v.2009.

SÁRASUATĪ E-REVISTA DE HUMANIDADES V.2009.2

_Bio:
Lucio Anneo Séneca por Pilar Mur
Benjamin Franklin por Iván Matellanes

_ Fundación Atapuerca:
30 Aniversario *FELICES* excavaciones por Mayte Duarte

_ Estudios Norteamericanos:
To begin the world anew por Iván Matellanes

_ Estudios Hispánicos:
El andaluz: ¿lengua criolla o dialecto castellano? por José María Pérez Sánchez

_Literatura:
La medicina a la València del s.XV a travès de l’Espill de Jaume Roig por Xavier Sierra

_ Second Life:
Las Humanidades en Second Life por Iván Matellanes

_Historia:
Psicohistòria por Mayte Duarte

_ Filosofia:
Cinc cèntims -- Llenguatge naural vs. Llenguatge científic por Mayte Duarte

_ Ciencias Políticas:
La foto amb Obama va sortit moguda por Josep Viladot Creus

Pars magna bonitatis est velle fieri bonum . | http://www.sarasuati.com

Página 1
 v.2009.2

Sárasuatī [eRevista trimestral de Humanidades]

http://www.sarasuati.com

año 2009, número 02, ISSN 1989-564x

2009. 02
Párs magna bonitatis est velle fierī bonum.
Gran parte de la bondad consiste en querer ser bueno

(Lucius Annaeus SENECA, Epistulae morales ad Lucilium, 34,3)

Iván Matellanes Fresnadillo (Ed.)

Benicarló (CS), 2009

Página 2
 v.2009.2

SÁRASUATĪ / Revista trimestral de Humanidades (Estudios Americanos, Historia…) - Número 02 (2009) - .- Benicarló (CS)
[Benicarló] : Publicación digital en formato Adobe Acrobat Reader © (PDF), 2009- .—Dina4

ISSN 1989-564x

Contenidos
I. Biografías
II. Fundación Atapuerca
III. Estudios Norteamericanos
IV. Estudios Hispánicos
V. Literatura
VI. Historia
VII. Second Life
VIII. Filosofia
IX. Ciencias políticas

Editor
IVÁN MATELLANES FRESNADILLO

Colaboradores permanentes.
PILAR MUR, Diplomada en Ciencias Sociales y Magisterio (Biografías de humanistas)
MAYTE DUARTE SEGUER (Fundación Atapuerca & Filosofía)
JOSÉ MARÍA PÉREZ SÁNCHEZ, Licenciado en Filologías Inglesa e Hispánica (Estudios Hispánicos)
IVÁN MATELLANES FRESNADILLO, licenciado en Filologia Inglesa y especialista en la enseñanza del inglés como lengua extranjera
(Estudios Norteamericanos & Second Life)

Colaboraciones.
Iván Matellanes Fresnadillo, licenciado en Filologia Inglesa y especialista en la enseñanza del inglés como lengua extranjera
(Benjamin Franklin)
MAYTE DUARTE SEGUER (Psicohistoria)
XAVIER SIERRA, Dr. en Medicina y Licenciado en Humanidades (La medicina a la València del s.XV a travès de l’Espill de Jaume
Roig)
JOSEP VILADOT CREUS (La foto amb Obama va sortit moguda)

Entidades de soporte.

Diseño y Maquetación.
MANUELA GARCÍA PIÑAS
IVÁN MATELLANES FRESNADILLO

Cada uno de los artículos publicados en Sárasuatī está bajo la licencia de CREATIVE COMMONS Reconocimiento [Attribution]
(Debe reconocer los créditos de la obra de la manera especificada por el autor o el licenciador, pero no de una manera
que sugiera que tiene su apoyo o apoyan el uso que hace de su obra) No comercial [Noncommercial] (No puede utilizar
esta obra para fines comerciales) Compartir bajo la misma licencia [Share alike] (Si altera o transforma esta obra, o genera
una obra derivada, sólo puede distribuir la obra generada bajo una licencia idéntica a ésta). Así pues, el lector es libre de
copiar, distribuir y comunicar públicamente la obra y hacer obras derivadas, siempre que siga los requisitos ya expuestos.

CREATIVE COMMONS: Català - Euskera - Galego - English

Las opiniones de cada autor son personales y pueden ser o no las mismas que las del editor. La Revista no se hace
responsable de la manera de pensar de cada uno, pues es a partir de esta libertad de expresión que la revista tiene sentido.

Página 3
 v.2009.2

Contenīdos
_ Bīo ___________________________________________________________________________ 5
Lucio Anneo Séneca (Pilar Mur) ___________________________________________________________________________ 5
Lucio A. Séneca nació en Corduba (Córdoba romana) en el año 4 a.C. y murió en Roma donde pasó la mayor parte de su vida
(murió 65 d.C.). Era un hombre muy rico ya que provenía de una familia que pertenecía a la clase social de los equites (orden
ecuestre), y también muy culto gracias a su padre, Séneca el Retórico, que trasladó a toda su familia a Roma para dar a sus tres
hijos una mejor educación. Poco sabemos de su vida, no dejó nada escrito sobre sus propias experiencias.
Benjamin Franklin (Iván Matellanes) _________________________________________________________________________ 7
Hablar de Benjamin Franklin es adentrarse en uno de los periodos de la historia de EEUU más fascinantes. Este Leonardo del siglo
XVIII acabo su larga vida como uno de los emblemas mas característicos de esta joven nación. De hecho, EEUU era, más que una
nación, un sueño de pocos que gracias a gente como Benjamin Franklin se convirtió en realidad.

_ Fundácīón Atapuerca ___________________________________________________________ 10

30 Aniversario *FELICES* excavaciones (Mayte Duarte) _____________________________________________________ 10
Con motivo de la celebración de los 30 años de excavaciones en la Sierra, la Fundación Atapuerca y Editorial Everest han querido
conmemorarlo con el libro “La sierra de Atapuerca. Un viaje a nuestros orígenes”, en el que el equipo investigador repasa los 30
años de dedicación y trabajo en Atapuerca.

_ Estudīos Norteamerīcanos _______________________________________________________ 12

To begin the world anew, de B. Bailyn. (Iván Matellanes) ____________________________________________________ 12
To begin the world anew; The Genius and ambiguities of the American founders es una breve y generica descripción sobre la
época fundacional de los EEUU. Su autor, el ganador de un Pulitzer Bernard Bailyn, nos muestra desde un punto de vista
multidisciplinario la época de la Declaración de la Independencia con sus personajes más importantes.

_ Edītoriál ______________________________________________________________________ 13
_ Estudīos Hispánicos _____________________________________________________________ 14
El andaluz: ¿lengua criolla o dialecto castellano?(José María Pérez Sánchez)___________________________________ 14
En la actualidad, pocos somos los académicos que aún nos atrevemos a exponer abiertamente las dudas sobre el andaluz como
dialecto del castellano. La cuestión se me antoja de vital importancia, debido a que el andaluz presenta una estigmatización de
inferioridad frente al castellano, obstaculizando una relación entre iguales.

_Literatura _____________________________________________________________________ 16
La medicina a la València del s.XV a travès de l’Espill de Jaume Roig (Xavier Sierra) _________________________ 16

_ Second Līfe ____________________________________________________________________ 40

Las Humanidades en Second Life.(Iván Matellanes) _________________________________________________________ 40
Slang 2009 – Bayeux Tapestry (video Conference) _______________________________________________________ 43
Slang2009 – La Democratización de la Creatividad y la Producción Cultural en los Mundos Virtuales. _______ 43
Slang2009 – An Introduction to Scripting (video conference) _____________________________________________ 44
Slang2009 – The Sloodle project (video conference). ____________________________________________________ 44
Slang2009 – The Classroom is Dead – Long Live the Classroom (v conference)_____________________________ 45
Slang2009 – The AVALON project (video conference) ___________________________________________________ 45

_Historia _______________________________________________________________________ 46
Psicohistòria (Mayte Duarte) ______________________________________________________________________________ 46
Davant de l’interés mostrat per reconeguts pensadors de casa nostra que em varen demanar, en llegir el meu currículum de
desitjos acadèmics, què era la Psicohistòria i perquè m’interessava, vaig decidir fer una mirada retrospectiva actualitzant les
dades de les que disposava. I aquest va ser el resultat.

_ Fīlosofīa ______________________________________________________________________ 47
Cinc cèntims (Mayte Duarte) _____________________________________________________________________________ 47
El dia dos d’abril, dijous, a les 5:00 pm al centre de suport de Barcelona és va dur a terme una Conferència a càrrec d’en Gonçal
Mayos. La proposta d’en Gonçal era ajudar-nos a fer una correcta avaluació crítica de qüestions que, cada vegada més, exigeix
necessàriament una anàlisi interdisciplinar i superar, per tant, la incomunicació, analitzant i criticant tòpics tradicionals.
Llenguatge naural vs. llenguatge científic (Mayte Duarte) __________________________________________________ 49
El llenguatge fa referència a quelcom diferent d’ell mateix. És un instrument per “descriure” el món que ens envolta. D’altra
banda, les ciències també pretenen explicar aquest món, i per això fan ús d’aquest instrument.

_ Cīencias polīticas _______________________________________________________________ 49

La foto amb Obama va sortit moguda (Josep Viladot) _____________________________________________________ 49
En el pensament de Max Weber, l’home polític es l’home d’acció, el que delimita la ètica pròpia d’una determinada activitat,
com comenta [2] La moral del hombre de acción es ciertamente la moral de la responsabilidad

Página 4

_ Bīo
Lucio Anneo Séneca
“Si la sabiduría se me otorgase bajo esta condición, de
mantenerla oculta y no divulgarla, la rechazaría: sin
compañía no es grata la posesión de bien alguno”
Lucio A. Séneca nació
en Corduba (Córdoba
romana) en el año 4 a.C. y
murió en Roma donde
pasó la mayor parte de su
vida (murió 65 d.C.). Era un
hombre muy rico ya que
provenía de una familia
que pertenecía a la clase
social de los equites (orden
ecuestre), y también muy culto gracias a su padre,
Séneca el Retórico, que trasladó a toda su familia a
Roma para dar a sus tres hijos una mejor educación.
Poco sabemos de su vida, no dejó nada escrito sobre sus
propias experiencias. Sin embargo, conocemos los
reproches que algunos pensadores le hicieron. Fue
acusado de ser cómplice de los asesinatos cometidos
durante el mandato de Claudio y de Nerón, entre ellos los
de Mesalina, el propio Claudio, Agripina y Británico.
También se le reprochó su riqueza y su opulenta vida
pública, contradictoria con la filosofía estoica que él
defendía. A esta acusación, Séneca hábilmente se
defendió contestando que no debía buscarse la riqueza
pero tampoco rechazarse. El historiador Dión Casio (155-
229) le reprochó su silencio ante los crímenes de Nerón así
como su codicia y usura. San Agustín(354-430), denunció
la contradicción que hubo entre su doctrina y su vida y
escribió: “Éste, al que la filosofía hizo libre (…) practicaba
lo que reprendía, hacía lo que criticaba y adoraba
cuanto censuraba” (La ciudad de Dios, VI, 10).
A pesar de las críticas personales, en su tiempo,
Séneca destacó pronto por su oratoria y fue un famoso
cuestor (magistrado), filósofo, escritor y político durante la
vida de tres emperadores romanos, Calígula, Claudio y
Nerón. En tiempos deCalígula (emperador del año 37 a
41), parece ser que Séneca estuvo a punto de perder la
vida. Cuentan que el emperador, envidioso de su
oratoria, o bien por su impertinencia, quiso acabar con
él, pero la suerte estaba de su lado y alguien le
convenció para que no lo hiciese puesto que su
enfermedad, la tisis, pronto acabaría con él. En tiempos
de Calígula, según el biógrafo Suetonio (70-140), Séneca
era “el escritor en boga entonces”. Pero su suerte le
abandonó cuando Claudio (emperador de 41 a 54), ya
en el poder e instigado por su mujer Mesalina, decidió
expatriarle acusándole de adulterio con Julia Livilla, una
de las hermanas de Calígula. Séneca fue desterrado a
Página 5
v.2009.2
Córcega donde vivió durante ocho años hasta
que Agripina, la madre de Nerón, sobrina y quinta esposa
de Claudio, le hizo llamar para convertirle en preceptor
de su hijo, quien tenía entonces once años. Explica
Suetonio, que tampoco muestra mucho aprecio por el
filósofo, que Séneca le obligó a no leer a los “autores
antiguos con objeto de que su discípulo fijara sólo en él su
admiración” (Suetonio, Nerón, LII). También se dice que
Agripina ayudó a Séneca para que accediese a la
política, enseguida fue nombrado pretor (magistrado por
debajo del Cónsul) y entró en el Senado, con una sola
intención, ganar para su hijo el prestigio que el culto
preceptor podía darle.
Educador y hombre de confianza
de Nerón (emperador del 54 a 68), Séneca dirigió la
política estatal en compañía de Burro, nombrado
por Agripina prefecto del Pretorio. Séneca fue nombrado
Cónsul Sufecto dos años más tarde. Con el paso del
tiempo los poderosos y hábiles consejeros, Burro y
Séneca vieron cómo Agripina poco a poco se hacía con
el poder, queriendo incluso retirar a su hijo de la
candidatura a emperador en favor del hijo de Claudio,
Británico. Avisado Nerón, mandó envenenar a su
adversario. Finalmente, también ordenó matar a su
madre para frenar sus numerosas intrigas palaciegas. A
raíz de los desmanes del emperador, Séneca dejó su
cargo como consejero. Durante tres años, Séneca, se
dedicó exclusivamente a la literatura y a la filosofía,
entonces recibió de Nerón la orden de suicidarse. De
nuevo los datos que tenemos sobre el motivo de su
condena no son claros. Unos dicen que participó en el
complot de Calpurnio Pisón para derrocar a Nerón. Otros
historiadores opinan que no intervino pero que fue
inculpado tras la tortura de alguno de los participantes. El
resultado, fuese cual fuese la realidad, fue el siguiente:
todos fueron ajusticiados y Séneca fue condenado a
quitarse la vida por orden del emperador. Los
historiadores coinciden en la forma de su muerte, Séneca
se dio muerte con una estoica firmeza. Antes de quitarse
la vida, escribió una carta de adiós, bebió cicuta y se
cortó las venas mientras se bañaba en agua caliente.
Cuentan que su mujer Paulina también quiso seguirle,
pero los soldados evitaron que se desangrase.
Pero antes de que esto ocurriese, Séneca había
dejado escritas varias obras literarias, tragedias, sátiras,
epístolas y diálogos, pero ha destacado sobre todo por
su producción filosófica en la que exponía los preceptos
de la filosofía estoica. Esta doctrina filosófica, nació en
Atenas cuando Zenón de Citio (333-264 a.C.) fundó su
escuela bajo un pórtico pintado (en griego Stóa poililé,
de la palabra Stoa derivó estoicismo). La principal
escuela filosófica en Roma desde el siglo II a.C., durante
la época de la Roma Imperial se interesó principalmente
por la ética. El estoicismo consideraba que la finalidad de
la vida era obtener la felicidad gracias a la Virtud y esta
se conseguía viviendo en conformidad con las leyes de la
naturaleza. La premisa era adaptarse a las circunstancias
de la vida y esto implicaba verse interesado por los
problemas prácticos del día a día. Al mismo tiempo,
aquellos hombres estoicos se alejaron de los problemas

lógicos y físicos, y consecuentemente aumentó su interés
por el espiritualismo que se concretó en un fuerte
sentimiento religioso. En sus tratados el filósofo
promulgaba el autoconocimiento y la liberación de
pasiones y temores para no verse afectado por las
desgracias. Séneca amenizaba la lectura de su obra
combinando sus propuestas con ejemplos concretos,
históricos o de su experiencia personal. Su éxito ha
radicado en que las normas expuestas son válidas para
todos, son universales e intemporales.
Entre su numerosa producción literaria destacó su
tratado Sobre la brevedad de la vida. Aquí Séneca quiso
explicar porqué se mostró contradictorio con su forma de
vivir, ya que a pesar de defender el retraimiento del
filósofo él no lo practicó hasta dejar la política. También
destaca su explicación a cerca del tiempo vital, para
unos tan corto y sin embargo para él tan largo. La vida,
decía Séneca, se alarga cuando la filosofía ocupa la
existencia humana, es sólo corta para quien no hace un
uso correcto de ella: “el sabio escapa, sólo él, a las leyes
del género humano y domina, como un dios, todos los
períodos de la historia que están incluidos en su interior”.
EnSobre la constancia del sabio Séneca demostraba que
el sabio, firme y sereno frente a la adversidad, era inmune
a las desgracias. Escribió también Sobre la tranquilidad
del espíritu, Sobre el ocio, y dos obras de poca extensión
que también tuvieron mucho eco entre los posteriores
pensadores, Sobre los beneficios y Sobre la clemencia,
dedicado al joven emperador Nerón cuando cumplió los
dieciocho años, era el principio de su mandato conocido
como una época de moderación. El filósofo le exhortaba
y elogiaba para que tratara de evitar la tiranía,
argumentándole los beneficios de la ausencia de
crueldad. Debía ante todo ganarse al pueblo romano
gracias a la clemencia y a la benevolencia. Nerón ya se
había desprendido de Británico y Séneca temía que se
repitiesen los tiempos de Calígula y Claudio, y así ocurrió
cuando unos años más tarde, Nerón olvidó los dictados
morales de su preceptor. En su tratado Sobre la
providencia, Séneca propone que la existencia del mal
fortalece al hombre sabio y esto es así porque Dios quiere
que éstos sean ejemplo para las demás personas. Es
Séneca el primer estoico que se preocupa más
profundamente por la idea de Dios y dice que el hombre,
en contra de los preceptos estoicos que suponían que los
sabios eran perfectos, es estructuralmente pecador
porque si no pecase “no sería hombre”.
El humanismo de Séneca es indudable, a demás de
toda su preocupación intelectual y su papel en la
política, el filósofo de Corduba se opuso a la esclavitud y
a las diferencias sociales, para él “todos los hombres eran
completamente iguales”. El estoicismo de Séneca
hablaba de la hermandad entre los hombres y de la
necesidad de encaminar la moral humana para hacer el
bien. Cuando Nerón culpó a los cristianos del incendio de
Roma, el sacrificio de éstos lanzó a la fama al cristianismo.
Todo parece apuntar a que muchos de sus textos fueron
utilizados más tarde por la moral cristiana. Séneca debe
su fama al cristianismo antiguo que incluso dijo que el
filósofo se había convertido al cristianismo. No existe
Página 6
v.2009.2
prueba alguna sobre esta proposición. Fue a partir del
emperador Marco Aurelio (121-180), cuando el
estoicismo comenzó su ocaso y a finales del siglo III dejó
de ser una corriente filosófica independiente. Séneca se
convirtió en un referente para muchos pensadores y
sobre todo para los Humanistas que le admiraron, no sólo
por su estilo literario, sino ante todo por sus ideas. Erasmo
de Rotterdam, por ejemplo, fue el primero en preparar
una edición crítica de sus obras (1515). El humanista
holandés aconsejaba leer “principalmente a Platón y a
Séneca”.
Como hemos visto en estas dos primeras
biografías, Cicerón y Séneca fueron un modelo a seguir
para los literatos, filósofos y políticos obstinados en la
conquista de la libertad y la dignidad humana. Ambos
dedicaron su vida al estudio de los antiguos y sus obras
han sido referentes para muchos pensadores. Pero,
mientras que Cicerón propuso cómo mejorar la sociedad,
Séneca se preocupó de mejorar la moral del ser humano.
Ambos murieron condenados por quienes ostentaban
entonces el poder y cuando ya habían abandonado la
política. Ambos hicieron lo que proponían los socráticos,
estar al lado del que gobierna para iluminarles en sus
decisiones y obrar bien, es verdad que no lo consiguieron
pero no dejaron de intentarlo. Sus palabras resurgieron
con fuerza durante el Renacimiento y se concretaron sus
ideales durante la época moderna.
BIBLIOGRAFÍA
Cultura Clásica.com > Literatura latina > Filosofía: La
filosofía en Roma
Suetonio, Los doce césares. Cayo Calígula y Nerón
Claudio. Biblioteca de la Historia. Traducción: Jaime
Arnal. Editorial Iberia, SARPE, Madrid, 1985.
Reale, Giovanni; Antiseri, Dario (1983) Historia del
pensamiento filosófico y científico. Tomo I: Antigüedad y
Edad Media. Traducción: Juan Andrés Iglesias, Herder
Editorial, S.L. (1988), 3ª edición, 1ª impresión 2004.
Historia, National Geographic, núm. 25. Séneca, bajo la
sombra de Nerón. RBA Revistas, S.A., Barcelona, 03/2006.
Espluga, Xavier; Miró, Mònica (febrer 2002). Llengua i
Cultura llatines, Mòdul 2, Gèneres i tòpics de la literatura
llatina. Fundació per la Universitat Oberta de Catalunya,
Barcelona. Material realitzat per Eurecamedia, S.L.
Montanelli, Indro (1994) Historia de Roma. Barcelona:
Novoprint, S.A. De Bolsillo.
Sénèque, De la Clémence Traduit par Franck Lemonde.
Rivages poche / Petite Bibliothèque. Éditions Payot &
Rivages, Paris, 2005.
- Lucio Anneo Séneca. por Pilar Mur (Diplomada en
Magisterio, Ciencias Sociales), si el autor no afirma
lo contrario, esta bajo la licencia Creative
Commons Attribution-Noncommercial-Share Alike
3.0 Spain License.

Benjamin Franklin
Hablar de Benjamin Franklin es adentrarse en uno de
los periodos de la historia de EEUU mas fascinantes. Este
Leonardo del siglo XVIII acabo su larga vida como uno de
los emblemas mas característicos de esta joven nación.
De echo, EEUU era, mas que una nación, un sueño de
pocos que gracias a gente como Benjamin Franklin se
convirtió en realidad. En la época en la que vivió B.
Franklin, EEUU no existían, sino que eran unas colonias que
pertenecían al Imperio Británico, lo cual estaba muy
presente en la mentalidad de la época. No hay que
olvidarse que la mayoría de ciudadanos de las colonias
americanas estaban muy orgullosos de ser ciudadanos
ingleses. La razón por la que comenzaron las disputas
entre las colonia y la madre patria fueron, de manera
muy simplificada, por cuestionespolíticas y de poder: La
imposición de tasas por parte del Parlamento británico
para financiar las guerras del Imperio, el papel del
Parlamento sobre quien tenía el último derecho a legislar
[1] o el papel de ciudadanos de segunda que parecía
ser asignado a los colonos … Tampoco hay que olvidarse
que estamos hablando de la época de la ilustración, en
la que una nueva mentalidad está haciéndose paso en
Europa. Paradójicamente, fueron los propios ingleses los
que comenzaron este cambio de mentalidad [2], al situar
la figura del Rey a un segundo plano, bajo el control del
Parlamento (elegido democráticamente entre los
ciudadanos ingleses) [3].
La mente de este
humanista era abierta y
curiosa: tenemos ante
nosotros a un científico,
un escritor, un periodista,
un editor, un intelectual,
un lector ávido, un
político y, sobretodo, a
una persona que le
encantaba estar
rodeado de gente. Sus
hallazgos científicos son
aun reconocidos, pues
fue la persona de su
época que más sabia sobre electricidad. Enunció
elPrincipio de Conservación de la electricidad, y tras su
afirmación de que las nubes están cargadas de
electricidad y los rayos son descargas eléctricas,
apareció su invención más famosa: El pararrayos. No es
de extrañar que una de las imágenes mas estereotipadas
de su figura fuese la de un joven que, en un anoche de
tormenta, estuviese jugando con su cometa. Su
curiosidad sobre el mundo era tal que, ni en los múltiples
viajes que hizo la dejaba descansar: estudios sobre las
corrientes oceánicas, esquemas y dibujos sobre las
proporciones y posibles mejoras de veleros (muy
adelantados a su tiempo, como los dibujos de
aeroplanos de Leonardo), etc. Su faceta de científico le
gano el respeto de los grandes intelectuales ingleses de
su época [4], además de tener la suerte de poderse
codear con ellos en Londres y París.
Página 7
v.2009.2
Lo realmente formidable era su faceta como persona.
B. Franklin podía haber sido uno de los ciudadanos más
ricos de Pennsylvania. Sin embargo, cuando ya tuvo todo
el dinero que necesitaba para vivir dejó el mundo de los
negocios aparcado para dedicarse a su cara más
pública. No solo fue uno de los primeros en potenciar la
cultura a través de la creación de bibliotecas, sino que
además fue el primero en crear un hospital público [5], la
primera compañía de bomberos (como ente voluntario),
e incluso una milicia voluntaria. Fue uno de los cabecillas
en la formación del ejército del estado, sin la mas mínima
ayuda por parte del gobierno (controlado por los
pacifistas cuáqueros), en la defensa de un inminente
ataque franco-indio. Su cara más personal también era
famosa. Amigo de sus amigos, disfrutaba de la compañía
de estos. Con todos aquellos que no podía verse,
mantenía una férrea comunicación por carta. Gracias a
la enorme cantidad de correo de su puño y letra que
disponemos en la actualidad, podemos conocer al
hombre joven e impetuoso que nadaba en el rio Thames,
al amante maduro que exalta la belleza de su joven
vecina francesa (obviamente, casada) o al comisionado
reacio a seguir unas doctrinas que pensaba que eran
incorrectas para los intereses de su país. Aún así, este
hombre amante de la buena compañía, se dejaba
conocer lo justo, sin dejar saber todo sobre él mismo. B.
Franklin era una persona con mayor tendencia a
escuchar que a hablar, aunque eso no implica que fuese
tímido ni callado, sino más bien reacia hablar
demasiado. Se podría decir que hablaba cuando tenía
algo interesante que decir:
“If you would not be forgotten, as soon as you are dead
and rotten, either write things worth reading, or do things
worth the writing.”
Si no quieres perderte en el olvido tan pronto como estés
muerto y corrompido, escribe cosas dignas de leerse, o
haz cosas dignas de escribirse.
(BENJAMIN FRANKLIN)
Primero tenemos al Benjamin Franklin editor, que se
escapó de los abusos de su hermano en Massachussets
para comenzar una nueva vida en Philadephia
(Pennsylvania) a los 17 años. Comenzando de la nada,
uso sus conocimientos sobre imprenta que ya tenía para
hacerse camino en el mundo periodístico. Tras varios
años en Londres, donde perfeccionó su técnica, volvió a
Philadelphia y, con apenas 24 años, ya regentó su primer
periódico: The Pennsylvania Gazett. El papel de Benjamin
Franklin en su periódico no era únicamente el de editor,
sino que también era columnista. Su primera gran obra
fue el famoso Almanaque del pobre Richard(Poor
Richard’s Almanack) que se publicó anualmente desde
1732 hasta 1758 bajo el seudónimo de Pobre

Richard (Richard Saunders). Este Best-seller fue muy
popular en la época pre-revolucionaria, pues los colonos
lo usaban para prepararse según las predicciones del
tiempo, leer consejos sobre el cuidado del hogar, hacer
rompecabezas, y otros tipos de diversiones. Sin embargo,
lo que realmente destaca de esta publicación son sus
numerosos juegos de palabras, con profundos tintes
éticos que defendían una serie de virtudes universales
(13), desde un punto de vista muy cínico: La Templanza,
el silencio, el orden, la resolución, la frugalidad, el trabajo,
la sinceridad, la justicia, la moderación, la limpieza, la
serenidad, la castidad y la humildad. Muchos de estos
aforismos aún hoy están vivos en el dialecto e imaginario
colectivos de los EEUU y muestran la obsesión de una
época por cultivar la virtud del individuo.
At the workingman’s house hunger looks in, but dares not
enter.
El hambre espía por la puerta de la casa del hombre
laborioso, pero no se atreve a entrar.
(BENJAMIN FRANKLIN)
El Benjamin Franklin que se
fue a Londres como
representante y agente del
estado de
Pennsylvania contra las
políticas de la familia Penn
era un personaje muy distinto
al que pasara a la historia
como firmante y hostigador
de la Declaración de
Independencia. Con casi 50
años, su nombre era uno de
los más conocidos dentro de los ámbitos culturales de la
época. Su acogida dentro de la sociedad londinense fue
abierta y calurosa, pues era tratado como un igual. Sin
embargo, tras los años que pasó en la madre patria,
poco a poco fue dándose cuenta de que el papel de la
mayoría de los colonos americanos era el de ciudadano
de segunda. Desde Inglaterra, se veía a las colonias
como meros centros de cultivo, cuya obligación era la
de enviar grandes cantidades de materias primas
(obviamente, a buen precio). Aunque, en general, Ben
Franklin creo grandes amistades dentro de círculos muy
poderosos, también fue muy criticado por numerosos
políticos y periódicos que lo identificaba con los colonos
rebeldes que no querían ayudar a pagar las deudas que
ellos mismos habían creado con la guerra Franco-India.
Sea como fuera, su estancia en Londres durante esta
época le mostró una realidad histórica: Que Inglaterra ya
se había separado de EEUU antes de que ésta
proclamase su independencia el 4 de Julio de 1776.
La actitud de la Casa de los Comunes fue la de someter
completamente a una población y negarle sus derechos.
Imponer el poder del Parlamento sobre las legislaturas
Página 8
v.2009.2
que durante siglos habían sido las responsable de
gobernar el país, dar soluciones rápidas a los problemas
que surgían y mantener relaciones de igual-a-igual con el
Parlamento Británico. Pocos fueron los políticos británicos
que vieron cómo las políticas totalitarias e Imperialistas de
los sectores tories del Parlamento acabarían con una
secesión no deseada por la mayoría de los colonos
ingleses, pero necesaria al ver relegado su papel a
ciudadanos de segunda. De entre esos pocos políticos,
estaba el conocido William Pitt El viejo (Ex-primer
ministro), que hará todo lo posible (desde la Casa de los
Lords) para suavizar las tensiones que el ejército británico
estaba creando en el Boston de 1770. Su admiración por
Benjamin Franklin le llevó a invitarlo a varias sesiones
parlamentarias en las que introdujo varias mociones para
retirar las tropas del General Gage de Boston, para
así suavizar animosidades y prevenir una sudden and
fatal Catastrophe [6]. Sin embargo, el control ministerial
de la cámara dejó esta moción en nada. Tras varios
intentos más, siempre con la ayuda de William Pitt, y sus
sucesivos fracasos en la cámara, Franklin decidió volver a
su tierra con las ideas mucho más claras.
Benjamin Franklin tenía 69 años cuando su barco
amarró en Filadelfia el 5 de Mayo de 1775. Este político
sexagenario, curtido en todo tipo de batallas políticas,
aun tenía mucho que hacer dentro de la historia. En un
par de años, Franklin estará liderando, junto con muchos
otros, el camino hacia la independencia de las colonias
en el segundo congreso continental. Aunque se unió a la
mayoría de congresistas que enviaron la famosa Olive
branch petition (La última petición al Rey para que
aceptase sus quejas), era consciente de que dicha
petición iba a ser una pérdida de tiempo. Franklin, un
político demasiado astuto, dedicó el tiempo de espera a
la respuesta por parte del Rey para preparar a sus
colegas congresistas para lo inevitable: La
Independencia. En poco más de un año, Franklin estará
en elcomité que redactará la famosa Declaración de
Independencia, junto con su amigo-contrincante John
Adams y el propio redactor de este documento: El joven
Virginiano Thomas Jefferson. En poco más de año y
medio, Franklin se convirtirá en el miembro principal de
un comité secreto (promovido por el 2do congreso
continental) de relaciones exteriores. En poco más de
dos años, Franklin será el primer embajador
norteamericano en París, donde pasará una segunda (o
tercera) juventud. Sea como sea, este paso hacia la
independencia fue más una necesidad (visto lo visto en
Inglaterra y su política) que una determinación
personal.Ben Franklin no era un
revolucionario como John y Samuel Adams, Thomas
Jefferson, John Hancock (famoso por ser el presidente del
2do congreso continental y el político que firmó la
declaración de Independencia con la firma bien grande
[7] ) … , sino más bien un estadista, que tras años
analizando las relaciones Anglo-Americanas se dio
cuenta de que la única solución posible era la de disolver
dicha relación, fuese al precio que fuese.

Mientras se libraba la guerra de Independencia en
tierras Americanas, Benjamin Franklin se dedicó a lo que
mejor sabia hacer: representar los intereses de un país y
buscar ayuda internacional a su causa.París y Benjamin
Franklin tuvieron una relación de amor que ayudó en la
creación de la figura idealizada que tenemos hoy en día
de él. A los 72 años, Benjamin Franklin se convirtió en la
imagen pública del típico norteamericano en Europa y
en la corte de Francia. Supo encajarperfectamente en la
vida lujosa y trivial de la corte francesa. Se convirtió en el
invitado de honor en numerosas fiestas, en las que
aparecía vestido con ropas planas ypueblerinas. No
solamente era uno de los invitados de honor, sino que
además era uno de los instigadores de dichas fiestas, en
las que los excesos (alimentarios, alcohólicos, sexuales …)
era la norma. Se integró de tal manera a este nuevo estilo
de vida, que desde muchos bandos fue duramente
criticado (la relación de su compañero John Adams se
deterioró a causa de esta estratégica). Sea como fuera,
al convertirse en un personaje más de la corte, consiguió
introducirse dentro de los pequeños círculos cercanos al
Rey, lo que finalmente le ayudarán a crear el Tratado de
París en 1783, con lo que aseguraba una alianza militar y
económica entre Francia y EEUU. Este tratado fue,
posiblemente, uno de los legados más costosos de su
carrera. Nos encontramos ante un hombre de 77 años,
con dolores constantes y problemas de salud muy serios,
que con muy poca ayuda, ratificó el Tratado que llevaría
a EEUU a ganar la guerra.
Aun así, su papel dentro de la historia no iba a acabar
ahí. Un Franklin ya muy mermado por la edad
será elegido como representante del estado de
Pennsylvania en la Convención de Filadelfia para
reformar de los Artículos de Confederación (lo que con el
tiempo se llamará la Convención Constitucional, pues se
creará la Constitución de los EEUU). Hay que admitir
que su papel en dicha convención fue muy
circunstancial, pues sus intervenciones fueron escasas. Sin
embargo, aunque la cantidad de intervenciones fueron
pocas, la calidad fue mucha, pues Franklin solo intervenía
en los momentos mas complejos. A los 81 años, fue el
único padre fundador que firmó la Constitución, pues los
demás estaban muertos o con obligaciones federales o
estatales.
Benjamin Franklin era un pragmático. En una era de
idealistas, su papel dentro de la historia americana será la
de ese gran político que era capaz de convencer a sus
oponentes y maniobrar en la sombra para conseguir su
objetivo. Este camaleón político era capaz de adaptarse
tanto a las clases pudientes de la high society londinense
como a la aristocracia francesa y sus trivialidades. Los
diferentes caminos hacia el objetivo es lo que convirtió a
este personaje en una imagen pública y alabada
alrededor del mundo, solo comparable con el primer
presidente de los EEUU, George Washington. Su faceta
política y científica es la que le convirtió en el Humanista
más laureado de su época. Su sed de conocimiento
(tenemos esbozos fascinantes de su último viaje desde
Paris a EEUU, en 1785, donde vemos que sus ganas por
Página 9
v.2009.2
conocer y entender la realidad aun eran inmensas) no
tenía fin, e incluso el día de su muerte aun estaba
pensando en escribir una serie de artículos en contra de
la esclavitud. ¡Una mente incansable!
Notas:
[1] El papel de las legislatura coloniales y el famoso
slogan No taxation Without Representation, que mostraba
el descontento con el nuevo papel intervencionista del
Parlamento, al cual se le criticaba por imponer impuestos
a subditos que no disponian de representación
parlamentaria.
[2] Afirmar que la Ilustración comenzó con la Guerra Civil
Británica es más que osado. Sin embargo, sí que creo que
muchas de los ideales de la ilustración fueron puestos en
práctica, más o menos conscientemente, en el papel del
Parlamento Largo Británico. La desmitificación de la
figura del Rey, la importancia sobre el papel de la
ciudadanía en los asuntos cotidianos (a través de sus
representantes en el parlamento) fueron dos factores
que, unidos con muchos otros (Declaración de
Independencia de EEUU, Constitución de EEUU,
Revolución Francesa …) fueron los que divulgaron los
ideales ilustrados.
[3] Para una explicación más detallada sobre este tema,
mirar mi artículo sobreLos inicios de la soberanía popular
en las colonias norteamericanas, Sarasuati: vol.: 2009.01
[4] En 1756 fue elegido miembro de la prestigiosa Royal
Society, y en 1772 de la Academia de las Ciencias de
París.
[5] Junto con el Dr. Thomas Bond
[6] Morgan, E.S. (2003): pag. 215.
[7] Las razones por las que se explica porque J. Hancock
firmó la Declaración de Independencia con una rúbrica
tan grande (en comparación con los demás) son varias.
Primero, por ser el presidente. Segundo, por ser un
comerciante vanidoso que quería que se viese bien su
firma en tal documento. Tercero, y posiblemente la más
cercana a la realidad, por su expreso deseo de que el
Rey de Inglaterra leyese su firma sin problema alguno (se
dice que Jorge III tenía problemas de vista, y su relación
de odio con J. Hancock le había llevado a poner precio
a su cabeza).
Bibliografía:
- BENJAMIN FRANKLIN (BIOGRAFÍA): WIKIPEDIA.ORG.
- MORGAN, E. S. (2003), BENJAMIN FRANKLIN. YALENB: YALE
UNIVERSITY .
- Benjamin Franklin por Iván Matellanes
(Licenciado en Filologia Inglesa), si el autor no
afirma lo contrario, esta bajo la licencia Creative
Commons Attribution-Noncommercial-Share Alike
3.0 Spain License.
 v.2009.2

_ Fundácīón Atapuerca
Editorial Everest han querido conmemorarlo con el libro

30 Aniversario *FELICES* excavaciones “La sierra de Atapuerca. Un viaje a nuestros orígenes”, en

el que el equipo investigador repasa los 30 años de
dedicación y trabajo en Atapuerca.

La presentación del libro tendrá lugar el próximo jueves

28 de mayo, en la Sala María Zambrano del Círculo de
Bellas Artes (C/ Alcalá 42, Madrid), a las 12.00 h. Al acto
acudirán los tres codirectores del proyecto Atapuerca y
vicepresidentes de la Fundación Atapuerca Juan Luis
Arsuaga Ferreras, José María Bermúdez de Castro Risueño
y Eudald Carbonell Roura, además del presidente de
Grupo Editorial Everest, José Antonio López.

- 30 ANIVERSARIO * FELICES * EXCAVACIONES por Mayte

Duarte Seguer, si el autor no afirma lo contrario, esta bajo
Autor: Francesc Cases Quirós
la licencia Creative Commons Attribution-
Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain License.
Con motivo de la celebración de los 30 años de
excavaciones en la Sierra, la Fundación Atapuerca y

Convenio de Colaboración: UNED Tudela y Fundación Atapuerca

La UNED de Tudela y la Fundación Atapuerca firman un convenio de colaboración que

 Permitirá que alumnos de Historia de la universidad realicen practicas en las excavaciones de los yacimientos
prehistóricos de la Sierra de Atapuerca
 En la firma del convenio, que tuvo lugar el lunes 18 de mayo, estuvieron presentes el Director General de la
Fundación Atapuerca, Juan José Sánchez; el Director de la UNED de Tudela, Luis Fernández; y el Coordinador de
Geografía e Historia de la UNED de Tudela, Javier Andreu

TUDELA, 18 DE MAYO DE 2009

Mediante el convenio un máximo de dos alumnos de la Facultad de Geografía e Historia matriculados en la asignatura
de Prehistoria o que, cursando la carrera ya la hayan superado, permitirá a los alumnos de la UNED realizar practicas de
formación bajo la tutoría y supervisión del Equipo de Investigación de Atapuerca y la Fundación Atapuerca en las
excavaciones arqueológicas que se realizan en verano en los yacimientos de la Sierra de Atapuerca y podrán obtener por
ello, además, créditos de libre configuración.

Las prácticas tendrán una duración mínima de 120 horas, que son las equivalentes a dos semanas de excavación
arqueológica realizando una actividad de ocho horas diarias.

La UNED de Tudela realizará una preselección de candidatos de los que, posteriormente, saldrá la selección definitiva
que llevará a cabo la Fundación Atapuerca a través de su Vicepresidente y Codirector del Proyecto Atapuerca, José Mª
Bermúdez de Castro.

Según el Director de la UNED de Tudela, “desde el 2005 la UNED de Tudela y el equipo de investigación de Atapuerca
han mantenido una colaboración mediante programas formativos, cursos, conferencias, que queremos oficializar mediante
la firma del convenio con la Fundación Atapuerca”. Para el Director, “la firma supone una oportunidad excepcional,
enriquecedora y única en la vida para nuestros alumnos, ya que podrán conocer y trabajar junto a los mejores
especialistas europeos y en uno de los yacimientos arqueológicos más importantes del mundo al mismo tiempo que
complementan su formación académica”. Fernández fue más allá y propuso al Director de la Fundación “la posibilidad de
crear un ‘Aula Atapuerca’ en la UNED de Tudela”

Para el Director General de la Fundación Atapuerca, este convenio “significa dar un paso más en nuestro proceso de
apoyo a los programas de investigación en colaboración con otros centros de formación y educación”. Este acuerdo
representa para el Director General “una ampliación de colaboraciones para lograr uno de nuestros objetivos y aumentar
el número de centros de formación e investigación con los que ya colabora la Fundación, tanto a nivel nacional como
internacional”. Asimismo, “este acuerdo supone para nosotros una satisfacción y un avance para nuestra labor porque da
continuidad a uno de los proyectos de investigación y formación más importantes del mundo, siendo así el Proyecto

Página 10
 v.2009.2

Atapuerca un modelo y ejemplo de referencia”

El convenio encuadra dentro los objetivos de la Fundación que es el de facilitar la interacción entre el equipo
investigador y los agentes sociales para contribuir a que los yacimientos de la Sierra de Atapuerca tengan la protección
científica y cultural que merecen.

Por su parte, el Coordinador de Geografía e Historia declaró que “la firma del convenio supone una rúbrica al
compromiso de nuestra universidad con el fomento de la investigación”: Para Andreu, “un hubiera sido posible sin el éxito
de las actividades previas sobre Atapuerca”. Andreu también valoró el “interés del alumnado y su gran respuesta a las
actividades organizadas en Tudela”.

La relación de la UNED de Tudela con Atapuerca y la Fundación comenzó hace 4 años, y se ha plasmado en varias
actividades de extensión universitaria. La primera de ellas fue la conferencia y visita al yacimiento “Viajar al pasado:
Atapuerca”, que tuvo lugar en junio de 2005. Fue impartida por uno de los codirectores del Proyecto Atapuerca José Mª
Bermúdez de Castro.

La segunda actividad fue el Curso de Verano “La Evolución Humana”, que tuvo lugar en junio de 2007 y que contó con la
presencia, además del propio Bermúdez de Castro, de Eudald Carbonell y varios investigadores del CENIEH (entro Nacional
de Investigación sobre la Evolución Humana).

Finalmente, con motivo de la conmemoración de nuestros Diez Años como Centro Asociado, el pasado 9 de diciembre
Bermúdez de Castro volvió a la UNED de Tudela a hablar de los descubrimientos más recientes y el proyecto de
investigación de Burgos.

Emilio Jesús Cepeda García

Servicio de Prensa y Publicaciones UNED Tudela
C/ Magallón 8 – 31500 – Tudela – NAVARRA – Tlf: 948 821535 – Fax: 948 402275
publicaciones@tudela.uned.es – www.unedtudela.es

Patricia Martínez García

Área de Comunicación y Prensa Fundación Atapuerca
Ctra. Logroño 44 – 09198- Ibeas de Juarros – BURGOS Tlf: 947 257067- Fax: 947 257067
comunicación@fundacionatapuerca.es – www.fundacionatapuerca.es

Comunicación y Prensa
Fundación Atapuerca

El instituto cervantes y la fundación atapuerca refuerzan su colaboración

EL INSTITUTO CERVANTES Y LA FUNDACIÓN ATAPUERCA Firmarán un convenio el próximo jueves en los yacimientos de la
sierra burgalesa.

16 de junio de 2009

La directora del Instituto Cervantes, Carmen Caffarel, y el copresidente de la Fundación Atapuerca, José María Arribas
Moral, firmarán el próximo jueves 18 de junio de 2009 un convenio de colaboración entre ambas entidades para la
divulgación de las investigaciones científicas que se realizan en los yacimientos de la Sierra de Atapuerca (Burgos).
El acto se celebrará a las 11:30 horas en dichos yacimientos. Estarán presentes, entre otros, los vicepresidentes de la
Fundación Atapuerca y codirectores del Proyecto Atapuerca Juan Luis Arsuaga Ferreras, José María Bermúdez de Castro
Risueño y Eudald Carbonell, así como el director general de la Fundación Atapuerca, Juan José Sánchez.

Fundación Atapuerca

¿Te interesa poner publicidad?

Espacio reservado
ivan@sarasuati.com

Página 11
 v.2009.2

_ Estudīos Norteamerīcanos
Creador de ciertos derechos inalienables; que entre éstos

To begin the world anew, de B. Bailyn. están la Vida, la Libertad y la búsqueda de la

Felicidad [1], tenemos a un político sureño (del estado de
Virginia) que poseia esclavos. Su idealismo palpable en la
To begin the world redacción de varios de sus escritos más importantes
anew; The Genius and contrastan de manera radical con su entereza a la hora
ambiguities of the de hacer política, a través de políticas economicas
American founders es proteccionistas, criticas muy airadas hacia los periodicos
una breve y generica y su manera de publicar falsos testimonios y politicas muy
descripción sobre la controvertidas de expansionismo (a través de la compra
época fundacional de de la Luisiana a Napoleon) … Además, vemos como su
los EEUU. Su autor, el faceta más pragmática sale a la luz cuando intenta
ganador de un atajar lo que el considera una de las maldiciones de su
Pulitzer Bernard Bailyn, época: La pobreza. Así pues, el idealismo y el realismo se
nos muestra desde un unen en muchas de las figuras más relevantes de los
punto de vista padres fundadores. Benjamin Franklin, en su periodo
multidisciplinario la como embajador en Paris, representó el idealismo
época de la norteamericano, pero desde un punto muy personal. Se
Declaración de la forjó una imagen de si mismo que cautivó a la
Independencia con aristocracia francesa. Su presencia era requerida en
sus personajes más importantes. Bailyn nos muestra el todas las grandes celebraciones, a las que nunca
provincionalismo dominante en las colonias, que faltaba, y sus escarceos amarosos (hay que tener en
contrastaba de manera casi grotesca con la rica cuenta que este politico estaba casado y tenia unos 70
aristocracia británica. Este provincionalismo se nos años) fueron elno-va-más de los circulos más cerrados de
muestra en una serie de retratos de la época, en la que la francia monárquica. Todos estos métodos, que fueron
vemos la simplicidad en la manera de vestir y posar ante causa de grandes críticas por su contemporaneo J.
el pintor. El provincialismo, claramente reflejado en Adams (el cual le tachó de corrupto y amoral), fueron
el retrato de R. Sherman (Ilustración) es tambíen un icono necesarios para entrar en una corte muy cerrada. La
que explotará B. Franklin en su larga estancia como curiosidad que rodeaba la persona de B. Franklin, no sólo
negociador en Francia durante la guerra de la como científico, sino también como personaje
independencia. La imagen que tenemos del Benjamin del corazón, le abrió las puertas que, de cualquier otra
Franklin de los 70 es un señor mayor, con sus gafas y un manera hubieran estado cerradas para un simple
gorro de pieles. impresor de Filadelfia.
Esta estilo tan
populista, Los artículos Federalistas (Federalist Papers) son otro de
radicalmente los grandes temas en los que se centra el autor. Esta serie
diferente al estilo de artículos (85, para ser exáctos) fueron publicados por
aristocrático que diferentes autores (Hamiltos, Madison y J. Jay)
rodeaba una de defendiendo la ratificación de la constitución de los
las monarquias EEUU. Estos artículos publicados en The Independent
con más tradición Journal y The New York Packet entre octubre de 1787 y
y más poderosas agosto de 1788 fueron una reacción de los federalistas a
de la época, fue las críticas que la nueva
usado de manera constitución estaba
sublime por B. recibiendo por parte de
Franklin como los antifederalistas, sobre
icono publicitario. todo en el estado de
Nueva York. Estamos
Especial relevancia le da Bailyn a hablando de la
las ambigüedades que los padres fundadores mostraron ratificación de la actual
en su comportamiento. Tenemos el ejemplo más claro constitución, la cual tuvo
en Thomas Jefferson, hombre al que se le atribuye la grandes críticos (por
redacción de la Declaración de la ejemplo, T. Jefferson) al
Independencia (aunque fue enmendada y revisada por principio por la creación
muchos otros políticos de la época, como J. Adams o B. de un poder central y la
Franklin). Bajo su más que conocida Sostenemos como figura de un presidente
evidentes por sí mismas dichas verdades: que todos los ejecutivo. Esta serie de
hombres son creados iguales; que son dotados por su artículos no solamente

Página 12
 v.2009.2

explican los complicados checks & balances [2] de la ————-

constitución, sino que muetran la consistencia del
documento con los ideales revolucionarios que aparecen
en la Declaración de la Independencia. Su peso en la
interpretación de la constitución no se queda en la
época de ratificación de la misma, sino que continua
hasta la actualidad. En muchas ocasiones, diferentes
artículos son usados por los jueces del Supremo para
defender su postura en una decisión determinada. Así
pues, estos documentos no son un fosil olvidado en la
historia de america, sino que están vivos y aun hoy sirven
como referente para muchas discusiones politico-
judiciales.
Notas al Pie:
[1] Declaración de la Independencia de los EEUU.
[2] La constitución norteamericana tiene la particularidad
de dar poderes compartidos. Por ejemplo, el presidente
de los EEUU elige al miembro de la Corte Suprema
(cuando hay una baja), pero este nombramiento tiene
que estar ratificado por el Senado. Así pues, ambos
órganos tiene que llegar a un acuerdo. Este tipo de
repartición del poder es lo que se denomina checks &
balances.

Para finalizar, bailyn nos muestra las repercusiones que

la Guerra de la Independencia y la posterior unión en la
actual Estados Unidos significó para el mundo del
momento. La nueva era del Enlightment sucumbió desde
las colonias hasta los paises imperialistas. El nuevo sistema
de gobierno, revolucionario y completamente novedoso,
se tomó como base para muchos otros paises y muchas
otras constituciones (tanto en Europa como en Sud
América).
- To begin the world anew, de B. Bailyn. por Iván
Matellanes (Licenciado en Filologia Inglesa), si el
autor no afirma lo contrario, esta bajo la
licencia Creative Commons Attribution-
Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain License.

_ Edītoriál
Comenzamos este segundo número de Sárasuatī con uno de los humanistas más relevantes de occidente: Séneca.
Como bien emfatiza el dicho que encabeza esta revista, lo primero para conseguir algo es querer serlo. Mejorar es cuestión
de practicar y hacer, algo que día a día se intenta desde nuestra parte para poder conseguir un producto final con la
calidad que nuestras expectativas y la sociedad en la que vivimos demandan.

Por lo tranto, poco a poco este pequeño proyecto va cogiendo cuerpo. En este segundo número podemos dar la
bienvenida a un nuevo colaborador, que se encargará de la sección de Estudios Hispánicos. José María Pérez Sánchez
centrará sus artículos en el mundo hispánico y su cultura. Como introducción, comienza su colaboración con Sárasuatī con
un artículo defendiendo un punto de vista muy personal: El papel del andaluz dentro del curpus lingüístico actual. Seguimos
con las secciones habituales: Las biografias de humanistas célebres, artículos relacionados con la cultura norteamericana y
varias colaboraciones filosóficas. No podemos olvidarnos de un excelente escrito del Dr. Xavier Sierra, galardonado con el
premio Roel de l’Institut Mèdic Valencià en 2002, que analiza una de las obras más representativas de la literatura Catalana:
L’Espill de Jaume Roig.

Sárasuatī se define como e-Revista de Humanidades, por lo que el papel de las nuevas tecnologías tiene un peso
importante dentro de la línea general de esta publicación. Primero, en su formato, al actualizarse a través de la web y de su
nueva dirección http://www.sarasuati.com. Segundo, gracias a este nuevo mundo digital denominado Second Life, a través
del cual tenemos abierta una e-ventana a cientos de posibilidades. Desde Sárasuatī queremos dar a conocer este nuevo
entorno 3D y su relación con las Humanidades y la educación. Así pues, este segundo número también inaugura una nueva
sección relacionada con Second Life y su potencialidad dentro de los ámbitos académicos, intelectuales y sociales que nos
repercuten más directamente. Para aquellos que quieran, disponemos de un grupo dentro de Second Life, con lo que
solamente teneis que inscribiros gratuitamente in-world, buscando Sarasuati y uniéndote a nuestro grupo de amigos y
colaboradores.

Ya sabeis que, para poder estar siempre al día, os aconsejo que os suscribáis a la revista a través de su RSS Feed en
vuestro lector de Feeds (google Reader, Microsoft Outlook, My Yahoo! …) o recibir las actualizaciones directamente a tu
correo electrónico.

Página 13
 v.2009.2

_ Estudīos Hispánicos
su habla y su cultura no caló en la población cristiana de

El andaluz: ¿lengua criolla o dialecto aquel contexto histórico?

Para crear un reino (estado) fuerte se debe consolidar

castellano? una identidad lo más homogénea posible, con un factor
común: la lengua. La España de la reconquista se
cimentó sobre el castellano y la religión católica, de ahí
que se ignore al andaluz como lengua criolla, que si bien
En la actualidad, pocos somos
es cierto que conserva un gran sustrato léxico castellano,
los académicos (filólogo en mi
presenta múltiples rasgos propios. Pidgin es la variedad
caso) que aún nos atrevemos a
lingüística que se crea a partir de dos o más lenguas con
exponer abiertamente las dudas
el fin de satisfacer necesidades inminentes de
sobre el andaluz como dialecto del
comunicación entre individuos que no poseen ninguna
castellano. La cuestión se me antoja de vital importancia,
variedad en común (está pasando actualmente con el
debido a que el andaluz presenta una estigmatización
spanglish, ¿por qué negar que sucediera hace siglos con
de inferioridad frente al castellano, obstaculizando una
el latín (romances) y el árabe?) Las lenguas pidgin no
relación entre iguales. La opinión popular generalizada
tienen hablantes nativos, porque son soluciones sociales
sobre el andaluz, aún hoy día, es que se trata de
y, por ello, se caracterizan por normas de aceptabilidad.
castellano mal hablado, en distintos grados y
Paso previo al nacimiento de toda lengua criolla.
dependiente de múltiples variables, por tanto, dialecto
Cuando el pidgin encuentra hablantes nativos, pasa a
procedente del castellano y no lengua propia de una
ser lengua Criolla, y ésta ya no es ninguna de las
comunidad. Los estereotipos andaluces (vago, inculto,
anteriores, sino un híbrido, otra cosa. La lengua Criolla se
etc.) no hacen más que reforzar la estigmatización
desarrolla, se enriquece, aumenta su complejidad morfo-
proyectada a través de la lengua durante siglos. Y es
sintáctica, desarrolla variedad léxica y sobre todo se
que los factores paralingüísticos, por muy externos que
convierte en variedad materna de una comunidad. Todos
sean a una lengua, llegan a convertirse en factores
internos (historia, sociología, economía, etc.) [1] Es por estos factores se dan en el andaluz:
ello que la actitud del hablante se plasma en la
1. Se desarrolla: La prueba inequívoca de que el
realización de su lengua en habla. Una actitud evidente
andaluz se ha desarrollado es la acumulación de
del castellano sobre el andaluz, de la lengua de los
particularidades que presenta en todos los aspectos
vencedores en la reconquista. Por prestigio se aceptan
de la lengua que no encuentran equivalente en
como buenas las ideas de los vencedores, porque la
castellano.
victoria tiene prestigio.[2] […] Ahora bien, ese prestigio
significa una aceptación lograda más por conveniencia
2. Se enriquece: Toma un gran sustrato del léxico
que por imposición, aunque puedan darse una y otra
castellano, pero no rechaza influencias árabes.
forma sin ninguna clase de dramatismo. La conveniencia
(Aljamiada-mozárabe-castellana).
es utilitaria y no todos los hablantes tienen fidelidad hacia
el instrumento que poseen.[3] 3. Aumenta su complejidad morfo-sintáctica: El
andaluz no elimina u omite nada, sino que por el
Pero, ¿fidelidad a quién? ¿Al Reino de Castilla? ¿A
contrario el andaluz se configura por un sistema de
Isabel II? ¿Aceptación por conveniencia? ¿De quién? […]
sustitución, no de eliminación en oposición al
castellano. Hecho que los castellanoparlantes no
Los castellanos vencieron en su reconquista y
captan por la complejidad de este comportamiento
sometieron a una aculturación a los habitantes de la
lingüístico, de ahí que, por ejemplo, cuando imitan el
zona reconquistada, que durante ocho siglos de
acento andaluz se limitan a no pronunciar las eses
presencia musulmana habían forjado un habla criolla
finales; pero Los pájaros pasa a ser loh páharo. La
(pues la lengua de los vencidos tiene que adaptarse a la
<s> de <los> no es omitida, sino suplida por una
vencedora) Esto lo hemos presenciado recientemente,
aspiración, y la segunda <s> no se hace necesaria
en términos históricos, con la lengua de la única
porque cuando el sustantivo comienza por
superpotencia actual en el mundo, el inglés, por ejemplo,
consonante, el plural del mismo queda indicado por
cuando Estados Unidos se hizo con un tercio del territorio
medio de la propia aspiración, por tanto, la
de Méjico anexionado tras la firma del Tratado de
aspiración es a su vez rasgo fonético y también
Guadalupe Hidalgo(1848), toda la zona habla ahora
marcador morfológico desinencia plural. Lo mismo
inglés. Antes se aprendía latín en época del imperio
ocurre con loh tomate (los tomates), lah mano (las
romano y trajo como consecuencia el desarrollo de las
manos), lah palmera (las palmeras)… cuando el
lenguas romances, análogamente, España como tal
sustantivo empieza por vocal la <s> es pronunciada
cuenta con 500 años de historia, los musulmanes
pero guarda su carga morfológica: los oho (los ojos).
estuvieron en Andalucía 8 siglos, ¿debemos pensar que

Página 14

4. Desarrolla variedad léxica y semántica:
Independencia léxica con palabras que no
encuentran correspondencia en castellano y uso de
vocablos españoles con distinción de significado.
Además de la conservación de arcaísmos del
castellano antiguo.
5. Se convierte en variedad materna de una
comunidad: Es evidente que el andaluz es la lengua
materna/vehicular en Andalucía.
Otras consideraciones o “requisitos” para ser lengua
en lugar de dialecto, según la mayoría de teorías
lingüísticas, es poseer: ortografía (el dialecto se
caracteriza por no ser escrito), gramática y literatura
propias:
1. Ortografía: Si bien es cierto que a día de hoy el
andaluz no cuenta con una ortografía normativa del
andaluz, conocemos varios intentos para reflejar sus
rasgos, aunque no extensible a toda Andalucía
debido a su variedad interna. Actualmente son
varios los intentos para dotarse de una ortografía
andaluza, como los diversas propuestas presentadas
por la Hunta d’Ehkritoreh n’Andalú (Junta de
Escritores en Andaluz).
2. Gramática: A día de hoy el dialecto andaluz sigue sin
poseer una gramática normativa distinta a la
española. Sin embargo, a lo largo de la historia se
han elaborado propuestas de gramática del
andaluz, que nunca llegaron a aprobarse
oficialmente. La última se elaboró durante la II
República española, siendo presentada en las Cortes
junto al Estatuto de Autonomía de Andalucía, pero
debido al estallido de la de la Guerra Civil española
en 1936 jamás llegó a aprobarse.
3. Literatura: Algunas obras literarias históricas en
andaluz son las siguientes: el sainete Los hijos del tío
tronerade Antonio García Gutiérrez (parodia de El
trovador del mismo autor); El esquilaor, parodia de El
trovadorde Antonio García Gutiérrez; El libreto de el
amor brujode Gregorio Martínez Sierra; El libreto de la
vida brevede Carlos Fernández-Shaw; Los
entremeses de los Hermanos Álvarez Quintero
como Ganas de reír y ¿A qué venía yo?
Este artículo no tiene afán doctrinal, y por tanto no fue
escrito creyéndose en posesión de la verdad, en él
simplemente he señalado cuestiones que permiten
pensar sobre el andaluz como lengua criolla aljamiada-
mozárabe-castellana en lugar de dialecto castellano, a
través de cuestiones culturales, históricas, sociológicas y
estableciendo paralelismos que fundamentan la duda.
Sobre los orígenes, muchas preguntas quedan abiertas o,
al menos, encuentran respuestas ambiguas y parciales,
dependiendo de la mano que escribe. Yo humildemente
creo en el andaluz como hibridación lingüística, por tanto
lengua propia de Andalucía, una lengua pidgin (antes
de tener hablantes nativos y pasar a ser lengua criolla)
que combina rasgos fonéticos, morfo-sintácticos de la
Página 15
v.2009.2
aljamía, con una base léxica esencialmente castellana,
salpicada con otras voces léxicas del mozárabe, además
de una fuerte aportación morfo-sintáctica igualmente
castellana. Por todo ello, me sumo a la opinión
expresada por David Hidalgo: Yo no hablo un mal
castellano sino un perfecto andaluz.
No obstante, para finalizar, es muy reseñable que en
la nueva era que se avecina, y ya hemos comenzado a
experimentar desde la década de 1990, de una aldea
global de comunicación y tecnología, el castellano y el
andaluz se encuentran inmersos en un proceso de
nivelación lingüística, y las fronteras entre ambos son
cada vez más borrosas. A medida que las nuevas
tecnologías irrumpen en la vida cotidiana, las distancias
se acortan. Primero fue la radio, el teléfono, luego la
televisión y ahora internet y teléfonos móviles de última
generación (también, como no, con acceso a internet).
Antes salir, por ejemplo, de España para vivir en el
extranjero suponía perder un contacto prolongado con
tu cultura, tu lengua, etc. Hoy día es lo mismo vivir en
Madrid que en Londres, en Sídney, Nueva York o Tokio.
Pues tu cultura, tu lengua y tu vida anterior están a sólo
un click de ratón.
Recomendaciones:
-Gutierrez Forero, Tomás. En defensa de la lengua
andaluza. Editorial Almuzara. 2006.
-El polémico dialecto andaluz, J. María de Mena en
http://www.andalucia.cc/adarve/polemicodialecto.html
-Sociedad para el estudio del andaluz
en http://www.andalucia.cc/andalu/index1.html
-Normas ortográfica para el andaluz
enhttp://andalucia.cc/andalu/Ortografia.html
-Blog de JM.Persanch en Andaluz Las aventuras del
Semari enhttp://lasaventurasdelsemari.blogspot.com
-Traductor gratuito castellano-adaluz online en
http://oreneta.com/kalebeul/2008/06/16/traductor-
astellano-andaluz/
Notas:
[1] ALVAR, MANUEL. MANUAL DE DIALECTOLOGÍA: EL ESPAÑOL DE
ESPAÑA. P.14
[2] IBÍD. P.16
[3] IBÍD. P.16
[4] VER ALCALÁ VENCESLADA, A. VOCABULARIO ANDALUZ. (1933)
- El andaluz: ¿lengua criolla o dialecto
castellano? por José María Pérez Sánchez
(Licenciado en Filologías Inglesa e
Hispánica),[persanch@sarasuati.com] (Web Personal:
http://jmpersanch.webs.com) si el autor no afirma lo
contrario, esta bajo la licencia Creative Commons
Attribution-Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain
License.
 v.2009.2

ciutat. El 1434 el Consell de la Ciutat el va anomenar

examinador de metges, càrrec que durava un any.

_Literatura Jaume Roig va ocupar repetidament eixe càrrec, la

darrera en 1477.

Hi ha qui sostè que la vinguda de Jaume Roig a

La medicina a la València del s.XV a València obeí a un manament de la reina Maria, muller
d’Alfons el Magnànim, que volia fer-lo el seu secretari i el

travès de l’Espill de Jaume Roig seu metge particular. El que és cert és que assistí com a
metge a la reina el 1457, trobant-se a Segorb d’una
malaltia que altres metges havien considerat
perillosíssima i a l’any següent, també a Segorb, d’una
ferida causada per una caiguda.

L’any 1450 rep dels jurats l’administració de l’hospital

d’en Clapés, i més endavant fou un dels administradors
de l’hospital dels Ignoscents, folls e orats (que després fou
Hospital General). Més tard, el 1456 és elegit conseller de
la ciutat.

En rebre aquest darrer nomenament ja era

probablement, vidu. Jaume Roig s’havia casat a poc
d’arribar a València amb Isabel Pellicer, però l’últim
document en que es parla d’ella està datat l’any 1455.
En un altre document de l’any 1456, ja no s’esmenta. És
doncs en la seva època de viduïtat quan Jaume Roig
escriu l’Spill o Llibre de les dones, a la vila de Callosa, en
una propietat del seu nebot Baltasar Bou, on s’havia
refugiat d’una epidèmia que flagel.lava la ciutat de
València.

Introducció
Al seu retorn a la capital, seguí visitant malalts i curant
dels establiments benèfics. Vivia en una casa del carrer
L’Spill o Espill, també conegut com a Llibre de les
Cordellats, ben a prop d’on estarien la Llotja de la Seda i
dones, o Llibre de consells és una obra de profundíssim
del Consolat de Mar, que encara no eren bastits. El que sí
realisme, que dibuixa una fantàstica visió de la societat
que era a prop era el Mercat, que anomena tantes voltes
de la València del s. XV. Encara que es considerà un llibre
als seus escrits.
autobiogràfic, no és probable que ho sigui, tot i que
Jaume Roig i incorporà diverses vivències personals, cosa
Un dia de primavera sortí de la ciutat amb uns amics.
que fan que la obra sigui un fidel testimoni del seu temps.
Passat el poble de Benimàmet, Jaume Roig volgué
descavalcar de la seva mula i es donà un gran cop al
Jaume Roig fou metge i descendent d’una família de
cap, i perdè el coneixement. Uns dies després, el 4 o 5
metges. Pere Roig i Jaume Roig, avi i pare del poeta
d’abril de 1478, moria a la seva casa de València.
també foren metges. Això dòna una especial dimensió
als diversos comentaris mèdics continguts a l’Espill, que
L’Espill és una obra sobre les dones, misògin i
adquireixen una precisió i uns detalls que probablement,
immisericorde. Només dues dones es lliuren de les àcides
no foren consignats tan acuradament per un autor aliè a
diatribes de l’autor: la seva dona, Isabel Pellicer, i la
la professió mèdica. Per això hem cregut d’interés
Verge Maria. Escrit en un estil festiu i sarcàstic, amb un
estudiar aquests aspectes de l’obra, tan abundosos i
vers cantarí i divertit, alerta dels perills que comporta la
interessants.
relació amb les dones, amb una clara intenció
moralitzant. La vivacitat de la obra ve donada, per una
De la biografia de Jaume Roig cal destacar que
banda per el ritme frenètic de la mètrica (molt
nasqué, probablement a començaments del s. XV, a la
característica de l’autor i que ha estat anomenada
ciutat de València. Podem presumir que estudià
codolada o noves rimades), l’amenitat de les anècdotes i
medicina a Lleida, ja que era una important facultat de
per un marcat realisme que es fa palès en les acurades
medicina d’aquell temps. Es probable que seguís després
descripcions i en els detalls històrics i geogràfics,
estudis de medicina a París. Aquestes hipòtesis es
d’absoluta precisió, i que donen a l’obra una frescor i un
sustenten també per les descripcions que fa en el seu
colorisme poc habitual. El llibre està escrit en primera
llibre d’ambdues ciutats, que demostra conèixer bé.
persona i molts dels detalls són vivències personals de
Roig tornà a València al voltant dels 32 anys. l’autor, el que ha fet que fos considerat de vegades, com
Probablement, el pertànyer a una reputada família de autobiogràfic. Alguns autors han considerat la obra de
metges va ajudar-lo en situar-se professionalment a la

Página 16

Roig com un precedent de la novel.la picaresca
castellana, que tant es va prodigar al s. XVI.
L’obra consta d’un poema introductori i de 4 llibres. Al
prefaci l’autor explica el projecte de la seua obra i ens
revela que la escriu, com ja hem dit, a la vall de Callosa.
El primer llibre tracta de la joventut de l’autor. Mort el
seu pare, la mare pren un altre amant i expulsa al
protagonista de casa seva. Ell, sense recursos, se’n va a
Catalunya on es fa patge d’un bandoler. Al retornar a
València, la seva mare el rebutja novament. El seu padrí,
en canvi, li dona un cavall i així pot anar, per Tarragona,
Barcelona i Montserrat, cap a França. Després d’una
estada a París, torna per Gascunya i per Lleida a
València. En tot el seu recorregut troba fets on les dones
demostren el seu mal instint.
El segon llibre tracta dels matrimonis del protagonista.
Primer es casà amb una jove, comprant-li mobles nous,
roba finíssima i joies cares. El matrimoni va ser una mena
d’infern. Per fortuna, la xiqueta s’havia casat primer amb
un altre, i se’n va anar a viure amb ell, pel que es pogué
declarar la nul.litat del segon matrimoni. L’autor se’n va
anar llavors a Sant Jaume de Galícia com pelegrí,
deixant els seus béns a una beguina, amb la que
pensava casar-se a la tornada, però no arribà a fer-ho en
veure que no era una dona convenient. Es casà doncs,
amb una vídua, que simulava embarassos i que acabà
penjant-se. Finalment es va mullerar amb una monja
novícia, que li va donar un fill que morí per malcurança
de la mare, la qual va morir ofegada en un trull.
El tercer llibre tracta de l’aparició de Salomó a l’autor,
que pensava per haver successió, casar-se amb una
parenta. És un llibre erudit, on el rei bíblic el dissuadix
d’aquesta idea, fent-li veure tots els defectes de les
dones, llevat de la Mare de Déu.
En el quart llibre, molt breu, el protagonista renuncia
definitivament a nous casaments, visita diversos monestirs
catalans i valencians i s’instal.la a ciutat de València.
Intenta, però, desagreujar les dones lloant les virtuts de la
que fou la seua muller, Isabel Pellicer, que, com sabem,
fou l’esposa real de Jaume Roig. És una part
contradictòria amb la resta de l’obra.
Pel nostre estudi hem consultat diverses edicions, a
cura de Francesc Almela i Vives (1928) [1] , Marina Gustà
(1984) [2] i Antònia Carré (1994) [3] . En la darrera versió,
d’edició resumida, hi consta una numeració dels versos.
Sempre que citem versos continguts en la edició de
Carré, hi adjuntem la numeració que en ella s’usa.
Infantesa
L’Espill de Jaume Roig comença resumint la infantesa i
adolescència de l’autor. Ja des d’el inici es fa esment de
diverses dificultats, i ja hi trobem presents, entre d’altres
penes, les ferides i les nafres, que devien ser freqüents en
els infants d’aquell temps:
Página 17
v.2009.2
“los mes de vint
anys meus millors
ab prous suos
perills, treballs,
nafres e talls
ab mal passi” (I, 806-811)
Malalties de transmissió sexual
Una de les primeres referències mèdiques del I llibre fa
esment a una malaltia de la seva mare. L’autor no vol
parlar-ne clarament, per no ofendre la memòria de la
seva mare, i indica que va ser adquirida pel seu mal viure
o per mala sort, però certament de forma injusta. Aquests
detalls fan pensar en una malaltia de transmissió sexual,
de les anomenades antigament malalties venèries, opinió
que també apunta. Antònia Carré [3].
“Per llur mal viure
o mala sort,
cert, a gran tort,
per alguns mals
- no vull dir ,
he no.ls declare
per ser ma mare –“ (I, 820-826)
Tradicionalment, les malalties venèries foren
amagades i considerades vergonyoses, el que dóna
suport a eixa interpretació. En el temps de Jaume Roig no
tenim encara evidències clares de que existís la sífilis a
Europa. Molts historiadors de la medicina consideren que
la sífilis arribà a Europa després del descobriment
d’Amèrica [4] , si bé altres pressuposen que existia al Vell
Món abans d’aquesta data [5]. El que sí és cert és que la
lues no va eclosionar de forma massiva entre nosaltres fins
l’epidèmia que aparegué a partir de 1496 [6] , dues
dècades després de la mort de Jaume Roig
Per cert, que un dels primers tractats mèdics sobre sífilis
el va escriure el valencià Gaspar Torrella, que havia sigut
metge del també valencià papa Borgia (o Borja)
Alexandre VI. Va ser precisament el papa, i el seu fill
natural Cèsar Borgia els que, interessats per la nova
malaltia (possiblement per patir-la ells mateixos) van
encarregar a Torrella que escriguès un tractat sobre la
lues. Encara que Gaspar Torrella feia 10 anys que no
exercia la medicina, ja que havia sigut nomenat bisbe de
Santa Justa, a Sardenya, el 1497 va publicar el seu llibre
que es convertí en un dels primers tractats del món sobre
aquesta malaltia [7]. Només dues obres van ser escrites
abans: les de l’alemany Grümpeck [8], i la de l’italià
Leoniceno [9] . Poc després va aparèixer l’obra de
l’espanyol López de Villalobos [10, 11].
El que sí hi havia en el temps de Jaume Roig eren
d’altres malalties de transmissió sexual, com per exemple,
els condilomes acuminats. Eixes excrecències verrucoses,
que afecten generalment els genitals o la zona perianal,
apareixen esmentats, per exemple en el “Regiment de
Sanitat a Jaume II” d’Arnau de Vilanova, on s’efectua el

diagnòstic diferencial entre condilomes anals i
hemorroides, amb les indicacions terapèutiques que fan
al cas [12]. Els condilomes o fics, són citats també en
tractats clàssics del s. XIV com el llibre de cirurgia de
Lanfranc, que era una referència habitual [13].
Una altra malaltia de transmissió sexual present a l’Edat
Mitjana eren les uretritis. A mitjans del s. XIII i
començament del s. XIV es va escampar per França i
Anglaterra una epidèmia d’uretritis contagiosa,
coneguda com “arsure” i que es caracteritzava per “una
calor interna amb excoriació de la uretra”. Potser es
refereix a aquesta malaltia Jaume Roig en el llibre III:
“Si’t tens per dit
fon foll delit
ab jove, fresca
muller te cresca
e llong temps dure,
io t’assegure
d’estrangulada
e d’ulcerada,
molt prest sens triga
ser ta vexiga
de gran ardor;
dolor cuissor
en l’orinar;
e tremolar
cap, peus e braços
ab cuitats passos;
de poplexia e litargia
ben tost morir”
El que és cert es la presència de malalties venèries a la
Baixa Edat Mitjana, de les que es tenia la plena idea de
contagiositat, encara abans de la teoria de contagi, que
no va ser formulada formalment fins a Girolamo Fracastor,
al s. XVI. Així Lanfranc, al seu tractat, aclareix que els fics:
“apareixen després del contacte amb una dona impura”
[14]
També es pot constatar que la consciència del
contagi de les malalties venèries existia clarament a
l’època, pel fet de que la reina Joana I de Provença va
instaurar unes normes pel control sanitari dels bordells de
la ciutat d’Avinyó l’any 1347. Cada setmana un cirurgià-
barber i la patrona del bordell revisaven les dones, i si hi
trobaven alguna amb símptomes sospitosos, la
separaven. Probablement eixa normativa va ser el primer
antecedent històric dels controls sanitaris a les prostitutes
[15]. A la corona d’Aragó, la paraula contagione figura
literalment escrita en una ordre que el rei Martí adreçà el
20 de novembre de 1401 a les autoritats de Girona
perquè expulsessin i castiguessin els lenons o arcavots que
– perseguits a València i també a altres ciutats de la
Corona d’Aragó, com Saragossa o Barcelona, es
refugiaven a aquella ciutat i estenien el mal contagiós
que resulta del coit amb prostitutes.
Página 18
v.2009.2
Tuberculosi
Seguint amb els versos de l’Espill, el protagonista ens
relata que el seu pare va ser de jove, “hètich” que s’ha
d’interpretar en el sentit de tuberculós.
“jove, fon hètich.
En fi frenetich,
axi mori “ (I, 827-829)
La tuberculosi estava molt escampada a l’època,
com a conseqüència de la malnutrició de les classes
baixes (i també de la poc adient alimentació de les
classes altes). Al llarg de l’Espill trobem diverses cites de
malalts de tuberculosi, amb el nom de tísics o hètichs.
Afectava tant els pulmons, com els ossos (mal de Pott)
i sovint, la pell. La forma òssia, que afecta un 5-7 % dels
casos no tractats [16], és la més fàcilment comprovable
paleopatològicament per examen dels ossos dels
cementiris, i permet afirmar que la incidència de
tuberculosi augmentà força a les ciutats. El seu increment
es dóna de forma directament proporcional a la
progressiva urbanització del del territori [17]. Els retaules
gòtics ens han deixat nombroses mostres de coixos i de
persones amb deformitats òssies, de les que
probablement una bona part siguin imputables al mal de
Pott.
La forma més coneguda de tuberculosi cutània eren
les escròfules (tuberculosi amb afectació dels ganglis
cervicals), i es creia que els reis de França i d’Anglaterra
tenien el poder de curar-les imposant les mans als malalts.
El ritual, que s’anomenà “toc reial”, aplegava gran
nombre de malalts en lloc i dia determinats. Eduard I va
tocar 1736 malalts entre els anys 1289-1290; 983 malalts
entre 1299 i 1300; i 1219 durant 1303 i 1304. El rei imposava
les mans als escrofulosos, dient “El rei et toca, Déu et
cura” [18] . Al príncep de Viana, que era descendent per
part de mare dels reis de França, se li atribuïa eixe poder,
i durant la seua estada a Barcelona es concentrà als
escrofulosos a la Catedral perquè els imposés les mans.
Referències d’aquesta pràctica apareixen també en
algunes tragèdies de Shakespeare.
Finalment, el pare del protagonista es tornà frenetich,
és a dir, va perdre la raó, tema sobre el que tornarem
més tard.
Paludisme
Després de mort el seu pare, la seva mare prengué nou
company i expulsà al seu fill de casa, amb molt poques
pertinences. Convertit en rodamón, caigué malalt al cap
de poc temps. Encara que el text no aclara, de moment
la naturalesa del mal, assenyala que cursava amb
calfreds i probablement febre (la gran fretura). Per versos
posteriors sabem que es tractava de paludisme, que
devia ser molt comú a València en aquell temps, i de la
que ni tan sols es lliuraven els reis [19]. Una carta del rei
Martí l’Humà, fa referència a haver patit una febre
quartana:
 v.2009.2

“L’altre jorn, per no recordar dela molestia i anug del de xiquets. Impressionat per aquest fet, va exposar en un
nostre accident dela guartana…” [20] inspirat sermó la necessitat de crear un hospital on
s’acolliren “tots els folls e ignoscents, de forma que no
La extraordinària freqüència de la febre quartana es anàssen per la ciutat i no poguessin fer mal ni a ells se’ls
constata en el llibre III de l’Espill, on es posa com un poguès inferir…” [24]. Eixes paraules impressionaren a un
exemple de malaltia habitual: escrivent anomenat Llorenç Salom, que va presentar la
idea de crear l’hospital de folls i va aconseguir el vot de
“Qui vol tenir 10 ciutadans mercaders. Al cap d’un any el papa Luna,
e cosceir Benet XIII els atorgà una butlla i – poc després – el rei
elles malsanes Martí els concedí un privilegi reial, per fundar l’Hospital
de ses quartanes d’Ignoscents, Folls e Orats, que fou el primer manicomi
o altre mal” que hi haguè al món [25]. Jaume Roig va ser un dels seus
administradors.
El paludisme, com podem veure en el text de l’Espill,
era considerada una malaltia greu:

“La gran fretura Malalties fingides. Patomímies.

prest m’atangue,
e.m reprengue Jaume Roig també descriu a les dones que fingeixen
gran malaltia” (I, 912 – 915) malalties, per tal de llevar-se tard o de restar al llit:

La família no es va volguer fer càrrec del tractament “los jorns feyners

del malalt, ni volgueren acollir-lo a casa seua: entre semmana
may era sana;
“mare ne tia al llit s’estava;
no m’acolliren, ella.s levava
ni may bolliren tocades deu” (II,2506-2513)
ordi per mi” (I, 916 – 919)
L’abadessa, aconsella a la monja a fer-se la malalta, i
L’ús de l’ordi (Hordeum vulgare) era amb finalitats li suggereix aparentar i imitar diverses malalties, arribant
dietètiques, usat en general per tractar els malalts i fins i tot a un incipient càncer de mama:
donar-los forces per afrontar la malaltia. També podia ser
usat amb finalitat medicinal, i era indicat sobre tot en “no prou hoyr,
transtorns gastro-intestinals infantils. No ens consta que fos al cap dolor
particularment indicat en els processos febrils, però és he baticor
possible que el narrador de l’Espill, encara jove, recordés esmortiments,
les seves malalties de la infantesa i com havia sigut afollaments,
tractat anteriorment per la seva mare o la seva tia. mal de neulella,
en la mamella
L’ordi figura en la farmacopea del “Llibre de les no hulçerat
medecines particulars” de Ibn-Wafid. Del metge àrab Ibn- mas començat
Wafid al-Lahmi (999-1069) sabem que va viure i morir a cançer tenir” (II, 6032-6041)
Toledo [21]. El seu llibre segueix bàsicament les fonts de
Al-Kindi, amb clares influències d’Hipòcrates, Dioscòrides, A continuació li dóna instruccions per alterar la orina, i
Galèn, Rhazès, Ishaq al Israeli i Avicenna, entre d’altres. El fer que els metges, que generalment diagnosticaven per
seu tractat, escrit originalment en àrab (va ser traduit a la uroscòpia, s’equivoquessin:
nostra llengua a finals del s.XIV per un traductor anònim
[22]. És molt probable que considerant alguns modismes “’Molt pots fingir
usats en la traducció, el traductor fos un valencià [23]. ab gentil art:
secret, a part,
Malalties psiquiàtriques. met en l’orina
cendra, farina,
Ja hem vist com, en els primers versos, el protagonista oli, calç, llet,
comenta que el seu pare va morir frenetich, és a dir, boig. algun ququet
No és la única vegada que apareixen bojos o orats en el chich del forment” (II, 6042-6049)
Llibre de les dones. En el llibre tercer, una dona no pot
concebre, perquè “un orat la havia esglaiat”. De tota manera, aquesta pràctica té els seus perills. Els
metges vells i experts no es poden enganyar fàcilment. En
Els folls devien ser abundosos en els carrers de la canvi, es pot usar amb metges joves, sense prou
València del s. XV. Fra Joan Gilabert Jofré, frare de l’Orde experiència:
de la Mercè, va presenciar el 24 de febrer de 1409
mentre anava a la Catedral a predicar com un foll era Fes cautament
burlat i maltractat pels carrers de València per un grup metge sabut,

Página 19
 v.2009.2

practich, astut, “ix d’aquest fang

vell, no la vega: on jaus mullat
Si la menega de sangs sullat,
coneixeria, tinyes e ronya.
divulguaria Tu sens vergonya
ton artifici. en lo fangàs
Metge novici, ple d’albaraç
llanguotegat me par hi jagues
he ben paguat, ab altres plagues
te planyera prou verinoses
he complaura: e doloroses
per son jovent e no les sents.”
no prou sabent
s’enguanara Més endavant es citen les úlceres:
publicara
que tens grans mals” (II, 6050-6067) “úlcera lleja
e corrosiva
Finalment, si tot falla, es poden imitar els símptomes de de vida’t priva”
la malaltia (patomímia), que van des de l’aplicació de
substàncies càustiques (all, cantàrides, mostassa) per Al llibre III es comenta que l’ús continuat de sabates
produïr butllofes a la pell, o produir-se petites erosions estretes pot ocasionar callositats o ulls de poll:
bucals per simular una hemoptisi:
“sabata streta,
“Si tot te fall qui par ben feta
ffaxa.t hun all al mirador
o porçelletes : e fa dolor
e ulls de poll
ffan banbolletes ; al peu del foll”
tanbé mostalla
lo cuyro talla, També hi trobem la cura miraculosa de la lepra de
color altera; Naamán, extreta de l’antic Testament, que el profeta
pebre ulçera, Eliseu curà recomanant set banys al riu Jordà. L’exègesi
polvoritzat, actual de la Bíblia creu que aquesta afecció de Naaman
sobreposat podria ser identificada amb la psoriasi.
a hon se vulla;
ab un’agulla “Com acordà
te pots punxar duc Naaman,
lo paladar al riu te man
secretament: llebrós, mesell,
poras sovent te faces bell,
ab sech tosir fent-hi set banys”
sanch escopir;
A l’Espill també es fa referència de que el protagonista
de tisiguea
es desposa amb una “muller barbuda” (II, 4234-4237; II,
o d’etiguea
4407-4411). Encara que alguns comentaristes, com
por mostraras” (II, 6073-6093)
Antònia Carré pensen que és en sentit figurat, i que cal
En canvi, l’advertida abadessa li recomana no fingir entendre-ho com una dona madura, també es podria
símptomes més clarament objectivables, com la febre: interpretar com un cas d’hirsutisme o hipertricosi. Roig
acaba fent referència a la dita “Dona barbuda, de lluny
“ffebres tenir se la saluda”.
no.s pot cobrir,
conexersia Altres alteracions i patologies
be tal falsia” (II, 6099-6102)
A l’Espill trobem també citades altres malalties o
Malalties cutànies alteracions, com per exemple, la gota, podagra o
poagra que es cita diverses voltes:
També trobem a l’Espill referències a algunes malalties
cutànies. A la tercera part del llibre III, s’encoratja a sortit “be viu en pressa
de la vall de calamitats del pecat i les passions humanes. nunca li fall
I que millor per simbolitzar això que algunes repulsives afany, treball,
pena, dolors –
malalties de la pell?
lo puagros,
flach corredor” (II, 5575-5581)

Página 20
 v.2009.2

La gota era ben coneguda des de temps antics, i ja la e li plagué

trobem citada a l’Antic Testament. S’han pogut trobar quants hi venien
destruccions dels metatarsians amb presència de cristalls tots obtenien
d’àcid úric en esquelets de període romà a Gloucester, llus sanitats.”
Anglaterra , i en primitius cementiris cristians d’Egipte . De
la seua presència a l’Edat mitjana en conservem diversos Hi ha al llarg de l’obra cites de molts altres símptomes o
testimonis, essent denominada generalment poagra o malalties, però bastin els textos aportats a tall d’exemple.
podagra, ja que la forma més freqüent era l’atac dolorós
del peu.

També es comenten els roncs, que avui relacionem Els hospitals medievals a València.
amb certes alteracions otorinolaringològiques o amb
alteracions del vel del paladar: Al llibre I, el protagonista, malalt i desvalgut, es va dirigir
a l’hospital de’n Clapers. Aquest hospital estava situat
“si s’adormia fora dels murs de la ciutat de València:
tantost roncava.
Molt m’enutjava “Tiri cami
cascuna nit” (II, 2374-2375) ffora.l portal
ves l’espital
També es refereix enuresi nocturna, possiblement com d’en Clapes dit” (I, 920-924)
a conseqüencia de transtorns urològics o psiquiàtrics:
L’hospital de’n Clapers era un dels petits hospitals de
“Sovint al llit la ciutat de València. Havia sigut fundat en el segle XIV
se orinava per Bernat de Clapers. Sabem que el propi Jaume Roig,
he freçejava en va ser l’administrador durant molts anys. La seua
(tant y sovint missió, tal com va disposar el seu fundador era
lo llit podrint)” (II, 2378-2379) l’assistència de malalts pobres i necessitats. Eixa era la
principal missió dels hospitals medievals, que eren
L’Espill també cita malalties hepàtiques, apoplexies, generalment finançats per institucions cíviques o
taquicàrdies, així com els desmais, curats amb banys i eclesiàstiques.
amb els consells d’un metge:
A València hi havia diversos hospitals d’aquesta mena.
“ab bons conforts, Molts d’ells havien sigut fundats ja en el segle XIII, després
he valent metge, del Repartiment, com l’hospital de Sant Vicenç Màrtir,
son mal de fetge fundat pel mateix Jaume I; el de Sant Joan de Jerusalem,
he batiments, que pertanyia als cavallers de l’Orde de St. Joan; el de
esmortiments Sant Guillem, fundat per Guillem Escrivà; el de Sant
he la flaquea Antoni, dedicat a malalts del “mal de Sant Antoni”, que
sino bravea probablement era l’ergotisme, i que estava a càrrec dels
tot l’als cura.” (II, 4663-4669) frares antonians; l’hospital dels folls; el de Santa Llúcia,
també anomenat de la Reina perquè havia sigut fundat
La icterícia es citada en el llibre III, com a càstig als per Donya Constança, vídua del rei Pere III el Gran
avariciosos: d’Aragó, i destinat a malalts, orfes, i expòsits.

“tens icterícia, Finalment, cal esmentar l’hospital de Sant Llàtzer, per

per avarícia, leprosos, i que estava situat extramurs, en el camí de Sant
groc tot lo cos” Julià, que posteriorment fou anomenada carrer de
Murviedre i després carrer de Sagunt, i que era un camí
Finalment, en el llibre III, trobem una gran relació de que seguia la famosa via Augusta, via romana que
diversos malalts, que imploren la curació a Jesucrist: anava des de Roma a Cadis, passant separada del
centre de la ciutat a l’altre ribera del Túria [27], com
“Ab fe sancera, comentà Rodrigo Pertegás :
sords, muts, llebrosos,
secs, tremolosos, “En la parte derecha del Turia, al norte de la ciudad, junto
orbs així nats, al camino a Cataluña, enclavada en la zona de extensas
tròpics inflats , y feraces huertas y fincas de recreo de la época
tísics febrosos, musulmana que se extendían desde la Zaidia y
los puagrosos, Marchalenes hasta el Real” [28]
coxos, artètics,
folls e frenètics D’eixe hospital tenim notícia des de 1254, any en el
subets, litàrgics, que Arnau de Cardona deixà en testament a l’hospital un
hètics, miràrquics, llegat de deu lliures valencianes.
mentres visqué

Página 21
 v.2009.2

Al segle XIV es van fundar cinc hospitals més, entre ells del divendres sant per proveir de flassades i matalassos.
el ja anomenat hospital de’n Clapers, esmentat a l’Espill. També s’acceptaven donacions en espècies: pa, sucre,
A més, cal mencionar el de Santa Maria dels Baquins, verdures, robes…
fundat per Ramon Guillem Català el 1333, per donar
assistència als Homes de Penitència, que eren els Una bona part del seu pressupost es devia dedicar a
germans terciaris de Sant Francesc; el de Capellans les contínues obres de manteniment i ampliació o la
Pobres, degut a la Comfraria de la Mare de Déu de la considerable dispesa en dides, per alletar els nadons
Seu, el 1356; el de’n Conill, destinat als peregrins, i fundat abandonats o amb problemes.
per Pere Conill el 1397; i el de’n Bou, per socòrrer els
pobres pescadors malalts, segons disposició de Pere Bou A més, cal tenir present la possible rapacitat o la
el 1399. corrupció d’algunes persones encarregades d’aquestes
institucions, cosa que s’ha pogut documentar, per
A partir de finals del s. XIV sorgeix una presa de exemple, a l’hospital de Sta. Eulàlia del Camp de
consciència de la societat i dels poders públics que Barcelona, on l’administrador Bertomeu Descoll, jugador
comencen a entendre la sanitat com una funció social. A de daus, malgastà els diners de l’hospital, vengué les
més de la nova concepció pre-renaixentista de seues propietats i empenyorà els llençols, enfonsant la
l’assistència sanitària, els petits hospitals de la ciutat van institució en la misèria [30]. Jaume Roig, que com a
començar per aquesta època un procés unificador, administrador de l’hospital d’en Clapers, devia conèixer
causada per una banda per les dificultats financeres del aquesta situació, aprofita per fer el seu sarcàstic
municipi i d’altres institucions que destinaven partides pel comentari:
seu manteniment. La tendència unificadora donaria lloc
poc després, a la reabsorció de la majoria d’aquests “Aquella nit
hospitalets en un “Hospital General”, més gran, capacitat la spitalera
i amb més recursos econòmics i tècnics i que es plasma -ffalsa ronçera-
en el nou Hospital d’Ignoscents, Folls e Orats, que en ella i sa mossa
absorbir els altres hospitals ja existents (La Reina, En perçint e bossa
Clapers, St. Llàtzer, St Vicenç, En Conill, En Bou, etc…) ffins al coto
aviat passaria a denominar-se Hospital General. La del meu gipó
concepció i creació d’aquest hospital i del seu suport és me scorcollaren;
ja totalment burgesa i no hi participa el clergat ni la puys no trobaren
noblesa. ni un diner sols,
dix: Sense llançols
Un procés similar al de València es va produir huy dormireu,
coetàniament en altres ciutats de la Corona d’Aragó, dema us n’ireu
com per exemple a Barcelona, on es va fundar l’hospital vos a captar;
general de la Santa Creu, segons una butlla del papa no pot bastar
Benet XIII datada el 1401, promulgant-se l’any 1417 les aquest spital,
Ordinacions per les que es regiria l’hospital [29]. ni te cabal
D’aquests documents resultà la unificació de diversos per mantenir
hospitals municipals i eclesiàstics, amb l’excepció de ni llits fornir
l’hospital de Santa Margarida o de Sant Llàtzer, que per per a tants pobres;
ser dedicat als leprosos, es va mantenir independent per per fer les obres
continuar assistint de forma separada els afectes de he tantes dides,
lepra, malaltia reputada en aquell temps com molt no y basta.n vides.
contagiosa. no portau taça
ni carabaça,
barça, cerro?
En un porro
L’hospitalització. Dieta dels hospitals. aygua beureu,
ffoch, sal aureu,
Però tornem als petits hospitals desperdigats per les he sols l’estatje,
ciutats, i concretament, a l’hospital valencià de’n pa, companatje
Clapers. És molt probable que el gran nombre de vi, si n’voleu,
pacients i els escassos recursos destinats a la assistència que us ne çerqueu!” (I, 924-956)
condicionèssin considerablement les seves prestacions.
Com es pot veure, en tractar-se d’un malalt sense
Els hospitals vivien de les seves rendes, que altrament diners, l’hospital només es fa càrrec de l’estància mínima:
eren desiguals d’un hospital a l’altre. En alguns dies estada en una sala acondicionada amb foc, sal i aigua,
senyalats hi havia qüestacions a diverses esglèsies, que beguda en porró, per falta de posseir cap recipient propi.
solien fer alguns homes de les confraries vinculades a En canvi declina la manutenció, massa costosa.
l’hospital, vestits amb caputxes amb els distintius dels
hospitals ben visibles. Era tradicional destinar la captació

Página 22

En els hospitals es solia fer un sol victu (dinar) al dia, tots
els malalts junts en la mateixa taula, i solia ser entre l’hora
de tèrcia (9 del matí) i migdia La base de l’alimentació
en els hospitals, i en general, de tota la població, era el
pa. La ració de pa solia ser abundant (unes 18 unces, és
a dir, a prop del mig quilo per persona). Per algunes
pintures murals de la època sabem que el pa podia ser
de dos tipus: un inflat amb llevat, gros i rodó com
l’anomenat pa de pagès, i un altre de més cuit i tallat a
trossos allargats – de tradició musulmana -, com si fos una
coca [31].
El pa es complementava amb l’anomentat
companatge, és a dir, el que acompanyava al pa: un tall
de cansalada, formatge, peix salat, nous, olives… De
vegades, la ració de pa i companatge era substituïda
per una ració d’escudella o cuinat.
No faltava mai en la dieta habitual el vi, segons la
tradició mediterrània. Això, com podem veure era també
vàlid pels hospitals, i sovint s’atribuïen al vi virtuts curatives.
Per tal de garantir la seves virtuts, el vi, almenys en teoria,
havia de ser fort i no aiguat. Solia distribuïr-se un mig litre
per persona i dia, llevat del Dijous i el Divendres Sants, dies
en que no s’en donava, o del Dissabte de Glòria, dia en
que es repartia habitualment mitja ració.
De tota manera, l’hospitalera aclara al nostre malalt,
carent de recursos, que caldrà que es busqui la forma de
manutenció, ja que l’hospital no podia fer-se càrrec
d’aquesta dispesa. En aquestos casos els malalts havien
de recòrrer a la mendicitat, i per tant calia que anèssin a
captar. Eren els pobres ostiatim, que anaven pidolant de
porta en porta, per garantir la seva manutenció.
El narrador aclareix per fi que la malaltia patida era
paludisme (febre terçana) i dona indicacions de la dieta
que va poder fer com convalescent a l’hospital.
“A Deu plague
que no m.tingue
molt la terçana:
una semmana
hi mengi blets,
cols e brots fets
prou ansalada,
may carn cuynada.
Sorti del llit
e mig guarit,
jo me.n parti” (I, 957-967)
Probablement la dieta estrictament vegetariana era
condicionada per la precària situació situació
econòmica del protagonista de l’Espill, ja que
generalment, els convalescents que s’ho podien
permetre eren nodrits amb productes càrnics. Ens han
arribat documents d’alguns hospitals d’aquell temps, pels
que sabem que alguns dies es donava la quinta part
d’una lliura carnicera de carn de corder, vedella o bou.
També podem veure en diversos retaules gòtics de la
època en els que es representa escenes del naixement
de la Mare de Déu, escenes molt realistes que ens dónen
Página 23
v.2009.2
a entendre com les dones després del part eren
confortades amb brous de carn, volateria i ous [32], cosa
que segurament també es feia en alguns casos de
convalescència. Els dies d’abstinència, però, la carn era
sempre substituïda per una ració de peix, formatge o ous.
No faltaren, però a l’Edat Mitjana, defensors de la dieta
vegetariana, com féu el propi Arnau de Vilanova en el
Tractatus de esu carnium on defensa la dieta
estrictament vegetariana dels cartoixans [33]. Si bé hem
d’entendre aquesta obra arnaldiana més com la defensa
d’un sistema penitencial (la perpètua abstenció de
menjar carn que fan els cartoixans) que com una dieta
adient per a tothom.
Les verdures constituïen, de tota manera, un menjar
econòmic i eren molt consumides en la Baixa Edat
Mitjana. Com el mateix text ens aclareix les cols eren
possiblement les verdures més habituals en la dieta. En un
estudi de la dieta dels aliments repartits als pobres, segons
els apunts del llibre de comptes d’un almoiner, destaquen
les cols (278 dies a l’any) seguits dels espinacs (47 dies) i
de les carabasses (2 dies) [34].
Podem comparar l’alimentació dels pobres de
l’hospital amb la de la gent del carrer, que el mateix
protagonista de l’Espill ens comenta que fa al final de la
seua vida: tres dies en setmana, carn magra, tres dies
més, peix, i els divendres, dia de dejuni penitencial, pa i
aigua. De tota manera assenyala que quan no es troba
bé (sic), pren pa i vi negre (trobem altra volta el poder
sanador del vi):
“Dijous, diumenge
he dimarts menge
carn sense greix,
los tres jorns, peix
l’u, aygua y pa.
Si no.m trop sa,
Pa y vi vermell” (IV, 15799-15805)
Verins i somnífers
A la segona part del I llibre, el nostre protagonista
arriba a Barcelona, i refereix haver presenciat la detenció
de Na Forciana. Amb aquest nom al.ludeix a Sibil.la de
Fortià, probablement empordanesa (el text aclareix que
era catalana), que va ser primer l’amant del rei Pere III el
Cerimoniós, casant-se amb ell el 1377, i convertint-se en la
seva quarta i darrera muller. Enemistada amb els seus
fillastres, Joan i Martí, que la consideraven ignorant i
afavoridora de la enemistat dels infants amb el rei. A
resultes de la guerra del rei contra el comte d’Empúries,
l’infant Joan va culminar la ruptura amb son pare. Tement
la revenja del seu fillastre, Sibil.la fugí, però va ser
detinguda, acusada de lesa majestat i d’haver
abandonat malalt, al seu marit, el rei, després d’intentar
enverinar-lo i de perpetrar furts al palau:
 v.2009.2

“Ab prou de mal donant verí

he malaltia, al rei fill seu”
llexat havia
abandonat Roig també fa esment de l’ús de somnífers, com els
son senyor rey que usa una burgesa parisina per fer dormir al seu marit i
-propi marit- poder trobar-se amb Jaume Roig per una cita amorosa,
mig mort al llit però la dosi excessiva acabà produint la mort del marit:
enmetzinat
he fetillat “Ffeta l’ampresa,
seguons se deya“ (I, 1346-1357) ordena presa
aquella nit
També se l’acusava d’intentar enmetzinar a son marit
contínuament els seus fillastres i la seva nora, intentant perque dormis.
amb enganys que el rei els desheretés per traidors i així Com ho sentis
veure regnar els seus fills: En la sabor,
“beveu senyor
“Altre tal feya -dix- l’ipocras.”
a sos fillastres Com se.n calas
e mals empastres una gran tassa
contra sa nora, -ell begue.n massa-
hunt punt ne hora lo fort dormir
nunca sessant; ffon tost morir” (I, 1541-1554)
lo Rey ginyant
ab frau i enguan, L’hipocràs esmentat en el text era una beguda cordial
major Johan composta de vi, sucre, canyella, ametlles dolces i altres
- apres Rey fon – ingredients. Era sovint recomanada pels metges, i prenia
Marti, seguon, el seu nom d’Hipòcrates. Quan el servei i els veïns
sos fills abdos descobreixen el cadàver, la dona intenta explicar,
com ha traydos plorant, la mort sobtada del seu marit per un excés en el
deseretas; menjar i el beure, que li ha produït un atac d’apoplexia:
sols prosperas
ella y els seus, “molt sospirant
ffent-los ereus dix, alt plorant:
de sos regnats” (I, 1358-1375) “D’un gras porçell
e vi novell
Després de la detenció, la reina va ser reclosa al a molt tragat,
castell de Montcada. Dos dels seus acompanyants, e s’ofegat
Berenguer d’Abella i Bartomeu Llunes foren executats el d’apoplexia” (I, 1571-1577)
1387, mentre que ella i el seu germà foren perdonats
gràcies a l’intercessió del papa d’Avinyó Climent VII, de La majoria de veïns la creuen, i a més en la época no
qui Sibil.la havia estat sempre partidària des de que es disposa de proves toxicològiques que puguin
s’havia obert el Cisma, si bé hagueren de renunciar a les demostrar l’enverinament:
donacions que el rei els havia atorgat, a canvi d’una
renda anual. Sibil.la es recloí al convent de framenors de “No.s poch cobrir
Barcelona, on morí el 1406 . La història de Sibil.la de Fortià, tant prest morir
que relata Jaume Roig és una prova de la verosimilitud he fort desastre
no llexas rastre
de tot el que ens testimonia l’Espill.
de gran sospita” (I, 1593-1597)
Al llibre III també es fa esment d’un altre enverinament
històric, aquesta volta a Castella: Malgrat tot, finalment, per la insistència d’un fill bord
que tenia el difunt, la dona fou detinguda i condemnada
“Cert bé tingué pel Parlament a ser soterrada viva, amb el mort a sobre. I
iniqua fúria després, desenterrada, torturada i cremada públicament.
e gran luxúria
una en Castella La menstruació
reïna vella,
mare del rei, Un dels aspectes sanitaris dels que podem trobar
cercant remei testimoni en la obra de Jaume Roig és el de la higiene
a sa calor, personal. Tractant-se de l’anomenat Llibre de les dones,
per foll amor es lògic que la higiene menstrual i els aspectes
d’un tagarí, relacionats amb la ginecologia o obstetrícia ocupin un
lloc destacat.

Página 24
 v.2009.2

al temple entrar
no’ls és permès;
en l’estiu més,
per tant com puden” (III)

Segueix el llibre III comentant la creença de que el

drap usat com compresa menstrual mai més pot usar-se
en un altre ús. Aquesta idea màgica de la sang
menstrual, encara avui és molt extesa especialment en
els medis rurals. A l’Espill es diu que les compreses no
poden ser usades després per fer paper; si s’usa com
penó d’una galera mai més es tè bon vent; no serveix per
ser cremat; si s’usa com bena s’ulcera la ferida o s’hi fan
cucs (al.lusió probable a una miasi) . Tampoc serveix per
fer fum per espantar les abelles d’un rusc, perquè mata a
la meitat de les abelles, ni es bo pels cucs de seda. El fuix
menstrual també és usat per fer encanteris i ungüents de
bruixes, amb tota mena de pràctiques satàniques.

També es fa esment que si una dona menstruant està

present a la sala on un home que es fa una sagnia, la
La primera muller del protagonista, la donzella, sang es coagula i ja no surt, i si són presents quan un
presenta una notòria falta de higiene en el període metge cura una nafra, trigarà molt a guarir-se o el
menstrual, que Jaume Roig subratlla descarnadament, pacient s’infecta i es mor. Les dones que menstruen
subratllant els aspectes olfactius i la manca d’higiene en sequen els arbres si van pel bosc o maten les herbes que
l’aplicació de compreses: cullen. I si els sobra vi a la copa, s’ha de rentar bé, no
sigui que algú en begui.
“ D’altre podia
quan li venia Finalment, i com a colofó d’aquest tabú menstrual,
son ordinari: s’acaba dient que si el fluix menstrual toca els genitals a
sens pus penssar-i un home, pot succeir-li com a Alexandre (Magne) que
cames e cuxes, segons Jaume Roig va contraure per aquesta causa una
les calces fuxes, malaltia (que suggereix podria ser de transmissió sexual?)
tot se n’omplia; de la que va morir. El cert és que Alexandre Magne va
drap si.s metia, morir en plena joventut, als 32 anys, i la seva lubricitat era
ab tal olor legendària.
he tal color
com Deu se sap,
llançava’l drap
La infertilitat.
per los racons
davall caxons,
El Llibre de les dones fa nombroses referències a les
entre la palla” (II, 2383-2401)
dificultats per quedar-se embarassada, i assenyala que
eixos casos poden constituir una autèntica obsessió, i que
Potser per aquesta manca d’higiene, que devia ser
moltes dones estarien disposades a qualsevol cosa per
bastant general a la època, i de la olor que d’ella es
tenir fills:
deriva, en el llibre III es fa esment de que en algunes
cultures, com la jueva o en la grega, les dones estan
“Per fills haver
exemptes d’anar a pregar al temple durant el període
tot frau farien.
menstrual.
Enganarien
lo pare llur”
“No dura poc
ser menstruoses,
Quant a la infertilitat, hi trobem referència quan el
molt enutjoses
protagonista pren una vídua de més de quaranta anys.
lo quart del mes;
En el text s’assenyala que, a partir d’aquesta edat,
per tant jamés
disminueix la fertilitat, i ho compara a qui vol empeltar un
les dones gregues
vell cep:
monges o llegues
ni les juïes, “E yo se be
uit o nou dies en que u perdia
mentres sang tenen ell’anys havia
no van ni vénen quan m’enguani
a Déu preger: he la prengui,

Página 25
 v.2009.2

quaranta y mes. estigués relacionat amb un tractat de ginecologia escrit

La que tal es pel jueu Sheshet Benvenist de Barcelona, a la segona
ja poch concep meitat del s. XII. Per un document de 1387 sabem que
com qui vell cep s’autoritzà a diverses jueves a fer de metgesses. Algunes
empeltar vol d’aquestes metgesses o llevadores tenien una formació
tart n’ha mallol” (II, 4474-4484) bàsicament empírica i exercien generalment la
obstetrícia i la ginecologia. Moltes eren musulmanes
La dona, com que encara menstruava, esperava que (mores madrines) o jueves que també, com veiem eren
encara podria concebre. La gravidesa no es produïa per sol.licitades per efectuar tractaments d’infertilitat.
manca o excès de pes, ni per cap malaltia,
Un dels tractaments més usuals era fer banys
medicinals a la dona que volia quedar-se embarassada.
D’ací es deriva probablement el nom de banyadores que
“No romania apareix a la obra. La metgessa del llibre III de l’Espill
per ser molt grassa, recòrre a eixe mètode per tractar a tres pacients, però el
ni magre massa, seu mètode fou ineficaç i imprudent, ocasionant la mort
ni malaltia de dues de les dones i l’embogiment de l’altra:
no la retia
parir inhabil” (II, 4488-4493) “A totes tres
en bany les mès,
Però com diu el protagonista, era desamable amb ell i medicinà
deixava poques ocasions per la cohabitació. La dona, e metzinà;
preocupada, recorregué a tota mena de recursos: mai no pariren.
metgesses que l’ajudessin a quedar embarassada Les dos moriren
(emprenyadores i banyadores), llevadores àrabs, en l’endemà;
endevines, apotecaris, herbolaris i fins i tot els que ella restà
elaboraven la triaga: set anys lligada,
morint orada
“Ella no dexa sense testar.” (III)
cercar metgesses,
velles urqueses, La esterilitat també s’imputava com a causant de
emprenyadores , dolors paroxístics de matriu:
les banyadores ,
mores madrines , “sino no hi fallen
les endevines de mares mals
he potecaris, paroxismals” (II, 6208-6210)
los erbolaris
e triagues, D’altres vegades era l’home el que presentava
hon que pogues impotència o es trobava incapacitat per la cohabitació,
remey trobar” (II, 4526-4537) cosa que es descriu amb una subtil metàfora:

Tenim ací enumerat gran part del personal sanitari
medieval. La obsessió de moltes dones per concebir fills
torna a aparèixer en el llibre III, on una dona que no
podia concebre perquè un orat l’havia esglaiat (¡?) es
torna a demanar ajuda a una metgessa:
“Recorregué
a la metgessa;
com a deessa
cert la tenien
les que hi venien”
A l’Edat Mitjana algunes dones exercien la medicina.
Més endavant, la medicina va ser exercida només per
homes (recordem que les primeres dones que es
llicenciaren en medicina en temps moderns ho van fer al
darrer quart del s.XIX). Sabem que el 1332 hi hagué una
cirurgiana reial anomenada Cahut, de València [36] ,
però van ser més freqüents les llevadores hebrees, de les
que almenys cinc ho foren de la casa reial [37] . És
possible que aquest predicament de les llevadores jueves
“no pot l’agulla
cosir qu’es roma” (II, 2770-2771)
És a dir es compara una agulla roma, despuntada,
amb la que no es pot cosir, amb un membre viril
impotent.
Embarassos, parts i cesàries
A l’època no es tenien les idees massa clares sobre la
reproducció. Si bé es coneixia que la durada de
l’embaràs era de deu mesos lunars, s’admetia amb
facilitat que la durada podia ser més, o menys, depenent
de les influències astrals i d’altres circumstàncies. Fins i tot
es creia en la possibilitat de la generació espontània, que
no fou desmentida fins als treballs del florentí Francesco
Redi (1626-1697), el 1668 [38] . Roig no creu en la
generació espontània i se’n burla d’algunes històries que
circulaven al respecte:

Página 26
 v.2009.2

“Una, banyada, Les llevadores o madrines eren les encarregades de

en comú bany, certificar que una dona estava embarassada. Això era
tornant ab guany, útil per exemple en els casos de condemnes a mort, ja
dix s’emprenyà que la llei no permetia executar a dones gràvides, fins
quant se banyà, que no haguès nascut el nadó. A l’Espill es refereix el cas
cert sens marit d’una dona que, cada vegada que l’anaven a executar,
e sens delit alegava que estava embarassada. Al final, quatre
que ella sentís. llevadores la van mirar i van declarar sota sagrament que
Abenroís, la dona no estava embarassada:
que hu descriví,
algun matí “quatre madrines
ho somià.” la remiraren
he deposaren
Continua després mantenint que per que es produeixi ab sagrament
l’embaràs cal primer un contacte fecundant amb un concordantment
home: no ser prenyada” (II, 3470-3475)

“Ab cossiguelles La dona va ser penjada, però en veure gran

o no sé com, moviment al seu ventre, tement que estiguès realment
mas no sens hom gràvida, es va practicar la cesària, i es va veure que
ni sens plaer, estava prenyada. Les llevadores, doncs, havien mentit.
fills saben fer; Sembla ser que aquest episodi és en certa manera,
ab natural autobiogràfic. Jaume Roig va haver de participar com a
o manual metge, en la realització d’una cesària d’un cas semblant,
cert instrument per manament judicial. Amb una certa amargura
forçadament recorda la sensació que sens dubte va tenir en aquella
se han de obrir ocasió davant de la doble mort (la mare i el fill) deguda
ans del parir” a la falsa certificació de les llevadores:

També recull la història d’una morisca que, set anys “Molts més parira
després de tenir el marit absent, jurava que havia infantat sino morira!
un fill d’ell. Roig, incrèdul i burleta, ens ho relata aixina: Tanbe.s morí
-dins- lo fadrí,
“Com Déu no hu vol, sens batejar” (II, 33497-3501)
Si’s prenys d’un sol
o d’altres mes
al setèn mes
e uit o nou, Avortament
e si no’s mou
de deu fins onze, La interrupció voluntària de l’embaràs estava
si hu creus catorze expressament prohibida per la religió, i això tant als
e més encara, cristians com als jueus i musulmans, pel que l’avortament
per çuna e xara devia ser efectuat de forma discreta i dissimulada.
dona morisca Malgrat això, l’Espill comenta força casos d’avortament,
set anys s’arrisca que no devia ser inusual en aquell temps.
restar prenyada,
descompanyada La beguina del llibre II, per exemple, queda
del marit seu. embarassada de bessons, i amb certes preses
Vengut si’l veu, diabòliques, és a dir, preparats o substàncies avortives, es
qu’es sua jura provocà l’interrupció de l’embaràs.
la criatura;
“ella vilment
dins ha dormit
se troba prenys
fins l’ha sentit.
poch mes o menys
Bon creure hu fa.”
de huns tres meses;
A continuació es comenta el conegut episodi de ab certes preses
l’engendrament del rei Jaume I , fruit d’una sola relació de diablures,
sexual esporàdica entre els seus pares, Pere el Catòlic i dos criatures
Maria de Montpeller, tal com ve referit a la Crònica de se feu sortir
Jaume I i es posa com exemple de que cal almenys un he abortir
contacte fecundant per produir l’embaràs. secretament” (II, 4132-4141)

Página 27
 v.2009.2

Per tal d’avortar, les dones prenyades recorrien a “Una sagrada

mètodes tals com apretar-se el cinturó, o bé a saltar i fer monja prenyada
altres exercicis violents, o privar-se de menjar. Altre superbiosa
mètode era introduïr-se alguna peça llarga de metall, molt desitjosa
com per exemple una clau: que s’afollàs,
féu curt lo pas,
“Més imprudents prengué bevenda
e necgligents, de una tenda
ben indiscretes, no prou fornida;
cinyen-se stretes, errà la mida;
ballen a salts, enmetzinada
fan los llits alts morí sobtada
e grans tapins; sens dir ‘Jesús’.
e per bocins, No’n diga’m pus.”
si’ls miraran,
s’afollaran Si l’embaràs no desitjat no es pot resoldre amb
si prest no’n mengen, avortament, el fill pot morir-se en les primeres setmanes
e sino’s vengen de vida, cosa que no devia ser difícil en aquells temps de
de qui’s discorden, mortalitat infantil elevada. La mare pot col.laborar, com
e si no morden maliciosament suggereix Roig , si nodreix malament al
al frare’l coll, xiquet, o si el desatèn durant les malalties infantils, de les
anant en foll que l’Espill menciona especialment la pigota (verola) i la
estropessant rosa .
e molt usant
amprar la clau La verola, malaltia que era anomenada pigota en la
(lo que bé’ls plau) València d’aquell temps, és una malaltia vírica força
sovint s’avorten.” temible i molt extesa a l’època. De totes les malalties era
la de mortalitat més elevada en èpoques en les que no hi
Però no n’hi havia prou amb aquestes maniobres. havia epidèmia de pesta [39] . Fins el s. XVI va ser
També calia dissimular. Els metges de l’època especialment una malaltia infantil, cosa que coincideix
diagnosticaven l’embaràs (i molts processos patològics) amb les consideracions de Jaume Roig. Es caracteritzava
per la uroscòpia, és a dir per la observació de la orina del per un exantema successiu de pàpules, vesícules,
pacient. Les dones que volien avortar, enganyaven al pústules i crostes que deixaven cicatrius residuals. La
metge entregant-li la orina d’una veïna enlloc de la seva major part de la població n’havia estat afecte, pel que
pròpia. També es prestaven a tota mena de pràctiques era difícil trobar una persona que no presentés marques
mèdiques que poguessin debilitar-les (purgues, sagnies..) de verola a la pell. Tan difícil era, que aquest fet s’usava
per tal de afavorir l’avortament. com a distinctiu quan es cercava un malfactor,
assenyalant que no tenia marques de pigota a la cara.
“Si lo que porten
les vergonyoses La rosa, s’identifica amb la rubéola, encara que en
e rabioses aquell temps era encara confosa sovint amb el xarampió,
no’ls plau mostrar, i per aquesta causa és possible que Roig es referís a
per avortar qualsevol de les dues. Si bé el metge àrab Rhazès havia
cubertament, efectuat el diagnòstic diferencial dels exantemes infantils
mas ferament, [40] , la plena diferenciació no es produí fins el s.XVIII, per
metges demanen part de metges alemanys, pel que rebé el nom de
e los enganen, xarampió alemany [41] . Sigui com sigui, les malalties
mostren orina exantemàtiques infantils representaven una important
d’altre veïna, causa de mortalitat al s. XIV.
tots mals atorguen
perquè les porguen, Més greus són les acusacions que Jaume Roig fa de
sagnies facen parricidi al que recorren algunes mares.
que hu arrabassen
ballesta’ncollen “Mas si’ls fa nosa
perque s’afollen” lo fill qu’és nat
e n’han mal grat,
L’ocultació de l’embaràs – i de l’avortament – era un no’ls plau que vixca.
imperatiu especial en les religioses. A l’Espill es comenta la d’ells fan perixca
història d’una monja que, sabent-se embarassada, bollit, cremat,
prengué una dosi excessiva d’abortiu, que resultà fatal: nu, soterrat.
Altres ofeguen,
en mar los neguen,

Página 28
 v.2009.2

en pous e rius populars continua present la idea de que els angiomes

ne llancen vius dels fills és producte d’una enveja o d’un desig no satisfet
sens batejar; de la mare durant l’embaràs. Per eixos motius , segons diu
d’ells fan menjar, Roig
tallats a trossos,
a porcs e gosos “no serà cuita
malignament” prou la llur sang.
De pare blanc
Altres vegades, per dissimular el delicte, cerquen hauran fill negre;
circumstàncies que puguin semblar fortuïtes, com de sa i alegre,
deslligar el cordó umbilical per produïr la mort per de seny catòlic,
dessagnament: fill malencònic
e maníac;
de hom fort
fill flac,
“Necligentment desfigurat,
altres devoren lleig, morfeat .
e los açoren Per falliment
per malandreça; de llur sement
llur sang se vessa tant indigest,
pel meliquet ixen de sest;
restar fluixet; fan-ne sens braç
troben-ho mort.” u gran cabàs
d’ells capdins pits,
Finalment, algunes recòrren a deixar-los sense cobrir, o hermafrodits
a intoxicar-los amb medecines, o bé a abandonar-los a altres sens ses,
la porta de la Seu o als hospitals: altres sens res,
sens peus e mans;
“Altres molt fort
e dos germans
esembolcant;
abdós pegats,
altre enconant
d’ells encegats
ab medecines,
nats sords e muts;
pus ver metzines;
d’ells paren bruts.”
altres desvien,
los quals envien Si bé alguns dels casos exposats en aquest paràgraf
secretament; només fan referència a trets del caràcter (malenconia,
e nuament mania…) , d’altres són descripcions de malformacions
als espitals, congènites de diversa gravetat, entre les que podem
o als portals reconèixer casos de focomèlia, hermafroditisme,
de la Seu posen” acefàlia, agenèsia de diversos òrgans, bessons siamesos,
ceguesa i sordomudesa congènita.
L’abandó dels nadons als hospitals era un fet bastant
habitual. Tant, que al costat de la porta hi havia, de
vegades un torn on dipositar-los amb discreció i garantia
de que la institució se’n faria càrrec. Alguns convents i Lactància
esglèsies tenien funcions similars. La gran quantitat
d’expòsits i les dispeses que la seva criança amb dides L’alletament també es tractat en l’Espill. Per altra
generava, eren com ja hem vist una de les més banda, era un costum força generalitzat. Roig critica que
importants partides que havien de suportar els hospitals. moltes mares defugen la lactància natural per tal de
conservar la bellesa dels seus pits, donant els seus fills a
dides estranyes i compara aquesta actitud amb la del
cucut, que posa els seus ous en els nius d’altres ocells:

“més per deport

Malformacions congènites e gallardia,
per fidalguia,
L’Espill recull un mite molt extès adès i ara, sobre les
la més part d’elles,
malformacions infantils, i per les que s’imputa a les
per llus mamelles
accions o predisposicions de la mare en el moment de la
servar gentils,
concepció les possibles malformacions dels seus fills. Per
tenen per vils
exemple, es cita el fet de no netejar-se després del
mares que crien;
contacte fecundant, o el mirar “pintures lletges”, o pensar
sa carn avien,
en determinats animals. Encara ara, en les creences

Página 29
 v.2009.2

dides hi lloguen, Medicina Ramon Querol que cerquin dides pel seu fill
sos fills alloguen [44].
com la cuquella
(sos ous posa A l’Espill també trobem el testimoni del canvi de dides,
en nius estranys)” si les dides desatenen les seues obligacions o la llet no era
prou bona:

“Sovint revida
mudar de dides:
quantes parides
de poch trobaren
s’i remudaren.
Una dorm massa,
l’altre llet grassa,
blava, cerosa,
he l’altr’ayguosa,
altra cabruna” (II, 5214-5223)

També es comenta com cal que sia l’alimentació de

les dides per assegurar que tinguen llet abundant i de
qualitat:

“ab almorzars
he berenas,
turmes , resoles
he lleteroles ,
fformatges freschs,
moschats e grechs
he forts fins vins
que tots matins
ffeya tastar,
li feu guastar
la bona llet” (II, 5233-5243)

De tota manera, el nadó, sotmés a tants canvis de llet

acaba per emmalaltir:

“Lo pobrellet
Ja hem vist, en parlar dels hospitals, que era habitual pres-lo l’espasme,
la pràctica de l’alletament per part de dides, a la que es barretes , asme,
dedicava una bona part del pressupost hospitalari. alfereçia ,
Efectivament, les dides estaven pagades segons unes epilençia
condicions estipulades. Els contractes de les dides he molt alforro ;
estaven contemplats per la llei (ja en el Fur de Terol de torçe lo morro,
1177, Alfons II d’Aragó va dictar alguna disposició per ague bocatge
evitar que les dides enganyessin les criatures que he foch salvetge,
alletaven). Segons un Privilegi de València del 1321, una nunca dormí.” (II, 5244-5253)
dida no podia tenir relacions carnals amb un home sota
pena d’ésser passejats nus tots dos i flagel.lats. Fins a La mare, espantada, intenta fer-li biberons i crida a
nosaltres han arribat exemples dels sal.laris que es llevadores que li donen mil remeis i ho atribueixen a les
pagaven a les dides, que variaven segons els llocs i la bruixes, però ningú se n’adona que l’han canviat de dida
durada de l’alletament: sis lliures per nou mesos menys quaranta voltes:
tres dies a Barcelona i cinc lliures per un any, més un
vestit, una camisa i unes sabates, a Tremp [42] . Les dides “De perguamí
li feu mamella .
que prestaven serveis a la casa reial sovint es
Ella y apella
beneficiaven de donacions de terres. La preocupació moltes madrines:
dels reis per la lactància dels seus fills es pot veure en mil medeçines
documents com una carta en la que Pere el Cerimoniós meneschalies ,
parla de que “la llet de la nudriça de Barchínona era he burleries;
empedera” (causava restrenyiment) i que cal buscar una unten e faxen,
de nova [43] o una altra on Joan I demana al mestre en sovint desfaxen,
suor li tasten:

Página 30
 v.2009.2

ara salada, “Si tots los fall,

ades gelada; ¡quants ab cascall
troben que bull; per fer dormir
ffan-li per ull. los fan morir
Res no profita. o’ls fan dements!”
Prenen sospita
si u han fet bruxes: L’administració d’infusions de cascall als xiquets per
en pits e cuxes afavorir la son, pràctica certament perillosa, ha estat molt
blavos trobaven” (II, 5254-5273) comú al nostre país fins a temps ben recents. També és
habitual en zones rurals posar cascalls a sota del coixí dels
Finalment, el procès, iniciat amb tants canvis de dida i xiquets insomnes.
seguit amb els contradictoris consells d’uns i altres, acaba
amb la mort del nadó. La mare desconsolada, acaba Com veiem, Jaume Roig era un decidit partidari de la
reconeixent que el xiquet ha mort per no haver practicat lactància materna. Com a demostració plena d’aquesta
la lactància natural: afirmació, només cal veure com parla de la lactància de
la Mare de Déu:
“Diu: ‘mon fillet,
si de ma llet “La humanal
yo natural e paternal
mare parida
he maternal
verge fon dida;
l’agues nodrit,
verge tendrera,
certes, podrit verge lletera,
ell ja no fora’” (II, 5301-5307) verge nodrí
lo txic fadrí,
Roig és del parer que els nadons s’assemblaran més a petit fillet.
la dida que els alleta que als seus pares naturals, i que és E ab la llet
per tant un gran perill confiar-los a dides amb defectes celestial
que podrien condicionar la manera de ser del nen en el e virginal
futur: pròpia d’ella,
ab sa mamella
“Pijor fan dides de cel umplida,
mal comedides fins que cumplida
did’anbriaga hac la infantea,
lo txic ne plaga; ab gran aptea
e la bagassa, e carament
semblant atrassa; abundantment
dida juïa lo alletà”
pauruc lo cria;
la poc sabent No hi ha cap dubte que és tota una apologia de la
fa’l ignocent; lactància materna.
qui no té llet,
flac e magret,
de fam lo mata,
La higiene. Els banys.
femta de rata,
txintxes menjant,
La manca d’higiene en el vestir, que no devia de ser
cristall portant
rara al segle XV és obertament criticada a l’obra. Quan
o caramida,
es casa amb una donzella descriu la seua manca
si d’altre dida
d’higiene en el vestir, dient que no es treia la camisa fins
qui la furtà
que estava podrida, partida a trossos. En aquest cas la
menjant d’un pa
llençava al soterrani i es posava una nova, però sense
la llet no cobren”
haver-la mai rentada ni cosida.
La retirada de la llet era per una dida un evident perill
“Mig any vestia
d’acomiadament, i el mateix podia aplicar-se a la dida
una camisa
amb llet poc abundant. Per això algunes dides recorrien
de sa divisa
a fraus o enganys, com el de mullar els bolquers, per
gentil brodada
demostrar que els xiquets orinaven prou (senyal de que
tota clapada
havien mamat suficient). També, per acallar els plors dels
de roges flos;
infants que es quedaven amb gana, els feien dormir
nunca del cos
donant-los a beure infusions de cascall (Papaver
sino podrida
somniferum):
troços partida
la.s despullava;

Página 31

tal la llançava
baix en la cova;
mudava.s nova
quada vestida,
mas no cosida
punt per ses mans” (II, 2402-2413)
En diverses ocasions s’esmenten, a l’obra de Roig, els
banys públics:
“Sovint anava
de nit al nou
bany d’en Çanou
o d’en Suau” (II, 2650-2653)
Sabem que els banys d’en Sanou, a València, eren a
la parròquia de Sant Llorenç. Pel que diu l’Espill, devien
haver-se acabat d’inaugurar en aquell temps. Quan fa
als banys d’en Suau, eren probablement els que han
arribat fins els nostres dies amb el nom de “Banys de
l’Almirall” i que per cert, conserven algunes de les poques
romanalles d’arquitectura musulmana a València.
Tal com ens refereix l’Espill, l’assistència als banys
públics era una pràctica bastant habitual. A les cases
privades, el bany era excepcional, fins i tot entre les
classes altes. El rei Pere el Gran estava tan content de
posseir una banyera romana de pòrfid (present del seu
almirall Roger de Llúria, com a part del botí de les seves
correries per la Mediterrània) que va disposar enterrar-se
en ella, convertint-la així en la seua urna funerària, com
es pot veure al monestir de Santes Creus.
Així que la gent freqüentava els banys públics, regits
generalment per moriscos o jueus. De fet es conserven
diversos establiments medievals d’aquestes
característiques a la Corona d’Aragó. A part dels banys
esmentats de València podem recordar els de Palma de
Mallorca, Besalú, Girona i Barcelona [45]. També hi ha
constància documental de que hi havia cases de banys
a Montblanc [46 - 47], Caldes d’Estrac (documentats el
1309 [48], 1310 [49] i 1335 [50] ), Morvedre (1314 [51] ) i
Tortosa (1315 [52] ). L’estructura i ús dels banys durant el
periode medieval era similar a la de les termes romanes,
Página 32
v.2009.2
és a dir, solien disposar de sales d’aigua freda
(frigidarium), d’aigua tèbia o de vapor (tepidarium) i
banyeres d’aigua calenta (caldarium). La funció dels
banys no era només higiènica i terapèutica, sinò sobre tot
social i festiva. En els vestuaris es podia cantar i ballar i es
feien massatges, sobre catifes, com feien la muller i les
veïnes del protagonista:
“en lo palau
de despullar
vereu ballar,
en bels tapits
ahucs, salts, crits,
ab ses veynes” (II, 2654-2659)
Durant els banys era freqüent servir vi, menjars i
pastissos, tal com es pot veure reflectit en algunes
miniatures, entre les que destaca l’obra de Pietro da Eboli
“De virtutis Balneorum puteolanis”, o en alguns “Llibres
d’hores”, cosa que coincideix amb la descripció de
l’Espill, on hi trobem tot el menú de volateria, feta en
estofat o julep, i els ous, cuinats amb espècies com
gingebre o pebre:
“perdius, gualynes,
pollets petits,
juleps, solsits,
ous ab gingebre,
los dus ab pebre” (II, 2660-2664)
Els vins que hi apareixen son el vi grec, el claret i la
malvasia, i tota mena de pastissos i confitures.
El resultat dels banys era deixar la pell fina i olorosa. La
dona del protagonista, en tornar dels banys li recrimina
que ell és tan poc sensible que no sap reconèixer per la
olor i el tacte de la seua pell que ella ve dels banys:
“Si may guosava
dir d’on venia,
’Com?’, responia
ab gran furor,
‘en la color
no u conexeu?
No merexeu
Semblant tendror
Ni tal olor
Vos, en groser!’ ” (II, 2708-2717)
A part dels usos esmentats, els banys eren usats, de
vegades, amb finalitat terapèutica, com per exemple, els
casos d’infertilitat, com veurem més endavant. D’altres
vegades eren reputats els banys termals: el rei Joan I
enviava als d’Arles un criat seu malalt [53] o l’any 1400, el
rei Martí acudí als banys de la Garriga per intentar guarir-
se una febre quartana [54]. Quan la infanta Isabel es
casà a València amb el comte d’Urgell, va anar a un
bany abans del casament (1407) [55].
Segons Arnau de Vilanova, els adults s’haurien de
banyar quatre vegades al mes, amb aigua dolça en la
qual s’hagi posat camamilla (Matricaria camomilla) o
 v.2009.2

malva (Malva sylvestris). La primera herba conforta els

membres i treu la fatiga, mentre que la segona tempera
la sequedat dels membres. El bany s’ha d’allargar fins
que apareguin rugositats a la polpa dels dits. Després del
bany convé una fricció amb oli d’ametlles dolces perquè
els membres quedin hidratats. També recorda que rentar
els peus conserva la vista i la oïda i que s’ha de fer sovint,
fregant-los, abans de sopar. Aconsella banyar el cap
almenys una vegada a la setmana, no tardant, però, més
de vint dies.

L’envelliment

Una de les finalitats dels banys – i dels cosmètics que

allà s’administraven – era la de mantenir la pell en bones
condicions i lluitar contra el procès d’envelliment. De fet,
a l’Espill trobem una bona descripció de l’envelliment de
la pell:

“La vella fembra

del cos no.s menbra:
tendra la pancha
ab plechs com mancha
ab semblant pell
com terçanell
o chamelot , Els metges.
parra bossot
buyt la mamella, Un dels defectes que Jaume Roig retreu a les dones és
put-li l’axella, que no miren per la salut dels seus marits i no segueixen el
cap alquenat , consell dels metges:
ffront estirat,
no tendra dens: “Mai lo consell
conta los bens del metge tenen;
no los seus anys.” (I, 1175-1189) elles s’entenen;”
*
També tenim la pròpia descripció de l’autor, vell i malalt, “metges demanen,
en el prefaci: mas del que manes
mai ne fan res”
“en lo meu llit,
prou envellit En general, l’Espill parla dels metges amb respecte,
antic de dies no fent-los subjecte de les seves sàtires i ironies. No només
per malalties es refereix a la seua funció diagnosticadora i guaridora,
molt afligit, sinò també a la preventiva:
vell, enllegit,
per molts greus mals, “¿No’s dit al doble
ires i tals metge pus noble
ja consumit” lo preservant
que lo curant
lo mal que veu?”

Per descriure finalment com alguns vells, malgrat el seu
estat, encara cauen prendats dels encants de les dones i
són víctima d’elles.
Els metges, a l’època, eren laics (el papa Honori III
prohibí explicitament als clergues exercir la medicina) . Es
llicenciaven a les Universitats, on obtenien el títol de
mestre en medicina. El títol de doctor es reservava, en
principi, pels professors universitaris. Un cop llicenciat el
metge, era lliure d’exercir el seu art on li semblava.
També apareixen els metges municipals, que tindran cura
de les normes higièniques i de l’atenció dels malalts
pobres i els càrrecs de metges reials, com Arnau de
Vilanova. Com hem vist, el propi Jaume Roig havia

Página 33

almenys ocasionalment, atès a personatges de la casa
reial. l’any 1461, sota el regnat de Joan II, s’institueix a
València el càrrec de protometge, que posteriorment
Ferran el Catòlic implantaria a la Corona de Castella.
Els metges vestien robes talars, és a dir: una túnica
llarga fins els peus amb mantell o gramalla que penjava
del coll o del muscle esquerre deixant lliure el braç dret, i
amb una caputxa o bonet. Es dirigien a les farmàcies
personalment, on indicaven els medicaments a donar
senyalant-los amb la punta d’un bastó [56]. No és fins el
Renaixement quan apareixen les primeres receptes
escrites (del llatí “recipe”, rep). Durant l’Edat mitjana,
doncs comença la separació formal entre metges i
apotecaris. Metges i apotecaris solien vestir robes que
distingien la seua professió (per evitar els intrusos que
intentaven practicar la medicina extra-facultativa).
Els apotecaris també apareixen en la obra de Roig, i
també són tractats de forma respectuosa, encara que
una mica tentats per l’esperit de lucre, com l’apotecari
dels banys del llibre II. La farmacia era, com la medicina,
una de les arts majors més considerades, i les farmàcies,
frequentades també pels metges, eren centres de
investigació i de intercanvi d’informació científica.
Sabem que els apotecaris valencians havien d’èsser
examinats per poder exercir, segons disposició d’Alfons el
Benigne (1329) i de Martí l’Humà (1403). Els examens eren
fets per dos metges examinadors i dos apotecaris. El 1411
es crea a valència la càtedra de “Cirogismes”, que fa
oficials per primera volta a Espanya els estudis de
Farmàcia. A més, els apotecaris valencians es distingiren
sempre per la seua gran activitat, pel que a mitjans del
s.XV demanaren a Maria d’Aragó constituir-se en Col.legi.
El 20 de març de1441, s’els concedí un Privilegi perquè ho
fèssin, explicitant que “els majorals del Col.legi es
renovèssin tots els anys el dia de Santa Maria
Magdalena” 23. Aquesta santa fou també declarada, en
1443, patrona del Col.legi valencià d’apotecaris, i també
hi figura en el segell oficial del Col.legi. La Farmàcia
valenciana visquè en el segle XV una època d’esplendor,
seguint moltes indicacions establertes per Arnau de
Vilanova i enriquint-les amb la nova relació amb la
farmàcia italiana.
A l’Espill, trobem una comparació de la ferida de Crist
com la farmàcia que tot ho sana, que difícilment podria
ser escrita per algú que no fos metge o apotecari,i que
demostra l’alt concepte que té Roig de l’art de la
Farmàcia, i on apareixen els prelats i dignitats
eclesiàstiques com especiers o pimenters, és a dir, els
ajudants de l’apotecari diví:
“Ubert l’armari
de deïtat,
per pietat
al nou sacrari
antidotari
novell donà,
on ordenà
set medecines
Página 34
v.2009.2
ab set divines,
spirituals,
no naturals
propietats,
ab calitats,
ben divisades
e graduades
a quatre graus
(tres per tres claus,
quart per la llança,
ab sa balança
just tres pesades);
ben dispensades
les cantitats
ab que els prelats
sos ungüentaris
e pimentaris
fessen ungüents
e fins piments
preservatius
e curatius, ratificants
e conservants
la sanitat,
suavitat,
beneita, noble,
salut al poble”
Els metges físics o mestres en medicina, menyspreaven
exercir la cirurgia, que era considerat un art inferior,
indigne d’un home d’estudis. Generalment, era
practicada pels cirurgians. De cirurgians n’hi havia de
dues classes. Els superiors havien estudiat als col.legis de
cirurgia durant cinc anys, i per tant sabien llatí, com els
metges, llengua en la que habitualment s’expressaven.
Per això eren anomenats cirurgians llatinistes o cirurgians
d’hàbit llarg, doncs, com els metges, vestien robes talars,
encara que sense gramalla. Hi havia uns altres cirurgians
pràctics, cirurgians-barbers, que no parlaven llatí i als que
es reservaven feines de meys importància. Com que no
parlaven llatí, sinò que s’expressaven en llengua romanç,
s’anomenaven cirurgians romancistes. També es
distingien per portar robes curtes pel que també
s’anomenaren cirurgians d’hàbit curt. Els cirurgians
cumplien les indicacions del metge, com practicar una
sagnia, aplicar clistiris o ungüents, aplicar ventoses o
sangoneres, treure queixals o tractar fractures i luxacions.
A València el gremi de cirurgians fou fundat el 1310
[57]. A petició dels cirurgians barbers s’establí una lectura
de cirurgia en 1462, per la que el Consell de la ciutat
nomenà al físic mestre Lluís Dalmau [58].
Ja hem parlat també de les madrines o llevadores,
que mereixen menys respecte a Jaume Roig, que les
satiritza sovint (potser perquè són dones?) com ja hem vist
en tractar dels tractaments d’infertilitat.
Finalment, altres personatges sanitaris que apareixen
el l’Espill, com herbolaris o endivinadors, formen part del
grup d’intrusos en la medicina oficial, que ja havia estat
vilipendiat per la escola salernitana:

“Fingit se medicus, quivis idiota, profanus
iudaeus, monachus, histrio, rasor, anus
sicuti Alchemista Medicus fit aut Saponista
aut balneator, falsarius aut oculista
hic dum lucra quaerit, virtus in arte perit”
Els metges no eren tampoc lliures de ser acosats per
les dones. L’Espill relata algunes històries en les que unes
monges intenten seduir a metges. Són anècdotes
còmiques i eròtiques, que recorden les del Decameró de
Bocaccio. Una de les històries fa referència a com una
monja lasciva tracta a un jove metge, home polit i de
renom. Quan el metge arriba, la monja, des del llit li diu
que tè un gran mal, i que el metge la guarira, si vol. El
metge, desorientat, pregunta a on te el mal:
“Hon? – dix lo metge –
es en lo fetge?” (II, 5815-5816)
La monja contesta que no li vol dir i que el metge, per
la seua formació, ja ho hauria de saber.
“’Adivinau!
Tant hi penssau?
Be sou mal practich
Mes que flematich ’” (II, 5823-5826)
I hi afegeix, amb picardia “que no tindrà mai suc si no
esberla i prem la taronja”. Davant de l’impassibilitat del
metge, li diu, despectivament, que sembla ser com Josep
l’egipci, i que ella es creia que era valencià, en una
al.lusió a la castedat de Josep, que va renunciar a tenir
contacte carnal amb la dona de Putifar, que se li oferia:
“Vos Josef sou
l’egipcia,
valencia
ffosseu cuydava”. (II, 5836-5839)
Una altra monja consulta al mateix jove metge per un
mal en el ventre, dient-li que li ha de mostrar l’orina. Ja ha
sigut tractada per la llevadora, però ella no s’en fia del
tractament:
“mostrar-vos he
un jorn l’orina
ja la madrina
m’a dat ventoses
son enutjoses;
pus no m’i fiu
de vos confiu” (II, 5846-5852)
Quan el metge va a la seua cambra ella es desfaixa i
li mostra continuament els pits i els mugrons. Quan el
metge veu la intenció de la monja, reclama anar per
feina, i examinar l’orina:
“Ell conexia
be que volia;
dix: ‘Espachem,
qu’a fer avem;
a-y orinal?’ ” (II, 5865-5869)
Página 35
v.2009.2
La monja, llavors, diu no tenir molèsties aquell dia,
però, acosant-lo, el persegueix i l’abraça, i en l’intent es
van caure per les escales. La monja es fèu un tall a la
galta i així acabà tenint mal de veres.
El diagnòstic: la uroscòpia
En el seu llibre “De cautelis medicorum”, Arnau de
Vilanova exposà la manera de fer el diagnòstic servint-se
de l’observació del pols i de l’orina.
En comentar els casos d’avortament ja hem esmentat
uns versos que feien referència a l’ observació de l’orina
o uroscòpia:
“metges demanen
e los enganen,
mostren orina
d’altre veïna
tots mals atorguen
perquè les porguen,
sagnies facen
que hu arrabassen”
Val la pena que tornem sobre ells per fer ací alguns
comentaris amb relació amb la uroscòpia, les purgues i
les sagnies.
La observació de les característiques organolèptiques
de la orina era una de les poques exploracions
(juntament amb la observació del aspecte del pacient i
la qualitat del pols) en la que basaven el seu diagnòstic
els metges medievals.
La orina era recollida en recipients de vidre, i
examinada a la llum, observant detingudament el color,
la densitat, la transparència i la presència de
concrecions, sediments, turbolències i floculacions;
posteriorment era examinat la seua olor i –fins i tot – el seu
sabor, cosa que permetia, per exemple, el diagnòstic de
possibles casos de diabetis. Els metges experts, mitjançant
la uroscòpia podien deduir no només el diagnòstic del
pacient, sinò també la seva edat i el seu sexe.
Per ser l’orina el resultat de la filtració dels quatre
humors corporals (segons la teoria humoral: sang, bilis
negra, bilis groga i flema) es considerava que expressava
les alteracions patològiques de tot el cos. El seu color era
degut a les qualitats primàries “actives” (fred i calor):

quanta més calor, més fosca era la orina. Es distingien fins
a 20 graus diferents. De les qualitats primàries “pasives”
(sequetat i humitat) depenia l’anomenada substància, el
que hui diriem concentració. Quan més sec era l’humor,
menys espessa (concentrada) era l’orina. Es podien
distingir 5 graus de concentració. Una matèria morbosa,
seca i calenta com la còlera, donava orina fosca i poc
concentrada [59].
Seguint les normes de l’analogia, els metges
relacionaven les quatre capes en les que es disposava la
orina en un vas amb les quatre regions corporals: el
circulus, o capa més alta, que donava informació sobre
la patología del cap; la zona següent (superficies), al pit;
la tercera (perforatio) corresponia a les vísceres
abdominals i finalment, la capa inferior (fundus) als
òrgans genitourinaris.
La uroscòpia era la exploració més important d’aquell
temps i es va convertir gairebé en un símbol de la
pràctica mèdica. En les “Ordinacions“ del rei Pere el
Cerimoniós es disposava que cada matí dos metges
devien examinar la orina del rei. El 1367, el mateix rei
escrivia a Ramon de Peguera des de Saragossa:
“…vostra letra havem rebuda per la qual nos havets fet
saber que la Reyna companyera nostra no ha hauda la
cessió tan fort com solia amb be però no esta sens febra
e a ora de completa los metges nos son tenguts tan
pagats de la seua orina com solien. Per que volem eus
manam que encontinent sapiats ens façats saber si los
metges son de opinió que la dita orina sia senyal pijor
que no es millorament lo afflaquiment de la febra…” [60]
Medicaments i cosmètics
Quan el nostre home pren una donzella en matrimoni,
al començament del llibre segon, destaca entre les seves
pertinences diversos cosmètics i “mig cofre amb la seua
clau”. Més endavant sabrem que el cofre contenia
diversos medicaments i més cosmètics, i que venia a ser
un tipus de necesser. Moltes substàncies de les
esmentades podien ser emprades tant com
medicaments com amb finalitat cosmètica. Cal tenir en
compte que, al s. XV, la cosmètica i la medicina anaven
de la mà, i que per exemple els principals tractats de
medicina tenien un o més capítols dedicats als cosmètics.
Entre les substàncies amb ús cosmètic o medicinal
esmentades a l’Espill, hi trobem:
Almesc. molla d’almesc. Secreció olorosa de sabor
amargant, produïda pels fol.licles prepucials del gat
mesquer o per les glàndules perianals de determinades
gacel.les. És constituït per substàncies odoríferes,
muscona, colesterol, greixos, ceres i albúmines. És emprat
en medicina com antispasmòdic, estimulant difusiva i
també en perfumeria. La substància pura encara s’usa
avui en dia en cosmètica popular al Marroc i altres
països.
Página 36
v.2009.2
Aloes. L’àloe és una planta (Aloe barbadensis, Aloe
vulgaris) amb virtuts farmacològiques conegudes des de
temps antics (India, Egipte, Grècia clàssica…) De les
seves fulles s’extreu el sèver, substància reïnosa i
amargant, que també pot usar-se com medicament ja
que té virtut catàrtica i estimulant. Abu Mansur recull el
seu ús en el tractament de diverses malalties: neteja de
flemes l’estòmac, el cap i les articulacions, elimina l’estasi
sanguínia al fetge, i guareix les fístules i úlceres de l’anus i
del penis. A més s’usava per a eliminar la bilis groga. Com
que netejava el cap i el cervell d’humors nocius, es creia
que exercia a més un efecte tonificant a sobre dels nervis
oculars i augmentava l’agudesa visual. També s’havia
emprat com a purgant a l’estrenyiment crònic. També
s’usava a l’amenorrea i dispèpsia crònica [61]. Hui s’usa
més l’espècie Aloe vera, que per ser originària d’Amèrica
Central no podia usar-se a l’època de Jaume Roig, i que
és molt usada actualment amb finalitat cosmètica. Els
àloes apareixen en diverses farmacopees valencianes,
com el “Llibre de les medecines particulars” i a la còpia
valenciana del “Macer”, farmacopea del s.XV, basada
en els textos de Dioscòrides i Plini .
Ambre. Substància de consistència cerosa, de color gris
fosc i d’olor de mesc, que es troba en el tub digestiu dels
catxalots i d’altres cetacis marins, que l’expel.leixen junt
amb les substàncies fecals. També es pot trobar en
masses de 15-20 quilos surant en els mars tropicals, com a
resultat de l’acció gàstrica dels catxalots sobre els
cefalòpodes, que són els components bàsics de la seva
alimentació. L’ambre gris està compost bàsicament de
colesterol i ambreïna (alcohol triterpènic tricíclic, de
fòrmula C30H52O). S’usa per l’elaboració de perfums,
com a fixador i com a tintura. També s’havia usat a l’Edat
Mitjana com afrodisíac.
Benjuí. Es tracta d’un bàlsam aromàtic, tret per incissió
de un arbre de l’Índia (Styrax benzoin). S’usa en
cosmètics, medicaments i vernissos.
Ginebre. Es coneix com a ginebre o ginebró les baies
d’un arbust perenne de les coníferes (Juniperus
oxycedrus), que creix freqüentment en terrenys
pedregosos. Tè propietats diürètiques, estomacals i
estimulants. L’oli de ginebreda pot aplicar-se tòpicament
en èczemes crònics i altres afeccions cutànies. També
pot usar-se per l’elaboració de preparacions per la pell i
el cabell destinades a disminuïr la seborrea. El ginebre és
citat al “Llibre de les medecines particulars”
Gingebre. Planta aromàtica de l’Índia (Zingiber
officinale), estimulant i carminativa. És citat al “Llibre de
les medecines particulars” d’Ibn Wafid.
Girofle. Citat al “Llibre de les medecines particulars” i a la
còpia valenciana del “Macer”. (Espill, II, 2518-2521)
Plantatge. Planta de les plantaginàcies (Plantago
lanceolata) escampada arreu, rica en tanins i emprada
en decuit , junt amb malva i cascalls, per combatre les
inflamacions de les mucoses, principalment de la boca i
gola i contra el mal de queixal. A l’Espill és usada per

mitigar l’inflamació vulvar de la dona que es fingeix
posseïda pel dimoni per dissimular el seu desvirgament :
“Such de plantatge
Crech la.n guarí” (Espill II, 3267-3268)
És citat com plantadge al “Llibre de les medecines
particulars”, Plantatge a la còpia valenciana del
“Macer”, i com Plantaginis a la “Officina
Medicamentorum” farmacopea publicada al’any 1606 a
València.
Ruda. Planta de les rutàcies (Ruta graveolens), que conté
un oli essencial, citat al l’Espill. Era usat en les malalties
dels ulls, i també com estomàquic i abortiu. Citat al “Llibre
de les medecines particulars”, a la còpia valenciana del
“Macer”, i també a la “Officina Medicamentorum”.
La primera esposa del protagonista de l’Espill usa
sutge, terra de terrissa, i rovell d’ou com cosmètics de
color per pintar-se la cara. (II, 2526- 2537). També usa
perfums (II, 2546-2549)
La virtut terapèutica de les pedres
Apart de la terapèutica d’origen vegetal -àmpliament
utilitzada- i d’alguns remeis d’origen animal –no tan
freqüents- s’usaren a l’època tractaments de substàncies
minerals. De vegades, aquests tractaments eren
incorporats a les diverses preparacions farmacèutiques
(beuratges, ungüents, etc.) però altres vegades es creia
que el contacte amb diverses pedres produïa un benefici
per la salut. A l’Espill trobem exemples d’aquesta
creencia màgica, i es cita la suposada virtut guaridora de
safir, l’ús de perles i or fi per prevenir taquicàrdies, cristall
de roca per garantir la lactància, i cresòlica pels còlics:
“porten safir
per llur guarir;
per baticor,
perles, fin or
de vint-i-tres
quirats, poc més;
per lo ventrell,
coral vermell;
la llet si’ls fall
porten cristall
e per la còlica
porten cresòlica” (III)
Segons sostenia el farmacòleg àrab At-Tamimi, l’or
exercia un efecte tranquil.litzant sobre els colèrics, que
havien de contemplar-lo i donar-li voltes a les mans.
La creència màgica de la guarició pel contacte de
pedres precioses o semiprecioses estava molt extesa a
l’Edat mitjana. La trobem en molts textos mèdics, com en
la obra de Santa Hildegarda de Bingen [62], per exemple.
També existien llibres específics on es comentava les
Página 37
v.2009.2
suposades propietats curatives de portar a sobre diverses
pedres, i que eren anomenats “lapidaris”. El més famós
dels lapidaris era el “Liber lapidum seu de gemmis” escrit
al s.XI pel bisbe Marbod de Rennes, en el qual es descriu
la propietat meravellosa, física, mèdica o endevinadora
de seixanta pedres. Una bona part del llibre està tret de
la “Història Natural” de Plini el Vell. Un altre dels lapidaris
coneguts era “Les virtuts de les dotze pedres”, manuscrit
que es conserva a la Biblioteca de la Ciutat de València.
Un altre llibre que dedicava una bona part a les
propietats de les pedres era el “De propietatibus rerum”
de Bartomeu l’Anglès o Bartomeu de Glanville, que
visquè i escriví aquest llibre al s. XIII, rebent la influència
dels franciscans d’Oxford. Aquest llibre fou demanat dues
vegades pel rei Martí l’Humà i figurava a l’inventari de
llibres del príncep de Viana.
A part les esmentades per Jaume Roig, coneixem
d’altres pedres a les que la credulitat medieval, atribuïa
poders guaridors. Una de les més reputades era la banya
d’unicorn (possiblement banya de rinoceront), reputada
contra les intoxicacions, en un temps en el que l’ús del
verí era bastant corrent. Així es pot veure en una lletra
que el primogènit del rei Pere el Cerimoniós escriví a la
seua neboda, la Infanta de Sicília per fer-li arribar un tros
del preuat remei:
“Lo primogenit.
Cara neboda: sanxo maça, familiar vostre, nos ha pregat
de part vostra ques trametessem duna Banya dunicorn
que nos havem, la qual val contra verí, per la qual cosa,
neboda cara, vosen trametem ./. tros dins la present, lo
qual e la meytat delqual, ha aytal e axi gran virtut, com
tota la romanent. “ [63]
Joan I també tenia gran fe en la pedra beztar
(bezoar, concreció litiàsica que es troba a l’estòmac
d’alguns ungulats, constituïda per un nucli de pèls o fibres
vegetals rodejat de precipitacions calcàries). Segons les
idees de l’època permetia d’eliminar els verins de
l’organisme degut a la seua acció diaforètica. El pacient
enverinat devia ingerir-ho o, en el cas de mossegades
verinoses, aplicar bezoar pulveritzat a sobre la ferida.
Com podem veure, Joan I la recomanà a la seva filla, la
infanta Joana, Comtessa de Foix :
“Lo Rey Daragó.
Molt cara filla; Mossen Jacme, scrivà, sen torna devès vós
per lo qual vos trametem una pedra apellada betzar e
una lengua de serp, que son bones a metzines e verí..”
[64]
L’ús de les pedres es podia completar amb encanteris
i fetilleries o amb les influències astrològiques que tant de
predicament tingueren en aquell temps, i que eren
indestriables de moltes pràctiques mèdiques.
A voltes no n’hi havia prou de guarir una malaltia pel sol
contacte amb la pedra, sinò que calia pulveritzar-la i
beure-la en llimonades o altres preparacions:

“Portant turqueses,
caen bé steses,
sanes se lleven,
les pedres beven
polvoritzades,
e llimonades
e restaurant,
alquermes tant
que no’ls profiten
ans se n’enfiten.
Aixina, les llimadures d’or es bevien dissoltes en líquids
per tractar les cardiopaties, la malenconia i l’epilèpsia
[65]. Naturalment, la coneguda misogínia de Jaume Roig
aprofita per destacar que les dones no paren mai esment
en el cost d’aquests caríssims remeis:
No stan pel cost,
Sols vinga tost:
Los marits paguen”
Comentarem finalment que, a més de les pedres
citades a l’Espill, es creia que el safir, era útil per les ferides
intestinals i per l’equimosi de l’escleròtica (amb aquesta
indicació va ser tractada la infanta Matha d’Armagnac);
el diamant i el topazi estaven indicats per hepatopaties;
les perles eren cordials; les maragdes afrodisíaques, etc..
A les pedres vermelles (robí, hematites, corall…) se les
atribuïa el poder de tractar malalties hemorràgiques
(hemoptisi, úlcera hemorràgica, hemorroides, transtorns
menstruals…) A més dels ser usades com guaridores,
diverses pedres eren emprades per foragitar el diable, fer
avorrir o estimar, navegar sense perills, guanyar batalles…
La pedra més desitjada fou la pedra filosofal, que
intentaren conseguir sense èxit alquimistes i metges, i que
devia convertir en or tot alló que tocava.
La terapèutica: purgues, clistiris, sagnies i triaga.
A més d’els tractaments farmacològics esmentats,
diverses actuacions terapèutiques estaven en boga a
l’època. Purgues, clestiris i sagnia ajudaven a purificar el
cos dels mals humors. La triaga era la suprema apel.lació
en casos desesperats.
Les purgues eren un tractament habitual. La
evaqüació del contingut intestinal, bé amb purgues o,
menys sovint, amb vomitius era un recurs habitual per
aquest tipus de malaltia. La elecció dels remeis
evaqüants es feia en funció de la localització de la
matèria pecant.
Per l’evaqüació també es recorria sovint als clistiris,
clisters o enemes. A l’Espill, trobem citats els clisters, i fins i
tot es citen com a penitència de confessió. Un confessor,
esglaiat pels pecats d’una monja que l’intenta seduir, es
declara incapaç d’albsoldre-la dient:
“tanta dolor
dels peccats vostres:
mil paternostres
Página 38
v.2009.2
ni vint psaltiris
trenta cristiris,
no us bastaran.
Deu vos coman” (II, 5770-5776)
Les sagnies eren molt utilitzades.. La pràctica de la
flebotomia, ja propugnada per Galèn, es va anar
complicant, i s’incidia una vena o una altra depenent de
l’òrgan al que es volguès beneficiar, a les influències
astrològiques, etc. Era molt conegut l’homunculus de la
sagnia, representació de les venes del cos humà que
indicava quina era la seua relació amb els òrgans
possiblement malalts.
Mitjançant la sagnia es perseguía buidar la sang de la
matèria pecant, és a dir, la causant del procès patològic,
separant aquesta matèria de l’òrgan malalt. Des de
temps antics es diferenciava la revulsió, és a dir la secció
de la vena en un punt del cos llunyà de l’òrgan malalt,
generalment en el costat oposat del cos, de la derivació
(usada menys sovint), o obertura d’una vena propera a
l’òrgan afectat.
El malalt que devia ser sotmès a una sagnia era
objecte d’una acurada i laboriosa preparació, i també
d’un periode de repós després d’efectuada la
intervenció del cirurgià. Moltes persones sanes es
sotmetien també a sagnies, per prevenir la malaltia. De
vegades, també s’embenaven els membres a sagnar,
per evitar hemorràgies massa abundoses.
La sagnia podia ser efectuada a les venes i a les
artèries (a l’Edat mitjana, les artèries s’anomenaven
“venes pulsàtils”) de les mans, retroauriculars, a les venes
del cap, a les del coll. Generalment, però es feien a la
zona de flexió del colze (venes mitjana cefàlica i mitjana
basílica). La sagnia del braç dret evaqüaria la sang del
fetge i la del braç esquerre la de la melsa. Hi havia
èpoques de l’any que la sagnia era més favorable
(d’abril a juny), però alguns dies era inconvenient, per la
influència de la lluna (dies 5, 15, 20, 25 i 30 de cada mes).
La quantitat de sang extreta era molt variable. Des de
sagnies ínfimes, d’unes poques gotes de sang, fins a
l’obertura de grans vasos amb una pèrdua sanguínia que
posava al pacient a punt del col.lapse.
No sempre però, es practicava una flebotomia. De
vegades, la sang s’extreia provocant epistaxis amb
llancetes a les foses nasals, o aplicant sangoneres o
ventoses. La pèrdua de sang que eixes tècniques
provocaven es considerava suficient per la eliminació
dels mals humors.
De la sagnia diu Arnau de Vilanova, en la seua obra “De
flobothomia”:
“sincera la ment, enforteix la memòria, neteja la bufeta,
asseca el cervell, escalfa la medul.la, obre la oïda,
disminueix el llagrimeig, calma la fatiga, arregla
l’estòmac, augmenta ço propi, expulsa ço estrany i
allarga la vida”

Jaume Roig cita les sagnies al seu llibre, com en
aquest passatge que recomana dues sagnies per any per
remei de concupiscència, i així mantenir-se allunyat de
les dones:
“usa lo bany;
rep cascun any
sagnies dues”
Finalment, quan cap remei era capaç de solventar les
malalties es recorria a la triaca magna o triaga. A les
seves variants també es donaven noms ampul.losos, com
la triaca d’Andròmac, o triaga de Nicandre. Era aquest
una complexa fòrmula magistral galènica de una gran
quantitat de components, sovint més de setanta. Un dels
components essencials era la carn d’escurçó. Solia
donar-se en casos desesperats, especialment en els
enverinaments. De la triaga es deia que la inventara
Andròmac, metge de Neró.
La complicació mateixa d’aquesta complexa fòrmula
requeria, de vegades la participació d’apotecaris
superespecialitzats (els anomenats triaguers) que
apareixen citats en alguns passatges de l’Espill.
***
Conclusió
Hem fet aquest periple mèdic de la mà de Jaume
Roig i el seu Espill. Creiem que és un magnífic retaule que
ens trasllada a la València del seu temps i ens permet,
amb el seu fidel testimoni, conèixer com eren les malalties
que afligien als valencians, com s’organitzava la pràctica
de la medicina, com es feien els diagnòstics i els
tractaments. Poques obres són al mateix temps tan gran
exponent de mordacitat, diversió i realisme. Poques
també, són tan marcadament misògines. Però sobre tot
poquíssimes són les obres literàries escrites per un metge
en fingida primera persona que reflecteixin tan bé la
medicina i l’art d’observar la vida i la mort, la patologia i
les passions, en una dissecció quasi anatòmica.
Bibliografia
[1] ROIG J. LLIBRE DE LES DONES O SPILL. EDICIÓ A CÀRREC DE
FRANCESC ALMELA I VIVES. ED. BARCINO. BARCELONA, 1928.
[2] ROIG J. ESPILL O LLIBRE DE LES DONES. EDICIÓ A CURA DE MARINA
GUSTÀ. ED.62. BARCELONA, 1984
[3] ROIG J. ESPILL. VERSIÓ A CURA D’ANTÒNIA CARRÉ. ED. TEIDE.
BARCELONA, 1994
[4] QUÉTEL C. HISTORY OF SYPHILIS. POLITY PRESS. OXFORD, 1990.
[5] ISLA CARANDE E. LA LEYENDA NEGRA Y EL MAL FRANCÉS. ED.
ARES. MADRID, 1945.
[6] SIERRA X. HISTORIA DE LAS E.T.S. EN: VILATA JJ. ENFERMEDADES
DE TRANSMISIÓN SEXUAL. JR PROUS. BARCELONA, 1993.
[7] TORRELLA G. TRACTATUS CUM CONSILIIS (CONTRA) PUDENDAGRA,
SEU MORBUM GALLICUM. ROMA, 1497.
Página 39
v.2009.2
[8] GRÜMPECK J. TRACTATUS DE PESTILENTIALE SCORRA SIVE MALA DE
FRANTZOS, 1496
[9] LEONICENO N. DE MORBO GALLICO. MILÀ, 1497.
[10] LÓPEZ DE VILLALOBOS F. EL SUMARIO DE MEDICINA CON UN
TRATADO SOBRE LAS PESTÍFERAS BUVAS. SALAMANCA, 1498
[11] SIERRA X. HOMENAJE A LÓPEZ DE VILLALOBOS. V CENTENARIO
DEL TRATADO DE LAS PESTÍFERAS BUBAS (1498). ED. SANED. MADRID,
2000
[12] VILANOVA A. OBRES CATALANES (VOL II: ESCRITS MÈDICS). ED.
BARCINO. BARCELONA, 1947.
[13] SIERRA X, GARCÍA PEREZ A. HISTORIA DE LA INFECCIÓN POR
VPH: DE LOS FICUS AL VPH. DATOS PARA LA HISTORIA DE LOS
CONDILOMAS ACUMINADOS. A: PALACIO V. I NFECCIÓN VPH EN EL
ÁREA GENITAL. CLÍNICA, DIAGNÓSTICO Y TRATAMIENTO. 3M. MADRID,
2000.
[14] LANFRANC. PRACTICA SEU ARS COMPLETA CHIRURGIAE, TRACT 3,
DOCT 2, CAP 11.
[15] FABRE D. TRAITÉ DES MALADIES VÉNÉRIENNES. ED. BAILLIÈRE.
PARIS, 1848.
[16] STEINBOCK RT. PALEOPATHOLOGICAL DIAGNOSIS AND
INTERPRETATION: BONE DISEASES IN ANCIENT HUMAN POPULATIONS.
SPRINFIELD. ILLINOIS. 1976.
[17] VIOLÉ O’NEILL Y. DISEASES IN THE MIDDLE AGES. A: KIPPLE KF.
THE CAMBRIDGE WORD HISTORY OF HUMAN DISEASES. CAMBRIDGE
UNIVERSITY PRESS. CAMBRIDGE, 1993: 270-279
[18] SIERRA X. DERMIS Y CRONOS. ED. PLANETA. BARCELONA, 1995.
[19] ROCA JM. LA MEDICINA CATALANA AL TEMPS DEL REI MARTÍ.
FIDEL GIRÓ, IMPRESSOR. BARCELONA, 1919.
[20] ARXIU CORONA D’ARAGÓ: R.2,243, F.146G.
[21] JAHN I, LÖTHER R, SENGLAUB K. HISTORIA DE LA BIOLOGÍA. ED.
LABOR. BARCELONA, 1990.
[22] IBN-WAFID. LLIBRE DELES MEDECINES PARTICULARS. TRAD.
CATALANA. MANUSCRIT. BIBLIOTECA CAPITULAR DE LA SEU DE
SARAGOSSA, CÒDEX 3180.
[23] VERNIA P. LA FARMACOPEA VALENCIANA. BURRIANA, 1981
[24] CANTÓ I BLASCO F. FRAY JUAN GILABERT JOFRE. IMPR CASA
BENEFICENCIA. VALENCIA, 1884.
[25] PESET. BOSQUEJO DE LA HISTORIA DE LA MEDICINA DE VALENCIA.
ED. FERRER DE ORGA. VALENCIA, 1876.
[26] WELLS C. A PALEOPATHOLOGICAL RARITY SKELETON OF ROMAN
DATE. MEDICAL HISTORY 1973, 17: 399-400.
[27] TERENCIO DE LAS AGUAS J. LA LEPRA. PASADO, PRESENTE Y
FUTURO. GENERALITAT VALENCIANA. VALÈNCIA, 1999.
[28] PERTEGÁS R. HOSPITALES DE VALENCIA EN EL SIGLO XV.
VALENCIA, 1927
[29] ROCA JM. ORDINACIONS DEL HOSPITAL GENERAL DE LA SANTA
CREU DE BARCELONA (ANY MCCCXVII) COPIADES TEXTUALMENT DEL
MANUSCRIT ORIGINAL I PROLOGADES PER JOSEPH Mª ROCA. FIDEL
GIRÓ, IMPRESSOR. BARCELONA, 1920.
[30] BAUCELLS I REIG J. ELS MONESTIRS DEL BISBAT DE BARCELONA
DURANT EL PONTIFICAT DE PONÇ DE GUALBA (1303-1334). II
COL.LOQUI DEL MONAQUISME CATALÀ. POBLET, 6, 181-187, 1972.
[31] BERTRAN I ROIGÉ P. EL MENJADOR DE L’ALMOINA DE LA
CATEDRAL DE LLEIDA. NOTES SOBRE L’ALIMENTACIÓ DELS POBRES
LLEIDATANS EL 1338. I LERDA, 40, 89-122, 1979.
[32] PENDÀS M, PEDEMONTE L, PUY M, SIERRA X. LA VIDA
QUOTIDIANA A L’EDAT MITJANA A TRAVÉS DE L’ART GÒTIC. ED.
VICENS VIVES. BARCELONA, 2000.
[33] PANIAGUA JA. ABSTINENCIA DE CARNES Y MEDICINA (EL
TRACTATUS DE ESU CARNIUM DE ARNAU DE VILANOVA). A: PANIAGUA
JA. STUDIA ARNALDIANA. TRABAJOS EN TORNO A LA OBRA MÉDICA
DE ARNAU DE VILANOVA, C.1240-1311. FUNDACIÓ URIACH.
BARCELONA, 1994.
[34] BATLLE C. L’ASSISTÈNCIA ALS POBRES A LA BARCELONA
MEDIEVAL. DALMAU, ED. BARCELONA, 1987.
[35] TASIS I MARCA R. PERE EL CERIMONIÓS I ELS SEUS FILLS. ED. TEIDE,
BARCELONA 1957.
[36] ARXIU CORONA D’ARAGÓ. REG. 486, F. 12
[37] CARDONER I PLANAS A. SEIS MUJERES HEBREAS PRACTICANDO LA
MEDICINA EN EL REINO DE ARAGÓN. SEPHARAD. MADRID, 1949

[38] REDI F. ESPERIENZE INTORNO ALLA GENERAZIONE DEGLI INSETTI.
FIRENZE, 1668.
[39] CARMICHAEL AG. DISEASES OF THE RENAISSANCE AND EARLY
MODERN EUROPE. A: KIPLE KF. THE CAMBRIDGE WORLD HISTORY OF
HUMAN DISEASE. CAMBRIDGE UNIVERSITY PRESS. CAMBRIDGE, 1993.
[40] SIERRA X. HISTORIA DE LA DERMATOLOGÍA. MRA CREACIÓN Y
REALIZACIÓN EDITORIAL. BARCELONA, 1994
[41] KIM-FARLEY RJ. RUBELLA. A: KIPLE KF. THE CAMBRIDGE WORLD
HISTORY OF HUMAN DISEASE. CAMBRIDGE UNIVERSITY PRESS.
CAMBRIDGE, 1993.
[42] CARDONER I PLANAS A. HISTÒRIA DE LA MEDICINA A LA
CORONA D’ARAGÓ. ED. SCIENTIA. BARCELONA, 1973.
[43] ARXIU CORONA D’ARAGÓ. REG. 1138, F.17 Vº, 22 JULIOL 1351
[44] ARXIU CORONA D’ARAGÓ. REG. 1956, F.24 Vº, 25 FEBRER
1389
[45] MARTINELL C. LOS BAÑOS MEDIEVALES EN EL LEVANTE ESPAÑOL.
1944.
[46] ARXIU CORONA D’ARAGÓ. REG. 201, F.53 Vº
[47] ARXIU CORONA D’ARAGÓ. REG. 217, F. 188 Vº
[48] ARXIU CORONA D’ARAGÓ. REG. 778, F. 89
[49] ARXIU CORONA D’ARAGÓ. REG. 274, F. 37
[50] ARXIU CORONA D’ARAGÓ. REG. 536, F. 62
[51] ARXIU CORONA D’ARAGÓ. REG. 211, F. 183 Vº
[52] ARXIU CORONA D’ARAGÓ. REG. 211, F. 328
[53] ARXIU CORONA D’ARAGÓ. REG. 1888, F. 24 Vº
[54] ARXIU CORONA D’ARAGÓ. REG. 2243, F. 99 Vº
[55] ARXIU CORONA D’ARAGÓ. REG. 4512.
[56] CASTIGLIONI A. HISTOIRE DE LA MÉDECINE. ED. PAYOT. PARIS,
1931
_ Second Līfe
Las Humanidades en Second Life.
Siempre he afirmado que la televisión, aunque
pocas veces, siempre puede enseñarte cosas nuevas y
prácticas. A través de una conocida serie de
televisióngringa (CSI New York S04E05 – Down the Rabbit
Hole) conocí un nuevo fenómeno llamado Second Life.
En sí no dejó de llamarme la atención, pues esta segunda
vidaera un mundo nuevo y digital en el que las distancias
y las normas de la física ya no tenían lugar. Después, tras
las conferencias de este año de las APAC, Gavin
Dudeney (Dudeney Ge [SL]) nos mostró que Second Life
Página 40
v.2009.2
[57] ARXIU CORONA D’ARAGÓ. REG. 207, F.204 Vº
[58] VIVES I LIÈRN: LAS CASAS DE LOS ESTUDIOS EN VALENCIA. VDA.
DE E. PASCUAL. VALÈNCIA, 1902.
[59] DIEPGEN P. HISTORIA DE LA MEDICINA. 2ª EDICIÓN. ED. LABOR.
BARCELONA, 1932
[60] ARXIU CORONA D’ARAGÓ. REG. 1126, F.27 Vº, 13 JUNY 1346
[61] CORACHAN M. DICCIONARI DE MEDICINA. SALVAT ED.
BARCELONA, 1936.
[62] HILDEGARDA DE BINGEN. CAUSAE ET CURAE. LIBER COMPOSITAE
MEDICINAE DE AEGRITUDINUM CAUSIS, SIGNIS ET CURIS. TRAD
ALEMANYA DE J. BÜHLER, 1922.
[63] ARXIU CORONA D’ARAGÓ. REG. 1657, F. 24 G.
[64] ARXIU CORONA D’ARAGÓ. REG. 1968, F. 48 G.
[65] SCHÖNFELD J. FARMACIA ISLÁMICA MEDIEVAL. EN: PÖTZSCH R.
LA FARMACIA: IMPRESIONES HISTÓRICAS. ED. ROCHE, BASILEA, 1996.
- La medicina a la València del s.XV a travès de
l’Espill de Jaume Roig por Xavier Sierra Valenti (Dr.
en medicina y licenciado en Humanidades), si el
autor no afirma lo contrario, esta bajo la
licencia Creative Commons Attribution-
Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain License.
(SL) no es solamente un lugar donde conoces a gente,
charlas y juegas. Además, es un lugar con un potencial
infinito.
Comencemos por el principio: ¿Qué es
exactamente Second Life? SL es un mundo virtual
(o metaverso) en 3D creado por Linden labs en 2003. Este
mundo virtual está formado por una serie de islas (o
simulaciones [SIM]) creadas por los propios residentes.
Obviamente, para crear una isla hay que comprar un
terreno a Linden Labs, con lo que pueden usar ese
terreno virtual con los fines más variados. Posiblemente, la
cara más conocida de SL sea la comercial, pues muchas
de las SIMs de este mundo te venden todo tipo de
objetos, utilidades, ropa, etc. para ser usada en SL. Sin
embargo, hay una gran cantidad de entidades o
personas que, de manera altruista, crear su propia SIM
con fines no comerciales, sino que culturales o
educativos. Por ejemplo, podemos ver museos y obras
artísticas, encontrar libros, acudir a presentaciones y / o
conferencias, aprender idiomas de manera gratuita
(aunque también hay escuelas privadas), visitar réplicas
de edificios famosos … En resumen, este mundo virtual no
se centra solamente en el ocio, sino que también en la
educación y la cultura. Hay un gran número de
universidades con sedes en SL (la mayoría
estadounidenses, aunque alguna española podemos

encontrar, como laUniversidad a distancia de Madrid),
instituciones educativas que cooperan con todo tipo de
investigadores, …
La pregunta que surge ahora es: ¿Cómo puedo
entrar en SL? Muy fácil, sólo necesitas una conexión a
internet, un ordenador medianamente bueno, y darte de
alta en su web. Al darte de alta, tiene que elegir un
nombre y apellido para tu avatar (que es la figura
humanoide, o no, que te representará en este mundo y a
través de la cual podrás interactuar ). El alta es gratuita, y
si no quieres no tienes porque pagar ni un duro nunca.
Aunque en SL se puedan comprar cosas con dinero
(tienen su propia moneda: Linden Dolars L$), hay un sinfín
de cosas gratis (Freebies), como ropa, joyas, calzado,
pieles, pelo, avatares … Una vez dado de alta, puedes
configurar tu Avatar todo lo que quieras (ropa, piel, pelo,
accesorios, puedes ser un animal, tener forma
humanoide pero llevar alas o una cola de perro … Tu
pones el límite) o dejarlo como está. Para aquellos que os
veáis con ganas de lanzaros, os dejo aquí una serie de
direcciones relacionadas con las Humanidades que me
parece que pueden ser de vuestro agrado.
¡A volar! … ¡Teletransportaros!
_ Arte interactivo y arquitectura
Locusolus: Esta SIM (formato corto de
“simulación”, que quiere decir “lugar”) es
una mezcla un poco loca de música,
interacción, movimiento y arte. Aquellos que
os guste las novedades y extravagancias, no os podéis
perder esta pequeña SIM con decenas de obras
interactivas que te mueven e involucran en las mismas.
Galeria de arquitectura reflexiva: Los
experimentos e instalaciones en esta
exhibición son un intento de crear una
Arquitectura reflexiva, que sea fluida y
dinámica como espera ser la propia
comunidad. Los ocupantes pueden transcender su papel
de observador pasivo, para convertirse en parte activa
de la composición arquitectónica y musical. La
arquitectura sabe de tu presencia, y reacciona ante la
misma.
Greenies: Estos pequeños animalitos verdes
han llegado a la tierra. Desde su minúscula
perspectiva, nos muestran nuestro mundo
desde un punto muy diferente. ¿Puedes
imaginarte la sensación de ver el mundo como si midieras
5 centímetros? No pierdas la oportunidad de conocer
esa sensación.
Además, hay multitud de recreaciones
en 3D de lugares famosos del mundo
real. En Paris 1900 podréis ver el Mouling
Rouge, Les Champs Elysées, los Arcos
del triunfo o la Torre Eiffel. En elChateau
Página 41
v.2009.2
de Versailles podréis disfrutar de la recreación de dicho
palacio. En Themiskyra podéis ver la recreación de
un Templo Egipcio. En The Second Louvre Museum podéis
ver la versión de Second Life de este importante museo.
No os perdáis la réplica en 3D (solo
exteriormente) de Santa Maria del Fiore en la
SIM de Florencia. Además, hay también otra
réplica del Palacio Bechio y la Galería de los
Uffizi con la exposición de algunas de sus obras.
_ Literatura interactiva.
Rachelville se nos presenta en forma de parque con
pocos edificios y caminos que permitan al visitante la
oportunidad de pasear. Centrada especialmente en
recursos sobre la literatura infantil, que se encuentran
dispersos en toda la isla.
El Infierno de Dante es otra muestra de
que el mundo virtual de Second Life
tiene muchos usos. Un modelo virtual los
siete círculos del infierno de Dante,
construido enteramente en bits. La SIM
contiene apuntes de docentes y permite a los
estudiantes, o a quién esté interesado, en profundizar en
los siete círculos y extraer información del texto en formas
que nunca antes se había intentado. Su web es
http://web.eku.edu/flash/inferno/
Shakespeare es muy popular en la SL.
Primero, podemos encontrar la SIM Foul
Whisperings, Strange Matters: Shakespeare’s
Macbeth in Second Life, fundada por
la Literature Board del consejo de artes Australiana (con
otros inversores privados), dedicada a la exploración y
adaptación de la obra de Shakespeare Macbeth.
Además de la SIM, este proyecto está acompañado de
una Wiki virtual de Macbeth, incluyendo una guía
ilustrada sobre la isla, y materiales para profesores.
Además, está la Isla de Shakespeare (aun en fase de
construcción), donde podemos ver una réplica del
famoso teatro The Globe, (hay otra réplica en la
isla sLiterary) El teatro de Blackfriars …
_ Historia.
La Renaissance Island fue creada en febrero
de 2007 por un grupo de historiadores
dedicados a descubrir cómo sería la vida
durante la época de los Tudor. Esta SIM
permite a los visitantes a interactuar y sentir cómo era la
vida en aquellos tiempos.
Roma (SPQR) es una recreación de una
Roma virtual. Aunque no intente ser una
imagen calcada de a Roma Clásica, sí
que puedes ver algunos de sus edificios

más emblemáticos, como el Foro Romano, el Senado, Los
baños Romanos, El templo de Zeus … SIM en inglés, con
puntos de ayuda donde te explican dónde estás y la
historia del edificio. Puedes conseguir más información
en su blog (aunque parece que no loa actualicen con
mucha frecuencia). Dentro de esta SIM, podemos
encontrar el jardín de las humanidades,
Con referencia a la Historia de los EEUU,
podéis imaginaros que hay un gran número
de SIMs. Por ejemplo, en la SIM Land of
Lincoln, no solo podréis descubrir la
arquitectura y la historia de la era de este presidente de
los EEUU. Además, tenéis a vuestro alcance una
colección de libros y autores de la época. En esta SIM,
además, se ofertan ocasionalmente conferencias sobre
A. Lincoln y su época. No os perdáis la réplica en 3D de la
Casa Blanca en la era de el primer presidente
Republicano. Obviamente, en Capitol Hill North podréis
ver una réplica de la casa de Representantes de los
EEUU. Además, hay actualizaciones del estado del
congreso y un bonito paseo alrededor de este
emblemático edificio.
No solo eso, el clásico Alamo tiene también
su versión virtual. Pero no sólo de edificios
vive Second Life, no os perdáis los muchos
museos culturales y antropológicos que hay
repartidos a lo largo de este basto mundo: Museo de la
experiencia Afro-Americana, Museo Virtual de los nativos
Americanos, Museo de la historia de la guerra…
_Filosofía
El Museo de la filosofía es un paseo agradable por
el estado de la naturaleza, desde Hobbes hasta Locke,
pasando por Hume and Riusseau, se nos muestran las
opiniones de estos pensadores sobre el tema de State of
nature. Daros un agradable paseo por sus jardines,
donde hay una serie de obras de arte preciosas.
Thothica es una comunidad donde las personas
interesadas en las artes y las ciencias se reúnen, debaten,
y colaboran. Thothica evoluciona y crece en respuesta a
los intereses de sus miembros, quienes son los que originan
debates, exposiciones, y proyectos sobre temas como la
filosofía, la poesía, la psicología, la cultura, las
matemáticas, la informática, la física, la educación … Su
sede en Sl no se queda sola, pues también tiene una web
muy completa en el Mundo Real.
Open Habitat es una SIM de nueva creación, en la que se
ofertan conferencias públicas de manera regular sobre
Página 42
v.2009.2
todo tipo de temas filosóficos. Esta SIM se centra
sobretodo en temas científicos y filosóficos, así que no os
perdáis las novedades que, poco a poco van surgiendo.
Además, dispone de una revista digital en su web con
explicaciones sobre su proyecto y
demás temas de interés.
P.D.: No me he podido aguantar.
Como bien comentaba, en la
SIM OPEN HABITAT están aun en
fase de construcción. Hoy, un
poco de casualidad, he
encontrado dentro de esta SIM un museo digital el
cual une la música con la piscodelia. si quieres ver un
vídeo musical de youtube y estar a la vez dentro de un
Caleidoscopio gigante, con tu música a todo volumen y
el vídeo en un sinfín de pantallas … este es tu museo.
Hacerme caso, vale la pena pasearse. Para aquellos
interesados, os pego la SLurl de este museo (este link
sólamente es válido si tienes instalado SL en tu
ordenador.)
De momento no quiero agobiaros con
demasiada información. Aquellos de vosotros que tengáis
ganas de viajar y visitar estos lugares, ya tenéis sitios
donde ir y lugares que descubrir. Próximamente, colgaré
un artículo similar, pero con SIMs donde se pueden
aprender idiomas (a veces de manera gratuita) y
espacios de reunión para profesores de lengua (jejeje
… la cabra tira al monte, ¿no creéis?). Para aquellos que
se vean perdidos por estos mundos, puedo ayudarlos en
lo que pueda. Sólo tienen que buscarme en Second Life (
a través de un IM, mi nombre en Second Life
es Madhatter Wylder) y les facilitaré toda la ayuda que
un novato puede dar.
———–
- Wikipedia: Second Life.
- Internet Movie Data Base.
- Second Life in Education.
- Las Humanidades en Second Life por Iván
Matellanes (Licenciado en Filologia Inglesa), si el
autor no afirma lo contrario, esta bajo la
licencia Creative Commons Attribution-
Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain License.

Slang 2009 – Bayeux Tapestry (video
Conference)
The Bayeux Tapestry, which is in fact an embroidery, is
one of the most important Medieval items from the British
history. It is not only a representation of the events
leading up to the 1066 Norman invasion of England
(historically, the last time that England was invaded), but
also a beautiful artistic piece which represents the
Medieval esthetics, since it was composed soon after
these events took place. It disappeared from history until
1417, and then again until 1724. Personally, it should be
considered one of the cultural and artistic wonders of
the world.
During the conference, we were brought to the SIM
Teeslife, where a digital recreation of the Bayeux
Tapestry is exposed. You see the digital Tapestry in about
life size, so you can use the zoom to have a much larger
view. The embroidery method used is known for its ability
to create quite a relief effect, which is no more visible
than on colour plates. However, it is a recreation which
we hope will do a very good job of transporting you to
Bayeux and from there back to the Norman Conquest,
the lands of England and Normandy and that fateful
day on the battlefield of Hastings which changed British
history forever. There is also the possibility to listen to
an audio guide to the Tapestry. You can listen to the
explanations and follow the pictures of theBayeux
Taestry. Don’t miss it!
P.D.: I’d like to thank Kattan Hurnung [Kate Boardman
(RL) Medieval Historian turned slight geek from digitising
manuscripts in the 1990s. Now Head of E-learning at a UK
university, passionate about creating real (even if virtual)
learning experiences for students.] for the conference
and for the permission he gave me to publish it in
Sarasuati. As always, unless Kattan Hurnung sais
otherwise, the copyright of this video follows the general
line of Sarasuati (CC 2.0 Attribution, non-commercial,
Share Alike). Obviously, the author of the video is Kattan
Hurnung, and I am only the person who encoded it.
- Slang2009 – Bayeux Tapestry (video
Conference) por Iván Matellanes (Licenciado en
Filologia Inglesa), si el autor no afirma lo contrario, esta
bajo la licencia Creative Commons Attribution-
Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain License.
Página 43
v.2009.2
Slang2009 – La Democratización de la
Creatividad y la Producción Cultural en
los Mundos Virtuales (video Conference).
The second video I’m going to publish was a presentation on
the democratization of creativity and cultural production as a
challange for regulation. Brent Renard also showed us some
interesting features of his Opera Joven SIM and the different
recreations of Jalisco (Mexico), such as some restaurants (With
the possibility totaste mexican food), their cathedral or even
their beach. It was a really nice presentation, though it had few
assissteners (probably because the title of the conference was
displayed in spanish, which could lead to the confussion that the
conference was going to be held in spanish. For more
information, vitsis http://www.operajoven.com
ABSTRACT
La producción cultural es algo que se lleva a cabo en todos
lados constantemente, pero fenómenos como SL permiten que
la gente además de crear, pueda dar a conocer a más gente
su trabajo sin necesidad de depender de intermediarios como
productores, editores o empresas. SL es una plataforma que
propicia un entorno creativo, dado que su esencia es estar
siendo creado permanentemente por los usuarios, y que los
demás usuarios gocen de las creaciones de los demás. No
obstante, este entorno pone en cuestion las formas de
regulación que tienen las normas reales respecto a la
protección de los contenidos.
P.D.: I’d like to thank Brent Renard [Marco
Chavez (RL) is professor and researcher of cultural heritage and
management of cultural institutions in the University of
Barcelona. PhD Candidate in Cultural and
Heritage Management in the University of Barcelona. Master in
Cultural Management by the University of Barcelona. Master in
Comparative Studies of Arts, Literature and Tought by the
University Pompeu Fabra (Barcelona, Spain)] for the conference
and for the permission he gave me to publish it in Sarasuati. As
always, unless Brent Renard sais otherwise, the copyright of this
video follows the general line of Sarasuati (CC 2.0 Attribution,
non-commercial, Share Alike). Obviously, the author of the video
is Brent Renard, and I am only the person who encoded it.
- Slang2009 – La Democratización de la Creatividad y la
Producción Cultural en los Mundos Virtuales por Iván Matellanes
(Licenciado en Filologia Inglesa), si el autor no afirma lo
contrario, esta bajo la licencia Creative Commons Attribution-
Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain License.

Slang2009 – An Introduction to
Scripting (video conference)
Last Friday-Saturday (May, 8th & 9th) I attended to
a conference about the role of the new technologies,
and particularly the role of Second Life, in the Education.
It was a 24-hour marathon (I just was able to sleep for 4
hours) with more than 30 confenrence at the Edunation
SIM in Second Life. I was able to attend to 10
conferences, which I recorded and now I am planning
to publish here. I personally think that the conference
was a success: There were many presentations with
head figures and researchers of the role of new
technologies in Education, there were a few workshops (I
could only attend to Gavin’s Intro to Scripting … but I will
post a small summary of Carolrb’s Making Audio Posters
for Vocabulary Practice), there even were some external
presentations of different issues (You will be able to see
an exhibition of the Bayeux Tapestry). Thanks to Dudeney
Ge, time to socialize and dance (some time to relax
between conferences) was also possible, since he was
the DJ (among many other things). Congratulation to all
those who helped and managed to make that
conference a real success and somethig I will surely
repeat next year.
I begin this series of videos with an Introduction to
Scripting workshop fromDudeney Ge (Gavin Dudeney
[RL]). He introduced in a very comprehensive way the
history of scripting (do you know why most comands in
scripting begin with LL… ?) and some very simple and
some key notions about scripting. He also showed us his
method of working (to make it easy to the resident to use
and customize the script, by means of self-error checking
devices, auto-update …) and we had a deep look at
one of his scripts (a Notacard giver). It was a
presentation from really-really beginers in the world of
scripting.
P.D.: I’d like to thank Dudeney Ge [Gavin Dedeney (RL)]
for the workshop and for the permission he gave me to
publish it in Sarasuati. As always, unless Gavin sais
otherwise, the copyright of this video follows the general
line of Sarasuati (CC 2.0 Attribution, non-commercial,
Share Alike). Obviously, the author of the video is Gavin,
and I am only the person who encoded it.
- Slang2009 – An Introduction to Scripting (video
conference) por Iván Matellanes (Licenciado en
Filologia Inglesa), si el autor no afirma lo contrario, esta
bajo la licenciaCreative Commons Attribution-
Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain License.
Página 44
v.2009.2
Slang2009 – The Sloodle project (video
conference).
Sloodle is not just another tool related to Moodle, but an
amazing set of oportunities to integrate moodle with Second
Life. Even though I have not had time to test some of its tools, I
can’t deny that they seem to me not just as practical ways to
teach, but also funny tools to learn. Sloodle is not merely a
bridge between 2D & 3D, but also a way in which students can
interact with Second Life world, under the supervision of the
teacher, and with the backup of the moodle page if any
technical problem comes in the way of the learning process.
Furthermore, some of its tools can change a boring-to-the-bones
activity into a game or a competition, thus creating a learning
space much more appealing to the students (forr instance,
the chair contesttool is a great example). Fire Centaur made 2
presentations on Sloodle and its different tools, and he
personally adviced me to record the second one because
thesetting was much more professional. I must admit that the
presentation was great, the conference appealing and the tools
you can see amazing (some of them, though, might not be that
useful … but some others have thound potential uses!). Watch it
and see which are the possibilities of these new tools …
ABSTRACT of the CONFERENCE
This demobnstration will show educators how they can use
SLOODLE for classroom management – administering quizzes,
assignment submittal, and some of SLOODLE 0.4’s new tools
including: the Sloodle Presenter, the freemail blogger. If time
permits, we will also discuss some of the newer experimental
tools in development as well.
BIODATA
Paul is a research assistant for the SLOODLE project, which is
funded by Eduserve, and lead by Daniel Livingstone from the
University of the West of Scotland.
For more information, go to their webpage
(http://www.sloodle.org/) or to their inworld SIM.
P.D.: I’d like to thank Fire Centaur for the conference and for the
permission they gave me to publish it in Sarasuati. As always,
unless any of them sais otherwise, the copyright of this video
follows the general line of Sarasuati (CC 2.0 Attribution, non-
commercial, Share Alike). Obviously, the authors of the video is
Fire Centaur, and I am only the person who encoded it.
- Slang2009 – The Sloodle project (video conference) por Iván
Matellanes (Licenciado en Filologia Inglesa), si el autor no
afirma lo contrario, esta bajo la licencia Creative Commons
Attribution-Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain License.
 v.2009.2

Slang2009 – The Classroom is Dead – Slang2009 – The AVALON project (video

Long Live the Classroom (v conference) conference)

Given the potential for self directed language
learning in a MUVE (Multi User Virtual Environment), what
is the role of the classroom? This talk, illustrated by several
years of experience in Languagelab, will look at:
 The value of recreating
the traditional classroom in a MUVE
 Different phases of classroom
deconstruction over 18 months in Languagelab
 The role of the teacher / guide / instructor /
facilitator in supporting semi-formal and
informal learning in muves
 How student expectations of the above role
can change according to what other learning
activities they are participating in.
 Guidelines for good practice
P.D.: I’d like to thank Head Teacher [Paul
Sweeney (RL) was the Former Director of Education at
Languagelab.com and e-learning Manager at the British
Council, and now is an independent e-
learning consultant in the areas of e-English, e-content,
m-content and virtual worlds for education] for the
conference and for the permission he gave me to
publish it in Sarasuati. As always, unless Head
Teacher sais otherwise, the copyright of this video follows
the general line of Sarasuati (CC 2.0 Attribution, non-
commercial, Share Alike). Obviously, the author of the
video is Head Teacher, and I am only the person who
encoded it.
In January 2009 the AVALON project was awarded EU
funding within the Leonardo da Vinci, Transversal Program. 26
European partners in 8 European countries joined in a
development project which will last 2 years. AVALON stands
for Access to Virtual and Action Learning live ONline. The
partners’ goal is to explore Second Life for scenario based
language learning. A brief 10-min presentation about the latest
development will lead into a discussion as to what scenario
based learning really is and how a course for a ‘mobile worker’
could be designed. The idea about the mobile worker is, for
example, that this person would like to live in a target country
(for example Iceland) in order to work there. To prepare his
departure he starts learning the target language and upon
arrival he might be confronted with any of the following
situations:
1. A medical emergency
2. Looking for a flat
3. Bureaucratic paperwork
… apart from needing to go shopping, small talk in a pub and
other human needs. For these situations, we will design a course
in Icelandic and all ideas on how to do this are welcome.
For more information, visit their ning community at http://avalon-
project.ning.com/
P.D.: I’d like to thank Gwared Morgwain, Baldric Commons,
Yvonne Handrick & Gwen Gwasi for the conference and for the
permission they gave me to publish it in Sarasuati. As always,
unless any of them sais otherwise, the copyright of this video
follows the general line of Sarasuati (CC 2.0 Attribution, non-
commercial, Share Alike). Obviously, the authors of the video are
Gwared Morgwain, Baldric Commons, Yvonne Handrick & Gwen
Gwasi, and I am only the person who encoded it.

- Slang2009 – The Classroom is Dead – Long Live the

- Slang2009 – The AVALON project (video conference) por Iván
Classroom (conference) porIván Matellanes (Licenciado
Matellanes (Licenciado en Filologia Inglesa), si el autor no
en Filologia Inglesa), si el autor no afirma lo contrario,
afirma lo contrario, esta bajo la licencia Creative Commons
esta bajo la licencia Creative Commons Attribution-
Attribution-Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain License.
Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain License.

You can visit SLanguages2009 official WebPage & download most of the archives used
during the conferences. Check the archive page, http://www.slanguages.net/archive.php
, for PPT presentations, videos …

Página 45

_Historia
Psicohistòria
Davant de
l’interés mostrat per
reconeguts
pensadors de casa
nostra que em varen
demanar, en llegir el
meu currículum de
desitjos acadèmics,
què era la
Psicohistòria i perquè
m’interessava, vaig
decidir fer una mirada retrospectiva actualitzant les
dades de les que disposava. I aquest va ser el resultat.
La Psicohistòria va veure la llum de la mà d’Isaac
Asimov al 1951 a la seva obra Fundació en l’àmbit de la
literatura de la ciència ficció. Aquesta ciència
combinava la història, la psicologia, l’estadística i les
matemàtiques per calcular el comportament estadístic
de grups macro gegants de persones inserint les dades
obtingudes dins d’una matriu matemàtica. Fent servir
l’analogia de que com en un gas, el moviment d’una
sola molècula és molt difícil de predir, però si observem el
gas a una escala visible, el seu comportament es pot
predir amb prou exactitud. Així, l’evolució històrica i social
de bilions de persones es pot preveure molt
acuradament. Va basar la seva ciència en dos premisses:
 Que la població a modelar fou prou gran.
 Que havia de ser ignorant dels resultats de
l’aplicació dels anàlisis psicohistòrics.
Aquesta ciència es fa difícil d’aplicar donat la varietat
de les accions humanes. Un sol individu pot trasbalsar
completament un pla que no mouria mai la humanitat en
bloc. Per a mi, assumida -i fins i tot- clofolla individualista,
va ésser tot un repte. Què volia el gruix de la humanitat?
 Uniformitat: jo seria singular.
 Acceptació: jo seria inconformista….una
irresignable inconformista.
 Ignorància: jo mai sabria prou.
 Submissió: jo moriré dempeus…però lliure.
No cal seguir oi? Vaig voler acumular tot el
coneixement de la humanitat per poder conèixer-la millor
i vaig optar per l’antropologia, i el meu vici personal: la
filosofia, l’ètica, el pensament…. Al 1958, Erik Erikson en el
seu llibre El jove Luter, va fer servir per primer cop el terme
Psicohistòria per denominar la disciplina que examina l’
impacte del caràcter de l’home a la història. Avui en dia
es coneix com a Psicohistòria l’estudi de les motivacions
Página 46
v.2009.2
psicològiques d’esdeveniments històrics. Combina l’anàlisi
procedent de la psicoteràpia amb metodologies
d’investigació de les ciències socials, per a la comprensió
de l’origen emocional de les conductes socials i polítiques
de grups i nacions, tant al passat com en el present.
Hi ha tres àmbits relacionats amb la Psicohistòria:
1. Història de la infància, com s’educa als nens al llarg
de la història, com es constitueixen les famílies,
perquè a les societats modernes encara es nega la
realitat del maltractament infantil…
2. Psicobiografia, cerca entendre a personatges
històrics individualment, les seves influències i
motivacions a la història.
3. Psicohistòria, de grups, l’objectiu de la qual és
entendre les motivacions d’amplis grups de persones,
incloent nacions i fets comuns.
Autors de referència: LLoyd deMause (Història e la
Infància, 1982), Alice Miller (Por tu pròpio bien, 1980),
Jacques Szaluta (Psycolohistory, 1999) o Henry W. Lawton
(The Psychohistorian’s Handbook, 1989) entre d’altres. La
Psicohistòria s’imparteix a algunes Universitats dins dels
programes d’història o ciències socials o com l’estudi de
postgrau, a Boston, Nova York, Nevada…
Per a més informació comsulteu la bibliografia
recomanada:
 http://www.asimovonline.com/asimov_home_page.
html
 http://www.antipsiquiatria.org/Capitulo_Lloyd/Cap_
deMause.htm
 http://www.antipsiquiatria.org/espanol/AlicePinocho
.html
 http://www.alice-miller.com/index_en.php
 deMause, Lloyd (1982); Foundations of Psychohistory;
Creative Roots Pub
 deMause, Lloyd (2002); Emotional Life of Nations;
Other Press
 Lawton, Henry W. (1989) ; The Psychohistorian’s
Handbook; New York: Psychohistory Press,
 Loewenberg, Peter (2002); Decoding the Past: The
Psychohistorical Approach; Transaction Pub;
 Szaluta, Jacques (1999); Psychohistory: Theory and
Practice; Publisher: Peter Lang;
 Miller, Alice ;(2001). El drama del niño dotado.
Barcelona: TusQuets, págs. 15.
 Capps, Donald ;(1995). The child’s song: the religious
abuse of children. Louiseville, Kentucky: Westminister
Knox Press, págs. 3-20.
 Miller, Alice ;(2005). El cuerpo nunca miente.
Barcelona: TusQuets, págs. 37-41 & 48-50.
 Miller, Alice ;(1985). Por tu propio bien. Barcelona:
TusQuets, págs. 17-95.
- Psicohistòria por Mayte Duarte Seguer, si el autor
no afirma lo contrario, esta bajo la
licencia Creative Commons Attribution-
Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain License.

_ Fīlosofīa
Cinc cèntims
El dia dos d’abril, dijous, a les 5:00 pm al centre de
suport de Barcelona és va dur a terme una Conferència a
càrrec d’en GONÇAL MAYOS. La proposta d’en Gonçal era
ajudar-nos a fer una correcta avaluació crítica de
qüestions que, cada vegada més, exigeix
necessàriament una anàlisi interdisciplinar i superar, per
tant, la incomunicació, analitzant i criticant tòpics
tradicionals.
Ens va definir tres perspectives diferents alhora
d’analitzar el Pensament:
 La versió clàssica, exemplaritzada mitjançant
l’Eclesiastès (la part més nihilista de l’Antic
Testament) Lo que fue eso será i lo que se hizo eso se
hará, pues no hay nada nuevo bajo el sol….És el
s’anomena “filosofia perenne” Les idees són
universals i atemporals.
 La versió il·lustrada, exemplaritzada amb la gran
paradoxa il·lustrada: Gran defensa dels drets humans
i les llibertats alhora que existeix l’esclavatge i la
dona és inexistent com a individu i persona.
 I la versió de la Història escondita, exemplaritzada
amb Nietzsche: La història canvia constantment
segons la reinterpretem. Tot pensador té una força
retroactiva i per això la història és revisada una
vegada i una altra. A més Nietzsche és lamenta de
la mancança de Història pel que fa a conductes
tant humanes com són la ira, l’enveja o la vergonya.
Pel que fa a l’hora de no incorre en tòpics ens va
aconsellar en no caure en el parany dels següents
síndromes:
 La síndrome Fahrenheit 451: La superioritat del que té
un coneixement que no té la majoria, creant-se així
un cos tancat.
 La síndrome de Pierre Menard escriptor d’ El Quixot
de Jorge Luis Borges: Un súper erudit de l’obra
comença a escriure’l seguint la mateixa lògica de
l’autor, el resultat és una obra i dos autors.La
síndrome Everhard, deixeble de Leibniz i
contemporani de Kant al que va acusar de plagiar
al seu mestre, aquí podem inserir que no existeix el
moment zero, el pensament es composa de
multituds de peces d’un trencaclosques immens,
però només certes mirades són capaces d’unir
determinades peces creant un sistema. Leibniz tenia
diverses peces però va ser Kant qui va configurar el
dibuix i no per això era un plagi, sinó que aquí
emergeix la seva grandesa.
Página 47
v.2009.2
 La síndrome New Age o en paraules gràfiques de
Gonçal: el redescobriment de la sopa d’all. No calen
crec jo més comentaris. En els gurus d’avui en dia
descobrim a Spinoza, estoics, Plató…
Bé, crec que això és més o menys el que va exposar-
se, però no descarto que hi hagin errors, omissions o
males interpretacions, per tant convido a tots el que hi
eren a afegir, corregir o modificar qualsevol dels punts
anteriors i si més no a ampliar-los amb les seves opinions,
evidentment començant pel Gonçal.
Les meves conclusions són moltes i variades, vaig
gaudir participant i com ja sabeu em va saber a poc, i
fent gala de la “meva capacitat de síntesi extrema”
segons en nostre consultor, extreure el més destacat:
 La importància de la mirada transversal,
contextualitzada i empàtica (però sempre
objectivament)
 Que l’eslògan de la humanitat podria reduir-se a:
Tothom col·labora però ningú comparteix, pel que fa
a tots els àmbits des de el del Pensament fins als rols
de gènere.
 Que la dona no és que ho hagi dit mai res,
senzillament no ha estat mai escoltada.
 Que no existeix el moment zero, és com l’ou o la
gallina.
 Que ens hem d’adaptar als nous temps i les noves
tecnologies, donat que les properes fonts
historiogràfiques que no podrem passar per alt serà
la xarxa d’Internet, que tenen un paper tant
preeminent com el varen tenir els fulletons sorgits de
la impremta de Gütemberg.
 A les humanitats també cal innovar, i cal fer-se noves
preguntes per cercar noves visions de la història.
A continuació us deixo la ressenya d’un dels llibres i
autors que en Gonçal ens va recomanà, i sento no
estendre’m més pel que fa Troia i l’esperit grec, a Olímpia
de Gouges i la Revolució francesa, Hume, Hegel, Kant,
…..
EDICIÓN Y SUBVERSIÓN – Robert Darnton Publicado por
Scouser
Acercarse a la historia política desde la historia cultural
es una de las más interesantes vertientes que están
teniendo lugar en los últimos años en la historiografía. Un
enfoque distinto y novedoso que nos permite sentir con
mayor cercanía el pasado que estudiamos, ya que se
normalmente se basa en fuentes que todavía podemos
admirar como lo hicieron en el tiempo que se estudia.
Libros como Un palacio para el rey o La fabricación de
Luis XIV ofrecen estimulantes visiones de la historia política

a través de elementos que durante mucho tiempo han
pasado inadvertidos o ignorados: el palacio del Buen
Retiro como símbolo del fracaso del reinado de Felipe IV
o la pompa y la suntuosidad de la corte del rey Sol como
elemento necesario de su programa político.
Dentro de esta novedosa categoría podemos insertar
Edición y subversión, de Robert Darnton, quién tuvo la
suerte de hallar la tierra prometida de cualquier
historiador: un archivo bien surtido de documentación
que había permanecido virgen a través del tiempo: el de
la Société typographique de Neuchatel, pequeña
ciudad suiza cercana a la frontera francesa. En los
archivos de esta editorial encontró la correspondencia
que mantuvo esta casa con diferentes escritores galos
durante los años anteriores a la Revolución Francesa.
Los nombres de éstos no nos dicen nada hoy en día:
Brissot, el abate Le Senne o Mauvelain son los casos que
nos describe, a modo de prosopografía, de lo que debió
ser un grupo tan numeroso como lo son ahora las jóvenes
rubias americanas que viajan a Hollywood pensando en
convertirse en estrellas: durante los reinados de Luis XV y
Luis XVI, los jóvenes franceses y del resto de Europa
marchaban a París con la intención de remover las
conciencias como lo habían hecho anteriormente
Voltaire o Rousseau. Habían crecido en provincias,
donde leyeron a los grandes filósofos contemporáneos,
los cuales se habían hecho con fama inmortal gracias a
su ingenio y su pluma. Sin embargo, una vez en París, el
ingenio que podrían haber demostrado en sus tierras de
origen no tardaba en resultar inútil para salir adelante.
Estos aspirantes a filosófos terminaban rápidamente en la
pobreza, marginados en Grub Street, donde sus ideas
apenas eran escuchadas.
Estos personajes van a formar lo que Darnton
denomina “baja literatura en la Ilustración tardía”. Frente
a las obras de sus ídolos, las que estos escritores
publicaran tienen un marcado carácter soez y
difamatorio, un claro ejemplo del más bajo libelo: son los
autores de los famosos libros y dibujos que denigran la
figura de los reyes, la nobleza y el clero con, por ejemplo,
las escenas sexuales que muestran la corrupción de las
clases privilegiadas. Una muestra son Los fastos de Luis XV,
que bajo la idea de ser una obra sobre la historia del
reinado de este monarca, no era más que la descripción
¿Te interesa poner publicidad?
Espacio reservado
ivan@sarasuati.com
Página 48
v.2009.2
de sus aventuras sexuales. Así, donde antes la Ilustración
ofrecía argumentos intelectuales, en los años
inmediatamente anteriores a la Revolución se rebajaba a
la crítica más burda. Eran el equivalente, para la época,
del afortunadamente desaparecido Aquí hay tomate.
Analizando la carrera de estos personajes, dos son las
conclusiones que se obtienen. Primero, y quizá más
sugerente desde nuestro punto de vista, es que su
carrera, junto al estudio de numerosas bibliotecas
privadas del período, nos muestran que estas obras de
escasa calidad y mucho escándalo estaban más
presentes que la Ilustración más elevada y, a la postre,
famosa. Si esto es así, sugiere Darnton la necesidad de
revisar la historia triunfal que se transmite del Siglo de las
Luces, que quizá pudo ser menos elevado de lo que
imaginamos.
Un efecto más directo tuvo la otra conclusión del
libro: la erosión de la popularidad de la Monarquía que
produjo la continua avalancha de estos panfletos (y su
éxito). Reconoce el propio Darnton que resulta
complicado conocer exactamente el daño que recibió
por estas obras, pero es muy probable que la imparable
pérdida de prestigio de la Monarquía francesa en su
propio país en la década de 1780 les deba mucho, sobre
todo si tenemos en cuenta lo apuntado en el párrafo
anterior. El odio que se manifestó durante los años de la
Revolución se corresponde más con la indignación que
pueden provocar estos libelos que con la reflexión que
suscitaban, por el contrario, los ensayos de los “hermanos
mayores” de estos panfletistas.
http://www.hislibris.com/?p=578
- CINC CÈNTIMS por Mayte Duarte Seguer, si el
autor no afirma lo contrario, esta bajo la
licencia Creative Commons Attribution-
Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain License.

Llenguatge naural vs. llenguatge
científic
El llenguatge fa referència a quelcom diferent d’ell
mateix. És un instrument per “descriure” el món que ens
envolta. D’altra banda, les ciències també pretenen
explicar aquest món, i per això fan ús d’instruments, entre
els que també es troba el llenguatge.
El llenguatge natural fa un ús més acrític dels
significats, amb unes estructures poc definides en les que
abunden les insuficiències, les reduccions i les
ambigüitats, així com les polisèmies. Malgrat que tots els
llenguatges humans són convencionals o artificials pel
que fa referència a objectes que tan són realitats
abstractes o no, conceptes com sentiments o estats
anímics, quan hi reflexiono, trobo que el llenguatge
ordinari és, efectivament, poc precís, ambigu i fins i tot
pot donar peu a més d’una interpretació. En canvi el
llenguatge científic recorda a l’hora d’acotar l’objecte a
estudi amb la segona part del mètode socràtic (la
maièutica).
_ Cīencias polīticas
La foto amb Obama va sortit moguda
Página 49
v.2009.2
Les premisses de Frege amb els seus arguments
sintàctics i semàntics, la distinció entre noms i descripcions
i la Teoria de conjunts de Russell, així com la visió
de Winttgenstein de que no tan sols aprenem a fer servir
el llenguatge, sinó també aprenem les convencions
tàcites que el reigeixen (Tractatus, 4.002), van obrir les
discussions més importants de la segona meitat del segle
XX centrades majoritàriament en dos posicions prou
diferenciades pel que fa a la relació entre els fets
lingüístics i certs fets de tipus psicològic. Winttgenstein ho
fa des de la noció de conducta expressiva. El contingut
del llenguatge està determinat en la mida que ho estan
els continguts de les nostres creences, intencions o desigs
més bàsics. Quine parteix des d’un punt de vista
conductista. La determinació del significat i el contingut
del llenguatge no pot ser determinada per la conducta
dels parlant. Revisant-ne a fons les relacions que
s’estableixen entre semàntica i pragmàtica i que encara
roman oberta.
L’obsessió que ha envaït a la filosofia en les ultimes
dècades concentrant-se en la filosofia del llenguatge per
a resoldre alguns dels problemes filosòfics molt generals
ens ha portat a sentir la filosofia com quelcom molt llunyà
i enrevessat, evidenciant que el llenguatge natural per la
seva pròpia idiosincràsia és incapaç de ser objectiu
alhora de parlar de sí mateix.
- Llenguatge naural vs. llenguatge
científic por Mayte Duarte Seguer, si el autor no
afirma lo contrario, esta bajo la licencia Creative
Commons Attribution-Noncommercial-Share Alike
3.0 Spain License.
Lo que anava a ser la gran noticia del dia, per
qüestions de barroeria política van fer que els rumors
sobre la crisi de Govern va cristal•litzar totes les noticies.
“La foto amb Obama va sortit moguda”. Perquè ? Els
ciments trontollaven en una crisi de Govern, i Jose. L.
Zapatero decideix encarar la crisi econòmica, no amb
gestors sinó amb pesos passats de la política. El Gabinet
es polititza, encara que pels nomenaments fets sembla
que no hi ha “cantera”. No es tria els millors, ni no els més
lleials políticament. El jovent no esta per la política?. O,
potser no es aquesta la política que desitja ocupar, o, el
poder que desitja tindre?, com diria J. M. Vallès. Penso
que tenen que fer la cabriola de desenvolupar un
programa polític de progrés, però en un marc econòmic
retrògrad i de concentració de riquesa i poder de
decisions econòmiques.

En un temps de crisi com l’actual, ha arribat la crisi del
jove polític com a vocació?. Com diu Josep Maria Vallès
[1], cuando se interpreta el poder como un recurso, se
tiende a percibirlo como una cosa que se tiene o se
posee: , Por tanto, la cuestión importante en politica es
cómo apoderarse del poder, si se acepta la
redundancia. Es vol posseir aquesta mena poder? O bé
encara queda el recurs de dir “sacrificar-se pel seu país”.
En el pensament de Max Weber, l’home polític es
l’home d’acció, el que delimita la ètica pròpia d’una
determinada activitat, com comenta [2] La moral del
hombre de acción es ciertamente la moral de la
responsabilidad, (….). Entrar en politica es participar en
conflictos en los que se lucha por el poder, el poder de
influir sobre el Estado y, a través de el sobre la
colectividad.
Aquesta noció de Weber, de que la democràcia com
a mecanisme òptim per a la selecció i legitimació dels
líders politics es desenvolupada per J. Schumpeter, que
fa una critica a la teoria clàssica de la democràcia que
suposa que els governants actuen per a dur a terme la
voluntat del poble, allò que alguns diuen “el benestar
social”. Ell nega la possibilitat d’una voluntat general i del
bé comú i considera que tots dos pilars de la teoria
clàssica tenen els peus de fang. En la mesura que el
benestar té diverses significacions per als diferents
individus i grups, és necessària construir una concepció
mes realista de la democràcia [3]. Donat que no hi han
metodologies per esbrinar realment quina es la voluntat
social del poble.
Respecte a la teoria clàssica, Schumpeter veu que
l’afirmació de que el poble té una opinió definida i
racional sobre tota qüestió singular i elegeix als seus
representants per cuidar que aquesta opinió es posi en
practica fa que proposi, al igual que Weber, la inversió de
l’ordre per col•locar en segon lloc la decisió de les
controvèrsies per l’electorat i, en primer lloc, l’elecció dels
qui han d’efectuar la decisió, d’aquesta manera aporta
la figura del caudillatge polític. En un regim democràtic,
per a Schumpeter, la política es converteix
inevitablement en una cursa on els líders tenen un paper
prioritari. Schumpeter considera que, de fet “la voluntat
popular” o necessitats d’un grup poden romandre latents
durant dècades i només adquireixen significat polític
quan son incorporades a un programa dins de la
competència electoral d’un líder [4]. Encara que no ho
reconeix explícitament, Shumpeter rescata la concepció
weberiana del carisma i afirma que la capacitat per
guanyar una posició de caudillatge polític està
associada a un cert grau d’energia personal i també
d’altres aptituds.
Mes recentment, Robert A. Dahl, parla de un govern
de tutors [5], on exposa que caldria adoptar un procés
jeràrquic, en el que determinats dirigents serien els que
prenguessin les decisions. En el caso ideal, tal vez
conformarian un pequeño grupo dotado de
extraordinario conocimiento y virtud.
Página 50
v.2009.2
Com ja podeu saber, Larry M. Bartels , a partir de
l’actual crisi, ens parla de lademocràcia cruament
desigual, en mans dels grups de pressió i, els lobbies
empresarials, on ja la coincidència entre les preferències
dels senadors americans i les preferències dels ciutadans
estan ordenades segons els seus ingressos.
Lluny del concepte de Weber sobre l’estat com
aproximació sociològica, per Bartels cal el retorn de
l’Estat com aquest ideal que esta per la protecció dels
ciutadans [6]. A mesura que la crisi financera i
econòmica global es fa mes profunda i més greu, així
com la falta d’aquell líder carismàtic, hem de pensar
amb alguns topics , entre els quals hi ha el paper de
l’Estat, i el seu intent d’arribar a aquesta maximització del
benestar social, fet impensable fa pocs anys, o amb
l’anterior legislatura.
Margaret Thatcher ja va llançar fa 30 anys els primer
trets en l’atac contra l’Estat, i en aquells moments,
politics, empresaris i economistes van apuntar el dit al
Govern, que van considerar la font de gairebé tots els
problemes que tenia l’economia. En aquelles dates, els
votants tenien bones raons per donar suport als politics
que prometien limitar el paper de la burocràcia
governamental, i donar a les empreses mes llibertat per
créixer. Darrera la demagògia, hi havia els interessos
d’aquells que, mentre prometien que la marea en alça
aixecaria totes les naus, estaven, en realitat, intereresats a
donar més marge a les grans empreses. Alliberant-les així
d’importants obligacions cap a la societat i
desmantellant la xarxa de seguritat social, que protegia
els treballadors britànics.
La globalització ha introduït una nova fase en l’assalt a
l’Estat, aguditzant la competència en els mercats per a
bens, serveis i mà d’obra. Els principis de monetarisme, de
la irresponsabilitat amb la societat i amb el medi ambient,
i de l’excés de consum i de guanys com a motors de la
economia i de la societat van començar a considerar-se
un estàndard internacional. De manera creixent, l’Estat va
ser desallotjat de les esferes empresarials i financera, i es
va quedar pràcticament sense poder de supervisió. Una
darrera l’altre es van anar inflant les bombolles i, més tard
o més d’hora van esclatar, convertint-se en una sola i
enorme bombolla.
En el procés, petits grups de persones van crear fortunes
fabuloses, mentre que el nivell de vida de la majoria va
continuar estancat en el millor dels casos. El debilitament
de l’Estat va permetre una gran onada de frau i
corrupció financera, i de la influencia desproporcionada
de maquinadors d’empreses, que s’han convertit en
gegants burocràcies no governamentals, amb enormes
fons i enorme influència política.
El setembre del 2008 va començar la fallida
catastròfica de tota l’estructura. L’enfonsament està
sepultant els estalvis de milers de persones sota la runa,
fent caure així la producció a una taxa sense precedents,
i deixant milions de persones sense feina. L’economia esta
amenaçada. No obstant, sentim aquells que encara
creuen en els poders màgics dels mercats sense regular.

Però la gent no espera que aquets sectors aportin
solucions. La gent espera que els líders electes actuïn,
encara el desencís present respecte al lideratge. Però
nomes hi ha una eina. Aquests líders han d’utilitzar l’eina
de la intervenció governamental. El Govern no pot fer-ho
tot per a tothom, però ha de protegir els ciutadans d’un
país de l’atracament a mà armada de les financeres. En
la passada cimera dels C-20, es va donar com a gran
resultat la supressió del paradisos fiscals, però no era això,
calia definir un nou paper per els governs i els organismes
internacionals per tal de regular l’economia, construir
economies menys militaritzades, que no es basin en
l’excés de consum i de guanys, i harmonitzar el
creixement amb les preocupacions morals i ambientals.
Com altres economistes.
davant la crisi actual, crec
que es l’hora de recuperar
a Keynes, tant allunyat del
estatisme soviètic com del
liberalisme tradicional, del
primer concepte,
Schumpeter considera
que les teories de Marx son
il•lògiques, obsoletes,
científicament errònies i sense interès o aplicació en el
món modern [7] , relegant a Marx a l’inframón del
pensament econòmic i polític. Com diu a la seva Teoria
General, en aquest text en el que marca unequilibri entre
sector públic i sector privat és el principal responsable de
la prosperitat, la coexistència de l’Estat i de sectors privats
organitzats garanteixen el creixement econòmic, però
alhora una utilització equilibrada dels recursos i els mitjans
[8], ja que entre altres característiques, fins ara, es disposa
de grans classes mitjanes, estabilitat social, progrés
industrial i tècnic, i un sistema de benestar centrat en
l’ensenyament, la sanitat i els serveis socials.
Tenim que tornar a la creació de l’Estat del Benestar
keynesià, tot un cicle positiu, tant a nivell econòmic, com
social, científic, cultural i polític. Cal agafar, de nou, les
seves idees per tornar a fer el cicle igualment
esperançador. Seria terrible que aquest monstre fred de
l’economia per l’economia [9] es desboqués de nou
sense control, seria tant greu com si neguéssim els
principis ètics que no consten en cap codi mercantil. Els
electors voten politiques, no idees econòmiques més o
menys afortunades, amb les arteries escleròtiques de
Página 51
v.2009.2
l’actual crisi, encara que el elector sempre votarà el partit
que més el benefici, o això cregui. Com fa anys diem a
casa nostra, tenim el cor a l’esquerra, però la cartera a la
dreta.
Notes:
[1] Vallès ,J.M. “Ciencia politica”, pag.31
[2] Weber,Max, “el politica y el cientifico”,pag 34-36
[3] Schumpeter, J. “La Democràcia com a competència
pel caudillatge”, pag. 322-324
[4] Schumpeter, J. Ibidem, pag.345-346
[5] Dahl,Robert, “La Democracia y sus críticos”., pag.103
[6] Basrtels,Larry.”La Democracia desigual”, Pag.284-287
[7] Keynes, .M. “Laissez-Faire and Comunism”, pag. 48
[8] Idem, “ Teoria General”, pag. 32.
[9] Gorbatxov, Mikhail. Xarrada feta el 25 de Maig al New
York Times Syndicate
BIBLIOGRAFIA:
BARTELS, LARRY “LA DEMOCRACIA DESIGUAL”.PRINCETON
UNIVERSITY-NEW JERSEY (2008)
DAHL, ROBERT A. “LA DEMOCRACIA Y SUS CRITICOS”.
ED.PAIDOS,BARCELONA ( 1993) 2ª EDICIÓN.
KEYNES JOHN MAYNARD. “ENSAYOS SOBRE INTERVENCIÓN Y
LIBERALISMO”ED. ORBIS. BARCELONA(1985)
KEYNES M.J. “TEORIA GENERAL”. ED. ORBIS, BARCELONA (1985)
KEYNES,M.J. “ LAISSEZ FAIRE I COMUNISM”. ED. ORBIS, BARCELONA
(1985)
SCHUMPETER, JOSEPH A. “ CAPITALISMO, SOCIALISMO Y
DEMOCRACIA” ED. ORBIS ( 1983)
SCHUMPETER, JOSEPH A. “LA DEMOCRACIA COMO COMPETENCIA
DEL CAUDILLAJE”. ED. ORBIS , BARCELONA (1985)
VALLÈS, JOSEP M. “ CIENCIA POLITICA.UNA INTRODUCCIÓN”. ED,
ARIEL, BARCELONA ( 2007)
WEBER, MAX “EL POLITICO Y EL CIENTIFICO”, ED.ALIANZA, MADRID,
(1975)
(NOTA) ELS LLIBRES DE EDICIONES ORBIS S.A. FORMEN PART DEL A
COL•LECCIÓ DE BIBLIOTECA D’ECONOMIA, QUE VA SORTIR A LA
VENDA DURANT ELS ANYS 1983-1985.
- La foto amb Obama va sortit moguda por Josep
Viladot Creus, si el autor no afirma lo contrario, esta
bajo la licencia Creative Commons Attribution-
Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain License.
 v.2009.2

¿Te interesa poner publicidad?

Espacio reservado
ivan@sarasuati.com

Página 52