academia de Cultura Valenciana. Ortografia de la Llengua Valenciana. 1 edicin,
Valencia, 1977. 2 edicin, Valencia, 1981.
* Idem. Documentacio formal de lOrtografia de la Llengua Valenciana. Valencia,
1981.
* Adlert Noguerol, M. En defensa de la Llengua Valenciana. Valencia, 1977.
* Alcover Sureda, Antoni M. Diccionari catal-valenci-balear. Palma de Mallorca,
1930-1976 (continuacio de F. de B. Moll)
* Alminyana Valls, J. El crit de la llengua. Valencia, 1982.
* Fullana Mira, L. Gramatica Elemental de la Llengua Valenciana. Valencia, 1915.
* Idem. Ortografia Valenciana, Valencia, 1932.
* Idem. Vocabulari Ortografic Valenci, Valencia, 1978.
* Giner Mengual, F. Introduccio a la Lingstica valenciana. Valencia, 1982.
* Guinot i Galan, J. M. Fonetica de la Llengua Valenciana. Valencia, 1984.
* Idem. Gramtica Normativa de la Lengua Valenciana. Valencia, 1986.
* Sanchis Guarner, M. Gramtica valenciana. Valencia, 1950.

* Serie Filolgica. Academia de Cultura Valenciana. Revista Nm. 1. Valencia, 1986.


Nm. 2. Valencia, 1987.
Josep M Guinot i Galan.
La Lengua Valenciana, hoy. Estudio sinttico. Academia de Cultura Valenciana. Aula de
Humanidades y Ciencias. Serie Filolgica, Nm. 3. Valencia, 1988.
Este libro se termin el da 3 de marzo de 1988, en el que se celebra el DIA DE LA
CULTURA VALENCIANA, conmemorando anualmente la muerte de Ausias March, el
ms inspirado y conocido de todos los poetas valencianos.

Fonetica de la llengua valenciana. Caracteristiques que la individualisen


Per Josep Maria Guinot i Galan
Si per Fonetica entenem la part de la Gramatica que estudia la naturalea i evolucio dels
sons duna llengua considerats en s mateixos i en relacio ab atres fenomens llingistics,
no anem a reproduir aci lestudi de la llengua valenciana des del punt de vista de sa
Fonetica. En un recent llibre titulat FONETICA DE LA LLENGUA VALENCIANA,
hem fet eixe estudi dels origens i evolucio de la llengua valenciana des del llati vulgar
fins al present (Fonetica historica o diacronica) i son estat actual (Fonetica descriptiva o
sincronica). En tots els moments apareixen comparacions ab el castell i el catala i atres
llenges afins, apuntant analogies i discrepancies, en sa evolucio dun mateix tronc
comu: el llati vulgar.
Lo llogic, tractant-se dun Congres de Llengua Valenciana, es aportar al mateix el fruit d
aquelles investigacions, en uns pocs folis, que es puguen llegir sense fatigar als oyents,
i en els que se continguen les conclusions mes substancials, remetent a lobra esmentada
als que vullguen tindre una explicacio mes detallada del problema. Aixo, puix, es lo que
anem a fer.
1. LA FONETICA NORMATIVA
En tots els pasos sol haver diferencies de pronunciacio duns pobles ad atres, formant
dialectes i localismes. Tambe dins del Regne de Valencia existixen eixes modalitats, les
quals no afecten a lunitat de la llengua Valenciana, ya que no impedixen que els usuaris
de les diferents pronunciacions sentenguen perfectament entre ells i conserven la
consciencia de parlar la mateixa llengua. En el Regne de Valencia les modalitats mes
importants son tres: la del Nort en la provincia de Castello que pren algunes formes
fonetiques del parlar tortosi; la del centre de la regio, Valencia i lHorta de Valencia, que
practica la pronunciacio coneguda per "Apichat"; i la dels restants pobles de les
provincies de Castello, Valencia i Alacant que, per la seua extensio geografica direm la
pronunciacio general o comuna.

Els que firmaren les anomenades "Normes de Castello" de lany 1932, tingueren el
desacert dadoptar per a les consonants palatals una pronunciacio que no correspon a la
que deu prevaleixer segons lopinio mes generalisada. En la base 13 de dites "normes"
se propugna la pronunciacio de la CH en conte de la GE tal com se fa en lapichat (sha
de dir meche en conte de mege), i tambe la pronunciacio catalana de la XE en conte de
la CHE darrere de consonant (sha de pronunciar punxa, conxa, en conte de puncha i
concha).
En la meua modesta opinio, una de les conclusions que deuria acordar este I Congres de
Llengua Valenciana es deixar ben clar que la fonetica valenciana que es normalisa es
precisament la generalisada o comuna, deixant per a lus privat la pronunciacio de "l
apichat" i dalgunes formes catalanes del Nort de la provincia de Castello. I aixo per les
raons segents:
1. Per ser esta pronunciacio la mes generalisada geograficament.
2. Per ser esta pronunciacio la mes pura. Sempre la purea es conserva en els pobles mes
apartats de la Capital i de parlars acostats.
3. Per ser esta la fonetica mes rica, perque: a) mante la distincio entre la B i la V (bull i
vullc), b) establix distincio entre les consonants palatals africades sorda i sonora, entre
la CH i la GE: gemecar i charol.
4. Per ser la pronunciacio, al parer, mes tradicional, puix comena en els classics i
encara est viva; no constituix un arcaisme.
No se si faltava advertir que quan parlem de fonetica valenciana nos referim a esta mes
generalisada, i quan ho fem de fonetica catalana, a la de Barcelona que es la
normalisada i oficial.
2. EL SISTEMA DE SONS
Hi ha que advertir des del principi que dos llenges no son iguals o diferents perque
tinguen o no el mateix catalec de sons o de lletres. Dos llenges distintes poden utilisar
el mateix abecedari o els mateixos sons. Lo interessant es levolucio dels sons dins de la
cadena parlada, puix que diversos pobles de parla neollatina poden tindre els mateixos
sons i aplicar-los distintament en la remodelacio de les paraules, que van canviant
insensiblement a lo llarc de lhistoria. Per lo que parlar de sistemes de sons no conduix a
res. Lo interessant es levolucio fonetica: Per que, per eixemple, el llati populus ha
donat en itali populo, en castell pueblo, en valenci poble i en catala pop.pla.
3. IMPORTANCIA DE LA PRONUNCIACIO
Sha intentat negar la personalitat de la llengua valenciana dient que es un dialecte del
catala, del que en el nivell fonologic no es diferencia mes que en detalls de
pronunciacio. No obstant aixo, la pronunciacio es la que fa diferents les llenges, per lo
que dir que catala i valenci se diferencien en la pronunciacio es admetre la seua radical
diferencia, i eixes diferencies existixen realment i son de tal importancia que formen
verdaders sistemes fonetics, com es vor a lo llarc desta dissertacio.

En confirmacio de lo que estem dient, aportem el testimoni, poc sospitos, dun ilustre
escritor catala, premi de les lletres catalanes, En Josep Pla, qui, en un treball titulat
"Direccio Lisboa" que sencontra en el volum 20 de les seues obres completes (pagina
22), diu textualment: "Els llingistics tenen ra: tots els dialectes neollatins situats des
del Loira fns lAlgarve i els ultims caps de Siclia, tenen la mateixa construccio. El que
els diferencia es la fontica. Es la fontica la que crea, en llenguatges que tenen la
mateixa arrel, en aquest cas el llati, la inintelligibilitat, inintelligibilitat que en
definitiva s total".
Despres dexposar succintament estes diferencies, es quan ser el moment de dir si
efectivament eixes diferencies fonetiques son o no son importants, i si es tracta duna o
de dos llenges distintes.
CARACTERISTIQUES DE LA FONETICA VALENCIANA
No es possible, llogicament, al parlar del sistema fonologic valenci, prescindir de la
comparacio ab el sistema castell i el catala, respectivament. Precisament un sistema se
confirma en tal comparacio. Les diferencies son les que posen de manifest les
peculiaritats duna llengua, i no les coincidencies que puguen haver entre ella i les atres.
Vejam estes caracteristiques des del punt de vista de les vocals i de les consonants.
1. VOCALISME
El valenci diferix del castell per la possessio de vocals obertes, que no t la llengua
castellana. Diferix del portugues per no tindre vocals nasals. Finalment, t un sistema
vocalic diferent del catala per les raons segents:
El valenci t set vocals: A, E, I, O, U, tancades, i E, O, obertes.
El catala, en conte de set, t huit vocals: les set valencianes mes una vocal neutra que es
representa foneticament per una E ab un redolinet en la part inferior. Aixo en quant al
sistema o catalec de sons vocalics.
Pero, ademes, sobre totes les paraules, en sa majoria procedents del llati, t un
procediment fonetic que afecta a lus de dites vocals i consistix en convertir les O
atones en U, tant al principi com en mig i al final de la paraula. I un atre procediment
que porta una pertorbacio constant a la fonetica catalana, al pronunciar ab una E neutra
les A i E atones tant al principi com al mig o al final de paraula. Resultat deixe sistema,
tan distint del valenci, es que en silaba atona, mentres el valenci t les cinc vocals
esmentades, el catala no en t mes que tres: I, U, E neutra. Esta es la principal diferencia
entre el catala i el valenci suficient per a afirmar que el sistema fonetic valenci i catala
son diferents. Clar que el catala ampra una ortografia arcaica i etimologista que
dissimula este fenomen tan constant en el parlar i tan diferent de lescrit, pero que s
evidencia palesament en una escritura fonetica.
Els filolecs patrioters catalans no mencionen mai el fet anterior, assustats per la seua
importancia i evidencia, i quan volen fer del valenci un dialecte del catala, en arribar a
este punt nomes mencionen dos fets; la terminacio de la primera persona del singular
del present dindicatiu dels verps, que en valenci en la primera conjugacio es en -E i en
catala en -O (valenci cante, catala canto), i el distint tracte que en catala i en valenci

es dona a levolucio de la E llarga o de la I breu llatines que en valenci es E tancada i


en catala E oberta.
Eixemples:
Llati: plenus siccus seta invidia apicula
Valenci: pl sc sda envja ablla
Catala: pl sc sda enbja ablla
Eixa mateixa E oberta usa el catala en els diminutius en -ET, igualment tancada en
valenci i oberta en catala: valenci pastort, catala pesturt.
I estan els canvis morfo-fonetics que tant afecten a les vocals, que son innumerables,
dels que no faig mencio per si diuen que no son relevants, ya que nomes afecten al
tancament o apertura de vocals.
EVOLUCIO DE LA POSTONICA INTERNA
A) a postonica interna > e
orgue < organu (organic...)
arfe < orphanu (orfantat...)
rave < raphatlu
anet < anate
esparrec < asparagu
talem < talamun
canem < cannabu (cannabacies...)
canter < cantharus (canterera...)
balsem < balsamu (Passi Cobles: balsem...)
B) Casos problematics
archipelac / archipelec (archipelec)
cartilac / cartilec < cartilago
esofac / esofec (esofag)
estomac / estomec < stomachus
hipopotam / hipopotem < hippopotamus
naufrac / naufrec < naufragus
timp (no dona fontica) < tympanum
Cal tindre en conte que en els derivats pot canviar la vocal, com per eixemple:
cartilac / cartilec: cartilaginos
esofac / esofec: esofagic
C) O postonica (-logos) > e
teolec < theologus (teologa, teologia...)
filolec < philologus ( filologa, filologia...)
Antigament nhi ha documentacio de: teoloc...
D) Nucle / Nucli
nucle, nucli < nucleus (nuclear, nucleic...)

Hauria de ser nucleu?


Oli < oleum (olios, oleaginos...)
TIMBRE DE LA (O) EN DIVERSES TERMINACIONS
A) o + bilabial (m, p, b) no agrupada
-oman: erotoman, megaloman, grafoman...
-oma: aroma, diploma, estoma, fibroma, hematoma, leucoma, sarcoma...
-ometro: barometro, kilometro, fotometro...
-apodo: artropodo, cefalopodo, rizopodo, macropodo...
pero tenim: modo, robo (Fullana), trobo, no la du.
B) o + una atra consonant, lliure o agrupada
-ocul: monocul, binocul...
-ocop: apocop..
-ocrata: aristocrata, democrata...
-ocre: medocre, ocre...
-ocron: eterocron, isocron...
-odrom: aerodrom, hipodrom...
-ofa: carchofa, estrofa, garrofa...
-ofac: antropofac, esofac...
C) atres casos
-obi; microbi...
-obia: fobia...
-oble: moble, noble...
-obra: obra, pobra...
-obre: sobre, canelobre...
Observem que la (o) seguida de bilabial, que no duga darrere una (i) sol ser tancada; si li
seguix una (i), oberta, i quan es troba agrupada o davant duna atra consonant el timbre
sol ser obert.
2. CONSONANTISME
Al tractar del consonantisme valenci no exposare les diferencies que existixen entre
valenci i castell, perque son de tots conegudes: el castell te sons que no estan en el
sistema valenci, com els de la Z i la J; i, per atra part, el valenci posseix sons que
actualment no t ya el castell com la S sonora, les alveolars africades sorda i sonora
( S, Z ), les palatals fricatives sorda i sonora ( S, Z ), la palatal africada sonora ( G) i la
labiodental fricativa sonora ( V ) distinta de la B.
Pero s que nos detindrem en les diferencies que hi ha entre el consonantisme valenci i
el catala, perque, si be u a u pareixen no tindre importancia, reunides en conjunt
manifesten clarament lexistencia de dos sistemes consonantics diferents.
Les diferencies entre el consonantisme valenci i el catala afecten al modo darticulacio,
a lintroduccio de nous sons en paraules de la mateixa etimologia, a la geminacio de
consonants, a la conservacio de grups arcaics, etimologics o no, i a la perdua o
conservacio de diferents sons. Per totes eixes diferencies, el poble valenci sap

reconeixer en lacte quan, el que parla, ho fa en catala; una llengua pareguda, que les
persones mes cultes entenen, pero a la que consideren "pareguda, pero diferent".
A) Diferencies darticulacio.
1) La palatal sorda africada C en principi de paraula o de silaba en valenci es africada;
en catala passa a ser fricativa ( S ). Eixemples:
Valenci: Charrar, puncha, chocar, (fon.: carar, punca, cokar).
Catala: (fon.; ser, punse, suk).
2) La palatal sorda S, en valenci es pronuncia ab una I davant; el catala la omitix.
Eixemples:
Valenci: caixa, baix, aixina, (fon.: kaisa, bais, aisina).
Catala: (fon.: kase, bas, esine).
3) En catala sestablix diferencia entre les palatals fricativa i africada: pluja, platja,
panxa, metxa. En valenci (com en atres pobles fora de Valencia) els fenomens fricatius
se tornen africats, sobre tot en posicio inicial de paraula i darrere de consonant. En estos
casos sonen igual la G de junta i penjar i la de metge i sutja; com, per atra part, la C de
puncha i la de chiquet, i la de cotxe o fletxa (per aixo el valenci no utilisa els digrafs
TJ, TG, TX).
Passem per alt el grup TZ, que el valenci pronuncia simplement com S sonora i del que
fa tant dabus el catala, sobre tot en el sufix -ITZAR, -ITZACIO (organitzar,
organitzacio).
4) El valenci distinguix perfectament la V de la B (excepte en la zona de lapichat); en
canvi no es distinguixen en catala, a on es confundixen, bali i vali, bellea i vellea, bena i
vena.
B) Introduccio de sons nous
En paraules del mateix orige llati, el catala canvia uns sons per atres i dobla algunes
consonants (geminacio).
1) Canvi de C per G davant de consonant sonora: article, anecdota, sonen artiggle,
enegdute.
2) La palatalisacio de la L inicial de paraula est mes avanada en valenci que en
catala. Eixemples:
Valenci: Llegislar, llepra, llicit, llimit, llinde, etc. Catala: Legislar, lepra, licit, limit,
linde, etc.
3) El catala conserva consonants que el valenci considera com verdaders arcaismes i ha
eliminat del llenguage modern:
Catala: altre, nosaltres, vosaltres, arbre, tambe. Valenci: atre, nosatres, vosatres, abre,
tame.

C) La geminacio consonantica
El catala pronuncia gran cantitat de consonants geminades, de les quals unes estan
reflectides en lortografia; unes atres no: LL, BB, PP, GG, NN, MM, i el grup TLL. El
valenci en general ha eliminat dites geminacions.
1) Quan la B o la P estan situades entre una vocal i una L, dites consonants en catala se
pronuncien per doblat, BB, PP: estabblir, fibbla, contabble, tripple.
2) Existixen moltes paraules en catala que porten L doble, geminacio que en les
mateixes paraules no existix en valenci:
Valenci: colege, colocacio, colecta, iluminar.
Catala: collegi, collocacio, cullecte, illumin.
3) Molt menys tolera el valenci el grup catala TLL, que si be en catala sol pronunciarse en dos L, en valenci es pronuncia en L simple:
Valenci: espala, armela, vela
Catala: espatlla (espallllia), ametlla (emellllia), vetlla (vellllia).
4) La C i la G darrere de vocal, i seguides de L, sonen en catala geminades; en valenci
no es dupliquen.
Eixemples:
Valenci: regla, sigle, tecla, espectacul
Catala: reggla, seggle, teccla, espectaccle
D) Grups consonantics dortografia arcaica en catala
Estos grups son mes ortografics que fonetics perque la pronunciacio catalana tampoc
coincidix en lortografa: son TM, MP, PT, TN, TZ, TG, TJ. Destos grups, uns son
etimologics, atres no.
1) Grups etimologics
a) El grup TM catala, reduit en valenci a M. Eixemples: Sotmetre, setmana, en catala
pronunciats sommetre, semmana; en valenci sometre, semana.
b) El grup MP catala, reduit en valenci a N: redemptor, valenci redentor; assumpte,
valenci assunt.
c) El grup procedent del llati TL, en catala es palatalisa en TLL mentres en valenci
passa a LL en tendencia a simplificar-se en L senzilla: Espatla, guatla, motle, vetla, en
valenci es pronuncien, segons Fullana, espal-la, gual-la, mol-le, vel-la; en catala dites
paraules es pronuncien en TLL.
2) Grups no etimologics

a) El grup TLL, al que ha evolucionat el grup TL, es excessivament catala, i a mes de no


ser etimologic, es completament estrany al valenci a on ha evolucionat a LL (molle,
etc.) en tendencia a L (en vela) i a LL (en rollo). El mateix grup en catala evoluciona
preferentment a la palatalisacio LL. En valenci direm bolleti i bula, no butlleti ni
butlla.
b) El grup TZ solament es conserva en valenci en contades paraules (dotze, tretze,
Atzaneta, atzavara). Els sufixos -IZAR, -IZACION castellans, en valenci es resolen per
-ISAR, -ISACIO; en canvi en catala per -ITZAR, -ITZACIO. La rao desta discrepancia
es dindole fonetica: la grafia catalana del TZ representa la pronunciacio africada sonora
(Z) que en valenci es simplement fricativa sonora representada per una S suau (la de
rosa), foneticament Z. Eixemples:
Catala: organitzar foneticament urgeniz, normalitzar foneticament nurmeliz.
Valenci: organisar foneticament organizar, normalisar foneticament normalizr.
c) No mencionem els grups ortografcs catalans TG o TJ i TX perque en catala
pronuncien mege i formage, ficha i despachar, per moltes T que introduixquen.
E) Conservacio i perdua de consonants
En este punt les diferencies entre el valenci i el catala son estes:
a) El catala conserva en la pronunciacio la D intervocalica de les terminacions -ADA,
-ADES, -ADOR, -ADORA, -ADORS, -ADORES. El valenci pert dita D, encara que la
conserve en lescritura.
Catala; vesprada, menjades, comprador, compradora, cornpradors, compradores.
Valenci: vespr, menjaes , compraor, cornpraora, compraors, compraores.
b) Una gran quantitat de paraules (abstractes en sa major part) que en castell acaben en
-EZA, en valenci ho fan en -EA, ya a partir dels escritors classics . En catala tenen en
este cas una S en conte de la castellana Z.
Castell: Fortaleza, tristeza, belleza, franqueza, riqueza.
Valenci: Fortalea, tristea, bellea, franquea, riquea.
Catala: Fortalesa, tristesa, bellesa, franquesa, riquesa.
c) La R final, normalment es pert en catala, mentres en valenci es conserva. Els casos
son molts, a saber:
1.
2.
3.
4.
5.
6.

En els infinitius dels verps, p.e. parlar, valer, correr, coneixer.


En els derivats en -ER, com gerrer, galliner, sabater, fuster.
En els derivats en -AR, com colmenar, pinar, bestiar, favar.
En els derivats en -OR, com governador, teixidor, volador.
En els noms verbals en -TOR i -SOR, com inventor, inversor, protector.
En diverses paraules soltes, com clar, plaer, miner, ahir, flor, plor, madur, canter
(cat. canti)...

Dita R no es pronuncia en catala, encara que la paraula estiga en plural: de carreter,


carret i carrets.
d) El catala admet una serie de paraules acabades en -US que no li van be al valenci;
Augustus, Titus, tipus, etc...; en valenci, August, Tito, tipo, etc...
e) La S final de paraules cultes es pert en catala, com en tesis, tisis, diocesis, sintaxis,
dieresis, etc...: en valenci en S final; en catala, tesi, tisi, diocesi, sintaxi, dieresi, etc...
f) Les consonants C i G en posicio final, darrere de N, no solen pronunciar-se en catala,
mentres solen conservar-se en valenci:
Catala: blan, fan.
Valenci: blanc, fanc.
g) Prescindim de moltes atres diferencies, pel seu caracter dialectal, aixi com la
dificultat dels catalans per a pronunciar certs grups fnals, cults, en els que suprimixen la
T.
El dia que es vullga fer un estudi exhaustiu de les diferencies que hi ha entre la fonetica
consonantica catalana i la valenciana, el treball ser molt facil: bastar mirar les
transcripcions fonetiques que fa a cada paraula el Diccionari Catala-Valenci-Balear,
comenat per Mn. Alcover i continuat per Moll i Sanchis Guarner
RECAPITULACIO
Hem resumit les caracteristiques de la Fonetica de la Llengua Valenciana, de la millor
manera que es pot fer: comparant-la en lidioma catala, en el que es vol per alguns,
erroneament, identificar, no concedint-li ms que variacions de pronunciacio
insignificants. Deixa comparacio, la fonetica valenciana ha quedat clarament
identificada i diferenciada: no es tracta de llaugeres diferencies de pronunciacio en
relacio al catala, sino de dos sistemes fonetics diferents. Pot ser que a algu li pareguen
les diferencies consonantiques poc rellevants, i en alguns casos estarem conformes; pero
si una a una les diferencies poden ser tingudes com irrellevants en el sistema
consonantic, tambe considerades en son conjunt son tantes en numero i freqencia que
no es honest negar-les importancia i dir que "es el mateix sistema fonetic". Per una atra
part, la diferencia radical ya est evidenciada en les caracteristiques del vocalisme,
diferencies ms que suficients i relevants per a establir una diferencia fonetica real.
I que conste que no hem volgut aportar aci les diferencies morfo-fonetiques, tan
importants, que sobserven en la Morfologia de totes les parts de loracio, pero mes que
en ningun punt, i escandalosament, en la conjugacio.
La fonetica ho penetra tot, i est dins del lexic i dins de les formes que, com materia
prima, usa la cadena parlada. Algu ha comparat levolucio de les paraules a les pedres
que baixen rodant de la montanya adquirint diverses formes o figures. Efectivament, les
paraules llatines que (en sa condicio popular o culta) constituixen la major part del lexic
de les llenges neollatines, van evolucionant per la pronunciacio diferent en cada poble,
que desta manera modela el seu propi idioma. Cada sector llingistic pren les paraules
originaries i les va modificant dacort en els seus presuposts etnics i llingistics (factors

externs), subjectant-se a les lleis que regulen levolucio interna (economia de forces,
armonia, etc...); i gradualment, sense donar-se conte, van canviant el punt o modo d
articulacio dels sons, introduint nous sons en mig o final de paraules, suprimint-se,
canviant-los per atres ms eufonies o que suponen menor esfor, geminant consonants,
simplificant-les o perdent-les. Resultat de la qual es levolucio fonetica, base de la
diferenciacio de les llenges pertanyents a una mateixa familia o tronc llingistic.
Tot ho fa, tot es degut a la pronunciacio. Ella diferencia les llenges.
Ab tot lo precedent, crec haver analisat sumariament, com me proponia, les
caracteristiques del vocalisme i consonantisme de la llengua valenciana, particularment
en relacio al catala. Espere sabran vostes perdonar les deficiencies, que poden haver.
Treball de D. Josep Maria Guinot i Galan, baixat de la web Idioma Valenci
http://www.idiomavalencia.com/docs/var/fonetica.htm

Potrebbero piacerti anche