Angoixa

Antonio Martínez i Ferrer

1
 CONTRA EL CERCO DEL SILENCIO

El lector que quiera abismarse en los poemas

que este nuevo libro de Antonio Martínez recoge, ha
de enfrentarse abiertamente con dos cuestiones de
peso que habrán de desbordarle más allá del ejercicio
de la mera lectura. La primera, si es posible la
esperanza en los escenarios del desastre. La
segunda, si es posible vencer los silencios con los
que se ha poblado este tiempo –el nuestro–, marcado
por los signos de una terrible invisibilización de las
víctimas.

La llegada a nuestra casa del mecanuscrito de

Angustia coincidió con la presentación pública del
útimo poemario de Marc Granell, un poeta que siento
particularmente unido a la pasta insorbonable de la
que está hecho Antonio Martínez, y no sólo por las
coincidencias de una misma geografía y por el uso de
la misma lengua, sino sobre todo por esa voluntad –
presente en ambos– de dar relevancia en sus

2
respectivas obras poéticas, y de un modo crítico, al
martilleante estado de nuestro mundo, acuciado por
una lamentable pérdida de la memoria histórica y por
la consignación de un sistemático ninguneamiento de
los perdedores –aquí, especialmente, de las mujeres–
en las cunetas de la Historia. En aquella
presentación, alguien le preguntaba a Marc Granell
sobre si era posible esperar de su propia poesía (tan
cercana a la verdad de los hechos de nuestro tiempo)
un solo guiño para la esperanza. Y Granell respondía
–y traduzco aquí, al castellano, lo que recuerdo de
aquella respuesta– que “sólo ella, la esperanza de
transformar la realidad, fue la que me condujo a
escribir este tipo de poemas”.

Bien: creo sinceramente que esta terca voluntad

por nombrar el mundo desde el lado de una
indignación que anhela –por encima de todo– un acto
definitivo de justicia, es ampliamente compartida por
Antonio Martínez Ferrer, e incluso en su dicción más
trágica. Como en otros libros suyos anteriores, los
poemas de Angustia enarbolan esa proclama que, a
pie de mundo (como casi siguiendo los titulares de

3
una masacre diaria), acoge sin remedio las voces del
miedo y las tripas del terror. Contra el cerco de
silencios y de olvidos con que se nos va acorralando,
hablar –y hablar sin mentir– se convierte así en la
urgencia del poeta y en la terquedad de la esperanza.
Antonio Martínez moviliza su saber literario –y su vida
entera– en este doble, necesario, frente.

Las tensiones que desata toda poesía política

son de índole estrictamente espiritual (siempre sobre
la base de las condiciones materiales de la vida) y se
cifran en tres direcciones: si es posible la esperanza
en un mundo repleto de víctimas; si tienen nuestros
muertos un futuro (y si es factible llamarlos nuestros
muertos) y; si cabe entre nosotros (moradores de una
vida cómplice con el sistema que los produce) la
posibilidad de una vida plena y resistente que
podamos, finalmente, celebrar. Por todo ello, bien se
puede decir que lo que despliega este libro –
necesario– de Antonio es, en su estallido de rabia
encarnada, una poesía de combate.

4
 Así, los poemas que estas líneas prologan han
querido enfrentarse, de manera radical, a otro libro
que el propio poeta consigna como “libro del silencio”.
En sus páginas de infamia, nuestro tiempo parece
estar escribiéndose desde la amnesia histórica (que
deja huérfanos y sin futuro a quienes son arrollados
por los perros del Amo y a quienes murieron por
causa de la justicia) y desde ese proyecto de
“invisibilización total” del que hace gala el capitalismo
avanzado (que escamotea del orden del día a un
buen número de personas y pueblos acribillados por
la mentira y la intolerancia más flagrantes). Con
silencios, con borrados continuos en las puertas de la
vida, con enterramientos terribles –lo denuncia este
poeta que no ha cerrado los ojos– se teje la trama de
los poderes de nuestro tiempo y basta esta pérdida
en la voz para mantener en el silencio la posibilidad
de una esperanza, la posibilidad de una rebelión.

Antonio Martínez, como ya hiciera en El rumor

del patio y en Corre, corre, niño de arena, es un poeta
(como los hay pocos en nuestras latitudes) que ha
querido romper con esa trama cómplice de silencios

5
bastardos. Es suficiente la voz de este poeta
valenciano para decir NO, para decir BASTA, para
decir AHÍ, las tres palabras con las que empieza el
libro de la resistencia, el libro de la indignación, así
como toda poesía que se niegue a escamotear el
espesor de lo verdaderamente humano. No trate el
lector de buscar en estas páginas un “programa para
salir del atolladero”. Arriésguese más bien a sentir –
junto con su autor– cómo “el amo / escupe nudos de
silencio / para trenzar oscuridades” y cómo se nos
vuelve inaplazable, ante este estado de cosas,
proclamar con rabia la palabra capaz de romper los
consensos. De una vez por todas, la palabra capaz
de negarse a ser cómplice en las mentiras del mundo.

Enrique Falcón
(Barrio del Cristo, Valencia, febrero de 2006)

6
 De les violentes humitats, dels
llocs on s'entrecreuen
residus de tempestats i plors
ve
esta pena arterial, esta memòria
espedaçada.

Encara desvarien
aquelles mares en les meues venes.

Antonio Gamoneda.

7
 jo ciutadà del món
fill de dona
parit l'any de desgràcia de 1939
alletat en la llet-sang del patiment
declare la guerra
a l'opressió de gènere

des de les talaies del atreviment

cride a la raó
perquè convoque
als pobles de la justícia
a fi de restituir la dignitat humana
de totes les iaies
mares filles germanes i amants

així mateix
en senyal d'acceptació a l'objectiu assenyalat
demane
que en la porta
de tots els cors
siga exposada esta proclama

En el món al 2003 any de l'atreviment

8
 en la vesprada d'este dia
que no sé si existix
m'he assegut
en l'espai d'escoltar

de totes les albes

les veus de dona
es posen en camí
amb pas de mirada alliberadora

caminen respirant
al crit ancestral del patiment

9
 vaig conéixer la companya
dels treballs sense fi

l'amiga amant
oblidada
en els prostíbuls de la ignomínia

la mare angoixada
per trobar el repòs
en la fugida

la germana
de mirada segrestada
pel vel de les ombres

la filla de les mutilacions

on s'eternitza
el dolor
i des de l'interior
de totes elles
la llarga i dolorosa agonia
de la dona lapidada

10
 Què curt el somriure,
què llarc el plor.

Quanta tristesa es teixix

en els mercats de la carn.

11
En el somni
d'una nit qualsevol
vaig anar al temps
de les crueltats oblidades.

Un univers de silencis
ompli
el diccionari trencat
de la meua veu.

Per miradors de foc

em vaig perdre
entre dolors
nascuts sense nom.

En l'horitzont,
el crit pasetja enclavillat.
en la pell espantada
de la xiqueta-mare.

El mercat de l'infortuni
està obert dia i nit.

12
Al cantó dels artificis
s'ha perdut
l'ombra d'una llibertat.

Què mes dona

la mà plegada
lligant absències.

L'astúcia del desig

es menjarà les empremtes
per a no ser descoberta.

La ferida descriu
cercles sense finestra.

La xiqueta no és xiqueta,
han venut la seua rialla.

13
El dolor sense veu
marca el somni
en el pit de la vida.

Xiqueta del sol en el front

la menuda mà
va nàixer esclava de l'infortuni.

Abans de somiar,
venuda.

Abans de riure,
violada.

Pobra veu
sense jocs en la paraula.

14
Per la soledat,
els passos
dibuixen camins impossibles,
entre temps
podrits d'intencions.

Les trobades
van perdre la llum en la mirada,

Els brots del matí

no coneixen el seu destí.

Tristesa sobre tristesa

dins la sénia
que dorm,
en el codi de les castes.

15
Lligada al patiment
dorms, buida de tú,
entre llençols
de vergonya.

En la fira de la vida
la raó
ha desertat.

El vent desconeix la teua veu.

Que sola estas

en el laberint de les infàmies.

Si alces la mirada,
si dignifiques el to,
el repudi de l'amo és inclement.

El dia de les paraules

s'ha suïcidat.

16
¡Cuantes galtes cremades!

Quants ulls sense llum!

Com esclata el crit

després que colpeja l'àcid!

Cou el somriure
i desapareix.

17
La mare, l'amant,
la germana i la iaia
abraçades en la por.

Des de teua-meua soledat

sé que em mires-et mire,

el meu dolor trenca en paraules,

només paraula, paraules.

Reconec els escorpins!

18
Que sola la veu de la mare!

Que trist la veu de la germana!

Què llunyana la veu de la iaia!

Quin crit el de l'amant!

19
 L'ablació.

Llengua d'acer
amb gana de sang.

20
Aguaitant
en el replanell
dels cantons impossibles,
la dent de la foscor
tenalla
per a eternitzar la ira.

La presa
no reconeix el so
al pas del botxí.

El seu espai ignora

el camí per a fugir.

¿Cuan el dolor s'acosta

per què no puc donar-te la mà?

21
El visitant de la sang
va oldre la presa innocent.

Visità la infància
per a trencar el vincle
de la tendra gràcia.

La primera rosada,
s'ha perdut.

Tristesa,
el pelegrí de la claredat
no podrà trobar-la.

22
Tots els vents
s'establixen
en la mirada del botxí.

Codis
destinats a la brutalitat.

Mà sense ànima
amb voluntat
de fera sagnadora
i mirada assassina.

23
El braç de la ràbia
armat del metall de la ira
mutila la rialla
i extermina
les albes de l'amor.

Quanta tristesa,
el vent no porta carícies.

Els dies possibles

han sigut soterrats.

¿Per què l'arbre no crida?

¿Per què la vesprada

torna la mirada
cap al costat del silenci?

¿On el seu Déu?

24
Ningú escolta el crit
ni besa les llàgrimes.

Definitivament
els justos
s'han perdut
pels corredors de l'oblit.

25
Escriba de l'ablació,
et descobrirem
en les dies de la veritat
i seràs soterrat
en l'aiguamoll
de l'acer
i la sang.

26
Dones, vells i xiquets.

Oblidats
condemnats a la fugida
i al desterrament,
ocupen l'univers
de la meua tendresa

27
M'he extraviat
en el buit de l'absència,
aquell
on naix el dolor
amb rostre de dona.

L'habillament
nu del d'aigua
no sap,
on el batec del crit,
on la mà,
on el bes.

28
No conec el meu origen
el vaig deixar oblidat
en un lament
nascut
al cantó de la soledat.

Fill de les vesprades roges

senc
el vertigen de la nit
robant-me els somnis.

29
Un retall inacabat
de camins
prenyats d'empremtes
fugen
en olor d'un altre temps.

Els ossos
somien en la foguera
entre les dents
del fred.

He d'amagar al fill.

La fam
ompli de silencis
tots els racons.

En els peus esgarrats

cridaven les ungles
amb veu de pedra.

30
La jove tremolava
en la negror de la nit.

En els ulls de la vella

rondaven
els carcellers de la llum.

Les paraules
no troben sendes
entre els ulls de la vella
i els somnis de la jove.

Freda és la soledat.

31
La fugida
s'ha quedat sense camí,
els peus sense passos.

2
L'arbre
s'ha vestit de soldat
i amaga l'ombra.

3
El vent
ferit en les ales
no encerta a predir
nous límits.

32
Arrancades
del seu temps,
tenen noms d'oblit;
dels ulls s'han esborrat
les portes
d'entrada i eixida.

Res no para el plor

la mà
busca la mà
tremolant de angoixa.

33
Fugint,
les empremtes de la identitat
s'han extraviat.

Tot s'ha perdut!

34
En l'altiplà
de les arribades
vaig sentir les mans de vent
teixides
entre batecs de lona.

Incolores naus
sobre deserts
plorant ombres
sense destí.

35
En l'Oasis del artifici,
l'enterrador d'occident
abandona la carn perseguida.

El cant
és del color de l'aire
que naix en les dunes.

Del ventre
buit d'esperances
naix el futur
amb arena en la mirada.

36
La mare perduda
sagna pels seus mugrons,

el xiquet dorm
dintre llençols de fam.

¡Xiquet no despertes!

37
Racó de les aigües maleïdes.

Al nascut, refugiat de nom,

li calcen
els peus amb vent
i li esborren el vol
perquè siga ignorat.

38
En l'exili
els pits sense llet
miren a Occident.

La llum,
oblida el lament
en el viatge d'anada,
en la tornada
la llet del xiquet.

39
Infància
vestida amb murs d'arena.

En l'hàbit de demanar
vas créixer.

En els dies de sofrir,

home.

En els altres soldat.

Portador del tro

la ràbia esclata brutalment
esgarrant els horitzons
en el capvespre
de totes les places.

40
Què trista es la foscor.

Amant
és fred el burka.

Allibera'm

41
Gust de rosada amarga
i la mirada d'ahir
trencada,

em sent atrapat
en el cantó
dels silencis.

Pressenc ombres dolentes

en l'avinguda
que ha oblidat
el desig dels espais.

42
Del teler
de les finestres carceràries,
l'amo
escopis nucs de silenci
per a trenar foscors.

Esgarrats
els dits del rellamp
moren
en la levitat
del teu alé.

La neu
dels rigors blancs
s'establix
en les teues galtes captives.

43
Traços que
dibuixen patis endolats.

Les fulles
del coneixement
ignoren el nom de dona.

Cami que porta

al racó
de les veus buides.

L'artifici
governa el pensament.

44
Pressentir,
darrere del vel,
la mirada
somiant llibertats.

¿On els temps?

¿On les distàncies?

¿On les absències?

45
El pas creua
sense deixar empremta.

El ventre del carrer

desconeix la teua mirada.

La tristesa s'amaga
en el indret
de la por.

46
Que estrany déu que nega
la mirada que naix,
la mirada que busca,
la mirada lliure,
la mirada que estima,
la mirada que riu.

47
Quin moment
per a morir
callat en la foscors.

¡Què bon moment

per a viure
cridant llibertats!

48
 ¿Per a lapidar
ha fet déu la pedra?

¡A tú creient, pregunte!

Que inhumana és la teua mà

49
Cansat senc el meu alé
caminant
per les galtes africanes.

El capvespre
a gravat al vent
un crit de indiferència.

Les agonies llargues

escriuen en la plaça
els versos
del dolor ocult.

50
¿Quina veu
ha trencat el silenci
en la plaça?

¿Quina fúria
espenta la mà
que transforma la pedra
en ocell negre
amb missatges de mort?

¿Quin verí
camina pels temples?

¿Quina brutalitat
passeja els carrers?

¿Quina oració de mort

brolla dels llavis?

51
El soroll
de la gent
ompli l'espai d'odi.

El llibre
de les lapidacions
escuma versos de mort.

L'un darrere de l'altre

arranquen a colps
els dies de somriure.

La mirada
es víctima de la foscor.

¿On els justos?

52
Botxins fanatics
oculten el crim
als ulls,
i tanquen
els últims batecs de la vida
en el sac de la soledat.

¡Quanta foscor
en l'últim alé!

53
 I es trobada
en el prostíbul d'occident.

La última rialla
es passeja
en un altre dia.

Anit fou segrestada.

54
De nou senc
la soledat.

Altres crits,
altres llàgrimes,
nien en altres galtes.

55
Del món de l'abundància
brollen
les veus de la por.

El plor s'establix
en els budells del terror.

El mur
que somia grafitis
a oblidat els colors.

56
57
La roda de la infàmia
sembra esclaves.

Els replecs
són rutines de crueltat.

Facil l'engany,
dolorós el camí,
maleïda l'arribada.

58
L'horitzó buit de camins,
només somia confusió.

La voluntat forçada a la luxúria

es perd,
entre barandats de soledat.

Ningú atén al plor

en els racons.

La mercaderia de carn jovençà

somia llibertats.

L'ànima s'absenta.

L'angoixa s'establix.

El raptor
imposa les regles
de la ignomínia.

59
 I em vaig despertar
en la fira
de l'opressió de genere.

Gran supermercat de la frivolitat.

Ja veig,
han posat a la venda
-dos per un-
els instints de fera.

60
El dia tremolava
en la finestra, sense horitzó.

La porta
d'entrar a les paraules
no coneixia l'abecedari.

Els tons farts

abocaven oblits.

¡Que trist és
el llibre del silenci!

61
Tots senten les veus
i miren
des dels cantons
de la indiferència.

Mentrestant,
la brutalitat
establix els seus torns de vigília
per a eternitzar el colp.

62
Dels codis de la llei
creixen tràgics arpegis
d'oblits i falsedats.

Estrets els corredors

de la justícia.

La llum no troba espais.

63
Les notícies del matí
parlen de mort.

Tots giren la cara

i amaguen el gest.

Altra dona queda oblidada

entre flors de gel.

64
En la resta dels dies.

Les notícies
de tots els matíns
parlen de més agressions,
més morts.

Més morts…

65
 Epitafi.

Ací descansa una espècie

que va descobrir
el camí més curt
per a la seua autodestrucció.

Utilitzà el poder
per a oprimir als seus semblants
i violar les més elementals
normes de convivència..

Descanseu en pau, estúpids!

66
!

67